GALERIA DE MESTRES. DR. AUGUST CASTELLÓ ROCA.

 

Enguany farà trenta anys de la mort del Dr. August Castelló Roca.

 

El Dr. Castelló (1918-1991) va ser el mestre dels metges novells que participàvem en les expedicions dels anys 70 i 80 del segle passat. En ell s’unien la bonhomia amb la capacitat científica. Sempre estava disposat a escoltar als metges joves, frisosos d’aventures i de coneixements. Sempre aportava aquella idea d’un nou detall per aprofundir. 

 

Confessem-ho, fa quaranta anys ningú no coneixíem els secrets de l’adaptació a l’altitud, ni els mecanismes de l’aclimatació, ni tampoc els seus riscos. No ho sabiem ni els professors ni els alumnes. Vam aprendre tots plegats, pregunta a pregunta i dubte a dubte. Expedició a expedició recollint dades i atenent malalties d’altitud. Congrés a congrés escoltant les experiències dels col·legues europeus, americans i japonesos. Escoltant al Dr. Castelló i llegint molts libres i molts articles sobre el tema. Parlant d’articles i de llibres, el Dr. Castelló va ser autor d’una obra ben extensa.

        

 Imatges. El Dr. August Castelló quan es va llicenciar, quan feia classes i quan ens ajudava a crèixer com a metges de muntanya.

 

Podeu trobar la seva biografia, la seva obra escrita i algunes fotografies en aquests enllaços.

https://ca.wikipedia.org/wiki/August_Castell%C3%B3_i_Roca

http://www.galeriametges.cat/galeria-fotografies.php?icod=EEGF

 

Quan jo encara era estudiant es van anunciar uns cursos de “Medicina de Montaña para médicos y estudiantes de medicina” a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Un servidor, escalador entusiasta, m’hi volia apuntar, a veure que m’explicaven. Fracàs. Vaig arribar tard a la inscripció i em vaig quedar sense curs.

Imatges. Algunes mostres dels articles i llibres que va escriure, o en els que va col·laborar, el Dr. August Castelló Roca

 

Vaig conèixer al Dr. Castelló l’any 1976 quan preparava la meva primera expedició. L’Operació Afganistan a l’Hindu Kush. 

 

El Dr. August Castelló havia estat metge consultor i fisiòleg de la primera expedició de la Federación Española als Andes del Perú l’any 1961. Ell va ser el metge consultor, que el metge d’expedició in situ va ser el Dr. Mariano Arrázola Silió, neurocirurgià de Donosti. 

 

Imatge. L’equip de l’Expedición Española a los Andes del Perú en un viatge d’entrenament als Alps. El Dr. Castelló és el primer de la dreta amb el genoll dret en terra. Potser en coneixeu algún més, que en aquella expedició hi havia tres alpinistes barcelonins. Any 1961.

 

Sabent això no em va costar gaire anar-lo a veure. Ni a ell li va costar gens rebre’m a casa seva, parlar llargament, donar-me consells, ajudar-me a establir la farmaciola bàsica i oferir una proposta d’estudi. Em va suggerir que mitja expedició prengués acetazolamida i l’altre mitja centrofenoxina per veure quin dels dos fàrmacs es mostrava superior per evitar el Mal Agut de Muntanya (MAM). De la centrofenoxina ja no se'n parla a muntanya, però l’acetazolamida, quaranta-cinc anys després, encara té indicacions contra el MAM. 

 

Podeu trobar el relat d’aquella expedició i els resultats dels medicaments en aquest enllaç:

https://www.blogger.com/blog/post/edit/4880062381538261405/8718774512383475556

 

Allà va començar una llarga relació que abastava la major part dels metges d’expedició d’aquells anys, com el Dr. Manuel Mateu Ratera, el Dr. Anton Rañé Tarragó, el Dr. Xavier Robiró Robiró i altres com jo mateix. També va col·laborar amb metges dedicats a la Medicina de l’Esport, com els Drs. Josep Estruch Batlle, Jesús Galilea Muñoz i Eduardo Garrido Marín. Aquest relació només va acabar amb la seva mort l’any 1991.

 

Unes anècdotes per recordar-lo i explicar el personatge:

1. El Dr. Castelló ens va oferir mesurar el consum màxim d’oxigen (VO2max) a l’Institut Nacional d’Educació Física d’Esplugues de Llobregat. Es tractava de saber quina era la nostra capacitat d’esforç físic. Aleshores encara no sabíem que el VO2max disminueix amb l’altitud encara que estiguis ben aclimatat. Nosaltres encantats de la vida de fer els estudis. Pedalant fins a l’esgotament. Innocents com érem i dedicant-hi el nostre millor esforç, pensàvem que, muntanyencs joves però veterans i forts com érem, trencaríem l’aparell i donaríem unes xifres estel·lars de consum d’oxigen i capacitat d’esforç físic. Ens sentíem campions del mon. No va ser així. Unes xifres mitjanetes com persones sedentàries no entrenades. El Dr. Castelló ja ens ho havia avisat: “Els muntanyencs, en general, teniu més de valents i d’aventurers que d’esportistes i atletes”. Que pensaria si tornés? Avui, 44 anys després, potser les coses ja no són com ell ens deia: ara es comú veure que hi ha qui utilitza les muntanyes com el seu camp d’esports per batre marques, rècords i que s’entrena cada dia al límit. Això si, sempre ho fan per vies conegudes i marcades. Mai una primera ascensió per una via desconeguda. I mai sense la premsa o l’empresa patrocinadora.

2. 1980. En aquells anys hi havia força moviment a la Medicina de Muntanya. Societats internacionals, continentals, estatals i locals dedicades a la medicina de muntanya  treballaven per estudiar la fisiologia de l’altitud, per afinar el tractament en els accidents i els rescats i per oferir cursos per joves metges muntanyencs entusiastes. Nosaltres col·laboràvem amb les societats catalana, española, europea i internacional. A una de tantes reunions, des del seu lloc d’assessor mèdic d’una federació de muntanya, un conegut col·lega que fins i tot havia anat a alguna expedició, va proposar posar en comú tots els estudis, de manera que tots coneguéssim totes les dades obtingudes. Segons ell, el país i la pàtria demanaven deixar-se de personalismes. Era una gran oportunitat de col·laboració entre tots. En un recés de la reunió i abans de votar, al voltant d’unes tasses de cafè, el Dr. Castelló, que ja coneixia al personatge, ens va dir: “No us fieu ni un pel. Aprofitarà les vostres aportacions en el seu benefici i es posarà ell totes les medalles”. Paraula de sant. Temps després, coneixent millor al personatge, vam veure la veritat del seu consell.     

3. Chamonix 1981. Primer congrés mundial de Medicina de Muntanya. El Dr. Castelló moderava una de les sessions, dedicada a la nutrició en altitud. Un dels ponents era el Dr. Charles Clarke. El Dr. Charles Clarke, neuròleg (1944) havia estat el metge de l’exitosa i aclamada British Everest South West Wall Expedition de l’any 1975 liderada per Chris Bonington. Aportava les seves dades de la nutrició i els resultats d’aquella expedició. Hi havia expectació entre tots els congressistes. Servidor, en aquel temps ja havia anat a l’Hindu Kush (Noshaq), a l’Himàlaia (Pisang Tse) i al Karakorum (Gasherbrum II) però encara em movia com un ànec coix en aquell ambient científic on t’havies d’expressar en francès o en anglès. El cas va ser que el Dr. Clarke, va passar el matí esquiant i escalant al MontBlanc i va arribar a la sessió vestit de muntanyenc, amb les botes, la jaqueta i els pantalons impermeables i, a sota, el jersei amb una ratlla al pit que dúiem tots. En presentar-lo, el Dr. Castelló va lloar la seva dedicació a la Medicina de Muntanya i va dir: “J’espere que la prochaine fois il fera plus d’attention a la premiere des M et laissera un petit morceau de temps pour s’habiller avec une jolie veste aprés avoir fait attention a la deuxieme des M avec l’ascension en montagne”. A mi sempre m’ha fet la impressió que en Charles Clarke, ho va fer a propòsit per impressionar al personal des dels seus 1,9 metres i l’aureola d’escalador himalaienc.           

Imatges. Expedició Hindu Kush 1977. Els clàssics jerseis muntanyencs de l’època amb una ratlla al pit.

 

4. Mateix congrés de Chamonix. Sessió dedicada a les congelacions. Els metges catalans érem en cadires al voltant del Dr. Castelló. Parlava un cirurgià, expert en congelacions que, seguint la norma, no identificaré. Poc temps després de començar la sessió el Dr. Castelló es va aixecar i, sense dir res, va sortir de la sala. El conferenciant ens va explicar que el programa del seu hospital per tractar les congelacions era l’amputació precoç i la col·locació de pròtesis substitutòries, evitant per una banda les complicacions infeccioses, neurítiques o trombòtiques i per l’altra els llargs períodes de baixa laboral. Diagnosticar i amputar. Dit i fet. Només admetia debat sobre per on amputar. Imatges de peus sencers amputats per uns dits congelats, aparcats en bateria al costat del quiròfan. No era el que nosaltres pensàvem que s'havia de fer, però que podíem dir uns metges novells, sense experiència en congelacions, front a un cap de servei de cirurgia d’un hospital universitari? Un pel esgarrifats ens vam trobar al passadís amb el Dr. Castelló. Ens va dir: “Quan parla el Dr. F sempre marxo. Va ser metge/cirurgià de l’exèrcit nazi al front de Rússia a la segona guerra mundial. I es pensa que encara hi és i que els antibiòtics no serveixen”.