Translate

DIFERÈNCIES ENTRE HOMES I DONES.

A CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) l’any 1984.

Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona. El més vell 35 anys, la més jove 28 anyets.

El més voluminós de la colla s’aixecava 1,81 metres sobre les botes i havia de traginar amunt i avall els seus 80 kg de pes. La més petita mesurava 1,51 metres d’altura i pesava 49 kg. Aixó era  en començar l’aventura. En acabat ves a saber, que ningú es va pesar.


Imatge: L’expedició al complet al campament base. Un xerpa, un xetri, un basc d’Errenderia, una catalana i tres catalans. L’expedició més propera tenia el seu campament base a unes 10 hores de marxa. Drets, d’esquerra a dreta Antoni Ricart, Phurba Sherpa, Sergio Escalera, Mercé Macià (Theta), Imanol Badiola (Manu) i Nan Bahadur Pant vestit amb l’equip al complet. A la gatzoneta el cap d’expedició Antoni Sors.

 

L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També  incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de  Trakshindo, uns formatges també d’allà mateix i un altre bidó amb arròs i farina a l’engrós. La resta, bacallà salat, cansalada viada, pernil i embotits i moltes bosses de llegums secs, que pesen poc, venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos picants els vam trobar a Kathmandu.

Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.

Tota aquesta llarga explicació de l’expedició serveix per justificar el que diré ara. No vam passar gana, però ni va sobrar ni es va llençar res.

En un intent de ser justos cadascú carregava el que li tocava pel seu pes i l’altitud. El més gros, una motxilla entre 24 i 18 kg. La més petita entre 15 i 10 kg. A l’hora de menjar, no es mirava tan prim, però vaja, ningú es podia passar. Almenys no es podia passar gaire... sovint...

Els cossos de les dones i el dels homes tenen una composició diferent. Les dones tenen més reserves energètiques en forma de greix i els homes tenen més massa muscular.

Sense comptar l’aigua que, depenent de l’edat pot ser entre un 55% (els avis) i un 70% (els seus nets) la composició és o menys segons l’esquema següent:


Aixó és un promig en gent jove i sana. Si comparèssim a una dona jove, musculada i entrenada amb un home gran, sedentari i obés o viceversa, els números serien uns altres. 

Els humans, com gairebé tots els mamífers, tenim aquesta diferencia entre els sexes. Sembla una estratègia de supervivència de les espècies. A curt termini els mascles poden fer més força, ser més ràpids i saltar més alt, que sòn factors positius per sobreviure en una natura hostil. Però és una estratègia molt costosa en energia que no poden mantenir gaire temps. A llarg termini, les femelles, amb més reserves energètiques i sense tanta despesa energètica poden mantenir la supervivència més temps. Depén de a quin perill s’enfrontin, tenen més possibilitats les unes o els altres. De la col·laboració entre els dos gèneres depén la supervivència del grup. És sabut que les dones viuen més anys que els homes, cosa que també deu estar relacionada amb aquestes característiques.  

Sabem que un home, descansant o dormint, consumeix aproximadament un 8% més d’oxigen que una dona del mateix pes. Aixó es degut a que el múscul consumeix més aigua, més oxigen i més glucosa que el teixit adipós, el greix, fins i tot en repós. Aixó es pot fer especialment evident en exercici o en altitud on, precisament l'oxígen va escàs.

Per tant l’alimentació més adequada dependrà del pes a carregar, de l’exercici, de l’altitud, del fred o de la calor i de molts altres factors, però també del sexe de la persona. Sense entrar en els detalls del metabolisme dels lípids, dels greixos mínims necessaris pel funcionament del cos, dels greixos de reserva, de les proteïnes i de les hormones hem d’intentar que la composició corporal no s’alteri gaire ni per les unes ni pels altres.


Etiquetes: , , , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu