Translate

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. Entrega 4.

CAPÍTOL IV.  LA GLACERA

Dos dies més tard vam arribar a la glacera i comencem la llarga ascensió fins al campament base. Allà va ser on ens vam encordar per primera vegada. Rodamon, el nostre guia, va passar el primer amb en Flaixos, que havia de filmar-nos, quan hagués trobat un emplaçament oportú. Anaven acompanyats de deu portadors carregats amb la càmera i els seus accessoris. Catxes i Setciències els seguien. Catxes suportava bastant malament el clima de les glaceres, però pensava acostumar-s’hi ràpidament. Després anaven Cicerone i Malaltís. Aquest últim havia contret la rubèola, però es prodigava a si mateix les cures adients. Els portadors s'havien repartit entre els diferents grups. Jo vaig quedar enrere, per tal de meditar un moment sobre les responsabilitats de comandament, i així anava tancant la marxa.

La glacera tenia més de mil cinc-cents metres d'ample, estava solcada per profundes esquerdes i coberta d'innombrables blocs de gel d'una altura, en la seva major part, de sis a deu metres. Era un veritable laberint. Fins i tot les més alts cims desapareixien dels nostres ulls.

Després d'algunes hores de marxa, vaig tenir l'alegria de veure davant meu el servei cinematogràfic en plena acció, amb en Flaixos a la maneta de la càmera. El vaig deixar treballant en el seu material amb l'ajuda dels portadors i vaig prosseguir el meu camí. Una hora més tard em va sorprendre trobar-lo de nou al davant de la seva càmera. Vaig concloure d'això que m'havia passat sense jo adonar-me’n -el que molt fàcilment hagués pogut produir-se-, i no vaig deixar de felicitar-lo pel seu zel. Ell em va mirar amb sorpresa i em va jurar que no s'havia mogut d'allà. Jo anava a recordar-li que no era ni l’hora ni el lloc per semblants bromes, quan, per la meva gran sorpresa, vaig sentir un crit darrera meu. Us podeu imaginar-se quina va ser la meva estupefacció en comprovar que era Rodamon, seguit per un gran nombre de portadors marxant en fila índia, després de la qual anaven Catxes i Setciències? 

He de convenir que estava completament desconcertat. Era aquell un dels moments en què un dubta de la seva pròpia raó. Jo havia vist amb els meus propis ulls partir unes hores abans que jo a les quatre persones que es trobaven allà ara, mentre que els altres, als quals jo no havia passat, estaven ara darrere meu. I no es podia creure en que ens haguéssim passat tots els uns als altres sense adonar-nos-en.

La qüestió que es plantejava era aquesta: ¿on eren en Cicerone i el Malaltís?

Va ser Flaixos qui va donar la resposta:

-¡Rodamon, que estàs acapullat! -va cridar-. Has girat en rodó! 

De seguida ho vaig comprendre tot. Estàvem dispersos per la circumferència d'un cercle, seguint cada un a l'altre. Flaixos havia continuat filmant-nos sense molestar-se a identificar-nos al nostre pas, i nosaltres havíem descrit dues vegades un cercle complet. Sense ell, que constituïa l'única fita fàcilment recognoscible del nostre itinerari, haguéssim estat donant voltes tot el dia.

L'arribada de Cicerone i de Malaltís alguns instants més tard va venir a confirmar aquesta hipòtesi. Sens dubte, venien atacats de la sordesa de les altures, ja que es parlaven cridant a tot pulmó, com si estiguessin a vuit-cents metres un de l'altre i no separats, com estaven, per una longitud de corda. Em vaig felicitar de la manera com havia disposat els encordaments: dos homes capaços de prosseguir una conversa tan animada després de diverses hores de marxa a cinc mil metres d'altura estaven fets, evidentment, per entendre’s. Aquesta és una de les grans recompenses de l'ofici de cap: veure que ha triomfat en aquestes delicades manipulacions de l'element humà.

Vaig decidir que era el moment de fer un descans, i, amb una copa de xampany a la mà, discutir les raons d'aquest singular esdeveniment. Vaig demanar a tots els meus companys que donessin francament la seva opinió, tractant de no ferir cap susceptibilitat. Penso que res reforça tant els llaços d'amistat entre els homes com afrontar la veritat junts.

Era confortant veure com van respondre a la meva crida. Flaixos es va mostrar particularment franc, i això era un bon senyal -em vaig dir-, ja què justament havia de ser el company de Rodamon.

El que cap de nosaltres arribava a comprendre era com Rodamon, utilitzant la seva brúixola, com ell ens assegurava haver fet, havia pogut descriure un cercle. Aquest enigma va ser desxifrat per Flaixos, que va demanar a Rodamon que li fes la demostració del seu mètode. Es van allunyar els dos, i molt aviat van començar ells també a discutir a ple pulmó. Em va semblar que la sordesa de les altures estava molt estesa aquell dia.

Quan van tornar, Flaixos ens va donar la clau del misteri: 

-Aquest imbècil havia oblidat desbloquejar l'agulla de la seva brúixola -ens va dir-. Naturalment, l'agulla fixa indicava el Nord, fos quina fos la direcció que prengués.

-Això li podria passar a qualsevol -vaig dir jo.

L'experiència m'ha ensenyat que un home dóna el millor de si mateix quan se li atorga confiança. Res debilita tant la seguretat d'un home com sentir la desconfiança dels seus caps. Hauria estat fatal per l'èxit de l'expedició dur a Rodamon a dubtar de si mateix. No exposo això com una prova de la meva magnanimitat; aquestes són coses que constitueixen les qualitats inherents a un veritable cap: es tenen o no es tenen.

Per aquesta raó vaig confiar de nou a Rodamon la tasca de guiar-nos, convençut que no repetiria dues vegades el mateix error.

No em vaig equivocar. Ja feia quatre hores que caminàvem, quan em vaig trobar de nou a la caravana a la vora d'una ampla esquerda. Tota la caravana era allà, llevat d’en Rodamon, que era a dins de l’esquerda. La seva brúixola l’havia dirigit de dret a l'esquerda, i, abans de donar una llarga marrada que ens hagués allunyat, havia insistit que es baixés a l'esquerda, amb intenció de pujar per l'altra banda tallant graons a la paret. Era al fons des de feia dues hores, i ningú sabia si progressava, ja que, amb la seva veu multiplicada pels ecos, era un cant incomprensible el que arribava a la superfície. Potser estava atrapat!

En aquests moments de crisi és on es revela la veritable naturalesa d'un home. El vernís social que li ha permès fer-se un lloc en el món civilitzat no li és llavors de cap utilitat. A menys de tenir un cor de roure, deixarà una esquerda, una taca, una debilitat, que causaran la seva pèrdua i, potser, la dels seus camarades. M'enorgulleix poder declarar aquí que tot l'equip va sortir brillantment d'aquesta prova. No és, sens dubte, dir massa, que durant les últimes fases de l'assalt, quan la situació semblava tan desesperada i tan sols la força d'esperit ens separava de la nul·litat de tot l’esforç, la confiança que havia fet néixer aquest incident de l'esquerda ens va permetre intentar aquest últim esforç que havia d’assegurar-nos la victòria.

Cada un de nosaltres va reaccionar a la seva manera. En Catxes, amb la sang freda d'un Napoleó, va aprofitar l'ocasió per recobrar forces -soportaba malament el clima dels glaceres- amb una becaina. En Setciències feia bullir un tros de gel sobre d'un escalfador de gasolina, a fi de determinar el punt d'ebullició del gel. En Flaixos havia desmuntat les lents de la seva càmera i corregia la curvatura tenint en compte l'índex de refracció reduït per la rarificació de l'atmosfera. En Cicerone millorava el seu coneixement de la llengua discutint fins a perdre l'alè amb el bang. I el Malaltís es cuidava una inflamació dels ganglis que ell sentia imminent.

El comportament dels meus companys en aquestes circumstàncies ha estat, el que em plau reconèixer-ho, un exemple per a mi, al mateix temps que un suport, quan més d'una vegada, més endavant, el pànic ens amenaçava. La seva calma va reforçar la meva humilitat, i em va entendrir la confiança que posaven en mi, a qui incumbia tota la responsabilitat de l'expedició. Sabien que jo no els decebria. 

Però el temps apressava. Si volíem treure a Rodamon de la seva penosa situació abans de la caiguda de la nit, calia fer alguna cosa, i fer-ho ràpidament. Era evident que algú havia de baixar a prop seu; però qui? L'incident del matí em va donar la resposta. Només en Flaixos havia de recaure l'honor d'arriscar la seva vida pel seu amic.

He de dir que la modèstia de Flaixos va suggerir cedir aquest honor a algú altre. Però jo no podia deixar-lo renunciar al que el seu cor desitjava veritablement, i aviat el vam fer baixar al cap d'una corda.

Després d'alguns metres de descens, va desaparèixer a les nostres mirades, i la seva veu es va fer tan inintel·ligible com la de Rodamon. Continuem fent córrer la corda fins que va quedar fluixa, i esperem a veure com evolucionava la situació.

A el cap d'alguns minuts em va venir sobtadament la idea que teníem ara dos homes al fons de l'esquerda i que la situació era ara encara pitjor que abans. Ni l'un ni l'altre podien comunicar amb nosaltres, i no ens atrevíem a hissar les cordes, per por de ferir-los.

La situació era crítica.

Va ser Catxes qui, despertant en aquell moment, va aportar la solució.

-Cal baixar-los un walkie-talkie -va dir-. Hem portat aquests trastets fins aquí. Que serveixin per a alguna cosa, llavors.

Era una brillant idea. Vaig decidir que a en Catxes li havia de recaure l'honor de baixar amb el material de radiotelefonia. Com Flaixos, va començar per declinar modestament aquest privilegi; però jo vaig insistir. I aviat va desaparèixer al seu torn de les nostres mirades. Hauria jurat que les seves últimes paraules havien estat alguna cosa així com: "Això m’ensenyarà a tancar la boca"; però, sens dubte, ho havia sentit malament, llevat que no fos una de les incomprensibles bromes d’en Catxes.

En Setciències va posar en marxa un altre aparell de ràdio i esperem anhelants. No se sentia res. Una horrible sospita es va apoderar de mi.

 -¿Funciona l'aparell? -Vaig preguntar.

-Com vols que ho sàpiga? -Va dir Setciències-. És en Rodamon l'expert en ràdio.

Era la veritat. Cap de nosaltres sabia com utilitzar els aparells de ràdio. Rodamon havia de explicar-nos el seu funcionament quan la nostra reunió preparatòria a Londres, però per un desgraciat concurs de circumstàncies no havia pogut assistir-hi.

No hi havia més remei: Setciències hauria de descendir. Diria a Rodamon que redactés per escrit les instruccions necessàries, que jo pujaria gràcies a un cable fi que en Setciències portaria.

Va descendir, doncs, i al cap d'uns instants vaig tenir en el meu poder el missatge següent: "Piles encara no instal·lades. Estan embalades en una de les caixes, però Catxes no recorda en quina. Envieu xampany."

Impossible -vaig pensar- comptar amb la ràdio. Calia trobar un altre mitjà d'entrar en comunicació. Vaig escriure ràpidament un missatge: "Prego em digueu què haig de fer." Vaig entortolligar el missatge al coll d'una ampolla de xampany i la vaig fer descendir. Cinc minuts després vaig hissar el cable. La seva resposta era: "Envia’ns una altra ampolla."

Espero que ningú es prengui malament el que jo jutgés aquest missatge una mica inconsiderat; les circumstàncies excusaven, certament, la meva impaciència. No obstant això, no volent semblar dictatorial, els vaig enviar, com em demanaven, una altra ampolla, amb el missatge següent: "Us prego tingueu en compte la meva situació. Tots els mitjans possibles han de ser posats en pràctica per treure-us d'aquest mal pas. Digueu-me les vostres intencions."

Vaig pujar aviat la seva resposta: "Rodamon, presa de vertigen. Absolutament indispensable enviar quatre ampolles de xampany immediatament; si no, no podem respondre de les conseqüències." 

Això posava la situació sota una altra llum. Em vaig penedir del meu judici massa precipitat. He discutit després aquest assumpte amb A. Nem de Canto, qui m'ha confirmat en la meva primera opinió, a saber: que el primer missatge no responia a la millor tradició de cortesia muntanyenca. Vull fer-me perdonar les sospites injustes i sense fonament que m'havien portat a pensar que la demanda d'una segona ampolla no es justificava. La demanda dels meus companys estava perfectament motivada, no es pot negar; nosaltres no ens queixàvem -nosaltres, és a dir, A. Nem de Canto i jo- més que de la forma en què estava redactat, que no tenia en compte la delicada posició en què em trobava. Però m'és difícil a mi, que al menys estava sobre terra ferma, fer un judici dels sentiments dels meus camarades al fons de l'esquerda. Potser, després de tot, m'hagi mostrat injust cap a ells; en aquest cas, els renovo aquí les meves excuses més sinceres.

No vaig perdre, naturalment, temps en respondre a la seva última i urgent demanda, i els vaig dirigir el xampany amb una nova nota en sol·licitud d'instruccions. El seu missatge següent declarava: "Rodamon, presa de convulsions. Envia’ns a en Malaltís amb cinc ampolles."

Aquesta notícia va portar al súmmum la meva inquietud. Em semblava que el xampany era l'últim que es podia recomanar en cas de convulsions. Però Malaltís, que per malalt que estigués s'havia virilment dominat al prendre coneixement del missatge, em va afirmar que era exactament el que calia. Va descendir, doncs, al seu torn.

Els vaig donar temps per examinar la situació i després vaig pujar el cable. Vaig recollir una ampolla buida, amb una nota al voltant del coll de l'ampolla portadora d'una sola paraula: “Iupi!”.

En aquell mateix instant, sons estranys van començar a arribar-me de l'esquerda. No vaig poder, al principi, donar crèdit a les meves orelles; però em va ser forçós concloure, a la fi, que els meus camarades cantaven. El meu coneixement del folklore de la llengua anglesa em va permetre fins i tot identificar, amb una quasi seguretat, l'aire d'Oh, my darling Clementine! El resultat no era desagradable, i em vaig alegrar de comprovar que els meus companys no havien perdut el coratge; però, llevat que en el seu esperit aquesta cançó no constituís un missatge en codi, aquest recital no era de cap ajuda en el dilema en què jo estava sumit. Malgrat la seva presència d'ànim, els meus companys es trobaven en una situació molt perillosa.

Tal semblava ser també l'opinió de Cicerone.

-Tenen necessitat de mi allà baix -va dir.

I sense deixar-me temps per comprendre què és el que volia fer, el meu intrèpid company s’havia ficat a les butxaques algunes ampolles, lligat la corda al voltant d'una roca i ja baixava cap l'abisme.

Va passar el temps; els cants continuaven. Vaig descendir i vaig remuntar diverses vegades el cable, però cap missatge arribava. Jo estava a la vora de la desesperació. Sis vides humanes depenien de la claredat del meu raonament i del meu esperit de decisió, però jo estava desemparat. Em va envair el desig de descendir al meu torn, encara que fos per morir amb els meus companys; però em va contenir la consideració que llavors estaríem privats de tot mitjà de comunicació amb la superfície.

Els portadors s'havien instal·lat confortablement sobre els seus carregaments i fumaven la seva inevitable pipa de groku. No podia comptar amb cap ajuda per aquest costat.

Això era, al menys, el que jo creia. Però anava a rebre una lliçó sobre les inestimables qualitats del portador yogistanés, sense el qual l'expedició hagués fracassat. El bang, que, hora és de dir-ho, es deia Bing, es va aixecar sobtadament i es va aproximar a l'esquerda, seguit d'un portador de petita talla, però molt ample d'espatlles i poderosament musculat, que es deia Bung. Sense que una sola paraula hagués estat canviada entre els dos homes, Bung es va apoderar de l'extrem d'una corda i es va fer descendir per Bing. Tot just la corda va començar a afluixar, quan una xiulada com una fuetada que perforava l’orella va arribar de les profunditats. Bing va començar de seguida a hissar la corda, i imagineu la meva sorpresa i el meu alleujament quan vaig veure reaparèixer a Bung sa i estalvi a la superfície, sostenint amb mà ferma a en Catxes per la jaqueta. En Catxes, que es movia com un titella cantant alegrement ”Perduts en la inmensa mar blava”...

Tot va passar amb una estranya simplicitat. Un darrere l'altre, els meus companys van ser trets a la superfície, i aviat ens vam trobar tots reunits. No em fa vergonya confessar que em vaig eixugar una llàgrima furtiva. En Rodamon, sens dubte per l’alegria d'haver escapat per tan poquet a la mort -encara que, em complaeixo a creure-ho, hi va haver també en el seu gest un testimoni de sincer afecte-, em va donar un copet a l'esquena tan vigorós, que em va tirar a terra, i Setciències, que semblava una mica boig després d'aquesta prova, va creure indispensable afirmar que havia mesurat la profunditat de l'esquerda, que era de cinquanta-un metres exactament. El que, no sé per què, li va semblar extraordinàriament divertit.

Quan tots, excepte en Cicerone, havien estat retornats a la superfície, Bing i Bung van tornar al costat dels seus camarades. Havien oblidat a Cicerone, o bé és que no sabien comptar fins a set. Em vaig aproximar a ells i em vaig esforçar a explicar-los per senyals el que esperava d'ells. No vaig trobar més que cares tancades. La seva intel·ligència limitada no els permetia manifestament comprendre de que els parlava. Vaig fer posar en fila la resta de l'equip, deixant un buit al mig de la fila; vaig designar llavors amb un dit aquest buit; després, l'esquerda, i em vaig lliurar a una sàvia mímica descrivint el descens i l'ascensió d'una corda i, en fi, la recepció d'un company salvat de l'abisme. Tots van assentir amb aire de animar-me en l’actuació -alguns fins i tot van arribar a aplaudir-, però ningú va fer un gest ni va moure un dit.

Vaig recomençar la meva pantomima; aquesta vegada no em van concedir la menor atenció; van continuar xuclant les seves pipes de groku, com si tot fos perfectament normal.

Els meus companys, però, s'havien agafat de les espatlles i es lliuraven sobre el gel a salts i danses com les vedettes del Molino cantant “La pícara molinera”. Pobres nois, encara no s’havien recuperat del tot de tan horrible experiència.

Jo estava a punt de cedir a un pànic indigne d'un home, quan Bing es va aixecar, es va aproximar a mi i, mirant-me amb una insolència perfectament inconvenient, va fer el gest de gratar l'interior del palmell d’una mà amb l'índex de l'altra mà. Actuava amb una odiosa lentitud i descomponent acuradament els seus moviments, com si tingués una significació esotèrica.

Era horrible. Jo vaig creure, durant un moment, que tractava de maleficiarme. No se sap mai el que passa pel cap dels primitius. Després de tot, ¿no érem a l'Orient misteriós? Tot podia passar i ser veritat.

Els meus companys, que havien acabat de dansar, es van aproximar. Els hi vaig consultar: ¿què havia de fer?

Va ser en Catxes qui va trobar la resposta, encara que mai he pogut comprendre com havia pogut encertar tan aviat.

-Cal regar-ho, vell amic -va dir-; això cal regar-ho.

Jo el vaig mirar estranyat. Què havia de regar jo i per què en un clima semblant?

Afortunadament, en Catxes va prendre llavors la iniciativa de les operacions. Davant la meva estupefacció, va treure de la butxaca un bohee (30 cèntims i mig de pesseta) i el va oferir a Bing. Aquest va sacsejar el cap i es va gratar encara més fort el palmell. Catxes va afegir un nou bohee, el que va tenir el mateix resultat.

Tenia la impressió que estaven concertant un preu. En Cicerone em va explicar després la cosa. Sembla que el 6 és una xifra sagrada per als yogistanesos. Cada vegada que alguna cosa es repeteix, la sisena vegada és tractada de manera especial. El sisè dia és un dia de descans. El sisè fill és destinat al sacerdoci. La sisena pipa de groku és fumada en honor de l'avi, i així tot. Es poden fer, però, excepcions a aquest ritual, a condició de fer als déus una ofrena convenient. En el cas que ens ocupa, cinc vides havien estat salvades; els déus havien estat privats de la presència de cinc europeus. Privar-los d'un sisè seria un espantós sacrilegi, i només una important ofrena en diners podria arreglar la qüestió.

El regateig va prosseguir durant algun temps. El bang era manifestament molt devot, ja que va defensar decididament els interessos dels seus déus. Es va aturar, finalment, la xifra en mil bohees (355 pessetes). Un cop efectuat el pagament, el bang es va aproximar a l'esquerda, seguit de Bung. Però això no va semblar agradar als portadors, que no havien cessat de cridar i de gesticular durant tota la discussió. Van envoltar a Bing i a Bung, i tothom es va posar a cridar desaforadament.

Això va durar alguns minuts. Els portadors s'oposaven, indubtablement, al salvament. Els seus esperits supersticiosos no eren, sens dubte, apaivagats, tot i la importància de l'ofrena.

A la fi, davant el nostre viu alleujament, el bang va semblar haver-se fet l'amo de la situació. Aviat al tumult el van succeir simples mostres de descontentament, i els dos salvadors es van obrir camí entre les estretes files dels yogistanesos. En Cicerone ens va ser retornat gens impressionat per aquesta aventura, que no li havia ocasionat més que un atac de singlot.

Em vaig adonar llavors que era temps de fer un alto per passar la nit que s’acostava, i vaig donar l’ordre de muntar el campament. Estàvem de nou tots feliçment reunits.

Em vaig despertar, poc abans de l'arribada del dia, amb la vaga sospita que alguns punts d'aquest episodi romanien una mica foscos. Per què, per exemple, aquesta dramàtica salvació no havia tingut lloc més que quan l'avançat de l'hora no permetia reemprendre la marxa? Vaig rebutjar de seguida tan innobles pensaments, i no els porto aquí sinó com la prova de l'estat de desmoralització que pot regnar en les grans altures per raó de la rarificació de l'atmosfera.

L'endemà, al matí, ningú estava en estat de reprendre la marxa. En Catxes -i això era una reacció ben normal després dels seus valents esforços del dia abans- estava de nou esgotat pel mal de les glaceres; en Malaltís patia formigueig al cap. Els altres es queixaven de la depressió de les glaceres i insistien perquè en Malaltís els prescrivís xampany. Però aquest estava, malauradament, massa malament per poder-se'n ocupar, i jo no m'atrevia, per la meva pròpia iniciativa, a prendre la responsabilitat d'administrar un remei tan poderós.

¿Cal dir, en efecte, que el xampany no figurava en el nostre equip més que amb fins exclusivament medicinals?

Tenia pressa per arribar al campament base. Anàvem ja retardats respecte al nostre programa. A més, estàvem sobre una glacera, i d'un moment a l'altre podia obrir-se una esquerda sota els nostres peus, precipitant-nos a l'abisme. Vaig donar, doncs, l'ordre d'aixecar el campament.

Els meus companys van ser hissats sobre les espatlles dels infatigables portadors, i jo, aclaparat com estava per les emocions de les nostres recents aventures, em vaig deixar transportar pel mateix mitjà. Bing, el bang, que havia donat proves d'un tan bell esperit d'iniciativa quan l'incident de l'esquerda, va ser enviat al davant per obrir camí. La jornada va transcórrer sense incidents. Em vaig despertar al migdia per veure la vasta muralla de la paret nord que s'elevava per sobre de nosaltres. Érem al campament base.


Etiquetes: , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat