NUTRICIÓ. Castigats sense postres.
dimecres, 8 de maig del 2024
L’AUTORITAT DEL CAP D’EXPEDICIÓ. AVUI SENSE POSTRES!
Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) any 1984.
Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona.
L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de Trakshindo, uns formatges comprats al mateix poble i un altre bidó amb arròs, fideus i farina a l’engrós. La resta, bosses de llegums secs, que pesen poc, bacallà salat, cansalada viada i una rastellera de fuets venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos (kursani) picants els vam comprar a Kathmandu.
Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.
Anàvem fent. Carregant com rucs, que com més lleugera és l’expedició, més carregat va cadascú. Paradoxes de l’alpinisme expedicionari. Als vespres uns bons tips de patates amb bacallà o de llenties amb cansalada.
Quan ja havíem equipat i muntat fins al campament 3 a uns 7000 metres d’altitud, ens vam retrobar tots al campament base per reposar uns dies. Les companyes de tres de nosaltres tenien previst arribar aquelles dates al campament base.
Un bany a l’estany glaciar i descansar bé.
El cap d’expedició, va partir avall de matinada cap al poblet de Dingbotxe per veure si trobava les noies i les acompanyava fins el campament base, que era un camí una mica enrevessat; a mitja alçada entre la glacera i el cim de l’Imja Tse. Ja va deixar les ordres clares:
- Demà al vespre arribarem, feu una perolada de patates bullides amb kursani com pels vuit i una altra amb crema catalana per postres. No sé l’hora que serà però arribarem a sopar al campament base.
Així es va fer.
Van ser les nou i no es veia ningú pujant per la morrena. Les deu i ja era de nit. Les onze i cap llumeta s’enfilava pel camí. Vam començar a remugar. I si, com que no estan aclimatades han tingut algun contratemps? I si baixem a veure si passa alguna cosa?
Ja ens anàvem a calçar les botes quan, a quarts d’onze unes llumetes frontals van aparèixer pujant per la glacera. Ja arriben! Reescalfem les patates!
I si, van arribar, cansades i rendides al campament base venint des de Dingbotxe en un sol dia. Reposar, rehidratar i menjar. Us imagineu la conversa distesa després de sis setmanes de no veure’s les parelles? Va passar el temps. Totes sabien que per postres hi havia un perol de crema de sobre i una ampolla de rom nepalès.
Però, xerrant, xerrant, es van acabar les patates bullides, que menjàvem sucades amb una pasta feta d’oli local i kursani ben picant. “Encara tenim gana. Bulliu més patates! Abans de la crema menjaríem unes patates més”.
Arrossegant els peus, sense ganes, el cap d’expedició va anar cap a la cuina, va encendre el foc i va posar a bullir un grapat més d’aquelles patatones xicotetes. El xerpa del campament base ho va sentir, va considerar que aquest era el seu camp d’expertesa, es va llevar i les va acabar de fer ell. Poc després ens va portar una cassola de patates acabades de coure i un bon bol de kursani per amanir-les.
Encantats de la vida la xerinola va continuar sota les estrelles dels 5200 metres del campament base. A fora glaçava. A dins de la nostra tenda, que en dèiem la “Jaima”, s’estava molt bé.
Imatges: La Jaima, que era la reunió de quatre tendes d’altitud cobertes amb una lona gran i resistent. Al davant la cuina, feta de pedres i també coberta amb una lona. Al costat les tendes individuals de l’oficial d’enllaç i del sirdar.Encara quedava un grapat de patates al cul de l’olla, s’anava fent tard i calia pensar en anar plegant la gresca.
- Vinga, treiem la crema i anem a dormir!
El cap d’expedició, que feia estona que ja es veia que estava mosca, sense aixecar la veu, va dir:
- Aixó és una expedició. Aixó no és un restaurant. Heu demanat més patates i més patates menjareu. Si teniu més gana mengeu més patates. Fins que no s’acabin les patates no hi haurà crema. Ni rom.
Gran decepció i protestes de les novingudes i alguna rialleta per sota del nas dels expedicionaris, que ja sabíem de quin peu calçava el cap. Com que les patatones no es van acabar, cap a dormir sense postres.
Les poques patates sobreres van servir per l’esmorzar passades per la paella amb uns alls i uns talls de formatge que es va fondre. I la crema pel dinar. Després de dinar i de les postres amb crema, aquella mateixa tarda els expedicionaris ja vam tornar a tirar amunt per dormir al camp 1 i continuar l’ascensió.
I així va ser. En aquella expedició lleugereses, frivolitats i capricis els mínims i només de paraula. Per voler tirar massa de veta, castigats sense postres.
edit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.