Translate

DIFERÈNCIES ENTRE HOMES I DONES.

A CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) l’any 1984.

Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona. El més vell 35 anys, la més jove 28 anyets.

El més voluminós de la colla s’aixecava 1,81 metres sobre les botes i havia de traginar amunt i avall els seus 80 kg de pes. La més petita mesurava 1,51 metres d’altura i pesava 49 kg. Aixó era  en començar l’aventura. En acabat ves a saber, que ningú es va pesar.


Imatge: L’expedició al complet al campament base. Un xerpa, un xetri, un basc d’Errenderia, una catalana i tres catalans. L’expedició més propera tenia el seu campament base a unes 10 hores de marxa. Drets, d’esquerra a dreta Antoni Ricart, Phurba Sherpa, Sergio Escalera, Mercé Macià (Theta), Imanol Badiola (Manu) i Nan Bahadur Pant vestit amb l’equip al complet. A la gatzoneta el cap d’expedició Antoni Sors.

 

L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També  incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de  Trakshindo, uns formatges també d’allà mateix i un altre bidó amb arròs i farina a l’engrós. La resta, bacallà salat, cansalada viada, pernil i embotits i moltes bosses de llegums secs, que pesen poc, venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos picants els vam trobar a Kathmandu.

Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.

Tota aquesta llarga explicació de l’expedició serveix per justificar el que diré ara. No vam passar gana, però ni va sobrar ni es va llençar res.

En un intent de ser justos cadascú carregava el que li tocava pel seu pes i l’altitud. El més gros, una motxilla entre 24 i 18 kg. La més petita entre 15 i 10 kg. A l’hora de menjar, no es mirava tan prim, però vaja, ningú es podia passar. Almenys no es podia passar gaire... sovint...

Els cossos de les dones i el dels homes tenen una composició diferent. Les dones tenen més reserves energètiques en forma de greix i els homes tenen més massa muscular.

Sense comptar l’aigua que, depenent de l’edat pot ser entre un 55% (els avis) i un 70% (els seus nets) la composició és o menys segons l’esquema següent:


Aixó és un promig en gent jove i sana. Si comparèssim a una dona jove, musculada i entrenada amb un home gran, sedentari i obés o viceversa, els números serien uns altres. 

Els humans, com gairebé tots els mamífers, tenim aquesta diferencia entre els sexes. Sembla una estratègia de supervivència de les espècies. A curt termini els mascles poden fer més força, ser més ràpids i saltar més alt, que sòn factors positius per sobreviure en una natura hostil. Però és una estratègia molt costosa en energia que no poden mantenir gaire temps. A llarg termini, les femelles, amb més reserves energètiques i sense tanta despesa energètica poden mantenir la supervivència més temps. Depén de a quin perill s’enfrontin, tenen més possibilitats les unes o els altres. De la col·laboració entre els dos gèneres depén la supervivència del grup. És sabut que les dones viuen més anys que els homes, cosa que també deu estar relacionada amb aquestes característiques.  

Sabem que un home, descansant o dormint, consumeix aproximadament un 8% més d’oxigen que una dona del mateix pes. Aixó es degut a que el múscul consumeix més aigua, més oxigen i més glucosa que el teixit adipós, el greix, fins i tot en repós. Aixó es pot fer especialment evident en exercici o en altitud on, precisament l'oxígen va escàs.

Per tant l’alimentació més adequada dependrà del pes a carregar, de l’exercici, de l’altitud, del fred o de la calor i de molts altres factors, però també del sexe de la persona. Sense entrar en els detalls del metabolisme dels lípids, dels greixos mínims necessaris pel funcionament del cos, dels greixos de reserva, de les proteïnes i de les hormones hem d’intentar que la composició corporal no s’alteri gaire ni per les unes ni pels altres.


Etiquetes: , , , , ,
edit


Un libro muy recomendable

Comentario de Javier Botella de Maglia

Se han publicado muchos libros sobre la trayectoria científica de Santiago Ramón y Cajal (premio Nobel de Medicina 1906) como histólogo del sistema nervioso, pero éste es distinto porque analiza la relación de Cajal con el deporte, con el ejercicio físico y con la contemplación de la Naturaleza. El libro está muy bien redactado, es ameno y contiene algunas fotografías inéditas tomadas por aquel sabio en sus excursiones por las montañas, así como provechosas reflexiones sobre el esfuerzo, el entusiasmo y la perseverancia, cosas que los montañeros comprendemos muy bien. A diferencia de otros científicos que sólo entienden de sus respectivos campos de investigación, el pensamiento de Ramón y Cajal trasciende mucho más allá del laboratorio y abarca otros aspectos de la actividad humana.

Eduardo Garrido, el autor del libro, es un experto en medicina de montaña cuyos estudios sobre el efecto de la hipoxia de la altitud sobre el sistema nervioso son reconocidos internacionalmente. Conoce bien el pensamiento de Ramón y Cajal por haberlo estudiado desde que era adolescente; y además escribe muy bien.

«Cajal y la Naturaleza» es un libro muy bueno, que vale la pena leer a cualquier edad.

La fotografía de la portada es un engaño

Comentario de Javier Botella de Maglia

La malograda expedición de la USS Jeannette, que zarpó con la esperanza de llegar al Polo Norte y acabó con la muerte entre horribles sufrimientos de la mayor parte de los miembros de su tripulación, tuvo una gran resonancia en la sociedad norteamericana de su tiempo y fue lo que hizo concebir a Fridtjof Nansen su idea de aprovechar la deriva de la banquisa polar para llegar con el Fram al Polo Norte o a sus proximidades. Este libro del historiador norteamericano Hampton Sides da la impresión de ser tal vez algo novelado pero quiero creer que en lo fundamental es fiel a la verdad histórica y a los documentos originales. Pero lo que me parece inaceptable es que en la versión española (editorial Capitán Swing) se engaña al lector poniendo como fotografía de portada la que Ernest Shackleton tomó de sus compañeros Jameson Adams, Frank Wild y Eric Marshall el 9 de enero de 1909 en la Antártida a una latitud de 88º 23' S, que no tiene nada que ver con la Jeannette ni con el Ártico. Esta foto se publicó en la página 211 del libro de Shackleton «The Heart of the Antarctic» editado en Londres por William Heinemann en 1910. Esta engañifa dice muy poco de la seriedad y de la fiabilidad de la editorial Capitán Swing. Poco les habría costado poner la misma foto de portada que aparece en la versión norteamericana, que muestra a siete de los supervivientes de la Jeannette en Yakutsk (Siberia) y sí es correcta.

En este mundo dominado por lo virtual y lo «fake» no todo vale; y para una editorial no es bueno ganarse mala fama entre sus posibles lectores.

 
Comentario de Javier Botella de Maglia

Este libro provoca una sensación ambigua.

Por una parte, es el resultado de una investigación extraordinariamente meticulosa, rigurosa, precisa y bien fundamentada que bien podría compararse a una verdadera tesis doctoral. Los autores han conseguido averiguar, casi minuto a minuto, lo que hizo en todo momento cada uno de los sujetos estudiados. Al final de cada capítulo se detallan pormenorizadamente las fuentes de información, lo cual da al libro una gran credibilidad.

Por otra parte, el libro contiene fallos de principiante que pueden llevar a error a los lectores. Veamos algunos:

En un mapa se confunde la frontera reclamada por el Pakistán a la India con la frontera reclamada al Pakistán por la India.

Se dice que los habitantes de las aldeas de Rolwaling en invierno calzan botas de piel de búfalo, animal que no habita en el Himalaya.

Se confunden las manoplas con los mitones, que son los guantes sin dedos que se usan en tiempo frío para hacer manipulaciones finas.

Se dice que Chogori es el nombre autóctono del K2, pero los ochomiles del Karakorum carecen de nombre autóctono porque no son visibles desde ningún lugar habitado. Los términos «Chogori» (K2), «Falchan Kangri» (Broad Peak) y «Gasherbrum» son modernos y proceden de los tiempos de las primeras exploraciones. De hecho, los indígenas del Karakorum no dicen «Chogori» sino «Ketu».

Según los autores, cuya informadora es Janice Sacherer, «Chogori» significa «Puerta de entrada al cielo», lo cual contradice la opinión generalmente aceptada por los expertos. En balti «chogo ri» significa simplemente «gran montaña», hecho confirmado por mi propio informador, el sirdar balti Ghulam Nabi, en 1984.

Para dar más dramatismo a su texto, los autores dicen que en la cima del K2 habita una deidad maléfica llamada Takar Dolsangma y se basan para ello en la interpretación que hace del texto budista Tseringmi Kangsu un lama de la región de Rolwaling que vive a más de un millar de kilómetros del K2 y no sabe de esta montaña más que lo que le cuentan. Ignoro lo que dice el texto Tseringmi Kangsu porque no he logrado localizarlo en ninguno de mis libros, ni en la Enciclopedia Británica, ni en la Enciclopedia Larousse ni en la Wikipedia, pero dudo de que pueda aplicarse la tradición budista a una montaña que no fue conocida hasta mediados del siglo XIX.

Para acentuar la importancia del K2, en el libro se da a entender que el Everest es una montaña fácil y carente de peligros. A tenor de nuestra experiencia en 1991 puedo asegurar que no lo es y creo que semejante afirmación es una irresponsabilidad.

Los peligros del alpinismo a grandes altitudes no son ninguna novedad y lo que les pasó a aquellos desdichados nos podría haber pasado a cualquiera de nosotros. Pero al mostrar el contraste entre los alpinistas generosamente patrocinados, ávidos de fama y a menudo egoístas, y los porteadores de altitud dispuestos a asumir riesgos para ganarse la vida como sea, el libro debería hacernos reflexionar sobre el valor del mérito, el esfuerzo, el altruismo... y el dinero. En el pasado se admiraba el mérito. En el montañismo actual ¿a quién admiramos y por qué?


Etiquetes: , , , , ,
edit

GANA FEROTGE EN TORNAR D’EXPEDICIÓ

El dia que ens van fer fora d’un buffet lliure

Les expedicions dels anys setanta i vuitanta del segle passat, duraven entre dos i quatre mesos. Qui volia anar d’expedició a una muntanya llunyana, com que no hi havia cap agència que s’encarregués de la logística, ho havia d’organitzar tot. 

No només havia de trobar la financiació, també s’havia de recol·lectar i de recollir  cada un dels medicaments de la farmaciola, establir i envasar les racions d’altitud, les tendes de cada campament, el menjar que calia portar de casa i el que es compraria als pobles veïns, comptar el pes i calcular quants portadors caldrien i etc, etc. I, quan faltaven diners o les empreses no regalaven els seu producte, gratar-se la butxaca.

Tota la logística, repartida entre els expedicionaris. A la primera reunió (sempre a la nit, després de la feina de cadascú) el cap d’expedició deia: jo m’encarrego dels papers, la informació, els permisos i les subvencions, tu del menjar, fas les racions i et busques la vida a veure qui ens dona alguna cosa, tu t’encarregues del material que si no ens en donen portarem el nostre, en Pepet dels viatges i del pes i els portadors, en Quimet de les comunicacions, les adreces i els hotels. I en Ton de la farmaciola, del programa d’aclimatació i de les vies d’evacuació en cas d’emergència. 

Voluntariosos però no professionals, tot era agafat amb pinces i depenia de la bona voluntat de qui ens ajudava o ens donava alguns productes de la seva empresa. No sempre sortia tot bé, però així es van fer moltes expedicions i molts cims.

De vegades, una tenda estripada obligava a fer campaments en iglús o coves de neu. Sovint no ens posàvem d’acord. De vegades quan hi havia sopes i cartutxos de butà, ningú havia pujat un perol. Però quan hi havia un perol, la bossa amb les sopes s’havia quedat a mig camí i s’havia de sopar amb els caramels de la ració de l’endemà. Els corbs, els goraks de l’Himàlaia, eren especialistes en robar el formatge, el pa, la farina i tot els que hi hagués en un campament no vigilat. Per ells, estripar una tenda o una bossa de lona gruixuda no era cap problema. 

Altres vegades, el transport feia malbé el contingut d’un bidó deixat sota un sol tropical. Apa! unes quantes racions menys.  Més problemes? Si nevava fort, més d’una vegada es perdia un dipòsit de material. Però no era sobre unes roques? Si, però on son les roques? Búsca-les, dos metres sota la neu. Bastons d’esquí sense les volanderes i ves punxant fondo a veure si ho trobem. De vegades si, però de vegades no. Apa! Unes racions menys...

Per no parlar de les allaus. Al Manaslu vam deixar tot un campament provisional 6200 metres pensant tornar l’endemà. Els dos dies següents va nevar com si s’acabés el mon. Quan vam poder tornar no hi havia res. Tot havia anat avall arrossegat per la neu acumulada. 

A l’Hindu Kush, l’any 1977 un portador va caure al riu; el vam recuperar sense més problemes que l’ensurt i la mullena, però el carregament, un bidó de menjar, va anar riu avall.

En resum, fos per un all o per una ceba, no es menjava tot el que es volia ni quan es volia. A més a més l’altitud, per més aclimatat que el muntanyenc estigui, fa perdre massa muscular a més a més d’afectar al sistema digestiu.

La realitat és que es perdia bona part del pes que es tenia en començar l’expedició. Perdre el 10% del pes en dos mesos era cosa que consideràvem normal. Un servidor de vostès medeix 181 cm i pesava 79 kg en començar l’expedició al Manaslu de 1982. Tres mesos després, en tornar a Barcelona després d’uns dies de menjar, remenjar i tornar a menjar  com si no hi hagués un demà, pesava 64 kg. Semblava un llapis llarg amb ulls i bigotis. 

Curiosament, les dones no perdien tant de pes. Potser un 5%. Tot té una explicació: en altitud el que es perd és, sobretot, massa muscular. I com que els homes de promig tenen entre un 8 i un 10% més de massa muscular, vet aquí la diferència.

El cas és que, en tornar a casa, la fam era una cosa difícil d’explicar. Un menjava i s’omlia la panxa i en poca estona l’estòmac era ple. 

Arribava un moment que pensaves: Prou endrapar... per ara! 

Però al cap de poca estona, tot aquell menjar, hidrats de carboni i proteïnes, una mica més tard els greixos, havia desaparegut. No només de l’estòmac; havia desaparegut de la sang, ens atacava la hipoglicèmia i la sensació de fam apareixia, de vegades en menys de mitja hora. S’estaven curant les feridetes que en altitud no es curaven mai. Les ungles creixien més fortes i gruixudes, es recuperava i es refeia tot allò que a gran altitud havia quedat en suspens. El consum de nutrients era gran i desapareixien de la sang poca estona després de menjar.

Sol·lució? No sé, però els primers dies esmorzàvem, dinàvem i sopàvem dos vegades sense perdonar un berenar en condicions. A casa s’ho sabien molt bé. Quan jo havia de tornar d’expedició s’omplia la nevera fins dalt  d’una forma poc raonable. Però tot plegat s’acabava en dos dies. I Sant Tornem-hi.

Una vegada la cosa va ser tan escandalosa que la gerència d’un restaurant ens va fer fora. El setembre de 1980 tornàvem del Karakorum. Èrem cinc homes afamats entre 28 i 32 anys i vam trobar un hotel de luxe a Rawalpindi que tenia un buffet lliure. Es pagava una entrada i t’atipaves tant com volies. Dit i fet. Plats d’arrós, plats de bé amb curry, plats de pasta amb iogurt, pollastre amb espècies, fruita, postres i pastissos. I quan un acabava i reposava una estona, s’alçava un altre i tornava a omplir un plat. Després un altre. Quan arribava el torn del cinquè, el primer ja tenia una bona gana i s’omplia un altre plat de patates amb pebrots fregits i un mango ben madur. O repetir un plat de pilaf amb verdures i chilis picants. I encara sort (per ells) que les begudes, al Pakistà totes eren sense alcohol i es pagaven apart... I com que no tancaven en tot el dia, anàvem fent.

Aquest episodi devia començar cap a la una del migdia i a les sis de la tarda encara endrapàvem. 

De manera amable, però contundent ens van fer saber que si volíem continuar menjant hauríem de tornar a pagar l’entrada.

Molt bé, d’acord. Molt dignes i amb el cap ben alt vam decidir anar a sopar al nostre hotel, bastant més econòmic.

I així va ser.

Etiquetes: , , , , , ,
edit

UNA CAPSA DE GALETES AMB MISSATGE

Un servidor no es gaire partidari de fer publicitat. De res que es pugui comprar o vendre. Prefereixo opinar amb independència de l’economia. El que escric és perqué així ho he vist i així ho he viscut i no perqué hi hagi cap interès econòmic pel mig.

Quan no existien les agències que avui dia, si pagues, t’organitzen les expedicions, els pocs ximplets que ens conjuràvem per anar a unes muntanyes llunyanes ho havíem de fer tot. Des de trobar uns calerons i posar de la butxaca els que faltaven, contactar amb els primers ascensionistes per tenir fotografies i la màxima informació que hi hagués, obtenir els permisos i etc, etc. 

Aixó incloïa demanar el material, els  aliments i les medicines a les empreses que les fabricaven. La resposta més comú era la callada. El silenci. Altres empreses acceptaven i ens cedien alguns dels seus productes, de vegades a canvi d’unes fotografies o de publicitat. 

Només una vegada, però, va passar el que us explicaré.  

EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU 1982

Una de les empreses que ens va ajudar amb unes caixes dels seus productes era una coneguda fàbrica de galetes que venien dins d’unes caixes grogues que mostraven el pont sobre el riu Ter a Camprodon. Galetes exquisides que tots coneixíem. Tants anys després encara es troben les mateixes caixes.

 
Un vespre, nevant i pelats de fred a l’iglú del campament II, a 5600 metres, obríem una caixa de galetes per acabar d’arrodonir el sopar. Dos galetes per barba, que no es podia abusar. A dins de l’embalatge, sellat i estanc, hi havia una nota escrita a mà:

“Que tingueu molta sort i que torneu amb el cim. Feu-ho en el nostre nom” Signat: Les treballadores de la fàbrica.

S’ens van humitejar els ulls. El cap d’expedició es va guardar el paper a la butxaca del pit de la seva camisa. De vegades, quan una empresa ajudava una expedició, ens enviava una carta per encoratjar-nos. Fins i tot hi havia alguna carta d’agraïment per pensar en ells. Però mai una nota d’ànims escrita a mà per les treballadores.

Elles no ens coneixien. És de justícia i noblesa recordar aquest gest d’escalf humà d’aquelles entranyables galetaires cap a uns desconeguts expedicionaris que arriscàvem el que teníem i el que no teniem.

Posats a recordar anècdotes relacionades amb el menjar a les expedicions, no podia faltar aquest reconeixement.

    

Imatges. L’iglú del campament II, cobert amb una lona groga. La vida a dins de l’iglú.

No conservem, lamentablement, el missatge. 

Aquella primavera va fer molt mal temps i vam tenir molts disgustos. Molta feina amb neu fins el pit. Finalment l’expedició va acabar de forma ben amarga. La nit del 9 al 10 de maig, una allau va escombrar el campament IV a 7400 metres d’altitud. Allà hi havia la cordada de punta. El cap d’expedició, Enric Font i en Pere Aymerich. Vam anar al Manaslu sis companys, però només en vam tornar quatre.

No tenim la nota que van escriure les pastisseres que elaboraven galetes, però mantenim el record i l’agraïment.


Etiquetes: , ,
edit

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. Entrega XIII

CAPÍTOL XIII. ¡VICTÒRIA! 

Em sentia empetitit i aïllat, estremit pel fred mordent al cim del Guili-Guili. La cimera majestuosa del Khili-Khili s'elevava davant meu, a menys de dos quilòmetres de distància; però entre nosaltres s'interposava la gola profunda de l'Enigmà. 

Els meus pensaments van tornar a aquella tarda, que em semblava tan llunyana, quan havíem fet una aturada al cim del Vaambko-txe, el cor bategant d'esperança i tots impacients per afrontar la muntanya. Tots els nostres esforços, tots els nostres sofriments, tots els nostres plans havien estat en va. Havíem traït la confiança dels que ens havien triat. Érem uns fracassats, uns impostors; el món sencer riuria a les nostres expenses i amb justa raó.

Vaig pensar en els meus camarades que lluitaven contra la fatiga física, que reagrupaven les seves forces amb el pensament posat en la tasca que creien que els esperava; els vaig imaginar progressant lenta però valerosament pel vessant de la muntanya, i tot això per a res. Això em semblava infinitament patètic. Tenia un nus a la gola, i vaig haver de fer un gran esforç per retenir les llàgrimes, indignes d'un home. Vaig contemplar el cim del Khili-Khili, tan seré en la seva puresa inviolada, i per un instant vaig tenir la il·lusió que la deessa de la muntanya rebutjava amb menyspreu a les ínfimes criatures que havien gosat posar sobre els seus vessants lluminosos uns peus sacrílegs; que ella els llançava un desafiament, que llançava un desafiament a la Humanitat sencera. Ella era la que ens havia extraviat i la que extraviaría o destruiria a tots els que gosessin posar-hi un peu a sobre.

Em vaig preguntar si la muntanya seria vençuda alguna vegada.

I mentre la contemplava, vaig conèixer sobtadament la resposta.

Sobre les llargues pendents del cim, un petit punt negre acabava d'aparèixer. El vaig veure ascendir i elevar-se lentament. Darrere d'ell hi anava un altre punt negre. I un altre. Homes!

Qui podia estar sobre la nostra muntanya? Vaig sentir pujar en mi una onada d'indignació. Qui havia gosat abordar en secret la nostra muntanya i vèncer-la abans que nosaltres per ridiculitzar-nos?

Qui?

Els tres punts seguien pujant. Darrere d'ells van aparèixer altres punts, sols o per grups de dos o tres. Eren deu, vint, dotzenes, vintenes; la virginal blancor de la cimera estava ara sembrada de punts.

Els portadors! No podien ser altres. Noranta-dos d'entre ells s'havien quedat al campament base. Hi èren tots o gairebé tots, escalant la muntanya.

Però per què? Per què?

I, sobretot, ¿on era Malaltís? ¿Estava amb ells o l’havien abandonat? Estava al cap d'aquells punts negres?

Em vaig precipitar sobre el meu walkie-talkie. La distància sobrepassava l'abast normal de l'emissor, però potser en una atmosfera tan pura fos possible el contacte. Vaig manipular frenèticament el senyal de trucada, dient:

"Nexe d’Unió a Pupes. Nexe d’Unió a Pupes. Em sents? Canvi".

Cap resposta. Hi vaig tornar una vegada i una altra. Estava posseït per un frenesí.

El Soo i Pong èren plàcidament asseguts sobre els seus carregaments i miraven als seus companys sobre el Khili-Khili sense manifestar el més lleuger signe d'interès. Com si això els semblés entrar dins de la rutina quotidiana. Els punts negres es separaven en grups. S'aixecaven tendes, es proposaven, evidentment, acampar al cim de la muntanya.

Vaig insistir en les meves trucades.

A la fi, davant meu immens alleujament, vaig sentir una veu afeblida que deia:

"Pupes a Nexe d’Unió. Pupes a Nexe d’Unió. T’he rebut en força 2. Em sents? Canvi".

Em va explicar la seva increïble odissea. El dia que Cicerone i jo havíem deixat per última vegada la base avançada, els portadors havien començat a embalar tot l'equip que havíem deixat al campament base. Quan tot havia estat disposat, havien desmuntat la tenda d’en Malaltís, fent-li comprendre per signes que calia que sortís del seu sac. Pensant que obeïen ordres de Cicerone, que els havia encarregat que instal·lessin el campament a un lloc més segur, Malaltís ho havia fet. El nostre amic, que patia en la circumstància de catalèpsia latent, va ser fet fora del campament a l’esquena d'un portador.

Davant la seva viva sorpresa, en lloc de dirigir cap al lloc escollit, havien marxat rectes cap a la cara nord i començat a escalar-la. Malaltís va cridar i protestar, però sense que el portador que el portava li prestés la menor atenció.

Va donar puntades de peu, va llançar udols, va colpejar a cops de puny el cap del portador. Aquest va suportar el tractament durant algun temps sense dir res; després va precipitar a Malaltís al terra i va continuar la seva marxa, deixant-lo allà. Molt alarmat, Malaltís es va precipitar darrere d'ell amb pas vacil·lant i li va pregar que s'aturés. El portador es va aturar, va esperar que Malaltís l’aconseguís, s’el va posar a l'esquena i va seguir pujant. Malaltís, completament desmoralitzat, es va instal·lar tan confortablement com va poder i es va adormir.

Es va despertar quan s’el dipositava a l'interior de la seva tenda. Després d'una breu mirada sobre el paisatge, va creure endevinar que estaven acampats sobre el coll Sud. Li van donar de menjar i se li van lliurar les seves coses personals. Després d'haver-se curat d'un atac de febre de Malta, es va instal·lar per a la nit.

A l'endemà, al matí, els portadors van aixecar el campament, emportant-se a Malaltís. Sense concedir cap importància a les seves protestes, el mateix portador va carregar amb ell i van partir tots.

Havien així marxat amb obstinació fins al moment en que havien arribat al cim. Malaltís va dir que no havia estat mai més desgraciat en la seva vida. El relat del que havia patit -va dir- hagués fet empal·lidir el més rude colonitzador de països salvatges. El Khili-Khili era una muntanya més dura del que havia imaginat fins i tot en els seus moments de major pessimisme. Durant tota l'ascensió havia estat portat pel mateix portador, Anomenat Ob Skur.

Compadint les seves desgràcies li vaig explicar les meves notícies. Estudiem llavors el que convenia fer. Era evident que calia fer descendir a Malaltís al campament base. Però com? Guiat pels meus consells, Malaltís va tractar de persuadir els seus homes per senyals que calia baixar; però ells no van fer cap cas als seus gestos. Havien acabat de muntar les tendes. Els que no estaven ocupats en preparar els menjars, estaven asseguts i fumaven, aparentment molt satisfets de la seva situació. Malaltís va declarar que no hi havia esperança.

Jo no podia imaginar -vaig dir-li- com havia pogut passar això. Malaltís em va respondre que ell, però, sabia exactament a què atenir-se respecte a això. La paraula yogistanesa designant el peu d'una muntanya era evidentment la mateixa que la que designa el cim, excepte en alguna intensitat del borborigme o alguna altra convulsió interna que Cicerone havia imperfectament formulat. Segons Malaltís, els portadors es quedarien allà, llevat que Cicerone no els donés l’ordre expressament de baixar o que comencessin a faltar els queviures. Ell pensava, de tota manera, que seria mort molt abans de que intervingués una o altra d'aquestes circumstàncies.

Li vaig suplicar que resistís per nosaltres. Li vaig declarar que els seus patiments no havien estat en va. ¿No havíem, després de tot, arribat al cim del Khili-Khili? Fins i tot havíem fet més del que esperàvem, ja que havíem vençut alhora al Khili-Khili i al Guili-Guili.

Malaltís va respondre que durant els pròxims anys, si mai tenia de nou l'ocasió de seure confortablement davant un bon foc, aquest fet podria procurar-li una certa satisfacció. Per al present quart d'hora, això no era més que una gota d'aigua en un oceà d'infortuni.

Em va suplicar que el fes baixar d'allà.

Per reconfortar al pobre, li vaig prometre que ho faria; però no tenia ni idea de com fer-ho. Ens vam dir adéu i vaig descendir cap a la vall amb la meva petita escorta.

* * *

Al campament 4 vaig trobar els meus preciosos comprimits antidispèptics. Vaig trucar a Setciències i li vaig anunciar la notícia. Li vaig dir que seria al campament 2 a l'endemà i al campament 1 a l'altre dia. Vaig prendre un frugal sopar i em vaig ficar al llit d'hora. El Soo i Pong van venir a rotar a la meva tenda; vaig creure que volien dir-me amb això "Bona nit".

Va ser un doble rot el que em va treure del meu somni a l'endemà al matí. Vaig mirar amb desconfiança als dos yogistanesos, però Pong havia portat un tros de cuir, pensant que m'agradaria menjar-lo amb les llenties i la carn seca. Això em va semblar un gest amistós, i em vaig avergonyir de les meves sospites.

Guardo pocs records dels dos dies següents. A nou mil metres vaig trucar als altres i els vaig demanar que em guiessin fins al campament 1. Es van mostrar molt amables, però les seves detallades instruccions no van servir més que per fer-me donar voltes. Em va fer feliç, però, sentir de nou la veu de Catxes. En fons sonor, mentre ell em parlava, jo sentia ecos de cançons, i de tant en tant una veu amistosa intervenia en la conversa per preguntar: "Com està aquest vell Llunes avui?", O bé: "Llunes, nano, ¿t’he explicat alguna vegada l'acudit d’aquella jove que anava a comprar ous?", i així seguien. Catxes mateix va proposar cantar una mica. Això era molt amable per part seva, i després de tantes jornades solitàries, em commovia fins a les llàgrimes; però no m'ajudava a trobar el campament 1.

Vaig acabar per renunciar-hi. Vaig anunciar que baixaria fins a la base avançada i els vaig dir que em seguissin l'endemà. Catxes va consultar als altres, i vaig sentir a Flaixos dir: "Per què no? De tota manera, ja no queda més". Sens dubte, es referia a la pel·lícula cinematogràfica.

He discutit després amb A. Nem de Canto el misteri del campament 1. Per què no vaig aconseguir mai descobrir-lo, tot i les instruccions repetides que se m'em prodigaven? Per què Cicerone havia pogut trobar-lo tan fàcilment quan havia baixat del campament 2? I per què als altres, especialment a Catxes, que no havia pujat d'allà, els costava tant treball deixar el campament 1? Es tractava d'un fenomen climàtic local comparable a l'atmosfera enervant que es troba de vegades sobre una glacera? No arribem mai a una explicació satisfactòria. Fins avui, l'enigma del campament 1 continua sense solució.

Vaig descendir, doncs, a la base avançada, i un dia més tard estàvem de nou tots reunits per primer cop des de feia més de quinze dies.

La qüestió que es plantejava era aquesta: què es podia fer pel pobre Malaltís?

El telescopi de Rodamon va revelar que el campament base estava encara instal·lat dalt del cim. Quant al núvol ombrívol que planejava per sobre de les tendes, era, a no dubtar-ho, el fum procedent de noranta-dos pipes de groku. Tenien la intenció de quedar-s'hi, com es temia Malaltís, fins a rebre noves ordres o fins a veure esgotar-se els queviures? Cicerone va consultar als portadors, que li van afirmar que era això, certament, el que passaria. La consigna -van dir- era la consigna, i la consigna, en tal circumstància, era transportar el campament de base fins al cim i esperar allí a la resta de l'expedició.

Era evidentment necessari enviar-hi algú. Però a qui? Com que cap dels europeus estava en condicions d'intentar l'ascensió, calia recórrer als portadors. Cicerone va demanar voluntaris, cosa que va tenir resultats decebedors. Vaig designar llavors a dos, donant-los l'ordre de pujar fins al cim. Després d'una esgotadora discussió sobre les tarifes de les hores suplementàries, van agafar els seus sacs i van partir sense manifestar ni entusiasme ni repugnància excessives. Per a ells, allò no sortia de la quotidianitat.

El coll Sud no era el millor lloc per muntanyencs al límit de les seves forces com nosaltres. L'endemà vam descendir fins a la glacera i vam plantar les nostres tendes al peu de la cara Nord.

I allà, vam seure i vam esperar. Ben repapats.



Etiquetes: ,
edit

RECOMANACIONS PER LES DONES QUE VIATGEN A L’ALTITUD

Recomanacions del comité mèdic de la uiaa 

El mes d’abril de 2024 es va publicar en aquest bloc una entrada sobre el darrer número de la revista “High Altitude & Biology” en que es publiquen recomanacions de la Comissió Mèdica de la UIAA (Union Internationale des Associations d’Alpinisme). Les recomanacions es refereixen a la nutrició femenina i a viatjar a l’altitud de les dones amb menopausa. Els temes són ben concrets, però com que dades concretes no en troben, es queden en generalitats.

https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/high-altitude-medicine-biology-vol.html

L’any 2005 el mateix comitè, del qual aleshores formava part la Dra. Conxita Leal Tort, ja havia publicat unes recomanacions per les dones interessades en viatjar a les muntanyes de gran altitud. Com que el tema era general, el dividien en parts: embarassades, la menstruació, anticoncepció, etc. També eren generalitats, però basades en l’experiència de muntanyenques veteranes. Crec que aquell article encara pot ajudar més que el més modern. Si teniu la paciència de llegir l’article escanejat de la revista en paper, veureu com la recerca bibliogràfica va ser molt intensa incloent l’interés per trobar les diferències que apareixien en altitud entre les dones i els homes.

L’article es pot trobar a Internet en aquest enllaç:

https://www.liebertpub.com/doi/10.1089/ham.2005.6.22

Com que no es pot penjar un article protegit us poso la traducció que es va fer per Anales de medicina y socorro  en montaña” l’any 2006 amb permís dels autors.

La revista “Anales de medicina y socorro en montaña”, editat voluntariosament pel Dr. Javier Botella de Maglia, era l’òrgan de difusió de la Sociedad Española de Medicina y Auxilio en Montaña (SEMAM), l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya Dr. Castelló (IEMM) i de la Sociedad Argentina de Medicina de Montaña (SAMM). Lamentablement va deixar d’existir fa més de 15 anys. Sé que es pot trobar a Internet, però ho deixo pels experts en cercar a les xarxes fosques el que no es troba als cercadors comercials. 





Etiquetes: , , , ,
edit

SEXE I ACCIDENTS DE MOUNTAIN BIKE

SEX DIFFERENCES IN MOUNTAIN BIKE ACCIDENTS IN AUSTRIA FROM 2006 TO 2018: A RETROSPECTIVE ANALYSIS

En aquesta entrada desafio a l’intel·ligent lector a que trobi la diferència entre una estadística i un plantejament científic.

Aquest estudi utilitza el mètode de revisar els informes de la policia alpina austríaca entre els anys 2006 i 2018 que es refereixen als accidents de bicicleta de muntanya intentant, cosa que penso que no consegueixen del tot, relacionar-los amb el gènere dels ciclistes. 

Els accidents reportats involucren a 5.095 ciclistes (81% homes i 19% dones). La dada més rellevant és que els accidents van passar de 208 casos l’any 2006 a 725 el 2018. Es van triplicar en 12 anys. No cal ser molt llest per pensar que el motiu es relaciona amb l’augment progressiu de la freqüentació de les muntanyes per les bicicletes.

La revisió de l'estadística policial revela que hi ha 4 homes per cada dona accidentada. És una dada que no aporta gaire. Si hi havia 4 ciclistes homes per cada ciclista femenina, les xifres voldrien dir que s’accidenten igual. Si hi hagués 8 ciclistes masculins per cada ciclista dona, resultaria que les dones s’accidentarien al doble que els homes. Si entre els ciclistes hi hagués 2 homes per cada dona, voldria dir que els homes s’accidenten el doble que les dones. Però enlloc es diu quants ciclistes de cada gènere hi havia aquells anys a la muntanya, dels quals no es guarda record perqué no es van accidentar. Per tant, les suposicions sobre l’accidentabilitat de cada sexe es queden en suposicions.   

Altres dades curioses son: 

Mes homes (95%) que dones (91%) portaven casc. Aparentment és una dada sorprenent, ja que tradicionalment es considera que les dones acostumen a tenir més sentit comú que els homes. 

Les lesions més freqüentment descrites son “Ferides / Hemorràgia” en els dos sexes (40 i 41%). És clar que de l’informe policial no es poden treure gaires dades mèdiques sobre la gravetat de cada accident però les dones van ser evacuades amb més freqüència, ja fos en helicòpter o per terra, mentre que la major part dels homes no van requerir evacuació. Aixó només pot significar dos coses: o bé les dones quan s’accidenten tenen lesions més greus o bé que els rescatadors, que sòn majoritàriament homes, decideixen evacuar-les més diligentment per la causa que sigui. No sembla que hi hagi altres possibilitats, encara que les dues semblen molt poc raonables.

En tot cas, apart de que en pocs anys s’han triplicat els accidents en bicicleta de muntanya, queden massa preguntes a l’aire com per fer un estudi més aprofundit. 

Com es veu, molt sovint, revisar estadístiques deixa moltes preguntes a l'aire en aquells temes que no s'havien mirat abans.


Sex Differences in Mountain Bike Accidents in Austria from 2006 to 2018: A Retrospective Analysis

Published Online:12 Mar 2024 https://doi.org/10.1089/ham.2023.0086

 High Alt Med Biol. 25:89–93, 2024

Woyke, Simon, Anja Hütter, Christopher Rugg, Willi Tröger, Bernd Wallner, Mathias Ströhle, and Peter Paal. 

Etiquetes: , , ,
edit

 


High Altitude Medicine & Biology VOL. 25, NO. 1 | Special Series - Women at Altitude

Aquest any es celebren els 25 anys de la fundació de la revista de referència pels interessats en la medicina de l’altitud. High Altitude Medicine & Biology. El HAMB pels habituals.

Us poso la portada d’aquest número amb la seva característica fotografia de la paret sud del Lhotse que ha mantingut al llarg de tots aquests anys. Em fa especial il·lusió perqué jo mateix, com a metge d’expedició, m’he enfrontat dues vegades a aquesta paret. Els anys 1984 i 1987.

L’expedició de l’any 1984 va ser una expedició molt pobreta, de cinc companys, amb ànim més exploratori que de conquesta. Dels cinc, només quedem vius dos. Els altres tres van morir en diverses expedicions. A l’expedició de 1987, més ben preparada, hi pujàvem vuit membres, però en baixàvem només quatre. Els altres quatre van quedar allà per sempre.

Com podeu veure, en això de la Medicina de Muntanya hi ha molta ciència, investigació i experiència, però també hi ha passió i dolor.

Tingueu clar que la Medicina de Muntanya és un esport de combat que requereix molta voluntat i acceptació del risc.

Aquest darrer número de la revista inclou la revisió de dos temes importants per part de la Comissió Mèdica de la UIAA (Union Internationale des Associations d’Alpinisme). La nutrició de les dones i la  menopausa a gran altitud.

Sobre la menopausa apunten a que aquestes dones no tenen més mal de muntanya ni altre dificultat en altitud, respecte de les dones més joves. Es desconeix l'efecte de l'altitud en la simptomatologia de la menopausa si és que té cap influència. 

Respecte de la nutrició comenten que la disminució de l’aport calòric junt amb la major despesa per l’exercici pot portar a trastorns a nutritius que afectin les capacitats. Òbviament això serveix per totes les persones. Si que esmenten vigilar l’anèmia, cosa més freqüent en dones que en homes.

Lamentablement en tots dos articles conclouen que no es disposa de dades concloents. Aquests resultats no sòn gens nous. Per tant, les recomanacions son generalitats que poden ser útils per tothom.   

Com que no es poden penjar els articles complets perqué estan protegits afegeixo els abstracts que si que es poden trobar en obert: 

 

Menopause and High Altitude: A Scoping Review—UIAA Medical Commission Recommendations

Kastė Mateikaitė-Pipirienė, Dominique Jean, Peter Paal, Lenka Horakova, Susi Kriemler, Alison J. Rosier, Marija Andjelkovic, Beth A. Beidleman, Mia Derstine, Jacqueline Pichler Hefti, David Hillebrandt, Linda E. Keyes

UIAA MedCom writing group on Women's Health in the Mountains. High Alt Med Biol. 25:1–8, 2024.

Published Online: 12 Mar 2024 https://doi.org/10.1089/ham.2023.0039

Abstract

Background: Older people are an important fraction of mountain travelers and climbers, many of them postmenopausal women. The aim of this work was to review health issues that older and postmenopausal women may experience at high altitude, including susceptibility to high-altitude illness.

Methods: We performed a scoping review for the UIAA Medical Commission series on Women's Health in the mountains. We searched PubMed and Cochrane libraries and performed an additional manual search. The primary search focused on articles assessing lowland women sojourning at high altitude.

Results: We screened 7,165 potential articles. The search revealed three relevant articles, and the manual search another seven articles and one abstract. Seven assessed menopausal low-altitude residents during a high-altitude sojourn or performing hypoxic tests. Four assessed high-altitude residents. We summarize the results of these 11 studies.

Conclusions: Data are limited on the effects of high altitude on postmenopausal women. The effects of short-term, high-altitude exposure on menopause symptoms are unknown. Menopause has minimal effect on the physiological responses to hypoxia in physically fit women and does not increase the risk of acute mountain sickness. Postmenopausal women have an increased risk of urinary tract infections, which may be exacerbated during mountain travel. More research is needed on the physiology and performance of older women at high altitude.


Nutrition in Women at High Altitude: A Scoping Review—UIAA Medical Commission Recommendations

Marija Andjelkovic, Peter Paal, Susi Kriemler, Kaste Mateikaite-Pipiriene, Alison Rosier, Beth A. Beidleman, Mia Derstine, Jacqueline Pichler Hefti, David Hillebrandt, Lenka Horakova, Dominique Jean, and Linda E. Keyes

UIAA Medical Commission recommendations. High Alt Med Biol. 25:9–15, 2024

Published Online:12 Mar 2024 https://doi.org/10.1089/ham.2023.0047

Abstract

Background: Nutritional concerns such as food composition, energy intake, and nutrient absorption are essential for performance at high altitude and may differ between men and women. We performed a scoping review to summarize what is currently known on nutrition for women during short-term, high-altitude, physically active sojourns.

Methods: The UIAA Medical Commission convened an international team to review women's health issues at high altitude and to publish updated recommendations. Pertinent literature from PubMed and Cochrane was identified by keyword search combinations (including nutrition, metabolism, energy composition, micronutrients) with additional publications found by hand search.

Results: We found 7,165 articles, of which 13 original articles assessed nutritional aspects in physically active women on short-term high-altitude sojourns, with other articles found by hand search. We summarize the main findings.

Conclusions: Data on women's nutrition at altitude are very limited. Reduction in energy intake plus increased energy expenditure at high altitude can lead to unbalanced nutrition, negatively influencing high-altitude adaptation and physical performance. Therefore, adequate dietary and fluid intake is essential to maintaining energy balance and hydration at high altitude in women as in men. Iron supplementation should be considered for women with iron depletion before travel.

Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu