Llibres Històrics de Muntanya

Scenery of the Pyrinees

M’ha arribat a les mans una informació.

Pel mòdic preu de 11.000 € podeu disposar d’un dels pocs exemplars que queden del llibre que l'artista William Oliver va fer durant el seu viatge al Pirineu francés la primera meitat del segle XIX.

Va ser l’any 1842 quan els editors Colnaghi & Puckle, de Londres, van publicar aquest artístic àlbum amb litografies en color dedicat, en lletres gòtiques, a la seva Gràcia, el Duc de Wellington.

Consta d’un panorama bastant complet de la part de l’actual departament dels Pirineus francesos. Son una colla de làmines amb paisatges i paisans: Barrèges, Argelés, Eaux-Bonnes, Gavarni, Luz, Cauterets, Bagnères, Luchon, Saint-Béat, Foix, Pau i Toulouse de Llenguadoc. En algunes, es repeteixen les imatges; el mateix ruquet carregat en un angle, les mateixes pageses a l'altra cantonada... Però el cos principal i el paisatge és el de cada lloc vist amb ulls romàntics.

Vist el preu, he pensat que, de moment, no el compraré. Ho deixo pels museus i biblioteques de prestigi i pressupost superiors als meus que vulguin posseir la còpia en paper de la primera edició. Però reconec que és tota una raresa pels experts.

Però si que he vist que les làmines, inclosa la dedicatòria, es poden trobar a la xarxa perqué existeix la publicació en llibre electrònic. La podeu trobar fàcilment a EpubLibre. 

De forma lliure es poden trobar algunes làmines a tots els buscadors. Com que els drets d'autor son més que caducats us en poso algunes.

Us les afegeixo, com a curiositat. Així podreu captar i imaginar com veien els anglesos el Pirineu de fa 178 anys.

Ull viu amb l'índex, que no estan per ordre. Primer les verticals i després les horitzontals. 

 

Imatges delicioses d'un Pirineu que va canviant...

EFEMÈRIDES. 35 Anys de la primera ascensió catalana a l'Everest.

Avui, 28 d’agost de 2020, a les 18 hores de la tarda, farà 35 anys que l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest va fer cim.
Era la primera vegada que una expedició catalana posava la senyera al cim de l’Everest.
Si voleu sentir l’emocionant audio de la primera comunicació de la cordada d’atac des del cim, podeu escoltar els primers minuts d’aquest programa que va fer Ràdio 4. Una mica de paciència, que el so triga uns 30 segons en començar. Com que és gravat amb els walkie-talkies des del campament 3, sentireu el vent i les veus trencades. 

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio.html

O, si preferiu les imatges, podeu veure el final del film de l’expedició.

https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html

Imatges de l'adhesiu que es va fer amb la fotografia d'en Toni Sors al cim i diverses vistes de la paret nord des de diferents punts i diferents objectius. Noteu les runes del monestir de Rongbuk, actualment reconstruït.

Com que a mi encara se m'humitegen els ulls quan recordo el que vàrem lluitar, el que va ser sentir la veu dels companys des del cim i aquella nit de por per perdre'ls en aquell perillós bivac a 8600 metres i el posterior descens, millor no explico gaires coses més.
Només us poso els noms dels dinou que ens ho vàrem currar per rigorós ordre alfabètic del primer cognom.
1. Conrad Blanch Fors
2. Nil Bohigas Martorell
3. Òscar Cadiach Puig
4. Jordi Camprubí Casas
5. Jordi Canals Fontan
6. Nima Dorje Xerpa
7. Lluís Gòmez Mestre
8. Nawang Gonden Xerpa
9. Ang Kharma Xerpa
10. Enric Lucas Llop
11. Jordi Magrinyà Güell
12. Joan Massons Rabassa
13. Xavier Pèrez Gil
14. Antoni Ricart de Mesones
15. Miquel Sànchez Múrcia
16. Narayan Shestra Newar
17. Toni Sors Ferrer
18. Sambu Tamang
19. Carles Vallés Ocaña

LITERATURA DE MUNTANYA. Cròniques Everest de 1924.

BADALOTA

Setmanari Català. Defensor dels interessos morals i materials de l'Arbós i sa comarca.

Número 178 del 9 de Novembre de 1924 i nº 184 del 21 de Desembre del mateix any.

Aquest setmanari es va publicar de 1921 fins 1927 quan, durant la dictadura del general Primo de Rivera, van haver de plegar.

Aquells van ser anys en que hi va haver molta expectació amb les expedicions que intentaven explorar les zones en blanc als mapes, l'Himàlaia i ascendir a l'Everest per primera vegada. Així devia ser si aquest setmanari local del Baix Penedés també s'en feia ressó amb dos series de dos articles. Només ens interessen els dos darrers dedicats a l’Himàlaia.

Per la cortesia i l'afany investigador de l'infatigable Pere Rodés i Muñoz ens han arribat aquestes cròniques, publicades a l'Arbós l'any 1924 i signades per F. Fedhac. Probablement aquest nom era un seudònim. No he trobat cap Fedhac a la comarca ni enlloc. En Pere, veterà expedicionari i diplomat en infermeria, aviat va veure que, apart de  l'interés històric i bibliogràfic, hi havia l’interés d’estudiar com es veia el Mal de Muntanya en aquell temps.

Podeu seguir els seus comentaris al seu bloc:  https://nieveyaludes.blogspot.com.es/

I podeu trobar l’arxiu d’aquestes revistes a: https://arca.bnc.cat/

Pels qui hem dedicat molts anys a la medicina de muntanya sempre és interessant llegir com veien els qui ens han precedit el que després ha estat la nostra feina. Ara potser en sabem més però si no hi hagués hagut pinya i dosos no hi hauria hagut tresos i ara no hi podria pujar cap anxaneta.

Fa 96 anys, s’escrivia sobre el "Mal de Muntanya". 

Sota aquest nom hi era tot. El nom "Mal de Muntanya" incloïa l’altitud, el fred, la deshidratació, la fatiga, la desnutrició, la calor i, fins i tot, la intoxicació per “àcits, azot i nitrat amònic contingudes en quantitats notables a l’aire del cim de les grans muntanyes”(sic).

Ara, almenys els especialistes, escrivim sobre els "Mals de Muntanya", en plural.  

Sabem que l’aire de l’altitud no intoxica i que si hi ha trastorns de les funcions corporals es deuen a la baixa pressió atmosfèrica i a la manca d’oxígen. I també sabem que el "Mal de Muntanya" té moltes formes, gairebé tantes com persones. Formes que poden ser agudes, subagudes o cròniques, pulmonars, cerebrals o vasculars. Coneixem i escrivim sobre Mal Agut de Muntanya, Mal Subagut de Muntanya, Mal Crònic de Muntanya o Malaltia de Monge, Edema Cerebral d’Altitud, Edema Pulmonar d’Altitud, Hemorràgies Retinals i encara un llarg etc.  

Tot aixó sense comptar les congelacions, hipotèrmies, deshidratacions, cops de calor, allaus, precipitacions, trastorns de la immunitat i altres pupes freqüents a muntanya, que considerem que son mals que "passen a la muntanya" però que no son "Mal de Muntanya".

Us posem una còpia dels articles. Els anys passats, la poca qualitat de la impressió i la dificultat de l'escanejat posen difícil i voluntariosa la seva lectura. Però, si us hi entesteu,  potser podreu disfrutar del seu llenguatge, antiquat i prenormatiu, però culte i acurat. I dels diversos temes d’interés sobre els que escrivien al Penedés fa gairebé un segle.

 

 

 

What do you want to do ?

New mail

Llibres de Muntanya. MAURICE HERZOG

 

He llegit ben distret aquest llibre en poca estona.
Potser perqué he conegut al protagonista i també a l’autor del llibre. Haig de confessar que també he coincidit amb l’autor del pròleg en dos expedicions diferents.
Potser perquè he viscut quan les grans muntanyes no tenien ni guies ni agències que t’hi portèssin i t’havies d’espavilar sense telèfons ni Internet. Com van fer en Maurice Herzog i els seus companys.
Potser perquè sempre m’ha interessat la història.
Potser perquè els dos primers llibres de muntanya que els meus pares em va regalar van ser “The Ascent of Mount Everest” de Sir John Hunt i “L'Expédition de l'Annapurna” de Maurice Herzog. Com que era un adolescent, potser ve d’aquí la fascinació que he sentit per les muntanyes i les grans serralades del mon.  
O potser per tot plegat.
Maurice Herzog (1919-2012), va ser un combatent resistent a la França ocupada, un polític i un muntanyenc que va fer història. El primer home en pujar un cim de vuit-mil metres, poca broma! El vaig conèixer al congrés internacional de Medicina de Muntanya de Chamonix l’any 1982. Jo era un jove i entusiasta metge muntanyenc i ell ja era un veterà que sabia com dosificar el seu carisma i que ens saludava mostrant les seves mans sense dits. Ens vàrem tornar a trobar al campament base de l’Annapurna l’any 1999, quan jo formava part de l’Expedició de Neteja a l’Annapurna de Mountain Wilderness de la Unió Excursionista de Sans, expedició liderada per Joan Garcia Creix i Josep Sicart Tauler.
A en Ferran Latorre, alpinista confirmat i primer català en ascendir els catorze vuitmils, el vaig conèixer l’any 1995. Jo era el metge consultor del Servei de la Cambra Hipobàrica de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, a Montjuïch, i ell formava part de l’expedició de la Universitat Politècnica de Catalunya que es preparaven per ascendir l’Everest. Altres companys d’aquella expedició eren Ernest Bladé, Nèstor Bohigas, Albert Castellet, Xavier Gonzàlez, Araceli Segarra i els recordats Xavier Lamas, metge de l’expedició, i Manuel de la Matta. A la Cambra Hipobàrica oferíem, entre altres serveis, la possibilitat de fer estades que facilitaven l’aclimatació, així que van venir uns quants dies per passar una estona a cinc-mil metres sense sortir de Barcelona.
Després el vaig tornar a trobar al mateix campament base de l’Annapurna l’any 1999, com he esmentat abans. Ell formava part de l’expedició de “Al filo de lo imposible” que havia invitat a en Maurice Herzog al campament base. Crec que aquell va ser el primer vuit mil d’en Ferran Latorre.
Crec, també, que en aquell campament base, a 5200 metres, els catalans, incloent a en Ferran, vam fer el castell amb el cap de l’anxaneta més alt del mon. Només era una torre de tres, però tingueu present les dificultats per trobar un anxaneta en condicions que no pesés més de setanta-cinc kilos...
El llibre, escrit en forma d’entrevista o de diàleg és amé i passa fàcil. Ni l’entrevistador ni monsieur Herzog es salten cap tema ni fugen d’estudi a cap pregunta.
Òbviament, les opinions polítiques de qui va lluitar a la resistència antinazi als anys quaranta del segle passat i després va ser ministre gaullista als anys seixanta avui dia grinyolen una mica als demòcrates progressistes, però és obvi que cadascú és fill del seu temps i de la seva situació. Quan els francesos treballaven a la república patriarcal del general Charles de Gaulle, que havia liderat la resistència a l’ocupació de França pels nazis, aquí havíem d’abaixar el cap sota la dictadura del general Franco. Qui soc jo per opinar?
Només hi he trobat dos punts en que l’editor o el corrector s’han posat de peus a la galleda.
El primer. Quan monsieur Maurice Herzog explica que a partir de les seves narracions es va editar “Tintin en el Tibet” l’any 1958, el relat comet un error greu pels amants del còmic. L’autor de la sèrie Tintin va ser Georges Remi (1907-1983), gran dibuixant belga. Res a veure amb René Goscinny (1926-1977), que junt amb Albert Uderzo (1927-2020), dibuixants i guionistes francesos, van ser els pares de la sèrie Asterix i Òbelix uns vint anys més tard.
El segon. Quan relata els esforços per posar l’estació espacial francesa prop de l’equador, l’editor parla de la Guinea. Les Guinees son a l’Àfrica. Eren la Guinea Ecuatorial espanyola, la portuguesa o Guinea-Bissau i la britànica o Guinea-Conakry. Cap Guinea francesa. La base francesa es va posar, i encara hi és, a la Guaiana francesa. També n’hi havia tres. La Guaiana francesa, capital Cayenne la Guaiana holandesa, actual estat independent de Surinam i la britànica, amb capital a Georgetown. Les tres Guaianes, però, son a Amèrica del Sud i tenen el cap a la costa del Carib, antic Mar de les Antilles i els peus al Brasil.
En fi, per anar llegint, passar l’estona i aprendre una mica.

Literatura de Muntanya. LA GUMFLUH

Pels amants de la literatura de muntanya clàssica.

 

 

Aquest llibre, com confesa el seu autor es va escriure als Alps l’any 1937, però no es va publicar fins l’any 1948, no sé si a Anglaterra o als Estats Units d’Amèrica.

En tot cas, servidor només coneix aquesta edició d’Ediciones La Osa Menor, Colección Arco, de Barcelona, de l’any 1950. I una edició francesa de 1949. No he trobat la primera edició en anglés.

Poques coses sé sobre el seu autor, Cecil Parkinson. No he tingut gaire sort en la recerca de la biografia, fets i gestes d’aquest autor, apart de saber que havia escrit diversos llibres, que havia guanyat els diners suficients per treballar sense presses, per casar-se i per comprar una caseta a la vora d’un riu on s’amagava. Ell mateix ho confesa a l’introducció del libre, o sigui que deu ser veritat. I que la seva mare era italiana.

El que si que sé és que no s’ha de confondre amb Cecil Edward Parkinson, Baró de Parkinson, polític anglés que, per edat, podria ser el seu fill, en l’improbable cas de que fossin familia, ja que quan es va escriure el llibre, el pròcer i diputat anglés amb el mateix nom tenia només cinc anys.

El protagonista de la novel·la és un nordamericà de vacances a les muntanyes de Suissa. Però per la forma de l’humor amb que està escrita, perqué no té la inicial del nom intermig dels nordamericans i per alguns comentaris mordaços sobre els anglesos em fan pensar que l’autor devia ser anglés. I bastant sorneguer, per cert.

Novel·la costumista, que passa en un hostal als Alps. Relata amb humor les relacions entre els hostes, els seus amors, els hàbits de cada personatge, els costums de la gent del país i les ascensions, els èxits, però sobretot els fracassos, amb un to festiu quan toca, sorneguer sovint i fred quan esdevé el drama. També fredor i distanciament quan s’acaben les vacances i els amors.

No espereu grans gestes ni filosofia profunda. Però hi ha frases i sentències que valdrien un capítol. O almenys passar a la llista dels refranys memorables.

Un llibre de costums socials que passa a la muntanya. Bona literatura de fa un segle que es llegeix en poca estona.

 

Del que si que tinc notícies és de la Gummfluh, la muntanya que presideix tota la història. Fotografiada i pintada (a les imatges una pintura de Waldemar Teophil Fink), que l’estètica airosa d’aquest Pedraforca dels Alps s’ho mereix.

La Gummfluh, té 2.458 metres d’altitud i fa frontera entre els cantons suïssos del Vaud i Berna. Alps Bernesos. És el pic més alt d’aquesta serralada. A mig camí, aproximadament, entre Château d’Oex i Gstaad.

Perqué serà que a mi em recorda tant el Pedraforca?

Alguna vegada ha de ser la primera.

TRES DEBUTS EN UN SOL DIA

Aquesta és una narració real i personal. Si algú pregunta, contesto. Vaja, segons que pregunti...

No hi busqueu raonaments científics ni de profunditat. 

Qui va fer la primera ascensió a la canal central nordest del Tiro Llago als Picos de Europa? Una cordada de set persones formada per bascos, càntabres i un català, de paquet, l’any 1963. Una primera ascensió!

Qui no recorda la primera vegada que es va encordar i enfilar a una muntanya? Aixó és el que preguntaves, oi? Aquell mateix dia.

També hi ha una primera vegada, de jove, que ens vam passar amb el vi, vam agafar una turca de consideració i vam tenir problemes, oi?

A mi em van passar les tres coses el mateix dia. 

L’estiu de 1963 la Federación Española de Montañismo (FEM) organitzava el Campamento Nacional, als Puertos de Àliva, al peu de Peña Vieja, a Picos de Europa.

Sòc l’orgullós fill d’una càntabra casada i afincada a Barcelona. Quan era un nen, passava part de les vacances d’estiu a Santander a casa dels avis.

Casualment, el meu oncle matern, Rodolfo Amorrortu, era un muntanyenc reconegut a Santander. Va ser alpinista, perfumista, professor d’esquí, propietari de la millor botiga de material de muntanya de la ciutat i president del Club Alpino Tajahierro una pila d’anys. Estava casat amb la germana de la meva mare.

Com que en Rodolfo, a partir d'ara, “Fofo” tenia previst anar al campament de la FEM, la meva mare i la seva dona, el van convèncer de que em portés amb ell. Minyó escolta acostumat a les excursions, no li donaria problemes i així elles s’alliberaven d’un adolescent pesadet. No s’hi va poder negar, el pobre.  I cap allà que hi vam anar.

Recordo un prat amb un gran campament amb enormes tendes menjador, administració i serveis. Multitud de tendes petites i una gernació de personal. Sembla que tothom es coneixia, tot i que hi havia més d’un centenar de muntanyencs. Recordo els pantalons bavaresos fins a sota el genoll, les botes de cuiro negre, les camises a quadres i els mitjons vermells. Recordo alguns noms. També recordo que hi havia les autoritats de la FEM i els feliços representants de la Federación Andaluza que s’havia constituït aquell mateix any. I molts altres muntanyencs de tota la península.

El primer dia de muntanya, en Fofo em va dir: 

- Tú detrás mío y haz lo que yo te diga, que subiremos una montaña grande.  

Collado de Àliva, la Vueltona, girar a l'esquerra i drets cap al Tiro Llago per una fondalada que crec que en deien el “Hoyo sin Tierra”. Verament, no hi havia terra i poques, si n’hi havia alguna, herbes esparses. Només pedres i roques. 

NOTA: No n’estic del tot segur que l’anomenèssin “Hoyo sin Tierra”. Però no s’ha de confondre amb el “Jou sin Tierre” que hi ha anant cap al Picu Urriellu o Naranjo de Bulnes. Si que recordo que, al fons del “Hoyo” hi havia unes velles mines abandonades.

Algú va dir:

- Con el chaval, mejor vamos a la cresta Madejuno- Tiro Llago. 

Però sembla que aquesta opció, més fàcil, potser per més coneguda, era massa llarga. A més a més, els notaris que donaven la nota tenien al cap escalar per primera vegada la canal central del Tiro Llago.

Em van encordar amb un as de guia a la cintura. Ningú coneixia res que semblés un arnés. Una congesta empinada, sense crampons, que no en gastàvem, i una rimaia al capdamunt. Saltar la rimaia i arrapar-se a la roca. Canal amunt, entre neu i roques. Alguna pedra que queia. Sense casc. Cordes de cànem. Sortir de la canal cap a la dreta. Unes canaletes dretes fins a la cresta i arribar al cim al mig del circ de muntanyes. 

El cim! Respirar fondo. A la dreta, em van explicar i assenyalar, Peña Vieja. A l’esquena Madejuno, Pico de San Carlos i Peña Remoña. Al devant Torre Blanca i el Llambrión. Allà baix, la cabaña Verónica, los Horcados Rojos i més lluny el Naranjo de Bulnes.

Recordo també que em van felicitar. Primer, un dels escaladors, a qui en Fofo anomenava Carmeluco, va dir en veu alta:

- Es valiente el chavaluco catalán. 

Després em van donar la mà com es veu que fan els homes. Una primera a Picos de Europa als tretze anys! Però és clar, jo no tenia cap altre virtut que tenir l’agilitat dels tretze anys i aquell punt d’esperit muntanyenc que diu: Que hi ha allà dalt? I si ells passen, em quedaré aquí? Fins dalt. Amb tretze anys, si un d’aquells valents passava abans, tenint corda amunt, m’enfilava com una aranya. Està clar que el mèrit de l’escalada no va ser meu. Allà vam menjar unes panses i ametlles, que ells anomenaven “mierdolinas”. I un glop d’aigua. Una cantimplora per tots, que no es podia portar pes. 

Com que amb els escoltes, ja havia practicat ràpel, el descens no va ser complicat; en tres ràpels érem a peu pla. Al capvespre, jo mort de gana i de set, arribem al campament. Just a l’hora de sopar.

 

Imatges. Diverses imatges, molt posteriors, que jo no tenia, ni portava, càmera fotogràfica. El Tiro Llago i la seva canal central, amb la congesta característica. El cim principal és el de la dreta i queda una mica més enrere seguint una cresta. Les crestes Madejuno-Tiro Llago. El mateix lloc en vista hivernal.

Aquí va començar la veritable aventura del dia.

Dins de l’enorme tenda de lona de color caqui hi havia llargues taules i cadires plegables, per sopar en comunitat. Grans cassoles de patates sucoses amb xoriço i cansalada abundant. Vaig atacar les patates amb ànsia, fent grans estralls a les seves files. 

I per beure? Només hi havia un vi rosat i fresquet. Si volia aigua calia anar a la font amb la cantimplora. Massa feina per la set que tenia, cansat com estava. Com que ja m’havien dit que no s’havia d’abusar del vi, vaig procurar no fer-ho. Els gotets eren petits i entraven d’un glop. Vaig comptar-ne fins dinou, després ja vaig perdre el compte. També vaig perdre el sentit de la verticalitat. Quan vaig veure que allò no podia ser bo i em vaig decidir a anar a la font, ja no podia caminar dret. A quatre grapes cap a la tenda, vomitant pel camí.

L’endemà, òbviament, no servia per res. Li vaig amargar l’excursió a en Fofo que, amb els seus amics volia pujar per la canal del Cristal a la Aguja de Collada Bonita. Res de res; la ressaca em va deixar fet una pelleringa tot el dia. Aigua i només aigua.

Quan es va acabar el campament, cap a casa.

Allà, la bronca que li va caure a en Fofo va ser monumental. Per la pítima, és clar, no per l’escalada. La meva mare i la seva germana no li volien perdonar. Ni a ell ni a mi ens preocupava gaire; tot s’ha d’aprendre i algun dia ha de ser el primer. Jo ja ho havia entès i no n’havia per tant! Si haguèssin sabut el que jo faria després i els riscos que correria, potser si que l’haurien hagut de renyar, però per encomanar-me el virus de la muntanya...

Pocs muntanyencs podran dir que la primera vegada que es van encordar i la primera vegada que es van enfrontar a una paret de roca, formaven part de la primera cordada que escalava aquella via nova. I que ho van celebrar amb la primera borratxera involuntària.

Repeteixo, el mèrit no va ser meu en cap dels tres debuts. Jo era un nano i només vaig entomar les situacions i aprendre. 

What do you want to do ?

New mail

Literatura de Muntanya. Els bessons Burgess

THE BURGESS BOOK OF LIES

Aquest llibre m'ha fet reviure uns dies amargs, però també m'ha proporcionat uns bons tips de riure i unes imatges literàries belles.

Els bessons Burgess, Alan i Adrian han estat tota una institució entre els muntayencs de l'Himàlaia durant diverses dècades.

Alpinistes destacats, alts, forts, durs, sorneguers i murris simpàtics, mai es podia fer gaire cas del que deien. Tendien a inventar-se qualsevol història. Sobretot l'Adrian a qui el seu germà anomenava "Aid". Les seves aventures eren llegendàries.

• El segrest per milícies xiites al Pakistà que justificava haver arribat al campament base amb una setmana de retard.

• L'enorme pistolot comprat a la frontera pakistano-afganesa per defensar-se de futures agressions. Pistolot que, en disparar, feia més soroll i més fumera que una traca valenciana, però la bala, de mides considerables, queia als peus del tirador i rebotava sobre a les pedres com una pilota de ping-pong.

• L'amor sobtat d'aquella noia xerpa de l'alberg on passaven la nit els gegants rossos. Com que la iaia vigilava i s'olorava alguna cosa, li van oferir un tractament per la tos que la martiritzava. Li van donar unes pastilles per dormir i, si, aquella nit l'àvia no va tossir gaire. Els hi va agraïr l'endemà quan ja marxaven. Nou mesos després va nèixer un nen mig europeu mig xerpa.

• La vegada que, per finançar una expedició, van anar a un joier i es van anar empassant unes pedres de valor. Després, amagats a l'hotel les van anar recuperant de l'orinal. Podien repetir l'operació unes quantes vegades en una expedició.

Dignes de la millor literatura picaresca. Algunes d'aquestes aventures surten al llibre. Altres no. Alguna que jo he vist, tampoc hi surt. Hi ha coses que només s'expliquen al metge.

No us penseu que les he llegit ara per primera vegada. Ja ens les havien explicat ells mateixos al campament base del Lhotse Shar l'any 1987 i l'any següent al campament base del K2 al voltant d'unes ampolles de rom. I si no era així, així ens ho explicaven... vés a saber...

De fet, ells mateixos en son ben conscients. El títol de llibre ho deixa clar: Llibre de mentides dels Burgess.

Com diu la vella dita xerpa: Pot ser veritat o pot ser fals, però és millor que hi creguis.

Imatge: piràmides finals de les tres puntes del Lhotse des del Sud.

 

   

Imatges. Portades de dos edicions diferents del llibre, un d'ells amb dedicatòria a un tal Michael. És el que té comprar llibres de segona mà. I l'entrada al capítol del Lhotse Shar 1987.

És clar que, hi ha coses més fàcils de creure que altres.

El seu capítol dedicat al K2 diu que hi van ser l'any 1986. Aquell va ser l'any de la gran tragèdia al K2, amb 13 alpinistes de primera línia morts o desapareguts. 

Jo no sé si hi eren l'any 1986 però si que sé que aquell any es va produïr molta literatura. N'he llegit bona part i jo no he trobat cap referència que els esmenti. La seva expedició no em consta. Coneixent-los... potser si.

El que si que sé segur és que hi eren l'any 1988. Al seu llibre no hi ha cap referència a aquesta expedició. Només parlen de la de l'any 1986.

En aquell campament base coincidíem els membres de l'expedició catalana Banc de Sabadell - Catalunya Ràdio, els d'una expedició eslovena i una altra internacional que incloïa als dos bessons i a quatre alpinistes més, tres barons i una dama. Ella era la única dona entre 42 homes, sumant alpinistes, oficials d'enllaç, cuiners, mail runners i demés personal.

Recomanacions bibliogràfiques:

1.- Aquella dona era Lidia Bradey i poques setmanes després sembla que es va convertir en la primera dona que va pujar a l'Everest sense oxígen.

https://www.youtube.com/watch?v=i8ScFjRPdMg

 

2.- Amb la nostra expedició venia Toni Arbonés, periodista de CatRàdio, corresponsal de guerra i director del programa "Els viatgers de la gran Anaconda". Podeu consultar el libre "K2, massa alt pels nostres somnis" Cossetània Edicions. Al capítol XII "Magic Mushrooms" trobareu una referència al que us deia de l'any 1988.

Les seves cròniques, emeses a Catalunya Ràdio, les podeu trobar a:

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

Quan els bessons Burgess expliquen l'expedició a la paret sud del Lhotse Shar de l'any 1987, on haviem coincidit l'any anterior, trobo que no tot va anar com ho expliquen, però vaja, ho dono per bo. Destaquen les bones relacions i les tertúlies a la nostra “jaima” del campament base. Menudències.

Resumint, uns sapastres, acostumats a viure amb picardia i de la picardia, que mentien més que parlaven. I, quan he dit que son simpàtics ho he escrit en les dos acepcions de la paraula simpatia. No només sabien guanyar-se la confiança i caure bé al personal. També tenien la capacitat de sentir empatia, que també és ser simpàtic pels demés quan les coses no anaven bé. Que no val igual ser simpàtic quan necessites als demés que quan son els altres que et necessiten a tú. Aixó últim té més mèrit.

Quan calia actuar a muntanya es comportaven d'una manera generosa. Era una altra cosa. I jo tinc un deute per sempre amb ells dos.

Es van arriscar a pujar amb mi a un lloc molt perillós, només per no deixar que hi anés sol. Ells no hi tenien cap obligació; l'únic que em sentia obligat era jo.

    

Imatges. Alan, vermell, i Adrian, verd, els bessons Burgess al campament base de l’expedició Lhotse Shar de l’any 1987.

Us ho explico.

El 29 de setembre de 1987, feia dos dies que cercàvem a quatre companys desapareguts a la paret sud del Lhotse Shar.

Imatges. Con de dejecció d’allaus, en el moment de caure una allau, a la paret sud del Lhotse Shar. Múltiples cons de dejecció a la paret oest del Baruntse vistos des del campament base del Lhotse Shar.

En Lhakpa Dorji Xerpa i jo, cap al tard, vàrem veure amb els prismàtics uns cossos al peu de la paret. O era material vell sobre la neu? Eren uns tres mil metres per sota d'on havien de ser els companys. Els cossos eren en un dels cons de dejecció on van a parar totes les allaus d'aquella paret. Esgarrifats vàrem tornar al campament base. Jo vaig començar equipar-me per anar fins allà dalt. Volia confirmar que eren ells i assegurar-me que no hi podia fer res. En Lhakpa Dorji Xerpa ja em va dir que no calia, que només podien ser ells perqué no hi havia ningú més a la paret i que no volia venir perqué era massa perillós. Un alpinista sensat sempre esquiva els cons de dejecció de les allaus. I molt més amb el dia avançat.

Però jo volia estar segur del que no volia creure, que havien caigut des de 8000 fins als 5000 metres de la glacera. En algun racó de l'ànima em quedava el dubte; i si necessitaven ajuda? En Lhakpa i els germans Burgess em feien els raonaments que tocaven. No poden ser vius, han caigut 3000 metres fa dos dies, han passat dos nits allà i no es mouen. No t'has d'arriscar a pujar a l'allau, i molt menys a aquesta hora.

Jo no sé si raonava bé o si les llagrimes eren massa òbvies però no podia deixar de pensar a anar-hi.

Al final l'Alan em va dir:

- Si t'esperes a que glaci, de matinada t'acompanyem.

Ja era de nit. Menjotejar alguna cosa, descansar dos hores i partir amb la gelor dels 5200 metres.

Quan vaig sortir, vaig veure llum a la seva tenda. El seu campament era uns cent metres més enllà.

-Espera'ns, que venim!

Així va ser. Baixar a la glacera, calçar-nos els crampons i escalar la neu dura del con de dejecció de les allaus. Començava la llum blanca de l'alba quan arribàvem al lloc. No em va quedar cap dubte. Aquells eren els companys. Us estalviaré i m'estalviaré el que vaig veure i sentir.

Els dos bessons em van demanar la càmera fotogràfica i van fer unes fotografies per l'atestat al govern del Nepal. Mentrestant jo intentava enterrar-los sota la neu glaçada amb el piolet...

 

Imatges. Seqüència d’una allau al nord de l’Annapurna. Observeu el con de dejecció d’allau a la primera fotografia i les tones de neu que hi ha després de l’allau.

Quan el sol va començar a tocar la paret sud, els Burgess em van apressar:

- We should leave fast from that fucking place! Quickly! Run, boy, run! Don't worry, next avalanches will cover everything!

Tenien raó. Vaig anar baixant darrera seu.

El so d'una allau, per sort llunyà, va començar a retrunyir a la vall. Els crampons em tocaven al cul de com vaig còrrer pel pendent gelat que es començava a estovar amb el sol.

Ja a la glacera i fora de perill, comunicava el resultat a la cordada que encara era a la paret.

- Baixeu. Son ells. S'ha acabat l'expedició. Anem. Pujo fins al campament I, ens trobem allí i us ajudo a desmuntar-lo. Al vespre tots al base...Tanco i fora.

En veure que no tornava amb ells al campament base els dos germans em van mirar malfiats com si anés a fer una bestiesa.

- Ton, do not take bad decisions!

- No patiu. Conec be el trajecte; hi he pujat més deu vegades...

Al campament I, vaig preparar una sopa densa i recomfortant mentre veia rapelar als companys per la paret.

Desmuntat el campament, al vespre arribàvem, bastant al límit de les forces físiques i emocionals, al campament base en Manu Badiola, la Mercé Macià, en Carles Vallés i jo mateix. Més llàgrimes que passes.

Els companys Sergio Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i el cap d'expedició, en Toni Sors, tots de Mataró, van quedar a la muntanya per sempre.

L'any següent en Carles Vallés i jo vam tornar a trobar als bessons Burgess al K2.

Compreneu perqué, encara que siguin uns fabuladors i uns brivalls jo els hi tingui molt respecte com a persones i muntanyencs?