HEM PASSAT DE PREVENIR LES MALALTIES D’ALTITUD DELS ALPINISTES A PREVENIR LES DELS QUI ELS HAN D’ANAR A RESCATAR

MEDICINA DE MUNTANYA. TORNEM A LA GRAN ALTITUD 

La Comisió Internacional per la Medicina d’Emergències a Muntanya, conjuntament amb l’International Society for Mountain Medicine ha publicat les seves recomanacions per evitar trastorns d’altitud, entre els rescatadors no aclimatats que s’enfrontin a rescats a gran altitud. Pels qui vulguin llegir l’article complet, que és una meta-anàlisi ben documentada, aquí poso la referència de la publicació.
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/40844506/

 

Pels qui no tingueu la paciència de llegir tot l’article en anglés, que ja ens coneixem, poso el resum traduït al català i uns comentaris sobre les recomanacions que es fan. I per acabar, unes reflexions sobre el fet del que significa que les associacions de metges de muntanya hagin passat de fer recomanacions pels muntanyencs a fer-les pels rescatadors.

Títol
Profilaxi farmacològica i oxigen suplementari per rescatadors no aclimatats a gran altitud. Revisió de les publicacions i recomanacions conjuntes de 2025 de la Comissió Internacional per a l'Emergència de Medicina de Muntanya i la Societat Internacional de Medicina de Muntanya. High Alt Med Biol. 00:00–00, 2025.

 

Autors. McLaughlin, Kyle, Steve Roy, Marika Falla, Giacomo Strapazzon, Andrew M. Luks, Ken Zafren, Hermann Brugger, Martin Musi, Iztok Tomazin, John Ellerton, Ghan Bahadur Thapa i Peter Paal. 
 

Resum
Rescatadors de muntanya i pilots que ascendeixen ràpidament a altituds per sobre dels 3.500 metres sobre el nivell del mar (msnm) estan exposats als efectes nocius de la hipòxia hipobàrica, incloent deteriorament cognitiu i físic, així com a les malalties d’altitud.
Aquest article fa una revisió de l'abast de la suplementació d'oxigen i les mesures farmacològiques per millorar la funció cognitiva, el rendiment físic i prevenir les malalties d’altitud en rescatadors no aclimatats que guanyen altitud  ràpidament per sobre dels 3.500 msnm durant les missions de rescat.

Mètodes:  Seguint les directrius del Preferred Reporting Items for Systematic Reviews and Meta-Analyses (PRISMA) es van analitzar 723 articles, es van revisar 133 i es van incloure un total de 50 articles per a l'extracció de dades, basats sobre la intervenció: 6 sobre oxigen, 29 sobre acetazolamida (AZ), 17 sobre dexametasona (DEX), 3 sobre nifedipina i 5 inhibidors de la fosfodiesterasa-5.

Discussió: L'oxigen suplementari millora el rendiment físic i cognitiu a gran altitud i es recomana per rescats ràpids amb ascensió fins 30 minuts entre 3.500 i 4.000 msnm, i per rescats de qualsevol durada superior 4.000 msnm. Si s'administra oxigen, no es requereix profilaxi farmacològica. Si l'oxigen no està disponible, AZ o DEX es pot utilitzar per a rescats d'ascens ràpid per sobre de 3.500 msnm durant més de 3 hores per reduir la incidència i la gravetat de la malaltia aguda de la muntanya. A altituds superiors als 5.000 msnm o per a rescats que requereixin un treball físic prolongat, es recomana l'ús tant d'AZ com de DEX.

Conclusions: Per millorar la seguretat i l'eficàcia dels rescats d'altura, facilitem recomanacions per l'ús d'oxigen suplementari i profilaxi farmacològica per reduir el risc de les malalties d’altitud i millorar el rendiment cognitiu i físic dels rescatadors durant ascensos ràpids a altituds superiors a 3.500 msnm.

Paraules clau: acetazolamida; dexametasona; alta altitud; malaltia d'alta altitud; rescat de muntanya; nifedipina; oxigen.

**********

Per als mandrosos per llegir l’article complet, ja us avanço que les dosis que recomanen, són de 250 mg cada 12 hores d’acetazolamida (Edemox, Diamox) i de 4 mg cada 6 hores de dexametasona (Fortecortin, Decadran). En tots dos casos el tractament és per via oral. Es recomana començar el dia abans si es pot. La nifedipina i els inhibidors de la fosfodieterasa-5 només es recomanen quan apareix l’Edema Pulmonar d’Altitud en els alpinistes corrents.

Primera reflexió: segur que l’atent i ben informat lector s’haurà adonat d’una contradicció. Els consells de les societats mèdiques per als alpinistes normals recomanen no prendre acetazolamida ni dexametasona de manera preventiva; només en cas de que es necessiti fer tractament per un cas de Mal Agut de Muntanya (MAM). El consell mèdic pels alpinistes de base és tenir sentit comú, conèixer els perills de l’altitud, saber quan renunciar i medicar-se només per baixar.
Si algú vol saber com avaluar la gravetat del MAM pot consultar aquest enllaç:

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/qui-te-por-al-mal-agut-de-muntanya.html
Penseu que l’alpinista normal, quan es retira, només es juga la seva desil·lusió, els diners del patrocinador o el seu amor propi. Però en el cas dels rescatadors no aclimatats, professionals que potser s’hi guanyen la vida, i dels quals pot dependre la vida d’una altra persona, han de pujar tant si com no. Naturalment la comissió d’experts ho ha tingut en compte i per això les recomanacions són diferents.

Segona reflexió. L’intentaré explicar basant-me en unes imatges.  

Imatges.- Campament Base del Manaslu (8.156 msnm) de l’expedició catalana el premonsó de 1982. Tres tendes i una construcció de pedres, cuina i magatzem, a 3.800 msnm. El cim del Manaslu a la fotografia de la dreta. Sis alpinistes i dos xerpes; ningú més a la muntanya. Exceptuant que el govern del Nepal, per concedir el permís, obligava portar un oficial d’enllaç i un cuiner. Cuiner que si no cuinava pels expedicionaris ho havia de fer per l’oficial. Obligatori. Cap sistema de rescat previst, ni pagant ni sense pagar. Un correu a peu trigava uns 9 dies en baixar a Kathmandu per enviar alarmes o telegrames. L’expedició no va arribar al cim. Van pujar sis alpinistes però només en van baixar quatre.
Imatges.- La soledat d’aquella ascensió. Qui feia la foto i el company de cada cordada.
   
   

 

Podeu llegir els diaris de l’expedició en aquest enllaç:
https://www.maldemuntanya.cat/p/diaris.html

Imatge.- El cim del Manaslu en un dia de bon temps l’any 2024 amb els clients d’unes agències arribant acompanyats per xerpes. Una processó amb la traça oberta.

 
Imatge.- Campament base del Manaslu de 2024 a 4.800 msnm. Una petita ciutat atapeïda. Les agències d’expedicions i trekkings monopolitzen tots els permisos. Unes 800 persones hi arriben cada temporada. Per ara. Aixó, al Manaslu; si parlem de l’Everest o del K2, les xifres es mutipliquen.

 

 
La segona reflexió té dos pisos. El primer  és sobre l’evidència de que quan més persones freqüenten un lloc més probable és que hi hagi accidents. Per tant, a més gent, més augmenta la demanda de rescat i d’assistència. 
Hi ha però un segon pis més ample. No és només que la muntanya sigui més freqüentada, és que es professionalitza. Es mouen molts diners, llicències, transports, sous i assegurances, de manera que les agències han de tenir i mantenir serveis de transport d’helicòpters, xerpes rescatadors i personal sanitari especialitzat, per quan apareix el problema.
Per aquests motius, els experts en medicina de muntanya ja fan protocols per rescatadors que sòn diferents de les recomanacions per als alpinistes de base.

Uns enllaços per aprofundir en el tema:
https://www.maldemuntanya.cat/2023/06/la-seguretat-la-muntanya.html
https://www.maldemuntanya.cat/2023/12/reflexions-sobre-letica-la-muntanya.html
https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html

ALLAUS

Enguany estem tenint un hivern amb molta neu. Està nevant a pleret i s’acumulen metres de neu al Pirineu...

Benvinguda sigui l’aigua i la neu, tot i que un servidor té moltes reticències en convertir la Natura en general, i les muntanyes en particular, en un camp d’esports i de competició. Però deixem estar aquest debat, per ara.

El cas és que a principis de febrer de 2026 ja portem set accidents mortals per allaus de neu al Pirineu. Aixó si no m’he descomptat. Em puc imaginar com serà quan avanci la primavera, comenci el desglaç i vinguin les allaus més monumentals.  

A més a més s’han complert els 25 anys de la turbonada del Balandrau i de Coma de Vaca, on van morir una colla de muntanyencs.

Els periodistes del diari ARA, sempre sensibles al que passa i a les efemèrides, han publicat un reportatge al dominical, que signa el periodista esportiu Toni Padilla: “Els vigilants de la neu. Escoltar la neu per poder predir allaus”. Ens explica la meritòria feina del Centre de Lauegi d’Aran i com es pot consultar on line el risc d’allaus a la val d’Aran. El Centre de Lauegi va néixer a principis de segle gràcies a l’entusiasme i la feina d’uns professionals dedicats.

Es fa una mica d’història de les allaus al Pirineu, en relació, o no, amb els esports de muntanya, des del cas de l’allau d’Àrreu del dia de Nadal de 1803 on van morir 17 persones fins al cas de l’esquiador italià a la Tossa d’Alp de 1930. S’esmenten la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona i el Servei Geològic de Catalunya i els professionals que van ser els impulsors del “Butlletí del perill d’allaus” en consonància amb els que es publiquen als Alps, fins arribar a l’actual Centre de Lauegi d’Aran.

https://lauegi.report/bulletin/latest

Benvinguda sigui la seva feina i tant de bo els seus pronòstics serveixin als interessats. Tot i això, sospito que un manual d’educació per qui no vol llegir no serveix de gaire.

 

  

Un servidor de vostès, muntanyenc veterà, que ha viscut allaus al Pirineu, als Picos de Europa i a l’Himàlaia i que hi ha perdut alguns companys per aquest motiu, ja havia aprés a olorar-los només pel lloc on érem, pel grinyolar dels crampons en clavar-se a la neu i també sabia on no s’havia de ser a segons quina hora. I ja coneixia els llibres dels experts en el tema (lamentablement no s’esmenten en aquest reportatge), llibres que es publiquen en diverses edicions des dels anys 90 de la passada centúria. Amb pròlegs del Dr. August Castelló Roca que era el vicepresident de l’International Society of Mountain Medicine i el Dr. Rafael Battesttini Pons, primer president del Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya. Pels interessats: Autor Pere Rodés i Muñoz. Ediciones Ergon

• Ergon Madrid: c/ José Echegaray 8, Edificio1, 28232 Las Rozas. Madrid.
• Tel. +34 91.636.29.30. Fax. +34 91.636.29.31.  E.mail. info@ergon.es
• Ergon Barcelona c/ Berruguete 50,  08035 Barcelona

• Tel. +34 93.274.94.04. Tel. +34 93.634.82.61. E.mail. info@ergon.es

Llibre, concís i pràctic editat l’any 1995 per la Federación Aragonesa de Montañismo, el Gobierno de Aragón i Protección Civil. Del tot recomanable, inclou una guia amb els telèfons i llocs on demanar ajuda.

És clar que els savis veterans, quan jo començava, ja em deien que coneix millor el camí la tortuga que la llebre. La pressa és mala consellera, tant a la muntanya com per publicar un article sense documentar-se gaire. Per això afegim aquesta informació.

Una reflexió:

L’any 1688 un jove escriptor anglés, John Dennis, travessava el Alps per visitar els monuments romans. Travessant un dels passos de muntanya va escriure:

“Caminàvem al caire, en sentit literal, de la destrucció; una ensopegada i, tant la vida com el cos acabarien destrossats a l’instant. La sensació de tot plegat va despertar diferents emocions dins meu; dit d’una altra manera , un terror deliciós, una joia aterridora i, al mateix temps, un plaer infinit mentre tremolava”.

Ja veieu, por i plaer. Aquells que tenen aquell tarannà aventurer a qui estimula més el risc que la informació seguiran flirtejant amb el perill. Aquell tarannà que és al fons de l’ànima de molts muntanyencs d’acceptació i plaer pel risc. Per molta informació de que disposin, faran el que els hi surti de l'ànima. Cadascú la seva tria.