DIFERÈNCIES ENTRE HOMES I DONES.

DIFERÈNCIES FISIOLÒGIQUES ENTRE LES DONES I ELS HOMES QUE PODEN INFLUIR EN LA NUTRICIÓ

O  CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

Imagineu una parella de guardes d’un refugi. Ell medeix 1,81 metres i pesa 80 kg. Ella mesura 1,55 m d’altura i pesa 54 kg. Resulta que han de carregar unes motxilles per portar provisions al refugi.

Com repartim la càrrega? 

Imagineu unes càrregues de 25 kg i que cadascú en porta una. L’home potser si que  arribarà però molt cansat. Ella no podrà carregar gaire una motxilla com la meitat del seu pes. Potser seria com carregar al xicot amb 40 kg. Demanar el mateix esforç i carregar el mateix pes a dos persones tan diferents no és just ni té sentit comú.

Sembla que en un intent de ser justos cadascú ha de carregar el que li toca pel seu pes. El xicot més pesat podria portar una motxilla de 20 kg, el 25% del seu pes. La més petita uns 12,5 kg que és la mateixa relació que hi ha entre els dos pesos. I això ja seria carregar.

Error. Aixó tampoc seria just.

Un kilo de múscul pesa el mateix que un kg d’ossos, un kg de teixit adipós / greix o que un kg d’aigua, però no serveixen igual a l’hora de fer un esforç.

En general els cossos dels homes i els de les dones tenen diferent composició.

Que vol dir que la composició del cos de les dones i els homes és diferent? Que no estem fets tots igual? 

Doncs no exactament. Parlem-ne.

Equilibri Massa Magra / Teixit adipós. Relació Proteïna / Greix. Descomptant l’aigua i els minerals dels ossos, la massa magra és la part que no es greix o teixit adipós del cos humà. En general la massa magra de les dones és del 77% del seu cos, el que vol dir que tenen el 23% de teixit adipós. En el cas dels homes és 85% de massa magra i 15% de teixit adipós. El cor, que és un múscul vital, d’una dona representa el 4% del seu pes, però gairebé el 5% del pes dels homes. Tot plegat vol dir que un cos masculí té entre 8 i 12% més de múscul que el d’una dona del mateix pes. I que un cos femení té entre el 8 i el 12% més de teixit adipós.  Aixó és un promig de la població en general. Evidentment si comparèssim a una dona jove, musculada i entrenada amb un home gran, sedentari i obés o viceversa els números serien uns altres però no serien molt diferents.  

Taula. Percentatge mitjà de greix corporal, per grups d'edat i sexe - Enquesta nacional d'examen de salut i nutrició, Estats Units, 1999-2004. 

Teixit Adipós Reserva Energètica. En general es considera que un cos saludable i preparat per les adversitats té unes reserves energètiques en forma de teixit adipós entre el 10 i el 12%  en el cas dels homes i entre 15 i el 20% en el cas de les dones. Quan les reserves energètiques disminueixen per sota d’aquesta xifra és que s’acosta la desnutrició. El teixit adipós en els homes s’acumula al tronc i l’abdomen, en les dones als malucs i a les cuixes. Evidentment la quantitat de teixit adipós de reserva energètica és molt variable. Depén de la genètica de cada persona, de si és esportista o sedentari, de l’edat, de si fa o no fa dieta, de les condicions del país, que no és igual viure en un lloc on es passa gana que en un altre amb les necessitats mínimes cobertes, etc. Depén de tots aquests factors, però també depèn del sexe. 

Greixos Mínims Funcionals. El greix mínim funcional és aquell nivell de teixit adipós per sota de la qual la salut es veuria afectada negativament i, en cas de persistir la desnutrició, la mort seria segura. Hi ha controvèrsia sobre quin percentatge de greix corporal en concret és millor per a la salut o pel rendiment esportiu, que també també es pot veure afectat. Els esportistes més prims solen competir en nivells d'aproximadament un 5-10% per als homes o del 10-15% per a les dones. 

Pel funcionament normal del seu organisme les dones necessiten al voltant del 12% del seu cos en forma de teixit adipós per estar saludables. En canvi els homes només necessiten al voltant del 5%.  Aquest teixit adipós essencial, necessari per moltes funcions vitals, és posa al panícul adipós subcutani, gran arma de protecció contra el fred, al teixit nerviós, que el cervell és una massa de greix amb proteïnes, a les membranes cel·lulars, al sistema endocrí que regula les hormones i altres llocs vitals. Faig notar i recordo que parlar de teixit adipós és el mateix que parlar de greix. Concloem que els greixos, en la seva justa mesura, son essencials per la bona salut i la supervivència de les unes i dels altres. En la seva justa mesura. Per tant, la dieta els ha de tenir present com ja s’ha esmentat a capítols anteriors.

Percentatge de teixit adipós  Dones Homes

Greix mínim funcional                 10-13% 2-5%

Esportistes                               14-20% 6-13%

Mitjana                                         25-31% 18-24%

Obesitat                                        + 32% + 25% 

Com que totes aquestes xifres son aproximades i varien en funció de quin país o quin estudi parlem, posem dos esquemes amb unes xifres lleugerament diferents, però no gaire diferents. Bibliografia americana i asiàtica.

 

 

Els humans, com gairebé tots els mamífers, tenim aquesta diferencia entre els sexes. Sembla una estratègia de supervivència de les espècies. A curt termini els mascles poden fer més força, córrer més ràpid i saltar més alt, que sòn factors positius per caçar i per sobreviure en una natura hostil. Però és una estratègia costosa en energia que no es pot mantenir gaire temps. En canvi, a llarg termini, les femelles, amb més reserves energètiques i sense tanta despesa energètica poden mantenir la supervivència més temps, la seva i la de les cries. Depén de a quina situació s’enfrontin, tenen més possibilitats les unes o els altres. De la col·laboració entre els dos gèneres pot dependre la supervivència del grup. És sabut que les dones viuen més anys que els homes; també pot estar relacionat amb aquestes característiques.   

Sabem que un home, descansant o dormint, consumeix aproximadament un 8% més d’oxigen que una dona del mateix pes. Aixó es degut a que el múscul consumeix més aigua, més oxigen i més glucosa que el teixit adipós fins i tot en repós. Aixó es pot fer especialment evident en exercici o en altitud on, precisament, l'oxígen va escàs.

Per tant l’alimentació més adequada dependrà del pes a carregar, de l’exercici, de l’altitud, del fred o de la calor i de molts altres factors, però també del sexe de la persona. Sense entrar en els detalls del metabolisme dels lípids, dels greixos mínims necessaris pel funcionament del cos, dels greixos de reserva, de les proteïnes i de les hormones hem d’intentar que la composició corporal normal no s’alteri gaire ni per les unes ni pels altres, mantenint sempre una dieta equilibrada.

GANA FEROTGE EN TORNAR D’EXPEDICIÓ

El dia que ens van fer fora d’un buffet lliure

Les expedicions dels anys setanta i vuitanta del segle passat, duraven entre dos i quatre mesos. Qui volia anar d’expedició a una muntanya llunyana, com que no hi havia cap agència que s’encarregués de la logística, ho havia d’organitzar tot. 

No només havia de trobar la financiació, també s’havia de recol·lectar i de recollir  cada un dels medicaments de la farmaciola, establir i envasar les racions d’altitud, les tendes de cada campament, el menjar que calia portar de casa i el que es compraria als pobles veïns, comptar el pes i calcular quants portadors caldrien i etc, etc. I, quan faltaven diners o les empreses no regalaven els seu producte, gratar-se la butxaca.

Tota la logística, repartida entre els expedicionaris. A la primera reunió (sempre a la nit, després de la feina de cadascú) el cap d’expedició deia: jo m’encarrego dels papers, la informació, els permisos i les subvencions, tu del menjar, fas les racions i et busques la vida a veure qui ens dona alguna cosa, tu t’encarregues del material que si no ens en donen portarem el nostre, en Pepet dels viatges i del pes i els portadors, en Quimet de les comunicacions, les adreces i els hotels. I en Ton de la farmaciola, del programa d’aclimatació i de les vies d’evacuació en cas d’emergència. 

Voluntariosos però no professionals, tot era agafat amb pinces i depenia de la bona voluntat de qui ens ajudava o ens donava alguns productes de la seva empresa. No sempre sortia tot bé, però així es van fer moltes expedicions i molts cims.

De vegades, una tenda estripada obligava a fer campaments en iglús o coves de neu. Sovint no ens posàvem d’acord. De vegades quan hi havia sopes i cartutxos de butà, ningú havia pujat un perol. Però quan hi havia un perol, la bossa amb les sopes s’havia quedat a mig camí i s’havia de sopar amb els caramels de la ració de l’endemà. Els corbs, els goraks de l’Himàlaia, eren especialistes en robar el formatge, el pa, la farina i tot els que hi hagués en un campament no vigilat. Per ells, estripar una tenda o una bossa de lona gruixuda no era cap problema. 

Altres vegades, el transport feia malbé el contingut d’un bidó deixat sota un sol tropical. Apa! unes quantes racions menys.  Més problemes? Si nevava fort, més d’una vegada es perdia un dipòsit de material. Però no era sobre unes roques? Si, però on son les roques? Búsca-les, dos metres sota la neu. Bastons d’esquí sense les volanderes i ves punxant fondo a veure si ho trobem. De vegades si, però de vegades no. Apa! Unes racions menys...

Per no parlar de les allaus. Al Manaslu vam deixar tot un campament provisional 6200 metres pensant tornar l’endemà. Els dos dies següents va nevar com si s’acabés el mon. Quan vam poder tornar no hi havia res. Tot havia anat avall arrossegat per la neu acumulada. 

A l’Hindu Kush, l’any 1977 un portador va caure al riu; el vam recuperar sense més problemes que l’ensurt i la mullena, però el carregament, un bidó de menjar, va anar riu avall.

En resum, fos per un all o per una ceba, no es menjava tot el que es volia ni quan es volia. A més a més l’altitud, per més aclimatat que el muntanyenc estigui, fa perdre massa muscular a més a més d’afectar al sistema digestiu.

La realitat és que es perdia bona part del pes que es tenia en començar l’expedició. Perdre el 10% del pes en dos mesos era cosa que consideràvem normal. Un servidor de vostès medeix 181 cm i pesava 79 kg en començar l’expedició al Manaslu de 1982. Tres mesos després, en tornar a Barcelona després d’uns dies de menjar, remenjar i tornar a menjar  com si no hi hagués un demà, pesava 64 kg. Semblava un llapis llarg amb ulls i bigotis. 

Curiosament, les dones no perdien tant de pes. Potser un 5%. Tot té una explicació: en altitud el que es perd és, sobretot, massa muscular. I com que els homes de promig tenen entre un 8 i un 10% més de massa muscular, vet aquí la diferència.

El cas és que, en tornar a casa, la fam era una cosa difícil d’explicar. Un menjava i s’omlia la panxa i en poca estona l’estòmac era ple. 

Arribava un moment que pensaves: Prou endrapar... per ara! 

Però al cap de poca estona, tot aquell menjar, hidrats de carboni i proteïnes, una mica més tard els greixos, havia desaparegut. No només de l’estòmac; havia desaparegut de la sang, ens atacava la hipoglicèmia i la sensació de fam apareixia, de vegades en menys de mitja hora. S’estaven curant les feridetes que en altitud no es curaven mai. Les ungles creixien més fortes i gruixudes, es recuperava i es refeia tot allò que a gran altitud havia quedat en suspens. El consum de nutrients era gran i desapareixien de la sang poca estona després de menjar.

Sol·lució? No sé, però els primers dies esmorzàvem, dinàvem i sopàvem dos vegades sense perdonar un berenar en condicions. A casa s’ho sabien molt bé. Quan jo havia de tornar d’expedició s’omplia la nevera fins dalt  d’una forma poc raonable. Però tot plegat s’acabava en dos dies. I Sant Tornem-hi.

Una vegada la cosa va ser tan escandalosa que la gerència d’un restaurant ens va fer fora. El setembre de 1980 tornàvem del Karakorum. Èrem cinc homes afamats entre 28 i 32 anys i vam trobar un hotel de luxe a Rawalpindi que tenia un buffet lliure. Es pagava una entrada i t’atipaves tant com volies. Dit i fet. Plats d’arrós, plats de bé amb curry, plats de pasta amb iogurt, pollastre amb espècies, fruita, postres i pastissos. I quan un acabava i reposava una estona, s’alçava un altre i tornava a omplir un plat. Després un altre. Quan arribava el torn del cinquè, el primer ja tenia una bona gana i s’omplia un altre plat de patates amb pebrots fregits i un mango ben madur. O repetir un plat de pilaf amb verdures i chilis picants. I encara sort (per ells) que les begudes, al Pakistà totes eren sense alcohol i es pagaven apart... I com que no tancaven en tot el dia, anàvem fent.

Aquest episodi devia començar cap a la una del migdia i a les sis de la tarda encara endrapàvem. 

De manera amable, però contundent ens van fer saber que si volíem continuar menjant hauríem de tornar a pagar l’entrada.

Molt bé, d’acord. Molt dignes i amb el cap ben alt vam decidir anar a sopar al nostre hotel, bastant més econòmic.

I així va ser.

RECOMANACIONS PER LES DONES QUE VIATGEN A L’ALTITUD

Recomanacions del comité mèdic de la uiaa 

El mes d’abril de 2024 es va publicar en aquest bloc una entrada sobre el darrer número de la revista “High Altitude & Biology” en que es publiquen recomanacions de la Comissió Mèdica de la UIAA (Union Internationale des Associations d’Alpinisme). Les recomanacions es refereixen a la nutrició femenina i a viatjar a l’altitud de les dones amb menopausa. Els temes són ben concrets, però com que dades concretes no en troben, es queden en generalitats.

https://www.maldemuntanya.cat/2024/04/high-altitude-medicine-biology-vol.html

L’any 2005 el mateix comitè, del qual aleshores formava part la Dra. Conxita Leal Tort, ja havia publicat unes recomanacions per les dones interessades en viatjar a les muntanyes de gran altitud. Com que el tema era general, el dividien en parts: embarassades, la menstruació, anticoncepció, etc. També eren generalitats, però basades en l’experiència de muntanyenques veteranes. Crec que aquell article encara pot ajudar més que el més modern. Si teniu la paciència de llegir l’article escanejat de la revista en paper, veureu com la recerca bibliogràfica va ser molt intensa incloent l’interés per trobar les diferències que apareixien en altitud entre les dones i els homes.

L’article es pot trobar a Internet en aquest enllaç:

https://www.liebertpub.com/doi/10.1089/ham.2005.6.22

Com que no es pot penjar un article protegit us poso la traducció que es va fer per “Anales de medicina y socorro  en montaña” l’any 2006 amb permís dels autors.

La revista “Anales de medicina y socorro en montaña”, editat voluntariosament pel Dr. Javier Botella de Maglia, era l’òrgan de difusió de la Sociedad Española de Medicina y Auxilio en Montaña (SEMAM), l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya Dr. Castelló (IEMM) i de la Sociedad Argentina de Medicina de Montaña (SAMM). Lamentablement va deixar d’existir fa més de 15 anys. Sé que es pot trobar a Internet, però ho deixo pels experts en cercar a les xarxes fosques el que no es troba als cercadors comercials. 

SEXE I ACCIDENTS DE MOUNTAIN BIKE

SEX DIFFERENCES IN MOUNTAIN BIKE ACCIDENTS IN AUSTRIA FROM 2006 TO 2018: A RETROSPECTIVE ANALYSIS

En aquesta entrada desafio a l’intel·ligent lector a que trobi la diferència entre una estadística i un plantejament científic.

Aquest estudi utilitza el mètode de revisar els informes de la policia alpina austríaca entre els anys 2006 i 2018 que es refereixen als accidents de bicicleta de muntanya intentant, cosa que penso que no consegueixen del tot, relacionar-los amb el gènere dels ciclistes. 

Els accidents reportats involucren a 5.095 ciclistes (81% homes i 19% dones). La dada més rellevant és que els accidents van passar de 208 casos l’any 2006 a 725 el 2018. Es van triplicar en 12 anys. No cal ser molt llest per pensar que el motiu es relaciona amb l’augment progressiu de la freqüentació de les muntanyes per les bicicletes.

La revisió de l'estadística policial revela que hi ha 4 homes per cada dona accidentada. És una dada que no aporta gaire. Si hi havia 4 ciclistes homes per cada ciclista femenina, les xifres voldrien dir que s’accidenten igual. Si hi hagués 8 ciclistes masculins per cada ciclista dona, resultaria que les dones s’accidentarien al doble que els homes. Si entre els ciclistes hi hagués 2 homes per cada dona, voldria dir que els homes s’accidenten el doble que les dones. Però enlloc es diu quants ciclistes de cada gènere hi havia aquells anys a la muntanya, dels quals no es guarda record perqué no es van accidentar. Per tant, les suposicions sobre l’accidentabilitat de cada sexe es queden en suposicions.   

Altres dades curioses son: 

Mes homes (95%) que dones (91%) portaven casc. Aparentment és una dada sorprenent, ja que tradicionalment es considera que les dones acostumen a tenir més sentit comú que els homes. 

Les lesions més freqüentment descrites son “Ferides / Hemorràgia” en els dos sexes (40 i 41%). És clar que de l’informe policial no es poden treure gaires dades mèdiques sobre la gravetat de cada accident però les dones van ser evacuades amb més freqüència, ja fos en helicòpter o per terra, mentre que la major part dels homes no van requerir evacuació. Aixó només pot significar dos coses: o bé les dones quan s’accidenten tenen lesions més greus o bé que els rescatadors, que sòn majoritàriament homes, decideixen evacuar-les més diligentment per la causa que sigui. No sembla que hi hagi altres possibilitats, encara que les dues semblen molt poc raonables.

En tot cas, apart de que en pocs anys s’han triplicat els accidents en bicicleta de muntanya, queden massa preguntes a l’aire com per fer un estudi més aprofundit. 

Com es veu, molt sovint, revisar estadístiques deixa moltes preguntes a l'aire en aquells temes que no s'havien mirat abans.

Sex Differences in Mountain Bike Accidents in Austria from 2006 to 2018: A Retrospective Analysis

Published Online:12 Mar 2024 https://doi.org/10.1089/ham.2023.0086

 High Alt Med Biol. 25:89–93, 2024

Woyke, Simon, Anja Hütter, Christopher Rugg, Willi Tröger, Bernd Wallner, Mathias Ströhle, and Peter Paal. 

EL SEXE EN EXPEDICIONS

 

Avui us portem el resum d'un estudi que es va presentar a un Congrés Mundial de Medicina de Muntanya.

 

Lamentablement no va ser acceptat perquè el sentit de l'humor és virtut escassa, però ja podeu veure que no sempre els estudis són seriosos i avorrits. Especialment quan son estudis "fake" com aquest.

 

Per motius de drets d'autor no revelaré qui eren els autors reals. 

COULD BE SEX AT HIGH ALTITUDE SAFE AND HEALTHY?

BIGBREAST, Dolly M.; TRIBULETE, Inocencio; CHICKENBLOW, Walter J.; SNAILFAST, Elizabeth A.; AUSFULLENKIBITKA, Otto; GLETSCHERINI Bruno; MORNINGSINGER, Frank H.

International Institute for High Altitude Neuropsychiatric and Behaviour Disorders. University of Tiraparriba, ZS-0232 Chanchuyo, Audivolvoguay.

Abstract: Some preliminary reports have described secondary effects of sex practice at high altitude: gastric pregnancy, diarrhoea, anorexia and increased susceptibility to AMS. Instead of ectopic pregnancy seems to have low incidence among mountaineers, at the present, reliable data are not available. Our goal was to deep in this topic, in order to fill this remarkable knowledge gap.

 

Twenty experimented and healthy expeditionary people (10 male and 10 female) participated in the study. All procedures were according to Helsinki Declaration. Base camp was established at 4,900m and the stage belonged for six weeks. In the five couples designated to integrate the control group, sexual activity was avoided by mechanical restraint (VulvFix-onÓ and Castit-LockÓ, ACME, USA) and exhaustive surveillance. Experimental group (five voluntary couples) was strongly encouraged to sexual desinhibition. Clinical evaluation and Lake Louise AMS score were performed three times every day.

 

Our results clearly showed a high incidence of neural and psychological disorders (slight ataxia, cephalea, irritability, mental weakness, loss of short-term memory, and hallucinations in some severe cases) and also a greater extent of AMS in the control group.

 

In conclusion these findings indicate the convenience of plan the expeditions with balanced gender composition. In addition, several measures in order to facilitate a higher degree of intimacy between the expedition members are also strongly recommended. We will follow this interesting research field, since wider and deeper studies are needed. Applications to participate as control subjects will be welcome.

 

EL MAL AGUT DE MUNTANYA. Diferències entres els sexes

 

Cinquè i darrer escrit sobre les diferències entre dones i homes en altitud (almenys fins que es publiquin dades noves).

 

A les anteriors entrades hem vist que l’altitud influeix una mica diferent als homes i a les dones.

 

Si ens referim a la capacitat reproductiva, sembla clar que l’altitud afecta més a les dones.

 

Però si ens referim a una complicació tan severa, sovint mortal, com l’Edema Pulmonar d’Altitud, hi ha dades per pensar que els homes son més propensos a tenir-ne, tot i que encara queden alguns dubtes. Potser les hormones masculines els perjudiquin, però potser és la manera diferent com afronten l’estrès de l’altitud.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/els-mals-de-les-muntanyes-segons-el.html

 

Si ens fixem en la manera com el cos de les unes i dels altres s’adapta a l’altitud, hem vist que quan cal respirar més, les dones reaccionen augmentant més la freqüència respiratòria i els homes augmentant més la profunditat de cada inspiració. I que, a més a més, la sang de les dones té una mica més d’oxigen. Això és així i no sembla que tingui cap relació amb les malalties d’altitud. 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/12/tercera-entrega-de-les-diferencies.html

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/05/diferencia-entre-homes-i-dones-la.html

 

Anem a la cosa pràctica. El problema més freqüent en altitud és el Mal Agut de Muntanya (MAM) encara que és el menys greu de tots els Mals de Muntanya. 

 

Qui té MAM més sovint o qui el té més greu, els homes o les dones? Pot ser el sexe de les persones un factor de risc pel MAM?

 

Agafeu articles i estudis sobre el tema i us tornareu ximples. N’hi ha de tots els colors, la major part ens poden orientar, però cap és definitiu.

 

Per fi, uns investigadores militars xinesos, han agafat el toro per les banyes.

 

Trien les 18 publicacions més serioses, totes elles molt diferents, que inclouen 5030 homes i 2639 dones (65,6 i 34,4% respectivament) i estudien estadísticament els resultats de tots aquests treballs i els milers de subjectes estudiats. És clar que, com a totes les metanàlisis, cada publicació té les seves característiques. Estan fetes a altituds, ètnies, edats i característiques diferents. Unes inclouen esportistes triats i altres són amb població treballadora en altitud. Difícil d’homogeneïtzar. 

 

Conclouen que les dones tenen Mal Agut de Muntanya més freqüentment que els homes. 

 

Però, que sempre hi ha un però:

 

Els autors no poden excloure que a molts dels treballs estudiats, les unes o els altres, prenguessin acetazolamida o altres fàrmacs, cosa que podria fer variar els resultats.

 

El sistema d’avaluació del MAM (Lake Louise Score-LLS) manté un alt nivell de subjectivitat i el resultat pot variar segons la motivació i, entre altres variants, el sexe. Un metge de muntanya veterà sap que hi ha molts homes que amaguen els símptomes per no ser titllats de tovets, cosa que fan ben poques dones. 

 

Aixó lliga bé amb les dades anteriors. 

 

Els estudis diuen que les dones tenen més MAM, que és la forma menys greu de tots els Mals de Muntanya. Però també diuen que la major part de les complicacions greus, son homes. 

 

És que les dones son mes susceptibles al MAM o és que es coneixen millor i donen un LLS més elevat? 

 

És que els homes son més susceptibles a l’Edema Pulmonar Altitud / Edema Cerebral Altitud o potser és que no saben recular a temps?

 

Encara queda molt per poder parlar amb seguretat de tot plegat.

 

Quan aneu a l’altitud, sentit comú i prudència amb aquell punt d’acceptació del risc per viure l’aventura.

 

 

Afegeixo la portada de l’article i el resum en anglès per si algú s’interessa i vol buscar l’article complet.  

 

 

Abstract.

 

Background: When lowlanders rapidly ascend to altitudes > 2500 m, they may develop acute mountain sickness (AMS). The individual susceptibility, ascending velocity, time spent at altitude, activity levels and altitude reached are considered risk factors for AMS. However, it is not clear whether sex is a risk factor. The results have been inconclusive. We conducted a meta-analysis to test whether there were sex-based differences in the prevalence of AMS using Lake Louise Scoring System.

 

Methods: Systematic searches were performed in August 2019 in EMBASE, PubMed, and Web of Science for prospective studies with AMS data for men and women. The titles and abstracts were independently checked in the primary screening step, and the selected full-text articles were independently assessed in the secondary screening step by the two authors (YPH and JLW) based on pre-defined inclusion criteria. The meta-analysis was performed using by the STATA 14.1 software program. A random-effects model was employed.

 

Results: Eighteen eligible prospective studies were included. A total of 7669 participants (2639 [34.4%] women) were tested. The results showed that there was a statistically significant higher prevalence rate of AMS in women than in men (RR = 1.24, 95% CI 1.09–1.41), regardless of age or race. However, the heterogeneity was significant in the analysis (Tau2 = 0.0403, Chi2 = 50.15, df = 17; I2 = 66.1%, P = 0.000), it was main caused by different numbers of subjects among the studies (coefficient = − 2.17, P = 0.049). Besides, the results showed that there was no evidence of significant publication bias in the combined studies on the basis of Egger’s test (bias coefficient = 1.48, P = 0.052) and Begg’s test (P = 0.130).

 

Conclusions: According to this study, the statistically significant finding emerging from this study was that women have a higher prevalence of AMS. However, the authors could not exclude studies where patients were on acetazolamide. Our analysis provided a direction for future studies of the relationship of sex and the risk of AMS, such as the pathological mechanism and prevention research.

 

DIFERÈNCIA ENTRE HOMES I DONES A LA MUNTANYA. 4rt.

 

El viatge de l’oxigen des de l’aire de les muntanyes fins la sang.

 

Quarta entrega d’aquesta serie dedicada a les diferències entre dones i homes a muntanya. 

 

Qui m’ho va suggerir ja deu ser ben avorrit. I això que aquest servidor de vostès, prudentment, no comenta els estudis més espessos.

 

Avui parlarem de la diferencia que hi ha entre dones i homes en la manera com es transporta l’oxigen des de l’aire fins al darrer punt del cos que el necessiti. 

 

És cosa coneguda que:

 

• • L’aire entra pels pulmons; allà l’oxigen s’uneix a l’hemoglobina dels glòbuls rojos de la sang i la circulació el reparteix per tot el cos.

 

• • Els homes tenen més glòbuls rojos i més hemoglobina que les dones. Per tant, la sang masculina ha de poder transportar més oxigen que la femenina. Almenys en teoria.

 

• • El que ja no és tan conegut és el fet que l’hemoglobina de les dones conté més oxigen. Aquest fet compensa, ni que sigui parcialment, la major quantitat d’hemoglobina masculina. Ho vam descobrir casualment fent proves de tolerància a l’altitud a la cambra hipobàrica.

 

Aquest és un article publicat l’estiu de 2007 per un equip de la Universitat de Barcelona al British Journal of Sports Medicine. 

 

L’article, per si sol, no arregla el futur de les dones ni el dels homes a la muntanya, però va ser el primer que va demostrar que l’hemoglobina de les dones té un contingut d’oxigen entre un 0,5 i un 1% superior a l’hemoglobina dels homes.   

 

Confesso una cosa. Aquesta és una de les publicacions de les que estem més orgullosos. Per primera vegada (i també última) un editor ens va publicar un article sense el farragós procés de mesos de revisions i discussions amb els reviewers. Ens el van publicar en raw (en cru) perquè era la primera vegada que es comunicava que els homes i les dones tenen diferent saturació d’oxigen de l’hemoglobina. Es veu que no hi havia experts per contradir-nos. 

 

Encara que siguem els autors no estic autoritzat a posar-vos tot l’article en obert -és curtet, en tres pàgines ja diu el que ha de dir- de manera que us poso la portada, l’abstract i el link per qui el vulgui buscar.

 

L’article complet el podeu trobar aquí:

 

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/17726065/

 

Aquestes petites diferències tenen alguna importància pràctica?

 

En general, amb gent sana, en repòs i vivint a baixa altitud, la diferencia no té gaire importància. Cadascú és com és i no cal donar-hi més voltes. 

 

Però en cas de malaltia severa aquesta petita diferència pot ser decisiva.   

 

Té valor pels atletes de competició? Per elles/ells la diferència entre l’or i el bronze pot venir d’una molt petita diferencia en la capacitat d’esforç. 

 

També pels alpinistes exposats a la hipòxia extrema dels vuit-mil metres. Si s’acaba l’oxigen o apareix un entrebanc seriós, aquesta petita diferencia pot marcar el límit entre sobreviure o morir.  

 

Ha quedat clar que hi ha diferències en el transport d’oxigen de la sang entre les dones i els homes. No només en el transport d’oxigen de la sang; també hi ha diferències en el volum sistòlic cardíac, en el consum cel·lular de l’oxigen, en els mitocondris, etc.  

 

 

Però això no diu qui tolera millor l’altitud, oi? 

 

Doncs no n'estem segurs. Segurament, com sempre passa, les unes ho faran millor d’una manera i els altres els hi convindrà fer-ho d’una altra manera. 

 

En parlarem més endavant.

 

 

Com sempre passa en ciència, haurem d’esperar resultats d’experiments i estudis que aniran venint. Per la propera entrega comentarem els resultats de la metanàlisi publicada l’any 2019 (18 articles, 7669 participants, dels quals 2639 dones) sobre quin dels dos sexes té més o menys Mal Agut de Muntanya.

 

Imatges: una dona i un home pujant i baixant del Huascarán (6768 m). Erem tres, però un servidor era aquell qui sempre fa les fotografies però no hi surt mai. Cordillera Blanca. Perú. 1981.

 

ELS MALS DE LES MUNTANYES SEGONS EL SEXE . 1 - 2.

Contestant preguntes difícils. El sexe, l’altitud i els mals que es passen a les muntanyes.

La pregunta crua: És veritat que les dones tenen més mal de muntanya que els homes?

Un amable lector ho pregunta d’una altra manera.

Els homes s’aclimaten o s’adapten millor a l’altitud que les dones?

Amb els coneixements actuals, ho preguntis com ho preguntis, la resposta rotunda és que NO. 

Vol dir aixo que els homes i les dones son iguals i que s’aclimaten o s’adapten igual a l’altitud?

Doncs no senyora. Tampoc vol dir aixó. 

Ni millor ni pitjor. Cadascú ho fa a la seva manera, com més li convé al seu físic o com el seu cos està capacitat per fer.

Pregunteu-vos:

Sil·logisme 1.

• Donat que en altitud escasseja l’oxígen i que aquesta manca és responsable de molts trastorns,

• Donat que els homes tenen 9% més de massa muscular i que el múscul consumeix oxígen encara que estigui en repós,

• Podriem concloure que els homes tindran més problemes. Un punt contra els homes. 

Sil·logisme 2.

• Donat que la bona aclimatació passa per augmentar la quantitat de glòbuls vermells,

• Donat que les dones tenen menys glòbuls vermells i que durant la regla encara baixen més,

• Podriem concloure que les dones tenen més dificultat per aclimatar-se. Un punt contra les dones. 

Totes les proposicions dels dos sil·logismes sòn certes, però les conclusions no tant, perqué hi ha molts factors que influeixen tant o més que els dos exemples que hem posat.

Abans de continuar deixem-ho clar una vegada més. 

Quina és la diferencia entre aclimatació i adaptación a l’altitud?

S’anomena Aclimatació a aquells canvis que experimenta una persona quan puja a les muntanyes. Canvis que desapareixeran quan la persona torni a baixar i que no es transmetran a la seva descendencia. Aquests canvis permeten a aquell individu sobreviure en altitud. L’Aclimatació no apareix instantàniament en arribar a l’altitud. Els primers signes d’aclimatació apareixen en tres o quatre dies i es completen aproximadament en sis o set setmanes. El terme Aclimatació sempre es refereix a una sola persona.

En canvi, la definició internacionalment acceptada d’Adaptació es refereix a un col·lectiu. S’anomena Adaptació a la capacitat fisiológica innata, que és transmissible a la descendència i que no és reversible, que permet a un grup humà sobreviure en altitud. Es a dir, aquells canvis que el temps i l’evolució ja han incorporat al patrimoni genètic d’ètnies com els tibetans o els xerpes, i en menor mesura als naturals andins, que fa que siguin més resistents a l’altitud que els habitants del nivell del mar. 

A partir de les preguntes inicials comencem una serie d’articles curts a veure si en treiem l’entrellat de com afecten a dones i homes els problemes de l’alta muntanya. Dit d’una altra manera més científica: com es defensa de l’escassetat d’oxígen cada un dels dos sexes?

Al final de les aportacions, potser, a base d’articles científics, d’història de la medicina i d’experiències humanes, ens poguem fer una idea de com som les unes i els altres. I que front a l’altitud -o a la manca d’oxígen- no hi ha ni millors ni pitjors, però si que hi ha diferències físiques i fisiològiques.

Avís preliminar: si algú espera veritats absolutes o seguretats definitives, val més que no s’ho llegeixi. Pels científics en general i per la medicina en particular no hi ha mai seguretat. En ciència, tot cal replantejar-ho cada vegada que apareixen dades noves que desperten una altra pregunta i que fan anar l’horitzó uns metres més enllà. Una altra cosa és la fe, les creences o la ideologia de cadascú, però nosaltres d’aixó no ens ocupem.

Anirem pregunta a pregunta, història a història i article a article:

Comencem pel ”Milagro de San Nicolás de Tolentino” 

El coneixeu? Va ser un frare agustinià del segle XIII, místic i teòleg a qui s’atribueixen molts miracles per protegir als malalts, als pobres i als qui més patien.

 Però que hi té a veure aquest sant baró amb el nostre tema?

Quan els castellans van conquerir l’imperi inca es van haver d’enfrontar amb la serralada dels Andes i devien tenir alguns problemes amb l’altitud. Es considera que el jesuita José de Acosta, a finals del segle XVI va fer la primera descripció dels símptomes del Mal Agut de Muntanya (MAM) en el seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias”. Quants d’aquells homes aguerrits van pagar cara la seva cobdícia per l’altitud? Ves a saber.

El cas és que quan es va estabilitzar el país, molts d’aquells homes devien passar de treballar de soldats a establir-se a les viles i les terres. Segur que es van hibridar amb les dones locals més de quatre vegades, sense que consti que aixó representés cap problema de salut. Ni per la mare ni pel nadó i molt menys pel pare.

Un exemple reconegut. Gómez Suárez de Figueroa, més conegut com a Inca Garcilaso de la Vega, fou un escriptor, historiador i cronista peruà. Fill del conquistador castellà Sebastián Garcilaso de la Vega i de la princesa inca Isabel Chimpu Ocllo, descendent del poderós emperador inca Huayna Capac. Aquest home fou un dels primers mestissos americans, però segur que hi va haver molts més. És clar que, com que no tenien tanta sang blava, no s’en guarda memòria. Sembla clar que les dones andines mantenien la reproducció independentment de qui era el partenaire. I pels homes, superat ja el Mal Agut de Muntanya i ben aclimatats, sembla que fecundar tampoc representava un problema de salut que hagi passat a la història. 

Però, un temps després dels guerrers van començar a arribar les famílies d’Europa. Aquí si que es van descriure diferències. Que es van trobar? Que la disminució de la fecunditat femenina, la dificultat per portar endavant un embaràs a terme, afegida a la gran mortalitat perinatal va fer que durant generacions, els hispans no es reproduïssin en altitud. Les dones viatjaven a Lima i no tornaven a les ciutats de Cuzco o Potosí fins que el seu fill tenia més dos anys. Per cert que la descripció del Mal Subagut de Muntanya entre els nadons xinesos d’etnia han al Tibet, es coherent amb aquesta història.

Van haver de passar més de seixanta anys, fins que va nèixer a la ciutat de Potosi el primer fill d’espanyols, en el que es va anomenar el miracle de Santo Nicola di Tolentino. Pensem-ho bé; tres generacions per reproduïr-se.

Un cronista ho va relatar així: 

Don Francisco Flores y doña Leonor de Guzmán tuvieron seis hijos, más ninguno les vivió. Un día el Padre Prete les dijo que se encomendaran a San Nicolás de Tolentino, siguió el consejo y el día de la Navidad parió un niño muy hermoso. Fue el primero que se logró (sobrevivió) de los que en Potosí nacieron. 

(NOTA. Una sospita de l'autor: Prete en francés vol dir prevere o sigui que Padre Prete és com dir Mosén Capellà. No sé jo si el cronista estava ben informat...)

Independentment de les intervencions celestials, el que queda clar és que no requereix el mateix desgast físic ni el mateix temps una gestació, un part i una lactància que una fecundació puntual masculina. I, si hi afegim la cura del nadó, el desgast encara es desequilibra més per penalitzar a les dones en un ambient hostil com és el de l’altitud.  

Així, a partir de la història tenim una primera aproximació a alguna de les diferències físiques i fisiològiques entre les dones i els homes en altitud. 

Segona aproximació al tema. L’Edema Pulmonar d’Altitud. 

En un congrés de Medicina de Muntanya als Alps als anys vuitanta, el sistema de rescat suís va aportar la següent estadística referida als rescats per Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) segons  el sexe.

 

Uns anys després, en un altre congrés, es van publicar dades dels ingresos hospitalaris a Colorado pel mateix motiu. 

A primera vista és obvi que es van haver d’evacuar o ingressar molts més homes que dones per EPA. Però l’estadística és incompleta. Manquen, almenys dos dades.

1. Quina era la proporció entre dones i homes en aquells refugis/albergs/muntanyes en el temps dels estudis? Si eren meitat i meitat l’estadística té un valor. Si hi havia deu escaladors homes per cada dona alpinista en té un altre.

2. Encara que ens diuen que l’altitud mitjana del Summit County de Colorado és de 2900 metres, no sabem a quina altitud es van presentar el problemes. Si els homes tenien problemes a 4000 metres i les dones a 3000 la major incidència d’homes malalts no té cap altre valor que indicar que potser arriscàven més. Si les dones enmalaltien a 4000 metres i els homes a 3000, aquesta dada indicaria que els homes son molt més propensos a tenir EPA i que les dones sòn molt més resistents. 

Els indicis apunten a que els homes tenen més sovint EPA que les dones, sigui quin sigui el motiu. Però encara hi ha tantes dades desconegudes que treure conclusions definitives d’una estadística parcial ens pot portar a conclusions errònies.

Per acabar, posarem un estudi curiós fet amb xais i ovelles. Ja veureu perqué amb humans aquest estudi no s’hauria pogut fer. 

Partint de dos premises farem un altre sil·logisme:

• Premisa 1. La malaltia que anomenem EPA apareix en persones que augmenten la pressió de l’artèria pulmonar quan els hi falta oxígen. No entrarem en explicacions fisiològiques complexes, però és així.

• Premisa 2. Els ramaders que compren animals i els volen fer crèixer a les pastures de gran altitud, es troben el mateix problema que els humans. Una part dels animals enmalalteix i moren si no els baixen. Els iacs i les llames no, però els bens, les ovelles i les vaques si que tenen mal de muntanya. Aquests animals malalts també augmenten la pressió de l’artèria pulmonar.

• En conclusió, si estudiem els pulmons dels xais en altitud podem obtenir dades sobre l’EPA dels humans.

El cas és que aquests autors estudien la pressió de l’artèria pulmonar d’uns xais i ovelles transportats a l’altitud. El que troben és que els mascles tenen més hipertensió arterial pulmonar que les femelles. La pregunta que es van fer va ser: les hormones masculines fan pujar la pressió arterial pulmonar o les hormones femenines la fan baixar? Fàcil, agafem una colla de xais, els castrem i sense les hormones masculines ho tornem a mirar. Bingo. Els xais castrats, deshormonats, tenien la mateixa pressió arterial pulmonar que els no capats. En conclusió, van escriure els autors, les hormones masculines no augmenten la pressió arterial pulmonar mentre que les femenines la fan baixar. Arribats a aquesta conclusió, les ovelles van evitar la castració. Hauria estat interessant veure si deshormonant a les ovelles els hi pujava la pressió arterial pulmonar.

Veieu perqué us deia que hi ha estudis que no son fàcils de fer amb l’espècie humana?

Si els raonaments son correctes, sabent que animals i humans no som tan diferents, probablemente les ovelles i les dones tinguin menor propensió a enmalaltir d’Edema Pulmonar d’Altitud. Per tant el sentit comú diu que els xais i els homes haurien de protegir-se amb aclimatacions més llargues i reglades per evitar EPA.

What do you want to do ?

New mail

What do you want to do ?

New mail