Translate

GASTRONOMIA I NUTRICIÓ A LA MUNTANYA

I perquè dius que portar arròs i patates a 6500 metres no millora gaire la dieta d'una expedició? 

Doncs perquè a molta altitud no es couen fàcilment aliments crus, excepte que sigui amb una olla a pressió, cosa que no s’acostuma a tenir. Us explico una anècdota.

L’onze de setembre de 1983 èrem al campament 3 de l’Everest, a 6500 metres d’altitud. Ho vam voler celebrar, és clar. 

I quina millor celebració per uns mediterranis expatriats que fer una paella d’arrós amb marisc. Teníem arrós, oli, alls i cebes deshidratades, una llauna de tomàquet, i unes llaunes de sardines, cloïses, popets, musclos i tonyina. És un covard qui no s’atreveixi a fer un arrós de marisc al peu de l’Everest! Endavant les atxes! Les cebes i els alls deshidratats en remull des del día abans. Error. Al matí tot era un bloc glaçat. Descongelar-ho al sol amb un mirall que no es podíen gastar gaires cartutxos de butà. Després escòrrer l’aigua. Fer el sofregit. Posar-hi el tomàquet. Obrir les llaunes. Posar l’aigua a bullir i quan va començar a fer bombolletes, tirar-hi l’arrós. 

- Compta quinze minuts -va dir el cap de cuina- i posarem el peix.

Si, si, quince minuts. Trenta minuts i l’arrós era cru. Seixanta minuts i els grans d’arrós, durs i crus,  rebotaven a les pedres de la glacera. Una hora i mitja bullint i els grans van començar a estovar-se de fora però mantenint el cor de cada gra com si fos de vidre.

- Prou! va dir el cap d’expedició, que ja hem buidat més cartutxos de gas dels que podem gastar cada día. Ens fotrem les llaunes de peix amb aquestes torrades seques.

- I l’arrós? Preguntem desolats.

- El guardem en remull i será la base de la sopa de demà. Ja ho descongelarem al sol i l’arrós será més tou.

I així va ser; que allà no era cosa de malbaratar res.    

I aixó perqué va passar?

En altitud la pressió ambiental disminueix, el que provoca menys oxigen disponible a l’atmosfera i els problemes d’hipòxia que tots coneixem. Peró, a més a més, en altitud disminueix la temperatura a la que bull l’aigua. 

L’aigua bull a 100ºC a nivell del mar quan s’iguala la pressió ambiental i la pressió del vapor de l’aigua calenta. Però a menor pressió, l’aigua bull a menor temperatura. 

Així va ser com van definir les altituds i van dibuixar els seus mapes els primers exploradors de l’Himàlaia. Amb un fogonet, un cassó d’aigua i un termòmetre podien saber a quina altitud estaven. Històries de viatges interessants. O sigui que, amb un perol amb aigua, un fogonet per fer-la bullir i un termòmetre que ens digui a quina temperatura bull, ens podem estalviar els altímetres. 

No posarem aquí la fórmula de Clausius-Clapeyron, massa complexa, de la disminució de la temperatura d’ebullició segons la pressió ambiental. Tampoc els detalls de si l’aigua té sals o no en té. Serveixi aquest gràfic general. 


Per tant a 6.500 metres d'altitud l'aigua bullirà aproximadament a 77,5ºC. I bullint les patates i l'arrós a aquesta temperatura, quan temps necessitarem per coure un plat que es pugui menjar? I el que és més important per una expedició: quantes càrregues de butà necessitaríem per fer bullir tantes hores l’aigua? I quants viatges amb la motxila carregada de cartutxos per poder-ho fer? Mai tenim tants cartutxos de gas ni tenim tanta paciència per la feina avorrida de carregar i carregar per aprovisionar els campaments, o sigui que hem acabat la discussió. No es pot fer. A menjar el que hi hagi o el que es pugui. 

No es pot fer excepte que trobis olles a pressió, que les puguis carregar fins allà dalt i que tinguis combustible suficient, sabent que primer hauràs de fondre la neu i que tinguis forces i paciència per cuinar.... Sense comptar que, un fogonet es trabuca i vessa l'aigua fàcilment a dins la tenda i que cremar tenda, sac, motxilla o les botes de plàstic pot representar una catàstrofe. 

Així i tot, a les expedicions al Lhotse Shar dels anys 1984 i 1987, amb unes petites olles a pressió d'alumini, molt lleugeres, cuinàvem arrós, llenties, macarrons, patates, cigrons i mongetes fins a 6400 metres amb alls, bitxos picants i espècies. La proteïna era cansalada, embotit, tonyina, o bacallà sec. Una delícia, un treure el ventre de pena i una injecció de moral, donades les dures circumstàncies del lloc i del moment. A més a més, l’arrós i els llegums no pesen gaire i és més fàcil aprovisionar els campaments amb menjar sec. Un sac d’arrós i un altre de llenties dona per molts àpats.



Imatges. Campament 1 de l'Expedició Mataró al Lhotse Shar 1987. Als peus d'en Sergio Escalera a l'absis de la tenda es veu la petita olla a pressió. A la segona imatge, la mateixa olla vista des de dins de la tenda amb el Barun-Tse al fons. En tot cas a Internet s'en troben. Ho sento, mai vaig pensar a fotografiar l'olla per si mateixa. Ja he escrit abans que estic catalogat com un fotògraf, més que dolent, pervers.

Aquestes petites olles a pressió ens van permetre una alimentació nutritiva i apetitosa durant setmanes i setmanes en altitud. Durant l'escalada, aigua, caramels, fruits secs i barretes de concentrat energètic. Però als vespres ningú ens treia un bon plat de macarrons amb cansalada o de cigrons amb bacallà.

I és que l'altitud fa perdre la gana. I l'avorriment de menjar sempre el mateix dies i dies, també. O sigui que hi vam posar imaginació a la necessària nutrició. Crec que d'aquesta capacitat humana s'en diu cultura. Cultura física, nutricional i gastronòmica en aquest cas.    

Ara bé, que ningú es pensi que es pot menjar aixó els primers dies d'arribar al Campament Base. Amb aquesta recepta el Mal Agut de Muntanya ens atacaria sense misericòrdia. Aixó ho poden menjar alpinistes molt ben aclimatats.

Un altre dia parlarem de la millor dieta per afrontar els primers dies en altitud. I de la dieta més adequada per combatre el fred, que no és la mateixa. O de la dieta més propícia per enfrontar l'esforç ara que els rècords i la competició s'estan apoderant de les muntanyes...


Etiquetes: , , , ,
edit

RECORDANT EN SAMBHU TAMANG

 
Ha mort en Sambhu Tamang. 
 
Havia nascut l'octubre de l'any 1955.  Tenia 67 anys.
 
Un altre amic que se'n va...
 
Qui va ser en Sambhu Tamang? 
 

NOTA APART. Jo utilitzo aquí la grafia del nom que publica en anglès el diari digital que veureu després. Per aquells que pateixen per si el seu nom s'escrivia Shambu o Sambhu o Shambhu Tamang, els asseguro que també l'he trobat com Sombu Tianjing i altres amenitats depenent de quin periodista ho escrigui i del seu respecte per les cultures locals. El seu nom escrit no era res d'això. En la seva llengua, el nepalès, el seu nom s'escriu així: शम्भू तामाङ. Però quan parlàvem, el so del seu nom en català sonava com Ssombu. Amb doble essa. I així l'anomenàvem amb el seu permís.
 

En aquest enllaç podreu trobar el recordatori publicat al Nepal News on podreu veure una fotografia d'en Sambhu als 17 anys:
 

 

En Sambhu va ser a la primera expedició italiana que coronar l'Everest (Guido Monzino 1973). Va ser, aleshores, la persona més jove a fer cim amb 17 anys. 
 
També va formar part de la primera expedició que va assolir el Kongde Ri a la vall de Khumbu el 1978.
I moltes altres.
 
Però sobretot, va ser el sirdar, el cap dels xerpes de l'Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest de 1985. Com a bon budista, era home equilibrat. Competent, intuïtiu i empàtic, junt amb els seus companys, va contribuir de forma determinant a l'èxit de l'expedició. 
 
Adeu company, ens veurem a la muntanya en alguna altra reencarnació.
 
Unes imatges per recordar-lo:

El Kongde Ri vist des de Namche Bazar.
 

En Sambhu, pujant al Camp V. A la cresta del fons, les tendes del Camp IV
 


Revetlla de Sant Joan de 1985 al Campament Base
 

L'expedició al complet al Campament Base. No hi són l'Òscar Cadiach ni l'Enric Lucas, però algú havia de fer les fotos i filmar. En Sambhu és dret al mig entre en Conrad Blanc i en Ton Ricart, jo mateix.
 
Els cinc xerpes de l'expedició. De fet només Ang Karma, Nawang Yongden i Nima Dorjee eren xerpes. En Sambhu era Tamang i en Narayan Shestra era Newar.

Els xerpes al pas fronterer de Kodari entre el Nepal i el Tibet.
 


Sambhu Tamang, Ang Karma i Narayan Shestra, amb en Toni Sors, al cim de l'Everest el 28 d'agost de 1985.
 

Etiquetes: , ,
edit

Els més alts cims de l'humor. Entrega 3

 

 

CAPÍTOL III.  EN MARXA CAP AL VAAMBKO-TXE

 

 

El viatge no va tenir història. Les meves responsabilitats de cap d'expedició em van impedir passar tot el temps que hagués volgut amb els altres, però em va satisfer molt veure que l'esperit d’equip, tan important en empreses com la nostra, feia de la nostra colla una comunitat ben homogènia.

 

És inqüestionable la importància de l'esperit d'equip. Com va dir un dia A. Nem de Canto: "Quan un es balanceja desesperadament a l'extrem d'una corda de trenta metres, és important saber que l'home que es troba a l'altre extrem és un amic." Ha estat aquest esperit, més que cap altra cosa, el que ens ha permès triomfar i a mi em ballava l’aigua als ulls de veure com s’anava desenvolupant durant el viatge.

 

Divertits incidents van venir a alleujar la monotonia de la travessa. Setciències ens va fer riure en arribar una tarda al sopar amb un ull de vellut. Havia ensopegat contra un cable de l'embarcació. I aquella mateixa tarda Catxes ostentava una mà embenada, ja que s'havia fet mal al canell jugant a tennis. Els altres gaudien d'excel·lent salut, llevat de Malaltís, que va ser l'únic a marejar-se.

 

Setciències s'afanyava rodejat i enmig dels seus instruments. Mesurava el punt d'ebullició de l'aigua segons els nostres diversos termòmetres, i va arribar, després de diverses lectures, a fixar l'altura del navili en cinquanta-un metres sobre el nivell de la mar. Catxes va dir que era absurd, però Setciències va fer notar que, no sent la Terra una esfera perfecta, sinó més ampla per l'equador que pels pols, aquest resultat concordava amb l'estat actual dels coneixements.

 

Flaixos va rodar nombroses bobines de film; però, per un desgraciat atzar, es van exposar a la llum excessivament, de manera que no posseïm cap imatge d'aquesta part del viatge.

 

Cicerone va descobrir, encantat, una família Yogistanesa i va passar llargues hores en la seva companyia, perfeccionant-se en aquesta llengua. Aquestes relacions es van interrompre brutalment i de forma bastant estranya. Un dia, Cicerone, aterrit, va escalar, quatre a quatre, els graons de l'escala, seguit de prop per un oriental, petit però robust, que brandava un punyal. Un cop salvat, Cicerone va explicar que havia comès un lleuger error de pronunciació. Havia volgut expressar la seva gran admiració per l’acreditada sensibilitat de la poesia del Yogistan.  Malauradament, la paraula yogistanesa per designar la poesia és idèntica a la que designa l'esposa; no difereix d'aquesta més que per una espècie de borborigme sobre la síl·laba final. Incapaç, en l'entusiasme del moment, d'emetre aquest borborigme, Cicerone havia ofès profundament al seu hoste.

 

Un dia es va veure una balena a estribord. Això era, naturalment, un esdeveniment molt interessant per a tothom, però sobretot per a mi, ja que em va permetre prendre una decisió sobre el problema, extremadament important, de la confecció de l'equip d'assalt, problema sobre el que jo havia reflexionat llargament. Havíem d’atacar la muntanya per grups de dos homes, que escalarien lligats l'un a l'altre i que compartirien la mateixa tenda. Vaig considerar indispensable reunir aquests futurs companys el més aviat possible, per tal de donar-els-hi ocasió d'eliminar tota diferència susceptible de convertir-se en causa de fricció entre ells. No havia pogut arribar, però, a una decisió sobre aquest punt. Catxes i Setciències m'havien semblat formar la parella ideal en l'espai exigu d'una tenda de bivac, ja que l'un era gran i l'altre petit; a més, tenien una personalitat i uns interessos tan diferents que no hi havia lloc per témer entre ells gelosia professional ni la monotonia en la conversa que engendra una excessiva similitud d'idees o temors. Flaixos i Rodamon havien sempre manifestat un viu interès cada un per l'especialitat de l'altre, i jo pensava que seria una llàstima separar-los. Flaixos, a més, era antic alumne de Cambridge, mentre que Rodamon ho havia estat d'Oxford, el que eixamplaria els seus horitzons. Quedaven Cicerone i Malaltís, i el seu cas em preocupava més; tant l'un com l'altre reunien la cortesia pròpia de les seves professions, el que amenaçava crear un clima una mica asfixiant en els estrets límits d'una tenda. Però estaven en desacord sobre tants temes, que jo començava a tranquil·litzar-me, i l'episodi de la balena va venir a dissipar els meus dubtes. Mentre contemplàvem l'enorme cetaci, Cicerone va declarar que es preguntava el que hauria de cert en la llegenda de Jonàs. Malaltís va respondre que una tal observació li sorprenia en boca d'un home cultivat, i es va apassionar tant per la discussió, que fins es va oblidar d'estar marejat. Van prosseguir la discussió durant la resta de el viatge, i aviat es van convertir en inseparables, el que em va alleujar molt.

 

Justament abans de la nostra arribada a port vaig rebre un missatge per ràdio: “A conseqüència de lamentable error, estic a Buenos Aires. Envieu cinquanta milions de pesos .- RODAMON”.

 

El viatge per tren no va tenir història. Catxes es va mostrar molt sensible a la calor i Malaltís va contreure la malària. Cicerone va observar que havíem fet bé en portar un metge amb nosaltres. He de dir que Malaltís es va prendre malament aquesta innocent observació i es va mostrar molt groller amb el pobre Cicerone; però aquest el va perdonar generosament, remetent la grolleria a l'estat de salut de Malaltís. Cicerone va anar a la part del tren reservada als indígenes, a fi de millorar els seus coneixements de la llengua; però aviat va esclatar una trifulga, i ell va jutjar preferible retirar-se. Els indígenes -va explicar- eren veritablement d'un natural amable i d'una impertorbable dignitat, que no excloïa una certa alegria; però es deixaven de vegades irritar per foteses. Nosaltres vam voler assabentar-nos de la naturalesa exacta d'aquesta matèria, però Cicerone va argumentar que eren coses difícils de fer comprendre a una mentalitat europea.

 

Setciències es va passar gairebé tot el viatge amb un cronòmetre a la mà: comptava els pals telegràfics, per tal de calcular la velocitat de tren. Aquesta va resultar ser de dos-cents quaranta-cinc quilòmetres per hora, però Setciències estimava que calia tenir en compte un cert marge d'error per compensar les irregularitats en l'espaiament dels pals. Catxes va comprovar els seus càlculs i va descobrir que la busca dels segons s'havia aturat. Aquest incident ens va divertir molt.

 

La nostra arribada a Chaikhosi va ser un gran esdeveniment, tant per a nosaltres com per a la població indígena. Cicerone havia pres les mesures necessàries perquè tres mil tres-portadors ens esperessin a l'arribada del tren, a fi d'evitar tota pèrdua de temps. Quan vam arribar, ens vam quedar bastant sorpresos, i emocionats també, en veure que una multitud tan gran que s'estenia fins on arribaven les nostres mirades, havia vingut a donar-nos la benvinguda. Res més treure el cap per les finestretes vam ser aclamats fragorosament. Cicerone va aprofitar, l'ocasió per informar-nos sobre l'amabilitat dels indígenes, el que era un dels seus trets de caràcter principals.

 

Tot just descendits de tren, vam ser rebuts per un dignatari, que jo vaig creure seria el Clang local, o cap de poblat. Cicerone va iniciar la conversa amb ell, en el seu to més diplomàtic. Van conversar així diversos minuts, i un espectador europeu hagués pogut cometre l'error de concloure que es querellaven violentament; però jo em vaig dir que això seria, sens dubte, per l'idioma del país.

 

Cicerone va acabar per dir-nos que aquest home no era el Clang, sinó el Bang, o cap dels portadors, i que la multitud que ens envoltava estava composta dels portadors que ell havia contractat.

 

-Si vols saber la meva opinió -va dir Malaltís-, hi ha molts més de tres mil.

 

Jo era de la mateixa opinió, però Cicerone va dir que ningú havia preguntat res a Malaltís i que ell estava segur de les xifres.

 

-Per què no interrogar al seu amic? -Va proposar Malaltís.

 

Cicerone es va lliurar amb el bang a una nova discussió, al terme de la qual ens va declarar que l'home parlava un dialecte fosc i que semblava no conèixer bé el yogistanés corrent.

 

-Bé -va dir Malaltís-; no tenim més que comptar-los. Enfilem-los per rastelleres de a deu.

 

Cicerone es va girar de nou cap al bang i, després de molt soroll i moltes gesticulacions, ens va explicar que no hi havia en yogistanés cap expressió que signifiqués files de a deu, i que com aquest país ignorava tot de la instrucció militar, era bastant difícil fer comprendre a un esperit yogistanés el que s'entenia per alinear.

 

Jo vaig dir llavors a Cicerone que el deixaríem ajustant aquesta qüestió amb el bang. Ell va convenir que era una bona idea, doncs, sens dubte, la nostra presència posava nerviós al pobre indígena.

 

A l'oficina de correus m'esperava una sorpresa sota la forma d'una carta de Rodamon. Havia arribat per avió tres dies abans i havia partit en exploració per preparar el camí.

 

Passem a la sala d'espera de l'estació una nit molt incòmoda i famolenca, ja que mentre que no s'arreglés la situació amb el bang, no es podia procedir a la descàrrega del nostre equip, i en l'absència de Cicerone no ens atrevíem a aventurar-nos a l'hotel del poblat. A l'alba vaig tornar a l'andana, on Cicerone prosseguia la seva discussió amb el bang. El nostre amic em va explicar que, en yogistanés, la paraula que significa tres era idèntica a la que significava trenta, amb la diferència d'una espècie de renill al mig. Era, evidentment, impossible significar aquest renill per telegrama, i el bang havia interpretat el missatge com una demanda de trenta mil portadors. Els trenta mil homes en qüestió feien molt de soroll davant l'estació, i Cicerone em va dir que ells reclamaven menjar i un mes de paga. Si refusàvem, temia que ens robessin tot.

 

No hi havia més remei que satisfer les seves exigències. Es va alimentar, doncs, als trenta mil portadors -al preu de molts esforços i de grans despeses-, i tres dies més tard vam poder partir per al nostre viatge de vuit-cents quilòmetres amb els tres mil homes que havíem escollit. Els 375 nanos que completaven els nostres efectius van ser reclutats allà mateix. Els nois no falten al Yogistán, i sembla que les seves mares estan encantades de desfer-se'n.

 

El viatge fins al massís del Khili-Khili es va desenvolupar sense incidents. Seguíem una sèrie de rius encaixats en goles profundes, entre parets abruptes que s'elevaven fins a altures de deu mil metres, i encara més.

 

Passàvem, de vegades, d'una vall a una altre per ports situats a set mil metres sobre el nivell del mar, per després anar per llits de rius a menys de cinquanta-un metres d'alçada.

 

Tan abruptes eren els pendents d'aquestes valls, que la vegetació passava de les espècies tropicals a la flora àrtica en una distància de mil cinc-cents metres; és a dir, que el nostres botànics aficionats estaven en el seu element. Jo no sóc naturalista, però em vaig esforçar a manifestar un interès comprensiu davant la feina dels meus companys, animant-los a venir a mostrar-me els seus descobriments. Jo els hi dec els pocs coneixements que tinc ara en aquest domini.

 

Les vessants més baixes estaven amenitzades per espessors de facècies i persiflajos, llavors en plena floració, i la brisa portava sense parar al nostre olfacte el pertorbador aroma de les rodències. La nostàlgia, que floreix a tot arreu, excepte entre nosaltres, es trobava en abundància, així com la universal grogueta invader. Més amunt, els ombrívols parterres de sospites i malenconies cedien la plaça als darrers talussos herbosos abans de les neus eternes, on no creixia res, excepte, a vegades, un excentricular solitari o una vanitat marcida.

 

La fauna tenia també amb què regalar l'ull. El Boc emissari estava naturalment molt estès. De vegades, a la nit, jo veia una ombra furtiva que Setciències va identificar com pertanyent a un Patibulari tibetà. Una tarda, Flaixos, en el súmmum de l'excitació, em va designar una criatura d'aspecte poc presentable, assegurant-me que era un Gos d'aigües de muntanya. Catxes va jurar que no era un gos d'aigües, sinó un Horror pelut; potser havia volgut fer broma. Catxes té un sentit de l'humor bastant pobre. Em va explicar un dia que ell havia estat seguit per una Vaga sospita, el que era evidentment absurd.

 

Tots estàvem, no cal dir-ho, àvids de veure a l'abominable home de les neus, que ha fet córrer tanta tinta. Aquesta criatura va ser vista per primera vegada per Thudd el 1928, no lluny del cim del Trah-Lalah. Thudd el descriu com una criatura d'aparença humana, d'uns dos metres deu d'altura, cobert de pell blava i amb tres orelles. L'home de les neus emet un petit xiulet i fuig corrent a una velocitat sorprenent. La segona trobada amb l'home de les neus va tenir lloc durant l'expedició de reconeixement empresa l’any 1931 per Bavarois cap a la barrera del HiHo. En aquesta ocasió va ser vist per tres membres de l'expedició a una alçada de vuit mil metres; els seus testimonis són força contradictoris, però tots estan d'acord a afirmar que la criatura portava uns pantalons. En 1933, Orgrind i Stretcher van descobrir petjades de passos sobre un pendent nevat sota del Youpa-la, i a l'any següent, Moodles va sentir grunyits a deu mil metres. Després, res fins a 1946, data en la qual Brewody va tenir la fortuna de veure el monstre de ben a prop. Segons Brewody, no tenia pèls ni pell de cap mena, i s'assemblava a un ésser humà d'estatura normal. Portava un drap al cap i parlava només en rudistanés amb un fort accent de Birmingham. 

 

Tals eren els escassos informes recollits fins llavors, i nosaltres sentíem desitjos d'aportar al nostre torn la nostra collita d'informacions. El més ansiós d'entre nosaltres era Setciències, que alimentava, potser, la secreta esperança d'afegir l'Eanthropus Setciències i a l'arbre genealògic de la família humana. Setciències passava llargues estones per sobre del límit de les neus eternes, examinant tota cosa susceptible de ser una empremta de peu; però encara que va sentir grunyits, xiulets, sospirs i borborigmes, no va descobrir cap indici vàlid. El seu entusiasme es va refredar considerablement quan, després d'haver seguit durant tota una setmana les petjades d'uns passos sobre un vessant de muntanya molt escarpada, va comprovar que era la pista traçada per un portador enviat per Catxes.

 

Els portadors semblaven poc entusiasmats. La muntanya, per a ells, era com anar a l'oficina. Havíem convingut una jornada de vuit hores, per la qual rebria cadascun cinc bohees (equivalents a 1 pesseta amb 80 cèntims. Aproximadament 1,3 cèntims d’Euro. Res del món els podria persuadir a treballar més enllà d'aquestes vuit hores, llevat dels diners. Quan paràvem la marxa, es posaven a la gatzoneta en grups, fumant un horrible tabac anomenat groku. Tenien un aire en extrem avinagrat. El seu aspecte contrastava tant amb la descripció que d'ells ens havia donat Cicerone, que em vaig veure obligat a preguntar-li discretament. Ell em va explicar que tenien el costum de viure per sobre dels set mil metres; les seves qualitats no començaven a manifestar-se més que a aquesta alçada. Em va afirmar que anirien millorant a mesura que anéssim ascendint, i que a tretze mil tres-cents metres aconseguirien el súmmum d'aquesta impertorbable dignitat que no excloïa l'alegria. Això em va alleujar molt.

 

En el seu treball de portadors no hi havia res a reprotxar-los. Malgrat la seva petita talla -pocs eren els que sobrepassaven el metre cinquanta-, eren gairebé tan amples com alts i molt robustos. Cada un d'ells portava una càrrega de quatre-cents cinquanta quilos. No es podria encomiar prou als portadors, sense els quals l'expedició hagués conegut el fracàs ben aviat.

 

D'entre tots ells destacava el cuiner, un tal Pong. D'aquests tres mil tres-bàrbars, Pong era, sens dubte, el que tenia pitjor aspecte. Tenia la cara estranyament aixafada, com si l'hi haguessin planxat. La seva ànima semblava haver patit el mateix procés d'aixafament. La seva cuina reflectia fidelment el seu caràcter. Els plats més suculents, extrets de caixes de conserves, es convertien en les seves mans en una mena de repugnant pasta d'un marró fosc que calia menjar amb una cullera ben sòlida, resistent a la corrosió i que contenia els grumolls més desagradables. El fet que hàgim sobreviscut als seus serveis constitueix un veritable triomf de l'esperit sobre la matèria, ja que tots patíem d’abominables indigestions. Tots els nostres esforços per apartar-lo de la cuina van resultar inútils. Front a la més petita al·lusió que li fes pensar que no estàvem contents amb els seus repugnants serveis, entrava en una espècie de frenesí i ens amenaçava amb els seus ganivets.

 

El bang no podia o no volia fer res. Potser tenien lleis sindicals molt estrictes; fos el que fos, vam haver de acostumar-nos a Pong. I en el nostre ardor per atacar el Khili-Khili, entrava en gran part el desig, que aviat es va convertir en obsessió, d'escapar al nostre demoníac cuiner. Mentre marxàvem, jo em complaïa en somnis en què Catxes i jo, dins la nostra tenda, ens cuinàvem deliciosos menjars, mentre que a baix, al campament de base, Pong es recargolava de despit.

 

Travessàrem nombrosos poblats. Els habitants eren invariablement desagradables i poc amables, excepte quan Cicerone tractava d'entrar en conversa. En aquest cas la seva actitud es feia francament hostil. Ens va explicar que no eren indígenes típics, sinó una classe apart i degenerada de la població que, atreta per la vida fàcil per sota dels set mil metres, havia acabat per desmoralitzar-se i per perdre les qualitats fonamentals de la seva raça, a saber: la dignitat i l'alegria. Jo podria fer notar aquí que no vam trobar cap indici de vida més enllà dels set mil metres; però, com va dir Cicerone, això era a causa de el fet que el nostre itinerari no seguia les rutes comercials.

 

Flaixos es dedicava a filmar el nostre avanç. Per fer això li calia partir abans, per tal de tenir la seva càmera emplaçada en el moment que arribéssim. Aquest pla, aparentment senzill, es va revelar més difícil de posar en pràctica del que el nostre amic havia pensat. Les tres primeres vegades que va provar a fer-ho no va aconseguir reunir i muntar tot el seu material abans de que arribéssim nosaltres, i només donant-se molta pressa va aconseguir re-embalar-ho tot i retrobar-nos abans de la nit.

 

A l'endemà va partir molt abans que nosaltres i no el vam tornar a veure més fins al cap de dos dies. Al matí; va arribar al campament, vacil·lant sobre les seves cames, en el moment precís en què ens disposàvem a marxar. Pel que sembla, havíem pres un camí diferent. Per aquest motiu va portar un dia de retard sobre la caravana, perquè va considerar necessari recuperar el son perdut aquella nit. No ens va aconseguir fins a la setmana següent, i va tornar a partir de seguida, vetllant tota la nit per estar segur aquesta vegada de no fallar. Va filmar tota la caravana desfilant davant seu i aclamant-lo al passar. Va ser una llàstima que en aquesta ocasió la càmera hi veiés doble, el que va donar una successió d'imatges desenfocades.

 

Esperàvem d'un dia per altre trobar-nos amb Rodamon, encara que no haguéssim vist cap empremta de la pista que havia de traçar per a nosaltres. Al vintè dia ens va abordar un corredor que ens portava el missatge següent: "Capturat per bandits. Envieu rescat cinquanta milions de bohees.- Rodamon."

 

Deu dies més tard, un altre corredor ens va transmetre el missatge següent: "Repeteixo. Capturat per bandits. Envieu rescat cinquanta milions de bohees.- Rodamon."

 

Concloem d'això que el primer missatger s'havia evaporat amb els diners. Després de madures reflexions, vaig estimar que no podia concedir cap confiança a l'honradesa d'aquestes gents i vaig demanar a Malaltís, que ja s’havia recuperat de la seva varicel·la, que acompanyés al correu. Deu dies més tard se'ns va reunir Rodamon, sol, i portant una demanda de rescat de cinquanta milions de bohees per Malaltís.

 

Això era ja massa. Vaig decidir que les finances de l'expedició no podien suportar aquestes exigències. Vaig enviar, doncs, un missatger de confiança amb aquest missatge: "Desolat. Sense fons. Poseu-vos en contacte amb l'Ambaixada."

 

Catxes, que es passava la major part del temps dormint en una llitera portada a espatlles dels portadors, tractant de superar l'esgotament que patia en aquestes valls, es va despertar una tarda udolant. Havia somiat que l'expedició moria de fam al Khili-Khili. Va reprendre tots els seus càlculs i els va verificar minuciosament. Els seus temors estaven fundats. Esgotat, sens dubte pel clima londinenc, havia oblidat preveure els queviures per al viatge de tornada. S'havia concentrat tant sobre el gran objectiu: portar dos homes al cim del Khili-Khili, que no havia pensat en retirar-los d'allà.

 

Deu dies després, Malaltís tornava amb nosaltres. Poc després de la seva captura pels bandits havia contret una pneumònia doble, complicada amb tos ferina. Havia donat tanta pena als seus carcellers, que aquests l’havien deixat anar. Tenia un aspecte lamentable: sense afaitar, despentinat, la mirada fixa, la roba esparracada i les botes sense talons.

 

Aquesta era una d'aquestes crisis que posen a rude prova les qualitats d'un cap d'expedició. Sense dir res als altres, vaig caminar sol portant el meu pesat farcell anímic durant tota una setmana, buscant desesperadament una solució. Forçós em va ser, a la fi, revelar la gravetat de la situació als meus companys. Setciències va llançar una mirada a Catxes -em plau pensar que fins i tot en una crisi així un de nosaltres va tenir un pensament pel desgraciat responsable- i va començar a dir mirant-se les ungles:

 

-La solució és ben senzilla -va anunciar-. No guardis més que cent cinquanta-tres portadors i dinou, dels cent vint nois. Les economies de queviures així realitzades ens permetran sortir de l'atzucac.

 

Aquest càlcul es va revelar correcte. Es va demanar a Cicerone que prengués contacte amb els portadors per anunciar la decisió. Durant vuit dies, un clima de revolta va regnar a la caravana, i Cicerone temia sense parar per la seva vida. Finalment, ens vam trobar en la impossibilitat absoluta d'alimentar-los un dia més, i vam haver de pagar-los el que demanaven; és a dir, massa. El nostre únic consol era l'esperança de veure'ns desembarassats de Pong. Però, no sé per quina raó, això no va ser possible. Cicerone va dir que es preguntava de vegades si el bang no tenia interessos sobre Pong, però això em va semblar un punt de vista injustament cínic de la situació.

 

Un mes més tard ens trobàvem al coll de Vaambko-txe, davant per davant del massís de Khili-Khili, el darrer baluard de la Natura que s'havia resistit fins llavors a l'esperit de conquesta dels humans. La gran muntanya s'alçava majestuosa sobre un cel sense núvols, inspirant un respecte temorós al cor de les minúscules criatures que molt aviat posarien un peu presumptuós sobre aquestes pendents temibles. Quina ploma podria descriure els nostres sentiments mentre que des del coll del Vaambko-txe contemplàvem el massís del Khili-Khili? 

 

Abandonaré un moment a l'expedició immòbil al Vaambko-txe, davant de l'Khili-Khili, per tal de descriure la configuració d'aquesta potent muntanya i d'evocar la cadena d’esdeveniments que van portar la nostra presència en aquests llocs.

 

El Khili-Khili va ser descobert per aviadors aliats durant la gran guerra. 

 

Els seus informes avaluaven l'altitud del cim entre deu i disset mil metres. El 1947, una expedició de reconeixement es va presentar a l'Himàlaia, conduïda per A. Nem de Canto, amb la missió de fixar l'emplaçament exacte de la muntanya, de mesurar la seva alçada i d'estudiar les vies possibles d'accés al cim. Diverses expedicions van agregar després més informes, però la nostra marcava la primera temptativa seriosa d'ascensió.

 

El massís del Khili-Khili té la forma d'una M invertida. El cim comprèn dos pics: el Khili-Khili pròpiament dit i el Guili-Guili, que es troba una mica a l'oest del veritable cim. Les estimacions pel que fa a l'altura del pic més elevat difereixen considerablement; però, recolzant-se sobre aquestes diferències, es pot afirmar que el cim del Khili-Khili està a 13.350 metres sobre el nivell del mar. 

 

L'aresta principal del massís va de Nord a Sud; està interrompuda per la línia de partició de les aigües de dos rius. El riu Agendà i el riu Enigmà, que divideixen el massís en tres parts, separades per gorges d'uns set mil metres de profunditat. El veritable cim està situat a la part central, i el Guili-Guili, encara que distant una mica més de sis-cents metres, està separat d'aquest per la gorja de l'Enigmà. De cadascun d'aquests dos cims baixa una cresta en la direcció Nord-Est; aquestes dues carenes s'uneixen per formar un coll, el coll Sud (8.300 metres). La cara nord del coll Sud s'uneix amb la glacera del Vaambko-txe, que envolta la cara sud-est de la muntanya abans de virar bruscament cap al Nord-oest. Aquesta glacera dóna naixement al riu Vaambko-txe, que corre cap al Nord després d'haver franquejat la gola de l'Agendà. Queda clar?

 

Heus aquí quin era el nostre pla. El campament base seria establert a la part alta de la glacera, a set mil metres d'altura. Passaríem alguns dies allà per aclimatar-nos. Durant aquest període faríem un reconeixement fins a la cara Nord, que porta al coll Sud. Instal·laríem un camp avançat sobre el coll, amb un campament intermedi a mitja alçada del vessant. D'allí fins al cim establiríem campaments als llocs més apropiats. Tractaríem d'instal·lar-los cada sis-cents metres a partir del campament avançat. L'últim -el 7é campament- es trobaria a tretze mil metres, a tres-cents cinquanta metres només sota del cim. A cada campament hi deixaríem queviures per quinze dies, el que ens deixaria un marge suficient en cas de mal temps.

 

La gran qüestió era aquesta: ¿la muntanya cediria? El 1947, A. Nem de Canto havia escrit: "La muntanya és, sobretot, difícil -fins i tot severa-, però cedirà". Els reconeixements posteriors havien replantejat la qüestió de saber si la paret nord era accessible, però s'havia finalment decidit per la resposta afirmativa. El mateix A. Nem de Canto havia resumit així la qüestió: "Amb un bon esperit d'equip i bons portadors, la muntanya cedirà." Tothom sap avui que, en efecte, ha cedit.

 

Però des del coll del Vaambko-txe, on ens trobàvem, estàvem molt impressionats per la vista d'aquest imponent bastió que alçava el seu cap majestuós sota un cel sense núvols. Va ser en Cicerone qui va expressar els sentiments de tots: "Es diria que és una deessa que desafia als que volen posar un peu sacríleg sobre el seu altar verge."

 

Hi va haver un murmuri aprovador per resposta. En aquell instant ens sentíem molt poc a l'altura de l'enorme tasca que ens havíem fixat, i jo vaig dirigir una fervent oració per demanar al Cel poder-me mostrar digne de les proves que ens esperaven.

 

Ens vam quedar allà fins al moment en què la posta de sol va venir a florir de clapes ataronjades els camps de neu d'aquest potent bastió; la muntanya es va convertir llavors en un quadre que molt pocs ulls humans hauran vist. Sense una paraula, vam baixar, mentre la nit anava caient, cap al nostre campament al fons de la vall, que ja era a la fosca. 

 



Etiquetes: , , ,
edit

INTRODUCCIÓ PRELIMINAR A L’ESTUDI DE LES FORMES I MANERES DE SER METGE D’EXPEDICIÓ O EXPEDITION MEDICAL OFFICER

 

QUI VOL SER METGE D’EXPEDICIÓ?

 

DEBAT OBERT

 

Xerrant amb un metge resident d’un gran hospital universitari de Barcelona va preguntar:

 

-Com ho puc fer per ser metge d’expedició?

 

No sé com contestar. Jo només sé com ho vaig fer jo. Però no sé si aquest sistema funcionaria avui en dia. Tampoc sé si funcionaria per tothom. S’ha de voler de veritat i renunciar a moltes altres coses.

 

Per si pot estimular a algú, afegeixo la llista de trekkings i expedicions extra-europees que he viscut com metge i alpinista:

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/curriculum.html

 

Ara pregunto jo: és un desig per acomplir o és una il·lusió imaginada? No és igual.

 

Jo volia anar a les grans serralades del mon. Vaig tenir sort. A l’hospital on treballava em necessitaven per cobrir guàrdies a urgències. De manera que vaig pactar fer moltes guàrdies, sense cobrar-les, i quan arribava a les 2.400 hores/any que deia el conveni, ja era lliure per viatjar. Alguns anys, a finals de maig ja havia fet les 2.400 hores. És clar que havia de viure tot l’any amb el minso sou de metge resident sense el complement de les guàrdies, però a mi em compensava. Per una banda, no crec que cap empresa, ni pública ni privada, acceptés això avui dia. Tot i que actualment el conveni crec que va per les 1.800 hores/any… Per l’altra banda, tampoc estic gaire segur de que tots / totes els qui diuen que els hi agradaria ser metges expedicionaris acceptessin renunciar a part del sou o a un lloc de treball segur per marxar a l'Himalaia durant mesos. Cal ser arriscat, virtut escassa en temps difícils…

 

Al segle XXI les expedicions a les muntanyes més altes han passat a ser un contracte entre les companyies de guies, que tenen l’exclusiva dels permisos, i els potencials clients. Un conveni entre empreses de serveis de muntanya i muntanyencs turistes delerosos de posar al currículum un cim que sense uns professionals no haurien pujat. Si és així, no teniu més remei que formar-vos com a metges d’expedició amb els corresponents màsters, contactar una d’aquestes empreses i resar perquè us contractin. Sabent que sempre passaran al davant els Jones i els Smith que els Garcia o Perez. Estareu a sou d’aquella empresa i dels seus interessos però, si surt bé, podreu viure algunes expedicions, els seus sofriments i els seus grans moments inoblidables.

 

Per veure algunes de les esclavituds de dependre d’una agència d’expedicions comercials, cliqueu aquí: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html

 

Però també hi ha muntanyencs entusiastes i aventurers que encara busquen aquella paret o aquell cim poc trepitjat, lluny de les agències multitudinàries i de les valls més concorregudes. Aquest pot ser un bon camí. Almenys és el més semblant al que vaig fer jo. Busqueu una colla d’amics, sortiu a la muntanya i organitzeu una expedició a un cim poc concorregut. Necessitareu una agencia que tramiti els permisos, però pagant poc, sense xerpes i amb material propi o de segona mà comprat a Kathmandu, podreu fer un sis-mil poc transitat. I amb una mica de sort, podreu conèixer altres col·legues d’expedicions i establir contactes. Per cert que encara hi ha cims de més sis mil metres on no ha pujat mai ningú. Jo els he vist al Pamir. 


Imatges. Els metges de l’Expedició ISLET (International Snow Leopard Expedition Type 1 Diabetes, 2005). El Dr. Jordi Admetlla Batlle, la Dra kirguisa de l’agència i un servidor. La col·lega que treballava per l’agència servia les taules del dinar. També servia per dir que l’agència tenia servei mèdic. Però la realitat era que no disposava ni d’una trista tenda que servís de clínica, ni un trist fonendoscop ni un esfigmomanómetre per mirar la tensió arterial. Era publicitat enganyosa. I no era responsabilitat seva, que feia el que podia.

 

NOTA. El Kyrgyzstan és un país que l’any 2005 va rebre uns 2000 turistes. D’aquests turistes 1800 van ser als mesos de juliol i agost i tots van (vam) anar al pic Lenin (Pic Ibn Sina en denominació kirguisa) de 7134 metres. Tots atapeïts en una sola muntanya. Però des d’allà es podien veure cims llunyans de més 6800 metres, a valls solitàries, on mai ningú hi havia pujat. No hi ha cap agència que tingui aquests cims a la seva oferta. Potser ni tenen nom. Qui vulgui anar-hi s’ho ha de guanyar. Podeu llegir el relat d’aquella expedició de diabètics al pic Ibn Sina aquí:

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari3.html

 

A qui li interessi el debat entre expedicions lliures o expedicions comercials:

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/10/debat-expedicions-lliures-o-expedicions.html

 

Tornant a la obligació de formar-se mèdicament per tenir la competència per ser metge d’expedició o Expedition Medical Officer com s’anomena a les agències:

 

La revista High Altitude Medicine and Biology de Liebert Publishers (HAMB pels amics) va publicar aquest article: High Alt Med Biol. 18:193–198, 2017. Interessant aproximació al tema. Aquest bloc va escriure un comentari de l’article aquí:

 

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/tatreveixes-treballar-de-metge.html

 

Per acabar aquesta revisió sobre el tema de voler, o desitjar, o imaginar, encarregar-se de la responsabilitat de la salut d’una expedició recomano aquest llibre: 

 


https://www.wiley.com/en-us/Principles+and+Practice+of+Travel+Medicine%2C+2nd+Edition-p-9781405197632

Jane N. Zuckerman (Editor) ISBN: 978-1-405-19763-2 February 2013 Wiley-Blackwell 680 Pages.

 

La major part del llibre, molt ben documentat, serà útil pels que saben que és difícil anar a l’Himalaia sense travessar camps amb mosquits o aigües amb Entamoeba histolítica. El viatge, el viatge i la seva passió.

 

Però el capítol imprescindible pels muntanyencs és el capítol 18. Poso els autors i les seves dades per si algú els hi vol escriure.

 

Chapter 18 Expedition and extreme environmental medicine

 

Sean Hudson 1, Andrew Luks 2, Piers Carter 1, Luanne Freer 3, Caroline Knox 1, Chris Imray 4 and Lesley Thomson 5

 

1 Expedition Medicine, Cumbria, UK

2 University of Washington, USA

3 Yellowstone National Park and Everest ER, Himalayan Rescue Association, Nepal

4 University Hospitals Coventry and Warwickshire NHS Trust, UK

5 Plymouth Hospital NHS Trust, Plymouth, UK

 

Podria penjar el text del capítol, però ja que han fet la feina, almenys que els interessats els hi compensem les despeses de l’edició, que rics, amb aquest tema, no es faran. Sobretot perquè algunes de les coses que escriuen només les pot haver escrit un veterà o veterana. Compreu el llibre com he fet jo.

 

Atents als temes que tracta aquest capítol:

 

1.- Expedition medicine and the role of the medical officer

Pre-expedition

During the expedition

Post expedition

2.- Medical kits

Medical kit, general outline

Maintaining expedition medical kits

Travelling with expedition medical kits

3.- Medical training for remote environments

4.- Managing medical emergencies in remote environments

5.- Dealing with death on an expedition

6.- Building resilience for individuals and teams. Handling the pressure of expeditions

Physical

Emotional

Individual resilience – handling pressure

Controlling the controllable

Creating a coping strategy

Conclusion

7.- Altitude Medicine. Altitude physiology. Acclimatisation

8.- Altitude illness

Acute mountain sickness (AMS) and high-altitude cerebral edema (HACE)

High-altitude headache and other

Neurologic disorders at high altitude

Sleep at high altitude

High altitude pulmonary edema (HAPE)

Peripheral edema

High-altitude retinopathy

Thromboembolic disease

Other neurologic conditions

Cough

Respiratory infections

9.- Travel to high altitude with pre-existing medical conditions

Does the underlying disease predispose to the development of acute altitude illness?

Can the patient maintain adequate oxygenation on arrival at high altitude?

Can the patient adequately raise their minute ventilation on arrival at high altitude?

Will acute hypoxia worsen disease control or predispose to complications?

10.- Hot Environments. Desert environment. Jungle environment. Environmental and ethical issues. Thermoregulation. Sweating. Heat Stress. Behavioural and vasomotor changes. Hydration. Dehydration. Children. Older people. Women. Sanitation. Minor heat-related conditions. Heat-related illnesses

11.- Polar Medicine. Background. Thermoregulation. Hypothermia. Frostbite. Non-freezing cold injuries. Sunburn. Snow blindness. Dehydration. Carbon monoxide poisoning

12.- Diving Medicine. Diving physics. Conduct of diving. Illness caused by diving: Decompression sickness. Patent foramen ovale. Nitrogen narcosis. Carbon monoxide poisoning. Carbon dioxide excess (hypercapnia). Barotrauma. Oxygen toxicity. Mask ‘squeeze’. Middle ear barotrauma (‘squeeze’). Inner ear barotrauma. Sinus barotrauma. Dental barotrauma. Pulmonary barotrauma. Pulmonary barotrauma of ascent. Fitness to dive. Diving accidents. Expedition diving. Casualty evacuation (casevac) plan

 

References. Hi ha un gavadal de bibliografía útil per aprofundir en cada tema.

 

Qui de veritat estigui interessat en viure, no en veure, una expedició, que comenci a treballar, que no ho regalen. Hi ha més voluntaris que feina. Si puc ajudar, amb consells o contactes, compteu amb aquest servidor.

 

I una altra opció. Si no voleu o no podeu deixar-ho tot per marxar d’expedició, que tal passar el periode de rotació externa opcional de la residència en un hospital local a l’Himàlaia o als Andes? O en un dispensari de rescat i assistència a l’Aconcagua o als que té la Himalayan Rescue Association a diversos pobles del Nepal? Permetria familiaritzar-se amb l’entorn i l’altitud i podria ser una porta d’entrada al tema.



Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat