Translate

MANASLU 1982. Campament II. Del 27 d'Abril al 12 de Maig.

Imatge. Front a la paret amb les banderoles a la motxila.


Imatge. Neu fonda arribant al campament II.

Imatge. Mingma Xerpa travessant la zona d'allaus entre els campament II i III. Èren uns dos-cents metres. Carregats, corrent i sense encordar, com fèiem de costum.




Imatge. Sortint del camp II camí de les cordes fixes cap al camp III.



Imatge. Arribant a la zona d'allaus. Entre el campament II i el III.

Imatge. Passant els darrers sèracs, ja prop del camp III.


Dimarts 27 Abril 1982. Campament II. 5600 metres.
Vespreja. 
Avui és el 25é dia d’expedició (Trenta-un dies si comptem entre sortir de Barcelona i començar a caminar) i el 13é des del campament base.
T’escric aquesta carta. Com que el temps cau gota a gota, i només tinc un joc de cartes i paper i llapis, aprofito per avorrir-te a base d’epístoles. Quan em faci pesat, ho tens fàcil, que la paperera és grossa.
Cada dia faig càbales sobre on deveu ser. Que si ja heu passat d’Arughat Bazaar o que si arribeu a Nyak i en el súmmum de l’optimisme, que ja sou a Lhogaon.
Com que estem més sols que els mussols i no ens assabentem del que passa al mon, ni tan sols del que passa al campament base, hem muntat un sistema de missatges amb dai Iem Bahadur Chetri entre el camp base i el camp II. Nosaltres enviarem cada tres dies un home al camp I amb els missatges i les demandes per l’oficial d’enllaç i ell pujarà suministres, respostes i cartes del camp base al camp I. De manera que, si el temps ho permet i la neu no tapa gaire la única tenda que hem deixat al camp I, en pocs dies sabrem que heu arribat. Si fa molt mal temps, potser no es podrà pujar ni baixar tan sovint. I si neva molt, la tenda del camp I, sense ningú cuidant-la, pot quedar tapada per metres de neu. Aleshores, trobar la tenda i els missatges pot ser com els treballs d’Hèrcules... Sobretot perquè, per que no es trenqui, l’hem deixat desmuntada, sense els pals, i marcada amb dos banderoles de tres metres. Si el vent no les fa caure...
Vaig arribar ahir i he dormit com un senyor. Els dos xerpes van baixar ahir al camp I després de la càrrega i avui deuen haver baixat al campament base a descansar. Aquest matí hem sortit cinc homes en direcció al camp III amb la idea de carregar unes cordes fixes i guanyar terreny als sèracs que ens amenacen. És difícil arribar al camp III amb aquestes nevades. Parlant de mi, cosa gens modesta, he arribat, penjat de cordes fixes, carregat i obrint traça amb neu fins els genolls, fins a 5900 metres fet tota una mula. El mal temps ens ha fet tornar, perquè ha arribat un moment que anàvem a les palpentes; però físicament, anava sobrer. 
Fa dies que neva. Cada dia obrir traça de de nou. Sempre mullats i enfredorits. No s’està bé per reunir-nos tots enlloc. A les Palmires ni hi cabem. A les Jamet, només encongits i atapeïts com sardines a la llauna. La tenda Salewa, la més gran, està perjudicada i només ens serveix per guardar el material i que no s’ens perdi entre la neu. Parlem de fer un iglú. Però si neva així, començarem un iglú i acabarem tenint un pou a la neu... 
De moment, sòc aquí al camp II, a 5600 metres, nevant i nevant. Només unes horetes al matí hi ha cel clar. La moral s’aguanta, però amb pinces. L’Eudald ja ens deia que estem fets una colla de monicacos i de cagamandúrries. En Joan i en Manel, em sembla que estan a punt de petar. Ja sòn fins més amunt del gorro de viatges carregats, de neu tova i d’hores i hores amagats a les tendes. L’Ernest, més seriós, ni ho diu ni ho mostra, però veig per les consultes mèdiques i perquè avui no ha volgut sortir de la tenda més que pel porteig amunt a primeres hores del matí, que té clar que, si no millora el temps, el Manaslu, tururut! Ho verbalitza. Només en Pau, manté la moral alta. O ho diu. És curiós, però avui, amb una matinada clara, hem tirat amunt només perquè en Pau i jo hem estirat acceptant que la traça nova era cosa nostra. Tot i que segons el cap d’expedicions anteriors (Hindu Kush, Karakorum) jo sòc un alpinista de moral feble. Segur que té raó. Almenys jo li dono. Els meus interessos i obligacions sòn uns altres, que per alguna cosa sòc el metge. Total, xerro per res, perquè hem deixat quatre bobines de corda estàtica i dos tendes a 5900 metres. No hem arribat, per poc, justet, justet, als 6100 metres, el final de les cordes fixes i on s’acumula la major part del material. Més amunt, incògnita. Veurem com està l’Eudald, que crec que pujarà amb els xerpes demà o demà-passat.
Aquest temps ens té  tots ben aixafats. No trobem les coses ni als campaments, perquè la neu les tapa. No podem badar i tot ha de ser marcat amb banderoles o dins de les tendes. Continuament cal sortir a treure la neu de sobre de les tendes i no hi ha manera de fer un descans llarg. Neu fonda i obrir camí de nou cada dia. Com més neu, més allaus i més por. Aquí estem tots mig engarrotats.
Penso que xino-xano, tot i nevant, podríem anar a instal·lar el camp III. Tenim cordes fixes fins 6100 metres; només ens falten uns 300 metres més de paret per arribar al que sembla un petit replà on podríem posar el campament. Sembla, quan el podem veure, que encara és a sota d’un sèrac amenaçador. Però vaja, millor allà que a sobre del sèrac, que pot baixar tot sencer. I, si baixa, al replanet i una mica cap a la dreta, potser estarem més segurs. Després d’aixó s’acaba la paret i ve una rampa llarga com un dia sense pa fins als 7000 metres. Ja sé que és un trajecte perillós per les allaus i que és dolent fer-ho sense visibilitat. Però més dolent serà fer-lo amb sol després d’aquestes nevades. Aleshores si que baixarà tot en estereofònic i sensorround vibratori. En Pau comparteix aquesta idea, però no és fàcil reunir-nos i fer un pla. El personal sembla que passa de tot. Som amagats al fons de les tendes, enfeinats a sobreviure en el dia a dia. A veure si, sortint demà uns quants decidits podem obrir fins al camp III i estirem als demés. Si el temps no canvia, les alternatives son: o això que he dit, o retirar-nos.
Ara neva amb força, que aquest matí era una nevadeta suau i mansa. Ara neva i ventega com si el Manaslu volgués arrencar el campament. Sort encara que les tendes son en un clot a metre i mig de profunditat i només treuen les puntes dels pals. Aquí, resistint, a veure si canvia el temps. Si demà és com avui, no podrem sortir ni amb bona voluntat; sense el perill d’una desgràcia.
Pena, penita de tiempecito. Potser si féssim un rosari a Sant Pere... O a santa Bàrbara, tot i que venta, però no trona.
Canviem de tema?
Deia, o escrivia en Rudyard Kipling: “Quan sàpigues tractar a l’èxit i al fracàs com a dos impostors...”. Ja veig perfectament clar que, amb un altre temps, aquest mateix equip que som ara, ja tindríem el cim a tocar. Intento ajudar a pujar-hi, però no sé si faig bé. Estem assumint molts riscos. Sento que si fracassem no serà per culpa de vagància nostra. Almenys no ho serà del tot, tot i que segur que alguna cosa hem fet malament. Confessem-ho, em costaria bastant tornar sense el cim. Amb els embolics que hem tingut per organitzar aquesta expedició i les tensions viscudes en pla competició amb altres companys del club. Quina vergonya! en comptes d’ajudar-nos els uns als altres... Etern dilema humà: l’equilibri o desequilibri entre competir i cooperar. En fi, ja es veurà però si no fem cim, em sembla molt que en tornar ens apuntaran tots al gremi dels faldilletes. I es faran un tip de riure. Els monicacos i cagamandúrries que diu l’Eudald. O sigui que ens diran que amb neu o sense neu, en Reinhold Messner ja hauria fet el cim dos vegades pel cap baix. Com diria aquell company basc “Mierda, pues”.
Ara, en Joan i en Manuel ens inviten a la seva tenda, que és la més gran, a fer una timba de cartes. Potser que hi anem a fer caliu. A més a més, mentre dinàvem, érem tan atapeïts i tan incòmodes que pràcticament no he menjat ni begut res. Ara hi hauria d’anar i fer una mica de líquid. Però és clar, cinc homes grans, vestits amb anoracs i pantalons gruixuts asseguts en una tenda pensada per dos... Proposo quedar-me a la porta i encarregar-me del fogó i de l’aigua. És el lloc més fred, però també és on es respira millor. Total, jugant a cartes sempre perdo... Serà el gran interès que hi poso. Alguns s’hi encaparren; per mi, si algú prefereix guanyar, més que jugar a l’atzar, doncs que guanyi, ja li regalo. Jo ja estic feliç de jugar i de perdre. És la diferència entre l’atzar acceptat i que sigui el que el cel vulgui i l’esperit de competició que mesura i memoritza cada carta per saber quines han de sortir. Feinada inútil. Prefereixo la cooperació que la competició. Tornem al dilema: competir per guanyar o cooperar a passar una estona.
Hem aprofitat per xerrar. T’estalvio les opinions. A veure demà.

Dimecres 28 Abril Campament II.
16 hores. 
Sol a la tenda. Es fa tard i aquella colla no tornen.
Han sortit tard i, abans de que la boira ho cobrís tot, els he vist a mig camí del camp III, ja passat el corredor més perillós. Després boira i foscor i ja res més de fa cinc hores.
Ahir vaig sortir amb els demés cap al camp III i avui pensava tornar-hi. Aquesta nit, però, l’he passada molt malament. Inquiet, amb malestar i amb una cosa malèfica dins de la panxa. Corredisses cap a la zona de latrines quatre vegades. Mal de panxa i boca seca. Treure i posar botes, anoracs i pantalons. Imbricats amb vuit gafets, quatre cremalleres i quatre velcros, sense comptar amb la porta de la tenda. I tota aquesta feina amb la panxa i el cul ben apretats, no fos cas que tinguèssim un disgust. Tornar al sac esbufegant després de deu minuts amb el cul a l’aire resistint sota la brufaga. Cap a la tenda i el sac, enfredorit, per agafar calor. I Sant Tornem-hi al cap de poc. Fet una coca, he preferit quedar-me avui a descansar i m’he anat arrossegant tot el dia. Intento beure sopes sovint, però hem d’economitzar combustible. Neva suau i no es veu res a cinc metres. No hi ha ni corbs.
De fet ja he anat treballant. He ordenat tot el campament, treient de la neu material amagat a més d’un metre; ho he posat tot apilotat sota de les lones de forma que faci una piràmide que costi de cobrir-se de neu. No he trobat alguns dipòsits de material. Jo sé que hi ha una lona, marcada amb una banderola i, a sota, uns cartutxos, unes olles i unes llaunes i que és a uns dos-cents metres més avall del campament... No he trobat ni banderola ni lona ni turonet sospitós d’amagar res. He punxat amb pals de banderoles de metre i mig, però si és mes avall de dos metres no sé ni on cavar la neu per trobar-ho. He treballat a l’iglú que hem començat i l’he deixat bastant habitable. No l’he pogut cobrir, perquè aquesta neu no es deixa fer blocs. Aixó no és neu, és pols que entra al nas i no deixa ni respirar. L’iglú protegeix del vent, però no de la neu. Potser si hi posem una lona a sobre, que el cobreixi podríem trobar-nos, xerrar i cuinar alguna cosa en condicions sense por al vent ni a la neu. És clar que el cobert de lona haurà de ser en punta, com la teulada dels xalets de muntanya, que sinó la neu s’acumularà i l’enfonzarà. I a veure com ho fem per aixecar la lona dos metres...
Em costa escriure. Com sempre que soc tan temps en altitud, tinc els dits esquerdats, amb clivelles que no es curen i que es reobren i sagnen cada vegada que em cordo els crampons o tanco una cremallera glaçada. El nas és ben encetat, per fora i per dins. Els llavis sòn com paper de vidre i sagnen cada vegada que vull somriure. O sigui, jo seriós com en Desiderio, siempre triste y siempre serio. El coll és una llaga. Sort que la pell del pit i l’esquena ja no fa nosa. Un recull de pupes.
Avui el temps s’ha llevat bo. Hem pogut veure que aquest campament és en un lloc esplèndid i meravellós. Diferent, però amb alguna similitud al campament del circ del Gasherbrum II de fa dos anys. Vista esplèndida. Cap al nord el Larkya Tse i els passos cap al Tibet. A l’oest, ben a sobre, el Manaslu i la seva ominosa glacera. Cap al sud i l’est, al lluny i allà baix, la vall del Buri Gandaki i el massís del Ganesh Himal / Hiunchuli. El campament és en un coll molt ample entre el Manaslu nord i el Naike Tse de 6100 metres i que és a un cop de pedra d’aquí. Bé vaja, cinc-cents metres de desnivell i unes crestes que deuen tallar com ganivets, si és que un valent pot torejar les allaus per arribar-hi. Per cert, és una muntanya verge d’alpinistes. I no m’estranya. És com un germà petit, però malparit, a qui ningú fa cas.
Amb l’estona de bon temps, han arribat els corbs. Mentre feinejava, recuperant coses de la neu, entre elles un formatge de dos kilos, han atacat en massa coordinada. Tres corbs atipant-se amb el formatge. Quan m’he volgut acostar, han volat, però un d’ells duia el formatge a les urpes. Òbviament, amb aquella càrrega, no podia anar gaire lluny i de fet l’ha deixat caure en pocs segons. Ha caigut uns cent metres més enllà. Tots tres s’hi han abraonat i vinga a atipar-se. Amb neu fins la cintura i una mala llet considerable, m’hi he anat acostant. Amb un piolet; ai! si us atrapo. Ja devien saber que no podien emportar-se el formatge, però també que no els podia atrapar. El mateix joc, però aquesta vegada a només vint metres més enllà, que potser la bèstia grossa tampoc tenia ja gaires més forces. He retornat el formatge, ben picossat i una mica minvat, cap al rebost a sota de les lones. Però he hagut de seure una estona.
Aixó era amb cel clar. Tornem a ser a les fosques.
Ara sento veus i crits. Deuen tornar a travessar el corredor de les allaus. En un parell d’hores seran aquí. 
Com molts dies, el temps es lleva clar i esplendorós després de nevar fins les tres del matí. Neu pols fins el melic. Cap a les vuit del matí comencen a aparèixer boires al fons de la vall. Allà baix, ben lluny. Ni cas. Cap a les 9 o les 10 del matí, els primers estrips de les boires arriben al camp II i tapen als qui són treballant més amunt. A les 12 hores, indefectiblement, tot és gris o negre. Cap a les tres, ja torna a nevar. Així és la major part dels dies.
Recapacito: fins avui i després de 16 dies d’ascensió d’aquesta muntanya, podem fer aquests comptes: 1.- Dos dies de cel clar i sense nevar en tot el dia. 2.- Sis dies nevant durant tot el dia i tota la nit. 3.-  Vuit dies com el que he descrit abans amb cel clar entre la matinada i el migdia, boira a la tarda i neu a la nit. Entre dos i tres pams de neu nova cada matí, anant bé. I au!, a obrir traça nova i a destapar-ho tot. Dic entre dos i tres pams cada nit, però algun d’aquests dies de nevada intensa, al camp I va nevar més de metre i mig en una nit. Una feinada per no ofegar-nos dins de la tenda.
Plego una estona. Les pupes de les mans incordien, fan mal i omplo el paper de taquetes de sang.
......................... 
Segons els meus càlculs, que sòn uns quants milers cada minut, a partir del dia d’avui potser arribareu al campament base en qualsevol moment. Probablement entre els dies 1 i 5 de maig. Tot depèn de les plujes, dels ponts que no es poden passar, de les tonteries legals de permisos que triguen tres o quatre dies perquè és festa a Kathmandú, d’un turmell torçat que obligui a un dia de descans i patatim i patatam. Si els meus plans no fan figa, tot i que l’habitual és que els meus plans facin figa, nosaltres tindrem correu provinent del campament base els dies 29 d’abril, i 2, 5 i 8 de maig. Vull dir que el correu arribarà al camp I. A veure si hi ha pebrots d’anar-lo a buscar des d’aquí. Sempre i quan, amb la cosa d’atacar al cim, això no surti de mare i acabi en un desfet de temps, sense ordre ni concert, uns amunt i altres avall, la neu i el clima escanyant la moral i condicionant la puta realitat. Que l’home proposa, la muntanya disposa i el cop de sort, o de dissort, ho descomposa. I mira a veure que hi pots fer. Aquest temps va afegint soroll a la simfonia que aquesta expedició havia de ser.
Ja m’ho sé molt bé el que passa. Ja m’he passejat per l’Hindu Kush, el Karakorum i, ara, per segona vegada a l’Himàlaia. Si hi ha molts que volen anar amunt alhora, l’expedició no s’aclareix. Faltarà menjar i butà als campaments alts. I no hi haurà prou tendes pels qui s’enfilen i pels qui baixen i es troben i coincideixen al mateix campament. I és que no és igual assumir que toca portar un carregament que voler atacar amb la màxima lleugeresa. Hem viscut expedicions en que el cap d’expedició això ho portava mil·limetrat. Però aquest any és una mica allà va com va, parit i deixat estar. En Joan, com jo mateix, som uns negats per les coses de l’organització. En Manuel i l’Eudald, encara no estan del tot ambientats i segueixen el tren com poden per allà on va. En Pau, que tot s’ho menja, au amunt i deixeu-vos de pensar tonteries! L’Ernest tot s’ho pensa, menjar poc i païr bé, poc a poc, ho medita i ho voldria controlar. Explica el que pensa per posar d’acord a tothom però no hi posa el toc d’autoritat després del debat quan hi ha discrepàncies dels no convençuts. És clar però, que convèncer algú de que carregui vint quilos amb neu fins els collons, per un lloc on baixa una allau cada vint minuts, només per ajudar a que s’enfili al cim un altre company, no és tema fàcil. Jo no sabria ser cap d’expedició d’aquesta expedició. Potser ni de cap altre. A més a més, aquest temps escollona tota logística.
Sento veus que criden, encara lluny; va arribant algú i només poden ser els quatre que venen de dalt. Començo a preparar una sopa calenta i surto a rebre’ls. No saps com s’agraeix que algú t’ajudi a treure’t la motxilla abans del campament quan ja vas de tort de cansament... I si pot ser una bona estona abans d’arribar, millor. 

Dijous 29 d’Abril de 1982. Campament II. 5600 metres.
Capvespre.
Ja hem arribat a 6300 metres instal·lant-hi cordes fixes. El material, però, és tot a 6100 metres. Hem posat les cordes, però no hi ha hagut pebrots de tornar a pujat carregats els darrers dos-cents metres. Neu fonda, fred i foscor. Avall cap a refugi al camp II. Com més tard passem pel coll d’ampolla de les allaus, més sovint en baixen i, sense veure-hi res, més perillós és. Avall. 
Avui han arribat del campament base l’Eudald, l’Ang Temba i en Mingma. Van sortir ahir i han passat la nit al camp I. Han portat una mica més de menjar, però només un cartutx de butà. No hi ha gaire més combustible ni al campament base. 
Plego per avui. A fer una sopa potent.

Divendres 30 d’Abril de 1982. Campament II. 5600 metres.
Avui hem sabut que ja heu arribat al campament base. Daltabaix a la moral. Quines ganes de refugiar-me avall als teus braços! 
Ara soc sol, de nit, a l’iglú del camp II. Cobert amb una lona, que no hi ha manera de fer un sostre de neu o de gel. Aquesta neu pols no ho permet. Aquí si que puc encendre l’espelma sense temor, que si cau, s’apaga i no pot cremar ni la tenda ni el sac. És la primera nit estelada que veig des de que soc al camp II. Potser el tercer dia de bon temps integral en tota l’expedició. Aquí a fora, per sota de vint graus sota zero, que el termòmetre que tenim no dona per més. Vés a saber si som a trenta sota zero... Aquí, a dins de l’iglú, sense vent, amb dos espelmes enceses, amb el fogó en marxa per fondre neu i amb tot l’equip posat, s’està bé. I és que la meva missió és fer sis cantimplores d’aigua calenta. Mentida, calenta no, tebiona. Posar una cantimplora d’aigua tèbia dins del sac, és una bona manera de descansar bé, però sobretot de tenir aigua líquida per beure al matí. Tot el que sigui fora del sac és un bloc de gel. Gastar butà per fer aigua que no sigui dins del sac és malversació. Vaig fent, i les vaig portant a cada tenda, d’una en una. Les cantimplores ben tancades, però, no fèssim uns pans com unes hòsties i es mullés el sac. Aprofito per escriure mentrestant.
Avui hem baixat al camp I amb l’Ernest sota un sol que pesava com un mall al cap. Pels demés, dia de repòs al camp II i a veure si el sol fa baixar les allaus i tota la neu acumulada. Allà hem trobat les cartes que va pujar ahir dai Iem Bahadur Chetri amb una mica més de menjar i unes lones per tapar el material. L’Eudald i els xerpes, ahir, havien trobat i muntat la tenda del camp I sense problemes. L’hem deixada desmuntada, ben marcada amb banderoles de color vermell, per protegir-la del pes de la neu, que ho aixafa tot. L’Ernest i jo hem tornat cap al camp II, ben carregats i amb les cartes sense obrir. Tremolant d’ansietat. Combustible, dos càrregues més. Misèria. La cosa del menjar encara l’hem pogut espavilar, sense exprimir gens la reserva del camp I, que la deixem amb dos càrregues de butà, que vol dir aigua, i suficients glúcids / sucres per sobreviure tots una nit si cal fugir. O sigui que hem pujat txapatis, ous durs, sobres d’ous en pols, xocolata, torrons, fruits secs, muesli, una espècie de barreja de cereals i fruits secs, i quatre llaunes consistents, tipus fabada, que quedaven per allà. No té sentit pujar arròs ni patates aquí dalt, que amb els fogonets que tenim no les podem coure. Si aquí l’aigua bull a 88ºC necessitaríem més de dues hores de bull per fer l’arrós. Ni pensar-hi. No tenim tant butà.
La tornada, nevant, carregats i contra el vent, ens ha costat molt. Almenys a mi. Demà serà dia de descans per mi i per l’Ernest, a veure si acabem l’iglú. Els demés pujaran cap al camp III, que ja falta poc, amb unes càrregues lleugeres, que prou material hi ha 6100 metres per recollir. Demà-passat hi tornarem tots plegats, amb els dos xerpes i deixarem el camp III ben proveït a 6500 metres. L’Ernest i en Pau ja s’hi quedaran i els demés tornarem avall cap al camp II per no consumir allà dalt. En dos dies més podem ser tots al camp III per quedar-nos-hi. Comença l’atac final. Si el temps aguanta.... 
Si el temps fos com avui, que, lagarto, lagarto, la meva acreditada intuïció femenina diu que no ho serà, en sis dies podriem fer cim. Almenys una cordada. Quins pebrots! Fins ara res no ha estat fàcil en aquesta muntanya. De tres tendes del CI son dos destrossades i ara la que queda és desmuntada. Perquè no la trenqui la neu. Tot i així, encara n’hem apedaçat una, però no serveix per anar més amunt. Com a màxim per una persona o per fer de dipòsit de material. Aquí al CII, tot i que jo encara era al camp I, hem resistit la pitjor tempesta de neu i de vent que he vist mai. I mira que ja en porto algunes. Muntanyes de neu al voltant de les tendes i feina continua amb les pales. La tenda Salewa verda, en forma de túnel, aquella en la que vaig viure, tot solet, quinze dies a 6000 metres al Karakorum, també és ben aixafada per la neu. Apedaçar totes aquestes varilles trencades és impossible. Potser algunes si; a base d’esparadrap, els asts de plàstic de les banderoles i alguns punts cossits amb cordill. Poc o molt, serveixen per aixoplugar-nos o per guardar el material, però ni tenen ni el mateix espai ni la mateixa resistència.
El cas és que avui, és el primer dia de bon temps integral al camp II i el tercer en tota l’expedició. Demà recomencem l’atac. Pregàries i rogatives per que el temps aguanti així. El que no sé és a quin sant li toca la feina... Els xerpes ho tenen clar: el que diguin els Deus. Nosaltres demanem i ells decideixen. 
Fins ara hem fet sis intents, els primers només amb dos homes, però després altres amb cinc homes, per arribar al camp III que ha de ser a 6500 metres. Jo només he arribat a 6100 metres amb neu fins les cuixes, on hem fet el dipòsit amb tot el material, ben aferrat a les cordes fixes. Però la cordada de punta ja ha arribat i ha posat una corda fixa, fins a 6300 metres.
Demà pensem arribar al camp III definitivament. Si tot va bé. I si segueix bé, el dia 2 de maig trencaré el meu sostre de dormir alt, que ara és a 6000 metres (Karakorum) i potser el dia 3 també trencaré el meu límit d’altitud, que ara tinc allà mateix a 6300 metres. Sort. Molta sort.
Tres cantimplores més. Aviat acabo.
...................... 
Vaig escrivint d’aixó, però tinc el cor allà baix. Avui, al camp I hem trobat les vostres cartes pujades per dai Bahadur. Les cartes mostraven que ja éreu al campament base. M’ha costat Deu, ajut i una empenta per tornar a pujar amb l’Ernest cap al camp II. La crida avall era molt forta. Penso, somio o sentipenso mentre es va fonent la neu. Vaig volant per sobre de la glacera, esquivant sèracs, cap al camp base. Cada vegada començo, però mai hi arribo. Abans d’aixó, alguna cosa, sigui posar més neu al cassó, tancar més l’anorac, un dubte sobre si aquell sèrac, dins del meu cap, es passa per la dreta o per l’esquerra. O sigui que, tot i mig adormit, no volo tant com dic.
Torno a lloc. Demà em toca descans. Entre les pupes de fa dos nits i l’asmada d’avui hem decidit que em toca un dia més per descansar. Si és que es pot descansar gaire aquí dalt. No tinc pressa per anar a dormir. Pel que si que tinc pressa és per acabar aviat i baixar ràpid.
Saber que sou al camp base ha acabat d’enfonzar a l’Eudald. A mi també, però això m’aguanto i no t’ho explico. Diu que això és massa dur per ell; ho verbalitza quan ens trobem. Avui ens ha demanat que, com que ja veu que ell no està per ser alpinista de cim, que el deixem contribuir amb una càrrega enorme al camp III i després baixar al campament base. Ell s’en veu una creu i una muntanya, poques vegades millor dit, de resistir deu o quinze dies més aquí dalt. Ja sap que a sis o set hores avall, depenent de la neu i del temps que faci, hi ha el campament base i la seva companya. És ben clar que és lliure de fer el que li sembli, que aquesta expedició no és cap exèrcit no tenim cap contracte i no existeix el delicte de deserció. Només val la il·lusió i d’aquesta cadascú hi posa la seva. La que tingui.
Arribar al campament base en sis o set hores. O no. Potser quimera. Potser són dotze, si és que tenim forces per caminar dotze hores seguides amb aquesta neu pols fins el pit. T’ho explico: de vegades torno al campament a les palpentes i esbufegant, amb neu fins la cintura, només per sortir a fer les necessitats a la zona de latrines, per no embrutar l’aigua de beure. Si haguéssim de baixar potser caldria sortir tots vuit, nosaltres i els dos xerpes, descarregats, obrint camí per torns, per arribar al campament base abans de que la neu, el cansament, la deshidratació i la nit acabessin amb nosaltres. 
He escrit sobre tornar al camp II amb dificultats. El pla és pixar i cagar aigües i pendent avall. Però la neu per fondre, s’agafa aigües amunt. No et creguis, ja m’ha costat que ho entenguessin. Sembla que el personal alpinista promig no té clar el tema de la salubritat. Volen pixar i cagar on els apreti. Doncs no. Avall. I l’aigua s’agafa amunt.
Annamaria, tinc tantes ganes o més que qui més en tingui per baixar al camp base i trobar-nos. Però tinc clar que tinc un deure que supera el meu desig de baixar. No em sento lliure. Sento que la salut d’aquesta colla m’obliga, perquè en bona part depèn de mi. Ja sé que fotran el que voldran i que només em fan cas quan els hi fa mal alguna cosa. Però això no canvia gaire la meva responsabilitat. Haig de ser aquí mentre hi hagi companys penjats d’una corda o posant-la. Tant si puc fer cim jo, com si no, ja sé que em toca ser aquí i que no els puc deixar sols per si passa alguna cosa. Deu no ho permeti, però per si de cas passés, aquí haig de ser. Si jo ara baixés al camp base cedint a les ganes i al que em demana el cos, em sentiria molt malament amb mi mateix. S’em trencarien tots els miralls quan em mirés als ulls per pentinar-me. Vull pensar que tú potser estaries una mica contenta de veure’m si baixés ara. Però potser també et decepcionaries un poquet si, com un covard, deixés ara l’expedició per passar uns dies bons al camp base. És que no seria jo. No seria l’home seriós que t’ha volgut enamorar amb més o menys sort. Seria un tovet qualsevol que fa el que li agrada i no el que toca, tant si li agrada com si no. O sigui que, dur o tou, penso resistir aquí dalt amb els companys fins el moment de baixar tots, que espero que sigui ben aviat. Amb cim o sense. Aleshores l’abraçada serà més merescuda;  almenys així ho sentiré jo.
Tot això li he explicat a l’Eudald i li he dit que si hi ha un malalt o un ferit, que el cel no ho permeti, necessitaré de totes les forces i de tots els braços i les cames sans i forts per ajudar-me a baixar-lo. I qui estigui al camp base, i més sense comunicació per ràdio, no podrà ajudar. Així que ell mateix amb la seva decisió. No sé que farà però ja fa dies que està fet un flam. Som a la mateixa tenda, una vella i sòlida Jamet, però ja no surt del sac ni per menjar. Només em demana que li porti alguna cosa quan vaig o vinc. Però contribueix poc a la supervivència del dia a dia. Pala i pala. Treure neu. Feina.
El darrer dia que t’escrivia, vaig acabar dient una una cosa així “Ara els sento, ja venen”. Com que jo era al campament, vaig sortir a buscar-los entre la boira. Baixaven de 6300 metres, sense haver pogut establir el camp III a 6500 metres. L’Eudald baixava tant tocat que no podia ni treure’s la motxilla ni les botes. S’estava com un estaquirot al devant de la tenda. Treure-li la motxilla, fer-lo seure a l’entrada de la tenda. Treure-li les botes, posar-lo al sac vestit i fer un té ensucrat i calent. Ho vàrem haver de fer tot els demés. Per sort, en Pau, l’Ernest, en Joan i en Manuel es defensaven bé. Porto l’Eudald cap a la meva tenda. Després d’unes sopes, ben salades, i d’uns cafés amb llet, ben ensucrats, va poder descansar bé. Però amb això, la tirada que té cap al camp base és tremenda. Potser no resistirà aquesta tirada.    
Vaja una tonteria. Aquí parlant dels demés i qui és a punt de fer figa, física, mental, emocional, professional i vergonyosa és aquest servidor de vostè. Confesso que sòc a un pas de no resistir més. Tot és fosc i ara no parlo de la llum del dia, sinò de la llum interior. Però venen els dies de l’atac final. I per tot el t’he dit m’estaré aquí dalt, o més amunt, peti qui peti, com el ruc que sòc. Ja em sabrà greu equivocar-me, ja, però ara em sembla que m’haig de quedar. El que no vol dir que, si baixa algú, li doni totes les cartes que he escrit aquí dalt i que, totes juntes, fan un diari.
Tinc tantes ganes de saber com ha anat, com estàs, que tens de nou per explicar-me i que fas...
Ara, que podria ser que no em coneguessis. Potser ja no sòc ni semblo el qui vas veure sortir de Barcelona. La cara és una espècie de ciri pasqual o de mapa de cuir, tota llagada als llavis i al nas. El que no és llaga és crosta. La pell cau a trossos. Els ulls, sempre al darrera de les ulleres fosques, sòn enfonzats al fons d’uns forats fets de pell blanca. Els bigotis pengen, descolorits, sense esma d’aixecar-se ni amb el vent, als costats de la boca. El coll és una llaga que encara no he pogut curar del tot. El cos, prim, més que prim, escanyolit, i blanc, com de llet descolorida que aquí no hi ha qui es pugui treure la samarreta. Ronya pertot. Les mans, sòn el Museu de Les Pupes Que Sagnen, l’internacionalment conegut MuLPuQSa. Faci el que faci, sobretot cordant botes i crampons s’obren les ferides. Sagnen quan cal fer força encara que els dits siguin ben protegits amb esparadrapets. I si no em protegeixo els dits, encara pitjor. Vaja que ja pots anar demanant plaça a algun sanatori o leproseria per lepro-sarno-mierdo-puposos terminals. Sense voler ofendre ni als qui tenen sarna ni als qui pateixen lepra, cosa gairebé extinta a les nostres consultes, però que encara sòn noms amb càrrega històricoemocional.
Per cert, i parlant dels crampons. En primer lloc que no els necessitem gaire. Aquesta neu tova, si ens baixa del cel un cop de sort, ens arriba a mitja cama. Però, si el cel no ens dona aquest cop de sort, o sigui, que tenim mala folla, la neu ens arriba fins als pebrots, per dir-ho clar i català. Si el temps té mala llet, la neu pot arribar a l’entrecuix. En tots dos casos els crampons fan més nosa que servei. Millor foren unes raquetes pels qui no dominem gaire la cosa de l‘esquí. I en segon lloc, que en els pocs passos sobre glaç, prop d’esquerdes o zones de glaç pur ben allisades per les allaus, els crampons no m’han caigut – sortit de les botes cap vegada. Que abans se m’escapaven de les corretges a cada tres cops de peu sobre dur. Ara, amb aquell pedaç que em vas fer als cobrebotes/paraneus, no s’han escapat de lloc cap vegada ni amb les potades per clavar les dos puntes al gel viu. Les corretges queden més estretes i no s’escorren cap als vorals. 
I parlant de més coses fetes a casa. La gorreta de mariner americà que tenia i que la mare m’hi va posar una ala tot al voltant per tapar del sol coll i barres, és molt competent. És clar que tapa el que tapa, ni el pit ni l’esquena.
Una pega. Un petit drama emocional. Amb la cremada del coll de fa uns dies, m’he hagut de treure la cadena amb la medalla que em vas regalar, perquè em feia molt de mal. Especialment quan el sol l’escalfava. La guardo amb molta cura i tan bon punt la pell millori la tornaré a portar. Ja sé, ho sé molt bé, que a dins de la caixeta de la medalla hi ha flors de romaní de la nostra terra mediterrània i una petita ferradura d’or perquè em porti sort. Amb això compto. Que sàpigues que si no és penjada al coll, sempre és amb mi. A la motxilla o a les butxaques.
Es va fent tard i la temperatura baixa com una pedra que caigués del cel. A les nits tapades, nevoses i boiroses hem arribat als 20ºC sota zero al camp II. Deu n’hi-doret per ser a finals d’abril. Amb una nit clara i estelada com la d’avui, potser seran 30ºC sota zero. Però no tenim tant termòmetre per mesurar-ho. El meu termometret de vidre i alcohol arriba només a 20ºC sota zero; més enllà queda desaparegut l’alcohol de color blau i és com si no hi hagués termòmetre. Encara sort que el vidre és dins d’un tub d’acer ben sòlid que només treiem per mirar el vidre. Aixó el fa més pesat, però més resistent, que un termòmetre de vidre en una motxilla atapeïda és com un no res de res i peta a la primera descàrrega de motxilla d’un alpinista cansat. O sigui que, si farà tant de fred, potser em caldrà dormir amb calçotets i samarreta com el meu avi. De fet, ja fa dies i dies que ho fem.
Tinc, per fi, menjar en abundància a l’abast de la mà. Entre l’Ernest i jo hem pujat més de vint quilos de suministres. Tot menjar, vaja, que el combustible va escàs. Ens hem atipat com feia dies que no podíem. Sopes espesses amb un sobre de sopa de xampinyons, molles de pa esgrunat, que aquí no es llença res, una llauna de mandonguilles i un sobre de pernil ben esmicolat. Contundent. Té ben ensucrat per beure, galetes amb melmelada, xocolata i concentrat d’ametlles. Per acabar un cafè de sobre amb llet en pols. Ah! I mentre es preparava tot, unes torrades amb mahonesa com aperitiu. Treure el ventre de pena que cada dia estem més escardalencs. Aquests dies, amb la nevada de més de dos metres, anàvem ben racionats. Si fes sol, encara podríem trobar la tenda del camp II anterior, amb més butà i més menjar. Que pujar-ho fins allà, bé que ho vàrem pujar a l’esquena i allà s’està, encara que amagat.
Tenia una pena. Tinc una pena. Al camp I, quan hem sabut que ja éreu al campament base, no teníem ni un mal paper ni un llapis per escriure unes frases que us baixés en Iem Bahadur, que nosaltres li diem dai (germanet) Bahadur. He tornat a pujar amb una motxilla que em pesava el doble del menjar que hi portava. Poca excusa em calia per escapar-me avall cap al campament base. Però no podia deixar que l’Ernest anés sol per la glacera amb una càrrega inhumana. Merda i merda de sentit del deure! Una queixa cap al cel: no em podíeu haver fet una mica menys responsable? Un xic més barrut vaja, que m’ho passaria millor...
Senyor Freud, i una mica menys de Super-Ego i més Infra-Ego? O sigui, desplaçar la cosa cap a la part humana emocional i no tant a la intel·lectual / racional...
M’estic refredant i estic gastant massa butà amb el fanal, que de vegades l’utilitzem aquí per cuinar a l’iglú quan volem veure si la neu ja és fosa. Les espelmes tremolen molt pel vent i no fan prou llum. Potser resulta que vas escalfant l’aigua ja fosa, cosa inoperant perquè després es glaça en minuts. Només vull aigua lìquida i omplir les cantimplores. Apago el fanalet de butà. Torno a les espelmes. Darrer viatge. Portaré alguna cosa per menjar i beure a l’Eudald i em posaré al jaç a la mateixa tenda. Demà seguiré escrivint, que espero tenir força estona, a més a més de preparar càrregues per demà-passat, assecar tot el meu equip, que encara és moll i apilotat a dins de la tenda, que avui, primer matí de sol en molts dies, no he estat aquí per fer-ho. I l’equip mullat té el problema greu de que la relació pes/protecció tèrmica s’escollona. Pesa un ou més i no escalfa gens. La idea és pujar demà-passat ja a dormir al camp III com a segona cordada de recolzament. Teòricament, l’Eudald és el meu company de cordada. Potser la Regina m’odiarà pel que dic, però miraré d’anar-lo animant. Penso que després ell mateix es trobarà més a gust si es queda amb nosaltres. Deu faci que no la cagui amb aquesta decisió.
Bona nit Annamaria. Cuida’t molt i molt al campament base que ets molt important. Jo ja m’espavilaré per cuidar-me i tampoc penso fer cap bestiesa afegida. Vull dir apart de la bestiesa de ser aquí dalt amb aquest temps. Si arribo al camp IV ja estaré més que content i, la resta, serà propina. Fins demà.

Dissabte 1 de Maig de 1982. Campament II. 5600 metres.
S’ha amagat el sol ben d’hora. Ni assecar la roba ni res de res. 
Ha arribat l’Eudald de l’intent cap al camp III. Neu tova, cap visibilitat i allaus per cada canal. Poc després, els demés també m’han comunicat per la ràdio que també tornen. No hi ha pebrots de seguir més amunt. Ja us ho explicarà l’Eudald aquesta tarda, com ja escrivia i m’olorava ahir, després d’un té reconfortant, ha pres carretera i manta i ha començat a baixar sol per la glacera amb el cap posat en arribar aquesta nit al campament base. Deu l’ampari que no ho té fàcil. Diu que tornarà a pujar demà-passat. Ja es veurà. Tot plegat, això em destrossa. Baixaria amb ell si no fos pel que ja et deia ahir. Senyor, senyor, una mica més de penques, menys orgull i més capacitat d’autoconvèncer-me, que bé que m’anirien. Podria posar l’excusa de no deixar-lo baixar sol per la glacera amb aquest temps. Però sonaria tant a música d’excusa... A més a més, afegit a aixó i a sobre de tot, resulta que avui tampoc hem arribat al camp III, i amb la neu que va caient, demà tampoc serà possible. Si avui baixaven avall tots els sèracs, demà serà igual o pitjor. Merda perquè no ho engego tot a rodar i baixo jo també i també dic que ja tornaré a pujar demà-passat!
Annamaria, escric això i tremolo de ganes de baixar al campament base. Però ahir, els companys més veterans, tot xerrant, van comentar que no esperaven que jo els fallés i que els deixés sols aquí dalt.  D’altres, potser si que s’ho esperaven... però no de mi. No els puc decepcionar, em comprens,oi?
He hagut de plegar, perquè m’he posat a plorar. Li dono aquesta carta a l’Eudald i que la baixi al campament base. Potser la podràs llegir aquest vespre.
Fins aviat,

Camp II. 5.600 metres. 2 de maig de 1982
Anna, 
Com estàs?
Ara tinc molt poc temps per escriure perquè en dai Bahadur baixarà ara al camp base quan arribin els xerpes, que han fet mitja jornada. Els hi demanarem que l’acompanyin fins el camp I. I ja es va fent tard. Sort en tenim d’aquest xicot cepat, que jo començo a tenir els peus nafrats (és un eufemisme per no dir les cames trencades i el cul pelat) de baixar 1800 metres cada dos dies i pujar-los carregat l’endemà. Un dia amunt i un altre avall; sense repòs. En dai, ens ha portat moltes coses necessàries que encara no he revisat. Vas llegir les cartes que et devia baixar l’Eudald ahir? Em moro per baixar al camp base, però no puc.
Avui estava fort i obria traça amb neu fins a la cintura. Hem arribat a 6.100 metres. Allà hi havia un camp III provisional. Però quan hi hem arribat el niu de material no hi era. Una allau s’havia endut el dipòsit del que havia de ser el campament III una mica més amunt. 
Ho hem perdut tot. Hem perdut la tenda, el menjar, els piolets i el combustible. I la feina feta. Era un lloc massa exposat, reconeixem-ho. En un rampell de ràbia, hem pujat tot el que carregàvem fins a 6400 metres, un lloc aparentment més segur, on s’ha establert el camp III. Però no hi ha suministres suficients...
Per sort, tots estem bé.
Ahir a les 8 hores, intentàvem connectar per ràdio amb vosaltres al camp base, però amb aquestes ràdios de fireta, no hi va haver manera.
Ara, segur que necessitarem molts suministres del camp base si volem continuar l’atac. Aixó si és que no segueix el mal temps i la mala ratxa que portem, que sembla que haguem trepitjat matèria orgànica pudent amb les botes... 
És molt important que intentem connectar per ràdio amb el camp base. Aquí tenim poc menjar i combustible. Ho provarem cada hora, pel canal B a partir de les 14 hores, que abans d’aquesta hora serem penjats per allà dalt. Poseu bateries noves, que al camp base n’hi ha. És possible, que en Pau i l’Ernest, des del camp III puguin connectar amb vosaltres. Recorda-li a l’Eudald que quan intenti comunicar ho faci des de l’stupa que hi ha dalt del turó. Hi vàrem anar plegats fa uns dies. Des d’allà hi ha d’haver línia recta amb el camp III.
Annamaria, no saps com vull baixar al camp base amb tú, però no ho faré fins acabar amb la feina. Tal com pujava avui, ja veia el cim fet en quatre dies. Ara tot ha canviat.
Estic cansat. Quan he vist, des del camp III, que en dai Bahadur arribava al camp II, he baixat del camp III tot sol a tota castanya. Corda fixa avall com qui rapela. Per sort l’he atrapat i li puc donar aquesta i altres cartes.
Fins aviat.
Ton

19 hores. Capvespre. 
S’horabaixa. Ve la foscor i el fred. I la pena.
Ja he fet totes les cartes que ha baixat en dai Bahadur, per l’oficial d’enllaç, l’informe pel govern i per enviar a la premsa a Barcelona. Ha, ha, és un tip de riure, tant de córrer corda fixa avall! Potser si que avui arribaran al camp base, però no seran a Kathmandu fins d’aquí a deu o dotze dies. I arribaran a Barcelona en quatre setmanes més, amb una mica de sort. 
He esbroncat, una mica a en dai. En teoria no té permís per pujar al camp II sol. Però, és clar, ell és chetri i no xerpa. És portador de baixa altitud i cobra la meitat que els portadors, els xerpes, de gran altitud. “Sorry, doctor sahib, but i found letters in camp I, still early morning, good weather anb I tried to carry it up. Just to help. May be, next expedition, I could reach to be high altitude porter?”. I que li has de dir... bé ha d’alimentar a la família...
Els dos xerpes l’han acompanyat avall una estona, almenys fins els 5000 metres, que és fins on en dai té permís per pujar. Des d’allà, el camp I és a la vista, quan és a la vista, i el corredor que mena al bosc a cop de pedra.
I perquè dic que els xerpes han fet mitja jornada? Perqué qui va de cap de corda i qui posa la corda fixa sempre és un membre de l’expedició. Ells carreguen, però van al darrera. Avui, amb la neu fonda i l’embolic de l’allau, s’han aturat molt abans que nosaltres. Càrrega a lloc i baixar darrera meu quan, esperitat, m’espenyava avall per les cordes.
Escrites totes les cartes de l’expedició amb els encàrrecs i notícies, t’escric més tranquil, a la tenda, mentre engego una pipa. Una estona de pau.
Avui ha estat un dia dur com ja deus saber en part per en dai Bahadur, si és que ja ha arribat al camp base. Hem pujat, i jo com un rei, al niu de material que era a 6100 metres i hem arribat a un pla a 6400 metres on hem muntat el campament III. 
No l’hem pogut equipar del tot. El niu de material, o camp provisional, era destrossat. Millor dit, escombrat per una allau. Allà hi havia almenys 9 càrregues, uns 120 kg de material. Carregat a l’esquena pas a pas. Mierda pues. Només hem recuperat tres piolets, uns metres de corda fixa i la càmera de cine. O sigui el que era més amunt, clavat a la roca i lligat a la corda fixa que continuava amunt fins els 6300 metres. La resta penjava d’allà, més avall, també lligat a la mateixa corda, dins de bolics, bosses i farcells. Hi havia menjar, perols, fogons, encenedors, bateries, propà i una tenda. Potser la més competent de totes. La corda trencada, que no tallada ni arrencada de la paret. Avall que fa baixada. D’aquest niu en avall ni material, ni res de res. Sort encara que era en una diagonal i s’han preservat les cordes que hi havia fins a 6100 metres. Allà mateix.
Caldran més càrregues de menjar i combustible per donar suport a una cordada que s’enfili al cim. En tot cas, el que hem pogut recuperar, el que pujàvem i la càrrega dels dos xerpes, ja sòn a 6400 metres. Uns 60 kg que inclouen dos tendes, dos fogons, menjar i butà. Mal comptat. 
He baixat sol i treient fum per les cordes fixes, com un llamp, per poder donar l’avís a en dai Bahadur que ja vèiem que s’anava acostant al camp II. T’explico el pla perquè l’Eudald no faci l’orni, que el necessitem aquí dalt.
Tenim butà per sis dies. Això vol dir que demà atacarem, una mica a la desesperada, emportant-nos gairebé tot el menjar i el combustible del camp II. Si torna a fer el més petit mal temps que ens endarrereixi, tot fracassarà. 
Lamentablement, les comunicacions per ràdio amb el camp base, està vist que no carrulen. Ni des del camp II, que queda amagat de la vista, ni tampoc des del camp III que és gairebé en línia recta amb el camp base. De tota manera, ho provarem cada dia, a les 7 del matí, quan ja portarem un parell d’hores carregant amunt i després a les 2, les 3 ó les 4 de la tarda, quan ja serem als campaments. Intenteu connectar perquè potser dels dels camps III, IV ó V s’arribi a poder comunicar amb el camp base.
Necessitem molt i molt que al CII hi hagi una persona per fer d’enllaç i comunicar per ràdio; l’Eudald seria la persona i els dos xerpes per si calgués ajudar-nos a baixar. 
Demà, l’Ang Temba i en Mingma ens ajudaran a pujar material fins al camp III i demà-passat baixaran al camp base a descansar amb aquesta carta. Si avui som a dia 2 de maig, els dies 5 ó 6 de maig, ja poden tornar a ser aquí amb tot el que he dit.
Quan tots ells pugin del camp base cap al CII, s’han de pujar obligadament el menjar i els fogons que necessitin des del camp base, que aquí al camp II no hi deixarem pràcticament res. Quedarà desmantellat. Només queden les tendes i l’iglú. I el mínim de supervivència per si cal fugir. Nosaltres tirem amunt amb un piano a l’esquena, però ells també hauran de pujar amb un piano de cua a coll (un armari mirall, potser més aclaridor?) del camp base al CII. Necessitem a més a més, que pugin combustible suficient per fer aigua i menjar per quan tornem de l’atac, ja que probablement baixarem amb alguns homes tocats. Jo el que més, ja es veu ara. Aixó vol dir, ja que no queda gens de propà ni gaire butà, algun fogonet de petroli dels que utilitzen els nepalesos al campament base, amb el bidonet corresponent de ídem. És el que tenim.
Si tot plegat no pogués ser, feu el màxim que es pugui i que vagi pujant algú al camp II per poder parlar per ràdio i organitzar la retirada.
Quan llegeixis això, probablement ja seré escalant amunt per arribar al camp IV a 7000 metres. No sé si hi podré arribar o si hauré de tornar, sol o acompanyat. En tot cas, mentre hi hagi una sola cordada per aquí dalt, no baixaré al camp base.
Tinc molta por de que no et sembli bé. Pots pensar que l’Eudald bé que ha baixat quan ha arribat al camp base la seva companya. Quan t’ho vull explicar se m’escapa alguna llagrimeta. Potser és que sòc el metge de la colla, o potser és pel sentit del deure expedicionari, però no puc baixar i deixar als companys aquí dalt. No puc, encara que cada mirada a la vall vol foradar la glacera que em tapa el camp base.
Avui ens han arribat, amb en dai Bahadur, les vostres cartes. Tots estàvem entre rialles i plors. Per sort, ja no ens fa gaire vergonya tot plegat. Patir, fred, esforç, gana i por uneix molt. I veure’ns el cul cagant en comunitat, encara més.
Maleït Manaslu! Anna, només vull baixar volant. Un petó ben dolç.

INVENTARI MENJAR CAMP II. 2 de maig de 1982.
Tenim un iglú, tres tendes i el material personal d’abric i d’escalada per vuit persones.
Fogons: 4
Càrregues propà: 22. Aqui dalt cada càrrega dura unes 5 – 6 hores. Uns 12 litres d’aigua per càrrega si hi posem neu. Si és gel és diferent. O sigui 264 litres, uns 38 per barba si no fa figa cap càrrega, que qualsevol error en la maniobra, fa perdre part del gas o la bombona sencera. Justet per 10 dies... Uns 3,8 litres d’aigua per home i dia incloent sopes i menjar. No és gaire.
Llaunes consistents (raviolis, sardines, tonyina, fabada, etc): 17.
Bosses ous en pols: 54.
Sobres sopes: 36.
Sobres puré patata: 23.
Sucre: 250 grams en un pot humitejat. Aprofitar amb cura. No transportable.
Mel i melmelades. Pots 100 g: 6.
Oli. Terrines de 5 grams: 5.
Sobres cafè o té: 56.
Embotits. Sobres 50 grams: 20.
Pa: No. Zero.
Galetes, caramels, fruits secs i ganyips: No. Zero. Finis coronat opus. I mira que d’aixó en teníem molt pensant en l’atac... Tot perdut.
Llet condensada.  26 tubs.
Amb això haurem d’aguantar vuit homes durant deu dies. El més preocupant és el butà per fondre neu i poder tenir aigua per beure. Amb aquesta gelor, una de cada tres o quatre bombones no tanca bé quan la posem i perdem bona part o tot el gas.
Al campament III hi ha una mica més de menjar i dos cartutxos de butà. Poca cosa. Quatre sopes, un grapat de caramels i unes bosses de cacahuets. Demà en pujarem més.
NOTA 2017: amb aquesta llista, set homes van resistir la tempesta des del dia 2 fins el 12 de maig entre els 5.600 i els 7600 metres.

Dilluns 3 de Maig de 1982. Camp III. 6400 metres. 
Hi arribem set homes amb els darrers suministres. Hi fem nit en Pau i jo. Els demés tornen al camp II. Tarda boirosa, però neva poc.

Dimarts 4 de Maig de 1982. Camp III. 6400 metres. 
Nit freda i estelada, sense neu nova. Al matí, en Pau i jo obrim traça fins als 7000 metres en recerca d’algun lloc per muntar el camp IV en condicions. Marquem amb banderoles i tornem al camp III. Poca càrrega. El trajecte és un camp de neu. Matí de sol. Tarda boirosa. Al vespre arriben l’Ernest, en Manuel i en Joan. Ja som cinc homes aquí dalt. Els dos xerpes han baixat al campament base pel seu descans reglamentari, com era previst.

Dimecres 5 de Maig de 1982. Camp III. 6400 metres. 
Hem pujat al camp IV, a 7000 metres, tot el que hem pogut. S’hi han quedat l’Ernest, en Pau i en Joan. En Manuel i jo hem tornat al camp III. Demà anirem avall, que no podem consumir el poquet que hi ha, no fos que es necessités per la retirada. Aquests dies, poca escriptura. Quadern de bitàcola mínim, que no hi més pebrots. Només consignar l’espectacle del naixement del dia, amb el cel clar i el sol vermell ixent a les matinades desde l’altitud dels més de sis mil metres. Transparència. Simfonia de llums. Feixos de llum del sol baix que es pentinen amb les muntanyes de l’Himàlaia, que en aquesta hora, sòn més altes que el sol. Només poder veure això ja és... Respirar a fons, rítmicament, el temps i el moment.  

Dijous 6 de maig de 1982. Camp II. 5.600 metres. 
Escric ajagut al sac, somiant en com estàs i en el que fas. Hauré de confessar-ho. Fa dies que, escalant o treient les tendes de la neu, vaig somiant despert en allò que deus fer aquí baix al campament base. A només un o dos dies de marxa d’aqui. T’envio missatges mentals, però no sòc prou hàbil per rebre els teus. Deuen pujar del fons de la vall, lliscant pel glaç i les roques. Els meus pensasentiments segur que cauen a plom o rodolant, des d’aquí dalt cap al camp base al costat del riu. Només escric als vespres, quan em poso al sac, vigilant l’espelma, no tinguéssim una desgràcia, que aquí tot és de nylon i crema com l’esca. El llum frontal ni pensar-hi, que les bateries duren poc i s’han d’economitzar per quan tenir llum és ineludible.
Sòc a la tenda amb l’Eudald i en Manuel. L’Eudald ha arribat aquesta tarda amb els dos xerpes. L’Ang Temba i en Mingma sòn a l’altre tenda. Penso que potser demà-passat baixarà algú al camp base i et portarà aquestes cartes que vaig parint amb dolor.
T’explico la situació. Mal temps. Temps gris i negre. Neu per l’amor de Deu. Ens cobreix les tendes i cal sortir a treure-les del fons del cràter, dos vegades cada nit si no volem quedar coberts de neu i ofegar-nos. Feina continua. Si pugem, les cordes fixes sòn sota tres pams de neu pols glaçada i endurida i tenim més feina a treure-les que a posar-les noves. Però com que no tenim més cordes, s’ha acabat la discussió. Almenys no fes vent...
En Pau i jo, el dia 3 de maig, després de la catàstrofe de l’allau al camp III, amb el que poguérem carregar, vàrem muntar un camp III en millors condicions, a un lloc menys perillós a uns 6400 metres i allà vam passar la nit. Bé, menys perillós és una comparació, que tot aquest vessant és com una ratera. El dia que baixi tota la neu caiguda, arrossegarà tot plegat fins a tres dies lluny més avall d’aquí. L’endemà, dia 4, vàrem obrir traça fins als 7000 metres en recerca d’un lloc pel camp IV.
El dia 5, entre els cinc, es va muntar el camp IV a 7000 metres. Hem decidit atacar per la pala de neu que ens queda al devant, en diagonal cap a l’esquerra, en lloc d’anar per la via habitual, que és cap al collet i el corredor de la dreta. Seria més segur, és clar, però és més llarg i no tenim suministres suficients. Intent enfollit amunt a veure si l’encertem. Avui hem baixat en Manuel i jo, des del camp III fins al camp II. Per sort baixàvem un tros de corda sobrer, perqué les allaus s’han emportat la major part de les cordes fixes que havíem posat als passos arriscats. Ràpels i ràpels. Tot eren esquerdes noves, sèracs caiguts i pales de neu inestable que es mouen només tocar-les. Hem arribat cansats però sense novetats; ara m’en alegro molt de ser aquí, d’haver deixat enrere aquest mal pas i no haver-hi de tornar a passar. Excepte que hi hagi una desgràcia, és clar.
Sòm a la tenda, va venint el capvespre i sentim tal quantitat d’allaus que pateixo pels tres que sòn allà dalt, encabits a la tendeta de dos que tenim al camp IV. Pateixo perquè, precisament, en aquesta ruta per on estem pujant, l’any 1969, un allau es va emportar 16 membres d’una expedició coreana. I hem agafat aquest camí.
Però amb els embolics amb el nostre centre excursionista, la ràbia de no tenir cap ajuda i aquella pruïja, aquell delit de que el nostre grup ja ha pujat un vuitmil i no ens acovardim fàcilment, hem pres aquesta decisió. La veritat és que a mi aquests passos em fan més por que una fragata de moros. Alea jacta est. A veure que en sortirà dels daus que hem tirat. El resum és que, per aquí, encara no hi ha pujat ningú.
Per aquest rotllo de les allaus i per l’altitud he passat tres dies entre els 6000 i els 7000 metres bastant dolents, excepte els dos primers. Costava dormir, o més aviat, no he pogut dormir gens i tinc la boca i les mans plenes de pupes diverses. Precisament, la culpable d’aquesta mala lletra, que ja saps que servidor és un cal·lígraf de concurs, és una pupa molt lletja al dit gros de la mà dreta, la mà tonta, d’aquelles que surten amb el fred i l’altitud.
Ara sembla que tot això ja es vol acabar. Segons els nostres plans, l’Ernest, en Pau i en Joan poden arribar avui a 7600 metres i demà-passat fer cim. El dia 9 al camp II i el dia 10 tots al camp base. I, si hi hagués sort i per no consumir les darreres provisions encara podria baixar un dia abans.
Aquest tema, però, em té negre. Garbuix de pensar, sentir i somiar.
Jo ja provo de ser equànime però m’enfilo i em perdo per aquests pensasentiments sense poder-ho evitar. És que, son tantes hores a la tenda, aguantant la neu que ens va tapant i el fred que cala els ossos! Cada hora, o l’un o l’altre s’ha d’eixorivir, calçar i vestir i ha de sortir a treballar mitja hora amb la pala. Tantes hores aquí empresonats ens van embrutint i tornant obsessius amb el que ens roda pel cap. Tantes hores estirats al sac... El fred, la mullena i la gana es barregen amb els somnis. La realitat amb els desitjos. O tot plegat eren només sentipensaments? O potser sensacions somniades o realitats oníriques? Tot plegat es barreja amb les obligacions ineludibles de sobreviure aquí dalt, una vida miserable sense épica ni glamur, i amb estones de consciència lúcida. Lucidesa dura, però gratificant. De tant en tant l’intelecte sembla prendre el control, però només fins a la següent caiguda entre les boires de la semirealitat. Jo ja veig que l’Eudald només pensa en tornar a baixar, tot i que ell ja ha estat al camp base i ha tornat a pujar fa poc. I també veig que els qui sòn allà dalt, encara més amunt, cada dia pregunten per ràdio detalls de la seva salut. I com que la salut és bona, això només significa angúnia i ansietat. Por, vaja. Per tant em toca fer una mica de puntal de la moral. Saben que si m’expliquen una de gruixuda, res de tonteries de llavis tallats i deposicions urgents, i parlo només de salut, els manaré baixar treient fum de la neu i les botes. A la més petita alarma. Que em fessin cas o no m’en fessin, seria un altre tema. Servidor és el metge i recomana; no sòc el cap d’expedició. Però haig de ser aquí, que des del campament base no em podria comunicar i encara menys pujar en un dia. I jo, quan penso/sento/somio, tot sol, en aquell estat entre dormir i despert de les hores d’altitud, només cerco excuses per baixar al camp base. Però quan recupero una mica el raciocini i el cap clar, Annamaria, cap excusa em sembla prou potent com per abandonar als companys aquí dalt i tocar el dos cap al camp base, que és el que em demanen el cos i l’ànima. Sobretot perquè allà hi ets tú, o sigui que allà es a casa. I a més a més perquè això és molt dur i ens estem jugant la vida.
Anar cavil·lant.... Quan escric, puc mantenir el cap més clar. Si la ràdio funcionés amb el camp base, podria baixar i tornar a pujar si em necessitessin, però això és un parlar. O millor un escriure, vaja. Es perdrien dos dies entre rebre la petició d’ajuda i arribar aquí; potser ja no hi podria fer res. I aixó anant bé, perqué amb la neu caiguda, sense menjar ni propà, potser no podria tornar a pujar en només dos dies. No pot ser. No ho puc fer.
Ja ens queda poc aquí dalt. Poc temps però no sé quanta neu, fred i gana. Per cert que aquesta sang que va cobrint el paper, ve de la maleïda pupota del ditot dels pebrots. Si m’entesto en escriure, sagna quan agafo el llapis. Però si no escric entro als nimbs onírics i em perdo. No puc mantenir la lucidesa amb les cames dins del sac, el menjar i el gas racionats, sense poder sortir de la tenda més que quan és obligatori. O feina de pala o pixar i cagar. O cap a l’iglú, que fa de centre social quan acceptem gastar una mica de butà per fer una sopa o beure alguna cosa. Que ja ho fem coincidir tot plegar en la mesura que podem. Foscor, humitat i brutícia. Apa, doncs, a escriure; vigilant l’espelma. On ets, lucidesa? Escric fent giravolts, com pensaments en cercle, només per mantenir alguna neurona activa.
Per cert que pixem poc. Dos vegades al dia per barba i, amb la de cagar, potser tres. Segur que anem curts d’aigua. 
Confesso que el que em fa autèntic terror és pensar que passi alguna cosa seriosa allà dalt i hagi de tornar a pujar cap al camp III, per les restes, el que quedi, de les cordes fixes, després de les nevades i les allaus d’aquesta tarda. Espero que no passi res.
Em queixo de tot. La veritat és que aquí al camp II, baixant d’allà dalt, dintre de tot, és un oasi de pau i descans. Neva i el dia és fosc com la nit. Però neva suament i amb sortir mitja horeta cada dos hores a treure la neu, n’hi ha prou. Ara no fa vent i no hi poden arribar les allaus. Pau. A més a més, racionat, però tenim xoriço i algunes llaunes de fabada. Luxe asiàtic. A més a més, a aquesta alçada puc dormir millor. Glòria. 
Ràfegues de pensament passen pel cap. Si va tot rodat, en tres o quatre dies més, ja sense més riscos, podria tornar cap al campament base. Ràfega d’alegria amb llum de sol dins del crani. Venen núvols dins del cap, però... això serà si tot va bé. És clar que, si no anés bé, també haurem de baixar, que no hi haurà ni tiberi ni combustible per gaires dies més. Però aquests esclats de pensament, mig somiats, d’imaginar-me baixant cap al campament base, sense aquella angoixa d’haver de tornar a pujar, em fan un d’aquells calfreds de plaer. Una tonteria diré, però és un calfred de plaer amb aquella pell de gallina com passa quan pots pixar després de moltes hores sense poder fer-ho, tot i tenir-ne moltes ganes. És com la hòstia a tot el cos.
Aterritzo; abruptament. Passa que resistir aquí quatre o cinc dies més es farà molt llarg.  Si cada minut és una eternitat...  Que llarg serà i que lluny és encara tornar.
Per la teva carta ja veig, però, que al campament base la situació tampoc és agradable. Em sap molt greu que no t’ho passis bé. Sovint em sento culpable per ser aquí dalt i no baixar volant al teu costat. Però si baixés, encara em sentiria més culpable de deixar als companys. De fet, ara ja no hi ha temps de baixar i tornar a pujar una altre vegada. Ara ja és a caixa o faixa en els quatre o cinc dies pels que tenim menjar. I si em necessiten aquí dalt serà demà o demà-passat.
Recony de ferida al dit! Sang i més sang. I dolor, tot i que és fred com la neu i la medicina diu que amb el fred, la sang s’hauria de coagular.
Anna, passat-t’ho el menys malament que puguis, que ja sé que també fa fred, que el menjar és escàs i que el personal allà baix no destaca precisament per ser uns beatífics col·laboradors. En pocs dies ja podrem fer carreres per baixar quan tots siguin aquí sans i bons. Som a un cop de pedra, no gaire lluny; gairebé puc veure el campament... Ha estat una mala planificació o un mal resultat de l’expedició. Fallada grossa. Si haguéssiu arribat una setmana més tard, tot seria més fàcil. O si haguéssim acabat ja. Ara per ara, aquí dalt penjats, em temo alguns reconveniments o, diem-ho clar, unes bronques a l’Eudald per haver-nos deixat sols aquí dalt en el pitjor moment per baixar al campament base a veure-us. Aixó ha fet allargar les coses i facilitarà algunes cares llargues quan baixem. De fet, admirat estic. Ja es veu que no tots som iguals. Hi ha qui no té remordiments per haver baixat al campament base quan vàreu arribar les noies, sinó per haver deixat sola la Regina al campament base. I jo preocupat per l’assistència als companys i pel meu deure i que no he gosat baixar-te a veure... 
Però no, no veig el campament base. Només hi ha foscor blanca. Mitja tarda i haig de fer llum amb una espelma a dins de la tenda. 
Si tinguéssim temps clar, podria anar fins al final del pla on és el camp II i veuria el fons de la vall del Buri Gandaki. Aixó si, amb neu pols fins el pit. Però tampoc no veuria el campament base. Queda massa a la vora, com si fos sota una gran panxa, que jo no puc amagar. Seria sota meu però no el podria veure. Desenganya’t, però, no hi ha pebrots per sortit de la tenda més del que és imprescindible. O per necessitats fisiològiques innegociables o per aixecar la tenda que va quedant colgada de neu i ens ofeguem. Anem treient la neu que ens colga, però dos vegades per dia, hem de canviar la tenda de lloc. Anem treient i treient neu i en quatre o cinc vegades, la tenda és al fons d’un cràter i no hi ha pebrots de treure tanta neu d’un forat tan fons. Cada palada retorna al fons i fa l’esforç inútil. Millor canviar de lloc la tenda i tornar a la superfície. 
Torno on era. Que hi foto aquí dalt si tú ets allà baix? Cadascú s’ho munta com vol o com pot o com el deixen. Però jo sòc incapaç de mancar al compromís amb aquesta patuleia; encara que tingui molta por de que en el fons, encara que no m’ho diguis a la teva carta, m’estiguis maleïnt per no baixar volant a fer-te costat. Em fa molta por; però no hi puc fer més. Ha sortit així.
L’esperança, comptada dia darrera dia és que aixó s’acaba i, si no hi ha grans canvis, per mi ja s’ha acabat l’escalar i el perill. Aguantaré aquí al camp II mentre tingui una mica de menjar i de gas.
Per altre banda estic content; he batut els meus sostres d’alçada anteriors. El d’escalar de dia i el de dormir de nit. Hauria pogut seguir als companys cap al cim si no fos per tres detalls. Un és la neu fonda fins a la cintura, que em deixa asmat fins i tot al Pirineu. No sóc l’atleta que voldria ser. El segon motiu és el piano de cua inhumà que pujava a l’esquena per muntar el camp IV. Algú havia de carregar-ho i era millor que resservèssin forces els més forts. Vaig arribar capolat i asmat i em vaig haver de quedar mitja hora estenallat al terra abans de poder-me aixecar ni per beure una mica. El tercer motiu és que ja sabia que eres al campament base i només volia que lliurar-me de riscos i acabar aviat. És clar que, si m’hagués volgut quedar a dalt, també m’haurien dit que no, que quatre mengen i beuen més que tres, o sigui que no hi havia discussió; els menys forts i menys motivats, cap avall. O sigui en Manuel i jo.
Confesso però, que em va costar una mica i que gairebé em decidia per quedar-m’hi. Hauria hagut de tornar al camp III a per les meves coses, i pujar una altre tenda i més gas, que les coses estaven comptades per una cordada de tres. I una vegada carregat amb un altre piano a l’esquena, tornar a pujar ben sol al camp IV. A veure si els atrapava... Un negoci poc comercial vaig pensar...
I el filius putae màximus d’allau que es va emportar les tendes més lleugeres, el propà que crema millor i que pot fer aigua amb menys bombones que el butà, el menjar liofilitzat que no pesa...
Escric per no pensar, i dono voltes i més voltes a dins d’aquesta tenda canadenca. La Jamet. La tenda és sòlida, antiquada i de cotó. Per tant és molt pesada. És isotèrmica i no és impermeable, o sigui que a dins condensa poc. A les tendes Pamir, impermeables, et lleves ben nevat de la condensació de la respiració. O sigui que, impermeables, però et lleves ben mullat. La tenda és plantada sobre la neu. Piolets, esquís, banderoles i motxilles plenes la mantenen dreta contra el vent, que amb aquesta neu pols no hi ha piquetes que valguin. Fred, humitat i gana. Però, sobretot, malenconia i lluita per viure. El que inclou mantenir la lucidesa. No podem dormir gaires hores si no volem que ens colgui la neu. Estem en Manuel, l’Eudald i jo al camp II i l’Ang Temba i en Mingma a l’altre tenda. O potser ja ho havia escrit? L’iglú que hem fet, on tenim els fogons i el menjar, ja només és una cova sota la neu, prop de la tenda. Sort que sabem on és que, de vegades no trobem ni la porta.
Segur que ja t’he explicat que soc com un museu de pupes. A les que ja saps cal afegir una llengua irritada i dolorosa per algun motiu que desconec i que no és per haver menjat massa calent, una butllofa infectada en un peu, que no és cap congelació, i un mal de coll incontrolat i emprenyador. Tot plegat una bona col·lecció de pupes sense èpica ni glamur.
En quant a la ronya, que casualment s’acumula als llocs més emprenyadors i ja m’entens, s’en pot trobar en grans quantitats i a tot arreu dins de la tenda i als nostres cossos. Aixó em recorda que ahir vaig tenir un instant d’èxtasi meravellós. Quan arribat al camp II, on tinc cotó fluix i alcohol de romaní a la farmaciola, m’he rentat el cos amb un cotonet ben sucat d’esperit de vi. En alguns punts sensibles ha picat força, però he quedat d’un altre color i m’he sorprès de trobar una cara coneguda sota la crosta de merda i de pell cremada que he anat desprenent.     
Annamaria, aquest parell ja ronquen i a mi s’em tanquen els ulls. A casa, a quarts de nou no em passaria, però aqui dalt porto ja molt cansament acumulat d’aquests darrers dies. A les deu, canvi de guàrdia de la pala de neu i em posaré a dormir. Abans però, ho haig de deixar tot net de neu. 
........... 
Fet. Mitja horeta de feina. Sembla que neva menys. Nit negra com gola de llop. Ni un bri de vent. Fer feina escalfa el cos..... 
Una infusió. Cal beure. Segueix negra nit. Ha parat de nevar. Cel estelat i ni un bri de vent. Cap lluna a la vista. Silenci absolut. Fa fred i no es mou res. A veure demà quan surti el sol, si no baixarà tota aquesta neu en concert estereofònic. A veure que faran els de dalt. Esperar, suposo, que tot serà encara inestable.
Potser demà-passat, t’arribi aquesta carta, si baixa algú al campament base. Ja veurem. En tot cas, penso que baixarem aviat. Si tot va bé. Inchallah!
Vaig a dormir. No t’explico en que somiaré. Fins demà.

Divendres 7 de Maig. Campament II. 5600 metres.
Matí.
Tots tres a la tenda, en Manuel, l’Eudald i aquest servidor. A la tenda més gran de les dos que tenim aquí, iglú apart. Apart de la tenda mig esparracada que fa de dipòsit de material. Els dos companys dormen amb respiració agitada; prefereixo intentar mantenir el cap clar. La nit no ha estat bona per dormir i estem cansats. Ha tornat a nevar de matinada i hem hagut de sortir a treure neu. Sant Tornem-hi. No ens hem llevat ni per esmorzar; no tenim esma i ens anem embrutint. Hem jugat una estona a cartes i al joc de l’ascensió a l’Everest que em van regalar quan tenia set anys. He pujat aquí una fotocòpia. Ha guanyat l’Eudald, molt sobrat. No para de nevar, però no fa vent i el dia és ben clar, no com ahir que el dia era fosc com un capvespre. Fa una calor espantosa a dins de la tenda. Tots tirats en pilotes dins d’aquesta tenda feta un batibull. Avui, si la neu no ho impedeix, han de tornar del camp I l’Ang Temba i en Mingma amb una mica més de butà i menjar (ous durs i txapatis!) que deu haver pujat avui l’Iem Bahadur des del campament base. A les 13 hores connexió amb el camp IV, a veure que volen, o poden, fer. Després, suposo que convenceré a aquests dos de posar-nos les botes i anar a menjar alguna cosa a l’iglú.
14 hores. 
Això no va gaire bé per aquí dalt. La moral està per terra i em sembla que només faig veure que l’aguanto jo. Una mica; almenys per mantenir la dignitat i la lucidesa. Els tres de dalt ens han explicat que han passat la nit, que no dormit, encordats i assegurats amb cargols de gel per por de que la ventada s’emportés la tenda. A més a més, el lloc no és el millor per la seguretat de les allaus. Aquest matí ens han dit que tenen menjar i butà per 4 dies i que resistiran fins que canviï el temps i puguin atacar cim. Si, si. Cavil·lo i barrino. Quan canviï el temps caldrà esperar dos dies a que s’assenti tanta neu caiguda, que quan comenci el bon temps baixaran neu i séracs per tot arreu. Un altre dia per fer cim i un altre per més per baixar fins aquí. O sigui, dic jo, que, o millora com a màxim demà-passat o avall tothom, que aquí tampoc tenim menjar i butà pels vuit que seriem. Ja ho sabíem que la ruta va més a la dreta, però com que no teníem menjar ni temps... Fa por; o almenys, jo en tinc molta: una angoixa inconcreta, però fonda, que no sé com definir ni com combatre que no sigui fent el cor fort i convencent als demés que cal fer la vida el més normal possible. Cap a dinar a l’iglú!
.................
Hi torno. Quatre ganyips i una sopa de rampoines sobreres d’antics plats bruts. La tècnica és: A) Mai no es renten els perols d’alumini i s’apilonen. El sabó és inexistent. B) Es fon neu i s’escalfa l’aigua. Quan és calentona es passa pels plats/perols bruts i es dissolen les restes enganxades i glaçades. C) El resultat son uns plats gairebé nets i un brou de coses antigues. Una escudella, vaja. D) A aquesta escudella s’afegeix el que es pugui aquell dia. Avui hi hem posat un sobre de puré de patates i un de crema de xampinyons. I un tallet per cap, que en queda poca, de llonganissa de Vich. Luxe enorme. En Mingma i l’Ang Temba encantats de la vida. 
Reflexió. Els xerpes no són com altres civilitzacions d’aquelles de les que “això si que es pot menjar però allò altre no”. Hi ha qui no menja porc. Qui no menja cap animal de llavi partit inclosos els conills. Hi ha qui no beu alcohol i qui ha de matar l’animal i sagnar-lo segons normes religioses. També, més a la vora, hi ha qui pot menjar carn cada dia menys els divendres de quaresma, dies en que s’ha de menjar bacallà, etc. Ells, com els tibetans i els xinesos, es mengen tot el que vola (menys els avions, diuen amb sorna), tot el que corre (menys cotxes i bicicletes, afegeixen amb un somriure), tot el que va per l’aigua menys les barques i tot el que té quatre potes menys les taules, que sòn massa dures. Un humor britànic que els catalans seguim prou bé. Estones de distensió a l’iglú. 
Quan tot podia anar bé, que ja li teniem el peu al coll al Manaslu, de cop, els darrers dies, no para de nevar i nevar. Neu, foscor i vent.
Aquesta expedició ha estat molt dura. Excepte la marxa d’aproximació, és clar, que va ser una delícia. La muntanya ens ha ensenyat cada dia les dents. Cada dia neu fresca i traça nova. Tendes aixafades i campaments amagats sota la neu. Instal·lacions laborioses amb cordes fixes i campaments escombrats per les allaus. Material i menjar perdut. Neu vent, fred i mal temps. Quants dies bons de veritat, sense neu, núvols ni vent, hem tingut? He comptat cinc dies en dos mesos.
Ara, aquí, la calor és espantosa. A fora continúa nevant, però el resol crema els ulls i la pell. M’hauré de posar les ulleres de sol a dins de la tenda. Jo ja només vull acabar d’una vegada, però aquest temps maleït no em deixa. Potser no neva; potser només és que el vent ens porta i ens escampa per sobre la neu de l’altitud. Amb aquest resol, el gruix de núvols que hi ha sobre del cap ha de ser ben petit.
Annamaria, ja saps que resistiré aquí dalt mentre hi quedi un company o fins que tot s’acabi. L’Eudald no sé que voldrà fer. Allà ell. En quant a en Manuel, que es vol quedar aquí com jo, té uns dolors molt intensos als peus, que augmenten quan és a dins del sac i té els peus calents. No té cap signe de congelació i té bons polsos pedis, però aquests dies ha passat molt fred als peus (botes de plàstic, mira!) i tinc por que no faci trastorns tròfics aviat, tot i que ara jo no els pugi veure. Si aquesta nit no millora demà l’enviaré amb l’Ang Temba i en Mingma al campament base. Procura que no es refredi de peus i fer banys amb aigua ben salada tèbia tanta estona com es pugui. A més a més, una vegada al campament base i sense risc de traumatismes, li dones salicilats i analgèsics. Els primers 250 mg cada 12 hores i els segons depenent del dolor.
Avui al matí han baixat al camp I l’Ang Temba i en Mingma. Potser per recollir alguna rampoina que encara quedava, que anem ben escassos, però sobretot per acompanyar a en dai Bahadur fins el camp II. En dai Bahadur que sap poc, o gens de muntanyes i glaceres, és el nostre enllaç entre el campament base i el campament II. El trajecte del camp I al camp II sempre el fa encordat amb un xerpa o un alpinista. I s’el veu feliç. No sé si per les possibilitats de feina que se li van obrint o perquè se li eixampla el cor, així ho sembla, amb la muntanya i la vista des de dalt de les valls on sempre ha viscut. A veure si demà faig baixar en Miquel amb ell fins el campament base, amb les cartes i l’equip i material que ja es veu que no necessitem.
I vinga a pensar i a esperar i a fer veure que sòc ben conscient i ben amo dels meus pensasentiments. Però és una pretensió i un esforç, no una realitat, que tot va entre boires. Somio despert en que és el que deus estar fent aquí mateix, a unes hores de marxa. I vinga a donar-hi voltes dins del cap. Ara estem embrutits per la calor; ningú gosa bellugar-se per mor de no moure’s i tenir més calor. Neva amb poc vent, però deu ser un núvol molt baix o neu que el vent porta de mès amunt. No veiem el sol, però la llum i la calor ens deixen esterrossats a la tenda. Aclaparats. Som bruts, arrugats i embrutits. Només voldria que fugir d’aquí.
18 hores. 
Acaben d’arribar els xerpes del CI i m’han portat una carta teva. Només em faltava que em renyis per escriure poc. Mira, si vaig escriure una carta curta va ser perquè només tenia uns minuts abans que tornés a marxar en dai Bahadur per la glacera i em feia por que baixèssin massa tard. I que consti, en lletres gòtiques daurades, que per atrapar-lo vaig baixar rappelant per les cordes fixes del camp III al camp II, com deien als Picos de Europa, “Echando virutas”, o cagant llets, com vulguis. Fins i tot en Pau, que tot s’ho menja i que ho veia des de dalt, em va dir després per la ràdio “Nano, així sòn les hòsties”. I d’aleshores fins ara, no hi ha hagut més correus. Quan els xerpes van baixar a descansar al campament base, jo era al camp IV i no els hi vaig poder donar el que havia anat escrivint. Ho acabaré baixant jo, ja ho veig...
Per la teva carta, imagino que estàs ja fins el monyo d’esperar-me allà baix. Que la vida al campament base, amb aquell oficial d’enllaç mig ximplet i el cuiner trampós no és un camí de roses. Ja sé que el menjar és escadusser i poc variat. Afigura’t doncs aquí dalt.
La colla que sòn més amunt tenen menjar i butà per pocs dies i, amb cim o sense cim hauran de baixar. Jo estic fet un Sant Llàtzer, però ja saps que sòc com un roure i, a més a més, al camp II ja sóc fora de perill dins del que es pugui considerar quina cosa significa “ser fora de perill”. Del camp II al campament base m’hi puc plantar en sis o set horetes, si el temps em deixa, quan aquesta colla baixin sans i estalvis. I això ja no pot trigar gaire. 
Ara fèiem conya amb en Manuel. Com que hem quedat que demà baixarà al campament base, ara s’està tallant les ungles, a cop de tisora quirúrgica, rentant-se amb neu, retallant la barba i posant-se presentable. I és que per aquí dalt semblem uns óssos aixecant-se del son de l’hivern. Després d’aquests esforços, ara que sembla que vol millorar el temps, no me li feu un mal paper. I cuideu-li els peus força. Ja saps on hi ha analgèsics i salicilats. Cuideu-me-li els peus, ep! que sinó, la marxa de tornada serà una creu.  
A més a més, una boca menys aquí serà més temps o menys racionament que ja passem prou gana i set.
Amb això, ara estic un xic més animat. Si baixa en Manuel, tindràs aquestes cartes i noves fresques del dia. Tinc la sensació de que això s’acaba i començarà una etapa més agradable que aquesta de ser jo presoner al camp II i tú confinada en un campament sense gaires motius d’alegria. 
De totes maneres, desenganya’t. Merders amb l’oficial, pagaments de llenya als vilatans, estires i arronces pels sacs de dormir, en plural, que l’oficial s’ha comprat i que Mr. Cheney ens cobra a preu de caviar rus, problemes amb el cuiner que es ven el menjar del campament base als portadors i als passavolants i els mateixos que li volen explicar pupes diverses al doctor sahib, que gairebé mai hi pot fer res. I etc. Ja tindrem merder, ja...
20 hores. 
Ara ja si que només pateixo pels d’allà dalt. Hem pogut parlar per ràdio una estona i estan bé; però la tempesta allà dalt no millora. Han arribat a muntar una tenda a 7400 metres i allà s’estan, ben atapeïts. Si això segueix així, demà baixaran al camp III a buscar les darreres engrunes de menjar i de butà. Els he avisat de que aixó vol dir que si toca retirada en males condicions, trobaran el campament III buit, aixó si és que el troben amb aquesta nevada. No hi haurà ni fogonet per fer aigua ni menjar. No podran descansar, aixoplugar-se ni refer-se. Els hi desaconsello, però em diuen que volen tirar amunt. Cremen els darrers cartutxos. Tot això vol dir tres dies més d’espera... Per sort, aquesta tarda, aquí el temps ha aclarit una mica i no ha calgut treballar amb la pala. Des d’ahir ha caigut una mica més d’un metre de neu; dels esquís, clavats prop de la porta de la tenda, només en sortien les espàtules corbades. Veurem, a la comunicació de la nit, com va el temps per allà dalt i si també vol aclarir i no.
Ara si que ja no sé ni quina cara faré quan arribi al campament base, ni si riure o plorar. Em sembla, però que riuré d’alleujament amb ganes.
22 hores. 
Dins la tenda. Ara no neva. 
Hi ha canvi de plans. Amb aquest vent, a en Joan li han volat els sobrebotes i part de la roba. Els peus mullats i molt de fred. Demà intentarà baixar; es retira de l’atac. Ja veurem si l’Ernest i en Pau també baixen, que seria el més prudent, vist com van les coses. Però com que sòn més cabuts que una banya de marrà... Baixaran tots fins al camp III i ells dos tornaran amunt. Segons el temps i si en Joan baixa en condicions o no, intentarem pujar a ajudar-lo des del camp II. Confesso que no em fa cap gràcia tornar a enfilar-m’hi. Els dos xerpes no ho veuen clar. Diuen que no aniran més amunt amb aquest temps.
Aquí, el temps sembla que vol millorar. Fins demà al matí no sabrem el que faran i el que ens tocarà fer a nosaltres ni si et podré enviar aquestes cartes amb en Manuel. Nosaltres tenim aquí dalt una nit de lluna esplèndida i silenci absolut. Veiem, però la vall on sou vosaltres, allà baix, coberta de núvols. A la paret, per sobre nostre, glaç i pedra, ni un núvol.  Mentre parlem per ràdio, hem pogut veure les llumetes dels frontals al camp IV. Presència.
Si et pogués venir a veure et diria tantes coses amb els ulls... Ja saps que qui sap parlar amb els ulls, també pot besar amb l’esguard. Fins demà.

8 de Maig. Campament II. 5600 metres. 
6 hores del matí. 
Problemes. En Joan vol baixar, però en Pau no. L’Ernest proposa, conciliador, que ells l’acompanyin fins el camp III i que nosaltres, els hi portem menjar fins allà i recollim a en Joan. Després ells tornarien amunt cap als camps IV i V. Al camp II ens quedem de pedra; optimistes! Però si hi ha feina per baixar i pujar un campament, afigura’t dos de cop de baixada i pujada a més de 7000 metres! Si sòn tan valents, potser seria una bona opció, apart de la por que em fa travessar aquests séracs després de les nevades i sense les cordes fixes, però ja els hi dic que som a mitja ració de fa dies, que queda poc butà i que si els hi portem les darreres càrregues, haurem de baixar al campament base i deixar-los sols i sense poder cobrir la retirada. Acceptat. Els hi recomano plegar i no jugar-ho tot a cara o creu amb tan pocs recursos per una via tan arriscada. No acceptat. Aviso del que pensen l’Ang Temba i en Mingma. Que ja n’hi ha prou i que ja no se la juguen més. Hem quedat en pujar, l’Eudald i jo, fins on puguem per ajudar a en Joan a baixar, que al Camp III no té res per refer-se. Ells baixaran del camp V fins el IV per recollir les darreres engrunes de menjar i de butà i tornaran al camp V. Es tallen la retirada. 
Em sembla que això està fracassant, perquè en Pau i l’Ernest no tenen menjar ni butà, s’acaben els dies i les possibilitats. No servirà de res pujar algunes engrunes al camp III, perquè ells també hauran de baixar en un parell o tres dies.
En Manuel i en dai Bahadur baixen al base, els xerpes i jo els acompanyem fins el camp I. Després tornem a pujar amb les poques rampoines que hem arreplegat allà. Tanta gent, per tan poca càrrega, dirà algú... Si, però ara i aquí del que es tracta no és de carregar, és d’obrir traça a la neu fonda fins la cintura i no esgotar-se. Supervivència. Els hi dono aquestes cartes i al vespre les tindràs. Així potser, en l’Eudald i jo, i en Joan, si baixa, tindrem una mica més de sopes.
Si miro endins, ben endins del buit de la carcassa que m’aguanta, haig de dir que, si fa uns dies volia escalar i pensava arribar fins dalt, ara ja només vull que això s’acabi aviat. Serà aquest temps infame que m’aclapara o serà que ja no puc més. O serà aquesta angoixa que em corseca. No és res racional que pugui explicar bé, però és ben fondo.
Capvespre. Hem pujat l’Eudald i jo, fins a la canal de les allaus, un terç del camí cap al camp III. I hem ajudat a baixar a en Joan, que baixava de 7400 metres cansat, carregat, mullat i enfredorit. I sec com una pansa, però bé. Una cantimplora de té tebi amb Cola Cao i força sucre i hem tornat al camp II ben rexinxolats en un parell d’horetes més.  
Ha estat un dia ben dur i confesso que no puc amb l’ànima. Baixa i puja.
Comunicació per ràdio. Mal temps en altitud. Plantegen, si no empitjora, arribar demà més amunt dels 7600 metres d’horeta i preparar un bivac en condicions; resistir com sigui una nit i atacar cim demà-passat. No vull ser corcó, però els hi repeteixo que no tenen xarxa de suport si alguna cosa surt malament. Ni cordes fixes, ni campaments amb menjar ni combustible ni homes en condicions per pujar a ajudar. És igual. Molta sort, companys. Una abraçada.
Una pregunta em fa sortir cabells blancs. Potser ha fet bé en Joan? Amb aquest desfet de temps de fa tants dies, cal forçar allà dalt? Que pesa més, la meva / seva por o la glòria / prestigi futura? On és la frontera entre ser un tou o un imprudent? Al mig de somnis, raonaments torçats per la necessitat de sobreviure, pensasentiments, desitjos i pors, vès tú a saber. Cadascú ha de triar. En Joan ha baixat. Jo també ho faria. Cadascú tria. Sort, companys.

Diumenge 9 de Maig de 1982. Campament II. 
Matinada clara. No sabem res d’en Manuel ni d’en dai Bahadur. Devien arribar ahir al campament base i avui descansen. Tampoc hi ha noves dels de dalt. La ràdio calla. Ens posem el walkie-talkie a la panxa, per tenir les bateries calentes i el deixem en recepció. A veure si ens diuen i entenem alguna cosa.
Després, neu i foscor. Poc vent, però neu per l’amor de Deu. Hores i hores d’esperar i de feina de pala. L’iglú ja no és ni una cova; és un pou a més de dos metres de profunditat on entrem per un tobogan de neu. Esperar, jugar a cartes, somniar, somicar, dolorejar. Sobretot angúnia. No és que em passi res, museu de milpupes apart. Neguit. Fosc com gola de llop, i no només el cel. 
Al vespre, comunicació per ràdio. Sòn al camp V a 7400 metres. Han intentat pujar més amunt, però la foscor del dia, la neu i, sobretot el vent que els arrencava del terra, els han obligat a tornar a la tendeta sota unes pedres que és el camp IV. Com a màxim han arribat a 7600 metres. Segons el temps, demà, Sant Tornem-hi. Ja no gosem dir res. Al camp II ens és difícil sobreviure. Fins i tot hem de canviar de lloc els esquís, que clavats i drets a la porta de la tenda volien marcar el lloc, però queden també coberts per la neu que va caient. No m’imagino que és el que encara els empeny a resistir allà dalt. 

Dilluns 10 de Maig de 1982.
Matí entre boires. Fosc. No vol parar de nevar. Unes sopes calentones. Tebiones, vaja, que no dona per més. La ràdio callada. Esperar. Que fan allà dalt? Els dos xerpes es remouen a la tenda quan, després de treballar la meva tenda, col·laboro a treure neu de sobre de la seva. Només hi ha una pala per tots.
Potser, a migdia, una mica més de claror i menys neu. Tarda negra com nit fosca. Ni un bri de claror. 
Amagats a la tenda grossa, tots tres. L’Eudald, en Joan i jo. Xerrem i juguem a cartes per passar l’estona. Algunes partides al joc de pujar a l’Everest. Peus dins del sac i tota la roba posada. Juguem per no pensar. Tampoc tinc gaires ganes d’escriure. Pensar fa mal. Fa mal perqué tot pensament és ominós, fosc i anguniós. Plego.
No tenim menjar ni aigua per gaire. Haurem de baixar aviat. I aquells dos que no diuen res. Ara si que plego.
19 hores. Comunicació per ràdio amb el camp V. Molt mal temps, molta neu, foscor i vent inclement. No han sortit de la tenda perquè si sortien els dos alhora, la tenda marxava volant. Tenen la darrera càrrega de butà. L’Ernest ens ha dit “Estem cansats i tenim poc menjar. Demà hem de baixar com sigui. Pujeu a ajudar-nos tan amunt com pugueu que estem molt cansats. Ja veiem que el Manaslu, tururut! Demà baixem com sigui”. 
Fins demà companys. Bona sort.
A dormir una mica més recomfortats. Demà ja baixen. 
Ho deixem tot a punt per tirar amunt abans de la llum, tan aviat, o tan bon punt com ens diguin que baixen.
Segueix nevant...

NOTA 2018. El dia 8 de maig van baixar les darreres cartes / dietaris al campament base amb en Manuel i en dai Bahadur. Part del que vaig escriure entre els dies 8 i 11 es va quedar per sempre allà dalt, com molts carrets de fotografies i material divers. El dia 12 vàrem fugir, glacera avall, sense cordes, ni talabards, ni assegurar-nos, ni res sobrer de cap mena. Allà van quedar algunes cartes i la llibreta. Portàvem el sac de dormir que només en teníem un per barba, el piolet i tota la roba posada. Qui arriba, arriba, i qui caigui en una esquerda, mala sort. Encara vaig arreplegar algunes cartes, que he inclòs. La resta, inclosa la marxa de retorn, va ser escrita a Kathmandu, en un altre quadern, refiant-me dels records amb l’ajut dels companys i la memòria encara fresca.

Dimarts 11 de Maig de 1982. Campament II. 5600 metres.
Capvespre. 
Negror. Suor freda. Suor d’angoixa. D’angoixa de mort. Tota la nit l’angoixa m’ha burxat. Sense dormir. No sé si puc escriure tot el que sento. Ho intento per si algú ha de llegir això d’aquí a uns anys. Almenys una part. 
Estem atrapats. No podem ni fugir. Potser algú trobarà aquest campament i aquest quadern algun dia. O potser no. Final.
Tota la nit, un patir estrany m’ha tingut en vetlla. I encara ahir deia amb aquella alegria que ja baixaven! Però no. Por i angúnia tota la nit. Neu, neu i vent. Treball amb la pala. Continu.
Com que teníem menjar i combustible només per dos dies, hem decidit baixar avui al camp base l’Eudald i jo i pujar demà amb provisions, que potser ja trobaríem a tota la colla que baixava. En tot cas podríem aportar menjar i beure que aquí no n’hi ha gaire i a dalt menys. 
Res de res. No hi ha qui pugui sortir d’aquí.
Aquest matí no hem pogut comunicar amb el camp IV. Ni un soroll, esperant la veu de l’Ernest i d’en Pau que ja baixaven i que anéssim amunt. Ni un catacrec del fregir de la ràdio quan no entén bé les ones. Silenci. Vinga crits amunt, a l’aire, entre els cinc. Fora de les tendes i amb neu fins la cintura. El soroll de la nevada i de les allaus per resposta. La sensació d’angoixa ha anat creixent. Amb aquest temps, que no hi veiem a cinc metres i amb la neu caiguda, sense menjar ni combustible, no podem fer res per ells. Han de baixar. Només podem pujar a ajudar-los si baixen i tornem tots al camp II. Potser també podríem reabastir el camp II per esperar-los tan de temps com els hi calgui per baixar.
L’Eudald i jo hem sortit cap al campament base, ell amb els esquís i jo al darrera, a peu. Potser hem fet tres-cents o quatre-cents metres. Fa de mal dir que no es veu més enllà de cinc metres. Ell amb neu fins els genolls tot i els esquís. Jo amb neu fins la cintura, encara que seguia la seva traça. Esgotat en poca estona, he vist que no podria arribar a baix. A més a més del torb que ens envoltava, una altre tempesta es congriava a dins. Baixar, trobar-te, aixoplugar-me, menjar i beure, demanar ajuda i reforços que a baix hi ha en Manuel i l’Iem Bahadur. Però també sobreviure, que amb aquest cansament, el desfet de temps, la neu més alta que jo, la por de perdre’ns entre els sèracs per aquesta boira i nevada i l’amenaça de morir ofegat, d’esgotament o de fred a la tempesta, m’estiren cap al campament II. Inhòspit campament de fred, gana i set, però segur de les allaus. Allà encara podríem sobreviure un o dos dies més. És clar que al preu de perdre forces cada dia. L’angoixa s’ha fet aclaparadora com una llosa. Sensació de ser en un parany. Com si la muntanya s’hagués convertit en una ratera o en una gàbia. Com si, enrabiada amb nosaltres, ja no ens vol ni deixar marxar. A cap de nosaltres. Aquí atrapats. 
Cridant a l’Eudald, s’ha aturat. Tampoc a ell li era fàcil malgrat els esquís. Amb esforços, hem tornat al camp II. Tres hores per anar i tornar d’uns quatrecents metres. M’he quedat al camp II i, vista la impossibilitat d’anar a peu, ho han tornat a provar, amb esquís, en Joan i l’Eudald. Els dos xerpes des de la seva tenda s’ho miraven amb cara de no entendre res. “Not today, sahib”, deien.
Quanta raó.
Han marxat i en trenta metres ja no els veia. Sol a la tenda.
Prop de migdia.
Cap notícia de dalt. Neva amb fúria però fa poc vent. Pena. Records. Pena de records. Pena perquè penso: i si no puc baixar? Recordo aquella vegada que una companya de facultat em va demanar, amb mirada llaminera, que l’acompanyés a un concert. Jo ja veia que amb aquella noia hi havia possibilitats de no dormir sol aquell vespre. Però, fora de dubtes del que em tocava fer, convençut, vaig quedar-me a estudiar per l’examen de dos dies desprès. Allà, amb l’examen aprovat amb nota estava content i orgullós. Però aquí sentipenso: “Vaja un idiota, un bajà, un beneit i un ximplet”. Haguera aprofitat l’ocasió! Carpe diem. Ara és massa tard per l’ocasió perduda. Imbècil, ves tú a pensar perqué m’en recordo ara...  Escric cartes amb deler. Potser algú les trobarà algun dia. Escric com si fos un testament. 
Per la meva gran sort, grandíssima sort, a la tenda del costat hi ha els dos xerpes. Tenim menjar i butà, anant amb cura, per dos dies. Esperant un canvi de temps. No puc imaginar, si l’angoixa ja s’em menja ara, que passaria si fos sol del tot. La sensació d’estar atrapat potser em portaria a la desesperació. 
Tinc tanta por! Com baixarem d’aquí?
Pateixo per l‘Annamaria. Quan veurà arribar a en Joan i l’Eudald, amb els esquís, potser se li enfonzarà tot. Li voldria dir que estic bé i que baixaré aviat, però tot és tan lluny! Com vull baixar! Però no sé com...
Hem quedat amb els qui han baixat amb els esquís que demà pujarà tothom amunt a obrir traça per facilitar els descens dels qui puguin baixar. Si cal contractar tibetans de Samagaon, es fa. Hem de recuperar a tots els homes que es pugui d’aquest desastre. Els xerpes, m’han dit, seriosos que baixaran demà, avall, amb mi o sense mi. Com sigui.
Veus! Algú crida! Sento veus. Sortir fora de la tenda, potser algú baixa i només era que la ràdio era mullada... Els companys... Però les veus venen de baix. Cridem i els orientem. Sòn el Joan i l’Eudald. Ni amb esquís han pogut anar gaire lluny; neu fins la cintura amb esquís que no lliscaven. Problemes per tornar al campament, que no el trobaven. No es veu a deu metres i de les tendes ara només surt de la neu un pam de la cresta blava. Estan esgotats. No han anat gaire més lluny que el primer intent i també hi han estat tres o quatre hores. Sopa i té. Les reserves a Can Pistraus. Tornem a ser cinc homes al campament II. Les possibilitats s’esvaeixen... Ni esquís ni punyetes. Si el torb no deixa baixar ni als millors esquiadors, ja em diràs quines possibilitats tinc jo...
Demà abandonaré tot l’equip. Portaré només el sac de dormir per si m’haig d’arraulir, encara que sigui per morir poc a poc en un racó, el piolet i algunes cartes que he anat escrivint. Deixaré els escrits-testament i la llibreta, per si algú, algun dia, ho troba. I portaré la roba posada. Gairebé tota menys els recanvis. No puc portar dos gorros, ni dos manyoples, ni tres mitjons, que no em cabrien les botes. Ni el quadern. Ni el llapis. Ni corda, ni el talabard per lligar-me, ni mosquetons ni punyetes. Cap andròmina. Ben lleuger i hores i hores d’obrir traça a la neu fonda entre tots. Demà a la nit, al campament base. Demà, mig mort de cansament podré abraçar a l’Annamaria. Ho vull creure, però avui no hem pogut baixar... Ni amb esquís. Potser, amb tanta neu tova, les esquerdes de la glacera siguin ben avall, però si algú hi cau, bona nit i tàpa’t. Els demés, ni aturar-nos, que sense cordes, ja m‘explicaràs que hi podríem fer.
I l’Ernest i en Pau? Hauria d’esperar uns dies més per si tornen, però estem molt cansats i dèbils, mig malalts. Deu ser la gana. O la set. A més a més m’hauria de quedar sol, que els xerpes ja ho tenen clar. I no em puc quedar sol aquí. Si fos aquí sol, encara podria resistir un parell de dies fins que em quedés sense aigua i hagués de baixar per pebrots. Si no vols, per força. Però aleshores, ja no podria ajudar als qui vinguessin de dalt ni baixar jo. Sense menjar els darrers dos dies i sense força per ajudar, alimentar, ni hidratar als demés, tindria jo forces per baixar tot sol? Potser millor obrir traça entre cinc i veure si podem trobar ajuda. Aquí quedaran les tendes i l’iglú. Un fogonet i una càrrega sense encetar, la darrera. I dos sobres de sopa grans, quatre sobrets més de cafè i vuit terrossos de sucre. És el que tenim. Ho deixarem tot aquí, ben marcat amb banderoles per si arriben.
L’angúnia m’apreta el coll. Em costa respirar però sé que només és dolor, pena, angúnia i por. Farà sortir cabells blancs. Vull creure que tot serà un ensurt, una angoixa i una estona de passar-les negres. Que s’ha espatllat la ràdio i que estan baixant i que demà serem set a obrir un sec a la neu fonda. El cap però, em diu que amb aquest temps de llops, amb aquest bàtec de neu pols, no es pot resistir gaire a 7400 metres. Però espero que arribin, que no els podem pujar a buscar.
Deu meu, sortirem d’aquí? Ja ve el capvespre, tot és negre com gola de llop i fa més 56 hores que no para de nevar amb desesperació. Em ve el pensament, tan egoista, de voler que l’Annamaria fos aquí amb mi. Tot seria més fàcil de passar. Però és un pensament dolent que rebutjo desseguida; Deu-nos-en-guard. Si baixo, baixo, i si no puc baixar, almenys protegir-la. Res de ser aquí, que potser sigui la mort. Que m’arribi a mi passi, que m’ho he guanyat, però a ella no.
.............
He estat una estona dormint i plorant. Tinc por, lenta i soterrada. La desgràcia ens ha atrapat i m’agafa el cor amb una espècie de mà freda, de puny de gel. Em fa sentir ofec i dolor al pit. Gairebé no hi ha lloc per l’esperança pels demés. Ni pels companys de dalt ni pels d’aquí. I per mi? Ni sòc xerpa ni puc anar amb esquís. Ben poca esperança per mi.
Escric. Potser algú ho trobi algun dia a la glacera. Rememoro. Quants errors! En aquesta expedició i, sobretot, abans. Tal volta, quan la vida acaba, recordar és la defensa. Passen depressa, de cop, no esperats ni triats per la raó, devant els ulls, imatges, records no desitjats, penes, errors. El que havia d’haver fet i no vaig fer. Frustració. Alegries? Cap ni una. Només alguns desitjos. Es barregen els desitjos antics no acomplerts amb els actuals. Baixar, viure, retrobar l‘Annamaria. Viure. Haig de baixar com sigui....
M’haig d’obligar a menjar i beure una mica del que hem repartit. Poca cosa. L’aigua la fem amb la cantimplora plena de neu prop del cos. I amb el fred que fa, aquí quiets i desnodrits. Hi poso a dins un sobre de sopa instantània individual, un de cafè i un terrós de sucre. No fem res calent. La darrera càrrega no encetada és per deixar aquí. Hi ha dos càrregues a mitjes, la del fogonet dels xerpes i la nostra, però estalviem, per si passa alguna cosa. M’haig d’obligar a menjar que, si no, demà no podré ni bellugar-me. Però em fa l’efecte que vomitaré. Tinc el cor massa premut. O l’estòmac, no sé. 
M’haig d’arreglar un bastó d’esquí per baixar, que ahir vaig doblegar-ne un en caure a la neu fonda; si l’adreço, es partirà. Amb uns bastons de banderoles, que sòn de fibra de vidre flexible, amb el puny i la punta del bastó trencat. I esparadrap fort, que d’aixó si que en tinc. Entre això i el piolet, a veure que podré fer. També haig de separar el que portaré i les coses que deixaré. Tantes coses que estimo i que han vingut amb mi tants anys...
Tinc por de no sobreviure. També tinc por de baixar massa aviat, per si els companys de dalt tinguèssin alguna possibilitat de baixar. Però no tenim aigua, ni combustible ni menjar, els xerpes s’en aniran i els companys ja sòn al límit. I jo també. Estic malalt de desnutrició. De gana i de set. O de pena.  
Matinada. 
Silenci absolut. Ha parat de nevar. Cel clar i estelat. Es veu tota la muntanya. Ni un bri de vent. Silenci. Sortim tots de la tenda. Llums i crits fins fer-nos mal. Silenci. Ni un llum a la muntanya. Comentaris: però si no tenen bateries pels frontals ni per la ràdio, podrien encendre una espelma; prou que la veuríem. O fer una mica de foc... Ni que fos cremant uns papers de cul, perquè encenedor segur que en tenen. I si no en tenen? Si no poden encendre el fogó, tampoc tenen aigua i sense aigua no hi ha gaire més a parlar.
.................
Nit clara, sense neu ni vent. Matinada de silenci. Sortir fora. Senyals amb les llums. Crits fins esgargamellar-nos. Silenci i foscor a la muntanya. Cap moviment ni cap llum en tota la inmensitat. Neguit, sense dormir gaire més que alguna capcinada. Set i gana. Una mica de neu a la boca. Fa fred a fora, gelor. Ningú mira el termòmetre, que ja no sabem ni on és. Però la temperatura deu baixar molt per sota de zero.
...................
Res de res. Silenci absolut. A veure si aguanta a aquesta claror. De moment no es veuen boires al fons de la vall. Deu meu que això aguanti unes hores. Fa molt fred. A veure si es glaça tota aquesta neu i podem baixar d’aquí a unes hores.
Però no podem baixar abans de que hi hagi llum. Hem de veure on és el campament V o el IV. I deixar assentar aquesta tofa de neu tova. Descansem. Llepar una mica de neu.
  
Dimecres 12 de maig. Campament base. 3600 metres.
Sense horari. No seria veritat. La veritat és que aquell dia no vaig escriure res més que l’informe pel govern del Nepal. El vaig escriure al campament base i es va enviar a peu al dia següent. 
Sortida de sol radiant. Ni un núvol. Colors vermells a la zona del Hiunchuli, cap al sudest. Cel blau. La muntanya resplendeix al sol, que comença a escalfar-la. Allaus pertot. Allaus de fa hores i allaus en marxa. Continuament. El camp III mai s’ha vist des del camp II o sigui que no el busquem gaire. Amb els teleobjectius busquem el camp IV i l’hipotètic camp V, tot i que mai l’hem vist des d’aquí, per la boira i les nevades. La muntanya ha canviat. Tot és neu i traces d’allaus. Bona estona esperant que s’assenti la neu i vigilant qualsevol moviment a la muntanya. Tota pedra descoberta de nou ens sembla que és algú que baixa. Però no es mou, només és un roc.
Passa una bona estona. El dia es manté clar, encara que comencen a aparèixer les boires al fons de la vall. Treiem les dos tendes dels fons on sòn amagades i les deixem ben visibles. Les cobrim amb la lona taronja, ben sòlida, que ens ajudava a tapar l’iglú. Així queda ben visible de lluny. Fem creus amb els sacs de dormir, també de color taronja llampant. La ràdio i els teleobjectius no donen cap esperança. 
Deixem dins de la tenda més sòlida tot el material. Al mig el fogonet, la darrera càrrega de butà i els dos darrers sobres de sopa i de café. I una mica de sucre.
Ho deixem tot. No prendrem ni els talabards ni les cordes per assegurar-nos. Tenim set i fam i tampoc podríem ajudar gaire a qui caigués en una esquerda. Ho deixem tot. La meva pipa. Alguna llibreta i cartes escrites. Una espècie de testament per si no arribem a la vall. La farmaciola, per descomptat. La meva navalla de tantes expedicions. Els mapes, la motxilla petita, mosquetons, rapeladors, banderoles, àncores de neu, cargols de glaç, pitons, roba sobrera, els mitjons, les manyoples i el gorro de recanvi. El recanvi de roba interior tèrmica..... Res de res. Avall i que arribi qui pugui. M’emporto el sac de dormir, alguns papers, la roba posada, el piolet a la motxilla i els dos bastons d’esquí. Un d’ells trencat i apedaçat.
Avall.
En Joan i l’Eudald baixen amb els esquís. Amb les tres hores de sol que hem tingut, s’enfoncen només fins el turmell i avancen ràpid. Pactem que segueixin la millor línia pels qui anem a peu. L’Ang Temba, en Mingma i jo, seguint la mateixa traça, ens enfoncem fins els genolls. Ens anem turnant, però ja es veu que els xerpes tiren més que jo. Les boires van pujant de la vall i hi entrem quan arribem al campament I. No hi ha campament I. La tenda deu ser metres a sota de la neu. Continuem avall. 
Al corredor, els esquiadors també s’han de treure els esquís. Trobem la corda fixa i ens ajuda. Hi ha tanta neu que baixa tota avall. Afortunadament és a l’ombra i segueix sent una neu en pols seca que no pesa i que cau avall com si fos talc. Laboriós però poc perillós. Passat el corredor, reprenem la marxa. Aquí hi ha menys neu. Els esquiadors avancen ràpid i es perden dins del bosc. Nosaltres tenim neu fins els turmells. Ja som més avall dels 4000 metres. Els xerpes, veuen que segueixo bé i avancen ràpid. Perdem altitud ràpidament, tant que ens costava de pujar carregats. Aviat els perdo de vista, que el bosc es va fent espès. Boira i nevada suau, però ara ja sé que arribaré si no cometo cap error. Desgrimpo les darreres roques que em porten a l’antic campament base de l’expedició coreana. Falta poc. 
Soroll sota de la neu. Aquí corre l’aigua. Regal del cel que baixa de la muntanya. Ja fa set hores que no menjo ni bec res. I abans, ben poc. M’amorro al corriol, sense motxilla i bec com si fos al desert. És que si m’ajupo amb la motxilla, potser no em podré tornar a aixecar, que vaig fent figa. Aigua de la neu. Un present. Quants dies feia que no bevia aigua corrent? Panxa plena; ja no tinc ni gana. Carregar la motxilla. Avall.
Sortint del vell campament base coreà, torno a entrar al bosc. Sento una veu. L’Annamaria surt del darrera d’uns arbres. Em vull morir i vull viure. La gola s’em bloqueja. Abraçada i llàgrimes sense gaires paraules. Tres quarts més i arribem junts al campament base.
Els companys i els xerpes ja hi sòn. M’ajuden a descarregar la motxilla. Un té ben fort, amb llet i ben ensucrat. Segut en una pedra a la cuina. Sòc a casa. Ulls humits. No ho puc contenir. Respirar fondo però amb un pes al cor. Alleujament i dolor alhora.
En cinc minuts, ja tenim aquí l’oficial d’enllaç per fer papers i comunicats. Que farem ara?




Imatge. Campament III a 6400 metres.


Imatge. Campament III. A 6400 metres, vist des del trajecte al camp IV.

Imatge. Obrint camí cap al camp IV, prop dels 7000 metres. Al fons, la vall del Buri Gandaki i el campament base.



Imatges: Campament III. 6400 metres. Preparant-nos per carregar, pujar i muntar el camp IV.


Imatge. Campament IV. 7000 metres. La darrera fotografia dels dos companys.


Imatge. La tenda del campament II al fons d'un cràter de neu.


El campament II a l'inici de les nevades.


Imatge. Expedicionaris a l’iglú del camp II. La vida al campament...


Imatge. Campament II. Vista al Nord. El Larkya Tse i el pas cap al Tibet.


Imatge. Campament II. 5600 metres. La tenda Jamet, blava i la tenda Pamir, metal·litzada, un pam amagades a la neu, abans de les nevades. Al fons, la traça que s’enfila cap al camp III.

Imatge. Campament II a 5600 metres. Al capdamunt el Rock Pinnacle, avant-cim del Manaslu. La tenda només sobresurt un pam de la neu caiguda durant la nit.


Imatge. Aquest cronista al camp II tornant del camp IV.




Imatges. La vida al campament II. Amagats dins de la tenda, preparant una pipa.


Imatges. Quadern d’escola comprat a Kathmandu que va servir per escriure cartes, pensaments, notes a l’oficial d’enllaç i part del diari durant els dies empresonats al campament II.

Imatge. Matí de sol al campament II. Les tendes mig amagades cadascuna al seu cràter de neu. L’iglú cobert amb la lona de color carabassa. Un tobogan per entrar-hi.





 Imatges. Baixant del campament III alguns dels dies de nevada.


Imatge. Conciliàbuls. Prenent decisions al campament II els primers dies.

Imatge. Carregant cap al camp IV. Som a 6900 metres.

Imatge. L’ineludible coll d’ampolla on baixava una allau cada cinc minuts, a mig camí entre els campaments II i III. Uns dos-cents metres per travessar-lo en horitzontal. 


Imatge. El camí cap al camp III i el Rock Pinnacle vistos des del camp II, el dia 12 de maig.

Imatge. Matí del dia 12 de maig. Campament II. Les tendes, ben amagades al fons dels cràters de neu. Només una resistent tenda Jamet posada de nou a nivell per deixar el darrer combustible i vitualles. Al costat, l’iglú, marcat amb una lona carabassa per fer tot plegat més visible.

Imatge. Fotografia feta des de la zona del Larkya l’any 2011. Hem afegit a sobre un esquema de la disposició dels campaments. 


Imatges. Arribant al campament base sota la neu.





Etiquetes: , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu