Alguna vegada ha de ser la primera.

TRES DEBUTS EN UN SOL DIA

Aquesta és una narració real i personal. Si algú pregunta, contesto. Vaja, segons que pregunti...

No hi busqueu raonaments científics ni de profunditat. 

Qui va fer la primera ascensió a la canal central nordest del Tiro Llago als Picos de Europa? Una cordada de set persones formada per bascos, càntabres i un català, de paquet, l’any 1963. Una primera ascensió!

Qui no recorda la primera vegada que es va encordar i enfilar a una muntanya? Aixó és el que preguntaves, oi? Aquell mateix dia.

També hi ha una primera vegada, de jove, que ens vam passar amb el vi, vam agafar una turca de consideració i vam tenir problemes, oi?

A mi em van passar les tres coses el mateix dia. 

L’estiu de 1963 la Federación Española de Montañismo (FEM) organitzava el Campamento Nacional, als Puertos de Àliva, al peu de Peña Vieja, a Picos de Europa.

Sòc l’orgullós fill d’una càntabra casada i afincada a Barcelona. Quan era un nen, passava part de les vacances d’estiu a Santander a casa dels avis.

Casualment, el meu oncle matern, Rodolfo Amorrortu, era un muntanyenc reconegut a Santander. Va ser alpinista, perfumista, professor d’esquí, propietari de la millor botiga de material de muntanya de la ciutat i president del Club Alpino Tajahierro una pila d’anys. Estava casat amb la germana de la meva mare.

Com que en Rodolfo, a partir d'ara, “Fofo” tenia previst anar al campament de la FEM, la meva mare i la seva dona, el van convèncer de que em portés amb ell. Minyó escolta acostumat a les excursions, no li donaria problemes i així elles s’alliberaven d’un adolescent pesadet. No s’hi va poder negar, el pobre.  I cap allà que hi vam anar.

Recordo un prat amb un gran campament amb enormes tendes menjador, administració i serveis. Multitud de tendes petites i una gernació de personal. Sembla que tothom es coneixia, tot i que hi havia més d’un centenar de muntanyencs. Recordo els pantalons bavaresos fins a sota el genoll, les botes de cuiro negre, les camises a quadres i els mitjons vermells. Recordo alguns noms. També recordo que hi havia les autoritats de la FEM i els feliços representants de la Federación Andaluza que s’havia constituït aquell mateix any. I molts altres muntanyencs de tota la península.

El primer dia de muntanya, en Fofo em va dir: 

- Tú detrás mío y haz lo que yo te diga, que subiremos una montaña grande.  

Collado de Àliva, la Vueltona, girar a l'esquerra i drets cap al Tiro Llago per una fondalada que crec que en deien el “Hoyo sin Tierra”. Verament, no hi havia terra i poques, si n’hi havia alguna, herbes esparses. Només pedres i roques. 

NOTA: No n’estic del tot segur que l’anomenèssin “Hoyo sin Tierra”. Però no s’ha de confondre amb el “Jou sin Tierre” que hi ha anant cap al Picu Urriellu o Naranjo de Bulnes. Si que recordo que, al fons del “Hoyo” hi havia unes velles mines abandonades.

Algú va dir:

- Con el chaval, mejor vamos a la cresta Madejuno- Tiro Llago. 

Però sembla que aquesta opció, més fàcil, potser per més coneguda, era massa llarga. A més a més, els notaris que donaven la nota tenien al cap escalar per primera vegada la canal central del Tiro Llago.

Em van encordar amb un as de guia a la cintura. Ningú coneixia res que semblés un arnés. Una congesta empinada, sense crampons, que no en gastàvem, i una rimaia al capdamunt. Saltar la rimaia i arrapar-se a la roca. Canal amunt, entre neu i roques. Alguna pedra que queia. Sense casc. Cordes de cànem. Sortir de la canal cap a la dreta. Unes canaletes dretes fins a la cresta i arribar al cim al mig del circ de muntanyes. 

El cim! Respirar fondo. A la dreta, em van explicar i assenyalar, Peña Vieja. A l’esquena Madejuno, Pico de San Carlos i Peña Remoña. Al devant Torre Blanca i el Llambrión. Allà baix, la cabaña Verónica, los Horcados Rojos i més lluny el Naranjo de Bulnes.

Recordo també que em van felicitar. Primer, un dels escaladors, a qui en Fofo anomenava Carmeluco, va dir en veu alta:

- Es valiente el chavaluco catalán. 

Després em van donar la mà com es veu que fan els homes. Una primera a Picos de Europa als tretze anys! Però és clar, jo no tenia cap altre virtut que tenir l’agilitat dels tretze anys i aquell punt d’esperit muntanyenc que diu: Que hi ha allà dalt? I si ells passen, em quedaré aquí? Fins dalt. Amb tretze anys, si un d’aquells valents passava abans, tenint corda amunt, m’enfilava com una aranya. Està clar que el mèrit de l’escalada no va ser meu. Allà vam menjar unes panses i ametlles, que ells anomenaven “mierdolinas”. I un glop d’aigua. Una cantimplora per tots, que no es podia portar pes. 

Com que amb els escoltes, ja havia practicat ràpel, el descens no va ser complicat; en tres ràpels érem a peu pla. Al capvespre, jo mort de gana i de set, arribem al campament. Just a l’hora de sopar.

 

Imatges. Diverses imatges, molt posteriors, que jo no tenia, ni portava, càmera fotogràfica. El Tiro Llago i la seva canal central, amb la congesta característica. El cim principal és el de la dreta i queda una mica més enrere seguint una cresta. Les crestes Madejuno-Tiro Llago. El mateix lloc en vista hivernal.

Aquí va començar la veritable aventura del dia.

Dins de l’enorme tenda de lona de color caqui hi havia llargues taules i cadires plegables, per sopar en comunitat. Grans cassoles de patates sucoses amb xoriço i cansalada abundant. Vaig atacar les patates amb ànsia, fent grans estralls a les seves files. 

I per beure? Només hi havia un vi rosat i fresquet. Si volia aigua calia anar a la font amb la cantimplora. Massa feina per la set que tenia, cansat com estava. Com que ja m’havien dit que no s’havia d’abusar del vi, vaig procurar no fer-ho. Els gotets eren petits i entraven d’un glop. Vaig comptar-ne fins dinou, després ja vaig perdre el compte. També vaig perdre el sentit de la verticalitat. Quan vaig veure que allò no podia ser bo i em vaig decidir a anar a la font, ja no podia caminar dret. A quatre grapes cap a la tenda, vomitant pel camí.

L’endemà, òbviament, no servia per res. Li vaig amargar l’excursió a en Fofo que, amb els seus amics volia pujar per la canal del Cristal a la Aguja de Collada Bonita. Res de res; la ressaca em va deixar fet una pelleringa tot el dia. Aigua i només aigua.

Quan es va acabar el campament, cap a casa.

Allà, la bronca que li va caure a en Fofo va ser monumental. Per la pítima, és clar, no per l’escalada. La meva mare i la seva germana no li volien perdonar. Ni a ell ni a mi ens preocupava gaire; tot s’ha d’aprendre i algun dia ha de ser el primer. Jo ja ho havia entès i no n’havia per tant! Si haguèssin sabut el que jo faria després i els riscos que correria, potser si que l’haurien hagut de renyar, però per encomanar-me el virus de la muntanya...

Pocs muntanyencs podran dir que la primera vegada que es van encordar i la primera vegada que es van enfrontar a una paret de roca, formaven part de la primera cordada que escalava aquella via nova. I que ho van celebrar amb la primera borratxera involuntària.

Repeteixo, el mèrit no va ser meu en cap dels tres debuts. Jo era un nano i només vaig entomar les situacions i aprendre. 

What do you want to do ?

New mail