LA CONVERSA DELS EXPEDICIONARIS VETERANS

 

La capacitat de veure el costat humorístic de les situacions es considera un signe intel·ligència humana. D’aquella intel·ligència que ajuda a sobreviure en les situacions més difícils. El llibre “The Ascent of Doodle Rum” de William Ernest Bowman n’és un bon exemple. Aquí es va traduir i publicar amb el nom  de “A l’assalt del Khili-Khili”. 

 

De fet, sabem que amb sàtira i sentit de l’humor es poden dir algunes veritats per doloroses que siguin. Podem fer-les entendre millor que amb crits, renecs, penes i mal humor.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/03/els-mes-alts-cims-de-lhumor.html

 

Imatge: Posta de sol al Manaslu vist des de Lhogaon.

 

 

Estan parlant dos dels personatges de “A l’assalt del Khili-Khili”.  Innocenci Badant i Desideri Portacreu, muntanyencs veterans, conversen sobre aquella expedició que els va marcar la vida però que sovint preferirien oblidar. O potser, sense haver-la d’oblidar, voldrien que hagués anat ben diferent de com va anar. 

 

L’Innocenci, optimista irreductible, sempre busca els aspectes lluminosos. En Desideri, pessimista inveterat, només hi sap trobar les penes. Tots dos acostumen a tenir raó. Cadascú la seva raó, és clar.

 

Innocenci Badant: - Afortunadament érem joves, valents i amb iniciativa. Sense cap ajuda vam organitzar una colla d’expedicions i vam pujar primer un sis mil, després un set mil i tot seguit ho vam tornar a fer en un vuit mil. Tres aventures i tres èxits.

 

Desideri Portacreu: - Si, però desafortunadament, no vam quedar satisfets. Ho vam tornar a provar amb un altre vuit mil. I aquí potser vam mossegar més del que podíem mastegar.

 

I.B: - Què dius! Afortunadament teníem molts recursos al fons de l’esperit. Sense mitjans econòmics ni ajudes vam bastir una expedició, ens vam plantar al campament base i vam arribar muntar un campament a 7400 metres, a un pas del cim. 

 

D.P: - Si, però desafortunadament ho vam fer esgotant tots els recursos que dius que teníem. El mal temps i les allaus ens van deixar tremolant de fred i de gana als campaments més alts.

 

I.B: - Calla, calla, que afortunadament vam poder baixar al campament base. Teníem farina, arròs bullit, patates cuites i ous durs. I ho vam tornar a intentar. I vam tornar a equipar els campaments. I tota la feina es va fer a mitja ració; no em diràs que no va tenir mèrit!

 

D.P: - Si, si. Una feina molt meritòria. Però desafortunadament, el mal temps ens va tornar a bloquejar. Només sis dies sense nevar en 7 setmanes és tenir molt mala sort!

 

I.B: - Però afortunadament, l’esforç i la voluntat ens va permetre arribar a 7600 metres malgrat les circumstàncies... Érem a dos gambades del cim... 

 

D.P: - Et dono la raó, però desafortunadament, en una expedició l’esforç i la voluntat són necessaris, però no suficients. També hi ha altres factors. 

 

I.B: - Si, factors que no controlem. Però afortunadament ja ens ho va deixar dit aquell poeta anglès ja fa molts anys: “Si saps tractar a l’èxit i al fracàs com a dos impostors seràs una persona madura**”. Ja ho sabíem, esforç i èxit no són sinònims. 

 

D.P: - Malauradament, el preu que vam pagar va ser massa alt. Aquella cordada que va arribar a 7600 metres mai va baixar de la muntanya. Recorda que hi va haver més llàgrimes que passes per tornar a casa. 

 

I.B: - Posa’m un got de vi i deixem-ho estar per avui.

** Rudyard Kipling. IF Poem.