Translate

Vangelis, l'Opera Sauvage i el Manaslu



L’entrada d’avui és una mica especial.

 

Ha mort el gran compositor i visionari de la música Evànguelos Odisseas Papathanassiu, més conegut per Vangelis, nascut a la Tessàlia grega l’any 1943.

 

Si heu escoltat alguna de les seves obres, l’oscaritzada Chariots of Fire és la mes coneguda, sabreu de que parlo.

 

Ha mort fa pocs dies, quaranta anys després de l’accident al Manaslu on van morir l’Enric Font i en Pere Aymerich.

 

On és la relació entre els dos fets? Es a la memòria dels supervivents d’aquella molt dura i trista expedició.

 

La història és aquesta.

 

Imatge. La tenda del campament, gairebé coberta per la neu.

 

Després de l’accident, la tempesta va bloquejar la resta dels expedicionaris en un campament d’altitud. Amb l’aigua i el menjar escassos i racionats van fer dos intents de fugida, amb neu fins el pit i sense veure-hi a més dos metres. Els intents de baixar van fracassar. Arraulits a la tenda, que més aviat era un iglú, sota la nevada, van escriure les darreres cartes de comiat. Per si algú, algun dia els trobava. Si no canviava el temps i la muntanya els deixava baixar, només hi havia aigua i menjar per un o potser dos dies més. Enclaustrats i amb sensació de condemna imminent, escoltaven en bucle la cinta de caset que tenien: L’Opera Sauvage de Vangelis. Música que es va gravar com una obsessió tatuada al cor, per sempre.

 

Afortunadament, el dia 12 de maig de 1982 l’albada va ser clara i passades unes hores perquè s’assentés la neu caiguda, abandonant cordes, arnesos i tot el material vam poder escapar per la glacera. La consigna era: “Avall, qui arriba arriba i qui caigui en una esquerda, que Deu l’ajudi, Avall!”. El mateix dia al vespre arribàvem al campament base. Èrem Jordi Canals, Miquel Sànchez, Esteve Vergés, Ang Temba, Mingma Sherpa i un servidor de vostès. 

 

Escolteu, imaginant la situació d’aquells dies d’angoixa, l’Opera Sauvage. Us poso uns links per sentir-la a la xarxa. Com homenatge a Vangelis.

 

https://www.youtube.com/watch?v=PGl3041zhAU&list=PLoIDt_C5y1LtMKYn-VowMSeB2Bwzb0Mf3&index=2

 

https://www.youtube.com/watch?v=3YeUWgYoZM8



Etiquetes: , , , ,
edit

EL GUARDIÀ DE L'ESTANY NEGRE


Imatges. Portada i contraportada del llibre.

 
EL GUARDIÀ DE L’ESTANY NEGRE
 
Relat dels quaranta anys de guarda de refugi al Pirineu d’en Miquel Sànchez Múrcia, “l’alpinista amb més astúcia” com li dèiem a les expedicions.
 
El guarda del refugi Ventosa i Calvell des de 1982. Vivint entre el Montarto al nord i la Punta Alta al sud. Vigia de l’Estany Negre. Davant els ulls el circ que fan les agulles de Travessani, el Tumeneia, la punta Harlé, el Pa de Sucre, els Bisiberris i el Coma-lo-Forno.
 
Un llibre que interpel·la als muntanyencs que vulguin conèixer com es va construint la cultura que fa que tinguem refugis, camins i guies. Les muntanyes ja hi eren abans de que els humans apareguéssim; només la fascinació que desperten en alguns de nosaltres, ha fet néixer i créixer la cultura de l’alpinisme / muntanyisme.
 
Vaig començar a llegir aquest llibre amb emoció i no m’ha decebut.
 
Emoció, potser perquè ja havia pujat algunes vegades als anys setanta al refugi. Quan només era un rònec refugi lliure que agradava a un jove estudiant que buscava muntanyes sense sorolls ni gent. Després hi vaig pujar moltes vegades més.
 
 
Imatge. El refugi Ventosa i Calvell en una fotografia de 1971.
 
O potser perquè amb en Miquel hem compartit muntanyes i experiències. Ascensions dures però exultants i descensos adolorits, capcots i amb moltes llàgrimes. Vam compartir les expedicions Manaslu 1982, Everest 1983 i Everest 1985. Potser és que quan es passen plegats alegries i disgustos es forma una fraternitat duradora.
 
O potser perquè l’escriptora troba la manera de mantenir l’atenció i el dinamisme sense ser un relat en primera persona del present.
 
Sigui pel que sigui, però m’ho he passat molt bé. Es llegeix fàcilment en poca estona.
 
Però, com que, pessimista convençut,  sempre li busco les pegues a tot, voldria fer una crítica. O una aportació si ho preferiu. Aquest servidor de vostès sospita que no és per desconeixement del món i la vida expedicionaris de la periodista, sinó per l’acreditada discreció d’en Miquel. Junt amb alguns altres companys que jo sé, sempre ha estat un alpinista poc mediàtic. 
 
Al llibre, modestament, en Miquel explica que arribant per sobre dels vuit-mil metres, va decidir baixar per no comprometre els peus amb unes perilloses congelacions. 
 
És veritat, però només és part de la veritat.
 
Jo era el metge d’aquella expedició i estava molt implicat en qui pujava, o no pujava. Tinc una altra versió. Si el 28 d’agost de 1985 sis alpinistes van arribar al cim de l’Everest va ser perquè altres tres van ajudar a obrir traça a la neu fonda, a carregar el combustible, el menjar i el que calia per tornar a aprovisionar el camp 6 a 8450 metres.
 
Perquè ningú pugui dir que els meus records m’enganyen, us poso, transcripció literal sense canviar ni una coma, part de les pàgines 192 i 195 del llibre “HEM FET EL CIM!” Edicions 62. 
 
Va escriure en Joan Massons Rabassa:

A PLE ESFORÇ

El dia 27 d’agost nou homes tresquen en silenci cap al camp VI. Canals, Sànchez, Cadiach, Sors, Vallés, Shambu, Karma, Nawang i Narayan. L’equip és molt potent i tots van obrint traça per torn en la neu profunda. El dia és bo i les esperances de l’endemà donen encara més ànims als companys.

La neu ha millorat, però, un xic les seves condicions, i nou homes fan bona feina. Aquest era el canvi que havíem introduït respecte a la tàctica dels assalts anteriors: només dos assalts addicionals, però que fossin força potents.

S’ha avançat amb eficàcia i a la una de la tarda s’ens comunica als camps inferiors l’arribada al camp VI. Tots reprenen forces després de la dura ascensió, però la feina no ha acabat. Les dues tendes han estat ensorrades per les nevades dels dies precedents. Cal tornar a fer-les habitables. Durant tres hores i mitja els companys hi treballen de valent, sense oxigen, a una altitud tremenda. Poques persones han treballat tant i han pernoctat a aquesta altitud de 8450 metres. És evident que l’Everest és una prova duríssima de resistència física i de tenacitat.

Però en aquest camp només hi poden restar sis homes. Tres han pujat per donar suport als altres. No se sabia a priori certament qui es quedaria a dalt i qui baixaria, i no se sabia per una raó simplíssima: els que es trobin millor pernoctaran al camp VI. Baixen Nawang, Jordi Canals i Miquel Sànchez; quan arriben a pernoctar al camp V després del llarg esforç de la jornada els preguntem:

- Que no us heu trobat bé?
- Ens trobem perfectament, respon en Jordi
- Si... és clar. Tots nou no podíeu pernoctar allà dalt.

Perquè ells tres? Perquè no uns altres? Ningú no va dictar res. Ni tan sols hem tornat a parlar d’aquest tema. Es van sacrificar senzillament, planerament, amb la mateixa naturalitat amb que un dia agafaren part de la meva càrrega perquè jo estava cansat.

Per cert que les fotografies de les pàgines 193 i 194 que il·lustren l’ascensió, les va fer, com consta al llibre, en Miquel Sànchez.
 
 
Imatges. Les fotografies de les pàgines 193 i 194 del llibre “HEM FET EL CIM!”
 
Molt recomanable llegir-lo. Per molts muntanyencs serà passar una bona estona.  Per altres que voldrien viure a la muntanya per saber el que costa i el pa que s’hi dona allà dalt.

Per qui estigui desvagat, poso uns enllaços on podeu llegir els relats o veure les fotografies i les filmacions d’aquelles expedicions:

 
 
Els dos primers capítols del relat de l’expedició al Manaslu. Crec que hi ha vuit capítols més, que va ser una expedició molt, molt llarga.

 
 
Els dos primers capítols i el film de l’Expedició a l’Everest de 1983. 
 
 
El film de l’Expedició a l’Everest de 1985.


Etiquetes: , , , , , ,
edit

LA CONVERSA DELS EXPEDICIONARIS VETERANS

 

La capacitat de veure el costat humorístic de les situacions es considera un signe intel·ligència humana. D’aquella intel·ligència que ajuda a sobreviure en les situacions més difícils. El llibre “The Ascent of Doodle Rum” de William Ernest Bowman n’és un bon exemple. Aquí es va traduir i publicar amb el nom  de “A l’assalt del Khili-Khili”. 

 

De fet, sabem que amb sàtira i sentit de l’humor es poden dir algunes veritats per doloroses que siguin. Podem fer-les entendre millor que amb crits, renecs, penes i mal humor.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/03/els-mes-alts-cims-de-lhumor.html

 

Imatge: Posta de sol al Manaslu vist des de Lhogaon.

 

 

Estan parlant dos dels personatges de “A l’assalt del Khili-Khili”.  Innocenci Badant i Desideri Portacreu, muntanyencs veterans, conversen sobre aquella expedició que els va marcar la vida però que sovint preferirien oblidar. O potser, sense haver-la d’oblidar, voldrien que hagués anat ben diferent de com va anar. 

 

L’Innocenci, optimista irreductible, sempre busca els aspectes lluminosos. En Desideri, pessimista inveterat, només hi sap trobar les penes. Tots dos acostumen a tenir raó. Cadascú la seva raó, és clar.

 

Innocenci Badant: - Afortunadament érem joves, valents i amb iniciativa. Sense cap ajuda vam organitzar una colla d’expedicions i vam pujar primer un sis mil, després un set mil i tot seguit ho vam tornar a fer en un vuit mil. Tres aventures i tres èxits.

 

Desideri Portacreu: - Si, però desafortunadament, no vam quedar satisfets. Ho vam tornar a provar amb un altre vuit mil. I aquí potser vam mossegar més del que podíem mastegar.

 

I.B: - Què dius! Afortunadament teníem molts recursos al fons de l’esperit. Sense mitjans econòmics ni ajudes vam bastir una expedició, ens vam plantar al campament base i vam arribar muntar un campament a 7400 metres, a un pas del cim. 

 

D.P: - Si, però desafortunadament ho vam fer esgotant tots els recursos que dius que teníem. El mal temps i les allaus ens van deixar tremolant de fred i de gana als campaments més alts.

 

I.B: - Calla, calla, que afortunadament vam poder baixar al campament base. Teníem farina, arròs bullit, patates cuites i ous durs. I ho vam tornar a intentar. I vam tornar a equipar els campaments. I tota la feina es va fer a mitja ració; no em diràs que no va tenir mèrit!

 

D.P: - Si, si. Una feina molt meritòria. Però desafortunadament, el mal temps ens va tornar a bloquejar. Només sis dies sense nevar en 7 setmanes és tenir molt mala sort!

 

I.B: - Però afortunadament, l’esforç i la voluntat ens va permetre arribar a 7600 metres malgrat les circumstàncies... Érem a dos gambades del cim... 

 

D.P: - Et dono la raó, però desafortunadament, en una expedició l’esforç i la voluntat són necessaris, però no suficients. També hi ha altres factors. 

 

I.B: - Si, factors que no controlem. Però afortunadament ja ens ho va deixar dit aquell poeta anglès ja fa molts anys: “Si saps tractar a l’èxit i al fracàs com a dos impostors seràs una persona madura**”. Ja ho sabíem, esforç i èxit no són sinònims. 

 

D.P: - Malauradament, el preu que vam pagar va ser massa alt. Aquella cordada que va arribar a 7600 metres mai va baixar de la muntanya. Recorda que hi va haver més llàgrimes que passes per tornar a casa. 

 

I.B: - Posa’m un got de vi i deixem-ho estar per avui.



** Rudyard Kipling. IF Poem.

 

 


Etiquetes: , , , ,
edit

EN RECORD D'ENRIC FONT I PERE AYMERICH

 

El dia 7 de Maig de 1982, una tempesta de neu i de vent es va acarnissar sobre l'Himàlaia. Aquella temporada només una expedició intentava pujar al cim del Manaslu per la ruta normal de la cara Nord-est.  Dels sis expedicionaris, només en van tornar quatre. La cordada de punta, l'Enric Font Lloret i en Pere Aymerich Méliz, van quedar allà dalt. La nit del 10 a 11 de maig, les allaus van escombrar el 5é campament. 

 

El dia 12 de maig de 2022, quan farà 40 anys de l'accident, el Centre Excursionista de Catalunya retrà un merescut homenatge a aquells muntanyencs excepcionals.
 
Podeu veure el programa aquí:   

https://cec.cat/botiga-dactivitats-i-formacio/activitats-a-la-seu-social/homenatge-a-pere-aymerich-i-enric-font/

 
Imatge. El cartell de l'expedició. Patrocinat pels fabricants de motxilles i de roba de muntanya Bru i Monplay, material d'alta qualitat que ja no podem trobar.
 
Imatge. Els sis expedicionaris en arribar al campament base, amb el Manaslu al fons.
 
 
Imatge: Situació dels campaments d'altitud.
 
 
Imatge. Una tenda del campament 2 gairebé coberta de neu fresca.
 
 
Imatge. Enric Font i Pere Aymerich amb la tenda del campament 5. És la darrera fotografia que es van fer.
 
 
Imatge. Pere Aymerich i Enric Font al campament 3, preparant-se per pujar al campament 4.
 

 
 
Imatges. L'Enric i en Pere al campament base i en diferents moments de l'ascensió.
 

 

Imatge. Còpia de la notícia de l'accident, publicat al diari  El Món el dia 23 de maig de 1982 signat per en Jaume Codina. 

 

El relat complet del dia a dia de l'expedició es pot trobar en aquest enllaç.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2017/11/manaslu-1982-n-2-metge-de-muntanya.html





Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat