Translate

EXPERIÈNCIES AMB PORTADORS EN EXPEDICIONS

Som, o hem estat racistes, els muntanyencs?

Hi deu haver hagut de tot, és clar.

Aquesta pregunta m’he l’he fet després de llegir el llibre “Meditazioni delle vette” de Julius Evola. Aquest intel·lectual, basant-se en tradicions nòrdiques, muntanyenques i asiàtiques, escriu un llibre tan ben documentat, tan ben raonat i de tanta profunditat filosòfica que és difícil sostreure’s a la seva fascinació. Fins que veus que tot gira al voltant de la supremacia de l’home sobre la dona, de la noblesa ària sobre les races inferiors i de la dominació antidemocràtica dels èssers superiors sobre la púrria sense altre dret que el de servir bé a l’home superior. Per justificar que uns vagin a peu i altres a cavall no calia tanta filosofia, em sembla a mi. De manera que no en faré més difusió. Qui el vulgui que s’espavili. I recordeu, és un estudi filosòfic i el muntanyisme és només, de tant en tant, el fil conductor.

Però m’ha fet pensar. 

Pot ser que ens comportem així els humans? Pot ser no hem tractat com iguals als demés? Si hi ha un espai en que hi ha gran diferència racial, econòmica i social entre dos grups, és a les expedicions. El cap d’expedició, el Bhara Sahib és molt lluny dels portadors. L’oficial d’enllaç no es rebaixa a anar a buscar aigua com fem els expedicionaris; l’expedició ha de proveir un criat pel Liaison Officer. Pel que jo he viscut tracten més desconsideradament als portadors els oficials d’enllaç, que son de la mateixa raça, però sovint de diferent ètnia o casta,  que els sahibs, que som els occidentals.

Em proposo explicar unes experiències o uns exemples de les relacions entre expedicionaris i portadors, per si algú hi vol rumiar una mica.

EL KHILI-KHILI

El dilluns 30 de Març de 2020 l’entrada d’aquest bloc comentava un llibre. “The ascent of Rum Doodle” de William Ernest Bowman. És el llibre de muntanya més hilarant que conec. Us poso una imatge d’una edició restringida als amics que mostra clarament el desenvolupament d’aquella expedició fictícia. Uns sahibs descarregats, ofegats i esllomats i un portejador que puja carregat amb les seves motxiles, en xancles i fumant.  

https://www.maldemuntanya.cat/2020/03/els-mes-alts-cims-de-lhumor.html

A la novel·la, els europeus passen més dies beguts que serens i son un autèntic desastre. Si l’expedició surt bé i no tenen accidents seriosos és degut a la força i la destresa dels portadors. Està clar que també descriu la seva llengua impronunciable, la gastronomia que produeix totes les dispèpsies gàstriques del mon i que no fan res si no ho cobren, però al llarg del relat queda clar, en clau d’humor, qui son els herois de l’expedició. Sense confessar-ho mai, és clar, que les coses massa clares perden erotisme.

O sigui, que un escriptor anglés de l’any 1956 ja es fotia dels blancs pretesament superiors i posava, negre sobre blanc, que si es pujaven grans muntanyes es devia als portadors locals.

SIDDHARTHA. Els portadors de l’Expedició Manaslu 1982

El nom deu venir del Siddhartha Gautama Buddha. Hermann Hesse va escriure un llibre amb aquest nom l’any 1922.

 
El portador més jove. L’anomenàvem Siddhartha però es deia Sonam Gyaltzo. Tenia, potser, tretze anys? La mare, el pare i el germà gran, portaven càrregues de l’expedició. Ell tot sol portava les coses de la resta de la família. De fet, oficialment no era un portador de l’expedició, però com si ho fos. Menys tabac i rom, ho compartíem tot.

  

Els membres més jove i el més vell de la caravana expedicionària. El nen, en Nai, caminava sol, descalç, al ritme de l’expedició. Era fill d’una parella en que el pare portava una càrrega i la mare, mitja càrrega, les coses de la família i vigilava al nen. El pare, amb cara de malalt terminal i groc com un canari em va cridar l’atenció quan contractàvem els portadors. Com a responsable mèdic de l’expedició, el vaig explorar amb cura. Tenia un fetge dur com una pedra, ple de bonys, que anava des de les costelles fins als ossos de la pelvis. L’orina era del color del conyac. Les deposicions, de color groc clar, semblaven d’un nen petit. Sense més medis per diagnosticar, vaig pensar que tenia una malaltia cancerosa amb afectació hepàtica o potser una cirrosi hepàtica avançada. Estava per ser ingressat en un hospital i no portejant per les muntanyes. Quan va veure que jo no acceptaria que el contractéssim, va cridar a l’Ang Temba Xerpa per traduir. Ens va explicar: “Sé que moriré aviat. Torno al meu poble on els meus germans sabran cuidar a la meva dona i al meu fill. Deixa’m tenir l’orgull de que hi arribi amb alguns diners per contribuir a la seva ajuda. No em facis fora”. Front a aquests arguments no vaig tenir pebrots per rebutjar-lo. Va treballar com els més dur dels portadors. La família ens va deixar a Ghap per seguir una altra vall cap al seu poble. Amb l’excusa de que en Nai era el més jove de la caravana i que s’havia comportat com tot un xerpa, vàrem contribuir a que aquell home orgullós tornés al seu poble de la millor manera possible amb una aportació extra fora de la mirada dels altres. Per no ofendre’l amb un tracte diferent.

L’avi, de qui no vaig apuntar, i no sé,  el nom, va seguir l’expedició entre Ghap i Nyak. Els seus fills van treballar de portadors aquest trajecte. Després van seguir cap al seu poble, fora del nostre camí. 

AYUB. EXPEDICIÓ KARAKORUM 1980. GASHERBRUM II

Un conte per fer dormir les criatures.

Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem ensenyat. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa ben calentona que amoïnar-se pels altres.

Sabeu aquella vegada, ja fa uns anys, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar les muntanyes més altes del món? Caminàvem dia darrera dia per aquelles valls sota un sol que picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llargandaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós per sopar i li enllustrava les botes. Aquest home es deia Ayub i era un bon home.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, llarga com un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. Com que calia arribar a un lloc que es diu Liligo, que era l’únic lloc pla i amb una mica de font on acampar, no ens vam aturar. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora la roba i les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no et volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “ Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum de petroli encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Un pulmó ben tapat.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres de litres d’aigua fins l’endemà, menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtics. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat. 

Si, ja sé que a alguns països, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser no els deixen triar....

Que qué vull dir? No ho sé nois, vosaltres mateixos.

Penseu en el que va dir el savi: 

“No. No acceptis el que és habitual com a cosa natural. En temps d'humanitat deshumanitzada, res ha de semblar natural. Res ha de semblar impossible de canviar”. Bertolt Brecht

        

A dalt, amb casc, el cuiner Ayub. A sota, amb barret blanc, el capità Abdul Qashim, l’oficial d’enllaç de l’expedició.

Bé, com veieu, a les expedicions hi ha hagut, i hi haurà, de tot. Un altre dia ja seguirem.

UN TREKKING A LA VALL DEL KHUMBU. 1990

 

PASSANT MOLT DELS COMPANYS MALALTS

 

Tercera entrega d’aquesta sèrie dedicada a la insolidaritat humana. 

 

Episodis viscuts. Relats de quan m’ha semblat que l’interès d’unes agències o la passió d’uns muntanyencs, han prevalgut per sobre de la mínima humanitat d’assistir a qui necessita ajuda.

 

Any 1990. Sis amics, tots del ram de les benes, les pastilles i les xeringues. Dos infermeres, una metgessa i tres metges. Quatre de la colla treballàvem a la UCI de l’Hospital de Bellvitge. Les altres dos treballaven als hospitals de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet i de Sant Jaume de Calella. Si és cert el vell adagi popular que diu que si hi ha un metge hi ha cura, si n’hi ha dos hi ha dubte i si n’hi ha tres és mort segura, ja es veu que érem un grup especialment perillós. 

 

 

Imatge. Quatre de la colla. Quatre i el fotògraf, un servidor, al·lèrgic a les fotografies, al peu de la paret sud del Lhotse.

 

Els dos més veterans preteníem pujar el Lobuche Peak de 6119 metres d’altitud per la ruta normal. Els altres quatre volien arribar fins al Kala Patthar, de 5644 metres. 

    


 

Imatges. El Lobuche Peak. Ascensió per la ruta normal i vista de la paret nord des de Lobuche.

 

 
 

Imatge. El poblat de Lobuche vist des de prop del cim del Khala Patthar. Al fons a la dreta comencen els primers contraforts del Lobuche Peak. 

 

 

Imatge. Vista des del cim del Kala Patthar. D’esquerra a dreta el Changtse, l’aresta sudoest de l’Everest, el cim de l’Everest, la glacera del Khumbu i el cim del Nuptse. Vist des d’aquí, el Nuptse sembla més alt que l’Everest, però és un efecte de perspectiva. Més a la dreta el Baruntse punxegut i altres cims secundaris de la vall de Chukung. Al mig d’aquesta vall, més baix que les carenes, es veu la piràmide de l’Imja Tse o Island Peak, de 6189 m. 

 

A primers d’octubre sortíem a peu des de Jiri, el darrer poble on arribava la carretera. Uns dies després, avançat el mes d’octubre, arribàvem ben forts i mig aclimatats al poblat de Lobuche a 4940 metres d’altitud. Jo ja coneixia bé el camí. Era la tercera vegada que remuntava aquelles estimades valls i creuava aquells colls. Expedicions de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró al Lhotse Shar dels anys 1984 i 1987. A les expedicions, en ple monsó, mullats fins al moll de l’os i menjats de sangoneres, havíem pujat en deu dies. A la tardor, tranquil·lament, hi vam estar catorze dies amb algun ruixat escadusser. Un goig.

 

Arribats a Lobuche, la nit es va presentar, ventosa, boirosa, plujosa, humida i freda. Molt desagradable. Tothom va voler fer nit dins d’un alberg que es deia “Above the Cloud Lodge”, crec que, trenta un anys després, encara existeix. 

 

Gat vell d’expedicions i altitud ja els vaig advertir: un local tancat, amb moltes persones dormint i les finestres tancades perquè fa fred, és una cambra de gas. “Tots dormirem malament i demà la meitat tindrà Mal Agut de Muntanya”. Això és per l’acumulació del CO2 de la respiració a l’habitació. Coneixement mèdic bàsic. Més CO2 menys O2 a dins dels alvèols pulmonars.

 

No em van fer gaire cas, es clar. Després de sopar un dhal-bhat-tarkari amb un ou dur, cap a la sala comú de l’alberg/refugi amb les finestres ben tancades, que feia el fred dels cinc-mil metres. La meva dona i jo vam anar a dormir, amb un sac ben confortable, a la nostra tenda, més fresca i ventilada. Més sa i més airejat. Ens conjurem amb el company per llevar-nos a les quatre i enfilar cap al camp d’altitud del Lobuche Peak. Els demés ja farien via, sense tanta pressa cap al Kala Patthar.

 

I l’endemà?

 

No res de l’endemà. Aquella mateixa nit va ser moguda. Una de les noies de dins va sortir a fora: insomni, panxa inflada i mal de cap. Un paracetamol, entrar a l’alberg a buscar el seu sac, un glop d’aigua i encabir-la a la nostra tenda. Poc després va sortir l’altre col·lega. Li faltava aire allà dins. Problema: la noia, menudeta, feia 155 cm, però el col·lega era un homenàs de 188 cm. No cabia a la nostra freqüentada petita tenda de bivac. Companyia, paciència, respirar fondo, cap dins quan va agafar fred i tornar a sortir quan mancava l’aire. Total, aquella nit ningú va dormir gaire. 

 

Per fi va aparèixer la llum per la banda de l’Everest. El sol no arribaria a la vall fins ben entrat el matí. Conciliàbul al voltant d’uns tassons de dhud txià i uns txapatis. Que fem?

 

El company alt i gros, que resistia bé, no volia baixar. Ell volia anar l’endemà, després d’un dia de repòs, cap al Kala Patthar. La noia baixeta era un cas clar de Mal Agut de Muntanya (MAM). Tenia mal de cap malgrat el paracetamol, insomni, vòmits, sensació de manca d’aire i un cansament extrem. Puntuació de MAM segons l’escala de Lake Louise superior a 6 punts. La recomanació era descens immediat per evitar complicacions.  

 

NOTA 2021. Actualment, trenta-un anys després, l’escala de Lake Louise per avaluar el MAM ha canviat molt. Ara és més fina i acurada. Podeu trobar la versió actualitzada de l’escala del MAM a l’entrada del 22 de novembre de 2020: Qui té por al Mal Agut de Muntanya?

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/qui-te-por-al-mal-agut-de-muntanya.html

 

O sigui que adeu Lobuche Peak. Un altre any serà. O potser no. 

 

Ara el que toca és baixar a aquesta noia. Els dos muntanyencs més veterans, un a cada banda l’ajudem a perdre els 700 metres de desnivell que hi ha de Lobuche a Pheriche. En quatre o cinc hores, poc a poquet, som a lloc.

 

 

Imatge. El Lodge de Periche on ens allotjàvem. Al fons el Lobuche Peak. 

 

NOTA: Pheriche (4371 metres) és un llogarret xerpa que només és habitat de primavera a tardor. Hi cultiven patates i fan créixer iacs i alguna cabra. Com que és en el camí del campament base de l’Everest, amb l’arribada del turisme de muntanya i de les expedicions, va aparèixer un  dispensari l’Himalayan Rescue Association Pheriche Clinic (HRAPC) i uns quants allotjaments per trekkers i expedicionaris. El dispensari HRAPC, que es va inaugurar l’any 1973, té una petita cambra hiperbàrica, heliport i ràdio per sol·licitar ajuda. 

 



Imatges. L'hospital de Pheriche (HRAPC) de l'any 1990 i l'actual. Exteriorment no hi ha gaires canvis. En aquells anys, l'hospital no disposava d'aigua corrent ni d'electricitat. Una demostració de bosses hiperbàriques  al pati de la HRAPC. A l'esquerra el model americà Gamow i a l'esquerra el model francés Certec.

 

Perdent altitud, la companya va millorar. Els col·legues de la HRAPC van confirmar el nostre diagnòstic i de cap a jeure al lodge, un alberg local. Ella es va poder rehidratar i dormir i nosaltres descansar una mica.

 

Però ja havíem perdut el tren. Adeu Lobuche Peak. Esperar als companys del Kala Patthar i avall que fa baixada, que el cronòmetre de les vacances no s’aturava i el bitllet de tornada era tancat.

 

Ara canvio d’escenari.

 

Mentre nosaltres tres, dos metges i una infermera, érem a Pheriche, els altres tres companys, infermera, metgessa i metge, s’anaven enfilant als 5644 metres del Kala Patthar. Objectiu completat sense grans conflictes. Només que, baixant cap a Lobuche, van trobar a un grup de trekkers alemanys que també anaven al Kala Patthar. Adéu, adéu i bona sort.

 

Tornats a Lobuche, es troben l’embolic.

 

Un home de gairebé dos metres, alt i fort com un Sant Pau, caigut a terra i una xicota i dos nois de mides més habituals, que intentaven arrossegar-lo avall. Tots europeus.

 

Després parlarem de què li passava. Centrem el problema:

 

Es tractava d’una agència alemanya de trekkings. La xicota era la guia. Els dos nois que intentaven ajudar eren dos clients austríacs. El caigut, que mirava, però no contestava, era un altre client alemany. Els trekkers que havien creuat més amunt, eren la resta de clients, que havien tirat amunt deixant al malalt a les mans dels més bonassos.

 

Els companys van comprendre que hi havia un problema gros. Fos el que fos, calia perdre altitud de pressa. Dos van buscar i llogar un iac a Lobuche i, amb els dos austríacs i la guia, començar a baixar al malalt dalt del iac. La meva companya va baixar corrents a Pheriche a buscar ajuda. Com que els talons li tocaven al cul, uns xerpes van riure “On vas tan depressa? Que se't crema alguna cosa?”. Va baixar en la meitat de temps que nosaltres el dia abans. El sol ja era alt, però encara quedaven moltes hores de llum. 

 

Per les explicacions vam suposar un Edema Cerebral d’Altitud. El company, la metgessa francesa que estava de guàrdia al HRAPC i un servidor de vostès, carregats amb la bossa hiperbàrica tiràvem amunt cap a Lobuche.  

 

NOTA. Us hem posat una fotografia més amunt. Tothom té clar que és i perquè serveix la bossa hiperbàrica?

 

Arribar a Lobuche asmats i amb la llengua fora. El iac encara no havia arribat. Amb el malalt fet un pes mort, no havien avançat ni dos-cents metres des de Lobuche.

 

Que li passava a aquell homenàs? Tenia els ulls oberts i una expressió estúpida, com d’incomprensió de res del que veia o se li deia. No era capaç d’aguantar-se dret, ni tan sols d’intentar-ho o d’ajudar-se amb algú altre; ni tan sols s’agafava a la mà que se li donava. Bevia i empassava sense problemes quan se li oferia, però no sabia obrir la cantimplora sol. Hauria pagat el que fos per tenir un aparell de Ressonància Magnètica Nuclear. El diagnòstic d’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) era de llibre i tots els metges en vam posar d’acord ràpid.

 

Una horeta manxant a la bossa hiperbàrica, per baixar-lo artificialment uns 2000 metres, va tenir l’efecte de que comencés a orinar. Bé estava però no era suficient.

 

Carregat dalt d’un iac, més aviat ajagut bocaterrosa que cavalcant, un home a cada banda perquè no caigués de costa i avall que fa baixada. Cap a la HRA Pheriche Clinic. Hi arribàvem amb la caiguda del sol.

 

A la clínica, van posar en marxa la cambra hiperbàrica, que funcionava amb un compressor i allà el van tenir tota la nit. L’endemà, un helicòpter el va baixar a Kathmandu.

 

Per nosaltres, feina feta, muntanya avall i cap a casa.

 

 

Imatge. Posant al pacient a la bossa hiperbàrica a la HRA Pheriche Clinic.

 

Acabarem amb els comentaris de rigor.

 

Qui té un ECA és incapaç de defensar-se de l’entorn ni de baixar sol. És una persona amb dependència total dels demés. Quin nom mereix qui denega l’auxili? 

 

Ès ignorància de la gravetat o és indiferència veient una persona caiguda i indefensa?

 

És clar que, si parlem de la creu, també s’ha d’explicar la cara. Aquell personatge que vam ajudar a baixar, s’havia presentat a Kathmandu amb roba d’estiu i dos bosses de plàstic. Una pel seu tabac, que no en fumava d’altre. L’altra bossa duia una muda de roba interior. Això per fer un trekking en que havia de caminar vint dies i pujar fins 5600 metres. Era una persona d’una intel·ligència diguem-ne insolvent o és que a l’agència ningú el va explicar on anava? O les dos coses? Pel que sembla ningú el coneixia abans del viatge i va amenitzar els dies al personal amb constants ximpleries. De manera que quan es va posar malalt només la guia i els dos xicots austríacs es van sentir responsables. I uns que passaven per allà.

 

Qui va ser el responsable d’aquella enorme bestiesa? En primer lloc, ell mateix. Qui és ximple, fa ximpleries. En segon lloc l’agència; a més a més de cobrar, potser que miressin si els clients i els objectius son adequats. En tercer lloc els companys de viatge, que van decidir que allò no era responsabilitat seva i que s’arreglessin sols.

 

Unes setmanes després vam tornar a veure a aquell homenàs per Kathmandu. Era fàcil veure que no hi era tot. No ens recordava, però ens va assegurar que sabia tornar al seu hotel. El vam deixar tranquil.

 


Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat