HIPOTIROIDISME I ALTITUD

Contestant una pregunta sobre hipotiroïdisme i altitud. 

“Tinc hipotiroidisme per una tiroiditis de Hashimoto i estic en tractament amb tiroxina, en principi sense problemes. Si em trobo molt cansada en arribar a l’altitud (Karakorum, 4800 metres) és adequat augmentar la dosi de tiroxina per millorar la meva capacitat per fer activitat?” 

Començo per parlar de les hormones i l’altitud en general.

Hormones i altitud. Coneixem l’evolució de les hormones quan els humans guanyem altitud. Però lamentablement els estudis d’altitud s’acostumen a fer amb persones sense malaltia. A més a més, predominen els estudis amb homes que tenen les hormones més estables; les variacions cícliques de les hormones en les dones son un factor de dispersió de dades que no agrada ni a les investigadores. Ningú, mai, ha estudiat 10 persones amb hipotiroidisme en altitud i ha publicat uns resultats rigorosos. 

A les xarxes es poden trobar opinions de persones amb hipotiroidisme, que han pujat a l'altitud i expliquen les seves experiències. Però una flor no fa estiu ni una opinió és una veritat. De tant en tant es pot llegir i aprendre alguna cosa, però no convé creure tot el que es llegeix, que hi ha molta subjectivitat i molta tonteria. 

Hi ha un munt d'estudis sobre la funció tiroidea i l'altitud. Només poso un estudi de l’any 2018 que em sembla prou aclaridor, dins dels dubtes que encara té l’altitud i el seu efecte sobre el sistema hormonal. Més important, i mirat en sentit contrari, encara ens manquen moltes dades sobre l’efecte del sistema hormonal en l’adaptació dels humans a l’altitud.

Revista: Endocrine  Connections.  2018 Oct 1;7(10):1081-1089.  doi: 10.1530/EC-18-0242. 

Títol: Els eixos suprarenals, tiroïdals i gonadals es veuen afectats a gran altitud

Autors: M von Wolff, CT Nakas, M Tobler, TM Merz, MP Hilty, JD Veldhuis, AR Huber, J Pichler Hefti.

Resum: Els humans no poden viure permanentment a altituds molt elevades per raons que no son del tot conegudes. Aquestes raons no es limiten només als canvis cardiorespiratoris; també están implicats canvis en el sistema hormonal. En aquest estudi es van avaluar exhaustivament els canvis hormonals durant una estada prolongada a muntanya per determinar els efectes de l'altitud i la hipòxia sobre les hormones de l'estrès: les hormones tiroïdals i les de l’eix hipotàlem-hipòfisi-glàndules suprarenals-gonades. Es van examinar repetidament dinou participants dones i vint-i-un homes durant una ascensió a gran altitud. Es van analitzar cortisol, prolactina, hormona estimulant de la tiroide (TSH), fT4 i fT3. A més a més es va mesurar en els homes l'hormona fol·liculoestimulant (FSH), l'hormona luteïnitzant (LH) i la testosterona total. També, a tots els/les participants els paràmetres d'hipoxèmia, com SaO2 i paO2. Les mesures es van fer a 550 metres (camp base, n=40), durant l'ascens a 4.844 metres (n=38), 6.022 metres (n=31) i 7.050 metres (n=13). A 4.844 m (n=29) després de l'aclimatació i després de l'expedició (n=38). L'anàlisi de correlació de les concentracions d'hormones amb els paràmetres d'hipoxèmia i amb l'altitud va revelar una associació estadística en la majoria dels casos només amb l'altitud. Els eixos suprarenals, tiroïdals i gonadals es van veure afectats per l'augment de l'altitud. L'eix suprarenal i la prolactina es van suprimir primer a 4.844 m i després es van activar amb l'augment de l'altitud. Els eixos tiroïdals i gonadals es van activar o suprimir directament amb l'augment de l'altitud. L'aclimatació a 4.844 m va provocar la normalització dels eixos suprarenals i gonadals però no dels eixos tiroïdals. 

En conclusió, l'aclimatació condueix en part a una normalització dels eixos suprarenal, tiroidal i gonadal fins als 5.000 m. Tanmateix, a més altitud, la desregulació endocrina és pronunciada i podria contribuir a la degradació física que es troba a gran altitud.

Com es pot veure, el tema és polièdric i té moltes cares segons l’altitud, la velocitat d’ascensió, el temps d’aclimatació, el sexe, la dieta i, segurament, altres variables que encara no coneixem. 

Que l’ascensió a l’altitud produeix canvis en les hormones és cosa sabuda de fa molts anys.

Afegeixo uns articles publicats al bloc www.maldemuntanya.cat que tenen relació amb el tema hormonal. Per si algú vol llegir amb mirada ampla i aprofundir una mica més.

1. https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/diferencies-entre-homes-i-dones.html

2. https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/recomanacions-per-les-dones-que-viatgen.html

3. https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/sexe-i-accidents-de-mountain-bike.html

4. https://www.maldemuntanya.cat/2021/05/diferencia-entre-homes-i-dones-la.html

5. https://www.maldemuntanya.cat/2020/12/tercera-entrega-de-les-diferencies.html

6. https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/els-mals-de-les-muntanyes-segons-el.html

Sospito, però, que la fisiología normal, les mesures científiques de les diferents hormones i la corba de secreció de tiroxina en altitud, interessen molt a metges i científics, però interessen poc als qui viuen el problema. Als hipotiroideus, en tractament o sense, els interessa més el risc de tenir Mal Agut de Muntanya i la seva capacitat d’exercici  en altitud. 

O sigui que, una mica a les palpentes, farem servir el sentit comú de metge veterà. Anem al que és pràctic.

1.- La tiroxina és la principal hormona reguladora del consum d’oxígen; a més tiroxina es pot fer més activitat i és consumeix més oxígen. A menys tiroxina circulant pel cos, menys activitat i menys consum d’oxígen. 

2.- Els primers dies en altitud hi ha un augment de les hormones suprarenals (les hormones d’estrés: adrenalina i cortisona) per poder fer front a la manca d’oxígen. Aquestes hormones, que sòn molt necessàries per sobreviure en altitud els primers dies, també fan augmentar el consum d’oxígen. 

3.- En altitud, que és un ambient on l’oxígen escasseja, augmentar el consum d’oxígen més enllà del que pot ser saludable i raonable, pot ser arriscat i facilitar l’aparició de malalties d’altitud greus. 

4.- Els primers dies en altitud tots els esforços costen molt. Les persones senten un cansament extrem. El grau de cansament i de lassitud és un dels índex per avaluar el Mal Agut de Muntanya (MAM). El més prudent és ajustar l’activitat a la capacitat d’exercici i a l’oxígen disponible en aquel aire i en aquel moment, no augmentar la dosi de tiroxina creient que millorarà el cansament. Augmentar la tiroxina, afegit a la major secreció d’adrenalina i de cortisona, comporta major necessitat d’oxígen, cosa imprudent en un ambient on captar oxígen requereix més esforç cardiac i respiratori.

5.- En el cas de l’hipotiroidisme, com en el de qualsevol persona que puja en altitud, les recomanacions per una correcta aclimatació sòn, per aquest ordre: A) Ascensió lenta i progressiva. B) Màxim repós i mínim exercici. C) Dieta hiperglucídica, però hipoproteica i hipolipídica. 

Amb una bona aclimatació, passades algunes setmanes, tot tendeix a la normalització i no cal ser tan estricte. 

Tornem al concepte bàsic: no és prudent canviar alegrement la dosi necessària de tiroxina sense un consell mèdic expert i una anàlisi de sang en condicions.

 

Imatge. Un avi nepalés amb goll. El goll és una hipertròfia de la glàndula tiroides per manca de iode a la dieta molt comú a les poblacions d’alta muntanya. Res a veure amb la tiroiditis de Hashimoto ni amb l’aclimatació.

UPON THAT MOUNTAIN

 

Feia temps que buscava aquest llibre.

He passat la vida estudiant les malalties de l’altitud. Entre elles els trastorns cerebrals, com per exemple l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) i l’Afàsia Transitòria (AF). Havia llegit i ja sabia que la primera persona que va escriure i descriure un cas viscut d’AF va ser Eric Shipton (1907 – 1977). Vaig buscar els seus libres per trobar la referència original d’aquell cas.

La vaig trobar en aquest llibre que, afortunadament, es va reeditar l’any 2019. El cas va ser a l’expedició británica a l’Everest de l’any 1933. Transcric el paràgraf en que ho explica.

"Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera ens va trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu discurs normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “Pobre vell Eric, ara no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall pel glaciar tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el meu cas era encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé". 

Pàgines 89-90. Upon That Mountain. Eric Shipton. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019

El llibre, però, té un interés molt més ampli que aquesta petita part mèdica que buscava jo. 

En aquest llibre l’alpinista i explorador Eric Shipton relata les seves experiències a les muntanyes de l’Àfrica, quan regentava una granja a Kenia, i després a l’Himalaia, al Garhwal o al Tibet. El 1931, junt a Frank Smythe, va ser el primer a escalar el Kamet de 7.756 metres, el pic més alt ascendit en aquell moment. L’any 1933 va formar part de l’expedició britànica a l’Everest comanada per Hugh Ruttledge (1884 – 1961). 

   

Imatges. El Kamet en unes fotografies de 1908 i actual. Eric Shipton amb la seva inseparable pipa.

Com que sovint m’he encarregat de l’alimentació dels expedicionaris, he donat classes sobre nutrició als cursos de Medicina de Muntanya i he publicat un llibre sobre com menjar i com menjar bé a la muntanya, transcric també uns paràgrafs relacionats amb el tema del menjar a les expedicions i l’altitud.

El primer paràgraf va dels problemes de tenir una alimentació suficient en una expedició d’altitud, encara que es tingui tot el necessari a l’abast.

“L'establiment dels campaments inferiors era una activitat tranquil·la. En primer lloc no teníem pressa, perquè la severitat de les condicions meteorològiques impediria les operacions a la muntanya durant diverses setmanes; en segon lloc, era necessari un progrés lent per a la nostra aclimatació, i en tercer lloc, teníem tantes coses per transportar, fins i tot amb el nostre vast exèrcit de portadors (quaranta-sis més s’ens van unir més tard procedents de Solu Khumbu, el que va portar la nostra força total fins a uns cent setanta portadors), que van ser necessaris molts viatges per establir cada campament. Les distàncies entre els campaments eren bastant uniformes, i es trigava unes tres o quatre hores de molt fàcil anar pujant des d'un fins al següent i aproximadament la meitat d’aquest temps de baixada. Els portadors carregaven quaranta lliures cadascun; nosaltres no carregàvem res, en teoria per conservar la nostra energia per a més amunt. Encara que es tracta d'un punt discutible, sens dubte hi ha alguna cosa en aquest argument”.

“Menjar era el problema més seriós, un problema que, al meu entendre, no va rebre la suficient atenció. Això era totalment responsabilitat de cada individu, ja que teníem aliments més que suficients, i la seva qualitat i varietat no podien haver estat millors. El problema és que a tal altitud la gana s'esvaeix i a menys que un home s'obligui a menjar de forma regular i suficient, no consumeix el necessari per mantenir la seva força. Fer fondre la neu d’una cassola per fer aigua i portar-la a ebullició trigava tant que la gent tendia a enganyar-se a si mateixa i dir que ja havia menjat prou. Una vegada i una altra vaig veure als homes començar un llarg i esgotador dia de treball a la muntanya amb només una tassa de cacau i una galeta o dues al seu interior; el fred i el vent desanimaven a menjar durant l’ascensió, i generalment estaven massa cansats per menjar alguna cosa quan tornaven. Aquest estat de coses va contribuir en gran mesura al ràpid deteriorament físic de l’equip. Vam tenir interminables converses sobre les racions, i sens dubte aquestes es van planificar per endavant amb cura i eficiència; però a la pràctica menjàvem el que volíem i sempre que ens sentíem inclinats a fer-ho. Els dolços eren el menjar més fàcil d'empassar, però sens dubte es pot desaconsellar menjar només dolços de forma aleatoria i a caprici; és molt dubtós que aixó alimenti igual que menjar de forma regular i substancial. A la majoria de climes freds les persones desenvolupen apetència pels greixos, que tenen un valor calòric més alt que qualsevol altre aliment. Per desgràcia, a gran altitud, els greixos, de qualsevol tipus, és tornen especialment repugnants”.

I, com que un del capítols del llibre esmenta el txang i el te tibetà amb mantega de iac, afegeixo aquest altre fragment.

“A tots els pobles grans ens vam entrevistar amb el Dzongpen, el cap administratiu del districte. D'aquestes festes sovint sortiem en una condició agradablement intoxicada, ja que era impossible rebutjar les grans quantitats de txang proporcionades pels nostres hostes. Txang és l'equivalent tibetà de cervesa. S'elabora a partir d'ordi, té un aspecte de color blanc grisenc, un gust àcid i varia en gran mesura en qualitat i potència. El bon txang és una beguda excel·lent. També vaig desenvolupar un gran gust pel te tibetà. Aquest està fet amb unes rajoles de te xinès i es prepara adequadament en una gran batedora manual de bambú, amb l'addició de mantega i sal. La mantega no és generalment rància com se suposa popularment. El te té un sabor suau i delicat, i és remarcablement refrescant; mal fet és repugnant”.

Com ja es veu, es pot aprendre molt del que van escriure els nostres predecessors; perqué ells ja sabien moltes coses per experiència que sovint, em sembla, que tenim tendència a oblidar. 

Pels qui llegeixin anglés, llibre imprescindible per a qui li interessi la història de les exploracions i les expedicions que van obrir camí. Recordeu que més sap el dimoni per vell que per dimoni.

LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

 LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

Claire-Eliane Engel.  Collection “LA VIE EN MONTAGNE”. Flammarion. 1937 

Una altra petita joia trobada als llibreters de vell. No es pot llegir a les xarxes però el tindran al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. És història de l’alpinisme expedicionari. Potser els movia més l’esperit d’aventura que la competició, com va dir el bisbe de Chester al funeral d’Irvine i Mallory, els alpinistes desapareguts a l’Everest l’any 1924. Va dir en llatí al seu sermó: “Ascensiones in corde suo disposuis”, que en català es podria traduir com: “L’ascensió la tenien al cor”.

 Poc es pensaven aquells expedicionaris de fa més d’un segle que els seus esforços i les seves gestes serien avui dia font d’inspiració per tants i tants muntanyencs i turistes que atapeeixen les muntanyes i les rutes més famoses del mon. 

Dediquem aquesta petita crònica d’aquest llibre a tots aquells que estimen i volen saber de les expedicions que van fer història. De quan no hi havia notícia de que hi hagués anat ningú, de quan l’expedició durava mesos, de quan s’havia de sortir de casa al novembre, viatjar en vaixell i arribar al campament base a l’abril. Quan les aproximacions duraven moltes setmanes, quan no hi havia gaires mapes, ni hotels a cada etapa, ni la roba era tèrmica de darrera generació. Quan no hi havia telèfons mòbils, ni internet i ni tan sols una ràdio. Quan els alpinistes europeus travessaven el Tibet a cavall. Els xerpes i els portadors no, que anaven a peu; i és que les classes eren (i son) les classes. Quan no existien assegurances ni sistemes de rescat... Quan l’aventura era l’aventura, no es podia contractar per Internet, ni es podien acotar als curts períodes de vacances. Calia llençar-s’hi de cap. Quan era apassionant.  

 

Aquest llibre, ben documentat i apassionat, ens porta a uns viatges, i descriu uns paisatges, que van fer que molts joves amb esperit per descobrir el mon, els països llunyans i les muntanyes de llegenda abracessin, anys després, l’aspre camí de les expedicions. Tan apassionant i tan personal. 

En aquests llibres antics, peró, un dels problemes que es troba és el llenguatge. Ha passat tant temps i tantes traduccions que, molt sovint, els noms dels llocs, els pobles i els  accidents geogràfics son diferents dels que acostumem a usar actualment. De vegades, encara que coneguem el lloc, es fa difícil seguir l’itinerari o entendre que volien dir. El que per alguna expedició era el Cingle de Gel que corona la glacera occidental de Rongbuk, per altres ha estat el Coll Nord o el Txang La. I les formacions de gel que anomenem “penitents” per alguns son els “monjos” o els “pelegrins”. La vall de Diamir del Nanga Parbat és el Diamarai, i així molts altres noms.

Les expedicions del duc dels Abruzzi, del Dr. Longstaff, de Mummery, les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924, etc van anar obrint camí... 

En John Baptist Lucius Noel, oficial britànic, fotògraf i cineasta, devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del seu llibre sobre l’expedició britànica a l’Everest de 1924 (Through Tibet To Everest. J. B. L. Noel. London: Edward Arnold, 1927. Por el Tibet al Everest. J. B. L. Noel. Madrid: M. Aguilar. Editor, 1929)  els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest, que ell veu inexorable, donades les característiques depredadores que tenim els humans. 

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1927:

“Desacreditades les velles teories de molts savis, segons les quals els alpinistes no podien arribar a aquelles altituds per l’extenuació produïda per l’exercici, quina conclusió hem de treure de la proesa incomparable de Norton i Somervell? Podem dir, com Norton va ser el primer a dir-ho, que a l’home li és possible arribar al cim de l’Everest pel seu propi esforç sense oxigen artificial. Sempre es suscitarà el debat de si l’oxigen s’ha d’utilitzar o no. Amb aparells més perfeccionats, junt amb campaments millor equipats, a major altitud i amb períodes més llargs d’aclimatació, el cim de l’Everest es trobarà, sens dubte, algun dia a l’abast de l’alpinista entusiasta ordinari, i amb ajuda d’oxígen, fins i tot a l’abast dels turistes arriscats del futur.” 

L’imatge mostra una fila de turistes d’altitud i de xerpes pujant cap al Coll Sud de l’Everest un dia de bon temps. Mira que ja ens havien avisat fa cent anys!