CAPÍTOL VIII. DE LA BASE AVANÇADA AL CAMPAMENT 2
Ens reagrupem l’endemà.
Setciències havia descobert interessants espècimens de gel dels què volia mesurar el punt d'ebullició; es va quedar, doncs, a la base avançada amb Catxes, a qui els esforços de la vigília havien esgotat i que, per tant, no estava en estat de continuar. Cicerone i jo havíem d’acompanyar als portadors sobrants fins al campament base i tornar a la base avançada l'endemà, deixant a en Pong a la base. Rodamon intentaria establir el campament 1 a nou mil metres. Flaixos s'uniria a Rodamon després d'haver filmat les nostres partides respectives.
Flaixos s'afanyava des de l'alba al mig del seu material, però els aparells de presa de vista no estaven encara en estat de funcionar quan Rodamon va partir; tampoc ho estaven una hora més tard, quan Rodamon va prendre de nou la sortida, ja que la primera vegada havia donat la volta en rodó.
Vaig notar que cap d'ells feia cap comentari sobre les activitats de l'altre, i vaig voler creure que no hi hauria en allò cap símptoma de la malaltia de les altures. Però quan Rodamon va passar per tercera vegada davant Flaixos, va murmurar algunes explicacions segons les quals es tractava “d'un simple ajust del compàs", mentre que Flaixos girava la maneta com si filmés realment. Vaig esperar que aquests manejos no signifiquessin que tractaven d'enganyar-se mútuament, però jo tenia, per la meva part, massa assumptes al cap per aturar-me en aquesta menudesa. Després d'haver acabat els nostres preparatius, Cicerone i jo vam retardar la nostra partida tant com va ser possible, ja que desitjàvem donar a Flaixos l'ocasió d'exercir els seus talents; però vam haver de marxar sense ser filmats.
Arribem al campament base sense incidents i ens trobem a Malaltís anèmic, però alegre. Vaig passar la tarda posant al dia meu diari i sargint mitjons, mentre que Cicerone repetia als portadors les últimes instruccions.
A la nit, Malaltís, sempre tan altruista, va refusar deixar-me compartir la seva tenda; va dir que Cicerone i jo, que havíem de fer l'ascensió junts, no havíem d'estar separats. Vaig pensar que tenia raó; Cicerone i jo no havíem de perdre cap ocasió de conèixer-nos millor. De fet, tot el que vaig poder saber de Cicerone va ser que tenia un bon dormir, doncs amb prou feines m'havia ficat al meu sac, ja estava ell adormit com un tronc.
Ens aixequem molt de matinada, i expedit el missatge següent: "Cara Nord conquerida, hem començat el reconeixement del Khili-Khili. Tots amb bona salut i impacients per atacar la imponent muntanya que s'alça per sobre de nosaltres, com desafiant-nos a posar el peu sobre les seves pendents traïdores. La moral de l'expedició continua sent excel·lent, i els portadors són magnífics".
Vam donar un últim adéu a Malaltís. Era una gran decepció per a ell -tanta com per a cada un de nosaltres- que no pogués acompanyar-nos; em vaig preguntar com reaccionaria el seu pare en saber que s'havia quedat enrere. Quant a la seva dona, sens dubte trobaria aquí un altre motiu per turmentar al pobre home. Vaig tractar de comfortar-lo. Vaig declarar que la noble forma amb que havia suportat tots els sofriments era per a tots nosaltres un exemple, sobretot per a mi, que coneixia la seva trista història. Em va colpejar afectuosament l'espatlla, dient: "Sí, nano, si." Semblava que estava encantat.
Arribem sense incidents a la base avançada. Cicerone va caure en algunes esquerdes, i jo mateix vaig ensopegar en una o dues; però vam ser trets pels portadors, que no havien trigat a aprendre l'ús de la corda. Es deien El Soo i El Too. Eren petits i robustos. Quan no fumaven groku -el que era estrany- es barallaven, o, almenys, aquesta era la impressió que em donava a mi. No ens prestaven cap atenció ni a Cicerone ni a mi, excepte quan els donàvem ordres, que ells executaven escrupolosament, però sense manifestar el menor signe d'interès. Cicerone em va dir que ara que havíem sobrepassat els set mil metres, l'humor dels indígenes milloraria ràpidament.
Jo estava a l'aguait del més lleuger símptoma d'aquesta evolució, doncs, francament, suportava difícilment la seva independència d'esperit i la seva impassibilitat. Jo sabia, certament, que l'Orient és impenetrable, però no pensava que romandria impenetrable als meus ulls.
Acabàvem d'arribar a un punt situat cap a la meitat de la primera paret de gel, quan Cicerone va atreure la meva atenció sobre una petita silueta que s'acostava a nosaltres venint del campament base.
Hi ha ocasions en què la vida colpeja tan durament l'home, que aquest no se sent amo del seu destí; en aquests moments s'assembla a un insecte aixafat pels peus d'un gegant.
Aquesta era per a mi una d'aquestes ocasions, i el vaig llegir a la cara de Cicerone, que no estava menys afectat.
Vaig baixar els ulls, esperant oblidar el que acabava de veure en la seva mirada.
-No es pot fer res? -Vaig murmurar.
Ell va sacsejar el cap.
-Vaig a intentar-ho, però sense esperança.
La silueta rabassuda escalava els sòcols de gel. Estava gairebé plegada en dos sota una immensa pila d'estris de cuina, que ressonaven a cada pas. S'elevava lentament com una criatura sorgida de l'infern, per aturar-se cada pocs metres, girant cap a nosaltres un rostre aixafat i de malson.
Cicerone es va lliurar amb el nouvingut a una conversa llarga i animada, durant la qual El So i El Too xuclaven amb aire de beatitud de les seves pipes, mentre que jo tractava de recuperar el domini del meu destí meditant sobre les “Reflexions a l’Alta Muntanya”, de A. Nem de Canto.
La discussió va arribar a la seva fi, i Cicerone em va declarar que no havia pogut persuadir Pong a que tornés avall; la corrupció, les amenaces, l'astúcia, tot s'havia revelat inútil. Pong va dir era, evidentment, un home que tenia un fi en la vida. A menys de lapidar-lo, Cicerone no veia cap mitjà per fer-lo tornar. Hi havia, però, precisat a Pong -em va afirmar- que aquest no hauria de passar de la base avançada, on hi hauria necessitat d'ell per vetllar per aquells de nosaltres que poguessin baixar del cim debilitats i desemparats.
Vaig protestar, argumentant que això era donar el cop de gràcia a un home debilitat i desemparat. Cicerone va manifestar estar d'acord amb mi, però em va dir que no hi havia altra alternativa.
Vaig meditar un moment. La presència de Pong amenaçava posar en perill a tota l'expedició. Per sobre dels set mil metres els estómacs es fan delicats; és absolutament necessari incorporar al règim de grans altures plats particularment apetitosos. Hauríem, Cicerone i jo, de resignar-nos al suprem sacrifici: tornar al campament base amb Pong i suportar la seva cuina, per tal de estalviar-la a la resta de l'equip?
Això era exigir-nos massa. Vaig acabar per renunciar a aquest gest. Si hi havia necessitat de nosaltres a la muntanya, no podíem deixar sols els altres.
Vaig empassar precipitadament un comprimit antidispéptic i vaig donar l'ordre de partir.
Arribem a la base avançada. Tot era desert. Vaig llançar trucades per walkie-talkie i vaig prendre contacte amb Setciències. Estaven tots al campament 1. Hi passarien un dia o dos, per aclimatar-se, abans de llançar-se cap al campament 2.
Això era una bona notícia. Vaig anunciar a Setciències que Cicerone i jo arribaríem a l'endemà, i vaig pregar-li que ens descrivís el camí que havien seguit. Mentre ell parlava, vaig sentir clarament als altres cantar alguns compassos de “My darling Clementine”, i vaig lamentar no trobar-me amb aquesta alegre banda.
Vaig notar poc després que el material mèdic havia desaparegut, i vaig concloure que havia hagut de ser transportat fins al campament 1. Això em va sorprendre. Després em vaig dir que hi havia, sens dubte, un error.
El nostre menjar aquella tarda no va ser tan repugnant com m'havia temut; va ser només indigest. Però Cicerone va dir que això era, probablement, perquè Pong no s'havia acostumat encara a la cuina a grans altures; en la seva opinió, quan s'acostumés, seria molt pitjor. Fos el que fos, aquell sopar ens va impedir a tots dos dormir. Jo ho vaig aprofitar per inquirir amb bondat sobre la vida privada de Cicerone. Li vaig dir que no havia pogut comprendre molt bé quins d'entre nosaltres tenien promesa i quins no la tenien, i li vaig preguntar si havia deixat una xicota a Anglaterra. Em va respondre que no. Li vaig preguntar si els seus pares vivien encara. Em va respondre que sí. Li vaig preguntar si tenia germans o germanes. Em va dir que si. Jo li vaig confiar que tenia tres germanes. Ell em va dir: "Oh!".
Alguna cosa no anava bé; n'hi havia prou de tenir antenes, com és el meu cas, per comprendre-ho. Vaig estar algun temps preguntant-me quin seria el millor mitjà d'establir contacte amb Cicerone i meditant sobre la soledat de l'ànima humana, sobretot en l'aflicció. Sospitava que el caràcter taciturn de Cicerone amagava un cor ferit.
Aquest és un gènere de situació que un cap digne d'aquest nom ha d'afrontar de vegades, i, sens dubte, aquest és un dels casos en què la caritat exigeix que no es tinguin en compte els sentiments dels altres. Per difícil que sigui parlar de les pròpies desgràcies, és un alleujament; generalment, és més caritatiu fer parlar a algú dels seus propis sofriments que respectar el seu desig superficial de deixar-los en silenci.
El millor mitjà de provocar les confidències és començar per fer-les. Endevinant que la reticència de Cicerone tenia el seu origen en una història d'amor desgraciat, li vaig explicar una aventura per la qual jo havia passat, i la ferida, si un dia m'havia fet patir molt, estava avui del tot cicatritzada. Esperava animar així a que s’obrís i el seu dolor també passés.
No va fer cap comentari a la meva història; jo vaig observar llavors que tots havíem conegut experiències semblants.
Cap reacció. Però vaig sentir una cosa estranya, i al mirar a Cicerone vaig veure que estava sacsejat de sotracs. El pobre desgraciat sanglotava!
Commogut, li vaig posar una mà a l'espatlla. Els sanglots van redoblar.
-Explica’m-ho vell amic -vaig dir afectuosament.
Vaig creure que anava a perdre del tot el control dels seus nervis. Però a poc a poc la crisi va passar. I vaig comprovar que les seus galtes estaven mullades per les llàgrimes.
- Explica’m-ho -vaig repetir.
De nou va ficar la cara sota les mantes, mentre que alguns últims sanglots el sacsejaven. Després va romandre perfectament immòbil.
Jo sentia que ara l'atmosfera no era la mateixa i esperava amb impaciència. No em va decebre. Es va posar a parlar lentament, primer amb un to vacil·lant; després, amb una animació creixent.
Des de la seva infància Cicerone havia estat sempre un apassionat pel circ i, tot i els esforços dels seus pares per apartar d'ell aquesta passió, li havia durat tota la vida, no fent més que afermar-se amb els anys. Els records més feliços de Cicerone estaven tots lligats al circ; la barreja tan particular de caràcter, grandiloqüència i fantasia que trobava al circ responia en ell a una ànsia novel·lesca sòlidament arrelada. Era -deia- aquesta mateixa tendència la que l’havia guiat en l'elecció de carrera quan havia decidit consagrar-se a la diplomàcia. La gent de circ eren per a ell uns personatges diferents de la gent corrent. Tots els seus somnis de nen estaven centrats al voltant del circ.
I el seu primer i únic amor havia estat una artista de circ.
Es deia Stella. Feia un número amb una troupe de foques. Era -em va assegurar Cicerone- la més encantadora criatura del món. Nobles i prínceps l'adoraven; però ella tenia un cor senzill, i va refusar a tots; havia fet la promesa de casar-se amb un home senzill i donar-li fills senzills.
Es van estimar des de la primera mirada i van ser feliços com només poden ser-ho aquells que s'estimen per primera vegada. Ell assistia a totes les seves representacions; ella li enviava petons dues vegades cada tarda, més el dimecres i el dissabte, a la sessió matinal.
No hi havia més que una ombra a la perfecció del seu paradís privat. Travessat, el vell mascle de la troupe de les foques, no estimava a Cicerone. Stella deia que era per gelosia. El vell mascle de foca bordava cada vegada que Cicerone s'acostava a ella, i durant les representacions s'aproximava a la vora de la pista i li feia ganyotes que espantaven als nens. Aviat es va posar a refusar tot aliment. La crisi va esclatar el dia que Stella va aparèixer portant al dit per primera vegada l'anell de demanada. En veure l'anell, Travessat va llançar un crit que va esquinçar el cor de tots els que ho van sentir. Es va llançar a terra i va ficar el cap sota de les seves aletes.
Stella estava desesperada. Se sentia molt lligada a les seves foques, i el seu dolor la feia patir com si s'hagués tractat d'un fill. Va declarar a Cicerone que no podia suportar la idea d’afligir durant més temps a Travessat. A més, ella tenia una gran confiança en el judici de la foca; l'aversió que Travessat experimentava per Cicerone era, potser deguda a algun greu defecte que veia en aquest i que ella mateixa no havia sabut descobrir. Si Cicerone no podia fer-se simpàtic a les foques, tot s’havia d'acabar entre ells.
Cicerone va jurar que guanyaria la seva amistat. Aquesta era una empresa feta per seduir la seva ànima novel·lesca. Va tafanejar als ports més llunyans per portar a Travessat llaminadures frescament pescades i es va passar moltes tardes davant la foca intentant conquistar-la. Però la bèstia romania insensible. Travessat no acceptava aliment més que de la mà de Stella, i encara molt poc. La foca es va posar tan prima com una anguila.
Cicerone estava desesperat. Va consultar autoritats en matèria de psicologia focuna, i va anar a veure vells llops de mar als quatre racons de món. Es passava les hores mortes a la seva banyera assajant, intentant posar-se al lloc de Travessat. Els dits dels peus se li van quedar definitivament arrugats, però el secret de l'afecte de la foca seguia resultant un misteri.
Un dia que, presa de la més negra desesperació, errava pel West End de Londres, va ser escomès d'un irreprimible desig de justificar la seva trista condició lliurant-se a un acte que l’enviliria per sempre. Llançant un crit que va commoure l'existència de tres vianants, es va precipitar com un posseït a un cinema que no projectava més que curtmetratges. Acabava de començar un dibuix animat. Les primeres imatges mostraven una ribera rocosa en la qual una bonica sirena encantava amb les seves cançons a les criatures de la mar. Entre el seu auditori es trobava una gruixuda foca, esclatant de salut, que escoltava amb una expressió de complet èxtasi. Gemegant, Cicerone es va adonar que aquesta foca era el retrat mateix de Travessat quan encara era feliç.
Va sortir de cinema corrent, va saltar a un taxi i es va fer conduir a tota velocitat al circ. Allà es va precipitar on era Travessat i, posant el seu cor ben nu, va cantar una interpretació vibrant de passió de l’aria “T'he donat el meu cor”.
L'efecte va ser sorprenent. Els lleons es van posar a rugir; els gossos, a udolar; els elefants, a barritar i a potejar el terra. Un acròbata va caure sobre el seu partenaire i tres clowns van plantejar la seva dimissió en el quart d'hora que va seguir.
Però Cicerone no es preocupava d'aquests menuts incidents, ja que Travessat estava assegut a l'aigua, exhibint un somriure de perfecta beatitud, i acompanyava a Cicerone amb una veu de baix ben timbrada.
El director del circ va córrer per oferir a Cicerone un contracte fabulós. Cicerone es va apartar i es va precipitar cap a Stella. Van tornar els dos de seguida, i Cicerone va reprendre el seu duo amb Travessat. Sentint i veient allò Stella va llançar un crit d'amor i es va tirar als braços de Cicerone. Travessat llavors va emetre un rugit cavernós. Estupefacta, ella es va girar cap a l'animal i va intentar acariciar-li el cap. Davant l'horror de Stella, la foca li va mossegar la mà.
Allò va ser la fi. La foca havia transferit el seu afecte a Cicerone i experimentava cap Stella una gelosia rabiosa. Furiosa i amb el cor trencat, ella va dir a Cicerone que s'en anés emportant-se aquell animal a qui havia robat el cor. Ell va agafar a Travessat en els seus braços i va fugir, sanglotant, al carrer, on va agafar un taxi fins al Zoo. Durant tot el trajecte, Travessat no va parar d'acompanyar-lo cantant “T'he donat el meu cor”.
Cicerone havia de nou esclatat en plors, la cara enfonsada al seu sac de dormir. Jo vaig esperar a que passés la crisi; després li vaig assegurar que comptava amb la meva profunda simpatia, i li vaig dir que sabia com de gran hauria estat l'alleujament que hauria sentit a l'explicar-me tot això. Ell va moure el cap. Ja -va afirmar- es sentia millor. Començava fins i tot a creure que havia acabat per vèncer el seu pesar.
Em vaig girar per eixugar-me una llàgrima furtiva. Les recompenses de l'ofici de cap no són sempre tan immediates ni tan intenses. Quan vaig haver dominat la meva emoció, li vaig preguntar què havia estat de Travessat. El desgraciat animal -em va dir- havia format una coral entre les foques del Zoo. Cicerone anava a cantar amb elles tots els dissabtes a la tarda.
* * *
Aquella nit Cicerone i jo vam dormir molt malament. Jo vaig ser visitat per un malson en el qual la cara de Cicerone se m'apareixia sense parar en el moment en què havia reconegut a Pong a la silueta misteriosa que ens seguia. Però en aproximar-se, el seu rostre es convertia en el musell aixafat d'una foca que sanglotava fins trencar-li a un l’ànima i tractava de dissimular-se en un sac de dormir massa petit pel seu cos. Em vaig despertar, trencat per la fatiga. Cicerone no estava millor. Havia estat escomès per crisis de sanglots que havien commogut la tenda. Em va afirmar que aquestes crisis no eren més que un costum, que no eren degudes al seu pesar i dolor, el que em va consolar.
Per un moment el pensament de que els sanglots i les llàgrimes fossin degudes al riure i no a una profunda angoixa, em va fiblar el cervell. Inmediatament, però, vaig rebutjar aquesta idea per cruel i indigna. El meu company no es riuria així del seu cap...
No estàvem veritablement en condicions de reprendre la nostra marxa, però la muntanya era menys terrorífica que la perspectiva de la cuina de Pong. El deixem enrere amb un immens alleujament, no sense abans repetir-li que no havíem menjat mai tan bé. Li vam dir que ens afanyariem a tornar per poder gaudir, el més aviat possible, de les seves meravelles culinàries. Això seria -vam assegurar-li- el coronament de la nostra aventura, la recompensa després de tantes dificultats vençudes, la calma després de la tempesta.
Ens vam dirigir cap al campament 1 seguint el camí que Setciències ens havia descrit.
Cicerone i jo utilitzàvem aparells d'oxigen; però ens van semblar tan incòmodes, que vam deixar a El Soo passar com a primer de corda del nostre grup. Els portadors havien refusat emprar aparells respiratoris; s'imaginaven, crec, que era cosa de bruixeria. Es rellevaven amb El Too. O potser els confonia.
Molt aviat el pendent es va fer més abrupte, i vam haver, o més exactament, els portadors van haver de tallar esglaons al gruix de gel. La nostra progressió era lenta: l'escalada de cada relleix de dos graons, en efecte, exigia un esforç equivalent al que hauria estat necessari per córrer una distància de cinquanta-un metres al nivell de la mar; estimació deguda als càlculs de Setciències. La gran prova havia, per fi, començat. D’aquí en endavant podíem comptar-nos entre els que havien trepitjat els més alts cims i penetrat al darrer bastió que la Naturalesa oposava a l'esperit de conquesta de l'home.
Vaig tractar de recordar tot el que havia llegit sobre la tècnica d'ascensió a semblants altituds. Jo feia un pas endavant; després, esperava deu minuts. Això era indispensable; els nostres predecessors havien unànimement insistit sobre aquest punt: un pas cap endavant i després deu minuts de repòs, reduïts a set en cas d'urgència. Aquest mètode em va semblar més difícil de practicar del que havia suposat. Quedar en una mateixa posició durant deu minuts no era fàcil. Primerament jo tenia tendència a caure d'una banda, sempre a la dreta; després em vaig sentir atacat de rampes al tou de les cames; el nas es va començar a gelar; un peu es va posar a tremolar, i el vaig haver de subjectar amb les dues mans. Això era extremadament fatigós, i quan em vaig posar a la gatzoneta per mantenir quiet el peu, em vaig trobar en una posició més baixa que abans d'haver donat el pas endavant, el que em va portar a preguntar-me si guanyava alçada o la perdia; la tensió mental es va fer tan gran, que vaig perdre el control dels meus moviments i vaig caure a terra.
El Soo em va aixecar i jo vaig fer una nova temptativa. Començava a comprendre veritablement tot el que havia llegit pel que fa a les dificultats de l'alta muntanya. Em vaig adonar llavors que els altres no semblaven practicar el mateix mètode. Mentre que jo feia esforços desesperats per no moure’m gaire, ells caminaven lliurement, donant fins i tot certs senyals d'impaciència. Això era comprensible en els portadors, però esperava trobar a en Cicerone en una disposició més raonable. Anava a dir-li-ho, quan em va llançar: "Què és el que et passa, Innocenci, benvolgut cap?" L'hi vaig explicar, i, davant la meva gran sorpresa, es va posar a riure amb sorolloses riallades. Em va dir que els primers escaladors havien estat obligats a reposar, cada pocs passos, per recobrar l'alè. Això era perquè no havien emprat aparells d'oxigen. Però ningú -em va assegurar- tenia necessitat de prendre més descans del necessari; a la velocitat a que anàvem, no arribaríem mai fins al cim.
Les seves paraules em van causar alguna sorpresa; però, reflexionant, això em va semblar bastant assenyat, i vaig decidir intentar l'experiència. Vaig descobrir, encantat, que la marxa no era més penosa del que ho havia estat el dia abans, per exemple. Cito aquest incident, que no em fa cap favor, ja que il·lustra de manera determinant a quins errors pot portar-nos el coneixement llibresc. Això va ser per a mi una doble lliçó: com a lector, sabré, d'ara endavant, no posar tanta confiança en el que m’expliquen, i en tant que escriptor, aprendré a no extraviar als meus lectors. Vaig gemegar pensant en el que hagués estat de la meva progressió si Cicerone no hagués estat allà per il·luminar-me.
La marxa no va trigar, però, en fer-se més difícil, i jo esperava veure manifestar-se alguns d'aquests estranys fenòmens que es produeixen en una atmosfera rarificada. Vaig recordar a Cicerone que m'agradaria que em tingués al corrent de tota sensació insòlita que pogués experimentar, i, quan ens vam aturar per reposar una mica, vaig prendre contacte per ràdio amb els altres per fer-los la mateixa recomanació. Catxes, que em va respondre, em va dir que Setciències s'havia mostrat particularment desagradable aquell matí. ¿No seria això un dels símptomes que jo parlava? Li vaig assegurar que no calia dubtar-ho i vaig agrair-li la seva comunicació. Setciències, en aquell moment, va apoderar-se de l'aparell, ja que vaig sentir sobtadament la seva veu explicar-me que l'actitud que li retreia Catxes estava perfectament justificada. Catxes havia roncat pesadament tota la nit i ell no havia pogut aclucar l’ull. Els roncs -va declarar- no s'atenuaven, com havia esperat, per la rarificació de l'atmosfera, sinó que, en canvi, eren més potents i més complexos; en una paraula: més odiosos que mai. Hi havia aquí un exemple -va concloure- de la forma en què la veritable naturalesa bestial d'un home es revela a grans altures. Catxes no estava manifestament fet per a la vida social per sobre dels set mil metres; això, potser, admetent fins i tot que ho estés a una alçada més baixa.
Vaig compadir a Setciències, però vaig exhortar-lo a mostrar-se caritatiu amb el seu company, que patia tant. Ell em va prometre que faria el que pogués i em va demanar que mirés si veia transversions de Wharton.
Reprenem la marxa a bon pas, havent però, de frenar a l'impetuós El Soo, a qui, si l’haguèssim deixat, hauria escalat el pendent a pas de carrera, un error en què incorren la majoria dels debutants. Un novici s'esgotarà així en una hora, mentre que el muntanyenc experimentat marxarà tot el dia al mateix pas regular.
Ens elevàvem cada vegada més i teníem les cames cada vegada més pesades i l'alè més curt. Havíem d’aturar-nos ara molt freqüentment; però aquestes aturades em van semblar llavors un plaer, perquè eren necessàries, i no perquè cregués que eren necessàries. El magnífic paisatge que ens envoltava m'interessava molt menys.
Arribàvem als nou mil metres en un temps notablement curt i vam buscar amb la mirada el campament 1. Davant la nostra viva decepció, el campament no apareixia. Vaig trucar als altres per ràdio. Va ser Flaixos qui em va respondre. Li vaig descriure el camí que havíem seguit i el lloc en què ens trobàvem. Em va dir que, segons ell, estàvem efectivament al campament 1. Em va aconsellar busqués alguna eminència des de la qual poguéssim dominar un horitzó més ampli. Això era fàcil de dir. Allà hi havia un veritable laberint de eminències; les tendes podien molt bé estar dissimulades darrere de qualsevol de les agulles rocoses que ens envoltaven. Partim en reconeixement, llançant crits i udols. Xiulem, vam cantar cançons tiroleses, vam fer explotar bosses de paper. Tot va ser en va.
Acabàvem tot just d'asseure'ns per meditar sobre la situació, quan Cicerone va fer un crit ofegat designant un punt més baix sobre el pendent.
Una silueta ombrívola i sinistra escalava els graons que havíem tallat: Pong!
Era terrible.
Vam sostenir un ràpid consell de guerra. Pong anava pesadament carregat. Semblava haver portat amb ell tot el material de cuina i la major part dels queviures que havíem deixat a la base avançada. Potser ara ens podríem desembarassar d'ell! Abandonaríem la nostra recerca del campament 1. Reemprendriem l’ascensió i escalariem tan alt com fóssim capaços. Nosaltres establiríem el campament 2 quan no poguéssim anar més lluny.
Mentre discutíem, Pong s'havia acostat perillosament. I quan vam emprendre la marxa, vaig haver de lluitar contra un pànic indigne de nosaltres. Cicerone em va dir que no havia vist res semblant des del dia que havia estat perseguit per un toro a les festes de Sant Apapuci de les Banderilles.
Deixem a El Soo escalar de primer de corda i tallar els graons i vam fer el que vam poder per seguir-lo. Marxava a un tren endimoniat. Dubto que hagin estat tallats graons sobre el gel enlloc a tal velocitat. Hi havia en la nostra aventura alguna cosa d'irreal. Fer alpinisme a nou mil metres està prestigiat com una gesta gairebé sobrehumana, i, no obstant això, El Soo, sense aparell d'oxigen i carregant el nostre equip, tallava graons tan ràpid com nosaltres, respirant oxigen i descarregats, podíem escalar. Tot això era massa fantàstic. Em preocupava també allò del toro de Cicerone. Em semblava molt poc versemblant que s'hagués trobat un toro escapat a Sant Apapuci de les Banderilles. ¿M'havia mentit? Em va donar vergonya dubtar així d'ell, el que afegia encara un pes més a les meves preocupacions.
Tot i la rapidesa del nostre avanç, Pong continuava guanyant terreny. Anàvem, però, cada vegada més de pressa. Cicerone i jo no vam trigar a ser preses del vertigen i en ensopegar freqüentment.
Molt aviat vaig estar cobert de blaus i esgarrinxades, Cicerone estava encara en més trist estat: com era més alt que jo, queia des de major altura. El súmmum va ser quan, després d'una caiguda particularment dolenta, es va trobar aixecat per en Pong, que ens havia aconseguit. Cicerone va fer un crit horrible i va perdre el coneixement. Jo el vaig reanimar donant-li cops al cap i li vaig preguntar què és el que havíem de fer. Em va dir que, ja que amb tota evidència jo no estava en condicions de continuar, el millor seria que acampèssim.
Va ser el que vam fer. Èrem a nou mil sis-cents metres. Havíem establert el campament 2 com estava previst al nostre pla. Però això no era per a nosaltres més que una petita compensació; no podíem més que pensar en les abominacions culinàries que ens esperaven.
