Els més alts cims de l'humor. Entrega 3

 

 

CAPÍTOL III.  EN MARXA CAP AL VAAMBKO-TXE

 

 

El viatge no va tenir història. Les meves responsabilitats de cap d'expedició em van impedir passar tot el temps que hagués volgut amb els altres, però em va satisfer molt veure que l'esperit d’equip, tan important en empreses com la nostra, feia de la nostra colla una comunitat ben homogènia.

 

És inqüestionable la importància de l'esperit d'equip. Com va dir un dia A. Nem de Canto: "Quan un es balanceja desesperadament a l'extrem d'una corda de trenta metres, és important saber que l'home que es troba a l'altre extrem és un amic." Ha estat aquest esperit, més que cap altra cosa, el que ens ha permès triomfar i a mi em ballava l’aigua als ulls de veure com s’anava desenvolupant durant el viatge.

 

Divertits incidents van venir a alleujar la monotonia de la travessa. Setciències ens va fer riure en arribar una tarda al sopar amb un ull de vellut. Havia ensopegat contra un cable de l'embarcació. I aquella mateixa tarda Catxes ostentava una mà embenada, ja que s'havia fet mal al canell jugant a tennis. Els altres gaudien d'excel·lent salut, llevat de Malaltís, que va ser l'únic a marejar-se.

 

Setciències s'afanyava rodejat i enmig dels seus instruments. Mesurava el punt d'ebullició de l'aigua segons els nostres diversos termòmetres, i va arribar, després de diverses lectures, a fixar l'altura del navili en cinquanta-un metres sobre el nivell de la mar. Catxes va dir que era absurd, però Setciències va fer notar que, no sent la Terra una esfera perfecta, sinó més ampla per l'equador que pels pols, aquest resultat concordava amb l'estat actual dels coneixements.

 

Flaixos va rodar nombroses bobines de film; però, per un desgraciat atzar, es van exposar a la llum excessivament, de manera que no posseïm cap imatge d'aquesta part del viatge.

 

Cicerone va descobrir, encantat, una família Yogistanesa i va passar llargues hores en la seva companyia, perfeccionant-se en aquesta llengua. Aquestes relacions es van interrompre brutalment i de forma bastant estranya. Un dia, Cicerone, aterrit, va escalar, quatre a quatre, els graons de l'escala, seguit de prop per un oriental, petit però robust, que brandava un punyal. Un cop salvat, Cicerone va explicar que havia comès un lleuger error de pronunciació. Havia volgut expressar la seva gran admiració per l’acreditada sensibilitat de la poesia del Yogistan.  Malauradament, la paraula yogistanesa per designar la poesia és idèntica a la que designa l'esposa; no difereix d'aquesta més que per una espècie de borborigme sobre la síl·laba final. Incapaç, en l'entusiasme del moment, d'emetre aquest borborigme, Cicerone havia ofès profundament al seu hoste.

 

Un dia es va veure una balena a estribord. Això era, naturalment, un esdeveniment molt interessant per a tothom, però sobretot per a mi, ja que em va permetre prendre una decisió sobre el problema, extremadament important, de la confecció de l'equip d'assalt, problema sobre el que jo havia reflexionat llargament. Havíem d’atacar la muntanya per grups de dos homes, que escalarien lligats l'un a l'altre i que compartirien la mateixa tenda. Vaig considerar indispensable reunir aquests futurs companys el més aviat possible, per tal de donar-els-hi ocasió d'eliminar tota diferència susceptible de convertir-se en causa de fricció entre ells. No havia pogut arribar, però, a una decisió sobre aquest punt. Catxes i Setciències m'havien semblat formar la parella ideal en l'espai exigu d'una tenda de bivac, ja que l'un era gran i l'altre petit; a més, tenien una personalitat i uns interessos tan diferents que no hi havia lloc per témer entre ells gelosia professional ni la monotonia en la conversa que engendra una excessiva similitud d'idees o temors. Flaixos i Rodamon havien sempre manifestat un viu interès cada un per l'especialitat de l'altre, i jo pensava que seria una llàstima separar-los. Flaixos, a més, era antic alumne de Cambridge, mentre que Rodamon ho havia estat d'Oxford, el que eixamplaria els seus horitzons. Quedaven Cicerone i Malaltís, i el seu cas em preocupava més; tant l'un com l'altre reunien la cortesia pròpia de les seves professions, el que amenaçava crear un clima una mica asfixiant en els estrets límits d'una tenda. Però estaven en desacord sobre tants temes, que jo començava a tranquil·litzar-me, i l'episodi de la balena va venir a dissipar els meus dubtes. Mentre contemplàvem l'enorme cetaci, Cicerone va declarar que es preguntava el que hauria de cert en la llegenda de Jonàs. Malaltís va respondre que una tal observació li sorprenia en boca d'un home cultivat, i es va apassionar tant per la discussió, que fins es va oblidar d'estar marejat. Van prosseguir la discussió durant la resta de el viatge, i aviat es van convertir en inseparables, el que em va alleujar molt.

 

Justament abans de la nostra arribada a port vaig rebre un missatge per ràdio: “A conseqüència de lamentable error, estic a Buenos Aires. Envieu cinquanta milions de pesos .- RODAMON”.

 

El viatge per tren no va tenir història. Catxes es va mostrar molt sensible a la calor i Malaltís va contreure la malària. Cicerone va observar que havíem fet bé en portar un metge amb nosaltres. He de dir que Malaltís es va prendre malament aquesta innocent observació i es va mostrar molt groller amb el pobre Cicerone; però aquest el va perdonar generosament, remetent la grolleria a l'estat de salut de Malaltís. Cicerone va anar a la part del tren reservada als indígenes, a fi de millorar els seus coneixements de la llengua; però aviat va esclatar una trifulga, i ell va jutjar preferible retirar-se. Els indígenes -va explicar- eren veritablement d'un natural amable i d'una impertorbable dignitat, que no excloïa una certa alegria; però es deixaven de vegades irritar per foteses. Nosaltres vam voler assabentar-nos de la naturalesa exacta d'aquesta matèria, però Cicerone va argumentar que eren coses difícils de fer comprendre a una mentalitat europea.

 

Setciències es va passar gairebé tot el viatge amb un cronòmetre a la mà: comptava els pals telegràfics, per tal de calcular la velocitat de tren. Aquesta va resultar ser de dos-cents quaranta-cinc quilòmetres per hora, però Setciències estimava que calia tenir en compte un cert marge d'error per compensar les irregularitats en l'espaiament dels pals. Catxes va comprovar els seus càlculs i va descobrir que la busca dels segons s'havia aturat. Aquest incident ens va divertir molt.

 

La nostra arribada a Chaikhosi va ser un gran esdeveniment, tant per a nosaltres com per a la població indígena. Cicerone havia pres les mesures necessàries perquè tres mil tres-portadors ens esperessin a l'arribada del tren, a fi d'evitar tota pèrdua de temps. Quan vam arribar, ens vam quedar bastant sorpresos, i emocionats també, en veure que una multitud tan gran que s'estenia fins on arribaven les nostres mirades, havia vingut a donar-nos la benvinguda. Res més treure el cap per les finestretes vam ser aclamats fragorosament. Cicerone va aprofitar, l'ocasió per informar-nos sobre l'amabilitat dels indígenes, el que era un dels seus trets de caràcter principals.

 

Tot just descendits de tren, vam ser rebuts per un dignatari, que jo vaig creure seria el Clang local, o cap de poblat. Cicerone va iniciar la conversa amb ell, en el seu to més diplomàtic. Van conversar així diversos minuts, i un espectador europeu hagués pogut cometre l'error de concloure que es querellaven violentament; però jo em vaig dir que això seria, sens dubte, per l'idioma del país.

 

Cicerone va acabar per dir-nos que aquest home no era el Clang, sinó el Bang, o cap dels portadors, i que la multitud que ens envoltava estava composta dels portadors que ell havia contractat.

 

-Si vols saber la meva opinió -va dir Malaltís-, hi ha molts més de tres mil.

 

Jo era de la mateixa opinió, però Cicerone va dir que ningú havia preguntat res a Malaltís i que ell estava segur de les xifres.

 

-Per què no interrogar al seu amic? -Va proposar Malaltís.

 

Cicerone es va lliurar amb el bang a una nova discussió, al terme de la qual ens va declarar que l'home parlava un dialecte fosc i que semblava no conèixer bé el yogistanés corrent.

 

-Bé -va dir Malaltís-; no tenim més que comptar-los. Enfilem-los per rastelleres de a deu.

 

Cicerone es va girar de nou cap al bang i, després de molt soroll i moltes gesticulacions, ens va explicar que no hi havia en yogistanés cap expressió que signifiqués files de a deu, i que com aquest país ignorava tot de la instrucció militar, era bastant difícil fer comprendre a un esperit yogistanés el que s'entenia per alinear.

 

Jo vaig dir llavors a Cicerone que el deixaríem ajustant aquesta qüestió amb el bang. Ell va convenir que era una bona idea, doncs, sens dubte, la nostra presència posava nerviós al pobre indígena.

 

A l'oficina de correus m'esperava una sorpresa sota la forma d'una carta de Rodamon. Havia arribat per avió tres dies abans i havia partit en exploració per preparar el camí.

 

Passem a la sala d'espera de l'estació una nit molt incòmoda i famolenca, ja que mentre que no s'arreglés la situació amb el bang, no es podia procedir a la descàrrega del nostre equip, i en l'absència de Cicerone no ens atrevíem a aventurar-nos a l'hotel del poblat. A l'alba vaig tornar a l'andana, on Cicerone prosseguia la seva discussió amb el bang. El nostre amic em va explicar que, en yogistanés, la paraula que significa tres era idèntica a la que significava trenta, amb la diferència d'una espècie de renill al mig. Era, evidentment, impossible significar aquest renill per telegrama, i el bang havia interpretat el missatge com una demanda de trenta mil portadors. Els trenta mil homes en qüestió feien molt de soroll davant l'estació, i Cicerone em va dir que ells reclamaven menjar i un mes de paga. Si refusàvem, temia que ens robessin tot.

 

No hi havia més remei que satisfer les seves exigències. Es va alimentar, doncs, als trenta mil portadors -al preu de molts esforços i de grans despeses-, i tres dies més tard vam poder partir per al nostre viatge de vuit-cents quilòmetres amb els tres mil homes que havíem escollit. Els 375 nanos que completaven els nostres efectius van ser reclutats allà mateix. Els nois no falten al Yogistán, i sembla que les seves mares estan encantades de desfer-se'n.

 

El viatge fins al massís del Khili-Khili es va desenvolupar sense incidents. Seguíem una sèrie de rius encaixats en goles profundes, entre parets abruptes que s'elevaven fins a altures de deu mil metres, i encara més.

 

Passàvem, de vegades, d'una vall a una altre per ports situats a set mil metres sobre el nivell del mar, per després anar per llits de rius a menys de cinquanta-un metres d'alçada.

 

Tan abruptes eren els pendents d'aquestes valls, que la vegetació passava de les espècies tropicals a la flora àrtica en una distància de mil cinc-cents metres; és a dir, que el nostres botànics aficionats estaven en el seu element. Jo no sóc naturalista, però em vaig esforçar a manifestar un interès comprensiu davant la feina dels meus companys, animant-los a venir a mostrar-me els seus descobriments. Jo els hi dec els pocs coneixements que tinc ara en aquest domini.

 

Les vessants més baixes estaven amenitzades per espessors de facècies i persiflajos, llavors en plena floració, i la brisa portava sense parar al nostre olfacte el pertorbador aroma de les rodències. La nostàlgia, que floreix a tot arreu, excepte entre nosaltres, es trobava en abundància, així com la universal grogueta invader. Més amunt, els ombrívols parterres de sospites i malenconies cedien la plaça als darrers talussos herbosos abans de les neus eternes, on no creixia res, excepte, a vegades, un excentricular solitari o una vanitat marcida.

 

La fauna tenia també amb què regalar l'ull. El Boc emissari estava naturalment molt estès. De vegades, a la nit, jo veia una ombra furtiva que Setciències va identificar com pertanyent a un Patibulari tibetà. Una tarda, Flaixos, en el súmmum de l'excitació, em va designar una criatura d'aspecte poc presentable, assegurant-me que era un Gos d'aigües de muntanya. Catxes va jurar que no era un gos d'aigües, sinó un Horror pelut; potser havia volgut fer broma. Catxes té un sentit de l'humor bastant pobre. Em va explicar un dia que ell havia estat seguit per una Vaga sospita, el que era evidentment absurd.

 

Tots estàvem, no cal dir-ho, àvids de veure a l'abominable home de les neus, que ha fet córrer tanta tinta. Aquesta criatura va ser vista per primera vegada per Thudd el 1928, no lluny del cim del Trah-Lalah. Thudd el descriu com una criatura d'aparença humana, d'uns dos metres deu d'altura, cobert de pell blava i amb tres orelles. L'home de les neus emet un petit xiulet i fuig corrent a una velocitat sorprenent. La segona trobada amb l'home de les neus va tenir lloc durant l'expedició de reconeixement empresa l’any 1931 per Bavarois cap a la barrera del HiHo. En aquesta ocasió va ser vist per tres membres de l'expedició a una alçada de vuit mil metres; els seus testimonis són força contradictoris, però tots estan d'acord a afirmar que la criatura portava uns pantalons. En 1933, Orgrind i Stretcher van descobrir petjades de passos sobre un pendent nevat sota del Youpa-la, i a l'any següent, Moodles va sentir grunyits a deu mil metres. Després, res fins a 1946, data en la qual Brewody va tenir la fortuna de veure el monstre de ben a prop. Segons Brewody, no tenia pèls ni pell de cap mena, i s'assemblava a un ésser humà d'estatura normal. Portava un drap al cap i parlava només en rudistanés amb un fort accent de Birmingham. 

 

Tals eren els escassos informes recollits fins llavors, i nosaltres sentíem desitjos d'aportar al nostre torn la nostra collita d'informacions. El més ansiós d'entre nosaltres era Setciències, que alimentava, potser, la secreta esperança d'afegir l'Eanthropus Setciències i a l'arbre genealògic de la família humana. Setciències passava llargues estones per sobre del límit de les neus eternes, examinant tota cosa susceptible de ser una empremta de peu; però encara que va sentir grunyits, xiulets, sospirs i borborigmes, no va descobrir cap indici vàlid. El seu entusiasme es va refredar considerablement quan, després d'haver seguit durant tota una setmana les petjades d'uns passos sobre un vessant de muntanya molt escarpada, va comprovar que era la pista traçada per un portador enviat per Catxes.

 

Els portadors semblaven poc entusiasmats. La muntanya, per a ells, era com anar a l'oficina. Havíem convingut una jornada de vuit hores, per la qual rebria cadascun cinc bohees (equivalents a 1 pesseta amb 80 cèntims. Aproximadament 1,3 cèntims d’Euro. Res del món els podria persuadir a treballar més enllà d'aquestes vuit hores, llevat dels diners. Quan paràvem la marxa, es posaven a la gatzoneta en grups, fumant un horrible tabac anomenat groku. Tenien un aire en extrem avinagrat. El seu aspecte contrastava tant amb la descripció que d'ells ens havia donat Cicerone, que em vaig veure obligat a preguntar-li discretament. Ell em va explicar que tenien el costum de viure per sobre dels set mil metres; les seves qualitats no començaven a manifestar-se més que a aquesta alçada. Em va afirmar que anirien millorant a mesura que anéssim ascendint, i que a tretze mil tres-cents metres aconseguirien el súmmum d'aquesta impertorbable dignitat que no excloïa l'alegria. Això em va alleujar molt.

 

En el seu treball de portadors no hi havia res a reprotxar-los. Malgrat la seva petita talla -pocs eren els que sobrepassaven el metre cinquanta-, eren gairebé tan amples com alts i molt robustos. Cada un d'ells portava una càrrega de quatre-cents cinquanta quilos. No es podria encomiar prou als portadors, sense els quals l'expedició hagués conegut el fracàs ben aviat.

 

D'entre tots ells destacava el cuiner, un tal Pong. D'aquests tres mil tres-bàrbars, Pong era, sens dubte, el que tenia pitjor aspecte. Tenia la cara estranyament aixafada, com si l'hi haguessin planxat. La seva ànima semblava haver patit el mateix procés d'aixafament. La seva cuina reflectia fidelment el seu caràcter. Els plats més suculents, extrets de caixes de conserves, es convertien en les seves mans en una mena de repugnant pasta d'un marró fosc que calia menjar amb una cullera ben sòlida, resistent a la corrosió i que contenia els grumolls més desagradables. El fet que hàgim sobreviscut als seus serveis constitueix un veritable triomf de l'esperit sobre la matèria, ja que tots patíem d’abominables indigestions. Tots els nostres esforços per apartar-lo de la cuina van resultar inútils. Front a la més petita al·lusió que li fes pensar que no estàvem contents amb els seus repugnants serveis, entrava en una espècie de frenesí i ens amenaçava amb els seus ganivets.

 

El bang no podia o no volia fer res. Potser tenien lleis sindicals molt estrictes; fos el que fos, vam haver de acostumar-nos a Pong. I en el nostre ardor per atacar el Khili-Khili, entrava en gran part el desig, que aviat es va convertir en obsessió, d'escapar al nostre demoníac cuiner. Mentre marxàvem, jo em complaïa en somnis en què Catxes i jo, dins la nostra tenda, ens cuinàvem deliciosos menjars, mentre que a baix, al campament de base, Pong es recargolava de despit.

 

Travessàrem nombrosos poblats. Els habitants eren invariablement desagradables i poc amables, excepte quan Cicerone tractava d'entrar en conversa. En aquest cas la seva actitud es feia francament hostil. Ens va explicar que no eren indígenes típics, sinó una classe apart i degenerada de la població que, atreta per la vida fàcil per sota dels set mil metres, havia acabat per desmoralitzar-se i per perdre les qualitats fonamentals de la seva raça, a saber: la dignitat i l'alegria. Jo podria fer notar aquí que no vam trobar cap indici de vida més enllà dels set mil metres; però, com va dir Cicerone, això era a causa de el fet que el nostre itinerari no seguia les rutes comercials.

 

Flaixos es dedicava a filmar el nostre avanç. Per fer això li calia partir abans, per tal de tenir la seva càmera emplaçada en el moment que arribéssim. Aquest pla, aparentment senzill, es va revelar més difícil de posar en pràctica del que el nostre amic havia pensat. Les tres primeres vegades que va provar a fer-ho no va aconseguir reunir i muntar tot el seu material abans de que arribéssim nosaltres, i només donant-se molta pressa va aconseguir re-embalar-ho tot i retrobar-nos abans de la nit.

 

A l'endemà va partir molt abans que nosaltres i no el vam tornar a veure més fins al cap de dos dies. Al matí; va arribar al campament, vacil·lant sobre les seves cames, en el moment precís en què ens disposàvem a marxar. Pel que sembla, havíem pres un camí diferent. Per aquest motiu va portar un dia de retard sobre la caravana, perquè va considerar necessari recuperar el son perdut aquella nit. No ens va aconseguir fins a la setmana següent, i va tornar a partir de seguida, vetllant tota la nit per estar segur aquesta vegada de no fallar. Va filmar tota la caravana desfilant davant seu i aclamant-lo al passar. Va ser una llàstima que en aquesta ocasió la càmera hi veiés doble, el que va donar una successió d'imatges desenfocades.

 

Esperàvem d'un dia per altre trobar-nos amb Rodamon, encara que no haguéssim vist cap empremta de la pista que havia de traçar per a nosaltres. Al vintè dia ens va abordar un corredor que ens portava el missatge següent: "Capturat per bandits. Envieu rescat cinquanta milions de bohees.- Rodamon."

 

Deu dies més tard, un altre corredor ens va transmetre el missatge següent: "Repeteixo. Capturat per bandits. Envieu rescat cinquanta milions de bohees.- Rodamon."

 

Concloem d'això que el primer missatger s'havia evaporat amb els diners. Després de madures reflexions, vaig estimar que no podia concedir cap confiança a l'honradesa d'aquestes gents i vaig demanar a Malaltís, que ja s’havia recuperat de la seva varicel·la, que acompanyés al correu. Deu dies més tard se'ns va reunir Rodamon, sol, i portant una demanda de rescat de cinquanta milions de bohees per Malaltís.

 

Això era ja massa. Vaig decidir que les finances de l'expedició no podien suportar aquestes exigències. Vaig enviar, doncs, un missatger de confiança amb aquest missatge: "Desolat. Sense fons. Poseu-vos en contacte amb l'Ambaixada."

 

Catxes, que es passava la major part del temps dormint en una llitera portada a espatlles dels portadors, tractant de superar l'esgotament que patia en aquestes valls, es va despertar una tarda udolant. Havia somiat que l'expedició moria de fam al Khili-Khili. Va reprendre tots els seus càlculs i els va verificar minuciosament. Els seus temors estaven fundats. Esgotat, sens dubte pel clima londinenc, havia oblidat preveure els queviures per al viatge de tornada. S'havia concentrat tant sobre el gran objectiu: portar dos homes al cim del Khili-Khili, que no havia pensat en retirar-los d'allà.

 

Deu dies després, Malaltís tornava amb nosaltres. Poc després de la seva captura pels bandits havia contret una pneumònia doble, complicada amb tos ferina. Havia donat tanta pena als seus carcellers, que aquests l’havien deixat anar. Tenia un aspecte lamentable: sense afaitar, despentinat, la mirada fixa, la roba esparracada i les botes sense talons.

 

Aquesta era una d'aquestes crisis que posen a rude prova les qualitats d'un cap d'expedició. Sense dir res als altres, vaig caminar sol portant el meu pesat farcell anímic durant tota una setmana, buscant desesperadament una solució. Forçós em va ser, a la fi, revelar la gravetat de la situació als meus companys. Setciències va llançar una mirada a Catxes -em plau pensar que fins i tot en una crisi així un de nosaltres va tenir un pensament pel desgraciat responsable- i va començar a dir mirant-se les ungles:

 

-La solució és ben senzilla -va anunciar-. No guardis més que cent cinquanta-tres portadors i dinou, dels cent vint nois. Les economies de queviures així realitzades ens permetran sortir de l'atzucac.

 

Aquest càlcul es va revelar correcte. Es va demanar a Cicerone que prengués contacte amb els portadors per anunciar la decisió. Durant vuit dies, un clima de revolta va regnar a la caravana, i Cicerone temia sense parar per la seva vida. Finalment, ens vam trobar en la impossibilitat absoluta d'alimentar-los un dia més, i vam haver de pagar-los el que demanaven; és a dir, massa. El nostre únic consol era l'esperança de veure'ns desembarassats de Pong. Però, no sé per quina raó, això no va ser possible. Cicerone va dir que es preguntava de vegades si el bang no tenia interessos sobre Pong, però això em va semblar un punt de vista injustament cínic de la situació.

 

Un mes més tard ens trobàvem al coll de Vaambko-txe, davant per davant del massís de Khili-Khili, el darrer baluard de la Natura que s'havia resistit fins llavors a l'esperit de conquesta dels humans. La gran muntanya s'alçava majestuosa sobre un cel sense núvols, inspirant un respecte temorós al cor de les minúscules criatures que molt aviat posarien un peu presumptuós sobre aquestes pendents temibles. Quina ploma podria descriure els nostres sentiments mentre que des del coll del Vaambko-txe contemplàvem el massís del Khili-Khili? 

 

Abandonaré un moment a l'expedició immòbil al Vaambko-txe, davant de l'Khili-Khili, per tal de descriure la configuració d'aquesta potent muntanya i d'evocar la cadena d’esdeveniments que van portar la nostra presència en aquests llocs.

 

El Khili-Khili va ser descobert per aviadors aliats durant la gran guerra. 

 

Els seus informes avaluaven l'altitud del cim entre deu i disset mil metres. El 1947, una expedició de reconeixement es va presentar a l'Himàlaia, conduïda per A. Nem de Canto, amb la missió de fixar l'emplaçament exacte de la muntanya, de mesurar la seva alçada i d'estudiar les vies possibles d'accés al cim. Diverses expedicions van agregar després més informes, però la nostra marcava la primera temptativa seriosa d'ascensió.

 

El massís del Khili-Khili té la forma d'una M invertida. El cim comprèn dos pics: el Khili-Khili pròpiament dit i el Guili-Guili, que es troba una mica a l'oest del veritable cim. Les estimacions pel que fa a l'altura del pic més elevat difereixen considerablement; però, recolzant-se sobre aquestes diferències, es pot afirmar que el cim del Khili-Khili està a 13.350 metres sobre el nivell del mar. 

 

L'aresta principal del massís va de Nord a Sud; està interrompuda per la línia de partició de les aigües de dos rius. El riu Agendà i el riu Enigmà, que divideixen el massís en tres parts, separades per gorges d'uns set mil metres de profunditat. El veritable cim està situat a la part central, i el Guili-Guili, encara que distant una mica més de sis-cents metres, està separat d'aquest per la gorja de l'Enigmà. De cadascun d'aquests dos cims baixa una cresta en la direcció Nord-Est; aquestes dues carenes s'uneixen per formar un coll, el coll Sud (8.300 metres). La cara nord del coll Sud s'uneix amb la glacera del Vaambko-txe, que envolta la cara sud-est de la muntanya abans de virar bruscament cap al Nord-oest. Aquesta glacera dóna naixement al riu Vaambko-txe, que corre cap al Nord després d'haver franquejat la gola de l'Agendà. Queda clar?

 

Heus aquí quin era el nostre pla. El campament base seria establert a la part alta de la glacera, a set mil metres d'altura. Passaríem alguns dies allà per aclimatar-nos. Durant aquest període faríem un reconeixement fins a la cara Nord, que porta al coll Sud. Instal·laríem un camp avançat sobre el coll, amb un campament intermedi a mitja alçada del vessant. D'allí fins al cim establiríem campaments als llocs més apropiats. Tractaríem d'instal·lar-los cada sis-cents metres a partir del campament avançat. L'últim -el 7é campament- es trobaria a tretze mil metres, a tres-cents cinquanta metres només sota del cim. A cada campament hi deixaríem queviures per quinze dies, el que ens deixaria un marge suficient en cas de mal temps.

 

La gran qüestió era aquesta: ¿la muntanya cediria? El 1947, A. Nem de Canto havia escrit: "La muntanya és, sobretot, difícil -fins i tot severa-, però cedirà". Els reconeixements posteriors havien replantejat la qüestió de saber si la paret nord era accessible, però s'havia finalment decidit per la resposta afirmativa. El mateix A. Nem de Canto havia resumit així la qüestió: "Amb un bon esperit d'equip i bons portadors, la muntanya cedirà." Tothom sap avui que, en efecte, ha cedit.

 

Però des del coll del Vaambko-txe, on ens trobàvem, estàvem molt impressionats per la vista d'aquest imponent bastió que alçava el seu cap majestuós sota un cel sense núvols. Va ser en Cicerone qui va expressar els sentiments de tots: "Es diria que és una deessa que desafia als que volen posar un peu sacríleg sobre el seu altar verge."

 

Hi va haver un murmuri aprovador per resposta. En aquell instant ens sentíem molt poc a l'altura de l'enorme tasca que ens havíem fixat, i jo vaig dirigir una fervent oració per demanar al Cel poder-me mostrar digne de les proves que ens esperaven.

 

Ens vam quedar allà fins al moment en què la posta de sol va venir a florir de clapes ataronjades els camps de neu d'aquest potent bastió; la muntanya es va convertir llavors en un quadre que molt pocs ulls humans hauran vist. Sense una paraula, vam baixar, mentre la nit anava caient, cap al nostre campament al fons de la vall, que ja era a la fosca.