UNA CAPSA DE GALETES AMB MISSATGE

Un servidor no es gaire partidari de fer publicitat. De res que es pugui comprar o vendre. Prefereixo opinar amb independència de l’economia. El que escric és perqué així ho he vist i així ho he viscut i no perqué hi hagi cap interès econòmic pel mig.

Quan no existien les agències que avui dia, si pagues, t’organitzen les expedicions, els pocs ximplets que ens conjuràvem per anar a unes muntanyes llunyanes ho havíem de fer tot. Des de trobar uns calerons i posar de la butxaca els que faltaven, contactar amb els primers ascensionistes per tenir fotografies i la màxima informació que hi hagués, obtenir els permisos i etc, etc. 

Aixó incloïa demanar el material, els  aliments i les medicines a les empreses que les fabricaven. La resposta més comú era la callada. El silenci. Altres empreses acceptaven i ens cedien alguns dels seus productes, de vegades a canvi d’unes fotografies o de publicitat. 

Només una vegada, però, va passar el que us explicaré.  

EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU 1982

Una de les empreses que ens va ajudar amb unes caixes dels seus productes era una coneguda fàbrica de galetes que venien dins d’unes caixes grogues que mostraven el pont sobre el riu Ter a Camprodon. Galetes exquisides que tots coneixíem. Tants anys després encara es troben les mateixes caixes.

 

Un vespre, nevant i pelats de fred a l’iglú del campament II, a 5600 metres, obríem una caixa de galetes per acabar d’arrodonir el sopar. Dos galetes per barba, que no es podia abusar. A dins de l’embalatge, sellat i estanc, hi havia una nota escrita a mà:

“Que tingueu molta sort i que torneu amb el cim. Feu-ho en el nostre nom” Signat: Les treballadores de la fàbrica.

S’ens van humitejar els ulls. El cap d’expedició es va guardar el paper a la butxaca del pit de la seva camisa. De vegades, quan una empresa ajudava una expedició, ens enviava una carta per encoratjar-nos. Fins i tot hi havia alguna carta d’agraïment per pensar en ells. Però mai una nota d’ànims escrita a mà per les treballadores.

Elles no ens coneixien. És de justícia i noblesa recordar aquest gest d’escalf humà d’aquelles entranyables galetaires cap a uns desconeguts expedicionaris que arriscàvem el que teníem i el que no teniem.

Posats a recordar anècdotes relacionades amb el menjar a les expedicions, no podia faltar aquest reconeixement.

    

Imatges. L’iglú del campament II, cobert amb una lona groga. La vida a dins de l’iglú.

No conservem, lamentablement, el missatge. 

Aquella primavera va fer molt mal temps i vam tenir molts disgustos. Molta feina amb neu fins el pit. Finalment l’expedició va acabar de forma ben amarga. La nit del 9 al 10 de maig, una allau va escombrar el campament IV a 7400 metres d’altitud. Allà hi havia la cordada de punta. El cap d’expedició, Enric Font i en Pere Aymerich. Vam anar al Manaslu sis companys, però només en vam tornar quatre.

No tenim la nota que van escriure les pastisseres que elaboraven galetes, però mantenim el record i l’agraïment.