Translate

Metges Expedicionaris Caiguts a Muntanya - 3

Dr. Joan Martínez Sellés. 

Barcelona 9·7·1957, Shisha Pangma 19·10·1990. 

Metge de la Expedición Cívico-Militar al Shisha Pangma. El 19 d’octubre 1990, durant el descens del cim, va morir d’esgotament i hipotèrmia en un bivac en condicions extremes. Desconeixem més dades i no disposo de cap fotografia seva.

He trobat les informacions següents:

1.- Entrevista a Carlos Soria i publicada a Desnivel el dia 6 de setembre de 2013. En una de les preguntes esmenta a en Joan Martínez Sellés.

  • ¿Cómo ves el Shisha Pangma? ¿Has estado antes? 
  • Sí, he subido a la cumbre central y conozco buena parte de la ruta. El último día me preocupa porque para ir a la cumbre principal, debe ser complicado, un día “muy largo”. También recuerdo que cuando se hizo la primera ascensión española (otoño 1990), que organizó el Grupo Militar de Alta Montaña [en colaboración con la FEDME] en la que también participó Miguel Ángel Vidal, un chico que se llamaba Juan Martínez Sellés, que había estado conmigo en el Nanga Parbat, murió en la bajada de agotamiento, y era un tío fuertísimo. Ya veremos, hay que verlo allí. Procuraré adaptarme a lo que haya que hacer, madrugar o salir la tarde anterior o lo que sea.

2.- També aquest comentari a:

https://www.turiski.es/los-14-ochomiles-o-las-14-montanas-mas-altas-del-mundo/

  • Shisha Pangma. Primera ascensión española: 13 de Octubre de 1990. Cinco componentes de la expedición cívico-militar española (Francisco Gan Pàmpols, Pedro Expósito Lahoz, Francisco Pérez Arellano, Miguel Ángel Vidal González y Juan Martínez Sellés) hicieron cima. No obstante, la expedición acabó en tragedia. En el descenso entre los campamentos tercero y cuarto, el grupo tuvo que realizar un vivac por encima de los 7.000 metros, en condiciones extremas de viento y frio. Juan Martínez Sellés, médico de la expedición, falleció por hipotermia. 

3.- El relat d’aquella expedició publicat a The Himalayan Journal al número de l’any 1993, també esmenta la seva mort. https://www.himalayanclub.org/hj/49/22/two-spanish-climbs/

 









Etiquetes: , , , ,
edit

Metges expedicionaris caiguts a muntanya - 2


Juan José Polo Carbayo. Salamanca 1970 – Everest 2012

Nascut a Salamanca es va criar a Mataró. Va estudiar Medicina a Barcelona. A finals dels anys noranta es va fer soci i va freqüentar les sessions i conferències setmanals de l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya (IEMM) de Barcelona. Després va marxar per cursar l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària al Hospital Universitario Nuestra Señora de la Candelaria a Tenerife.

El premonsó de l’any 2012 va contractar l’empresa Snowy Horizon Treks and Expeditions per pujar a l’Everest / Qomolangma, va viatjar a Kathmandu i d’allà al Tibet. Va fer cim per la ruta tibetana el dia 18 de maig a la tarda. Baixant, el dia 19 de maig va morir de malaltia, sense accident, a 8400 metres d’altitud. Els xerpes que l’acompanyaven ho van atribuir a Edema Cerebral d’Altitud (ECA), diagnòstic que, seguint el seu relat, seria discutible. No té cap importància; si no era ECA, tot infart de miocardi, trombosi cerebral o pulmonar i altres malalties greus freqüents en altitud  hauria tingut, i va tenir, el mateix resultat. Segons van relatar els xerpes el seu cos va quedar a la muntanya.


Etiquetes: , , , ,
edit

MUNTANYA I MALALTIES CARDIOVASCULARS

Enguany l’exitós programa benèfic de la televisió pública de Catalunya ha dedicat els diners recollits a l’investigació de les malalties cardiovasculars, un dels flagells que afecten als humans. Benvinguda sigui la solidaritat i la inversió en investigació.

També a la muntanya apareixen malalties cardiovasculars. Recordem que es considera que el 75% dels problemes de salut a muntanya es refereixen a problemes traumàtics (caigudes, allaus, fractures, cops, patacades i altres lesions), el 12,5% es deuen a problemes ambientals (bàsicament altitud, calor i fred) i l’altre 12,5% a malalties comuns d’origen no muntanyenc. Òbviament tot això és aproximat i depèn de quines muntanyes ens referim, de l’activitat que es faci i de les característiques personals de cadascú. Està clar que no és igual anar al Montseny que als Andes, com no és igual esquiar que passejar o escalar. Com no son iguals els tibetans que els hawaians.

Entre aquestes malalties comuns que es manifesten a la muntanya, les d’origen cardiovascular son freqüents. Al final de l’article, pels interessats en el tema de les malalties cardiovasculars a muntanya, afegirem algunes publicacions i altres dades sobre el tema.

Ara un relat. Un cas de malaltia cardiovascular que es va manifestar a la muntanya. 

Poc pensava jo aquell capvespre de finals de juliol, esperant el sopar en un campament a 4800m, el que veuria i com acabaria tot plegat...

Centrem-ho. International Snow Leopard Expedition Type 1 Diabetes (ISLET) al Lenin Peak (Pamir del Kirghizstan). Muntanyencs diabètics amb experiència a l’Aconcagua i al Cho Oyu es van enamorar del Pic Lenin i cap allà vam anar l’any 2005. Qui vulgui llegir el diari/relat d’aquella expedició el pot trobar aquí: 

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari3.html

Abans també hi havia el film, que era en obert a Internet, però qui fos el propietari el va retirar.

Aquest és el relat del cas:

Capvespre. Escrivint a la tenda. Nevisqueja. Aviat tocarà sopar i anar a jeure.

- Ton, Tooon!

Em criden. Quina forma de cridar! A veure que passa....

He hagut de córrer. Han arribat dos del Campament Base, d’una altra expedició, que han trigat a pujar al Campament 1 perquè un no anava gaire fi i el seu company, què és infermer i responsable de la salut del grup, el vigilava i cuidava al CB. Aquest que ja no anava fi al CB, m’han explicat que tenia una infecció respiratòria amb tos, mocs i cansament i que el tractaven amb antibiòtics. El cas és que ha arribat ben apurat al C1. Em criden i veig a un pacient que s’ofega de forma clara, amb coloració blavosa dels llavis i de la pell en general i amb tos seca. Freqüència cardíaca 120 batecs per minut en repòs. SaO2 51%. Tensió arterial 140/80 mmHg. Freqüència respiratòria 34 respiracions per minut. Temperatura 36,9ºC. Auscultació respiratòria amb crepitants molt audibles, amb espiració allargada, a ambdós camps pulmonars, de predomini a les bases. Diagnòstic: Edema Pulmonar d’Altitud. Són les 17 hores i està començant a nevar més fort. Ens queden moltes esquerdes a les fosques abans de perdre altura de forma notable; a més a més encara caldria pujar al coll, abans de baixar definitivament. Massa perillós de nit. El pla serà doncs administrar nifedipina i dexametasona, repòs absolut al sac, ben càlid, i rehidratar amb alguna cosa calenta. Aviso a la seva colla i als de la meva que sòn al C1, que si no millora en poques hores, ens caldrà treballar tota la nit manxant amb la cambra hiperbàrica. I que, millori poc o millori molt, amb la primera llum de demà, volant cap avall acompanyat per un grup potent que el pugui ajudar si convé. 

20 hores: com que és dins de la tenda i l’hora foscant, no puc avaluar la cianosi però la tos, la dispea i els crepitants han millorat clarament. Freqüència cardíaca 90 bpm en repòs. SaO2 62%. Tensió arterial 125/75 mmHg. Freqüència respiratòria 30 rpm. Temperatura 36,9ºC. Mantinc els mateixos medicaments cada 6 hores i el mateix pla.

És curiós, que tot i ofegant-se com s’ofegava, no ha perdut la compostura ni el somriure en cap moment; com si no passés res o no anés amb ell. O és un tipus molt dur o no tenia clar que l’edema pulmonar d’altitud pot matar en poques hores.

Aquest muntanyenc, encordat amb dos companys forts, va tornar al día següent al CB. La setmana següent era a casa seva, a nivell del mar.

Retornats tots a casa, com ja havíem pactat allà dalt, vam començar un estudi mèdic en profunditat. La Prova de Tolerància a la Hipòxia va mostrar poca capacitat cardiaca a l’esforç en altitud. L’Ecocardiograma va diagnosticar Miocardiopatía Hipertrófica severa. L’Electrocardiograma llarg (Holter) va mostrar freqüents trastorns del ritme cardiac. Evidentment el consell va ser posar-se en mans d’un cardiòleg i seguir un tractament estricte.

La miocardiopatía hipertrófica (CH) és malaltia relativamente comú, sovint amb incidencia familiar, de pronòstic sever, responsable de moltes de les morts sobtades en esportistes. A gran altitud és coneguda la seva relació amb l’Edema Pulmonar d’Altitud per Hipertensió Arterial Pulmonar (HTAP). La CH  cursa sovint amb HTAP a nivel del mar i molt més en altitud.

El primer mes tot va anar bé, segons semblava. Com que no va dir res els següents dos mesos, vaig escriure-li per demanar com anava tot. Uns dies després em va contestar la seva dona. Havia mort sobtadament al carrer unes setmanes abans. Tenia 52 anys.

Ja veieu que les malalties de l’altitud també poden estar relacionades amb trastorns presents a casa de cadascú.

Imatges. Radiografies de tórax d’Edema Pulmonar d’Altitud amb Cardiopatía Hipertròfica. Cortesia de les imatges per classes i conferències (1990) publicades per la International Society for Mountain Medicine (ISMM).

 

Afegeixo unes informacions, estudis i publicacions sobre el tema de les malalties cardiovasculars i l’altitud.

  1. https://www.maldemuntanya.cat/2017/01/doctor-amb-malaltia-coronaria-puc-pujar.html
  2. https://www.maldemuntanya.cat/2017/05/consejos-del-comite-de-expertos-sobre.html
  3. https://www.maldemuntanya.cat/2017/02/acute-hypobaric-hipoxia-does-not-affect.html?m=1
  4. E. Garrido, A. Veres, J.L. Ventura, A. Ricart, C. Javierre y E. Marticorena. Carta: Angioplastia coronaria y exposición a gran altitud: a propósito de un caso. Revista Latina de Cardiología. 20:80-81, 1999. 

Imatge. Dos models de bossa hiperbàrica per tractar el Mal de Muntanya amb les bombes manual i de peu per mantenir la bossa inflada i ventilada. A la dreta el model francès (Certec) i a l’esquerra el nordamericà (Gamow). Fotografia feta l’any 1990 al pati del petit hospital / consultori de Pheriche a 4000 metres d’altitud. 


Etiquetes: , , , , , , ,
edit

MESTRES DE LA MEDICINA DE MUNTANYA. Dr. Battestini

 Rafael Battestini Pons.  Barcelona 1932 - 2017.         

Estudià a l’Escola Blanquerna. Membre d’una saga de metges d’origen cors represaliats pel franquisme després de treballar a la sanitat pública republicana. Qui exiliat, qui afusellat.

Llicenciat en Medicina l’any 1956. Diplomat en Sanitat el 1958 i en Medicina Aeroespacial el 1963. Especialista en Medicina Interna i Aparell Digestiu el 1966. Doctorat per la Universitat de Barcelona l’any 1973.

Soci i Medalla de Mèrit de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Fundador de la Societat Catalana de Medicina Aeroespacial, Subaquàtica i Ambiental. 

Soci Fundador i primer president de l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya Dr. Castelló Roca. Col·laborà amb entusiasme a diversos Cursos i Màsters Universitaris de Medicina i Socors de Muntanya de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autónoma de Barcelona.

Soci del Centre Excursionista de Catalunya, també col·laborà a la revista Muntanya.

Publicacions:

Articles i editorials a les revistes: Medicina Clínica, JANO, l’Internista i Gaseta Sanitària.

Monografies i Llibres: *L’Home i l’Espai. *L’Home i el seu Entorn. *L’Home i la Biofísica.  *L’Esport en col·lectius en risc social. *Les presons de Catalunya: eduquen o castiguen? *Peregrinació al Tibet. Etc.

Comunicacions als: XI World Congress on Mountain Medicine. XI i XII Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Congrés d’Història de la Medicina Catalana.

Capítol “Trastorns per fenòmens físics” a Manual de Medicina Interna, obra monumental dirigida pel Prof. Ciril Rozman. 

 


Imatges. Portades d’algunes de les seves publicacions. Dedicatòria amb la seva signatura del seu llibre “L’home i el seu entorn” que em va regalar quan jo preparava l’expedició a l’Everest de 1983. 

Agraïments: Les fotografies d’aquest escrit on apareix el Dr. Battestini durant les classes als Cursos de Medicina i Socors de Muntanya les hem d’agraïr al Dr. Francesc Alavedra Papell, veterà coorganitzador dels cursos.


Etiquetes:
edit

Film Broad Peak

Coneixeu aquest film polonès de 2022? 

Relata una expedició polonesa de l’hivern de 1988 que va generar certa polèmica. A l’Expedició Catalana Banc de Sabadell/Catalunya Ràdio al K2 d’aquell mateix estiu ja rebíem els ecos de la polèmica.

Si algú s’interessa per l’Expedició Catalana Banc de Sabadell/Catalunya Ràdio al K2 de 1988 aquí trobareu els àudios gravats durant tota l’expedició, alguns ben sucosos:

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

Tornant al film “Broad Peak” i sense entrar en la polèmica. 

Considero que és un film molt ben fet i que recrea aquell ambient expedicionari de fa 34 anys fidelment. Així èren els campaments i les ascensions. 

El que no era així era la capacitat de comunicació de les imatges. La imatge de l'alpinista al cim del Nanga Parbat filmat amb un dron, era impensable fa trenta anys.

Ja sabeu que ara les agències i Internet han fet que, en temporada, tots els vuitmils siguin atapeïts com autopista en cap de setmana i que, si algú paga, es puguin pujar càmeres, drons i el que calgui fins el cim. 

Per qui es vulgui baixar el film, que és bonic i val la pena. Ull viu que pesa 1,78 gigues.

https://va.cat/link/TVRZd01UVXlNamt5TUE9OjpoYXNoOjowLjYyMTYxNzAwIDE2NzAwMTc5MDg-


Etiquetes: , , , ,
edit

Petita rectificació al diari Ara

El diari Ara ha publicat avui (11·12·2022)·un sentit article signat per Jordi Garrigós sobre els 40 anys de la primera expedició catalana a l'Everest.

https://diumenge.ara.cat/diumenge/everest-1982-primers-catalans-sostre-mon_130_4566515.html

Per qui vulgui veure el film d'aquella esforçadíssima expedició del Centre Excursionista de Catalunya de 1982 i primera en intentar l'Everest:

https://www.rtve.es/play/videos/arxiu-tve-catalunya/everest-1982/6653739/

Després d'escriure al diari Ara penjo aquí aquests comentaris.

En primer lloc a la llista dels cims de vuitmil metres ascendits per catalans abans de 1982 hi consta el Lhotse Shar l'any 1980. El vuitmil que es va pujar l'any 1980 va ser el Gasherbrum II; ho sé molt bé perqué vaig formar part d'aquella expedició. I el Broad Peak per part dels mataronins, l'any 1981. El Lhotse Shar no es va pujar, per la cordada Badiola-Vallés, fins l'any 1992.

En segon lloc, la fotografia del grup expedicionari de l'any 1982 és errònia. La imatge no es correspón amb l'expedició de 1982, sinó que es tracta dels expedicionaris de l'Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest, vessant Tibet de 1983. En aquest cas també ho puc afirmar categòricament. Aquest servidor de vostés és el tercer, dret, començant per l'esquerra.

Suggereixo als redactors de l'Ara que canviin la fotografia per una de les que afegeixo i que es poden trobar lliures a Internet i que efectivament es corresponen amb el grup expedicionari de 1982.




Afegit el dia 13·12·2022:
De savis és rectificar. Avui l'article recull les esmenes que des d'aquí, i segur que des d'altres fonts, els hi han arribat. Llàstima que no inclogui la fotografia dels expedicionaris de 1982, que torno a oferir.
 


Etiquetes: , , , ,
edit

METGES MUNTANYENCS. MEDICINA DE MUNTANYA

Algú té més informació sobre metges muntanyencs?

Dedicar-se a la Medicina de Muntanya necesita molta vocació. El metge muntanyenc que s’hi dediqui no té ni un euro a guanyar i molts a gastar si vol publicar el que ha aprés o assistir a expedicions, congressos i reunions. La Medicina de Muntanya no és cap negoci. És una dedicació apassionada. Alguns, mentre son joves, poden treballar uns anys en un sistema de rescat medicalitzat però aquests són sempre poquets.

És clar que no tots els metges que fan muntanya es dediquen a la Medicina de Muntanya. Quants metges han estat muntanyencs? La llista deu ser molt llarga. Tan llarga que penso que és impossible de fer i de verificar. Però ens hi podem acostar.

Aquests articles van de metges muntanyencs. Com que segur que som milers, només vull saber dades sobre els que ja no són entre nosaltres. Demano més informació a qui la tingui.

El savi aragonés, i Premi Nobel, Dr. Santiago Ramón y Cajal era un apassionat de les excursions i de la vida a la natura. Segur que coneixeu el llibre “Cajal y la Naturaleza” del company i col·lega Dr. Eduardo Garrido Marín (Editorial Desnivel) on es poden trobar unes imatges impagables del Pirineu de fa cent anys i de don Santiago.

A la galería de metges del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, només he trobat a quatre col·legues, que he tingut el privilegi de conèixer, relacionats amb la Medicina de Muntanya.

Podeu consultar la seva semblança aquí:

https://www.galeriametges.cat/galeria.php#

  

Mariano Anglada i Lasierra. Barcelona 17·6·1917 – 4·1·2010. Metge cirurgià i responsable mèdic de la primera Annapurna Spanish Expedition de 1974. Primera ascensió mundial a l’Annapurna Est.


August Castelló Roca. Barcelona 4·7·1918 – 10·6·1991. Professor de fisiologia a la facultat i dedicat a la medicina de l’esport. Va ser el nostre mestre i mentor quan començàvem. L'Institut d'Estudis de Medicina de Muntanya s'anomenava Dr. Castelló Roca en homenatge al seu mestratge. 

Josep Mª Figueras i Anmella (“Pitu Figueras”). Barcelona22·6·1926 – 29·9·2011. Cirurgià ortopèdic i traumatòleg. Precursor de la medicina de l’esquí, el fred i les lesions traumàtiques relacionades. 

 

Carles Margarit i Creixell. Barcelona 1950 – La Cerdanya 2005. Cirurgià. Pioner dels trasplantaments hepàtics als hospitals de la Vall d’Hebró i de Bellvitge. Una allau el va atrapar pujant amb esquís a la Tossa Plana de Llés.


A la galeria de metges catalans il·lustres del Col·legi de Metges de Barcelona no hi consta el Dr. Rafael Battestini Pons (1932 – 2017). El reivindico com un dels mestres de la medicina en entorns hostils i primer president de l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya Dr. Castelló Roca. A la página web de l’Acadèmia de Medicina de Catalunya podeu trobar el seu perfil: 

http://ramc.cat/aw-team-member/battestini-i-pons-rafael/


Quan tingui més dades publicarem el perfil del Dr. Battestini Pons que mereix de sobres ser a la galería de metges il·lustres del Col·legi de Metges de Catalunya. 

Etiquetes: ,
edit

METGES EXPEDICIONARIS CAIGUTS A MUNTANYA - 1

Hi ha una especie molt especial de metges muntanyencs que dediquen tanta passió a la muntanya i a les experiències que proporciona com a la carrera professional. Apassionats de la muntanya, també ho son d’assistir als seus companys en una expedició llunyana. La medicina expedicionaria. En conec alguns.

Començo amb les dades de que disposo i, si algú en té més i ens les comunica, les afegirem. 

Dr. Josep Grañó Ortega. Sant Boi de Llobregat 20 Febrer 1956. Hidden Peak 19 Agost de 1990.

 


https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Gra%C3%B1%C3%B3_i_Ortega

Al Mirador de les Espases (Olesa de Montserrat) hi ha un monòlit en memòria de Josep Grañó i Albert Ibàñez que van morir durant l'expedició Olesa - Hidden Peak'90. El monument es va inaugurar el 12 de maig de 1991.

https://www.youtube.com/watch?v=KgCxCVNDgts. Film de “Al filo de lo imposible” sobre l’expedició al Hidden Peak

Biografía. Cursa els estudis primaris a Sant Boi de Llobregat al col·legi Joan Bardina i el batxillerat a l’Institut Joaquim Rubió i Ors on es titula el 1974. Tot seguit estudia a l’Escola d’Assistents Tècnics Sanitaris (ATS) on obté el títol d’infermeria el 1978, any en què es col·legia per poder exercir. En aquest temps, va cursar la carrera a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Llicenciat el 1983.

Interessat des de ben jove per la muntanya, Josep Grañó és un dels membres fundadors del Centre Excursionista de Sant Boi que s’inaugura el 1980. Visita asiduament les muntanyes més properes i col·labora amb altres companys per obrir la Via Santboiana al Serrat del Moro a Montserrat.

El 1985, junt amb la seva família, es trasllada a viure a Olesa de Montserrat tot i que ha de desplaçar-se diàriament a Barcelona perquè treballa al Servei d’Urgències de l’Hospital del Mar.

Membre del Centre Excursionista d’Olesa, l’any 1987, Josep Grañó participa com a metge en l’Expedició Karakorum 87 al Broad Peak. A la tornada, reflecteix aquesta experiència al llibre Expedició Karakorum: Broad Peak Central: projecte mèdic.

El 18 agost de 1990, durant l'expedició Olesa - Hidden Peak'90, Josep Grañó i l'alpinista Albert Ibáñez van perdre el contacte amb els companys en una zona batuda d'allaus, quan tornaven al campament 3 del Hidden Peak (també anomenat Gasherbrum I, Karakorum, Pakistan) després de renunciar a fer cim després d'haver assolit els 7.400 metres. No consta enlloc que ningú hagi trobat mai els cossos.

Bibliografía: Expedició Karakorum: Broad Peak Central: projecte mèdic. No he pogut trobar aquesta publicació.

  

Etiquetes: , , ,
edit

CURS D'HIPOTÈRMIA

CURS D’HIPOTÈRMIA ACCIDENTAL EN EL PACIENT POLITRAUMÀTIC


Per aquells professionals interessats en la Medicina de Muntanya i totes les seves subvariants, entre elles la hipotèrmia.

Properament es celebrarà a Barcelona un curs d’introducció al tractament hospitalari dels pacients hipotèrmics amb traumatismes greus. 

Llegint el programa, queda clar que el personal d’assistència primària, de rescat i de trasllat, es pot beneficiar d’aquests coneixements, especialment de la identificació i classificació de les hipotèrmies.

Afegeixo informació del curs.


https://hospital.vallhebron.com/es/actualidad/agenda/hipotermia-accidental-en-el-paciente-politraumatico-hipotermia-accidental-en-el-paciente-politraumatico-segunda-edicion







edit

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. Entrega 5

 

CAPÍTOL V.  EL CAMPAMENT BASE

Al campament base vam començar a preparar-nos per a la tasca que ens esperava. El nostre primer objectiu era aclimatar-nos. Obtenir el millor de cada un dels membres que componen una expedició d'aquest gènere és un dels problemes més delicats que es plantegen a un cap digne d'aquest nom. Aquest problema, en efecte, és triple, i comprèn tres punts: fatiga, aclimatació i malaltia. 

La qüestió de la fatiga té un doble aspecte: si un home treballa massa, s'esgota; si no treballa, es fa mandrós. 

Pel que fa a l'aclimatació, és igualment un problema triple: primer, un home ha de passar algun temps en alçada abans de poder treballar de forma efectiva; segon punt: si roman massa temps a grans altures, la seva salut es ressent; tercer punt: sens dubte, podrà recobrar forces si descendeix a altures normals. El factor psicològic ve encara a complicar més les coses, i en això no tinc més que un principi, al qual m'atinc sempre: un escalador satisfet és un bon escalador.

Respecte de la malaltia, gràcies als notables esforços d’en Malaltís, l'expedició va romandre a l'abric dels atacs de les malalties. Tothom estava en excel·lent forma física, amb excepció del pobre Catxes, a qui el clima del campament de base fatigava considerablement i que no s'acostumava tan ràpidament com els altres; i de Malaltís, que patia símptomes estranys i complicats: pal·lidesa, suors abundants, pols ràpid i feble, temperatura per sota del que és normal, sospirs, nerviosisme, set, refredament de les extremitats, debilitat, vertigen i brunzits a les orelles. El pobre estava ben irritat per trobar-se en aquest estat i també per ser incapaç de formular un diagnòstic. El misteri va acabar sent aclarit gràcies a en Cicerone, que va exhibir un manual de cures de socors, fent observar que els símptomes que presentava Malaltís eren exactament els de l'hemorràgia, faltant-li només els dos últims: insensibilitat i mort. Va afegir que quedava alguna esperança; Malaltís va descobrir llavors que s'havia fet un tall a l'orella a l'afaitar-se i que anava perdent lentament la sang. Després d'haver detingut l’hemorràgia aplicant-se a l'orella un tros de gel va haver-se de curar dels efectes de l'operació per una congelació a l’orella. En acabat va caure malalt de xarampió.

Cada un de nosaltres va passar el seu període d'aclimatació segons les seves disposicions naturals i les exigències de la seva missió. En Catxes va vigilar, tan bé com ho permetia el seu estat de salut, el desembalatge i emmagatzemament de les provisions; en els seus moments de major activitat havia de fugir d’en Setciències, que insistia en sotmetre’l, a ell, que era el més corpulent de tota l'expedició, a una esgotadora prova titulada test de fatiga.

En Setciències estava entusiàsticament  entregat a tota mena d'investigacions. S’el podia veure a qualsevol hora del dia tallant blocs de gel amb la pala o el piolet i escalfant-los per mesurar el punt d'ebullició del gel. Va oferir una recompensa d'un xíling per cada espècimen de fauna local que trobèssim, i de tres xílings si era un exemple de transversió de Wharton en altitud; però, tot i el temps que vam passar registrant esquerdes i aixecant pedres, cap de nosaltres va aconseguir millorar sensiblement els seus ingressos. Setciències em va triar a mi, el membre més lleuger de l'expedició, per sotmetre’m al test de la fatiga. Desitjós com estava d'animar totes les activitats dels meus companys, vaig posar de la meva part tot el possible per satisfer les seves exigències; però aviat em vaig trobar tan esgotat, que no em quedava cap energia per consagrar als altres, el que no deixava de ser bastant injust; però ningú es va queixar, el que va provar, un cop més, la bona moral que animava a l'expedició.

En Flaixos va aprofitar aquest parèntesi per a procedir a minucioses comprovacions i assajos del seu material. Em va filmar ostensiblement diverses vegades pujant o baixant corrent pel pendent seleccionat per Setciències per practicar-hi el seu test de fatiga. Jo esperava que aquestes seqüències no tindrien en el film, un cop muntat aquest, un lloc gaire important.

En Rodamon tenia per missió posar a punt el material de radiotelefonia i d’iniciar-nos en l'ús dels walkie-talkies. Sempre he tingut horror a aquests petits aparells elèctrics i em va alleujar comprovar que aquells eren de funcionament bastant simple i que el corrent que utilitzaven era massa feble per a resultar perillós. Però si els aparells eren simples, els mètodes de conversa no ho eren tant. En la meva ignorància, jo m'imaginava que ens parlaríem, més o menys, com es fa quan es telefona. Però era infinitament més complicat. En primer lloc no es diu a ningú pel seu veritable nom. Es recorre a designacions en codi. Rodamon ens va donar els nostres nous  noms en codi, que es van repartir així:

Catxes: Pesmort.

Setciències: Inventador.

Flaixos: Ocellet.

Cicerone: Excel·lència.

Malaltís: Pupes.

Jo mateix, dit Llunes: Nexe d’Unió.

El nom codificat de Rodamon va donar lloc a discussions. Ell havia trobat el d’Explorador; però aquest sobrenom, no sé per què, no va trobar l'aprovació de cap dels altres membres de l'expedició. Flaixos, amb una falta de tacte flagrant, va proposar el nom de Perd-Nords com a molt més apropiat. Acabem per posar-nos d'acord en el de Voltador, però Rodamon va semblar haver quedat vexat.

Vam haver de iniciar-nos en el llenguatge. Un no s'ha d’expressar mai, sota cap pretext, de forma normal. No es pot dir "Sí", "No" o "Molt bé". En lloc d'això, s'han d'emprar expressions com ara "Afirmatiu", "Negatiu" o “Roger”. Les dues de la tarda es diuen mil quatre-centes hores o un, quatre, zero, zero. I pel que fa a la mitjanit, per no se sap quina fosca raó matemàtica, no es parla d'ella. Dirigir-se cap a l'Est és "posar la proa zero-9-zero", i vint mil peus es converteixen en "vint àngels".

Hi havia també tot un ritu a observar per a les trucades i les respostes. Ens estava prohibit, en fi, utilitzar les nostres veus normals; havíem de expressar-nos en una mena de melopea que faria difícil identificar la veu de cada un.

Els més joves dels meus companys van semblar trobar un innocent plaer en aquest ritual, però jo he de convenir que el vaig trobar una mica desconcertant.

Els aparells de ràdio eren petits, per economitzar pes, i el seu abast era limitat. A vegades seria, potser, necessari reforçar els missatges per un o dos intermediaris. Com jo havia fet algunes experiències d'aquest gènere a la meva infantesa, vaig jutjar útil entrenar-nos una mica. Vaig demanar als meus companys que es despleguessin seguint un ample cercle, de manera que el missatge pogués ser transmès d'aparell a aparell. Al principi em vaig trobar incapaç en absolut de pensar un missatge. S’hagués dit que el meu cervell s'havia congelat, i vaig romandre alguns minuts sentint-me completament estúpid. Vaig aconseguir, finalment, compondre el primer missatge: "Quina serenor que hi ha al Khili-Khili a la llum del matí!".

El missatge que jo havia llançat, quan em va tornar a arribar, s'havia convertit en aquest altre: "Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".

Després d'alguns instants de reflexió, vaig enviar el missatge següent: "Si us plau, prestin oïda atenta a aquest text." Quan em va arribar, va donar igualment: "Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".

Això era absurd. A títol d'experiència, vaig llançar el missatge següent: "Feliç i alegre, el canari canta a casa de l’escalador en greu perill".

El que es va convertir a la meva recepció en: "La veu del cap és una dolça música per les oïdes dels seus companys".

Això va continuar així durant tot el matí. Jo estava determinat a no renunciar fins que no haguéssim dominat la tècnica, i aviat, davant la meva gran meravella, els missatges van començar a ser transmesos perfectament, justament quan s’acostava l'hora de dinar.

Alguns d'entre nosaltres s'inclinaven a mostrar-se escèptics sobre el valor de la ràdio; però no havíem de trigar en rebre una prova magnífica de la seva utilitat. Em passejava un matí, per tal de meditar sobre les responsabilitats del comandament, quan el meu walkie-talkie es va posar a brunzir. Vaig portar l'aparell a la meva oïda i vaig sentir una veu:

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Excel·lència a Nexe d’Unió. Em sents? Canvi".

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. Nexe d’Unió a Excel·lència. Et sento molt bé. Em sents tu? Canvi".

La resposta em va arribar de seguida:

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. T’he rebut amb força vuit. Augmenta potència 2 crans. Canvi".

Vaig augmentar la potència 2 crans, i vaig dir:

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. He augmentat potència 2 crans. Em sents? Canvi".

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Et sento molt bé. Bon dia. Saps on és el llevataps? Canvi".

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. Vols repetir si us plau? Canvi".

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Repeteixo: et sento molt bé. Bon dia. Saps on és el llevataps? Canvi".

-"Nexe d’Unió a Excel·lència. Bon dia. El llevataps és a la butxaca dreta dels meus pantalons de recanvi. Canvi”.

-"Excel·lència a Nexe d’Unió. Acabat. Tallo i fora".

Un es pregunta com les expedicions precedents han pogut triomfar sense el concurs mai prou ponderat de la ràdio.

A en Cicerone l’incumbia la missió d'ajustar el salari dels portadors sobrers i de donar als que es quedaven totes les instruccions sobre el que s'esperava d'ells. Ens vam quedar amb vuitanta-vuit portadors i onze nois pel viatge de retorn i vam acomiadar els altres. D'aquests noranta-nou, aquells que no havien de participar en l'assalt pròpiament dit, haurien d’instal·lar el campament base en un altre emplaçament que fos a l'abric de les allaus. Cicerone va estimar que podia deixar-los encarregar-se a ells mateixos de l'operació, ja que els hi ho havia explicat tot molt clarament. Va ser per a mi un gran alleujament, ja que per a l'assalt final tindríem necessitat de tots els europeus de l'expedició.

* * *

Em vaig lliurar a un profund estudi dels efectes de la rarificació de l'atmosfera sobre el comportament humà i vaig sol·licitar als meus companys que m’informessin de tot incident insòlit del què poguessin ser víctimes a la muntanya. Fins i tot a una alçada mitjana com la del campament base els efectes eren ja perceptibles. En el curs d'un partit de futbol improvisat, en Catxes va injuriar a l'àrbitre -cosa que no s'hagués produït mai a nivell del mar- mentre que en Setciències tenia una tendència marcada a menjar-se més de la seva part de melmelada de taronges. Però això no eren més que pertorbacions momentànies, que desapareixerien amb l'aclimatació.

Era interessant notar també com la diversitat de temperament dels meus companys influïa sobre l'elecció de les seves lectures. En Catxes passava les seves hores de repòs llegint “Bulldog, la llum brillant”. Gairebé totes les tardes es podia trobar a en Setciències instal·lat sobre un bloc de gel en trànsit de fosa i ocupat en llegir “Marcians i viatgers atòmics”. En Flaixos llegia “Assassinat en tres dimensions”. En canvi Rodamon testimoniava una naturalesa absolutament novel·lesca llegint “L'amor al laberint”, mentre que no es veia mai a en Malaltís sense un exemplar del seu propi llibre “El secret d'una salut a prova de bombes”, excepte quan havia perdut, momentàniament, la salut.

Els meus deures no em permetien aquestes distraccions frívoles. Però és interessant notar que Bing, el bang, passava el seu temps lliure llegint una traducció yogistanesa de “Tres homes en una barca” de Jerome K. Jerome.

Totes les tardes teníem una reunió amistosa. Apassionades discussions ben animades tenien lloc en aquestes assemblees. Una tarda, en el curs d'una d'aquestes reunions, vam discutir el vell problema: ¿S'han d'utilitzar a muntanya ampolles d'oxigen i altres mitjans artificials? En Catxes va declarar netament que eren uns trastos inútils, que feien més nosa que servei. Ens va explicar la desgraciada aventura del seu amic E. S. Bufegat, que va portar un aparell d'oxigen que pesava prop de vint quilos fins al cim del Sonem Ja per adonar-se allà dalt que l'aparell no havia funcionat ni un instant. Setciències va replicar que aquesta observació era característica de la ignorància d'un profà. Teníem una ocasió inesperada d'assajar el nostre material en condicions rigoroses, i era el nostre deure fer-ho. En Setciències va preguntar a en Catxes per què si condemnava aquests materials els utilitzava. En Catxes va preguntar a en Setciències si esperava veure aquests aparells escalar tots solets, tan despulladets com un cuc, sense la seva ajuda. Això era -va replicar en Setciències- un argument totalment anticientífic. Ell havia cregut comprendre, des de feia molt de temps, que, per a alguns, l'ascensió d'una muntanya tenia el caràcter frívol d'una gesta esportiva. Als seus ulls, la culminació dels nostres esforços consistiria a complir la tasca que ell mateix s'havia fixat: mesurar la temperatura de la fusió del gel al cim. Va recordar a en Catxes que, sense oxigen, els esgotadors esforços intel·lectuals que necessitava aquesta delicada experiència constituirien una tasca sobrehumana. Però Catxes, amb força poc tacte, em va semblar, va assegurar que en la seva vasta experiència no trobava el record de res que fos tan fútil. Va declarar que ningú que no fos un savi atacat de demència precoç tractaria de fondre el gel al cim d'una muntanya; i tot i que li vingués la idea, a qui diables li importava això de la temperatura de fusió? Ens va parlar del seu amic Patacat sota els peus del qual un savi havia fet fondre el gel al cim del Pedraporca, el que li havia valgut perdre tres dits d’un peu. "A la muntanya -va concloure-, un savi constitueix una veritable amenaça".

Mentre que prosseguien aquesta discussió amb la seva habitual i lloable franquesa, Flaixos va declarar que, sense aparells d’oxígen, seria impossible rodar un film en tres dimensions, el que va portar a Rodamon a dir que aquella era una excel·lent ocasió per no rodar-lo. Si ell participava en l'ascensió era per fugir de la civilització mecanitzada i tot el que aquesta havia aportat, especialment les pel·lícules. En Cicerone va dir que deplorava l'estretor dels punts de vista dels seus companys. Ell mateix no escalava més que per demostrar el triomf de l'esperit sobre els obstacles. Els mitjans artificials -va afirmar- eren contraris a l'esperit esportiu; si no s'era capaç d'escalar muntanyes sense recórrer a mitjans artificials, més valia renunciar. En Malaltís va pretendre que això eren paraules; si un es volia abstenir de tot mitjà artificial, caldria prescindir també de les tendes, els piolets i els vestits. Va preguntar a en Cicerone si aquest es sentia capaç d'intentar l'ascensió de l'Khili-Khili amb un drap, o encara menys que això, per tot vestit.

Encara que jo mantinc l'opinió que entre amics cal parlar clar, vaig estimar que en aquells moments s'estaven passant de la mesura. Vaig recordar-els-hi, doncs, les paraules de A. Nem de Canto: "Cap muntanyenc experimentat rebutjaria l'auxili de la ciència; però hi ha límits". Pensava que aquesta intervenció posaria fi a la discussió. Què afegir, en efecte, a això? Però ningú va semblar fer-li gens de cas. Era evident que patíem encara els efectes de la rarificació de l'atmosfera.




edit

DEBAT SOBRE ELS RISCOS DE VACUNAR-SE DE LA FEBRE GROGA

LA FEBRE GROGA A LES EXPEDICIONS. 

Resposta a un vell company d’expedicions que vol anar a les muntanyes de l’Àfrica oriental aquest hivern. L’home, muntanyenc veterà, ja feia expedicions als anys setanta del segle passat. Aquestes preguntes i les seves respostes serveixen per anar a les muntanyes del Kilimanjaro, Mount Kenia, Ruwenzori i altres muntanyes de l’Àfrica i Sudamèrica. 

 

Imatge. En vermell les zones on la malaltia de la febre groga és endémica i prevalent.

Preguntes:

1. Per anar a Kènia i a Tanzània, és obligatori vacunar-se contra la febre groga? He sentit que aquesta vacuna té efectes secundaris, especialment en els més grans de 60 anys. Puc obtenir un certificat oficial que digui que, per la meva edat, no convé que em vacuni?

2. Com és de greu la febre groga? Si no em vacuno, trobo la manera d’entrar al país i agafo la malaltia sempre puc tornar a Barcelona, oi?

 

Imatge. Exemplar del certificat internacional de vacunació de la febre groga, l’únic vàlid, per pasar legalment fronteres i controls.  

Respostes: 

1.- Si voleu anar a l'Àfrica oriental jo em preocuparia més pel Paludisme/Malària que per la Febre Groga/Yellow Fever (FG/YF). La profilaxi antipalúdica no és obligatòria però si que és molt recomanable. Tot i que, també pot tenir efectes secundaris. Tu veuràs. Jo t'ho dic encara que ja sé que no preguntaves aixó.

2.- Revisada la pàgina actualitzada de la OMS/WHO (Organització Mondial de la Salut/World Health Organization) sembla que la vacunació de la FG continúa sent obligatòria a Kènia i a Tanzània. Les motivacions i els certificats médics per eximir de la vacunació serveixen pels locals a les zones endèmiques on el govern del país o la OMS decideix vacunar (malalts trasplantats, leucèmics, malalties autoimmunes, etc) però difícilment pels turistes. Almenys legalment. És clar que a tot arreu, i a l'Àfrica especialment, pagant Sant Pere canta, però aquesta és una deriva molt perillosa per un viatger. 

3.- La FG es transmet per la picada d’un mosquit. Mira la imatge i el seu comentari. Actualment la malaltia és circunscrita a zones tropicals de l’Àfrica i Sudamèrica, tot i que, de tant en tant, apareguin brots de la malaltia a altres llocs. A més viatges, més contagis. La desecació de les zones humides on crien els mosquits, el seguiment amb lupa dels casos, els aïllaments i les vacunes han contingut la malaltia a zones tropicals. Oficialment és obligatori estar vacunat per visitar-les.   

4.- Nota important. Aquests mosquits no viuen en altitud; pràcticament no arriben per sobre dels 1500-2000 metres, és a dir que el problema només existeix durant el viatge i la marxa d'aproximació, no a la muntanya.

5.- Curiositat històricocientífica: Les darreres epidèmies de febre groga a Barcelona van ser als anys 1821 i 1870 amb uns quants milers de morts, que incloien alguns metges abnegats. Crec que la creació del cementiri del Poble Nou té alguna cosa a veure amb l’epidèmia. Podeu trobar informació sobre les epidèmies barcelonines aquí:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Epid%C3%A8mia_de_febre_groga_de_Barcelona_de_1870

https://ca.wikipedia.org/wiki/Epid%C3%A8mia_de_febre_groga_de_1821

 

Imatge. Femella d’Aedes aegypti, mosquit transmisor del virus de la febre groga. Aquest mosquit és un cosí germà d’Aedes albopictus, que aquí li diem Mosquit Tigre, també transmissor de diversos virus.

6.- La infecció pel virus de la FG dona uns símptomes com els de tantes altres infeccions víriques. Igual que els virus de la Grip, Coronavirus, Dengue, Chikungunya, Zika i tants altres. Ull viu, però! Que cadascun d’aquests virus té les seves complicacions específiques en alguns pacients, no en tots, que son especialment sensibles. La major part només tenen uns quants dies de febre, mal de cap i dolors a tot el cos que deixen a la persona trencada però que es recupera en alguns dies. Evitar que piquin els mosquits, antitèrmics i molta paciència. 

7.- En el cas de la FG es tracta d’un Arbovirus. Al voltant del 5-6% de les persones infectades evolucionen a una forma greu d'insuficiència hepàtica o lesió cerebral. El nom febre groga ve del color groc de la pell de l'icterícia. Aquesta evolució és més freqüent en nens, gent gran i pacients depauperats per altres motius. Les complicacions son més rares a mitja edat en persones sanes. No hi ha tractament contra aquest virus. Dels qui arriben a la insuficiència hepàtica o lesió cerebral la mortalitat és del 50%. L'altra meitat es recupera. Aquesta darrera dada de la OMS és una dada que cal pendre amb pinces: no és igual tractar una insuficiència hepàtica i les seves complicacions en un hospital europeu que en una zona remota africana, que és on hi ha la major part dels casos.

8.- El raonament "No em vacuno i si l'agafo torno a Barcelona" no funciona. En teoria les autoritats sanitàries aïllen els diagnosticats de malalties infeccioses tropicals i no permeten viatjar. Tornar podría ser cosa difícil.

9.- La vacuna de la FG, que servidor s'ha posat tres vegades al llarg de la vida, mai m'ha donat altres problemes que dos dies de febreta i una mica de mal al lloc de la punxada. Es considera una vacuna segura, però el 20-25% dels vacunats poden tenir una mica de febre, cansament i dolor al lloc de la punxada. Aixó si, la OMS avisa de que hi ha alguns casos greus, fins i tot mortals, amb afectació del fetge o cerebral, que es relacionen amb la vacunació. La incidencia és baixa; hi ha un cas per cada 400.000 vacunacions. Aixó podría ser degut a algún component agressiu de la vacuna, però més probablement es relaciona amb característiques del sistema immunitari de la persona vacunada, al·lèrgies, etc. L'eficàcia de la vacuna comença a les 3-4 setmanes després de l’administració i dura uns deu anys. 

Resumint: Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, però si voleu anar a Kènia, a Tanzània o al Ruwenzori feu profilaxi antipalúdica i vacuneu-vos de la febre groga.

Fins aviat i molta sort. 



Etiquetes: , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat