TRASTORNS DE LA CONDUCTA EN ALTITUD

UN ALTRE Trastorn de la conducta al Nevado Ojos del Salado

Els trastorns del comportament, les al·lucinacions i altres disfuncions del sistema cerebral son freqüents en altitud. No sempre és com el clàssic Edema Cerebral d’Altitud.

En aquest cas viscut a 6.200 metres als Andes es va haver d’obligar a baixar a una persona ben desorientada pel mètode d’agafar-li la motxilla i anar tirant avall. Ens va haver de seguir, esclar, si volia menjar i tenir el seu sac de dormir i la seva cantimplora.

L’any 1.997 una expedició de 14 persones i dos vehicles va establir el que aleshores va ser rècord mundial d’altitud en vehicle als 6.200 metres del Volcán Nevado Ojos del Salado, al desert d’Atacama, fronterer entre Xile i Argentina.

 

El Volcàn Nevado Ojos del Salado (6.893 metres sobre el nivell del mar ), la segona muntanya més alta d’Amèrica, vist des d’on teníem el campament base a 4.537m.

Aquella expedició la composaven en Ramon Franquesa, l’ànima i patrocinador del projecte, el mecànic dels cotxes, la cuinera encarregada de la nutrició, tres alpinistes confirmats, sis persones amigues i col·laboradores en tasques diverses, un xofer xilé pel camió de transport i un servidor de vostès, que era el metge d’aquella expedició. Es va establir el campament base a una antiga caserna abandonada dels carrabiners xilens a 4.537 metres. Actualment crec que l’edifici està restaurat i es diu refugio Claudio Lucero. És a tocar de les runes de l’antiga Hosteria Murray.

 

El Refugio Claudio Lucero en l’actualitat. Aleshores, quan va ser el nostre campament base, era abandonat, brut, ben atrotinat i sense cap porta ni finestra que tanqués bé. Al fons, el cim del Volcán Nevado Ojos del Salado. El nom li ve perquè es considera la font del riu Salado, que baixa cap a l’Argentina, desemboca al Paranà i surt a l’Atlàntic. Parlant de noms, és igual que Ull de Ter, que vol dir la font del Ter.   

 

 

Un dels vehicles – aranya de tremenda potència i aport d'oxigen extra al  carburador.

 

La major part de l’equip dins de la cambra hipobàrica de l’INEFC de Barcelona on es va fer un estudi sobre l’aclimatació.

 

Instal·lats al campament base, els més fredolics a l’interior de l’edifici i els més veterans en tendes, que quan no estàs ben aclimatat sempre és millor respirar aire pur, encara que sigui fred, que l’aire viciat amb la respiració de moltes persones en un lloc tancat. Era el dia 30 de desembre de 1.997.

En el tragí de trobar un bon camí per fer guanyar altitud als vehicles, d’evacuar a Copiapó a una persona amb Mal Agut de Muntanya i altres afanys van anar passant uns dies. Ens vam anar aclimatant.

Una anècdota d’aquells dies per si voleu riure una mica. Una truita de vuitanta ous:

https://www.maldemuntanya.cat/2024/02/nutricio.html

Quinze dies després amb temps lliure i estable, quatre persones pernoctàvem al Refugio Tejos, a 5.850m. La intenció era pujar, tranquil·lament, al cim l’endemà.

El Refugio Tejos és un contenidor de transport marítim, de fet dos contenidors acoblats, condicionats succintament per fer d’aixopluc a les ascensions al Ojos del Salado. El que recordo és que, aquell mes de gener, era un lloc gèlid amb unes corrents d’aire que arribaven a qualsevol racó i que dificultaven passar una nit confortable. Això si, ni plovia ni nevava; era un cel clar i estelat...

 

Imatge. El Volcán Nevado Ojos del Salado amb el trajecte entre el Refugio Claudio Lucero, el Refugio Atacama i el Refugio Tejos.

 

Imatge. El Refugio Tejos i la ruta d’ascensió al Nevado Volcán Ojos del Salado.

 A trenc d’alba, a molts graus sota zero, després una beguda ben calenta i espessa amb cafè, cacau, sucre i llet en pols va començar l’ascensió.

Clarejava i embocàvem la zona denominada “La Caldera”, una zona on el camí fa moltes esses. En Pep anava molt lent. L'havíem d’esperar sovint. Per descansar s’estirava a la neu, sense dir res. No contestava quan preguntàvem: Com vas? No seguia fins que veia que nosaltres tiràvem amunt. Si que contestava negant amb violents cops de cap si la pregunta era: Vols que tornem al refugi, que estàs molt cansat? Vols que et porti jo la motxilla i aniràs més lleuger?

En una d’aquestes aturades, ja érem a 6.250m, vèiem clar que en Pep pujava caminant fent tentines i que, tot i que el camí, costerut, però gens vertical, era un munt de rocs atarterats, sovint havia de posar les mans a terra per mantenir l’equilibri.

Els tres ens vam mirar i la decisió va ser automàtica. Hem de baixar-lo com sigui. Al cim que li donin molt pel sac. Hem de baixar-lo ni que sigui a bufetades.

Calma.

-      Pep, descansem una estona? Té, un glop de cacau ensucrat i calent del termo, però deixa la motxilla a terra. Descansa i respira a fons.

Així va ser. De moment. Per sort ja tocava el sol i la temperatura havia pujat. Als dos minuts, en Pep s’endormiscava amb el cap sobre la meva motxilla, posada on calia ben a prop del termo. Vam carregar-nos la seva motxilla i despertar-lo.

-          Pep anem avall. Vine amb nosaltres que no ens trobem gaire bé.

 Mentida pietosa, però necessària.

-          La motxilla, m’heu pres la motxilla! On aneu?

-          Avall, al Camp Base. No estem gaire bons...

-          Espereu, espereu, però torna’m la motxilla!

-          Si m’atrapes... avall, que fa baixada...

En cap moment, en Pep es va posar agressiu. Més aviat era com si li féssim por; es mantenia allunyat i ens mirava malfiat, però ens anava seguint. Només si ens aturàvem un moment per un pas difícil o pel que fos, cridava.

-          M’has pres la motxilla!

Avall, avall. Un altre glop calent al refugi Tejos i avall, avall cap al refugi Atacama on teníem el 4x4. Va entrar al cotxe sense discussions. Passat migdia arribàvem al campament base, la caserna abandonada dels carabineros.

Allà, la seva dona i els altres companys van veure que caminava fent tentines i que estava obsessionat.

-          M’han pres la motxilla, m’han pres la motxilla!

Tot seguit el van aconduir, agombolar i rehidratar. Confesso que nosaltres estàvem esgotats i una mica decebuts. Però, en fi, tot va acabar bé. Vam renunciar al cim però el company va poder baixar i es va anar recuperant.

Durant uns quants dies es va comportar de forma obsessiva, hiperactiva i compulsiva. S’entestava en tapar amb cartrons enganxats amb paper mastegat els forats de les parets de fusta de la runa que era aquell refugi i en no voler menjar res si no li portava la seva dona. Malfiat. En cap moment va reconèixer que en altitud no es trobava bé. Per ell havia hagut de baixar del cim perquè li havíem robat la motxilla.  

Una altra renúncia. Un cim menys, que hi farem. Feliç perquè un altre company va arribar al campament base sa i estalvi. Però mira que costa que t’ho reconeguin...

Bé, si el company va arribar sa i estalvi, no ho sé. Potser s’havia perdut alguna cosa... mai no saps que és el que hi ha en un cervell, que va ser el que es va alterar, el que ha tornat a ser com abans i el que ja no serà mai igual. 

I aquí arribem al tema important.

Un metge expert en malalties d’altitud, amb ironia britànica, explicava que el Mal Agut de Muntanya rarament era mortal, però que feia patir tant que qui el tenia arribava a desitjar que ho fos per acabar d’una vegada. És el que passa normalment. Qui no es troba bé prou que ho sap i ho pateix.

Però aquest no és el cas en aquests trastorns cerebrals o en l’Edema Cerebral d’Altitud, en els que qui ho pateix no se'n adona.

Per tant, indefens, la seva vida depèn dels demés.

Les preguntes per fer pensar: que és primer, el teu objectiu o la vida d’algú que potser no coneixes? Que pesa més la competició o la cooperació?

Els humans tenim impulsos i potencial per la competició i per la cooperació. Si no fóssim competitius no ens haurien afligit tantes guerres però encara cap europeu hauria navegat fins Amèrica ni pujat a les muntanyes més altes. I si no fóssim cooperatius no hauríem sobreviscut als mamuts ni als tigres de dents de sabre i tampoc hauríem construït ciutats amb clavegueram ni xarxa d’aigua potable.

La solidaritat i la cooperació entre els muntanyencs és la base de la seguretat a la muntanya. Lamentablement, com més professional i més competitiva és la pràctica d’aquest esport es converteix en un esport de competició i no de cooperació. Cadascú tria el seu camí tot i que això sovint el fa baixar uns graons en la seva humanitat.      

 

Metges de Muntanya. Antoni Veres

A la llista dels metges rellevants en Medicina de Muntanya que hem publicat, en falten molts.  Avui és una bona ocasió per parlar d’un altre col·lega. El doctor Antoni Veres Gòmez, cirurgià que va ser de l’Hospital Mútua de Terrassa i posteriorment de l’Hospital Transfonterer de la Cerdanya, que ha publicat un article en relació a la supervivència en condicions extremes a la muntanya a una de les revistes més serioses i més prestigioses en medicina: The Lancet. 
Una notícia excel·lent, tot i que surt d’una vella tragèdia. Els qui tenim l’edat adequada recordem l’accident d’un avió als Andes l’octubre de 1972 i com 16 persones van sobreviure en les pitjors condicions durant 72 dies abans de ser rescatats. I el més gros de tot, al meu entendre, és que van ser alguns d’aquests supervivents, ells mateixos, els qui van trobar la manera de donar l’avís a les autoritats xilenes per organitzar el rescat de la resta.
Després us poso el resum de l’article en qüestió. Tinc l’article sencer, però com que no vull conflictes amb l’editor, només poso el resum, que es pot trobar en obert a Internet.
Parlem del Dr. Veres:

            

  
Imatges. El Dr Veres en un tresc de prospecció a la Sierra Vilcanota al voltant de l’Ausangate (6372m) a l’any 1996. A la primera ell mateix a la marxa.  A la segona decidint l’itinerari sobre el mapa amb un servidor. La tercera amb una de les truites salmó que vam pescar al llac Pucacocha, al peu de l’Abra Apacheta.  I la darrera treient-nos la pols dels camins a les piscines d’aigua calenta natural de Pacchanta, al peu de la pared nord de l’Ausangate. 

 
Per a qui li interessi la descripció d’aquella pesca i d’aquell sopar fresc memorable el podeu trobar aquí: 
https://www.maldemuntanya.cat/2022/09/coses-que-mai-mes-tornarem-menjar.html

Ara si, anem a l'article:

Com que la fotografia no es pot llegir, afegeixo el text en condicions. 
 

The Lancet
Medical lessons from the 1972 Andes plane crash: A case series on extreme survival, trauma and adaptation
 

Manuscript Number: THELANCET-D-25-04711
Keywords: Tragedy; Andes; Survivors; Plane Crash; Antropophagy; Avalanche
Corresponding Author: Carla Crous. Hospital Universitari Mútua Terrassa. Terrassa, Barcelona, SPAIN
First Author: Carla Crous, M.D.
 

Order of Authors: 

1. Carla Crous, M.D.
2. Sara Fuentes, M.D., Ph.D.
3. Conrado J. Estol, M.D., Ph.D.
4. Montse Ibarra, B.Sc.
5. Alexandre González-Rodríguez, M.D., Ph.D.
6. Luis Renter, M.D.
7. Toni Veres, M.D
8. Roberto Canessa, M.D.

Manuscript Region of Origin: SPAIN

Abstract: Background

In October 1972, a chartered plane carrying mostly Uruguayan rugby players crashed in a remote region of the Andes Mountains, leaving 32 survivors in an unforgiving environment. Over the course of 72 days in extreme conditions, only 16 of those individuals survived extreme cold, high altitude, malnutrition, dehydration, and psychological trauma. Remarkably, two survivors overcame extreme challenges by scaling a 16,000-foot peak  and embarking on a 10-day trek without adequate equipment and extreme malnutrition. The extraordinary story of their survival has gained international attention. Despite the attention to their ordeal, many of the medical dimensions of this survival saga remain underexplored.
Methods
We conducted a retrospective, descriptive study of the medical events associated with the survival of the 16 individuals. Data were collected through interviews with survivors, conducted Roberto Canessa, a cardiologist and crash survivor, with Willma Coch, the nurse who provided immediate post-rescue care, and reviewing clinical records when available. Medical conditions were categorized into four domains: trauma triage and polytrauma, pathologies associated with extreme conditions in high mountain environments (hypothermia, ocular injuries, altitude-related pathologies and asphyxia due to an avalanche), malnutrition and dehydration, and mental health sequelae. 
Cases were analyzed and compared against current standards in trauma and critical care medicine.
Results
The survival of these individuals involved spontaneous and empirical implementation of rudimentary care strategies including field triage, conservative management of penetrating trauma, immobilization of fractures, and innovative strategies to combat hypothermia and dehydration. High-altitude illnesses and extreme malnutrition were present in nearly all cases. One case of refeeding syndrome occurred during initial recovery. One case of traumatic brain injury showed potential benefit from accidental hypothermia, cranial decompression, dehydration and coma paralleling modern neurocritical care practices. Despite prolonged exposure to psychological stress, none of the survivors developed post-traumatic stress disorder (PTSD) by DSM-5 criteria, possibly due to protective group dynamics and a low average age of 22.
Conclusions
This case underscores the interplay of human resilience, physiologic adaptation, and the capacity for survival under extreme conditions. By analyzing the medical aspects of the Andes tragedy, we gain insights into trauma, environmental exposure, and adaptive behaviors in unprecedented scenarios. Although rare, these extraordinary cases provide valuable lessons that contribute to our understanding of survival medicine and human endurance in extreme environments. 

L'article és rellevant i aclaridor de que sovint, i si volem, els humans som i podem més del que sembla.

  

Imatges del Màster de Medicina de Muntanya que fèiem a l’Institut d’estudis de Medicina de Muntanya (IEMM) conjuntamente amb la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona als anys 90. Era l’examen pràctic pels alumnes: A la primera imatge, el Dr. Veres fent de ferit politraumatitzat. Tot i que pot ser un bon actor, veient que s’acostava la fotografia se li va escapar un somriure que feia posar en dubte el seu dolor de polifracturat. A la segona imatge fent d’avaluador en un altre cas, amb un altre col·lega fent de fracturat de fèmur greu com s'aprecia a la fotografia i un alumne atabalat. Que, per cert va aprovar amb nota. Totes dues imatges son fetes a Núria.

De poques coses ens podem felicitar els metges de muntanya, però quan n’hi ha una, és just tenir-li un reconeixement. Un article publicat al Lancet pocs metges s'el guanyen.

L'ACLIMATACIÓ. ARTICLE EN CALENT.

ÉS VERITAT QUE CONVÉ PUJAR ALGUN TRES MIL AL PIRINEU PER ACLIMATAR-SE ABANS D’ANAR ALS ANDES O A L’HIMÀLAIA? 

Escric aquest article en calent i una mica emprenyat. Després d’una colla d’anys treballant, estudiant, exercint i intentant expandir la medicina de muntanya, un servidor ja sap que l’altitud no forma part del coneixement bàsic dels muntanyencs més enllà de saber que hi ha una cosa que es diu “Mal de Muntanya” i que no fa gaire por als més valents. Bé està si així us convé a la majoria, però no és una posició gaire intel·ligent.

A que ve això? He llegit un article de muntanya molt estimulant. El cas és que l’autor de l’article, per fer un viatge als Andes amb una estada a Huaraz (3.000 metres d’altitud) i més amunt, recomana fer abans una ascensió a un cim de 3.000 metres del Pirineu per no rebre de cop la patacada de l’altitud i anar una mica preparat. Aquí demostra de forma palmària el desconeixement del que és l’altitud i com s’ha d’afrontar.

En això, com a professional, estic obligat a discrepar i a dir-ho. L’ascensió a un tres mil del Pirineu serveix per disfrutar-la, per mantenir bona forma física i per fer pujar la moral abans d’una estada als Andes. Però encara que sigui altament recomanable, no serveix per millorar la tolerància a l’altitud.

I dic que pujar un 3.000 al Pirineu abans d’un viatge a les grans serralades del mon no serveix per afrontar amb garanties l’altitud, per dos motius. 

El primer és que una ascensió a 3.000 o a 4.000 metres no és suficient per influir en l’aclimatació. La persona s’hi hauria de quedar un mínim de 3-4 hores per sobre dels 3.000 metres per començar a posar en marxa els primers mecanismes fisiològics d’aclimatació. I després tornar-ho a fer durant quinze dies seguits si vol que els processos d’aclimatació progressin. Una sola ascensió a 3.000 ò 4.000 metres no té cap influència en l’aclimatació si no es manté almenys tres hores al dia durant dos setmanes. Almenys.

El segon motiu és que l’aclimatació no s’aguanta gaires dies, per tant, en el trajecte des de les muntanyes europees, ciutat i aeroport més propers, Lima i Huaraz, un mínim de cinc dies amb una logística impecable, es perdria el poc que es pogués haver guanyat en quinze dies als Pirineus i unes poques hores per sobre dels 3.000 metres.

Una mica d’història de la Medicina de Muntanya: la primera descripció que coneixem del Mal de Muntanya s’atribueix a mossén Joseph de Acuña al seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias” publicat a Sevilla l’any 1590. Molt abans però, alguns viatgers xinesos ja anomenaven a les muntanyes de la ruta de la seda les “muntanyes del petit mal de cap i les del gran mal de cap”. És evident que alguna cosa referent al mal de muntanya havien notat, és clar. 

Després, moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud. O sigui que quan els metges de muntanya-alpinistes van entrar en coneixement de l’Edema Pulmonar d’Altitud, ja feia 40 anys llargs que metges dedicats a la medicina del treball havien descrit la malaltia. Una cosa similar va passar amb l’altre complicació seriosa del Mal de Muntanya, l’Edema Cerebral d’Altitud.

Imatge nº 1: Radiografia de tòrax d’un pacient amb Edema Pulmonar d’Altitud on es veu una part important dels pulmons plena de líquid i ineficaç per captar oxígen.

 

No va ser fins l’any 1961 que es va fer la primera expedició oficial extraeuropea de la Federación Española de Montañismo, que incloïa muntanyencs catalans (Veure Josep Manuel Anglada Nieto, Francesc Guillamon Nieto i Jordi Pons Sanginés al Huascarán) que, de fet, eren els capdavanters de l’empresa. Segur que molts muntanyencs havien anat a gran altitud abans, però o no en tenim record o no disposem de les dades. 

Cal recordar especialment al metge assessor, que no assistencial, el Dr. August Castelló Roca, mestre de metges de muntanya, que va ser qui va fer els estudis mèdics per triar els que eren físicament més aptes entre els aspirants a formar part de l’expedició. En aquell moment, els coneixements mèdics sobre el que era i quins efectes tenia l’altitud sobre el cos humà eren ben escassos. Els metges assistencials (en aquell cas el recordat doctor Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti) prou feina tenien a recomposar ossos trencats, cosir ferides i tractar diarrees. Com que no es coneixien gaire els efectes de l’altitud, es va fer la tria mèdica dels expedicionaris en base a les seves capacitats esportives i atlètiques. Encara que es va haver de lamentar la pèrdua d’un muntanyenc (Pedro Acuña) per accident, des del punt de vista físic les coses van funcionar bé. Però hi havia un error de base. Les capacitats d’esforç i les d’aclimatació no són paral·leles. Els millors atletes no sempre s’aclimaten bé i viceversa. No sempre els qui millor funcionen en altitud sòn els més entrenats i forts. 

Actualment, amb muntanyencs als vuit mils més alts i difícils i per les vies més complicades de totes les muntanyes del mòn i amb dotzenes d’expedicions a l’esquena, ja disposem d’un cos de coneixements mèdics sòlids que permet avançar qui, com i quan ens podem aclimatar.

Anem a pams. Ho explicarem en cinc punts:

A.- L’altitud es caracteritza per la baixa pressió atmosfèrica com s’explica al gràfic 2. Quan hi ha més pressió l’aire és més dens. A menys pressió, les molècules que composen l’aire (oxigen 21% i nitrògen 79% a qualsevol altitud) sòn més disperses. Hi ha menys molècules d’oxígen per volum d’aire respirat. 

Gràfic nº 2. Evolució de la pressió atmosfèrica amb l’altitud.

 

B.- Dit d’una altra manera, com més amunt anem, menys oxígen hi ha a l’aire respirat. La disminució de la pressió atmosfèrica i del 21% de l’oxígen (PO2) a diferents altituds es veu al gràfic 3. Així doncs, la presència d’oxígen al cim de l’Everest és menys d’un terç que a nivell del mar. A altituds andines, és aproximadament la meitat. A 3.000 metres, uns dos terços del que hi ha a nivell del mar. 

Gràfic nº 3. Presència d’oxígen a diferents altituds, als pulmons i a la sang.

O sigui, que hi ha menys molècules d’oxigen en una inspiració de l’aire de la muntanya que al del nivell del mar.

I aixó és tot? Doncs no. 

Si ens ho mirem una mica més, a les columnes de la dreta del gràfic, veurem que als pulmons encara hi ha menys oxigen que a l’aire. És clar, als pulmons, que sòn un òrgan intern, hi ha vapor d’aigua i anhídrid carbònic (CO2), que és el que produïm els organismes vius que consumim oxigen (Llegiu sobre el canvi climàtic i la producció industrial de CO2 i potser us esgarrifareu). O sigui que als pulmons no hi tenim aire pur; hi tenim l’aire respirat (Nitrògen i Oxigen), més el vapor d’aigua a 37ºC, més el CO2 que produïm, tal i com es mostra al gràfic. Per tant l’oxígen pulmonar és més baix que l’ambiental. I l’oxígen realment útil, que és el que pasa a la sang (80% del pulmonar), encara és més baix.

En resum: quan pugem a l’altitud els humans anem escassos d’oxígen. O de respiració, digueu-ne com vulgueu. 

C.- El cos humà té gran capacitat d’adaptació a moltes situacions, entre elles a l’altitud i a la manca d’oxígen. A aquesta adaptació a l’altitud és el que en diem “aclimatació”. 

En realitat, un purista diria que l’aclimatació té tres fases que funcionen seqüencialment, una darrera de l’altra: 

a) L’acomodació dels tres o quatre primers dies que acostuma a ser la més dura i durant la qual apareix el mal agut de muntanya. El cos es defensa a base d’adrenalina i respirar més, cosa molt cansada. Com es veu al gràfic nº 4, només arribar, el cor i els pulmons treballen de valent (al gràfic es diu Cabal Cardiac i Volum Espirat per Minut o VEM). Aixó es molt costós i el personal s’acostuma a trobar molt malament. Aquest és el Mal Agut de Muntanya, que normalment no és greu, però que en ocasions ho pot ser (10%) i afectar a la vida (1%). Aquesta fase es resol en pocs dies.

b) Comença després la fase d’aclimatació pròpiament dita, que tarda unes 6 setmanes en ser completa. Aquí és quan augmenten els glòbuls rojos i es perfeccionen els mecanismes de captació, transport i utilització de l’oxígen. Fase de benestar sense grans problemes si no s’arriba a grans altituds superiors als 5.000 metres. En aquesta fase el Mal Agut de Muntanya ja no apareix; però algunes persones presenten alguna forma dels Mals Crònics o Subaguts de Muntanya, més infreqüents, però també greus si no es perd altitud. A altituds superiors a 5.000 metres, l’aclimatació no evita el deteriorament de la salut. O sigui, per sobre de 6.000 metres, el mínim temps possible si no es vol perdre vigor i massa muscular.

c) Per acabar, la fase d’adaptació a llarg termini, que és la que tenen per exemple els tibetans o els xerpes, que sòn els actuals rebesnéts dels que un dia van pujar a l’altitud i s’hi van quedar. La selecció natural ha fet que aquestes ètnies siguin les més resistents a l’altitud. 

La primera fase d’acomodació comença tan bon punt s’arriba a l’altitud. La fase d’adaptació necessita diverses generacions de supervivents en altitud per arribar a ser com els tibetans. Els qui procedim de nivell del mar no podem esperar aclimatar-nos fins aquest punt; els tibetans porten milers d’anys seleccionant els individus amb major capacitat de captació i utilització de l’oxígen.

----------------------------------------------------------------------------------

Nota 1 per professionals: Definicions internacionalment acceptades:

Aclimatació: mecanismes fisiològics, reversibles i no transmissibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud.

Adaptació: mecanismes fisiològics, transmissibles a la descendència i no reversibles, que permeten a un individu o col·lectvitat sobreviure en altitud.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Gràfic nº 4. Evolució dels mecanismes d’aclimatació.

 

El resum d’aixó és que si l’organisme no es manté uns dies en altura, els mecanismes d’aclimatació no es posen en marxa. Caldria pujar un tres mil i quedar-s’hi a dalt 3 ò 4 dies per començar a posar-los en funcionament. És clar que això no ho fa pràcticament ningú.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 2 per professionals: s’ha vist que amb una exposició de 3 hores a 5.000 metres d’altitud en cambra hipobàrica, ja augmenta la secreció d’eritropoietina (EPO). Menys temps no és suficient. És clar que la EPO circulant només es manté 8 hores i per tant té poc efecte per augmentar els glòbuls rojos si no es manté l’altitud. Si es fa un estímul de 3 hores cada dia es necessita un mínim de 36 hores en altura, que son 12 dies, per començar a notar els primers efectes d’aclimatació.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

D.- Quan, una vegada aclimatades, les persones tornen al nivell del mar, es produeix un efecte d’eliminació de glòbuls vermells de forma activa. Amb això, els darrers vestigis d’aclimatació desapareixen en una setmana, deu dies a tot estirar. Normalment el viatge a zones d’alta muntanya extraeuropees dura més temps, pel que la poca aclimatació d’unes poques hores a 3.000 metres, en cas de que es tingués una mica, no perduraria.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 3 per professionals: en cas de seguir un programa d’aclimatació en cambra hipobàrica, que és factible, s’ha vist que amb una exposició de 3 hores diàries a 5.000 metres d’altitud es pot tenir una aclimatació gairebé completa en 15 dies. Aixó pot ser útil per tenir equips de rescatadors aclimatats i, per tant, eficaços en altitud. Pels muntanyencs de base, millor aclimatar-se a muntanya, prenent temps i paciència.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En resum:

• El Mal Agut de Muntanya no sempre és innocent. Els Edemes Cerebral i Pulmonar d’Altitud poden ser mortals en poques hores.

• Pujar abans uns cims al Pirineu o als Alps no disminueix els riscos de l’altitud ni evita la necessitat d’aclimatar-se bé.

• Aclimatar-se amb paciència, guanyant alçada lentament, és la opció més segura i mes natural.

Imatge nº 5. Campament de La Garganta. Huascaràn 1981. Creieu que el lloc d’aquest campament està ben triat? La salut comença per la prevenció dels problemes.

 

 

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.

Simposi de medicina de l'altitud y la hipòxia

Per aquells professionals, metges o no, interessats en la fisiologia i la medicina de l'altitud i de la hipòxia.

El Dr. Gustavo Zubieta Calleja prepara aquest simposi a La Paz, Bolivia al febrer vinent.

El Dr. Zubieta és un expert reconegut en fisiologia d'altitud, director del High Altitude Pulmonary and Pathology Institute - Instituto de Patología Pulmonar y de Altitud (HAPPI - IPPA) a La Paz, Bolivia.  

Podeu trobar algun dels seus treballs aquí: https://www.altitudeclinic.com/pyramid1.html

Tingueu present que Bolivia és a l'hemisferi sud i té un clima diferent al nostre. Deixant de banda l'altitud de la ciutat, entre 3.100 i 4.100 metres, les temperatures corresponen a les nostres del mes de setembre. A 3.500 metres, és clar.