Llibres de Muntanya. MAURICE HERZOG

 

He llegit ben distret aquest llibre en poca estona.
Potser perqué he conegut al protagonista i també a l’autor del llibre. Haig de confessar que també he coincidit amb l’autor del pròleg en dos expedicions diferents.
Potser perquè he viscut quan les grans muntanyes no tenien ni guies ni agències que t’hi portèssin i t’havies d’espavilar sense telèfons ni Internet. Com van fer en Maurice Herzog i els seus companys.
Potser perquè sempre m’ha interessat la història.
Potser perquè els dos primers llibres de muntanya que els meus pares em va regalar van ser “The Ascent of Mount Everest” de Sir John Hunt i “L'Expédition de l'Annapurna” de Maurice Herzog. Com que era un adolescent, potser ve d’aquí la fascinació que he sentit per les muntanyes i les grans serralades del mon.  
O potser per tot plegat.
Maurice Herzog (1919-2012), va ser un combatent resistent a la França ocupada, un polític i un muntanyenc que va fer història. El primer home en pujar un cim de vuit-mil metres, poca broma! El vaig conèixer al congrés internacional de Medicina de Muntanya de Chamonix l’any 1982. Jo era un jove i entusiasta metge muntanyenc i ell ja era un veterà que sabia com dosificar el seu carisma i que ens saludava mostrant les seves mans sense dits. Ens vàrem tornar a trobar al campament base de l’Annapurna l’any 1999, quan jo formava part de l’Expedició de Neteja a l’Annapurna de Mountain Wilderness de la Unió Excursionista de Sans, expedició liderada per Joan Garcia Creix i Josep Sicart Tauler.
A en Ferran Latorre, alpinista confirmat i primer català en ascendir els catorze vuitmils, el vaig conèixer l’any 1995. Jo era el metge consultor del Servei de la Cambra Hipobàrica de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, a Montjuïch, i ell formava part de l’expedició de la Universitat Politècnica de Catalunya que es preparaven per ascendir l’Everest. Altres companys d’aquella expedició eren Ernest Bladé, Nèstor Bohigas, Albert Castellet, Xavier Gonzàlez, Araceli Segarra i els recordats Xavier Lamas, metge de l’expedició, i Manuel de la Matta. A la Cambra Hipobàrica oferíem, entre altres serveis, la possibilitat de fer estades que facilitaven l’aclimatació, així que van venir uns quants dies per passar una estona a cinc-mil metres sense sortir de Barcelona.
Després el vaig tornar a trobar al mateix campament base de l’Annapurna l’any 1999, com he esmentat abans. Ell formava part de l’expedició de “Al filo de lo imposible” que havia invitat a en Maurice Herzog al campament base. Crec que aquell va ser el primer vuit mil d’en Ferran Latorre.
Crec, també, que en aquell campament base, a 5200 metres, els catalans, incloent a en Ferran, vam fer el castell amb el cap de l’anxaneta més alt del mon. Només era una torre de tres, però tingueu present les dificultats per trobar un anxaneta en condicions que no pesés més de setanta-cinc kilos...
El llibre, escrit en forma d’entrevista o de diàleg és amé i passa fàcil. Ni l’entrevistador ni monsieur Herzog es salten cap tema ni fugen d’estudi a cap pregunta.
Òbviament, les opinions polítiques de qui va lluitar a la resistència antinazi als anys quaranta del segle passat i després va ser ministre gaullista als anys seixanta avui dia grinyolen una mica als demòcrates progressistes, però és obvi que cadascú és fill del seu temps i de la seva situació. Quan els francesos treballaven a la república patriarcal del general Charles de Gaulle, que havia liderat la resistència a l’ocupació de França pels nazis, aquí havíem d’abaixar el cap sota la dictadura del general Franco. Qui soc jo per opinar?
Només hi he trobat dos punts en que l’editor o el corrector s’han posat de peus a la galleda.
El primer. Quan monsieur Maurice Herzog explica que a partir de les seves narracions es va editar “Tintin en el Tibet” l’any 1958, el relat comet un error greu pels amants del còmic. L’autor de la sèrie Tintin va ser Georges Remi (1907-1983), gran dibuixant belga. Res a veure amb René Goscinny (1926-1977), que junt amb Albert Uderzo (1927-2020), dibuixants i guionistes francesos, van ser els pares de la sèrie Asterix i Òbelix uns vint anys més tard.
El segon. Quan relata els esforços per posar l’estació espacial francesa prop de l’equador, l’editor parla de la Guinea. Les Guinees son a l’Àfrica. Eren la Guinea Ecuatorial espanyola, la portuguesa o Guinea-Bissau i la britànica o Guinea-Conakry. Cap Guinea francesa. La base francesa es va posar, i encara hi és, a la Guaiana francesa. També n’hi havia tres. La Guaiana francesa, capital Cayenne la Guaiana holandesa, actual estat independent de Surinam i la britànica, amb capital a Georgetown. Les tres Guaianes, però, son a Amèrica del Sud i tenen el cap a la costa del Carib, antic Mar de les Antilles i els peus al Brasil.
En fi, per anar llegint, passar l’estona i aprendre una mica.