ALLAUS

Enguany estem tenint un hivern amb molta neu. Està nevant a cor que vols i s’acumulen metres de neu al Pirineu...

Benvinguda sigui l’aigua i la neu, tot i que un servidor té moltes reticències en convertir la Natura en general, i les muntanyes en particular, en un camp d’esports i de competició. Però deixem estar aquest debat, per ara.

El cas és que a principis de març de 2026, ja portem almenys vuit accidents mortals per allaus de neu al Pirineu. Aixó si no m’he descomptat i sense comptar accidentats ferits o il·lesos. Em puc imaginar com serà quan avanci la primavera, comenci el desglaç i vinguin les allaus més monumentals. Podeu consultar el Registro estatal de accidentes por alud. 

A més a més s’han complert els 25 anys del torb del Balandrau i de Coma de Vaca, on van morir una colla de muntanyencs.

Els periodistes del diari ARA, sempre sensibles al que passa i a les efemèrides, han publicat un reportatge al dominical del 8 de febrer, que signa el periodista esportiu Toni Padilla: “Els vigilants de la neu. Escoltar la neu per poder predir allaus”. Ens explica la meritòria feina del Centre de Lauegi d’Aran i com es pot consultar on line el risc d’allaus a la val d’Aran. El Centre de Lauegi va néixer a principis de segle gràcies a l’entusiasme i la feina d’uns professionals dedicats.

Es fa una mica d’història de les allaus al Pirineu, en relació, o no, amb els esports de muntanya, des del cas de l’allau d’Àrreu del dia de Nadal de 1803 on van morir 17 persones fins al cas de l’esquiador italià a la Tossa d’Alp de 1930. S’esmenten la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona i el Servei Geològic de Catalunya i els professionals que van ser els impulsors del “Butlletí del perill d’allaus” en consonància amb els que es publiquen als Alps, fins arribar a l’actual Centre de Lauegi d’Aran.

https://lauegi.report/bulletin/latest

Benvinguda sigui la seva feina i tant de bo els seus pronòstics serveixin als interessats. Tot i això, sospito que un manual d’educació per qui no vol llegir no serveix de gaire. Bona part dels muntanyencs no es miren les previsions de la Meteo. I menys es miren els riscos d'allaus... Així i tot, si serveix per evitar un sol accident, benvinguda sigui la informació.

  

 

Imatges: El llibre Aludes es va editar el 1992; revisat i reeditat el 2002. El llibre d'Análisis de los accidentes por aludes de nieve en España es va publicar l'any 1999. Tots escrits i coordinats per Pere Rodés Muñoz

 

Un servidor de vostès, muntanyenc veterà, que ha viscut allaus al Pirineu, als Picos de Europa i a l’Himàlaia i que hi ha perdut alguns companys per aquest motiu, ja havia aprés a olorar-los només pel lloc on érem, pel grinyolar dels crampons en clavar-se a la neu i també sabia on no s’havia de ser a segons quina hora. I ja coneixia els llibres dels experts en el tema (lamentablement no s’esmenten en aquest reportatge), llibres que es publiquen en diverses edicions des dels anys 90 de la passada centúria. Amb pròlegs del Dr. August Castelló Roca que era el vicepresident de l’International Society of Mountain Medicine i el Dr. Rafael Battesttini Pons, primer president del Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya. Pels interessats: Autor Pere Rodés i Muñoz. Ediciones Ergon. Cal dir que els llibres d'en Pere Rodés, infermer de professió, tenen una vessant assistencial i sanitària que els fa especialment interessants.

Llibre, concís i pràctic editat l’any 1995 per la Federación Aragonesa de Montañismo, el Gobierno de Aragón i Protección Civil. Del tot recomanable, inclou una guia amb els telèfons i llocs on demanar ajuda.

És clar que els savis veterans, quan jo començava, ja em deien que coneix millor el camí la tortuga que la llebre. La pressa és mala consellera, tant a la muntanya com per publicar un article sense documentar-se gaire. Per això afegim aquesta informació.

Una reflexió:

L’any 1688 un jove escriptor anglés, John Dennis, travessava el Alps per visitar els monuments romans. Travessant un dels passos de muntanya va escriure:

“Caminàvem al caire, en sentit literal, de la destrucció; una ensopegada i, tant la vida com el cos acabarien destrossats a l’instant. La sensació de tot plegat va despertar diferents emocions dins meu; dit d’una altra manera , un terror deliciós, una joia aterridora i, al mateix temps, un plaer infinit mentre tremolava”.

Ja veieu, por i plaer. Aquells que tenen aquell tarannà aventurer a qui estimula més el risc que la informació seguiran flirtejant amb el perill. Aquell tarannà que és al fons de l’ànima de molts muntanyencs d’acceptació i plaer pel risc. Per molta informació de que disposin, faran el que els hi surti de l'ànima. Cadascú la seva tria.

 

 

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.

LA CONQUISTA DE LA MONTAÑA. Agustí Jolis i Felisart.

 LA CONQUISTA DE LA MONTAÑA.   HISTORIA DEL MONTAÑISMO EN EL MUNDO ENTERO

Avui comentarem un llibre. LA CONQUISTA DE LA MONTAÑA. Editorial Hispano-Europea. Barcelona, 1954. 

    

 

Agustí Jolis Felisart (Barcelona 1914 – 2003) va ser un muntanyenc dels que deixen petja al record. I també a la història, que és més llarga que el record personal. 

Va ser un savi muntanyenc, escriptor i assessor d’editors. Home d’erudició oceànica capaç de recollir les dades més difícils quan no existien els mòbils ni Internet i les comunicacions eren per carta de correus. El seu arxiu de dades, com es pot veure en el llibre que comentem, era impressionant. 

Estava casat amb Mª Antònia Simó Andreu, una de les pioneres de l’escalada a Catalunya.

Per qui vulgui conèixer les seves biografies:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%AD_Jolis_i_Felisart

https://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Ant%C3%B2nia_Sim%C3%B3_i_Andreu

     

Imatges. Agustí Jolis de gran i la parella Mª Antònia Simó i Agustí Jolis a muntanya.

La parella ens va deixar un munt de guies de muntanya. Pallars, Pedraforca, Maladeta, Posets, Cerdanya, vall del Cardener, Aigüestortes, Sant Maurici i moltes altres. Van posar al dia les guies i itineraris publicats per Cèsar August Torras i Ferreri, pioner de l’excursionisme, els primers anys del segle XX. I va descriure molts altres itineraris. La llista de reconeixements i medalles és interminable; ho podeu veure a la seva biografia.

➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖

UN RECORD D’AQUELLES GUIES 

Guies que van servir per començar a pujar, travessar o a escalar muntanyes a tants de nosaltres als anys seixanta i setanta del segle passat. 

Com la meva primera escalada a la paret nord del Pedraforca l’any 1967 basada en la seva descripció de la via Homedes al Gat. Per cert que l’escalada no va acabar entre les orelles del Gat. Alguna cosa devíem fer malament, perqué després del “Pas de la Zeta”, vam acabar,  ben contents, al cim del Cabirols. La cordada la formàvem dos xavals de 16 anys, en Frederic Ulsamer Díaz, dit “Fritz”, i jo mateix,  amb una corda de cànem de 40 metres lligada a la cintura. En Fritz ja fa anys que ens va deixar en aquesta vall de llàgrimes que és el món del vius.  

➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖➖

Fa poc vaig retrobar un dels llibres de l’Agustí Jolis, potser el més emblemàtic. 

Una delícia de llibre i una muntanya de dades de totes les primeres ascensions a grans serralades, agulles i parets.

D‘entrada una declaració a la introducció del llibre. Reconeix que gairebé totes les cròniques del coneixement geogràfic del món ens venen d’exploradors occidentals quan en realitat allà on anaven a explorar ja hi havia humans. És clar que d’aquells primers descobridors no es guarda memòria. O sigui, que els grans exploradors europeus, americans, àrabs o xinesos, en realitat eren re-descobridors. Humils aborígens supervivents van ser els primers descobridors molts anys abans. Un bany d’humilitat a la eurocèntrica prepotència. A la muntanya no és així. Les ascensions a les grans muntanyes i les travesses de les grans serralades ja són en época històrica, pel que en guardem memòria. 

Cal tenir present que el llibre es va publicar l’any 1954 i que, per tant, tot el que ha passat després no hi pot constar; en aquell moment, només dos vuitmils, l’Annapurna i l’Everest havien estat coronats. La resta eren objectius cobejats, però encara problemes pendents.

Tenint present la limitació del temps, el llibre és un pou d’informació imprescindible pels interessats en la historia de l’alpinisme per conèixer les primeres expedicions o els primers ascensionistes a l’Himàlaia, els Andes, el Pirineu, Montserrat, etc. I una font d’anècdotes relacionades que fan la lectura més amena.

Moltes de les il·lustracions, fotografies i esquemes venen del Centre Excursionista de Catalunya, entitat centenària dipositària d’un arxiu fotogràfic i cartogràfic extraordinari que es pot consultar.

Com les que posem a continuació per exemple.     

Imatge 1. L'aiguilles du Gèant al massís del Montblanc. Fixeu-vos en qui va ser l'autor de la fotografia de l'inici de l'escalada a l'agulla: el gran Lluís Estasen.

Imatge 2. Fotografia aèria del cim de l'Everest i el mapa topogràfic de l'època de la conquesta.

Imatge 3. La paret de Sant Geroni i les vies dels intents d'escalada. Primera ascensió (4-3-5) l'any 1948. Primera ascensió completa (1-2-3-5) l'any 1953.

Via Pany Haus, paret sud del Pollegó Inferior del Pedraforca

Avui fa exactament 50 anys que dos joves estudiants de medicina, amb 20 i 21 anys, escalaven la via Pany Haus a la paret sud del Pollegó Inferior del Pedraforca, una via oberta l'any 1944 per Jordi Panyella i ("Pany") i Jordi Casasayas ("Haus").

En aquells dies no hi havia cap assegurança, cap pitó ni pitonisa ni cap reunió preparada en tota la via. Vam escalar ben sols. Ningú a la vista en hores.

Sense informació prèvia, allà que vam anar.

Dormir al terra d'un vell mas abandonat al peu de la paret. Es deia cal Ninot i el coneixíem pel mapa de l'editorial Alpina. Algún pas exposat superat de forma poc ortodoxa amb oposició de peus i clatell per arribar amb la mà a una presa inabastable. Alegria i orgull per l'escalada. Baixar per les costes d'en Dou, de tornada a Cal Ninot, recollir els sacs de dormir i cap a casa amb un vell Seat "600" de segona mà que teníem.

Ascensió feta per Eduard Mauri Paytubí i Antoni Ricart de Mesones el dia i de juny de 1972,

Imatges. L'Eduard Mauri al cim del Cerví, Via Carrel, l'any 1970 en una vella fotografia deteriorada pel temps i al cim del Breithorn uns anys després.


NOTA: Veieu a la fotografia la gran creu que hi ha al cim del Cerví? La inscripció "Pratumbore Vallistornenc" em va portar de cap tot el descens. És llatí. Significa: "Els camperols dels prats de Valtournenche". La creu va ser una ofrena dels locals; Valtournenche és el municipi que hi ha al peu del Cerví per la cara sud italiana.

 

Al setembre de 1977, tornant de l'expedició a l'Hindu Kush (Noshaq 7492 metres) vaig repetir l'ascensió de la via Pany Haus amb Enric Font Lloret (⍏Manaslu 1982).

Informació actualitzada amb imatges de la via Pany Haus:

https://rocacalenta.com/2013/09/pany-haus-pedraforca.html

 

 

 

 

EL GUARDIÀ DE L'ESTANY NEGRE

Imatges. Portada i contraportada del llibre.

 

EL GUARDIÀ DE L’ESTANY NEGRE

 

Relat dels quaranta anys de guarda de refugi al Pirineu d’en Miquel Sànchez Múrcia, “l’alpinista amb més astúcia” com li dèiem a les expedicions.

 

El guarda del refugi Ventosa i Calvell des de 1982. Vivint entre el Montarto al nord i la Punta Alta al sud. Vigia de l’Estany Negre. Davant els ulls el circ que fan les agulles de Travessani, el Tumeneia, la punta Harlé, el Pa de Sucre, els Bisiberris i el Coma-lo-Forno.

 

Un llibre que interpel·la als muntanyencs que vulguin conèixer com es va construint la cultura que fa que tinguem refugis, camins i guies. Les muntanyes ja hi eren abans de que els humans apareguéssim; només la fascinació que desperten en alguns de nosaltres, ha fet néixer i créixer la cultura de l’alpinisme / muntanyisme.

 

Vaig començar a llegir aquest llibre amb emoció i no m’ha decebut.

 

Emoció, potser perquè ja havia pujat algunes vegades als anys setanta al refugi. Quan només era un rònec refugi lliure que agradava a un jove estudiant que buscava muntanyes sense sorolls ni gent. Després hi vaig pujar moltes vegades més.

 

 

Imatge. El refugi Ventosa i Calvell en una fotografia de 1971.

 

O potser perquè amb en Miquel hem compartit muntanyes i experiències. Ascensions dures però exultants i descensos adolorits, capcots i amb moltes llàgrimes. Vam compartir les expedicions Manaslu 1982, Everest 1983 i Everest 1985. Potser és que quan es passen plegats alegries i disgustos es forma una fraternitat duradora.

 

O potser perquè l’escriptora troba la manera de mantenir l’atenció i el dinamisme sense ser un relat en primera persona del present.

 

Sigui pel que sigui, però m’ho he passat molt bé. Es llegeix fàcilment en poca estona.

 

Però, com que, pessimista convençut,  sempre li busco les pegues a tot, voldria fer una crítica. O una aportació si ho preferiu. Aquest servidor de vostès sospita que no és per desconeixement del món i la vida expedicionaris de la periodista, sinó per l’acreditada discreció d’en Miquel. Junt amb alguns altres companys que jo sé, sempre ha estat un alpinista poc mediàtic. 

 

Al llibre, modestament, en Miquel explica que arribant per sobre dels vuit-mil metres, va decidir baixar per no comprometre els peus amb unes perilloses congelacions. 

 

És veritat, però només és part de la veritat.

 

Jo era el metge d’aquella expedició i estava molt implicat en qui pujava, o no pujava. Tinc una altra versió. Si el 28 d’agost de 1985 sis alpinistes van arribar al cim de l’Everest va ser perquè altres tres van ajudar a obrir traça a la neu fonda, a carregar el combustible, el menjar i el que calia per tornar a aprovisionar el camp 6 a 8450 metres.

 

Perquè ningú pugui dir que els meus records m’enganyen, us poso, transcripció literal sense canviar ni una coma, part de les pàgines 192 i 195 del llibre “HEM FET EL CIM!” Edicions 62. 

 

Va escriure en Joan Massons Rabassa:

“A PLE ESFORÇ

El dia 27 d’agost nou homes tresquen en silenci cap al camp VI. Canals, Sànchez, Cadiach, Sors, Vallés, Shambu, Karma, Nawang i Narayan. L’equip és molt potent i tots van obrint traça per torn en la neu profunda. El dia és bo i les esperances de l’endemà donen encara més ànims als companys.

La neu ha millorat, però, un xic les seves condicions, i nou homes fan bona feina. Aquest era el canvi que havíem introduït respecte a la tàctica dels assalts anteriors: només dos assalts addicionals, però que fossin força potents.

S’ha avançat amb eficàcia i a la una de la tarda s’ens comunica als camps inferiors l’arribada al camp VI. Tots reprenen forces després de la dura ascensió, però la feina no ha acabat. Les dues tendes han estat ensorrades per les nevades dels dies precedents. Cal tornar a fer-les habitables. Durant tres hores i mitja els companys hi treballen de valent, sense oxigen, a una altitud tremenda. Poques persones han treballat tant i han pernoctat a aquesta altitud de 8450 metres. És evident que l’Everest és una prova duríssima de resistència física i de tenacitat.

Però en aquest camp només hi poden restar sis homes. Tres han pujat per donar suport als altres. No se sabia a priori certament qui es quedaria a dalt i qui baixaria, i no se sabia per una raó simplíssima: els que es trobin millor pernoctaran al camp VI. Baixen Nawang, Jordi Canals i Miquel Sànchez; quan arriben a pernoctar al camp V després del llarg esforç de la jornada els preguntem:

- Que no us heu trobat bé?
- Ens trobem perfectament, respon en Jordi
- Si... és clar. Tots nou no podíeu pernoctar allà dalt.

Perquè ells tres? Perquè no uns altres? Ningú no va dictar res. Ni tan sols hem tornat a parlar d’aquest tema. Es van sacrificar senzillament, planerament, amb la mateixa naturalitat amb que un dia agafaren part de la meva càrrega perquè jo estava cansat.”

Per cert que les fotografies de les pàgines 193 i 194 que il·lustren l’ascensió, les va fer, com consta al llibre, en Miquel Sànchez.

 

 

Imatges. Les fotografies de les pàgines 193 i 194 del llibre “HEM FET EL CIM!”

 

Molt recomanable llegir-lo. Per molts muntanyencs serà passar una bona estona.  Per altres que voldrien viure a la muntanya per saber el que costa i el pa que s’hi dona allà dalt.

Per qui estigui desvagat, poso uns enllaços on podeu llegir els relats o veure les fotografies i les filmacions d’aquelles expedicions:

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-1-informe-per-lambaixada.html

 

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-2-metge-de-muntanya.html

 

Els dos primers capítols del relat de l’expedició al Manaslu. Crec que hi ha vuit capítols més, que va ser una expedició molt, molt llarga.

https://www.maldemuntanya.cat/2000/06/expedicio-caixa-de-barcelona-leverest.html

 

https://www.maldemuntanya.cat/2000/06/expedicio-caixa-de-barcelona-leverest_18.html

 

Els dos primers capítols i el film de l’Expedició a l’Everest de 1983. 

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/video4.html

 

El film de l’Expedició a l’Everest de 1985.

https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html

 

Cim d'Aneto de 1926

 

Us porto un llibre deliciós.

 

El relat d’una ascensió a l’Aneto l’any 1926, començant a Benasc el día 25 de juliol i acabant a Esterri d’Àneu el dia 31 de juliol.

 

Reeditat en edició facsímil per l’editorial El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú l’any 2006.

 

 

A la pàgina 3 l’autor escriu:

 

El veritable alpinisme no és en el fons una comunitat d’esports o àdhuc de muntanyes, sinó una identitat de sentiments. Em sembla que va ser en Paul Buiton que, parlant del concepte de muntanyenc-pelegrí qui va definir l’alpinisme com “La lluita de l’home contra si mateix a través d’un paisatge: la muntanya”.

 

Pels qui els agraden les aventures de muntanya de fa gairebé cent anys i les descripcions del viatge, el paisatge i les trobades amb els habitants de la muntanya. Engrandit i amenitzat per les il·lustracions del pintor vilanoví Pau Roig i Estradé (1914 – 1994). 

També hi trobareu la còpia de l'escrit que hi van deixar al llibre de registre del cim.

 

Un goig.

 

ELOGI DE LA PARSIMÒNIA

EPISODI 1.

Coses que pots viure sol, però et perdràs si vas en grup.

Pregunteu als muntanyencs veterans si recorden aquestes frases, o similars, als anys seixanta del segle passat:

- El cap de setmana hi ha curset al Pedraforca.

- Doncs anem a escalar al Cadí. O a Montserrat que no és tan lluny.

- A Montserrat no que hi va una peregrinació. Millor anem a escalar als Sots de Bac.

Per cert, encara hi va algú a escalar als Sots del Bac? Allà hi vam obrir una via, el sostret de la Roca Plana, l’any 1967. Algú hi va burilar poc després “Via Helena” que, de fet, era la nòvia adolescent d’un dels primers ascensionistes (Miquel Àngel Foraster Serra, Fritz Ulsamer Díaz-Plaja i aquest servidor de vostès).

Fa molt temps hi havia qui anàva a muntanya a escalar lluny de tothom. Una cordada de dos o tres companys, la muntanya i la soledat. Uns dies de pau i felicitat. Voleu dir que això és possible avançat el segle XXI?

Aquí va el relat.

Un cap de setmana d’estiu dels anys noranta, vaig passar una nit sense dormir, de tants roncs i atapeïment, al refugi de l’Hospital de Benasc. 

Amb les primeres llums de l’albada remuntava els pendents sobre la Renclusa.

Jo anava sol o millor, volia anar sol, però entre el ramat humà dels hotels de Benasc, el de l’Hospital i el de la Renclusa érem dotzenes, sinó centenars, remuntant les pendents. Alguns volien córrer i demanaven pas; altres s’aturaven a treure’s roba o acomodar el calçat. Qui pixava, qui produïa emanacions intestinals, molt alliberadores per qui les havia guardat fins allà. Qui fumava i qui deixava caure a terra l’embolcall de la barreta energètica. Hi havia qui cridava a ple pulmó i qui demanava contenció. Una multitud sorollosa. Un ramat descompensat.

Jo vaig considerar que no havia anat fins allà per participar en una processó ni estava disposat a seguir unes hores més veient un cul i uns peus movent-se devant meu. Abans d’arribar als Portillons, vaig girar a l’esquerra. Gran esmorzar solitari sobre la cresta amb panses, ametlles, aigua i un traguinyol de la bota de vi. Feia un dia esplèndid i ara si que no veia ningú.

Passar la cresta i cap a Aigualluts per un barranc lateral.

Una rapinyaire cridava dalt del cel. 

- Perqué fa aquests crits l’àguila? Que no veu que tots els ratolins la sentiran, s’amagaran i ella no esmorzarà?

L’animal volava alt sobre meu. Cercles al cel. Tenia temps i vaig seure a observar-la. Es va anar allunyant.

Aleshores vaig veure les marmotes. Primer una, després tota la família. Com que jo era entre unes roques i bastant més amunt, crec que no m’havien vist. 

Procurant no espantar-les vaig acostar-m’hi entre les roques.

De cop la rapinyaire va tornar a xisclar i les marmotes van desaparèixer de cop. 

Conec les marmotes i ja sé que si no veuen perill, tornaran a sortir en uns minuts. Aprofitant que eren amagades vaig avançar uns metres.

Les podia observar jugant amb les marmotetes menudes i alimentant-se. L’àguila encara va cridar una altra vegada i es va repetir el joc. 

Aquesta vegada, quan la família va tornar a sortir jo ja era a la vora i em van veure. Quiet com un mussol i sense mirar-les, que el blanc dels ulls i la mirada directa espanten, vaig voler donar confiança. Ja tornaven a jugar, sense allunyar-se gaire del cau. M’hauria agradat oferir-els-hi unes ametlles, a veure que feien, però aleshores ja havia aprés que es millor no donar gaires confiances als animals salvatges. No tots els humans tindrien les bones intencions que tenia jo. Val més que malfiin dels humans i tindran més possibilitats de sobreviure.

El sol anava baixant, l’àguila ja havia marxat i encara em quedava una estona per arribar als Llanos del Hospital. Baixar a Aigualluts i pista avall.

No vaig pujar a l’Aneto, però va ser una d’aquelles excursions pel Pirineu que deixen el bon record gravat al cor. La muntanya, les marmotes, l’àguila i jo. 

I encara em pregunto, perqué feia aquells crits l’ocellot rapinyaire? Els caçadors no van cridant... A qui volia avisar i de qué?

M’agrada pensar que, encara que l’àguila segur que hauria estat encantada de cruspir-se un cadellet de marmota, la solidaritat de la vida salvatge la feia avisar:

- Iiiic! Marmotes, amagueu-vos que us està sotjant un humà! Malfieu! 

Imatge. Amb aquesta imatge he fet trampa. Aquell dia, com de costum, no portava càmera fotogràfica. Aquesta fotografia correspon a l’any 2007 i es tracta d’una marmota tibetana prop de Zutrulpuk Gompa a la peregrinació mística al Kailash, muntanya sagrada. Com veieu les marmotes tibetanes sòn exactament iguals a les nostres.

 

EPISODI 2.

“Més sap del camí la tortuga que la llebre”. Khalil Gibran. 1883 – 1931. Poeta libanès.

Un savi, el poeta. Pujar a les muntanyes pendent del cronòmetre és com passar les sales del Louvre en un matí a pas de càrrega. Pots dir que hi has estat, però no has mirat ni pots parlar de cap de les meravelles que hi ha. 

Hi ha una altra forma d’anar a la muntanya. No caminis tan ràpid que la respiració no et permeti parlar amb els companys ni que la inclinació del cos redueixi el teu camp de visió a les teves botes. Quan vas molt ràpid, l’esforç et limita. Et perds els quadres i la música. Per uns l’objectiu és el cronòmetre. Per altres son els quadres i la música. 

Un dia assoleiat, avançada la tardor, vam pensar pujar a Oix i, per la vall d’Hortmoier i l’ermita de Sant Miquel, arribar al Puig de Bestracà, veure les runes del castell que hi ha al cim i passar el dia entre boscos i roques ferèstegues.  

Imatge. Puig de Bestracà. 1.057 metres. Fronterer entre l’Alta Garrotxa i el Ripollés. 

Imatge. Sant Miquel d’Hortmoier. Ermita romànica del segle XI, en un lloc molt ben triat.  

Imatge. Runes del castell i punt geodèsic al cim del Puig de Bestracà a 1057 metres sobre el nivell del mar. Potser perqué té cims més alts a la vora o potser perqué la vegetació, que arriba fins el cim, dificulta les vistes, però és un cim poc visitat en una zona ben feréstega. Per cert que, hi ha qui diu que les runes no pertanyen a una fortificació sinó a una església. Potser si, potser no. 

Caminant des d’Oix cap  la vall d’Hortmoier passem sota l’atractiva aresta que puja al Pic del Ferran, escalada que no conec però que ha de ser molt interessant. Dos cordades evolucionen per l’aresta. Jubilat amb tot el retard possible, sento enveja de quan tenia trenta o quaranta anys i em podia enfilar a tot arreu. L’ermita de Sant Miquel. Uns arbres monumentals a la vora.

Enfilant-nos cap al coll del Bestracà, una pomera salvatge ens ofereix unes pometes petites i de pell coriàcia, però dolces com la mel i sucoses com un raïm. Sort del ganivet de muntanya, que ben fidel, mai m’abandona i en puc pelar unes quantes, per mi i pels companys. Arribem a la Portella i ens enfilem cap al puig.

Amb l’excusa de que era el més veterà, anava al darrera per fer d’escombra, no fos cas que algú de la colla, més novell, es perdés al bosc. Era una excusa, és clar. La realitat era que no podia seguir el seu ritme. Els cabells i les barbes blanques donaven fe de que les cames tampoc eren el que havien estat. A la Portella em van dir:

- Ens enfilem directe per la cresteta de roca i arribarem abans. Que et sembla?

- Em sembla molt bé que ho feu vosaltres; però jo cercaré el camí vell que giravolta pel bosc. Espereu-me una mica mentre mengeu al cim. I, si no arribo, és que hauré passat per les roques de l’esquerra cap a la vessant sud de la cresta del Gall. I no patiu, no cal que m’espereu gaire.

  

Imatges. Darreres passes del vell camí del castell, entre pedres i bosc espès. La bala de Mauser.

Ells roques amunt com uns cabirols, jo, arrossegant-me poc a poquet pel bosc cercant el millor pas. Aviat els vaig perdre de vista i, poc després ja no els sentia.

Roques, pedres, passos amb fang, de vegades entre arbres atapeïts i de vegades més escadussers. Al peu d’unes roques, un bassalet de fang i entre el fang un objecte que no era ni pedra ni tronquet de fusta. 

Un objecte metàl·lic. Netejat del fang era una bala de Mauser clàssica amb una data al cul: 1937.

Vaig arribar al cim gairebé mitja hora després dels demès, però encara hi vaig ser a temps per endrapar pa formatge i embotit i convidar al vi negre de la bota al personal. Curiosament, només la meitat ho van acceptar.

El cas és que: 

*  Vaig acabar ben content d’haver anar trobant tot sol el vell camí perdut i disfrutat del meu pas per aquelles afraus solitàries.

*  Qui devia perdre aquella bala? Era de la Guàrdia Civil acaçant uns maquis? Era d‘uns soldats republicans fugint per la muntanya? O era d’un grup de guerrillers antifeixistes amagats a les runes del castell en seu camí de França a Catalunya. Recordeu que al darrer maquis, en Quico Sabaté Llopart el van matar a Sant Celoni l’any 1960. Van ser vint-i-un anys de guerrillers travessant les muntanyes. 

Una bala que em va fer retornar a la història. Qui va fer aquell castell en lloc tan inhòspit? O millor, qui el va fer fer i qui hi va haver de treballar? La història de les muntanyes és un camp poc explorat.

Un altre dia podem parlar d’objectes que la parsimònia i l’observació del que m’envolta m’han permés trobar a muntanya. Molts d’aquests objectes, ben curiosos, ja son als fons del futur Museu de l’Alpinisme.  

En tot cas, feu-me cas, prescindiu del rellotge i disfruteu del lloc i de l’hora.  

Llibres Històrics de Muntanya

Scenery of the Pyrinees

M’ha arribat a les mans una informació.

Pel mòdic preu de 11.000 € podeu disposar d’un dels pocs exemplars que queden del llibre que l'artista William Oliver va fer durant el seu viatge al Pirineu francés la primera meitat del segle XIX.

Va ser l’any 1842 quan els editors Colnaghi & Puckle, de Londres, van publicar aquest artístic àlbum amb litografies en color dedicat, en lletres gòtiques, a la seva Gràcia, el Duc de Wellington.

Consta d’un panorama bastant complet de la part de l’actual departament dels Pirineus francesos. Son una colla de làmines amb paisatges i paisans: Barrèges, Argelés, Eaux-Bonnes, Gavarni, Luz, Cauterets, Bagnères, Luchon, Saint-Béat, Foix, Pau i Toulouse de Llenguadoc. En algunes, es repeteixen les imatges; el mateix ruquet carregat en un angle, les mateixes pageses a l'altra cantonada... Però el cos principal i el paisatge és el de cada lloc vist amb ulls romàntics.

Vist el preu, he pensat que, de moment, no el compraré. Ho deixo pels museus i biblioteques de prestigi i pressupost superiors als meus que vulguin posseir la còpia en paper de la primera edició. Però reconec que és tota una raresa pels experts.

Però si que he vist que les làmines, inclosa la dedicatòria, es poden trobar a la xarxa perqué existeix la publicació en llibre electrònic. La podeu trobar fàcilment a EpubLibre. 

De forma lliure es poden trobar algunes làmines a tots els buscadors. Com que els drets d'autor son més que caducats us en poso algunes.

Us les afegeixo, com a curiositat. Així podreu captar i imaginar com veien els anglesos el Pirineu de fa 178 anys.

Ull viu amb l'índex, que no estan per ordre. Primer les verticals i després les horitzontals. 

 

Imatges delicioses d'un Pirineu que va canviant...