Translate

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR

Muntanyes de més de 13.500 metres

Parlem del que molts consideren el millor llibre còmic de muntanya de tots els temps. Una sàtira cruel de la pompositat de la literatura d’expedicions. Una paròdia absolutament hilarant. Humor típicament anglés; aquell que es fa amb la cara ben seriosa. Humor intel·ligent.
Comencem per l’autor.
William Ernest Bowman va escriure aquesta breu autobiografia dos anys abans de la seva mort. Va ser llegida en el seu funeral, el 1985:

«Vaig aparèixer a Scarborough l’any 1911. Tres anys després el kàiser va bombardejar casa meva. El 1918 el meu pare i molts altres van ajustar comptes amb el kàiser. El 1921 ens vam mudar a Middlesbrough. Després de l'institut, em vaig decantar per estudiar enginyeria. Des de 1927 vaig patir el treball d'oficina, i al llarg d'aquests anys em vaig enganxar al muntanyisme -practicat i llegit, especialment a llibres còmics- i a la relativitat d'Einstein. L’any 1934 em vaig mudar a Londres i vaig interrompre la meva tasca com a enginyer. Al 1939 em vaig traslladar a Swansea, i un any després Hitler va bombardejar la ciutat. A l'any següent em vaig unir a la Força Aèria Britànica i el 1945 ajustem comptes amb Hitler. De 1947 a 1950 vaig col·laborar amb el Servei de Voluntariat Internacional a Londres i Alemanya, i va ser llavors quan vaig decidir enfrontar-me a les formulacions d'Einstein. A partir d'aquest moment l'escriptura i l'enginyeria conviurien en la meva vida. Em vaig casar el 1958, i la meva dona i jo ens vam mudar a Guildford. El 1971 em vaig jubilar com a enginyer ».

El llibre "The Ascent of Rum Doodle" en la llengua i títol originals es va publicar l’any 1956, poc després de la primera ascensió al cim de l'Everest.
Aviat es va convertir en títol de capçalera per a tota una generació d'escaladors i, fins i tot, va batejar diversos accidents geogràfics reals. Avui segueix sent un llibre de culte dins de la literatura còmica i un referent entre les novel·les d'aventures. Tant és així que avui són diversos els Rum Doodles repartits pel món: porten el seu nom enclavaments hostalers, clubs d'escalada i cadenes de material d'alpinisme. La seva seqüela, "The Cruise of the Talking Fish", va aparèixer el 1957 i és una paròdia de l’expedició de Thor Heyerdahl i el rai Kon Tiki travessant l'oceà Pacífic. Bowman també va escriure assajos científics i una generosa quantitat de relats curts, que encara romanen inèdits.


  

Mr. William Ernest Bowman amb trenta anys de diferència entre les dos imatges.












Aquest llibre s’ha publicat en moltes llengües amb diferents títols. Es tracta de pujar la muntanya més alta del mon, que té més de 13.000 metres d’altitud i que segons els paisos es diu Rum Doodle, K.O. o Khili-Khili. 
Sospito que les traduccions perden perqué els noms formen part de la broma. Per exemple Rum Doodle es pot traduïr com “el gargot del rom” i el llibre descriu un trajecte vacil·lant com les passes d’un borratxo, que es com van els expedicionaris la major part del temps. Part de les portades de les diverses edicions que us afegeixo, fan referència a aquest fet. Les aventures de Tom Burley, l'intendent que no s’aclara amb els suministres, Chistopher Wish, el savi despistat a qui ningú pren seriosament, Donald Shute, el fotògraf que perd totes les ocasions, Humphrey Jungle, el guia encarregat de la ràdio, les brúixoles i els mapes que es perd sempre de forma irremeiable, Lancelot Constant, diplomàtic i lingüista encarregat dels portadors, que no es fa entendre per ningú i sempre acaba amb problemes i Ridley Prone, el metge que es passa tota l’expedició malalt. Tot plegat sota les ordres d’un cap d’expedició, Junction Knot, que no s’entera de res. No us faré l’espòiler de dir qui ni com fan el cim.
Quan el llegiu fareu un somriure a cada paràgraf i una riallada per pàgina.
Afegeixo les portades d'unes quantes de les edicions que he trobat a Internet. Bona part d'aquestes edicions encara es troben a llibreries d'Internet.















Aprofitant el confinament a casa, hem traduït al català aquest llibre.

Estem intentant trobar els drets d'autor i publicar-lo, de manera que encara no el puc penjar aquí. De totes formes, si que hi puc penjar algunes parts com a comentaris. 

Aquest traductor ha intentat mantenir la broma, incloent els noms, tot i que no sempre ha estat possible. Per exemple, en Christopher Wish, el savi despistat, faci la medició que faci, sempre troba que fa cinquant-un metres. Perqué? Misteri. Com no sigui que la campana del Big Ben de Londres és 51 metres del terra... La torre és molt més alta, però la campana, no tant. És només una hipòtesi ja que no li podem preguntar on era l’acudit.

 

A L’ASSALT DEL KHILI-KHILI.

 

El relat de la primera ascensió a la muntanya més alta del mòn (13.350 metres).

 

PREFACI

Pel Senyor B. Urgés Delbanc. Acabalat Il·limitat Saint Carlàmpio Institute. Meritori Paladí Laboriós. President del Comité del Khili-Khili.

Per mi és un plaer, al mateix temps que un honor, associar el meu nom al relat de l’ascensió al  cim més alt del globus. Les dificultats eren innumerables. Van ser superades mercès a la determinació que animava a cada un dels membres de l’expedició i a la seva voluntat de consagrar el millor d’ells mateixos a la causa comuna. Aquests homes estan per sobre de qualsevol elogi. Aquest és un llibre que haurien de llegir -i rellegir- tots els alumnes de totes les escoles, així com tots aquells que sàpiguen apreciar el coratge i el braó dels homes.

 

INTRODUCCIÓ

Per A. Nem de Canto. Viatger i historiador de l'Himàlaia del Ioguistan.

És un plaer i un honor veure associat el nom d’un servidor a aquest relat de l’ascensió a la muntanya més elevada del mon. Els obstacles eren temibles. Si van ser finalment superats va ser gràcies a l’incansable perseverància amb la que cada un dels membres de l‘expedició es va consagrar a la causa comú. No es poden trobar paraules per elogiar a aquests homes. Tots els alumnes de les escoles haurien de llegir i rellegir aquest llibre així com tots aquells que honrin el coratge i l’esperit d’equip.


CAPÍTOL I

L'EQUIP
Quan el Comitè de l'Khili-Khili em va demanar per dirigir l'expedició que es preparava per intentar l'assalt d'aquest cim, em vaig sentir molt afalagat i sensible a l'honor que s’em feia. En efecte: una cosa és escalar el Mont Blanc per la carretera del Grépon i una altra, com deia un dia el gran A. Nem de Canto, és fer l'ascensió del Khili-Khili. Vaig vacil·lar en acceptar una tan pesada responsabilitat, i només davant la insistència del Comitè, i especialment del seu president, Sir B. Urgés Delbanc, vaig arribar a decidir-me.

Voldria, abans que res, expressar el meu reconeixement per l'admirable abnegació i discerniment de que ha donat proves en la seva tasca el Comitè del Khili-Khili, i particularment el seu president. Si jo hagués de tornar a començar, escolliria aquests mateixos companys que m'han sostingut en totes circumstàncies amb tant d'entusiasme i abnegació. Crec poder afirmar que mai un cap d'expedició va ser millor secundat.

Devem el nostre èxit a dos factors: en primer lloc, a un magnífic treball d'equip, i després, als meritoris esforços dels portadors, sense els quals l'expedició hauria fracassat.

En assistir al Comitè en la seva tasca de seleccionar l'equip, he seguit un principi que m'ha servit més d'una vegada: que cada cosa sigui útil a dos fins. A cada membre de l'expedició seleccionat es va confiar una determinada tasca ben específica; cada un tenia, a més, una qualitat particular que feia d'ell un guia o un company preciós.

Ja es veurà, tot llegint el relat de l'expedició, com de fructuosa es va revelar aquesta política.
Heus aquí quins eren els diferents membres de l'equip:

INNOCENCI BADANT, conegut pel nom en clau de “Llunes”, de clara ascendència celta, cap d’expedició i qui escriu aquest llibre.

TOMEU FORT dit “Catxes”, comandant d'Intendència. Encarregat de la intendència. Ben conegut per les seves gestes gairebé llegendàries en diversos massissos muntanyosos i que havia de ser un pilar bàsic del nostre equip. Un habituat a les altures. Va interrompre les seves vacances als Alps per unir-se a nosaltres.

Sàbat Testini, descendent d’emigrants jueus de Còrsega, dit “Setciències”, el savi de l'expedició. Excel·lent escalador. L'home que donava el to més elevat de l'expedició. Acabava de tornar dels Andes.

HASSEL VLAD, dit “Flaixos”, d’ascendència de Transilvània, el nostre fotògraf. Un especialista del gel. També acostumat a les altures. Havia tornat recentment de les Muntanyes Rocoses.

GERVASI SELVES dit “Rodamon”, especialista de ràdio, havia de servir-nos de guia. No temia les altures. Cridat del Càucas, on es trobava, per participar en l'expedició.

CONSTANTÍ CAVALLER dit “Cicerone”, diplomàtic i lingüista. Encarregat dels portadors. Elegit especialment pel seu coneixement del gran món, de les llengües locals i el seu sentit de la companyonia. Acostumat a la solemnitat. Tornat de l'Atles.

IATROS GENIC, d’ascendència balcànica, dit “Malaltís”, el metge de l'expedició, el nostre especialista per a les qüestions de respiració artificial. Un escalador distingit. Recentment tornat de l'Himàlaia.


Etiquetes: , ,
edit

Una epidèmia al Karakorum

En temps de confinament per pandèmia de coronavirus, quan la vida s’ens complica per un virus insolent i uns gestors incompetents, sembla bon moment per recordar una petita epidèmia viscuda durant una expedició al Karakorum. En una expedició veïna hi va haver quatre casos de pulmonia. Dos dels quatre muntanyencs van morir. Mortalitat 50%. Potser no va ser tan petita, l’epidèmia.
Parlem d’aquella expedició. Després de l’epidèmia.


Uns calorosos dies de primers de juliol de 1988, una expedició avançava lentament per la glacera de Baltoro. L’objectiu era l’aresta Abruzzi del K2. Calor, set i cansament, però, valents i aguerrits, hi havia més bromes i riallades que queixes.
Tres-cents portadors, un sirdar o cap de portadors, un oficial d’enllaç, dos treballadors pel campament base, dos mail-runners que mantindrien, a peu, el contacte entre el campament base i la població de Skardu, on arribaria la correspondència, un periodista i un tècnic de so que mantindrien el contacte radiofònic diari amb Catalunya, un metge i nou alpinistes escollits entre els millors. En total tres-centes-divuit persones. Una corrua ben llarga. Una serp sobre la glacera que s’allargava, s’encongia i es recargolava segons les dificultats. Dividits en dos grups a una jornada de distància per no atapeïr gaire les poques fonts d’aigua als campaments.


Tres-centes divuit oficialment. En realitat una persona més caminava al nostre costat. La metgessa d’una expedició francesa que tornava  al seu campament base. 
Aquella expedició francesa havia estat al mateix hotel de Rawalpindi que nosaltres, el Flashman’s Hotel. Després veureu perquè ho explico.
L’equip francés havia tingut un problema seriós quan un dels seus membres va enmalaltir amb febre i amb insuficiència respiratòria. Li mancava aire, s’ofegava i només podia resistir viu segut a la tenda. La metgessa vacil·lava entre Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) o Pneumònia. Afortunadament, a l’any 1988 ja hi havia un petit destacament militar pakistanès a Concòrdia, que no existia a la nostra anterior visita l’any 1980. Van demanar un helicòpter militar, previ pagament, per evacuar al malalt. La metgessa el va acompanyar fins a Skardu, va organitzar la repatriació a França, i va tornar al campament base. Per això caminava amb nosaltres. Tan amics.
Parlant entre col·legues, ella pensava que el pacient devia tenir un EPA però la sorprenia la febre tan elevada, que només s’afectés un pulmó i que es presentés quan ja feia nou dies que eren per sobre dels 4000 metres. Massa temps per un EPA. Aquella era la seva primera expedició. Per mi era ja la novena, però tampoc tenia una resposta clara. Més aviat jo apuntava a una pneumònia tot i que no en podia saber la causa. Allà dalt quin germen podia ser el culpable? On i com s’hauria infectat? Com que al nostre campament base tindríem connexió per telèfon amb Barcelona, vam oferir intentar saber quin seria el diagnòstic de l’hospital de Marsella on havien evacuat al malalt.            
Des de Skardu fins a Concòrdia van ser deu dies a peu. Encara, caminant entre Paiju i Liligo, va passar, primer amunt i després avall, l’helicòpter dels militars pakistanesos. Al campament de Gore, a un dia de marxa de Concòrdia, ens van informar de la mort d’un muntanyenc francès del mateix grup amb els mateixos símptomes: febre, tos i insuficiència respiratòria. Els dos metges ens preguntàvem que podia estar passant... Arribàvem al campament base francès i també hi arribava l’helicòpter. S’emportava el cos d’un altre company, el tercer malalt i segon mort. Ens van invitar a un té ben calent i reconfortant i ens van explicar la següent història. Als altres dos malalts, els morts, els hi va passar el mateix que al primer. S’ofegaven. Sense metge al campament, ofegant-se, van morir amb quatre dies de diferència. Ens va dir el cap d’expedició: ”Ils ont crevé, malgré notre effort”. L’helicòpter que vàrem veure pujar i baixar s’emportava el primer cadàver. Imagineu-vos la cara (i l’ànima, si poguéssim veure l’ànima d’un metge) de la meva col·lega; havien mort dos expedicionaris i ella no hi era. Amb el cor encongit, no volia de cap manera ser al seu lloc, però temia pels meus companys. Jo n’era el responsable. 
Allà ens havíem de separar de la col·lega francesa. A nosaltres ens quedaven quatre o cinc  hores remuntant la glacera Godwin Austen fins al nostre campament base del K2. 
Feia un dia esplèndid sota un cel blau i ens quedaven set hores de llum. En una reunió de les dos expedicions es va decidir que la doctora vingués fins al campament base del K2 i, des d’allà, instal·lada la ràdio, demanar a Barcelona dades del pacient evacuat per saber si era millor cancel·lar l’expedició de l’equip francés o demanar algun tractament del que no disposàvem. El nostre equip no tenia cap problema de salut, mal de muntanya dels primers dies apart. 
Capvespre pagant als portadors que tornaven a casa, muntant el campament bàsic per la primera nit, desembalar la ràdio, sopar a correcuita i a dormir. 
L’endemà al matí, feina d’organització i control, tenda menjador, latrines, etc. Pel metge, reorganitzar la farmaciola i, sobretot, estar pendent de que la ràdio permetés la comunicació amb Barcelona. Era passat migdia quan en Joan Gelabert, l’especialista, va fer funcionar les comunicacions. Com que en Toni Arbonés, el periodista que era allí amb nosaltres, ho sap descriure molt millor del que ho faria jo, transcric un paràgraf del seu llibre.

K2 massa alt pels nostres somnis. 
Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Col·lecció Annapurna. 2013. Pàgines 87 – 90.
Amb la parsimònia habitual i la precisió d’un rellotger, en Joan va endollar els cables i els connectors pertinents a les bateries, vam localitzar el satèl·lit suspès sobre l’oceà Índic, hi vam orientar l’antena parabòlica -230º d’azimut i 47º d’elevació – i, en rebre línia, vam teclejar el número. Vam provocar una simfonia de tons com si intentéssim comunicar-nos amb extraterrestres. Els segons d’espera ens van semblar minuts, fins que algú va despenjar el telèfon a l’altra punta del món: “Catalunya Ràdio, digui’m.” Fantàstic! Quin èxit. El satèl·lit funcionava!
La metgessa de l’expedició francesa era amb nosaltres. Així que, sense perdre temps, li vam cedir el telèfon perquè contactés amb l’hospital de Marsella on havien ingressat el seu company amb tos i insuficiència respiratòria, el mateix quadre mèdic que els dos que havien mort. Van caldre algunes trucades i llargues esperes, però finalment, el diagnòstic va arribar inapel·lable: legionel·la. La notícia va caure com una bomba i el fantasma de l’epidèmia de legionel·losi es va propagar entre nosaltres com un incendi en una catifa de fulles seques. Amb la seva flegma habitual, en Ton va intentar relativitzar-ho fent veure que la situació estava sota control, però, per curar-se en salut va demanar una caixa d’eritromicina que els militars pakistanesos van portar en helicòpter fins a la seva base de Concòrdia, el lloc mateix on vam materialitzar un niu de medicines. Calia actuar ràpid. De cap manera volíem ampliar el degoteig de víctimes. També vam aprofitar la connexió, via satèl·lit, per poder emetre les primeres cròniques des del Camp Base del K2, a cinc mil cent cinquanta metres d’altitud. Tota una fita. Havíem arribat. Però les forces m’abandonaven per moments. L’esgotament m’esclafava de forma irremissible. Fins que vaig perdre el món de vista”  
Peu de pàgina 84. Abans d’arribar a França, la metgessa també va emmalaltir amb els mateixos símptomes que els companys d’expedició i la van haver d’hospitalitzar a Marsella. En resum, l’expedició francesa va patir tres casos de legionel·losi. 

Nota epidemiològica: en realitat hi va haver quatre casos de pneumònia amb dos morts. Tot i que només en els dos supervivents que van arribar a l’hospital francès es va confirmar el diagnòstic, el més raonable és pensar que tots tenien la mateixa malaltia ja que havien estat al mateix hotel. I els dos morts a la mateixa habitació. La confusió pot venir que aquella expedició s’havia dividit en dos grups. Un amb campament base a Concòrdia amb l’objectiu del Gasherbrum IV i un altre, més lluny, al Gasherbrum II. 

No ens ho podíem creure. Alló explicava la febre elevada, la condensació pulmonar unilateral i potser també, la mort dels altres companys. En aquell temps, la legionel·losi era una malaltia estranya que pocs metges coneixien. Aquells dies només alguns pneumòlegs, anestessistes o intensivistes havien tractat els pocs pacients coneguts amb aquesta malaltia. Afortunadament era el nostre cas. Ella era anestessista i jo intensivista.
M’explicaré. La Legionella pneumophila és un bacteri que es va identificar per primera vegada l’any 1977 després de que en un congrés de la American Legion (d’aquí el nom de legionel·la) a Filadelfia (EEUU) una malaltia pulmonar misteriosa infectés 221 persones i provoqués 34 morts (mortalitat 15,34%). És un bacteri que viu a les zones humides i bassals d’aigua que es generen als aparells d’aire condicionat, pel que els contagis son epidèmics quan apareix un focus en un hotel o edifici amb aquests sistemes. Per això, la nostra expedició que ens havíem allotjat al mateix hotel que l’equip francès, no ens arribava la camisa al cos; si ells tenien el microbi, potser nosaltres també. Pels metges, que només onze anys després dels primers casos coneguts al mon, apareguèssin nous malalts en una expedició al Karakorum era absolutament insòlit. 

NOTA Epidemiològica: pels qui no siguin professionals de les malalties infeccioses, cal tenir present que parlem d’una infecció bacteriana (Legionella pneumophila) i no vírica com l’actual per SARS-CoV-2, que produeix la malaltia coneguda com COVID-19. La capacitat d’infecció i d’extensió és ben diferent en els dos casos.

Vàrem prendre dos decisions. 
Respecte de l’expedició francesa, que el més prudent era cancel·lar-la i retirar-se. Bufant cap a casa, no fos cas que apareguessin més casos. I, si apareixien, que els agafés el més propers possible a Skardu.
Respecte de la nostra expedició, que havia estat al mateix hotel i que estava en aquell límit del temps d’incubació, com que ningú es trobava malament ni tenia cap símptoma respiratori, el pla va ser continuar amb l’aclimatació normal, vigilar als expedicionaris amb cura i demanar per ràdio unes dosis d’eritromicina, que en aquell temps era el millor tractament contra la Legionella pneumophila.
Gràcies a la comunicació telefònica diària amb Catalunya Ràdio, l’eritromicina va arribar pocs dies després per via aèria. El soldat que la custodiava a l'helicòpter, semblava meravellat i ben feliç de ser al campament base del K2. Afortunadament, en el nostre grup no es va presentar cap cas de pneumònia.

Tot i que, uns dies després, vam haver de col·laborar a evacuar a un expedicionari italià del Broad Peak per un cas de disenteria greu. Però aquesta va ser una altra història.

Apart del llibre d’en Toni Arbonés, que us recomano molt, podeu escoltar els àudios d’aquells programes de ràdio a: 


Aquesta va ser la trista i angoixant història d'una epidèmia al Karakorum segurament relacionada amb els aparells d'aire condicionat d'un hotel a Rawalpindi.










Imatges del Karakorum, la glacera Baltoro, el K2 i la corrua dels portadors.
Etiquetes: , ,
edit

EXPEDICIÓ LHOTSE SHAR 1984.

Segona Part

Dimarts 1 de Maig. Campament 1.
Ahir va ser un dels dies mes durs en aquesta muntanya. Almenys per mi.
Sortiem, negra nit, en Manu, en Sergio i jo del campament I. No èren ni les tres del matí. El propòsit era arribar i posar marques o cordes fixes, fins al campament II d’una repunyetera vegada. Ja portem 4 intents i l’altitud màxima que hem arribat és a 5950 metres. Allà potser hi ha uns 80 kg de material acumulats. Abans d’arribar a les cordes fixes, en Sergio es va trobar malament, vomitant i tremolant. Encara no hi havia llum. Em va semblar que no era greu i que només necessitava descans i beure força. A ell només li calia baixar fins 5700 i tornar a pujar fins al campament I, uns cent metres més amunt, amb traça ben marcada a la neu. S’en va tornar sol al campament. Seguíem en Manu i jo, cordes fixes amunt. Aresta de gel. Gel vidre a la dreta i neu pols a l’esquerra. Terreny insegur. A la nostra esquena, caiguda lliure pel gel fins mil metres més avall, fins a les inhòspites roques de la fosca morrena. Cap a les nou arribàvem al final de les cordes fixes. Ja érem a 5950 metres. Els peus posats al niu de material en un petit replà, que més aviat és un canvi de direcció i inclinació de l’aresta. En Manu comença el següent llarg de corda de primer, per gran sort per mi. Poc després em trobo amb les puntes dels crampons i dels piolets grinyolant en una placa de vidre vertical, penjant del puny Jumar d’una corda fixa de 5 mm tensa com la corda d’un violí. La corda és tan prima que el puny Jumar no l’abasta del tot i rellisca avall. I és tan tensa que el vent la fa sonar com corda de guitarra. Mil metres més avall m’espera, antipàtica, la glacera. Suant, suor freda, panteixant, amb gust de sang al fons del pit, arribo a superar la placa de gel. Fem reunió a 6100 metres. Total hem avançat 150 metres sobre el que ja teníem equipat. Ens queden només dos bobines de 75 metres de corda fixa de 8,5 mm a la motxilla. Penso en posar aquesta corda, més gruixuda a la placa de gel, però canviar-la i recuperar i plegar la de 5 mm significa la feina de tot el dia d’avui. S’ha acabat l’aigua o és ben glaçada. Nuem les dos bobines de corda i en Manu avança mentre jo l’asseguro. Escala relativament ràpid i va posant cargols de gel o àncores de neu per fixar la corda, mentre jo l’asseguro. Al final de la corda ja és a 6250 metres d’altitud. Jo he passat quatre hores amb els peus en un petit nínxol fet a cops de piolet al gel i lligat als dos piolets clavats a la neu, mentre en Manu escalava aquests 150 metres més. No hem pujat amunt ni una mica del material que hi ha al niu. Acabada la corda fixa, acabada la feina. Retirada. Rappels i més rappels penjats d’aquella corda de guitarra. Per fi, passades les cinc, arribem al campament I. Cansat, assedegat i famolenc. Pelat de fred. Catorze hores sense menjar ni beure ni pixar i amb el cor encongit per la por passada. Dificultat d’escalada en gel elevada; almenys excessiva per la meva tècnica o per la seguretat que em donen cordes fixes de 5 mm. Gairebé he decidit no tornar a penjar-me d’aquells cordills tensos per aquells vidres llisos si no hi ha un motiu molt gros per fer-ho.
Avui, descans. En Sergio i la Theta des d’ahir que sòn al campament base. En Toni, en Manu i jo romancegem per aquí. Ara ens fem uns txapatis i preparem una mica de dinar. Feina per demà, mandra de baixar avui.
Si no tingués mandra, que en tinc, voldria avançar en el libre de medicina de muntanya i en l’invent que trapacem per tractar l’edema pulmonar amb una vàlvula espiratòria. Però no tinc aquí la bibliografia ni els apunts. Voldria escriure sobre les pupes pròpies d’aquestes expedicions, que sòn mil i una.
Hem estat parlant de la meva por. Perqué és por, diguem-li pel seu nom. Em diuen que tothom ho entén i que no pateixi, que ja se sap que les expedicions lleugeres arrisquen més, que és la única manera que tenim d’avançar amb els nostres mitjans, que si algú té angoixa doncs que no pateixi, que pot fer una altre feina, com anar proveïnt el campament I des del base, i no cal que s’enfili gaire. Diuen “Que vols que hi fem si és difícil; bé ho hem d’intentar. I no tenim cordes més resistents”. Arguments com aquests. Ja veig que no em sé explicar prou bé. És clar, i ho accepto, que tinc por, però no és pel risc objectiu i racional que es pot combatre i superar. És per una intuïció que em diu que s’està rifant una bufa i que alguna cosa no va a l’hora. M’explico? I si no m’explico, m’és igual perquè la intuïció és un sentiment i no un raonament. I sento que si s’estan rifant castanyes és millor plegar veles o canviar de tàctica.
Ara han arribat en Sergio i la Mercé del campament base. En Toni proposa pujar demà tots cinc cap al campament II o futur campament II. No em fa cap gràcia però per pebrots que hi aniré.
M’en adono de que no estic lúcid. Estic corglaçat per una angoixa; falten molts dies perquè arribi l’Anna, cosa que sempre em relaxa i qui sap els dies que falten perquè aquesta colla s’en adoni de que hem mossegat un tros massa gros per mastegar-lo i empassar-lo. Pitjor encara: més que quants dies falten l'angoixa ve del que haurà de passar per que decidim retirar-nos. Em tornen al cap i em pesen al cor les decisions de l’expedició al Manaslu de fa dos anys.
Ara neva... Tant de bo que el temps ens donés una excusa. I tant de bo que tot plegat fossin figuracions meves.
...........
Vespreja. Merda per l’angoixa d’aquest vespre. I merda per no saber dirigir-la ni manejarla. Alguna cosa passa, però quina? Ahir s’em va despertar una sensació: per aquí no hauríem de pujar. Avui, rumia que rumiaràs, sembla que la foscor s’aclareix: passa que tot plegat es massa perillós i tal com anem, encara prendrem mal. Però, és només això? Donant-hi voltes sense voler donar-les, es torna a enfosquir tot. Angoixa negra i irracional. No és només por a un perill possible; és com una sensació d’amenaça imminent. I si li passa alguna cosa a l’Anna i jo no puc ajudar? No hi puc fer més. Una mà freda m’apreta el cor i no em deixa veure el paisatge, disfrutar de l’aventura, escalar i dormir calentet al sac mentre el vent sacseja la tenda. Hi ha una ombra fosca que voleia per aquí a la vora que no sé com localitzar. Em torna al cap un record del Manaslu. Una situació semblant de por, pena, ansietat i angoixa. Allà vaig dir: “Tots amunt i fora hòsties”. I ja vas veure com va acabar: quatre supervivents de miracle i dos companys perduts. Ara l’ànima em demana: “Avall cagant llets”. A l’Everest, l’any passat, malgrat tempestes, allaus i campaments sencers que s’emportava l’huracà mai em vaig angoixar. I no va passar res.
Potser és que tinc manies. Potser tot plegat sòn pretextes per no haver d’afrontar les parets d’aquest momio terrorífic i amenaçador. Potser sigui això, només. Però la opressió al pit no em deixa anar més enllà. Voltes i voltes.
Poqueta cosa sòc. Ja es veu. Qui fos un poeta! Saber escriure en una pàgina memorable l’opressiva sensació d’haver de lluitar contra un adversari que ens supera clarament només per l’obligació de no abandonar als companys. Lluitar sense esperança i amb tots els esfínters ben apretats. Però amb vergonya de marxar del combat. Si sabés descriure el que no sé dir d’altre manera que angoixa i opressió al cor.
Canvio de tema, per no enfonzar-me massa i per no haver de pensar gaire.
Ara preparem el sopar i de pet cap al sac de dormir; que maleïda la falta que em fa després de tot un dia de no fer gaire res. Tot el dia penjats dalt d’aquestes roques que no fan més de quatre pams quadrats. Pixant de cara al buit i amb el cul ben ventilat quan cal buidar el budell. I malgrat tot, el cos em demana descansar i descansar; potser dormir, potser somniar.
Quina bogeria inexplicable és aquesta de venir tan a prop de la mort any rera any. Potser alguna cosa ens atreu, potser perquè la gestió del temps, cada segon una eternitat, és diferent i més fonda que allà baix. O potser perquè quan sòc aquí, donaria el que fos per ser a casa... És clar que, ser a casa vol dir tornar a treballar cada dia, amb horari fix i rutina avorrida. I per alguns, avorriment, temps que s’escola entre les mans, també vol dir angoixa. Voltes al cercle.

Dimecres 2 de Maig. Campament 1.
Sol a la tenda. Quarts de set del vespre. Espero i espero una comunicació del campament II on deuen haver arribat avui en Toni i en Manu. Fa hores que espero. Res de res. Neva amb desesperació sense parar. A l’altre tenda, en Sergio la Theta s’estan també en silenci.
Aquest matí hem sortit quatre a trenc d’alba. La Theta s’ha quedat al campament.
Reconec que he sortit forçat, carregant un pes a dins, amb veu pròpia, que cridava “Avall, fugiu d’aquí!”. Hem anat pujant i quan ha sortit el sol, a la tercera corda fixa ja no he pogut més amb el pes al cor. Com seguir pujant si tot dintre meu em demanava, no que marxés, sinó que fugís rostos avall. Fugim ara que potser farem tard si seguim. M’he aturat al peu de la quarta corda fixa. En Toni, al devant, m’ha fet un gest. “No t’hi amoïnis que ho entenc. Fins aviat”. Com li puc explicar que no, que no m’entén. Que la cosa va més per ells que per mi. Jo ja em defenso sol, però em sembla que ells no veuen el que veig venir jo.
Li volia dir, “Mira, jo no sòc un alpinista de punta. Jo només soc el metge. Però si que sòc un veterà. Batallar en set expedicions, comptant aquesta, ho avala. M’en he vist de molts colors, he pres decisions equivocades, he vist morir companys, he sobreviscut i ara, alguna cosa dins meu em diu que no anem bé. Si el trajecte és dur, llarg, difícil i perillós doncs potser que canviem de....”
Xrrrt, Xrrrt. Merda. La radio en recepció fa fressa com fregir peix, però no hi ha manera de comunicar.
Deia que potser que hi posem cordes més segures, que escalem encordats de dos en dos, confiant en el company, no en una corda de violí, assegurant cada passa i que hi posem un grapat més de cargols i d’àncores de neu, que... però és clar, això faria l’ascensió més lenta...
I encara que ho féssim així, seguiria existint el mateix problema. Que al fons de la consciència alguna cosa m'empeny a fugir. No és racional però si que és molt clar. Sensació de perill imminent, no concret.
Recordo, fa dos anys, una cosa similar. Al campament II del Manaslu; més o menys a la mateixa altitud que ara. Vaig escriure sobre l’angúnia de perill que sentia. Però com que no era una cosa racional i un servidor no és home que estigui per intuïcions ni criaturades no demostrables, vaig tirar amunt com tots. Van ser els meus primers 7000 metres. En el moment de decidir vaig votar per atacar el cim com fos, en estil alpí i amb els queviures ben justos. Si hagués fet cas a la meva intuïció, potser, i només potser, l’Enric i en Pere encara serien amb nosaltres. És clar que, potser, no m’haurien fet cas... Bé que els hi vam dir que baixessin amb en Jordi Canals el vuit de maig de 1982...
Hi ha una cosa pitjor que tornar amb uns companys de menys. És tornar amb uns companys de menys i la sensació de que ho hauries pogut evitar. No voldria caure en el mateix error que vaig caure allà. No puc callar i ho haig de repetir. Encara que no s’entengui bé. I encara que m’arrisqui a que tot siguin fantasmes i passar per un ruc i un cagat.
........
Negra nit, sense lluna. Ha fet una bona nevada, però ara els estels fan pampallugues al cel. Trec neu de les tendes. La Theta i en Sergio, ja sopats, dormen. No hi ha comunicació ni es veu cap llum on hauria de ser el campament II.
Negror total ens envolta. Ni un llum enlloc. Però no em puc treure de sobre la sensació de que la negra mole del Lhotse somriu malèvolament per sota del nas. Haig de pixar cap a la glacera; si miro la paret de cara, no surt el raig...


Dijous 3 de Maig. Campament 1.
Segueix la mateixa tònica. La Theta i jo al campament I. El matí ha estat clar i seré, però ara neva i ventega. El sobretenda vol sortir volant i no queda gens de neu a les roques que aguanten el campament.
La comunicació amb el campament II ha funcionat aquest migdia. Hem quedat per a més endavant, però per ara, res de res. De moment només sabem que en Sergio ha arribat tot sol al campament II amb una càrrega i que es quedarà allà.
Que carall hauré de fer? Esperar sis o set dies aquí penjat al campament I fins que es decideixin a baixar? Potser si. Per sort el campament és ben proveït i puc baixar al campament base i pujar més patates, més carn seca i més cartutxos de butà.... I algunes pomes fresques. I bitxos picants.
O potser pujar a veure que fan. Ja es veu, però, que això seria un esforç excessiu per les meves escasses capacitats emocionals. Penjar-me una altre vegada de plaques de gel com vidre d’unes cordes de guitarra de 5 mm, sense ningú que m’asseguri... Necessitaria un motiu molt important o molt greu que m’obligués. Només si algú es posa malalt o hi ha un accident greu. Si és només per veure que fan aquests valents o per fer una mica d’alpinisme recreatiu... doncs no ho veig clar.
Ara ja m’enfilava per aquells sentipensaments que no sé com escriure. La vida, la mort i que és el que pot justificar cada una d’elles. M’en torno cap al campament I, sense haver-hi sortit. Aquí aixoplugat. Centrem-nos. Ara mateix estic al mig de dos coses. Avorrit i anguniós? Els dos sentiments prevalents.

M’enrollo del sentiment 1? Parlem de l’avorriment. Avorrit perquè sòc en unes roques penjades que no tenen més de quinze metres quadrats. Si fa bon temps, puc veure tota la terra, el cel i potser l’infern, perqué haig de pixar de cara al buit i no badar si no em vull cardar una fava. No tinc res més a fer que sobreviure minut a minut. Neu a les tendes, poca, que el vent la fa fugir. Una pila de pedres per separar la zona on vivim i tenim les tendes de la zona sèptica, la latrina, una mica més avall i penjada al buit. Per aquí és per on arribem quan venim del campament base. Quan arribem, treiem el mosquetó de la corda i hem de travessar un petit camp de mines de caques gelades.
A l’altre punta del replà, a la zona per on baixem quan anem amunt -vaja una contradicció intrínseca i oximorònica- hi ha una pila de neu que baixa de més amunt. Durant el dia i sota el sol, baixa una mica d’aigua que aprofitem per beure i cuinar. Amb una tassa d’alumini estratègicament situada, gota a gota, de dia, i només si és un dia amb sol, anem recollint aigua i estalviant combustible. Només cal posar l’aigua al perol i tornar a posar la tassa on degota la neu fosa. Però aquesta aigua té molta sorra i pedretes de glacera que ens fa xerricar les dents. Gastrònoms com som, no mengem qualsevol cosa i menys sorra. Ni allà baix ni aquí dalt. De manera que filtrem l’aigua amb una llauna i paper. Com ho fem? Foradem el fons d’una llauna buida d’un cop de piolet, l’omplim de paper higiènic, paper cul a l’argot expedicionari, i fem un filtre per l’aigua. L’invent es queda les pedretes i la sorreta de l’aigua de desglaç. Així tenim aigua neta, el que ens fa estalviar el combustible de fondre neu. Quina és la pena? Que només serveix de dia. Al capvespre tot es glaça, inclosa l’aigua que hem volgut guardar pel sopar. Aixó si: fonent quatre o cinc pots de neu s’obté un pot d’aigua. Però un pot ple d’aigua glaçada ja fa un pot d’aigua. Problema no resolt: quina de les dos situacions consumeix més combustible? Sospito que la primera, per més dispersió de l’aport de calor... Deu gastar menys combustible fondre un perol de gel que quatre de neu. Millor guardar aigua gelada que recollir neu esponjosa. O potser no? Feina del dia a dia per sobreviure penjat a 5800 metres. Amo del mon i de la vida però ventat per tot arreu.
Quan el cel és clar, sigui albada o capvespre, sòc incapaç de descriure el ball de llums, colors i textures, visuals i auditives de nivell còsmic, que embolcallen la meva petita feina d’esmolar el ganivet amb una pedra i fer passar l’aigua  pel filtre de paper cul pel sopar. Amo del mon i de la vida.
Avorriment? Quin avorriment? Només miro al voltant i tot és diferent a cada instant. I malgrat tot, hi ha un punt d’avorriment. Voldria alguna cosa que no puc definir i no sé com ho puc fer.
Puc baixar al campament base, però m’allunyo dels companys. I si em necessitessin? Jo sòc el seu metge i d’aquí no puc baixar. Podria pujar al campament II però allà gastaria més que el poc que puc pujar. A més a més se’m trencaria l’ànima. Allà hi ha una amenaça, encara que ningú em cregui.
I d’aquí ve la segona part. Sentiment 2. Angúnia. Angoixa i pena. Por.
Sensatesa devant el perill o pell de gallina d’un caguetes per una amenaça que no sé explicar?

M’enfilo amb l’altre sentiment. Espantat i anguniós. D’aquesta muntanya m’acolloneix alguna cosa. I em costa una mica creure que és només per les cordes fixes, per precàries que siguin. Quan penso en enfilar-me per allà em corprén un terror irracional. Veig la morrena fosca allà al fons i la lliscada pel gel, sense aturador fins allà baix, i m’encongeixo.
També, penso en la baixada, ràpel rera ràpel penjat d’una corda de violoncel per aquell estimball i s’em posa la pel de gallina. I no serà perquè no hagi fet mai ràpels arriscats ni que no m’hagi penjat mai de cordes fixes ni superat estimballs en escalada lliure, ni que sé jo. El que si que sé és que hi ha una punxa irracional que m’engarrota el cap i els músculs. L’esforç per fer el cor fort i actuar com toca, i que no m’equivoqui, que m’hi jugo molt, és molt gros. Alguna cosa ominosa i irracional vola sobre el meu cap. És un corb negre que acaba menjant-s’ho tot, perquè ja em fa basarda fins la nit, tan llarga, despert mirant el sostre de la tenda. No és cosa racional, perqué aquest campament és molt segur... però el Lhotse Shar em mira amb mirada de pantera, travessant la roba de la tenda. Encongit. Haig de pixar d’esquena a la paret o la pixera s’estronca.
Torno a la realitat. Que haig de fer? M’esborrono només de pensar en tornar a pujar. Voldria baixar al campament base i esperar allà fins que els companys s’en adonin de que m’han de fer cas i baixar. Però no crec que ho faci. Compliré amb el que toca al metge, que és ser a la vora dels companys, i deixaré passar dies, consumint el mínim, aquí al campament 1. Si almenys no triguèssin gaire a adonar-se'n de que és millor plegar veles i baixar aviat...
Amb aquest pensament tanco el cercle i torno al primer sentiment. L'avorriment. Quants dies hauré de passar en aquest campament ventat i mullat, sense varietat de menjar i sense res més a fer que sobreviure, escriure i fer solitaris? Avorriment aquí dalt enclaustrat. No sé si la paraula és avorriment, que no és tant, com ja deia abans, sinó un punt d’indignació en veure que ningú em fa cas. Com és que no veuen que alguna cosa ens amenaça?
Aguantaré per ous, però m’ho estic passant fatal. Res a fer. No puc deixar de pensar ni de sentir. Potser, si no tingués el cor glaçat, em podria distreure més fàcilment per passar l’estona. Que si escriure el llibre que hem contractat, que si un joc de cartes, que si cartes a la família, que si millorar el terra de la tenda i el drenatge de l’aigua de desglaç i... Que collons! Si no fos corglaçat i cagat de por ja seria al campament 2.
Pobre cronista, atrapat entre l’objectivitat d’un diari d’expedició i l’allau de sentipensaments.
Vaig a veure si puc fer un pla pel llibre.

NOTA de 2019. Aquest llibre que he esmentat es va arribar a escriure al llarg d’unes quantes expedicions. Hi havia un editor, que havia participat en una expedició a l’Hindu Kush l’any 1977 (Trobareu el seu nom a https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html), que estava interessat en un llibre de medicina de muntanya que fos intensament viscut i dirigit als muntanyencs i no als professionals de la medicina. Es va signar un contracte. Quan el llibre era ben avançat, l’editorial va fer fallida i no s’en va parlar mai més. Un altre projecte fracassat pels metges de muntanya. Ja no recordo ni quants n'hi ha hagut. Un munt de papers al fons d’un armari. Escrit en un programa anomenat Display Write 4, ni tan sols sé si avui dia es podria recuperar.
Com deia aquell escriptor anglés: Si saps tractar a l’èxit i al fracàs com a dos impostors, seràs humà. Ell escrivia un home amb majúscules, però sempre he pensat que es referia a aquell concepte de humanitat que no depèn del sexe.
De fet, aquestes pàgines del diari, escrites a llapis amb llum d’espelma, en part anaven dirigides a l’editor.

Introducció: un llibre dirigit a muntanyencs que interessi als metges que fan muntanya. No un llibre professional per metges. Sense ànim de teoritzar gaire sobre el tema científic, sinó de comunicar experiències viscudes al llarg d’una colla d’expedicions. Experiències viscudes pels metges encarregats de la salut dels expedicionaris. Encara que pocs aprenen per experiència aliena, potser si que podem esperar que el relat d’aquestes vivències pugui ser útil als qui preparin alguna aventura expedicionària. O potser que els estimuli a organitzar-ho i anar-hi.
Col·laboradors: Anton Rañé, Manuel Mateu, Marià Anglada, Lidia Riera, Amando Redondo, Josep Viñas, Herrero? Barrachina? Castaños? etc, pendent de confirmar. I un servidor coordinant. Tots aquests metges sumats fan aproximadament entre 14 i 18 expedicions a l’Afganistàn, Pakistàn, Índia, Nepal, Tibet, Perú, Bolivia i Argentina. O sigui, Hindu Kush, Karakorum, Himàlaia del Garwhal, Himàlaia central, Andes i Patagonia. Un bon gruix d’experiències.
Esquema aproximat per a cada capítol. Objectiu. Característiques i croquis. País i mapes. Condicions socioeconòmiques i sanitàries locals que s’han d’afrontar. Que és el que han d’afrontar els locals, que també sòn consumidors i consultadors de la feina del metge i de la farmaciola de l'expedició. I que és el que han d’afrontar els expedicionaris, pensant en les malalties que es poden agafar allà. I quina és la millor forma d’evacuació si calgués. Malalties en relació a l’altitud. Pla sanitari, evacuacions, farmàcia general, dipòsits de medicaments, farmaciola personal. Equipament mèdic en general. Resultat de l’expedició. Aconteixements sanitaris i patologies viscudes. Malalties del personal, els expedicionaris i els locals. Anècdotes i curiositats. Resultats de la farmàcia i dels tractaments fets. Resum i conclusions.
És clar que tot plegat en el ben entès que: 1.- En parlar d’un tema concret, per exemple la situació sanitària del Belutxistàn, dos metges poden discrepar i així haurà de constar. 2.- Aquesta llista no és cap norma. Només una indicació per si pot fer de guia. Serà l’esquema que faré servir jo; set expedicions comptant aquesta.
I per acabar un o uns capítols que siguin una cosa així com el resum de tot. Les pupes viscudes en el dia a dia comparant entre quants expedicionaris i tants habitants locals. Els tractaments fets i els resultats obtinguts. Trobar les diferències entre els països, entre les altituds, entre la marxa d’aproximació amb el personal sà i fort i la marxa de descens amb muntanyencs deteriorats. Diferències per sexe i per edat. Diferències segons l’experiència prèvia. Diferències segons les malalties anteriors. I també les pupes i tots els atrotinaments de salut que apareixen en tornar. Una menció per als trastorns psicològics, del caràcter i de les emocions. Les desadaptacions del retorn.
Que et sembla? Pot tenir un interès de gruix suficient per omplir un llibre?
Una altre menció important: llenguatge entenedor encara que sigui en detriment del rigor científic. Ens dirigim a muntanyencs i expedicionaris, no a professors universitaris.
Ja va passant la tarda. Fa unes hores que és fosc. La Theta, a l’altra tenda, em crida per si preparem alguna cosa per sopar. Fem-ho, que aviat es glaçarà tot. Tinc un tupí ple d’aigua amb punts glaçats i un altre encara amb aigua fresca. Escrivint, escrivint he anat fent. Soparem amb l’aigua fresca. Descongelar l’altra ens faria gastar més butà i, igualment, l’altre perol serà glaçat demà.
Ara pateixo. I si aquesta angúnia no és per la muntanya? I si no és per res que ens amenaci a nosaltres? I si la intuïció irracional és per una amenaça a l’Anna? Com un calfred que m’ha vingut. Altres vegades m’ha passat. Sensació ominosa que no era per mi. Teòricament demà han d’arribar a Lukla. Merda de llunyania; sense notícies ni saber res concret. Només l’irracional. Quan hauria de baixar al campament base per saber alguna cosa? De Lukla fins al campament base, almenys set dies. Arribaran potser dijous dia 10 o divendres dia 11. Aleshores bé haurem de baixar per saber noves. Merda i merda. Aguanta i espera, sense saber que és el que espero ni quan passarà ni que és el que ha de passar.
Negra nit sense lluna ni estels. Neva. Sense comunicació amb els demés.

Divendres 4 de Maig. Campament 1.
Capvespre. Avui la cosa va una mica millor.
Escric assegut sobre un munt de roba. Bruta, és clar. Com tota la que hi ha aquí. A fora neva desesperadament.
Fins al nas m’arriba la flaire del sopar que prepara la Theta. En una olla a pressió es posa aigua, sal, bitxo i curry. Arrós i llenties, cansalada, alls i ceba. Al capdavall en surt un poti-poti per llepar-se els bigotis.
Dels altres, que ja deuen haver tornat al campament 2, no en sabem res. Aquest matí, carregats com rucs, hem sortit la Theta i jo fins a sobre del mur de roca a 6000 metres. Ha estat la quarta vegada que traginem una càrrega fins 6000 metres. Allà ho hem deixat tot, uns 200 metres per sota del campament 2. Com que portava un rotllo de corda estàtica; he deixat la corda penjant del mur de roca fins al replà que hi ha a sota. Així m'estalviaria uns 150 metres de corda de guitarra i de patir. Aixó si no se l'emporten amunt, maleïnt-me els ossos per haver-la de pujar desplegada.  
Des d’allà dalt els hem pogut veure, escalant més amunt i hem pogut parlar per ràdio. Noves ordres del Bhara Sahib. Demà tornarem a pujar a 6000 metres carregant la tenda on sóc ara. Serà la cinquena càrrega a sis-mil. Entre la Theta i jo hem escrit una nota amb unes facècies que deixaré dins de la tenda que han de recollir. Al darrera he escrit a en Toni explicant-li tot allò del neguit; que tinguin molta cura.
Havíem de comunicar amb la cordada del campament 2. Fracàs.
I ara la bona notícia. Demà pallissa cap amunt, però demà-passat, cap al campament base a recollir coses que fan falta més amunt. Cartutxos de butà, embotits, formatge i etc, sense oblidar el rom. Baixar cap a caseta. Ample, sec, sense humitat. Una bona banyada. En Sher Bahadur em farà té i unes patatones fregides amb kursani ben picant i unes quantes hores de repòs. I escriuré una carta a l’Anna, i la deixaré allà, que no trigarà a arribar.
És clar que tot té un preu. Demà-passat o l’altre, amb un armari mirall a l’esquena, pallissa enorme, per cinquena vegada, fins aquí al campament 1.
Avui a dormir d’hora. Serà pel que sigui però estic més tranquil. He fet trampes, és clar. A les infusions del dia he posat camamilla i til·la i no cafè ni té. Potser sigui el fet de que vaig al campament base, a veure si han arribat cartes. Potser sigui que puc anar fent la viu-viu entre el campament base i els 6000 metres. No sé.
Pensaré a fer un croquis per l’Anna per si li passa pel magí enfilar-se fins aquest misèrrim, humit, ventat i desproveït campament 1. Però ja el faré del campament base estant.
Bona nit per avui.

Dissabte  5 de Maig. Campament 1.
Dia sense història. Temps gris i poca vista. Ni fred, ni vent ni neu. Una càrrega més de 20 kg de menjar i combustible a 6000 metres. Rendit.
Revisió per matar una estona:
Theta: Tensió arterial 130/75 mmHg. Freqüència cardíaca 118 batecs per minut.
Ton: Tensió arterial 130/75 mmHg. Freqüència cardíaca 78 batecs per minut.
La salut, en condicions. Sopar pasta, cansalada, fuet, ceba seca, alls i bitxos nepalesos. Banquet. És clar, la pasta es cou abans que l’arrós. L’arrós abans que les llenties i les llenties abans que les mongetes o els cigrons. Sempre amb l’olla a pressió. Com a tall proteic tenim, bacallà salat, cansalada, algunes bossetes d’ou en pols, fuet i formatges. I anar barrejant.
Plego i passo a jeure.

Diumenge 6 de Maig. Campament Base.
Paradís. Meravella. Hi ha aigua i sabó per rentar-se! Patates fregides amb all i bitxo i un tall de cansalada; que més es pot demanar?
S’acaba el dia. Escric.
He passat la tarda ordenant la tenda per fer-la habitable. I la meva roba. La roba que deixaré aquí i la que hauré de tornar a pujar. Demà em caldrà rentar mil colloníssimes parts del munt de roba bruta. I rentar-me jo com mil-cincentes parts més que vaig més brut que una guilla. He cosit el guant de seda que era foradat, que només tinc un recanvi. Curiós: el guant dret està intacte, però l’esquerre sembla un formatge de Gruyere. Un colador. Deu ser que, escalant a la roca glaçada, faig servir més la mà esquerra que la dreta. És el que té ser un esquerrà contrariat. Total que he donat més punts al guant que a un politraumatitzat.
Demà encara hauré de cosir els pantalons del forro polar. Hi ha un forat al cul de desgast i un estrip notable a la cama de les ganivetes dels crampons. També he apedaçat el piolet. He encolat la goma del mànec i l’he esmolat, que ja calia, després de les obres de construcció i habitabilitat del campament 1.
Comentaris endarrerits. Els dies 4 i 5 carregades pessadíssimes fins al replà al peu de les cordes fixes. El divendres 4 amb la Theta, fins al mur de roca. Després, els companys van baixar a buscar el material des del campament 2, uns dos-cents metres més amunt. Jo vaig arribar bé a dalt, tot i la càrrega, però ja era mig mort en tornar al campament 1. Dissabte, tot sol, vaig tornar a pujar fins al peu de la paret. Allà vaig trobar a en Toni que baixava a buscar el material. Vaig arribar mort per la neu fresca i fonda, però de baixada, vaig arribar al campament 1 bastant bé. Ara, al campament 1 només queda una tenda, o sigui que serà difícil que ens trobem de nou tots allà.
Llista de pupes: la salut, en general va bé. Però i la meva salut? Pupes i pupes i cap malaltia. Les mans fetes un sant Llàtzer. No hi ha un dit sense esparadrap. El normal aquí. Mal de coll; l’amígdala esquerra. El cul ben encetat i no millora. Ara que podré desterrar el paper higiènic uns dies i substituir-lo per aigua i sabó, com de costum, això anirà com una seda. La pell de la cara? Doncs ja t’ho pots figurar. Pupes i crostes. El nas raja i degota i, com que m’haig d’eixugar contínuament, el tinc ben encetat. Els llavis els conservo bastant bé, tot i que aquest matí m’han sagnat un poquet. Mantenia les pupes llavials a ratlla a base de mantega de cacau, però amb l’assoleiada d’ahir al couloir, la mantega de cacau s’em va fondre a la tapa de la motxilla i no m’en vaig posar en tot el matí. Aquí va començar la pupa. També tinc una clivella entre dos dits del peu que em fa bastant mal. M’hi he posat alcohol iodat per si hi ha candidiasi, però de moment sembla que vol créixer; em posaré crema amb nistatina i ja veurem. I per acabar, de tant en tant em marejo com una bleda assoleiada i haig de reposar i menjar alguna cosa. No sé si estarà en relació amb la deposició líquida diària que em té màrtir i em fa córrer. Apart d’aixó, estic més que rebé. Content, res important.
La Theta fresca com una poma. Però té una freqüència cardíaca més elevada del que m’agradaria.
Els demés, com roures. Ni una pupa. Pell de la cara i llavis apart, que estan tan lletjos i lleprosos com jo mateix. O potser s'ho callen...
Aquest matí, estava jo amb el cul en remull al riu després d’haver-me quedat ben descansat i vet aquí que em trobo de cara amb dos xerpanis, força carregades, i que no semblaven gens sorpreses. M’han preguntat on era el campament coreà; els hi indico i s’en hi van diligentment. Tot això amb el cul al riu.
Venien amb un coreà que pujava ben asmat i que em sembla que no hi veia més enllà del nas. Per les ulleres de cul de got i perquè prou feina tenia a respirar. Aquest arriba a misses dites. El campament coreà, avui, és un bullidor. Només el veiem quan pugem cap al campament 1. O quan anem a intentar comunicar amb els walky-talkies. Son al fons de la glacera, sobre la morrena. Aquests han passat per aquí, però és la primera vegada que els veiem; normalment remunten el fons de la glacera. Ens han dit que ahir va arribar, per fi, el cap d’expedició. I on era? No sabien. Avui feien el seu tercer atac al cim i tots els qui sòn al campament base es passen el dia dalt d’un roc amb els prismàtics enganxats als ulls i força excitats. Sembla que tenen poques possibilitats si fracassen avui. Com sembla que serà el cas, perquè a quarts de dos de la tarda, tot cobert i nevant, la cordada de punta ja es retira. El dijous dia 10 han de desmuntar el campament base i per tant no hi haurà més opcions. Fins un altre any. Des d’aquí necessitaríem tres hores llargues de travessar la glacera per arribar al seu campament base.
D’aquí a una estona, amb la càmera, el tele i el frontal, m’en aniré morrena enllà a veure si comunico amb els de dalt. Excusa, el tele per veure lluny i el llum per fer senyals. Difícil de creure, que tot és boira, núvol i foscor. Realitat: el lloro cacatua al fons de motxilla i, quan no em vegi ningú a veure si comuniquem per ràdio. Amb aquesta boira i núvols, dels coreans, no en sabré res de res.
Avui he vist als companys enfilats en un lloc bastant de posar la pell de gallina, a uns 6500 metres. Penjats com fuets a assecar. Un poquet més amunt d’on els he vist hauran de posar el campament 3, a uns 6700 metres. Encara falta una tela marinera fins arribar al final de l’esperó a 7400 metres. I d’allà a la cresta somital encara hi ha tot un ciri pasqual, passant per una pala penjada i seguint per unes crestes interminables amb inclinació de 50º fins arribar als 8400 metres del cim. Tenim un número a la rifa, però entre tants milers...
Bé, avui baixada i descans. Feina de campament. Fumar una pipa i beure un culet de rom després de sopar. Distreure’m amb les cartes sense fer-me trampa. Carta a l’Anna. Millor dit, una altre carta, que em sembla que li deixaré aquí un bon feix de paper, amb un croquis, no fos cas, que la conec, que volgués pujar al campament 1.
Em preparo per anar a comunicar a la morrena. No em fa cap gràcia, que s’ha d’anar lluny, ja és fosc, està nevant i en Toni es va quedar el meu anorac de Gore-Tex. Allà va. Un parell d’hores entre anar i tornar.

Dimarts 8 de Maig. Campament Base.
Canvi de plans des d’ahir. Ara us ho explico.
Primer poso el recompte de les meves disponibilitats econòmiques, que no són infinites. Si l’expedició és pobre, jo sòc misèrrim. Així i tot sòc l’expedicionari amb més possibles a la butxaca de la colla. Afigura’t. Sort que el passatge de tornada ja és pagat.
Tinc:
  • 5.872 Rúpies nepaleses
  • 380 Dòlars americans en xecs de viatge
  • 620 Dòlars americans
  • 500 Francs francesos
  • 3.000 Lires italianes
  • 373 Rúpies índies
  • 5 Rúpies pakistaneses
  • 1.200 Pessetes 
Total aproximat, segons el canvi 210.000 Pessetes.


Deia que des d’ahir hi ha hagut canvi de plans.
Ahir, la Theta i jo ja teníem les antipàtiques motxilles preparades i carregades a tope per marxar aquest matí cap amunt. Però cap a mitja tarda, quan el fred ja començava a mossegar, va canviar tot de cop.
Era com cada dia, quan la neu que va caient t’emprenya si ets al carrer, quan t’engorroneixes dins del sac de dormir i rumies com t’ho faràs per sortir a pixar i a sopar una mica. Tot d’una sento unes veus molt desafinades, no sé si cantant o udolant. Esglai que em desperta. Trec el cap fora de la tenda i tinc una visió horrible! Tres dimonis vermells amb una gepa enorme i la cara lleprosa s’acostaven proferint espantoses blasfèmies (o flastomies?) que haurien fet enrojolar al mateix Satanàs.  Alguna expresió era apresa de l'expedicionari de Manresa de l'any anterior a l'Everest:  Mecasumdeu clavat a la creu amb xinxetes de colors! Brandaven punxes llargues i ens amenaçaven amb mossegar-nos no sé qué si no els sortíem a rebre. Eren Toni, en Manu i en Sergio, vestits de cap a peus amb els forros polars vermells, la roja motxilla que feia de gepa i amb la cara cremada i feta un mapa, que aixecant els pals de caminar exigien cruspir-se un pernil sencer immediatament. Comprensible. Després de tants dies de privacions, havien decidit baixar al campament base. Llàstima que no tenim pernil al campament... Abraçades. Sopar memorable: té calent, mantega, cansalada, arròs, foie gras, txapatis, rom, llom, fuet, melmelada, cafè amb llet, patates amb samfaina, xocolata, turró i anar fent fins omplir el pap, que en poca estona tornava a ser buit i recomençava la cerimònia.
Han baixat al campament base a descansar uns dies i recomençar després. Diuen que tornarem tots amunt el dia 10. Vols dir? Jo estic segur de que això té a veure amb que l’Anna, la Mercé i la Carme deuen ser a punt d’arribar. Ja veurem quan es puja amunt. En tot cas haurà de ser en tongades progressives, que ara només hi ha una tenda per campament. I ja veurem quin dia arribaran les noies i si això farà variar els plans. Ja veurem si quan elles arribin marxarem amunt tot seguit...
Per cert, encara que ningú no m’ho pregunta, penso que això és més fosc que el carbó. Abans d’ahir, quan baixàvem la Theta i jo, vèiem als tres dimonis vermells enfilats al capdamunt del llom de neu que hi ha per sobre del campament 2 i complicant-se la vida enormement per una zona rocosa que a mi em sembla que no té sortida. Allò està a més de 6500 metres. Em fa la impressió com si part de l’aresta de gel hagués caigut emportant-se totes les cordes i instal·lacions fetes. Com si arribéssim a un cul de sac. Per allà no deu ser el camí. Potser més a l’esquerra...
Seguim. Més qüestions per pensar. D’aquí a uns dies, altra volta amunt. I que faré jo? M’enfilaré fins el campament 2, tranquil·lament, o tornaré a sentir l’angoixa i el neguit que em bloquejaran a mig camí, com l’inútil que puc ser de vegades?
De moment però, ajaçats al campament base, tot això és com si fos molt lluny. Descansar i menjar. Pixar enormes i càlids rius. Mirar al cel i als estels i pensar en que aviat arribarà l’Anna. Aquí baix les hores passen tranquil·les, poc a poquet, treballotejant en mil cosetes que cal fer sense urgència, escrivint, llegint i jugant a cartes, per socialitzar una mica.
Voldria escriure a l’Anna però qui em diu que no arribarà demà i que no cal?  Tota carta, tot escrit, tota paraula, escrita o dita, seria pàl·lida, esllanguida i desmaiada comparada amb el que sento i voldria dir. No puc imaginar que fos absent per sempre. Els records s’atapeeixen, m’ofeguen i no deixen lloc per estar trist. Com va escriure Miquel Martí i Pol: “Et visc intensament sense tenir-te”.
Demà, si hi ha bona visibilitat, penso agafar els binoculars, la càmera i quatre tonteries més, i enfilar-me per la banda sudest de l’Imja Tse-Island Peak. Potser podré veure Chuckung o una part del camí. Potser podré veure si algú va pujant. Potser, si es troben bé, les podria convèncer d’allargar la jornada quatre horetes i arribar al campament base... Vaja un egoista estic fet. No estaria bé forçar la marxa abans d’estar aclimatades ni fer treballar de més al mail runner ni al conductor dels iacs.
A veure, recapacitem. Feines pendents que em cal fer. Aprofundir en el llibre. Escriure un pròleg o declaració d’intencions; potser també relatar la primera de les expedicions. Escriure una comunicació pel congrés de medicina de muntanya sobre els efectes de la supressió sobtada del tractament preventiu de l’acetazolamida en altitud.
Ja no escric ni una paraula de les feines fetes, que son entre mil i mil-cincentes. Formigueta i aprofitar les estones de lleure quan hi ha lucidesa, que no son tantes. Com ja es veu en el que escrivia al campament 1.
Brain storming amb els companys sobre idees per títols del llibre, o de capítols, slogans per subtítols, etc:
ALTITUD, AMUNT!
ASPECTES DE SALUT A LES EXPEDICIONS CATALANES,
EXPEDICIONS I PUPES,  o millor EXPEDICIONS I ALTRES PUPES,
EXPEDICIONS A L’HIMALÀIA I LA SALUT. RECULL D’EXPERIÈNCIES D’ALGUNES EXPEDICIONS DIRIGIT ALS MUNTANYENCS.
EXPERIÈNCIES DELS METGES D’EXPEDICIÓ. LES EXPEDICIONS CATALANES..., etc
La que més m'agrada? Expedicions, expedicionaris i altres pupes.
No sembla que estiguem especialment creatius, oi? De fet, em sembla que els hi és bastant igual. Algun dia parirem idees més imaginatives i més descriptives del que es tracta de dir.
Hi dono voltes i més voltes. Aquest és un llibre que volem adreçar a tots els muntanyencs amb il·lusió per marxar cap a les muntanyes més altes i més llunyanes, per escalar, per fer ascensions a gran altitud i trajectes inèdits o travesses a peu per les grans serralades del mon. O sigui, un llibre aventurer i carregat de passió per la descoberta i l’aventura. I al mateix temps, metges com som, aprofitar les experiències per extreure’n ensenyaments. Que no la tornin a cagar on l’hem cagat nosaltres. Que no es tornin a inflar de medicaments per fer l’altitud més tolerable, que el preu que és es paga és massa alt. L’exemple de les expedicions que prenien medicaments per dormir: van ser moltes fins que és va conèixer que els medicaments que fan dormir augmenten la hipòxia, augmenten el risc d’edema pulmonar d’altitud i que és millor saber que al sac s’hi han de passar dotze hores, però només sis o set han de ser per dormir. O sigui, coses a fer, coses a pensar, coses a escriure o, qui en sàpiga, a tocar l’armònica, però res de pastilles. Si no es dorm, és que no s’ha de dormir. Una tassa de til·la ja pot fer el fet de preparar a l’expedicionari per una nit de descans.
Posar-hi també l’exemple de l’acetazolamida a l’Hindu Kush l’any 1977. La preníem amb la pretensió d’aclimatar-nos millor. Però amb l’accident que vàrem viure a 6800 metres, reclutats tots pel rescat, es va oblidar l’acetazolamida al fons d’un bidó del campament base quan sortíem tots amunt per ajudar. El cas és que sense acetazolamida de poc que no ens han de rescatar a nosaltres; tot i que ja portàvem tres setmanes d’aclimatació. O sigui que l’acetazolamida (Edemox o Diamox segons els països) millora els símptomes i disminueix les males estones, però endarrereix l’aclimatació real. Hauré d’anar trobant més exemples.
Més voltes i reflexions. Hauré de recuperar tot el que ara vaig escrivint als de Barcelona i que no repeteixo al diari, que és molt avorrit reescriure el que ja he escrit en una altre carta. Deixem clar que  aquest no vol ser, no ha de ser, un llibre de medicina per metges. Més aviat un recull d’experiències de les que es pugui treure alguna conclusió útil. Triar un llenguatge i unes imatges que siguin entenedores per tothom encara que sigui en detriment del rigor científic.
Passa que molts dels mals i de les diverses pupes que afecten als muntanyencs sòn encara mal coneguts. Ni sabem perquè apareixen, ni com evolucionen, ni perquè es compliquen. Congelacions i hipotèrmies, cops de calor, edema pulmonar i cerebral d’altitud i el mateix mal agut de muntanya. O sigui que, més que donar àmplies i complexes explicacions fisiològiques hauria d’intentar explicar les anècdotes relacionades. I d’aquí explicar com reconèixer el problema, com s’ha produït, la manera d’evitar-ho i la manera que tenim de tractar-lo.
Hi ha un altre tema, però aquest no sé si depèn del que escrivim. Voldria poder recomanar als qui vulguin marxar d’expedició, amb o sense metge, que es possèssin en contacte amb una “Escola Catalana de Muntanya” que els adrecés a l’associació de metges de muntanya experimentats i voluntaris, que en això no hi ha, ni hi pot haver, negoci. Aquest comité els orientaria sobre el país que visiten, les vacunes obligatòries i les recomanables, programa d’aclimatació i de nutrició, reconeixement de les malalties, farmaciola més adequada, etc. És evident que amb bona salut, el personal disfruta més de l’aventura.
Guapo pla, oi? Ja veurem si en sabem, si ho sabem escriure i si funciona per l’editor. I si convencem a algú més per treballar la medicina de muntanya.

NOTA 2020: 
Ja ho vàrem intentar, ja. 
L'any 1990 es va crear l'Institut d'Estudis de Medicina de Muntanya. Cap institució, federació, centre o club de muntanya, ni cap grup privat hi va donar suport explícit. Malgrat les iniciatives desplegades que van ser: pàgina web IEMM, publicació de la revista trimestral "El Passamuntanyes", conferencies mensuals per formació de metges de muntanya, beques anyals per estades de joves metges per assistència a muntanya, publicacions a revistes internacionals amb la firma IEMM, posada en marxa d'un programa de recollida de dades mèdiques de les expedicions i, sobretot, mantenir en contacte als metges de muntanya. 
Va ser un fracàs. Potser no vàrem saber fer la divulgació adequada. 
O potser no comptàvem amb els canvis socials que ja venien. 
Que venien al mon en general i a la muntanya en particular. Es van acabar les expedicions treballades entre amics. Les empreses van acaparar els permisos. Ja ningú podia anar a l'Himàlaia sense contractar una empresa per Internet. Pagar per que t'ho facin tot. Vols o no vols metge? I el metge està a sou de l'empresa i no és un amic. Ho vols? Doncs ho pagues. I si vas sol, tens problemes que els mateixos xerpes et recorden que no pots agafar-te a les seves cordes sense haver pagat. No s'han jugat la vida per posar cordes als sèracs pels pixapins i turistes que no paguen.
Pels aventurers: encara hi ha muntanyes de més sis-mil metres on no hi ha pujat mai ningú a valls inhòspites i solitàries. Però sempre hi ha una empresa nepalesa, kirghisa, rusa o americana que té el dret del govern per organitzar-ho tot i us demanarà uns diners per anar-hi.
Aixó ha portat a alguns abusos. Veieu l'entrada següent: 
https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html
I a algun article i recomanació internacional per treballar de metge d'expedició, a sou d'una companyia de viatges i expedicons.  
https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/tatreveixes-treballar-de-metge.html
En tot cas, aquelles expedicions, també depenien d'un permís del govern, però la resta depenia dels expedicionaris i no hi havia ningú més a la mateixa muntanya. No teníem diners per pagar que ens organitzèssin l'expedició i ningú ens ho feia. Però podiem fer una expedició lliurement a la nostra manera amb pocs diners. Voleu dir que ara és així?

Si reviso les expedicions i els metges que podrien col·laborar m’en surten un munt. Amb algun encara no hi hem pres contacte: Annapurna Est 1974, Tirich Mir 1975, Sharagrar 1975, Makalu 1976, Noshaq 1977, Sharagrar 1977, Illampu 1978, Pisang Tse 1979, Gasherbrum II 1980, Lhotse 1980, Huascarán 1981, Manaslu 1982, Annapurna IV 1982, Everest 1982, Everest 1983, Lhotse Shar 1984 i Kangtega 1984. No em direu que no sumen una bona colla d’experiències. I encara, potser, o segur, en podríem afegir alguna més.
Pleguem de tanta feina intel·lectual per avui. A sopar i a dormir. Socialitzar amb els companys a la calidesa de la jaima. I llegir relaxat una estona amb la llum de l’espelma i el llibre sobre la pedra que fa de taula.

Dissabte dia 12 de Maig. Campament Base.
Quatre dies sense escriure. És que no hem parat. No hem parat però tampoc escalat. Feinada enorme d’empolainament i adequació del campament. Tres expedicionàries noves, l’Anna, la Carme i la Mercé.
Amb avui sis dies sencers seguits d’estada al campament base. Fa dos dies que van arribar les noies.
El dia 7 al capvespre tornàven els supererois capdavanters al campament base.
El dia 8 de Maig, en Toni Sors, tip i cuit d'esperar, va baixar del campament base a chukhung i a Dingboche. Allà va trobar a en Phu Tschering i a les tres noies. Expeditiu com és, va estirar amunt als iacs i el dia 10 arribava la caravana al campament base.
Les coses sempre canvien, en part per bé i en part per mal. Amb la seva arribada, algunes coses han canviat a pitjor. En Sher Bahadur va rigorosament de cul. Aigua calenta per rentar-se el cap. Ai! Les calcetes! Més aigua calenta. I la disciplina que teníem el menjar, també a prendre pel sac. En Sher ha cuit poques patates, que ara som més! A bullir més patates. Ara ja en tinc prou de patates, ara vull el flam. I el plat encara curull de patates bullides. I amb el menjar i el combustible mig racionat. Fins que en Toni ha esclatat:
- Doncs no hi ha flam fins que no s’acabin les patates! Ni que sigui per demà esmorzar!
I així ha estat, que el cap d’expedició és molt cap d’expedició. Tothom a ratlla, que això vol ser una expedició a l’Himàlaia i no un viatge per turistes capriciosos. Sense postres i patates bullides per esmorzar l’endemà. Per sort, bon humor i un bon tip de riure.
És clar que no tot han estat pegues i desori i descontrol. El campament ha guanyat en vida i en tots els aspectes. Les nits sòn més plàcides; o menys, depèn de com es miri. L’enyorança ha desaparegut.
Ahir va ser el primer dia de bon temps integral. Tot i que va nevar una estoneta a migdia, només va ser un cap de núvol. Va fer una nit clara, en quart creixent, esplèndida, d’aquelles que costa de veure i que et fa extasiar sota aquella bòveda amb jocs de llum i color. Avui no ha estat tan bo, però molt millor que de costum. A veure com seran els propers dies...
Aquest matí han marxat amunt la Theta i en Manu. Ja deuen ser al campament 1. Demà pujarem els demés, quan ells arribaran al campament 2. Altre volta a batallar. No em fa gaire gràcia, però caldrà resistir com sigui els propers quinze o vint dies.
Llarga conversa amb en Phu Tshering. Demà tornarà a marxar cap a Kathmandu i serà de retorn el dia 23 ò 24. El correu va a peu que no hi ha diners per agafar l'avió de Lukla. Ens reservarà bitllets per l’avió de Lukla i ens enviarà un portador amb arròs, patates, cebes, alls, fideus i kerosé, que tot plegat comença a anar escàs al campament base. I, si es pot, ous i formatge.
El dia 26 ò 28 vindran els iacs i tirarem tots avall. A primers de juny ja serem a Kathmandu. Aixó si no ens toca baixar a peu.
I pujar a l’Island Peak? De vegades fem fantasies mentre sopem; com que el tenim inclòs en el permís del govern del Nepal, podem pujar-hi sense conflictes. Ja veurem com van les coses. És un premi de consolació modest si no coronem el Lhotse Shar, però requeriria un dia sencer, ben llarg, o dos, des del campament base. Chi lo sa...

Diumenge 13 de Maig. Campament 1.
He pujat en unes quatre horetes. Ja es veu que em vaig aclimatant i que conec millor el camí. He pujat amb el martell-piolet i, per fi, he recuperat els dos famosos pitons d’antigues expedicions que ja no fan servei. Autèntiques peces de museu per la col·lecció. A més a més, a la muntanya com menys mandangues hi hagi, millor.
Quan he arribat a la tenda, en Sergio ja feia un quart que hi era i anava recollint i filtrant aigua per la sopa del dinar. En Mani u la Theta avançaven per les cordes fixes a la ratlla dels 6000 metres. Massa baixos per l’hora. En Toni ha dit que sortiria del campament base cap al tard, per estalviar-se l’assoleiada de la glacera.
Capvespre. Que aquí el capvespre comença cap a les tres de la tarda, que és quan s’amaga el sol al darrera de l'Imja Tse. Intent de comunicar amb el campament 2 fracassat. O bé no han arribat o bé el lloro està malalt i no pot garlar gaire. Aixó és força probable perquè com que anem ben escassos de piles, he posat les que havíem donat per gastades després de rebregar-les i deixar-les a l’escalfor del sol dos dies. Enginy expedicionari que no sempre funciona.
Sòc a la tenda amb en Sergio, que llegeix ben concentrat, mentre jo vaig escrivint i fonent neu pel sopar. Jo ja m’he quedat sense llibres. Cap noticia dels altres.
A veure com ho escric. Tinc temptacions de fondre el diari amb la carta que voldria escriure a l’Anna. Com si digués, Anna, tot just m’he acomiadat de tu aquest matí, i ja noto la teva absència amb tot el seu pes opressiu.
En el fons, Anna o diari: perquè collons hem tornat a pujar si jo tinc molt clar que hem mossegat més del que podem mastegar? No tenim prou força per pujar en atac alpí ni prou temps ni suministres per un setge a la muntanya.
Només ho veig jo o és que només ho dic jo?

Carta:
Anna, fa una estona he llegit, rellegit, les teves cartes. No sé com podré arribar mai a expressar, ni parlant ni escrivint, com t’estimo. De vegades s’em posa la pell de gallina i m’esborrono quan llegint el que escrius m’afiguro el que sents. I jo, en canvi, que no t’ho sàpiga explicar... Quan vas arribar al campament base, carregada i cansada, i que jo no sabés fer-te millors moixaines ni abraçades. I menys en públic.
Si, tu ja saps que t’estimo com només estima qui ja ha aprés el valor de les paraules “companya” i “lleialtat”. Et sento la meva companya molt per sobre d’un cos bonic o d’una pell suada. Per damunt del que m’agrada i del que no. Per sobre de ser lluny o ben a prop, més enllà d’excitació o d’avorriment, Anna, ets el millor que m’ha pogut passar en aquesta punyetera vida. Com que soc un sòmines, pessimista de profunditat; com que sovint em sento embrutit perquè la vida no és el que m’havien explicat amb frases espaterrants quan era jove, la realitat és que la sento porca, bruta, curta i miserable. En el fons, pel que és, tant se valdria acabar aviat. Si no fos per tu.
Anna, Anna, com és que quan soc a baix amb tu no recordo mai l’angúnia ni la suor freda d’aquests moments? Melangia, n’hi ha, però no és ben bé això només. Enyorança, igual. N’hi ha però no ho explica tot. Aquest matí t’he ben pogut abraçar i, si molt m’apures, en tres hores em puc plantar al teu costat. Fa una estona ho he sentit ben profundament. Ens dirigim a una trampa. Anna, podria ser que aquesta sigui la darrera carta, si és que demà em toca anar amunt.
Es pot fer un cim així?

Les cinc de la tarda. Campament a l’ombra, però el sol encara pinta de vermell el cim del Lhotse Shar. Cap comunicació amb el campament 2. I res de res d’en Toni, que puja sol des del campament base. Almenys això era el previst. Però estic aïllat, sense noves. En Sergio, ben tranquil no deixa el llibre. Amb una espelma posada sobre tres llaunes, que sinó, queda massa baixa.
No ho reconeixeré en públic, però soc patidor. Potser és l’ofici. La meva feina és que no els hi passi res. Recordo. A l’Everest, fa nou mesos, malgrat tempestes i vents infernals, estava ben tranquil. Al contrari d’en Conrad, cap d’expedició i responsable de tot plegat, que estava fet un flam. Nervis i neguit. Però jo no tenia cap sensació o intuïció de perill i descansava ben tranquil. Aquí no és així. Pateixo amb cada cosa. Cada soroll és un esglai i només cal que em pari a reposar un moment perquè la neu, les roques o el vent em dibuixin cares turmentades, que sòn com els rostres de mares o dones que ploren. Aquestes cares ho envaeixen tot. Com si fos un avís per espantar-me.
No sé com serà demà, però fa uns dies només calia penjar-me de les cordes fixes, que tampoc són cap cosa de l’altre dijous ara que ja son d’un gruix normal, perquè tot dins meu cridés “Avall, baixa, no perdis temps, corre!”. Com si alguna cosa m’avisés de que estic a punt de caure en un parany, que no he vist, que no sé on és, però que sé que hi és.
Tinc por de veure quin paper faré demà.
Prop de fosca ha arribat en Toni. Sense problemes. A punt per la sopa de llenties i cansalada.

Dilluns 14 de Maig. Campament 1.
Amb tot el que m’ha anat passant avui pel cap, estic fet un garbuix. És molt gros.
No he pogut pujar. En arribar a les cordes fixes, ben carregat, he tornat a baixar. Sòc un covard i ho deixo clar. No goso afrontar aquella cresta. M’imposa i m’obliga a fugir.
....
Sòc a la tenda fonent neu. Deixo tot a punt, els alls pelats, els bitxos sense llavors, per no haver de treballar quan tingui gana. Em preparo unes llenties amb fuet. Soc sol al campament.
Vès si no és idiota. Quedar garratibat d’angúnia al peu d’una aresteta. Com si no n’hagués pujat mai cap. Que passa? Són records de fa dos anys? Intuició? Premonició?
Sembla mentida que una persona que vol ser racional i guiar-se pel pensament científic escrigui aquestes coses, com assumint les pròpies limitacions. Com predicant que estic mal acabat o poc fet i que el raonament no m’ho controla tot. És clar que el passat pesa en les emocions. Fa dos anys van morir dos companys per decisions arriscades o poc sopesades. Alguna cosa m’ho recorda o m’ho clava al cor i em paralitza... Però la sensació d’amenaça que tinc és com de futur...

NOTA 2019. 
L’any 1982, intentant l’ascensió al Manaslu, vàrem perdre dos companys. Pujàvem sis amics i només quatre vam baixar de la muntanya. Podeu veure el relat a:

Les experiències viscudes modulen els sentiments posteriors i per això jo dubtava d’on venia aquella angúnia en aquells passos a la muntanya. Pensava que del dolor per la pèrdua viscuda al Manaslu.
Tot hauria quedat com un mal rotllo pel poc esperit d’aquest humil servidor de vostès, si no fos que l’any 1986, una expedició extremenya, amics nostres, va perdre un home en aquell mateix punt.
Però sobretot perqué al postmonsó de l’any 1987, repetíem aquesta mateixa ruta al Lhotse Shar. Es va repetir l’angúnia que m’oprimia el cor en aquella zona i em vaig tornar a quedar al campament 1. En aquella expedició, sobre els 7800 metres, van morir quatre companys. Els veterans Toni Sors i Sergio Escalera i els debutants Francisco Quiñones i Antonio Porras.  Pujàvem vuit companys i només en vàrem tornar quatre.
Va ser una casualitat o era una premonició tres anys abans? Ves a saber. El que és segur que no era inventat era l’angoixa. Encara més quan l’any 1987, abans de l’accident, vaig escriure una carta descrivint aquella angúnia. Temps després es va publicar a la revista “Cingles” de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. La podeu veure a: Cingles nº 63 Novembre 1987

El relat d’aquella expedició encara està només a les llibretes escrites a mà dia a dia.
Abans de publicar el relat de Lhotse Shar-87, encara falten Everest-85 i Àfrica-86. Tot arribarà.
El cas és que tinc clar que jo no escalo contra el meu estómac. Si calgués pujar per salut o per atendre algú no hi haurà més pebrots que pujar, però escalar per ganes, no és el cas.
Que és el que té aquest esperonet? Estimball enorme? Cordes primes? O sòc jo qui té inconvenients. Segur que soc jo.
Si voleu veure la ruta i l’esperó que comento veieu el film “Homenatge a Toni Sors”. Hi ha una esquema amb la ruta al Lhotse Shar. La trobareu a la pestanya “Pel·lícules”.

Solet aquí dalt. Torno a estar pessimista i trist. Ai, Anna, que em sembla que t’acabaràs pansint amb aquest mameluco de company que tens que ni sap fer festes ni estar content i feliç ni daurar una mica la punyeta de vida que li toca. Sempre patint.
Quina soledat, aquí dalt. El vent bat la tenda amb una sorollada que em farà tornar sord. Els meus braços sòn massa llargs i em sobren per abastar tot el que tinc a la tenda.
Sol.
16 hores. Faig solitaris. Cap comunicació amb els de dalt. A les 15 hores he sentit a en Toni Sors que intentava comunicar, però ell no em copiava a mi. Em poso les piles als calçotets, a veure si més calentones funcionen. Em sembla que encara tinc un recanvi, però no sé jo si estan millor que les altres després de tantes mullenes. Ho provaré més endavant.
I demà? Aquí esperant, sol i avorrit mentre els companys van pujant. I l’Anna al campament base a només tres horetes d’aquí. Ai, si ella fos aquí... Potser estic fent conductes esquizofrèniques. Estic a punt de posar-me a plorar, corrent morrena avall per arribar al campament base i sentir-me protegit. Pobret que solet que estava, cuidem-lo una miqueta!
És clar que em faria vergonya. Fa quatre anys ja vaig estar 13 dies gairebé sol a 6000 metres. Ara tinc el mateix que tenia allà: menjar, sac de dormir potent, una tenda, un fogonet, espelmes, un joc de cartes i aquesta llibreta. I uns llapissos per escriure, que els bolígrafs, sovint fan figa quan es gelen. És que ara sòc mes tou que aleshores? O hi ha alguna cosa diferent? L’amenaça...
No crec que aquest any això duri 15 dies més. Necessito fugir d’aquesta muntanya. És opressiva i amenaçadora. Els companys, o no ho senten com jo o no es queixen. Aguantaré aquí, és clar, i faré el que calgui fer, però el que és voler, voler, només vull que fugir d’aquí. Aquesta muntanya és la reina absoluta; i ho sap. I nosaltres som formigues. Però sembla que només jo m’en adono de que les formigues comencen a fer emprenyar a la reina. I si s’emprenya i se les expolsa, estarem ben fotuts.
18 hores. Capvespreja. Potser el dia somriu una mica més. El vent ha parat. Fa estona que els jocs de cartes solitaris em surten millor; ja porto 6 a 3 a favor de la mà esquerra. Cosa normal en un esquerrà. El sopar, amb arròs, llenties i cansalada, promet, si hi afegeixo alls, cebes i bitxos. I una mica de curry. Ara provaré per tercera vegada de parlar amb el campament 2. Si demà no em necessiten aquí, potser faré un viatge llampec al campament base per pujar unes bateries i un parell de llibres, que els que tinc aquí ja sòn finiquitats.
Embustero arribo a ser. Repassades les piles, més o menys operatives, encara en tinc dos recanvis. I qui caminaria sis o set hores, anant lleuger, per un parell de llibres? Excuses.
19 hores. Cap comunicació. Potser si que unes piles en condicions... El dia es va resolent en una batalla entre el sol i les boires. Mentre estava pendent del lloro, al cim del castellet, he anat prenent fotografies. Tres vegades, amb el teleobjectiu, m’he descobert apuntant avall, com si volgués veure on s’amaga el campament base. Però no es pot veure des d’aquí. Miro inconscientment cap allà. Avall...
He posat les llenties al foc. A les 19:10 hores. Quina olleta a pressió més xula, oi? L’arrós i la resta serà després.
Jo m’ho vaig embolicant tot sol per convèncer-me de que tot va bé. Aquells escalen i jo, fora de perill, puc fer escapades al campament base per aprovisionar-me. I d’aquí a pocs dies, avall cap a Kathmandu. Al fons, però, hi ha una peneta que em rossega. És clar que no sòc un valent, però tampoc és cap pecat abandonar una ascensió. Quantes vegades ho hem hagut de fer? I no he abandonat, ni abandonaré, als companys.
20 hores. Canvi de cartutx de butà. A veure si faré curt. Procuraré no fondre gaire neu i esperar que el sol ho faci al matí al gel d’aquí al devant.
Tornaré de provar d’enraonar amb els companys i, ja que haig de sortir, revisaré com està el campament de butà i portaré uns cubets de sopa de la bossa / magatzem.
20:20 hores. La batalla entre la llum i les boires, l’està guanyant el sol, que ja s’amaga. Pinta tots els cims d’un groc daurat. Tots menys el Lhotse Shar  que segueix embolcallat en un sudari gris i humit. Capvespre lluminós com poques vegades a l’Himàlaia i el Lhotse Shar amagant la cara rera una màscara de núvols i foscor. Serà antipàtic el punyetero?
S’acaba el dia. Ha estat una nit sense dormir i un dia ben cansat. Cansat i amb l’amor propi per terra. Ja friso per qué s’amagui el sol i comenci la nit. I no és que la nit m’agradi més; més aviat és al contrari quan estic sol. Tan sols és que això voldrà dir que s’ha acabat aquest dia tan estúpid. I que si aconsegueixo dormir d’una sentada hauré empès força les hores cap al final de tot això.
No m’arriba mai el moment de passejar per Kathmandu amb l’Anna, ben tranquils, i recordar com va ser fa cinc anys.
Fa el darrer resol; la darrera lluentor al cim de l’Ama Dablam. L’olla va fent xup-xup. La cantimplora d’aigua és plena i dins del sac perquè no es glaci. D’aquí a mitja horeta faré la darrera provatura de fer xerrar al lloro a veure si comunico amb els companys.
Quina vergonya, mira que no arribar ni al campament 2... Jo que volia arribar a vuit mil metres, després dels set mil del Manaslu i els set mil cinc-cents de l’Everest. Que depressa que oblido les coses. O potser només algunes coses. Gairebé no recordo les nits dels campaments d’altitud quan era sol. Gairebé no recordo l’angoixa de la soledat. Ara només recordo les tres darreres nits al campament base. Ara torno a viure unes estones penoses. Derrotat, malfiant d’aquesta muntanya enemiga, sol. Quan reculli els petrecols i comenci a baixar, tot somriurà.
Mirant la posta de sol, que és com un ballet que ja es porta la música, he pensat que si tingués música, això potser seria diferent.

Dimarts 15 de Maig. Campament 1.
Dins la tenda, sol.  A fora neva mansament, sense vent.
En Manu està malalt. Tot el dia pendent de la ràdio. Ningú ens hem mogut de casa. Ni aquí ni allà dalt. Diarrees ben líquides, sense sang ni moc. Cansament molt intens. Ell diu que no deu tenir febre, però la Theta em diu que ella el nota amb el front ben calent. De moment el tracto amb loperamida i cotrimoxazol, repòs i líquids abundants. Que lluny que és l’hospital... Ja puc anar aconsellant que que baixin, ja...
He passat el dia recollint aigua i filtrant-la. Cinc litres, que és la màxima capacitat dels estris que tinc aquí dalt. He fet un munt de txapatis, que farina en tinc. Uns quants normals i uns altres amb llet en pols i sucre, que han resultat molt bons. Ahir per sopar, llenties, arròs, cansalada, alls i bitxos. Avui per dinar, llenties, alls, bitxos, ceba seca i mitja llauna de mandonguilles amb pèsols. Poc variat, però boníssim. Entre això i treure neu de la tenda, ha passat tot el dia.
18 hores. En Manu té febre, esgarrifances i tremolors. Malament. El cas és que no ha tingut més diarrees; potser per això puja la febre, si fem cas a la vella dita: cosa dolenta, fora del ventre. Farem el mateix tractament vigilant que no s’enfili gaire la febre. Antitèrmics. Demà al matí cagant llets avall i sense jugar a fer el valent. Sortiré a buscar-los amunt i ja veurem si ens quedem al campament 1 o si baixo a en Manu al campament base. Nova comunicació a les 20 hores. Esperar.
Ara m’enfilo per les hipòtesis diagnòstiques. Tenim per una banda la febre i per l’altre les diarrees. Respecte de les diarrees líquides i negres, les atribueixo a enterocolitis i a les pastilles de ferro que pren per l’aclimatació. Caldria descartar que les deposicions líquides, la femta fosca i el cansament fossin deguts a sagnat digestiu i anèmia. Però amb l’aparició de la febre, crec que la cosa s’orienta cap a l’enterocolitis infecciosa. A més a més, en Manu va ser l’únic que va tenir una enterocolitis seriosa durant la marxa d’aproximació, que va durar 5 ó 6 dies i que es va caracteritzar per moltes deposicions, entre 6 i 12, cada dia, poc abundants, però molt imperioses i amb dolor còlic. Va millorar espontàniament. Caldrà que vigili l’evolució pensant em la disenteria amebiàsica, que es freqüent al Nepal.
19 hores. Malaltia a l’expedició. A més de 6800 metres. Aixó em torna  a l’any 1977 a l’Hindu Kush; allà vàrem haver de baixar a un company mig comatós per un edema cerebral. Serà això l’angúnia que sentia, aquella espècie de premonició? Més aviat penso que serà una pupa molesta però innocent, que pot fer que ens haguem de retirar aviat.
Tot el dia sol, anar rumiant i treballotejant en les cosetes per mantenir el campament. Tinc molta set i no serà per la calor i el sol. L’altímetre marca 5760 metres. Teòricament prediu bon temps. Però no para de nevar. Aixó si, aquests dies de mig maig tenim el millor temps que he vist mai a l’Himàlaia.
Passant el temps, a poc a poquet. Escric per fer una cosa o altre, a més a més de recollir i filtrar aigua. Menjar més no puc i a més a més no em sobra. Fotos tampoc, que tot és gris i fosc i només tinc la càmera petita...
Allau a la zona del Shar Tse. Deu ser gros perquè ha trepidat tot el campament. Coincidint amb la bonior i el tremolor, s’ha posat a nevar més. O era neu de l'allau llunyana?
Estic neguitós amb en Manu. Jugo i jugo a cartes per matar l’estona. Si escric, encara penso massa.  Espero...
Em fa mal la cara. No me la puc veure, però segur que sembla un mapa físic, per les crostes i pellofes que hi pengen. Sembla que avui m’he cremat la pell mentre treballotejava recollint aigua, que per cert, he millorat el sistema fent una sèquia, estenent els sacs a la poca estona sense nevar, parlant per la ràdio, rentant el mocador, etc. Fent els txapatis no, que els he fet dins de la tenda. Una creu, perquè poques coses em molesten més que tenir la pell untada i que s’hi enganxi la roba al coll enllardat. Però bé ho hauré de fer.
Tantes coses que tinc al pap i que hi hagi tant de temps inoperant. No soc capaç de concentrar-me en cap problema concret, com per exemple redactar la ponència sobre l’acetazolamida que tinc pendent.
Encara falta mitja horeta per la comunicació. Solitaris i més solitaris, sempre guanya la mà esquerra. Gens inspirat per escriure. Encara no he posat el sopar al foc. De fet, tinc mandra i l’estomac com replé; com si m’hagués atipat com un lladre. Però no és el cas. Segueixo amb set.
21 hores. Comunicació bé. Segons previst, ells demà avall i jo amunt. En Manu descansa bé. De moment no té febre.
A sopar i a dormir. Ja veurem demà.

Dimecres 15 de Maig. Campament 1.
7 hores. Nit sense història. Esperant la comunicació del matí amb un tassó de té amb llet ben ensucrat.
9:30 hores. Comunicació cada hora. Sanedrin interminable per veure que han de fer. En Manu es troba millor i de cap manera vol baixar. Ja no té diarrea ni febre. Per cert, em comenten, s’han acabat les pastilles que li donem.
No sé ni com escriure-ho. Ho intento.
Que collons dieu, que?!! M’esgargamello cridant indignat i sento que es queden ben parats; que li passa a en aquest, si tot ha anat bé? M’haig de calmar i entendre-ho. Arribo a comprendre. Només faltaria que seguís amb febre. Han matat la suposada infecció ofegada sota una muntanya de pastilles. Mecasumdena la que m’han fet! O la que li han fet al Manu! Havien de donar-li cotrimoxazol, dos comprimits cada vuit hores, però li han fet empassar vuit comprimits cada dos hores. És clar que han acabat la medicació; ha pres en una nit el tractament de més de cinc dies. I jo que només volia fer dia i mig de tractament! Ja es veu que m’explico fatal. No m’havien entès bé diuen... I si ara li ve una una insuficiència renal o una lesió hematològica per sobredosi, qui tindrà la culpa, eh?... M’indigno davant la ignorància, i em contesten que qué em passa, que no em posi així, que ells que sabien, que no hi ha hagut cap problema, que tot va bé i que ja baixaran a buscar mes pastilles. Però, colla d'inútils, algú pot creure que té sentit comú prendre vuit pastilles de cop? I repetir-ho a les dos hores? Aixó és sensat? Prou de cotrimoxazol, que ja us heu passat molt de mida! Que t'agafa, que ens expliques? Aquí tot va bé, calma't. Respiro fondo. Soc tan culpable com ells. Com és que he acceptat tractar les malalties per ràdio...? Calma. Els hi dic que la cosa té risc i que és millor que baixin a en Manu, ja el vigilaré i l’acompanyaré jo al campament base. No fos cas.
Ja veus, organitzo una farmaciola amb medicines per poder tractar els problemes en altitud i millorar la seguretat i resulta que encara puc haver fet mal a un d'ells. No es poden deixar escopetes carregades als nens ni medicines als ignorants... Soc tan culpable com ells. 
En Sergio assegura que baixarà al peu de les cordes fixes a buscar menjar, combustible i la 2ona farmaciola de campament que vaig pujar fa uns dies i que no m’amoïni més. Però en Manu diu, i els demés ho accepten, que de baixar res de res, que demà tirarà cap amunt. Avui descansaran. Repeteixo: sobretot, cap cotrimoxazol més! 
Un moment.... calmem-nos. No només m’explico fatal, sinó que a més a més, ja es veu que no soc ningú.
......
10 hores. Sòc al devant de la tenda, on l’aigua del desglaç ha fet un riuet. M’he engiponat una sèquia i una font amb un tros de paper de plata d’embolicar caramels i, poc a poquet, vaig omplint tots els estris d’una aigua neta que no em caldrà filtrar. De moment tinc les cantimplores. Vaig per l’olla.
El dia és ben clar i net, però bufa un ventet gèlid del sud bastant incòmode.
No em puc treure del cap la sobredosi de trimetoprim-sulfametoxazol, clotrimoxazol d'en Manu.
.....
Ja he fet el ple d’aigua i amb tots els estris i uns calçotets i uns mitjons ben nets. Em queden dos coses. La primera serà la nova comunicació a les 12 hores. La segona, si tot va bé i segueixen amunt, serà decidir quan i com baixo al campament base. Ha estat en Toni qui m’ho ha dit. Diu que, és clar, les noies estaran inquietes i que, si en Manu es troba bé, la millor feina que puc fer és la de missatger. No sé, però em sembla que el que volen que no els hi toqui gaire la pera...
Haig de revisar les farmacioles d’altitud, a veure que hi queda i a veure si cal pujar alguna altra coseta del campament base. Mira, aixeco el cul del roc on sec, vaig a guardar l’aigua, no sigui que s’ompli de sorra amb aquest ventet i miraré això de la farmaciola.
12 hores. Comunicació feta. Sense novetats al campament 2. Demà baixaré al campament base. Revisada la farmaciola. Tot està com abans excepte gran minva del cotrimoxazol que utilitzo de forma general com antiinfecciós. Així i tot encara hi queda tractament per tres dies si calgués. Estarà bé perquè, potser ja quedin pocs dies en altitud i, si no es necessita, serà que s’ha curat.
Segut devant de la tenda. Crec que ho he fet tot per avui. O gairebé. Em queda fer una tria del que baixaré demà definitivament al campament base. Però com que la roba sobrera em fa de coixí i de matalàs, ja ho faré demà al matí. Crec que baixaré un sac de dormir, els pantalons de ploma i totes les mudes i recanvis.
El dinar ja m’el tinc empescat, que no em cal rumiar gaire. Posaré dins de l’olleta a pressió, com ahir, el mig pot que queda d’aquelles mandonguilles tan dolentes. Amb aigua, llenties, bitxos, sal i alls. I una horeta bullint a pressió. Al capdavall, l’invent surt força bo i nutritiu i acabo panxaplé.
A l’hora del solet he estat fent fotografies. Tinc tres samarretes de qui ens ha ajudat una mica. La de Vertical, la de Santiveri i la del Centre Excursionista de Calella. Les he fotografiat assecant-se sobre la tenda, plegades com si fossin un escut, enganxades amb esparadrap invisible a la motxilla al costat del piolet, amb l’Ama Dablam i el Lhotse Shar de fons. Una vintena de fotos. És clar, però, que la composició no és cap virgueria, que avui fa una llum que ho crema tot i que funciono amb la càmera xicoteta, que és automàtica i no em deixa fer jugades mestres. Ara que, fotògraf manifestament incompetent com sòc, potser millor que la màquina s’ho faci sola. Si em deixés fer, segur que sortiria pitjor. En fi, l’intent era complaure als col·laboradors. Ja veurem que surt. Ja ho sentirem a dir.
I la salut? Dels companys i companya no hi ha res a dir, excepte el que ja tinc escrit d’en Manu. Sans com pomes fresques. Ara la meva. Doncs mira, no hi ha qui l’entengui. Aquest matí he saltat per les roques, fotografiant amunt i avall, cercant el millor enquadrament pujant dalt de les roques, cavant el rec de l’aigua vital, ajupit i dret, recollint aigua i portant-la a la tenda, estenent els sacs i la roba, feina física que Deu-n’hi-doret i ni un sol esbufec. Fort com un toro. O aclimatat com un iac, si vols. Però aquesta nit m’he hagut de despertar un munt de vegades amb sensació d’ofec. Respiració periòdica de Cheyne-Stokes per l’altitud, he pensat, segur. Respiració irregular a aquestes misses ja dites? Ja fa un més que som per sobre dels 3000 metres i amb l’aclimatació en marxa! La respiració irregular tipus Cheyne-Stokes només dura uns dies i amb la bona aclimatació tendeix a desaparèixer. Aleshores que és? Hipòtesis. Medicines alcalinitzants? Si no prenc res de res... Espera, espera... si que és veritat que havia pres aigua amb sals de “Litines”, que porta bicarbonat... És clar que no hi havia un sobre sencer a dins de la cantimplora i que no em vaig acabar l’aigua... No crec però caldria estudiar-ho una mica. L’alcalinització, que porta a hipoventilar, podria fer que augmentés discretament la hipòxia i reapareixés la respiració irregular. Se non è vero, è ben trovato. Un tema guapo per aprofundir una mica i fer una comunicació al congrés dels metges ximplets per les muntanyes.
Ja puc anar parlant del metabolisme del sistema respiratori, que si el nas és tapat, costa respirar. La sensació d’ofec creix quan el nas és tapat i s’ha de respirar per la boca. Tot plegat un embolic. Tot es barreja. Tinc els nassos fets una coca amb uns mocs espessos que no hi ha manera de que es desenganxin d’allà al fons i que tapen el forat de respirar, ara si, ara no. Més pupes: mal de coll. L’afta faríngea que feia tanta nosa fa uns dies, ja curada. Si? Doncs ara apareix el mal de coll. Atribueixo a faringitis d’altitud. Tota la mucosa resseca i vermella. Fa mal per empassar. Dormiré amb un mocador al nas, com els bandolers de les pelis de l’Oest. A veure si respirant aire humit...
Les pupes de les mans, en franca millora. Ara que va passant el temps i ja falta menys, em dec estar aclimatant en condicions i millora la microcirculació. Tot i que, això també caldria discutir-ho científicament. Potser amb l’aclimatació millora el benestar i la capacitat de fer exercici en altitud, però no tinc tant clar que millori la perfusió dels teixits perifèrics. Ja ho anirem veient.
Que més podria dir? Que la pell de la cara és com una màscara seca i coberta de crostes que, poc a poc, van caient. A sota surt una cosa que és com una pell que recorda, per més d’un concepte, a la pell del tomàquet. Excepte en una cosa. Les pells dels tomàquets no em fan mal.
11:30 hores. Veig a la colla de dalt que trafica d’una tenda a l’altre, però no es decideixen a sortir. En part, em sembla bé perquè és molt tard. I en part, tururut, un altre dia perdut. A veure que em diran a les dotze hores.
Així doncs, demà cap al campament base. Estarà bé perquè baixaré pes per no deixar andròmines per aquí. Menys feina per després. I pujaré algun llibre que no hagi llegit encara per matar les estones. I faré de “correveidile” amb les mosses perquè estiguin tranquil·les. Com que no tenim comunicació per radio amb el campament base, haurem de fer les comunicacions a peu. I per damunt de tot podré abraçar a l’Anna una mica; encara que sigui poca estona i hagi de tornar  a tirar amunt a la tarda.
Diumenge vaig sortir del campament base. Que llargs haurien estat tres dies a Barcelona o a Calella sense l’Anna. Aquí també sòn llargs, llarguissims, interminables, cada segon tota una vida. No et pots equivocar en cap moviment, que cremar la tenda o trencar-se un peu pot ser la mort. O potser sòn més durs que llargs. O els dies sòn llargs i durs. Si miro cap dins una mica, vist des d’aquí dalt, que poca cosa sòn tres dies quan ja han passat. Encara que siguin marcats per una por llunyana, melangia i tristor.
......
Per aquí, ara, s’escola l’aigua, avall, avall, a torrentades. Uns dies, vinga a gastar butà per fondre neu i uns altres nedant en tanta aigua que corre per sota de la tenda. Més de la que puc guardar, encara que m’engiponi reserves a llocs estranys; pedres còncaves, llaunes buides, bosses de plàstic cobrint una olla feta de pedres... Ja ve el monsó i l’estiu. Ja no fa tant de fred. Encara sort que he recollit tanta aigua com cabia a tots els perols que tinc quan rajava de gota en gota i era ben neta. Ara és com un torrent i arrossega moltes pedretes i molta sorra. Paper de filtre atapeït dins d’una llauna buida per anar treient les pedres.
Bé, anem per l’aigua i el dinar i esperem la comunicació de les dotze hores.
......
Dia clar, sense vent. Sento crits llunyans. Venen de la zona on treballa l’expedició txeca. M’enfilo dalt de les roques que dominen el campament 1. Amb el teleobjectiu veig una cordada de dos que s’enfilen lentament, poc a poquet, cap al seu campament 3. Hi ha un altre alpinista, bastant més avall, que està quiet. Sòn a uns tres quilòmetres d'aquí en línia recta. Allà penjats. Les veus ressonen a tota la paret sud. No sé on tenen la seva cordada de punta, però en tot cas, ho tenen ben complicat. L’agafis per on l’agafis aquesta muntanya és un problema. No existeix cap ruta fàcil. Miris on miris, arreu sòn sèracs que s’aboquen al buit, esllavissades de gel llisses com un vidre, abismes de roques, laberintes de canals i d’esperons penjats i altres amenitats agressives. Les rutes que es poden imaginar com protegides segueixen esperons sinuosos, gens obvis, que no sempre porten a un lloc per on seguir. Fan com una serp entre dos timbes verticals. Les allaus baixen per ambdós costats i te les pots trobar de front quan s’acaba l’esperó. Desemboquen a una paret de vidre. Aleshores travessa, a la dreta o a l'esquerra, ràpid, ràpid, fins a l’esperó més proper. Si algú volgué imaginar una muntanya inaccessible per bastir-hi el castell inexpugnable de tots els dimonis i els bruixots de l’infern, és aquesta.
17 hores. Les boires han tapat als txecs. Ja no he sentit res més. No sé si han tirat amunt o avall.
Segueixo sol. Dins la tenda. Fa uns minuts que m’he vestit. Fins ara era en pilota picada, estenallat sobre el terra de la tenda, fotut de calor, sentint l’aigua de desglaç passar sota la meva esquena. Un gust. Sense bellugar-me per res, aixafat i pla com una bleda assoleiada. Ara, però, neva i tinc fred. Ja no corre l’aigua. Tot ha canviat en minuts.
La colla de dalt, avui no s’han bellugat, però no sé que hagi passat res greu. Potser esperen que s’acabi de recuperar en Manu. Podrien, els molt punyeteros, comunicar per ràdio. Parlar, si que deuen poder parlar sense que els hi surti una hèrnia a la llengua, em sembla a mi. Doncs no. Cap comunicació.
Aquí puc menjar, dormir, fer solitaris, escriure aquesta merda de dietari, mirar i sentir la música del paisatge, jeure i somiar. El matins son prou feiners. Cal assecar-ho tot, rentar els perols, recollir aigua, rentar-se un servidor dins del que és possible per mantenir un vestigi de dignitat humana, organitzar el menú del dia, cagar i pixar, les vegades que calgui anant al lloc adequat i arreglar els desperfectes que van sorgint. Deu n’hi dó la feineta.
Després però, ve la tarda, i el capvespre. Tot es cobreix de boires, la feina s’ha acabat, excepte fer el sopar, fa fred i ja no baixa aigua. M’amago a dins del cau. Aleshores és quan surten totes les pupes i les llagues de l’esperit, que també està mig enfredorit. Que si estic solet, que si em deprimeixo, que si no tinc ganes de fer res, que si després de l’expedició que faré, etc? Que si serà pitjor que ara, que si vaja una punyeta de merda de vida.... En fi. Que no som res. I anem a menys.
Almenys els capvespres.
Torno a la crua realitat d’aquest campament 1. M’escalfo la cantimplora amb el rom, posant-me-la a la panxa. Ja es veu que no la puc acabar ni en cinc dies.
Perfecciono els jocs de cartes, afegint-hi la constància. En els darrers dos dies he fet 25 solitaris que m’han sortit bé i 15 que no. Bon promig; però és que m’hi miro molt. Aixó els solitaris clàssics. Si faig el Cruel només em surt bé un de cada vuit.
M’enfilo per les sensacions i els sentipensaments. Sòc en un balcó meravellós, penjat al buit, a 5800 metres d’altitud. A l’esquena, una paret esgarrifosa; als meus peus, les valls del Nepal cap al Ponent. I jo pensant en les meves obligacions i la feina, una mica, i en les meves penes una pila. No hauria de ser al contrari? Però ja es veu que sòc un tipus trist i consirós...
Au! fora penes. Aguanta i resisteix un xic més que demà potser podràs veure a l’Anna. Per cert que, ja cal que em renti a consciència que elles tenen el nas molt fi.
Curiós, amb aquesta pena de nas que Deu m'ha donat, que només serveix per aguantar les ulleres i per cremar-se i posar-se com un tomàquet al sol, resulta que no m'entero de res que faci olor. Malament. O pudor. Aixó potser és una mica de sort.
És clar que la pudor serveix com signe d'alarma de molts problemes. Gas que fuig del fogonet, olor de cremat si alguna cosa s'encén, de merda si t'has cagat sobre les calces i no ho has vist, que amb tanta roba, de vegades és difícil tenir-ho tot controlat. Si pudor vol dir sensació desagradable i és desagradable perqué la mil·lenària ment humana la pot associar a cosa dolenta o a un risc, la sensació de pudor, que és apresa i que no és igual pels humans o pels gossos, per exemple, serveix com signe d'alarma de que alguna cosa no va a l'hora.
És millor no tenir-la i viure feliç sense agressions nasals? O és millor tenir un nas fi i haver de treballar continuament front a les agressions olfactives? Em sembla que depén de si un vol viure feliç i que sigui el que Deu vulgui o si prefereix sobreviure com sigui al preu que sigui, per moltes renúncies a la qualitat de vida que hi hagi. Cadascú pot triar.
Filosofia. Teòricament cadascú pot triar el seu camí vital, però punyeterament, no pot triar el seu nas. Jo tinc el que tinc i només serveix per aguantar les ulleres. Sovint no serveix ni per respirar.   
He preparat les sopes de la nit. D’aquí a un quart, comunicació. Si volen. I el rom de la panxa que segueix ben fred i encara no l’he tastat.
T’imagines que l’Anna volgués venir a viure aquí dalt uns dies? Poder pujar, podria. Però potser gastaríem massa tiberi i gas. I els de dalt els podrien necessitar.
Em preparo una camamilla. Encara tinc temps abans de sortir amb el lloro cap a les roques.
18 hores. Bona comunicació. Res de nou. Demà ells amunt i jo avall. Baixo material que no usarem i pujaré subministraments. I llibres. Almenys, en tornar tindré lectura per matar l’estona. Per altre banda em costa comprendre com és que no veuen que estem fent una bretolada. Jo també soc muntanyenc, però aquesta vegada em sembla que estem fent el préssec. O potser pitjor, el canelo idiota, com fa dos anys al Manaslu. Allà, vam prendre més riscos dels que era sensat prendre donat el temps que ens va fer.
18:40 hores. Allau gros per la banda de l’Imja Tse. Reso perquè sigui lluny del campament base. No tinc gens de gana; un entreteniment menys.
Nova comunicació a les 20 hores.
Encenc l’espelma. Neva i ja és ben fosc.
19 hores. L’altímetre marca 5750 metres. O el campament ha baixat sol o ha pujat la pressió. El súmmum del bon temps. Però de moment segueix nevant.
Quantes hores dec haver passat segut en aquest sac plegat al mig de la tenda i amb tot el que necessito a l’abast de la mà?
M’estava passant pel magí una cosa... I si contesto a la comunicació des de la morrena i m’arribo al campament base avui mateix? Però això voldria dir deixar aquest campament sense arreglar i baixar de nit i nevant. Tenia pensat fer uns pedaços al campament; treure la tenda, refer la plataforma de pedres, que ara és al mig del canal de desglaç i refer la font. Ara neva massa per treure la tenda i refer la base de pedres.
A més a més, travessar la morrena de nit i nevant, potser m’hi tiro tres o quatre hores i acabo perdut i cansat. Demà, amb tot el dia pel devant, després d’apedaçar el campament, m’hi planto volant en hora i mitja. O dos, vaja. O sigui que d’aquí a unes horetes, part de les quals les passaré dormint, començaré a baixar. És clar que tornaré a pujar, però la següent estada serà curta, tindré llibres i hauré vist a  l’Anna.
Fa fred. Un fred que pela. M’amago al sac, cosa que té perill, perquè amb l’espelma encesa s’han de controlar bé els moviments.
Passem al departament científic. Pregunta: és possible determinar el bicarbonat urinari durant l’aclimatació? El primer problema seria disposar de l’analitzador en un campament base. Però si el poguèssim tenir i dibuixar la corba d’excreció de bicarbonat durant una expedició, podríem dividir el personal en tres grups: el control amb els qui no fan res especial, els qui prenguin acetazolamida i els que prenguin assíduament litines o altres begudes amb bicarbonat. I relacionar-ho amb l’aparició, o no, de mal agut de muntanya. Potser serviria per fer predicció de l’aclimatació. Paràmetre “excreció de bicarbonat” durant l’hiperventilació o l’exercici intens a nivell del mar i en altitud. Projectes teòrics. Ningú financiarà un estudi com aquest. Com que no aporta diners...
I encara en tinc més. Repassar a fons l’efectivitat de la CPAP (Continuous Positive Airway Pressure) i de la PEEP (Positive End Expiratory Pressure) en l’edema pulmonar d’altitud o en l’apnea periòdica de l’altitud. Si sembla que aquests sistemes tenen utilitat en alguns pacients respiratoris que hipoventilen o en cardiòpates amb trasudació alveolar, no podria funcionar també en alguns dels problemes dels muntanyencs amb l’altitud? De vegades hi ha hipoventilació relativa en la fase d’aclimatació i ocupació dels alvèols quan apareix edema pulmonar d’altitud. Podria funcionar. És clar que, aquest estudi és encara més complexe que l’anterior. No es podria fer en persones normals i caldria esperar que hi hagués malalts. Complicat.
Ara ja no neva. S’està destapant el cel. Llàstima, emboirat només per impedir que veiés la posta del sol.
Toma títol humil. “Intent de petita aportació a l’estudi de l’adaptació a l’altitud utilitzant acetazolamida. A propòsit d’una experiència”. A la fi em decideixo a explicar en públic una experiència viscuda prenent acetazolamida durant una expedició. Vull deixar clar que no es pretén demostrar res; tan sols aixecar la llebre i fer pensar als qui recomanen acetazolamida, a tort i a dret, anomenant-la “facilitador de l’aclimatació”. Vulgar excusa per vendre pastilles.
Escenari: any 1977. Expedició a l’Hindu Kush de l’Afganistà. Objectiu: el Noshaq, segon cim més alt de la serralada, de 7492 metres. S’estableix el campament base a 4500 metres i dotze dies més tard, cinc membres del grup arriben al cim. Al llarg d’aquells dotze dies, la meitat de l’expedició, els més joves i inexperts, preníem acetazolamida, 250 mg cada 8 hores amb la intenció de no tenir Mal Agut de Muntanya. Seguiem un programa d’ascensos i descensos que ens havia permés arribar a 5700 metres i dormir a 5300 metres, trobant-nos al segon o el tercer viatge en bona forma física a aquella altitud. L’altra mitja expedició, els veterans que no prenien acetazolamida, aquells dies, arribava al cim. Es podria discutir si la menor eficiència en l’aclimatació dels més joves era deguda a l’edat, a la inexperiència, a l’adrenèrgia i el temor al desconegut, a causes innates de cada un o a que preníem acetazolamida. Però deixem-ho de moment.
Aquell dotzé dia, els alpinistes que tornaven del cim al campament 3, a 6800 metres, van trobar a un dels membres del grup en coma. De matinada els havia contestat que es quedava a la tenda i que els esperaria allà. Però 12 hores després ja no podia contestar. A més a més presentava edema perifèric generalitzat, molt evident fins i tot per a ulls inexperts. El rescat i descens d’un alpinista que no es podia valdre per si sol, va ser èpic. 
Podeu veure el relat als diaris de l’Expedició Hindu Kush de 1977 a partir del dia 9 d’Agost d'aquell any: https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html
Tornem a l’acetazolamida. El cas és que a) qui es va posar greument malalt per Edema Cerebral d’Altitud, prenia acetazolamida, a dosis de 250 mg cada 8 hores, que éra una dosi elevada. A més a més, b) els qui vàrem pujar al rescat també preníem acetazolamida. Amb les presses, però, els medicaments es van quedar al campament base. El cas va ser que els rescatadors estàvem més baixos de forma i aclimatació que els qui no havien pres res. La conclusió va ser que l’acetazolamida millora els símptomes del Mal Agut de Muntanya, però no protegeix de les complicacions greus i a més a més retarda la aclimatació normal. De fet, així ho vaig comunicar verbalment fa poc temps al International Congress of Mountain Medicine de Chamonix al mes de Març.
Ho redactaré amb cura i ho comunicaré per escrit al primer congrés que hi hagi.

NOTA 2020. 
Actualment problema resolt.
Podeu veure les recomanacions del Document de Consens dels Experts del Comité Mèdic de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (MedComUIAA).
Es confirma que l’acetazolamida només millora els símptomes del Mal Agut de Muntanya, que no protegeix de les formes greus i que si es pren més de 4 ò 5 dies, té l’efecte d’endarrerir l’aclimatació.
20:30 hores. Canvio de relat. Bona comunicació amb el campament 2. Allà dalt estan tots bé, preparant-se per atacar demà amunt.
Ja m’he fotut les sopes; substanciosíssimes, amb fideus, llenties, bitxo, força cansalada, alls, un cubet de sopa i les restes de la llauna de mandonguilles. Tota l’olla ben plena i ben espessa. I de postre un caramel i un traguinyol de rom. Calla, que encara hi tornaré abans d’anar al jaç.
Nit clara i estelada, però encara no ha sortit la lluna.
Demà pujaré també l’estri per fixar la càmera fotogràfica i podré fer alguna foto amb exposició a la nit.

Divendres 18 de Maig. Campament 1.
Passades les vuit del vespre. Sopat i nevant. Avui no hi ha hagut manera de comunicar amb els campaments de més amunt. Des de les tres, ho he provat cada hora en punt, excepte a les quatre de la tarda, perquè he acompanyat a les mosses fins al collet. M’ha semblat que baixar-les encordades em deixava més tranquil.
Dies interessants. Ahir al matí vaig treballar una horeta llarga per reforçar la plataforma de pedres de sota la tenda. I tornar-la a posar i omplir, és clar. Després, tot xino-xano, abans de les nou ja era al campament base. Mentre baixava vaig veure dos figures trescant rostos amunt per sobre del campament 2.
Campament base, oh, meravella. Matriu plàcida, dolça llar. Aigua per rentar-se. Rentar-me a l’estany, tot jo ben sencer dins l’aigua freda, com Sant Joan Bautista sota el sol. Lloc pla per passejar. Menjar. Menjar poquet, però, que no en sobra. N’hi ha menys aquí que al campament 1. Unes pomes fresques de Pokshindo que encara en queda un cul de bidó. Companyia de l’Anna. Dormir tranquil....
Punyeta! No tot és meravellós.
Revisades totes les pomes, n’he llençat dos que ja podriejaven. He deixat fora tres més, marcades pel punt fosc, que sòn les que ens hem fotut. En queden dotzena i mitja.
El dormir, queixa’t, amb mig fred, que només duia la part externa del sac d’alçada. Quan tingui una expedició rica portaré dos sacs. Un per dalt i un altre per baix.
I l’Oficial d’Enllaç, que està mosca. Diu que al campament 2 només mengen i dormen i que no s’enfilen amunt, i que qué és el que passa? Espero que només sigui que ja té ganes de plegar i d’anar avall i que estigui verbalitzant: o pujeu o pleguem! Però això depèn de nosaltres i no hi té res a dir. Mentre no s’hagi adonat de que portem uns walkie-talkies pels que no tenim permís... He explicat la versió oficial: he baixat al campament base a buscar medicines per en Manu, que no està tan greu com per baixar.
Des d’aquí hem vist dos figures, només dos, molt amunt, a uns 6900 metres, que es ficaven darrera de la cresta i desapareixien de la vista. Aixó ha de ser prop del campament 3. Com que en Toni em va dir ahir que ja pujarien a dormir al campament 3, em figuro que aixó és el que han fet i que, darrera de la cresta no els podem veure ni sentir.
Una aventura. He tornat a pujar al campament 1 amb les tres noies. L’argument per convèncer-les ha estat que, si pujàvem una mica de carn seca, ja pre-remullada i un dels darrers cartutxos de butà, els hi podia oferir un bon plat de llenties amb ceba, alls i carn. Aquí, al campament base ja només hi ha patates i arròs. Hem pujat xino-xano fins aquí dalt. Descarregades però asmades, que elles no estan tan ben aclimatades com nosaltres. Han arribat fent gresca i ben contentes a aquest balcó penjat al buit. Després d’unes fotografies, de recórrer els pocs metres quadrats d’aquest campament, d’esgarrifar-se veient aquesta tàpia que ens domina ominosament i que sembla que ens miri amb mala llet i de fotre’ns un bon plat de llenties amb carn, ou en pols, alls, bitxos i ceba, han començat a baixar cap al campament base. Les he acompanyat fins al collet, quan ja es pot deixar la corda i només cal caminar. Per ajudar si calia. Anaven cansades. Jo també però no tant. Les veia baixar insegures, les cames tremolant, molt cansades. Patia per L’Anna. Hauria volgut donar-li les gràcies per haver pujat i dir-li com l’admiro per haver anat fent, passa darrera passa, tot el matí, malgrat l’altitud, el cansament i la set. Allà, al collet, m’he quedat una altra volta sol, veient-les baixar. Desolat. Sol com una òliba, mirant com baixaven morrena avall cap al campament base. Abans d’arribar dalt de les roques on és el campament 1, ja les veig a baix de tot de la morrena pedregosa sobre la glacera; només els hi cal trobar el corriol que puja fins a la morrena sorrenca antiga on hi ha el campament base. He calculat que abans de les sis, quan s’amagui el sol i comenci a fer fred, ja serien al campament. Espero que hagin arribat bé i seques, que ara ja torna a nevar.
Ara aquí dalt, sol com un mussol. L’Anna, ja sabia que el meu sentit de l’obligació m’obligava a tornar a pujar i a quedar-me aquí. No m’ha fet cap comentari. Li agraeixo molt. Fins aviat.
Sant Tornem-hi. Altra volta aquí dalt, sol i penjat. Fa una estona, entre la boira, intentava parlar amb els companys de més amunt. Intentava, també, foradar la foscor i la boira amb el llum per veure si ells feien igual. Debades. Cap contacte.
Tot sol, dret dalt la roca més alta del castellet, enmig d’una foscor i un silenci que només trenca el murmuri del nevar i la caiguda d’algun serac llunyà, pensava: que petita és la meva tenda; que petit el petit mon que em protegeix i em dona tot alló que necessito per viure aquí dalt. Sentia com aquest petit mon, tan confortable, amb la tenda, el sac de dormir, el fogó, el rebost amb menjar sec, l’olleta a pressió, els llibres, les espelmes per escriure i llegir de nit i altres amenitats que em fan sentir a refugi, podria desaparèixer de cop, en una bufada. Aleshores que poqueta cosa seria jo sol aquí dalt. Com podria baixar amb les carcasses de les botes dobles sense els botins, sense llum ni aigua? Podria trobar el piolet i els mosquetons per baixar si una bufada s’emportés el campament 1? Només caldria la voluntat maligna d’aquells ulls grocs mirant de cua d’ull o de trascantó a aquest pobre alpinista, perqué una allau, un llamp, un esllavissament de pedres, el vent, la neu, una tempesta o el que sigui i més li agradi a la muntanya que ens rodeja, em convertís, en un moment, en no res. O, en el millor dels casos, en un fugitiu desesperat que intentaria baixar com pogués al campament base o al poble més proper. Baixar descalç o com fos, però arribar viu.
Sovint sento sobre meu aquests ulls malignes. Aquesta muntanya és com una pantera de les neus, mirada felina groga, que em mira arronsant el llavi i ensenyant les dents amb un gruny amenaçador. Potser per això no pujo més. D’aquí estant, en poques hores puc arribar al campament base, ni que fos descalç i despullat.
Plego per avui. A sopar i a dormir.
I sense notícies de la colla del campament 3...

Dissabte 19 de Maig. Campament 1.
Ja hi tornem a ser. Capvespre nevant, sol al campament 1. Sense cap notícia del que passa al mon fora d’aquesta tenda. Cap noticia i el cap amb els de dalt; cap notícia i el cor amb les de baix.
Conclusió primària per la posteritat: això de tenir sentit del deure és una cosa molt pesada. No sé si argumento o somnio, però mireu: l’Anna és al campament base. Soleta. Jo aquí penjat, en conserva per si algú de dalt necessita un metge o un alpinistade segona. I mentrestant, el temps, que sòn faves comptades, va passant implacable, jo tinc cada dia més péls blancs a la barba i ella més arrugues a la pell. Com és que no estem nedant en algun dels gorgs d’aquests boscos, conversant amb els amics, visitant monestirs i acampant en un prat verd veient la posta de sol de l'Himàlaia? O potser menjant algunes delicadeses de les que es poden trobar per aquí. Tot això en lloc d’aguantar aquí dalt. Que s’aguanta per obligació sentida i acceptada, que no signada ni imposada. I aquí serem fins que als ximplets de més amunt els hi passi per la barretina que ja en tenen prou d’enfilar-se. Ja deu ser això, ja; que som una mica ximplets.
Tot és molt difícil. És complexe d’entendre i d’explicar. Em ve al cap rumiar que si tota la vida fos tan vital, juvenil, sensual i bucòlica en una Arcadia feliç com la que descrivia fa una estona potser no seria tan divertida. Una mica d’equilibri entre el yin i yang pot donar suc a la vida. La cervesa gelada és més bona si has passat molta set, oi? És clar que he vingut a pujar muntanyes en una expedició lleugera i que, decisió presa, ara no em puc fer enrere ni queixar-me més que en aquest sofert quadern, que ho aguanta tot sense protestar.
La pobra llibreta, el que ha d’aguantar... Si em queixés als companys de que estic sol, em diran: “Doncs puja aquí”. Si dic que aquest no és un bon pla, que intueixo pupes, mals i perjudicis, em diran: “Doncs molt bé; no pugis. Tu mateix”. Si demano comunicar més sovint, que no sé que fan: “L’expedició només té dos lloros afònics i poques bateries. No es pot fer més". I si els hi dic que a la porra amb tot, que baixo al campament base, ningú em dirà res, però em faré vergonya jo mateix. De manera que ja pots veure aquí a l’ermità, que s’estarà dalt d’aquestes roques fins que baixin els companys o en passi alguna de grossa.
I que no em puc treure del cap aquella cançó que cantava en Miquel Sànchez al Manaslu. És una cançó d’en Joan Manuel Serrat en castellà que amb l’arranjament pertinent diu:
Harto ya de estar harto, ya me cansé, y al campamento base yo me bajé. Que mas da, que mas da, aquí o allà...
18 hores. Sense comunicació de cap mena. Tot el dia, amagat dins la tenda, que va nevant i no es veu a un pam del nas. Tot el dia que em sembla que sento passes que s’acosten, però només és la neu i el gel que cruix. Si baixessin només ho sabria quan apareguessin a la tenda, que aquí dalt d’aquestes roques, no els sentiria pujar per l’altre banda.
Es veu que l’altitud em deteriora la vista. He passat mig matí, quan hi havia visibilitat, mirant al campament 2 i cridant. De vegades hauria jurat que hi veia algú. Altres vegades em semblava que només era la tenda, perquè ningú estaria palplantat allà dalt sense moure’s tanta estona. Però, entre núvol i boira volia semblar que es movia pel campament. Altres vegades, la taca fosca semblava quieta. Pagaria per tenir aquí dalt els binocles, tot i que els podria fer servir ben poca estona cada dia.
Ahir al vespre, d’una sentada, em vaig polir el primer llibre dels que he pujat. D’una sentada o, més acuradament, d’una estirada perquè era dins del sac de dormir. Novela negra; una de lladres i serenos prou distreta. Pedrolo. “Es vessa una sang fàcil”.
Pel que sigui, no he dormit bé i al matí em sentia embrutit, sense esmorzar ni llevar-me fins a quarts d’onze, tirat dins del sac com una bèstia sense esma. De fet, m’ha tret del sac el llum i la calor del sol sobre la tenda. Aixó si, a les sis, les set i a les vuit he sortit a les roques amb el lloro a veure si hi havia comunicació i m’enterava del que està passant allà dalt. Fracàs.
El matí segueix igual. Somiant fantasmes. Llegint el segon llibre. “Il Gattopardo”, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.
Quan he trobat les forces suficients, m’he fet un té, espès i endolcit com un vas de moscatell. Després m’he vist capaç de vestir-me, ulleres, barret, botes, i he sortit del campament, de deu metres quadrats. He canviat la tenda de lloc per aquell amor que tinc al dormir pla, que les pedres del terra es mouen. El desglaç ha convertit la plataforma de pedres en un estany ple de pedres punxegudes. O sigui que el terra de la tenda o és boterut i punxegut o és mullat i traspua. He refet la plataforma, canalitzant l’aigua del desglaç, posant pedres planes devant l’entrada i he tornat a plantar la senyorial residència. Mentrestant ho he anat assecant tot al sol. He treballat com un tontet durant tres hores. Com un tontet... ja es veu que gaire eixerit tampoc dec ser, perquè si no, no s’entén tot plegat.
Després nova fase d’embrutiment. Passant el migdia, sol de tarda que fa bullir l’estany del devant de la tenda. Tocava l’aigua i era freda, però el reflexe feia fondre l’espelma que tinc a la porta. Cansat. Despullat, que ni així podia aguantar la roba, m’he amagat dins la tenda. La llum del sol crema la pell malgrat la tenda i de tot el que hi tinc posat a sobre per fer ombra i aillar-me. Sé que he dormit una estona perquè he vist les imatges d’algú baixant per les cordes fixes; però també sé que sòn somiades perquè no he sortit de la tenda en cap moment.
Poc després, com cada dia, el sol es tapa i comença a nevar. El fred m’ha fet eixorivir. Vestit, abrigat, tapat, un té ben calent, un nou intent de veure algú al campament 2, intent ben inútil sota la nevada i també fracàs. Fracassos continuats. He menjotejat quatre bestieses. Altre volta, una altre vegada aquí tancat, dins la tenda i el sac, a escriure i a llegir.
I aquesta és la història d’un dia al campament 1. Un dia que passa a la història per no tenir cap història. Un temps viscut en provisional. Un temps en espera de que alguna cosa acabi o comenci. En espera d’un altre temps. Un temps en espera de que ens poguem dedicar a viure en majúscules. Serà que és veritat allò que deia aquell que la vida és allò que va passant mentre tu fas altres plans.
Potser és aquest el dilema. Hem lluitar i resistir amb l’esperança d’un temps millor o hem d'aprofitar i gaudir el temps que tenim? Perqué, es clar, si renuncio al que aquí no tinc, mira que és bonic viure aquí dalt, dominant el mon. Les valls s’estenen als meus peus com una catifa tova i fonda i el cel em dona un espectacle cada matinada i cada vespre.
Posta de sol. Meravella superior a una tocata i fuga de Bach en audiovisual. Cel destapat i un sol ponent que to ho pinta de colors, d’or, amb pinzellades de biaix que fan ressaltar llums i ombres. Canvi continu dels colors i de les llums que van canviant cap a la foscor total, fonent-se en els darrers vermells. Allà baix, la vall es cobreix amb una capa de núvols de plata, que contrasta amb els cims que el sol ponent pinta d’or. Si tingués l’altre càmera fotogràfica... a veure com es comporta aquesta petita. A la meva esquena, però, el Lhotse Shar amaga la seva mirada maligna al darrera de vapors, boires i cortines fosques. Amb prou feines arribo a veure, de tant en tant, la tenda del campament 2.
Fa un fred gèlid. M’he hagut de tapar les mans i el nas.
Ni un moviment visible al campament 2 ni més amunt. Que deuen fer aquella colla? Pregunta: sòn tots quatre junts o hi ha algú al campament 2? Si ahir els vàrem veure cap als 6800 metres, podria ser que avui arribin al campament 4 a 7200 ò 7400 metres. Demà bivac a 7850 metres i dilluns 21 de maig al cim. Si fos així, dimecres o dijous (dies 23 ò 24) en sabrem alguna cosa.
Optimista em veig. Però em sembla que només és una postura racional que em fa seguir el cervell. Quan pregunto al cor: Que collons fan, on collons sòn i que collons pensen fer? I plana per sobre d’aquestes preguntes una amenaça fosca.
21 hores. Res de res. Sol com la una. Si almenys l’Anna fes llums des del campament base... És clar que des de la seva tenda fins un punt que jo pugui veure des d’aquí hi té més d'una hora de camí entre anar i tornar. Trist dia.
I el pitjor és que demà serà igual.

Diumenge 20 de Maig. Campament 1.
Les vuit del matí i encara no he sortit de la tenda. Ni per comunicar ni per pixar. A pastar fang.
Avui estic avorrit i emprenyat, però no embrutit com altres dies. Encara em sento humà. Allunyat de tots, aïllat del mon, presoner del deure i altres amenitats, totes ben humanes. Llegeixo i llegeixo, però si això dura gaire em quedaré sense llibres.
Per disciplina em llevaré, em vestiré, em pentinaré i, amb barret i ulleres, sortiré a collir aigua i potser, potser, em rentaré si aquest sol tan voluble no m’hi posa pegues.
Un altre dia que passaré esperant notícies. Pujar al campament 2 és inoperant perquè no sembla que hi hagi ningú. O sigui que a controlar qui passa per l’aresta entre els campaments 2 i 3.
A veure que tindrem avui.
12 hores. He rentat, els mitjons, els calçotets i jo, al xaragall. Net i polit com una patena. Començo el diari d'avui.
El rellotge és implacable, però és tan lent...
Avui ja fa quatre dies seguits que sóc sol en aquesta tenda.
Una tenda muntada a l'únic punt pla, que de dia és sobre un estany de neu fosa i de nit sobre el gel. No hi ha més lloc. Tot plegat és dalt d’una torre de roques amb no gaire més de dotze metres quadrats per estirar les cames. I sense badar si no em vull cardar una castanya, dos-cents metres més avall.
Tot el paisatge és meu, fins al fons de les valls del Nepal.
Tot, llevat del Lhotse Shar, que s’aixeca a la meva esquena amb una presència ominosa. Dic a l'esquena perqué no hi ha pebrots de mirar-lo a la cara. Una presència que s’imposa tota sola a la resta del mon. Una presència que em vigila i m'aclapara.
Vaig passant el temps enfeinat. No tan malament com si fos empresonat, però alguna cosa hi ha d’aixó. Treballo, arreglo cada dia la plataforma de la tenda, que es va movent i desfent amb el desglaç de la primavera que avança. Preparo la pitança, jugo a cartes, escric a estones i llegeixo molt. De quatre llibres que he pujat ja m’he polit dos.
Quan el temps és clar, vigilo les arestes i parets que s’enfilen amunt. De moment cap moviment humà. Només algunes allaus aquí i allà.
El rellotge de sorra va deixant caure els granets un a un, lentament. Per molts que n’hi hagi, poc a poc van minvant i un dia s’acabaran. Ja fa temps que vaig notant aquest lent fluir de la vida que es va escapant com la sorra del rellotge entre els dits. Encara no tinc trenta-quatre anys i ja sento que tot és diferent del que solia ser abans. Ja no puc escalar a Montserrat com l'aranya que era quan tenia vint anys. I si ara ja no puc fer allò que feia, doncs em mato a guàrdies a l’hospital, vinga a treballar, i vinc a l’Himàlaia a buscar no sé qué...
La vida ha buidat alguns grans de sorra i ja no puc fer el mateix que feia abans. Toca adaptar-se al que hi ha i al que es pot fer, em diuen els assenyats. Potser sí, però la vida d’adolescent era molt més divertida i apassionant.
Aguantar el rellotge de sorra, amb l’únic objectiu de que no es trenqui fins que es buidi del tot, s’em fa molt pesat. Sobretot sabent que cada vegada costa més aguantar-lo i que el final és sempre el mateix. Potser per aixó faig expedicions. És fàcil que en un mal pas, el rellotge de sorra em caigui, es trenqui i així s’acabi l’agonia i el suplici d’haver-lo d’aguantar i de protegir contínuament. Com que ja sé quin serà, tard o d’hora, el final, perquè haig de lluitar tant? De fet és un debat antic: si la mort és inevitable, perquè enfrentar-nos’hi?
Potser és un tema de dignitat. No es tracta de si ens enfrontem o no, de si lluitem o no. Es tracta de com ho afrontem i amb quina enteresa ho fem.
Que m’he explicat? Potser no gaire, però no en sé més. No em feu cas. Soc metge i alpinista, no filósof ni escriptor. Per això tracto als pacients com un filòsof, escalo com un escriptor, escric com un metge i penso com un alpinista. Un garbuix.
Un garbuix? Si? Doncs espera’t que ara ve la contradicció. Aquesta vegada he trobat un lloc, una situació o un pas, que m’angunieja. Irracionalment sento que no haig de passar per allà. I en lloc de llençar-m’hi de cap, a veure si s’acaba el suplici, m’aturo. Com que el pas segueix allà mateix, els companys hi passen i jo no els segueixo, m’entaforo en un forat on no tinc res més a fer que sobreviure, pensar, rumiar i fer voltar el cap. Tot plegat, una muntanya de sentipensaments, sensacions, tristors i penes que van empitjorant com més ho vull racionalitzar. Deu ser que per sobre de l’estat d’ànim hi ha l’instint de supervivència. Deu ser que a qui és feliç tot li està bé i per qui és patidor tot és una creu. Ja ho diuen.
I aquí penjat. Quatre dies sobre unes roques, treballant per mantenir la tenda ben plana i el sac de dormir sec. Vigilant de no caure roques avall.
I ara a fer el dinar. Perqué que és la felicitat del pobre alpinista solitari sinò un bon perol de llenties amb cansalada?
Acabada la feina de manteniment del matí, quan s'amaga el sol, pujen els núvols del fons de la vall i tot es gela, toca amagar-se a la tenda. I quin plaer millor que cuinar i menjar?
Recepta: Una olla a pressió petitona plena de neu, un sobre de sopa de crema de pollastre, sense pasta, quatre grans d'all que abans he sofregit amb la cansalada, una culerada de kursani nepalés ben picant, un tall de cansalada tallat a quadrets i un grapat de llenties que tot el matí he tingut sobre un mocador en un lloc on l'aigua raja i les remulla. Avui no sé com sortirà, però altres dies ha estat l'àpat potent del dia més satisfactori de la vida del pobre expedicionari solitari.
En l'improbable cas de sobreviure a tanta expedició, sempre em quedaran aquests moments de vida intensa. Les potents escudellades de carn i llegum i les postes de sol sobre les terres baixes que domino. I si no sobrevisc, que hi fa? Carpe Diem. Agafa el moment i extreu la felicitat que té cada moment.
Però com no ser un pessimista si vaig veient caure els granets de sorra i la neurona, àgil i lúcida, sap que és el que va venint.... La pell arrugada, la pèrdua de forces, la flacidesa dels músculs, el cos, company de tantes aventures, que es va desballestant i adolorint, ja incapaç de seguir el que demanen el cap i el cor, cada vegada més avorrit i rondinaire.
I, mentre escrivia, ja han caigut dos granets més de sorra....
El rodolí del dia:
Noia, ja vas veient quin pessimista,
potser que m’aviis a fer punyetes,
no t’hi amoïnis ni et posis trista,
és que sòc un somicapenetes.

NOTA 1999.
Anys després d'escriure aquell diari es va publicar l’article científic que us afegeixo i que us recomano. El resultat de l’estudi diu que ser feliç no depèn de cap circumstància exterior. Depén del teu interior i no de l’exterior. Es pot ser feliç al mig de desgràcies i es pot ser infeliç en el major benestar. O ho ets o no ho ets. I punt rodó.
És clar que, els autors, de mentalitat i formació anglosaxona, assimilen felicitat amb benestar (well-being) i això potser no sigui així a totes les cultures... A més a més, cadascú pot canviar el seu interior amb una infinitat de tècniques psicològiques i de creixement personal o a base de medicaments, etc.
Psichological Science Vol 7, Nº 3, May 1996
Happiness Is a Stochastic Phenomenon
David Likken, Auke Tellegen. First Published May 1, 1996
Happiness, or subjective well-being, was measured on a birth-record-based sample of several thousand middle-aged twins using the Well-Being (WB) scale of the Multidimensional Personality Questionnaire Neither socioeconomic status, educational attainment, family income, marital status, nor an indicant of religious commitment could account for more than about 3% of the variance in WB From 44% to 52% of the variance in WB, however, is associated with genetic variation Based on the retest of smaller samples of twins after intervals of 4 5 and 10 years, we estimate that the heriability of the stable component of subjective well-being approaches 80%

Altres escrits i films relacionats:

En fi, prenem-nos-ho amb conya, que com més granets de sorra cauen, contradictòriament més pesa el rellotge. I fem-nos preguntes.
Per quins pebrots m’he embolicat en això de les expedicions? Recapacito.
Cada expedició és diferent. La de fa dos anys al Manaslu es podria descriure amb les paraules de lluita, vent en contra, duresa, mort, llàgrimes, dolor i fam. A la de l’any passat hi va haver esgotament, altitud, fred, brutícia, resistència al límit, però ni fam ni pena. La vaig passar feliç amb la sensació estimulant de saber que hi havia molts ulls mirant-nos. Cap angoixa grossa. Decepció en tornar sense cim i prou.
Aquesta expedició, en canvi, és diferent. Des del primer dia que vaig tocar la paret, una angoixa va creixent a dins. Com la por irracional que té l’ocell devant de la serp. Alguna cosa sento cridar des de dins del cor, de les venes i dels budells: “Fuig, fuig. Fuig!”.
Com que sòc persona raonable que es mou per arguments racionals i poc donada a les actituds emocionals, no ho faré. No fugiré. Compliré el millor que pugui amb el que el cervell i l’esperit, agermanats, em diuen que és el meu deure. Però em sento, i em sentiré, fatal fins que, motxilla a l’esquena, pugui baixar d’aquest campament per no tornar-hi més.
19 hores. Aquest rellotge és cada dia més mandrós. Es mou amb una peresa infinita.
Fa un vespre gèlid, però amb el cel ben net. No neva. Devant la tenda estic preparant una mica de sopar. Més per avorriment que per altre cosa. A l’olla bullen uns fideus. A l’altre cassola he sofregit uns alls i cebes seques amb uns talls de fuet. Després ho conjuminaré tot plegat. I els bitxos que no faltin, que si pica, escalfa més.
El capvespre és preciós. Com m’agradaria ser al campament base amb l’Anna. Asseguts sobre una pedra i mirant aquest cel que canvia de color a cada segon. Es trencarien totes aquestes malastrugances que m’assetgen i m’oprimeixen el cor.
Espera’t, espera’t que això s’omple de fum de la cansalada. Ho treuré del foc. 
........
He sortit a fora per mirar, amunt i avall. No hi ha ningú a la vista. La nostra ruta es veu solitària i orgullosa. Cap al campament base tampoc es veu ningú de fa dies. A la ruta dels txecoeslovacs tampoc es mou res ni hi ha cap llum; només al matí hi he vist unes figures al seu campament 2, però no es movien d’allà. He hagut de tornar a entrar. El capvespre s’està tapant i fa un fred que pela.
Ja es veu que m’haig de prendre això d’aquí dalt com si fos una guàrdia. Com si fos un cap de setmana que haig de passar en aquell soterrani que és el Servei d’Urgències de l'Hospital de Sant Jaume. És clar que allà, la guàrdia dura un o dos dies i aquí ja ho veurem. També és veritat que aquesta torre de roques no és un soterrani i que puc sentir-me l’amo del mon. I que allà tinc molta feina i que aquí la vida és més contemplativa. I que a l’hospital som una bona colla i que aquí soc sol com un mussol.
Rumio.
La corda fixa que comença a la porta mateixa de la tenda, em marca el camí de casa. Em recorda aquella cançó de John Denver, “Country Roads, take me home, to the place I belong...”. "Camí ral porta’m a casa, al país d’on jo soc"...
Fa fred i tot a la tenda està ben empudegat i esquitxat del fregir la cansalada. Merda, merda i remerda; tan que m’agraden l’aire pur i les coses ben netes. Estava ben bo, però no ho tornaré a fer. Altrament, m’en queda ben poca de cansalada. He fet inventari aquest matí. Tinc aliment encara per una setmana. O potser més si vaig amb cura. Tinc quatre cartutxos de gas a més a més dels dos que estan posats als fogons. Ben provist en general, tot i que voldria tenir una ràdio, música i més lectura.
Rellegeixo i sento una mica de ràbia. No sé si em ve del que he escrit o de com es pot interpretar. Em sembla que no ho he escrit, descrit o explicat bé. Més de quatre poden pensar llegint això:
- “Vaja una dramón que ens explica aquest tou penetes! Té tot el que necessita per no fer res i es descompon i somiqueja per haver d’esperar una setmaneta de res solet, pobret, en un campament que és ben segur. Potser incòmode, però segur si un terratrèmol no fa caure el Lhotse sencer. Tampoc n’hi ha per tant! I els que s’obren pas muntanya amunt no ho tenen més difícil? I si no t’agrada perquè hi pujaves? I perquè no fuges muntanya avall si no t’agrada?"
Merda, remerda i recontramerda. Que malament que m’explico. L’altitud em deu tenir les neurones perjudicades. O és que no serveixo per escriure. Mira, cadascú ho sent com ho sent i si per mi és dur, angoixant, avorrit i trist, sentir passar les hores i els dies en soledat, doncs deu ser que és dur, angoixant, avorrit i trist, sentir passar les hores i els dies en soledat. Jo compliré amb el que calgui, que seria vergonya grossa desemparar als companys, però deixa’m que en parli i ho escrigui. I qui s’en rigui de les meves angúnies, que ho vingui a fer ell o que calli per sempre.
De vegades, aquí dalt sol, parlo com si l’Anna em pogués sentir. Li dic en veu alta, mira, aquí tot és molt provisional. Ara em programo la feina de manera que duri el màxim de temps. Per estar tan temps com sigui possible ben ocupat. Perqué si no, haig d’escriure. I com que no sòc gaire bò en això, vaig provant paraules i paraules i no trobo cap que em convenci. Les frases, de tant remenar-les perquè siguin boniques, curtes, precises i poètiques s’em queden ben buides. I salto d’un pensament a un altre i d’un relat a un tema que no hi té res a veure. I és que no tinc res a dir; només escriure i matar el temps.
Ja podria escriure alegries i relats feliços, però no em surt. Estic trist i desesperançat. O estic encongit per alguna cosa de l’expedició que no comprenc bé, però que sento com una espasa de Damocles sobre el meu cap. A veure si serà com al Manaslu fa dos anys. Vaig quedar trist i enfonzat durant mesos, amb les hormones i les neurones ben destarotades i sense saber sortir del pou. Fins que la proximitat de l’expedició de l’Everest de l’any passat em va fer posar seriós i ferm.
Quarts de sis de la tarda. Esperar i esperar. A cada moment em sembla sentir passes que s’acosten, però em desenganya el brogit de la caiguda d’un serac. Com que des d’aquí no els veuria venir fins que arribessin dalt de les roques, m’afiguro el que m’agradaria...
Ara fa fred. M’hauré de posar a dins del sac. Tot és cobert, no veig res a tres metres i neva amb força. Malgrat això, l’altímetre marca un temps excel·lent; aquest campament cada dia és més baix.
Fa una estona que he preparat el sopar. Una altre vegada llenties. Les he posat en remull amb la cansalada, uns alls que m’he entretingut a pelar, uns bitxos i les restes del dinar de migdia al fons de l’olla. Pitança pobra, no pel gust ni pel contingut alimentici sinó per la manca d’esma amb la que la faig. Que punyetes és menjar si no puc compartir el plaer? Només calories. Amb qui comentava fa uns dies que per nosaltres, seure a taula, el ritual de les estovalles netes, el porró de vi i la companyia son tan importants o més que el menjar en si. Planyem als qui només mengen per alimentar-se prescindint del contingut cultural i social.
Ara em ve al cap aquella màxima de la picaresca en castellà que diu que:
Cuatro hechos son olvidos,
si no son compartidos,
el dinero, la comida, el saber
y el coño de la mujer.
És clar, com la polla de l’home; si només la fa servir un mateix no sembla que valgui molt... És d’una maleducació indigna, però una veritat de gramàtica parda. M’agrada més la màxima estudiantil que jo coneixia:
Quatre coses no valen res,
si és que no s’han compartit,
doblers, menjar, el saber
i els jocs que es fan al llit.
És el mateix però més elegant.
Només em queda ja un llibre per llegir. Hauré d’obligar-me a tornar a pensar en temes mèdics per investigar. Per sort tinc aquí el llibre de J.P. Richalet per consultar.
S’acosta l’hora dels intents de comunicació.
19:45 hores. Intents fracassats. Insistirem d’aquí a una estona.
Sort que al campament som dos. Jo i l’altre Jo, que es creu el pobre que és el super-Jo del Dr. Freud. Ens barallem. Jo vull baixar, reconèixer que hi ha massa muntanya per mi i no fer més el valent ni el ridícul. Sòc el Jo Sancho Panza, poca passió però amarat de sentit comú. Però també soc Jo, que posa cara de Don Quijote, avalada per la barba quixotesca que m’ornamenta la cara, i que considera que soc el guardià de les essències mèdiques i expedicionàries encarregat de l’alta missió de vigilar el campament, la via i d’estar amatent per si em necessita algú. I, és clar, aquest Jo que també sòc jo, diu que d’aquí no es belluga ningú.
Tot i que... tot i que, em sembla que ara el fotré amb l’argument nou que he trobat. Els dos Jos han d’admetre que des del campament 1 no veiem res de res. Si m’enfilo a les roques de sobre, tot just albiro fins la sortida del campament 2. Però el campament mateix tampoc el veig des d’allí. Potser han mogut la tenda de lloc. Si com els dos Jos esperem ja son a la cresta que mena al cim, podria ser que, amb bon temps els poguem veure des del campament base i, potser, com que som en línia recta, comunicar per ràdio. És una mica més pesat, però més prudent.
Vet aquí el pla que el jo Sancho Panza prudent, reflexiu, flexible i sensat li proposa al jo Don Quijote apassionat, monolític, rígid i complidor. Demà, dia avançat i ja segurs de que no estan baixant ens en anem plegats els dos Jo, com no pot ser d’una altra manera, al campament base. D'allà estant, sessió de prismàtics, llums, lloro i conversa amb l’Oficial Nan Bahadur Pant per si ha vist alguna cosa. Quan sortim de dubtes d’on son i de que fan obrarem en conseqüència. I si no albirem res, tornarem a pujar i a esperar, recomanant als de baix vigilància estricta. La pega és que en aquest campament 1, amagat entre roques, no hi ha bona comunicació ni amb el campament base ni amb els de més amunt.
Pel que sembla a en Ton-Quixot li sembla bé. Hi ha posat unes pegues, però: 1.- Si a baix no en saben res de res s’esveraran un xic si em veuen baixar a preguntar, ja que, teòricament, soc jo l’avançada i qui hauria de saber. 2.- Passaré per gilipolles. Baixo en lloc de pujar, preguntar i ajudar. M’en fot, però. Ja he reconegut que no estic disposat a pujar amunt perquè si; molt menys a pujar sol, carregat amb tot l’equip, sense saber ni on és ni de que disposa el campament 2, ni si ens trobarem tots allà amb una sola tenda i poc menjar. De manera que, pensi el que vulgui cadascú, no m’enfilo si no sé segur que vaig a un rescat. I mai que arribi. 3.- Si a baix tampoc els veiem ni comuniquem, que farem, eh? Tornar aquí a esperar? Fins quan? I si anem amunt, fins on? Problema no resolt.
Aniré pensant en les pegues del pla; tot i que la proposta em sembla bona en general. Ho consultaré amb el forro polar que ha pres el lloc al coixí.
Ara, botes, enfilar-me a les roques, lloro amb bateries calentones i a intentar-ho una altre vegada.
21 hores. Fracàs rera fracàs.
Alpinista solitari es menja en silenci una olla plena de llenties. Vaja una estampa.
Tindrà raó don Quixot o Sancho Panza? Demà ho sabrem.
23 hores. Negra nit. Fa un moment he hagut de sortir, tinc la panxa ben desballestada. Ni un llum, ni un senyal a la muntanya, en tota la seva inmensitat... 
No sé, no sé si baixar demà. Només fa dos dies que van marxar cap al campament 3 i és normal que no hagin tornat si tot va bé i estan atacant. És clar que des del campament base ho veuria millor, però tinc por d’encomanar l’angúnia a les noies. Demà veuré.
Merda! Aqui dalt tot fa pudor de suat i de greix ranci.

Dilluns 21 de Maig. Campament 1.
Comença un nou dia penjat dalt d’aquestes roques. El començo sense la desesperança d’ahir. Potser serà perquè m’he llegit el llibre “Il Gattopardo” de Lampedusa i totes les penetes personals empal·lideixen devant la pena d’un mon que s’enfonza. Sense llibres. I, de moment sense feina. Estic temptat de baixar. De moment, esmorzaré.
Vaig a fer provisió d’aigua, ara que es pot, rentar una mica de roba i estendre-la abans de que vinguin els núvols i tot es congeli.
11:45 hores. Encara no és migdia i ja s’està tapant tot. L’altímetre, però, es manté estable entre els 5740 i els 5760 metres. Aixó vol dir bon temps, sense previsió de tempestes, encara que aquesta paret sud quedi colgada de núvols i de neu flonja.
Cap notícia ni comunicació amb els de dalt. No es veu ningú. M’ha semblat que els txecs de la paret sud es retiren; no sé si amb cim o sense. M’explico: feia dos dies que no veia ningú treballant a la paret. Jo pensava que les forces ja feien figa després del que han passat, i que l’expedició s’aturava. O bé que una cordada més en forma atacava el cim; com nosaltres. Avui augmenten les sospites de que es retiren. Hi ha tres alpinistes que baixen des de primera hora des del campament 3 avall i no es veu cap cordada de relleu que s’enfili amunt. Potser han fet cim ahir; o potser no, però sembla clar que es retiren definitivament.
Fariem bé d’imitar-los, però és clar, no tinc la més refotuda idea d’on son els nostres. Potser avui ataquen el cim...
A aquesta hora i ja sense feina. Potser recolliré el que està estés o és fora de la tenda i em recolliré jo mateix a estudiar. Ja comença a ser incòmode estar aquí fora...
Avui he acabat un altre cartutx de butà. Ja només en queden cinc, dos d’ells encetats.
Rumio... Cada vegada m’ho crec menys que baixaré al campament base. Des d’allà els poden veure i potser ja saben com va tot; aleshores potser s’esveraran si em veuen baixar. I, arguments seriosos apart, resulta que ja he fet aquest trajecte onze vegades fins ara. Suficient. Mandra.
Pla pel dia: Beure i menjar, però poquet que no tinc gana. Reposar i pensar. Però poquet que m’avorreixo. Escriure i estudiar, però sense abusar que no està el cervell per proeses neuronals. Pixar i demés coses, però també poquet per la cosa de l’altitud. I pensar en l’Anna, però també ben  poquet perquè em poso trist de ser aquí dalt. I apuntar el que estudii, però també serà poquet perquè em cansa, hauré estudiat poquet i em queda poc paper. Fastuós programa.
A veure si escampa al vespre i puc seure al palc de la òpera muda de llums, balls i colors del capvespre.
13 hores. Tot tapat. A estones puc veure la via dels txecs; ara és una gernació la que abandona el campament 3. Una rècula d’alpinistes baixant cordes avall. Ara almenys n’hi ha sis, i els qui no dec haver vist. Entre les boires, una vegada m’ha semblat veure un punt que es movia en un lloc que deu ser prop del nostre campament 3.
Els jocs de cartes em diuen que guanyo 48 a 29. Ja sòc un crac dels solitaris.
Vaig a menjar alguna cosa i preparar un cafetó. Tot és tapat i no es veu res a tres metres, però no fa gaire fred.
18:30 hores. Sense comunicació amb les cordades de punta. Ja fa tres dies. Seguiré insistint.
Voldria...
Gralla, tu que voles tan amunt, perquè no m’expliques que fan, com estan i si tot els hi va bé? Corb, contesta’m; fes-me una mica de cas, fes un signe, que no et costa tant. I bé que t’atipes del nostre formatge quan bado...
He sortit a fora fa una estona. Ja no hi ha boira embolcallant el campament. Les paraules no donen per descriure l’espectacle del paisatge. Festival de ballet dels núvols. Bambalines i decorats que s’organitzen en molts plans superposats de muntanyes, cada vegada més llunyanes i més blaves. Il·luminació amb un sol daurat que va virant a rogenc. Núvols inflats i grisos que tapen el Lhotse; altres, iguals, que pugen per la glacera i s’enfilen a l’Imja Tse o volen tapar el sol, que els esbaldeix amb un sabre de llum. Altres núvols, més lluny, vestits de cotó blanc, cobreixen la vall del Khumbu; un grupet, més audaç, abracen l’Ama Dablam, que s’els espolsa, lluny del sol. De tant en tant, escamots de boires grises ataquen el meu castell roquer, com enfurismades de tenir un espectador del seu ball màgic ritual. Em cobreixen tota mirada enlloc i descarreguen sobre meu la nevada. Però s’en cansen aviat i s’ajunten amb l’exèrcit de boires que, passant unes per aquí i altres més enllà, entre l’Imja Tse i l’Ama Dablam, creuen els colls que hi ha a l’est i van a reunir-se prop del Makalu, que ja és ben tapat. Tan nombrós és l’exèrcit de núvols. La música de Bach ho explicaria molt millor que jo, però caldria haver-ho vist per comprendre-la.
Que gran que és ser aquí dalt i veure això. Espero tenir llum a la posta pels canvis de colors. Ai, ai, ai, si jo fos un virtuós de la filmació... però ni ho soc, ni en sé, ni tinc cap estri per fer-ho.
Ha anat passant la tarda llegint el llibre “Medicine de l’alpinisme et des sports de montagne” de Jean Paul Richalet, pensant i fent plans per estudis mèdics. A veure si deixo de ser un ruc carbassot d’una vegada i aprenc alguna cosa.
Avui no estic tan trist i melangiós com els dos dies passats. Més aviat amb un punt d’eufòria, que, obviament, no està justificada. Com una cosa cíclica maniacodepressiva. Serà que ha desaparegut aquella angoixa irracional? Serà que, inconscientment, irracionalment, d’alguna manera sento que som fora de perill? És com si m’hagués tret un pes de sobre, però no tinc cap dada raonable que ho avali. Tot intuïcions. Com cantava Doris Day fa molts anys: "Que serà, serà, Whatever will be, will be..."
Vaig a encendre una espelma que ja no filustro gaire. Per cert que estic més fotut d’espelmes que de batries per la radio, que ja és molt dir. Com no tornin aviat, em veig fent nones a les sis del vespre.
Jocs de cartes: ja vaig 51 a 30 a favor meu. No té mèrit; quan perdo, canvio el Cruel, pels més fàcils. A veure si arribo als mil. Progressivament.
Llum d’espelma. Tremolosa, encara que no fa vent i soc dins de la tenda.
Plans que he anat forjant. Podria d’alguna manera fer l’especialitat de medicina esportiva?
Ja sé que això és ben lluny de la meva especialitat i del que faig cada dia. Jo em dedico als malalts més fotuts del meu hospital i provo de que tirin endavant amb un èxit variable.
Normalment no em dedico als ximplets que s’enfilen a les muntanyes. El personal hi puja, és clar, sota la seva pròpia responsabilitat. Però de vegades també és la meva responsabilitat, perqué jo faig igual que ells i m’enfilo sense motiu per on m’agrada fer-ho. I com que soc metge, els assisteixo on em trobo amb un problema. He ajudat a escaladors accidentats o malalts al Sot de Bac, al Coll de la Marrana, a Montserrat, al Huascaràn, al Noshaq i a altres llocs. Perqué jo era allà. I perquè la humanitat pesa més que la professió i la professió pesa més que l’afició a les muntanyes. Abans assistir un malalt que pujar un cim. Però deixo clar que jo només em dedico a aquestes pupes quan sòc a muntanya o en expedició. Sòc muntanyenc i metge i això és el que pesa més. Aquesta expedició del Lhotse Shar és la setena sortida extraeuropea si les compto totes i negligeixo Alps, Tatras, Pirineus i Dolomites.

  1. Hindu Kush - Noshaq. 1977.
  2. Himàlaia - Pisang Tse. 1979.
  3. Karakorum - Gasherbrum II. 1980.
  4. Andes - Huascarán. 1981.
  5. Himàlaia - Manaslu. 1982.
  6. Himàlaia - Qomolangma - Everest. 1983. 
Em diràs, punyetero, i això a que vé? Que m’importen les teves aventures? Ja sé, ja sé. Però aquí dalt o escric, o jugo a cartes solitàries, o dormo, o estudio, o menjo o miro el paisatge i el cel. No hi ha res més. Cada cosa té el seu ritme; ni puc menjar sempre ni puc dormir sempre. I la resta igual. O sigui que faig alló que puc fer més temps, que és escriure. La paciència que necessites, ja ho veig. Cosa cansada. Jo vaig fent i escrivint. Fins que s’acabi la llibreta. Lletra cada vegada més petita, per aprofitar el paper. O sigui que vaig filosofant.
Tornem on érem. No és que la medicina esportiva m’interessi gaire i menys entesa com la medicina de la competició. Res més lluny del meu tarannà d’expedició; cooperació contraposada a la competició. Però l’especialitat em permetria dedicar-me a temes interessants com sòn l’altitud, l’esforç, l’esgotament, la nutrició, etc. Treballant el mateix: es podria fer una associació de metges d’expedicions i de muntanya per treballar i fer estudis en comandita tots plegats? Ja es veu que si jo estudio el bicarbonat que pixen cinc tios (amb una tia que això és tot un altre tema fisiològic) durant una expedició i ho relaciono amb la seva aclimatació, em diran que sí, que molt raonable, que és un bonic estudi. Però si en comptes de 5 alpinistes sòn 50, podrem trobar un paràmetre per predir o prevenir, la capacitat d’aclimatació d’un individu a partir de la seva excreció de bicarbonat. A més a més, podríem formar un grup de metges que estudiant i publicant competíssim amb americans, alemanys i francesos que, ara com ara, sòn les vaques sagrades del tema.
Però hi ha més pensaments sobre el tema. Té l’ECAM, la Federació o qui sigui, un grup de metges dins del qual es pugui treballar i investigar la medicina d’expedicions i de l’altitud? No m'ho sembla. Els metges d’expedicions som quatre i l’interés sobre el tema és escàs. Que ens demanen als metges?Fer xerrades sobre com socórrer als ferits als cursets per muntanyencs. Necessari peró no gaire atractiu. Es farà quan calgui però fer només això, no és un tema professionalment interessant. Descobrir el funcionament dels mecanismes de l’aclimatació si que ho és.
Apago l’espelma i encenc la llanterna frontal, que ja no m’hi veig per escriure. Total, per les tonteries que escric... Vaig escàs de bateries, però encara més d’espelmes. Aviat, a les fosques tota la tarda.
Pregunta: son les benzodiacepines suficientment ansiolítiques i euforitzants com per fer desaparèixer aquella sensació d’angoixa i de perill de fa uns dies? N’he pres, 10 mg, dos nits seguides. Mira que ho desaprovo als qui em pregunten: res de sedants, si no dorms és que no has de dormir; respira fondo i baixa quan puguis. Els sedants poden empitjorar la manca d’oxígen. Però jo ja estic ben aclimatat, no vaig curt d’oxígen i buscava reduïr l’ansietat. El cas és que ha desaparegut aquella sensació o intuïció de perill. És només el fàrmac? O és que alguna cosa em diu que ja van baixant. De moment, tranquil, vaig escrivint i rumiant.
Maleïda dicotomia entre el que és demostrable i el que sento. Entre raonar i sentir.
Enveja. És que jo sòc un home amb cromosomes XY, ho reconec. Pel que he vist, per les nostres companyes això és un tot. No sé com ho fan, però és un sol problema i hi troben el desllorigador sense haver de triar entre pensar i sentir. A mi s'em planteja com una disjuntiva, o l’un o l’altre. Elles ho poden assumir en una categoria més gran que té poc a veure amb el plantejament científic de si o no, blanc o negre o 00001 o 00100 del llenguatge dels ordinadors. Chapeau, però jo no ho sé fer. 
21 hores. Torno a escriure amb llum d’espelma. No tinc cap notícia de ningú. La ràdio és muda. Encara no he sopat però no tinc gana. Que collons fan per allà dalt i perquè no diuen res?
He estat a les roques força estona. Des del punt de vista de ràdio, un fracàs. Des del punt de vista íntimament profund, el cel m’ha obsequiat avui amb un espectacle de variades meravelles. Un primer acte de ballet dels núvols amb decorat de fons de muntanyes. Ara, hora foscant i enfosquida, un espectacle de llum i de só. Tempesta elèctrica més enllà del Numbur i del Kwangde; llampecs que il·luminen l’Himàlaia pel darrera. Al mateix temps els sèracs peten com explosions, la neu s’esllavissa amb un sssssss com si demanés silenci i, de tant en tant, alguna allau trona fent-ho tremolar tot. Esplèndid. Tremenda experiència en aquesta tenda penjada. Una tarda i nit, amb ballet, so, llum, i castell de focs; això ja paga totes les angúnies, esforços i soledats. 
He fet tantes fotografies com he sabut, tot i que és proverbial la meva escassa capacitat en aquest camp. Qui és un patata és un patata, que hi farem. O és que no m’interessa tant guardar les imatges com els records i les persones. La càmera petitona no dona tanes possibilitats com la Reflex, però els qui porten la fotografia a l’ànima hi treuen molt més suc que jo. M’agradaria haver encertat un llampec, que siguin boniques les fotografies de la tenda amb el Makalu al fons, il·luminada amb una espelma. Quin perill deixar la tenda sola amb una espelma encesa! M’he arriscat i no ha passat res. Totes les he fet fixant la càmera al piolet amb el cargol ad-hoc que tinc. Lent, però necessitava exposició llarga a la nit, que els carrets que tinc no tenen gaires ASA. Espero que hi hagi una estona de lluna per una nova sessió.
Reflexions fotofilmogràfiques. No hi entenc gaire però em sembla que si les piles del fotòmetre comencen a fer figa, sobreexposen la fotografia; com si captessin poca llum. De moment, doncs, amb aquesta negra nit, ja em va bé. Quan fa sol, sempre em surten cremades. És clar que si haig d’estar al cas i canviar les bateries cada dos per tres, resultaria que seria el fotògraf i no el metge de l’expedició. Si la meva àvia tingués barba seria el meu avi; però com que és la meva àvia... no té barba. Cada cosa al seu lloc i per mi la fotografia va al darrera. Ara, això si, potser que comprés un flash per la camèra xicarrona. I per la reflex grossa? Allà va: també un flash, que aquest fa figa la meitat de les vegades, o també sòn les bateries? I un disparador a distància per no moure-la amb exposició. I filtres per  cada objectiu. A més a més, aquest duplicador, comprat de segona mà, em sembla que no s’ajusta bé amb el sistema d’enfoc de la vella càmera Petri. I un fotòmetre que m’indiqués el temps d’exposició, tot i que potser que si tot l’equip fos ben conjuntat, seria millor, i no una pila de lents i màquines disperses.
Poc a poc em puc anar tornant un expert. És clar que, potser preferiré en lloc de tanta despesa en material fotogràfic, comprar-me una càmera de filmar i entrenar-me a veure si em surt un film acceptable. Faig un càlcul per sobre: una càmera de Super 8, amb zoom, fotòmetre i diverses velocitats. Un llum-flash per tenir bona llum als interiors. Sistema ad-hoc per penjar-ho, per fixar-ho i per transportar-ho. Filmar: 60 carrets de 3 minuts, o sigui 3 hores de filmació: amb això presumiblement podem presentar un film de 60 minuts. Si ho hagués fet bé, és clar. I si ho he fet malament, a llençar-ho tot. I una gravadora pel sonor amb el micròfon corresponent. Perqué una càmera que inclogui el sonor sembla que no és assequible per aquest humil amateur. És clar, que, a més a més, necessitaria un guionista de confiança. Amb tot això, on deixaria la meitat del meu sou durant mesos, potser, i només potser, podria fer un film. I potser convenceria als patrocinadors de l’expedició Everest 85 de l’any que ve per ser un dels càmeres oficials. I potser això podria ser l’inici d’una carrera esplendorosa. Passar films per centres i cines i guanyar concursos. Com deia en Jaume Codina, la sèrie televisiva “Del Pirineu a l’Himàlaia” encara està per fer. Toma ja; no sòc jo ningú quan em poso a explicar els comptes de la lletera.
Seria esplèndid si no fos que: aquí dalt és massa tard per fer res per l’any que ve, no hi entenc pilota i no ho aprendré a cap llibre, i que no m’ho puc permetre que tinc feina a l’hospital.
Res de res; m’he distret una estona.
Passa l’estona i la lluna no vol sortir. Adeu a les fotografies de nit. Sort que no tinc gana ni tampoc son i que l’espelma crema lentament. I encara en tinc dos més. Endavant, el temps i la lluna, a veure qui guanya la competició. Si no venen els núvols en ajuda de la foscor, veurem qui té més resistència.
Fa estona que li vull escriure un poema a l’Anna, però totes les paraules se’m barregen com un formiguer en moviment. De moment no hi ha musa inspirativa. Impossible extreure i composar les paraules boniques.
23:30 hores. Negra nit avançada. No tan sols no ha sortit la lluna sinó que tot és ben tapat. A la porra amb les fotografies d’avui.
He sopat, per fi. Arrós cuit amb uns talls de fuet. I força all i bitxo. Mentres es va morint una de les meves espelmes, em foto un caramel de postre. La pila del frontal també fa llufa. Serà qüestió d’anar a jeure.
Per cert que ja es veu que sòc un cregut inmodest amb el tema dels estudis de medicina de muntanya, l’associació de metges de ídem i amb la possibilitat de filmar. Però, en canvi, com a poeta i com escriptor, una vergonya. No som res del que volem ser. Peneta.
No hi ha lluna, ni estrelles, ni ocells pel recurs final de portar-li records a l’Anna. Ho hauré de fer per telepatia.
Balanç final d’avui dels jocs de cartes solitaris: 62 a 38 a favor meu. Amb la trampa que ja sabeu. Passo als fàcils quan els difícils em canvien l’estadística.
Gairebé el dia següent. Avui ja és gairebé demà. No enceto una altre espelma. Prou per avui.
 
Dimarts 22 de Maig. Campament base.
Capvespre. El sol ja baixa però el dia encara és clar.
Aquest matí he baixat com un llampec.
Ahir vaig anar a dormir tard i m’he llevat, mandrejant al sac, tard. He esmorzat, cafè, llet en pols, galetes, avellanes i uns caramels. Panxaplé com un bacó. He rentat i organitzat els petrecols i collit aigua. És millor tenir uns cassons de gel viu que haver d’anar a collir neu fresca sis vegades per fer un tassó de sopa.
He mirat amunt i només he vist als txecs que es continuen retirant en massa. Ja deuen ser els darrers; sis ahir i quatre avui, no n’hi poden quedar gaires més allà dalt.
Acabada la feina, de cop, no sé gaire com, m’ha tornat al cap la idea de fa uns dies de contactar amb els de dalt des del campament base si des d’aquí no m’en surto. Potser, o segur, el penjat campament 1 no és en línia recta pels walkie-talkies ni per veure els llums. Potser des del campament base, amb visió directa, podrem veure la progressió, o els llums de nit o parlar per ràdio.
Mentre baixava mirava amunt; no he tingut la sort de veure cap moviment a la muntanya.  En hora i mitja, un récord tot i que només portava la roba i el sac, m’he plantat al campament base.
Quan he arribat a baix ja era tot cobert. Merda i merda. Impossible veure res. Com que portem els dos walkie-talkies sense permís i no els pot veure l’oficial d’enllaç, m’he aturat a la morrena de sobre del campament base a espera l’hora de comunicació. Tampoc. Potser no ho intenten o potser no tenen bateries en condicions per emetre. Les meves tampoc no sòn gran cosa, però per rebre, crec que funcionarien. Fracassat l’intent radiofònic, des de la morrena, en quinze minuts era al campament base. Punyeta de lloros. Dos aparells, jo en porto un, que pesen més de mig kilo, que només funcionen amb visió directa, que quan emeten gasten bateria pels descosits, i que hem d’amagar de l’oficial d’enllaç perquè no tenim permís. Una creu, que la morrena per parlar, és a mitja hora del campament base, quan vas de pujada.
Les noies m’han comentat que ahir van veure als companys pujar amunt, aparentment bé, ja a la vora de la sortida a l’aresta est. Ara, sense visibilitat elles no poden, ni jo puc, afinar més. Potser avui hauran sortit a l’aresta. Si és així i poden posar un campament, en dos dies poden ser al cim.
Si de veritat estàn avui a la part final i la nit és clara, hem de veure els llums encara que no funcioni bé el lloro. L’ideal, però seria poder parlar, veure quins plans tenen i quins plans fem.
Per altre banda, avui tampoc ha arribat en Phu Tschering i no sabem res de la confirmació dels bitllets d’avió.
Càlculs hipotètics: si sortim de Kathmandu el dia 5 de juny, amb el debriefing al ministeri, el cargo i la paperassa, haurem d’haver arribat almenys el dia 2 de juny. O sigui que, si podem volar des de Lukla a Kathmandu, que està per veure, hem de sortir del campament base, com a màxim el dia 28 de maig. Millor seria sortir el dia 26 d’aquí, el que ens donaria un marge de 9 dies per si cal baixar a Kathmandu a peu i no perdre els bitllets. 
Que seria el millor? Que aquest vespre arribés en Phu Tschering amb la confirmació dels bitllets d’avió. I que un poquet després poguéssim contactar amb les cordades de punta per saber si ja son al campament 4 i que volen fer.
Veurem el que passa.
22 hores. Tot tapat. Cap llum ni moviment a la muntanya. El lloro ben mut. Que punyetes deuen fer?
A dormir.








                       

















  
Imatges. Diversos moments del trajecte més amunt del campament 1. Amb cel clar i amb boira que distorsionava la llum. Pujant i baixant, carregats o sense càrrega i descansant en tornar al campament 1.


L'allau a la paret sud del Lhotse Shar. Entre el campament 2 i la glacera. Vist des del Campament Base. El Campament 1 quedava a l'esquerra, més enllà de les roques que es veuen a la fotografia.

Dimecres 23 de Maig. Campament base.
Capvespre.
Avui he tornat a pujar al campament 1.
El matí era clar i he pogut veure als companys que baixaven del campament 3 avall.
M’he afanyat i al campament 1 he collit aigua, que la del dia abans era un bloc de gel, i he preparat bones sopes substancioses amb arròs, llenties i fuet i un té amb llet ben ensucrat amb la darrera mel. Butà i menjar a les acaballes.
Quan han arribat eren les tres de la tarda.
Gran descarregada de motxilles. Gran descans. Contents de la feina feta, però conscients de que el cim queda per una altra ocasió. Ara no hi ha més possibilitats.
Fan migdiada. Amb la panxa plena de sopa d’arrós que feia dies que no tastaven. Recullo el campament. Ja es veu que anem de retirada.
Retirada orgullosa però. Cinc muntanyencs sense subvenció, posant-hi quatre duros i amb 650 kg de pes de material, han arribat a 7400 metres sense cap ajuda de xerpes en una muntanya com aquesta.
Cap al tard, hem acabat de desmuntar el campament 1, que no ens podem permetre perdre cap tenda ni cap cartutx de butà. Només en queda un! I mig fuet. I una bosseta on hem posat les llenties, l’arròs i les mongetes que queden. Els bitxets picants també els agafo tot i que m’és igual, que més avall n’hi ha més. Com el pebre i altres espècies. M’ho poso tot a la motxilla. Tot el menjar plegat hi cap a la bossa de l’anorac de ploma, que anirà repartit tapant els buits de la motxilla per equilibrar-la...
Amb la darrera llum hem arribat al campament base.
Grans abraçades. Felicitat de ser tots junts i juntes. Felicitat de saber que s’ha acabat el repte, per ara, i que podem tornar a casa.
Sopar de patates i carn de iak seca. Beure aigua sense haver de fondre neu o gel.
Dormir en companyia amb bona oxigenació de la sang...
Ja som tots aquí.
No he perdut ningú. Pau profunda...
Em pesa l’expedició de 1982 al Manaslu. Allà vaig perdre dos amics sense que hi podés fer res. Aquest pes m’ha aclaparat durant tota l’expedició. Segur que formava part d’aquesta angoixa intuïtiva, irracional, que m’ha bloquejat en aquesta expedició.
Ara som tots al campament base, amics, contents i feliços. I ens podem abraçar. El risc, que sempre hi és, és mes controlat des del punt de vista alpinístic. I si demà un terratrèmol tectònic escafurcia, escollona i arrana l’Himàlaia i anem tots sota terra? Vaja això ja és tot un altre tema que no depèn de nosaltres. Els amics hem fet el que hem pogut i som tots sans, estalvis i junts.
Al vespre, ja de nit, ha arribat en Phu Tschering amb la confirmació dels bitllets de l’avió i dels iaks que arribaran demà-passat per recollir el que quedi. Amb el conductor de iaks, que només té un ull, però que hi veu molt lluny. En Manu l’anomena Ojo de Águila, com si fos un cap indi.
En Phu Tschering, a demanda d’en Manu, ha portat unes Coca Coles. Ja veus. Jo, al fons de la farmaciola, hi tinc amagades dos ampolles de vi del Priorat. Ho prefereixo per fer la darrera celebració.
Tertúlia a la Jaima amb llum de butà sobre la pedra que fa de taula. Tots plegats. Felicitat. Quina pau.
Com que el dia de demà només demana que desmuntar el campament base i que sòn prou colla, els hi dic que potser anirè a veure si pujo a l’Imja Tse. La Mercé s’hi apunta.
Anem a dormir.



Imatges. Fotografies per satèl·lit de la NASA de la zona de l’Everest, els Lhotses i l’Imja Tse.


Imatges. Arribant a Chukhung el dia 20 d’Abril. Al fons la paret sud del Lhotse i la punta del Lhotse Shar. A la dreta el cim aillat de l’Imja Tse.

Dijous 24 de Maig. Campament base.
Sortim d’horeta, encara de nit. Caminant lleugerets, arribem al campament base de l’Imja Tse en tres quarts d’hora. Hem baixat dos-cents metres. L’ascensió comença fàcil, però pesada. Un pas darrera de l’altre es va guanyant altitud. Encara no pica el sol fort i ja som a les barraques on s’instal·la el campament d’atac. Ja som a 5300 metres. Una mica més amunt que el campament base del Lhotse Shar. Aquí el camí és més entretingut; en part pel paisatge que ens envolta i en part perquè el camí és més obligat i s’ha de negociar amb cura. A 5700 metres entrem a la neu. Crampons i piolet. Prop ja de la cresta final a 5850 metres, una canal ens ho posa difícil. Només porto un cordino de 6 metres i amb allò asseguro. Arribats a la cresta somital, aèria, queden els dos-cents metres de desnivell dels 6189 metres que té el seu cap. Coronem passat una mica el migdia.
En baixar, per no tornar a passar per la mateixa canal, dreta i glaçada, intento seguir per la cresta avall. Aviat, però m’en adono que la cosa es complica molt i que caldrien molts ràpels. Tornem enrere i desgrimpem la canal amb molta cura. Després ja ve tot fàcil. Bons glops d’aigua que baixa de les congestes i un grapat de fruits secs. A les sis de la tarda arribem al campament base del Lhotse Shar. Hi hem estat 14 hores. La Mercé i jo, cansat - cansada però contents. Sort que el nivell d’aclimatació és excel·lent. Sobretot un servidor que ja porta aquí, comptant des de Lukla, 42 dies per sobre de 2800 metres. Comptant des de Namche Bazar (3440 m) 38 dies en altitud. O si volem comptar només a partir dels quatre mil (Dingboche, 4410 metres) 35 dies. I si algú vol els cinc mil (Campament Base, 5050 metres) 32 dies.
Números per no perdre el costum d’escriure i de pensar.
A quina altitud es dispara la aclimatació? A quina altitud es dispara el Mal de Muntanya? A veure si ho podem anar sabent...







Imatges.  L’Imja Tse (o Island Peak la seva traducció a l’anglés perquè aquest cim és una espècie d’illa al mig de la glacera dels Lhotse). El seu cim té 6189 metres d’altitud i és una estribació del massís Everest-Lhotse que es prolonga a la vall de Chukhung / Lhotse. És més al sud de la gran paret sud del Lhotse com es pot veure a l’imatge. Sembla petit comparat amb el seu germà gran. Però si fos als Alps superaria al Montblanc (4810 m) en 1338 metres. La segona imatge mostra la cresta de baixada que vàrem encetar amb l'Ama Dablam al fons. A poca distància més enllà començava, cosa vertical, una cresta dreta que hauria necessitat cordes que no portàvem. La canal per on vàrem pujar i baixar es veu a l’esquerra de l’alpinista. Aquesta fotografia no és nostra; és una fotografia d’uns companys d’un trekking posterior a qui els hi vàrem demanar per il·lustrar el lloc. La resta de les imatges mostra la progressió. La darrera mostra la nostra traça a la neu fins el cim.



Imatges. El cim de l'Imja Tse vist des prop del campament 2. La vista contrària que des de la marxa d'aproximació a Chukung. La primera és amb el sol ixent i la segona amb sol ponent.

Tarda d’organització. Si demà arriben els iacs, ho hem de deixar tot a punt. Desmuntar, desmantellar, triar el que volem portar a l’esquena i el que anirà directe a Kathmandu. Desfer el campament base.
Menys la jaima, el lloc on podem estar còmodes i tots junts. Aixó serà la darrera feina.
En Sher Bahadur i en Phu Tschering han preparat patates bullides amb pell amb kursani, truites d’ous en pols i, de postre, les darreres pomes fresques de Trakshindo. Banquet. Per dinar i per sopar, que no hi ha gaire res més. Apart d’uns quants txapatis, que farina si que en queda. I també oli i sucre, amb el que preparen uns pastissos dolços fregits; com uns xurros, però plans. Banquetàs.
Un disgustillo m’han donat, però no crec que ho hagin notat, que he fet el cor fort. Per fer una gracieta, han fet una olla de kalimotxo amb les dos ampolles de vi que jo guardava. Quina manera de fer malbé un vi del Priorat...

Divendres 25 de Maig. Chukhung.
Aquest matí han arribat els iacs.
Bona estona desmuntant, embalant i carregant. Sortim ben tard.
Marxa de baixada fins Chukhung. Acampats al prat amb l’Imja Tse al devant. Nit clara.

Dissabte 26 de Maig. Tyangboche. 
   

Imatge. El monestir de Tyangboche l'any 1984. 




 Imatges. Travessant el Dhud Khosi, cami de Tyangboche i de Namche Bazar.






Imatges. Prenent un té al Lodge de Tyangboche. Passant el Dhud Khosi pel pont penjat. La relíquia de la pell del crani del ieti, pels qui hi vulguin creure. Els primers arbres i ocells després de dos mesos de roca i gel. Un dels nostres entranyables iacs a Khumjung.

Acampats al devant del monestir.
El prat i la gompa de Tyangboche sòn un dels llocs del mon on jo em podria perdre per sempre. Per sempre.
Per la resta, dia sense més història que aquesta: Chukung, Dingboche, Pangboche i Tyangboche. Visita a la gompa de Pangboche, on es guarda la pretesa pell de la closca del ieti.
El temps fa la punyeta. Els matins sòn clars i lluminosos però tot s’enterboleix a partir de les deu o onze del matí. Per caminar no hi ha problema, però a veure que faran els avions. Com que al petit aeroport de Lukla la cosa funciona a vista, si el temps és tapat, no volen.

Diumenge 27 de Maig. Namche Bazar.
Som al cor de la capital xerpa. Moviment. Algun alpinista que torna d’expedició. Algun grup de trekking. No sabem res dels coreans ni dels txecs, que ja deuen haver marxat. Mira que el campament coreà es podia veure des de la morrena, potser a un parell d’hores de marxa del nostre, però no hem tingut cap contacte. Excepte quan dos portadores i un coreà em van trincar amb el cul en remull.
Dies de caminar en pau al pas dels iacs.

Imatge. Pista d’aterratge de Syangboche. Prop de Khumjung i de l’hotel Everest View; l’únic hotel de luxe al país xerpa, que només podíem veure de lluny.

Dilluns 28 de Maig. Phakding.
Dia de baixada. Demà serem a Lukla i punt final a caminar.
Tant que escrivia allà dalt i tan poques ganes que en tinc ara.
Prefereixo respirar fons i mirar-ho tot.

Dimarts 29 de Maig. Lukla.
Al mateix allotjament que a la pujada. Jornada curta. Acomiadem iaks i portadors amb algunes abraçades.
No anem sobrats de diners, però tenim el bitllets d’avió pagats i OK. Passeig pel poble, però s’acaba aviat, que només és un carrer i una pista d’aterratge.

Dimecres 30 de Maig. Lukla.
Avui no hi ha hagut avió. Apa! fins demà a la sortida del sol.
La punyeta, és que demà serem més gent esperant l’avió, que quan no hi ha vol, el personal s’acumula. I és que el monsó ja comença a treure el nas.
En alguna botiga del carrer trobem material sobrer d’antigues expedicions. Caducat, és clar. Per canviar de dieta, comprem unes llaunes de sardines i de tonyina. Truita de tonyina memorable, que també hem trobat ous frescos.
Dies de no fer gaire res. Contemplatius.

Dijous 1 de Juny. Lukla.
Avui hi ha hagut tres vols. N’esperàvem un altre, però ha estat cancel·lat a darrera hora.
Bé, ja han marxat 48 persones i una pila de material.
Si no apareix algun que compri als funcionaris i passi al davant, ens toca al primer avió que voli. De fet, això funciona així, aquí. Els prohoms de la vall tenen preferència sobre expedicionaris i trekkineros, que, en el fons, no som més que turistes passavolants.
Per sopar, fem un capmàs i ens invitem a sopar al restaurant de la Sherpa Cooperative, a l’altre banda de la pista d’aterratge.
Per cert que, al matí, competint amb unes vaques que també les volien, hem collit unes maduixes salvatges, dolcíssimes, a les vores de la pista. Fins que ha arribat el primer avió i ens han fet fora de la pista a tots, a les vaques i a nosaltres.

Divendres 2 de Juny. Kathmandu.
Hem volat amb el primer avió i a les nou del matí érem a Kathmandu.
Hotel Himalayan View. Dinar al Nangkha Ding. Canviar moneda. Demanar el debriefing al ministeri. Redactant l’informe de l’expedició en anglés. Curt, que no hi ha, sortosament, gaire història.
Tot el material al local de la Sherpa Cooperative.

Dissabte 3 de Juny. Kathmandu.
Embalat tot el material i portat al cargo. Ens quedem només l’imprescindible per aquests dies a Kathmandu. Llistes de material pel permís d’exportació. Demà cap al Ministry of Tourism. Jo també he anat a correus, per enviar cartes i aerogrames i recollir les que hi hagués, que no n’hi havia. I un télex a Barcelona, que tots estem bons i que arribarem aviat.

Diumenge 4 de Juny. Kathmandu.
Reunió al Ministry of Tourism, de rutina i rigor, curta i sense història. Tenim permís d’exportació del nostre material, pel que posem en marxa i confirmem el cargo. Arribarà a Barcelona en quinze dies.
A passejar per Kathmandu. Hem passat, entre ahir i avui, per Pasupatinath, Swayambunath, Budanath i Patan. Tot i les pluges intermitents, que ja tenim el monsó a sobre. Però vaja, ara ens preocuparan quatre gotes a ciutat.
Bons tiberis a les tavernes tibetanes de la ciutat.


Dilluns 5 de Juny. Kathmandu.
A l’aeroport.
Aixó ja s‘acaba. Aquesta vegada tornem tots sans i estalvis i ja no recordo gaire les angúnies passades. Amb el cor ben ample.
I tornem a tenir permís per pujar al Lhotse Shar l’any 1987. Quina mania!
I l’estiu que ve, tornarem a intentar l’Everest des del Tibet.
No aprenem. Incorregibles.


LHOTSE SHAR 1984.  Farmaciola

MALETA
Bossa 1:
  • Amoxicil·lina 500 mg  : 63
  • Oral Cloxacil·lina 500 mg : 101
  • Doxiciclina 100 mg : 16
  • Eritromicina 500 mg : 36
  • Clotrimoxazol 400/80 mg : 250
  • Metronidazol 250 mg : 140
  • Mebendazol 100 mg : 16

Bossa 2 :
  • Antiàcids comprimits : 228
  • Oral Paromomicina 250 mg : 70
  • Antidiarreics. Carbó vegetal : 120
  • Loperamida. Protector. 2 mg : 55
  • Metoclopramida. Primperan. 10 mg : 76
  • Laxants – Evacuol / Laxitex gotes. Envasos 15 mL : 2
  • Enzims digestius. Taka-Diastasa. Càpsules : 50
  • Antimeteorisme. Dimeticona et al. Lupidon. Comp : 30
  • Cimetidina. Tagamet. Comp 200 mg : 90

Bossa 3:
  • Propanolol. Sumial. 40 mg : 90
  • Oral Hormona tiroidal. Thyranon. 120 mg : 105
  • Antitiroidals. Tiamazol. Tirodril. 5 mg : 180

Bossa 4:
  • Acetaminofen. Paracetamol. Gelocatil. 650 mg : 76
  • Oral Salicilats. 500 mg : 78
  • Anticefalea polimedicam. Cerebrino Mandri. Pots 50 g : 2
  • Codeïna. Codeisan. 30 mg : 92
  • Anticefalees polimedicament. Tonopan. Dragees : 128
  • Diclofenac. Voltaren. 50 mg : 12
  • Dipirona. Nolotil. 575 mg : 12
  • Ac. Salicílic + Codeina. Veganin. 375+8 mg : 28
  • Nitrazepam. Mogadon. 5 mg : 12
  • Diacepam. 10 mg : 100
  • Tietilperazina. Torecan. 6,5 mg : 30
  • Dimenhidrinat/Cafeïna. Biodramina. 50 mg : 4
  • Dinitrat isosorbide. Isoket. 5 mg : 48
  • Dexametasona+Clemastina. Dexa Tavegil. 0,5/1,34 mg : 45
  • Metilprednisolona. Urbason. 4 mg : 85

Bossa 5:
  • Polivitamínics B. Becozyme -C : 112
  • Oral Ferro. Fero-Gradumet. : 145
  • Polivitamínics A, D, Calci : 4
  • Furosemida. Diurolasa. 40 mg : 22
  • Antisèptic faringe. Formitrol. Comprimits : 155

Bossa 6:
  • Acetazolamida. Edemox. 250 mg. Comprimits : 95
  • Oral+Ampolles Acetazolamida. Edemox. 250 mg. Supositoris : 5
  • Dexametasona. Fortecortin. 4 mg. Ampolles ev : 75

CAIXA A:
  • Injectables Aigua bidestil·lada / sèrum fisiològic. Ampolles : 32
  • Mepivacaïna 2%. Scandicain. Ampolles 10 mL : 14
  • Furosemida. Seguril. Ampolles 20 mg : 6
  • Metoclopramida. Primperan. 10 mg : 6
  • Digoxina. 0,250 mg : 8
  • Vacuna antitetànica. Toxoide : 5
  • Adrenalina. Ampolles 1 mg/mL : 9
  • Lidocaïna. Lincaina 1 mL : 2

CAIXA B:
  • Injectables Dipirona. Lasain. 600 mg : 5
  • Acetazolamida. Edemox. 250 mg : 5
  • Diclofenac. Voltaren. 50 mg : 20
  • Diacepam. 10 mg : 8
  • Opiacis. Pentazocina. 40 mg : 6

CAIXA C:
  • Injectables Penicil·lina Protamina. Farmaproina 1.200.000 UI : 8
  • Ampicil·lina 1 g : 10
  • Gentamicina 240 mg : 18
  • Fentanil. Fentanest. 3 mL/50 mcg : 5
  • Petidina. Dolantina. 1mL/50mg : 5
  • Metilprednisolona. Urbason. 40 mg : 4
  • Metilprednisolona. Solu Moderin. 240 mg : 2

BOSSA 1:
  • Injectables Heparina 1% : 9
  • Gamma Globulina Antitetànica : 2
  • Thiopental. Pentotal. 500 mg : 12
  • Metilprednisolona. Dacorsol. 600 mg : 4

BOSSA TÒPICS:
  • Cremes, locions Linitul. Caixes grans : 2
  • Cures locals Llapis Llavis. Protector Solar. Crema de cacau : 12
  • Antihemorroïdal. Ruscus Llorens. Tubs crema : 4
  • Repel·lent mosquits. Autan. Barres : 2
  • Pomada balsàmica nasal. Rinobanedif. Tubs : 6
  • Antiinflamatori faringe. Cusispray. Pot : 2
  • Nitrat de plata. Bastons : 25
  • Crema flumetasona. Novoter. 30 g : 4
  • Crema flumetasona/gentamicina. Novoter Genta. 30 g : 2
  • Hidrocortisona. Dermosa. Crema 30 g : 2
  • Hidrocortisona/bacitracina. Neo-Bacitrin. Crema 20 g : 2
  • Benzidamina. Tantum. Crema 60 mg : 1
  • Nitrofurazona. Furacin. Tub 60 g : 1
  • Descongestiu nasal. Imidazolina. RinoCusí. 15 mL : 4
  • Analgèsic òtic. Otocusí. 15 mL : 2
  • Pomada oftàlmica. Oftalmolosa Dexa. 5 g. : 4
  • Pomada oftàlmica. Oftalmolosa Aureomicina. 5 g. : 2
  • Col·liri anestèssic : 3
  • Col·liri Dexametasona : 4
  • Col·liri Antibiòtic : 3
  • Sondes urinàries Foley : 2
  • Fèrules pneumàtiques cama i braç : 2
  • Suplement nutricional. Meritene. Sobres. : 10
  • Alcohol iodat 2%. 250 mL : 5
  • Tires Reactives. Bili-Labstix. Pots : 1
  • Estetoscop : 1
  • Esfigmomanòmetre : 1
  • Oftalmoscop : 1
  • Crema Aftersun. 400 mL : 4
CAIXA QUIRÚRGICA METÀLICA. 50 Peces. 4 Kg
CAIXA D:
  • Plastilina. Capil·lars Hematòcrit. Pots 50 mostres : 1
  • Termòmetres : 5
  • Comptagotes : 2
  • Fulles bisturí : 18
  • Tubs Mayo. : 2
BOSSA 2:
  • Xeringues 10 mL : 12
  • Xeringues 5 mL : 10
  • Xeringues 2 mL : 10
  • Xeringues insulina : 10
  • Xeringues esterilitzables 10 mL : 2
  • Xeringues esterilitzables 5 mL : 2
  • Agulles intramusculars : 35
  • Catèter endovenós perifèric. Abbocath : 6
  • Agulla endovenosa. Papallona : 6
  • Benes 10 cm : 12
  • Benes 5 cm : 12
  • Benes Guix. 10 cm : 12
  • Sobres 10 gases. Pots 100 gases. Total gases : 300
  • Sutures 2/0, 3/0 i 4/0 : 20
  • Bena elàstica adhesiva. 7 cm . Tensoplast : 5
  • Guants estèrils. Parells : 5
  • Guants plàstic. Unitats : 20
  • Esparadrap. 10 cm. Carrets. : 18
Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu