Translate

UN PORTADOR MALALT

 

VERGONYA ALIENA AL KARAKORUM.

 

Primera expedició catalana al Karakorum. Gasherbrum II, 8035 m. Any 1980.

 

Trobareu el relat d’aquella expedició aquí:

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

 

La marxa d’aproximació al Gasherbrum en aquells anys començava passant el riu Bongla, afluent del Braldo, per un pont penjat. Allà s’havia acabat la carretera. Tinc entès que l’any 2021, la carretera arriba fins a Askole; tres dies i mig menys de marxa.

 

Al davant nostre, amb una jornada de diferència, pujava una altre expedició. Ja ho fèiem a propòsit per no coincidir molts homes alhora als pocs espais on acampar, llocs estrets i amb poca aigua.

 

El cinquè dia de marxa, sortint d’Askole, a mig camí de Bardumal, ja fora de zones poblades, vam veure un home recolzat en una roca; era un balti però no semblava un portador endarrerit perquè no portava càrrega.

 

Alguns dels nostres portadors, que eren del mateix poble, ens van explicar aquesta història. Aquell home es deia Mahmud, era del poble de Dassu i era portador de l’expedició que ens precedia. Com que es sentia malalt i no podia seguir el ritme, l’expedició, per consell del seu sirdar, que és el cap de portadors i del seu oficial d’enllaç pakistanès, li havia pagat el sou fins allà, l’havia acomiadat i havia repartit la càrrega entre els altres portadors. L’expedició va tirar amunt cap al seu objectiu deixant-lo una mica més amunt. Tot sol, recolzat al seu bastó en forma de “T”, havia baixat fins allà.

 

Imatge. Portadors baltis esperant la paga al campament base amb l'oficial d'enllaç donant-los un sermonet...
 

Imatge. Portadors travessant un corrent d'aigua en la marxa d'aproximació.
 

Imatge. Portadors baltis passant al davant de la torre de Biaho. Fixeu-vos en els seus bastons en forma de T que servien per descansar sense el pes de la càrrega quan no es podia seure.  

 

I allà estava aquell home, d’una quarantena d’anys, suant, amb ulls febrosos, tossint i respirant com un gos cansat. Ser metge obliga, marca la conducta a seguir, vaig deixar la motxilla i m’hi vaig acostar. Els portadors baltis no semblaven tan impressionats com jo.

 

El cas és que tenia febre alta, una freqüència cardíaca de 120 batecs per minut en repòs, pressió arterial normal, consciència normal, auscultació pulmonar amb una zona a la base del pulmó dret condensada i amb crepitants. I una expectoració que semblava pus amb ferro rovellat, que no era més que sang vella. El diagnòstic de Pneumònia era clar. Encara no érem gaire amunt, pel no era lògic pensar que un balti tingués Edema Pulmonar d’Altitud. En tot cas, era evident que aquell home tindria problemes per tornar a casa sol, si és que hi podia arribar.

 

Jo sempre procurava portar una farmaciola mínima a sobre i tenir localitzat al portador de la farmàcia general que venia més enrere. 

 

Organització. Com ho fem? Primer de tot atureu-vos. Stop everyone! No és fàcil aturar una caravana de 70 homes amb un objectiu al cap; i menys quan potser l’únic preocupat era jo. Localitzar al portador amb la farmaciola. Administrar per via intramuscular un antibiòtic potent i triar uns antibiòtics per via oral per uns quants dies. Uns antitèrmics i una pauta de rehidratació per via oral amb sals i glucosa. Una hora després semblava que revifava...

 

Negociem. Cap d’expedició, oficial d’enllaç i el sirdar eren de l’opinió de que ja havíem fet el que calia, ja l’havíem ajudat i no podíem perdre més temps, que encara ens quedaven unes hores de camí fins a Bardumal. No recularia tota l’expedició per aquell pobre home, oi? 

 

No sabia que fer. Podia deixar als companys, ajudar al malalt a baixar al seu poble i després pujar jo sol sense menjar ni ajuda al campament base, que quedava a vuit dies de marxa? No semblava un pla gaire sensat. Potser si m’autoritzaven a que un o dos portadors es quedessin amb mi i tornessin a pujar... És clar que això volia dir que augmentaven les despeses; més dies de paga.

 

El sirdar Fida Hussein, veterà de les muntanyes des de la guerra indopakistanesa de 1947, va proposar la solució. Aquella nit, l’expedició ja hauria consumit la càrrega d’un portador. Cada tres dies, es pagava un portador, que tornava a casa seva descarregat. Com que aquell portador era del poble veí del malalt i es coneixien, el podia acompanyar a casa seva, ajudar-lo en el que calgués i donar-li les medicines. El portador estaria content perquè s’estalviava les hores de pujada carregat que quedaven i la nit freda de la muntanya. El malalt també estaria content. La pega era que... els sahibs blancs estarien disposats a portar fins a Bardumal la càrrega del portador que tornaria? Òbviament, ni l’oficial d’enllaç ni el sirdar ho farien. O potser pagarien a un altre portador perquè acceptés doble càrrega la part del dia que quedava?

 

Jo vaig veure el cel obert. Afortunadament els companys ho veien com jo, no podíem deixar aquell home malalt abandonat a quatre hores lluny del primer poble.

 

Instruccions als dos portadors, un sobre amb els antibiòtics i les sals de rehidratació, i veure-els tirar avall cap a Askole. Potser arribarien abans de que es fes fosc. 

 

Carregar a la motxilla amb uns cinc quilets més per barba i amunt, cap al Gasherbrum. Era el menjar d’aquella nit i l’endemà ja no caldria carregar.

 

Van passar unes setmanes. Després de que una cordada coronés el cim del Gasherbrum II, el primer vuit-mil que feien els catalans al Karakorum, tornàvem vall de Baltoro avall cap a la civilització. L’alcalde, el mahdi, d’Askole ens va dir que la cosa havia anat bé. Els dos portadors, no eren als seus pobles perquè ja tornaven a treballar amb bona salut. I ens va donar les gràcies en nom de la seva comunitat. 

 

Si, si, les gràcies. Vergonya pels europeus que van abandonar a un home malalt a la muntanya, no hi ha cap dubte. Però també vergonya pels seus veïns i oficials, que van preferir seguir cobrant de l’expedició que ajudar al seu compatriota. I no protestar.

 

O és que sóc un romàntic si encara penso que la humanitat és el valor més alt?

 

Per cert que allà mateix a Askole vaig visitar a una nena cega que hauria pogut tornar a veure-hi bé. Però vaig fracassar en convèncer al pare que la portessin a Barcelona. Podeu veure el relat aquí: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/02/una-nena-cega-al-baltistan.html


Etiquetes: , , ,
edit

1 comentari:

  1. Fantàstic escrit i molt d'acord amb les reflexions humanistes.

    ResponElimina

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.






Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat