Metges de Muntanya. Antoni Veres

A la llista dels metges rellevants en Medicina de Muntanya que hem publicat, en falten molts.  Avui és una bona ocasió per parlar d’un altre col·lega. El doctor Antoni Veres Gòmez, cirurgià que va ser de l’Hospital Mútua de Terrassa i posteriorment de l’Hospital Transfonterer de la Cerdanya, que ha publicat un article en relació a la supervivència en condicions extremes a la muntanya a una de les revistes més serioses i més prestigioses en medicina: The Lancet. 
Una notícia excel·lent, tot i que surt d’una vella tragèdia. Els qui tenim l’edat adequada recordem l’accident d’un avió als Andes l’octubre de 1972 i com 16 persones van sobreviure en les pitjors condicions durant 72 dies abans de ser rescatats. I el més gros de tot, al meu entendre, és que van ser alguns d’aquests supervivents, ells mateixos, els qui van trobar la manera de donar l’avís a les autoritats xilenes per organitzar el rescat de la resta.
Després us poso el resum de l’article en qüestió. Tinc l’article sencer, però com que no vull conflictes amb l’editor, només poso el resum, que es pot trobar en obert a Internet.
Parlem del Dr. Veres:

            

  
Imatges. El Dr Veres en un tresc de prospecció a la Sierra Vilcanota al voltant de l’Ausangate (6372m) a l’any 1996. A la primera ell mateix a la marxa.  A la segona decidint l’itinerari sobre el mapa amb un servidor. La tercera amb una de les truites salmó que vam pescar al llac Pucacocha, al peu de l’Abra Apacheta.  I la darrera treient-nos la pols dels camins a les piscines d’aigua calenta natural de Pacchanta, al peu de la pared nord de l’Ausangate. 

 
Per a qui li interessi la descripció d’aquella pesca i d’aquell sopar fresc memorable el podeu trobar aquí: 
https://www.maldemuntanya.cat/2022/09/coses-que-mai-mes-tornarem-menjar.html

Ara si, anem a l'article:

Com que la fotografia no es pot llegir, afegeixo el text en condicions. 
 

The Lancet
Medical lessons from the 1972 Andes plane crash: A case series on extreme survival, trauma and adaptation
 

Manuscript Number: THELANCET-D-25-04711
Keywords: Tragedy; Andes; Survivors; Plane Crash; Antropophagy; Avalanche
Corresponding Author: Carla Crous. Hospital Universitari Mútua Terrassa. Terrassa, Barcelona, SPAIN
First Author: Carla Crous, M.D.
 

Order of Authors: 

1. Carla Crous, M.D.
2. Sara Fuentes, M.D., Ph.D.
3. Conrado J. Estol, M.D., Ph.D.
4. Montse Ibarra, B.Sc.
5. Alexandre González-Rodríguez, M.D., Ph.D.
6. Luis Renter, M.D.
7. Toni Veres, M.D
8. Roberto Canessa, M.D.

Manuscript Region of Origin: SPAIN

Abstract: Background

In October 1972, a chartered plane carrying mostly Uruguayan rugby players crashed in a remote region of the Andes Mountains, leaving 32 survivors in an unforgiving environment. Over the course of 72 days in extreme conditions, only 16 of those individuals survived extreme cold, high altitude, malnutrition, dehydration, and psychological trauma. Remarkably, two survivors overcame extreme challenges by scaling a 16,000-foot peak  and embarking on a 10-day trek without adequate equipment and extreme malnutrition. The extraordinary story of their survival has gained international attention. Despite the attention to their ordeal, many of the medical dimensions of this survival saga remain underexplored.
Methods
We conducted a retrospective, descriptive study of the medical events associated with the survival of the 16 individuals. Data were collected through interviews with survivors, conducted Roberto Canessa, a cardiologist and crash survivor, with Willma Coch, the nurse who provided immediate post-rescue care, and reviewing clinical records when available. Medical conditions were categorized into four domains: trauma triage and polytrauma, pathologies associated with extreme conditions in high mountain environments (hypothermia, ocular injuries, altitude-related pathologies and asphyxia due to an avalanche), malnutrition and dehydration, and mental health sequelae. 
Cases were analyzed and compared against current standards in trauma and critical care medicine.
Results
The survival of these individuals involved spontaneous and empirical implementation of rudimentary care strategies including field triage, conservative management of penetrating trauma, immobilization of fractures, and innovative strategies to combat hypothermia and dehydration. High-altitude illnesses and extreme malnutrition were present in nearly all cases. One case of refeeding syndrome occurred during initial recovery. One case of traumatic brain injury showed potential benefit from accidental hypothermia, cranial decompression, dehydration and coma paralleling modern neurocritical care practices. Despite prolonged exposure to psychological stress, none of the survivors developed post-traumatic stress disorder (PTSD) by DSM-5 criteria, possibly due to protective group dynamics and a low average age of 22.
Conclusions
This case underscores the interplay of human resilience, physiologic adaptation, and the capacity for survival under extreme conditions. By analyzing the medical aspects of the Andes tragedy, we gain insights into trauma, environmental exposure, and adaptive behaviors in unprecedented scenarios. Although rare, these extraordinary cases provide valuable lessons that contribute to our understanding of survival medicine and human endurance in extreme environments. 

L'article és rellevant i aclaridor de que sovint, i si volem, els humans som i podem més del que sembla.

  

Imatges del Màster de Medicina de Muntanya que fèiem a l’Institut d’estudis de Medicina de Muntanya (IEMM) conjuntamente amb la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona als anys 90. Era l’examen pràctic pels alumnes: A la primera imatge, el Dr. Veres fent de ferit politraumatitzat. Tot i que pot ser un bon actor, veient que s’acostava la fotografia se li va escapar un somriure que feia posar en dubte el seu dolor de polifracturat. A la segona imatge fent d’avaluador en un altre cas, amb un altre col·lega fent de fracturat de fèmur greu com s'aprecia a la fotografia i un alumne atabalat. Que, per cert va aprovar amb nota. Totes dues imatges son fetes a Núria.

De poques coses ens podem felicitar els metges de muntanya, però quan n’hi ha una, és just tenir-li un reconeixement. Un article publicat al Lancet pocs metges s'el guanyen.

L'ACLIMATACIÓ. ARTICLE EN CALENT.

ÉS VERITAT QUE CONVÉ PUJAR ALGUN TRES MIL AL PIRINEU PER ACLIMATAR-SE ABANS D’ANAR ALS ANDES O A L’HIMÀLAIA? 

Escric aquest article en calent i una mica emprenyat. Després d’una colla d’anys treballant, estudiant, exercint i intentant expandir la medicina de muntanya, un servidor ja sap que l’altitud no forma part del coneixement bàsic dels muntanyencs més enllà de saber que hi ha una cosa que es diu “Mal de Muntanya” i que no fa gaire por als més valents. Bé està si així us convé a la majoria, però no és una posició gaire intel·ligent.

A que ve això? He llegit un article de muntanya molt estimulant. El cas és que l’autor de l’article, per fer un viatge als Andes amb una estada a Huaraz (3.000 metres d’altitud) i més amunt, recomana fer abans una ascensió a un cim de 3.000 metres del Pirineu per no rebre de cop la patacada de l’altitud i anar una mica preparat. Aquí demostra de forma palmària el desconeixement del que és l’altitud i com s’ha d’afrontar.

En això, com a professional, estic obligat a discrepar i a dir-ho. L’ascensió a un tres mil del Pirineu serveix per disfrutar-la, per mantenir bona forma física i per fer pujar la moral abans d’una estada als Andes. Però encara que sigui altament recomanable, no serveix per millorar la tolerància a l’altitud.

I dic que pujar un 3.000 al Pirineu abans d’un viatge a les grans serralades del mon no serveix per afrontar amb garanties l’altitud, per dos motius. 

El primer és que una ascensió a 3.000 o a 4.000 metres no és suficient per influir en l’aclimatació. La persona s’hi hauria de quedar un mínim de 3-4 hores per sobre dels 3.000 metres per començar a posar en marxa els primers mecanismes fisiològics d’aclimatació. I després tornar-ho a fer durant quinze dies seguits si vol que els processos d’aclimatació progressin. Una sola ascensió a 3.000 ò 4.000 metres no té cap influència en l’aclimatació si no es manté almenys tres hores al dia durant dos setmanes. Almenys.

El segon motiu és que l’aclimatació no s’aguanta gaires dies, per tant, en el trajecte des de les muntanyes europees, ciutat i aeroport més propers, Lima i Huaraz, un mínim de cinc dies amb una logística impecable, es perdria el poc que es pogués haver guanyat en quinze dies als Pirineus i unes poques hores per sobre dels 3.000 metres.

Una mica d’història de la Medicina de Muntanya: la primera descripció que coneixem del Mal de Muntanya s’atribueix a mossén Joseph de Acuña al seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias” publicat a Sevilla l’any 1590. Molt abans però, alguns viatgers xinesos ja anomenaven a les muntanyes de la ruta de la seda les “muntanyes del petit mal de cap i les del gran mal de cap”. És evident que alguna cosa referent al mal de muntanya havien notat, és clar. 

Després, moltes expedicions van intentar petjar les muntanyes més altes del mon. Hi ha relats èpics, però poca documentació sobre el mal de muntanya. Alguns muntanyencs morien de “pneumònia”, (Dr. Jacottet, Mont Blanc 1891; Mario Puchoz, K2 1954) però encara no es coneixia l’Edema Pulmonar d’Altitud. El primer a parlar-ne va ser el metge anglés T. H. Ravenhill l’any 1913, quan treballava a les mines situades en altitud als Andes xilens i assistia als miners que en arribar a l’altitud els hi apareixia una malaltia que feia que s’ofeguèssin i sovint morissin. Ho va anomenar “Mal de la Puna Cardiaco”. Però aquesta publicació mèdica no es va valorar com a primera descripció de mal de muntanya greu fins la segona meitat del segle XX, amb el nom actual d’Edema Pulmonar d’Altitud. O sigui que quan els metges de muntanya-alpinistes van entrar en coneixement de l’Edema Pulmonar d’Altitud, ja feia 40 anys llargs que metges dedicats a la medicina del treball havien descrit la malaltia. Una cosa similar va passar amb l’altre complicació seriosa del Mal de Muntanya, l’Edema Cerebral d’Altitud.

Imatge nº 1: Radiografia de tòrax d’un pacient amb Edema Pulmonar d’Altitud on es veu una part important dels pulmons plena de líquid i ineficaç per captar oxígen.

 

No va ser fins l’any 1961 que es va fer la primera expedició oficial extraeuropea de la Federación Española de Montañismo, que incloïa muntanyencs catalans (Veure Josep Manuel Anglada Nieto, Francesc Guillamon Nieto i Jordi Pons Sanginés al Huascarán) que, de fet, eren els capdavanters de l’empresa. Segur que molts muntanyencs havien anat a gran altitud abans, però o no en tenim record o no disposem de les dades. 

Cal recordar especialment al metge assessor, que no assistencial, el Dr. August Castelló Roca, mestre de metges de muntanya, que va ser qui va fer els estudis mèdics per triar els que eren físicament més aptes entre els aspirants a formar part de l’expedició. En aquell moment, els coneixements mèdics sobre el que era i quins efectes tenia l’altitud sobre el cos humà eren ben escassos. Els metges assistencials (en aquell cas el recordat doctor Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti) prou feina tenien a recomposar ossos trencats, cosir ferides i tractar diarrees. Com que no es coneixien gaire els efectes de l’altitud, es va fer la tria mèdica dels expedicionaris en base a les seves capacitats esportives i atlètiques. Encara que es va haver de lamentar la pèrdua d’un muntanyenc (Pedro Acuña) per accident, des del punt de vista físic les coses van funcionar bé. Però hi havia un error de base. Les capacitats d’esforç i les d’aclimatació no són paral·leles. Els millors atletes no sempre s’aclimaten bé i viceversa. No sempre els qui millor funcionen en altitud sòn els més entrenats i forts. 

Actualment, amb muntanyencs als vuit mils més alts i difícils i per les vies més complicades de totes les muntanyes del mòn i amb dotzenes d’expedicions a l’esquena, ja disposem d’un cos de coneixements mèdics sòlids que permet avançar qui, com i quan ens podem aclimatar.

Anem a pams. Ho explicarem en cinc punts:

A.- L’altitud es caracteritza per la baixa pressió atmosfèrica com s’explica al gràfic 2. Quan hi ha més pressió l’aire és més dens. A menys pressió, les molècules que composen l’aire (oxigen 21% i nitrògen 79% a qualsevol altitud) sòn més disperses. Hi ha menys molècules d’oxígen per volum d’aire respirat. 

Gràfic nº 2. Evolució de la pressió atmosfèrica amb l’altitud.

 

B.- Dit d’una altra manera, com més amunt anem, menys oxígen hi ha a l’aire respirat. La disminució de la pressió atmosfèrica i del 21% de l’oxígen (PO2) a diferents altituds es veu al gràfic 3. Així doncs, la presència d’oxígen al cim de l’Everest és menys d’un terç que a nivell del mar. A altituds andines, és aproximadament la meitat. A 3.000 metres, uns dos terços del que hi ha a nivell del mar. 

Gràfic nº 3. Presència d’oxígen a diferents altituds, als pulmons i a la sang.

O sigui, que hi ha menys molècules d’oxigen en una inspiració de l’aire de la muntanya que al del nivell del mar.

I aixó és tot? Doncs no. 

Si ens ho mirem una mica més, a les columnes de la dreta del gràfic, veurem que als pulmons encara hi ha menys oxigen que a l’aire. És clar, als pulmons, que sòn un òrgan intern, hi ha vapor d’aigua i anhídrid carbònic (CO2), que és el que produïm els organismes vius que consumim oxigen (Llegiu sobre el canvi climàtic i la producció industrial de CO2 i potser us esgarrifareu). O sigui que als pulmons no hi tenim aire pur; hi tenim l’aire respirat (Nitrògen i Oxigen), més el vapor d’aigua a 37ºC, més el CO2 que produïm, tal i com es mostra al gràfic. Per tant l’oxígen pulmonar és més baix que l’ambiental. I l’oxígen realment útil, que és el que pasa a la sang (80% del pulmonar), encara és més baix.

En resum: quan pugem a l’altitud els humans anem escassos d’oxígen. O de respiració, digueu-ne com vulgueu. 

C.- El cos humà té gran capacitat d’adaptació a moltes situacions, entre elles a l’altitud i a la manca d’oxígen. A aquesta adaptació a l’altitud és el que en diem “aclimatació”. 

En realitat, un purista diria que l’aclimatació té tres fases que funcionen seqüencialment, una darrera de l’altra: 

a) L’acomodació dels tres o quatre primers dies que acostuma a ser la més dura i durant la qual apareix el mal agut de muntanya. El cos es defensa a base d’adrenalina i respirar més, cosa molt cansada. Com es veu al gràfic nº 4, només arribar, el cor i els pulmons treballen de valent (al gràfic es diu Cabal Cardiac i Volum Espirat per Minut o VEM). Aixó es molt costós i el personal s’acostuma a trobar molt malament. Aquest és el Mal Agut de Muntanya, que normalment no és greu, però que en ocasions ho pot ser (10%) i afectar a la vida (1%). Aquesta fase es resol en pocs dies.

b) Comença després la fase d’aclimatació pròpiament dita, que tarda unes 6 setmanes en ser completa. Aquí és quan augmenten els glòbuls rojos i es perfeccionen els mecanismes de captació, transport i utilització de l’oxígen. Fase de benestar sense grans problemes si no s’arriba a grans altituds superiors als 5.000 metres. En aquesta fase el Mal Agut de Muntanya ja no apareix; però algunes persones presenten alguna forma dels Mals Crònics o Subaguts de Muntanya, més infreqüents, però també greus si no es perd altitud. A altituds superiors a 5.000 metres, l’aclimatació no evita el deteriorament de la salut. O sigui, per sobre de 6.000 metres, el mínim temps possible si no es vol perdre vigor i massa muscular.

c) Per acabar, la fase d’adaptació a llarg termini, que és la que tenen per exemple els tibetans o els xerpes, que sòn els actuals rebesnéts dels que un dia van pujar a l’altitud i s’hi van quedar. La selecció natural ha fet que aquestes ètnies siguin les més resistents a l’altitud. 

La primera fase d’acomodació comença tan bon punt s’arriba a l’altitud. La fase d’adaptació necessita diverses generacions de supervivents en altitud per arribar a ser com els tibetans. Els qui procedim de nivell del mar no podem esperar aclimatar-nos fins aquest punt; els tibetans porten milers d’anys seleccionant els individus amb major capacitat de captació i utilització de l’oxígen.

----------------------------------------------------------------------------------

Nota 1 per professionals: Definicions internacionalment acceptades:

Aclimatació: mecanismes fisiològics, reversibles i no transmissibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud.

Adaptació: mecanismes fisiològics, transmissibles a la descendència i no reversibles, que permeten a un individu o col·lectvitat sobreviure en altitud.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Gràfic nº 4. Evolució dels mecanismes d’aclimatació.

 

El resum d’aixó és que si l’organisme no es manté uns dies en altura, els mecanismes d’aclimatació no es posen en marxa. Caldria pujar un tres mil i quedar-s’hi a dalt 3 ò 4 dies per començar a posar-los en funcionament. És clar que això no ho fa pràcticament ningú.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 2 per professionals: s’ha vist que amb una exposició de 3 hores a 5.000 metres d’altitud en cambra hipobàrica, ja augmenta la secreció d’eritropoietina (EPO). Menys temps no és suficient. És clar que la EPO circulant només es manté 8 hores i per tant té poc efecte per augmentar els glòbuls rojos si no es manté l’altitud. Si es fa un estímul de 3 hores cada dia es necessita un mínim de 36 hores en altura, que son 12 dies, per començar a notar els primers efectes d’aclimatació.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

D.- Quan, una vegada aclimatades, les persones tornen al nivell del mar, es produeix un efecte d’eliminació de glòbuls vermells de forma activa. Amb això, els darrers vestigis d’aclimatació desapareixen en una setmana, deu dies a tot estirar. Normalment el viatge a zones d’alta muntanya extraeuropees dura més temps, pel que la poca aclimatació d’unes poques hores a 3.000 metres, en cas de que es tingués una mica, no perduraria.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota 3 per professionals: en cas de seguir un programa d’aclimatació en cambra hipobàrica, que és factible, s’ha vist que amb una exposició de 3 hores diàries a 5.000 metres d’altitud es pot tenir una aclimatació gairebé completa en 15 dies. Aixó pot ser útil per tenir equips de rescatadors aclimatats i, per tant, eficaços en altitud. Pels muntanyencs de base, millor aclimatar-se a muntanya, prenent temps i paciència.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

En resum:

• El Mal Agut de Muntanya no sempre és innocent. Els Edemes Cerebral i Pulmonar d’Altitud poden ser mortals en poques hores.

• Pujar abans uns cims al Pirineu o als Alps no disminueix els riscos de l’altitud ni evita la necessitat d’aclimatar-se bé.

• Aclimatar-se amb paciència, guanyant alçada lentament, és la opció més segura i mes natural.

Imatge nº 5. Campament de La Garganta. Huascaràn 1981. Creieu que el lloc d’aquest campament està ben triat? La salut comença per la prevenció dels problemes.

 

 

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.

Simposi de medicina de l'altitud y la hipòxia

Per aquells professionals, metges o no, interessats en la fisiologia i la medicina de l'altitud i de la hipòxia.

El Dr. Gustavo Zubieta Calleja prepara aquest simposi a La Paz, Bolivia al febrer vinent.

El Dr. Zubieta és un expert reconegut en fisiologia d'altitud, director del High Altitude Pulmonary and Pathology Institute - Instituto de Patología Pulmonar y de Altitud (HAPPI - IPPA) a La Paz, Bolivia.  

Podeu trobar algun dels seus treballs aquí: https://www.altitudeclinic.com/pyramid1.html

Tingueu present que Bolivia és a l'hemisferi sud i té un clima diferent al nostre. Deixant de banda l'altitud de la ciutat, entre 3.100 i 4.100 metres, les temperatures corresponen a les nostres del mes de setembre. A 3.500 metres, és clar.

NUTRICIÓ. Una truita de 80 ous

UNA TRUITA DE VUITANTA OUS ALS ANDES

El dia 2 de desembre de 2023 un pilot de cotxes dedicat al tema, en Romain Dumas, va establir un nou récord mundial d’altura en automòbil. Va arribar fins 6.734 metres d’altitud amb un Porsche 911, evidentment molt trucat i amb un combustible especial. Aixó va ser al Volcán Nevado Ojos del Salado de 6.893 metres sobre el nivell del mar. Felicitacions que no devia ser fàcil.

No sento un gran entusiasme per aquestes gestes mecàniques a la muntanya, però no em puc queixar gaire. El meu currículum no m’ho permet.

L’any 1999 una expedició de 14 persones i dos vehicles va establir el récord mundial d’altitud en vehicle als 6200 metres de la mateixa muntanya, el Volcán Nevado Ojos del Salado, al desert d’Atacama, fronterer entre Xile i Argentina.

El Volcàn Nevado Ojos del Salado (6.893 metres sobre el nivell del mar ) vist des del campament base a 4500 metres.

Aquella expedició la composaven en Ramon Franquesa, l’ànima i patrocinador del projecte, el mecànic dels cotxes, la cuinera encarregada de la nutrició, tres alpinistes confirmats, sis persones amigues i col·laboradores en tasques diverses, un xofer xilé pel camió de transport i un servidor de vostès, que era el metge d’aquella expedició. Es va establir el campament base a una antiga caserna abandonada dels carrabiners xilens a 4500 metres. Actualment crec que l’edifici està restaurat i es diu refugio Claudio Lucero. És al costat de les runes de l’antiga Hosteria Muray.

El Refugio Claudio Lucero en l’actualitat. Aleshores era abandonat, brut, ben atrotinat i sense cap porta ni finestra que tanqués bé. Al fons, el cim del Ojos del Salado. El nom li ve perqué es considera la font del riu Salado, que baixa cap a l’Argentina, desemboca al Paranà i surt a l’Atlàntic. Parlant de noms, és igual que Ull de Ter, que vol dir la font del Ter.  

Un dels vehicles – aranya de tremenda potència i aport d’oxígen extra al  carburador.

La major part de l’equip dins de la cambra hipobàrica de l’INEFC de Barcelona on vam fer un estudi sobre l’aclimatació.

Ens vam instal·lar al campament base, els més fredolics a l’interior de l’edifici i els més veterans en tendes, que quan no estàs ben aclimatat sempre és millor respirar aire pur, encara que sigui fred, que l’aire viciat amb la respiració de moltes persones en un lloc tancat. Era el dia 30 de desembre.

El cas va ser que aquella nit la nostra cuinera va enmalaltir. Mal Agut de Muntanya de manual. Medicació i tota la nit, per torns, manxant la bossa hiperbàrica, la sol·lució d’emergència pel Mal Agut de Muntanya. Amb les primeres llums del dia, la malalta, el xofer xilé del camió, l’Anna Fàbregas, infermera veterana en altitud i les altres dos dones per acompanyament i suport, van agafar un del cotxes de transport i van baixar a Copiapó a tota velocitat.

Era el dia 31 de desembre. Per aquella nit s’havia organitzat una festa i sopar de cap d’any amb els tres carrabiners del Retén Fronterizo del Paso de San Francisco. I ara que fem?

Els muntanyencs més veterans ho vam veure fàcil. Tenim foc i paella, tenim oli i sal, patates, ous en pols, ceba deshidratada, quatre dents d’all, pebre i quatre pebrotets verdes. Doncs farem una truita de patates i verdures i veuràs com triomfem.

Posar la ceba deshidratada en remull. Pelar i tallar les patates, les dents d’all i els pebrots. Llàstima de no tenir uns carbassons, unes carxofes o uns alls tendres, que farien una truita apoteòsica... Un cop estovada i escorreguda la ceba, comencem a coure-ho tot plegat a la paella gran. I anar fent. Polsim de sal i de pebre. 

- Escolta, aquí em sembla que n’hi ha molt! Vols dir que podrem girar la truita?

- Cap problema. En farem dos més gruixudes i més petites.

Mentrestant preparem l’ou deshidratat. Dos cullerades per tassó d’aigua. Remenar-ho bé.

- Em sembla que aquest ou queda molt líquid. Vols dir que anem bé?

- Posa-hi dos cullerades més. Ha de cobrir totes les verdures i les patates.

I anar fent fins que va quedar una gerra d’ou en pols deshidratat i rehidratat que ens va semblar prou espès.

I fer les truites. Van quedar molt aparents per ser fetes per uns afeccionats en un refugi ruïnós a 4500 metres. A més a més de tenir bona planta, van sortir ben bones.

Van arribar els carrabiners convidats i van deixar les pistoles a la taula del costat. Amb les truites, pa torrat sucat amb tomàquet xilé i oli d’oliva, pernil, uns embotits i formatges de confiança, tot plegat remullat amb vi xilé, vam sopar com uns senyors. Unes ampolles de pisco local i postre de fruites en almívar. I cap a dormir, que tan amunt i sense estar ben aclimatats encara, el dia (i la nit) es feia molt llarg.

L’endemà, primer de Gener de 1999, llevar-se tard i fer la feina que calia fer. Dia sense gaire història. Ningú es va queixar de que el sopar fos pesat ni de mala digestió. Uns a posar a punt els cotxes – aranya, altres a posar a punt el campament base, latrines, recollida de brossa, aport d’aigua, etc i altres a trobar el millor trajecte per pujar amb vehicle ben amunt.

El dia 4 de Gener, amb la nostra cuinera, la gironina Fina Vila ben recuperada, l’expedició es va tornar a reunir al campament base. Les alegries i abraçades de rigor. Explicar-nos mútuament com havia estat aquell cap d’any. Els petards i la gresca a Copiapó i la notra truita als Andes.

La cara de la Fina va anar mudant. Va córrer cap a les reserves d’ou en pols i va tornar (o potser va tronar) amb cara de pomes agres.

- Portàvem 160 ous deshidratats. Us heu fotut una truita de vuitanta ous!! I ara que farem per sopar les nits?

Una mica, no molt, avergonyits vam argumentar que era que els carrabiners menjaven molt i que nosaltres que sabíem...

El cas va ser que el vehicle va arribar fins a 6200 metres i que no vam passar gens de gana malgrat el nostre dispendi.

Van quedar per la història aquelles truites de 80 ous menjades per sopar entre 12 homes. Van tocar a 6,66 ous per barba, patates, verdures, pa, vi, pernil i formatge i postres apart.

 

Com farem potable l'aigua a la muntanya?

POTABILITZACIÓ DE L'AIGUA

Sentim a dir o llegim que l’aigua serà el nou petroli. Els qui tinguin aigua suficient podran quedar-se al seu poble i els qui no en tinguin hauran d’emigrar. Hi ha hagut guerres i en venen d’altres només per l’aigua. De fet els conflictes de l’emigració africana a Europa i els conflictes entre la Xina, l’Índia i el Tibet tenen en la manca o en el control de l’aigua una de les explicacions.

A més a més, poca de l’aigua natural és apta pel consum humà sense tractament. Potabilitzar l’aigua és un coneixement essencial per evitar malalties i epidèmies.

A les activitats de muntanya sovint és obligat beure aigua sense garanties de potabilitat. La major part dels muntanyencs prefereixen, amb sentit comú, arriscar una diarrea que deshidratar-se que és molt més greu. Com més aïllat sigui el lloc on anem, més sovint passarà. A la majoria dels països on hi ha les grans muntanyes del mon l’aigua és via de transmissió de diverses malalties i no té controls de potabilitat ni a les capitals. 

L’objectiu de la potabilització de l’aigua és l’eliminació de tot allò que pot fer mal. Les aigües malsanes poden produir un munt de malalties i trastorns. 

En primer lloc les intoxicacions per aigües contaminades. Per exemple les properes a explotacions mineres de metalls pesants, les afectades per vessaments de purins o d’indústries poc curoses. En general aquestes intoxicacions son produïdes per l’activitat humana i no acostumen a ser un problema a la muntanya de manera que no en parlarem més. 

En segon lloc les malalties infeccioses i parasitàries. Poden tan banals com una simple diarrea vírica o tan greus com una epidèmia de cólera o una disenteria amebiàsica. En aquest capítol tractarem de la potabilització per eliminar els microorganismes capaços de produir malalties humanes: virus, bacteris, protozous i helmints. La forma helmints només és la forma culta i elegant de dir cucs, que son responsables de les helmintiasis. Algunes malalties per cucs tropicals poden ser molt greus.

També parlarem dels microcristalls de l’aigua de glacera. Sovint son tan petits que no sedimenten a l’aigua, produeixen la sensació de mastegar sorra i poden produir lesions intestinals amb la corresponent gastroenteritis.

Les característiques que busquem en els sistemes de purificació de l’aigua son seguretat, rapidesa, comoditat, senzillesa d’us, lleugeresa i mides reduïdes. 

Seguint la nostra política habitual sobre marques comercials, intentarem parlar-ne el mínim i no fer publicitat. 

EBULLICIÓ

Tot i que la temperatura a la que bull l'aigua a la muntanya sigui inferior que a nivell del mar normalment

l'ebullició és suficient per eliminar els gèrmens patògens. La temperatura de pasteurització de la llet és

de 71ºC i la d'ebullició de l'aigua a diferents altituds és:

0 m.............................100ºC

3000 m........................ 90ºC

5500 m........................ 82ºC

8000 m........................ 71ºC

És suficient bullir l’aigua durant 10 minuts per qué sigui apta pel consum. 

Tot i que l’ebullició de l’aigua és un procediment, senzill i segur, és un procés lent, car i incòmode. Lent perqué l’aigua ha de passar molts minuts al foc i més minuts com més fred i vent faci. És car perqué cal comprar i carregar a la motxilla o pagar portadors per tenir combustible. Alló de recollir llenya i fer un foc, avui dia ja us ho podeu treure del cap gairebé a tot arreu. Incòmode perqué dins d’una tenda i d’un sac de dormir de roba inflamable, cansats i, potser amb mal temps, no és el lloc ni la situació ideal per encendre un fogonet. 

Si la situació ho permet, és el millor sistema per esterilitzar l’aigua de beure.

El darrer problema de la potabilització per ebullició és que no elimina els microcristalls de glacera, que poden ser responsables de diarrees no infeccioses. En parlem més endavant.

FILTRACIÓ

És important utilitzar filtres de qualitat amb les especificacions clares. No es pot confiar en tots els filtres que es troben al mercat. Cal informar-se molt bé. Les mides dels porus del filtre son determinants per la seva eficàcia segons els gèrmens o cristalls que vulguem filtrar. Els virus són molt petits i necessiten filtres específics, en canvi el cuc responsable de la dracunculosi s’elimina només passant l’aigua per una roba fina. Posem exemples de les mides dels gèrmens per saber quin filtre convé utilitzar segons el lloc on siguem  i quines infeccions son més freqüents:

GERMEN MIDA DEL PORUS DEL FILTRE

Virus                                         0,004 micres

Bacteris                                         0,2 micres

Protozous. Giardia. Amebes    5 micres

Helmintes. Ous de cucs   20 micres

Al mercat es troben models de filtres d’aigua per avorrir però pocs poden tenir utilitat a la muntanya. Alguns poden ser útils per refugis o campaments estables.

Alguns models de les marques Filopur® i Katadyn® s’han fet servir en algunes expedicions que coneixem. Amb aquesta experiència es poden fer unes observacions:

• Son filtres amb una bomba manual que serveixen per omplir les cantimplores d’una en una, però no per obtenir una gran quantitat d’aigua en poc temps.

• La capacitat de neteja de l’aigua és excel·lent, tot i que no es garanteixen contra els virus. Per pal·liar aquest problema el fabricant afegeix sals de plata al filtre. Sals de plata que actuen com antimicrobians.

• Els filtres de ceràmica són més pesats i fràgils com per dur-los sempre a la motxilla. Un cop o una esquerda els pot inutilitzar. Si no es trenquen poden durar molt temps, però quan es colmaten s’han de netejar amb aigua potabilitzada; si l’aigua de netejar està infectada desapareix la capacitat de desinfecció. Altre problema és que la bomba manual té juntes i altres mecanismes que es gasten sovint i s’han de dur recanvis.

• Altres filtres, molt més lleugers, fets de resines sintètiques, cel·lulosa i carbó vegetal són molt més lleugers i resistents als cops. En canvi, no es poden netejar i s’ha de canviar el cartutx de filtre sovint quan es tapen tots el porus. Si l’aigua és bruta de fang o algues s’ha de dur un bidó de recanvis perqué amb pocs litres el cartutx es pot colmatar.

• Els filtres de resines d’intercanvi iònic triiodades fan passar l’aigua per uns porus relativament grans (2 micres) retenint paràsits quistes i ous d’helmints, però no bacteris ni virus. En teoria aquests microorganismes s’eliminen per l’exposició al iode del filtre que passa a l’aigua en una quantitat tan petita que no altera el seu sabor. Hi ha models petits per omplir una cantimplora o grans per purificar l’aigua d’un campament. Els avantatges son que sòn resistents als cops i que no es gelen i que es poden combinar amb altres filtres de carboni per eliminar pesticides, metalls pesants i altres tòxics. El desavantatge està en saber quan la resina deixa de ser activa. Encara que els fabricants donen una xifra de l’aigua que es pot filtrar amb garanties, això pot dependre molt de si les aigües tenen algues, sorra, sòn tèrboles, clares o infectades. En tot cas tornem a la qüestió de necessitar una bona quantitat de recanvis del filtre. 

En tot cas, les tècniques evolucionen molt ràpid i és millor revisar les novetats sovint. 

CLORACIÓ

El clor, a les concentracions habituals a les nostres ciutats destrueix bacteris i virus. Aquesta aigua potable dels suministres urbans té el clor monitoritzat i l’aigua està prèviament sanejada sense residus orgànics. Els protozous i els ous d’helmints que es troben a les aigües de diversos països tropicals necessitarien dosis molt més elevades de clor pel que aquests microorganismes es consideren resistents a la cloració. Sobretot perquè en aigües tèrboles amb residus orgànics, el clor s’uneix amb altres radicals químics reduïnt la concentració antimicrobiana eficaç.

Cal tenir present que la desinfecció per clor necessita tres vegades més temps que la desinfecció per iode. A més a més, el clor s’evapora si sacsegem el recipient (cantimplora a la motxilla, per exemple), reduïnt la concentració.

Per desinfectar amb clor:

Cloració 1.- Lleixiu comercial (Hipoclorit sòdic)

Ull viu si volem potabilitzar l’aigua amb lleixiu! Una ampolla mal tapada pot fer malbé roba, menjar, tendes, etc. Millor portar diverses ampolletes petites amb comptagotes i ben repartides.

Per potabilitzar l’aigua posarem més o menys gotes segons la concentració de l’ampolla de lleixiu comercial de que disposem.

Concentració del lleixiu     Quantitat per litre d’aigua

20 g/l                                4 gotes

40 g/l                                 2 gotes

80 g/l                                 1 gota

100 g/l                                 1 gota

Si no és per beure, sinó per rentar fruites, hortalisses o amanides:

Concentració del lleixiu           Quantitat per litre d’aigua

20 g/l                                     10 gotes

40 g/l                                      5 gotes

80 g/l                                      3 gotes

100 g/l                                      2 gotes

Cloració 2.- Àcid p-diclorosulfamilbenzoic (Halazone®)

Va ser usat àmpliament fa anys, però va donar uns resultats poc satisfactoris i es va retirar del mercat. Sota el mateix nom comercial, i molts altres noms, encara es comercialitzen comprimits d’hipoclorit sòdic que funcionen igual que el lleixiu. Només cal llegir les instruccions del fabricant.

Cloració 3.- Hipoclorit càlcic.  Mètode de la supercloració

• Afegir 50 grams d’hipoclorit càlcic per 10 litres d’aigua. Esperar entre 10 i 45 minuts depenent de la temperatura de l’aigua – A menys temperatura, esperar més temps – fins l’esterilització de tots els microorganismes. L’aigua tindrà una molesta olor de clor en pocs minuts.

• Passat el temps de desinfecció afegir peròxid d’hidrògen (Aigua oxigenada), quinze gotes per cada 10 litres d’aigua per eliminar l’excés de clor. 

Sistema eficaç i lleuger, però d’aplicació complexa i que precisa d’un mètode i de dos components químics. Pot ser útil per potabilitzar molta aigua en refugis o campaments estables. Cal tenir present que la supercloració no es recomanable en alpinisme d’altura perquè la baixa pressió atmosfèrica evapora l’oxígen de l’aigua oxigenada i queda només l’aigua.

IODACIÓ

El iode és un desinfectant eficaç si s’utilitza a la concentració adequada i amb un temps d’exposició suficient. El producte d’aquestes dos variables (Concentració x Temps) dona una constant que s’anomena Ct. Cada microbi té una Ct necessària per la seva eliminació a una determinada temperatura. Per mantenir la Ct fixa si volem baixar la concentració a la meitat haurem de doblar el temps d’exposició i viceversa.

Per l’eliminació dels protozous (Amebes, Giardies) es requereixen Ct altes (o dosis elevades o molt temps d’exposició). Els ous dels helmints (tènies, oxiürs, àscaris) no es destrueixen si no és amb Ct altíssimes, pel que, a la pràctica aquests cucs es consideren resistents al iode. 

Respecte del clor, el iode és més ràpid, no s’inactiva tant amb els residus orgànics i els canvis en l’acidesa de l’aigua afecten menys la seva activitat.   

En aigua clara els virus, bacteris i protozous s’inactiven amb 8 mg de iode per litre d’aigua a 23ºC durant 10 minuts. Si l’aigua és tèrbola hem de doblar o la dosi o el temps. L’efectivitat de la desinfecció depèn també de la temperatura. La Ct dels microorganismes es duplica si la temperatura baixa 10ºC pel si l’aigua és freda caldrà doblar la dosi o el temps d’exposició.

El gran inconvenient de la desinfecció amb iode és el mal gust que dona a l’aigua, pel que és recomanable desinfectar l’aigua amb la dosi justa i deixar llarg temps d’exposició.

Una recomanació. Aquelles persones amb excessiva activitat tiroidea (hipertiroïdisme) han de vigilar molt amb iodar l’aigua perqué poden empitjorar els seus símptomes. En persones normals no han aparegut problemes encara que s’utilitzi la iodació de l’aigua durant anys.

I una altra recomanació. Els pots amb comprimits o disol·lucions amb iode han ser ben tapats, perqué el iode, com el clor, s’evapora, perdent eficàcia.

Sistemes de iodació:

1.- Tetraglicina hiperiodada. Hi ha diverses marques al mercat. Es tracta de tenir una concentració de 8 mg per litre d’aigua i esperar alguns minuts depenent del fabricant i de si l’aigua és més o menys sospitosa. És un mètode senzill, barat i segur, els pots amb comprimits ocupen poc espai i es poden guardar, segellats, durant setmanes. L’inconvenient és la pèrdua de iode dels comprimits exposats a l’aire humit una vegada s’ha obert el pot o si no és ben tapat. 

2.- Métode de Kahn-Visscher. Sol·lució d’aigua saturada de iode. Afegint 15 mililitres (mL) d’aigua saturada de iode a un litre d’aigua a 20ºC de temperatura en teoria es pot obtenir una concentració de 9 mg de iode a l’aigua. Suficient per esterilitzar-la en poca estona. Malgrat tot, hi ha qui ha trobat concentracions inferiors a 3 mg de iode per litre d’aigua esterilitzada, el que obligaria a augmentar el temps d’exposició.  Els cristalls de iode sòn fàcils d’obtenir. Posant en una ampolleta d’aigua una quantitat suficient de cristalls de iode es pot obtenir aigua saturada de iode. S’ha de tenir present que sempre han de quedar cristalls de iode al fons, que si es dissolen del tot l’aigua no serà saturada. Si s’acaba l’aigua es pot anar afegint més mentre hi hagi iode sense dissoldre. El sistema és barat, petit, lleuger i segur si tenim present que:

• La concentració de la dissolució saturada de iode depèn molt de la temperatura. Amb temperatures baixes la concentració de iode pot no ser suficient. No es coneix la Ct per cada microbi, però si que sabem que la Ct augmenta el doble per cada 10ºC que disminueix la temperatura de l’aigua a desinfectar, pel que es recomanable augmentar el temps d’espera com més freda sigui l’aigua.

• A les muntanyes extraeuropees on hi pot haver protozous (Amebes, Giardia) es necessitarà posar 15 mL de sol·lució saturada i esperar unes hores. A les muntanyes europees on només ens enfrontem a virus i bacteris amb 1 mL i esperar 20 minuts n’hi haurà suficient. L’ingesta accidental d’alguns cristalls de iode o contacte amb les mucoses pot ser irritant però no s’ha descrit cap mena d’intoxicació.

3.- Sol·lució hidroalcohólica de iode. Alcohol iodat a 1% que es pot trobar a les farmàcies. Es fa afegint 8 grams de Iode a 100 mL d’etanol. Posar 2 gotes per litre d’aigua es suficient per eliminar virus i bacteris. Si som a països amb protozous, haurem d’augmentar al doble la dosi o el temps  d’espera.

És un sistema senzill, barat, lleuger i segur si portem unes petites ampolletes amb comptagotes. Altre avantatge és que l’acohol mai no es congelarà per fred que faci. 

Els punts negatius de la iodació son que l’alcohol s’evapora fàcilment, per tant com més vegades obrim l’ampolleta, major serà la concentració de iode. Per això es recomana portar diverses ampolletes petites amb comptagotes ben tapades que es buidin aviat una vegada s’han encetat. El punt negatiu, ho repetim, és el mal gust que dona a l’aigua. 

És un sistema senzill, barat, lleuger i segur si portem unes petites ampolletes amb comptagotes. Altre avantatge és que l’acohol mai no es congelarà per fred que faci. 

Els punts negatius de la iodació son que l’alcohol s’evapora fàcilment, per tant com més vegades obrim l’ampolleta, major serà la concentració de iode. Per això es recomana portar diverses ampolletes petites amb comptagotes ben tapades que es buidin aviat una vegada s’han encetat. El punt negatiu, ho repetim, és el mal gust que dona a l’aigua. 

AIGUA DE GLACERA

Les aigües dels torrents i de les glaceres de les grans muntanyes a vegades baixen molt tèrboles. No és que siguin brutes ni infectades, és que arrosseguen sorra. Sorreta molt fina procedent de l’erosió del granit. Sorreta molt fina que fa platgetes de pols als revolts dels torrents, però que no sedimenta al fons de l’olla. Tot moviment per obtenir aigua neta aixeca núvols de pols fina que fa l’aigua no apta pel consum. 

Anècdota. El setembre de l’any 1988 tornàvem a casa des del K2. A la marxa de tornada tot ens havia anat en contra i passàvem gana. Hi ha via hagut un cop d’estat al Pakistà, l’oficial d’enllaç, que era militar, va abandonar l’expedició per incorporar-se a la seva caserna, uns companys van anar a pujar un altre cim pel que no teníem permís i a algun funcionari pakistanès no li va semblar bé, el nostre cap d’expedició, per suavitzar conflictes i avançar les gestions, havia marxat uns dies abans del campament base. Quan van arribar els portadors, l’expedició va tirar avall. Deu dies de marxa per la vall de Baltoro. Des del punt de vista de la nutrició la marxa va ser un desgavell. Després de vuit o deu hores de marxa hi havia una llauneta de vegetals sense amanir per cada dos homes. Molta gana. Sort que els portadors, que em coneixien d’expedicions anteriors, en passar pels seus pobles m’obsequiaven amb un grapat de pèsols crus o uns albercocs secs deliciosos. Al desé dia, arribats a la carretera, vam fer nit en un sorral per esperar el camió de l’endemà. Al poble proper havíem obtingut un saquet d’arrós. Arrós bullit amb l’aigua del torrent que baixava en furiosa cascada de les glaceres de més amunt. Arrós amb sorra, desagradable a les dents, a la gola i, en poca estona, a l’estómac i al budell. Gens recomanable. Afortunadament, l’endemà a migdia arribàvem al Motel K2 de la ciutat de Skardu, capital del Baltistan. Alló si que és molt recomanable. 

        

Imatges. L’aigua de les glaceres i torrents de les grans muntanyes sovint baixa carregada de sorra fina que no es bona de païr.

Evidentment, els microcristalls de la sorra no s’eliminen ni amb l’ebullició, ni clorant, ni iodant l’aigua. Només es poden eliminar amb filtració. Ja hem esmentat les dificultats que presenten els filtres per obtenir aigua clara de forma abundant a muntanyes llunyanes. Els de ceràmica són fràgils, pesants i precisen de bomba manual i de juntes que es gasten aviat. Els de resines, cel·lulosa i carbó vegetal no es poden netejar i s’ha de canviar el cartutx de filtre sovint. En el cas de l’aigua amb microcristalls al Karakorum es van haver de canviar el cartutx de filtre cada 8 ò 10 litres. No es poden portar tants recanvis del filtre. 

Proposo un sistema que ha funcionat bé, amb les seves limitacions, a diverses expedicions al Karakorum i a l’Hindu Kush. Es tracta de fer un filtre amb paper higiènic.

S’agafa una llauna buida, com més gran millor. Amb un cop de piolet o similar es fa un forat al cul i s’omple fins a la meitat amb diverses capes de paper higiènic. Penjada en alt, s’omple d’aigua del torrent. L’aigua sense microcristalls va degotant i omplint la cantimplora o el cassó per fer el cafè o la sopa. Nosaltres fèiem aquest filtre amb un cartutx de càmping gas buit al que trèiem el fons amb un ganivet o un obrellaunes. Si es vol professionalitzar una mica més, també es pot fer amb un bidó que tingui aixeta. Serà més còmode i podrà obtenir-se més aigua que amb un cartutx de butà. La pega és que quan toqui buidar el bidó del paper ple de sorra serà més complicat.

Evidentment aquest sistema serveix per sortir del pas si l'aigua conté gran quantitat de microcristalls, però no serveix per potabilitzar l'aigua si els problema son microbis. Només serveix per disminuïr de forma notable la quantitat de sorra. Quan la temperatura fa que l'aigua es geli, òbviament el sistema no funciona. Aquests filtres, ben artesanals, també necessiten canviar el paper quan ja té massa sorra.

COSES QUE MAI MÉS TORNAREM A MENJAR. Menjar a muntanya

Truites de riu amb cansalada a l’Afganistà. Bàral himalaienc amb arrós al Nepal.

La nutrició i la gastronomía dos germanes siameses abraçades. 

És necessari saber quantes proteïnes i quantes calories en forma d’hidrats de carboni s’han de menjar a muntanya. I també quants lípids, vitamines, oligoelements o aigua s’ha de beure segons la temperatura, l’exercici, l’altitud i la humitat ambiental. És necessari saber-ho, molt necessari. Però és molt avorrit fer només aixó. 

Si tenim la gràcia d’ajuntar la necessitat amb el plaer potser podrem trobar la forma de disfrutar-ho. Està clar que no tothom té la capacitat i la saviesa d’unir la necessitat i el plaer... En aixó, els budistes ens porten mil·lenis d’avantage.

Hem publicat algunes anècdotes relacionades amb el tema de disfrutar menjant bé a muntanya. O almenys, intentar-ho. No sempre es pot. Un día pot sortir bé i un altre no. La supervivència és el primer, però pasar-ho bé i gaudir de la muntanya potser sigui més gratificant que competir atents només a les xifres.

https://www.maldemuntanya.cat/2022/07/gastronomia-i-nutricio-la-muntanya.html

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/glamur-expedicionari-beijing.html

Potser alguna vegada tens la sort de veure caure un bàral de l’Himàlaia per un penyasegat, potser perseguit per un lleopard de les neus. Pots recollir carn fresca per uns quants dies sense haver de disparar-li, que és animal protegit i no es pot caçar sense un permís especial. Jo no sé si la historia és certa o és una excusa, però l’autoritat, el panchayat, del poble de Lhogaon, baixant de l’expedició al Manaslu de 1982, ens va convidar a un sopar amb arrós, carn d’aquesta espècie d’ovella i verdures, regades amb txang abundant. Carn dura però gustosa. Deliciós. Aixó si, tallada a cops de kukri, amb més trossets d’os que de carn. El negoci era que contractèssim els portadors del seu poble, despedint als del poble veí, Samagaon. El pacte va ser meitat i meitat. Potser les expedicions d’agència actuals no són així, però aleshores una expedició havia de pactar amb cada comunitat per la que calia transitar.

    

Imatges. Un kukri clàssic del Nepal, mig ganivet mig destral. Un mascle de bàral himalaienc. S’assembla molt al nostre mufló, és més parent de les ovelles que de les cabres.

De vegades es pot trobar un menjar que mai més podràs tastar. Carpe diem; o com deia el meu avi: l’ocasió és una llebre i qui l’agafa, és seva.

Unes anècdotes més que ja no es podran repetir. Una pesca i una menjada de truites de riu amb cansalada a l’Afganistà fa 45 anys. I unes truites de llac als Andes amb patates i rocotos picants. 

Estiu de 1977. Expedició a l’Hindu Kush de l’Afganistà. Voliem pujar al Koh e Urgend (Kohe Urgunt segons la grafia alemanya dels primers ascencionistes o Koh E Urgunt pels polonesos), darrer cim del corredor del Whakhan, Aquest cim de 7.038 m. havia estat ascendit per primera vegada per una expedició suïssa, dirigida per Max Eiselin, l’any 1962. Ens vam haver de conformar amb pujar al Noshaq (7492 m) més freqüentat. El gobernador tadjik d’Iskashim no ens va deixar passar més enllà pel corredor del Wakhan. Per qui vulgui saber detalls d’aquella expedició i perqué el corredor del Wakhan, encara avui, és tancat als estrangers, el link al relat d’aquella expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

Era el día 14 d’agost. De tornada de l’expedició, després de setmanes de conserves, carn de cabra seca i aigua de glacera. Prims i famolencs. A sobre, era el mes de Ramadà, el que no facilitava les coses. La pista, entre Iskashim i Fayzabad, sol, pols, calor i suor, seguia durant hores i kilòmetres el riu Kokcha, que aflueix més al nord  al riu Panj, o Amudaria, o Amu Darya, o Oxus, segons la bibliografía que consulteu. A l`hora de més calor vam aturar el totterreny per descansar una estona i refrescar-nos al riu. Riu cabalós d’aigua clara i poc profunda empedrat de rocs arrodonits.

 

Imatge. Un servidor de vostés, l’any 1977, al campament base del Noshaq, tallant la carn de cabra que vam guardar sota la neu d’una congesta per tota l’expedició. Els companys van creure que qui era millor que un llicenciat en medicina i cirugía per esbocinar l’animal. Les mans untades de greix amb pudor de cabra durant dies.

En Josep Iglèsies, acreditat pescador pirenaic, no sé d’on, va treure un fil de pescar amb un ham del tipus “cullereta”. En mitja hora va pescar 30 truites en aquel riu. Algunes devien fer prop d’un kilo. Gatzara generalitzada entre els nanos del poble proper que no havien vist mai aquella eficàcia. Una ovació a cada peix que sortia de l’aigua. En Josep va donar la meitat per les famílies del poblet, però no els hi va voler vendre el fil i l’ham. Potser haurien acabat amb tots els peixos en pocs dies.

Vam fer festa major per sopar. Fregides amb un tall de cansalada que encara havia quedat al fons d’algun bidó. Amb la gana que teniem i la novetat del peix fresc la cosa ens va semblar un regal del cel. 

És clar que sempre hi ha un però. El bo i el dolent s’equilibren. Si disfrutes molt vol dir que més dur serà el xoc amb la realitat. Els treballadors afganesos de l’expedició, el conductor, el seu ajudant i l’oficial d’enllaç no en van voler; no pel peix sinó perquè havíem posat cansalada de porc a la cocció. Potser no vam ser prou curosos amb ells... Hauriem hagut de fregir primer els seus peixos i posar la cansalada després.

Cal dir que a l’Afganistà de 1977 no hi havia ni bars ni restaurants en aquelles zones remotes i alguna cosa havíem de menjar. Ho vaig viure així i així ho vaig agrair a la natura, però no ho tornaria a fer. En tot cas, potser això ja no es pot fer. On queda un riu verge en un país verge, on s’hi pugui viatjar i pescar sense llicències ni agències que ho controlin? Els humans som els depredadors més abusius de l’univers i com que som cada vegada més mils de milions; o ens regulem o acabarem amb la vida al mon inclosa la nostra. 

Imatge. En Josep Iglesias Ricou, nascut a Bonansa, amb part de les truites que va pescar. 

I una altra pescada de truites, aquesta vegada en un llac. 

L’any 1981, en un intent de pujar al cim de l’Ausangate, Cordillera Vilcanota als Andes del Perú, vam passar per uns llacs. Des del coll ja es veien alguns peixos de més de dos pams, nedant al llac. Va ser impossible pescar-ne algun; no van tenir cap interès pels trossets de diversos esquers que els hi vam posar. És clar que, penjant d’un tap de suro al mig del llac, l’esquer no es movia. I si la presa no es mou, la truita no la segueix. Vam seguir menjant papas, choclos, rocotos i charqui fins arribar a Ocongate i agafar el bus de tornada cap a Qosqo o Cuzco, com vulgueu.

Any 1997. Congrés mondial de Medicina de Muntanya al Cuzco on presentàvem algunes ponències. En acabat, com que no havíem pujat a l’Ausangate, però ens havíem enamorat del lloc, hi vam tornar. Heu de tenir present que si es fa la volta completa a la muntanya, passant dos colls o abras a 5200 metres, el primer i el darrer dia es podia acampar en uns prats al costat d’unes fonts d’aigua calenta natural a Upis i a Pacchanta a 4000 metres d’altitud. Relaxar-se assegut a una piscina natural amb aigua calenta fins el coll mentre a l’aire anava glaçant i la posta de sol pintava de groc vermellós el cim nevat de l’Ausangate era un luxe. De manera que hi vam tornar setze anys després.

Imatge. Aigües termals de Pacchanta amb l'Ausangate al fons.

Aquesta vegada, però, si que vaig portar, en un cul de motxilla, tres hams del tipus cullereta i fil de pescar fort, com per un peix de 2 ò 3 kilos.

Al peu de l’Abra Apacheta, a uns 5000 metres, vam acampar en un prat al costat del llac Pucacocha ja a la posta del sol. Vaig posar l’ham i un tros de suro per que no s’enfoncés i ho vaig tirar al mig del llac, recollint ràpidament. A la segona vegada, estrebada. Va sortir un peix, una truita de color salmó, de més dos pams. A la tercera, l’ham es va enganxar en una pedra. Entrar al llac amb aigua gelada fins a la cintura per desencallar la situació. Recuperat l’ham vaig pescar dos truites més. La més petita de pam i mig. Una va ser per l’arriero que menava la mula; la va netejar, assecar i fumar per la seva família, que encara trigaríem tres dies a trobar. L’altra per uns pastors d’alpaques que ens observaven amb ulls com plats. La més grossa, per sopar nosaltres. Carn dura de color salmó fosc, que vaig cuinar amb oli de girasol, alls, cebes, patates i rocotos. Els rocotos piquen considerablement i potser em vaig passar una mica. Com ja he dit que el bo i el dolent s’equilibren, després de la feinada, només vaig repetir jo i em vaig acabar la cassola. Els demés tastar, fer passar la gana, galetes de pa sec i no repetir que picava massa. Imagineu el plaer de menjar peix fresc i verdures, després de dies de conserves... 

Imatge. Pucacocha, el llac al peu de l'Ausangate amb truites de riu com salmons de tres pams.

Al gener de 2017, aquest bloc va publicar els apunts de les classes dedicades a nutrició del Màster de Medicina de Muntanya. Els interessats en el tema i en les taules i gràfics de consum d’oxígen de cada aliment i de les dietes més adequades per l’exercici, el fred o l’altitud, ho poden veure aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2017/01/nutricio-i-esports-de-muntanya.html