Translate

ALPINISMO de Constancio Bernaldo de Quirós.

 

Per als més nostàlgics.

 Dos vídeos que potser heu vist, però que podeu recordar, de la commemoració de la primera expedició catalana que va pujar a l'Everest l'any 1985.

 Va ser la primera ascensió occidental, per la ruta de l'aresta nord. La ruta segueix l'aresta que arriba al cim des de l'esquerra d'aquesta fotografia, feta del campament base estant.

 


http://www.europeana.eu/en/item/2051922/data_euscreenXL_3069570

 

 

Per cert que si busqueu a la Wikipedia la llista d'expedicions a l'Everest: 
 
 
Hi trobareu l'expedició basca de 1974 (Tximist) sota la bandera espanyola i l'exitosa de 1980, ja amb la ikurriña. En canvi, les expedicions catalanes de 1982, 1983 i 1985 no hi són. Sembla que els catalans no ens sabem vendre bé... Potser algú interessat i que sabés com es fa els podria posar al dia...
 

Coses de la Medicina de Muntanya:

Coneixeu aquest llibre?



Constancio Bernaldo de Quirós (Madrid 1873- Mèxic 1959). Jurista i muntanyenc, exiliat a Mèxic al final de la guerra civil espanyola (1939). Soci fundador i primer president de la Real Sociedad Española de Alpinismo Peñalara, fundada l'any 1913. Va publicar aquest llibre l'any 1923.

M'agraden els llibres vells. M'agrada comparar el que van escriure els nostres predecessors i comparar-ho amb el que escrivim i sabem ara. I, no penseu, que si sovint ho hem superat, en ocasions podem aprendre molt d'una manera de pensar més fresca i mes lliure que la nostra, ja condicionada pel coneixement.
 
Per exemple, llegiu les dos pàgines que dedica al mal de muntanya.  Descripció clàssica i un apunt, aleshores novedós, que avui dia sabem que és així. Esmenta al fisiòleg italià Angelo Mosso, el laboratori de la Capanna Margherita i la seva conclusió de que el Mal Agut de Muntanya es devia a la hipòxia i a la acapnia. Avui dia sabem que el Mal Agut de Muntanya (MAM) es relaciona amb la hipòxia, amb la hiperventilació reactiva a la hipòxia i al descens de CO2 a la sang amb l'alcalosi metabòlica corresponent que és el mateix que la acapnia
 
Un llibre que té 98 anys, que encara podem trobar a Internet i del que encara podem aprendre coses. Si voleu, el podeu descarregar en PDF: Alpinismo






Etiquetes: , , ,
edit

HISTÒRIES DE LA MEDICINA DE MUNTANYA. L'HEMODIL·LUCIÓ.

 

Ens escriu un cirurgià reconegut, muntanyenc veterà i lector ocasional d’aquestes pàgines: 

 

- Els que sabem que el blanc es sutura amb el blanc i el vermell amb el vermell no sabem gaire fisiologia. Perquè escriviu tant sobre les hipoxitines de l’altitud i no sobre solucionar problemes reals? 

 

Doncs potser té raó. Potser em passo escrivint  i contestant el que més m’interessa a mi.

 

Entomo el repte. Escriuré sobre tècniques mèdiques pràctiques, o no, de tant en tant. 

 

Començaré amb una tècnica bastant agressiva: l’extracció de sang als expedicionaris en altitud.

 

Imatge. Per cert; als interessats en la medicina pràctica els hi recomano aquest llibre. És de 1991, però com que és molt pràctic i les fotografies, esfereïdores, son universals, crec que encara s’en pot treure molt suc. A més a més, hi ha dos capítols escrits per metges de l’escola de Barcelona. Encara es pot trobar a Internet.

 

Vosaltres sabíeu que no fa tants anys, els metges d’expedició, de vegades, feien sagnies als alpinistes expedicionaris? 

 

Molts metges, que eren considerats experts, pensaven que l’hematòcrit per sobre de 60% o l’hemoglobina superior a 19 mg% no podia ser bo per la salut de l’expedicionari. Conclusió: per sobre d’aquestes xifres, millor treure sang.

 

És clar que, metges moderns com eren, no en deien sagnia, que sona com a barber de l’edat mitjana o a metge del segle XIX. En deien hemodil·lució, que és com més elegant, però vol dir el mateix. Però no estem parlant de l’edat mitjana ni del segle XIX.

 

Un exemple. Recordeu l’expedició en que per primera vegada es va coronar l’Everest sense oxigen? Era l’any 1978 i van fer cim sense oxigen Peter Habeler i Reinhold Messner, posats per rigorós ordre alfabètic per no ofendre ningú.

 

Aquells anys jo ja havia viscut la meva primera expedició a l’Hindu Kush (1977)  i preparava la segona a l’Himàlaia de Nepal (1979). M’interessava pel tema... 

 

Van aparèixer dos llibres.  Els heu llegit? 

 

   

 

Imatges. Les portades dels dos llibres amb l’efigie dels protagonistes. Un més protagonista que l’altre. El llibre de Reinhold Messner aquí es va publicar en castellà com “Everest sin oxígeno”. (Editorial RM, Barcelona 1979). El llibre de Peter Habeler, publicat en català per Tushita Edicions, fixeu-vos-hi, es titula “Victòria en solitari”. Van arribar els dos plegats al cim però pel que sembla no eren un equip gaire ben conjuntat. Excepte en les dates concretes, els dos llibres no coincideixen en gaires coses.

 

Els metges d’aquella expedició de l'any 1978 eren els austríacs Raimund Magreiter i Oswald Ölz (o Oelz, segons la grafia que utilitzeu). Al Dr. Oswald Oelz ja el coneixeu de l’entrada anterior del 18 de Març de 2021; va ser qui va dir-nos “Very bad news” quan el Dr. Garrido va presentar els seus resultats d’alteracions cerebrals després d’estades en altitud, al congrés de Medicina de Muntanya de Crans-Montana l’any 1991. 

 

A la pàgina 95 del llibre de Reinhold Messner comença el capítol anomenat “Una botella de whisky llena de sangre”. Allà es pot trobar aquesta fotografia. 

 

 

Imatge. El doctor Oswald Oelz al campament base practicant una sagnia a Franz Oppurg. O una hemodil·lució, en termes més tècnics. Tots dos van fer cim en aquella expedició.

 

En aquest capítol, Reinhold Messner explica que el Dr. Oelz va baixar amb urgència del campament III per l’accident d’un xerpa. Com que en un control al campament base es va trobar un hematòcrit de 63% es va practicar una sagnia ell mateix omplint de sang una ampolla buida. D’aquí ve allò de “Una botella de whisky llena de sangre”. 

 

El cas és que els companys el van veure més mort que viu, apàtic, dèbil, incapaç de pensar i parlar amb claredat. Amb l’ajuda de l’altre metge, el Dr. Magreiter, es va administrar oxigen, hidratació i descans absolut. Va anar millorant i es va recuperar bé. També a altres alpinistes se'ls hi va practicar una hemodil·lució. Reinhold Messner, pel que explica al seu llibre, no tenia gaire apreci per aquesta tècnica. No m’estranya.

 

Sil·logisme contradictori fàcil. Si per viure en altitud es necessita aclimatació i l’aclimatació passa per tenir més glòbuls rojos, sembla una contradicció reduir els glòbuls rojos en altitud, oi?

 

Doncs perquè es considerava que calia treure sang?

 

El cas és que el Mal Crònic de Muntanya (MCM) de vegades si que cursa amb una xifra excessiva de glòbuls rojos i en alguns casos es considera necessari fer sagnies. Si els habitants de les muntanyes, que son els que pateixen MCM, de vegades tenen més glòbuls rojos dels convenients, perquè no pot passar el mateix amb els expedicionaris que viuen uns mesos en altitud? Podria ser que l’estímul de la  hipòxia fes augmentar sense mesura la quantitat de glòbuls rojos i que, arribats a una certa xifra, la mesura fes més perjudici que benefici? Veiem-ho.

 

En aquells anys amb un nombre creixent d’expedicions, aviat es va veure que:

1. Els expedicionaris passaven setmanes o mesos a altitud superior a 4500 metres, però mai hi passaven anys, de manera que si que s’aclimataven, però en cap cas tenien MCM.  

2. Encara que s'argumentava que diluint la sang millorava el risc de congelacions i les capacitats cerebrals, la realitat va ser que quan als expedicionaris se'ls hi practicava una sagnia o hemodil·lució sovint empitjorava el seu estat físic i en ocasions emmalaltien.

3. Quan un expedicionari augmentava en pocs dies el nombre de glòbuls rojos en un centímetre cúbic de sang no era perquè hagués produït en pocs dies molta sang nova, cosa impossible, sinó que s’havia deshidratat. O sigui, no era que li sobrava sang, era que li faltava aigua i la sang es concentrava. 

Hematòcrit = percentatge de glòbuls rojos en relació al líquid de la sang. Habitualment entre 35 i 42%. En expedició entre 45 i 60%. 

 

Per tot plegat, a partir dels anys 90 del segle passat ja es van considerar les sagnies inútils i perilloses, pel que ja cap especialista les ha recomanat a cap article ni congrés de Medicina de Muntanya. En canvi ara es posa èmfasi en la necessitat de la hidratació.

 

Donat que la bona praxi mèdica obliga a fer el tot el bé possible pels nostres pacients amb la mínima agressivitat i risc, ara no se'n parla més de les hemodil·lucions pels expedicionaris aclimatats.  

 

Pels qui els hi agrada la confirmació bibliogràfica de tot el que s’escriu, un poso uns articles a favor, o no tant, de l’hemodil·lució. En podeu trobar molts més. 


Hemodilution: Practical Experiences in High Altitude Expeditions

 

R. A. Zink, W. Schaffert, K. Messmer, W. Brendel

 

High Altitude Physiology and Medicine pp Topics in Environmental Physiology and Medicine book series (TEPHY) 1982. pp 291-297| 

 

Summary. High altitude climbing is always associated with moderate-to-severe dehydration unless special precautions are taken. With much water lost by the humidification of inspired air (up to 7 liters/day), the resulting hemoconcentration may quickly become hazardous, since it causes increased blood viscosity, rise of the afterload, hypercoagulability of the blood, decrease in oxygen transport capacity, and disturbed microcirculation with an impaired heat supply, especially to the acral tissues. We postulate that all these changes are of pathophysiologic importance in the etiology of high altitude complications such as HARH, cold injuries, chronic polyglobulinemia, thromboembolism, and pulmonary and cerebral edema. Because of the basic importance of adequate hydration, we started in 1975 to hemodilute high altitude climbers, reporting on 23 cases. Hemodilution can safely lower hematocrit to 0.50-0.55 by the time acclimatization is accomplished. Isovolemic hemodilution, that is, simultaneously withdrawing blood and infusing the same amount of human stabilized serum, is more effective and its benefits longer lasting tan those of mere infusion. Hemodilution is a clinical routine procedure of proved safety, effective and feasible in high altitude climbers. We think that the method enables us to reduce considerably certain risks in high altitude climbing.



Effects of hemodilution on O2 transport in high-altitude polycythemia. 

 

R M Winslow, C C Monge, E G Brown, H G Klein, F Sarnquist, N J Winslow, S S McKneally. 

 

Journal of Applied Physiology 1985. Nov;59(5):1495-502 

 

Abstract. A native of the Peruvian Andes (4,250 m) was studied before and after isovolemic hemodilution of the hematocrit from 62 to 42%. O2 transport was studied with newly developed catheters in the radial and pulmonary arteries. These catheters allowed continuous measurement of arteriovenous O2 content and intermittent cardiac output by thermodilution. During exercise tests, breath-by-breath gas exchange measurements also allowed cardiac output to be calculated by the O2-Fick technique. A complex series of interrelated physiological changes occurred in response to hemodilution. These included increased ventilation, increased arterial and mixed venous PO2, increased cardiac output (both heart rate and stroke volume), and improved ventilation-flow match. The general improvement in symptoms that followed hemodilution correlated well with increased anaerobic threshold and mixed venous PO2 during exercise.

 


Hemodilution of polycythemic mountaineers: effects on exercise and mental function

 

F H Sarnquist, R B Schoene, P H Hackett, B D Townes 

 

Aviat Space Environ Med. 1986 Apr;57(4):313-7.

 

Abstract. We studied the effects of acute, isovolemic hemodilution on the exercise ability and mental function of four polycythemic mountain climbers (mean hematocrit 58 +/- 1.25%) during the American Medical Research Expedition to Mt. Everest (AMREE). The subjects were studied at 5400 m (PB = 400 mm Hg). Approximately 15% of their blood volume was removed and replaced with an equal volume of 5% human albumin solution. Final hematocrits were 50.5 +/- 1.5%. Before and after hemodilution, the subjects performed psychological and exercise tests. Maximum work level, oxygen uptake, minute ventilation, and blood oxygen saturation did not change. After hemodilution, heart rate increased slightly at all work levels, and there was a small but significant improvement on the psychological tests. It is concluded that this degree of hemodilution was well tolerated and that a hematocrit of greater than 50% conferred no advantage for exercise and may have impaired cerebral function. Although, in these circumstances, isovolemic hemodilution improved cerebration, we feel that this potentially hazardous maneuver is rarely indicated.

 


Etiquetes: , , , ,
edit

GRAN ALTITUD I LESIONS CEREBRALS

 

Comunicacions a Congressos de Medicina de Muntanya

 

Fa uns dies recordàvem que el professor August Castelló Roca sempre va ajudar i potenciar als metges més joves interessats en la Medicina de Muntanya. 

 

Al congrés de Crans Montana (Suïssa. Abril 1991) el Dr. Eduardo Garrido va presentar la següent comunicació. Probablement va ser la darrera col·laboració del Dr. Castelló abans de la seva mort (Juny 1991). 

 

 

 

Aquesta comunicació científica estudiava amb Ressonància Magnètica Nuclear els cervells de 26 persones que havien estat a gran altitud. Van trobar que hi havia alteracions de la RMN cerebral en el 46% dels subjectes.

 

Aquest treball formava part del projecte Sherpa que va dirigir el Dr. Garrido, i que va reorientar el coneixement de la funció neurològica en altitud diferenciant entre els aclimatats (personal de nivell del mar que ha pujat a l’altitud) i els adaptats (originaris de l’altitud).

 

Si voleu veure els resultats d’aquell projecte Sherpa, molt més amplis que aquella comunicació preliminar podeu contactar aquest link a l’entrada del dia 12 d’Octubre de 2020 d’aquest bloc: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/10/ang-rita-sherpa.html

 

Recordo que el Dr. Oelz, que moderava aquell dia les presentacions, en sentir la comunicació del Dr. Garrido, va dir en veu alta, que el vam poder sentir tots: “Very bad news”. 

 

El Dr. Oswald Oelz (o Oswald Ölz, segons la grafia utilitzada), va ser un dels dos metges de l’expedició multinacional de 1978, quan Peter Habeler i Reinhold Messner van pujar per primera vegada al cim de l’Everest sense oxigen.  Oswald Oelz va ser un dels membres de l’expedició que també va coronar el cim.

 

https://de.wikipedia.org/wiki/Oswald_Oelz

 

En aquell temps, molts dels metges experts en Medicina de Muntanya, encara pensaven que un hematòcrit de 60% no podia ser bo de cap manera en altitud. La sang s’havia de diluir per millorar la funció a gran altitud. Hemodilució; diluir la sang. Els més joves dubtàvem...Vols dir? Si tu ho dius deu ser veritat...

 

Heu llegit el llibre “Everest by fair means” de Reinhold Messner? Hi ha un capítol que s’anomena “A whisky bottle filled with blood”. 

 

Aquí es va publicar en castellà com “Everest sin oxígeno”. Editorial RM, Barcelona 1979. Pag 95: Una botella de whisky llena de sangre. 

 

Un altre dia parlarem de les hemodilucions a gran altitud i del nefast efecte que van tenir sobre les capacitats dels alpinistes. I és que no són iguals els quítxues o els xerpes, que els barcelonins o els habitants de Lima, per molt aclimatats que estiguin.

 


Etiquetes: , , , , ,
edit

Galeria de Mestres de la Medicina de Muntanya. El Dr. CHARLES S. HOUSTON

 

Avui penso escriure sobre un llibre, o potser dos llibres. O millor, sobre uns llibres i el seu autor. 

 

Això de la medicina de muntanya és com els castellers. Si enxaneta fa l’aleta en un quatre de nou és perquè hi ha uns dosos que aguanten. Com va escriure Isaac Newton “Si hem arribat tan alt és perquè ens hem enfilat a les espatlles dels gegants que ens han precedit”. 

 

Tots hem aprés d'algú.

 

Si l’article de fa uns dies, recordava al Dr. August Castelló Roca perquè va ser un Mestre directe ara recordaré a un metge muntanyenc que va ser Mestre indirecte. Molts metges de muntanya a tot el mon li devem gran part del que sabem perquè hem llegit els seus llibres.

 

Charles Snead Houston (1913–2009) va ser un metge nord-americà, amb un currículum muntanyenc impressionant que va escriure un llibre, o dos segons es miri, on tracta la Medicina de Muntanya des dels seus inicis fins als coneixements que hi havia quan va morir. De fet, va investigar i escriure molt més del que aquí es comenta.

 

Per qui vulgui veure el seu perfil biogràfic: 

 

https://en.wikipedia.org/wiki/Charles_Snead_Houston

 

Per qui vulgui entendre millor al personatge, mireu aquest reportatge, traduït al castellà, sobre els intents nord-americans d’escalar per primera vegada el K2. 

 

El reportatge s’anomena: “EL FANTASMA DEL K2”. No us el perdeu.

 

https://www.youtube.com/watch?v=La2dEgcth-s

     

 

Imatges. El Dr. Charles Houston, cap de l’expedició nord-americana al K2 de 1953 amb 40 anys.

 

Imatge. El Dr. Charles Houston l’any 2000 amb 87 anys.

 

El Dr. Charles Houston va participar en les expedicions nord-americanes al K2 de 1938 i de 1953 amb el ferm propòsit d’explorar la ruta i de fer la primera ascensió a aquesta muntanya. En aquesta darrera expedició, arribats als vuit-mil metres, van haver de retirar-se sota una tempesta, per evacuar a Arthur Gilkey, un dels alpinistes més joves, afectat de tromboflebitis a les cames amb embòlia pulmonar. Baixar a un home impossibilitat per aquelles pendents, renunciant al cim va ser un acte de grandesa humana a muntanya. Van perdre al company però ho van intentar arriscant la vida. Al reportatge que us he recomanat abans, ell com a metge i cap de l’expedició  reconeix que no tenien cap possibilitat d’èxit baixant per aquells pendents un home tan greu; però ho havien d’intentar…

 

Prop del campament base hi ha el Memorial Gilkey, on s’acumulen plaques gravades, records i alguns dels cossos dels morts al K2. Un lloc impressionant envoltant unes agulles de roca al peu del K2. A uns 40 minuts de marxa per la glacera des del campament base.

 

 

Imatges. El memorial Gilkey. L’any 1988 hi havia dos desenes de plats gravats, algun banderí i dos cossos dipositats en unes esquerdes, amb unes llaunes de cervesa i ampolles de licor com ofrenes al costat. Segur que actualment hi ha moltes més plaques, records, ofrenes i, potser, més cossos. El pòster de l’expedició al K2 de  l’any 1988, la primera expedició catalana al K2.

 

Aquella expedició va ser pionera des del punt de vista radiofònic. Tenia un programa diari a Catalunya Ràdio. Toni Arbonés i Joan Gelabert s'encarregaven de tot. Podeu escoltar les transmissions radiades des del campament base en el link que afegeixo. Ull viu! que podeu trobar converses, debats i baralles gravades sota la taula on els expedicionaris ens les dèiem tal com rajava sense cap correcció política.

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

 

Canvi de tema. Si bé faig una lloança de la humanitat d’uns alpinistes que se la juguen per evacuar a un company invàlid, també haig de dir que el contrari és ben freqüent. Dolorosa i lamentablement sobre això d’abandonar als malalts en sé un niu. He viscut unes quantes ocasions en que els membres de l’expedició han preferit continuar el seu programa que ajudar a baixar a un company malalt o ferit. Fa poc escrivia sobre el cas d’un portador balti al Karakorum. Però també ho he vist entre els membres d’una expedició austriaco-índia al Kailas, una expedició alemanya al Khumbu i també en una de catalana. Un altre dia ho explicarem. 

 

Imatge. Portada del llibre “Going High. The story of man and altitude” publicat l’any 1980 amb l’aval de The American Alpine Club. 

 

Imatge. Portada del llibre “Going Higher. The story of man and altitude” publicat l’any 1983 amb noves aportacions i posta al dia d’alguns conceptes. El fons de la portada: la fotografia del K2  i portadors sobre la glacera Godwin Austen. A la dreta, els pendents del Broad Peak.

 

Com diu el mateix autor al pròleg del llibre, va creure que l’havia d’escriure perquè quedava abatut després de cada conferencia en veure el poc coneixement que tenien de l’altitud i dels seus efectes, no només els muntanyencs, sinó també els professionals de la salut. 

 

Amb el primer llibre en impremta i quan ja es distribuïa a les llibreries, noves dades i coneixements, van fer que tres anys després edités la nova versió, corregida i ampliada. De “Going High” a “Going Higher”. En tots dos casos, és la Story, que no la History, dels humans en altitud. Hi ha moltes dades històriques, però el llibre s’estructura més com un relat de com els humans hem anat aprenent a sobreviure en altitud, amb canvis fisiològics i amb coneixements tècnics. Anècdotes sucoses i curiositats van puntejant el llibre per donar-li toc i interès humà.

 

El llibre comença amb l’explicació del mon de l’altitud, dels primers curiosos que van investigar-lo i dels reptes fisiològics que comporta per les persones. De la feinada que representa fer entrar l’oxigen de l’aire als pulmons, transportar-lo fins les cèl·lules més llunyanes del cos i muntar un sistema que permeti utilitzar-lo amb la mínima despesa d'energia. Energia que també depèn de l'oxigen disponible. 

 

Després hi ha els capítols de les malalties d’altitud, el conegut Mal de Muntanya, que com ja sabeu, no és un. Hi ha diversos Mals de Muntanya, amb una gravetat variable. 

 

Ho recordaré una vegada més: Mal Agut de Muntanya (MAM), Mal Subagut de Muntanya (MSM), Mal Crònic de Muntanya (MCM també anomenada Eritremia de las Alturas o Enfermedad de Monge), Edema Cerebral d’Altitud (ECA) i Edema Pulmonar d’Altitud (EPA), sense que oblidem les Hemorràgies Retinianes, les Neuritis Perifèriques i altres pupes que es relacionen amb l’altitud però també amb altres causes, com el fred o la nutrició. 

 

El llibre, que és en anglès, es llegeix amb facilitat. El llenguatge és ben planer i gens superespecialitzat. Excel·lent llibre de divulgació científica de la Medicina de Muntanya. Per qui tingui interès en conèixer la base dels coneixements, el cos de doctrina essencial, de la Medicina de Muntanya i no només llegir  el darrer article publicat sobre la importància dels gens o de l’eix Renina-Angiotensina en l’equilibri metabòlic de l’aclimatació.

 

De fet, comentar el llibre potser és un pretext per recordar a un dels homes més grans de la Medicina de Muntanya.

 

El Dr. Eduardo Garrido escriu: 

Respecto a la reseña que comentas sobre Charles Houston, creo que es una excelente idea. Yo le conocí personalmente en el Congreso Mundial de Bolivia, en 1994. Estaba ya el hombre muy mayorcete. Creo que tengo alguna foto de él, la tendría que buscar y escaneártela. El libro "Going Higher" es una verdadera maravilla, porque se aparta del estilo clásico de todos los demás libros de Medicina de Montaña, además hay anécdotas muy curiosas ¿verdad? Yo tengo en casa la edición de 1998. Como bien sabemos, Houston es uno de esos históricos de los estudios en cámara hipobárica (Operaciones Everest I y II), después de las de Paul Bert y Angelo Mosso, además de ser uno de los pioneros de las grandes expediciones al K2. ¡Menudos personajes! Y cuanto conocimiento les debemos.

Etiquetes: , ,
edit

INSISTINT EN EL TEMA DE LA COVID-19 I L’ALTITUD

 

Estimats,

 

És clar que estem immersos en una bassa de virus. Des del punt de vista sèptic i des del punt de vista informatiu. I també és clar que ens costa posar-nos d’acord. Normal, no es pot saber tot el que voldríem saber en tan poc temps. 

 

Mentrestant, assistim al combat entre els ignorants que no es creuen res i els babaus que s’ho creuen tot. Situació agreujada per la lluita entre els porucs que ni sortirien del llit per no tocar cap virus i els insensats que no es perdrien cap festa. 

 

Potser és per la mentalitat racional o pel contacte amb budistes, però acostumo a pensar que el camí del mig és el més desbrossat, el més sensat i el que porta al futur. 

 

En tot cas, el debat és viu. En aquest bloc ja hem entrat dos comentaris:

 

6 Agost 2020

https://www.maldemuntanya.cat/2020/08/la-covid-19-laltitud-i-els-que-hi-viuen.html

 

18 Setembre 2020

https://www.maldemuntanya.cat/2020/08/la-covid-19-laltitud-i-els-que-hi-viuen.html

 

Però com que el debat no s’atura, avui en posarem un tercer.

 

El Dr. Gustavo Zubieta Calleja, del Instituto Pulmonar y de Patología de la Altura (IPPA) de La Paz (Bolívia) ha publicat una llarga carta en resposta a la publicació de Orison O. Woolcott and Richard N. Bergman (Veure l’entrada del dia 18 de Setembre de 2020).

 

Si la conclusió de l’article de Woolcott era que en altitud la mortalitat per Covid era superior en homes menors de 65 anys el Dr. Zubieta ho contrasta amb les dades obtingudes a Bolívia, amb les que acaba concloent que a les zones d’altitud hi ha menys positius i menor gravetat de la malaltia. 

 

Us afegeixo els gràfics bàsics de la seva carta. Com es veu, i això ho dic jo per reflexionar, on hi ha més casos és a les dos ciutats més grans de Bolívia, on es concentren més habitants, siguin o no en altitud, cosa que sembla lògica.


 

Deixant això de banda el Dr. Zubieta considera que hi ha una clara tendència a menor incidència i menor mortalitat de la Covid-19 a les zones d’altitud comparades amb les de nivell del mar. 

 

Aquestes dades son perfectament coherents amb el criteri de que la gravetat de la Covid-19 es relaciona amb la resposta inflamatòria de l'individu i, per tant, la menor resposta inflamatòria sistèmica de l'altitud pot tenir cert efecte protector.

 

Esperem la pròxima aportació.


Etiquetes: , , , , ,
edit

GALERIA DE MESTRES. DR. AUGUST CASTELLÓ ROCA.

 

Enguany farà trenta anys de la mort del Dr. August Castelló Roca.

 

El Dr. Castelló (1918-1991) va ser el mestre dels metges novells que participàvem en les expedicions dels anys 70 i 80 del segle passat. En ell s’unien la bonhomia amb la capacitat científica. Sempre estava disposat a escoltar als metges joves, frisosos d’aventures i de coneixements. Sempre aportava aquella idea d’un nou detall per aprofundir. 

 

Confessem-ho, fa quaranta anys ningú no coneixíem els secrets de l’adaptació a l’altitud, ni els mecanismes de l’aclimatació, ni tampoc els seus riscos. No ho sabiem ni els professors ni els alumnes. Vam aprendre tots plegats, pregunta a pregunta i dubte a dubte. Expedició a expedició recollint dades i atenent malalties d’altitud. Congrés a congrés escoltant les experiències dels col·legues europeus, americans i japonesos. Escoltant al Dr. Castelló i llegint molts libres i molts articles sobre el tema. Parlant d’articles i de llibres, el Dr. Castelló va ser autor d’una obra ben extensa.

        


 Imatges. El Dr. August Castelló quan es va llicenciar, quan feia classes i quan ens ajudava a crèixer com a metges de muntanya.

 

Podeu trobar la seva biografia, la seva obra escrita i algunes fotografies en aquests enllaços.

https://ca.wikipedia.org/wiki/August_Castell%C3%B3_i_Roca

http://www.galeriametges.cat/galeria-fotografies.php?icod=EEGF

 

Quan jo encara era estudiant es van anunciar uns cursos de “Medicina de Montaña para médicos y estudiantes de medicina” a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Un servidor, escalador entusiasta, m’hi volia apuntar, a veure que m’explicaven. Fracàs. Vaig arribar tard a la inscripció i em vaig quedar sense curs.




Imatges. Algunes mostres dels articles i llibres que va escriure, o en els que va col·laborar, el Dr. August Castelló Roca
 

Vaig conèixer al Dr. Castelló l’any 1976 quan preparava la meva primera expedició. L’Operació Afganistan a l’Hindu Kush. 

 

El Dr. August Castelló havia estat metge consultor i fisiòleg de la primera expedició de la Federación Española als Andes del Perú l’any 1961. Ell va ser el metge consultor, que el metge d’expedició in situ va ser el Dr. Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti. 

 

Imatge. L’equip de l’Expedición Española a los Andes del Perú en un viatge d’entrenament als Alps. El Dr. Castelló és el primer de la dreta amb el genoll dret en terra. Potser en coneixeu algún més, que en aquella expedició hi havia tres alpinistes barcelonins. Any 1961.

 

Sabent això no em va costar gaire anar-lo a veure. Ni a ell li va costar gens rebre’m a casa seva, parlar llargament, donar-me consells, ajudar-me a establir la farmaciola bàsica i oferir una proposta d’estudi. Em va suggerir que mitja expedició prengués acetazolamida i l’altre mitja centrofenoxina per veure quin dels dos fàrmacs es mostrava superior per evitar el Mal Agut de Muntanya (MAM). De la centrofenoxina ja no se'n parla a muntanya, però l’acetazolamida, quaranta-cinc anys després, encara té indicacions contra el MAM. 

 

Podeu trobar el relat d’aquella expedició i els resultats dels medicaments en aquest enllaç:

https://www.blogger.com/blog/post/edit/4880062381538261405/8718774512383475556

 

Allà va començar una llarga relació que abastava la major part dels metges d’expedició d’aquells anys, com el Dr. Manuel Mateu Ratera, el Dr. Anton Rañé Tarragó, el Dr. Xavier Robiró Robiró i altres com jo mateix. També va col·laborar amb metges dedicats a la Medicina de l’Esport, com els Drs. Josep Estruch Batlle, Jesús Galilea Muñoz i Eduardo Garrido Marín. Aquest relació només va acabar amb la seva mort l’any 1991.

 

Unes anècdotes per recordar-lo i explicar el personatge:

1. El Dr. Castelló ens va oferir mesurar el consum màxim d’oxigen (VO2max) a l’Institut Nacional d’Educació Física d’Esplugues de Llobregat. Es tractava de saber quina era la nostra capacitat d’esforç físic. Aleshores encara no sabíem que el VO2max disminueix amb l’altitud encara que estiguis ben aclimatat. Nosaltres encantats de la vida de fer els estudis. Pedalant fins a l’esgotament. Innocents com érem i dedicant-hi el nostre millor esforç, pensàvem que, muntanyencs joves però veterans i forts com érem, trencaríem l’aparell i donaríem unes xifres estel·lars de consum d’oxigen i capacitat d’esforç físic. Ens sentíem campions del mon. No va ser així. Unes xifres mitjanetes com persones sedentàries no entrenades. El Dr. Castelló ja ens ho havia avisat: “Els muntanyencs, en general, teniu més de valents i d’aventurers que d’esportistes i atletes”. Que pensaria si tornés? Avui, 44 anys després, potser les coses ja no són com ell ens deia: ara es comú veure que hi ha qui utilitza les muntanyes com el seu camp d’esports per batre marques, rècords i que s’entrena cada dia al límit. Això si, sempre ho fan per vies conegudes i marcades. Mai una primera ascensió per una via desconeguda. I mai sense la premsa o l’empresa patrocinadora.

2. 1980. En aquells anys hi havia força moviment a la Medicina de Muntanya. Societats internacionals, continentals, estatals i locals dedicades a la medicina de muntanya  treballaven per estudiar la fisiologia de l’altitud, per afinar el tractament en els accidents i els rescats i per oferir cursos per joves metges muntanyencs entusiastes. Nosaltres col·laboràvem amb les societats catalana, española, europea i internacional. A una de tantes reunions, des del seu lloc d’assessor mèdic d’una federació de muntanya, un conegut col·lega que fins i tot havia anat a alguna expedició, va proposar posar en comú tots els estudis, de manera que tots coneguéssim totes les dades obtingudes. Segons ell, el país i la pàtria demanaven deixar-se de personalismes. Era una gran oportunitat de col·laboració entre tots. En un recés de la reunió i abans de votar, al voltant d’unes tasses de cafè, el Dr. Castelló, que ja coneixia al personatge, ens va dir: “No us fieu ni un pel. Aprofitarà les vostres aportacions en el seu benefici i es posarà ell totes les medalles”. Paraula de sant. Temps després, coneixent millor al personatge, vam veure la veritat del seu consell.     

3. Chamonix 1981. Primer congrés mundial de Medicina de Muntanya. El Dr. Castelló moderava una de les sessions, dedicada a la nutrició en altitud. Un dels ponents era el Dr. Charles Clarke. El Dr. Charles Clarke, neuròleg (1944) havia estat el metge de l’exitosa i aclamada British Everest South West Wall Expedition de l’any 1975 liderada per Chris Bonington. Aportava les seves dades de la nutrició i els resultats d’aquella expedició. Hi havia expectació entre tots els congressistes. Servidor, en aquel temps ja havia anat a l’Hindu Kush (Noshaq), a l’Himàlaia (Pisang Tse) i al Karakorum (Gasherbrum II) però encara em movia com un ànec coix en aquell ambient científic on t’havies d’expressar en francès o en anglès. El cas va ser que el Dr. Clarke, va passar el matí esquiant i escalant al MontBlanc i va arribar a la sessió vestit de muntanyenc, amb les botes, la jaqueta i els pantalons impermeables i, a sota, el jersei amb una ratlla al pit que dúiem tots. En presentar-lo, el Dr. Castelló va lloar la seva dedicació a la Medicina de Muntanya i va dir: “J’espere que la prochaine fois il fera plus d’attention a la premiere des M et laissera un petit morceau de temps pour s’habiller avec une jolie veste aprés avoir fait attention a la deuxieme des M avec l’ascension en montagne”. A mi sempre m’ha fet la impressió que en Charles Clarke, ho va fer a propòsit per impressionar al personal des dels seus 1,9 metres i l’aureola d’escalador himalaienc.           

Imatges. Expedició Hindu Kush 1977. Els clàssics jerseis muntanyencs de l’època amb una ratlla al pit.

 

4. Mateix congrés de Chamonix. Sessió dedicada a les congelacions. Els metges catalans érem en cadires al voltant del Dr. Castelló. Parlava un cirurgià, expert en congelacions que, seguint la norma, no identificaré. Poc temps després de començar la sessió el Dr. Castelló es va aixecar i, sense dir res, va sortir de la sala. El conferenciant ens va explicar que el programa del seu hospital per tractar les congelacions era l’amputació precoç i la col·locació de pròtesis substitutòries, evitant per una banda les complicacions infeccioses, neurítiques o trombòtiques i per l’altra els llargs períodes de baixa laboral. Diagnosticar i amputar. Dit i fet. Només admetia debat sobre per on amputar. Imatges de peus sencers amputats per uns dits congelats, aparcats en bateria al costat del quiròfan. No era el que nosaltres pensàvem que s'havia de fer, però que podíem dir uns metges novells, sense experiència en congelacions, front a un cap de servei de cirurgia d’un hospital universitari? Un pel esgarrifats ens vam trobar al passadís amb el Dr. Castelló. Ens va dir: “Quan parla el Dr. F sempre marxo. Va ser metge/cirurgià de l’exèrcit nazi al front de Rússia a la segona guerra mundial. I es pensa que encara hi és i que els antibiòtics no serveixen”. 


Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu