DIFERÈNCIES ENTRE HOMES I DONES.

DIFERÈNCIES FISIOLÒGIQUES ENTRE LES DONES I ELS HOMES QUE PODEN INFLUIR EN LA NUTRICIÓ

O  CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

Imagineu una parella de guardes d’un refugi. Ell medeix 1,81 metres i pesa 80 kg. Ella mesura 1,55 m d’altura i pesa 54 kg. Resulta que han de carregar unes motxilles per portar provisions al refugi.

Com repartim la càrrega? 

Imagineu unes càrregues de 25 kg i que cadascú en porta una. L’home potser si que  arribarà però molt cansat. Ella no podrà carregar gaire una motxilla com la meitat del seu pes. Potser seria com carregar al xicot amb 40 kg. Demanar el mateix esforç i carregar el mateix pes a dos persones tan diferents no és just ni té sentit comú.

Sembla que en un intent de ser justos cadascú ha de carregar el que li toca pel seu pes. El xicot més pesat podria portar una motxilla de 20 kg, el 25% del seu pes. La més petita uns 12,5 kg que és la mateixa relació que hi ha entre els dos pesos. I això ja seria carregar.

Error. Aixó tampoc seria just.

Un kilo de múscul pesa el mateix que un kg d’ossos, un kg de teixit adipós / greix o que un kg d’aigua, però no serveixen igual a l’hora de fer un esforç.

En general els cossos dels homes i els de les dones tenen diferent composició.

Que vol dir que la composició del cos de les dones i els homes és diferent? Que no estem fets tots igual? 

Doncs no exactament. Parlem-ne.

Equilibri Massa Magra / Teixit adipós. Relació Proteïna / Greix. Descomptant l’aigua i els minerals dels ossos, la massa magra és la part que no es greix o teixit adipós del cos humà. En general la massa magra de les dones és del 77% del seu cos, el que vol dir que tenen el 23% de teixit adipós. En el cas dels homes és 85% de massa magra i 15% de teixit adipós. El cor, que és un múscul vital, d’una dona representa el 4% del seu pes, però gairebé el 5% del pes dels homes. Tot plegat vol dir que un cos masculí té entre 8 i 12% més de múscul que el d’una dona del mateix pes. I que un cos femení té entre el 8 i el 12% més de teixit adipós.  Aixó és un promig de la població en general. Evidentment si comparèssim a una dona jove, musculada i entrenada amb un home gran, sedentari i obés o viceversa els números serien uns altres però no serien molt diferents.  

Taula. Percentatge mitjà de greix corporal, per grups d'edat i sexe - Enquesta nacional d'examen de salut i nutrició, Estats Units, 1999-2004. 

Teixit Adipós Reserva Energètica. En general es considera que un cos saludable i preparat per les adversitats té unes reserves energètiques en forma de teixit adipós entre el 10 i el 12%  en el cas dels homes i entre 15 i el 20% en el cas de les dones. Quan les reserves energètiques disminueixen per sota d’aquesta xifra és que s’acosta la desnutrició. El teixit adipós en els homes s’acumula al tronc i l’abdomen, en les dones als malucs i a les cuixes. Evidentment la quantitat de teixit adipós de reserva energètica és molt variable. Depén de la genètica de cada persona, de si és esportista o sedentari, de l’edat, de si fa o no fa dieta, de les condicions del país, que no és igual viure en un lloc on es passa gana que en un altre amb les necessitats mínimes cobertes, etc. Depén de tots aquests factors, però també depèn del sexe. 

Greixos Mínims Funcionals. El greix mínim funcional és aquell nivell de teixit adipós per sota de la qual la salut es veuria afectada negativament i, en cas de persistir la desnutrició, la mort seria segura. Hi ha controvèrsia sobre quin percentatge de greix corporal en concret és millor per a la salut o pel rendiment esportiu, que també també es pot veure afectat. Els esportistes més prims solen competir en nivells d'aproximadament un 5-10% per als homes o del 10-15% per a les dones. 

Pel funcionament normal del seu organisme les dones necessiten al voltant del 12% del seu cos en forma de teixit adipós per estar saludables. En canvi els homes només necessiten al voltant del 5%.  Aquest teixit adipós essencial, necessari per moltes funcions vitals, és posa al panícul adipós subcutani, gran arma de protecció contra el fred, al teixit nerviós, que el cervell és una massa de greix amb proteïnes, a les membranes cel·lulars, al sistema endocrí que regula les hormones i altres llocs vitals. Faig notar i recordo que parlar de teixit adipós és el mateix que parlar de greix. Concloem que els greixos, en la seva justa mesura, son essencials per la bona salut i la supervivència de les unes i dels altres. En la seva justa mesura. Per tant, la dieta els ha de tenir present com ja s’ha esmentat a capítols anteriors.

Percentatge de teixit adipós  Dones Homes

Greix mínim funcional                 10-13% 2-5%

Esportistes                               14-20% 6-13%

Mitjana                                         25-31% 18-24%

Obesitat                                        + 32% + 25% 

Com que totes aquestes xifres son aproximades i varien en funció de quin país o quin estudi parlem, posem dos esquemes amb unes xifres lleugerament diferents, però no gaire diferents. Bibliografia americana i asiàtica.

 

 

Els humans, com gairebé tots els mamífers, tenim aquesta diferencia entre els sexes. Sembla una estratègia de supervivència de les espècies. A curt termini els mascles poden fer més força, córrer més ràpid i saltar més alt, que sòn factors positius per caçar i per sobreviure en una natura hostil. Però és una estratègia costosa en energia que no es pot mantenir gaire temps. En canvi, a llarg termini, les femelles, amb més reserves energètiques i sense tanta despesa energètica poden mantenir la supervivència més temps, la seva i la de les cries. Depén de a quina situació s’enfrontin, tenen més possibilitats les unes o els altres. De la col·laboració entre els dos gèneres pot dependre la supervivència del grup. És sabut que les dones viuen més anys que els homes; també pot estar relacionat amb aquestes característiques.   

Sabem que un home, descansant o dormint, consumeix aproximadament un 8% més d’oxigen que una dona del mateix pes. Aixó es degut a que el múscul consumeix més aigua, més oxigen i més glucosa que el teixit adipós fins i tot en repós. Aixó es pot fer especialment evident en exercici o en altitud on, precisament, l'oxígen va escàs.

Per tant l’alimentació més adequada dependrà del pes a carregar, de l’exercici, de l’altitud, del fred o de la calor i de molts altres factors, però també del sexe de la persona. Sense entrar en els detalls del metabolisme dels lípids, dels greixos mínims necessaris pel funcionament del cos, dels greixos de reserva, de les proteïnes i de les hormones hem d’intentar que la composició corporal normal no s’alteri gaire ni per les unes ni pels altres, mantenint sempre una dieta equilibrada.

REFLEXIONS SOBRE VIATJAR A LLOCS INHÒSPITS

Ha tornat a passar. Algun malànima ha matat uns innocents. Lamentablement passa sovint. Aquesta vegada ha estat a l’Afganistà i han mort uns viatgers i uns afgans que passaven per allà.

Sento els debats. Els assenyats diuen que si el ministeri no recomana viatjar a l’Afganistà, és una imprudència fer-ho. Les agències de viatges que els portaven diuen que ja eren grandets, que sabien el que feien i un accident el pot tenir tothom.

Com que alguna cosa sé de viatges amb riscos i també sé que totes les monedes tenen dos cares explicaré la nostra experiència a l’Afganistà l’any 1977.

DIARI DE L’OPERACIÓ AFGANISTÀ 1977

 

Relat del viatge a Band-e-Amir i Bamiyan per Pere Aymerich.

Dissabte 23 de Juliol de 1977. Kabul.  

Un viatge accidentat. El nostre vehicle avançava en caravana de protecció mútua amb un altre cotxe d’uns viatgers alemanys i un camió de transport amb una vintena d’afganesos a la caixa. País sec i pista polsosa. Sobtadament, polseguera al lluny i assalt d’uns genets armats al camió del comboi. Trets. Mitja volta a tota la velocitat possible. Els cavalls al galop al darrera. Protegir-se tots plegats a corre-cuita en una casa de té, més aviat un hostal de carretera, una txai-khana fortificada, que aquí ho son la major part. Antics “caravanserai” que eren llocs sagrats on descansaven les caravanes. Segons la tradició atacar-los era un deshonor. Homes armats a la muralla de la txai-khana, que mantenen els genets a ratlla. Fins que marxen al galop. Un afganés del camió ferit de bala a la cuixa. Neteja de la ferida amb un refresc, que no hi havia més aigua a mà. Qualsevol sortia a buscar aigua al riu, tot i que era allà mateix, al davant de la porta. Dos furgonetes amb 6 homes armats surten a gran velocitat cap a la ciutat més propera amb guarnició militar. En unes hores arriba un camió amb soldats. Continuem el viatge amb escorta. No es tornen a veure els genets armats. Bandolers o guerrillers d’una facció que buscaven algú que viatjava al camió? Ves a saber. En tot cas perseguien al camió i no als forasters. Desert i pols, baralles entre conductors afganesos que s’acaben a garrotades, sense que els forasters ni entenem ni hi poguem fer res. Més desert, més pols, més set i altres minúcies. 

Grandesa dels budes de Bamiyan i bellesa dels llacs blaus de Band-i-Amir. 

 
Camions afganesos, tunejats i virolats. 

 

Els dos Budes de Bamiyan. Primera fotografia existent feta per una expedició anglesa al segle XIX.

                           
El Buda gran de Bamiyan als anys vuitanta. Fixeu-vos en la figura humana al peu per comparar les mides. Ja és notòria la degradació de la pedra; ha caigut mitja cara i gran part de les cames.

                                                      

El Buda gran de Bamiyan. Abans i després de la voladura, l’any 2001, pel govern afganés dels talibans.        

Els llacs de Band-e-Amir continguts per muralles calcàries. Blau turquesa al desert al peu de l’Hindu Kush. O millor blau lapislàtsuli, que és la pedra típica de l’Afganistà.

En aquests enllaços trobareu els diaris complets de l’expedició i el film. Filmat en Super 8, passat després a vídeo VHS i digitalitzat trenta anys després ha perdut part del color i de la finesa musical, però encara és un document viu de l’Afganistà de fa 47 anys.

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Unes setmanes després, quatre de la colla van arribar al cim del Noshaq de 7492 metres, el segon cim més alt de l’Hindu Kush. Per cert que, entre tots vam haver de baixar a un company invàlid per un Edema Cerebral d’Altitud que va aparèixer a 6800 metres. Aquest episodi també va acabar bé, però és clar que podia haver anat fatal.

Vist com van anar les coses, ens en vam sortir prou bé però podia haver sortit molt malament. 

Amb tants contratemps i riscos, voleu dir, que potser que no hi haguèssim anat? Debat interminable i irresoluble que surt de tant en tant, especialment quan apareix alguna desgràcia.

Com que totes les monedes tenen una cara i una creu, parlem-ne. Arguments en pro i en contra sentits i apuntats.

La cara. Arguments dels qui temen els riscos:

• Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Qui no vulgui arriscar que no s’emboliqui amb viatges atzarosos.

• És una obvietat que la major part de les agències minimitzen o amaguen els riscos, no fos cas que perdèssin clients. Ens hem fet un tip d’atendre persones amb malalties degudes a l’altitud, fins i tot guies de les agències, que no sabien ni que els mals de muntanya existissin. Quan vam fer un fulletó, gratuït i finançat per un laboratori farmacèutic, les agències a qui el vam oferir van declinar repartir-lo als seus trekkers o viatgers. L’argument va ser que potser perdrien clients. La veritat no és la prioritat quan hi ha interessos pel mig.

• Com es mesura el risc de terrorisme? A l’Afganistà o potser a Europa, que també en sabem d’atacs terroristes. Però tot atac és terrorista? En el nostre cas potser només va ser bandolerisme o venjances entre clans rivals. A llocs sense autoritat forta on les discrepàncies es ventilen a garrotades, una rivalitat entre amos d’agències de lloguer de cotxes per viatgers pot acabar a trets contra els conductors i viatgers de l’agència rival. O sigui que el risc de trobar-se un embolic és més elevat que el teòric risc de terrorisme polític.

• No tots el arguments contra els viatges a segons quins països tenen a veure amb els riscos i la por. Hi ha qui argumenta, amb raó, que és donar diners i finançar a governs poc respectuosos amb els drets dels seus paisans. Desenvolupar aquest argumentari, però, necessitaria moltes pàgines, passant per les relacions amb països que han fet genocidis o autoritaris però comercialment necessaris i amb el nostre país, quan entraven milers de turistes europeus que van ajudar a canviar la mentalitat de la població omplint les butxaques d’una dictadura. Deixem el tema sense aprofundir i cadascú decideixi.

La creu. Arguments de companys que accepten els riscos:

• Qui no arrisca, no pisca. Si tothom pensés que evitar el perill és prioritari ningú hauria pujat mai a l’Everest ni Cristòfol Colom hauria anat a Amèrica. La humanitat no ha avançat abrigadets al llit. Molts han preferit arriscar, veure i aprendre.

• Si els atemptats terroristes o els robatoris intimiden, potser que no vagin tants turistes a Barcelona.

• Viure o sobreviure? Si no surts quan plou no veuràs mai ni un cargol ni un arc de Sant Martí. O acceptes els riscos o no podràs veure, ni viure, els mercats amb la seva gent, ni aprendre d’altres cultures i maneres de veure el món, ni menjar les seves delícies locals, ni sentir cantar les perdius nivals quan despertes a la tenda a cinc-mil metres. Per no parlar del ballet dels núvols en una posta de sol de mil colors en un campament elevat sobre les valls.

• La curiositat és un motor molt potent. Prefereixes seguir la teva dèria i volar com un ocell de bosc o viure arrelat com una col en un hort? Es pot dir viure amb curiositat si no vas a veure les muntanyes més altes del món, els deserts més extensos, les planúries de sal dels Andes, les construccions de fa cinc-mil anys o les llums dels set-mil metres? Potser viure com una col sigui més comfortable, però recorda que un hort tampoc és un lloc segur; dia vindrà que la col acabarà tallada.

Naturalment es podrien seguir posant arguments per la cara i per la creu. Sobretot perqué les aventures no només apareixen als viatges. Hi ha qui prefereix les aventures emocionals, artístiques o intel·lectuals, que també tenen els seus riscos sobre la salut. Posar més arguments a favor o en contra d’arriscar no és tema d’importància.

Quins son els interessos i el projecte de vida de cada persona i quins riscos està disposat a acceptar per complir amb l’objectiu? 

Crec que aquesta és la pregunta. Cadascú ha de decidir que és el que vol, avaluar els perills i decidir si accepta el risc. I malfiar dels qui tinguin altres interessos, a favor o en contra.

 

UN IAC LLAMINER DE LA CREMA CATALANA

Ho sap tothom i es profecia que les coses no sempre surten com voldríem. 

La llei de Murphy ja va deixar clar que les probabilitats de que una torrada amb mantega caigui del costat del pa o del costat de la mantega depén de coses tan tontes com de quant costi netejar la catifa. 

Quan alguna cosa l’esperes molt.... 

Diu un corol·lari de la llei de Murphy que com més fosc, llarg, humit i fred és el túnel que has de recórrer més possibilitats hi ha de que quan veus una llum al fons, no sigui la sortida, sinó el far d’un tren exprés que ve cap a tú.

Quan alguna cosa l’esperes molt.... prepara’t per la decepció.  

Imatge. Uns vedells de iac prop de Samagaon.

Ja sabeu de l’expedició al Manaslu de 1982. Ja sabeu de la gana que vam passar. 

El dia 12 de maig , després de cinc dies a mitja ració i malalts de gana i de cansament, tres alpinistes i dos xerpes arribàvem al campament base.

Quan vam sortir del camp 2, no teníem clar si arribaríem. De manera que cordes, arnesos, tendes, sacs de dormir i la darrera càrrega de butà i el darrer sobre de sopa es van quedar allà dalt. Consigna: arribar avui al campament base com sigui. Qui caigui en una esquerda haurà llepat. Avall, avall! Al capvespre hi vam arribar.

Imatges. Per veure el temps que ens va fer aquella primavera...

No us penseu que al campament base anàvem gaire grassos tampoc, però si que hi havia arròs, patates i unes gallines que ens proporcionaven ous i que van ser la base d’una escudella memorable uns dies després.

Aquella nit, al cul d’un bidó desemparat encara vam trobar els dos darrers sobres de crema catalana en pols. Amb il·lusió ho vam coure amb un extra de llet en pols, el darrer ou de les gallines i un pols de sucre afegit. Ho vam posar a refredar a la paret de pedra de la cuina. Com aquell que puja l’escala de ca l’enamorada en espera de la desitjada trobada amb el dolç de tan dolç record. I la gana que teníem!

 

Imatge. El campament base, a 3800 metres d’altitud. Al fons a l’esquerra la cuina feta de pedres i coberta amb una lona de color taronja.

Mentre es coïen les llenties i l’arrós del sopar sèiem amb un té amb llet, “Dhud Txià”, ben calent a les mans. 

Un soroll de grans llepades i de grans glops i engolides van fer que ens mirèssim els uns als altres amb els ulls ben oberts. L’Anna va saltar esperitada cap a la cuina!

- La crema!

Efectivament, un gran iac, encantat de la vida, s’estava fotent a grans glops la palangana de crema. Amb els crits i la corredissa va fugir bosc enllà amb les llanes pengim penjam. Més enllà es va parar a mirar si el seguíem...  

De la nostra il·lusió dolça només quedava un culet de res al fons de la cassola. Una miqueta, però, ben llepada.

La nostra decepció només es podia compara amb la del iac, que ens mirava a prudent distància amb ulls llacrimosos. No l’havíem deixat acabar la seva troballa que venia a alegrar la seva trista dieta d’herba amagada sota la neu.

El que dèiem. Quan veus la llum al final del túnel... no baixis la guàrdia i esmola bé les escopetes que encara en passarà alguna.

Imatges. Alguns dels iacs de l’expedició. A la darrera fotografia, consirós sobre la neu, el iac culpable de la nostra decepció.

Al capdavall li vam deixar al pobre iac la mica del postre que, tot llepat, quedava. 

Paciència: sopar arròs bullit amb llenties i una terrina de mel. El mateix que cada dia de la marxa de descens. Arrós bullit i mel per esmorzar i per sopar. Per dinar només vam tenir gana i corre, corre que arribarem abans.

 

NUTRICIÓ. Castigats sense postres.

L’AUTORITAT DEL CAP D’EXPEDICIÓ. AVUI SENSE POSTRES!

Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) any 1984.

Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona. 

L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També  incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de Trakshindo, uns formatges comprats al mateix poble i un altre bidó amb arròs, fideus i farina a l’engrós. La resta, bosses de llegums secs, que pesen poc, bacallà salat, cansalada viada i una rastellera de fuets venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos (kursani) picants els vam comprar a Kathmandu. 

Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.

Anàvem fent. Carregant com rucs, que com més lleugera és l’expedició, més carregat va cadascú. Paradoxes de l’alpinisme expedicionari. Als vespres uns bons tips de patates amb bacallà o de llenties amb cansalada.

Quan ja havíem equipat i muntat fins al campament 3 a uns 7000 metres d’altitud, ens vam retrobar tots al campament base per reposar uns dies. Les companyes de tres de nosaltres tenien previst arribar aquelles dates al campament base.

Un bany a l’estany glaciar i descansar bé. 

El cap d’expedició, va partir avall de matinada cap al poblet de Dingbotxe per veure si trobava les noies i les acompanyava fins el campament base, que era un camí una mica enrevessat; a mitja alçada entre la glacera i el cim de l’Imja Tse. Ja va deixar les ordres clares: 

- Demà al vespre arribarem, feu una perolada de patates bullides amb kursani com pels vuit i una altra amb crema catalana per postres. No sé l’hora que serà però arribarem a sopar al campament base.   

Així es va fer.

Van ser les nou i no es veia ningú pujant per la morrena. Les deu i ja era de nit. Les onze i cap llumeta s’enfilava pel camí. Vam començar a remugar. I si, com que no estan aclimatades han tingut algun contratemps? I si baixem a veure si passa alguna cosa? 

Ja ens anàvem a calçar les botes quan, a quarts d’onze unes llumetes frontals van aparèixer pujant per la glacera. Ja arriben! Reescalfem les patates!

I si, van arribar, cansades i rendides al campament base venint des de Dingbotxe en un sol dia. Reposar, rehidratar i menjar. Us imagineu la conversa distesa després de sis setmanes de no veure’s les parelles? Va passar el temps. Totes sabien que per postres hi havia un perol de crema de sobre i una ampolla de rom nepalès. 

Però, xerrant, xerrant, es van acabar les patates bullides, que menjàvem sucades amb una pasta feta d’oli local i kursani ben picant. “Encara tenim gana. Bulliu més patates! Abans de la crema menjaríem unes patates més”.

Arrossegant els peus, sense ganes, el cap d’expedició va anar cap a la cuina, va encendre el foc i va posar a bullir un grapat més d’aquelles patatones xicotetes. El xerpa del campament base ho va sentir, va considerar que aquest era el seu camp d’expertesa, es va llevar i les va acabar de fer ell. Poc després ens va portar una cassola de patates acabades de coure i un bon bol de kursani per amanir-les. 

Encantats de la vida la xerinola va continuar sota les estrelles dels 5200 metres del campament base. A fora glaçava. A dins de la nostra tenda, que en dèiem la “Jaima”, s’estava molt bé.

 

Imatges: La Jaima, que era la reunió de quatre tendes d’altitud cobertes amb una lona gran i resistent. Al davant la cuina, feta de pedres i també coberta amb una lona. Al costat les tendes individuals de l’oficial d’enllaç i del sirdar.

Imatges: Interior de la Jaima i de les activitats que s’hi feien. A la primera fotografia podeu veure el rebost d’embotits penjats per assecar.

Encara quedava un grapat de patates al cul de l’olla, s’anava fent tard i calia pensar en anar plegant la gresca. 

- Vinga, treiem la crema i anem a dormir!

El cap d’expedició, que feia estona que ja es veia que estava mosca, sense aixecar la veu, va dir:

- Aixó és una expedició. Aixó no és un restaurant. Heu demanat més patates i més patates menjareu. Si teniu més gana mengeu més patates. Fins que no s’acabin les patates no hi haurà crema. Ni rom.

Gran decepció i protestes de les novingudes i alguna rialleta per sota del nas dels expedicionaris, que ja sabíem de quin peu calçava el cap. Com que les patatones no es van acabar, cap a dormir sense postres. 

Les poques patates sobreres van servir per l’esmorzar passades per la paella amb uns alls i uns talls de formatge que es va fondre. I la crema pel dinar. Després de dinar i de les postres amb crema, aquella mateixa tarda els expedicionaris ja vam tornar a tirar amunt per dormir al camp 1 i continuar l’ascensió.

I així va ser. En aquella expedició lleugereses, frivolitats i capricis els mínims i només de paraula. Per voler tirar massa de veta, castigats sense postres.