UN IAC LLAMINER DE LA CREMA CATALANA

Ho sap tothom i es profecia que les coses no sempre surten com voldríem. 

La llei de Murphy ja va deixar clar que les probabilitats de que una torrada amb mantega caigui del costat del pa o del costat de la mantega depén de coses tan tontes com de quant costi netejar la catifa. 

Quan alguna cosa l’esperes molt.... 

Diu un corol·lari de la llei de Murphy que com més fosc, llarg, humit i fred és el túnel que has de recórrer més possibilitats hi ha de que quan veus una llum al fons, no sigui la sortida, sinó el far d’un tren exprés que ve cap a tú.

Quan alguna cosa l’esperes molt.... prepara’t per la decepció.  

Imatge. Uns vedells de iac prop de Samagaon.

Ja sabeu de l’expedició al Manaslu de 1982. Ja sabeu de la gana que vam passar. 

El dia 12 de maig , després de cinc dies a mitja ració i malalts de gana i de cansament, tres alpinistes i dos xerpes arribàvem al campament base.

Quan vam sortir del camp 2, no teníem clar si arribaríem. De manera que cordes, arnesos, tendes, sacs de dormir i la darrera càrrega de butà i el darrer sobre de sopa es van quedar allà dalt. Consigna: arribar avui al campament base com sigui. Qui caigui en una esquerda haurà llepat. Avall, avall! Al capvespre hi vam arribar.

Imatges. Per veure el temps que ens va fer aquella primavera...

No us penseu que al campament base anàvem gaire grassos tampoc, però si que hi havia arròs, patates i unes gallines que ens proporcionaven ous i que van ser la base d’una escudella memorable uns dies després.

Aquella nit, al cul d’un bidó desemparat encara vam trobar els dos darrers sobres de crema catalana en pols. Amb il·lusió ho vam coure amb un extra de llet en pols, el darrer ou de les gallines i un pols de sucre afegit. Ho vam posar a refredar a la paret de pedra de la cuina. Com aquell que puja l’escala de ca l’enamorada en espera de la desitjada trobada amb el dolç de tan dolç record. I la gana que teníem!

 

Imatge. El campament base, a 3800 metres d’altitud. Al fons a l’esquerra la cuina feta de pedres i coberta amb una lona de color taronja.

Mentre es coïen les llenties i l’arrós del sopar sèiem amb un té amb llet, “Dhud Txià”, ben calent a les mans. 

Un soroll de grans llepades i de grans glops i engolides van fer que ens mirèssim els uns als altres amb els ulls ben oberts. L’Anna va saltar esperitada cap a la cuina!

- La crema!

Efectivament, un gran iac, encantat de la vida, s’estava fotent a grans glops la palangana de crema. Amb els crits i la corredissa va fugir bosc enllà amb les llanes pengim penjam. Més enllà es va parar a mirar si el seguíem...  

De la nostra il·lusió dolça només quedava un culet de res al fons de la cassola. Una miqueta, però, ben llepada.

La nostra decepció només es podia compara amb la del iac, que ens mirava a prudent distància amb ulls llacrimosos. No l’havíem deixat acabar la seva troballa que venia a alegrar la seva trista dieta d’herba amagada sota la neu.

El que dèiem. Quan veus la llum al final del túnel... no baixis la guàrdia i esmola bé les escopetes que encara en passarà alguna.

Imatges. Alguns dels iacs de l’expedició. A la darrera fotografia, consirós sobre la neu, el iac culpable de la nostra decepció.

Al capdavall li vam deixar al pobre iac la mica del postre que, tot llepat, quedava. 

Paciència: sopar arròs bullit amb llenties i una terrina de mel. El mateix que cada dia de la marxa de descens. Arrós bullit i mel per esmorzar i per sopar. Per dinar només vam tenir gana i corre, corre que arribarem abans.