EL GUARDIÀ DE L'ESTANY NEGRE
divendres, 20 de maig del 2022
Imatges. Portada i contraportada del llibre.
EL GUARDIÀ DE L’ESTANY NEGRE
Relat dels quaranta anys de guarda de refugi al Pirineu d’en Miquel Sànchez Múrcia, “l’alpinista amb més astúcia” com li dèiem a les expedicions.
El guarda del refugi Ventosa i Calvell des de 1982. Vivint entre el Montarto al nord i la Punta Alta al sud. Vigia de l’Estany Negre. Davant els ulls el circ que fan les agulles de Travessani, el Tumeneia, la punta Harlé, el Pa de Sucre, els Bisiberris i el Coma-lo-Forno.
Un llibre que interpel·la als muntanyencs que vulguin conèixer com es va construint la cultura que fa que tinguem refugis, camins i guies. Les muntanyes ja hi eren abans de que els humans apareguéssim; només la fascinació que desperten en alguns de nosaltres, ha fet néixer i créixer la cultura de l’alpinisme / muntanyisme.
Vaig començar a llegir aquest llibre amb emoció i no m’ha decebut.
Emoció, potser perquè ja havia pujat algunes vegades als anys setanta al refugi. Quan només era un rònec refugi lliure que agradava a un jove estudiant que buscava muntanyes sense sorolls ni gent. Després hi vaig pujar moltes vegades més.
Imatge. El refugi Ventosa i Calvell en una fotografia de 1971.
O potser perquè amb en Miquel hem compartit muntanyes i experiències. Ascensions dures però exultants i descensos adolorits, capcots i amb moltes llàgrimes. Vam compartir les expedicions Manaslu 1982, Everest 1983 i Everest 1985. Potser és que quan es passen plegats alegries i disgustos es forma una fraternitat duradora.
O potser perquè l’escriptora troba la manera de mantenir l’atenció i el dinamisme sense ser un relat en primera persona del present.
Sigui pel que sigui, però m’ho he passat molt bé. Es llegeix fàcilment en poca estona.
Però, com que, pessimista convençut, sempre li busco les pegues a tot, voldria fer una crítica. O una aportació si ho preferiu. Aquest servidor de vostès sospita que no és per desconeixement del món i la vida expedicionaris de la periodista, sinó per l’acreditada discreció d’en Miquel. Junt amb alguns altres companys que jo sé, sempre ha estat un alpinista poc mediàtic.
Al llibre, modestament, en Miquel explica que arribant per sobre dels vuit-mil metres, va decidir baixar per no comprometre els peus amb unes perilloses congelacions.
És veritat, però només és part de la veritat.
Jo era el metge d’aquella expedició i estava molt implicat en qui pujava, o no pujava. Tinc una altra versió. Si el 28 d’agost de 1985 sis alpinistes van arribar al cim de l’Everest va ser perquè altres tres van ajudar a obrir traça a la neu fonda, a carregar el combustible, el menjar i el que calia per tornar a aprovisionar el camp 6 a 8450 metres.
Perquè ningú pugui dir que els meus records m’enganyen, us poso, transcripció literal sense canviar ni una coma, part de les pàgines 192 i 195 del llibre “HEM FET EL CIM!” Edicions 62.
Va escriure en Joan Massons Rabassa:
“A PLE ESFORÇ
El dia 27 d’agost nou homes tresquen en silenci cap al camp VI. Canals, Sànchez, Cadiach, Sors, Vallés, Shambu, Karma, Nawang i Narayan. L’equip és molt potent i tots van obrint traça per torn en la neu profunda. El dia és bo i les esperances de l’endemà donen encara més ànims als companys.
La neu ha millorat, però, un xic les seves condicions, i nou homes fan bona feina. Aquest era el canvi que havíem introduït respecte a la tàctica dels assalts anteriors: només dos assalts addicionals, però que fossin força potents.
S’ha avançat amb eficàcia i a la una de la tarda s’ens comunica als camps inferiors l’arribada al camp VI. Tots reprenen forces després de la dura ascensió, però la feina no ha acabat. Les dues tendes han estat ensorrades per les nevades dels dies precedents. Cal tornar a fer-les habitables. Durant tres hores i mitja els companys hi treballen de valent, sense oxigen, a una altitud tremenda. Poques persones han treballat tant i han pernoctat a aquesta altitud de 8450 metres. És evident que l’Everest és una prova duríssima de resistència física i de tenacitat.
Però en aquest camp només hi poden restar sis homes. Tres han pujat per donar suport als altres. No se sabia a priori certament qui es quedaria a dalt i qui baixaria, i no se sabia per una raó simplíssima: els que es trobin millor pernoctaran al camp VI. Baixen Nawang, Jordi Canals i Miquel Sànchez; quan arriben a pernoctar al camp V després del llarg esforç de la jornada els preguntem:
- Que no us heu trobat bé?
- Ens trobem perfectament, respon en Jordi
- Si... és clar. Tots nou no podíeu pernoctar allà dalt.
Perquè ells tres? Perquè no uns altres? Ningú no va dictar res. Ni tan sols hem tornat a parlar d’aquest tema. Es van sacrificar senzillament, planerament, amb la mateixa naturalitat amb que un dia agafaren part de la meva càrrega perquè jo estava cansat.”
Per cert que les fotografies de les pàgines 193 i 194 que il·lustren l’ascensió, les va fer, com consta al llibre, en Miquel Sànchez.
Imatges. Les fotografies de les pàgines 193 i 194 del llibre “HEM FET EL CIM!”
Molt recomanable llegir-lo. Per molts muntanyencs serà passar una bona estona. Per altres que voldrien viure a la muntanya per saber el que costa i el pa que s’hi dona allà dalt.
Per qui estigui desvagat, poso uns enllaços on podeu llegir els relats o veure les fotografies i les filmacions d’aquelles expedicions:
Els dos primers capítols del relat de l’expedició al Manaslu. Crec que hi ha vuit capítols més, que va ser una expedició molt, molt llarga.
Els dos primers capítols i el film de l’Expedició a l’Everest de 1983.
El film de l’Expedició a l’Everest de 1985.
edit
Ben explicat Ton. Tinc el seu llibre pendent. Amb les presses i nervis de l’acte d’en Pere i el meu pare me’l vaig deixar a sobre la taula. Potser serà l’excusa per pujar de nou al Ventosa... En Miquel és el que conec menys i he coincidit menys de vosaltres, però sempre m’he endut aquesta sensació de discreció i humiltat. De fet tots ho sou i podríeu donar lliçons (a qui les volgués escoltar) o omplir pàgines ben interessants.
ResponEliminaEl llibre Hem fet el cim! és un clàssic de l’alpinisme català, seria bona idea reeditar-lo, però aquí sovint costa fer aquestes coses...
Una abraçada.
Bona aportació Ton. Tinc el llibre pendent, i de fet el tenia a sobre la taula per tal que me'l signés en Miquel el dia de l'acte a en Pere i al meu pare, però amb les presses i els nervis allà es va quedar. Potser serà l'excusa per pujar de nou al Ventosa.
ResponEliminaLa discreció i humilitat d'en Miquel, tot i que és a qui menys conec, crec que us defineixen a tots vosaltres. Podríeu donar unes quantes lliçons (o recomanacions) a qui les volgués escoltar. Per cert, el llibre "Hem fet el cim!" és un clàssic de l'alpinisme català, didàctic i emocionant; és una llàstima que estigui descatalogat, certament es mereix una reedició amb tots els ets i uts.