Translate

SENSE FER MAI EL CIM. Viatge a l’Himàlaia

Paolo Cognetti
Editorial Navona - Port Bo

Diu l’editor:
“Que és anar a la muntanya sense la conquesta de pujar al cim? Un acte de no violència, un desig de comprendre, un donar voltes al mateix sentit de caminar. Aquest llibre és un quadern de viatge, però també és la narració il·lustrada, càlida, detallada, de la manera com trontollen les certeses quan es té mal de muntanya, com es dialoga amb un gos tibetà, com el paisatge s’integra a la trama del cos i l’esperit.
Perqué l’Himàlaia no és una terra per endinsar-s’hi a la lleugera, és una muntanya viva, habitada, utilitzada, de vegades soferta, molt lluny de la nostra. Per afrontar-la cal una expedició de veritat, i sobretot uns bons companys de viatge. Si és cert que a la muntanya camines sol fins i tot quan camines amb algú, la sensació de llunyania i d’exploració reforça les amistats. Les nits infinites a la tenda de campanya amb en Nicola, la magnificència absoluta de la muntanya contemplada amb el Remigio, els alts i baixos del camí a alta cota, l’alteritat dels llocs i de les persones trobades. Aquest és el viatge que Paolo Cognetti emprén a les acaballes del seu quaranté any de vida, poc abans de passar la carena de la joventut.”

Aquest llibre m’ha interpel·lat profundament. Paolo Cognetti viatja al Dolpo seguint els passos de Peter Mathiessen, l’autor del llibre “The Snow Leopard” que va viatjar-hi l’any 1978. Descriu el seu viatge.
Perqué m’ha punxat el cor?
En primer lloc, perquè ja m’agradaria saber escriure i descriure amb aquella vivesa l’experiència del viatge a peu per terres tan estimades. He viatjat, recorregut a peu terres o pujat muntanyes de l’Himàlaia moltes vegades. Voldria fer meves moltes de les seves paraules i expressions. Ho faria si ho sabés fer, que ja m’agradaria. Però un servidor de vostès ha estat metge i no escriptor. Per si algú té interès; podeu veure la llista de les expedicions i viatges a les muntanyes a:
https://www.maldemuntanya.cat/p/curriculum.html
En segon lloc perquè havent format part de diverses expedicions amb l’intenció de conquerir un cim, sempre he sentit al fons de l’ànima que el cim no era el més important. Els companys d’expedició a qui he atés sempre m’han sentit dir que el meu primer objectiu era tornar tots sense desperfectes greus. No sempre ho he aconseguit. El segon objectiu era tornar amics. Objectiu complexe quan les cartes que tens per jugar sòn una colla d’alpinistes de caràcter fort i competitiu. I el tercer objectiu, que aconseguir-lo ja seria la caraba i el summum, era pujar al cim. Els més competitius sempre em renyaven per aquesta filosofia, però els recordava que jo era el seu metge i no l’alpinista de punta i que millor tornar tots sense cim que fer cim i deixar algun company allà. Enamorat de les cultures de l’Himàlaia i de l’equilibri budista aviat vaig veure que els cims de l’Ama Dablam i de l’Everest hi pujaven els europeus. Els xerpes, que ho podien haver fet molt abans, ni ho intentaven pel seu caràcter màgic. Els cims del Kailas i del Machapuchare no s’han trepitjat mai; està prohibit fer-ho pel seu estatus de cims sagrats. Pujar-hi seria considerat una agressió al que és sagrat. A la cultura tibetana, la peregrinació al voltant de les muntanyes és un camí de perfecció del cos i de l’esperit. Caminar, resar, pensar, meditar... Lluny de les comoditats habituals, encara val més. A més a més de llargues marxes d’aproximació a muntanyes llunyanes, la volta al massís de l’Annapurna, la volta de l’Ausangate, a la serralada de Vilcanota, i la kora al Kailas, al Tibet central, son mostres d’aquesta passió per recórrer valls i colls, deixant els cims sempre al centre del circuit, però sense atansar-s’hi gaire. Valls habitades i colls transitats. Viatges menys esportius o competitius però més humans i culturals. Viatges iniciàtics i espirituals.
I en tercer lloc per que jo, com l’autor, també havia llegit el llibre de Peter Mathiessen i també vaig intentar viatjar al Dolpo l’any 1998. Vint anys després de Peter Mathiessen i vint anys abans d’en Paolo Cognetti. En aquell temps, encara no es podia viatjar a Juphal en avió i els permisos per viatjar a Dolpo eren cars i escassos. Després d’un viatge en bus de dos dies de Pokhara a Burtibang, arribàvem caminant a la reserva de caça de Dhorpatan al vespre del quart dia. D’allà s’havia de travessar un coll i passar a l’altre banda de la serralada del Putha Hiunchuli Himal. Arribaríem a Juphal al nové dia. Allà comença el viatge del llibre que comentem. Arribats i descansant al coll, a 5200 metres, vàrem veure pujar una caravana que venia del Dolpo. Éren els policies i les seves famílies, expulsades de la zona per la guerrilla que anomenaven maoistes. Mai vaig creure que ho fossin; els tibetans de la zona, de maoistes en tenien poc, més aviat el contrari. I no crec que uns guerrillers sobrevisquessin gaire en un país tan inhòspit sense la complicitat dels tibetans. El cas és que els nostres portadors, esverats, van decidir no continuar. Canvi de plans i visita a la vall del Dhaulagiri a uns dies de marxa. Una pena. Malgrat aquell fracàs, o potser per aquell fracàs, el Dolpo sempre m’ha fascinat i llegeixo tot el que em cau a les mans sobre el tema.
Llibre més apte per viatgers i muntanyencs que per alpinistes competitius. Us el recomano.

Etiquetes: ,
edit

ELS PIONERS DE LA MEDICINA DE MUNTANYA A CATALUNYA

Us afegim dos links del Col·legi de Metges de Barcelona.

Son les biografies de dos dels pioners de la Medicina de Muntanya al nostre país.

El Dr. August Castelló Roca, barceloní, internista i professor de Fisiologia a la Facultat de Medicina, que va ser l'assessor mèdic de les primeres expedicions espanyoles i catalanes, incloent les nostres, que ja estan penjades en aquest bloc (Veieu Diaris de l'Expedició Hindu Kush 1977). 
El nostre mestre.

I el Dr. Mariano Anglada i Lasierra, de Benasc, cirurgià, que va ser el metge de l'Expedició a l'Annapurna Est de 1974. Ell va ser, com jo mateix, un dels fundadors de la Sociedad Española de Medicina y Auxilio en Montaña a Saragossa i de l'Institut d'Estudis de Medicina de Muntanya a Barcelona l'any 1993. 

Un record afectuós pels dos pioners. 




Etiquetes: ,
edit

La Mirada de la Muntanya




Article publicat a la revista Cingles, de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Nº 63. Novembre 1987.

LA MIRADA DE LA MUNTANYA.

El 20 de setembre de 1987, a la tenda que compartia amb en Toni Sors, vaig escriure una carta a un amic. Els capvespres del Camp Base sempre han estat propicis a la nostàlgia i a la confidència, de manera que comentant amb en Toni les impressions que les muntanyes poden produir a qui n’està enamorat em va dir que potser que enviés la carta a Cingles. Sempre he estat poc inclinat a publicar el que sento, així que vaig fer el ronsa i no em vaig comprometre.... Vàrem continuar l’ascensió, sempre amunt cap al cim, i les coses varen sortir com ja sabeu. Ara, entre els molts records viscuts amb els companys hi ha les converses del Camp Base i aquella carta, mai enviada. La rellegeixo, la passo a màquina sense canviar ni una lletra, i l’envio tal com em demanava en Toni una setmana abans de l’accident en qué ens va deixar.
El 27 de setembre de 1987, un allau de placa va fer caure per la paret sud del Lhotse Shar en Sergio Escalera, en Francisco Porras, l'Antonio Quiñones i en Toni Sors. Pujàvem vuit companys i vam baixar només quatre.


Campament Base Lhotse Shar. 5.250 metres. 
Diumenge 20·9·1987.

Estimat amic, 
De vegades sento, tu ja ho saps, que quan la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i escolto bramar el vent per les canals, l’Himàlaia em fa por. Ara estic encongit al sac i sento al clatell la mirada d’aquesta muntanya que ja fa un mes que assetgem.
Perqué està clar que les muntanyes tenen mirada, o si més no, un posat davant la nostra presència. Algunes sòn com un bon Jan, incapaç d’una mala passada. D’altres semblen distretes, però et miren de cua d’ull, malfiades del que podem fer, i així cada una se’ns pren a la seva manera.
El Gasherbrum II era una muntanya altiva com una núvia difícil, però esquiva. Aixecava el seu cim cap al cel, dalt de les seves corbes i arestes com dient ”Aquí em teniu, si us ho mereixeu”. I es clar, vàrem lluitar dur per demostrar que érem capaços d’alló i del que calgués. I la muntanya (Gasherbrum, la muntanya de llum) en veure el nostre esforç noble se’ns va donar sense rancúnia permetent-nos un descens sense problemes. Com l’agradable record d’una font que ens ha apagat la set només a canvi de l’esforç d’anar-hi.
El Manaslu, en canvi, era sever, irascible i traïdor. Ja en començar l’expedició ens va mostrar el seu mal humor en forma de nevades diàries, neu tova que no ens deixava avançar, i destrossant campaments amb allaus imprevistes. En veure que no estàvem disposats a girar cua i renunciar, la seva còlera va ser el pitjor esclat de ràbia que he viscut en nou expedicions. Va nevar i va ventar. La tempesta ens va immobilitzar i alguna nit va acumular més de metre i mig de neu sobre les tendes, obligant a una feina constant amb les pales per no quedar colgats. Mentrestant el menjar i el combustible anaven minvant fins arribar al darrer cartutx de propà i el darrer sobre de sopa. Quan després d’intents de fugida desesperats que no van reeixir i ja abaltits dins dels sacs, perduda tota esperança de retornar, la còlera de la muntanya va cedir, només quatre supervivents dels sis companys, esgotats, afamats i sorpresos per l’inesperat alliberament, vàrem poder tornar al Camp Base. Durant aquella llarga i trista marxa de tornada a casa, amb més llàgrimes que passes, vàrem comprendre que no es pot provocar el furor d’una muntanya de vuit mil metres. Només s’hi pot pujar si t’hi deixa i si no, es millor girar cua, renunciar prudentment i esperar una altra oportunitat.
L’Everest en canvi, si bé també era sever, era massa gran, inmens, i estava molt ocupat vigilant el munt d’escaladors que se li enfilaven per les barbes des del Nepal. I com que estava distret mirant enllà, provàvem de pujar-hi des del Tibet, com qui diu per l’esquena, sense fer soroll i mirant de passar desapercebuts. Aixó també tenia els seus perills perquè només que estornudés o s’espolsés la neu, les ventades i allaus que s’en derivaven ens podien enviar a fer punyetes, com així va ser l’any 1983. L’any 1985 vàrem provar-ho durant les nevades del monsó. Cap expedició el molestava des del Nepal i poc acostumat a ser atabalat durant l’estació de les neus, devia agafar un son fort. I nosaltres, poc a poquet vàrem anar guanyant metres un a un, lluitant contra la neu fonda i la manca d’aire. La muntanya però, excepte les petites estremituds de tot aquell qui dorm i que de vegades de poc que no ens envien daltabaix, no ens va posar més dificultats. I sort i gràcies, perquè la moltíssima neu, el fred i la manca d’aire del seu cap altíssim son prou per fer tirar enrere la major part de les expedicions. Estic convençut que si s’arriba a deixondir, malcarat, no tan sols no pugem sinó que ens podria haver engegat rostos avall i no tornar sencer cap de la colla.
Ara, però, en enfrontem al Lhotse Shar. Ja de lluny mostra cims, arestes i agulles, alteroses i esmolades com urpes i dents. La seva mirada és com la d’un felí a punt d’atacar, és groga i treu foc. Tant és així que la neu gairebé no gosa posar-s’hi a sobre. Sembla que se l’espolsi amb bramul d’allaus de tant en tant disposat a saltar sobre l’incaut que s’acosti gaire. Massa escaladors, imprudents o valents, han caigut sota aquestes dents esmolades. De fa un mes que som aquí i ja ens hem enfilat fins 7.400 m. El cert és que fins ara només ens ha mirat ensenyant les dents, però no hem rebut cap urpada. Fa tres dies, però, l’expedició polonesa veïna, a dos dies de marxa d’aquí, ha estat escombrada per una allau. El metge ha mort i tenen dos ferits greus. Sembla que l’humor del Lhotse Shar és imprevisible; en qualsevol moment es pot enervar i atacar amb efectes fulminants, tornant després a la seva situació habitual de mirada agressiva, llavis arremangats i grunys amenaçadors.
Em preguntaràs...”I tot això a que ve?”. Doncs que ja hem arribat al Camp IV i que demà comencem l’ascensió per l’atac final. Demà em toca pujar a mi. Ja t’he dit que la boira enterboleix la nit, l’altímetre marca baixa pressió i el vent udola per les canals i agulles. I que sento aquesta mirada de gat clavada al clatell per més que, dins la tenda, m’arrauleixo al sac. Tinc molta por perquè sé que d’una urpada, ni de mi ni dels altres de la colla, si la muntanya ho vol, no en cantarà ni gall ni gallina.
Ès clar que compliré amb la feina que em toca. No caldria sinó! De la vergonya que tindria no em podria mirar mai més al mirall si renunciés ara. Procuraré fer servir totes les tècniques que he aprés per anar segur; lluny de dents i urpes i ben agafat perquè no em faci caure; i m’enfilaré tan amunt com em permeti el meu cos o em necessitin els altres, a veure si la calma, el domini i la tècnica, junt amb el coneixement del seu caràcter ens donen la victòria.
Bé, amic, demà serà un gran i dur dia. Pel que sembla no podré tornar a escriure fins d’aquí vuit o deu dies, quan acabem els atacs. Fins aleshores un record i una abraçada i espero que aquesta carta, si no interessant, almenys t’hagi permés combatre el teu pertinaç insomni.
Fins aviat.

Ton Ricart  
Etiquetes: , , ,
edit

“Jadeando y muriendo en el Monte Everest” PANTEIXANT I MORINT AL CIM DE L'EVEREST

Breathless and dying on Mount Everest
The Lancet.  
Published Online August 16, 2019. http://dx.doi.org/10.1016/S2213-2600(19)30281-4

El nostre company Eduardo Garrido Marín, ben conegut per les seves aportacions internacionals a la Medicina de Muntanya, sobre la fisiologia dels xerpes i les lesions cerebrals en altitud, ha publicat aquest comentari a The Lancet, una de les més prestigioses revistes de medicina de tot el mon:


Us posem el link d'un article que és obert a les consultes de tothom, però que només podran llegir els qui comprenguin bé l'anglés. Potser només alguns professionals. 

Una opinió personal sobre l'article. 
Per un metge coneixedor de la Medicina de Muntanya els arguments i les afirmacions son impecables i profundes. 
Aquest, però no és el principal valor de l'article. Ja coneixíem el rigor científic dels autors.
El més admirable és que l'exercici de pedagogia és notable. Fer entendre en poques i entenedores paraules als metges no especialistes la complexitat fisiològica de sobreviure amb poc oxígen i les complicacions afegides per l'acumulació de persones i l'espera als passos estrets, és molt difícil. 

Un article a recordar pels metges de muntanya. 
I pels qui creuen que la competició i la sobrefreqüentació desvirtúen l'esperit dels muntanyencs.
Tothom apilotat i atapeït als pocs cims on tot és organitzat per les agències, mentre encara hi ha cims de més de sismil metres on no hi ha pujat mai ningú i l'estímul és només l'aventura de pujar-hi. 
Etiquetes: , , , , ,
edit

DIARIS DE L’EXPEDICIÓ MATARÓ LHOTSE SHAR. 1984.

Primera part. 30 de Març a 29 d'Abril.

INTRODUCCIÓ

Cuentan de una expedición que un día
tan pobres y míseros estaban,
que sólo se sustentaban
de las hierbas que recogían.
¿Habrán otros, entre sí decían,
más pobres y tristes que nosotros?
y cuando el rostro volvieron
hallaron la respuesta, viendo
que los del Lhotse Shar iban cogiendo
las hierbas que ellos arrojaron.

Els pobrets del Lhotse Shar 1984. 
Adaptació d’un fragment de “La vida es sueño” de Mossèn Pedro Calderón de la Barca.  


Aquella expedició, a la primavera de 1984, va ser la del pressupost més modest, de totes les que he participat. 
Cinc amics, sense gaire, o cap, ajuda. Tres mataronins, un barceloní i un basc d’Errenderia. 
El material era el propi de cadascú. El pes total de l’expedició?: 650 kg. Quan pensàvem que a l’Everest portàvem 4 tones...

La cosa tenia cert mèrit, perquè a en Toni Sors se li havia posat entre cella i cella pujar al Lhotse Shar per la cara Sud. 
El Lhotse era una muntanya que no tenia un nom local. Es veu que els xerpes no el van veure diferent del seu germà gran el Chomolangma, el Sagarmatha o l’Everest, digueu-ne com vulgueu. Quan els geògrafs britànics van fer els primers mapes, li van posar Lhotse, que vol dir el Pic Sud. Sud en relació a l’Everest, en llengua xerpa. Com que la paraula Shar indica la direcció Est, el nom Lhotse Shar vol dir el Pic del Sudest. També es podria dir, o escriure, Lho Tse Shar, Lhotseshar o millor LhoSharTse. Però amb l’habitual prepotència occidental no ens fixem gaire en les llengües del personal local... Total, que en diem Lhotse Shar.







Imatges. Per rigorós ordre d’ascensió. 
Imatge 1. El massís dels Lhotse des de Tyangboche; el Lhotse Shar a la dreta, el Lhotse principal al mig i l’Everest amb el seu cap ennuvolat queda a l’esquerra. 
Imatge 2. El mateix amb el teleobjectiu; Lhotse Shar a la dreta i el Lhotse principal a l’esquerra. 
Imatges 3, 4 i 5. La piràmide negra del Lhotse Shar i part de la ruta vistos des del campament base i rodalies.
Imatges 6 i 7. Vistes acostant-nos al Campament I. 
Imatge 8. Acostant-nos a la piràmide final des del Campament II.   

Aquest cim, de 8.383 m, és una estribació del Lhotse principal. Com que no s’inclou entre els catorze vuitmils rconeguts, no és ni gaire freqüentat ni gaire conegut, tot i que és molt més alt i més difícil que la major part dels altres vuitmils. El cim té una cabellera de blanca neu que s’extén cap a l’est i una cara de roca ben negre. Piràmide de roca encara invicta. Les parts blanques no són gaire més amables. Crestes de neu penjada, roques llises cobertes per un dit de neu relliscosa i parets de gel inestables van marcant el camí. La primera expedició que ho va intentar va ser el 1955. No va ser fins l’any 1970 que una potent expedició austríaca va coronar el cim per primera vegada (12 de maig. Al cim Sepp Mayerl i Rolf Walter). Va ser per la mateixa via per la que teníem permís nosaltres. Una altre expedició suïssa hi va arribar per l’aresta est pocs anys després. L’any 1980, el conegut alpinista Nicolas Jaeger va desaparèixer intentant la paret sud en solitari.
Aixó era tot el que sabíem l’any 1984. 
La tardor de 1983, en Toni Sors i un servidor tornàvem de l’intent a l’Everest des del Tibet. Havia arribat el permís del govern del Nepal per intentar el Lhotse. A la primavera següent, tornàvem a marxar cap al Nepal. 

Imatge. La piràmide final del Lhotse Shar en una imatge aèria. Les característiques “Franges Groges” de tot el massís, incloent la cara nord de l’Everest, entre 8.000 i 8.200 metres. Gran paret de roca entre 8.000 i 8.400 metres, encara verge. La nostra ruta passava per la dreta de la piràmide. 



El Dietari.

Divendres 30 de març de 1984.
Començo aquest diari. Intencions? Poca literatura, frases curtes i dades bàsiques de l’expedició. Només història. Ja vaig escriure molt i massa al Manaslu fa dos anys. I a l’Everest fa cinc mesos. Bé, ja veurem. Total, tot plegat són papers pels ratolins que ningú llegirà.
Primer dia a Kathmandu. O millor explicat, primera nit. Jet lack o directament cansament? Hotel Himalayan View, a la Siddidhas Margh, entre Thamel i el palau del rei. Bàsic, però net. Un llençol per barba. Has de triar si el vols per sobre o a sota, però l’espart de la màrfega rasca. A sopar al carrer. Restaurant tibetà Utse a Thamel. Plat abundant, bo i barat, però no em puc posar dret si no em vull fotre un cop al cap. Mida nepalesa.
Vol Barcelona - Paris - Karachi - Kathmandu sense contratemps seriosos. Amb PIA- Pakistan International Airlines. Com que a Karachi van fer salat pel transfer a Kathmandu del vespre, la PIA ens ha pagat un hotel a Karachi. Sense més història que hotel, buffet lliure per sopar i piscina de franc. Hem passat gairebé 48 hores d’aeroports, esperes i avions amb una nit, ben curta, al mig. 
Ja és la tercera vegada que vinc a aquesta ciutat. Mira que ha canviat en cinc anys! D’aquells guàrdies amb calça curta, mitjons blancs fins el genoll, barret de copa alta amb plomalls i visera de xarol i també vaques remugant ajagudes al carrer, a trobar ara policies uniformats com els americans, portant porres de bambú i cotxes i motos fent una plaga invasiva. Almenys hi ha taxis a l’aeroport, que fa cinc anys era cosa complexa i havíem de caminar carregant tot l’embalum fins a Pashupatinath, travessant el camp de golf, on hi pasturaven les vaques. Ja no deu ser tan fàcil anar en bicicleta amb espai lliure al davant. El trànsit s’atapeeix. 
Temes prosaics a recordar per demà:
1.- Anar a correus: telegrama a Barcelona, a la familia. Pel Sr. Orfila, el gestor de l’agencia de transports. “Arribats molt bé. Stop. Cargo no arribat. Stop. Contacteu Orfila. Urgent. Stop”. S’entén, oi? Mecasumdena. 
2.- Comprar segells: ja es veu qui escriu més i qui menys. Serà per sociabilitat o per les obligacions amb patrocinadors? Total: 44 segells per carta i 119 per postal entre tots. Avergonyit, confesso que qui més n’he demanat he estat jo. Es veu que escric una cosa excessiva.
3.- Compres de l’expedició. La llista la té en Toni i no la penso transcriure (patates, farina, sucre....).
4.- Compres personals d’un servidor: pasta dents, dos ampolles de Kukri, el rom local, dos pantalons i dos camises per la marxa, una pastilla de sabó. I alguna cosa més? Mocador gran per protegir el coll del sol.
5.- Regals pel personal. Una llista interminable. A veure quantes rúpies em queden quan tornem i actuaré en conseqüència. El cas és que en Jaume m’ha donat 40$ (= 600 rupees) i vol que li porti música. En Jaume sentirà música.
Bé, avui enceto la primera diarrea de l’expedició. Seguint l’aposta, em tocarà pagar una ampolla de cava. Sort que aquí no s'en troba i ho posposo a Barcelona.
Molt cansat; avions, aeroports, duanes, canvis d’horaris, menjar irregular, cops de peu al ventre, poc dormir i molta calor.
Plego i vaig a dormir. 

Dissabte 31 de març. Kathmandu.
Tip de passejar. Correus tancat. L’equilibri asiàtic del yin i el yang i la seva proverbial paciència ens acabaran donant un bon cop de pal al cap. I al pressupost, que deu dies d'hotel costen més que dos.
Fins ara tot va sortint bé excepte que el cargo no ha arribat i que correus és tancat. Avui és festa. I demà també. Dos dies perduts de la manera més tonta sense poder fer gestions ni gaires compres. 
Encara sort que a la Sherpa Cooperative sempre hi ha algú, sigui o no dia festiu. És clar que, que hi siguin i ens atenguin no vol que les gestions avancin. 
Uns detalls favorables. A Karachi, la PIA ens ha pagat l’hotel. Tiberi inmens al bufet lliure i refrescada nocturna a la piscina. Luxe. No hem gastat res, però aquest truc no ens permetrà estalviar en un futur. La nit ha estat curta, que a les sis del matí ja érem a l’aeroport. Allà quatre canvis a l’equipatge, entre motxilles i bosses, les botes dobles calçades i els anoracs posats, amb aquella calor tropical. Ben carregats cap a l’avió. No han cobrat ni cinc d’excés de pes, tot i que ens podrien haver doblegat de dolor ben dolorós. Hi havia tal aglomeració, que a l’Àsia no es fan cues, que han preferit anar per feina. Allà res de cua i torn rigorós. Qui és més fort, qui té més criats o qui és més barrut, passa al devant. Bé, però suant com porcs amb aquella calor i tota la ploma a sobre.
Al canvi oficial ens surt cada rupee a 11 pessetes. Al mercat negre, ens surt a 8,5 pessetones per rupee. Com que havíem pressupostat el canvi a 12 peles, tenim un 33% de guany sobre el pressupost previst de tot el que haguem de pagar aquí. 
Tot tancat avui i demà, però intentarem guanyar uns dies comprant el menjar al mercat. El mercat lliure, va per lliure, almenys en el tema horaris i festius.
Com que el menjar enllaunat i fresc pesa molt, tot el que portem és ben sec. Llenties, mongetes, cigrons, algunes verdures deshidratades, uns kg de bacallà ben salat, uns quants fuets, cansalada i llonganissa ben secs. És clar que coure això per allà dalt seria una despesa de combustible que no podem assumir. Llenya, ni pensar-hi al parc nacional. Per la cuina del campament base encara podem enviar algú a Namche Bazar i que torni a pujar amb un bidó de kerosé. En altitud, però, no hi ha més cartutxos de gas que els que tenim aquí. O sigui que el butà també ha de ser mesurat i racionat per l’aigua mínima necessària de cada dia. Per això ens hem agenciat unes petites olles a pressió d’alumini bastant lleugeres. Una olla a cada campament. Aquí comprarem uns sacs de patates, arròs, dhal, té, farina, un saquet de grana de soja, un altre de kursani, uns bitxos locals força potents i sucre. Durant la marxa ens agenciarem un bidó de pomes fresques i uns formatges al poblet de Ringmo, a tocar del Trakshindo La. No oblidem unes ampolles de rom nepalès que les nits del campament base sòn molt llargues.  
Anirem a parlar amb el tibetà del restaurant. Amb una llista del menjar que volem ens ho pot anar a comprar; a veure quin pressupost ens farà. I si ens ho posa gaire car esperarem a conèixer al sirdar. El que està clar és que si hi anem nosaltres sols, encara ens sortirà més car, que ja s'ens veu d’una hora lluny que no som d’aquest poble. El material de cuina, pràcticament ja el tenim tot. 
Feines pendents:
  • Comprar-me roba. Cosa personal.
  • Cargo a la PIA. Cosa pública.
  • Walky-Talkies. Compra o lloguer? Veurem si obtenim els permisos, que són una pasta. I veurem si en trobem...
  • Compres del menjar. Uns quants sacs.
  • Correus. Compra de segells i telegrama a Barcelona.
Capvespre. S'acaba el dia. Preparant la clapada enorme que m'espera. El llençol a sota i un gran mocador per sobre. La darrera pipa a la terrassa. Ja he acabat el primer llibre dels que portem. Novela negra, però en el fons una bonica utopia. 
Bona nit. A tothom menys als polítics i als financers.

Diumenge 1 d’abril. Kathmandu.
Mal temps. Trons, llampecs i pluja. Encara res de res del cargo. May be tomorrow, sir. A més a més mister Cheney s’entesta en que contractem tres xerpes. Per un preu que no podem assumir. Li sembla molt malament que vinguem amb un pressupost tan migrat. Segons ell, quan no hi ha diners es va a un cimet petitet i es deixen els vuitmils pels poderosos. És clar que, ell mira pels seus. Però nosaltres podem argumentar que tenim a l’esquena una colla de vuitmils i que volem intentar-ho by fair means. Up to ourselves. A veure si cola. Ja es veu, però, que ell és dels d’expedició multitudinària nacional clàssica. Aixó de l’alpinisme innovador sembla que no li és bon negoci... Veurem en que acaba el tema, però podria ser que, si ens colla tant, ens quedem sense expedició. Podem cedir però no podem gastar més del que tenim.
Ja podem anar buscant arguments: que si venim aquí sovint, que si hem demanat permís pel Cho Oyu, que serem uns bons clients, etc. Potser que pel Cho Oyu busquem una altra agència... 
Òbviament, ells treballen per diners, però això és una cosa i una altra és voler-nos plomar com si fóssim pardalets de forma descarada. I per duplicat, perquè l’experiència em diu que el sirdar, l’oficial d’enllaç, el cuiner, el correu mail runner, els portadors i els conductors de iaks els paguem nosaltres, però sovint alguns d’ells, com va passar fa dos anys al Manaslu, es venen el que poden de l’equip, de la cuina o del combustible, que allà va ben car. Resultat, doble sou pel lladre i gana per nosaltres. Veurem.
L'expedició del Centre Excursionista de Catalunya i en Lluís Belvis, pel que ens diuen, encara no han arribat a Kathmandu.
Qui si que han arribat sòn les noies de l’Expedició Catalana Femenina al Kangtega. Sòn Mery Puig, la cap d’expedició, Esperança Capella, Mònica Verge, Mº Carmen Magdalena, Carme Melis i Lidia Riera, la meva col·lega. Ens han dir que tenen un pressupost de cinc milions de pessetes i tres xerpes d’altitud. Quina enveja! Hem quedat per sopar demà.
Segueix plovent. Si tenim aquest cel de plom gaires dies potser ni podrem volar a Lukla el dia 5 d’abril.
Escriuré a l’Anna tot això i unes coses més.
Per sort la salut del personal i la pròpia, és bona. Poca feina mèdica, però un tip de vigilar que són primitius i passen de tot més que el còndor.
En fi, una darrera pipa i a clapar.

Dilluns 9 d’abril de 1984. Kathmandu.
Profeta. Ja ho deia jo que no volariem el dijous cap a Lukla.
Coneixem al nostre sirdar, Phu Tshering Sherpa des del dia 2 d’abril. 
M’apunto l’adreça per si cal: Khumjung Pawalo Ward Nº 2. PO Box Nº 2389. Tel: Nº 16470. Kathmandu. Nepal.  
Despeses: Hotel entre 30 de març i 9 d’abril: 165 rupees per dia. Total 1650 rupees (110 US $). O sigui unes 285 pessetes (2,2 US $) per persona i dia, menjar i dormir a Kathmandu. A partir del dia 4 ha baixat el preu, que l’hotel és més barat si hi estàs més de cinc dies.
Bé, vaja, aquí hi ha trampa. Hem anat a sopar unes quantes vegades, fora de programa, amb les noies del Kangtega o amb altres muntanyencs que hem trobat, a llocs una mica més triats que les tavernes que freqüentem (Utse, Namka Dink, Didico) i cadascú ha pagat la seva part. Sobretot les cerveses, que son més cares que tot el sopar.
El sirdar Phu Tshering i el correu mail runner, en Sher Bahadur, els paguem des del dia 2 d’abril. Al capdavall, malgrat les reserves i els esbufecs d’en Mike Cheney, hem contractat dos nepalesos. En Phu farà de sirdar i en Sher, de treballador al campament base. Tots dos faran alternativament de mail runner entre el campament base i Namche Bazar. Un parell de vegades cada un. I de cuiner quan siguin al Campament Base. I l’oficial d’enllaç, que això és una obligació que posa el govern, també el paguem des del dia 2 d'abril. És un policia que es diu Nan Bahadur Pant.
A en Mike Cheney no li agrada gens la idea de tanta restricció de personal, però ho ha hagut d’acceptar. No hi ha més rupees que les que tenim. Aixó si, es confirma que som molt pobrets.
Falta comprar: banderes nepaleses, paper cul o culenpaper, que val per tot, botes dobles i botes trekking per l’oficial d’enllaç, una despesa més inútil que comprar una pinta a un calb. Jo necessito un altre quadern i unes postals en condicions. I prou.
Tots estem ben bons. El metge, una vegada ha convençut a tots que s’han de rentar les mans, té poca feina. Llargues converses amb la Lidia Riera, la metgessa del Kangtega. Preguntes i explicacions. Per ella és la primera vegada a l’Himàlaia. Per mi és la setena expedició si compto la dels Andes. Que el coneixement i l’experiència corri entre tots. 
No els hi puc dir gaire alt sense que sembli un varó prepotent enfilat sobre l’experiència suposada, però no saben com els hi desitjo molta sort.
I prou per avui. Pipa carregada, fumada a la terrassa i a dormir.

Dimarts 10 d’abril de 1984. Kathmandu.
Vespre a l’hotel. Avorrit i panxaplé com un bacó.
Dia festiu, poc útil, i plujós. Ni es podien fer gestions ni era agradable passejar a gust. Dia avorrit. Per sort, tarda avançada, ha escampat un xic i hem pujat a Swayambunath. Hem pogut tornar tot passejant, poc a poquet, veient Kathmandu, gris i plujós als nostres peus.
Sopar en un restaurant, pretesament francès, propietat d’un nepalès i d’una xilena que coneixien Barcelona d’haver-hi estat fa anys. Música espanyola per arrodonir-ho. Bé. 
Dies passats grisos i avorrits, de gestió en gestió, temps i agenda apretats d’oficina en oficina. Em penso que ja li tenim el peu al coll. Demà, llicència d’importació en mà, podrem recuperar el material. Ja només caldrà enviar-lo a Lukla. Si tot va bé, potser diumenge 15 ens podrem trobar tots a Lukla. Ho diuen els optimistes. Aixó seria si els qui van per terra, que no podem enviar tanta càrrega per avió, poden fer de Kathmandu a Jiri, un dia complet en camió i l’endemà, contractar portadors i anar de Jiri a Lukla en quatre dies. Tan de bo.
No hi ha hagut manera. Tenim uns petits walkie-talkies, però no tenim permís per fer-los servir. O els deixem o els amaguem de l’oficial d’enllaç, arriscant una sanció. Veurem. Potser només si hi ha alguna emergència.
Avui ha sortit part de l’expedició amb el material, per terra. Kathmandu, Jiri, Bhandar, Lamajura Lha, Junbesi, Ringmo, Trakshindo Lha, Surkie i Lukla. Ens trobarem allà d’aquí a cinc o sis dies. 

Imatges. Nan Bahadur Cchetri, l’oficial d’enllaç. Phu Tshering Sherpa el sirdarEn Nan Bahadur i en Phu Tshering mentre es muntava el Campament Base. Expedicionaris i nepalesos a Khumjung.  Els cinc expedicionaris al Campament Base. 

Dijous 12 d’Abril de 1984. Lukla. 2800 metres.
En Toni Sors, en Nan Bahadur Pant, l’oficial d’enllaç, i aquest menda servidor de vostés, amb part del material, el més sensible, ja som a Lukla. Vol de matinada sense incidències però aterratge amb contracció de músculs cremàster orquidofaringis. Aterrar en un camp de vaques amb una pendent amorrada a les roques que venien vertiginosament cap a nosaltres. Pista curta i pedregosa. Amb uns fuselatges i trossos d’altres avions als vorals per amenitzar-ho. 
Estem en un allotjament, a la sortida del poble però prop de la pista. Casa còmoda i acollidora. Una gran sala enfustada amb uns bancs d’obra tot al voltant que faran de llits. Bé de preu. O mengem del que portem o anem a alguna de les tavernes que hi ha a la vora, al mateix carrer. O a l’hotel de la Sherpa Cooperative. És més lluny, a l’altre banda i al final de la pista. També és un xic més car però té un menjador rodó voltat de finestrals que fa goig.
Fa dos dies van sortir de Kathmandu els companys amb en Phu Tshering i part del material. Avui deuen anar de Bandhar a Junbesi, passant pel coll de Lamajura. Depèn de a quina hora poguèssin sortir ahir de Jiri amb els portadors contractats i la caravana ben formada.
Una frase d’en Toni Sors per la posteritat. Quan donava les darreres instruccions als qui marxaven, els hi va dir: “Si no veieu clar el que cal fer, discutiu i negocieu tant com vulgueu entre vosaltres. Ja prendreu les decisions que toquin. I si no us poseu d’acord, té raó la Theta. Queda clar?”. La Mercé Macià, la Theta és oficialment la sots-cap d’expedició. En Toni té tota l’expedició al cap. I la banya al Lhotse Shar. I també la il·lusió de que la Theta sigui la primera catalana a fer un vuitmil.
Bé ara haurem de pensar com ens ho fem per trobar-nos amb els companys que van pujant. En principi han de venir fins a Lukla i no passar pel camí de Cheplung, que seria més curt. Podriem anar nosaltres a Cheplung, Nachipang, Koshigaung o Ghat, que van seguits per la vall, però seria un embolic traslladar allà el material, emmagatzemar-lo i acomiadar als portadors, si no sabem quin dia arribaran. Vigilarem el camí de Surkhie a partir de demà-passat.
Al pobre ofi, que no havia sortit mai de Kathmandu i no s’aclara, aquests iconoclastes ja l’han batejat. Com que ell signa com N.B.Pant amb una lletra difícil, li diuen en Nabopon.
 
 Imatges. Dins de l'avioneta i aterrant a Lukla.


Imatges. L’aeroport de Lukla. Carregant l’avió. L’enlairament.  El Lodge de Lukla. 

Divendres 13 d’Abril de 1984. Lukla.
Dia d’espera a Lukla. Llarga nit de dotze hores a l’allotjament. Menjar cada vegada el mateix. Arrós, llenties dhal, algunes patatones amb verduretes i curry i força té. I alguns bitxos, kursani, que jo els hi demano. La cervesa ha pujat de preu, respecte de Kathmandu; és clar, has de pagar els portadors que la porten. Tot plegat és bo però s’agrairia una certa varietat.
Potser avui la Theta, en Sergio i en Manu, amb en Phu Tsering, el cuiner i en Sher Bahadur hauran arribat a Surkhie. Amb alguns portadors. Com que aquesta tarda em trobat una sherpani que hi baixava, l’hem convidat a un té i unes galetes i li hem donat una carta. Si hi ha tres sahibs amb en Phu Tsering a Surkhie, no seran difícils de trobar.
Expedicions i trekkings amunt i avall, però no tants com em pensava. A Lukla, aeroport i nus principal de transports de la zona, sobren dits per comptar els estrangers que hi som.
Avui, hem sentit a la ràdio que a l’expedició índia a l’Everest han mort tres xerpes a la cascada de glaç del Khumbu. Només volem escoltar el butlletí del temps a l’Himàlaia, però ho sentim tot.
A veure com ens anirà a nosaltres; com que a més a més nosaltres som els nostres xerpes...
D’aquí a una setmana, si tot va com hauria d’anar, l’Anna, la Mercé i la Carme arribaran a Kathmandu.
Aprofitaré el temps per estudiar una mica això de la medicina de muntanya. A Kathmandu sempre trobo algun llibre rar que no coneixia.

Dissabte 14 Abril 1984. Ghat 
Campament prop de Ghat, més avall de Phahding. Som a la riba esquerra del riu, al costat d’una casa i d’un gran darchen. El riu queda bastant més avall de nosaltres i fa retrunyir tota la vall.
L’expedició ens hem reunit aquest matí i després d’un dinar frugal, abans del migdia, ja hem tirat amunt. Tarda de marxa. Unes tres horetes.
Tot ha anat bé pels caminaires. Kathmandu Lukla en quatre dies. Han volat tot i anar a peu.

Diumenge 15 Abril 1984. Jorsale. 2740 metres.
Allotjament simple. Puces, patates i txapati. 
Ens estàvem fumant unes cigarretes del hashish nepalès que portem, a la balconada que dona al riu i en Nabopon ens ha vingut a veure. No ha dit ni paraula. Potser està més preocupat pels walki-talkies que portem sense permís, que per aquesta menudència d’herbes aromàtiques per fumar.
Demà entrem al parc nacional del Sagarmatha. 


Imatge. Llarg pont penjat prop de Phakding.

Dilluns 16 Abril. Namche Bazar. 3440 metres.
Jornada curta, però tota de pujada. Quatre horetes.  
En un revolt hem pogut veure el Lhotse i el cap negre de l’Everest guaitant per sobre.
La capital dels xerpes. Una mica massa preparada pels turistes, tot i que cal arribar obligadament a peu. Ni carretera ni pista per cavalls ni aeroport.
Hi ha algun allotjament, com el de la Sherpa Cooperative i algun altre, que semblen dignes, però cars pel nostre estàndar. Fem nit en un cobert amb el pompós nom d’Everest Hotel, que és una sala amb una porta, dos finestretes, dotze catres (txarpoi, en diuen allà) i dos espelmes. Hi ha una comuna i una aixeta públics a dos carrers d’aquí. Sopar un fuet, txapatis i unes ametlles i a dormir al sac.
Per cert que, com que hem arribat d’horeta, hem volgut dinar al Sherpa Cooperative Restaurant. Com que volíem variar del consuetudinari dhal-bhat-tarkari, hem demanat uns ous ferrats i patates que constaven al Menu, a quarts de quatre. Dinàvem o sopàvem a les vuit de la tarda. Han hagut d’anar a buscar els ous a Khumjung! Haver avisat i menjàvem el que hi hagués! Sembla que dir "No" pot ser de molt mala educació per aquí... Si ells tenen la paciència, i les cames, per enviar a buscar ous a Khumjung, esperen que nosaltres també en tinguem. Potser som nosaltres qui no som tan ni educats ni tan cortesos. 
     
Imatge. El carrer més concorregut de Namche Bazar i el nostre hotel.

Dimarts 17 Abril. Khumjung. 3840 metres.
Una altre etapa curta però costeruda. 
Escric acampat al camp de patates devant de can Phu Tshering. Hem vingut a aquest poble per llogar els iacs a casa seva, que sempre és millor tenir al personal content. Demà tirarem amunt.
Així guanyem altitud i ens anem aclimatant a poc a poquet.
Salut: en Manu no es troba bé, marejat i amb diarrea. Cansat i amb basques, però sense vomitar. No té cap símptoma d’infecció pel que no em plantejo donar-li antibiòtics. Esperarem. De moment tracto amb mexaformo, amb repòs al llit (irònic, oi?) i dieta amb aigua, sals i sucre. Verdures, proteïnes i greixos prohibits. Si ,si, a veure quin cas em farà quan tingui gana.
Imatges. Arribats a Khumjung. Carregant els iacs. La pista per avionetes de Syangboche al collet arribant des de Namche a Khumjung. El poble de Khumjung des del mateix lloc ben rodejat de muntanyes. 

Dimecres 18 Abril. Tyangboche. 3870 metres.
Avui hem arribat a Tyangboche. O Tengboche. Jornada curta però amb un toc d’inopèrància marcada pels desnivells. Comencem amb un llarg flanqueig sortint de Khumjung. Aleshores, baixada trencacames fins al poblet de Phungi Thenga. Hem perdut potser 650 metres d’altitud. Plat d’arrós i tetera plena. Aleshores ve la pujada, per tornar a guanyar el que hem baixat al matí. I una mica més. 
Sort que carreguen els iacs. Pujant, pujant, ve un moment que albires un pla en una clariana al bosc. Passes entre dos arbres enormes i, com qui entra en un escenari, et trobes en un pla, trepitjant l’herba, amb el Lhotse i l’Everest al devant i un gran monestir a l’esquerra. No n’havia vist cap com aquest al Nepal. Pot competir amb molts temples del Tibet.
Fem nit acampats al prat. Sopar en un hostalet al mig del bosc, al darrera del monestir. Primari però net. Latrina al bosc.
Aquest llogarret és un monestir i un caseriu amb quatre cases. Els monjos tenen els seus propis iacs i camps de patates. No sé si tenen treballadors externs.
Si que tenen un alberg per peregrins o passavolants a la porta del monestir. Cosa fosca, negre de fum i rònega. Les cares dels dos monjos hostalers, tenen tant de sutge com les parets. Aixó si, unes grans olles de coure mantenen aigua calenta per fer té pels peregrins. 
És clar que això no és només un monestir; és la catedral dels xerpes. Camins amples amb molins d’oració i stupes a cada pas. Gran edifici blanc, d’estil tibetà, amb un pati ampli i tres plantes d’altura comptant la torre central. Monjos, peregrins i comerciants pels camins. Portadors que carreguen taulons amunt i baixen amb els diners que han cobrat. Caravanes de iacs ben carregats amunt i avall.
El lloc és un d’aquells on t’hi voldries quedar per sempre. Un prat verd, rodejat de boscos, amb el monestir a la presidència. El riu, allà baix, rodeja el pla per tres bandes. Lloc de pau. Mirant amunt de la vall el massís dels Lhotse i l’Everest. Mirant al sud, la burxa punxeguda de l’Ama Dablam. Aquest nom significa “Mare Protectora”. Fixeu-vos-hi bé. Té un cap i obre els dos braços com acollint al visitant. A mi em recorda més a un fantasma cobert amb un llençol, però qui sòc jo per destruir ni la poesia ni les creences tradicionals...
Vaig a escriure unes cartes a l’Anna. 
Imatges. Al centre l’Ama Dablam des del sud, amb l’esperó oest, la suposada mà dreta de la “Mare Protectora”, a l’esquerra de la fotografia. Vista des de Namche Bazar, una imatge similar. A la tercera fotografia, feta des de Tyangboche, al nord, l’esperó oest queda a la dreta de la fotografia. Molins d’oracions al camí, moguts per l’aigua del Dhud Khosi, que baixa de la glacera de Khumbu.

Imatges. El monestir de Tyangboche l’any 1984

Imatges i comentaris de 2019
    
Observeu el nou monestir, de cinc plantes, i la riquesa de les seves pintures. El monestir que nosaltres vàrem conèixer es va cremar, perdent bona part de les seves antiguitats i llibres sagrats, l’any 1989. Per qui vulgui saber alguna cosa de la història del monestir de Tengboche:
El budisme va arribar a la vall de Khumbu, on és el llogarret de Tengboche, al segle XVII fa uns 380 anys. Antigues escriptures tibetanes ja es refereixen a aquesta vall i a les properes valls de Rolwaling i Kanbalung com a llocs sagrats. És considera al Lama Sangwa Dorje com a fundador del monestir més antic de Khumbu, situat a Pangboche, així com altres monestirs menors. Segons expliquen les antigues cròniques, el lama va  profetitzar que hi hauria un gran monestir a Tengboche i allí va deixar marcada en una roca l'empremta del peu esquerre mentre meditava. Però l'establiment del monestir va haver d’esperar tres segles. A principis del segle XX, el lama Ngawang Tenzin Norbu, que es considerava la cinquena reencarnació de Sangwa Dorje, era el lama principal del gran monestir de Rongbuk al Tibet; just a l’altre banda de l'Everest. Aquest gran lama va beneir Chatang Chotar, conegut com el Lama Gulu, perquè fundés el monestir de Tengboche. Així va ser com es va fundar el monestir l'any 1916. Aquest és el primer monestir de monjos cèlibes de l’ordre dels Nyingmapa del Budisme Vajrayana a la vall. Tres habitants adinerats de la comunitat xerpa van proveir els fons per a la construcció del monestir. Entre ells, Karma va ser el més influent i més conegut ja que era el recol·lector d'impostos que servia als governants de la dinastia Rana del Nepal, que no eren els reis, però que ho semblaven. Era una dinastia de primers ministres. 
El monestir de Tengboche i altres edificis van quedar destruïts pel terratrèmol de l'any 1934. A més, el fundador, el Lama Gulu va morir aquell any. El seu successor, Umze Gelden, es va assignar la tasca de reconstruir el monestir i va obtenir suport del mestre Ngawang Tenzin Norbu de Rongbuk. Els monjos i la comunitat local, amb suport d'un fuster de Lhasa, van restaurar el monestir. Alguns murals van ser pintats per Kappa Kalden, un artista tibetà famós. El monestir va rebre reconeixement a nivell mundial gràcies al flux de turistes a la regió de Khumbu del segle XX. 
Desgraciadament, les antigues escriptures sagrades, pintures, murs i escultures de fusta van quedar destruïdes per l'incendi devastador causat per un curt circuit elèctric el 19 de gener de 1989. La pedra monumental a la qual se li atribueix la petjada del peu esquerre de Lama Sangwa Dorje també va quedar fracturada. Es va aconseguir salvar alguns llibres i pintures. 
Després que el monestir quedés destruït per l'incendi, la seva reconstrucció va ser començada per l'actual gran lama Nawang Tenzing Jangpo qui és considerat la reencarnació del fundador Lama Gulu, i un líder espiritual important per als xherpes. Aquest lama va organitzar un sistema internacional per recollir fons de voluntaris i dels visitants que arriben al monestir. El monestir ha estat reconstruït de forma magnificent, tenint en compte la tradició religiosa tibetana. El tibetà Tarke La va pintar les imatges que decoren el santuari. A la reconstrucció hi han contribuït els monjos de la comunitat xerpa, la fundació de Sir Edmund Hillary, l’Himalayan Fund, la Fundació Americana de Patrimoni de l'Himàlaia i molts altres organismes i persones.
    

Dijous 19 d’abril. Dingboche. 4410 metres.
Dingboche és un llogarret amb dos dotzenes de cases, que només són habitades a l’estiu. Cultiven patates. A l’hivern tot es tanca quatre mesos i el personal baixa a Namche Bazar. O més avall.
Som a l’Island Peak Lodge. I pel que sembla hi haurà carn de iac per sopar... És l’únic allotjament del poble. Anem guanyant altitud a poc a poquet.
Enceto una altre llibreta, que aquesta és ben mullada. El que deia, tant escriure i, al capdavall, serà paper pels ratolins.
Imatges. Sortint de Tyangboche cap a Dingboche. Ponts penjats sobre un Dhud Khosi d’agües ben turbulentes.

Dilluns 23 d’Abril. Campament Base. 5050 metres.
El divendres 20 d’abril dormíem una mica més amunt de Chukhung. Èrem a 4900 metres. Acampats en una antiga morrena, que ara és només sorra. Com en una platja. A la riba del llac que hi ha al peu de l’Imja Tse. Sopar del que portem a l’expedició. Aigua amb sorra del torrent que fa xerricar les dents.
L’Imja Tse és un cim de 6189 metres que només necessita permís de trekking i no d’expedició. Gran mirador de la paret sud dels Lhotse.  
Imatges. Arribant a la platja on vàrem acampar el divendres dia 20 d’abril. A sobre, a la dreta, el cim de l’Imja Tse. Al fons la paret sud del Lhotse Shar. A la següent fotografia, el cim de l’Imja Tse vist des del campament 2 del Lhotse.

Chukhung és un llogarret amb dos cases, uns camps de patates i una barraca de pastors. Però està situat al mig d’una vall sense nom, tributària de la vall de Khumbu. El caseriu és a unes tres hores de marxa de Dingboche.
El dissabte 21 muntàvem el campament base a 5050 metres. Arribem d’horeta i tenim temps per treballar, plantar les tendes i fer un cobert de pedres per la cuina. Som ben sols. A sobre, ens domina i ens vigila la paret sud del Lhotse. Diria que ens intimida, però potser només ho reconec jo. Pagar al conductor dels iacs, que torna avall el mateix dia amb els animals.
En Sher Bahadur està afectat de Mal Agut de Muntanya. Tracto amb acetazolamida i amb paracetamol. Repós a la tenda. Ens repartim la feina els expedicionaris i en Phu Tshering. L’oficial d’enllaç, com de costum, espera que li facin la feina, el jaç i el sopar.
Diumenge 22, torna cap a Kathmandu en Phu Tshering amb les cartes, per pujar després amb el correu i amb l’Anna, la Mercé i la Carme que trobarà, si tot va com hauria d’anar, a Kathmandu.
En Sher Bahadur es troba millor i nosaltres pugem uns 80 kilets cap al camp I. No hi arribem, que tampoc estem ben aclimatats. Deixem el material a 5600 metres, al collet entre el Lhotse i l’Imja Tse. Tornem al campament base. 
Avui descans i aclimatació. 

            
Imatges. El campament Base i la vida a les tendes de la jaima.
Imatges. Reunió d’alt nivell al Campament Base. El cap d’expedició, l’oficial d’enllaç, el sirdar i un servidor, fent de traductor. Problemes complexos i decisions difícils. Les famílies de perdius nivals que també vivien en aquells prats on estàvem acampats.

Dimarts 24 d’abril. Campament Base.
Hem tornat a pujar fins al dipòsit de material. Ja hi tenim uns 150 kg. Dia gris i rúfol. Tot el dia nevant i sense visibilitat però la neu no pren al terra. El trajecte fins al niu de material és espantós. Una pujada per tartera incomodíssima. Per trencar els turmells.
De tornada, cansats, hem fet un bon tip a base de llenties, cansalada, alls i bitxo a l’olla a pressió. Una delícia. Campament Base comfortable. Una tenda tipus iglú per cada dos persones, posades en cercle juntes amb les portes encarades. I una gran lona per sobre que fa com una jaima moruna que cobreix les tendes. Al mig una taula de pedres on ens trobem, cuinem i sopem. Al costat, les tendes d’en Nabopont i la dels dos nepalesos. Bé, ara només n’hi ha un. I el cobert de pedres i lona que fa de cuina oficial, de rebost i de magatzem. 
Sembla que el temps vol millorar. A veure demà.

Dimecres 25 d’abril. Campament I. 5800 metres. 
Hem pujat molt carregats i hem instal·lat el Campament I a 5800 metres. L’hem posat en un replanet a la cresta que uneix l’Imja Tse (o Island Peak) amb el Lhotse, protegit per unes roques i un ressalt de neu glaçada. De fet, més que una cresta el campament és dalt d’un castellet de roca que cal escalar amb cura i dedicació. 
Des del collet on era el niu de material fins el Campament I hi ha uns 200 metres de desnivell d’unes roques pissarroses inestables i descompostes. L’hem equipat amb cordes fixes. Uns quants pitons de seguretat on hi ha roca franca i sòlida. En una roca sòlida hem trobat un vell pitó de marca desconeguda.
Dos viatges per barba per pujar el material que era a 5600 fins al Campament I. Des del Campament Base fins al Campament I hi esmercem unes quatre hores si no anem gaire carregats.
Confesso i reconec que, pujant per aquestes roques, amb boira i sense veure més enllà del nas, cap al tard, sense saber si trobaríem on muntar el Campament I, i en un terreny on a cada passa es rifava una castanya, estava d’un humor de gossos.
Arribats al replanet, hem muntat dos tendes, ben protegides del vent. El campament és ben aeri i penjat. És un balcó on el paisatge atrapa la mirada si mires al sud. La vall de Khumbu i la punxa de l’Ama Dablam al devant els ulls. Si vols mirar al nord, s’acaba el gaudir. La paret sud del Lhotse ens vigila. I no sembla de bon humor, almenys avui.
Imatges. A la fotografia central, dominant la vall, el castellet de roca on hi havia el Campament I. Pujant al Camp I, ben carregats, un dia ben gris, fred i boirós.  
Imatges. Càrregues al Campament I. 

Imatge. El Campament I i l’esperó que portava als Campaments II i III. Al capdamunt, la piràmide negra del Lhotse Shar. Al Campament I va arribar a haver-hi un màxim de dos tendes, segons necessitèssim.

Una curiositat. En aquest raconet de la vall, abans de les cordes fixes, les pedres tenen molts granats incrustats. Són petits, amb moltes facetes i molt fràgils quan els vols arrencar de la roca mare. Així tot en recullo uns quants. Encara ens guanyaríem la vida com recollidors de pedres semiprecioses.
Imatge: Uns petits granats a la mà.

Total, que avui hem acabat infinitament asmats. Sopar i dormir a recer del vent.

Dijous 26 d’Abril. Campament Base. 
Aquest matí, en Toni i la Mercé han baixat al Campament Base a descansar. En Sergi, en Manu i jo hem fet un viatge al collet per recollir material i pujar-lo al Campament I. Després, ells dos han anat a provar de trobar el camí per obrir traça cap a l’esperó on posar el Campament II. Jo he tornat al Campament Base. No sabem com els hi haurà anat la prospecció cap amunt.
Estic molt cansat. Les cames em fan figa. Per altre banda, l’estòmac m’ha molestat força ahir a la nit i avui. Antiàcids. A dieta d’alcohol, fumar pipes o coses de difícil digestió. O sigui, gairebé totes. 
Ens anem aclimatant en condicions. En Sher Bahadur ja es troba bé. L’oficial d’enllaç s’avorreix com un pop en un garatge, però no es queixa. 
Escric una mica al capvespre. Per fer una mica de crònica.
Capvespres als campaments. Previsió de llargues nits dins dels sacs freds i solitaris. Escriure també a l’Anna i a la família tot i que no sembla que poguem enviar més correu abans de que baixem. 
No he fet gaires fotografies, com de costum. 
Ara a descansar.

Divendres 27 d’Abril. Campament Base. 
Quarts de cinc de la tarda i avui encara no ha nevat. Increïble. El dia s’ha llevat clar i lluminós. Encara llàstima d’un ventet fresc i molest que bufa de tant en tant. Ara el sol ja ha marxat darrera de les muntanyes i fa rasca. Però no neva. 
La Mercé i jo tot el dia al Campament Base. Repós ben guanyat. En Toni ha tornat a pujar al Campament I. Repós ben guanyat però massa curt pel meu gust. Aquest matí un bon bany i fer bugada a l'estany glaçat. De cap a peus sense plànyer cap trosset anatòmic per mor del fred. Fins i tot el cap i la tofa de cabell. De tenir el cap calent he passat a sentir dringar les idees gelades a dins.
Per dinar un puré de patates amb alls, bitxo, foie gras fos i pernil fregit per sobre. De postres, un cafè perfumat amb amb rom nepalès. Com reis.
Després, anar ordenant-ho tot per demà. Ja tinc la motxilla gairebé a punt. Per ara pesa 18 kg. És massa. Veurem. 
Pràcticament he acabat la feina. Ara fumo la pipa i escric sobre el sac de dormir.
Perqué escric tan poc aquesta expedició? I tan malament, a sobre! És que llegeixo molt i el llegir m’ha fet perdre l’escriure... M’he polit ja tres llibres. Un Pedrolo i un Japrisot, dos novel·letes negres. I “Incerta Glòria” de Joan Sales que m’ha quedat gravat al cervell; més que una novel·la sembla un riu que passa. 
Penso que també estic bastant lúcid, òbviament dins de les meves acreditades limitacions, que és cosa rara. Per tot plegat o, malgrat tot plegat, no escric gaire. Inclús les cartes a l’Anna que vaig enviar a Kathmandu, massa lúcides i racionals, no m’agradaven gaire. I les de la família; però alguna cosa havia d’enviar. Crisi creativa. 
Serà que estic més contemplatiu que creatiu. Contemplatiu però suant la samarreta, que de feina no anem curts. Quin remei queda. Demà amunt i, potser, demà-passat ja seré per sobre dels 6000 metres.
Faré una cosa. Deixaré aquí cartes per l’Anna i escriuré algunes altres per Barcelona i les deixaré a l’oficial. Si apareix algun correu per enviar els seus informes oficials, que hi afegeixi també les meves cartes. Tot plegat per si trigo una mica en baixar.
Uns txapatis amb embotit i formatge local, una poma de Trakshindo, una infusió i un glop de rom. L’aclimatació millora; el greix i les proteïnes cada vegada venen més de gust. 
No ho he confessat a aquesta colla d’energúmens, però a la farmaciola hi duc ben amagades dos ampolles de vi del Priorat. O quan fem cim o quan pleguem avall, les treuré i ens les fotrem amb parsimònia, deixant-les chambrer. És clar, això si, amb tassa d’alumini. Anatema obligat.

Dissabte 28 d’Abril. Campament I. 5800 metres.
Dia gris. Neva sense parar. Hem pujat la Mercé i jo amb un armari-mirall a l’esquena cadascú. Ara som tots cinc al campament. Dia trist. Ells tampoc han avançat gaire a l’esperó; neu molt tova i cap visibilitat. Cordes fixes només fins 5950 metres. Desànim.  
Avui he pujat totalment asmat. Per sort en Manu m’ha vist agonitzar sota l’armari que portava i ha baixat un tros a ajudar-me. 
Ara descanso a la tenda i tinc gana. Espero el sopar que es cou a l’olleta a pressió. 
Perqué estic tan cansat? Només pels vint quilos de càrrega?
Entre el mal temps, la temporada ja ben avançada i les dificultats tècniques que anem trobant, em penso que això del Lhotse Shar, tururut!
Teníem previst que les dificultats començarien més amunt del Campament II. Almenys això ens havien explicat els austríacs. Si? Doncs ara només som al Campament I després d’una setmana d’esforços i de traginar motxilles com pianos de cua cada dia. Hem hagut de posar cordes per pujar fins aquí i per seguir amunt. I ja veurem que és el que ens espera.
Bé, vaja, que no tinc gaires ganes d’escriure. Ja només vull sopar. Per avorriment, perquè no tinc ganes d’escriure, ni de dormir. Amb la pell de la cara carregada de cremes i de greixos i els llavis igual. Estic incòmode i a sobre fa fred. Com pot ser que hi hagi personal a qui li agradi posar-se cremetes i greixos a la cara?

Diumenge 29. Campament I. 
Mal temps. Només per treure les cordes fixes enfonzades a la neu ja s’ha escolat el dia. No hem avançat ni un metre. Aixó si. Hem deixat allà dalt cordes, àncores de neu, una tenda i una mica de menjar i combustible. Uns 20 kg entre tots. 
És clar que, punyeta darrera punyeta, enfilats en aquestes roques, ens cal baixar per l’altre banda fins 5500 metres, per arribar al peu de l’esperó i tornar a pujar. No hi ha alternativa. No podem posar el campament al mig d’un d’aquests trencacolls on tot baixa avall amb fúria. 
Reviso al personal quan, a la tarda, boirosa tarda, descansem al campament. La salut, objectivament bé. Subjectivament, depèn de cadascú. La Mercé al límit físic; mireu les dades. Jo baix de moral. Els demés callen, perquè no es permeten mostrar un defalliment. Tipus durs. El problema pel metge és que no saps mai com estàn fins que no apareixen dades objectives, quan acostuma a ser una mica massa tard.  
  • Anton 130 / 90 mmHg 76 batecs per minut
  • Toni         120 / 80 mmHg 94 batecs per minut
  • Sergi 115 / 80 mmHg    98 batecs per minut
  • Mercé 145 / 100 mmHg 112 batecs per minut
  • Manu 120 / 90 mmHg 96 batecs per minut

Dalt d’aquest castell de roques on hi ha el Campament I. Quan surts a pixar, de cara a la vall, i tens la sort de que s’obrin les boires, l’espectacle és grandiós. Enorme. Com la font màgica de Barcelona en els colors, però al natural i a mida còsmica. Postes de sol que cap artista podria inventar. Música visual que es podia sentir en els udols del vent.




Imatges. L’espectacle de l’ocàs del sol des del Campament I. L’escenari del capvespre. Balls de núvols i coreografies de boires; jocs de llums i colors mirant cap al sudoest. L’Ama Dablam senyorejant la vall del Khumbu amb més o menys zoom a la càmera. Mentrestant, s’anaven congriant les tempestes.

Etiquetes: , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu