NEUROSCIENCE AND BEHAVIOUR AT HIGH ALTITUDE.

POSTA AL DIA DELS TRASTORNS NEUROLÒGICS EN ALTITUD. Metaanàlisi de les publicacions i de les dades publicades sobre l’efecte de la hipòxia en els trastorns neurològics i del comportament.

 
Experiència viscuda. Els muntanyencs amb experiència en altitud saben que quan un company es vol posar els crampons amb les punxes mirant amunt i s’enfada perqué no encaixen amb les botes, és l’hora de tirar avall com sigui, per molt bon dia que faci i per assequible que sigui el cim. Quan el company fa o diu alguna bestiesa o es comporta de forma estranya, alguna cosa seriosa pot estar passant. El problema greu no és tan sols que alguna cosa no vagi bé dins d’aquell cervell, que també. El problema greu és que no es podrà defensar sol per decidir amb sentit comú el que toca fer a muntanya.
Aixó si el company ens importa, és clar, però aquest és un altre tema. Solidaritat i seguretat a la muntanya sòn conceptes germans que acostumen a anar paral·lels. No sempre, és clar, que a la muntanya, com a tot arreu, hi ha de tot. I els interessos econòmics no sempre coincideixen amb els humanitaris.
Aquest article, ja us aviso, potser només serà útil a aquelles persones interessades en la medicina de muntanya i els trastorns que la muntanya pot produir sobre el cervell i el comportament dels humans. També us aviso que comentem un article complex que utilitza moltes fórmules de matemàtica estadística avançada, coneixements en els que jo no soc un expert. Intentarem fer-ho fàcil i comprensible, encara que els científics més puristes em renyin una mica per la simplificació.
Hi ha tantes experiències viscudes, tants relats d’expedicionaris solvents i tants estudis de metges de muntanya veterans acumulats que es fa difícil trobar el fil conductor de perqué, quan i com passa tot plegat. Quan cadascú veu només els seus casos, es perd la perspectiva general. En aquest mateix bloc hem contribuït a publicar dades, però potser també a la confusió, aportant una colla d’articles sobre el tema dels trastorns cerebrals relacionats amb l’altitud. Per si algú vol repassar-los, aquí posem els enllaços dels darrers dos anys, per no abusar:
https://www.maldemuntanya.cat/2026/04/v-behaviorurldefaultvml-o.html
https://www.maldemuntanya.cat/2026/02/allucinacions-en-altitud.html
https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/v-behaviorurldefaultvml-o.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/12/un-relat-doscar-cadiach.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/10/revisio-periodica-dels-trastorns-focals.html
https://www.maldemuntanya.cat/2025/03/petita-revisio-dels-trastorns-cerebrals.html
Els metges de muntanya del país no hem estat els únics en trobar, explicar i debatre aquests problemes. Si apilèssim els papers de la literatura mèdica i de muntanya de tot el món que expliquen casos de trastorns del comportament o que aporten estudis sobre mal funcionament del cervell, fariem una muntanya ben alta. 
Els problemes descrits són molts: trastorns de la parla o afàsies, edema cerebral, al·lucinacions, comportaments psicòtics o obsessius amb pèrdua de la realitat i uns quants més, depenent de com sigui la persona, de quin sigui el problema i de la zona cerebral afectada. 
De posar ordre en tot aquest coneixement dispers va aquest article publicat per investigadors d’Auckland, New Zealand, una universitat que ens té acostumats a les seves aportacions científiques, sempre de molt alt nivell. Aquesta metaanàlisi pretén, i ho aconsegueix en gran mesura, ordenar el laberint de dades i experiències disperses.
Posem la portada i l’enllaç per si algú està interessat en trobar l’article original, que és en obert a Internet.
https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/41672258/
Aquesta revisió sistemàtica examina de forma independent els efectes de 1) la hipòxia aguda, 2) la pressió baromètrica i 3) l’aportació de diòxid de carboni (CO2) suplementari en les capacitats cognitives. La metaanàlisi basa en 137 articles i 458 mesuraments valorables. 

Qui no estigui gaire familiaritzat amb la fisiología de l’altitud es preguntarà perqué miren els efectes sobre les capacitats cognitives en persones a qui es fa respirar CO2 suplementari en hipòxia.
Una persona normal compensa la hipòxia augmentant la profunditat i la freqüència de la respiració (Hiperventilació). D’aquesta manera augmenta la captació d’oxigen i compensa la hipòxia. Però al mateix temps elimina més CO2 (Hipocàpnia) el que produeix canvis en el pH sanguini (Alcalosi respiratòria) i vasoconstricció cerebral. La vasoconstricció cerebral s’ha considerat la causa d’alguns trastorns cerebrals. Per aquest motiu, alguns investigadors fa temps que estudien els efectes de la hipòxia, mantenint el CO2 en nivells normals en els seus investigats fent-los respirar una barreja d’aire i CO2. Evitant la hipocàpnia i la vasoconstricció cerebral es pot estudiar l’efecte de la hipòxia sola sobre les funcions cerebrals.
Hipòxia → Hiperventilació → Hipocàpnia → Vasoconstricció → Isquèmia Cerebral.

Els autors ja avisen que la dispersió de les dades fa que el rigor estadístic tingui una qualitat moderada. 
Es van avaluar els efectes de la hipòxia en l’atenció, en la velocitat de les respostes i la seva precisió, en la memòria, en el processament d’informació nova i en les habilitats apreses anteriorment, en la capacitat executiva, en el temps de reacció i també l'efecte del diòxid de carboni suplementari en el rendiment de tot plegat. Resumint: s’avalua l'efecte de la hipòxia aguda en múltiples aspectes neurocognitius. 
Els resultats mostren que: 
•    Quan es combinen totes les dades es veu que la hipòxia o la baixa pressió baromètrica afecten la velocitat, la precisió de la resposta i les capacitats cognitives amb un interval de confiança del 95% (IC). 
•    En general la precisió de la resposta es va veure més afectada que la velocitat de la resposta especialment en tasques de memòria i atenció. La precisió es va veure afectada en els àmbits d'atenció, el processament d’informació nova i les habilitats apreses anteriorment, la capacitat executiva i la memòria. La velocitat només es veia afectada en l'àmbit de l'atenció. 
•    El rendiment neurocognitiu va ser pitjor en condicions de normobària (tendes d’hipòxia normobàrica, Hypoxicator®, etc) que en condicions hipobàriques (altitud, cambres hipobàriques). Els estudis en hipòxia normobàrica mostren major afectació que els fets en altitud o en hipòxia hipobàrica. 
•    Disset estudis valorables van investigar l'efecte del diòxid de carboni suplementari. La hipòxia hipocàpnica afectava més la cognició que els estudis sota hipòxia isocàpnica o hipercàpnica (IC 95 %). El CO2 suplementari va millorar el rendiment en relació amb la hipòxia hipocàpnica, suggerint un potencial efecte de mitigació dels trastorns.

Els autors conclouen que:
a) La hipòxia afecta la cognició, però cal més recerca ben controlada que confirmi la magnitud de l'efecte i els mecanismes pels quals el CO2 pot millorar la cognició. 
b) Aquests resultats són importants per als grups amb risc d'exposició hipòxica, ja que milloren la comprensió de com la hipòxia afecta la cognició i poden millorar el reconeixement del trastorn i la recuperació de la hipòxia en entorns pràctics.

Aquests resultats, fruit de l’estudi estadístic d’un munt de publicacions mèdiques, és el que en diem una metaanàlisi. Per un metge assistencial veterà de casos clínics a alta muntanya amb coneixements de fisiopatologia però que només té uns coneixements bàsics d’estadística, suggereixen algunes reflexions:
1.    Limitacions de les metaanàlisis. Les metaanàlisis ordenen coneixements dispersos però acostumen a pecar de teòriques. Aquesta també. Si analitzem amb cura els resultats d’aquest estudi veurem que l’aportació de CO2 als subjectes estudiats per compensar la hipocàpnia, de moment, només es pot fer en un laboratori, no en una estada a gran altitud. És un coneixement d’investigació bàsica de la fisiologia humana que actualment té pocs efectes pràctics a la muntanya. Benvinguda sigui la investigació bàsica i les metaanàlisis. Excepte que algun il·luminat sense escrúpols embotelli oxigen amb CO2, trobi uns quants crèduls, i munti una expedició a un vuitmil, sense explicar als clients els riscos, no fos que es fessin enrere i no paguèssin. Ha passat amb el gas  xenó i pot passar amb el CO2. I no segueixo per no donar idees als malànimes.
2.    Anhídrid carbònic i altitud. Els riscos de respirar CO2 a gran altitud son elevats. Com que els pulmons humans funcionen respirant a la pressió atmosfèrica, dins d’un alvèol pulmonar hi ha la suma de l’aire que es respira (21% oxigen, 78% nitrògen, 1% altres gasos), el CO2  que produeix el cos i vapor d’aigua. Tots tres junts han de sumar, i sumen, la pressió atmosfèrica. Com que el vapor d’aigua en una persona viva a 37Cº de temperatura és manté al voltant de 47 mmHg, això significa que a més CO2 menys oxigen hi cap dins de l’alvèol. Les pressions dels gasos a dins de l’alvèol pulmonar a diferents altituds les posem a la següent taula:

O sigui que prop del cim de l’Everest una persona tindrà una PO2 alveolar de 28 mmHg i una PO2  arterial de 26 mmHg. Que passaria si a un muntanyenc a gran altitud, ja prou justet encara que respiri oxigen, li augmentem la PCO2 alveolar? Que la PO2 baixaria i com que la PO2 arterial ha de ser més baixa es posaria en risc el transport mínim d’oxígen de l’alpinista. És evident que caldrien més estudis i més proves, però els estudis mèdics ètics no poden posar en perill als subjectes investigats i, per tant hauran de ser a més baixa altitud o en cambra hipobàrica.    
3.    Hipobària versus Normobària. Segons aquesta metaanàlisi hi ha diferències entre l’estada en altitud i/o en cambra hipobàrica (Hipòxia hipobàrica) i les tendes d’hipòxia normobàriques, Hypoxicator®, etc (Hipòxia normobàrica). Ja s’ha publicat que la millor aclimatació es fa en altitud. Quan això no és possible o no convé, es pot fer en cambra hipobàrica. Les tendes d’hipòxia normobàrica només son la marca blanca més barata quan les altres opcions no sòn a l’abast. Però aquestes comunicacions només es refereixen a la capacitat de despertar i posar en marxa el que anomenem “Aclimatació”. Les comunicacions anteriors que coneixem no diuen res dels efectes sobre les capacitats cognitives dels humans. Sembla que es confirma que hi ha diferències entre normobària i hipobària, però no son les que ens pensàvem.
4.    I que pensàvem? Pensàvem dos coses. En primer lloc que en hipobària, on l’aire és menys dens, es facilita la ventilació del pulmó amb menys esforç i que això podia explicar les diferències entre les tendes d’exposició hipobàrica i l’altitud real.  En segon lloc que hiperventilar, amb alcalosi respiratòria i vasoconstricció cerebral era el responsable de molts dels trastorns que els muntanyencs refereixen en altitud. Però potser haurem de replantejar tot plegat. Si és cert que les persones exposades a hipòxia normobàrica pateixen més trastorns cognitius, una de dues: o bé no és cert que hiperventilin menys que en hipòxia hipobàrica o bé no és cert que la vasoconstricció cerebral sigui la causa de bona part dels trastorns cognitius o cerebrals descrits.
Com diuen els autors de la metaanàlisi, és evidente que fan falta encara molts estudis i observacions per treure l’entrellat de tot plegat. I encara sort que he avisat al principi que aquest és un article només apte per entesos interessats en la fisiologia de l‘altitud.
Acabo amb les descripcions viscudes i explicades pels propis muntanyencs d’alguns d’aquests trastorns i una petita broma per desintoxicar de coses tan serioses
https://www.maldemuntanya.cat/2025/03/petita-revisio-dels-trastorns-cerebrals.html

 


 

LUIGI AMEDEO de SAVOIA-AOSTA, Duca delli Abruzzi

Un heroi italià nascut a Madrid.

Son 240 pàgines, que pesen 382 grams, d’un llibre ben fàcil de llegir. Són les aventures entre els segles XIX i XX de Luigi Amedeo de Savoia-Aosta, el Duc dels Abruzzi (1873 – 1933), aristòcrata, mariner i explorador.

Les seves expedicions van ser llegendàries i encara avui dia la ruta més concorreguda per pujar al K2 és l’aresta dels Abruzzi.

La seva primera expedició, amb 24 anys, va ser la primera ascensió al Mont Saint Elias (5.489m) durant la qual es va determinar l'origen geològic i l'altitud. El Mont Saint Elias, mai escalat fins aleshores, és una muntanya descoberta per navegants del segle XVIII, visible des del mar. La seva glacera arriba fins al mar. O sigui que el desnivell del mar al cim en només 16 km és notable. Un èxit i les primeres medalles.

L’expedició més famosa va ser la dels anys 1899 i 1900 quan a bord de l’Stella Polare van intentar arribar fins el Pol Nord. Van hibernar a la badia Teplitz a Rudolf Island, una illa de l’arxipèlag de la Terra de Franz Joseph a l’oceà Artic, actualment sota sobirania russa. El relat, basat en el llibre de l’expedició, és vibrant. El 23 de juny de 1900, un equip format pels guies de muntanya Petigax i Fenoillet, amb el mariner Canepa i el capità Cagni van arribar fins els 86º i 33’, el punt més al nord que s’havia arribar fins aquel moment. Feina per reconstruir el vaixell, malmés per l’empressonament al gel. Finalment van arribar a Noruega el 5 de setembre. En l’aventura àrtica, havien mort tres homes. Sempre un record pels valents que no van tornar.

Una curiositat: un dels candidats no acceptats a l’expedició va ser l’alpinista i sacerdot Achille Ratti. Molts anys després va ser Papa amb el nom de Pius XI.

Ja no m’estenc més sobre l’expedició al Ruwenzori de l’any 1906, amb la primera ascensió a la major part de les puntes del massis del Pic Stanley (5.109 m) la tercera muntanya en altitud d’Àfrica, les mítiques muntanyes de la Lluna i origen del riu Nil.

Tampoc m’allargo sobre el seu intent d’escalar el K2 l’any 1909 per l’esperó que avui día encara porta el seu nom. Ni tampoc sobre el que va viure com oficial de la marina italiana a la guerra italoturca (1911-1912) o a la I Guerra Mundial (1914- 1918). Ni molt menys sobre els seus amors ni aventures no expedicionàries.

Llegiu el llibre i sabreu d’una vida apassionant.

Només faré quatre comentaris:

1. El llibre té un sucós prefaci de Walter Bonatti. 
2. El duc dels Abruzzi, cosa que poca gent sap, va nèixer a Madrid com a fill del rei constitucional d’Espanya, Amadeu 1er de Savoia-Aosta que va regnar entre 1870 i 1873, any en que, tip i cuit de tothom, va abdicar. Per tant, el duc expedicionari va nèixer espanyol.
3. A la página 13 hi ha un error garrafal que l’editorial hauria de subsanar. Diu que Luigi Amedeo va desembarcar a Somalia l’any 1993, amb tropes italianes rebent-lo. Aixó va pasar el 1933, l’any de la seva mort. En aquell temps Somalia era una colonia italiana.
4. L’any 1933, amb 60 anys i conscient de la seva malaltia terminal, va tornar Somalia, on tenia una modesta finca que havia convertit una zona desértica en un hort productiu. Allà va morir. Davant de l’astorament d’algun periodista, poc abans, havia declarat: “Prefereixo sentir des de la meva tomba les converses fantasioses de les dones somalis que les greus veus dels hipòcrites blancs”.

Ego quoque. I qui no ho preferiria?