Translate

PETIT AJUT MÈDIC ALS MUNTANYENCS QUE LLEGEIXEN

L'Institut d'Estudis de Medicina de Muntanya Dr. August Castelló Roca va publicar Aquest opuscle que ara us poso a l'abast. La idea era difondre entre els muntanyencs els coneixements que els permetessin gaudir de les seves activitats amb el mínim de risc.
La idea era que, coneixent el fred, l'altitud, la deshidratació i altres mals sabrien com evitar-los i com fer-hi front. 
Encara que la publicació ja té uns anys, els coneixements bàsics son els mateixos i de sentit comú.
Aquest és el llibret.
Us el pengem sencer, amb els patrocinadors, el català poc normatiu i tot, per donar testimoni del temps. Tot i que, alguna cosa com ara el telèfon dels bombers s'hauria de posar al dia, en general, l'avaluació i els consells son plenament vigents.
Que us sigui de profit!
























































Etiquetes: , , ,
edit

ELS MALS DE LES MUNTANYES SEGONS EL SEXE . 1 - 2.

Contestant preguntes difícils. El sexe, l’altitud i els mals que es passen a les muntanyes.

La pregunta crua: És veritat que les dones tenen més mal de muntanya que els homes?
Un amable lector ho pregunta d’una altra manera.
Els homes s’aclimaten o s’adapten millor a l’altitud que les dones?
Amb els coneixements actuals, ho preguntis com ho preguntis, la resposta rotunda és que NO
Vol dir aixo que els homes i les dones son iguals i que s’aclimaten o s’adapten igual a l’altitud?
Doncs no senyora. Tampoc vol dir aixó. 
Ni millor ni pitjor. Cadascú ho fa a la seva manera, com més li convé al seu físic o com el seu cos està capacitat per fer.
Pregunteu-vos:
Sil·logisme 1.
Donat que en altitud escasseja l’oxígen i que aquesta manca és responsable de molts trastorns,
Donat que els homes tenen 9% més de massa muscular i que el múscul consumeix oxígen encara que estigui en repós,
Podriem concloure que els homes tindran més problemes. Un punt contra els homes. 
Sil·logisme 2.
Donat que la bona aclimatació passa per augmentar la quantitat de glòbuls vermells,
Donat que les dones tenen menys glòbuls vermells i que durant la regla encara baixen més,
Podriem concloure que les dones tenen més dificultat per aclimatar-se. Un punt contra les dones. 
Totes les proposicions dels dos sil·logismes sòn certes, però les conclusions no tant, perqué hi ha molts factors que influeixen tant o més que els dos exemples que hem posat.

Abans de continuar deixem-ho clar una vegada més. 
Quina és la diferencia entre aclimatació i adaptación a l’altitud?
S’anomena Aclimatació a aquells canvis que experimenta una persona quan puja a les muntanyes. Canvis que desapareixeran quan la persona torni a baixar i que no es transmetran a la seva descendencia. Aquests canvis permeten a aquell individu sobreviure en altitud. L’Aclimatació no apareix instantàniament en arribar a l’altitud. Els primers signes d’aclimatació apareixen en tres o quatre dies i es completen aproximadament en sis o set setmanes. El terme Aclimatació sempre es refereix a una sola persona.
En canvi, la definició internacionalment acceptada d’Adaptació es refereix a un col·lectiu. S’anomena Adaptació a la capacitat fisiológica innata, que és transmissible a la descendència i que no és reversible, que permet a un grup humà sobreviure en altitud. Es a dir, aquells canvis que el temps i l’evolució ja han incorporat al patrimoni genètic d’ètnies com els tibetans o els xerpes, i en menor mesura als naturals andins, que fa que siguin més resistents a l’altitud que els habitants del nivell del mar. 

A partir de les preguntes inicials comencem una serie d’articles curts a veure si en treiem l’entrellat de com afecten a dones i homes els problemes de l’alta muntanya. Dit d’una altra manera més científica: com es defensa de l’escassetat d’oxígen cada un dels dos sexes?
Al final de les aportacions, potser, a base d’articles científics, d’història de la medicina i d’experiències humanes, ens poguem fer una idea de com som les unes i els altres. I que front a l’altitud -o a la manca d’oxígen- no hi ha ni millors ni pitjors, però si que hi ha diferències físiques i fisiològiques.
Avís preliminar: si algú espera veritats absolutes o seguretats definitives, val més que no s’ho llegeixi. Pels científics en general i per la medicina en particular no hi ha mai seguretat. En ciència, tot cal replantejar-ho cada vegada que apareixen dades noves que desperten una altra pregunta i que fan anar l’horitzó uns metres més enllà. Una altra cosa és la fe, les creences o la ideologia de cadascú, però nosaltres d’aixó no ens ocupem.
Anirem pregunta a pregunta, història a història i article a article:

Comencem pel ”Milagro de San Nicolás de Tolentino” 
El coneixeu? Va ser un frare agustinià del segle XIII, místic i teòleg a qui s’atribueixen molts miracles per protegir als malalts, als pobres i als qui més patien.
 Però que hi té a veure aquest sant baró amb el nostre tema?


Quan els castellans van conquerir l’imperi inca es van haver d’enfrontar amb la serralada dels Andes i devien tenir alguns problemes amb l’altitud. Es considera que el jesuita José de Acosta, a finals del segle XVI va fer la primera descripció dels símptomes del Mal Agut de Muntanya (MAM) en el seu llibre “Historia Natural y Moral de las Indias”. Quants d’aquells homes aguerrits van pagar cara la seva cobdícia per l’altitud? Ves a saber.
El cas és que quan es va estabilitzar el país, molts d’aquells homes devien passar de treballar de soldats a establir-se a les viles i les terres. Segur que es van hibridar amb les dones locals més de quatre vegades, sense que consti que aixó representés cap problema de salut. Ni per la mare ni pel nadó i molt menys pel pare.
Un exemple reconegut. Gómez Suárez de Figueroa, més conegut com a Inca Garcilaso de la Vega, fou un escriptor, historiador i cronista peruà. Fill del conquistador castellà Sebastián Garcilaso de la Vega i de la princesa inca Isabel Chimpu Ocllo, descendent del poderós emperador inca Huayna Capac. Aquest home fou un dels primers mestissos americans, però segur que hi va haver molts més. És clar que, com que no tenien tanta sang blava, no s’en guarda memòria. Sembla clar que les dones andines mantenien la reproducció independentment de qui era el partenaire. I pels homes, superat ja el Mal Agut de Muntanya i ben aclimatats, sembla que fecundar tampoc representava un problema de salut que hagi passat a la història. 
Però, un temps després dels guerrers van començar a arribar les famílies d’Europa. Aquí si que es van descriure diferències. Que es van trobar? Que la disminució de la fecunditat femenina, la dificultat per portar endavant un embaràs a terme, afegida a la gran mortalitat perinatal va fer que durant generacions, els hispans no es reproduïssin en altitud. Les dones viatjaven a Lima i no tornaven a les ciutats de Cuzco o Potosí fins que el seu fill tenia més dos anys. Per cert que la descripció del Mal Subagut de Muntanya entre els nadons xinesos d’etnia han al Tibet, es coherent amb aquesta història.
Van haver de passar més de seixanta anys, fins que va nèixer a la ciutat de Potosi el primer fill d’espanyols, en el que es va anomenar el miracle de Santo Nicola di Tolentino. Pensem-ho bé; tres generacions per reproduïr-se.
Un cronista ho va relatar així: 
Don Francisco Flores y doña Leonor de Guzmán tuvieron seis hijos, más ninguno les vivió. Un día el Padre Prete les dijo que se encomendaran a San Nicolás de Tolentino, siguió el consejo y el día de la Navidad parió un niño muy hermoso. Fue el primero que se logró (sobrevivió) de los que en Potosí nacieron. 

(NOTA. Una sospita de l'autor: Prete en francés vol dir prevere o sigui que Padre Prete és com dir Mosén Capellà. No sé jo si el cronista estava ben informat...)

Independentment de les intervencions celestials, el que queda clar és que no requereix el mateix desgast físic ni el mateix temps una gestació, un part i una lactància que una fecundació puntual masculina. I, si hi afegim la cura del nadó, el desgast encara es desequilibra més per penalitzar a les dones en un ambient hostil com és el de l’altitud.  
Així, a partir de la història tenim una primera aproximació a alguna de les diferències físiques i fisiològiques entre les dones i els homes en altitud. 

Segona aproximació al tema. L’Edema Pulmonar d’Altitud. 
En un congrés de Medicina de Muntanya als Alps als anys vuitanta, el sistema de rescat suís va aportar la següent estadística referida als rescats per Edema Pulmonar d’Altitud (EPA) segons  el sexe.
 

Uns anys després, en un altre congrés, es van publicar dades dels ingresos hospitalaris a Colorado pel mateix motiu. 
A primera vista és obvi que es van haver d’evacuar o ingressar molts més homes que dones per EPA. Però l’estadística és incompleta. Manquen, almenys dos dades.
1. Quina era la proporció entre dones i homes en aquells refugis/albergs/muntanyes en el temps dels estudis? Si eren meitat i meitat l’estadística té un valor. Si hi havia deu escaladors homes per cada dona alpinista en té un altre.
2. Encara que ens diuen que l’altitud mitjana del Summit County de Colorado és de 2900 metres, no sabem a quina altitud es van presentar el problemes. Si els homes tenien problemes a 4000 metres i les dones a 3000 la major incidència d’homes malalts no té cap altre valor que indicar que potser arriscàven més. Si les dones enmalaltien a 4000 metres i els homes a 3000, aquesta dada indicaria que els homes son molt més propensos a tenir EPA i que les dones sòn molt més resistents. 
Els indicis apunten a que els homes tenen més sovint EPA que les dones, sigui quin sigui el motiu. Però encara hi ha tantes dades desconegudes que treure conclusions definitives d’una estadística parcial ens pot portar a conclusions errònies.
Per acabar, posarem un estudi curiós fet amb xais i ovelles. Ja veureu perqué amb humans aquest estudi no s’hauria pogut fer. 
Partint de dos premises farem un altre sil·logisme:
Premisa 1. La malaltia que anomenem EPA apareix en persones que augmenten la pressió de l’artèria pulmonar quan els hi falta oxígen. No entrarem en explicacions fisiològiques complexes, però és així.
Premisa 2. Els ramaders que compren animals i els volen fer crèixer a les pastures de gran altitud, es troben el mateix problema que els humans. Una part dels animals enmalalteix i moren si no els baixen. Els iacs i les llames no, però els bens, les ovelles i les vaques si que tenen mal de muntanya. Aquests animals malalts també augmenten la pressió de l’artèria pulmonar.
En conclusió, si estudiem els pulmons dels xais en altitud podem obtenir dades sobre l’EPA dels humans.
El cas és que aquests autors estudien la pressió de l’artèria pulmonar d’uns xais i ovelles transportats a l’altitud. El que troben és que els mascles tenen més hipertensió arterial pulmonar que les femelles. La pregunta que es van fer va ser: les hormones masculines fan pujar la pressió arterial pulmonar o les hormones femenines la fan baixar? Fàcil, agafem una colla de xais, els castrem i sense les hormones masculines ho tornem a mirar. Bingo. Els xais castrats, deshormonats, tenien la mateixa pressió arterial pulmonar que els no capats. En conclusió, van escriure els autors, les hormones masculines no augmenten la pressió arterial pulmonar mentre que les femenines la fan baixar. Arribats a aquesta conclusió, les ovelles van evitar la castració. Hauria estat interessant veure si deshormonant a les ovelles els hi pujava la pressió arterial pulmonar.
Veieu perqué us deia que hi ha estudis que no son fàcils de fer amb l’espècie humana?
Si els raonaments son correctes, sabent que animals i humans no som tan diferents, probablemente les ovelles i les dones tinguin menor propensió a enmalaltir d’Edema Pulmonar d’Altitud. Per tant el sentit comú diu que els xais i els homes haurien de protegir-se amb aclimatacions més llargues i reglades per evitar EPA.


















What do you want to do ?
New mail
What do you want to do ?
New mail
Etiquetes: , , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu