Translate

DEBAT SOBRE ELS RISCOS DE VACUNAR-SE DE LA FEBRE GROGA

LA FEBRE GROGA A LES EXPEDICIONS. 

Resposta a un vell company d’expedicions que vol anar a les muntanyes de l’Àfrica oriental aquest hivern. L’home, muntanyenc veterà, ja feia expedicions als anys setanta del segle passat. Aquestes preguntes i les seves respostes serveixen per anar a les muntanyes del Kilimanjaro, Mount Kenia, Ruwenzori i altres muntanyes de l’Àfrica i Sudamèrica. 

 

Imatge. En vermell les zones on la malaltia de la febre groga és endémica i prevalent.

Preguntes:

1. Per anar a Kènia i a Tanzània, és obligatori vacunar-se contra la febre groga? He sentit que aquesta vacuna té efectes secundaris, especialment en els més grans de 60 anys. Puc obtenir un certificat oficial que digui que, per la meva edat, no convé que em vacuni?

2. Com és de greu la febre groga? Si no em vacuno, trobo la manera d’entrar al país i agafo la malaltia sempre puc tornar a Barcelona, oi?

 

Imatge. Exemplar del certificat internacional de vacunació de la febre groga, l’únic vàlid, per pasar legalment fronteres i controls.  

Respostes: 

1.- Si voleu anar a l'Àfrica oriental jo em preocuparia més pel Paludisme/Malària que per la Febre Groga/Yellow Fever (FG/YF). La profilaxi antipalúdica no és obligatòria però si que és molt recomanable. Tot i que, també pot tenir efectes secundaris. Tu veuràs. Jo t'ho dic encara que ja sé que no preguntaves aixó.

2.- Revisada la pàgina actualitzada de la OMS/WHO (Organització Mondial de la Salut/World Health Organization) sembla que la vacunació de la FG continúa sent obligatòria a Kènia i a Tanzània. Les motivacions i els certificats médics per eximir de la vacunació serveixen pels locals a les zones endèmiques on el govern del país o la OMS decideix vacunar (malalts trasplantats, leucèmics, malalties autoimmunes, etc) però difícilment pels turistes. Almenys legalment. És clar que a tot arreu, i a l'Àfrica especialment, pagant Sant Pere canta, però aquesta és una deriva molt perillosa per un viatger. 

3.- La FG es transmet per la picada d’un mosquit. Mira la imatge i el seu comentari. Actualment la malaltia és circunscrita a zones tropicals de l’Àfrica i Sudamèrica, tot i que, de tant en tant, apareguin brots de la malaltia a altres llocs. A més viatges, més contagis. La desecació de les zones humides on crien els mosquits, el seguiment amb lupa dels casos, els aïllaments i les vacunes han contingut la malaltia a zones tropicals. Oficialment és obligatori estar vacunat per visitar-les.   

4.- Nota important. Aquests mosquits no viuen en altitud; pràcticament no arriben per sobre dels 1500-2000 metres, és a dir que el problema només existeix durant el viatge i la marxa d'aproximació, no a la muntanya.

5.- Curiositat històricocientífica: Les darreres epidèmies de febre groga a Barcelona van ser als anys 1821 i 1870 amb uns quants milers de morts, que incloien alguns metges abnegats. Crec que la creació del cementiri del Poble Nou té alguna cosa a veure amb l’epidèmia. Podeu trobar informació sobre les epidèmies barcelonines aquí:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Epid%C3%A8mia_de_febre_groga_de_Barcelona_de_1870

https://ca.wikipedia.org/wiki/Epid%C3%A8mia_de_febre_groga_de_1821

 

Imatge. Femella d’Aedes aegypti, mosquit transmisor del virus de la febre groga. Aquest mosquit és un cosí germà d’Aedes albopictus, que aquí li diem Mosquit Tigre, també transmissor de diversos virus.

6.- La infecció pel virus de la FG dona uns símptomes com els de tantes altres infeccions víriques. Igual que els virus de la Grip, Coronavirus, Dengue, Chikungunya, Zika i tants altres. Ull viu, però! Que cadascun d’aquests virus té les seves complicacions específiques en alguns pacients, no en tots, que son especialment sensibles. La major part només tenen uns quants dies de febre, mal de cap i dolors a tot el cos que deixen a la persona trencada però que es recupera en alguns dies. Evitar que piquin els mosquits, antitèrmics i molta paciència. 

7.- En el cas de la FG es tracta d’un Arbovirus. Al voltant del 5-6% de les persones infectades evolucionen a na forma greu d'insuficiència hepàtica o lesió cerebral. El nom febre groga ve del color groc de la pell de l'icterícia. Aquesta evolució és més freqüent en nens, gent gran i pacients depauperats per altres motius. Les complicacions son més rares a mitja edat en persones sanes. No hi ha tractament contra aquest virus. Dels qui arriben a la insuficiència hepàtica i cerebral, la mortalitat és del 50%. L'altra meitat es recupera. Aquesta darrera dada de la OMS és una dada que cal pendre amb pinces: no és igual tractar una insuficiència hepàtica i les seves complicacions en un hospital europeu que en una zona remota africana, que és on hi ha la major part dels casos.

8.- El raonament "No em vacuno i si l'agafo torno a Barcelona" no funciona. En teoria les autoritats sanitàries aïllen els diagnosticats de malalties infeccioses tropicals i no permeten viatjar. Tornar podría ser cosa difícil.

9.- La vacuna de la FG, que servidor s'ha posat tres vegades al llarg de la vida, mai m'ha donat altres problemes que dos dies de febreta i una mica de mal al lloc de la punxada. Es considera una vacuna segura, però el 20-25% els vacunats poden tenir una mica de febre, cansament i dolor al lloc de la punxada. Aixó si, la OMS avisa de que hi ha alguns casos greus, fins i tot mortals, amb afectació visceral i cerebral que es relacionen amb la vacunació. La incidencia és baixa; hi ha un cas per cada 400.000 vacunacions. Aixó podría ser degut a algún component agressiu de la vacuna, però més probablemente es relaciona amb característiques del sistema immunitari de la persona vacunada, al·lèrgies, etc. L'eficàcia de la vacuna comença a les 3-4 setmanes després de l’administració i dura uns deu anys. 

Resumint:  Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, però si voleu anar a Kènia, a Tanzània o al Ruwenzori feu profilaxi antipalúdica i vacuneu-vos de la febre groga.

Fins aviat i molta sort. 



Etiquetes: , , , ,
edit

EDEMA PULMONAR D'ALTITUD I COVID-19

Pels interessats en la Medicina i la Fisiologia de l'Altitud.

Unes reflexions interessants que desperten més preguntes que respostes dels col·legues Garrido, Botella, Zubieta i Sibila sobre l'Edema Pulmonar d'Altitud i la Covid 19.

Ho podeu trobar en Open Access aquí:

Special Issue:

Oxygen Transport Physiology and COVID at HighAltitude

OBM Genetics. 2022, volume6, issue3. Doi: 10.21926/obm.genet.2203163


Imatge. Radiografia de tòrax d'un cas d'Edema Pulmonar d'Altitud, però que podria molt bé ser un cas de Covid-19. Indistingibles.




Etiquetes: , , ,
edit

COSES QUE MAI MÉS TORNAREM A MENJAR. Menjar a muntanya

Truites de riu amb cansalada a l’Afganistà. Bàral himalaienc amb arrós al Nepal.

La nutrició i la gastronomía dos germanes siameses abraçades. 

És necessari saber quantes proteïnes i quantes calories en forma d’hidrats de carboni s’han de menjar a muntanya. I també quants lípids, vitamines, oligoelements o aigua s’ha de beure segons la temperatura, l’exercici, l’altitud i la humitat ambiental. És necessari saber-ho, molt necessari. Però és molt avorrit fer només aixó. 

Si tenim la gràcia d’ajuntar la necessitat amb el plaer potser podrem trobar la forma de disfrutar-ho. Està clar que no tothom té la capacitat i la saviesa d’unir la necessitat i el plaer... En aixó, els budistes ens porten mil·lenis d’avantage.

Hem publicat algunes anècdotes relacionades amb el tema de disfrutar menjant bé a muntanya. O almenys, intentar-ho. No sempre es pot. Un día pot sortir bé i un altre no. La supervivència és el primer, però pasar-ho bé i gaudir de la muntanya potser sigui més gratificant que competir atents només a les xifres.

https://www.maldemuntanya.cat/2022/07/gastronomia-i-nutricio-la-muntanya.html

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/glamur-expedicionari-beijing.html

Potser alguna vegada tens la sort de veure caure un bàral de l’Himàlaia per un penyasegat, potser perseguit per un lleopard de les neus. Pots recollir carn fresca per uns quants dies sense haver de disparar-li, que és animal protegit i no es pot caçar sense un permís especial. Jo no sé si la historia és certa o és una excusa, però l’autoritat, el panchayat, del poble de Lhogaon, baixant de l’expedició al Manaslu de 1982, ens va convidar a un sopar amb arrós, carn d’aquesta espècie d’ovella i verdures, regades amb txang abundant. Carn dura però gustosa. Deliciós. Aixó si, tallada a cops de kukri, amb més trossets d’os que de carn. El negoci era que contractèssim els portadors del seu poble, despedint als del poble veí, Samagaon. El pacte va ser meitat i meitat. Potser les expedicions d’agència actuals no són així, però aleshores una expedició havia de pactar amb cada comunitat per la que calia transitar.

    

Imatges. Un kukri clàssic del Nepal, mig ganivet mig destral. Un mascle de bàral himalaienc. S’assembla molt al nostre mufló, és més parent de les ovelles que de les cabres.

De vegades es pot trobar un menjar que mai més podràs tastar. Carpe diem; o com deia el meu avi: l’ocasió és una llebre i qui l’agafa, és seva.

Unes anècdotes més que ja no es podran repetir. Una pesca i una menjada de truites de riu amb cansalada a l’Afganistà fa 45 anys. I unes truites de llac als Andes amb patates i rocotos picants. 

Estiu de 1977. Expedició a l’Hindu Kush de l’Afganistà. Voliem pujar al Koh e Urgend (Kohe Urgunt segons la grafia alemanya dels primers ascencionistes o Koh E Urgunt pels polonesos), darrer cim del corredor del Whakhan, Aquest cim de 7.038 m. havia estat ascendit per primera vegada per una expedició suïssa, dirigida per Max Eiselin, l’any 1962. Ens vam haver de conformar amb pujar al Noshaq (7492 m) més freqüentat. El gobernador tadjik d’Iskashim no ens va deixar passar més enllà pel corredor del Wakhan. Per qui vulgui saber detalls d’aquella expedició i perqué el corredor del Wakhan, encara avui, és tancat als estrangers, el link al relat d’aquella expedició:

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

Era el día 14 d’agost. De tornada de l’expedició, després de setmanes de conserves, carn de cabra seca i aigua de glacera. Prims i famolencs. A sobre, era el mes de Ramadà, el que no facilitava les coses. La pista, entre Iskashim i Fayzabad, sol, pols, calor i suor, seguia durant hores i kilòmetres el riu Kokcha, que aflueix més al nord  al riu Panj, o Amudaria, o Amu Darya, o Oxus, segons la bibliografía que consulteu. A l`hora de més calor vam aturar el totterreny per descansar una estona i refrescar-nos al riu. Riu cabalós d’aigua clara i poc profunda empedrat de rocs arrodonits.

 

Imatge. Un servidor de vostés, l’any 1977, al campament base del Noshaq, tallant la carn de cabra que vam guardar sota la neu d’una congesta per tota l’expedició. Els companys van creure que qui era millor que un llicenciat en medicina i cirugía per esbocinar l’animal. Les mans untades de greix amb pudor de cabra durant dies.

En Josep Iglèsies, acreditat pescador pirenaic, no sé d’on, va treure un fil de pescar amb un ham del tipus “cullereta”. En mitja hora va pescar 30 truites en aquel riu. Algunes devien fer prop d’un kilo. Gatzara generalitzada entre els nanos del poble proper que no havien vist mai aquella eficàcia. Una ovació a cada peix que sortia de l’aigua. En Josep va donar la meitat per les famílies del poblet, però no els hi va voler vendre el fil i l’ham. Potser haurien acabat amb tots els peixos en pocs dies.

Vam fer festa major per sopar. Fregides amb un tall de cansalada que encara havia quedat al fons d’algun bidó. Amb la gana que teniem i la novetat del peix fresc la cosa ens va semblar un regal del cel. 

És clar que sempre hi ha un però. El bo i el dolent s’equilibren. Si disfrutes molt vol dir que més dur serà el xoc amb la realitat. Els treballadors afganesos de l’expedició, el conductor, el seu ajudant i l’oficial d’enllaç no en van voler; no pel peix sinó perquè havíem posat cansalada de porc a la cocció. Potser no vam ser prou curosos amb ells... Hauriem hagut de fregir primer els seus peixos i posar la cansalada després.

Cal dir que a l’Afganistà de 1977 no hi havia ni bars ni restaurants en aquelles zones remotes i alguna cosa havíem de menjar. Ho vaig viure així i així ho vaig agrair a la natura, però no ho tornaria a fer. En tot cas, potser això ja no es pot fer. On queda un riu verge en un país verge, on s’hi pugui viatjar i pescar sense llicències ni agències que ho controlin? Els humans som els depredadors més abusius de l’univers i com que som cada vegada més mils de milions; o ens regulem o acabarem amb la vida al mon inclosa la nostra. 

Imatge. En Josep Iglesias Ricou, nascut a Bonansa, amb part de les truites que va pescar. 

I una altra pescada de truites, aquesta vegada en un llac. 

L’any 1981, en un intent de pujar al cim de l’Ausangate, Cordillera Vilcanota als Andes del Perú, vam passar per uns llacs. Des del coll ja es veien alguns peixos de més de dos pams, nedant al llac. Va ser impossible pescar-ne algun; no van tenir cap interès pels trossets de diversos esquers que els hi vam posar. És clar que, penjant d’un tap de suro al mig del llac, l’esquer no es movia. I si la presa no es mou, la truita no la segueix. Vam seguir menjant papas, choclos, rocotos i charqui fins arribar a Ocongate i agafar el bus de tornada cap a Qosqo o Cuzco, com vulgueu.

Any 1997. Congrés mondial de Medicina de Muntanya al Cuzco on presentàvem algunes ponències. En acabat, com que no havíem pujat a l’Ausangate, però ens havíem enamorat del lloc, hi vam tornar. Heu de tenir present que si es fa la volta completa a la muntanya, passant dos colls o abras a 5200 metres, el primer i el darrer dia es podia acampar en uns prats al costat d’unes fonts d’aigua calenta natural a Upis i a Pacchanta a 4000 metres d’altitud. Relaxar-se assegut a una piscina natural amb aigua calenta fins el coll mentre a l’aire anava glaçant i la posta de sol pintava de groc vermellós el cim nevat de l’Ausangate era un luxe. De manera que hi vam tornar setze anys després.

Imatge. Aigües termals de Pacchanta amb l'Ausangate al fons.

Aquesta vegada, però, si que vaig portar, en un cul de motxilla, tres hams del tipus cullereta i fil de pescar fort, com per un peix de 2 ò 3 kilos.

Al peu de l’Abra Apacheta, a uns 5000 metres, vam acampar en un prat al costat del llac Pucacocha ja a la posta del sol. Vaig posar l’ham i un tros de suro per que no s’enfoncés i ho vaig tirar al mig del llac, recollint ràpidament. A la segona vegada, estrebada. Va sortir un peix, una truita de color salmó, de més dos pams. A la tercera, l’ham es va enganxar en una pedra. Entrar al llac amb aigua gelada fins a la cintura per desencallar la situació. Recuperat l’ham vaig pescar dos truites més. La més petita de pam i mig. Una va ser per l’arriero que menava la mula; la va netejar, assecar i fumar per la seva família, que encara trigaríem tres dies a trobar. L’altra per uns pastors d’alpaques que ens observaven amb ulls com plats. La més grossa, per sopar nosaltres. Carn dura de color salmó fosc, que vaig cuinar amb oli de girasol, alls, cebes, patates i rocotos. Els rocotos piquen considerablement i potser em vaig passar una mica. Com ja he dit que el bo i el dolent s’equilibren, després de la feinada, només vaig repetir jo i em vaig acabar la cassola. Els demés tastar, fer passar la gana, galetes de pa sec i no repetir que picava massa. Imagineu el plaer de menjar peix fresc i verdures, després de dies de conserves... 

Imatge. Pucacocha, el llac al peu de l'Ausangate amb truites de riu com salmons de tres pams.

Al gener de 2017, aquest bloc va publicar els apunts de les classes dedicades a nutrició del Màster de Medicina de Muntanya. Els interessats en el tema i en les taules i gràfics de consum d’oxígen de cada aliment i de les dietes més adequades per l’exercici, el fred o l’altitud, ho poden veure aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/2017/01/nutricio-i-esports-de-muntanya.html


Etiquetes: , , , , ,
edit

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. Entrega 4.

CAPÍTOL IV.  LA GLACERA

Dos dies més tard vam arribar a la glacera i comencem la llarga ascensió fins al campament base. Allà va ser on ens vam encordar per primera vegada. Rodamon, el nostre guia, va passar el primer amb en Flaixos, que havia de filmar-nos, quan hagués trobat un emplaçament oportú. Anaven acompanyats de deu portadors carregats amb la càmera i els seus accessoris. Catxes i Setciències els seguien. Catxes suportava bastant malament el clima de les glaceres, però pensava acostumar-s’hi ràpidament. Després anaven Cicerone i Malaltís. Aquest últim havia contret la rubèola, però es prodigava a si mateix les cures adients. Els portadors s'havien repartit entre els diferents grups. Jo vaig quedar enrere, per tal de meditar un moment sobre les responsabilitats de comandament, i així anava tancant la marxa.

La glacera tenia més de mil cinc-cents metres d'ample, estava solcada per profundes esquerdes i coberta d'innombrables blocs de gel d'una altura, en la seva major part, de sis a deu metres. Era un veritable laberint. Fins i tot les més alts cims desapareixien dels nostres ulls.

Després d'algunes hores de marxa, vaig tenir l'alegria de veure davant meu el servei cinematogràfic en plena acció, amb en Flaixos a la maneta de la càmera. El vaig deixar treballant en el seu material amb l'ajuda dels portadors i vaig prosseguir el meu camí. Una hora més tard em va sorprendre trobar-lo de nou al davant de la seva càmera. Vaig concloure d'això que m'havia passat sense jo adonar-me’n -el que molt fàcilment hagués pogut produir-se-, i no vaig deixar de felicitar-lo pel seu zel. Ell em va mirar amb sorpresa i em va jurar que no s'havia mogut d'allà. Jo anava a recordar-li que no era ni l’hora ni el lloc per semblants bromes, quan, per la meva gran sorpresa, vaig sentir un crit darrera meu. Us podeu imaginar-se quina va ser la meva estupefacció en comprovar que era Rodamon, seguit per un gran nombre de portadors marxant en fila índia, després de la qual anaven Catxes i Setciències? 

He de convenir que estava completament desconcertat. Era aquell un dels moments en què un dubta de la seva pròpia raó. Jo havia vist amb els meus propis ulls partir unes hores abans que jo a les quatre persones que es trobaven allà ara, mentre que els altres, als quals jo no havia passat, estaven ara darrere meu. I no es podia creure en que ens haguéssim passat tots els uns als altres sense adonar-nos-en.

La qüestió que es plantejava era aquesta: ¿on eren en Cicerone i el Malaltís?

Va ser Flaixos qui va donar la resposta:

-¡Rodamon, que estàs acapullat! -va cridar-. Has girat en rodó! 

De seguida ho vaig comprendre tot. Estàvem dispersos per la circumferència d'un cercle, seguint cada un a l'altre. Flaixos havia continuat filmant-nos sense molestar-se a identificar-nos al nostre pas, i nosaltres havíem descrit dues vegades un cercle complet. Sense ell, que constituïa l'única fita fàcilment recognoscible del nostre itinerari, haguéssim estat donant voltes tot el dia.

L'arribada de Cicerone i de Malaltís alguns instants més tard va venir a confirmar aquesta hipòtesi. Sens dubte, venien atacats de la sordesa de les altures, ja que es parlaven cridant a tot pulmó, com si estiguessin a vuit-cents metres un de l'altre i no separats, com estaven, per una longitud de corda. Em vaig felicitar de la manera com havia disposat els encordaments: dos homes capaços de prosseguir una conversa tan animada després de diverses hores de marxa a cinc mil metres d'altura estaven fets, evidentment, per entendre’s. Aquesta és una de les grans recompenses de l'ofici de cap: veure que ha triomfat en aquestes delicades manipulacions de l'element humà.

Vaig decidir que era el moment de fer un descans, i, amb una copa de xampany a la mà, discutir les raons d'aquest singular esdeveniment. Vaig demanar a tots els meus companys que donessin francament la seva opinió, tractant de no ferir cap susceptibilitat. Penso que res reforça tant els llaços d'amistat entre els homes com afrontar la veritat junts.

Era confortant veure com van respondre a la meva crida. Flaixos es va mostrar particularment franc, i això era un bon senyal -em vaig dir-, ja què justament havia de ser el company de Rodamon.

El que cap de nosaltres arribava a comprendre era com Rodamon, utilitzant la seva brúixola, com ell ens assegurava haver fet, havia pogut descriure un cercle. Aquest enigma va ser desxifrat per Flaixos, que va demanar a Rodamon que li fes la demostració del seu mètode. Es van allunyar els dos, i molt aviat van començar ells també a discutir a ple pulmó. Em va semblar que la sordesa de les altures estava molt estesa aquell dia.

Quan van tornar, Flaixos ens va donar la clau del misteri: 

-Aquest imbècil havia oblidat desbloquejar l'agulla de la seva brúixola -ens va dir-. Naturalment, l'agulla fixa indicava el Nord, fos quina fos la direcció que prengués.

-Això li podria passar a qualsevol -vaig dir jo.

L'experiència m'ha ensenyat que un home dóna el millor de si mateix quan se li atorga confiança. Res debilita tant la seguretat d'un home com sentir la desconfiança dels seus caps. Hauria estat fatal per l'èxit de l'expedició dur a Rodamon a dubtar de si mateix. No exposo això com una prova de la meva magnanimitat; aquestes són coses que constitueixen les qualitats inherents a un veritable cap: es tenen o no es tenen.

Per aquesta raó vaig confiar de nou a Rodamon la tasca de guiar-nos, convençut que no repetiria dues vegades el mateix error.

No em vaig equivocar. Ja feia quatre hores que caminàvem, quan em vaig trobar de nou a la caravana a la vora d'una ampla esquerda. Tota la caravana era allà, llevat d’en Rodamon, que era a dins de l’esquerda. La seva brúixola l’havia dirigit de dret a l'esquerda, i, abans de donar una llarga marrada que ens hagués allunyat, havia insistit que es baixés a l'esquerda, amb intenció de pujar per l'altra banda tallant graons a la paret. Era al fons des de feia dues hores, i ningú sabia si progressava, ja que, amb la seva veu multiplicada pels ecos, era un cant incomprensible el que arribava a la superfície. Potser estava atrapat!

En aquests moments de crisi és on es revela la veritable naturalesa d'un home. El vernís social que li ha permès fer-se un lloc en el món civilitzat no li és llavors de cap utilitat. A menys de tenir un cor de roure, deixarà una esquerda, una taca, una debilitat, que causaran la seva pèrdua i, potser, la dels seus camarades. M'enorgulleix poder declarar aquí que tot l'equip va sortir brillantment d'aquesta prova. No és, sens dubte, dir massa, que durant les últimes fases de l'assalt, quan la situació semblava tan desesperada i tan sols la força d'esperit ens separava de la nul·litat de tot l’esforç, la confiança que havia fet néixer aquest incident de l'esquerda ens va permetre intentar aquest últim esforç que havia d’assegurar-nos la victòria.

Cada un de nosaltres va reaccionar a la seva manera. En Catxes, amb la sang freda d'un Napoleó, va aprofitar l'ocasió per recobrar forces -soportaba malament el clima dels glaceres- amb una becaina. En Setciències feia bullir un tros de gel sobre d'un escalfador de gasolina, a fi de determinar el punt d'ebullició del gel. En Flaixos havia desmuntat les lents de la seva càmera i corregia la curvatura tenint en compte l'índex de refracció reduït per la rarificació de l'atmosfera. En Cicerone millorava el seu coneixement de la llengua discutint fins a perdre l'alè amb el bang. I el Malaltís es cuidava una inflamació dels ganglis que ell sentia imminent.

El comportament dels meus companys en aquestes circumstàncies ha estat, el que em plau reconèixer-ho, un exemple per a mi, al mateix temps que un suport, quan més d'una vegada, més endavant, el pànic ens amenaçava. La seva calma va reforçar la meva humilitat, i em va entendrir la confiança que posaven en mi, a qui incumbia tota la responsabilitat de l'expedició. Sabien que jo no els decebria. 

Però el temps apressava. Si volíem treure a Rodamon de la seva penosa situació abans de la caiguda de la nit, calia fer alguna cosa, i fer-ho ràpidament. Era evident que algú havia de baixar a prop seu; però qui? L'incident del matí em va donar la resposta. Només en Flaixos havia de recaure l'honor d'arriscar la seva vida pel seu amic.

He de dir que la modèstia de Flaixos va suggerir cedir aquest honor a algú altre. Però jo no podia deixar-lo renunciar al que el seu cor desitjava veritablement, i aviat el vam fer baixar al cap d'una corda.

Després d'alguns metres de descens, va desaparèixer a les nostres mirades, i la seva veu es va fer tan inintel·ligible com la de Rodamon. Continuem fent córrer la corda fins que va quedar fluixa, i esperem a veure com evolucionava la situació.

A el cap d'alguns minuts em va venir sobtadament la idea que teníem ara dos homes al fons de l'esquerda i que la situació era ara encara pitjor que abans. Ni l'un ni l'altre podien comunicar amb nosaltres, i no ens atrevíem a hissar les cordes, per por de ferir-los.

La situació era crítica.

Va ser Catxes qui, despertant en aquell moment, va aportar la solució.

-Cal baixar-los un walkie-talkie -va dir-. Hem portat aquests trastets fins aquí. Que serveixin per a alguna cosa, llavors.

Era una brillant idea. Vaig decidir que a en Catxes li havia de recaure l'honor de baixar amb el material de radiotelefonia. Com Flaixos, va començar per declinar modestament aquest privilegi; però jo vaig insistir. I aviat va desaparèixer al seu torn de les nostres mirades. Hauria jurat que les seves últimes paraules havien estat alguna cosa així com: "Això m’ensenyarà a tancar la boca"; però, sens dubte, ho havia sentit malament, llevat que no fos una de les incomprensibles bromes d’en Catxes.

En Setciències va posar en marxa un altre aparell de ràdio i esperem anhelants. No se sentia res. Una horrible sospita es va apoderar de mi.

 -¿Funciona l'aparell? -Vaig preguntar.

-Com vols que ho sàpiga? -Va dir Setciències-. És en Rodamon l'expert en ràdio.

Era la veritat. Cap de nosaltres sabia com utilitzar els aparells de ràdio. Rodamon havia de explicar-nos el seu funcionament quan la nostra reunió preparatòria a Londres, però per un desgraciat concurs de circumstàncies no havia pogut assistir-hi.

No hi havia més remei: Setciències hauria de descendir. Diria a Rodamon que redactés per escrit les instruccions necessàries, que jo pujaria gràcies a un cable fi que en Setciències portaria.

Va descendir, doncs, i al cap d'uns instants vaig tenir en el meu poder el missatge següent: "Piles encara no instal·lades. Estan embalades en una de les caixes, però Catxes no recorda en quina. Envieu xampany."

Impossible -vaig pensar- comptar amb la ràdio. Calia trobar un altre mitjà d'entrar en comunicació. Vaig escriure ràpidament un missatge: "Prego em digueu què haig de fer." Vaig entortolligar el missatge al coll d'una ampolla de xampany i la vaig fer descendir. Cinc minuts després vaig hissar el cable. La seva resposta era: "Envia’ns una altra ampolla."

Espero que ningú es prengui malament el que jo jutgés aquest missatge una mica inconsiderat; les circumstàncies excusaven, certament, la meva impaciència. No obstant això, no volent semblar dictatorial, els vaig enviar, com em demanaven, una altra ampolla, amb el missatge següent: "Us prego tingueu en compte la meva situació. Tots els mitjans possibles han de ser posats en pràctica per treure-us d'aquest mal pas. Digueu-me les vostres intencions."

Vaig pujar aviat la seva resposta: "Rodamon, presa de vertigen. Absolutament indispensable enviar quatre ampolles de xampany immediatament; si no, no podem respondre de les conseqüències." 

Això posava la situació sota una altra llum. Em vaig penedir del meu judici massa precipitat. He discutit després aquest assumpte amb A. Nem de Canto, qui m'ha confirmat en la meva primera opinió, a saber: que el primer missatge no responia a la millor tradició de cortesia muntanyenca. Vull fer-me perdonar les sospites injustes i sense fonament que m'havien portat a pensar que la demanda d'una segona ampolla no es justificava. La demanda dels meus companys estava perfectament motivada, no es pot negar; nosaltres no ens queixàvem -nosaltres, és a dir, A. Nem de Canto i jo- més que de la forma en què estava redactat, que no tenia en compte la delicada posició en què em trobava. Però m'és difícil a mi, que al menys estava sobre terra ferma, fer un judici dels sentiments dels meus camarades al fons de l'esquerda. Potser, després de tot, m'hagi mostrat injust cap a ells; en aquest cas, els renovo aquí les meves excuses més sinceres.

No vaig perdre, naturalment, temps en respondre a la seva última i urgent demanda, i els vaig dirigir el xampany amb una nova nota en sol·licitud d'instruccions. El seu missatge següent declarava: "Rodamon, presa de convulsions. Envia’ns a en Malaltís amb cinc ampolles."

Aquesta notícia va portar al súmmum la meva inquietud. Em semblava que el xampany era l'últim que es podia recomanar en cas de convulsions. Però Malaltís, que per malalt que estigués s'havia virilment dominat al prendre coneixement del missatge, em va afirmar que era exactament el que calia. Va descendir, doncs, al seu torn.

Els vaig donar temps per examinar la situació i després vaig pujar el cable. Vaig recollir una ampolla buida, amb una nota al voltant del coll de l'ampolla portadora d'una sola paraula: “Iupi!”.

En aquell mateix instant, sons estranys van començar a arribar-me de l'esquerda. No vaig poder, al principi, donar crèdit a les meves orelles; però em va ser forçós concloure, a la fi, que els meus camarades cantaven. El meu coneixement del folklore de la llengua anglesa em va permetre fins i tot identificar, amb una quasi seguretat, l'aire d'Oh, my darling Clementine! El resultat no era desagradable, i em vaig alegrar de comprovar que els meus companys no havien perdut el coratge; però, llevat que en el seu esperit aquesta cançó no constituís un missatge en codi, aquest recital no era de cap ajuda en el dilema en què jo estava sumit. Malgrat la seva presència d'ànim, els meus companys es trobaven en una situació molt perillosa.

Tal semblava ser també l'opinió de Cicerone.

-Tenen necessitat de mi allà baix -va dir.

I sense deixar-me temps per comprendre què és el que volia fer, el meu intrèpid company s’havia ficat a les butxaques algunes ampolles, lligat la corda al voltant d'una roca i ja baixava cap l'abisme.

Va passar el temps; els cants continuaven. Vaig descendir i vaig remuntar diverses vegades el cable, però cap missatge arribava. Jo estava a la vora de la desesperació. Sis vides humanes depenien de la claredat del meu raonament i del meu esperit de decisió, però jo estava desemparat. Em va envair el desig de descendir al meu torn, encara que fos per morir amb els meus companys; però em va contenir la consideració que llavors estaríem privats de tot mitjà de comunicació amb la superfície.

Els portadors s'havien instal·lat confortablement sobre els seus carregaments i fumaven la seva inevitable pipa de groku. No podia comptar amb cap ajuda per aquest costat.

Això era, al menys, el que jo creia. Però anava a rebre una lliçó sobre les inestimables qualitats del portador yogistanés, sense el qual l'expedició hagués fracassat. El bang, que, hora és de dir-ho, es deia Bing, es va aixecar sobtadament i es va aproximar a l'esquerda, seguit d'un portador de petita talla, però molt ample d'espatlles i poderosament musculat, que es deia Bung. Sense que una sola paraula hagués estat canviada entre els dos homes, Bung es va apoderar de l'extrem d'una corda i es va fer descendir per Bing. Tot just la corda va començar a afluixar, quan una xiulada com una fuetada que perforava l’orella va arribar de les profunditats. Bing va començar de seguida a hissar la corda, i imagineu la meva sorpresa i el meu alleujament quan vaig veure reaparèixer a Bung sa i estalvi a la superfície, sostenint amb mà ferma a en Catxes per la jaqueta. En Catxes, que es movia com un titella cantant alegrement ”Perduts en la inmensa mar blava”...

Tot va passar amb una estranya simplicitat. Un darrere l'altre, els meus companys van ser trets a la superfície, i aviat ens vam trobar tots reunits. No em fa vergonya confessar que em vaig eixugar una llàgrima furtiva. En Rodamon, sens dubte per l’alegria d'haver escapat per tan poquet a la mort -encara que, em complaeixo a creure-ho, hi va haver també en el seu gest un testimoni de sincer afecte-, em va donar un copet a l'esquena tan vigorós, que em va tirar a terra, i Setciències, que semblava una mica boig després d'aquesta prova, va creure indispensable afirmar que havia mesurat la profunditat de l'esquerda, que era de cinquanta-un metres exactament. El que, no sé per què, li va semblar extraordinàriament divertit.

Quan tots, excepte en Cicerone, havien estat retornats a la superfície, Bing i Bung van tornar al costat dels seus camarades. Havien oblidat a Cicerone, o bé és que no sabien comptar fins a set. Em vaig aproximar a ells i em vaig esforçar a explicar-los per senyals el que esperava d'ells. No vaig trobar més que cares tancades. La seva intel·ligència limitada no els permetia manifestament comprendre de que els parlava. Vaig fer posar en fila la resta de l'equip, deixant un buit al mig de la fila; vaig designar llavors amb un dit aquest buit; després, l'esquerda, i em vaig lliurar a una sàvia mímica descrivint el descens i l'ascensió d'una corda i, en fi, la recepció d'un company salvat de l'abisme. Tots van assentir amb aire de animar-me en l’actuació -alguns fins i tot van arribar a aplaudir-, però ningú va fer un gest ni va moure un dit.

Vaig recomençar la meva pantomima; aquesta vegada no em van concedir la menor atenció; van continuar xuclant les seves pipes de groku, com si tot fos perfectament normal.

Els meus companys, però, s'havien agafat de les espatlles i es lliuraven sobre el gel a salts i danses com les vedettes del Molino cantant “La pícara molinera”. Pobres nois, encara no s’havien recuperat del tot de tan horrible experiència.

Jo estava a punt de cedir a un pànic indigne d'un home, quan Bing es va aixecar, es va aproximar a mi i, mirant-me amb una insolència perfectament inconvenient, va fer el gest de gratar l'interior del palmell d’una mà amb l'índex de l'altra mà. Actuava amb una odiosa lentitud i descomponent acuradament els seus moviments, com si tingués una significació esotèrica.

Era horrible. Jo vaig creure, durant un moment, que tractava de maleficiarme. No se sap mai el que passa pel cap dels primitius. Després de tot, ¿no érem a l'Orient misteriós? Tot podia passar i ser veritat.

Els meus companys, que havien acabat de dansar, es van aproximar. Els hi vaig consultar: ¿què havia de fer?

Va ser en Catxes qui va trobar la resposta, encara que mai he pogut comprendre com havia pogut encertar tan aviat.

-Cal regar-ho, vell amic -va dir-; això cal regar-ho.

Jo el vaig mirar estranyat. Què havia de regar jo i per què en un clima semblant?

Afortunadament, en Catxes va prendre llavors la iniciativa de les operacions. Davant la meva estupefacció, va treure de la butxaca un bohee (30 cèntims i mig de pesseta) i el va oferir a Bing. Aquest va sacsejar el cap i es va gratar encara més fort el palmell. Catxes va afegir un nou bohee, el que va tenir el mateix resultat.

Tenia la impressió que estaven concertant un preu. En Cicerone em va explicar després la cosa. Sembla que el 6 és una xifra sagrada per als yogistanesos. Cada vegada que alguna cosa es repeteix, la sisena vegada és tractada de manera especial. El sisè dia és un dia de descans. El sisè fill és destinat al sacerdoci. La sisena pipa de groku és fumada en honor de l'avi, i així tot. Es poden fer, però, excepcions a aquest ritual, a condició de fer als déus una ofrena convenient. En el cas que ens ocupa, cinc vides havien estat salvades; els déus havien estat privats de la presència de cinc europeus. Privar-los d'un sisè seria un espantós sacrilegi, i només una important ofrena en diners podria arreglar la qüestió.

El regateig va prosseguir durant algun temps. El bang era manifestament molt devot, ja que va defensar decididament els interessos dels seus déus. Es va aturar, finalment, la xifra en mil bohees (355 pessetes). Un cop efectuat el pagament, el bang es va aproximar a l'esquerda, seguit de Bung. Però això no va semblar agradar als portadors, que no havien cessat de cridar i de gesticular durant tota la discussió. Van envoltar a Bing i a Bung, i tothom es va posar a cridar desaforadament.

Això va durar alguns minuts. Els portadors s'oposaven, indubtablement, al salvament. Els seus esperits supersticiosos no eren, sens dubte, apaivagats, tot i la importància de l'ofrena.

A la fi, davant el nostre viu alleujament, el bang va semblar haver-se fet l'amo de la situació. Aviat al tumult el van succeir simples mostres de descontentament, i els dos salvadors es van obrir camí entre les estretes files dels yogistanesos. En Cicerone ens va ser retornat gens impressionat per aquesta aventura, que no li havia ocasionat més que un atac de singlot.

Em vaig adonar llavors que era temps de fer un alto per passar la nit que s’acostava, i vaig donar l’ordre de muntar el campament. Estàvem de nou tots feliçment reunits.

Em vaig despertar, poc abans de l'arribada del dia, amb la vaga sospita que alguns punts d'aquest episodi romanien una mica foscos. Per què, per exemple, aquesta dramàtica salvació no havia tingut lloc més que quan l'avançat de l'hora no permetia reemprendre la marxa? Vaig rebutjar de seguida tan innobles pensaments, i no els porto aquí sinó com la prova de l'estat de desmoralització que pot regnar en les grans altures per raó de la rarificació de l'atmosfera.

L'endemà, al matí, ningú estava en estat de reprendre la marxa. En Catxes -i això era una reacció ben normal després dels seus valents esforços del dia abans- estava de nou esgotat pel mal de les glaceres; en Malaltís patia formigueig al cap. Els altres es queixaven de la depressió de les glaceres i insistien perquè en Malaltís els prescrivís xampany. Però aquest estava, malauradament, massa malament per poder-se'n ocupar, i jo no m'atrevia, per la meva pròpia iniciativa, a prendre la responsabilitat d'administrar un remei tan poderós.

¿Cal dir, en efecte, que el xampany no figurava en el nostre equip més que amb fins exclusivament medicinals?

Tenia pressa per arribar al campament base. Anàvem ja retardats respecte al nostre programa. A més, estàvem sobre una glacera, i d'un moment a l'altre podia obrir-se una esquerda sota els nostres peus, precipitant-nos a l'abisme. Vaig donar, doncs, l'ordre d'aixecar el campament.

Els meus companys van ser hissats sobre les espatlles dels infatigables portadors, i jo, aclaparat com estava per les emocions de les nostres recents aventures, em vaig deixar transportar pel mateix mitjà. Bing, el bang, que havia donat proves d'un tan bell esperit d'iniciativa quan l'incident de l'esquerda, va ser enviat al davant per obrir camí. La jornada va transcórrer sense incidents. Em vaig despertar al migdia per veure la vasta muralla de la paret nord que s'elevava per sobre de nosaltres. Érem al campament base.


Etiquetes: , , , ,
edit

GASTRONOMIA I NUTRICIÓ A LA MUNTANYA

I perquè dius que portar arròs i patates a 6500 metres no millora gaire la dieta d'una expedició? 

Doncs perquè a molta altitud no es couen fàcilment aliments crus, excepte que sigui amb una olla a pressió, cosa que no s’acostuma a tenir. Us explico una anècdota.

L’onze de setembre de 1983 èrem al campament 3 de l’Everest, a 6500 metres d’altitud. Ho vam voler celebrar, és clar. 

I quina millor celebració per uns mediterranis expatriats que fer una paella d’arrós amb marisc. Teníem arrós, oli, alls i cebes deshidratades, una llauna de tomàquet, i unes llaunes de sardines, cloïses, popets, musclos i tonyina. És un covard qui no s’atreveixi a fer un arrós de marisc al peu de l’Everest! Endavant les atxes! Les cebes i els alls deshidratats en remull des del día abans. Error. Al matí tot era un bloc glaçat. Descongelar-ho al sol amb un mirall que no es podíen gastar gaires cartutxos de butà. Després escòrrer l’aigua. Fer el sofregit. Posar-hi el tomàquet. Obrir les llaunes. Posar l’aigua a bullir i quan va començar a fer bombolletes, tirar-hi l’arrós. 

- Compta quinze minuts -va dir el cap de cuina- i posarem el peix.

Si, si, quinze minuts. Trenta minuts i l’arrós era cru. Seixanta minuts i els grans d’arrós, durs i crus,  rebotaven a les pedres de la glacera. Una hora i mitja bullint i els grans van començar a estovar-se de fora però mantenint el cor de cada gra com si fos de vidre.

- Prou! va dir el cap d’expedició, que ja hem buidat més cartutxos de gas dels que podem gastar cada día. Ens fotrem les llaunes de peix amb aquestes torrades seques.

- I l’arrós? Preguntem desolats.

- El guardem en remull i será la base de la sopa de demà. Ja ho descongelarem al sol i l’arrós será més tou.

I així va ser; que allà no era cosa de malbaratar res.    

I aixó perqué va passar?

En altitud la pressió ambiental disminueix, el que provoca menys oxigen disponible a l’atmosfera i els problemes d’hipòxia que tots coneixem. Peró, a més a més, en altitud disminueix la temperatura a la que bull l’aigua. 

L’aigua bull a 100ºC a nivell del mar quan s’iguala la pressió ambiental i la pressió del vapor de l’aigua calenta. Però a menor pressió, l’aigua bull a menor temperatura. 

Així va ser com van definir les altituds i van dibuixar els seus mapes els primers exploradors de l’Himàlaia. Amb un fogonet, un cassó d’aigua i un termòmetre podien saber a quina altitud estaven. Històries de viatges interessants. O sigui que, amb un perol amb aigua, un fogonet per fer-la bullir i un termòmetre que ens digui a quina temperatura bull, ens podem estalviar els altímetres. 

No posarem aquí la fórmula de Clausius-Clapeyron, massa complexa, de la disminució de la temperatura d’ebullició segons la pressió ambiental. Tampoc els detalls de si l’aigua té sals o no en té. Serveixi aquest gràfic general. 


Per tant a 6.500 metres d'altitud l'aigua bullirà aproximadament a 77,5ºC. I bullint les patates i l'arrós a aquesta temperatura, quan temps necessitarem per coure un plat que es pugui menjar? I el que és més important per una expedició: quantes càrregues de butà necessitaríem per fer bullir tantes hores l’aigua? I quants viatges amb la motxila carregada de cartutxos per poder-ho fer? Mai tenim tants cartutxos de gas ni tenim tanta paciència per la feina avorrida de carregar i carregar per aprovisionar els campaments, o sigui que hem acabat la discussió. No es pot fer. A menjar el que hi hagi o el que es pugui. 

No es pot fer excepte que trobis olles a pressió, que les puguis carregar fins allà dalt i que tinguis combustible suficient, sabent que primer hauràs de fondre la neu i que tinguis forces i paciència per cuinar.... Sense comptar que, un fogonet es trabuca i vessa l'aigua fàcilment a dins la tenda i que cremar tenda, sac, motxilla o les botes de plàstic pot representar una catàstrofe. 

Així i tot, a les expedicions al Lhotse Shar dels anys 1984 i 1987, amb unes petites olles a pressió d'alumini, molt lleugeres, cuinàvem arrós, llenties, macarrons, patates, cigrons i mongetes fins a 6400 metres amb alls, bitxos picants i espècies. La proteïna era cansalada, embotit, tonyina, o bacallà sec. Una delícia, un treure el ventre de pena i una injecció de moral, donades les dures circumstàncies del lloc i del moment. A més a més, l’arrós i els llegums no pesen gaire i és més fàcil aprovisionar els campaments amb menjar sec. Un sac d’arrós i un altre de llenties dona per molts àpats.



Imatges. Campament 1 de l'Expedició Mataró al Lhotse Shar 1987. Als peus d'en Sergio Escalera a l'absis de la tenda es veu la petita olla a pressió. A la segona imatge, la mateixa olla vista des de dins de la tenda amb el Barun-Tse al fons. En tot cas a Internet s'en troben. Ho sento, mai vaig pensar a fotografiar l'olla per si mateixa. Ja he escrit abans que estic catalogat com un fotògraf, més que dolent, pervers.

Aquestes petites olles a pressió ens van permetre una alimentació nutritiva i apetitosa durant setmanes i setmanes en altitud. Durant l'escalada, aigua, caramels, fruits secs i barretes de concentrat energètic. Però als vespres ningú ens treia un bon plat de macarrons amb cansalada o de cigrons amb bacallà.

I és que l'altitud fa perdre la gana. I l'avorriment de menjar sempre el mateix dies i dies, també. O sigui que hi vam posar imaginació a la necessària nutrició. Crec que d'aquesta capacitat humana s'en diu cultura. Cultura físiològica, nutricional i gastronòmica en aquest cas.    

Ara bé, que ningú es pensi que es pot menjar aixó els primers dies d'arribar al Campament Base. Amb aquesta recepta el Mal Agut de Muntanya ens atacaria sense misericòrdia. Aixó ho poden menjar alpinistes molt ben aclimatats.

Un altre dia parlarem de la millor dieta per afrontar els primers dies en altitud. I de la dieta més adequada per combatre el fred, que no és la mateixa. O de la dieta més propícia per enfrontar l'esforç ara que els rècords i la competició s'estan apoderant de les muntanyes...


Etiquetes: , , , ,
edit

RECORDANT EN SAMBHU TAMANG

 
Ha mort en Sambhu Tamang. 
 
Havia nascut l'octubre de l'any 1955.  Tenia 67 anys.
 
Un altre amic que se'n va...
 
Qui va ser en Sambhu Tamang? 
 

NOTA APART. Jo utilitzo aquí la grafia del nom que publica en anglès el diari digital que veureu després. Per aquells que pateixen per si el seu nom s'escrivia Shambu o Sambhu o Shambhu Tamang, els asseguro que també l'he trobat com Sombu Tianjing i altres amenitats depenent de quin periodista ho escrigui i del seu respecte per les cultures locals. El seu nom escrit no era res d'això. En la seva llengua, el nepalès, el seu nom s'escriu així: शम्भू तामाङ. Però quan parlàvem, el so del seu nom en català sonava com Ssombu. Amb doble essa. I així l'anomenàvem amb el seu permís.
 

En aquest enllaç podreu trobar el recordatori publicat al Nepal News on podreu veure una fotografia d'en Sambhu als 17 anys:
 

 

En Sambhu va ser a la primera expedició italiana que coronar l'Everest (Guido Monzino 1973). Va ser, aleshores, la persona més jove a fer cim amb 17 anys. 
 
També va formar part de la primera expedició que va assolir el Kongde Ri a la vall de Khumbu el 1978.
I moltes altres.
 
Però sobretot, va ser el sirdar, el cap dels xerpes de l'Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest de 1985. Com a bon budista, era home equilibrat. Competent, intuïtiu i empàtic, junt amb els seus companys, va contribuir de forma determinant a l'èxit de l'expedició. 
 
Adeu company, ens veurem a la muntanya en alguna altra reencarnació.
 
Unes imatges per recordar-lo:

El Kongde Ri vist des de Namche Bazar.
 

En Sambhu, pujant al Camp V. A la cresta del fons, les tendes del Camp IV
 


Revetlla de Sant Joan de 1985 al Campament Base
 

L'expedició al complet al Campament Base. No hi són l'Òscar Cadiach ni l'Enric Lucas, però algú havia de fer les fotos i filmar. En Sambhu és dret al mig entre en Conrad Blanc i en Ton Ricart, jo mateix.
 
Els cinc xerpes de l'expedició. De fet només Ang Karma, Nawang Yongden i Nima Dorjee eren xerpes. En Sambhu era Tamang i en Narayan Shestra era Newar.

Els xerpes al pas fronterer de Kodari entre el Nepal i el Tibet.
 


Sambhu Tamang, Ang Karma i Narayan Shestra, amb en Toni Sors, al cim de l'Everest el 28 d'agost de 1985.
 

Etiquetes: , ,
edit

Els més alts cims de l'humor. Entrega 3

 

 

CAPÍTOL III.  EN MARXA CAP AL VAAMBKO-TXE

 

 

El viatge no va tenir història. Les meves responsabilitats de cap d'expedició em van impedir passar tot el temps que hagués volgut amb els altres, però em va satisfer molt veure que l'esperit d’equip, tan important en empreses com la nostra, feia de la nostra colla una comunitat ben homogènia.

 

És inqüestionable la importància de l'esperit d'equip. Com va dir un dia A. Nem de Canto: "Quan un es balanceja desesperadament a l'extrem d'una corda de trenta metres, és important saber que l'home que es troba a l'altre extrem és un amic." Ha estat aquest esperit, més que cap altra cosa, el que ens ha permès triomfar i a mi em ballava l’aigua als ulls de veure com s’anava desenvolupant durant el viatge.

 

Divertits incidents van venir a alleujar la monotonia de la travessa. Setciències ens va fer riure en arribar una tarda al sopar amb un ull de vellut. Havia ensopegat contra un cable de l'embarcació. I aquella mateixa tarda Catxes ostentava una mà embenada, ja que s'havia fet mal al canell jugant a tennis. Els altres gaudien d'excel·lent salut, llevat de Malaltís, que va ser l'únic a marejar-se.

 

Setciències s'afanyava rodejat i enmig dels seus instruments. Mesurava el punt d'ebullició de l'aigua segons els nostres diversos termòmetres, i va arribar, després de diverses lectures, a fixar l'altura del navili en cinquanta-un metres sobre el nivell de la mar. Catxes va dir que era absurd, però Setciències va fer notar que, no sent la Terra una esfera perfecta, sinó més ampla per l'equador que pels pols, aquest resultat concordava amb l'estat actual dels coneixements.

 

Flaixos va rodar nombroses bobines de film; però, per un desgraciat atzar, es van exposar a la llum excessivament, de manera que no posseïm cap imatge d'aquesta part del viatge.

 

Cicerone va descobrir, encantat, una família Yogistanesa i va passar llargues hores en la seva companyia, perfeccionant-se en aquesta llengua. Aquestes relacions es van interrompre brutalment i de forma bastant estranya. Un dia, Cicerone, aterrit, va escalar, quatre a quatre, els graons de l'escala, seguit de prop per un oriental, petit però robust, que brandava un punyal. Un cop salvat, Cicerone va explicar que havia comès un lleuger error de pronunciació. Havia volgut expressar la seva gran admiració per l’acreditada sensibilitat de la poesia del Yogistan.  Malauradament, la paraula yogistanesa per designar la poesia és idèntica a la que designa l'esposa; no difereix d'aquesta més que per una espècie de borborigme sobre la síl·laba final. Incapaç, en l'entusiasme del moment, d'emetre aquest borborigme, Cicerone havia ofès profundament al seu hoste.

 

Un dia es va veure una balena a estribord. Això era, naturalment, un esdeveniment molt interessant per a tothom, però sobretot per a mi, ja que em va permetre prendre una decisió sobre el problema, extremadament important, de la confecció de l'equip d'assalt, problema sobre el que jo havia reflexionat llargament. Havíem d’atacar la muntanya per grups de dos homes, que escalarien lligats l'un a l'altre i que compartirien la mateixa tenda. Vaig considerar indispensable reunir aquests futurs companys el més aviat possible, per tal de donar-els-hi ocasió d'eliminar tota diferència susceptible de convertir-se en causa de fricció entre ells. No havia pogut arribar, però, a una decisió sobre aquest punt. Catxes i Setciències m'havien semblat formar la parella ideal en l'espai exigu d'una tenda de bivac, ja que l'un era gran i l'altre petit; a més, tenien una personalitat i uns interessos tan diferents que no hi havia lloc per témer entre ells gelosia professional ni la monotonia en la conversa que engendra una excessiva similitud d'idees o temors. Flaixos i Rodamon havien sempre manifestat un viu interès cada un per l'especialitat de l'altre, i jo pensava que seria una llàstima separar-los. Flaixos, a més, era antic alumne de Cambridge, mentre que Rodamon ho havia estat d'Oxford, el que eixamplaria els seus horitzons. Quedaven Cicerone i Malaltís, i el seu cas em preocupava més; tant l'un com l'altre reunien la cortesia pròpia de les seves professions, el que amenaçava crear un clima una mica asfixiant en els estrets límits d'una tenda. Però estaven en desacord sobre tants temes, que jo començava a tranquil·litzar-me, i l'episodi de la balena va venir a dissipar els meus dubtes. Mentre contemplàvem l'enorme cetaci, Cicerone va declarar que es preguntava el que hauria de cert en la llegenda de Jonàs. Malaltís va respondre que una tal observació li sorprenia en boca d'un home cultivat, i es va apassionar tant per la discussió, que fins es va oblidar d'estar marejat. Van prosseguir la discussió durant la resta de el viatge, i aviat es van convertir en inseparables, el que em va alleujar molt.

 

Justament abans de la nostra arribada a port vaig rebre un missatge per ràdio: “A conseqüència de lamentable error, estic a Buenos Aires. Envieu cinquanta milions de pesos .- RODAMON”.

 

El viatge per tren no va tenir història. Catxes es va mostrar molt sensible a la calor i Malaltís va contreure la malària. Cicerone va observar que havíem fet bé en portar un metge amb nosaltres. He de dir que Malaltís es va prendre malament aquesta innocent observació i es va mostrar molt groller amb el pobre Cicerone; però aquest el va perdonar generosament, remetent la grolleria a l'estat de salut de Malaltís. Cicerone va anar a la part del tren reservada als indígenes, a fi de millorar els seus coneixements de la llengua; però aviat va esclatar una trifulga, i ell va jutjar preferible retirar-se. Els indígenes -va explicar- eren veritablement d'un natural amable i d'una impertorbable dignitat, que no excloïa una certa alegria; però es deixaven de vegades irritar per foteses. Nosaltres vam voler assabentar-nos de la naturalesa exacta d'aquesta matèria, però Cicerone va argumentar que eren coses difícils de fer comprendre a una mentalitat europea.

 

Setciències es va passar gairebé tot el viatge amb un cronòmetre a la mà: comptava els pals telegràfics, per tal de calcular la velocitat de tren. Aquesta va resultar ser de dos-cents quaranta-cinc quilòmetres per hora, però Setciències estimava que calia tenir en compte un cert marge d'error per compensar les irregularitats en l'espaiament dels pals. Catxes va comprovar els seus càlculs i va descobrir que la busca dels segons s'havia aturat. Aquest incident ens va divertir molt.

 

La nostra arribada a Chaikhosi va ser un gran esdeveniment, tant per a nosaltres com per a la població indígena. Cicerone havia pres les mesures necessàries perquè tres mil tres-portadors ens esperessin a l'arribada del tren, a fi d'evitar tota pèrdua de temps. Quan vam arribar, ens vam quedar bastant sorpresos, i emocionats també, en veure que una multitud tan gran que s'estenia fins on arribaven les nostres mirades, havia vingut a donar-nos la benvinguda. Res més treure el cap per les finestretes vam ser aclamats fragorosament. Cicerone va aprofitar, l'ocasió per informar-nos sobre l'amabilitat dels indígenes, el que era un dels seus trets de caràcter principals.

 

Tot just descendits de tren, vam ser rebuts per un dignatari, que jo vaig creure seria el Clang local, o cap de poblat. Cicerone va iniciar la conversa amb ell, en el seu to més diplomàtic. Van conversar així diversos minuts, i un espectador europeu hagués pogut cometre l'error de concloure que es querellaven violentament; però jo em vaig dir que això seria, sens dubte, per l'idioma del país.

 

Cicerone va acabar per dir-nos que aquest home no era el Clang, sinó el Bang, o cap dels portadors, i que la multitud que ens envoltava estava composta dels portadors que ell havia contractat.

 

-Si vols saber la meva opinió -va dir Malaltís-, hi ha molts més de tres mil.

 

Jo era de la mateixa opinió, però Cicerone va dir que ningú havia preguntat res a Malaltís i que ell estava segur de les xifres.

 

-Per què no interrogar al seu amic? -Va proposar Malaltís.

 

Cicerone es va lliurar amb el bang a una nova discussió, al terme de la qual ens va declarar que l'home parlava un dialecte fosc i que semblava no conèixer bé el yogistanés corrent.

 

-Bé -va dir Malaltís-; no tenim més que comptar-los. Enfilem-los per rastelleres de a deu.

 

Cicerone es va girar de nou cap al bang i, després de molt soroll i moltes gesticulacions, ens va explicar que no hi havia en yogistanés cap expressió que signifiqués files de a deu, i que com aquest país ignorava tot de la instrucció militar, era bastant difícil fer comprendre a un esperit yogistanés el que s'entenia per alinear.

 

Jo vaig dir llavors a Cicerone que el deixaríem ajustant aquesta qüestió amb el bang. Ell va convenir que era una bona idea, doncs, sens dubte, la nostra presència posava nerviós al pobre indígena.

 

A l'oficina de correus m'esperava una sorpresa sota la forma d'una carta de Rodamon. Havia arribat per avió tres dies abans i havia partit en exploració per preparar el camí.

 

Passem a la sala d'espera de l'estació una nit molt incòmoda i famolenca, ja que mentre que no s'arreglés la situació amb el bang, no es podia procedir a la descàrrega del nostre equip, i en l'absència de Cicerone no ens atrevíem a aventurar-nos a l'hotel del poblat. A l'alba vaig tornar a l'andana, on Cicerone prosseguia la seva discussió amb el bang. El nostre amic em va explicar que, en yogistanés, la paraula que significa tres era idèntica a la que significava trenta, amb la diferència d'una espècie de renill al mig. Era, evidentment, impossible significar aquest renill per telegrama, i el bang havia interpretat el missatge com una demanda de trenta mil portadors. Els trenta mil homes en qüestió feien molt de soroll davant l'estació, i Cicerone em va dir que ells reclamaven menjar i un mes de paga. Si refusàvem, temia que ens robessin tot.

 

No hi havia més remei que satisfer les seves exigències. Es va alimentar, doncs, als trenta mil portadors -al preu de molts esforços i de grans despeses-, i tres dies més tard vam poder partir per al nostre viatge de vuit-cents quilòmetres amb els tres mil homes que havíem escollit. Els 375 nanos que completaven els nostres efectius van ser reclutats allà mateix. Els nois no falten al Yogistán, i sembla que les seves mares estan encantades de desfer-se'n.

 

El viatge fins al massís del Khili-Khili es va desenvolupar sense incidents. Seguíem una sèrie de rius encaixats en goles profundes, entre parets abruptes que s'elevaven fins a altures de deu mil metres, i encara més.

 

Passàvem, de vegades, d'una vall a una altre per ports situats a set mil metres sobre el nivell del mar, per després anar per llits de rius a menys de cinquanta-un metres d'alçada.

 

Tan abruptes eren els pendents d'aquestes valls, que la vegetació passava de les espècies tropicals a la flora àrtica en una distància de mil cinc-cents metres; és a dir, que el nostres botànics aficionats estaven en el seu element. Jo no sóc naturalista, però em vaig esforçar a manifestar un interès comprensiu davant la feina dels meus companys, animant-los a venir a mostrar-me els seus descobriments. Jo els hi dec els pocs coneixements que tinc ara en aquest domini.

 

Les vessants més baixes estaven amenitzades per espessors de facècies i persiflajos, llavors en plena floració, i la brisa portava sense parar al nostre olfacte el pertorbador aroma de les rodències. La nostàlgia, que floreix a tot arreu, excepte entre nosaltres, es trobava en abundància, així com la universal grogueta invader. Més amunt, els ombrívols parterres de sospites i malenconies cedien la plaça als darrers talussos herbosos abans de les neus eternes, on no creixia res, excepte, a vegades, un excentricular solitari o una vanitat marcida.

 

La fauna tenia també amb què regalar l'ull. El Boc emissari estava naturalment molt estès. De vegades, a la nit, jo veia una ombra furtiva que Setciències va identificar com pertanyent a un Patibulari tibetà. Una tarda, Flaixos, en el súmmum de l'excitació, em va designar una criatura d'aspecte poc presentable, assegurant-me que era un Gos d'aigües de muntanya. Catxes va jurar que no era un gos d'aigües, sinó un Horror pelut; potser havia volgut fer broma. Catxes té un sentit de l'humor bastant pobre. Em va explicar un dia que ell havia estat seguit per una Vaga sospita, el que era evidentment absurd.

 

Tots estàvem, no cal dir-ho, àvids de veure a l'abominable home de les neus, que ha fet córrer tanta tinta. Aquesta criatura va ser vista per primera vegada per Thudd el 1928, no lluny del cim del Trah-Lalah. Thudd el descriu com una criatura d'aparença humana, d'uns dos metres deu d'altura, cobert de pell blava i amb tres orelles. L'home de les neus emet un petit xiulet i fuig corrent a una velocitat sorprenent. La segona trobada amb l'home de les neus va tenir lloc durant l'expedició de reconeixement empresa l’any 1931 per Bavarois cap a la barrera del HiHo. En aquesta ocasió va ser vist per tres membres de l'expedició a una alçada de vuit mil metres; els seus testimonis són força contradictoris, però tots estan d'acord a afirmar que la criatura portava uns pantalons. En 1933, Orgrind i Stretcher van descobrir petjades de passos sobre un pendent nevat sota del Youpa-la, i a l'any següent, Moodles va sentir grunyits a deu mil metres. Després, res fins a 1946, data en la qual Brewody va tenir la fortuna de veure el monstre de ben a prop. Segons Brewody, no tenia pèls ni pell de cap mena, i s'assemblava a un ésser humà d'estatura normal. Portava un drap al cap i parlava només en rudistanés amb un fort accent de Birmingham. 

 

Tals eren els escassos informes recollits fins llavors, i nosaltres sentíem desitjos d'aportar al nostre torn la nostra collita d'informacions. El més ansiós d'entre nosaltres era Setciències, que alimentava, potser, la secreta esperança d'afegir l'Eanthropus Setciències i a l'arbre genealògic de la família humana. Setciències passava llargues estones per sobre del límit de les neus eternes, examinant tota cosa susceptible de ser una empremta de peu; però encara que va sentir grunyits, xiulets, sospirs i borborigmes, no va descobrir cap indici vàlid. El seu entusiasme es va refredar considerablement quan, després d'haver seguit durant tota una setmana les petjades d'uns passos sobre un vessant de muntanya molt escarpada, va comprovar que era la pista traçada per un portador enviat per Catxes.

 

Els portadors semblaven poc entusiasmats. La muntanya, per a ells, era com anar a l'oficina. Havíem convingut una jornada de vuit hores, per la qual rebria cadascun cinc bohees (equivalents a 1 pesseta amb 80 cèntims. Aproximadament 1,3 cèntims d’Euro. Res del món els podria persuadir a treballar més enllà d'aquestes vuit hores, llevat dels diners. Quan paràvem la marxa, es posaven a la gatzoneta en grups, fumant un horrible tabac anomenat groku. Tenien un aire en extrem avinagrat. El seu aspecte contrastava tant amb la descripció que d'ells ens havia donat Cicerone, que em vaig veure obligat a preguntar-li discretament. Ell em va explicar que tenien el costum de viure per sobre dels set mil metres; les seves qualitats no començaven a manifestar-se més que a aquesta alçada. Em va afirmar que anirien millorant a mesura que anéssim ascendint, i que a tretze mil tres-cents metres aconseguirien el súmmum d'aquesta impertorbable dignitat que no excloïa l'alegria. Això em va alleujar molt.

 

En el seu treball de portadors no hi havia res a reprotxar-los. Malgrat la seva petita talla -pocs eren els que sobrepassaven el metre cinquanta-, eren gairebé tan amples com alts i molt robustos. Cada un d'ells portava una càrrega de quatre-cents cinquanta quilos. No es podria encomiar prou als portadors, sense els quals l'expedició hagués conegut el fracàs ben aviat.

 

D'entre tots ells destacava el cuiner, un tal Pong. D'aquests tres mil tres-bàrbars, Pong era, sens dubte, el que tenia pitjor aspecte. Tenia la cara estranyament aixafada, com si l'hi haguessin planxat. La seva ànima semblava haver patit el mateix procés d'aixafament. La seva cuina reflectia fidelment el seu caràcter. Els plats més suculents, extrets de caixes de conserves, es convertien en les seves mans en una mena de repugnant pasta d'un marró fosc que calia menjar amb una cullera ben sòlida, resistent a la corrosió i que contenia els grumolls més desagradables. El fet que hàgim sobreviscut als seus serveis constitueix un veritable triomf de l'esperit sobre la matèria, ja que tots patíem d’abominables indigestions. Tots els nostres esforços per apartar-lo de la cuina van resultar inútils. Front a la més petita al·lusió que li fes pensar que no estàvem contents amb els seus repugnants serveis, entrava en una espècie de frenesí i ens amenaçava amb els seus ganivets.

 

El bang no podia o no volia fer res. Potser tenien lleis sindicals molt estrictes; fos el que fos, vam haver de acostumar-nos a Pong. I en el nostre ardor per atacar el Khili-Khili, entrava en gran part el desig, que aviat es va convertir en obsessió, d'escapar al nostre demoníac cuiner. Mentre marxàvem, jo em complaïa en somnis en què Catxes i jo, dins la nostra tenda, ens cuinàvem deliciosos menjars, mentre que a baix, al campament de base, Pong es recargolava de despit.

 

Travessàrem nombrosos poblats. Els habitants eren invariablement desagradables i poc amables, excepte quan Cicerone tractava d'entrar en conversa. En aquest cas la seva actitud es feia francament hostil. Ens va explicar que no eren indígenes típics, sinó una classe apart i degenerada de la població que, atreta per la vida fàcil per sota dels set mil metres, havia acabat per desmoralitzar-se i per perdre les qualitats fonamentals de la seva raça, a saber: la dignitat i l'alegria. Jo podria fer notar aquí que no vam trobar cap indici de vida més enllà dels set mil metres; però, com va dir Cicerone, això era a causa de el fet que el nostre itinerari no seguia les rutes comercials.

 

Flaixos es dedicava a filmar el nostre avanç. Per fer això li calia partir abans, per tal de tenir la seva càmera emplaçada en el moment que arribéssim. Aquest pla, aparentment senzill, es va revelar més difícil de posar en pràctica del que el nostre amic havia pensat. Les tres primeres vegades que va provar a fer-ho no va aconseguir reunir i muntar tot el seu material abans de que arribéssim nosaltres, i només donant-se molta pressa va aconseguir re-embalar-ho tot i retrobar-nos abans de la nit.

 

A l'endemà va partir molt abans que nosaltres i no el vam tornar a veure més fins al cap de dos dies. Al matí; va arribar al campament, vacil·lant sobre les seves cames, en el moment precís en què ens disposàvem a marxar. Pel que sembla, havíem pres un camí diferent. Per aquest motiu va portar un dia de retard sobre la caravana, perquè va considerar necessari recuperar el son perdut aquella nit. No ens va aconseguir fins a la setmana següent, i va tornar a partir de seguida, vetllant tota la nit per estar segur aquesta vegada de no fallar. Va filmar tota la caravana desfilant davant seu i aclamant-lo al passar. Va ser una llàstima que en aquesta ocasió la càmera hi veiés doble, el que va donar una successió d'imatges desenfocades.

 

Esperàvem d'un dia per altre trobar-nos amb Rodamon, encara que no haguéssim vist cap empremta de la pista que havia de traçar per a nosaltres. Al vintè dia ens va abordar un corredor que ens portava el missatge següent: "Capturat per bandits. Envieu rescat cinquanta milions de bohees.- Rodamon."

 

Deu dies més tard, un altre corredor ens va transmetre el missatge següent: "Repeteixo. Capturat per bandits. Envieu rescat cinquanta milions de bohees.- Rodamon."

 

Concloem d'això que el primer missatger s'havia evaporat amb els diners. Després de madures reflexions, vaig estimar que no podia concedir cap confiança a l'honradesa d'aquestes gents i vaig demanar a Malaltís, que ja s’havia recuperat de la seva varicel·la, que acompanyés al correu. Deu dies més tard se'ns va reunir Rodamon, sol, i portant una demanda de rescat de cinquanta milions de bohees per Malaltís.

 

Això era ja massa. Vaig decidir que les finances de l'expedició no podien suportar aquestes exigències. Vaig enviar, doncs, un missatger de confiança amb aquest missatge: "Desolat. Sense fons. Poseu-vos en contacte amb l'Ambaixada."

 

Catxes, que es passava la major part del temps dormint en una llitera portada a espatlles dels portadors, tractant de superar l'esgotament que patia en aquestes valls, es va despertar una tarda udolant. Havia somiat que l'expedició moria de fam al Khili-Khili. Va reprendre tots els seus càlculs i els va verificar minuciosament. Els seus temors estaven fundats. Esgotat, sens dubte pel clima londinenc, havia oblidat preveure els queviures per al viatge de tornada. S'havia concentrat tant sobre el gran objectiu: portar dos homes al cim del Khili-Khili, que no havia pensat en retirar-los d'allà.

 

Deu dies després, Malaltís tornava amb nosaltres. Poc després de la seva captura pels bandits havia contret una pneumònia doble, complicada amb tos ferina. Havia donat tanta pena als seus carcellers, que aquests l’havien deixat anar. Tenia un aspecte lamentable: sense afaitar, despentinat, la mirada fixa, la roba esparracada i les botes sense talons.

 

Aquesta era una d'aquestes crisis que posen a rude prova les qualitats d'un cap d'expedició. Sense dir res als altres, vaig caminar sol portant el meu pesat farcell anímic durant tota una setmana, buscant desesperadament una solució. Forçós em va ser, a la fi, revelar la gravetat de la situació als meus companys. Setciències va llançar una mirada a Catxes -em plau pensar que fins i tot en una crisi així un de nosaltres va tenir un pensament pel desgraciat responsable- i va començar a dir mirant-se les ungles:

 

-La solució és ben senzilla -va anunciar-. No guardis més que cent cinquanta-tres portadors i dinou, dels cent vint nois. Les economies de queviures així realitzades ens permetran sortir de l'atzucac.

 

Aquest càlcul es va revelar correcte. Es va demanar a Cicerone que prengués contacte amb els portadors per anunciar la decisió. Durant vuit dies, un clima de revolta va regnar a la caravana, i Cicerone temia sense parar per la seva vida. Finalment, ens vam trobar en la impossibilitat absoluta d'alimentar-los un dia més, i vam haver de pagar-los el que demanaven; és a dir, massa. El nostre únic consol era l'esperança de veure'ns desembarassats de Pong. Però, no sé per quina raó, això no va ser possible. Cicerone va dir que es preguntava de vegades si el bang no tenia interessos sobre Pong, però això em va semblar un punt de vista injustament cínic de la situació.

 

Un mes més tard ens trobàvem al coll de Vaambko-txe, davant per davant del massís de Khili-Khili, el darrer baluard de la Natura que s'havia resistit fins llavors a l'esperit de conquesta dels humans. La gran muntanya s'alçava majestuosa sobre un cel sense núvols, inspirant un respecte temorós al cor de les minúscules criatures que molt aviat posarien un peu presumptuós sobre aquestes pendents temibles. Quina ploma podria descriure els nostres sentiments mentre que des del coll del Vaambko-txe contemplàvem el massís del Khili-Khili? 

 

Abandonaré un moment a l'expedició immòbil al Vaambko-txe, davant de l'Khili-Khili, per tal de descriure la configuració d'aquesta potent muntanya i d'evocar la cadena d’esdeveniments que van portar la nostra presència en aquests llocs.

 

El Khili-Khili va ser descobert per aviadors aliats durant la gran guerra. 

 

Els seus informes avaluaven l'altitud del cim entre deu i disset mil metres. El 1947, una expedició de reconeixement es va presentar a l'Himàlaia, conduïda per A. Nem de Canto, amb la missió de fixar l'emplaçament exacte de la muntanya, de mesurar la seva alçada i d'estudiar les vies possibles d'accés al cim. Diverses expedicions van agregar després més informes, però la nostra marcava la primera temptativa seriosa d'ascensió.

 

El massís del Khili-Khili té la forma d'una M invertida. El cim comprèn dos pics: el Khili-Khili pròpiament dit i el Guili-Guili, que es troba una mica a l'oest del veritable cim. Les estimacions pel que fa a l'altura del pic més elevat difereixen considerablement; però, recolzant-se sobre aquestes diferències, es pot afirmar que el cim del Khili-Khili està a 13.350 metres sobre el nivell del mar. 

 

L'aresta principal del massís va de Nord a Sud; està interrompuda per la línia de partició de les aigües de dos rius. El riu Agendà i el riu Enigmà, que divideixen el massís en tres parts, separades per gorges d'uns set mil metres de profunditat. El veritable cim està situat a la part central, i el Guili-Guili, encara que distant una mica més de sis-cents metres, està separat d'aquest per la gorja de l'Enigmà. De cadascun d'aquests dos cims baixa una cresta en la direcció Nord-Est; aquestes dues carenes s'uneixen per formar un coll, el coll Sud (8.300 metres). La cara nord del coll Sud s'uneix amb la glacera del Vaambko-txe, que envolta la cara sud-est de la muntanya abans de virar bruscament cap al Nord-oest. Aquesta glacera dóna naixement al riu Vaambko-txe, que corre cap al Nord després d'haver franquejat la gola de l'Agendà. Queda clar?

 

Heus aquí quin era el nostre pla. El campament base seria establert a la part alta de la glacera, a set mil metres d'altura. Passaríem alguns dies allà per aclimatar-nos. Durant aquest període faríem un reconeixement fins a la cara Nord, que porta al coll Sud. Instal·laríem un camp avançat sobre el coll, amb un campament intermedi a mitja alçada del vessant. D'allí fins al cim establiríem campaments als llocs més apropiats. Tractaríem d'instal·lar-los cada sis-cents metres a partir del campament avançat. L'últim -el 7é campament- es trobaria a tretze mil metres, a tres-cents cinquanta metres només sota del cim. A cada campament hi deixaríem queviures per quinze dies, el que ens deixaria un marge suficient en cas de mal temps.

 

La gran qüestió era aquesta: ¿la muntanya cediria? El 1947, A. Nem de Canto havia escrit: "La muntanya és, sobretot, difícil -fins i tot severa-, però cedirà". Els reconeixements posteriors havien replantejat la qüestió de saber si la paret nord era accessible, però s'havia finalment decidit per la resposta afirmativa. El mateix A. Nem de Canto havia resumit així la qüestió: "Amb un bon esperit d'equip i bons portadors, la muntanya cedirà." Tothom sap avui que, en efecte, ha cedit.

 

Però des del coll del Vaambko-txe, on ens trobàvem, estàvem molt impressionats per la vista d'aquest imponent bastió que alçava el seu cap majestuós sota un cel sense núvols. Va ser en Cicerone qui va expressar els sentiments de tots: "Es diria que és una deessa que desafia als que volen posar un peu sacríleg sobre el seu altar verge."

 

Hi va haver un murmuri aprovador per resposta. En aquell instant ens sentíem molt poc a l'altura de l'enorme tasca que ens havíem fixat, i jo vaig dirigir una fervent oració per demanar al Cel poder-me mostrar digne de les proves que ens esperaven.

 

Ens vam quedar allà fins al moment en què la posta de sol va venir a florir de clapes ataronjades els camps de neu d'aquest potent bastió; la muntanya es va convertir llavors en un quadre que molt pocs ulls humans hauran vist. Sense una paraula, vam baixar, mentre la nit anava caient, cap al nostre campament al fons de la vall, que ja era a la fosca. 

 



Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat