Translate

MUNTANYA I SUICIDI

Pregunta: És veritat que entre la gent de muntanya hi ha molts suïcidis?
Confesso que la pregunta m’ha sorprès d’entrada. Però quan hi he pensat una mica de seguida he entès perquè la feu. Només espero que la meva resposta no sigui dolorosa per qui es senti implicat.
Primer parlaré dels meus records i experiències. Després buscaré estudis, que confirmin, o no, el que jo recordo i he viscut. Evidentment, no diré cap nom, per no provocar dolor innecessari. 

Sense recerques de cap mena, recordo aixó: 
Amb els dits d’una mà puc comptar els suïcidis de muntanyencs que he conegut. Però com que he conegut dotzenes i dotzenes de muntanyencs no sé si sòn molts o pocs. No sé si entre els pescadors, els pagesos, els tennistes o els taxistes passa el mateix. Com que sòc metge, si que sé que la freqüència de suïcidis entre el personal assistencial és de les més elevades. Em faltarien dits per comptar als companys de professió que recordo que van decidir acabar amb la seva vida.
També sé d’un assassinat, comés per un escalador montserratí que va passar nou anys a la presó. Però això és una altre cosa, oi? 
Recordo tres casos de persones de nivell del mar que van triar la muntanya per acabar amb la seva vida. Algun era un polític i activista ben conegut. Altre un conegut meu que va triar el mirador del Pedraforca. L’haviem portat allí molts anys enrere quan ell encara era un adolescent.
Entre expedicionaris, rescatadors professionals, metges de muntanya o muntanyencs mediàtics, uns coneguts per mi, altres no tant, puc comptar una altre mà. 
Ja tenim tretze suïcidis a muntanya confirmats entre els meus records. Però, que son tretze casos entre els milions de persones, els mils de muntanyencs i els centenars de suïcidis que hi ha al mon? És molt o és poc? No ho sé. Els meus records diuen que el suïcidi entre muntanyencs no és una cosa estranya. Però no puc dir si hi ha més suïcidis a nivell del mar que a muntanya.

Fa anys, quan la Medicina de Muntanya començava a conèixer els mecanismes i la fisiologia de l’aclimatació, es va parlar força de la depressió postaclimatació. Els metges i expedicionaris d’aquell temps comentàvem que hi havia suïcidis després de les expedicions. Hi va haver casos d’expedicionaris nordamericans, suïssos, francesos, bascos, navarresos i catalans. Converses i congressos de Medicina de Muntanya n’anaven ben plens. I perquè passava això? Uns deien que era pel dur retrobament amb la rutina de cada dia per les mentalitats aventureres. Era una explicació psicològica. Altres experts deien que era deguda a la depressió postaclimatació per la manca de serotonina cerebral del descens. Era una explicació fisiològica però no serveix pels suïcidis comesos molts anys després de l’expedició. També hi havia qui afegia els problemes familiars; deien que a moltes cases, després de tants mesos fora, ja hi havia una altre parella i no volien saber res de l’aventurer. Aquesta era l’explicaciò sociològica. Ves tu a saber quina explicació és la més sòlida. Pots preguntar a cadascú quin era el seu cas? Oi que no? Doncs, si totes les hipòtesis o explicacions son possibles, probablement hi va haver de tot. 

Fins aquí, només paraules, records i opinions. Ara anem a les publicacions internacionals. Estudis estadístics fets entre grans poblacions. 
Ja sabeu que l’estadística té les seves limitacions, però potser en podem aprendre alguna cosa.

Aquí aporto uns comentaris. Començaré cada un pel resum de l'article, en anglés o en castellà:

1.- Suicide and High Altitude: An Integrative Review
Elaine Reno, Talia L. Brown, Marian E. Betz, Michael H. Allen, Lilian Hoffecker, Jeremy Reitinger, Robert Roach and Benjamin Honigman.

Introduction: Suicide rates are greater at high altitudes, and multiple mechanisms have been suggested for this relationship, including hypoxia, differences in population density, characteristics of suicide victims, and firearms ownership and access. To better understand these potential mechanisms, studies evaluating the associations between high altitude and suicide were examined.
Methods: A literature review of published studies on high altitude and suicide was conducted in Medline, Embase, Web of Science, the Cochrane Database of Systematic Reviews, and the Cochrane Central database. We extracted and analyzed all studies that met the inclusion criteria, excluding foreign language studies and letters. Most of the measurements and results were synthesized using modified Letts’ criteria.
Results: Searches using an extensive list of keywords returned 470 articles, but only 6 met the inclusion criteria. The studies’ samples ranged in size from 8871 to 596,704, while studies which did not document sample size reported suicide rates. In five of the studies selected, individuals living at high altitudes were at greater risk of suicide. Four studies used aggregated data at a county or state level to analyze variables, such as age, gender, race, socioeconomic factors, and firearms access. All the studies found that high altitude was independently associated with suicide. One study found that many individual characteristics of those who committed suicide were different at high altitudes than low altitude, including a lack of access or barriers to mental healthcare. Depression exacerbated by hypoxia was hypothesized as a possible biologic mechanism in three studies.
Conclusion: These research studies published since 2009 support an association between high altitude and suicide rates at the state or county level, but do not provide sufficient data to estimate the effect of high altitude on an individuals’ suicide risk. Although the impact of hypoxia on mood and depression has been hypothesized to be a contributing cause, many other individual factors likely play more important roles.
Referència bibliogràfica: HIGH ALTITUDE MEDICINE & BIOLOGY. Volume 19, Number 2, 2018. ª Mary Ann Liebert, Inc. DOI: 10.1089/ham.2016.0131

En aquesta publicació, els autors revisen unes quantes publicacions científiques sobre suïcidis en altitud. No tots els autors coincideixen. Hi ha resultats diferents entre els articles estudiats.
Perqué? En part perqué les societats nordamericana, turca i sudcoreana, que és d'on surten els estudis, tenen diferents comportaments front a la vida i la mort. En part perqué a cada país tenen diferents criteris per incloure o no un estudi; per exemple es considera suïcidi només a partir de la majoria d’edat per ús de raó i responsabilitat civil; edat que segons els països varia entre els 10 i els 21 anys. A més a més tenen la limitació  de que només accepten estudis escrits en anglés el que descarta tot el que hagin escrit els investigadors tibetans, nepalesos o peruans. I altres limitacions.
Així i tot es poden treure algunes conclusions generals.

Altitud. El 83% dels estudis mostren que a més altitud hi ha més suïcidis. Les altituds estudiades van del nivell del mar fins els 3300 metres. Com que es tracta d’altituds en la que la manca d’oxígen no té rellevància pràctica és difícil atribuir a la hipòxia la causa dels suïcidis o les depressions. 
Limitacions. Tot i que es calcula que al mon viuen uns sis milions de persones més amunt  dels 3.300 metres, no existeix cap estudi publicat per sobre d’aquesta altitud. Pregunteu si els xerpes de Lobuche (4.940m) o de Gorakshep (5.160m), els quítxues de Cerro de Pasco (4.400m) o els tibetans de Darchen (4.575m) es suïciden més que els altres. No ho sap ningú. Ningú ha comptat els suïcidis d’aquests llocs o no ha publicat en anglés i no ha arribat a la literatura mèdica internacional. Així i tot, una recerca ràpida entre els mitjans de comunicació de La Paz (Bolivia), Cusco (Perú) i Lhasa (Tibet) mostren preocupació per un fenòmen que cataloguen de creixent. 
Els estudis parlen de residents o de visitants, però no d’alpinistes. La freqüència de suicidis varia de 5,7 per cada 100.000 habitants a nivell del mar fins a 17,7 per cada 100.000 habitants a 3.300 m. El major augment es dona entre els 2.000 i els 3.300 metres. Sembla clar doncs que l’altitud és un factor que pesa en una decisió tan difícil. Ara bé: es suïciden més els habitants de les muntanyes o és que la gent del pla, molt més nombrosos, decideixen suïcidar-se a la soledat de la muntanya? Aquesta pregunta per ara no té resposta.
Sexe. En aquests estudis, els autors troben que el 76 – 79% dels suïcides sòn homes. Només el 21-24% sòn dones. Sembla doncs que la genètica, les hormones o l’educació marquen diferències entre les maneres de veure o de viure la vida i la mort de les unes i dels altres.
Edat. La mitjana d’edat va 45 anys, la mateixa que per la població en general. No es troba cap correlació entre edat i suïcidi en altitud.
Raça. Alguns dels estudis troben que hi ha més suïcidis d’afroamericans a baixa altitud i d’americans nadius a Alaska i a les Rocky Mountains. És clar, però que hi ha més negres a la costa i més indis a les muntanyes, pel que no consideren que la raça sigui un motiu. En tot cas el 90% de les víctimes de suïcidi eren blancs anglosaxons o hispans; més o menys és aquesta la composició de la població en general.
Densitat de població. Els estudis mostren major freqüència de suïcidis a les zones menys poblades. L’aïllament, apart de l’altitud és una de les característiques de la muntanya.
Altres factors. Els estudis no mostren diferències en malalties psiquiàtriques prèvies entre les víctimes de suïcidi segons l’altitud. Però entre els suïcides a altitud es troba major freqüència de problemes socials, alcohol i altres drogues.
Conclusions. El resum de tots aquests estudis confirma l’associació entre suïcidi i altitud. No es troben dades que demostrin que l’altitud, per si mateixa augmenti el risc individual de suicidi. Malgrat la possibilitat de que la hipòxia pugui tenir cert impacte en la tristesa i la depressió i contribueixi als suïcidis hi ha molts altres factors que probablement tinguin un paper més important.

2.- Effect of Altitude on Veteran Suicide Rates
Hana Sabic, Brent Kious, Danielle Boxer, Colleen Fitzgerald, Colin Riley, Lindsay Scholl, Erin McGlade, Deborah Yurgelun-Todd, Perry F. Renshaw and Douglas G. Kondo.

Aims: Suicide rates in the general population in the United States are correlated with altitude. To explore factors contributing to suicide among military veterans, we examined the relationship between veteran state-level suicide rates and altitude for 2014, including firearm-related and nonfirearm-related rates.
Methods: Pearson’s coefficients were calculated for altitude and each outcome. Mixed linear models were used to determine the association between suicide and altitude while adjusting for demographic confounds.
Results: State mean altitude was significantly correlated with total veteran suicide rate (r = 0.678, p < 0.0001), veteran firearm-related suicide rate (r = 0.578, p < 0.0001), and veteran nonfirearm suicide rate (r = 0.609, p < 0.0001). In mixed models, altitude was significantly correlated with total veteran suicide rate (b = 0.331, p < 0.05), veteran firearm suicides (b = 0.282, p < 0.05), and veteran nonfirearm suicides (b = 0.393, p < 0.05). 
Conclusion: This study adds to evidence linking altitude and suicide rates, arguing for additional research into the relationship between altitude and suicide among veterans.
Referència bibliogràfica: HIGH ALTITUDE MEDICINE & BIOLOGY. Volume 00, Number 00, 2019 Mary Ann Liebert, Inc. DOI: 10.1089/ham.2018.0130

Aquesta publicació només es refereix a exmilitars nordamericans. Troben que els veterans es suïciden més que el promig de la població (més del doble!) i que utilitzen per fer-ho més armes de foc que els demés. Aixó ja és el que s’espera trobar. L’important de l’estudi per nosaltres és que els qui viuen a major altitud també es suïciden amb més freqüència. Passen de 21 víctimes per 100.000 habitants a baixa altitud fins a 68 víctimes per 100.000 habitants a les zones més elevades. Encaixem-ho i busquem la causa.

3.- MORTALIDAD POR SUICIDIO EN ANDALUCÍA: DISTRIBUCIÓN GEOGRÁFICA Y RELACIÓN CON EL USO DE ANTIDEPRESIVOS, LA ALTITUD Y DESIGUALDADES SOCIOECONÓMICAS
José Alameda-Palacios, Miguel Ruiz-Ramos y Beatriz García-Robredo

Fundamentos: Andalucía tiene una mortalidad por suicidio superior a la media española y una evolución temporal discordante con el conjunto del país. El objetivo fue analizar la evolución reciente de la mortalidad por suicidio en Andalucía, su distribución geográfica y la relación con el uso de antidepresivos, la altitud y las desigualdades socioeconómicas.
Métodos: Estudio ecológico cuya unidad de análisis fueron las Zonas Básicas de Salud de Andalucía. Se calcularon las tasas de suicidio ajusta¬das por edad del periodo 2007-2011 y de 2012. Para analizar las variables asociadas a las diferencias geográficas se midió la correlación mediante el coeficiente de Spearman y se estimaron modelos lineales generalizados.
Resultados: Andalucía tuvo una tasa de mortalidad por suicidio de 7,58/100.000 habitantes/año entre 2007 y 2011, con un intervalo de 0,96 a 27,71. Hubo correlación positiva entre altitud y tasas de suicidio en 2012 (r=0,29; p<0,001) y en el periodo 2007-2011 (r=0,47; p<0,001). En 2012 el uso de antidepresivos no se correlacionó con las tasas de suicidio (r=0,03; p=0,67) pero sí durante los cinco años anteriores (r=0,18; p=0,008). El Índi¬ce de Privación Material tuvo una correlación positiva con las tasas en 2012 (r=0,29; p<0,001) y de 2007-2011 (r=0,33; p<0,001).
Conclusiones: Existe un claro patrón geográfico en la distribución de la mortalidad por suicidio en Andalucía que permanece estable en el período estudiado. La zona central y las de mayor altitud concentran las tasas de suicidio más altas y se asocian con utilización de antidepresivos y mayor privación material. 
Referència bibliogràfica: Rev Esp Salud Pública 2015;89: 283-293. N.º 3 Mayo-Junio 2015

Aquest estudi, molt complet, també troba major nombre de suïcidis a les zones elevades. Igual que el primer que hem comentat, si bé pot ser que l’altitud i l’escassedat d’oxígen hi puguin tenir un paper, les dades apunten a les característiques socioeconòmiques i l’utilització de drogues o medicaments com a causa principal.

El resum és que, experiències i opinions personals apart sembla que a certa altitud hi ha major freqüència de suicidis. També hi ha més pobresa, soledat, tristesa, drogues i alcohol. Però no he trobat res referit als alpinistes, muntanyencs o corredors. Malgrat els meus records, no es pot demostrar que hi hagi més suicidis entre els muntanyencs que entre la població en general.

L'EDEMA CEREBRAL D'ALTITUD

Vivències, estudis i resum.

Pregunta. Trekking al voltant de l’Annapurna. Pujant a Yak Kharta un company arriba el darrer, molt cansat i fent tentines. L’endemà no es vol llevar i els xerpes ens recomanen baixar-lo a l’Hospital de Manang. L’hem d’obligar. Camina amb dificultat, està irritable i no entén perquè baixem. A l’hospital els metges ens van dir que es tractava d’un Edema Cerebral d’Altitud. Que ens pots dir sobre aquest trastorn?  

Comencem per les experiències. Després la descripció de la malaltia i el resum pràctic. A veure si m’en surto i explico les aventures amb les millors paraules i sense tecnicismes de metge tal i com demaneu. 
Els casos viscuts: 

Noshaq 1. Any 1977. Expedició d’una colla d’amics a l’Hindu Kush de l’Afganistà (Veure https://www.maldemuntanya.cat/ “Diaris de l’Expedició Hindu Kush 1977” i Pel·lícula de l'expedició Operació Afganistà 1977). Aquella va ser la primera expedició que vaig viure. La meva manca d’experiència va fer pagar el seu preu com es veurà més endavant. Un muntanyenc d’una expedició iugoeslava es va posar malalt al campament 2. Els seus companys l’anaven baixant i nosaltres, que tornàvem del campament 1 al campament base hi vam col·laborar com no podia ser d’una altre forma. El seu metge deia que tenia una deshidratació, cosa que segurament era certa. Em va cridar l’atenció que el xicot era despert, però es comportava com si fos distret o beneit. Si els companys no l’aguantaven dret, queia a terra. Podia parlar, però no caminar...? Quina lesió cerebral és aquesta? No vaig aprofundir més, que ja s’encarregava el seu metge i jo prou feina tenia.

Noshaq 2. Mateixa expedició. Pocs dies després va passar una cosa semblant al nostre grup. Un company, a força de voluntat, va arribar esgotat al campament 3, que era a 6800 metres. A la matinada els companys ataquen el cim. El pacient, remugant, diu que no es vol llevar. El deixen dormint a la tenda i fan cim. En tornar al camp 3, el xicot és inflat com un bot, cagat, pixat, ben encantat i beneit del tot. No es capaç de sortir sol del sac ni de posar-se dret. Mobilitzada tota l’expedició, en tres dies de feina intensa s’el va poder baixar fins al campament base (Per llegir el relat d’aquell rescat veure https://www.maldemuntanya.cat/ “Diaris de l’Expedició Hindu Kush 1977”). Al desé dia arribàvem a Kabul. Aquí, a base d’orinar, ja s’havia desimflat del tot. La recuperació cerebral, en canvi, es va retardar algunes setmanes. Des del principi la situació era així: el xicot era conscient. No estava en coma ni adormit. Els ulls ben oberts; res li semblava bé i prou que es queixava de tot. De fet estava d’un humor de gossos. No comprenia el que l’envoltava; semblava beneit. Indiferència per les dificultats de la muntanya i també per les persones que l’ajudaven a baixar. Tenia dificultat per coordinar els moviments, per aguantar-se dret i per caminar, per posar-se a dins i per sortir del sac de dormir. Avançava un peu per caminar només quan el company que l’aguantava pel darrera li donava un cop de peu a la bota i el feia avançar uns centímetres. Sense capacitat per sobreviure sol, posar-se o treure’s roba, descansar o caminar, menjar o beure, sense que li manèssim els companys que el baixàvem. Un dels companys ho va definir així: “Està atontolinat”.  

Imatge. Pujant del camp 1 al camp 2. L’alpinista que va al davant puja ben dret i amb força. L’alpinista que va segon puja arrossegant-se, mig a quatre grapes i només els bastons el mantenen dret. Aquest segon alpinista va ser qui va tenir un ECA al camp 3. Jo vaig fer la fotografia perquè ja veia les dificultats del company per anar pujant. Però no vaig ser capaç de preveure l’ECA. En aquell moment només vaig pensar en cansament intens i aclimatació insuficient.
    
Imatges. Ajudant a baixar un company afectat d’ECA. Campament 2 (6100 metres). Noshaq. Hindu Kush. Afganistà. 1977.

Huascarán. Any 1981. Pujant al campament anomenat “La Garganta” (6000 m) trobem a un grup d’alpinistes nordamericans que baixen un home que no pot caminar. Aquest era un solitari alpinista belga. Quan els americans van arribar a La Garganta ja hi havia una tenda solitària. L’endemà van fer cim. En baixar, la tenda seguia allà. Al dia següent ja es retiraven, però abans van decidir fer un cop d’ull a dins d’aquella tenda, no fos cas que s’hagués perdut algú. Bona intuïció. Dins la tenda hi havia el belga solitari fet una coca. S’el van carregar a l’esquena i muntanya avall. Quan ens vàrem trobar, vaig veure el mateix que he descrit abans: un alpinista inflat i incapaç de valdre’s per si sol ni de prendre decisions. En una consulta improvisada sota unes roques, el vàrem hidratar i administrar unes dosis de dexametasona. Allà va orinar per primera vegada en dies. Vaig fer un informe per l’hospital de Huaraz. Després de tornar a pixar, unes hores després, els nordamericans van seguir avall amb el belga. Posteriorment vaig preguntar a l’hospital de Huaraz, però ningú em va saber dir res d’aquell pacient.

Lobuche. 1992. Arribant a Lobuche (4940 m) trobem un home alt i gros com un Sant Pau tirat a terra, dos companys asseguts al seu costat, amb cara de desolació i una dona desesperada demanant ajuda. Aquell homenàs tenia un Edema Cerebral d’Altitud i no era capaç de posar-se dret, caminar i baixar. Semblava un estúpid que no entengués res. La història era: una agència alemanya va organitzar un trekking al Khala Pattar. La guia, que era la dona desesperada, va conèixer als seus clients a l’aeroport de Kathmandu. Èren vuit alemanys i dos austríacs. Tot homes, menys la guia. El gegant de dos metres que ens ocupa, es va presentar a Kathmandu amb un equipatge que consistia en dos bosses de plàstic. Una era la del tabac. A l‘altre hi duia una muda de calçotets i mitjons. Aixó ja ens dona una pista del nivell intel·lectual del personatge abans de l’edema. Arribat el grup a Lobuche, l’home alt no va poder seguir. Els companys de trekking, com que havien pagat per anar al Khala Pattar, van decidir continuar desentenent-se del malalt. Només la guia i els dos austríacs van intentar baixar-lo fins a l’hospital de Pheriche; tan gran com era el xicot, dos-cents metres mes avall ja no podien dir ni fava. El nostre grup, indignats per la manca de solidaritat dels compatriotes del malalt, vàrem anar a Lobuche, llogar un iak, carregar cama aquí, cama allà l’homenàs a dalt del iak i, aguantant-lo perquè no caigués, abans del vespre arribàvem a l’hospital de Pheriche. Allà el van posar dins de la cambra hiperbàrica i l’endemà el van baixar a Namche Bazar; d’allà a Lukla i en avió a Kathmandu. Molts dies després el vàrem trobar a Kathmandu; havia millorat però seguia mig beneit. És clar que no sabem com era abans.     

Annapurna. 1999. Pujant del campament base al campament 1, a 5500 metres d’altitud, ens adonem de que un dels companys del grup no hi és. Com que seguim cordes fixes i ell anava al mig, no es pot haver despistat ni haver quedat endarrerit. Tots a buscar-lo i a cridar-lo entre les roques. Quan el trobem, a pocs metres d’allà, amagat i arraulit sota unes roques ens mira amb expressió de por. Està ben desorientat. Quan li volem descarregar la motxilla per ajudar-lo a tornar al campament base, es defensa i ens diu que s’amagava perquè ja pensava que li volíem prendre. Tot i que va fent tentines, tornem al campament base i en poques hores comença la marxa cap avall ben acompanyat i vigilat. Va millorar de seguida.   

Lenin Peak. Kirguizistan, 2005. En aquell moment, aquest servidor era l’únic metge al campament 1 (4400 m) i vaig reconèixer, tractar i ajudar a baixar a un alpinista polonès afectat d’edema cerebral d’altitud. L’exploració del malalt era com la descrita abans. Un jove mig encantat, però en aquest cas sí que arribava a caminar si es recolzava en algun company.

Kailas Kora. Drolma Lha, 5600 metres. Un cas vergonyós. Acampem en un prat (4750m) baixant del Drolma Lha. Un tibetà que treballa per una agència austríaca ve al nostre campament demanant un metge. Cap allà que vaig. Es tracta d’un nombrós grup de trekking que fa la volta al Kailas. Eren 23 homes i dones indis i alemanys, que no es coneixien abans entre ells. L’organitzador i líder del grup era un austríac. Precisament trobo a aquest líder, tirat al terra del cobert que feia de menjador, sobre les pedres, cagat, pixat i encara mullat. Mirada perduda. No em contesta al principi però poc a poc recupera la parla; en un anglés que no comprenc i que diu paraula a paraula, lentament. La pressió, la freqüència cardíaca, els pulmons i la salut en general sòn normals; sembla que només el cervell està afectat. No es pot aguantar ni dret ni assegut. Els hi demano el matalàs, roba seca i el sac de dormir del pacient; els tibetans i els xerpes m’ajuden, però els clients de l’agencia ni s’aixequen del tamboret on van sopant. Una vegada protegit i sec el malalt, administro dexametasona i acetazolamida. La recomanació, més aviat l’ordre, en veu alta i a tot el grup, és: “amb la primera llum del dia, el carregueu entre tots i avall que fa baixada. Perdre altitud quan abans. Sou molts, 23 clients, tres xerpes i tres tibetans. Entre tots podeu baixar-lo. Arribats a Darchen (4600m), com que haureu perdut encara poca altitud, llogueu un vehicle i ràpidament cap a Kathmandu. Ens hi juguem aquesta vida”.  Els asiàtics em miren amb els ulls ben oberts, dos alemanys també sembla que em fan cas. Els demés no deixen de sopar. Aquella nit, al meu campament, no vaig dormir bé. Em farien cas? Que passaria amb aquell home malalt? L’endemà, sense presses sortíem a visitar el monestir de Zutulpuk. Després tranquil·lament, cap a Darchen. Cap a migdia veiem un home caigut al mig del camí; pensant en un accident, correm a socórrer-lo. La meva sorpresa i ràbia em deixen sense paraules quan reconec a l’austriac amb ECA que havia vist el dia abans. Abandonat al camí pels seus clients, que no puc anomenar companys! Darrera unes pedres s’amaga un portador nepalès, espantat en veure que ell sol no pot complir l’encàrrec d’acompanyar-lo a baixar. Nosaltres som sis i amb el nepalès set. Poc a poquet, mantenint-lo dret i donant-li aigua i té ben ensucrat baixem amb el malalt fins a Darchen. A l’esplanada on arriben els vehicles, ens espera el nostre. I també els de l’agència de l’austriac. Tots els clients frisossos per marxar tan bon punt arribi el seu responsable. S’alegren de veure’ns arribar i una de les noies s’acosta, amb un somriure d’orella a orella, a preguntar-me com es troba el pacient. Estic a punt de perdre els papers. L’esbroncada per la seva manca d’humanitat es pot sentir des de Lhasa, però sembla que no m’entenen gaire. A ells que els hi explico, oi? Ells son uns clients que li han pagat a aquell home perquè els porti al Kailas i, si no ho pot fer no és responsabilitat seva assistir-lo ni baixar-lo. Acabo demanant als xerpes els papers de l’assegurança a Kathmandu, hi truquem des de Darchen, i demanem un transport des de la frontera de Kodari fins Kathmandu per l’endemà passat. Requisem una de les furgonetes, hi posem el malalt i els tres nepalesos i la fem sortir esperitada cap a la frontera. Hi haurà d’arribar en dos dies. Arribats a Kathmandu, directament a l’hospital. Alguns dels clients es queixen de que hauran d’anar molt atapeïts a les furgonetes que queden i qui pagarà si n’han de llogar una altre. Em permeto mirar-los de dalt a baix i no contestar. Aquest cas, com el de Lobuche, il·lustra més la insolidaritat que la malaltia en si mateixa.

Unes descripcions per reconèixer la malaltia i uns consells que siguin d’utilitat pels muntanyencs que es trobin amb un cas similar.    

1. L’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) és un trastorn del funcionament cerebral que deixa al muntanyenc inútil per pendre les decisions adequades. És conegut el cas de l’expedicionari provant a posar-se els crampons amb les punxes cap amunt i sense entendre als qui li dèien que allò no anava així. L’alpinista amb ECA no té fred, ni té por, ni coneix el risc ni coordina bé els moviments. Sembla que no s’assabenta de res o li és igual. Perillosa situació en altitud.

2. La causa de l’ECA no es coneix del tot. Segurament n’hi ha diverses, però l’altitud és fonamental. Pot aparèixer a diverses altituds i amb graus diferents d’aclimatació.

3. En general les malalties fan patir a les persones i per això consulten al metge. No és el cas de l’ECA. No he vist mai un muntanyenc amb ECA que consulti al metge. No té sensació de malaltia; com a màxim de cansament i de disgust pel que l’envolta. Però per gran que sigui el cansament, encara és més gran la seva indiferència per l’entorn. Mai no consulten. L’ECA, o el veuen els companys o el muntanyenc estarà perdut aviat.

4. Pregunta: en altitud, tots els trastorns de la consciència o del comportament son deguts a ECA? Doncs no. És evident que una hipotèrmia o una deshidratació severes poden afectar al cervell i a les seves funcions. No tot trastorn cerebral en altitud ha de ser obligadament un ECA. Aixó vol dir que cada cosa al seu lloc: una hipotèrmia es tracta tornant a escalfar, una deshidratació es tracta rehidratant, una hipoglicèmia donant sucre i l’ECA es tracta perdent altitud. O sigui que cal diferenciar cada cas.

5. Pregunta: com puc reconèixer un Edema Cerebral d’Altitud (ECA)? Sospiteu ECA quan un muntanyenc es comporti d’una forma inadequada. Excés de somnolència, tot i que en ocasions al principi hi pot haver hiperactivitat descontrolada. Inapetència. Indiferència al que l’envolta. No li interessa el que decideixen els altres. No vol res que no sigui jeure al sac de dormir. Com si fos encantat o s’hagués tornat ximple, no entén res, per molt que se li expliqui. Fixeu-vos que he escrit que el company “fa” tonteries i no que “diu” tonteries. A muntanya es diuen moltes tonteries, en clau d’humor, però la persona amb ECA no té gaire comprensió ni gaire sentit de l’humor. Quan us adoneu que un company fa atzagaiades, sospiteu lesió cerebral tipus ECA.   

6. Si us oloreu que el company té ECA, feu-lo caminar poc a poquet amb els ulls tancats, passet a passet, un peu devant de l'altre. Si no s’aguanta bé, la sospita és més gran i comenceu a organitzar la baixada.

7. Un consell. Com que poques, o cap, vegada el subjecte accepta que està greument malalt, pacteu entre tots els del grup abans de que es presenti el problema. Si es diu avall, avall, pensi el que pensi l’afectat. Que tothom ho tingui clar abans de que passi.
Imatge. Expressió típica d’un pacient amb ECA. Cara inflada, despert, ulls oberts amb mirada buida, expressió d’incomprensió o d’estupor. Imatge cedida pel curs de Medicina de Muntanya de la International Society of Mountain Medicine (ISMM).  

Aprofundint una mica més per professionals de l’assistència, de la muntanya o del rescat. 

Com confirmem que es tracta d’ECA? Resposta: Ressonància Magnètica Nuclear (RMN). La malaltia que anomenem Edema Cerebral d’Altitud mostra lesions a la sustància blanca, especialment a la zona del cos callós. Com que aquesta zona del cervell és la part que comunica els hemisferis esquerre i dret del cervell, la malaltia es manifesta com una dificultat per coordinar les idees i els moviments. Només en situacions molt avançades i greus s’afecta la consciència i el malalt entra en coma. És clar que, quan un company es comporta de forma estranya, difícil serà que tinguem a mà un aparell de RMN. 
Aleshores, de que serveix saber que la lesió és a la sustància blanca i no a la sustància gris cerebral? 
Doncs serveix per tres motius: 
  1. El primer és que cal reconèixer el problema i perdre altitud, abans de que s’alteri la consciència. Quan encara es pot mantenir dret. Aixó encara que el pacient no consulti. Encara que no vulgui baixar. Potser després serà més complicat baixar-lo o massa tard. 
  2. El segon és que, si acceptem que, de forma general, a la sustància gris neixen les idees i que la sustància blanca és la que les posa en contacte, les coordina i els hi dona forma, sabrem com explorar les funcions que estan afectades a l’ECA. Els trastorns de la marxa i de la coordinació dels moviments ja ens donaran pistes abans de que s’alteri la parla o el raonament. Per veure la inestabilitat a la marxa, feu avançar al subjecte posant el taló tocant els dits de l’altre peu i sense fer grans equilibris amb els braços. L’escriptura, que necessita de la coordinació del cervell amb la mà, pot ser una bona ajuda per veure que alguna cosa no va a l’hora.  
  3. El tercer és que quan el trastorn inicial és la disminució de la consciència i no la coordinació, cal pensar en altres problemes que necessitin altres tractaments: deshidratació severa, hipotèrmia, hipoglicèmia, intoxicacions diverses (alcohol, cannabis, medicaments, somnífers, etc). 


Imatges. Ressonància Nuclear Magnètica. Lesions al cos callós i a la sustància blanca cerebral d’un cas produït a l’Himàlaia i estudiat a l’Hospital Universitari de Bellvitge uns dies després. 

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic