CAPÍTOL V. EL CAMPAMENT BASE
Al campament base vam
començar a preparar-nos per a la tasca que ens esperava. El nostre primer
objectiu era aclimatar-nos. Obtenir el millor de cada un dels membres que
componen una expedició d'aquest gènere és un dels problemes més delicats que es
plantegen a un cap digne d'aquest nom. Aquest problema, en efecte, és
triple, i comprèn tres punts: fatiga, aclimatació i malaltia.
La qüestió de la
fatiga té un doble aspecte: si un home treballa massa, s'esgota; si no
treballa, es fa mandrós.
Pel que fa a l'aclimatació,
és igualment un problema triple: primer, un home ha de passar algun temps en
alçada abans de poder treballar de forma efectiva; segon punt: si roman
massa temps a grans altures, la seva salut es ressent; tercer punt: sens
dubte, podrà recobrar forces si descendeix a altures normals. El factor
psicològic ve encara a complicar més les coses, i en això no tinc més que un
principi, al qual m'atinc sempre: un escalador satisfet és un bon escalador.
Respecte de la
malaltia, gràcies als notables esforços d’en Malaltís, l'expedició va romandre
a l'abric dels atacs de les malalties. Tothom estava en excel·lent forma
física, amb excepció del pobre Catxes, a qui el clima del campament de base
fatigava considerablement i que no s'acostumava tan ràpidament com els altres;
i de Malaltís, que patia símptomes estranys i complicats: pal·lidesa, suors
abundants, pols ràpid i feble, temperatura per sota del que és normal, sospirs,
nerviosisme, set, refredament de les extremitats, debilitat, vertigen i
brunzits a les orelles. El pobre estava ben irritat per trobar-se en
aquest estat i també per ser incapaç de formular un diagnòstic. El misteri
va acabar sent aclarit gràcies a en Cicerone, que va exhibir un manual de cures
de socors, fent observar que els símptomes que presentava Malaltís eren
exactament els de l'hemorràgia, faltant-li només els dos últims: insensibilitat
i mort. Va afegir que quedava alguna esperança; Malaltís va descobrir
llavors que s'havia fet un tall a l'orella a l'afaitar-se i que anava perdent lentament
la sang. Després d'haver detingut l’hemorràgia aplicant-se a l'orella un
tros de gel va haver-se de curar dels efectes de l'operació per una congelació
a l’orella. En acabat va caure malalt de xarampió.
Cada un de nosaltres
va passar el seu període d'aclimatació segons les seves disposicions naturals i
les exigències de la seva missió. En Catxes va vigilar, tan bé com ho
permetia el seu estat de salut, el desembalatge i emmagatzemament de les
provisions; en els seus moments de major activitat havia de fugir d’en Setciències,
que insistia en sotmetre’l, a ell, que era el més corpulent de tota
l'expedició, a una esgotadora prova titulada test de fatiga.
En Setciències estava
entusiàsticament entregat a tota mena
d'investigacions. S’el podia veure a qualsevol hora del dia tallant blocs
de gel amb la pala o el piolet i escalfant-los per mesurar el punt d'ebullició
del gel. Va oferir una recompensa d'un xíling per cada espècimen de
fauna local que trobèssim, i de tres xílings si era un exemple de transversió
de Wharton en altitud; però, tot i el temps que vam passar registrant
esquerdes i aixecant pedres, cap de nosaltres va aconseguir millorar
sensiblement els seus ingressos. Setciències em va triar a mi, el membre
més lleuger de l'expedició, per sotmetre’m al test de la fatiga. Desitjós
com estava d'animar totes les activitats dels meus companys, vaig posar de la
meva part tot el possible per satisfer les seves exigències; però aviat em
vaig trobar tan esgotat, que no em quedava cap energia per consagrar als
altres, el que no deixava de ser bastant injust; però ningú es va
queixar, el que va provar, un cop més, la bona moral que animava a l'expedició.
En Flaixos va
aprofitar aquest parèntesi per a procedir a minucioses comprovacions i assajos
del seu material. Em va filmar ostensiblement diverses vegades pujant o
baixant corrent pel pendent seleccionat per Setciències per practicar-hi el seu
test de fatiga. Jo esperava que aquestes seqüències no tindrien en
el film, un cop muntat aquest, un lloc gaire important.
En Rodamon tenia per
missió posar a punt el material de radiotelefonia i d’iniciar-nos en l'ús dels
walkie-talkies. Sempre he tingut horror a aquests petits aparells
elèctrics i em va alleujar comprovar que aquells eren de funcionament bastant
simple i que el corrent que utilitzaven era massa feble per a resultar perillós. Però
si els aparells eren simples, els mètodes de conversa no ho eren tant. En
la meva ignorància, jo m'imaginava que ens parlaríem, més o menys, com es fa
quan es telefona. Però era infinitament més complicat. En primer lloc
no es diu a ningú pel seu veritable nom. Es recorre a designacions en
codi. Rodamon ens va donar els nostres nous noms en codi, que es van repartir així:
Catxes: Pesmort.
Setciències: Inventador.
Flaixos: Ocellet.
Cicerone: Excel·lència.
Malaltís: Pupes.
Jo mateix, dit Llunes:
Nexe d’Unió.
El nom codificat de Rodamon
va donar lloc a discussions. Ell havia trobat el d’Explorador; però
aquest sobrenom, no sé per què, no va trobar l'aprovació de cap dels altres
membres de l'expedició. Flaixos, amb una falta de tacte flagrant, va
proposar el nom de Perd-Nords com a molt més apropiat. Acabem per
posar-nos d'acord en el de Voltador, però Rodamon va semblar haver
quedat vexat.
Vam haver de
iniciar-nos en el llenguatge. Un no s'ha d’expressar mai, sota cap
pretext, de forma normal. No es pot dir "Sí", "No" o
"Molt bé". En lloc d'això, s'han d'emprar expressions com ara
"Afirmatiu", "Negatiu" o “Roger”. Les dues de la tarda
es diuen mil quatre-centes hores o un, quatre, zero, zero. I pel que fa a la
mitjanit, per no se sap quina fosca raó matemàtica, no es parla
d'ella. Dirigir-se cap a l'Est és "posar la proa zero-9-zero", i
vint mil peus es converteixen en "vint àngels".
Hi havia també tot un
ritu a observar per a les trucades i les respostes. Ens estava prohibit,
en fi, utilitzar les nostres veus normals; havíem de expressar-nos en una
mena de melopea que faria difícil identificar la veu de cada un.
Els més joves dels
meus companys van semblar trobar un innocent plaer en aquest ritual, però jo he
de convenir que el vaig trobar una mica desconcertant.
Els aparells de ràdio
eren petits, per economitzar pes, i el seu abast era limitat. A vegades
seria, potser, necessari reforçar els missatges per un o dos
intermediaris. Com jo havia fet algunes experiències d'aquest gènere a la
meva infantesa, vaig jutjar útil entrenar-nos una mica. Vaig demanar als
meus companys que es despleguessin seguint un ample cercle, de manera que el
missatge pogués ser transmès d'aparell a aparell. Al principi em vaig
trobar incapaç en absolut de pensar un missatge. S’hagués dit que el meu
cervell s'havia congelat, i vaig romandre alguns minuts sentint-me completament
estúpid. Vaig aconseguir, finalment, compondre el primer missatge: "Quina
serenor que hi ha al Khili-Khili a la llum del matí!".
El missatge que jo
havia llançat, quan em va tornar a arribar, s'havia convertit en aquest altre:
"Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".
Després d'alguns
instants de reflexió, vaig enviar el missatge següent: "Si us plau,
prestin oïda atenta a aquest text." Quan em va arribar, va donar
igualment: "Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu
perill".
Això era
absurd. A títol d'experiència, vaig llançar el missatge següent: "Feliç
i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".
El que es va convertir
a la meva recepció en: "La veu del cap és una dolça música per les
oïdes dels seus companys".
Això va continuar així
durant tot el matí. Jo estava determinat a no renunciar fins que no
haguéssim dominat la tècnica, i aviat, davant la meva gran meravella, els
missatges van començar a ser transmesos perfectament, justament quan s’acostava
l'hora de dinar.
Alguns d'entre
nosaltres s'inclinaven a mostrar-se escèptics sobre el valor de la
ràdio; però no havíem de trigar en rebre una prova magnífica de la seva
utilitat. Em passejava un matí, per tal de meditar sobre les
responsabilitats del comandament, quan el meu walkie-talkie es va posar a
brunzir. Vaig portar l'aparell a la meva oïda i vaig sentir una veu:
-"Excel·lència a Nexe
d’Unió. Excel·lència a Nexe d’Unió. Em sents? Canvi".
-"Nexe d’Unió a
Excel·lència. Nexe d’Unió a Excel·lència. Et sento molt bé. Em
sents tu? Canvi".
La resposta em va
arribar de seguida:
-"Excel·lència a Nexe
d’Unió. T’he rebut amb força vuit. Augmenta potència 2
crans. Canvi".
Vaig augmentar la
potència 2 crans, i vaig dir:
-"Nexe d’Unió a
Excel·lència. He augmentat potència 2 crans. Em sents? Canvi".
-"Excel·lència a Nexe
d’Unió. Et sento molt bé. Bon dia. Saps on és el
llevataps? Canvi".
-"Nexe d’Unió a
Excel·lència. Vols repetir si us plau? Canvi".
-"Excel·lència a Nexe
d’Unió. Repeteixo: et sento molt bé. Bon dia. Saps on és el
llevataps? Canvi".
-"Nexe d’Unió a
Excel·lència. Bon dia. El llevataps és a la butxaca dreta dels meus
pantalons de recanvi. Canvi”.
-"Excel·lència a Nexe
d’Unió. Acabat. Tallo i fora".
Un es pregunta com les
expedicions precedents han pogut triomfar sense el concurs mai prou ponderat de
la ràdio.
A en
Cicerone l’incumbia la missió d'ajustar el salari dels portadors sobrers i de
donar als que es quedaven totes les instruccions sobre el que s'esperava
d'ells. Ens vam quedar amb vuitanta-vuit portadors i onze nois pel viatge
de retorn i vam acomiadar els altres. D'aquests noranta-nou, aquells que no
havien de participar en l'assalt pròpiament dit, haurien d’instal·lar el
campament base en un altre emplaçament que fos a l'abric de les allaus. Cicerone
va estimar que podia deixar-los encarregar-se a ells mateixos de l'operació, ja
que els hi ho havia explicat tot molt clarament. Va ser per a mi un gran
alleujament, ja que per a l'assalt final tindríem necessitat de tots els
europeus de l'expedició.
* *
*
Em
vaig lliurar a un profund estudi dels efectes de la rarificació de l'atmosfera
sobre el comportament humà i vaig sol·licitar als meus companys que m’informessin
de tot incident insòlit del què poguessin ser víctimes a la muntanya. Fins
i tot a una alçada mitjana com la del campament base els efectes eren ja
perceptibles. En el curs d'un partit de futbol improvisat, en Catxes va
injuriar a l'àrbitre -cosa que no s'hagués produït mai a nivell del mar- mentre
que en Setciències tenia una tendència marcada a menjar-se més de la seva part
de melmelada de taronges. Però això no eren més que pertorbacions
momentànies, que desapareixerien amb l'aclimatació.
Era
interessant notar també com la diversitat de temperament dels meus companys
influïa sobre l'elecció de les seves lectures. En Catxes passava les seves
hores de repòs llegint “Bulldog, la llum brillant”. Gairebé totes
les tardes es podia trobar a en Setciències instal·lat sobre un bloc de gel en
trànsit de fosa i ocupat en llegir “Marcians i viatgers atòmics”. En
Flaixos llegia “Assassinat en tres dimensions”. En canvi Rodamon
testimoniava una naturalesa absolutament novel·lesca llegint “L'amor al
laberint”, mentre que no es veia mai a en Malaltís sense un exemplar del
seu propi llibre “El secret d'una salut a prova de bombes”, excepte quan
havia perdut, momentàniament, la salut.
Els
meus deures no em permetien aquestes distraccions frívoles. Però és
interessant notar que Bing, el bang, passava el seu temps lliure llegint
una traducció yogistanesa de “Tres homes en una barca” de Jerome K.
Jerome.
Totes
les tardes teníem una reunió amistosa. Apassionades discussions ben animades
tenien lloc en aquestes assemblees. Una tarda, en el curs d'una d'aquestes
reunions, vam discutir el vell problema: ¿S'han d'utilitzar a muntanya ampolles
d'oxigen i altres mitjans artificials? En Catxes va declarar netament que
eren uns trastos inútils, que feien més nosa que servei. Ens va explicar
la desgraciada aventura del seu amic E. S. Bufegat, que va portar un aparell
d'oxigen que pesava prop de vint quilos fins al cim del Sonem Ja per adonar-se
allà dalt que l'aparell no havia funcionat ni un instant. Setciències va replicar
que aquesta observació era característica de la ignorància d'un
profà. Teníem una ocasió inesperada d'assajar el nostre material en
condicions rigoroses, i era el nostre deure fer-ho. En Setciències va preguntar
a en Catxes per què si condemnava aquests materials els utilitzava. En Catxes
va preguntar a en Setciències si esperava veure aquests aparells escalar tots
solets, tan despulladets com un cuc, sense la seva ajuda. Això era -va
replicar en Setciències- un argument totalment anticientífic. Ell havia
cregut comprendre, des de feia molt de temps, que, per a alguns, l'ascensió
d'una muntanya tenia el caràcter frívol d'una gesta esportiva. Als seus ulls,
la culminació dels nostres esforços consistiria a complir la tasca que ell
mateix s'havia fixat: mesurar la temperatura de la fusió del gel al
cim. Va recordar a en Catxes que, sense oxigen, els esgotadors esforços
intel·lectuals que necessitava aquesta delicada experiència constituirien una
tasca sobrehumana. Però Catxes, amb força poc tacte, em va semblar, va
assegurar que en la seva vasta experiència no trobava el record de res que fos
tan fútil. Va declarar que ningú que no fos un savi atacat de demència
precoç tractaria de fondre el gel al cim d'una muntanya; i tot i que li
vingués la idea, a qui diables li importava això de la temperatura de
fusió? Ens va parlar del seu amic Patacat sota els peus del qual un savi
havia fet fondre el gel al cim del Pedraporca, el que li havia valgut perdre
tres dits d’un peu. "A la muntanya -va concloure-, un savi
constitueix una veritable amenaça".
Mentre
que prosseguien aquesta discussió amb la seva habitual i lloable franquesa, Flaixos
va declarar que, sense aparells d’oxígen, seria impossible rodar un film en
tres dimensions, el que va portar a Rodamon a dir que aquella era una
excel·lent ocasió per no rodar-lo. Si ell participava en l'ascensió era
per fugir de la civilització mecanitzada i tot el que aquesta havia aportat,
especialment les pel·lícules. En Cicerone va dir que deplorava l'estretor
dels punts de vista dels seus companys. Ell mateix no escalava més que per
demostrar el triomf de l'esperit sobre els obstacles. Els mitjans artificials
-va afirmar- eren contraris a l'esperit esportiu; si no s'era capaç
d'escalar muntanyes sense recórrer a mitjans artificials, més valia
renunciar. En Malaltís va pretendre que això eren paraules; si un es
volia abstenir de tot mitjà artificial, caldria prescindir també de les tendes,
els piolets i els vestits. Va preguntar a en Cicerone si aquest es sentia
capaç d'intentar l'ascensió de l'Khili-Khili amb un drap, o encara menys que
això, per tot vestit.
Encara
que jo mantinc l'opinió que entre amics cal parlar clar, vaig estimar que en
aquells moments s'estaven passant de la mesura. Vaig recordar-els-hi,
doncs, les paraules de A. Nem de Canto: "Cap muntanyenc experimentat
rebutjaria l'auxili de la ciència; però hi ha límits". Pensava
que aquesta intervenció posaria fi a la discussió. Què afegir, en efecte,
a això? Però ningú va semblar fer-li gens de cas. Era evident que
patíem encara els efectes de la rarificació de l'atmosfera.
