Translate

Film Nanga Parbat

Benvolguts,

Us poso el link d'un film alemany sobre l'ascensió al Nanga Parbat dels germans Messner de l'any 1970.
Aquella expedició liderada pel Dr. Herrligkoffer, va aconseguir la primera ascensió de la vessant del Rupal del Nanga Parbat. Els dos germans Messner, Reinhold i Gunther van fer cim. Gunther va morir durant el descens.  
Pel·lícula d'aventures a muntanya pels amants d'aquest gènere.
I una mica de història, tot i que, la història sempre és la història segons la veu algú.

https://www.youtube.com/watch?v=uB4wyfV1Hgo

edit

Efecte de la hipòxia sobre les malalties cardiovasculars.

LA HIPÒXIA ÉS UNA ENEMIGA O UNA ALIADA?

Benvolgut col·lega,
La teva consulta sobre l’efecte de l’altitud i de l’aclimatació sobre les malalties cardiovasculars té mes feina que collir una vinya amb la tisoreta de les ungles. Trobem opinions en blanc i en negre, a favor i en contra. I molt poca cosa, mes enllà d’opinions personals, que sigui científicament demostrada.
Es troben consells de comitès d’experts per les malalties coronàries i per la hipertensió arterial sistèmica i pulmonar. Et poso entrades anteriors d’aquest bloc sobre el tema. 


Però em fa l’efecte que no et refereixes tant als alpinistes, les seves malalties i els seus riscos sinó a una població més àmplia que decideixi, o necessiti, viure a zones d’altitud de forma permanent o, almenys, per llargs períodes de temps. En temps de migracions forçades, aixó és especialment punyent i actual.
Hi ha una revisió interessant que inclou dotzenes d’articles. Molt il·lustrativa per aconsellar als metges que tenen pacients que volen (o no) viatjar o anar a viure en altitud. He trobat aquesta revisió doblement interessant. En primer lloc perquè revisa tot el publicat sobre el tema. Però sobretot perquè els darrers estudis confirmen el que ens apuntava fa 25 anys el doctor Emilio Marticorena Pimentel (1928-2007). Ell treballava a un hospital militar de Lima (nivell del mar) i els casos d’infart de miocardi els portava a rehabilitar-se a Cerro de Pasco (4380 metres d’altitud). Molts dels especialistes que l’escoltàven, es posaven les mans al cap, però ell afirmava que la hipòxia de l’altitud, produïa menor àrea de cicatriu i millor funció ventricular que els qui es quedaven a Lima. Només els metges de muntanya, coneixedors dels efectes de l’aclimatació, pensàvem que era una opció que s’hauria d’investigar bé.

Aquest és el resum que puc posar, perquè és de domini públic, de la revisió sistemàtica sobre els efectes de l’altitud sobre les malalties cardiovasculars:

The Effect of Hypoxia on Cardiovascular Disease: Friend or Foe?
High Altitude Medicine & Biology. 19:124–130, 2018
Authors: Jainy J. Savla, Benjamin D. Levine and Hesham A. Sadek.
Abstract
Over 140 million people reside at altitudes exceeding 2500m across the world, resulting in exposure to atmospheric (hypobaric) hypoxia. Whether this chronic exposure is beneficial or detrimental to the cardiovascular system, however, is uncertain. On one hand, múltiple studies have suggested a protective effect of living at moderate and high altitudes for cardiovascular risk factors and cardiovascular disease (CVD) events. Conversely, residence at high altitude comes at the tradeoff of developing diseases such as chronic mountain sickness and high-altitude pulmonary hypertension and worsens outcomes for diseases such as chronic obstructive pulmonary disease. Interestingly, recently published data show a potential role for severe hypoxia as a unique and unexpected therapy after myocardial infarction. In this review, we will discuss the current literature evaluating the effects of altitude exposure and the accompanying hypoxia on health and the potential therapeutic applications of hypoxia on CVD.

Podeu trobar el text complet de la revisió en aquest enllaç:
Comentaris d’introducció.
Més de 140 milions de persones resideixen a altituds superiors a 2500 metres a tot el mon. Totes aquestes persones viuen en atmósfera d’hipòxia hipobàrica. Que aquesta exposició crònica a l’altitud sigui beneficiosa o perjudicial pel sistema cardiovascular és un tema encara debatut. Per una banda hi ha molts estudis que suggereixen un efecte protector de residir en altitud moderada sobre les malalties cardiovasculars en general. En canvi, la residència a gran altitud tradicionalment s’ha relacionat amb l’aparició d’algunes malalties com el Mal de Muntanya Crònic, també anomenat Malaltia de Monge o Eritrèmia de l’Altitud segons l’escola bibliogràfica, la Hipertensió Arterial Pulmonar d’Altitud, que a les publicacions amb infants xinesos al Tibet o amb soldats indis a l’Himàlaia anomenen Cor Pulmonale d’Altitud o Mal de Muntanya Subagut, i també amb la pitjor evolució de trastorns com la Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica. Com sempre, unes dades son a favor i unes altres ho contradiuen.
Darrerament però hi ha dades publicades que mostren la sorprenent eficàcia de l’exposició a hipòxia severa com a monoteràpia després d’un infart de miocardi. 
De manera que val la pena revisitar i aprofundir el tema. 
En aquesta revisió, doncs, es discuteixen els coneixements i aportacions de la literatura actual avaluant els efectes de l'exposició a l'altitud i la hipòxia sobre la salut i les aplicacions terapèutiques potencials de la hipòxia en les malalties cardiovasculars.
La revisió comença amb una síntesi dels canvis fisiològics que l’altitud produeix sobre el sistema cardiovascular. Aquests estudis s’han fet quasi invariablement en homes joves i sans, pel que la base de dades de que disposem és molt escassa quan es tracta de dones, nens, ancians o persones amb malalties preexistents. Anem coixos en coneixement.
Els estudis revisats expliquen que amb l’exposició aguda a l’altitud augmenta la incidència d’ictus i també la taquicàrdia, però que en estades llargues es manté normal la funció cardíaca i la freqüència d’ictus és inferior que a nivell del mar. O sigui que hi ha diferències entre l’exposició aguda i la residència en altitud. Per tant l’aclimatació i l’adaptació a l’altitud hi juguen obligadament un paper.

Definició d’Aclimatació. Aquells canvis fisiològics, reversibles i no transmissibles, que permeten a un individu sobreviure en altitud. L’Aclimatació, no apareix instantàniament. Vivint en altitud, els primers signes de l’Aclimatació apareixen en tres o quatre dies i es completa aproximadament en sis setmanes.
En canvi, la definició internacionalment acceptada d’Adaptació és: Aquells canvis fisiològics transmissibles i no reversibles, que permeten a un grup humà sobreviure en altitud. O sigui, aquells canvis que el temps i l’evolució ja han incorporat al patrimoni genètic d’ètnies com els tibetans o els xerpes i, en menor mesura, als quítxues o els aymares andins. 

Una munió d’estudis ens deixen clar que la funció ventricular, fins i tot en hipòxia de molt gran altitud, es manté normal. Mantenir la funció cardíaca s’explica perquè hi ha canvis en el volum plasmàtic, en el temps de circulació pulmonar (vasoconstricció arterial pulmonar), en l’augment dels fluxes coronaris i també per canvis a les cèl·lules miocàrdiques que regulen a la baixa la demanda d’oxígen. Els estudis que inclou aquesta revisió també esmenten la disminució de la capacitat d’exercici, els canvis en l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxígen, l’augment de la eritropoietina i de la massa eritrocitària que fa que, encara que disminueixi el volum plasmàtic, es mantingui relativament el volum de sang total. I que segons la genètica de cadascú es tolera millor o pitjor l’altitud, que no és el mateix néixer a les Antilles o a Hawai que nèixer xerpa o tibetà.
Tot això, és clar,  en persones joves i normals. És clar que, alguns, poquets, estudis fets en pacients amb lesió coronària prèvia mostren que aquestes persones no sempre poden adequar els fluxes coronaris a la hipòxia de gran altitud. Tornem a la necessitat d’adequar els estudis a la variable realitat dels humans, que no tothom és un jove alpinista, soldat o treballador de mines sa i fort. 
En resum, fins aquí, aquest capítol només es refereix als mecanismes que produeix l’aclimatació que ja coneixem.

Residir en Altitud pot beneficiar?
Tema difícil, amb estudis epidemiològics que comparen poblacions d’altitud amb les de nivell del mar amb uns resultats molt dispersos per a gran varietat de malalties. 
Respecte de les malalties o dels considerats factors de risc cardiovascular n’hi ha tants que mostren  un efecte beneficiós com perniciós. Però la major part d’aquests estudis es poden criticar per incloure grups de comparació heterogenis, diferent etnicitat, hàbits culturals o factors de confusió com l’accés al sistema de salut, les migracions, l’exposició intermitent o les diferències entre baixa i alta altitud. 
Però un estudi suís fet sobre 1,64 milions de persones cultural i ètnicament homogènies, multivariant atenent a edat, sexe i altitud de residència, científicament impecable, mostra un efecte beneficiós en la incidència d’accidents vasculars cerebrals i cardiovasculars. L’altitud de residència i la de naixement van mostrar un efecte protector independent d’altres factors. Estudis més moderns fets als EUA sobre dades estadístiques de milions de persones mostren menor incidència de malalties cardiovasculars a les zones d’altitud, una vegada corregits els factors migratoris, hàbits tòxics, sociodemogràfics, ètnics, culturals o socioeconòmics. Utilitzant dades de 4,2 milions de persones troben que la mortalitat per malalties cardiovasculars disminueix linearment amb l’altitud, tot i que, avisen, també podria ser degut a la baixa pol·lució, diferents al·lèrgens o major activitat física. En pacients amb insuficiència renal sotmesos a diàlisi també disminueixen les malalties cardiovasculars amb l’altitud. El mateix servei epidemiològic nordamericà troba que els qui viuen entre 1500 i 3500 metres d’altitud tenen amb menys freqüència obesitat i diabetis com a factors independents després d’ajustar els resultats a altres factors com el sexe, l’edat o l’activitat física. Els autors aporten bibliografia abundant d’estudis turcs, omanites, peruans i nordamericans, civils i militars, que mostren que els residents en altitud tenen menor incidència de dislipèmies, de síndrome metabòlica, hipertensió i resistència a la insulina. Tot i aixó, la major part d'aquests estudis presenten factors de confusió perquè no estan corregits segons dades migratòries, hàbits tòxics, sociodemogràfics, ètnics, culturals o socioeconòmics. Uns estudis curiosos, amb pocs pacients, mostren que residir a altitud moderada augmenta la supervivència dels pacients amb trasplantament cardíac i que el postoperatori de cirugia cardíaca cursa amb menor concentració de troponines i de pèptid natriurètic; aquests estudis suggereixen l’estimulant possibilitat de que l’exposició a l’altitud després de cirugia cardíaca millori els seus resultats. Però recomanen, és clar, prudència, ja que la mostra és petita i hi ha moltes limitacions en la recollida de dades.
     
Punts d’interés de la revisió.
La menor incidència d’obesitat, diabetis, hiperlipidèmia i malaltia coronària dels residents en altitud moderada, és significativa en molts estudis. Tot i això, també queda demostrat que algunes persones poden evolucionar a Mal Crònic de Muntanya, que es caracteritza per eritrocitosi, símptomes neurològics, hipertensió pulmonar i cor pulmonale. També es proposa que en altitud, en canvi, augmenten els casos d’hipertensió arterial sistèmica, però es pot argumentar que la pressió arterial normal en altitud no és la mateixa que a nivell del mar. Naturalment que parlar d’altitud, sense dir de quina altitud parlem no és rigorós. Estudis al Tibet descriuen que la pressió arterial que troben en els residents augmenta 2% per cada 100 metres que es guanyen. Com sempre, altres factors hi juguen un paper en la regulació de l’hipertensió arterial sistèmica, el sexe, la dieta, la vida urbana o rural, etc, influeixen en tot plegat.
Entre els efectes negatius descrits, troben que, si bé l’exposició a l’altitud no produeix isquèmia coronària per la regulació a l’alça del fluxe coronari, en alguns pacients amb malaltia coronària prèvia, aquesta regulació podria no ser suficient. Prudència.
Altre efecte a tenir en compte entre les persones sotmeses a programes de treball intermitent en altitud (militars, miners) és la major propensió a la síndrome metabòlica clàssica, obesitat, hipertensió arterial sistèmica i diabetis. De nou, els factors de confusió: la dieta, l’adicció al tabac, el sedentarisme, el sexe masculí... És l’altitud, és la intermitència o són les característiques d'aquest grup humà estudiat? 
En algunes zones andines es descriu la síndrome renal d’altitud amb policitèmia, hiperuricèmia, hipertensió sistèmica i microalbuminùria però amb filtrat glomerular normal. Aquest trastorn no es descriu a zones de les muntanyes d’Àsia. Afegeixo jo que els andins quítxues i aymares van colonitzar els Andes fa uns 10 ò 12 mil anys, però que els humans van colonitzar les muntanyes de l’altiplà asiàtic fa uns 30 ò 40 mil anys; sòn els actuals tibetans, xerpes i ladakhis. 
Estudis fets amb animals d’experimentació mostren que després d’un infart de miocardi provocat, l’exposició a una hipòxia similar a la de l’Everest (8848 metres) resulta en menor dany oxidatiu, major angiogènesi de col·laterals coronàries, augment del nº de cardiòcits, reducció de la cicatriu i augment de la fracció d’ejecció ventricular. Els estudis apunten a que la hipòxia crònica altera el metabolisme mitocondrial, els enzims implicats en el cicle de Krebs, la beta-oxidació dels àcids grassos i estabilitza la producció dels HIF (Hypoxia Inducible Factors). Aquests estudis apunten a una potencial funció de la hipòxia com a estratègia per a la recuperació cardíaca després d’un infart de miocardi. Aquí tornem als estudis preliminars que ja apuntava el doctor Marticorena fa més de vint anys.

Les conclusions dels autors de la revisió.
S’han publicat bona quantitat d’estudis avaluant l’impacte de viure en altitud sobre les Malalties Cardiovasculars trobant efectes beneficiosos sobre trastorns com l'Hipertensió Arterial Sistèmica, Dislipèmia, Diabetis, Malaltia Coronàries i Obesitat. Altres, en canvi, no son tan clars i apunten a incidència igual o major. Molts d’aquests estudis, però, tenen la limitació de factors de confusió no relacionats amb l’altitud, com son diversos factors socials, la dieta, el tabac, factors laborals (mines), l’etnicitat o la migració obligada des de zones més baixes. Estudis multivariant més recents mostren els efectes beneficiosos de la residència a altitud moderada en les Malalties Cardiovasculars i els seus factors de risc. 
En canvi, el risc de desenvolupar malalties com l’Edema Pulmonar d’Altitud, la Hipertensió Arterial Pulmonar amb Cor Pulmonale, el Mal Crònic de Muntanya i la Malaltia Renal d’Altitud, sembla augmentat, especialment a gran altitud. No és el mateix viure a 2000 que a 4000 m.
Per acabar, curiosa i sorprenentment, les dades amb estudis animals han demostrat significativament els efectes positius de l’exposició a hipòxia extrema després d’un Infart de Miocardi. 

What do you want to do ?
New mail
Etiquetes: , , , , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu