Translate

SENSE FER MAI EL CIM. Viatge a l’Himàlaia

Paolo Cognetti
Editorial Navona - Port Bo

Diu l’editor:
“Que és anar a la muntanya sense la conquesta de pujar al cim? Un acte de no violència, un desig de comprendre, un donar voltes al mateix sentit de caminar. Aquest llibre és un quadern de viatge, però també és la narració il·lustrada, càlida, detallada, de la manera com trontollen les certeses quan es té mal de muntanya, com es dialoga amb un gos tibetà, com el paisatge s’integra a la trama del cos i l’esperit.
Perqué l’Himàlaia no és una terra per endinsar-s’hi a la lleugera, és una muntanya viva, habitada, utilitzada, de vegades soferta, molt lluny de la nostra. Per afrontar-la cal una expedició de veritat, i sobretot uns bons companys de viatge. Si és cert que a la muntanya camines sol fins i tot quan camines amb algú, la sensació de llunyania i d’exploració reforça les amistats. Les nits infinites a la tenda de campanya amb en Nicola, la magnificència absoluta de la muntanya contemplada amb el Remigio, els alts i baixos del camí a alta cota, l’alteritat dels llocs i de les persones trobades. Aquest és el viatge que Paolo Cognetti emprén a les acaballes del seu quaranté any de vida, poc abans de passar la carena de la joventut.”

Aquest llibre m’ha interpel·lat profundament. Paolo Cognetti viatja al Dolpo seguint els passos de Peter Mathiessen, l’autor del llibre “The Snow Leopard” que va viatjar-hi l’any 1978. Descriu el seu viatge.
Perqué m’ha punxat el cor?
En primer lloc, perquè ja m’agradaria saber escriure i descriure amb aquella vivesa l’experiència del viatge a peu per terres tan estimades. He viatjat, recorregut a peu terres o pujat muntanyes de l’Himàlaia moltes vegades. Voldria fer meves moltes de les seves paraules i expressions. Ho faria si ho sabés fer, que ja m’agradaria. Però un servidor de vostès ha estat metge i no escriptor. Per si algú té interès; podeu veure la llista de les expedicions i viatges a les muntanyes a:
https://www.maldemuntanya.cat/p/curriculum.html
En segon lloc perquè havent format part de diverses expedicions amb l’intenció de conquerir un cim, sempre he sentit al fons de l’ànima que el cim no era el més important. Els companys d’expedició a qui he atés sempre m’han sentit dir que el meu primer objectiu era tornar tots sense desperfectes greus. No sempre ho he aconseguit. El segon objectiu era tornar amics. Objectiu complexe quan les cartes que tens per jugar sòn una colla d’alpinistes de caràcter fort i competitiu. I el tercer objectiu, que aconseguir-lo ja seria la caraba i el summum, era pujar al cim. Els més competitius sempre em renyaven per aquesta filosofia, però els recordava que jo era el seu metge i no l’alpinista de punta i que millor tornar tots sense cim que fer cim i deixar algun company allà. Enamorat de les cultures de l’Himàlaia i de l’equilibri budista aviat vaig veure que els cims de l’Ama Dablam i de l’Everest hi pujaven els europeus. Els xerpes, que ho podien haver fet molt abans, ni ho intentaven pel seu caràcter màgic. Els cims del Kailas i del Machapuchare no s’han trepitjat mai; està prohibit fer-ho pel seu estatus de cims sagrats. Pujar-hi seria considerat una agressió al que és sagrat. A la cultura tibetana, la peregrinació al voltant de les muntanyes és un camí de perfecció del cos i de l’esperit. Caminar, resar, pensar, meditar... Lluny de les comoditats habituals, encara val més. A més a més de llargues marxes d’aproximació a muntanyes llunyanes, la volta al massís de l’Annapurna, la volta de l’Ausangate, a la serralada de Vilcanota, i la kora al Kailas, al Tibet central, son mostres d’aquesta passió per recórrer valls i colls, deixant els cims sempre al centre del circuit, però sense atansar-s’hi gaire. Valls habitades i colls transitats. Viatges menys esportius o competitius però més humans i culturals. Viatges iniciàtics i espirituals.
I en tercer lloc per que jo, com l’autor, també havia llegit el llibre de Peter Mathiessen i també vaig intentar viatjar al Dolpo l’any 1998. Vint anys després de Peter Mathiessen i vint anys abans d’en Paolo Cognetti. En aquell temps, encara no es podia viatjar a Juphal en avió i els permisos per viatjar a Dolpo eren cars i escassos. Després d’un viatge en bus de dos dies de Pokhara a Burtibang, arribàvem caminant a la reserva de caça de Dhorpatan al vespre del quart dia. D’allà s’havia de travessar un coll i passar a l’altre banda de la serralada del Putha Hiunchuli Himal. Arribaríem a Juphal al nové dia. Allà comença el viatge del llibre que comentem. Arribats i descansant al coll, a 5200 metres, vàrem veure pujar una caravana que venia del Dolpo. Éren els policies i les seves famílies, expulsades de la zona per la guerrilla que anomenaven maoistes. Mai vaig creure que ho fossin; els tibetans de la zona, de maoistes en tenien poc, més aviat el contrari. I no crec que uns guerrillers sobrevisquessin gaire en un país tan inhòspit sense la complicitat dels tibetans. El cas és que els nostres portadors, esverats, van decidir no continuar. Canvi de plans i visita a la vall del Dhaulagiri a uns dies de marxa. Una pena. Malgrat aquell fracàs, o potser per aquell fracàs, el Dolpo sempre m’ha fascinat i llegeixo tot el que em cau a les mans sobre el tema.
Llibre més apte per viatgers i muntanyencs que per alpinistes competitius. Us el recomano.

ELS PIONERS DE LA MEDICINA DE MUNTANYA A CATALUNYA

Us afegim dos links del Col·legi de Metges de Barcelona.

Son les biografies de dos dels pioners de la Medicina de Muntanya al nostre país.

El Dr. August Castelló Roca, barceloní, internista i professor de Fisiologia a la Facultat de Medicina, que va ser l'assessor mèdic de les primeres expedicions espanyoles i catalanes, incloent les nostres, que ja estan penjades en aquest bloc (Veieu Diaris de l'Expedició Hindu Kush 1977). 
El nostre mestre.

I el Dr. Mariano Anglada i Lasierra, de Benasc, cirurgià, que va ser el metge de l'Expedició a l'Annapurna Est de 1974. Ell va ser, com jo mateix, un dels fundadors de la Sociedad Española de Medicina y Auxilio en Montaña a Saragossa i de l'Institut d'Estudis de Medicina de Muntanya a Barcelona l'any 1993. 

Un record afectuós pels dos pioners. 




Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat