Translate

SAPiÈNCIA EXPEDICIONÀRIA

FRASES I SENTÈNCIES ESCRITES, LLEGIDES O ESCOLTADES A ALGUN VETERÀ EN UNA O ALTRA EXPEDICIÓ 

Motius per fugir del punyetero mon cap a una expedició llunyana:
De vegades, quan el fum de les fàbriques, el brogit de les ciutats i la severitat dels totpoderosos horaris fan que ens atipem de veure mils de cares anònimes de mirada grisa que totes semblen la mateixa....

La identitat de cadascú:
El mirall. Com es pot saber el que hi a l’altre banda del mirall sense trencar-lo? I, si el trenques, no hauràs matat a la gallina dels ous d’or i et quedes sense imatge i sense l’altre banda del mirall? Remena i cerca dins teu, però no trenquis res del que trobis perquè ho recomani un suposat “guru” o una religió. Ho podries necessitar més endavant. 

La comunicació:
Si no saps, o no pots, millorar el silenci, millor que no parlis.

L’actitud front a l’adversitat:
Com més fred, llarg i fosc sigui un túnel, més probable serà que la llum que veus al final, no sigui la sortida sinó el far d’un tren que ve. Si les coses van mal dades, mai baixis la guàrdia quan et sembli que potser milloren. 

La muntanya, les allaus i l’actitud:
Quan baixi una allau, fes servir els coneixements de l’escola de guies per sortir-t’en. Si no t’en surts, una abraçada i adéu, company; ens veurem aviat. Però si t’en surts, sàpigues que no havies de ser allà. Pensa’t-ho molt abans de fer una passa darrera de l’altra. Mira cap amunt i escolta el soroll de la neu sota les botes.

Objectius del metge d’una expedició:
Primer objectiu: tornar tots sense desperfectes greus. Segon objectiu: tornar tots amics, el que prepararà la següent expedició amb més seguretat. Tercer objectiu: si, a sobre pots ajudar mèdicament a que algú coroni el cim, ja seria el summum. Tres objectius per aquest ordre. El primer passa al davant dels altres.

L’alimentació en una expedició:
Quan vagis pujant recorda no menjar gaire. El que mengis que sigui a base d’hidrats de carboni (sucres, pa, fruita fresca, arròs, patates, pasta). Estalvia’t els olis, les llaunes de tonyina, els ous, les proteïnes i els greixos en general, que faran que et trobis malament. Quan estiguis aclimatat, ja podràs, i voldràs, menjar de tot. Escolta el teu cos que ja t’ho dirà. Quan, ben aclimatat vagis baixant de l’altitud, fes a l’inrevés. Tira de carn, formatge, llaunes de sardines i de paté. Proteïnes. En desaclimatació et sobrarà energia, però has de recuperar la musculatura perduda. 

Etiquetes: , , ,
edit

LA RADIACIÓ A LA MUNTANYA

RADIACIONS IONITZANTS A COTES ALTES.
Annapurna 1982. Everest 1985.


Molt s'ha parlat, debatut i escrit sobre les característiques de l'ambient de muntanya i la seva potencial agressivitat sobre la salut humana.
Tothom coneix l'altitud, l'aire enrarit, l'oxígen escàs i els Mals de Muntanya.
També tothom coneix el fred glaçador, les congelacions i la hipotèrmia. Tot i que molts confonen una cosa amb l'altra.
Només els muntanyencs, no tant el públic en general, coneixen els problemes de la calor i les cremades del sol.
Però ben pocs sòn els que coneixen que a muntanya, segons la roca i l'altitud, creix la radiació ambiental. Els membres d'una expedició a gran altitud poden rebre en tres mesos una dosi de radiació ionitzant (Rajos X, radiació Gamma i ultraviolada, les més penetrants i lesives) similar a la màxima permesa  per  als professionals al cap d'un any.
No tot son males notícies, però. La manca d'oxígen de l'altitud, té cert efecte protector de les lesions per radiació.

Perqué serà que d'aquest tema no s'en parla gaire?
Com que penso que és un tema poc conegut us ofereixo un estudi portat a terme al llarg de dos expedicions a l'Himàlaia fa molts anys. 
L'estudi mesura la radiació rebuda en miliRems. L'any 1990, per conveni internacional es va decidir mesurar la radiació en Sieverts. Si teniu present que cada Sievert equival a 100 Rem és fàcil calcular les dosis rebudes pels expedicionaris al llarg de tres mesos en altitud. Un miliSievert = 100 miliRems.

EL LLIBRE
Sospito que pocs dels interessats en la salut a muntanya i de l'altitud recordaran aquest llibre.
En el seu temps va suscitar molt interés...
Es va publicar a la primavera de l'any 1986 amb totes les aportacions científiques de les Jornades de Medicina de Muntanya de Novembre de 1985 que es feien cada dos anys i que, si no vaig errat, van començar l'any 1973 sota l'organització del professor Dr. August Castelló Roca. 


L'existència d'aquest llibre es deu a la Unió Excursionista de Catalunya i al seu president d'aquell any, el Sr. Artemi Jaumà i Cuyàs, i també al patrocini de la Generalitat de Catalunya, de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i a la Federación Española de Montañismo. 
També a l'esforç d'uns quants metges muntanyencs per organitzar el congrés i per revisar, recollir i passar a màquina totes les comunicacions científiques. I fer un resum en anglés de cada una.
Els metges només ens encarregàvem de la part científica i de secretaria. No havíem de fer gestions administratives ni econòmiques. Èren altres temps. No existíen els telèfons mòbils, ni els ordinadors ni internet. Tot s'havia de repicar a màquina o escriure-ho a mà. I tota gestió havia de ser presencial.
El llibre es va publicar en català i en castellà, amb els resums de tots els articles en anglés per universalitzar-lo.
Podeu consultar aquest llibre al Servei General d'Informació de Muntanya: 



LA RADIACIÓ
Estudi de camp fet al llarg de dos expedicions, on es mesura la radiació ionitzant rebuda pels expedicionaris, partir de dosímetres com els que porten, obligatòriament per seguretat, tots els treballadors dels serveis de Rx a tots els hospitals i ambulatoris. 


Imatge. El Dr. Anton Rañé Tarragó al Campament Base de l'Annapurna (5100 metres), mostrant el dosímetre penjant del cinturó.


Imatge. Fotografia feta des de dins de la tenda al campament III (6500 metres) de l'Everest, que mostra els dosímetres del campament III penjats a la porta. Al fons, l'antena de ràdio que ens permetia comunicar amb el campament base, situat a més de 30 kilòmetres amb una muntanya de 6000 metres al mig. Al segon full de les pàgines de l'estudi, també es veu un dosímetre penjat a la motxilla d'un dels alpinistes en el primer atac al cim a 8470 metres.

L'ESTUDI DE CAMP
Ja us he dit que no existíen els telèfons mòbils, ni els ordinadors ni internet. Tot s'havia de repicar a màquina o escriure-ho a mà.
Abans de l'expedició, a la llibreta on escrivia els meus dietaris, vaig fer un quadre per saber qui portava i on era cada un dels dosímetres que portàvem, que èren 28. Cada vespre, passava revisió d'on era cada dosímetre. Ho vaig apuntar al llarg de 68 dies, des de l'arribada al campament base fins a la retirada al mateix lloc. Per arribar al i per marxar del campament base, una bossa plomada, per minimitzar els efectes de la radiació al transport aeri, que en tot cas, seria similar a tots els dosímetres. Excepte tres dosímetres, com podeu veure a les notes manuals de la darrera pàgina, que van arribar al campament base arrossegant-se amb els darrers en arribar, quan ja era tot el campament desmuntat i el material embalat. Aquests tres dosímetres van volar a Barcelona en un bidó normal, que no era resistent a la radiació de l'altitud ni als Rx de la seguretat dels aeroports. Afortunadament, no van mostrar discrepància amb els altres. Si ho pensem bé, aixó pot voler dir que la bossa plomada per protegir els transports, no servia de gaire. També es poden fer altres hipòtesis, però aixó allargaria molt el tema i només en parlarem si algú s'interessa per les radiacions d'altitud.
Aquí va el treball de camp de la localització de cada dosímetre. Llibreta, llapis i llum d'espelma. Amb els errors, correcccions i afegitons inclosos.
Reconegueu-m'ho, una feinada. Hi havia nits, trencat de cansament, de diarrea o d'altitud, que va ser un esforç de voluntat notable. 








EL TREBALL PUBLICAT

















Etiquetes: , , , ,
edit

HIPÒXIA INTERMITENT

HIPÒXIA OBSTRUCTIVA INTERMITENT versus EXPOSICIÓ INTERMITENT A LA HIPÒXIA?

Benvolgut pneumòleg.
Tens tota la raó. Utilitzar el mateix nom per dos situacions / malalties / trastorns diferents és font de confusió. Si el concepte Hipòxia és confús, el terme Hipòxia Intermitent ho és doblement, perquè el mateix nom es refereix a dos situacions diferents. 
Millor seria posar un nom diferent a cada situació.
Comencem el sil·logisme per Hipòxia

A.- Si preguntem a la major part dels professionals, el terme Hipòxia l’associaran a un efecte perniciós de moltes malalties greus. La paraula Hipòxia, doncs té connotació negativa referida a malaltia. 

B.- Però si escoltem als metges i fisiòlegs que treballen a zones de muntanya i altitud ens contestaran que la Hipòxia de l’Altitud, que és hipòxia ambiental i no interna, si bé es relaciona amb els diversos Mals de Muntanya, l’exposició controlada a la Hipòxia de l’Altitud estimula el procés fisiològic que anomenem Aclimatació que permet viure en altitud sense tenir Mal de Muntanya. A més a més els especialistes ens recordaran que els sanatoris per malalties respiratòries es situen tradicionalment a altituds moderades perquè l’efecte Aclimatació, sempre relacionat amb l’exposició a Hipòxia de l’Altitud coincideix amb la regulació de diversos trastorns relacionats amb la immunitat, com l’asma bronquial. Els metge esportius, per altra banda, treballen en els entrenaments en altitud o en hipòxia per afavorir l’augment de la capacitat d’esforç.

C.- Per tant i en conclusió, el terme Hipòxia no es refereix només a un efecte deleteri de les malalties greus, que ho és. També pot ser, i és, una eina útil en diverses situacions.





























Una imatge d'una classe sobre l'interés de l'Exposició Intermitent a la Hipòxia en diferents àmbits.


Diverses entrades d’aquest bloc on es discuteixen aquests temes responent a altres preguntes.



Bona part dels qui treballen amb pacients respiratoris, el terme Hipòxia Intermitent l’associaran amb la Síndrome d’Apnea Obstructiva de la Son (SAOS) i amb la síndrome metabòlica resultant. 
Però si preguntèssim als metges de les companyies mineres xilenes, ens diran que per ells Hipòxia Intermitent significa treballar i viure a les mines a cinc-mil metres d’altitud durant una o dos setmanes i descansar a casa a nivell del mar una o dos setmanes més. És el que ells anomenen Hipòxia Intermitent i amb aquest nom publiquen els seus estudis.
Aquí tenim la confusió. 
Busqueu estudis amb el títol “Intermittent Hypoxia” i trobareu un embolic entre Obstructive Apnea Syndrome, Metabolic Syndrome o termes similars i High Altitude Commuting, Health in Altitude Mining o termes similars. 
Potser a la primera situació l’hauríem d’anomenar Hipòxia Obstructiva Intermitent. 
Potser a la segona situació l’hauriem d’anomenar Exposició Intermitent a la Hipòxia. 
És clar que una situació i l’altre sòn ben diferents.
El quadre següent pretén mostrar les diferències clíniques i fisiològiques entre les dos diferents situacions.

Resum i conclusions:

1.- Els pacients amb SAOS tendeixen a evolucionar amb obesitat, diabetis, hipertensió i el conjunt que anomenem síndrome metabòlica. Recordem un detall de fisiologia bàsica. No pot existir hipòxia per obstrucció que no cursi amb hipoventilació alveolar, hipercàpnia i acidosi. Almenys, mentre es mantingui l’obstrucció i la hipòxia. Passat l’episodi, amb el pacient despert, totes les mesures poden ser normals. Per aquest motiu es fan estudis de la son amb mesura continua de la saturació d’oxígen i de l’eliminació de CO2 que mostren que l’obstrucció respiratòria porta a hipoventilació alveolar i d'aquí apareixen hipercàpnia i hipòxia, per aquest ordre. D’aquesta manera s’atribueix la síndrome metabòlica a Hipòxia Intermitent de la mateixa manera que es podria atribuir a acidosi, a hipercàpnia o a la síndrome de Reperfusió intermitent com ja apunten alguns autors.

2.- Els pacients amb Exposició Intermitent a la Hipòxia, segons com sigui el programa de treball (quinzenal, setmanal, mensual), evolucionen amb la síndrome que anomenem Aclimatació basada en augment de la massa eritrocitària, en canvis en l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxígen i en regulació a la baixa de la resposta inflamatòria i de l’Eix Renina-Angiotensina / Angiotensin Converting Enzyme. Aixó en el curt termini d’algunes setmanes. A llarg termini, amb anys d’evolució, el tema encara és molt debatut, considerant alguns autors que l’alternança Hipòxia / Reperfusió Hiperòxica reiterada pot tenir efectes contraris als de l’Aclimatació i potser similars a la síndrome metabòlica a la llarga.
Per tot plegat, i, per evitar confusions, modestament proposo anomenar diferent a cada una de les situacions / malalties / trastorns descrits.
Potser a la primera situació, relacionada amb la SAOS l’hauríem d’anomenar Hipòxia Obstructiva Intermitent. 
Potser a la segona situació, relacionada amb l’altitud l’hauriem d’anomenar Exposició Intermitent a la Hipòxia. 

D'aquesta manera intento posar posar l'ordre dels veterans de l'altitud front al desgavell terminològic general.  

Nota afegida per distreure’s i aprofundir una mica.
Com que a més a més, l’habitant del nivell del mar que puja en altitud, experimenta l’efecte respiratori de Cheyne-Stokes (hipòxia → hiperventilació → alcalosi → inhibició ventilatòria → apnea → hipòxia → retorn al cicle) molts dels que no coneixen la fisiologia d’altitud relacionen les apnees nocturnes tipus Cheyne-Stokes dels primers dies en altitud, que son una resposta fisiològica quan comença l’aclimatació, amb les apnees obstructives del SAOS. I no ho son. Sòn metabòliques per alcalosi. Més confusió.

Un Recordatori de les Malalties atribuïdes a l’Altitud:
1.- Mal Agut de Muntanya.
2.- Edema Pulmonar d’Altitud.
3.- Edema Cerebral d’Altitud.
4.- Hemorràgies Retinals d’Altitud.
5.- Mal Subagut d’Altitud.
6.- Mal Crònic de Muntanya ò Malaltia de Monge ò Eritrèmia de les Altures.

Les fotografies següents:
  • Portada del Boletín Minero, revista xilena, número 695 de l’any 1969 que mostra les mines de sofre d'Amuncha / Aucanquilcha. Ja es veu que el treball en altitud no és un invent modern.
  • Les salines del poblat d’Amincha a 3850 metres, camí d’Aucanquilcha. 
  • Instal·lacions mineres d’Aucanquilcha, situades entre 5350 i 5850 metres als Andes de Xile. Des de l’any 1993, sòn abandonades. Durant molts anys aquest lloc va ser considerat el punt més alt del mon amb residència humana permanent. En realitat els miners treballaven en altitud però tornaven als seus pobles a nivell del mar a descansar uns dies cada una o dos setmanes. Només un petit grup de famílies amb tasques de vigilància i logística vivien permanentment a les instal·lacions d’altitud.  



Etiquetes: , , , , , ,
edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat