Translate

Encadenament de dos vuitmils

Un documental de l'any 1984.

Ja sabeu que sòc reticent a escriure i parlar dels qui viuen de la muntanya. Jo entenc el muntanyisme com una experiència i no com una feina. 
Hi ha qui viu de la muntanya i ho accepta. 
Però també hi ha, o hi havia, qui hi viu però que ho nega. Abans no era elegant reconèixer-ho. L'esport era, per definició, amateur. Un professional de la muntanya era a un escalador amateur, el mateix que un conductor vocacional i apassionat a un taxista professional.
Tot està canviant molt.

En tot cas:
1.- Acceptant la molta rellevància del personatge i vist que va tenir raó i que 36 anys després no s'ha repetit l'encadenament de dos vuitmils des d'un plateau a sismil metres...
2.- Vist també que nosaltres vam anar-hi l'any 1980 i veient que descriu el Karakorum que recordem i que és al film de l'Enric Font (Gasherbrum II. 8035m Veure: https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html)
3.- I com que hi tornàvem l'any 1988 (K-2 1988. 8611m. Podeu escoltar l'audio  https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html)
Per aquests i altres motius li tinc passió al Karakorum. He pensat afegir aquest reportatge al bloc.

Disculpeu la publicitat, però és així com funciona...

https://www.documaniatv.com/deporte/gasherbrum-la-montana-luminosa-video_dd416dc7c.html

Bon profit.
Etiquetes: , , , ,
edit

UNA NENA CEGA AL BALTISTAN

Un fracàs cantat

De vegades pot semblar que el temps i la vida son com un riu que corre. Altres vegades sembla que el temps i la vida son cíclics i que hi ha situacions i moments que tornen i retornen. Sobretot quan no s’han resolt bé la primera vegada. Segur que un físic hi troba més interpretacions. 
Fa temps vaig viure un cas. L’explosió d’un recipient de vidre va lesionar i va deixar sense visió d’un ull a un company; era el cirurgià de l’hospital on érem tots dos de guàrdia. Diagnòstic: lesió traumàtica de cristal·lí i cataracta cicatricial. Guarides les lesions, es va intervenir i es va posar una pròtesi de cristal·lí. Va continuar exercint de cirurgià tota la seva vida professional. Estem parlant de la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Fa poc, amb altres companys, vàrem reviure el cas. 
I d’aquí el cicle, el retorn, l’etern retorn no resolt. El record. Quin record?

Hi poso el rerafons. De quin record, de quan i d’on parlem?

Any 1980. Expedició Barcelona al Karakorum. La primera vegada que una expedició catalana s’adreçava a la serralada del Karakorum. 
Col·laborant amb una expedició japonesa, el dia 2 d’agost una cordada mixta assolia el cim del Gasherbrum II de 8035 metres. Si no vaig errat era el tercer vuitmil català, després de l’Annapurna Est i del Makalu. I el primer al Karakorum . 
Podeu consultar els diaris d’aquella expedició a: https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Tornàvem cap a la civilització. Skardu, la primera ciutat amb carretera i aeroport quedava una distància de 12 dies de marxa des del campament base.
Al nové dia acampàvem a Askole, el primer poblat habitat. Arbres, prats i horts contrastaven amb la desolació de pedra i glaç, sense una planta ni un animal, on havíem viscut les sis setmanes anteriors. Com de costum, quan els vilatans s’assabentaven de que un metge passava pel poble, s’afanyaven a veure si podia posar remei a alguna de les seves sofrences. Apa, a obrir la consulta, que s’ha d’ajudar tant com es pugui.
Un home em va portar una nena d’uns deu anys. Tímida i temorosa s’amagava al darrera de son pare. Ja es veia que aquell home estrany, alt i ros, li feia més por que goig. Ja es veia que la nena era cega. Fins que el pare no li va ordenar no vaig poder examinar-li el ulls. 
Era gairebé cega. Només veia si hi havia llum o si era fosc. Lesió traumàtica evident. Els ulls ja eren ben cicatritzats però els cristal·lins eren opacs. M’ho van explicar, li havia explotat una olla al foc ja feia unes setmanes. Diagnòstic: lesió traumàtica de cristal·lí i cataracta cicatricial bilateral. Una ceguesa que es podia tractar i recuperar.
És clar, una expedició com aquella no disposa dels mitjans per intervenir un ull. Però jo sabia que a Barcelona, la noia tornaria a veure-hi. 
Per mitjà del sirdar, el cap dels portadors, els hi vaig explicar. Al meu hospital podria recuperar la vista. Em miraven amb cara de sorpresa. 
-Yes doctor but they a very poor family...
Parlo amb els companys. Contesto. No patiu, ens encarregarem de les despeses del viatge, l’estada i l’hospital.
- But she can not travel alone...
És clar, pobreta, es trobaria molt sola i abandonada sense entendre res ni a ningú. Si el poblat ajuda a la família entre tots mentre el pare viatja ens encarregarem dels viatges i de l’estada a Rawalpindi, a l’hospital i a Barcelona de tots dos. 
- May be doctor, but she has no passport.
Més pegues. D’acord. Ho negociarem amb l’ambaixada espanyola, que hi tenim bon tracte i ens creuran. No serà la primera vegada que s’atén a algú per qüestions humanitàries...
Es podia palpar el seu escepticisme a tot plegat.
- But, may be is not necessary all that organization and expenses. She is only a poor girl from a poor family.
Aquí ja em van acabar els quartos. Que volien dir? Que si fos a boy of a rich family si que acceptarien? Ull viu Ton, que som al seu poble. Sòn pobres i cortesos però orgullosos. No puc ofendre les seves creences i costums.
D’acord. Vaig demanar els seus noms i adreces. El nom del cap del poble, el Mahdi. Vaig assegurar que negociaria amb l’hospital d’Skardu, l’ambaixada espanyola d’Islamabad, l’hospital de Barcelona i quan ho tingués tot lligat els escriuria. Obviament no podíem disposar d’altre via; aleshores internet i telefonia mòbil no existien. Enviaria els primers diners al nostre sirdar, en Fida Hussein home de confiança, originari d’un poble veí, per començar el viatge. I que s’animessin, que la nena tornaria a veure-hi.
Així va ser. Arribar a Skardu i parlar amb els metges de l’hospital perquè fossin al cas del tema. A Islamabad assegurar als funcionaris de l'ambaixada que ens fariem càrrec de totes les despeses i dels avals pels passaports. A Barcelona, parlar amb l’oftalmòleg de l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, el Dr. Nadal que va acceptar inmediatament. I amb Medicus Mundi per assessorar-me. Quan tot era a punt, un tèlex a l’ambaixada espanyola per informar-los. I tres cartes: a l’hospital d’Skardu, a en Fida Hussein i al Mahdi del poble d’Askole. Sense resposta de cap de les tres cartes. Un mes i mig després, temps raonable, vaig tornar a escriure. Silenci administratiu.
Aquí es va acabar l’intent. La vida ensenya a fracassar.
Ja entenc que amb la poca agilitat que tenia el sistema per carta, lligar vols i pagaments era difícil i obligava a tenir fe i bona voluntat, però si haguessin respost ho hauríem fet. 
En fi, segur que el fracàs va ser per la meva escassa capacitat d’organització i de lideratge. Per part meva hi havia massa bona voluntat i poc sentit pràctic.
Malgrat tot no em puc treure del cap que si hagués estat el fill del cap del poblat, hauria funcionat, però per una poor girl, no.
Vaig tornar al Karakorum l’any 1988. Objectiu, el K-2. En passar per Askole vaig voler saber. Havien passat vuit anys. El Mahdi encara era el mateix, el sirdar també. Ningú en sabia res, ningú recordava res i no hi havia cap noia cega al poble... Un home preguntant per una dona jove, encara que sigui el vell conegut i benintencionat doctor...
Etiquetes: , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu