Translate

COSES QUE MAI MÉS TORNAREM A MENJAR. Menjar a muntanya

Truites de riu amb cansalada a l’Afganistà. Bàral himalaienc amb arrós al Nepal.

La nutrició i la gastronomía dos germanes siameses abraçades. 

És necessari saber quantes proteïnes i quantes calories en forma d’hidrats de carboni s’han de menjar a muntanya. I també quants lípids, vitamines, oligoelements o aigua s’ha de beure segons la temperatura, l’exercici, l’altitud i la humitat ambiental. És necessari saber-ho, molt necessari. Però és molt avorrit fer només aixó. 

Si tenim la gràcia d’ajuntar la necessitat amb el plaer potser podrem trobar la forma de disfrutar-ho. Està clar que no tothom té la capacitat i la saviesa d’unir la necessitat i el plaer... En aixó, els budistes ens porten mil·lenis d’avantage.

Hem publicat algunes anècdotes relacionades amb el tema de disfrutar menjant bé a muntanya. O almenys, intentar-ho. No sempre es pot. Un día pot sortir bé i un altre no. La supervivència és el primer, però pasar-ho bé i gaudir de la muntanya potser sigui més gratificant que competir atents només a les xifres.

https://www.maldemuntanya.cat/2022/07/gastronomia-i-nutricio-la-muntanya.html

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/glamur-expedicionari-beijing.html

Potser alguna vegada tens la sort de veure caure un bàral de l’Himàlaia per un penyasegat, potser perseguit per un lleopard de les neus. Pots recollir carn fresca per uns quants dies sense haver de disparar-li, que és animal protegit i no es pot caçar sense un permís especial. Jo no sé si la historia és certa o és una excusa, però l’autoritat, el panchayat, del poble de Lhogaon, baixant de l’expedició al Manaslu de 1982, ens va convidar a un sopar amb arrós, carn d’aquesta espècie d’ovella i verdures, regades amb txang abundant. Carn dura però gustosa. Deliciós. Aixó si, tallada a cops de kukri, amb més trossets d’os que de carn. El negoci era que contractèssim els portadors del seu poble, despedint als del poble veí, Samagaon. El pacte va ser meitat i meitat. Potser les expedicions d’agència actuals no són així, però aleshores una expedició havia de pactar amb cada comunitat per la que calia transitar.

    

Imatges. Un kukri clàssic del Nepal, mig ganivet mig destral. Un mascle de bàral himalaienc. S’assembla molt al nostre mufló, és més parent de les ovelles que de les cabres.

De vegades es pot trobar un menjar que mai més podràs tastar. Carpe diem; o com deia el meu avi: l’ocasió és una llebre i qui l’agafa, és seva.

Unes anècdotes més que ja no es podran repetir. Una pesca i una menjada de truites de riu amb cansalada a l’Afganistà fa 45 anys. I unes truites de llac als Andes amb patates i rocotos picants. 

Estiu de 1977. Expedició a l’Hindu Kush de l’Afganistà. Voliem pujar al Koh e Urgend (Kohe Urgunt segons la grafia alemanya dels primers ascencionistes o Koh E Urgunt pels polonesos), darrer cim del corredor del Whakhan, Aquest cim de 7.038 m. havia estat ascendit per primera vegada per una expedició suïssa, dirigida per Max Eiselin, l’any 1962. Ens vam haver de conformar amb pujar al Noshaq (7492 m) més freqüentat. El gobernador tadjik d’Iskashim no ens va deixar passar més enllà pel corredor del Wakhan. Per qui vulgui saber detalls d’aquella expedició i perqué el corredor del Wakhan, encara avui, és tancat als estrangers, el link al relat d’aquella expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

Era el día 14 d’agost. De tornada de l’expedició, després de setmanes de conserves, carn de cabra seca i aigua de glacera. Prims i famolencs. A sobre, era el mes de Ramadà, el que no facilitava les coses. La pista, entre Iskashim i Fayzabad, sol, pols, calor i suor, seguia durant hores i kilòmetres el riu Kokcha, que aflueix més al nord  al riu Panj, o Amudaria, o Amu Darya, o Oxus, segons la bibliografía que consulteu. A l`hora de més calor vam aturar el totterreny per descansar una estona i refrescar-nos al riu. Riu cabalós d’aigua clara i poc profunda empedrat de rocs arrodonits.

 

Imatge. Un servidor de vostés, l’any 1977, al campament base del Noshaq, tallant la carn de cabra que vam guardar sota la neu d’una congesta per tota l’expedició. Els companys van creure que qui era millor que un llicenciat en medicina i cirugía per esbocinar l’animal. Les mans untades de greix amb pudor de cabra durant dies.

En Josep Iglèsies, acreditat pescador pirenaic, no sé d’on, va treure un fil de pescar amb un ham del tipus “cullereta”. En mitja hora va pescar 30 truites en aquel riu. Algunes devien fer prop d’un kilo. Gatzara generalitzada entre els nanos del poble proper que no havien vist mai aquella eficàcia. Una ovació a cada peix que sortia de l’aigua. En Josep va donar la meitat per les famílies del poblet, però no els hi va voler vendre el fil i l’ham. Potser haurien acabat amb tots els peixos en pocs dies.

Vam fer festa major per sopar. Fregides amb un tall de cansalada que encara havia quedat al fons d’algun bidó. Amb la gana que teniem i la novetat del peix fresc la cosa ens va semblar un regal del cel. 

És clar que sempre hi ha un però. El bo i el dolent s’equilibren. Si disfrutes molt vol dir que més dur serà el xoc amb la realitat. Els treballadors afganesos de l’expedició, el conductor, el seu ajudant i l’oficial d’enllaç no en van voler; no pel peix sinó perquè havíem posat cansalada de porc a la cocció. Potser no vam ser prou curosos amb ells... Hauriem hagut de fregir primer els seus peixos i posar la cansalada després.

Cal dir que a l’Afganistà de 1977 no hi havia ni bars ni restaurants en aquelles zones remotes i alguna cosa havíem de menjar. Ho vaig viure així i així ho vaig agrair a la natura, però no ho tornaria a fer. En tot cas, potser això ja no es pot fer. On queda un riu verge en un país verge, on s’hi pugui viatjar i pescar sense llicències ni agències que ho controlin? Els humans som els depredadors més abusius de l’univers i com que som cada vegada més mils de milions; o ens regulem o acabarem amb la vida al mon inclosa la nostra. 

Imatge. En Josep Iglesias Ricou, nascut a Bonansa, amb part de les truites que va pescar. 

I una altra pescada de truites, aquesta vegada en un llac. 

L’any 1981, en un intent de pujar al cim de l’Ausangate, Cordillera Vilcanota als Andes del Perú, vam passar per uns llacs. Des del coll ja es veien alguns peixos de més de dos pams, nedant al llac. Va ser impossible pescar-ne algun; no van tenir cap interès pels trossets de diversos esquers que els hi vam posar. És clar que, penjant d’un tap de suro al mig del llac, l’esquer no es movia. I si la presa no es mou, la truita no la segueix. Vam seguir menjant papas, choclos, rocotos i charqui fins arribar a Ocongate i agafar el bus de tornada cap a Qosqo o Cuzco, com vulgueu.

Any 1997. Congrés mondial de Medicina de Muntanya al Cuzco on presentàvem algunes ponències. En acabat, com que no havíem pujat a l’Ausangate, però ens havíem enamorat del lloc, hi vam tornar. Heu de tenir present que si es fa la volta completa a la muntanya, passant dos colls o abras a 5200 metres, el primer i el darrer dia es podia acampar en uns prats al costat d’unes fonts d’aigua calenta natural a Upis i a Pacchanta a 4000 metres d’altitud. Relaxar-se assegut a una piscina natural amb aigua calenta fins el coll mentre a l’aire anava glaçant i la posta de sol pintava de groc vermellós el cim nevat de l’Ausangate era un luxe. De manera que hi vam tornar setze anys després.

Imatge. Aigües termals de Pacchanta amb l'Ausangate al fons.

Aquesta vegada, però, si que vaig portar, en un cul de motxilla, tres hams del tipus cullereta i fil de pescar fort, com per un peix de 2 ò 3 kilos.

Al peu de l’Abra Apacheta, a uns 5000 metres, vam acampar en un prat al costat del llac Pucacocha ja a la posta del sol. Vaig posar l’ham i un tros de suro per que no s’enfoncés i ho vaig tirar al mig del llac, recollint ràpidament. A la segona vegada, estrebada. Va sortir un peix, una truita de color salmó, de més dos pams. A la tercera, l’ham es va enganxar en una pedra. Entrar al llac amb aigua gelada fins a la cintura per desencallar la situació. Recuperat l’ham vaig pescar dos truites més. La més petita de pam i mig. Una va ser per l’arriero que menava la mula; la va netejar, assecar i fumar per la seva família, que encara trigaríem tres dies a trobar. L’altra per uns pastors d’alpaques que ens observaven amb ulls com plats. La més grossa, per sopar nosaltres. Carn dura de color salmó fosc, que vaig cuinar amb oli de girasol, alls, cebes, patates i rocotos. Els rocotos piquen considerablement i potser em vaig passar una mica. Com ja he dit que el bo i el dolent s’equilibren, després de la feinada, només vaig repetir jo i em vaig acabar la cassola. Els demés tastar, fer passar la gana, galetes de pa sec i no repetir que picava massa. Imagineu el plaer de menjar peix fresc i verdures, després de dies de conserves... 

Imatge. Pucacocha, el llac al peu de l'Ausangate amb truites de riu com salmons de tres pams.

Al gener de 2017, aquest bloc va publicar els apunts de les classes dedicades a nutrició del Màster de Medicina de Muntanya. Els interessats en el tema i en les taules i gràfics de consum d’oxígen de cada aliment i de les dietes més adequades per l’exercici, el fred o l’altitud, ho poden veure aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2017/01/nutricio-i-esports-de-muntanya.html


Etiquetes: , , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat