Mal de Muntanya, Trastorns Vasculars i Adiponectina

Quina és la novetat d'aquest article? Que obre la possibilitat de fer la predicció de les diverses formes del Mal de Muntanya (MM). Potser aviat podrem superar els vells "Tests d'Hipòxia" basats en l'exercici en altitud simulada.

Us poso el resum que es pot trobar en lliure a Internet. Ja sabeu que no estic autoritzat a posar l’article sencer. També hi ha la referència per trobar l’article complet pels qui estiguin interessats en aprofundir el tema.

Effects of Hypobaric Hypoxia on Endothelial Function and Adiponectin Levels in Airforce Aviators

M. Grittani, G. Pellegrino, S. Conte, A. Morello, A. Autore, G. Cimmino, B. Trimarco, F. Morgagni and P. Cirillo.

Background: Hypobaric hypoxia (HH) increases the risk of high altitude-related illnesses (HARI). The pathophysiological mechanisms involved are still partially unknown. Altered vascular reactivity as consequence of endothelial dysfunction during HH might play a role in this phenomenon. Adiponectin exerts protective effect on cardiovascular system since it modulates NO release, antagonizing endothelial dysfunction.

Aims: The aims of this study, performed in a selected population of airforce aviators, were (1) to investigate whether exposure to acute HH might be associated with endothelial dysfunction and (2) to evaluate whether adiponectin might be involved in modulating this phenomenon.

Methods: Twenty aviators were exposed to acute HH in a hypobaric chamber by simulating altitude of 8000m and then 6000m for 2 hours. Vascular reactivity was evaluated by the EndoPAT test immediately before and after the HH; salivary and blood adiponectin levels were measured.

Results: EndoPAT performed immediately after HH divided pilots in two groups: 12 pilots with preserved vascular reactivity and 8 pilots with reduction of vascular reactivity, indicating that HH exposure might cause endothelial dysfunction. Salivary and blood adiponectin levels increased post-HH in a time-dependent manner in all aviators, but the significant increase was observed only in those with preserved vascular reactivity suggesting that HH stimulated release of adiponectin that, in turn, by exerting a protective effect, might reduce endothelial dysfunction.

Conclusions: Acute HH may cause endothelial dysfunction due, at least in part, to reduced release of adiponectin. This phenomenon might be involved in pathophysiology of HARI.

Keywords: adiponectin; endothelial function; hypobaric hypoxia; military pilots

HIGH ALTITUDE MEDICINE & BIOLOGY. Volume 20, Number 2, 2019. ª Mary Ann Liebert, Inc. DOI: 10.1089/ham.2018.0128

Comentaris previs: Abans de començar a jutjar l’article, dos consideracions prejudicials:

1.    La primera. Es confirma que les forces armades de molts països tenen interés en la fisiologia de la hipòxia, l’altitud, l’alta muntanya, l’aclimatació i les cambres hipobàriques. Tothom vol tenir els seus especialistes ben preparats. De vegades, com és aquest cas, les investigacions arriben a la comunitat científica. Si mireu l’entrada del dia 12 de Juliol de 2019 Sistema Respiratori i Altitud. Part 2 veureu imatges i comentaris sobre això mateix.

2.    La segona. Hem vist molts articles que semblava que obririen portes tancades. La llàstima és que estudis posteriors els deixaven en no res i quedava clar que interessos econòmics havien alterat els resultats. En el cas d’aquest article el futur dirà si es compleixen les dos premisses bàsiques de l’estudi. Que les dades de l’adiponectina siguin acurades i que el sistema EndoPAT es confirmi com un mètode fiable per avaluar la reactivitat i la funció de l’endoteli vascular. Els autors ja afirmen que no tenen cap interés econòmic en el tema.

Més comentaris previs. Expliquem que és l’Adiponectina i el sistema EndoPAT.

·    La Adiponectina és una hormona, o una citoquina en termes més actuals, sintetitzada per les cèl·lules del teixit adipós i que té efectes sobre el metabolisme, la producció de energia de l’organisme i la reactivitat de l’endoteli vascular. Baixos nivells d’adiponectina a la sang es relacionen amb la diabetis tipus 2, la resistència a la insulina, la obesitat, l’arterioesclerosi i les disfuncions de l’endoteli vascular. Molts autors consideren que l’adiponectina és un bon marcador de la salut de l’endoteli vascular.

·     EndoPat. El nom li ve de la paraula Endoteli i de Peripheral Arterial Tone. És un petit aparell aprovat per la FDA (Food and Drug Administration) dels Estats Units per la detecció i mesura de la disfunció endotelial. El sistema és innocu i es basa en els canvis circulatoris dels dits quan s’oclueix la circulació d’un braç amb un maniguet clàssic de pressió arterial. L’aparell dona un índex de la reactivitat i de l’endoteli vasculars que s’utilitza com indicador de l’estat del sistema cardiovascular.

Discutim l’article:

L’article parteix d’aquesta base: en hipòxia hipobàrica (HH) hi ha el risc de que apareguin malalties relacionades amb l’altitud (MM). Com que dir hipòxia hipobàrica és el mateix que dir altitud a partir d’ara en direm HH.

Comentari Apart 1: Les malalties relacionades amb l’altitud (MM) son el Mal Agut de Muntanya (MAM), l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) i l’Edema Pulmonar d’Altitud (EPA). Hi podem afegir les Hemorràgies Retinals (HR), el Mal Subagut de Muntanya (MSM) i el Mal Crònic de Muntanya (MCM). Totes aquestes malalties tenen alteracions vasculars pel que la hipòtesi més treballada actualment és que en altitud hi ha certa disfunció de l’endoteli vascular i que aixó és el que produeix MM.

El coneixement que tenim de la patofisiologia d’aquestes malalties és incomplet. Sabem que l’altitud és un factor necessari, però no és suficient ni és l’únic factor.

Comentari Apart 2: També sabem que la velocitat de l’ascensió i la durada de l’exposició tenen importància en l’aparició de les MM, però això no juga cap paper en aquest estudi.

Els objectius d’aquest estudi sòn dos:

1) Investigar si l’exposició a la HH es pot associar a disfunció de l’endoteli vascular.

2) Avaluar si l’adiponectina pot estar involucrada en la modulació d’aquest fenòmen.

Per això s’estudien 20 pilots de les forces aèries, el que implica una mostra seleccionada d’homes joves, sense malalties i en bona forma física.

El protocol d’exposició a HH a la cambra hipobàrica va ser complexe. Primer 5 minuts a 7620 metres. Després 15 minuts a 5486 metres. Entre les ascensions i descensos simulats, passaven 90 minuts. Excepte en els períodes esmentats d’exposició a HH (5 i 15 minuts) els subjectes respiraven oxigen pur i no aire ambient.

Abans de l’exposició es va mesurar l’adiponectina a la sang i a la saliva i es va avaluar la reactivitat vascular amb el sistema EndoPAT. En acabat l’exposició a HH, es tornava a avaluar la reactivitat vascular i a mesurar l’adiponectina a la sang i a la saliva. L’adiponectina salivar es va mesurar periòdicament durant les primeres 24 hores després de l’exposició a HH.

Comentari Apart 3: Els autors justifiquen la hiperoxigenació dels subjectes per minimitzar el risc de malaltia per descompressió i el barotrauma. Aquests trastorns es relacionen amb la descompressió sobtada als vols a gran altitud, però no tenen equivalent a les muntanyes. Considero que la hiperoxigenació requeriria un debat científic més profund en un altre protocol i en un altre context.

Comentari Apart 4: Hi ha una discrepància entre el resum i l’article complet. Al resum parlen de 2 hores d’exposició en total i a l’article de 90 minuts. No sempre els reviewers estan al cas de tot.

Resultats:

A.- Després de l’exposiciò a HH el 60% dels pilots mantenia o augmentava la reactivitat vascular. En canvi l’altre 40% la disminuïa. Dos grups diferenciats.

B.- L’adiponectina mesurada a la saliva i a la sang va augmentar en tots els casos. Però també va mostrar dos grups diferenciats que coincidien amb els anteriors. El 60% amb augment de reactivitat vascular van mostrar un augment significatiu d’adiponectina. L’altre 40% va mostrar un petit augment no significatiu respecte de la que tenien abans de l’exposició a HH.

Comentari Apart 5: És interessant veure els gràfics de l’article complet. L’adiponectina va anar creixent progressivament al llarg de les 24 hores en que es va mesurar. O sigui que una exposició curta a HH provoca un augment de l’adiponectina que dura més de 24 hores. És similar al que passa amb l’eritropoietina. Com si a una agressió hipòxica seguís una sèrie de respostes fisiològiques de més llarga durada.

Aquests resultats porten als autors a pensar que una sola exposició a l’altitud pot alterar la reactivitat vascular d'algunes persones sanes. La diferència entre les que augmenten la reactivitat vascular i les que la disminueixen, es troba a l’adiponectina. Per tant l’adiponectina té un efecte protector sobre la reactivitat vascular, el que confirma hipòtesis prèvies.

Les conclusions dels autors son que l’exposició aguda a HH pot produir disfunció de la reactivitat vascular, que això es correlaciona amb la capacitat de segregar adiponectina i que aquest fenòmen pot estar relacionat amb la fisiopatologia de les MM (MAM, EPA, ECA, MSM, MCM i HR).

Comentaris i hipòtesis després de llegir l’estudi:

Avalats per les seves dades, els autors fan un sil·logisme d’aquest estil:

A.     Si les malalties MM es relacionen amb trastorns de la reactivitat vascular,

B.      Si l’exposició a HH confirma el trastorn de la reactivitat vascular,

C.      Si el trastorn de la reactivitat vascular es relaciona amb la secreció d’adiponectina,

D.     Aleshores, l’adiponectina, es relaciona  amb l’aparició de MM.

Si donem per bona l’argumentació de que l'adiponectina té efecte protector sobre la reactivitat vascular, podem fer un pas més.

Hipòtesi següent i sil·logisme nou:

a)  Hipòtesi:  Si les persones que segreguen menys adiponectina són les que disminueixen la reactivitat vascular,
b)   Si, després d’exposició a HH, les persones amb menys reactivitat vascular són les que tenen més MM,
c)  Aleshores, la secreció d’adiponectina pot servir per saber quines persones son més propenses a tenir MM.

Si la hipòtesi de que menor reactivitat vascular significa major propensió a MM és correcta, aleshores la secreció d’adiponectina és un índex de la resistència a MM.

L'expedició Volcán Nevado Ojos del Salado de 1999 a dins de la cambra hipobàrica. Hi falten dos membres: Teresa Juanola i Lluís Capdevila.

Encara podríem fer un pas més.

Tot aquest estudi es basa en una sola exposició a HH. Per altre banda és conegut que encara que els primers dies aparegui Mal Agut de Muntanya, després, l’aclimatació normalitza la situació. Que passa amb l’adiponectina amb l’aclimatació? Fins a quin punt augmenta progressivament, paral·lelament als altres factors de l’aclimatació? Si una exposició de tres hores diàries durant quinze dies desperta l’aclimatació: quina seria la corba de l’adiponectina en aquest cas?

Podrem superar aviat els vells "Tests d'Hipòxia" per fer una predicció més ajustada de la propensió o resistència d’un individu a les Malalties de Muntanya?