Translate

Diari de l'expedició 'International Snow Leopard Expedition Type 1 diabetes- ISLET 2005' al pic Lenin (7.134m).

2a part.

(Per llegir la 1era part d'aquest diari, clica aquí)


Dissabte 30 de Juliol 2005, Campament 1.

Continúa la situació de feinada pel metge. Torno a ser l'únic metge al campament 1, perqué en Jordi és al campament base amb la Lisa.

El company de Mollet, tractat amb nifedipina i dexametasona ha descansat bé. Aquest matí encara té cianosi i SaO2 59%. Marxa cap al campament base ben escortat pels seus.
Notícies del campament base: la Lisa està bé.

Notícies dels campaments 2 i 3: cap ni una. Les radios no carrulen i no en sabem res dels que són amunt. Per la paret veig baixar una colla; potser seran els nostres, però amb la gernació que ens envolta, vés a saber qui són.

I ara parlem de les notícies del campament 1. Ho sento però no són bones. Aquesta nit mitja expedició malalta; vòmits, diarrees, mal de panxa, gasos i rots agres. No sembla res greu però estan fets una coca. Ho atribueixo a la dieta que ahir va ser, per alegria meva, greixosa, picant, potent i consistent. Jo content, però altres no tant. És ben cert que mai plou al gust de tots. Paciencia: repós, dieta, rehidratació, alguna dosi de metoclopramida i para de comptar.

 Imatge 16.- La trencada glacera entre el Campament Base i el Campament 1 des del collet.

Passa que, de quatre nits que porto aquí, ja m’han fet llevar tres. Amb aquesta guàrdia permanent no hi ha qui dormi en condicions.

16 hores: quin dia més gris.... Neva i pedrega intermitentment i un ventet gelat entra per cada forat de la tenda i de la roba. Tot és humit i fa pudors diverses; cap de bona. La roba no ha vist el sol de fa dies. La tenda és tan xica que ens hem de moure i canviar la roba per torns. Dies com avui són un exemple de com pot arribar a ser de miserable la vida en una expedició. Dies i dies d’esperar, ja no sé qué, algun canvi, amagat al sac, sense dormir ni descansar. A més a més de brut i d’incòmode, és el moment de l’enyorança.

Escric i faig gimnàstica, dins de les reduïdes possibilitats, perque el cervell m’ho mana. Si per mi fos, l'estòmac em demana engegar-ho tot a fer punyetes ara mateix.


Diumenge 31 de Juliol 2005, Campament 1.
Avui s’ha llevat un dia esplèndid. Tota la roba i el sac de dormir possats a assecar al sol com els bacallans. Bugada de roba que ja feia falta; amb aigua gelada i sabó de la dutxa. Amb aixó, les taques més òbvies i vergonyoses no acaben de marxar, però a canvi m’han quedat les mans balbes i adolorides. Paciència.

Imatge 17. El collet entre el  campament base i el campament 1.  

Imatge 18. Unes cordades sortint del campament 1 cap al campament 2.

Passeig per la glacera. Trobo unes restes: motxila de lona antiga, roba estripada, botes de cuiro d’aquelles amb sola de claus, una de les botes encara té els ossos del peu, i també els ossos d’un genoll. Algú que devia morir aquí o més amunt de la gelera, cap als anys quaranta a jutjar pel material; segurament un rus. Algú hi ha arribat abans que jo i hi ha deixat una creu plantada feta amb dos estaques i una mica de cinta adhesiva.

A migdia arriben Beppo, Gianpaolo, David, Doug i Pierpaolo. Els quatre primers van pujar abans d'ahir al cim. Sis hores des del campament 3 a 6100 metres. Invito a cervesa amb les darreres ampolles que em quedaven.

Un polonés va morir fa cinc dies allà dalt; el seu cos encara és poques passes del cim. No sembla que ningú estigui per la feina de baixar-lo.

Amb aixó de la seguretat, a mi em queda un rossec. Ahir van deixar baixar tot sol a un dels diabètics des de campament 3 fins al campament 1. És clar que els diabètics ja s’espavilen sols, en general. Però els mateixos van ser els qui van deixar sola a la Lisa i ja veus com ha anat. Van haver de ser els altres qui la baixessin en males condicions i al límit de les seves forces. Potser si que triomfar té un preu, però sovint el paguen uns altres….

He trobat un fósil. De que serà?. Té unes estries com si fos una petxina, però no n’estic segur.

Més feina: he vist a un altre de la colla de Mollet que té mal de cap, respiració periódica I cansament intens. Fins aquí tot molt normal, però és que també té dolor de tipus pleurític al costat esquerre. L’exploració física és normal i no té cap signe de tromboflebitis. Li dono salicilats i vigilar. No em puc treure del cap el cas que vàrem veure a l’hospital de Bellvitge fa uns mesos: dolor com aquest en una expedició a l’Himàlaia; en arribar a Barcelona es posa de manifest l’embòlia pulmonar massiva que de poc que no el mata. Vigilaré i, si el dolor persisteix i em fa pujar la mosca al nas, li diré que millor que baixi a tota bufa.

Aquí al campament 1 tinc 5 persones amb vòmits, diarrees i i/o intolerancia als aliments que ens serveix l’agència. Normal: hi ha 200 ò 300 persones en aquest tros de morrena, morts inclosos. No tota l’aigua (la de rentar els plats i les dents per exemple) es pot bullir. Menjar tanta gent, tots el mateix, amb higiene dubtosa - ni els cuiners tenen on rentar-se les mans -, produeix aquests efectes. Problema 1: massa gent en poc espai i poca aigua. Problema 2: mal organitzat; concepte d’higiene inexistent per part de les agencies. I també dels clients que paguem, de pas.

Imatge 19.- Capvespre al Pic Lenin des del campament 1. El trajecte des del campament 1 al campament 2, prop de les roques fosques de la dreta, ja és completament a l'ombra.

Dilluns 1 d’Agost 2005, Campament 1.
Sense novetats d’importància. Un dia amb un sol que esmicola les pedres. La glacera es fon a ulls vistes i el paisatge del campament camvia. Unes tendes de coloraines, inestables, sobre unes pedres grises que van caient als llacs i rierols que es formen en fondre’s el gel. Com que la tenda protegéix el gel que té a sota de la fusió, al cap d’uns dies sembla que les tendes siguin sobre un pedestal. El campament sembla una espècie de bosc de bolets amb barrets de colors.

Repartició dels expedicionaris avui: vuit al campament base, vuit més al campament 1 i sis repartits entre els campaments 2 i 3. Total 22. N’hi ha dos que ja han marxat cap a Europa. Potser al vespre baixaran alguns al campament 1 i serem aquí tretze o quinze. Si tot surt com és previst.

Les pupes del dia:
En Paolo C. és una mica empiocat; sensació de febre i diarrees. I no tinc termòmetre. El tracto amb Neomicina, que aixó de les diarrees comença a passar de taca d’oli. La Ilaria continúa feta una pupes: aquesta nit ha vomitat dos vegades, a propòsit, posant-se els dits a la gola perqué sentia basques i un pes a l’estòmac. A més a més té rots -una aerofagia de cavall- i el nas tapat. Sort, per mi, que quan ahir em demanava permís per atipar-se de pasta amb sofregit li vaig dir “Tu mateixa, però després no et queixis”. Està prenent omeprazol per consell d’algun dels diabetòlegs però sospito que el seu problema no és gàstric; més aviat deu ser disquinèsia gastrobilioentèrica general empitjorada per ansietat o “nervis”. Jo ho tractaria amb abstenció de greixos, diacepam i, si no millora aviat, baixar al campament base.

Quina solana! I no corre ni un bri d’aire... no goso sortir de la tenda.

18:00 hores. Novetats. Mentre dinàvem han arribat del campament 2 en Gianfranco, en Lino i en Marco. Bé, cap problema; han deixat les motxiles i tot com una seda. Al mateix temps han arribat l’Aldo i en Gianermette del campament base. Poc després, però separats, han arribat en Jordi i la Lisa, que també venien del campament base. Barrunto que tornar a pujar al campament 1, encara que sigui després de dos dies de descans al campament base, té el seu risc. Per tot plegat sospito problemes, passats i futurs. Les cares i els comentaris auguren conflictes no resolts que tornaran a sortir.

19:00 hores. Hem anat amb en Marco, el cap d’expedició, al campament veí per parlar amb tranquilitat. L’excusa era fer una cerveseta -vaja una excusa i vaja una expedició; pots anar a fer una cervesa al bar del campament veí per xerrar en privat. Aixó només passava a les ciutats!-. L’home volia parlar d’alguns problemes en privat i sembla que confia mes en un servidor. Serà per la veterania, dic jo.

Avui en Marco té dos problemes. El primer és mes aviat banal. Vol portar a la Nikki, la Ilaria i a en Mario al campament 2 i pujar al cim del Radelsnaya (6200m aproximadament) com a premi per la seva dedicació, ja que veu clar que no pujaran al cim del Lenin. Només cal trobar el dia i el lloc al campament 2 i que o en Jordi o jo pujem fins allà, per tenir-los controlats durant 3 ò 4 dies fins que l’equip que intenta cim els/ens reculli de baixada. Em sembla bé si els tres esmentats necessiten aquest premi, cosa que em sorprén un xic. No veig perqué ha d’acceptar ningú pujar durant sis hores sota aquest sol, amb la única visió d’un cul al devant dels ulls, en filera atapeïda, per després passar 3 ò 4 dies en un campament exposat al sol i al fred, amb les tendes amuntegades, pilots de deixalles arreu i on tothom fa les seves necessitats allà on l’apreten, si no té  cap possibilitat de pujar al cim. En fi, ells mateixos. Si volen pujar, jo els acompanyo, que per alguna cosa em toca fer de metge de la colla, el que vol dir ser a la vora d’on es puguin presentar els problemes. És aquesta la creu i la grandesa d’aquesta feina.

El segon problema és la Lisa. Que passa si, com que ara es troba bé, vol anar amunt? I que passa si reapareixen els trastorns de la conducta que va tenir? Tant si els anomenem Edema Cerebral d’Altitud com si els anomenem d’una altre forma. Doncs el que pasaría seria que ella correria un risc i que els demés hauríem d’improvisar un rescat. O sigui que ni cim ni punyetes. En Marco és ben decidit a no deixar-la pujar, de manera que ens demana, a veure si entre en Jordi i jo reeixim a convèncer-la de que no es mogui d’aquí. Així potser serà menys traumàtic que dir-li “No volem que pugis i, si pujes, no et recolzarem. Tu mateixa”.

Una estona després, parlen apartats, la Lisa i en Marco. Afortunadament, ella mateixa veu que és un risc excessiu per tots i renuncia a pujar més amunt. Una preocupació menys, però ho sento per ella, perqué, obviament, la realitat no la fa feliç.

Més temes i més preocupacions avui.
Pierpaolo: aquesta nit vòmits i diarrees que han pringat tota la seva tenda; calfreds i gran afectació general. Aquest matí, deambula pel campament com una ànima en pena; ell mateix diu:

-    Io cago come pissa una vacca.

Em sembla que té febre i li administro amoxicil•lina-clavulanat. Si no pot beure suficient, farem rehidratació endovenosa, però espero que no sigui necessari. En tot cas, quan es pugui i s’aguanti dret, el baixarem cap a Aci Tash.

Nikki: feia dos dies que no sortia de la seva tenda ni pels àpats. Només dorm. És clar, però, que era la única dona i exclussivament angloparlant del grup. Ara, amb la Lisa a la seva tenda, la sento parlar normalment i, fins i tot riure. No crec que sigui malalta, tan sols trista, tipa, desenganyada i frustrada. I aixó no es cura amb medicines. O bé l’expedició cambia i algú l’acompanya al cim o bé el millor tractament és marxar d’aquí i escampar la boira. La primera opció no em sembla posible; la segona és la millor. Penso que Lisa i Nikki, amb la càmera de fotos i una motxilleta a l’esquena, poden treure profit d’uns dies de passeig pel Kirguizstan. Així veurien el país i no serien aquí presoneres d’un objectiu que no compliran i, a sobre, amb la sensació de que fan nosa als altres. Ja veurem que decideixen; no seré jo qui les empenyi a marxar.

Avui és un dia térbol, entre sol i núvols. A la cresta del cim es veu una ventada que deu fer volar als insensats que vulguin pujar. En teoria, en Mauro, Vittorio, Paolo C i Antonio ho deuen estar intentant en aquest moment.

Demà surt ja el darrer grup i diumenge, si tot va bé, avall que fa baixada.

Passejada per la glacera, ahir. Vaig trobar un raconet màgic. Tornava al campament després d’un bany reparador en un estanyet de la glacera, recollit i íntim per poder anar dignament net sense haver de donar un espectacle. Per tornar vaig decidir fer marrada i explorar el peu de la cascada de sèracs que baixen dels contraforts del pic Lenin. Al lluny veig un llac blau sobre gel verd i cap allà que  vaig. No hi puc arribar; un riu que baixa com un torrent des de la dreta cap al llac i el riu de desguàs del llac, que ha excavat una gorja al gel de més de 10 metres de fondària i parets llises de gel verd, em barren el pas. Allà, a la punta que formen els dos rius, penjat com un balcó sobre el llac, hi ha un raconet que només es veu si hi arribes per casualitat. Plaques de gel viu, imposibles d’entendre sota un sol que encega, semblen taules parades que protegeixen de la fosa el gel de sota. Altres lloses de gel formen ponts aeris, guarnits amb garlandes d’estalactites, sobre la fosca gorja de l’esquerra. Més enllà, el vent ha esculpit uns camps de blat fets del gel més blanc i pur, amb les tiges dirigides a tots els punts cardinals. En aquell lloc s’acumulen totes les escultures de gel més improbables. Demà miraré d’arribar al llac per l’altre banda.


 
Imatges 20 i 21. Formes màgiques al gel.  

Imatge 22. Campament 1 sota la nevada. 

Prop del campament veig una bona colla; aturats, miren a terra i remenen. Em sembla que aquest pobre rus, mort a la glacera deu fer més de 50 anys, és el personatge més visitat de la contrada. Em pregunto perqué hi anem. Aquests ossos, la motxilla de lona, la tenda estripada i les botes de claus desperten alguna mena de curiositat morbosa entre els qui, moderns i ben equipats ens enfrontem a la mateixa muntanya on va morir. O que el va matar. Potser molts pensem: quants de nosaltres serem també motiu de curiositat d’aquí a uns anys?. Tots acabarem fets una pila d’ossos; per tant la tria és aquesta: o bé morir ple de tubs en un hospital i ser uns ossos amagats de la vista dels demés en un nínxol anònim, o bé quedar a l’aire lliure havent mort a muntanya, lluitant per viure, sense la decadència progressiva de l’edat i servint d’exemple i centre de peregrinació. Potser millor la segona opció. 

En tot cas, alguna cosa m’impulsa a demanar una mica de respecte per aquest alpinista anònim que la glacera ha alliberat. Millor l’homenatge d’unes flors, un record i una actitud de respecte que un museu o que una colla de turistes cridaners.

Imatge 23. Joc de llums al capvespre dels 5000 metres.


Dimecres 3 d’Agost 2005, Campament 1.

Avui em sembla que serà un dia clau. Hi ha moltes coses a fer; i també a esperar. Que poden passar vaja.

La nit ha estat llarga. Els qui havien de sortir de matinada es remenaven inquiets al sac; els diabètics es controlaven la glicemia cada hora. Els altres no, però s’aixecaven a pixar cada mitja hora. Abans de l’alba ja eren en camí. Ara ja han sortit de la paret nord i deuen ser al llarg flanqueig cap al campament 2 on no els puc veure.

La Lisa, la Nikki i en Pierpaolo estan fent el petate per baixar al campament base avui. Haig de parlar amb en Rustan per trobar un cavall o un portador. Allà baix seran més còmodes i, qui vulgui, pot baixar a Osh o a Bishkek.

La tarda és grisa, freda i feixuga. L’Antonio ha baixat del campament 3. Massa vent per atacar el cim. En Gianfranco fa mitja volta abans d’arribar al campament 2. La mateixa “fame d’aria” que ens va fer baixar al campament base fa una setmana, l’ha fet recular avui. Jo no crec que tingui res més que una edat respectable, la mateixa que jo. I por, o potser millor dir un respecte excessiu, a un 7000. Però sembla que no ho vol reconèixer. És curiós com ens emboliquem els humans; tan fàcil que és dir “Noi, o no puc o no en sé o tinc canguelo”. Però es veu que es molt dur reconèixer-ho devant d’un mateix -No sòc qui voldria ser- i devant dels altres -Que pensaran de mi?-. Misèries.

En fi, que ara som quatre al campament 1. Dir que al campament som quatre sembla befa, mofa i escarni. Per aquí pul•lulem unes 150 persones. Aquest campament s’assembla més a un camp de refugiats mal organitzat que a un campament d’expedició; potser hauria de dir com un camping de la costa que hagués canviat mar i sorra per pedres i gel. Només que a la costa, tothom s’exclamaria de tanta brutícia; però es clar, ja és sabut que els muntanyencs som molt soferts...

20:00 hores. Novetats del campament 3. Paolo ha fet cim; és el cinqué de la colla. Vittorio i Mauro han tornat al campament 3 on han esperat a en Paolo. Ara són allà, ben aixoplugats els tres.

Un cas més per a l’història de la Medicina de Muntanya! Mentre sopàvem -aquí tot s’ha de fer per torns; no hi ha lloc per seure i menjar tots alhora- ha entrat corrents a la tenda un de la colla de Mollet: -“Corre que a una xiqueta de Tortosa li ha agafat alguna cosa dolenta”. Corro cap allà, agafo els estris tot passant per la meva tenda, i em trobo a la noia mig caiguda endavant i abraçada al seu marit. No parla ni es queixa, però vull entendre de tot plegat que té molt mal de panxa. Entre el marit i un servidor l’estenem a la seva tenda. No em respón quan li pregunto que li passa. Saturació d’oxígen 97% (és evident que mancada d’oxígen no està). Freqüència cardiaca a 88 batecs per minut. Poc després comença a parlar i explica que té el colon irritable, que li han sentat com un cop de peu al ventre uns cacauets que s’ha endrapat i que li ha vingut de cop un dolor molt fort a la fossa iliaca dreta. El que més m’ha tranquilitzat és que se li ha escapat una mitja rialla mentre parlava. Exploració abdominal perfectament normal. Com que penso que es tracta de dolor còlic inespecífic, la deixo en repós amb una cantimplora d’aigua calenta a la panxa i li demano una mica d’orina per veure que hi ha. Espero una mica, que passi tot plegat. Passada una horeta, deposició diarreica i un vòmit, noia riallera i sense dolor. Anàlisi d’orina - el que tinc aquí: pH, densitat, nitrits, leucòcits, glucosa, cetona, proteïnes i sang-  és perfectament normal. Diagnòstic: dolor abdominal còlic inespecífic; probablement també degut a enterocolitis. O sigui, com tothom. Esperar i veure.


Dijous 4 d’Agost 2005, Campament 1.

La Lisa, la Nikki i en Pierpaolo són al campament base, sense problemes. David, Gianpaolo, Doug i Beppo, ja fa dies que van baixar. Gerardo i Maurizio ja han tornat a Itàlia. Cada vegada quedem menys aquí dalt.

Més dades per la petita història de la medicina de muntanya local. La xicota de Tortosa té vòmits, diarrees i febre; o sigui que té una gastroenteritis o enterocolitis, que el nom no fa la cosa, com un piano. Ho tractem amb antiemètics (metoclopramida) i ciprofloxacina.

Un altre cas: jove i novell alpinista alemany, en bon estat de salut i amb unes mides tipus “King Kong”. Ahir pujant del campament 1 al campament 2, nota unes molèsties i pupes que l’espanten, gira cua i torna al campament 1. Aquí es troba bé i pensa que ja ha passat tot, però pregunta als metges que té més a mà, es a dir, nosaltres. Les pupes consistien en cansament intens, formigueig als dits de les mans, rampes musculars, visió doble i mal de cap. Decideix descansar i baixar poc a poquet fins al campament 1, on arriba sense més problemes que molt cansat. Hipótesis diagnòstica: hiperventilació, alcalosi respiratoria i hipocalcèmia. Dit d’una altre forma més casolana: els nervis el feien respirar més del que calia i els músculs s’enrampaven. Tractament: tranquilitzar-lo assegurant que no és greu, consells per evitar hiperventilar altres vegades i respirar amb una bossa de plàstic per evitar la hipocàpnia. En realitat, aixó és un problema de passerells; un peu tendre que dèiem abans. Els veterans no respiren més del que toca.

Més pupes: tres italians i un de Manresa amb enterocolitis: Epidèmia! Potser ho hauríem de dir a les revistes i als fòrums de muntanya. Venir al Pic Lenin és temptar la sort i arriscar la salut de les mucoses digestives. Massa gent, per interessos de les agencies i poc esperit d’aventura dels alpinistes, per tan poc espai. A més a més, l’interés econòmic fa que no es posin mitjans per evitar la contaminació de l’aigua: no hi ha coordinació amb el suministre de l’aigua, ni obligació de rentar-se les mans els cuiners, ni latrines allunyades, etc.

Lluny d’aquest tema, que miraculosament no m’ha afectat -per ara- fa dos dies que no estic gaire bo. Em fan mal les mans, especialment l’articulació carpometacàrpica del primer dit de la mà dreta, cosa que em dificulta molt escriure aquestes notes. De fa dos dies, a més a més, dolor dorsal, que no afluixa estirat al sac, que m’amarga una mica el dia. Sense altre tractament que portar l’esquena dreta.
Avui dia fresc, entre sol i núvol, esperant que baixin del campament 3 alguns dels nostres que potser hauran fet cim.

Capvespre.... estirat a la tenda pel mal d’esquena. La panxa revolucionada, sense arribar a la diarrea. El dia continúa rúfol, però en altitud fa bon temps. Veig baixar poc a poquet la llarga filera de formigues pels sèracs que porten al campament 2.

Van arribant els companys...Ja són aqui en Vittorio, en Paolo i en Mauro que venen del campament 3; ara els toca descansar. Marco, Paolino, Lino, Aldo i Jordi són al campament 3. Si fa bon temps, demà intentaran fer cim i potser demà-passat seran aquí. Diumenge al campament base. Si tot  va bé.

Imatge 24.- Campament 1. Un centenar de tendes sobre la glacera.

O sigui, començo a pensar en tornar a casa. Aixó s’acaba i ja no hi ha qui ho pari. Sensació ambivalent. Per una banda em sap greu; voldria seguir molt temps a la muntanya. Per altre banda m’en alegro de deixar aquesta via tan concorreguda que de tan bruta fa fàstic; i aquesta expedició tan estranya, la més incoherent i deslligada que he vist mai.

Perqué... a veure; l’objectiu d’una expedició alpinística és pujar a un cim, però en aquest cas la cosa no és tan clara. Apunten cap al cim, en major o menor grau d’interés, unes 15 persones de les 24 que inicialment composàvem el grup. Altres tenim objectius diferents. Per uns, l’objectiu principal són els seus estudis. Per mi, la preferencia és l’assistència, el que vol dir ser sempre al lloc més adequat sense distreure’m amb ascensions. Per altres, l’interés està en viure l’aventura de la seva vida pujant a dormir al campament 2 i enfilant-se l’endemà als 6200 m del pic Radelsnaya. Tants objectius diferents i una sola organització i logística, obligadament porta a conflictes quan algunes expectatives no es compleixen i algun personatge resulta frustrat. De moment, els angloamericans han abandonat l’expedició. Dos d’ells, diabétics, ja han fet cim, tornen cap a caseta i als demés que ens bombin. Les altres dos, sense cim ni possibilitats de pujar-hi, més o menys malaltones, cap a fer turisme pel país i no agobiar-se aquí dalt... Campi qui pugui.

En fi, jo que he vingut a treballar, em sembla que he complert amb el que s’em demanava i he aprés força, però el que es diu vacances, vacances no ho han estat. Més aviat com una missió a complir o una feina que cal fer.

Des de la tenda sento parlar, cridar i cantar alhora en anglés, italià, català, castellà, alemany i rus. Cal reconèixer que el campament, cosmopolita ho és. Desorganitzat i brut també, però.
Revisant l’equip, cosa que faig sovint perqué tot sigui a punt si cal còrrer, trobo a faltar una de les tisores quirúrgiques que duia; demà miraré si les trobo en un lloc concret on s’ha vessat tot el contingut del necesser.

Imatge 25.-  Camp de refugiats o raval desurbanitzat a gairebé 5000 metres?


Divendres 5 d’Agost 2005, Campament 1.

Avui ha estat un dia ben gos en aquest campament. Esmorzar, rentar-nos i passar l’estona. Fidel a la meva tradició, m’he dedicat a fer una talla de fusta. Per aquí hi havia unes peces de fusta sobreres d’alguna caixa i he fet un ninot articulat que vol ser un diabètic que dòna un cop de peu a una molècula de glucosa. Com un futbolista que xuta, vaja. El diabètic vencedor. En realitat és una joguina. Serà pels nens d’Acih Tash, junt amb alguns bolígrafs i llibretes.

Per dinar “macaroni a l’arrabiatta” fets per en Paolo, fuet i formatge de Mollet. Tot ben regat amb aigua calenta, café o té. Més gana hem passat altres vegades.

No he trobat les tisores. Em sap greu perqué eren veteranes de l’Everest, però no passa res perqué en tinc més a la caixa quirúrgica.

Les meves il•lusions de pau i soledat a fer punyetes. Jo que estava tan content perqué avui han marxat els vuit alemanys i una estona després han arribat 12 austríacs. En resum, encara més atapeïts que abans. Per torns a l’hora de dinar i de sopar perqué la tenda menjador no dòna per més.

Pupes: sembla que la mossa de Tortosa i el xicot de Manresa milloren de la seva enterocolitis. En Pierpaolo, al campament base, també. Ha tornat a pujar l’holandés amb problemes d’aclimatació; avui és el 9é dia i es troba millor.

Al capvespre torna a nevar. Tot queda emblanquinat. En Jordi baixa del campament 2 amb dos dels de Mollet; o sigui que no ha intentat el cim aquest matí.

Són quarts de set i els quatre italians encara no han tornat al campament 3. Ja comença a ser hora i m’amoïno, encara que sembla que allà dalt fa bon temps encara que aquí nevi.

A quarts de vuit hem comunicat amb el campament 3, per fi. Marco, Lino i Paolino han fet cim i han arribat bé al campament. Demà baixaran al campament 1. L’Antonio i en Mattia ho volen intentar demà.

Rescat: avui he participat en un rescat estrany. A mitja tarda hem vist que tots els guies i portejadors russos que eren en aquest campament-metròpoli sortien amunt esperitats. Els de totes les agències. Una mica mosca pel tema, m’he equipat i xino-xano m’en he anat cap a la paret a veure que passava i si necessitaven un metge. He vist que baixaven un ferit o un malalt, estirat en una civera, despenjant-lo per les cordes fixes. M’he afanyat fins el peu de la paret per si calia ajudar. Hi he arribat al mateix temps que el ferit i els qui el duien. Quan els hi he preguntat i he ofert els meus serveis, m’han dit que ja podien tots sols, l’han deslligat, l’han posat dret i amb el braç al coll de dos guies, un a cada banda, han anat fent cap al campament 1. És evident que no tenia les cames trencades, però anava deixant un rastre de sang a la neu. No han volgut entrar al nostre campament ni han volgut cap ajut. Vatua l’olla! Ni que els hi hagués demanat diners per atendre’l!

Hem quedat que si ens necessiten, ja ens vindran a buscar. I bona nit, cap més novetat. 

Ben pensat, si que deu haver problemes d’assegurances i de diners pel mig amb les agències. Si no és així no s’entén que rebutgin l’ajut dels altres alpinistes i dels metges.


Dissabte 6 d’Agost 2005, Campament 1.

Estic perfectament invàlid del dit gros de la mà dreta. M’està costant escriure pel dolor de l’articulació.

Han arribat els que ahir van fer cim, junt amb en Mario, la Ilaria i l’Aldo. Només l’Antonio i en Mattia segueixen dalt amb l’intenció d’atacar diumenge o dilluns.

Aquí tothom prepara ja els estris per baixar. Avall que fa baixada. Jo ja ho tinc gairebé fet, però em cal decidir que fer amb totes les medecines que encara tenim. Parlo amb en Marco i en Paolo sobre el tema; intentarem deixar-les en algun hospital o centre d’assistència, potser a Osh o a Sari Tash.

La colla de Mollet està d’enhorabona. Un d’ells, cap de brot escapat, ha fet cim i ja és al campament 3 sà i estalvi. Per celebrar-ho ens inviten a en Jordi i a mi a un festí de pernil i formatge amb dos ampolles de vi moldau a la iurta d’Àsia Travel.

Vaja un muntatge que tenen aquests d’Àsia Travel. Una iurta enorme, càlida, decorada i encatifada amb tapissos de llana, amb estufa de llenya i carbó, música, llum elèctrica, cervesa, vodka i vi de Moldàvia. Fan esmorzars, dinars i sopars pels turistes. I no et pensis, 12 dòlars per ampolla de vi és un preu molt normal al Khirguizstan. El que ja no és tan normal és el vi moldau; sembla xarop.

Sense notícies de casa; ni cartes ni telèfon. Ja tinc ganes de tornar. 

Pupes: enorme novetat. Avui ningú ha consultat per diarrees!!. En Marco té conjuntivitis actínica a l’ull dret; la famosa “oftalmia de les neus” dels clàssics. És el segon cas, el primer va ser una noia de Mollet.


Diumenge 7 d’Agost 2005, Campament 1.

Dia de sol espaterrant al campament 1 i més avall. Però allà dalt, a la cresta, el vent aixeca cortines de neu. Malgrat el cel clar, no sembla que avui sigui dia de cim. Lino, Ilaria, Aldo i Gianermette han baixat definitivament al campament base. Només queden l’Antonio i en Mattia al campament 3 i en Jordi, Marco, Mario, Paolo, Paolino i un servidor al campament 1. Quan els de més amunt arribin baixarem tots plegats. No els deixarem aquí que s’espavilin, no fos cas que calgués ajudar. M’alegra molt que alguns encara conservin el vell esperit expedicionari: d’aquí no marxa ningú mentre algú el pugui necesitar.

Deu ser temps de que tothom vagi plegant dels intents al cim i anar tornant cap a casa; la feina va minvant. Ahir només un italià d’una altre colla i un de Berga van consultar per diarrees. Al capvespre, tan content que estava jo sense consultes per pupes intestinals, van acabar venint. Resum: cap dia sense diarrees. La conjuntivitis d’en Mario va millor; avui ha estat capaç de preparar uns “espaguetti a la carbonara” per dinar que n’hi havia per llepar-se els dits. Aquesta colla d’italians mengen pasta cada dia i si no, no sòn feliços. Jo que trobo a faltar l’arrós, els cigrons, les llenties, les mongetes i les amanides... Per parlar només d’aquestes coses, perqué si m’enfilo amb la vedella amb bolets, els peus de porc amb naps i els porrons de vi negre, que si és del Penedés o que si és del Priorat, em pot agafar alguna cosa dolenta irrecuperable a les neurones. 

Han arribat els de Mollet que eren als campaments alts. Com que oficialment ja han fet cim, estan de gresca i xerinola. Mentrestant van trucant a casa - no m’acostumaré mai a aixó de fer expedicions a tiro de teléfon! – i a l’Ajuntament per torns amb l’únic teléfon de que es disposa.

Imatge 26.- La glacera nord del Pic Lenin.

Recapacito: aixó de la telefonia per satèlit ha revolucionat les expedicions. Per una part pot tranquilitzar les famílies, pot augmentar la seguretat facilitant l’avís i el rescat i com que els mitjans de comunicació poden transmetre entrevistes, cròniques i imatges en directe, pot facilitar el trobar financiació. Però d’altre banda presenta una colla de problemes:

1.- Desapareix la soledat i s’escurça molt l’esperit d’aventura. Potser aixó només és important per aquells expedicionaris que senten l’aventura en el fons dels seus desitjos. Els qui volen presumir de viatges i d’ascensions, encara que bona part del mèrit sigui dels guies i de les agencies que els han pujat, no ho veuran així. Per ells l’important es que tothom sàpiga el que han fet i benvingut sigui el telèfon.

2.- Hi ha un equilibri entre la consciència d’aïllament profund i les decisions que es prenen que fa que augmenti la seguretat. Si els periodistes i les families s’han d’enterar de totes i cada una de les pupes, pors i indecisions que tenim, com que es faran un tip de preguntar, sovint es prenen decisions inadequades que compliquen les coses per no haver de donar explicacions. Resultat: problemes que es podien haver evitat. Exemple: si al matí diem que en Saturià i l’Anacleto pujen al campament 2 i al vespre diem que en Saturià ja és al campament 2, sorgirà d’inmediat la pregunta: I l’Anacleto? Si expliquem que l’Anacleto és de budell fluíx, ha patit un atac de morenes i ha girat cua, passaran dos coses: la primera que la familia s’apura sense motiu pels mals del company. La segona que l’endemà l’Anacleto voldrà demostrar que tot ha estat un malentés i pujarà al campament 2 al preu que sigui amb morenes o sense. Com a resultat tenim que molt probablement arribarà al campament 2 esgotat, deshidratat i potser caldrà baixar-lo. El preu que es paga per tenir l’audiència i les opinions massa a la vora és que forasters, indocumentats i desconeixedors del tema es creuen que sòn algú per influïr en les decisions que es prenen. I efectivament hi influeixen. Les decisions de l'expedició, doncs, no són tan lliures com quan els alpinistes som sols.

3.- Hi ha un tercer tema, morbós, que em desagrada. En un accident a l’Himàlaia, qui no havia baixat al segon dia, es donava per perdut. Segur que era mort tan si es sabia com si no es sabia el que havia passat. Però ara potser porta un telèfon mòbil i acabem assistint a una mort en diferit amb entrevistes telefòniques a les notícies de la televisió mentre el personal està sopant al caliu de la seva llar. Vull dir que potser hem millorat la comunicació, però no el rescat i que un turmell trencat a vuit-mil metres continúa sent mortal, encara que puguem parlar amb l'accidentat durant unes hores. Ja tenim uns quants exemples en els darrers anys.

Tot aixó no passaba quan el telèfon es quedava a casa i les noticies s’enviaven amb un correu que baixava a peu fins la ciutat més propera que disposés de telègraf. Normalment entre una i dos setmanes.

Es va acabant l’aïllament de les expedicions i amb ell s’acaba també la épica. O bé les expedicions es degraden, com aquesta, convertint-se en una aventura per inexperts a qui les agencies comercials garanteixen tot, des d’aigua de Vichy fins a tenda individual amb aigua calenta i bidet a tots els campaments o bé es converteixen en un espectacle en directe pels mitjans de comunicació, a vegades amb resultats funestos com la mortandat en directe de l’any 1996 a l’Everest. En fi, sembla que aixó és el que va venint.

Feina d’avui: reorganitzar la farmacia, recollir les farmacioles dels campaments alts i les personals i posar-ho tot ordenat de forma comprensible. Hem d’organitzar les coses de forma que sigui fácil compendre la classificació a l’hospital on ho deixem.

Capvespre; neva amb desesperació. Haig d’espolsar la tenda sovint perque la neu no la cobreixi i m’impedeixi respirar. Sòc sol a la tenda, com gairebé tots. He acabat el llibre que havia pujat - una novela històrica sobre Ramon Cabrera “El tigre del Maestrat” - i a més a més les piles del frontal fan figa. Només puc o escriure o pensar, o sigui que insisteixo. Per cert que aixó d’escriure té dos limitacions; una és l’escassa i minvant llum del dia. La segona és el dolor d’aquest mecagumseu de dit que em té fregit. Pensar, en canvi, no té limit però no sempre és agradable, ni sempre es pot traduir a paraules, ni sempre es pot explicar...

Fa un fred que pela i aixó que només som a 4500 m. Passarell que sóc, que no aprendré mai dels grans, vaig pensar que havent de reduir pes i amb el campament tan baix no caldria agafar el vestit de ploma. I aquí em veus, escrivint ajagut a la tenda i folrat amb tota la roba de que disposo. No em fico al sac a les 6 de la tarda per vergonya, per dignitat i per prestigi. No fos cas que algú em veiés i hagués de reconèixer que estic pelat de fred i que m’he comportat com un pardillo.

Pupes comunitàries: afortunadament tot va millor. Els pacients milloren i no hi ha nous casos. Potser començaran a caure els austríacs que són nous de trinca.

Pupes pròpies: contra el meu costum en expedició, no he tingut problemes de panxa; és clar que encara hi sóc a temps. Per motius mèdics estadístics faig una llista de malures pròpies: en primer lloc el martiri del dit gros de la mà dreta, ja esmentat. En segon lloc, l’esquena; aquest mal és un vell i molest conegut que va i que ve. Després hi ha les típiques lesions tròfiques, clivelles i ferides als llavis i a les mans que no es curaran fins que baixi. A més a més de que fan mal, em passo el dia protegint-me les mans del fred i del sol, perqué sagnen al més mínim esforç i ho deixo tot perdut d’hemoglobina. Ara que m’ho miro, veig que tinc les mans com un santllàtzer, però només una ferida és produïda per una relliscada; les altres són les típiques clivelles tròfiques produïdes per l’altitud i el fred a la punta dels dits o al solc cutanioungueal i han sortit espontàniament. Tot i així, a l’expedició de fa 17 anys al K-2 va ser molt pitjor, o sigui que els factors fred i altitud pesen més que el factor “mala circulació per edat avançada” de la que m’acusen els companys amb mig somriure sorneguer. És bonic veure que els companys són tan compassius amb el més veterà del grup. Deu ser enveja, perqué no tinc cap pupa més.

Neva; més d’un pam en dos hores. Es fa fosc i hauré de plegar. Quina tarda més gris... Fred i enyorança.

Imatge 27.- Comiat del campament 1. Tornem al campament base.

Dilluns 8 d’Agost 2005, Campament 1.

Tota la nit ha nevat amb intensitat; de matinada ha aparegut el vent. Vent agressiu que volia arrencar les tendes, sacsejant-les per totes bandes. Almenys, amb el vent no calia treure la neu de la tenda cada hora. Sigui per una cosa o per l’altre, ha estat difícil dormir.

Temps estrany. Són les 11 del matí, ara fa un resol calent que m’obliga a amagar-me a la tenda, amb les dos portes obertes, sense samarreta i suant. Malgrat aixó, encara no ha parat de nevar. El campament és cobert amb gairebé tres pams de neu. Dins de la tenda el sac i la roba són humits i la fortor fa que m’ho pensi dos vegades abans d’entrar; no ho puc treure a assecar al sol, que és la meva feina de cada matí. És rar que nevi sense parar amb aquest resol i calor aclaparadora...

Com per ofegar-se; 40º a dins de la tenda, sense vent. El sol crema travessant tenda i sobretenda. Ha deixat de nevar.

Sembla que amb aquesta nevada, els qui són als campaments 2 i 3 de les diferents expedicions decideixen retirar-se. Pel que diuen, aquest vespre serem tots al campament 1. Com que estan tan segurs, en Marco i en Paolo m’han fet cargar un bidó amb les botes, el talabart i el material de muntanya, part de la farmacia, la bossa hiperbàrica, etc. La idea és quedar-nos amb el mínim, enviar dos cavalls avall i demà baixar tots al campament base. Potser si però com que sóc un acreditat pesimista patidor, jo veig molta neu, moltes allaus de placa que baixen per la paret nord i que travessen la ruta que han de seguir els que baixen. Qué per cert, sembla que no es decideixen, de moment no es veu baixar a ningú. I si no poden baixar avui i no podem anar al campament base demà? I si hi ha problemes i hem de pujar a ajudar? Sense botes?. En fi, ja ho veurem. De moment ho he preparat tot, ben protegit del sol amb el barret d’ala ample. I en acabat, a llegir una estona a l’ombra.

Com que m’he polit els llibre que havia portat, els de Mollet m’han deixat la “Divina Comèdia”, traduïda al català per Segarra. Edificant lectura! Confesso amb vergonya, que si bé sóc addicte a la literatura renaixentista, mai m’havia endinsat en Dante Alighieri. Llàstima no conèixer més la història i els personatges locals per donar el valor que té cada aparició.

Alça! Ha baixat l’allau més espectacular de tota l’expedició. Durant interminables minuts, tota la vida al campament, s’ha aturat. Corre cinc-cents metres més i arriba fins aquí. Cada matí miràvem els sèracs que penjen dels contraforts del Radelsnaya i rumiàvem que quan caiguèssin farien molt enrenou. Amb aquesta nevada no han aguantat el pes i tot el contrafort ha anat avall. Menys mal que tot plegat és tres o quatre kilòmetres lluny...Ha caigut tanta neu i glaç que la gelera sembla més alta i ens tapa el peu del contrafort. Menys mal que tot plegat és al oest i nosaltres ens enfilem cap al sud.
Pupes: nosaltres tots bons. I que duri. En David, no el nostre, el de Mollet, que va fer cim el dia 6 d’agost, té una congelació, crec que de 2on grau profund, al 3er dit del peu pret. Protecció térmica i traumática, antiagregants plaquetars i controls periòdics. Ja veurem, però penso que acabarà bé.

Per fi una enterocolitis. Ja feia dos dies que no en veia cap! Una noia d’Euskadi amb diarrea i febre. Com que feia dos dies que no venia consultar ningú ja començàvem a pensar que no ens estimàven com abans i no confiaven en nosaltres! És que amb la gentada que hi ha i la desorganització del tema aigua neta – aigua bruta, no és posible que no hi hagi malalts de la panxa.

Definitivament l’Antonio i en Mattia estan baixant. Demà doncs, cap al campament base. Per fi roba neta i amb sort, una dutxa calenta. O freda, però dutxa. I deixar endarrera aquesta pudor d’humitat, de brutícia i la barreja de totes les secrecions humanes, acumulades i fermentades. Que diferent d’aquella vella creença de que “la merda de la muntanya no fa pudor... etc”. Potser si, si és una merda, però si són més d’un milió...

És curiós, ahir al matí van pujar més de 50 persones cap al campament 2. Una filera de formigues interminable, evolucionava lentament per aquesta paret nord que fa dies que ens domina. Amb aquesta nevada, avui és un tropell, muntanya avall, fugint tots esperitats de la mullena. En una expedició clásica, la prudencia diu que en un parell de dies de bon temps, la neu s’assenta i els trajectes són més segurs. Però amb els criteris d’expedició comercial i temps escàs, amb risc d’allaus o sense, tot deu avall! Com que no hi ha portejos d’abastiment, tampoc hi ha tiberi per esperar el bon temps. O amunt o avall. O caixa o faixa.

Capvespre; el campament és revolucionat. Uns que van arribant de dalt, altres que preparen la baixada; els de més enllà que demà volen pujar.... Dia entre boires amb poques estones de sol però molta amb resol. Una calor extraordinària; s’han documentat fins a 50ºC dins de tenda oberta. Tot plegat combinat amb estones de fred que ha fet sortir els anoracs de pluma al matí. Aquests canvis tèrmics són esgotadors.

Torna a nevar. Les allaus retrunyen arreu, continuament. Neu i calor és igual a paradís de les allaus. Anem aprenent a conèixer les muntanyes; després de tants anys sabem que no és tan fácil alló de “a muntanya fa fred, porteu bon jersey”. Aquí s’escau una sentencia d’en Mario Pozzi: “Les muntanyes són mestres silenciosos que tenen alumnes reflexius”. És bonic, oi?.

Sera tan bonic com vulguis, però s’en va la claror i ja fa un fred que pela…

Rumio i li dono voltes al cas de la Lisa. És cert que el seu cas, si es tracta d’Edema Cerebral d’Altitud (ECA), és molt estrany i atípic, però si no li posem aquesta etiqueta, quina li podem posar? Deu ser que l’ECA no és el nom d’una sola malaltia; més aviat deu ser una denominació genèrica per a moltes situacions diferents en les que el cervell funciona malament. Potser l’hauríem d’anomenar Trastorn Neurològic Relacionat amb l’Altitud (TNRA) al conjunt i ECA només a un quadre clínic definit per lesions al cos callós i a la substància blanca cerebrals. Recollirem les dades i farem un escrit per una publicació profesional, a veure si del debat en surt l’aigua clara.

A migdia han sortit els cavalls amb part de l’equipatge cap al campament base. M’he quedat amb el mínim; espero que només sigui fins demà.


Dimarts 9 d’Agost 2005, Campament Base.

Gloriosa baixada al campament base! Dos horetes sobre neu dura, amb la traça oberta per baixar la gelera que em va costar set hores la primera vegada. Després va venir la creu lenta, parsimoniosa i esbufegant de pujar al coll. En una horeta més ja era dalt. Després baixar-lo, fang i merda de cavall; i no rellisquis. Després el plaer de caminar la darrera hora pel prat del famós “Camp de cebes” fins el campament base, amb paisatges oberts, cavalls i ocells. I cabres, camions i turistes, que no m’atreveixo a dir alpinistes, tot i que alguns n’hi deu haver. En arribar al prat, al lloc on comença, o s’acaba, la pista, hi ha aturat un Lada Niva, blanc i atrotinat. I a dins un jovenet khirguís que ens pregunta si volem cervesa. Per 300 soms, en Jordi i jo fem honors a una ampolla de cervesa fresca per barba. No lluny d’allí juguem a fotografiar unes famílies de marmotes, esmunyedisses peró insistents en anar allà on tenen al cap anar per molt que emprenyin els fotògrafs. Si et poses per allà, amb una mica de paciencia acaben per acostar-se. Per aquests verals, les marmotes són ben rogenques amb cap, coll i pit més fosc, excepte la part central del pit, que és blanca. I molt peludes. En canvi les marmotes joves són de pèl més escàs i molt més fosques.

En arribar al campament base, dutxa memorable, sopa calentona i a organitzar el material, l’equipatge i la farmacia, que demà-passat marxem cap a Osh. Només ens hem de quedar amb el mínim necessari pels 4 dies del trajecte Aci Tash – Osh – Bishkek – Sant Petersburg – Milano – Barcelona. De fet tot és temps perdut d’aeroport en aeroport excepte divendres sencer a Osh.


Dimecres 10 d’Agost 2005, Campament Base.

Matí atrafegat. Després d’una bona dutxa calenta a l’aire lliure i d’un bon esmorzar amb crepes, salsitxes, té, café, llet en pols, galetes i bunyols de patata, preparem la farmaciola pel que serà el seu destí postexpedicionari. Hem negociat amb l’agència Asia Mountains, que disposa de servei mèdic al campament base. En realitat és un xic exagerat dir que disposa de servei mèdic; hi ha una metgessa, sense cap utillatge ni medicina, ni un trist esparadrap ni aspirina, que a l’estiu s’està al campament base i a l’hivern treballa a l’hospital d’Osh. Bé doncs, amb aquesta col•lega que té més il•lusió que mitjans, hem negociat deixar la farmaciola sobrera: passarà aquí la resta de l’estiu i després baixarà cap a l’hospital d’Osh que pel que expliquen també va escàs de material i de medicines.

Està bé, però tinc dos objeccions a aquest sistema. Una és que crec adequat ajudar als khirguisos, i a tothom, a millorar la seva salut. Però no em dona la gana de que un desaprensiu, potser amb títol de metge, espècie abundant sense perill d’extinció, es faci ric a costa de la població local amb el material i les medicines que jo li doni. La col•lega sembla bona noia i legal, però jo no la conec de res i ja se sap que l’escassa expressivitat dels asiàtics fa que els jutgem equivocadament sovint. La segona objecció és que mai estic seguir de si fem bé o malament donant eines llamineres per arreglar coses que no són les que a ells els preocupen. Que en faran del glucagó endovenós si els seus nens diabètics moren joves de cetoacidosi per manca d’insulina? No els estarem colonitzant culturalment una vegada més creant-els-hi necessitats que no tenen?

Feta aquesta reflexió fem-ne una altre de tipus pràctic sobre les medecines. Tenim tres possibilitats: 1.- Les retornem a casa i les llencem a la brossa, perque si les donem a una O.N.G. reproduïm el problema inicial. Aixó es cosa inútilment cara. 2.- Les cremem aquí mateix; difícilment ho entendrien els khirguisos que ens miren i tampoc molts dels nostres, com nosaltres mateixos. Penso que s’entendria com un acte de superbia i no com a preservació de l’assistència khirguisa. 3.- Els hi donem, esforçant-nos a explicar el com i el perqué de cada cosa. Per motius d’afinitat humana triem aquesta darrera opció, tot i que raonablement té els inconvenients explicats.

Total, que hem passat el matí repassant bena de guix a bena de guix, pastilla a pastilla i ampolleta a ampolleta i explicant i apuntant quina és la seva utilitat, indicacions i dosificació. Haig de dir que la jove col•lega, si bé no coneixia els noms comercials estava al dia dels grups farmacològics i dels noms científics de les medecines. L’estrella han estat les tires reactives per análisis d’orina ràpids; ja sabia que existien però no les havia vist mai. També ens ha demanat veure com funcionen els glucòmetres i les bombes d’insulina que utilitzen els diabétics. Li voliem també regalar un glucòmetre però el problema a Khirguistan és trobar les tires reactives sense les quals no funciona cap dels que portem.

Aquesta tarda hem fet (han fet, perqué jo m’he escaquejat com un covard) sessió de catarsi postexpedició. Aixó era la continuació de les sessions que en Gianermette, pedagog teatral, ens aconduïa des del principi de l’expedició, com ja hem comentat. En realitat encara no estic segur de qué o quin és l’objectiu del tema com no sigui fer la tesi doctoral sobre tema de tant interés antropològic com són les xaladures dels muntanyencs. Pel que sembla, tots han escrit, i alguns explicat, el que s’emporten a casa després de l’expedició. Jo penso en qui era, en el que he aprés i en qui sóc ara. Alguns altres esmenten les decepcions i les frustracions que els han marcat. D’aquí a queixar-se de les persones que consideren responsables dels disgustos hi ha un pas petit. “Que si em van deixar sol quan...”, “que si una vegada fet el cim, van marxar deixant la feina pels altres”, etc. Apart de que les queixes siguin justes o mostrin amargor, em sembla un exercici d’impudícia anar-les explicant en un grup que es desfà i que, per tant, no necesita millorar el seu funcionament intern en el futur. Una cosa és que, si tinc una cosa a dir, de company a company, la digui; però deixar anar en públic la fel acumulada em sembla com ensenyar les vergonyes i la roba bruta. Per aixó no m’agraden les catarsis ni les teràpies de grup a les expedicions; es suposa que tots som gent adulta, que sabem a qué venim i que no necessitem suports emocionals gregaris. Jo ja sé, entre els companys que he conegut aquí, amb qui tornaria altre volta d’expedició on fos (tres o quatre), amb qui faria un passeig de dissabte o li mostraria la meva ciutat (set o vuit) i amb qui, com a màxim aniria a fer una cervesa si ens retrobem (la resta). I per saber aixó no necessito reflexionar en grup. I si jo no ho necessito i, a més a més, crec que als demés no els interessa el que jo pensi, tanco el cercle del rebuig a aquestes sessions.

Canviem de tema. El comportament i capteniment del personal: els italians més joves i més desinhibits, dos virtuts que en alguns casos no van juntes, però habitualment si, han omplert la tenda menjador de dibuixos, escrits i fotografíes. Alguns són enginyosos, altres clarament obscens. En un país musulmà, encara que tolerant, em sembla de mala educació. Els russokhirguisos no diuen res; ells si que són molt educats. I a més a més, com que paguen els europeus, toca callar. Les que si que paguen amb la cara són les noies que serveixen les taules... Vergonya que tinc.

Sembla que un de la colla, jovenet i tímid, s’ha enamorat irremisiblement d’una de les noies russes que serveixen a la iurta restaurant del campament base. La noia es diu Natasha i és una pél-roja d’una bellessa dolça i joganera que podría treballar al cine. Però porta un anell al dit i l’he vist abraçada a un rus com un armari-mirall dels que fan les feines de manteniment i de portadors entre campaments. Em sembla que la noia fa passar amb cançons al pobret enamorat que la segueix arreu esmaperdut i caient-li la bava. La mateixa mestressa supervisora del campament, la Farida, espècie de senyoreta Rottenmeier del Pamir, li ha dit al xicot (de fet ens ho ha dit a tots, perqué era en públic...) que la Natasha era massa cara per ell. Curiosa acotació al tema. Per nosaltres l’avaluació económica d’una relació té connotacions poc honorables; la quantificació económica d’una dona, o és un vici o és una antigualla patriarcal-ancestral-tribal. Potser és així per nosaltres, però la Farida semblava parlar molt seriosament... vés a saber on volia anar...

 Al campament 1 passav a alguna cosa similar a petita escala. A petita escala perqué la Mucadash era una noia de 16 anys acabats de fer. Aixó no impedia que la seva bellesa morena-moruna s’il•luminés amb la rialla dels seus ulls negres, que no de la resta, quan s’adonava de les mirades i dels conflictes que despertava de tant en tant entre els alpinistes més joves. De vegades no s’estava de riure, sense haver perdut la inocencia infantil però ja amb alguns coneixements de dona adulta. Per nosaltres, homes ja una mica més que adults, tendresa era el sentiment primordial. I protecció si hagués calgut, que no calia, com si fos una filla. Curiosa societat aquesta nostra però també la russokhirguisa, ortodoxomusulmana i modernoancestral. Potser també urbanotribal?

El que em falta per aprendre encara...

En fi, ja ho tinc tot gairebé a punt. Demà a llevar-se d’horeta, fer el petate i la motxila amb les darreres coses, esmorzar i, encabits i atapeïts dalt del camió, cap a Osh.


Dijous 11 d’Agost 2005, Osh.

Arribats a la civilització. Deu hores dins d’un camió esbufegant per recorrer uns 250 km amb algunes carreteres mínimament asfaltades i pistes polsegoses transitades i habitades per rucs, cavalls, ovelles, iaks, vaques, camells i de tant en tant per uns camions lentíssims i llarguíssims, amb remolc, que adelantàvem a l’esgarrifosa velocitat – és acreditat i hi ha testimonis! – de 4 km per hora. Imagina doncs com anava el camió gros; caminant es podia pujar al camió, tornar a baixar i deixar-lo enrera. Només dos paradetes en tot el dia; una per descomprimir la bufeta i l’altre per dinar un arrós i unes albergínies farcides força recomanables.

A mitja tarda hem arribat a Osh, ciutat amb 3000 anys d’història, que ja va visitar Marco Polo. Etapa ineludible d’una de les més concorregudes “Rutes de la Seda”. No és estrany, és situada a la vall de Fergana que és un pas gairebé obligat en aquestes terres de paisatges de muntanyes inaccesibles. A més a més, la vall de Fergana és un enorme oasi situat entre deserts. I la vall més fértil i més poblada de l’Àsia Central. La fertilitat i la producció agrícola continúen, però de la passada esplendor només queda el record. Ni un vestigi. Ni un monument antic. Ciutat verda, agradable i fresca, travessada pel riu Ak-Boura. Carrers i avingudes amples amb més arbres que persones. Cases i edificis de l’època soviética, com capses de sabates, sense cap concesió a l’imaginació. Si l’edifici és oficial té banderes, portalades i escuts de guix del més exultant estil soviètic. I tant si és oficial com privat, ben rònec, arnat i humit. Al centre, alguns caps de brot; bancs, edificis moderns, llampants, centres comercials, cinemas i cafés Internet. Cinema Hollywood, Faisal Bank, Café Paris, etc.

La ciutat té uns 300.000 habitants. Des del cim del Bara-Kukh o muntanya de Salomó (Sulayman Koo en termes anglosaxons) es pot veure tota la ciutat, que l’envolta. És un lloc sagrat, que es diu que ja va ser visitat per aquest rei bíblic i que és centre de peregrinació de musulmans de tota l’Àsia central. Els cementiris, museus, capelles amb ermitans i santons i mesquites cobreixen les seves vessants escarpades. En realitat és una roca, forada de coves, que s’aixeca uns 250 metres per sobre de la ciutat i que ja devia ser refugi i defensa dels primers pobladors.

L’hotel on som és bàsic, peró net i comfortable. Airejat i fresc. Mengem bons plats d’arrós, amb salsitxes o mandonguilles, verdures i cigrons. Cervesa a dojo. I fruita, melons i síndries de campionat.
Demà cap a casa. S’acaba una experiència, que dubto a catalogar "d'expedició”, que ha estat ben estranya i ben diferent de les expedicions a les que estava acostumat. Des del punt de vista mèdic, missió acomplerta: tornem amb tots els components sans i estalvis. Sense desperfectes. Els nostres i bastants dels altres. Des del punt de vista personal, estic admirat del que he aprés; quantes coses que no sabia de la vida, del comportament dels humans i de com canvia tot. I a quina velocitat que ho fa!


Fi d'aquest diari d'expedició.


Si es vol veure més informació gràfica, es pot visualitzar la pel·lícula de l'expedició 'International Snow Leopard Expedition Type 1 diabetes- ISLET 2005' al pic Lenin.


edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat