ELS MALS DE LES MUNTANYES SEGONS EL SEXE . 1 - 2.

Contestant preguntes difícils. El sexe, l’altitud i els mals que es passen a les muntanyes.

La pregunta crua: És veritat que les dones tenen més mal de muntanya que els homes?

Un amable lector ho pregunta d’una altra manera.

Els homes s’aclimaten o s’adapten millor a l’altitud que les dones?

Amb els coneixements actuals, ho preguntis com ho preguntis, la resposta rotunda és que NO. 

Vol dir aixo que els homes i les dones son iguals i que s’aclimaten o s’adapten igual a l’altitud?

Doncs no senyora. Tampoc vol dir aixó. 

Ni millor ni pitjor. Cadascú ho fa a la seva manera, com més li convé al seu físic o com el seu cos està capacitat per fer.

Pregunteu-vos:

Sil·logisme 1.

• Donat que en altitud escasseja l’oxígen i que aquesta manca és responsable de molts trastorns,

• Donat que els homes tenen 9% més de massa muscular i que el múscul consumeix oxígen encara que estigui en repós,

• Podriem concloure que els homes tindran més problemes. Un punt contra els homes. 

Sil·logisme 2.

• Donat que la bona aclimatació passa per augmentar la quantitat de glòbuls vermells,

• Donat que les dones tenen menys glòbuls vermells i que durant la regla encara baixen més,

• Podriem concloure que les dones tenen més dificultat per aclimatar-se. Un punt contra les dones. 

Totes les proposicions dels dos sil·logismes sòn certes, però les conclusions no tant, perqué hi ha molts factors que influeixen tant o més que els dos exemples que hem posat.

Abans de continuar deixem-ho clar una vegada més. 

Quina és la diferencia entre aclimatació i adaptación a l’altitud?

S’anomena Aclimatació a aquells canvis que experimenta una persona quan puja a les muntanyes. Canvis que desapareixeran quan la persona torni a baixar i que no es transmetran a la seva descendencia. Aquests canvis permeten a aquell individu sobreviure en altitud. L’Aclimatació no apareix instantàniament en arribar a l’altitud. Els primers signes d’aclimatació apareixen en tres o quatre dies i es completen aproximadament en sis o set setmanes. El terme Aclimatació sempre es refereix a una sola persona.

En canvi, la definició internacionalment acceptada d’Adaptació es refereix a un col·lectiu. S’anomena Adaptació a la capacitat fisiológica innata, que és transmissible a la descendència i que no és reversible, que permet a un grup humà sobreviure en altitud. Es a dir, aquells canvis que el temps i l’evolució ja han incorporat al patrimoni genètic d’ètnies com els tibetans o els xerpes, i en menor mesura als naturals andins, que fa que siguin més resistents a l’altitud que els habitants del nivell del mar. 

A partir de les preguntes inicials comencem una serie d’articles curts a veure si en treiem l’entrellat de com afecten a dones i homes els problemes de l’alta muntanya. Dit d’una altra manera més científica: com es defensa de l’escassetat d’oxígen cada un dels dos sexes?

Al final de les aportacions, potser, a base d’articles científics, d’història de la medicina i d’experiències humanes, ens poguem fer una idea de com som les unes i els altres. I que front a l’altitud -o a la manca d’oxígen- no hi ha ni millors ni pitjors, però si que hi ha diferències físiques i fisiològiques.

Avís preliminar: si algú espera veritats absolutes o seguretats definitives, val més que no s’ho llegeixi. Pels científics en general i per la medicina en particular no hi ha mai seguretat. En ciència, tot cal replantejar-ho cada vegada que apareixen dades noves que desperten una altra pregunta i que fan anar l’horitzó uns metres més enllà. Una altra cosa és la fe, les creences o la ideologia de cadascú, però nosaltres d’aixó no ens ocupem.

Anirem pregunta a pregunta, història a història i article a article:

Comencem pel ”Milagro de San Nicolás de Tolentino” 

El coneixeu? Va ser un frare agustinià del segle XIII, místic i teòleg a qui s’atribueixen molts miracles per protegir als malalts, als pobres i als qui més patien.

 Però que hi té a veure aquest sant baró amb el nostre tema?

Quan els castellans van conquerir l’imperi inca es van haver d’enfrontar amb la serralada dels Andes i devien tenir alguns problemes amb l’altitud. Es considera que el jesuita José de Acosta, a finals del segle XVI va fer la primera descripció dels símptomes del Mal Agut de Muntanya (MAM) en el seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias”. Quants d’aquells homes aguerrits van pagar cara la seva cobdícia per l’altitud? Ves a saber.

El cas és que quan es va estabilitzar el país, molts d’aquells homes devien passar de treballar de soldats a establir-se a les viles i les terres. Segur que es van hibridar amb les dones locals més de quatre vegades, sense que consti que aixó representés cap problema de salut. Ni per la mare ni pel nadó i molt menys pel pare.

Un exemple reconegut. Gómez Suárez de Figueroa, més conegut com a Inca Garcilaso de la Vega, fou un escriptor, historiador i cronista peruà. Fill del conquistador castellà Sebastián Garcilaso de la Vega i de la princesa inca Isabel Chimpu Ocllo, descendent del poderós emperador inca Huayna Capac. Aquest home fou un dels primers mestissos americans, però segur que hi va haver molts més. És clar que, com que no tenien tanta sang blava, no s’en guarda memòria. Sembla clar que les dones andines mantenien la reproducció independentment de qui era el partenaire. I pels homes, superat ja el Mal Agut de Muntanya i ben aclimatats, sembla que fecundar tampoc representava un problema de salut que hagi passat a la història. 

Però, un temps després dels guerrers van començar a arribar les famílies d’Europa. Aquí si que es van descriure diferències. Que es van trobar? Que la disminució de la fecunditat femenina, la dificultat per portar endavant un embaràs a terme, afegida a la gran mortalitat perinatal va fer que durant generacions, els hispans no es reproduïssin en altitud. Les dones viatjaven a Lima i no tornaven a les ciutats de Cuzco o Potosí fins que el seu fill tenia més dos anys. Per cert que la descripció del Mal Subagut de Muntanya entre els nadons xinesos d’etnia han al Tibet, es coherent amb aquesta història.

Van haver de passar més de seixanta anys, fins que va nèixer a la ciutat de Potosi el primer fill d’espanyols, en el que es va anomenar el miracle de Santo Nicola di Tolentino. Pensem-ho bé; tres generacions per reproduïr-se.

Un cronista ho va relatar així: 

Don Francisco Flores y doña Leonor de Guzmán tuvieron seis hijos, más ninguno les vivió. Un día el Padre Prete les dijo que se encomendaran a San Nicolás de Tolentino, siguió el consejo y el día de la Navidad parió un niño muy hermoso. Fue el primero que se logró (sobrevivió) de los que en Potosí nacieron. 

(NOTA. Una sospita de l'autor: Prete en francés vol dir prevere o sigui que Padre Prete és com dir Mosén Capellà. No sé jo si el cronista estava ben informat...)

Independentment de les intervencions celestials, el que queda clar és que no requereix el mateix desgast físic ni el mateix temps una gestació, un part i una lactància que una fecundació puntual masculina. I, si hi afegim la cura del nadó, el desgast encara es desequilibra més per penalitzar a les dones en un ambient hostil com és el de l’altitud.  

Així, a partir de la història tenim una primera aproximació a alguna de les diferències físiques i fisiològiques entre les dones i els homes en altitud. 

Segona aproximació al tema. L’Edema Pulmonar d’Altitud. 

En un congrés de Medicina de Muntanya als Alps als anys vuitanta, el sistema de rescat suís va aportar la següent estadística referida als rescats per Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) segons  el sexe.

 

Uns anys després, en un altre congrés, es van publicar dades dels ingresos hospitalaris a Colorado pel mateix motiu. 

A primera vista és obvi que es van haver d’evacuar o ingressar molts més homes que dones per EPA. Però l’estadística és incompleta. Manquen, almenys dos dades.

1. Quina era la proporció entre dones i homes en aquells refugis/albergs/muntanyes en el temps dels estudis? Si eren meitat i meitat l’estadística té un valor. Si hi havia deu escaladors homes per cada dona alpinista en té un altre.

2. Encara que ens diuen que l’altitud mitjana del Summit County de Colorado és de 2900 metres, no sabem a quina altitud es van presentar el problemes. Si els homes tenien problemes a 4000 metres i les dones a 3000 la major incidència d’homes malalts no té cap altre valor que indicar que potser arriscàven més. Si les dones enmalaltien a 4000 metres i els homes a 3000, aquesta dada indicaria que els homes son molt més propensos a tenir EPA i que les dones sòn molt més resistents. 

Els indicis apunten a que els homes tenen més sovint EPA que les dones, sigui quin sigui el motiu. Però encara hi ha tantes dades desconegudes que treure conclusions definitives d’una estadística parcial ens pot portar a conclusions errònies.

Per acabar, posarem un estudi curiós fet amb xais i ovelles. Ja veureu perqué amb humans aquest estudi no s’hauria pogut fer. 

Partint de dos premises farem un altre sil·logisme:

• Premisa 1. La malaltia que anomenem EPA apareix en persones que augmenten la pressió de l’artèria pulmonar quan els hi falta oxígen. No entrarem en explicacions fisiològiques complexes, però és així.

• Premisa 2. Els ramaders que compren animals i els volen fer crèixer a les pastures de gran altitud, es troben el mateix problema que els humans. Una part dels animals enmalalteix i moren si no els baixen. Els iacs i les llames no, però els bens, les ovelles i les vaques si que tenen mal de muntanya. Aquests animals malalts també augmenten la pressió de l’artèria pulmonar.

• En conclusió, si estudiem els pulmons dels xais en altitud podem obtenir dades sobre l’EPA dels humans.

El cas és que aquests autors estudien la pressió de l’artèria pulmonar d’uns xais i ovelles transportats a l’altitud. El que troben és que els mascles tenen més hipertensió arterial pulmonar que les femelles. La pregunta que es van fer va ser: les hormones masculines fan pujar la pressió arterial pulmonar o les hormones femenines la fan baixar? Fàcil, agafem una colla de xais, els castrem i sense les hormones masculines ho tornem a mirar. Bingo. Els xais castrats, deshormonats, tenien la mateixa pressió arterial pulmonar que els no capats. En conclusió, van escriure els autors, les hormones masculines no augmenten la pressió arterial pulmonar mentre que les femenines la fan baixar. Arribats a aquesta conclusió, les ovelles van evitar la castració. Hauria estat interessant veure si deshormonant a les ovelles els hi pujava la pressió arterial pulmonar.

Veieu perqué us deia que hi ha estudis que no son fàcils de fer amb l’espècie humana?

Si els raonaments son correctes, sabent que animals i humans no som tan diferents, probablemente les ovelles i les dones tinguin menor propensió a enmalaltir d’Edema Pulmonar d’Altitud. Per tant el sentit comú diu que els xais i els homes haurien de protegir-se amb aclimatacions més llargues i reglades per evitar EPA.

What do you want to do ?

New mail

What do you want to do ?

New mail

Alguna vegada ha de ser la primera.

TRES DEBUTS EN UN SOL DIA

Aquesta és una narració real i personal. Si algú pregunta, contesto. Vaja, segons que pregunti...

No hi busqueu raonaments científics ni de profunditat. 

Qui va fer la primera ascensió a la canal central nordest del Tiro Llago als Picos de Europa? Una cordada de set persones formada per bascos, càntabres i un català, de paquet, l’any 1963. Una primera ascensió!

Qui no recorda la primera vegada que es va encordar i enfilar a una muntanya? Aixó és el que preguntaves, oi? Aquell mateix dia.

També hi ha una primera vegada, de jove, que ens vam passar amb el vi, vam agafar una turca de consideració i vam tenir problemes, oi?

A mi em van passar les tres coses el mateix dia. 

L’estiu de 1963 la Federación Española de Montañismo (FEM) organitzava el Campamento Nacional, als Puertos de Àliva, al peu de Peña Vieja, a Picos de Europa.

Sòc l’orgullós fill d’una càntabra casada i afincada a Barcelona. Quan era un nen, passava part de les vacances d’estiu a Santander a casa dels avis.

Casualment, el meu oncle matern, Rodolfo Amorrortu, era un muntanyenc reconegut a Santander. Va ser alpinista, perfumista, professor d’esquí, propietari de la millor botiga de material de muntanya de la ciutat i president del Club Alpino Tajahierro una pila d’anys. Estava casat amb la germana de la meva mare.

Com que en Rodolfo, a partir d'ara, “Fofo” tenia previst anar al campament de la FEM, la meva mare i la seva dona, el van convèncer de que em portés amb ell. Minyó escolta acostumat a les excursions, no li donaria problemes i així elles s’alliberaven d’un adolescent pesadet. No s’hi va poder negar, el pobre.  I cap allà que hi vam anar.

Recordo un prat amb un gran campament amb enormes tendes menjador, administració i serveis. Multitud de tendes petites i una gernació de personal. Sembla que tothom es coneixia, tot i que hi havia més d’un centenar de muntanyencs. Recordo els pantalons bavaresos fins a sota el genoll, les botes de cuiro negre, les camises a quadres i els mitjons vermells. Recordo alguns noms. També recordo que hi havia les autoritats de la FEM i els feliços representants de la Federación Andaluza que s’havia constituït aquell mateix any. I molts altres muntanyencs de tota la península.

El primer dia de muntanya, en Fofo em va dir: 

- Tú detrás mío y haz lo que yo te diga, que subiremos una montaña grande.  

Collado de Àliva, la Vueltona, girar a l'esquerra i drets cap al Tiro Llago per una fondalada que crec que en deien el “Hoyo sin Tierra”. Verament, no hi havia terra i poques, si n’hi havia alguna, herbes esparses. Només pedres i roques. 

NOTA: No n’estic del tot segur que l’anomenèssin “Hoyo sin Tierra”. Però no s’ha de confondre amb el “Jou sin Tierre” que hi ha anant cap al Picu Urriellu o Naranjo de Bulnes. Si que recordo que, al fons del “Hoyo” hi havia unes velles mines abandonades.

Algú va dir:

- Con el chaval, mejor vamos a la cresta Madejuno- Tiro Llago. 

Però sembla que aquesta opció, més fàcil, potser per més coneguda, era massa llarga. A més a més, els notaris que donaven la nota tenien al cap escalar per primera vegada la canal central del Tiro Llago.

Em van encordar amb un as de guia a la cintura. Ningú coneixia res que semblés un arnés. Una congesta empinada, sense crampons, que no en gastàvem, i una rimaia al capdamunt. Saltar la rimaia i arrapar-se a la roca. Canal amunt, entre neu i roques. Alguna pedra que queia. Sense casc. Cordes de cànem. Sortir de la canal cap a la dreta. Unes canaletes dretes fins a la cresta i arribar al cim al mig del circ de muntanyes. 

El cim! Respirar fondo. A la dreta, em van explicar i assenyalar, Peña Vieja. A l’esquena Madejuno, Pico de San Carlos i Peña Remoña. Al devant Torre Blanca i el Llambrión. Allà baix, la cabaña Verónica, los Horcados Rojos i més lluny el Naranjo de Bulnes.

Recordo també que em van felicitar. Primer, un dels escaladors, a qui en Fofo anomenava Carmeluco, va dir en veu alta:

- Es valiente el chavaluco catalán. 

Després em van donar la mà com es veu que fan els homes. Una primera a Picos de Europa als tretze anys! Però és clar, jo no tenia cap altre virtut que tenir l’agilitat dels tretze anys i aquell punt d’esperit muntanyenc que diu: Que hi ha allà dalt? I si ells passen, em quedaré aquí? Fins dalt. Amb tretze anys, si un d’aquells valents passava abans, tenint corda amunt, m’enfilava com una aranya. Està clar que el mèrit de l’escalada no va ser meu. Allà vam menjar unes panses i ametlles, que ells anomenaven “mierdolinas”. I un glop d’aigua. Una cantimplora per tots, que no es podia portar pes. 

Com que amb els escoltes, ja havia practicat ràpel, el descens no va ser complicat; en tres ràpels érem a peu pla. Al capvespre, jo mort de gana i de set, arribem al campament. Just a l’hora de sopar.

 

Imatges. Diverses imatges, molt posteriors, que jo no tenia, ni portava, càmera fotogràfica. El Tiro Llago i la seva canal central, amb la congesta característica. El cim principal és el de la dreta i queda una mica més enrere seguint una cresta. Les crestes Madejuno-Tiro Llago. El mateix lloc en vista hivernal.

Aquí va començar la veritable aventura del dia.

Dins de l’enorme tenda de lona de color caqui hi havia llargues taules i cadires plegables, per sopar en comunitat. Grans cassoles de patates sucoses amb xoriço i cansalada abundant. Vaig atacar les patates amb ànsia, fent grans estralls a les seves files. 

I per beure? Només hi havia un vi rosat i fresquet. Si volia aigua calia anar a la font amb la cantimplora. Massa feina per la set que tenia, cansat com estava. Com que ja m’havien dit que no s’havia d’abusar del vi, vaig procurar no fer-ho. Els gotets eren petits i entraven d’un glop. Vaig comptar-ne fins dinou, després ja vaig perdre el compte. També vaig perdre el sentit de la verticalitat. Quan vaig veure que allò no podia ser bo i em vaig decidir a anar a la font, ja no podia caminar dret. A quatre grapes cap a la tenda, vomitant pel camí.

L’endemà, òbviament, no servia per res. Li vaig amargar l’excursió a en Fofo que, amb els seus amics volia pujar per la canal del Cristal a la Aguja de Collada Bonita. Res de res; la ressaca em va deixar fet una pelleringa tot el dia. Aigua i només aigua.

Quan es va acabar el campament, cap a casa.

Allà, la bronca que li va caure a en Fofo va ser monumental. Per la pítima, és clar, no per l’escalada. La meva mare i la seva germana no li volien perdonar. Ni a ell ni a mi ens preocupava gaire; tot s’ha d’aprendre i algun dia ha de ser el primer. Jo ja ho havia entès i no n’havia per tant! Si haguèssin sabut el que jo faria després i els riscos que correria, potser si que l’haurien hagut de renyar, però per encomanar-me el virus de la muntanya...

Pocs muntanyencs podran dir que la primera vegada que es van encordar i la primera vegada que es van enfrontar a una paret de roca, formaven part de la primera cordada que escalava aquella via nova. I que ho van celebrar amb la primera borratxera involuntària.

Repeteixo, el mèrit no va ser meu en cap dels tres debuts. Jo era un nano i només vaig entomar les situacions i aprendre. 

What do you want to do ?

New mail

HIPÒXIA INTERMITENT

HIPÒXIA OBSTRUCTIVA INTERMITENT versus EXPOSICIÓ INTERMITENT A LA HIPÒXIA?

Benvolgut pneumòleg.

Tens tota la raó. Utilitzar el mateix nom per dos situacions / malalties / trastorns diferents és font de confusió. Si el concepte Hipòxia és confús, el terme Hipòxia Intermitent ho és doblement, perquè el mateix nom es refereix a dos situacions diferents. 

Millor seria posar un nom diferent a cada situació.

Comencem el sil·logisme per Hipòxia. 

A.- Si preguntem a la major part dels professionals, el terme Hipòxia l’associaran a un efecte perniciós de moltes malalties greus. La paraula Hipòxia, doncs té connotació negativa referida a malaltia. 

B.- Però si escoltem als metges i fisiòlegs que treballen a zones de muntanya i altitud ens contestaran que la Hipòxia de l’Altitud, que és hipòxia ambiental i no interna, si bé es relaciona amb els diversos Mals de Muntanya, l’exposició controlada a la Hipòxia de l’Altitud estimula el procés fisiològic que anomenem Aclimatació que permet viure en altitud sense tenir Mal de Muntanya. A més a més els especialistes ens recordaran que els sanatoris per malalties respiratòries es situen tradicionalment a altituds moderades perquè l’efecte Aclimatació, sempre relacionat amb l’exposició a Hipòxia de l’Altitud coincideix amb la regulació de diversos trastorns relacionats amb la immunitat, com l’asma bronquial. Els metge esportius, per altra banda, treballen en els entrenaments en altitud o en hipòxia per afavorir l’augment de la capacitat d’esforç.

C.- Per tant i en conclusió, el terme Hipòxia no es refereix només a un efecte deleteri de les malalties greus, que ho és. També pot ser, i és, una eina útil en diverses situacions.

Una imatge d'una classe sobre l'interés de l'Exposició Intermitent a la Hipòxia en diferents àmbits.


Diverses entrades d’aquest bloc on es discuteixen aquests temes responent a altres preguntes.

https://www.maldemuntanya.cat/2018/09/a-vueltas-con-el-asma-y-la-altura.html

https://www.maldemuntanya.cat/2018/07/revision-asma-y-altitud-2010.html

https://www.maldemuntanya.cat/2017/07/asthma-at-altitude.html

https://www.maldemuntanya.cat/2017/01/malalties-respiratories-i-altitud.html

https://www.maldemuntanya.cat/2019/07/sistema-respiratori-i-altitud-part-2.html

https://www.maldemuntanya.cat/2019/08/sistema-respiratori-i-altitud-part-3.html

Bona part dels qui treballen amb pacients respiratoris, el terme Hipòxia Intermitent l’associaran amb la Síndrome d’Apnea Obstructiva de la Son (SAOS) i amb la síndrome metabòlica resultant. 

Però si preguntèssim als metges de les companyies mineres xilenes, ens diran que per ells Hipòxia Intermitent significa treballar i viure a les mines a cinc-mil metres d’altitud durant una o dos setmanes i descansar a casa a nivell del mar una o dos setmanes més. És el que ells anomenen Hipòxia Intermitent i amb aquest nom publiquen els seus estudis.

Aquí tenim la confusió. 

Busqueu estudis amb el títol “Intermittent Hypoxia” i trobareu un embolic entre Obstructive Apnea Syndrome, Metabolic Syndrome o termes similars i High Altitude Commuting, Health in Altitude Mining o termes similars. 

Potser a la primera situació l’hauríem d’anomenar Hipòxia Obstructiva Intermitent. 

Potser a la segona situació l’hauriem d’anomenar Exposició Intermitent a la Hipòxia. 

És clar que una situació i l’altre sòn ben diferents.
El quadre següent pretén mostrar les diferències clíniques i fisiològiques entre les dos diferents situacions.

Resum i conclusions:

1.- Els pacients amb SAOS tendeixen a evolucionar amb obesitat, diabetis, hipertensió i el conjunt que anomenem síndrome metabòlica. Recordem un detall de fisiologia bàsica. No pot existir hipòxia per obstrucció que no cursi amb hipoventilació alveolar, hipercàpnia i acidosi. Almenys, mentre es mantingui l’obstrucció i la hipòxia. Passat l’episodi, amb el pacient despert, totes les mesures poden ser normals. Per aquest motiu es fan estudis de la son amb mesura continua de la saturació d’oxígen i de l’eliminació de CO2 que mostren que l’obstrucció respiratòria porta a hipoventilació alveolar i d'aquí apareixen hipercàpnia i hipòxia, per aquest ordre. D’aquesta manera s’atribueix la síndrome metabòlica a Hipòxia Intermitent de la mateixa manera que es podria atribuir a acidosi, a hipercàpnia o a la síndrome de Reperfusió intermitent com ja apunten alguns autors.

2.- Els pacients amb Exposició Intermitent a la Hipòxia, segons com sigui el programa de treball (quinzenal, setmanal, mensual), evolucionen amb la síndrome que anomenem Aclimatació basada en augment de la massa eritrocitària, en canvis en l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxígen i en regulació a la baixa de la resposta inflamatòria i de l’Eix Renina-Angiotensina / Angiotensin Converting Enzyme. Aixó en el curt termini d’algunes setmanes. A llarg termini, amb anys d’evolució, el tema encara és molt debatut, considerant alguns autors que l’alternança Hipòxia / Reperfusió Hiperòxica reiterada pot tenir efectes contraris als de l’Aclimatació i potser similars a la síndrome metabòlica a la llarga.

Per tot plegat, i, per evitar confusions, modestament proposo anomenar diferent a cada una de les situacions / malalties / trastorns descrits.

• Potser a la primera situació, relacionada amb la SAOS l’hauríem d’anomenar Hipòxia Obstructiva Intermitent. 

• Potser a la segona situació, relacionada amb l’altitud l’hauriem d’anomenar Exposició Intermitent a la Hipòxia. 

D'aquesta manera intento posar posar l'ordre dels veterans de l'altitud front al desgavell terminològic general.  

Nota afegida per distreure’s i aprofundir una mica.

Com que a més a més, l’habitant del nivell del mar que puja en altitud, experimenta l’efecte respiratori de Cheyne-Stokes (hipòxia → hiperventilació → alcalosi → inhibició ventilatòria → apnea → hipòxia → retorn al cicle) molts dels que no coneixen la fisiologia d’altitud relacionen les apnees nocturnes tipus Cheyne-Stokes dels primers dies en altitud, que son una resposta fisiològica quan comença l’aclimatació, amb les apnees obstructives del SAOS. I no ho son. Sòn metabòliques per alcalosi. Més confusió.

Un Recordatori de les Malalties atribuïdes a l’Altitud:

1.- Mal Agut de Muntanya.

2.- Edema Pulmonar d’Altitud.

3.- Edema Cerebral d’Altitud.

4.- Hemorràgies Retinals d’Altitud.

5.- Mal Subagut d’Altitud.

6.- Mal Crònic de Muntanya ò Malaltia de Monge ò Eritrèmia de les Altures.

Les fotografies següents:

• Portada del Boletín Minero, revista xilena, número 695 de l’any 1969 que mostra les mines de sofre d'Amuncha / Aucanquilcha. Ja es veu que el treball en altitud no és un invent modern.
• Les salines del poblat d’Amincha a 3850 metres, camí d’Aucanquilcha. 
• Instal·lacions mineres d’Aucanquilcha, situades entre 5350 i 5850 metres als Andes de Xile. Des de l’any 1993, sòn abandonades. Durant molts anys aquest lloc va ser considerat el punt més alt del mon amb residència humana permanent. En realitat els miners treballaven en altitud però tornaven als seus pobles a nivell del mar a descansar uns dies cada una o dos setmanes. Només un petit grup de famílies amb tasques de vigilància i logística vivien permanentment a les instal·lacions d’altitud.  

MUNTANYA I FELICITAT

La pregunta de si la pràctica dels esports de muntanya ajuda a la felicitat és incòmoda. Sospito que també és enverinada. I potser és irresoluble.
Perqué... tant el concepte felicitat com el concepte muntanya ballen molt de persona a persona.

Perqué.. que és la felicitat per cadascú?
Que sòn els esports de muntanya per cadascú?

Felicitat és estar habitualment bé o és alguna cosa més? Es pot ser feliç sempre o només a estones? Fer muntanya és convertir les muntanyes en camps de competició i pulveritzar rècords anteriors? 

O és recomanar als jubilats que facin exercici a la natura i respirin aire pur?
O potser sòn ambdues coses o algunes altres més.

Hi ha tantes maneres de viure la "muntanya" i tantes maneres de viure el concepte "felicitat" com persones. No crec que hi hagi una sola resposta clara.

Així i tot, com que a mi m'ha funcionat, relativament, intentaré exposar la meva versió personal. Potser algú ho entendrà. O potser no...

Faré un mix d'una part del diari de l'Expedició Mataró al Lhotse Shar de 1984 i d'un article científic publicat l'any 1996 a la revista Psichological Science.

Primer explico el context del diari. Escrit un dia de maig, en un campament d'una sola tenda, penjat dalt d'unes roques, d'on només es podia sortir, amunt o avall, agafant-se a les cordes. El replà on era el campament permetia agafar neu neta, pixar a cinc metres de la tenda, estirar les cames per 15 metres quadrats i veure grans vistes i paisatges. La meva feina era mantenir el campament en condicions d'habitabilitat i, si era necessari, ajudar als companys dels campaments de més amunt.
Perqué era en aquell campament? Perqué alguna cosa al fons de l'ànima em deia que no s'havia de passar més amunt d'un cert punt. Olorava un perill.
Em vaig quedar al campament 1.
Aquell any no va passar res.
L'any 1987 hi vàrem tornar i la sensació d'amenaça va tornar a aparèixer al mateix lloc. Em vaig tornar a quedar al campament 1.
Dies després, una mica més amunt, a quatre dels vuit membres de l'expedició, els va sorprendre una allau de placa i van caure per la paret sud del Lhotse Shar. Allí van morir en Sergio Escalera, en Francisco Porras, l'Antonio Quiñones i en Toni Sors.
Dos dies després els vaig trobar a la glacera, tres mil metres més avall. Allà mateix els vaig sepultar.
A veure si el que vaig escriure aquell llunyà 20 de Maig de 1984 té, o no té, a veure amb la felicitat.

https://www.maldemuntanya.cat/p/pel.html
https://www.maldemuntanya.cat/2018/03/la-mirada-de-les-muntanyes.html

Campament 1. 5800 metres. 20 de Maig.

12 hores. 
He rentat, els mitjons, els calçotets i jo, al xaragall. Net i polit com una patena. Començo el diari d'avui. 
El rellotge és implacable, però és tan lent...

Avui ja fa quatre dies seguits que sóc sol en aquesta tenda. 
Una tenda muntada a l'únic punt pla, que de dia és sobre un estany de neu fosa i de nit sobre el gel. No hi ha més lloc. Tot plegat és dalt d’una torre de roques amb no gaire més de quinze metres quadrats per estirar les cames. I sense badar si no em vull cardar una castanya, dos-cents metres més avall. 
Tot el paisatge és meu, fins al fons de les valls del Nepal.
Tot, llevat del Lhotse Shar, que s’aixeca a la meva esquena amb una presència ominosa. Dic a l'esquena perqué no hi ha pebrots de mirar-lo a la cara. Una presència que s’imposa tota sola a la resta del mon. Una presència que em vigila i m'aclapara.

Vaig passant el temps enfeinat. No tan malament com si fos empresonat, però alguna cosa hi ha d’aixó. Treballo, arreglo cada dia la plataforma de la tenda, que es va movent i desfent amb el desglaç de la primavera que avança. Preparo la pitança, jugo a cartes, escric a estones i llegeixo molt. De quatre llibres que he pujat ja m’he polit dos. 
Quan el temps és clar, vigilo les arestes i parets que s’enfilen amunt. De moment cap moviment humà. Només algunes allaus aquí i allà. 
El rellotge de sorra va deixant caure els granets un a un, lentament. Per molts que n’hi hagi, poc a poc van minvant i un dia s’acabaran. Ja fa temps que vaig notant aquest lent fluir de la vida que es va escapant com la sorra del rellotge entre els dits. Encara no tinc trenta-quatre anys i ja sento que tot és diferent del que solia ser abans. Ja no puc escalar a Montserrat com quan tenia vint anys. I si ara ja no puc fer allò que feia, doncs em mato a guàrdies a l’hospital, vinga a treballar, i vinc a l’Himàlaia a buscar no sé qué... 
La vida ha buidat alguns grans de sorra i ja no puc fer el mateix que feia abans. Toca adaptar-se al que hi ha i al que es pot fer, em diuen els assenyats. Potser sí, però la vida d’adolescent era molt més divertida i apassionant. 
Aguantar el rellotge de sorra, amb l’únic objectiu de que no es trenqui fins que es buidi del tot, s’em fa molt pesat. Sobretot sabent que cada vegada costa més i que el final és sempre el mateix. Potser per aixó faig expedicions. És fàcil que en un mal pas, el rellotge de sorra em caigui, es trenqui i així s’acabi l’agonia i el suplici d’haver-lo d’aguantar i de protegir contínuament. 
Com que ja sé quin serà, tard o d’hora, el final, perquè haig de lluitar tant? De fet és un debat antic: si la mort és inevitable, perquè enfrentar-m’hi? 

Potser és un tema de dignitat. No es tracta de si ens enfrontem o no, de si lluitem o no. Es tracta de com ho afrontem i amb quina enteresa ho fem.  

Que m’he explicat? Potser no gaire, però no en sé més. Soc metge, no filósof ni escriptor.

Doncs ara ve la contradicció. Aquesta vegada he trobat un lloc, una situació o un pas, que m’angunieja. Irracionalment sento que no haig de passar per allà. I en lloc de llençar-m’hi de cap, a veure si s’acaba el suplici, m’aturo. Com que el pas segueix allà mateix, els companys hi passen i jo no els segueixo, m’entaforo en un forat on no tinc res més a fer que pensar, rumiar i fer voltar el cap. Tot plegat, una muntanya de sentipensaments, sensacions, tristors i penes que van empitjorant com més ho vull racionalitzar. Deu ser que per sobre de l’estat d’ànim hi ha l’instint de supervivència. Deu ser que a qui és feliç tot li està bé i per qui és patidor tot és una creu. Ja ho diuen.
I aquí penjat. Quatre dies sobre unes roques, treballant per mantenir la tenda ben plana i el sac de dormir sec. Vigilant de no caure. 
I ara a fer el dinar. Perqué que és la felicitat del pobre alpinista solitari sinò un bon perol de llenties amb cansalada? 
Acabada la feina de manteniment del matí, quan s'amaga el sol, pujen els núvols del fons de la vall i tot es gela, toca amagar-se a la tenda. I quin plaer millor que cuinar i menjar?
Recepta: Una olla a pressió petitona plena de neu, un sobre de sopa de crema de pollastre, sense pasta, quatre grans d'all, un grapat de pols de kursani nepalés ben picant, un tall de cansalada tallat a quadrets i un grapat de llenties que tinc tot el matí sobre un mocador en un lloc on l'aigua raja i les remulla. Avui no sé com sortirà, però altres dies ha estat l'àpat potent del dia més satisfactori de la vida del pobre expedicionari solitari. 
En l'improbable cas de sobreviure a tanta expedició, sempre em quedaran aquests moments de vida intensa. Les potents escudellades de carn i llegum i les postes de sol sobre les terres baixes que domino. I si no sobrevisc, que hi fa? Carpe Diem. Agafa el moment i extreu-li la felicitat que té.

El rodolí del dia:

Noia, ja vas veient quin pessimista, 
potser que m’aviis a fer punyetes, 
no t’hi amoïnis ni et posis trista, 
que estic fet un somicapenetes.

Anys després d'escriure aquell diari es va publicar l’article científic que us afegeixo i que us recomano. El resultat de l’estudi diu que ser feliç no depèn de cap circumstància exterior. Depén del teu interior i no de l’exterior. Es pot ser feliç al mig de desgràcies i es pot ser infeliç en el major benestar. O ho ets o no ho ets. I punt rodó. 

És clar que, els autors, de mentalitat i formació anglosaxona, assimilen felicitat amb benestar (well-being) i això potser no sigui així a totes les cultures... A més a més, cadascú pot canviar el seu interior amb una infinitat de tècniques psicològiques i de creixement personal o a base de medicaments, etc.

Psichological Science Vol 7, Nº 3, May 1996

Happiness Is a Stochastic Phenomenon

David Likken, Auke Tellegen. First Published May 1, 1996

Happiness, or subjective well-being, was measured on a birth-record-based sample of several thousand middle-aged twins using the Well-Being (WB) scale of the Multidimensional Personality Questionnaire Neither socioeconomic status, educational attainment, family income, marital status, nor an indicant of religious commitment could account for more than about 3% of the variance in WB From 44% to 52% of the variance in WB, however, is associated with genetic variation Based on the retest of smaller samples of twins after intervals of 4 5 and 10 years, we estimate that the heriability of the stable component of subjective well-being approaches 80%.

https://doi.org/10.1111/j.1467-9280.1996.tb00355.x


Segurament no us ho he deixat gaire clar. És que no es pot. Però almenys, si no us he donat motius i raons per rumiar, us hauré millorat l'insomni. Aixó passa per fer preguntes difícils de matinada.

L'EDEMA CEREBRAL D'ALTITUD

Vivències, estudis i resum.

Pregunta. Trekking al voltant de l’Annapurna. Pujant a Yak Kharta un company arriba el darrer, molt cansat i fent tentines. L’endemà no es vol llevar i els xerpes ens recomanen baixar-lo a l’Hospital de Manang. L’hem d’obligar. Camina amb dificultat, està irritable i no entén perquè baixem. A l’hospital els metges ens van dir que es tractava d’un Edema Cerebral d’Altitud. Que ens pots dir sobre aquest trastorn?  

Comencem per les experiències. Després la descripció de la malaltia i el resum pràctic. A veure si m’en surto i explico les aventures amb les millors paraules i sense tecnicismes de metge tal i com demaneu. 

Els casos viscuts: 

• Noshaq 1. Any 1977. Expedició d’una colla d’amics a l’Hindu Kush de l’Afganistà (Veure https://www.maldemuntanya.cat/ “Diaris de l’Expedició Hindu Kush 1977” i Pel·lícula de l'expedició Operació Afganistà 1977). Aquella va ser la primera expedició que vaig viure. La meva manca d’experiència va fer pagar el seu preu com es veurà més endavant. Un muntanyenc d’una expedició iugoeslava es va posar malalt al campament 2. Els seus companys l’anaven baixant i nosaltres, que tornàvem del campament 1 al campament base hi vam col·laborar com no podia ser d’una altre forma. El seu metge deia que tenia una deshidratació, cosa que segurament era certa. Em va cridar l’atenció que el xicot era despert, però es comportava com si fos distret o beneit. Si els companys no l’aguantaven dret, queia a terra. Podia parlar, però no caminar...? Quina lesió cerebral és aquesta? No vaig aprofundir més, que ja s’encarregava el seu metge i jo prou feina tenia.

• Noshaq 2. Mateixa expedició. Pocs dies després va passar una cosa semblant al nostre grup. Un company, a força de voluntat, va arribar esgotat al campament 3, que era a 6800 metres. A la matinada els companys ataquen el cim. El pacient, remugant, diu que no es vol llevar. El deixen dormint a la tenda i fan cim. En tornar al camp 3, el xicot és inflat com un bot, cagat, pixat, ben encantat i beneit del tot. No es capaç de sortir sol del sac ni de posar-se dret. Mobilitzada tota l’expedició, en tres dies de feina intensa s’el va poder baixar fins al campament base (Per llegir el relat d’aquell rescat veure https://www.maldemuntanya.cat/ “Diaris de l’Expedició Hindu Kush 1977”). Al desé dia arribàvem a Kabul. Aquí, a base d’orinar, ja s’havia desimflat del tot. La recuperació cerebral, en canvi, es va retardar algunes setmanes. Des del principi la situació era així: el xicot era conscient. No estava en coma ni adormit. Els ulls ben oberts; res li semblava bé i prou que es queixava de tot. De fet estava d’un humor de gossos. No comprenia el que l’envoltava; semblava beneit. Indiferència per les dificultats de la muntanya i també per les persones que l’ajudaven a baixar. Tenia dificultat per coordinar els moviments, per aguantar-se dret i per caminar, per posar-se a dins i per sortir del sac de dormir. Avançava un peu per caminar només quan el company que l’aguantava pel darrera li donava un cop de peu a la bota i el feia avançar uns centímetres. Sense capacitat per sobreviure sol, posar-se o treure’s roba, descansar o caminar, menjar o beure, sense que li manèssim els companys que el baixàvem. Un dels companys ho va definir així: “Està atontolinat”.  

Imatge. Pujant del camp 1 al camp 2. L’alpinista que va al davant puja ben dret i amb força. L’alpinista que va segon puja arrossegant-se, mig a quatre grapes i només els bastons el mantenen dret. Aquest segon alpinista va ser qui va tenir un ECA al camp 3. Jo vaig fer la fotografia perquè ja veia les dificultats del company per anar pujant. Però no vaig ser capaç de preveure l’ECA. En aquell moment només vaig pensar en cansament intens i aclimatació insuficient.

    

Imatges. Ajudant a baixar un company afectat d’ECA. Campament 2 (6100 metres). Noshaq. Hindu Kush. Afganistà. 1977.

• Huascarán. Any 1981. Pujant al campament anomenat “La Garganta” (6000 m) trobem a un grup d’alpinistes nordamericans que baixen un home que no pot caminar. Aquest era un solitari alpinista belga. Quan els americans van arribar a La Garganta ja hi havia una tenda solitària. L’endemà van fer cim. En baixar, la tenda seguia allà. Al dia següent ja es retiraven, però abans van decidir fer un cop d’ull a dins d’aquella tenda, no fos cas que s’hagués perdut algú. Bona intuïció. Dins la tenda hi havia el belga solitari fet una coca. S’el van carregar a l’esquena i muntanya avall. Quan ens vàrem trobar, vaig veure el mateix que he descrit abans: un alpinista inflat i incapaç de valdre’s per si sol ni de prendre decisions. En una consulta improvisada sota unes roques, el vàrem hidratar i administrar unes dosis de dexametasona. Allà va orinar per primera vegada en dies. Vaig fer un informe per l’hospital de Huaraz. Després de tornar a pixar, unes hores després, els nordamericans van seguir avall amb el belga. Posteriorment vaig preguntar a l’hospital de Huaraz, però ningú em va saber dir res d’aquell pacient.

• Lobuche. 1992. Arribant a Lobuche (4940 m) trobem un home alt i gros com un Sant Pau tirat a terra, dos companys asseguts al seu costat, amb cara de desolació i una dona desesperada demanant ajuda. Aquell homenàs tenia un Edema Cerebral d’Altitud i no era capaç de posar-se dret, caminar i baixar. Semblava un estúpid que no entengués res. La història era: una agència alemanya va organitzar un trekking al Khala Pattar. La guia, que era la dona desesperada, va conèixer als seus clients a l’aeroport de Kathmandu. Èren vuit alemanys i dos austríacs. Tot homes, menys la guia. El gegant de dos metres que ens ocupa, es va presentar a Kathmandu amb un equipatge que consistia en dos bosses de plàstic. Una era la del tabac. A l‘altre hi duia una muda de calçotets i mitjons. Aixó ja ens dona una pista del nivell intel·lectual del personatge abans de l’edema. Arribat el grup a Lobuche, l’home alt no va poder seguir. Els companys de trekking, com que havien pagat per anar al Khala Pattar, van decidir continuar desentenent-se del malalt. Només la guia i els dos austríacs van intentar baixar-lo fins a l’hospital de Pheriche; tan gran com era el xicot, dos-cents metres mes avall ja no podien dir ni fava. El nostre grup, indignats per la manca de solidaritat dels compatriotes del malalt, vàrem anar a Lobuche, llogar un iak, carregar cama aquí, cama allà l’homenàs a dalt del iak i, aguantant-lo perquè no caigués, abans del vespre arribàvem a l’hospital de Pheriche. Allà el van posar dins de la cambra hiperbàrica i l’endemà el van baixar a Namche Bazar; d’allà a Lukla i en avió a Kathmandu. Molts dies després el vàrem trobar a Kathmandu; havia millorat però seguia mig beneit. És clar que no sabem com era abans.     

• Annapurna. 1999. Pujant del campament base al campament 1, a 5500 metres d’altitud, ens adonem de que un dels companys del grup no hi és. Com que seguim cordes fixes i ell anava al mig, no es pot haver despistat ni haver quedat endarrerit. Tots a buscar-lo i a cridar-lo entre les roques. Quan el trobem, a pocs metres d’allà, amagat i arraulit sota unes roques ens mira amb expressió de por. Està ben desorientat. Quan li volem descarregar la motxilla per ajudar-lo a tornar al campament base, es defensa i ens diu que s’amagava perquè ja pensava que li volíem prendre. Tot i que va fent tentines, tornem al campament base i en poques hores comença la marxa cap avall ben acompanyat i vigilat. Va millorar de seguida.   

• Lenin Peak. Kirguizistan, 2005. En aquell moment, aquest servidor era l’únic metge al campament 1 (4400 m) i vaig reconèixer, tractar i ajudar a baixar a un alpinista polonès afectat d’edema cerebral d’altitud. L’exploració del malalt era com la descrita abans. Un jove mig encantat, però en aquest cas sí que arribava a caminar si es recolzava en algun company.

• Kailas Kora. Drolma Lha, 5600 metres. Un cas vergonyós. Acampem en un prat (4750m) baixant del Drolma Lha. Un tibetà que treballa per una agència austríaca ve al nostre campament demanant un metge. Cap allà que vaig. Es tracta d’un nombrós grup de trekking que fa la volta al Kailas. Eren 23 homes i dones indis i alemanys, que no es coneixien abans entre ells. L’organitzador i líder del grup era un austríac. Precisament trobo a aquest líder, tirat al terra del cobert que feia de menjador, sobre les pedres, cagat, pixat i encara mullat. Mirada perduda. No em contesta al principi però poc a poc recupera la parla; en un anglés que no comprenc i que diu paraula a paraula, lentament. La pressió, la freqüència cardíaca, els pulmons i la salut en general sòn normals; sembla que només el cervell està afectat. No es pot aguantar ni dret ni assegut. Els hi demano el matalàs, roba seca i el sac de dormir del pacient; els tibetans i els xerpes m’ajuden, però els clients de l’agencia ni s’aixequen del tamboret on van sopant. Una vegada protegit i sec el malalt, administro dexametasona i acetazolamida. La recomanació, més aviat l’ordre, en veu alta i a tot el grup, és: “amb la primera llum del dia, el carregueu entre tots i avall que fa baixada. Perdre altitud quan abans. Sou molts, 23 clients, tres xerpes i tres tibetans. Entre tots podeu baixar-lo. Arribats a Darchen (4600m), com que haureu perdut encara poca altitud, llogueu un vehicle i ràpidament cap a Kathmandu. Ens hi juguem aquesta vida”.  Els asiàtics em miren amb els ulls ben oberts, dos alemanys també sembla que em fan cas. Els demés no deixen de sopar. Aquella nit, al meu campament, no vaig dormir bé. Em farien cas? Que passaria amb aquell home malalt? L’endemà, sense presses sortíem a visitar el monestir de Zutulpuk. Després tranquil·lament, cap a Darchen. Cap a migdia veiem un home caigut al mig del camí; pensant en un accident, correm a socórrer-lo. La meva sorpresa i ràbia em deixen sense paraules quan reconec a l’austriac amb ECA que havia vist el dia abans. Abandonat al camí pels seus clients, que no puc anomenar companys! Darrera unes pedres s’amaga un portador nepalès, espantat en veure que ell sol no pot complir l’encàrrec d’acompanyar-lo a baixar. Nosaltres som sis i amb el nepalès set. Poc a poquet, mantenint-lo dret i donant-li aigua i té ben ensucrat baixem amb el malalt fins a Darchen. A l’esplanada on arriben els vehicles, ens espera el nostre. I també els de l’agència de l’austriac. Tots els clients frisossos per marxar tan bon punt arribi el seu responsable. S’alegren de veure’ns arribar i una de les noies s’acosta, amb un somriure d’orella a orella, a preguntar-me com es troba el pacient. Estic a punt de perdre els papers. L’esbroncada per la seva manca d’humanitat es pot sentir des de Lhasa, però sembla que no m’entenen gaire. A ells que els hi explico, oi? Ells son uns clients que li han pagat a aquell home perquè els porti al Kailas i, si no ho pot fer no és responsabilitat seva assistir-lo ni baixar-lo. Acabo demanant als xerpes els papers de l’assegurança a Kathmandu, hi truquem des de Darchen, i demanem un transport des de la frontera de Kodari fins Kathmandu per l’endemà passat. Requisem una de les furgonetes, hi posem el malalt i els tres nepalesos i la fem sortir esperitada cap a la frontera. Hi haurà d’arribar en dos dies. Arribats a Kathmandu, directament a l’hospital. Alguns dels clients es queixen de que hauran d’anar molt atapeïts a les furgonetes que queden i qui pagarà si n’han de llogar una altre. Em permeto mirar-los de dalt a baix i no contestar. Aquest cas, com el de Lobuche, il·lustra més la insolidaritat que la malaltia en si mateixa.

Unes descripcions per reconèixer la malaltia i uns consells que siguin d’utilitat pels muntanyencs que es trobin amb un cas similar.    

1. L’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) és un trastorn del funcionament cerebral que deixa al muntanyenc inútil per pendre les decisions adequades. És conegut el cas de l’expedicionari provant a posar-se els crampons amb les punxes cap amunt i sense entendre als qui li dèien que allò no anava així. L’alpinista amb ECA no té fred, ni té por, ni coneix el risc ni coordina bé els moviments. Sembla que no s’assabenta de res o li és igual. Perillosa situació en altitud.

2. La causa de l’ECA no es coneix del tot. Segurament n’hi ha diverses, però l’altitud és fonamental. Pot aparèixer a diverses altituds i amb graus diferents d’aclimatació.

3. En general les malalties fan patir a les persones i per això consulten al metge. No és el cas de l’ECA. No he vist mai un muntanyenc amb ECA que consulti al metge. No té sensació de malaltia; com a màxim de cansament i de disgust pel que l’envolta. Però per gran que sigui el cansament, encara és més gran la seva indiferència per l’entorn. Mai no consulten. L’ECA, o el veuen els companys o el muntanyenc estarà perdut aviat.

4. Pregunta: en altitud, tots els trastorns de la consciència o del comportament son deguts a ECA? Doncs no. És evident que una hipotèrmia o una deshidratació severes poden afectar al cervell i a les seves funcions. No tot trastorn cerebral en altitud ha de ser obligadament un ECA. Aixó vol dir que cada cosa al seu lloc: una hipotèrmia es tracta tornant a escalfar, una deshidratació es tracta rehidratant, una hipoglicèmia donant sucre i l’ECA es tracta perdent altitud. O sigui que cal diferenciar cada cas.

5. Pregunta: com puc reconèixer un Edema Cerebral d’Altitud (ECA)? Sospiteu ECA quan un muntanyenc es comporti d’una forma inadequada. Excés de somnolència, tot i que en ocasions al principi hi pot haver hiperactivitat descontrolada. Inapetència. Indiferència al que l’envolta. No li interessa el que decideixen els altres. No vol res que no sigui jeure al sac de dormir. Com si fos encantat o s’hagués tornat ximple, no entén res, per molt que se li expliqui. Fixeu-vos que he escrit que el company “fa” tonteries i no que “diu” tonteries. A muntanya es diuen moltes tonteries, en clau d’humor, però la persona amb ECA no té gaire comprensió ni gaire sentit de l’humor. Quan us adoneu que un company fa atzagaiades, sospiteu lesió cerebral tipus ECA.   

6. Si us oloreu que el company té ECA, feu-lo caminar poc a poquet amb els ulls tancats, passet a passet, un peu devant de l'altre. Si no s’aguanta bé, la sospita és més gran i comenceu a organitzar la baixada.

7. Un consell. Com que poques, o cap, vegada el subjecte accepta que està greument malalt, pacteu entre tots els del grup abans de que es presenti el problema. Si es diu avall, avall, pensi el que pensi l’afectat. Que tothom ho tingui clar abans de que passi.

Imatge. Expressió típica d’un pacient amb ECA. Cara inflada, despert, ulls oberts amb mirada buida, expressió d’incomprensió o d’estupor. Imatge cedida pel curs de Medicina de Muntanya de la International Society of Mountain Medicine (ISMM).  

Aprofundint una mica més per professionals de l’assistència, de la muntanya o del rescat. 

Com confirmem que es tracta d’ECA? Resposta: Ressonància Magnètica Nuclear (RMN). La malaltia que anomenem Edema Cerebral d’Altitud mostra lesions a la sustància blanca, especialment a la zona del cos callós. Com que aquesta zona del cervell és la part que comunica els hemisferis esquerre i dret del cervell, la malaltia es manifesta com una dificultat per coordinar les idees i els moviments. Només en situacions molt avançades i greus s’afecta la consciència i el malalt entra en coma. És clar que, quan un company es comporta de forma estranya, difícil serà que tinguem a mà un aparell de RMN. 

Aleshores, de que serveix saber que la lesió és a la sustància blanca i no a la sustància gris cerebral? 

Doncs serveix per tres motius: 

1. El primer és que cal reconèixer el problema i perdre altitud, abans de que s’alteri la consciència. Quan encara es pot mantenir dret. Aixó encara que el pacient no consulti. Encara que no vulgui baixar. Potser després serà més complicat baixar-lo o massa tard. 
2. El segon és que, si acceptem que, de forma general, a la sustància gris neixen les idees i que la sustància blanca és la que les posa en contacte, les coordina i els hi dona forma, sabrem com explorar les funcions que estan afectades a l’ECA. Els trastorns de la marxa i de la coordinació dels moviments ja ens donaran pistes abans de que s’alteri la parla o el raonament. Per veure la inestabilitat a la marxa, feu avançar al subjecte posant el taló tocant els dits de l’altre peu i sense fer grans equilibris amb els braços. L’escriptura, que necessita de la coordinació del cervell amb la mà, pot ser una bona ajuda per veure que alguna cosa no va a l’hora.  
3. El tercer és que quan el trastorn inicial és la disminució de la consciència i no la coordinació, cal pensar en altres problemes que necessitin altres tractaments: deshidratació severa, hipotèrmia, hipoglicèmia, intoxicacions diverses (alcohol, cannabis, medicaments, somnífers, etc). 

Imatges. Ressonància Nuclear Magnètica. Lesions al cos callós i a la sustància blanca cerebral d’un cas produït a l’Himàlaia i estudiat a l’Hospital Universitari de Bellvitge uns dies després. 

ACETAZOLAMIDA I ALTITUD

UNA REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA.

Una de les preguntes recurrents en una consulta de Medicina de Muntanya és aquesta:

- “Vull anar a una muntanya o zona d’altitud, però no hi he anat mai i no sé com reaccionarà el meu cos. És adequat que prengui acetazolamida (Diamox o Edemox depenent del nom comercial que tingui a cada país) com a prevenció del mal de muntanya (MAM)?”

Donat que la pregunta és freqüent, i que les respostes que es troben sòn difícils de conciliar, intentaré fer un resum de l’experiència viscuda i del que hi ha publicat. Actualment, a molts llocs web encara es parla de l’acetazolamida com a “Facilitadora de l’aclimatació” traduïnt les terminologies i conceptes de les publicacions anglosaxones, el que pot portar a engany. Per una manera de veure les coses més científica, el nom de “Medicament que alleuja els símptomes del MAM” seria més adequat. 

Crec que l’acetazolamida es va registrar com a medicament l’any 1937 per efectes que no tenen res a veure amb l’altitud (tractament del glaucoma, diürètic, etc). Des dels anys 70’s que s’utilitza pel MAM. Perqué?

L’acetazolamida és un fàrmac amb efecte diürètic, inhibidor dels enzims anomenats anhidrases carbòniques. Entre els seus efectes, que en té més i no tots beneficiosos, hi ha el de fer la orina més alcalina. Aixó fa que el pH, l’equilibri contínuament mantingut entre els àlcalis i els àcids d’un cos viu (humà o no) es decanti una mica cap al costat àcid. Com que en altitud, per la manca d’oxígen, es respira més, el cos es desvia cap a la banda alcalina. Per qui no ho vegi clar; que provi de respirar de forma forçada més del que es necessita; segur que es mareja en poca estona. Aquest mareig, que es diu alcalosi respiratòria, és una situació habitual dels primers dies en altitud. L’acetazolamida, com que fa orinar més àlcalis i acidifica el cos, permet respirar més sense marejar-se, compensant la manca d’oxígen. Tot plegat vol dir que amb menys mareig i menys hipòxia, que son a la base dels símptomes del MAM, les persones que prenen acetazolamida es troben millor els primers dies en altitud. 

Sembla ben pensat, però tot té un preu a pagar que hem anat descobrint poc a poc.

Ja l’any 1977, en una expedició a l’Hindu Kush es va plantejar que mitja expedició prendria acetazolamida i l’altre mitja no. I a veure qui s’aclimatava millor. Al principi, les diferències entre els uns i els altres no semblaven gaire evidents. El cas va ser que al campament III, a 6800 metres, es va presentar un cas d’edema cerebral d’altitud. Òbviament, els expedicionaris, a tots els campaments, vàrem deixar la feina i cap amunt per ajudar a baixar al company. Amb les presses, l’acetazolamida es va quedar al campament base i els qui la prenien la van deixar de prendre en sec. Altra feina teníem. El cas va ser que els qui no prenien acetazolamida, es van trobar aclimatats i podien ajudar. En canvi, els qui si que la preníem i l’haviem deixat de prendre, ens vàrem trobar malalts com si mai haguéssim estat a aquella altitud, quan no era la primera vegada que hi pujàvem. De poc no ens han de baixar també a nosaltres. Conclusió viscuda però no demostrada, l’acetazolamida pot fer que qui la pren es trobi millor, però dificulta la vertadera aclimatació. Es va comunicar al congrés de Medicina de Muntanya de Chamonix de 1982. Així va quedar la cosa. Com una experiència no demostrada.

Anys després (1985 – 1990), el Dr. CE Bozzini, de Buenos Aires, va comunicar en un congrés que l’acetazolamida interferia amb la formació de glòbuls rojos. El Dr. Bozzini treballava amb eritropoietina, de manera que crec que per aquí anava el seu treball. Com que no he estat capaç de trobar actualment la seva comunicació a la xarxa, no puc oferir més detalls. Peró, en aquell moment, la cosa lligava: l’acetazolamida millorava els símptomes de l’aclimatació (MAM), però al mateix temps la dificultava. Aixó lligava  amb l’experiència viscuda, però encara no ho acabava de demostrar definitivament. 

Anem ara a les publicacions internacionals. Assumeixo que tothom coneix els beneficis de l’acetazolamida sobre els símptomes de MAM, de manera que només comento els articles que mostren els problemes, no els que diuen que milloren els símptomes del MAM. Aquest fet el dono per demostrat i conegut. 

Aporto el que és lliure, que és el resum dels articles, que es poden trobar a la xarxa, i el meu comentari. Per qui vulgui llegir l’article complet hi poso la referència.

R. B. Schoene, P. W. Bates, E. B. Larson, D. J. Pierson. 

Effect of acetazolamide on normoxic and hypoxic exercise in humans at sea level. 

Journal of Applied Physiology. 1 December 1983 Vol. 55 no. 6, 1772-1776

Abstract

Acetazolamide is a potent inhibitor of carbonic anhydrase. It has been shown to be efficacious in preventing acute mountain sickness as well as decreasing the O2 desaturation that occurs during sleep in individuals with chronic mountain sickness who live at altitude. Very little data, however, are available about its effect on exercise. We studied six healthy males in a double-blind cross-over design using acetazolamide (A) and placebo (P) during normoxic and hypoxic (fractional inspired O2 = 0.118) progressive work exercise to exhaustion on a bicycle ergometer. A metabolic acidosis was documented in all subjects on A (p less than 0.045). Before exercise, subjects on A had 2.0 and 3.5 l/min increase in minute ventilation (VE) during normoxia (p = not significant) and hypoxia (p less than 0.005), respectively, and a 2.2% increase in arterialized O2 hemoglobin saturation (SaO2) during hypoxia. During normoxic and hypoxic exercise, VE/kpm and SaO2/kpm were significantly higher while the respiratory exchange ratio (R) was significantly lower on A. These effects were greater on hypoxia. During normoxia, maximal O2 consumption (1/min) was lower on A [3.1 +/- 0.4 (A) vs. 3.8 +/- 0.2 (P), p less than 0.025] and higher during hypoxia on A [2.6 +/- 0.7 (A) vs. 2.4 +/- 0.1 (P), p less than 0.05]. The increase in exercise VE on A may result in an increased alveolar and subsequent arterial O2 tension which may be important for exercise at altitude. Carbonic anhydrase inhibition may also affect CO2 transport in the lung, which may explain the lower R.

El primer treball que hem trobat, cronològicament parlant, que estudia el tema. És un estudi poc potent, amb només sis subjectes (o sigui 3 i 3 de cada grup) i fet amb hipòxia normobàrica; o sigui, afegint nitrògen a l’aire que respiraven i no en altitud, ni vertadera (muntanya) ni simulada (cambra hipobàrica). No s’explicita, però és evident que es tracta de subjectes no aclimatats prèviament.

Els resultats, anant per parts, mostren: 

Els subjectes que prenen acetazolamida tenen acidosi i augmenten el VE (Volum espirat) i la SaO2 (Saturació d’oxígen de l’hemoglobina) especialment en hipòxia. Aquest resultat és el que s’esperava. És el normal en subjectes més acidòtics. En exercici, els resultats mostren el mateix. Aixó també és el que es preveia. Aquestes dades serveixen només per demostrar que l’acetazolamida feia efecte.

Els subjectes tractats amb acetazolamida, en exercici, tenen menor consum d’oxigen en normòxia que els placebo. O sigui, menor capacitat d’esforç. En hipòxia, en canvi, tenen major consum d’oxígen, o sigui més capacitat d’exercici. Aixó si, la relació d’intercanvi respiratori (RIR) empitjora. La fórmula habitual ha de ser:   RIR = VCO2/VO2 = 1. 

Els autors fan la hipòtesi de que l’acetazolamida pot afectar al transport de CO2 als alveols. O potser és que una part del CO2 s’excreta com bicarbonat per l’orina. O potser és que en acidosi s’utilitzen altres sustrats nutricionals per produir energia com en el cas que poso aquí:

• Oxidació d’una molècula de Glucosa: 6 O2 + C6H12O6 = 6 CO2 + 6 H2O + 38 ATP. RIR = 1
• Oxidació d’una molècula d’àcids grassos: 23 O2 + C16H32O2 = 16 CO2 + 16 H2O + 129 ATP. O sigui: VCO2 / VO2 = 16 CO2 / 23 O2. RIR= 0,7. 

En tot cas, les dades apunten a que l’acetazolamida pot induir canvis en la capacitat d’exercici i en les situacions respiratòria i metabòlica.

Luke A. Garske, Michael G. Brown, Stephen C. Morrison. 

Acetazolamide reduces exercise capacity and increases leg fatigue under hypoxic conditions. Journal of Applied Physiology 94: 991–996, 2003. 

Abstract

Acetazolamide (Acz) is used at altitude to prevent acute mountain sickness, but its effect on exercise capacity under hypoxic conditions is uncertain. Nine healthy men completed this double-blind, randomized, crossover study. All subjects underwent incremental exercise to exhaustion with an inspired O2 fraction of 0.13, hypoxic ventilatory responses, and hypercapnic ventilatory responses after Acz (500 mg twice daily for 5 doses) and placebo. Maximum power of 203 ± 38 (SD) W on Acz was less than the placebo value of 225 ± 40 W (P < 0.01). At peak exercise, arterialized capillary pH was lower and PO2 higher on Acz (P < 0.01). Ventilation was 118.6 ± 20.0 l/min at the maximal power on Acz and 102.4 ± 20.7 l/min at the same power on placebo (P  < 0.02), and Borg score for leg fatigue was increased on Acz (P <0.02), with no difference in Borg score for dyspnea. Hypercapnic ventilatory response on Acz was greater (P  <0.02), whereas hypoxic ventilatory response was unchanged. During hypoxic exercise, Acz reduced exercise capacity associated with increased perception of leg fatigue. Despite increased ventilation, dyspnea was not increased.

Aquest estudi, de l’any 2003, té major potència investigadora (n de 9 subjectes, i comparant els 9 amb els mateixos 9 en una altre situació), però també és fet amb uns subjectes en hipòxia que respiren amb unes mascaretes amb nitrògen afegit (O2 13%; N2 87%) el que és una situació científicament impecable, però no deixa de ser un invent de laboratori que no existeix a la realitat. Per tant, si la hipòxia normobàrica (laboratori) i la hipòxia hipobàrica (altitud) no fossin iguals, que no ho sòn, els resultats també podrien ser discutibles.

La capacitat màxima d’esforç va ser clarament inferior en el grup amb acetazolamida, que estaven més acidòtics. Malgrat que tenien major ventilació i una PO2 més elevada la capacitat d’exercici dels qui prenien acetazolamida es va veure reduïda. Males notícies pels qui els hi agrada competir sense tenir mal de muntanya.

Luc J. Teppema, Eveline L. A. van Dorp, Albert Dahan. 

Arterial [H+] and the ventilatory response to hypoxia in humans: influence of acetazolamide-induced metabolic acidosis. 

American Journal of Physiology-Lung Cellular & Molecular Physiology. Published 16th Dec 2009 Vol 298 nº 1, L89-L95

Abstract

In this study, we investigated possible separate effects of H+ ions and CO2 on hypoxic sensitivity in humans. We also examined whether hypoxic sensitivity, conventionally defined as the ratio of (hypoxic − normoxic) ventilation over (hypoxic − normoxic) Hb oxygen saturation can also be estimated by taking the ratio (hypoxic − normoxic) ventilation over (logPaO2 hypoxia − logPaO2 normoxia), enabling one to measure the hypoxic response independently from potential confounding influences of changes in position of the Hb oxygen saturation curve. We used acetazolamide to induce a metabolic acidosis. To determine the acute hypoxic response (AHR), we performed step decreases in end-tidal PO2 to ∼50 Torr lasting 5 min each at three different constant end-tidal PCO2 levels. Nine subjects ingested 250 mg of acetazolamide or placebo every 8 h for 3 days in a randomized double-blind crossover design. The metabolic acidosis was accompanied by a rise in ventilation, a substantial fall in PaCO2, and a parallel leftward shift of the ventilatory CO2 response curve. In placebo, CO2 induced equal relative increases in hypoxic sensitivity (O2-CO2 interaction) regardless of the way it was defined. Acetazolamide shifted the response line representing the relationship between hypoxic sensitivity and arterial [H+] ([H+]a) to higher values of [H+]a without altering its slope, indicating that it did not affect the O2-CO2 interaction. So, in contrast to an earlier belief, CO2 and H+ have separate effects on hypoxic sensitivity. This was also supported by the finding that infusion of bicarbonate caused a leftward shift of the hypoxic sensitivity-[H+]a response lines in placebo and acetazolamide. A specific inhibitory effect of acetazolamide on hypoxic sensitivity was not demonstrated.

Malgrat que les dades ja apuntaven a efectes secundaris metabòlics de l’acetazolamida, també hi havia qui creia, o li convenia creure, que l’acetazolamida funcionava canviant la sensibilitat a la hipòxia. Aquests investigadors mesuren l’acidosi, la seva resposta ventilatòria i també el resultat de respirar aire amb CO2. Troben que l’acidosi i el CO2 augmenten la ventilació de forma independent. Administrant bicarbonat, disminuïa la ventilació tant en els subjectes amb acetazolamida com en els qui prenien placebo. Tot plegat, com era d’esperar. No poden demostrar que l’acetazolamida canviï la sensibilitat a la hipòxia. Seguint aquest resultats, sembla clar que els efectes de l’acetazolamida sobre la respiració i sobre l’eficàcia muscular sòn metabòlics i no perquè canviï la sensibilitat dels quimioreceptors a la hipòxia. Punt important: l’aclimatació fisiològica augmenta la sensibilitat a la hipòxia, pel que sembla clar que l’acetazolamida actúa per altres mecanismes.

Konrad E. Bloch, Tsogyal D. Latshang,Silvia Ulrich. 

Patients with Obstructive Sleep Apnea at Altitude.  

High Altitude Medicine & Biology. Volume 16, 110-116. Number 2, 2015. 

Abstract

Obstructive sleep apnea (OSA) is highly prevalent in the general population, in particular in men and women of older age. In OSA patients sleeping near sea level, the apneas / hypopneas associated with intermittent hypoxemia are predominantly due to upper airway collapse. When OSA patients stay at altitudes above 1600 m, corresponding to that of many tourist destinations, hypobaric hypoxia promotes frequent central apneas in addition to obstructive events, resulting in combined intermittent and sustained hypoxia. This induces strong sympathetic activation with elevated heart rate, cardiac arrhythmia, and systemic hypertension. There are concerns that these changes expose susceptible OSA patients, in particular those with advanced age and co-morbidities, to an excessive risk of cardiovascular and other adverse events during a stay at altitude. Based on data from randomized trials, it seems advisable for OSA patients to use continuous positive airway pressure treatment with computer controlled mask pressure adjustment (autoCPAP) in combination with acetazolamide during an altitude sojourn. If CPAP therapy is not feasible, acetazolamide alone is better than no treatment at all, as it improves oxygenation and sleep apnea and prevents excessive blood pressure rises of OSA patients at altitude.

En aquest treball, els autors afirmen que els pacients amb Síndrome d’Apnea Obstructiva de la Son (SAOS) quan viatgen a l’altitud i no disposen de màquina de CPAP es poden beneficiar de tractament amb acetazolamida. Queda dit.

Lara Phillips, Buddha Basnyat, Yuchiao Chang, Erik R. Swenson, and N. Stuart Harris. 

Findings of Cognitive Impairment at High Altitude: Relationships to Acetazolamide Use and Acute Mountain Sickness.

High Altitude Medicine & Biology. Volume 18, Number 2, 2017. 

Abstract

Objective: Acute mountain sickness (AMS) is defined by patient-reported symptoms using the Lake Louise Score (LLS), which provides limited insight into any possible underlying central nervous system (CNS) dysfunction. Some evidence suggests AMS might coexist with altered neural functioning. Cognitive impairment (CI) may go undetected unless a sensitive test is applied. Our hypothesis was that a standardized test for mild CI would provide an objective measure of CNS dysfunction, which may correlate with the symptoms of AMS and so provide a potential new tool to better characterize altitude-related CNS dysfunction. We compared a cognitive screening tool with the LLS to see if it correlated with CNS dysfunction.

Methods: Adult native English-speaking subjects visiting Himalayan Rescue Association aid stations in Nepal at 3520m (11,548 ft) and 4550m (14,927 ft) were recruited. Subjects were administered the LLS and a slightly modified version of the environmental Quick mild cognitive impairment screen (eQmci). Medication use for altitude illness was recorded. Scores were compared using the Spearman’s correlation coefficient. Data also included medication use.

Results: Seventy-nine subjects were enrolled. A cut-off of three or greater was used for the LLS to diagnose AMS and 67 or less for the eQmci to diagnose CI. There were 22 (28%) subjects who met criteria for AMS and 17 (22%) subjects who met criteria for CI. There was a weak correlation (r2 = 0.06, p = 0.04) between eQmci score and LLS. In matched subjects with identical LLS, recent acetazolamide use was associated with significantly more CI.

Conclusion: Field assessment of CI using a rapid standardized tool demonstrated that a substantial number of subjects were found to have mild CI following rapid ascent to 3520–4550m (11,548–14,927 ft). The weak correlation between the LLS and eQmci suggests that AMS does not result in CI. Use of acetazolamide appears to be associated with CI at all levels of AMS severity.

Estudi demolidor. Es van estudiar 79 subjectes als hospitals per trekkers de Pheriche i de Manang, al Nepal. Troben que els qui prenien acetazolamida, independentment del grau de Mal Agut de Muntanya, tenien més afectació cerebral que els qui no en prenien. Argument de pes per no utilitzar-la sense tenir un bon motiu.

Bengt Kayser, Lionel Dumont, Christopher Lysakowski, Christophe Combescure, Guy Haller, Martin R. Tramer. 

Reappraisal of Acetazolamide for the Prevention of Acute Mountain Sickness: A Systematic Review and Meta-Analysis. 

High Altitude Medicine & Biology. Volume 13, Number 2, 2012. 

Abstract

Acetazolamide is used to prevent acute mountain sickness (AMS). We assessed efficacy and harm of acetazolamide for the prevention of AMS, and tested for doseresponsiveness. We systematically searched electronic databases (until April 2011) for randomized trials comparing acetazolamide with placebo for the prevention of AMS. For each dose, risk ratios were aggregated using a Mantel-Haenszel fixed effect model. Numbers needed to treat (NNT) to benefit one subject with each dose were calculated for different baseline risks. Modes of ascent were taken as proxies of baseline risks. Twenty-four trials were included; 1011 subjects received acetazolamide 250, 500, or 750mg day - 1; 854 received placebo. When climbing, median speed of ascent was 14m/h, average AMS rate in controls was 34%, and NNT to prevent AMS with acetazolamide 250, 500, and 750mg/day compared with placebo was 6.5, 5.9, and 5.3. When ascending by transport and subsequent climbing (speed of ascent 133 m/h) or by transport alone (491m/h), average AMS rate in controls was 60%, and NNT with acetazolamide 250, 500, and 750 mg/day was 3.7, 3.3, and 3.0. In hypobaric chambers, median speed of ascent was 4438 m/h, average AMS rate in controls was 86%, and NNT with acetazolamide 250, 500, and 750 mg/day was 2.6, 2.3, and 2.1. The risk of paresthesia was increased with all doses. The risk of polyuria and taste disturbance was increased with 500 and 750 mg/day. The degree of efficacy of acetazolamide for the prevention of AMS is limited when the baseline risk is low, and there is some evidence of dose-responsiveness.

Metaanàlisi de 24 estudis que inclouen 1011 subjectes. Malgrat la dificultat de fer lligar estudis ben diferents en plantejament, altitud, dosis administrades, etc, troben que l’aparició de parestèsies i altres efectes secundaris no depèn de la dosi i poden aparèixer a dosis baixes. En canvi l’eficàcia anti-MAM si que sembla dependre de la dosi. A més a més, l’eficàcia del medicament és limitada en pacients de baix risc de tenir MAM. Clarificador.

Enrico Donegani, Peter Paal, Thomas Küpper, Urs Hefti, Buddha Basnyat, Anna Carceller, Pierre Bouzat, Rianne van der Spek, and David Hillebrandt. 

Drug Use and Misuse in the Mountains: A UIAA MedCom Consensus Guide for Medical Professionals. 

High Altitude Medicine & Biology. Volume 17, Number 3:157-184. 2016. 

Abstract

Aims: The aim of this review is to inform mountaineers about drugs commonly used in mountains. For many years, drugs have been used to enhance performance in mountaineering. It is the UIAA (International Climbing and Mountaineering Federation–Union International des Associations d’Alpinisme) Medcom’s duty to protect mountaineers from possible harm caused by uninformed drug use. The UIAA Medcom assessed relevant articles in scientific literature and peer-reviewed studies, trials, observational studies, and case series to provide information for physicians on drugs commonly used in the mountain environment. Recommendations were graded according to criteria set by the American College of Chest Physicians. Results: Prophylactic, therapeutic, and recreational uses of drugs relevant to mountaineering are presented with an assessment of their risks and benefits. Conclusions: If using drugs not regulated by the World Anti-Doping Agency (WADA), individuals have to determine their own personal standards for enjoyment, challenge, acceptable risk, and ethics. No system of drug testing could ever, or should ever, be policed for recreational climbers. Sponsored climbers or those who climb for status need to carefully consider both the medical and ethical implications if using drugs to aid performance. In some countries (e.g., Switzerland and Germany), administrative systems for mountaineering or medication control dictate a specific stance, but for most recreational mountaineers, any rules would be unenforceable and have to be a personal decision, but should take into account the current best evidence for risk, benefit, and sporting ethics.

Recomanacions oficials del comitè mèdic de la UIAA (International Climbing and Mountaineering Federation – Union International des Associations d’Alpinisme) sobre la utilització de medicaments i drogues a muntanya. Treball extens i molt ben documentat que ja estava fent falta. Si algú dubta de que aquesta revisió ja estava fent falta, que llegeixi aquests dos articles, que no sòn d’ahir: 

• Roggla G, Roggla M et al. Amphetamine doping in leisure-time mountain climbing at a medium altitude in the Alps. Schweiz Z Sportmed Vol 41, Issue 3 p 103-105 1993.

• Andrew M. Luks, Colin Grissom, Luanne Freer and Peter Hacket. Medication Use Among Mount Everest Climbers: Practice and Attitudes. High Altitude Medicine & Biology. Volume 17, Number 4, 2016

Respecte de l’acetazolamida, les recomanacions de la comissió d’experts es poden resumir així:

1. Prevenció del Mal Agut de Muntanya (MAM) i de l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA). El més important per la prevenció del MAM a qualsevol altitud és l’ascensió gradual però, si per alguna raó mèdica concreta és fa necessària la utilització de medicaments, s’ha d’administrar acetazolamida (125 mg cada 12 hores) començant el dia abans (preferentment) o el dia de l’ascensió i retirar el tractament al segon o tercer dia (quan avança l’aclimatació) o quan s’ha assolit la màxima elevació proposada i es comença el descens. Recomendació de grau 1A.
2. Tractament del MAM. Acetazolamida, 250 mg cada 12 hores. Acetazolamida sola en cas de MAM moderat. En cas de MAM greu, es recomana associar-la a dexametasona, oxigen o bossa hiperbàrica i descens immediat. Recomanació de grau 1B.
3. Prevenció de l’Edema Pulmonar d’Altitud (EPA). L’acetazolamida pot ser útil per prevenir l’EPA. Les evidències sòn de nivell de recomanació 2C.