dilluns, 27 d’abril del 2026
Imatge. El Lobuche Peak, senyorejant el poblet de Lobuche, vist des de l’altra banda de la glacera de Khumbu.
Tardor de l’any 1990. Viatge a la vall del Khumbu amb la intenció de pujar al Lobuche Peak, un cim de trekking de 6.119 metres. Èrem quatre metges, tres homes i una dona, i dos infermeres. Només dos escaladors, el Dr. Miquel Rodríguez i jo, preteníem fer cim. Per la meva dona, l’Anna Fàbregas, veterana a l’Himàlaia, era la cinquena vegada al Nepal. Som-hi doncs!
Imatge. L’equip al complet a Pheriche, menys un servidor que estava ocupat fent la fotografia com tot aprenent de Sherlock Holmes pot veure: hi ha cinc persones i sis motxilles.
Després d’un tranquil i deliciós viatge a peu pel Nepal, sortint de Jiri Bazar. Arribem a Lobuche a primers d’octubre. Lobuche era un petit assentament estival on la població vivia de les patates, l’ordi, les cabres i els iaks i tornaven a terres més baixes durant l’hivern. Situada a 4.940 metres d’altitud i darrer lloc habitat prop del camp base de l’Everest és actualment un poble/refugi que viu dels visitants i dels portadors. L’any 1990 ja hi havia un parell d’allotjaments molt bàsics.
Com que les nits a gairebé cinc-mil metres son fredes, el grup va decidir dormir en un alberg. Amb llar de foc, portes i finestres que es podien tancar, el lloc era més càlid. Els més veterans, que sabiem per experiència com de malament es passa quan a la nit ataca el Mal Agut de Muntanya, vam preferir dormir a la tenda.
Les persones i el foc consumeixen oxigen, cosa que es nota molt en altitud als llocs tancats o poc ventilats, quan no s’està encara ben aclimatat. Amb bon aillant de terra i bon sac de dormir, és millor passar la nit a la tenda que en una sala tancada i atapeïda. La saturació d’oxígen de la sang i el cap ho agraeixen molt.
Nit llarga i freda, però comfortable a la tenda. Sovint sentíem que algú sortia de l’allotjament. O a respirar aire pur o a alleujar la bufeta urinària, o sigui que no hi vam fer gaire cas.
L’endemà, una de les noies, que havia passat mala nit, entrant i sortint de l’allotjament es trobava malament. Mal de cap intens que no cedia amb analgèsics, insomni, respiració intermitent, flatulència, nàusea i inapetèncai. Un Mal Agut de Muntanya de llibre. Que hi farem, que el primer és el primer, els dos alpinistes renunciem al cim i acompanyem a la noia fins al dispensari de Pheriche (Pheriche Aid Post de la Himalayan Rescue Association) situat a 4.370 metres d’altitud. Baixant gairebé sis-cents metres, la cosa havia de millorar i la muntanya no es mouria d’allà. Així va ser.
L’endemà vam decidir tornar-ho a intentar deixant a la companya que ens esperés a Pheriche. Ja començàvem les rampes de Lobuche quan vam veure l’Anna baixar esperitada, sense mirar ni on posava els peus. Xerpes i portadors la miraven com qui veu a una que fuig d’una desgràcia.
- Que passa, que passa? Que és aquest enrenou? Que passa alguna cosa?
- A Lobuche hi ha un xicot al terra que no es capaç de caminar! Pugeu la bossa hiperbàrica!
Gairebé no podia ni parlar, sense alé. Ho vam anar entenent; un turista amb mal de muntanya. Vam tornar al petit hospital. La metgessa francesa no ens volia deixar la bossa hiperbàrica, que només en tenien una, però va venir amb nosaltres si la carregàvem nosaltres, que ella portaria la farmaciola.
Amunt de nou.
Imatges: El dispensari de Pheriche els anys 1990, vist des del camí de Dingboche, i les de l’any 1992 davant la porta. Només havia canviat la instal·lació elèctrica, que l’any 1990 eren dos plaques solars sobre les latrines i l’any 1992, amb bateries i un dipòsit d’aigua per escalfar, eren al sostre.
Escena a l’entrada de Lobuche: un europeu, alt i gros com un Sant Pau, estirat a terra en un prat amb la mirada perduda, sense fer gaire cas de les cinc persones que eren al seu costat i que provaven que es posés dret i caminés avall.
Imatge. L’expresió típica d’una persona amb Edema Cerebral d’Altitud. L’aspecte no és el d’una persona adormida ni inconscient. Més aviat és una persona desperta amb expressió d’estúpida incomprensió, que no entén el que li passa, incapaç de pendre decisions. La seva capacitat per sobreviure tot sol a muntanya és inexistent. Aquesta fotografia no és la del malalt del cas que relatem aquí, que ja sabeu que mai identifico als malalts. És pot dir el pecat, però mai el pecador. Es tracta d’una fotografia propietat de la International Society for Mountain Medicine (ISMM) del curs que van publicar per extendre els coneixements de la Medicina de Muntanya. En tot cas, la imatge il·lustra perfectament el que relatem. Un personatge amb expressió de ximplet.
Mirat el pacient amb ulls de metge tenia una pressió arterial normal, uns batecs cardíacs rítmics a 110 per minut i la perfusió de les extremitats era normal amb els polsos perifèrics i del coll palpables. Situació respiratòria aparentment normal; no s’ofegava ni es queixava de res. No comprenia que el volguèssin fer posar dret. No era capaç ni de mantenir-se assegut sol; queia de costat o d’esquena. Aparentment hi sentia bé, ja que localitzava la veu que li parlava, però responia a les preguntes mirant a l’interrogador amb expressió d’incomprensió però sense intentar parlar. Impossible comunicar-se amb ell. Si el pessigaves una mà es defensava retirant-la. La pell era més aviat seca, però tenia la cara i el cos inflats. Ningú sabia ni quant ni quan havia orinat per darrera vegada. La roba ja era seca, però es notava que s’havia pixat a sobre no feia gaire. En resum, un pacient que semblava idiota, sense cap trastorn dels moviments ni dels sentits bàsics, el que els metges anomenem sense focalitats neurològiques, que suggeria una lesió cerebral de la sustància blanca. O sigui un Edema Cerebral d’Altitud de llibre. Quina era la història?
Es tractava d’un trekking d’una agència europea. Deu membres, la guia i nou clients. Dos dels clients eren austríacs, la resta alemanys. La guia, que venia d’un altre trekking als Andes i parlava castellà, els va conèixer tots a l’aeroport de Kathmandu, de manera que no es coneixien abans entre ells. El nostre pacient, però, segons ens van explicar, els hi va donar problemes des del primer dia. Es va presentar per fer el trekking de l’Everest i, per tot equipatge portava dos bosses de plàstic; una amb una muda de roba interior i una altra amb el seu tabac de capçalera, per si el del Nepal no li agradava. Ni roba d’abric, ni sac de dormir, ni ulleres de sol, ni barret, etc. Aixó si, pel que sembla tenia la cartera ben farcida i va acceptar comprar tot el material nou de trinca. Pel que es veu era una persona solitària que no sabia res de les muntanyes ni de l’altitud i que suportava malament les normes i les obligacions d’un grup de persones que caminen plegades. Arribats, amb penes i treballs a Lobuche, aquell matí l’havien trobat d’aquella manera. La guia el volia baixar i els dos companys austríacs, muntanyencs veterans que ja veien que allà pintaven bastos, li van fer costat i es van quedar per ajudar-la a fer-li perdre altitud. No és això la obligació de tot muntanyenc quan hi ha un problema? Doncs es veu que no tothom ho veu així. Els altres sis clients, amb l’argument de que ells havien pagat per anar fins el Khala Pattar i que un ximplet com aquell no els faria canviar de plans, van seguir amunt.
De manera que ja tenim a la guia, als dos austríacs, a la metgessa de Pheriche i a nosaltres cinc per fer baixar a aquell homenàs de gairebé dos metres, que pesava com un ruc en braços i que no entenia res, maldant per baixar-lo al dispensari de Pheriche.
Primer pas. Posar-lo dins de la bossa de Gamow durant un parell d’hores, que no va ser cosa fàcil. Ni per encabir-lo ni per mantenir-lo dins. Mentre uns manxaven a la bossa hiperbàrica, altres van anar a llogar un iac al poble.
Imatge. Les bosses hiperbàriques manuals. A l’esquerra la nordamericana Gamow, a la dreta la francesa CERTEC. Més a la dreta la bomba per inflar-les i per anar renovant l’aire de dins. Fotografia feta l’any 1992 al pati del davants del dispensari de Pheriche coincidint amb un curs de Medicina de Muntanya.
Segon pas. Potser si que va millorar una mica, almenys es podia mantenir assegut sense caure. De manera que el vam pujar a cavall del iac i sostenint-lo pels dos costats els més alts de nosaltres, vam anar baixant. Cosa complexa perqué el camí estret no sempre admetia un iac carregat i dos homes als costats i calia fer arrepenjar el malalt cap a un costat sobre un dels camàlics laterals, no fos cas que el camàlic de l’altre costat i el pacient s’estimbessin avall per l’altra banda. Laboriós, descens molt laboriós. Avançat el dia va ingressar al dispensari de Pheriche. Allà el van posar dins de la cambra hiperbàrica tota la nit. La cambra de l’hospital té un motor i un cronòmetre i no cal anar manxant cinc vegades per minut.
Un altre rescat d’un edema cerebral d’altitud (ECA). Una vida més i un cim menys. Que hi vols fer! Alliberats, vam anar a sopar i dormir. L’endemà un helicòpter es va emportar al malalt cap a Kathmandu.
I nosaltres cap a casa, que ja no hi havia temps per tornar a Lobuche. Avall a peu, pas a passet, que era el que havíem anant a fer. Caminar pel Nepal, amb cim o sense.
Imatges d’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) amb leucoaraiosi periventricular i subcortical que corresponen a altres casos coneguts. En termes populars, les imatges de color més blanc és relacionen amb malaltia de la sustància blanca no pas de les neurones corticals. No sempre sòn simètriques. Aixó vol dir que el pacient sent, veu i mou el que calgui, però no és capaç de relacionar el que veu amb el que sent ni el que pensa amb el que vol dir ni de reaccionar amb sentit comú a tot plegat.
Una curiositat. Dies després, passejant per Kathmandu, vam tornar a trobar aquell personatge. Caminava com perdut entre el tràfic, no ens reconeixia, però si que parlava i sabia on tenia l’hotel. Esperem que li hagi anat bé.
