Translate

SISTEMA RESPIRATORI I ALTITUD. Part 2

Seguim amb la proposta de fa uns dies. Explicar una sessió clínica pensada per pneumòlegs amb paraules el més planeres possible.
Cosa difícil, perqué dir alvèol, per un especialista significa "el lloc on l'aire i la sang es posen en contacte i s'intercanvien mutuament l'oxígen de l'ambient i el CO2 que l'organisme produeix".  Però no puc escriure aixó cada vegada, que seria il·legible. Entre els especialistes, les paraules signifiquen conceptes que tothom entèn sense donar més explicacions. Si ho has d'explicar tot, de vegades has de començar pel batxillerat bàsic...

A l'anterior entrada (28·6·2019) ho deixàvem després d'explicar que, encara que a l'ambient baixi la pressió i hi hagi poc oxígen, un organisme saludable, si té temps per posar en marxa tots els sistemes de defensa -Aclimatació-  pot viure raonablement bé.
Molt bé, però apart de quatre ximplets que pugen muntanyes, aixó de l'aclimatació quin interés té?


Hi ha interessos laborals. Gran part de les mines xilenes, kirguisses i d'altres països estan situades a zones d'altitud. Per exemple, l'any 2012, la Universitat de Barcelona i la Universitat de Santiago de Xile, amb un consorci de companyies mineres, va organitzar un curs de Medicina i Assistència en Altitud per orientar a metges, infermers i paramèdics que treballaven a les mines d'altitud.
Un dia d'aquests podriem penjar els apunts.
Per cert, a la fotografia les runes de les instal·lacions de les mines de sofre d'Aucanquilcha (5.950 metres), abandonades l'any 1992 i considerades el poblament humà més alt del mon durant molts anys.
Les companyies d'aviació, molt interessades en no tenir problemes als avions, han publicat diverses investigacions, ja que als vols transoceànics els passatgers estan sotmesos a una altitud entre 2500 i 3000 metres.
Parlar dels entrenaments dels ciclistes a les muntanyes i de l'administració de la famosa EPO (L'Eritropoietina, ara prohibida, que és precisament un dels factors de l'aclimatació), ja avorreix. És un clàssic. I qui diu ciclistes, diu qualsevol esport.
A més a més, els exèrcits xinés, indi i pakistanés van tenir problemes molt seriosos a les seves respectives guerres al Tibet, al Ladakh i al Karakorum amb enfrontaments a colls de més 5000 metres. Ho van publicar i, potser, van caure més joves soldats per mal d'altitud que pels bombardejos. Així es va descriure el Mal Subagut de Muntanya, o Cardiopatia d'Altitud entre els soldats indis al Karakorum.
A més a més, totes les forces aèries tenen cambres hipobàriques on entrenen pilots o grups de soldats d'èlite per enviar a zones d'altitud sense haver d'esperar a que s'aclimatin. No fos cas que fracassés la missió per mal de muntanya... A la fotografia, una d'aquestes cambres hipobàriques, ben poblada.



I on es fan aquests estudis?
Ja hem comentat les cambres hipobàriques.  La major part de les forces armades, en tenen per investigar segons els seus interessos. 
Algunes universitats, entre ells la Universitat de Barcelona, tenen cambres hipobàriques dedicades a la investigació científica dels efectes de la manca d'oxígen en els humans. 
A més a més, hi ha alguns laboratoris i estacions científiques dedicades a les mateixes investigacions, però en altitud real. Us afegeixo dos exemples. El primer als Alps i el segon a l'Himàlaia.



































edit

VELLS CURSOS DE MEDICINA DE MUNTANYA.

ENTRE EL DRAMA I LA COMÈDIA

En aquesta entrada d'avui hem negligit el rigor i l'esperit científic. Ens hem abandonat als braços suaus dels records i l'anar de per riure. De fet, el sentit de l'humor pot ser una bona teràpia quan les coses no han sortit com volies. La comicitat i el somriure sòn balsàmiques. 
Afortunadament, o per casualitat, hem pogut recuperar uns arxius  informàtics que crèiem perduts de feia més vint anys.
Aquí us ho presentem.

La part dramàtica.
Temps era temps, entre els anys 1992 i 2000, hi va haver uns cursos de Medicina de Muntanya. Pretenien ser seriosos i rigorosos. Els organitzàvem aquests servidors de vostés des de l'Institut d'Estudis de Medicina de Muntanya  Dr. Castelló Roca (IEMM).
Enviada la proposta del programa dels cursos ens va arribar l'aval de diverses institucions internacionals, que es va mantenir al llarg dels anys:
1.- International Society for Mountain Medicine (ISMM).
2.- Medical Committée de l'Union Internationale des Associations d'Alpinisme (MedCom UIAA).
3.- Committée International pour le Sauvetage Alpin (CISA/IKAR).

Voluntariosos com èrem, voliem compartir l'experiència mèdica acumulada a moltes expedicions. Era un servei que oferiem als professionals més joves. Ningú pretenia guanyar una pesseta ni posar cap negoci. Ni tan sols estàvem gaire interessats en cobrar les classes. Èren altres temps i teníem altra mentalitat. Només volíem transmetre el que havíem aprés. No sabíem que ens ficàvem en una piscina, que dir-ne un mar seria presuntuós, ben poblada de cocodrils, taurons i piranyes. I així ens va anar.

Els cursos van començar sota el paraigües del Dr. José Luis Bada Ainsa, professor de Medicina Tropical de la Universitat Autònoma de Barcelona. A la seva mort l'any 1998, es va haver de canviar el paraigües a la Universitat de Barcelona, amb el professor Ramon Segura Cardona, catedràtic de Fisiologia. El nostre agraïment als dos mestres que ens van acollir.

NOTA 13 de juliol 2019. Sis dies després d'aquesta entrada, arriba la notícia de la mort del Dr. Ramon Segura. Descansin en pau els dos professors, els primers que van creure en la Medicina de Muntanya i en nosaltres. Sense el seu aval, mai hauríem pogut oferir cursos de nivell universitari.

El primer va ser un curs de doctorat de 20 hores. Ens va semblar un gran èxit de públic tenir 34 alumnes! Contents, el curs següent va ser de 36 hores. En pocs anys el curs va passar a oferir 60, 90, 120 i 140 hores, en diversos mòduls independents, convertint-se en cursos d'extensió universitària. El pla era arribar a 160 hores en dos anys i convertir-se en un mestratge de Medicina de Muntanya. Santa innocència la meva!

En realitat, qui no pensa en l'economia està condemnat a patir-la. Si no fas els números, t'els farà algú altre i no serà al teu favor.

Perqué es van esllanguir aquells cursos? Va ser degut a la acreditada incompetència i incapacitat del responsable dels cursos per portar les finances. O sigui, un servidor de vostés. M'en vaig sortir mentre la organització em cabia a la mà i la mà a la butxaca. Com que els cursos creixien en hores, crèdits i pressupostos hauríem necessitat uns experts en la gestió dels números i les pessetes però no els podíem pagar. Hi va haver tota una vida sense euros que es comptava en pessetes, algú ho recorda? Només els Bombers de la Generalitat de Catalunya van col·laborar sense cost a les pràctiques. Altres institucions, universitats, estacions de muntanya o clubs, no ens van deixar ni fer servir una aula una estoneta sense la corresponent factura. Perdiem tants diners que el curs 2000-2001, el sisé, ja es va quedar en proposta. Es van pagar tots els deutes, però les finances familiars s'en van ressentir força. 

Van passar per les diferents edicions uns 320 alumnes. Metges, diplomats d'infermeria, tècnics sanitàris i bombers d'ambdos sexes van fer els cursos amb entusiasme i dedicació. Els alumnes i els professors van ser majoritàriament varons. Només dos professores a la part teòrica i cap a les pràctiques. Entre les alumnes, un 20% de dones en començar, creixent fins el 40% al final.
L'èxit inicial, però, es va anar marcint. De més de 30 alumnes per curs en començar es va anar baixant fins a 12 alumnes. Potser, al país no hi havia tants professionals disposats a pagar per un curs que no els hi sol·lucionava la vida ni els hi podia donar feina. Potser, en cinc anys, es van acabar els romàntics que acceptaven pagar sense guanyar-hi res més que aprendre una mica.
Ja es veu que per matricular-se en un curs de medicina de muntanya es necessita una certa dosi de romanticisme i de militància per la medicina i l'assistència a la muntanya.  
Els cursos posteriors a 2001 ja els van organitzar professionals competents amb la col·laboració de les dos universitats barcelonines esmentades abans. Després s'hi van afegir altres. Encara ho fan avui dia i es poden trobar "on line". 

https://www.umanresa.cat/ca/curs-de-medicina-rescat-de-muntanya

https://www.ub.edu/web/ub/ca/estudis/oferta_formativa/masters_propis/fitxa/M/201711363/

http://www.mountain-medicine.org/certificate--diploma-in-mountain-medicine

http://www.cursmsm.org/

https://www.feec.cat/wp-content/uploads/2014/11/2015TripticCMSM.pdf

http://pagines.uab.cat/mfmm/content/home

Endavant les atxes i molta sort a tots! 


La part de per riure.
Les pràctiques dels cursos, com no podia ser d'altre manera, es feien a muntanya. Passàvem uns dies en un refugi o hotelet a muntanya. Com que era a la primavera i calia portar el material i l'equip adequat, el compràvem en grup per reduïr els costos. També per reduïr els costos ens portàvem part de l'avituallament. Per amenitzar els sopars compràvem una partida de vi del Penedés. Era vi de l'any, vi de batalla, sense etiqueta.
Amb altres professors després d'una llarga tarda treballant la logística, el programa i les classes, en un vespre etílic, se'ns va ocòrrer, dibuixar unes etiquetes, imprimir-les i enganxar-les a les ampolles. Aixó potser faria ambient als sopars del refugi. Imaginar les etiquetes, parir-les, imprimir-les i tallar-les va ser feina d'unes hores. Enganxar-les ja es va fer al refugi quan el professor no feia classe.
Vàrem riure molt. I no es podrien posar totes les idees que van aparèixer al "brain storming"Treballant fins molt tard. L'endemà, cap a la feina, que ens havíem de guanyar la vida i no era amb la medicina de muntanya.

Quedin clares diverses coses:
  • Tot plegat era una broma. No us creieu res. La Royal Nepal Winery i els lames de la Conca de Barberà son una invenció. Però com que un professor era de Solivella...
  • El vi exclussiu dels professors, era el mateix que tots els altres. Avui dia seria políticament incorrecte, però èren altres temps. Els alumnes batallaven per tastar-lo i ja us dic jo que el vi era igual que el de les altres ampolles. Només es van etiquetar vuit ampolles d'aquestes. Em consta que la darrera va ser oberta al campament base de l'expedició valenciana al Gasherbrum II (8035 metres), amb gran escàndol de l'oficial d'enllaç pakistanés.
  • No sé si es podria tornar a fer avui dia, però en temps de pessetes, sense Internet i fent les coses per disfrutar, on el que era políticament poc correcte era la norma, confesso que es va treballar molt però que vàrem riure i disfrutar encara més.






La part documental.
Aquí us mostrem portades dels apunts, que els darrers anys ja èren en format CD. Algun només és la proposta rebutjada de manera que no us estranyi veure l'any repetit. 
Com que el programa de 2019 no entén gaire bé el de 1992, alguns detalls queden deformats i els colors distorsionats. Amb les etiquetes, passa el mateix.
També hi ha còpia del diploma i els escuts brodats que professors i monitors dúiem a la motxilla i a la jaqueta. També les proves prèvies, que no va ser fàcil dibuixar un piolet amb una serp en aquell temps i amb aquells programes per uns inexperts com nosaltres. És clar que no podíem ni pensar en contractar professionals.
També hi ha el programa del darrer curs, que no es va arribar a fer. 
Encara per recuperar, escanejar i penjar hi ha els tríptics, programes i apunts dels primers cursos, que èren en paper i tenien més de 300 pàgines. Ja anirem fent.



Diploma oficial internacional



Les escarapeles per les jaquetes i les motxilles.


















Etiquetes:
edit

Vols fer una consulta?

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Subscriu-te per correu electrònic