dilluns, 31 d’agost del 2020
Scenery of the Pyrinees
Ull viu amb l'índex, que no estan per ordre. Primer les verticals i després les horitzontals.
edit
Ull viu amb l'índex, que no estan per ordre. Primer les verticals i després les horitzontals.
Avui, 28 d’agost de 2020, a les 18 hores de la tarda, farà 35 anys que l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest va fer cim.
Era la primera vegada que una expedició catalana posava la senyera al cim de l’Everest.
Si voleu sentir l’emocionant audio de la primera comunicació de la cordada d’atac des del cim, podeu escoltar els primers minuts d’aquest programa que va fer Ràdio 4. Una mica de paciència, que el so triga uns 30 segons en començar. Com que és gravat amb els walkie-talkies des del campament 3, sentireu el vent i les veus trencades.
https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio.html
O, si preferiu les imatges, podeu veure el final del film de l’expedició.
https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html
Imatges de l'adhesiu que es va fer amb la fotografia d'en Toni Sors al cim i diverses vistes de la paret nord des de diferents punts i diferents objectius. Noteu les runes del monestir de Rongbuk, actualment reconstruït.
Com que a mi encara se m'humitegen els ulls quan recordo el que vàrem lluitar, el que va ser sentir la veu dels companys des del cim i aquella nit de por per perdre'ls en aquell perillós bivac a 8600 metres i el posterior descens, millor no explico gaires coses més.
Només us poso els noms dels dinou que ens ho vàrem currar per rigorós ordre alfabètic del primer cognom.
1. Conrad Blanch Fors
2. Nil Bohigas Martorell
3. Òscar Cadiach Puig
4. Jordi Camprubí Casas
5. Jordi Canals Fontan
6. Nima Dorje Xerpa
7. Lluís Gòmez Mestre
8. Nawang Gonden Xerpa
9. Ang Kharma Xerpa
10. Enric Lucas Llop
11. Jordi Magrinyà Güell
12. Joan Massons Rabassa
13. Xavier Pèrez Gil
14. Antoni Ricart de Mesones
15. Miquel Sànchez Múrcia
16. Narayan Shestra Newar
17. Toni Sors Ferrer
18. Sambu Tamang
19. Carles Vallés Ocaña
He llegit ben distret aquest llibre en poca estona.
Potser perqué he conegut al protagonista i també a l’autor del llibre. Haig de confessar que també he coincidit amb l’autor del pròleg en dos expedicions diferents.
Potser perquè he viscut quan les grans muntanyes no tenien ni guies ni agències que t’hi portèssin i t’havies d’espavilar sense telèfons ni Internet. Com van fer en Maurice Herzog i els seus companys.
Potser perquè sempre m’ha interessat la història.
Potser perquè els dos primers llibres de muntanya que els meus pares em va regalar van ser “The Ascent of Mount Everest” de Sir John Hunt i “L'Expédition de l'Annapurna” de Maurice Herzog. Com que era un adolescent, potser ve d’aquí la fascinació que he sentit per les muntanyes i les grans serralades del mon.
O potser per tot plegat.
Maurice Herzog (1919-2012), va ser un combatent resistent a la França ocupada, un polític i un muntanyenc que va fer història. El primer home en pujar un cim de vuit-mil metres, poca broma! El vaig conèixer al congrés internacional de Medicina de Muntanya de Chamonix l’any 1982. Jo era un jove i entusiasta metge muntanyenc i ell ja era un veterà que sabia com dosificar el seu carisma i que ens saludava mostrant les seves mans sense dits. Ens vàrem tornar a trobar al campament base de l’Annapurna l’any 1999, quan jo formava part de l’Expedició de Neteja a l’Annapurna de Mountain Wilderness de la Unió Excursionista de Sans, expedició liderada per Joan Garcia Creix i Josep Sicart Tauler.
A en Ferran Latorre, alpinista confirmat i primer català en ascendir els catorze vuitmils, el vaig conèixer l’any 1995. Jo era el metge consultor del Servei de la Cambra Hipobàrica de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, a Montjuïch, i ell formava part de l’expedició de la Universitat Politècnica de Catalunya que es preparaven per ascendir l’Everest. Altres companys d’aquella expedició eren Ernest Bladé, Nèstor Bohigas, Albert Castellet, Xavier Gonzàlez, Araceli Segarra i els recordats Xavier Lamas, metge de l’expedició, i Manuel de la Matta. A la Cambra Hipobàrica oferíem, entre altres serveis, la possibilitat de fer estades que facilitaven l’aclimatació, així que van venir uns quants dies per passar una estona a cinc-mil metres sense sortir de Barcelona.
Després el vaig tornar a trobar al mateix campament base de l’Annapurna l’any 1999, com he esmentat abans. Ell formava part de l’expedició de “Al filo de lo imposible” que havia invitat a en Maurice Herzog al campament base. Crec que aquell va ser el primer vuit mil d’en Ferran Latorre.
Crec, també, que en aquell campament base, a 5200 metres, els catalans, incloent a en Ferran, vam fer el castell amb el cap de l’anxaneta més alt del mon. Només era una torre de tres, però tingueu present les dificultats per trobar un anxaneta en condicions que no pesés més de setanta-cinc kilos...
El llibre, escrit en forma d’entrevista o de diàleg és amé i passa fàcil. Ni l’entrevistador ni monsieur Herzog es salten cap tema ni fugen d’estudi a cap pregunta.
Òbviament, les opinions polítiques de qui va lluitar a la resistència antinazi als anys quaranta del segle passat i després va ser ministre gaullista als anys seixanta avui dia grinyolen una mica als demòcrates progressistes, però és obvi que cadascú és fill del seu temps i de la seva situació. Quan els francesos treballaven a la república patriarcal del general Charles de Gaulle, que havia liderat la resistència a l’ocupació de França pels nazis, aquí havíem d’abaixar el cap sota la dictadura del general Franco. Qui soc jo per opinar?
Només hi he trobat dos punts en que l’editor o el corrector s’han posat de peus a la galleda.
El primer. Quan monsieur Maurice Herzog explica que a partir de les seves narracions es va editar “Tintin en el Tibet” l’any 1958, el relat comet un error greu pels amants del còmic. L’autor de la sèrie Tintin va ser Georges Remi (1907-1983), gran dibuixant belga. Res a veure amb René Goscinny (1926-1977), que junt amb Albert Uderzo (1927-2020), dibuixants i guionistes francesos, van ser els pares de la sèrie Asterix i Òbelix uns vint anys més tard.
El segon. Quan relata els esforços per posar l’estació espacial francesa prop de l’equador, l’editor parla de la Guinea. Les Guinees son a l’Àfrica. Eren la Guinea Ecuatorial espanyola, la portuguesa o Guinea-Bissau i la britànica o Guinea-Conakry. Cap Guinea francesa. La base francesa es va posar, i encara hi és, a la Guaiana francesa. També n’hi havia tres. La Guaiana francesa, capital Cayenne la Guaiana holandesa, actual estat independent de Surinam i la britànica, amb capital a Georgetown. Les tres Guaianes, però, son a Amèrica del Sud i tenen el cap a la costa del Carib, antic Mar de les Antilles i els peus al Brasil.
En fi, per anar llegint, passar l’estona i aprendre una mica.
TRES DEBUTS EN UN SOL DIA
Aquesta és una narració real i personal. Si algú pregunta, contesto. Vaja, segons que pregunti...
No hi busqueu raonaments científics ni de profunditat.
Qui va fer la primera ascensió a la canal central nordest del Tiro Llago als Picos de Europa? Una cordada de set persones formada per bascos, càntabres i un català, de paquet, l’any 1963. Una primera ascensió!
Qui no recorda la primera vegada que es va encordar i enfilar a una muntanya? Aixó és el que preguntaves, oi? Aquell mateix dia.
També hi ha una primera vegada, de jove, que ens vam passar amb el vi, vam agafar una turca de consideració i vam tenir problemes, oi?
A mi em van passar les tres coses el mateix dia.
L’estiu de 1963 la Federación Española de Montañismo (FEM) organitzava el Campamento Nacional, als Puertos de Àliva, al peu de Peña Vieja, a Picos de Europa.
Sòc l’orgullós fill d’una càntabra casada i afincada a Barcelona. Quan era un nen, passava part de les vacances d’estiu a Santander a casa dels avis.
Casualment, el meu oncle matern, Rodolfo Amorrortu, era un muntanyenc reconegut a Santander. Va ser alpinista, perfumista, professor d’esquí, propietari de la millor botiga de material de muntanya de la ciutat i president del Club Alpino Tajahierro una pila d’anys. Estava casat amb la germana de la meva mare.
Com que en Rodolfo, a partir d'ara, “Fofo” tenia previst anar al campament de la FEM, la meva mare i la seva dona, el van convèncer de que em portés amb ell. Minyó escolta acostumat a les excursions, no li donaria problemes i així elles s’alliberaven d’un adolescent pesadet. No s’hi va poder negar, el pobre. I cap allà que hi vam anar.
Recordo un prat amb un gran campament amb enormes tendes menjador, administració i serveis. Multitud de tendes petites i una gernació de personal. Sembla que tothom es coneixia, tot i que hi havia més d’un centenar de muntanyencs. Recordo els pantalons bavaresos fins a sota el genoll, les botes de cuiro negre, les camises a quadres i els mitjons vermells. Recordo alguns noms. També recordo que hi havia les autoritats de la FEM i els feliços representants de la Federación Andaluza que s’havia constituït aquell mateix any. I molts altres muntanyencs de tota la península.
El primer dia de muntanya, en Fofo em va dir:
- Tú detrás mío y haz lo que yo te diga, que subiremos una montaña grande.
Collado de Àliva, la Vueltona, girar a l'esquerra i drets cap al Tiro Llago per una fondalada que crec que en deien el “Hoyo sin Tierra”. Verament, no hi havia terra i poques, si n’hi havia alguna, herbes esparses. Només pedres i roques.
NOTA: No n’estic del tot segur que l’anomenèssin “Hoyo sin Tierra”. Però no s’ha de confondre amb el “Jou sin Tierre” que hi ha anant cap al Picu Urriellu o Naranjo de Bulnes. Si que recordo que, al fons del “Hoyo” hi havia unes velles mines abandonades.
Algú va dir:
- Con el chaval, mejor vamos a la cresta Madejuno- Tiro Llago.
Però sembla que aquesta opció, més fàcil, potser per més coneguda, era massa llarga. A més a més, els notaris que donaven la nota tenien al cap escalar per primera vegada la canal central del Tiro Llago.
Em van encordar amb un as de guia a la cintura. Ningú coneixia res que semblés un arnés. Una congesta empinada, sense crampons, que no en gastàvem, i una rimaia al capdamunt. Saltar la rimaia i arrapar-se a la roca. Canal amunt, entre neu i roques. Alguna pedra que queia. Sense casc. Cordes de cànem. Sortir de la canal cap a la dreta. Unes canaletes dretes fins a la cresta i arribar al cim al mig del circ de muntanyes.
El cim! Respirar fondo. A la dreta, em van explicar i assenyalar, Peña Vieja. A l’esquena Madejuno, Pico de San Carlos i Peña Remoña. Al devant Torre Blanca i el Llambrión. Allà baix, la cabaña Verónica, los Horcados Rojos i més lluny el Naranjo de Bulnes.
Recordo també que em van felicitar. Primer, un dels escaladors, a qui en Fofo anomenava Carmeluco, va dir en veu alta:
- Es valiente el chavaluco catalán.
Després em van donar la mà com es veu que fan els homes. Una primera a Picos de Europa als tretze anys! Però és clar, jo no tenia cap altre virtut que tenir l’agilitat dels tretze anys i aquell punt d’esperit muntanyenc que diu: Que hi ha allà dalt? I si ells passen, em quedaré aquí? Fins dalt. Amb tretze anys, si un d’aquells valents passava abans, tenint corda amunt, m’enfilava com una aranya. Està clar que el mèrit de l’escalada no va ser meu. Allà vam menjar unes panses i ametlles, que ells anomenaven “mierdolinas”. I un glop d’aigua. Una cantimplora per tots, que no es podia portar pes.
Com que amb els escoltes, ja havia practicat ràpel, el descens no va ser complicat; en tres ràpels érem a peu pla. Al capvespre, jo mort de gana i de set, arribem al campament. Just a l’hora de sopar.
Imatges. Diverses imatges, molt posteriors, que jo no tenia, ni portava, càmera fotogràfica. El Tiro Llago i la seva canal central, amb la congesta característica. El cim principal és el de la dreta i queda una mica més enrere seguint una cresta. Les crestes Madejuno-Tiro Llago. El mateix lloc en vista hivernal.
Aquí va començar la veritable aventura del dia.
Dins de l’enorme tenda de lona de color caqui hi havia llargues taules i cadires plegables, per sopar en comunitat. Grans cassoles de patates sucoses amb xoriço i cansalada abundant. Vaig atacar les patates amb ànsia, fent grans estralls a les seves files.
I per beure? Només hi havia un vi rosat i fresquet. Si volia aigua calia anar a la font amb la cantimplora. Massa feina per la set que tenia, cansat com estava. Com que ja m’havien dit que no s’havia d’abusar del vi, vaig procurar no fer-ho. Els gotets eren petits i entraven d’un glop. Vaig comptar-ne fins dinou, després ja vaig perdre el compte. També vaig perdre el sentit de la verticalitat. Quan vaig veure que allò no podia ser bo i em vaig decidir a anar a la font, ja no podia caminar dret. A quatre grapes cap a la tenda, vomitant pel camí.
L’endemà, òbviament, no servia per res. Li vaig amargar l’excursió a en Fofo que, amb els seus amics volia pujar per la canal del Cristal a la Aguja de Collada Bonita. Res de res; la ressaca em va deixar fet una pelleringa tot el dia. Aigua i només aigua.
Quan es va acabar el campament, cap a casa.
Allà, la bronca que li va caure a en Fofo va ser monumental. Per la pítima, és clar, no per l’escalada. La meva mare i la seva germana no li volien perdonar. Ni a ell ni a mi ens preocupava gaire; tot s’ha d’aprendre i algun dia ha de ser el primer. Jo ja ho havia entès i no n’havia per tant! Si haguèssin sabut el que jo faria després i els riscos que correria, potser si que l’haurien hagut de renyar, però per encomanar-me el virus de la muntanya...
Pocs muntanyencs podran dir que la primera vegada que es van encordar i la primera vegada que es van enfrontar a una paret de roca, formaven part de la primera cordada que escalava aquella via nova. I que ho van celebrar amb la primera borratxera involuntària.
Repeteixo, el mèrit no va ser meu en cap dels tres debuts. Jo era un nano i només vaig entomar les situacions i aprendre.