UN IAC LLAMINER DE LA CREMA CATALANA

Ho sap tothom i es profecia que les coses no sempre surten com voldríem. 

La llei de Murphy ja va deixar clar que les probabilitats de que una torrada amb mantega caigui del costat del pa o del costat de la mantega depén de coses tan tontes com de quant costi netejar la catifa. 

Quan alguna cosa l’esperes molt.... 

Diu un corol·lari de la llei de Murphy que com més fosc, llarg, humit i fred és el túnel que has de recórrer més possibilitats hi ha de que quan veus una llum al fons, no sigui la sortida, sinó el far d’un tren exprés que ve cap a tú.

Quan alguna cosa l’esperes molt.... prepara’t per la decepció.  

Imatge. Uns vedells de iac prop de Samagaon.

Ja sabeu de l’expedició al Manaslu de 1982. Ja sabeu de la gana que vam passar. 

El dia 12 de maig , després de cinc dies a mitja ració i malalts de gana i de cansament, tres alpinistes i dos xerpes arribàvem al campament base.

Quan vam sortir del camp 2, no teníem clar si arribaríem. De manera que cordes, arnesos, tendes, sacs de dormir i la darrera càrrega de butà i el darrer sobre de sopa es van quedar allà dalt. Consigna: arribar avui al campament base com sigui. Qui caigui en una esquerda haurà llepat. Avall, avall! Al capvespre hi vam arribar.

Imatges. Per veure el temps que ens va fer aquella primavera...

No us penseu que al campament base anàvem gaire grassos tampoc, però si que hi havia arròs, patates i unes gallines que ens proporcionaven ous i que van ser la base d’una escudella memorable uns dies després.

Aquella nit, al cul d’un bidó desemparat encara vam trobar els dos darrers sobres de crema catalana en pols. Amb il·lusió ho vam coure amb un extra de llet en pols, el darrer ou de les gallines i un pols de sucre afegit. Ho vam posar a refredar a la paret de pedra de la cuina. Com aquell que puja l’escala de ca l’enamorada en espera de la desitjada trobada amb el dolç de tan dolç record. I la gana que teníem!

 

Imatge. El campament base, a 3800 metres d’altitud. Al fons a l’esquerra la cuina feta de pedres i coberta amb una lona de color taronja.

Mentre es coïen les llenties i l’arrós del sopar sèiem amb un té amb llet, “Dhud Txià”, ben calent a les mans. 

Un soroll de grans llepades i de grans glops i engolides van fer que ens mirèssim els uns als altres amb els ulls ben oberts. L’Anna va saltar esperitada cap a la cuina!

- La crema!

Efectivament, un gran iac, encantat de la vida, s’estava fotent a grans glops la palangana de crema. Amb els crits i la corredissa va fugir bosc enllà amb les llanes pengim penjam. Més enllà es va parar a mirar si el seguíem...  

De la nostra il·lusió dolça només quedava un culet de res al fons de la cassola. Una miqueta, però, ben llepada.

La nostra decepció només es podia compara amb la del iac, que ens mirava a prudent distància amb ulls llacrimosos. No l’havíem deixat acabar la seva troballa que venia a alegrar la seva trista dieta d’herba amagada sota la neu.

El que dèiem. Quan veus la llum al final del túnel... no baixis la guàrdia i esmola bé les escopetes que encara en passarà alguna.

Imatges. Alguns dels iacs de l’expedició. A la darrera fotografia, consirós sobre la neu, el iac culpable de la nostra decepció.

Al capdavall li vam deixar al pobre iac la mica del postre que, tot llepat, quedava. 

Paciència: sopar arròs bullit amb llenties i una terrina de mel. El mateix que cada dia de la marxa de descens. Arrós bullit i mel per esmorzar i per sopar. Per dinar només vam tenir gana i corre, corre que arribarem abans.

 

NUTRICIÓ. Castigats sense postres.

L’AUTORITAT DEL CAP D’EXPEDICIÓ. AVUI SENSE POSTRES!

Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) any 1984.

Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona. 

L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També  incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de Trakshindo, uns formatges comprats al mateix poble i un altre bidó amb arròs, fideus i farina a l’engrós. La resta, bosses de llegums secs, que pesen poc, bacallà salat, cansalada viada i una rastellera de fuets venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos (kursani) picants els vam comprar a Kathmandu. 

Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.

Anàvem fent. Carregant com rucs, que com més lleugera és l’expedició, més carregat va cadascú. Paradoxes de l’alpinisme expedicionari. Als vespres uns bons tips de patates amb bacallà o de llenties amb cansalada.

Quan ja havíem equipat i muntat fins al campament 3 a uns 7000 metres d’altitud, ens vam retrobar tots al campament base per reposar uns dies. Les companyes de tres de nosaltres tenien previst arribar aquelles dates al campament base.

Un bany a l’estany glaciar i descansar bé. 

El cap d’expedició, va partir avall de matinada cap al poblet de Dingbotxe per veure si trobava les noies i les acompanyava fins el campament base, que era un camí una mica enrevessat; a mitja alçada entre la glacera i el cim de l’Imja Tse. Ja va deixar les ordres clares: 

- Demà al vespre arribarem, feu una perolada de patates bullides amb kursani com pels vuit i una altra amb crema catalana per postres. No sé l’hora que serà però arribarem a sopar al campament base.   

Així es va fer.

Van ser les nou i no es veia ningú pujant per la morrena. Les deu i ja era de nit. Les onze i cap llumeta s’enfilava pel camí. Vam començar a remugar. I si, com que no estan aclimatades han tingut algun contratemps? I si baixem a veure si passa alguna cosa? 

Ja ens anàvem a calçar les botes quan, a quarts d’onze unes llumetes frontals van aparèixer pujant per la glacera. Ja arriben! Reescalfem les patates!

I si, van arribar, cansades i rendides al campament base venint des de Dingbotxe en un sol dia. Reposar, rehidratar i menjar. Us imagineu la conversa distesa després de sis setmanes de no veure’s les parelles? Va passar el temps. Totes sabien que per postres hi havia un perol de crema de sobre i una ampolla de rom nepalès. 

Però, xerrant, xerrant, es van acabar les patates bullides, que menjàvem sucades amb una pasta feta d’oli local i kursani ben picant. “Encara tenim gana. Bulliu més patates! Abans de la crema menjaríem unes patates més”.

Arrossegant els peus, sense ganes, el cap d’expedició va anar cap a la cuina, va encendre el foc i va posar a bullir un grapat més d’aquelles patatones xicotetes. El xerpa del campament base ho va sentir, va considerar que aquest era el seu camp d’expertesa, es va llevar i les va acabar de fer ell. Poc després ens va portar una cassola de patates acabades de coure i un bon bol de kursani per amanir-les. 

Encantats de la vida la xerinola va continuar sota les estrelles dels 5200 metres del campament base. A fora glaçava. A dins de la nostra tenda, que en dèiem la “Jaima”, s’estava molt bé.

 

Imatges: La Jaima, que era la reunió de quatre tendes d’altitud cobertes amb una lona gran i resistent. Al davant la cuina, feta de pedres i també coberta amb una lona. Al costat les tendes individuals de l’oficial d’enllaç i del sirdar.

Imatges: Interior de la Jaima i de les activitats que s’hi feien. A la primera fotografia podeu veure el rebost d’embotits penjats per assecar.

Encara quedava un grapat de patates al cul de l’olla, s’anava fent tard i calia pensar en anar plegant la gresca. 

- Vinga, treiem la crema i anem a dormir!

El cap d’expedició, que feia estona que ja es veia que estava mosca, sense aixecar la veu, va dir:

- Aixó és una expedició. Aixó no és un restaurant. Heu demanat més patates i més patates menjareu. Si teniu més gana mengeu més patates. Fins que no s’acabin les patates no hi haurà crema. Ni rom.

Gran decepció i protestes de les novingudes i alguna rialleta per sota del nas dels expedicionaris, que ja sabíem de quin peu calçava el cap. Com que les patatones no es van acabar, cap a dormir sense postres. 

Les poques patates sobreres van servir per l’esmorzar passades per la paella amb uns alls i uns talls de formatge que es va fondre. I la crema pel dinar. Després de dinar i de les postres amb crema, aquella mateixa tarda els expedicionaris ja vam tornar a tirar amunt per dormir al camp 1 i continuar l’ascensió.

I així va ser. En aquella expedició lleugereses, frivolitats i capricis els mínims i només de paraula. Per voler tirar massa de veta, castigats sense postres.