ALLAUS

Enguany estem tenint un hivern amb molta neu. Està nevant a pleret i s’acumulen metres de neu al Pirineu...

Benvinguda sigui l’aigua i la neu, tot i que un servidor té moltes reticències en convertir la Natura en general, i les muntanyes en particular, en un camp d’esports i de competició. Però deixem estar aquest debat, per ara.

El cas és que a principis de febrer de 2026 ja portem set accidents mortals per allaus de neu al Pirineu. Aixó si no m’he descomptat. Em puc imaginar com serà quan avanci la primavera, comenci el desglaç i vinguin les allaus més monumentals.  

A més a més s’han complert els 25 anys de la turbonada del Balandrau i de Coma de Vaca, on van morir una colla de muntanyencs.

Els periodistes del diari ARA, sempre sensibles al que passa i a les efemèrides, han publicat un reportatge al dominical, que signa el periodista esportiu Toni Padilla: “Els vigilants de la neu. Escoltar la neu per poder predir allaus”. Ens explica la meritòria feina del Centre de Lauegi d’Aran i com es pot consultar on line el risc d’allaus a la val d’Aran. El Centre de Lauegi va néixer a principis de segle gràcies a l’entusiasme i la feina d’uns professionals dedicats.

Es fa una mica d’història de les allaus al Pirineu, en relació, o no, amb els esports de muntanya, des del cas de l’allau d’Àrreu del dia de Nadal de 1803 on van morir 17 persones fins al cas de l’esquiador italià a la Tossa d’Alp de 1930. S’esmenten la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona i el Servei Geològic de Catalunya i els professionals que van ser els impulsors del “Butlletí del perill d’allaus” en consonància amb els que es publiquen als Alps, fins arribar a l’actual Centre de Lauegi d’Aran.

https://lauegi.report/bulletin/latest

Benvinguda sigui la seva feina i tant de bo els seus pronòstics serveixin als interessats. Tot i això, sospito que un manual d’educació per qui no vol llegir no serveix de gaire.

 

  

Un servidor de vostès, muntanyenc veterà, que ha viscut allaus al Pirineu, als Picos de Europa i a l’Himàlaia i que hi ha perdut alguns companys per aquest motiu, ja havia aprés a olorar-los només pel lloc on érem, pel grinyolar dels crampons en clavar-se a la neu i també sabia on no s’havia de ser a segons quina hora. I ja coneixia els llibres dels experts en el tema (lamentablement no s’esmenten en aquest reportatge), llibres que es publiquen en diverses edicions des dels anys 90 de la passada centúria. Amb pròlegs del Dr. August Castelló Roca que era el vicepresident de l’International Society of Mountain Medicine i el Dr. Rafael Battesttini Pons, primer president del Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya. Pels interessats: Autor Pere Rodés i Muñoz. Ediciones Ergon

• Ergon Madrid: c/ José Echegaray 8, Edificio1, 28232 Las Rozas. Madrid.
• Tel. +34 91.636.29.30. Fax. +34 91.636.29.31.  E.mail. info@ergon.es
• Ergon Barcelona c/ Berruguete 50,  08035 Barcelona

• Tel. +34 93.274.94.04. Tel. +34 93.634.82.61. E.mail. info@ergon.es

Llibre, concís i pràctic editat l’any 1995 per la Federación Aragonesa de Montañismo, el Gobierno de Aragón i Protección Civil. Del tot recomanable, inclou una guia amb els telèfons i llocs on demanar ajuda.

És clar que els savis veterans, quan jo començava, ja em deien que coneix millor el camí la tortuga que la llebre. La pressa és mala consellera, tant a la muntanya com per publicar un article sense documentar-se gaire. Per això afegim aquesta informació.

Una reflexió:

L’any 1688 un jove escriptor anglés, John Dennis, travessava el Alps per visitar els monuments romans. Travessant un dels passos de muntanya va escriure:

“Caminàvem al caire, en sentit literal, de la destrucció; una ensopegada i, tant la vida com el cos acabarien destrossats a l’instant. La sensació de tot plegat va despertar diferents emocions dins meu; dit d’una altra manera , un terror deliciós, una joia aterridora i, al mateix temps, un plaer infinit mentre tremolava”.

Ja veieu, por i plaer. Aquells que tenen aquell tarannà aventurer a qui estimula més el risc que la informació seguiran flirtejant amb el perill. Aquell tarannà que és al fons de l’ànima de molts muntanyencs d’acceptació i plaer pel risc. Cadascú la seva tria.

 

 

AL·LUCINACIONS EN ALTITUD

EXPERIÈNCIES D’UN VUITMILISTA.

Somiar truites o convertir els desitjos (i les necessitats) en realitats irreals.

Un dels darrers articles d’aquesta web explorava les presències irreals sentides per alpinistes en altitud i es comentava que aquestes presències, etiquetades per molts metges de trastorns psiquiàtrics o de brots psicòtics, potser s’havien de valorar més com un somni o desig, que com una malaltia o trastorn. Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Debat obert.

https://www.maldemuntanya.cat/2026/01/presencies-irreals-en-altitud.html

Com que també es parlava de l’espectre de Brocken l’Òscar Cadiach ens envia una fotografia seva feta en un campament d’altitud a l’Ama Dablam amb l’espectre de Brocken ben visible.

També ens envia algunes de les seves vivències en expedicions sobre el tema.

 

Escriu l’Òscar:

Anton totalment d’acord! 

La presència irreal dona un estat de serenor, de calma, de benevolença. Tal com dius. En el cas de l’episodi del Nanga Parbat de 1984, res de patiment al límit; només el patiment físic, d’estar arribant al cim, que ja es bastant. La presència no agreujava aquella situació, sinó que alleugeria el cervell, immers en l’esforç, la hipoxia, la càrrega mental de pujar i després haver de baixar, la manca d’oxigen… Tot aixó existia igualment, pero aportava pau, seguretat i benestar en un entorn d’incertesa. Poc després en arribar al cim van desaparèixer les sensacions. Potser, el que abans em semblava impossible i inimaginable, en fer-se realitat, aquelles sensacions ja no eren necessàries. Tot i que quedava la baixada va desaparèixer aquest brot “psicótic” com dieu. 

He tingut altres episodis d’al·lucinacions no de presència d’una figura pero si d’afectacions del meu cervell. 

A veure si m’explico bé. L’any 2009, immers en un intent en solitari de 7 dies al Kangchejunga, de 8.586 metres d’altitud, al C3 a 7.300m vaig tenir aquesta afectació que explico: 

Comencem pel context. Va ser produida per manca de ventilació de la tenda? O per hidratació i alimentació insuficients? O per estar ajagut, dins la tenda, on s’havia format un iglú per fora i un taüt per dins, sense posibilitat de sortir i baixar a camps inferiors o al Campament Base destruits per l’huracà amb grans inundacions al Golf de Bengala (Bangla Desh) relativament aprop del Kangchenjunga (uns 300 km) dels 3 darrers dies. La tenda va quedar colgada com un iglú per la neu i les ventades i folrada per dins de la humitat gelada de la meva escalfor que s’anava fonent sota la meva esquena. 

En aquells dies tancat vaig patir al·lucinacions de menjar i de beguda. Em racionava el gas, el menjar i el beure. A més a més estava limitat pel vent que ja m’havia destrossat les dos cremalleres de la porta de la tenda. La porta només s’aguantava per una meitat oberta; per allá havia de passar la única cassola que tenia per agafar neu, cuinar i fer les necessitats. La tenda s’anava omplint de neu. Vaig començar a explicar-ho en autovideo… pero vaig desistir ràpidament en pensar que no em trobarien mai soterrat sota la neu i, encara menys, la càmera de filmar. 

Aquests brots “psicótics”, o de pànic, del meu cervell eren al·lucinacions sobre el menjar i la beguda, doncs estava relativament bé fisicament. Eren diferents de les presències que explicàvem abans. Restava presoner dins del meu propi refugi i per aguantar les darreres 72 hores sense cobertura satèlit ni walqui talki… per transcòrrer les hores tan sols vaig poder lluitar proveint el meu cervell, amb tot detall, de projectes que jo pretenia fer després, si en sortia viu d’aquella. 

Com així va ser. Després de la 6ena nit, el 7eté dia va nèixer quiet, en calma i, el més important, sense neu tova. Tot endurit. 

Vaig poder descendir amb els crampons en línia recta enmig dels camps de neu i esquerdes doncs les condicions eren perfectes tot i que els camps inferiors 2 i 1, així com el CB, estaven destruits pels efectes del huracà. 

Una cosa similar va passar l’any 1992 al Broad Peak per la Xina; també sobre l’alimentació. Aquesta vegada no estava sol, pero si que hi va haver un episodi d’al·lucinacions en poder quedar soterrats sota la neu… 

Però si de cas, ho explico un altre dia. 

Salut i Sempre Amunt! 

 

Qui no ha somniat mig despert alguna vegada? Sense que pretenguem sentar càtedra definitiva. Molts psicòlegs afirmen que els somnis de la nit son una forma de reequilibrar la nostra malmesa psicologia per la lluita contra la crua realitat de cada dia. En aquests llargs dies,  immobilitzat en un campament d’altura, es passen moltes hores en que el subjecte no està ni  dormint ni despert, sinó en un estat intermedi entre el son i la vigilia. Pregunta: és estrany que un somii sense dormir i que tregui la neu de la tenda sense despertar-se?

Aquests tipus d’al·lucinacions són realment un trastorn o un recurs psicològic d’un cervell estressat per reequilibrar-se sense entrar en pànic o en depressió? Debat obert.