VIATGE INICIÀTIC A PEU PER L'HIMÀLAIA

 

Aquí s’escau aquella frase de Maurice Herzog. 

“No és més qui més alt arriba, sinó aquell que influït per la bellesa que l’envolta, més intensament sent”. 

La cordada Maurice Herzog – Louis Lachenal va ser la primera a la història a pujar un cim de vuitmil metres, l’Annapurna, l’any 1950.

No sé si aquesta màxima, en aquest cas, es podria reformular com una cosa així:

“No té més mèrit qui fa la travessa de muntanya més llarga i dura, sinó aquell que per la seva motivació, els seus records o la bellesa del que veu, més intensament  la viu”

Si, a més a més, és capaç de copsar i dibuixar els paisatges, la llum i les mirades dels nens com fan en aquest llibre la Cristina Curto Teixidó i en Ferran Font Pujol, l’intensitat de la vivència arriba fins al lector.

 

Imatge. Cristina Curto prenent apunts a muntanya.

Comencem la història pel principi. Posem context per entendre perqué aquell va ser un viatge de retrobament amb les arrels i d’iniciació a un mon amb més passió i màgia que sentit comú.

L’any 1982, una expedició barcelonina va marxar al Nepal amb la dèria de pujar el Manaslu de 8.163 metres, la muntanya dels esperits segons el seu nom sànscrit. El Manaslu és la vuitena muntanya més alta del mon. 

 

Imatge. L’equip expedicionari al campament base amb el Manaslu senyorejant la vall. 

 

 

Imatges. El cartell de l’expedició i l’Enric Font i en Pere Aymerich

Molta il·lusió i pocs diners. Com sempre, com més lleugera és una expedició, més carregat va cadascú. Motxilles pesades, obrir traça amb neu fins a mitja cama. Suor. Viatges i més viatges per equipar els campaments. Cel gris, fred i humitat. Guanyar altitud poc a poc, cansament, obrir traça amb neu més amunt del genoll. Neu i neu. Allaus cada pocs minuts. Fer torns de nit amb les pales no fos cas que la tenda quedés coberta per la neu i s’ofeguèssin. Son i cansament. Feina inútil. Carregaments de menjar i material perduts sota la neu. Gana i més neu. Amagats dins d’un iglú que aviat va ser un soterrani. Metre i mig de neu en una nit. Fred, cansament, més gana. Allaus en estereofònic. Pèrdua de la comunicació entre els campaments. Voler fugir i no poder; neu fins les cuixes els qui anaven amb esquís i fins el pit els qui els seguíen la traça a peu. Tornar desesperats a l’iglú. Darrer sobre de sopa i darrer cartutx de butà per fer aigua. Per fi, un matí va sortir el sol. Tots els campaments desapareguts sota la neu i les allaus. Afamats van abandonar tendes, cordes i material. Descarregats i sense encordar, van tirar avall. Avall, avall, qui arribi, arriba i que ningú caigui en cap esquerda. Al vespre van arribar al camp base els qui eren al campament 2. Enric Font, cap de l’expedició i Pere Aymerich, sotscap, van quedar al campament 4 per sempre. Fugir, amb més gana que menjar, amb més llàgrimes que passes. Caminar en vuit dies el que havia costat quinze per arribar. Dolor tatuat al cor per tota la vida pels amics perduts. 

Naturalment en Ferran Font i la Cristina Curto coneixien bé l’història del seu pare i sogre.

 

I aquest és el context que va motivar, i en el que es va gestar, aquest llarg viatge a peu per veure totes les cares del Manaslu gairebé trenta anys després.

El viatge a peu. Kathmandu, vall del Buri Gandaki amunt començant a caminar a Arughat Bazar. Jagat, Nyak i Lhogaon. Primera visió del Manaslu des del sud.  Samagaon, el poblet, de cultura tibetana, més proper al campament base del Manaslu. El coll de Larkya La a 5135 metres d’altitud, fronterer amb el Tibet, amb l’impressionant visió del Manaslu des del nord. Baixar a la gran vall del Margshyandi Khola al peu de les parets nord dels Annapurnes. Chame, Pisang i Manang on hi ha el petit hospital de la Himalayan Rescue Association. L’ascensió al coll de Thorong La de 5416 metres d’altitud. Les envistes del Dhaulagiri, el tercer vuitmil del recorregut i el descens a la vall del Khali Gandaki. El santuari de Muktinath amb la seva flama de foc etern. Kagbeni a tocar del mític regne tibetà del Mustang i, per fi, Jomosom, amb la seva petita pista per avionetes. Tornar a Kathmandu, volant a tres mil metres d’altitud per la vall del Khali Gandaki, seguint el curs de les valls, entre els Annapurnes i el Dhaulagiri de més vuitmil metres, el congost més profund del món.  

Un viatge somiat tantes vegades... Al platet d’una balança podem posar que és un camí llarg i dur per les distàncies, per les jornades interminables, per l’altitud de dos colls de més de cincmil metres, pel fred, per la calor, per la monotonia del menjar i la manca de comoditats. A l’altre platet de la balança hi posem l’extraordinària possibilitat de veure seqüencialment tres massissos de vuitmil metres, de visitar valls remotes de l’Himàlaia, passar dels paisatges selvàtics de les valls frondoses a les àrides muntanyes de les capçaleres de les valls i els colls, la convivència amb els habitants d’aquelles valls remotes, i els somriures dels nens, veure la transició de la cultura nepalesa hinduïsta a la cultura budista tibetana. Quin platet pesa més? Cap on es decanta la balança?

Si sou dels qui penseu que tot allò que val la pena aprendre, saber i gravar per sempre a la memòria de les emocions costa un esforç, ja sabreu quin platet de la balança pesa més per vosaltres.

 

El llibre el podeu trobar a Internet o demanar-lo a la vostra llibretera de confiança. Us transportarà al Nepal de fa uns anys. I despertarà a molts el desig d’anar-ho a veure, viure, conviure o reviure.

FRASES, SENTÈNCIES O CONSELLS LLEGITS O ESCOLTATS A ALGUNS VETERANS

La comunicació:

• “Si no pots millorar aquest silenci, no parlis gaire”. Campament 1 a 5800 metres. Posta de sol de colors i ball de llums i de núvols sobre les valls del Nepal. Al davant de l’Ama Dablam. Paret sud del Lhotse 1984.    

• El telèfon al camp base. “Desapareix la soledat i s’escurça molt l’esperit d’aventura. Potser aixó només és important per aquells expedicionaris que senten l’aventura en el fons dels seus desitjos. Els qui volen presumir de viatges i d’ascensions, encara que bona part del mèrit sigui dels guies i de les agencies que els han pujat, no ho veuran així. Per ells l’important es que tothom sàpiga el que han fet i, per tant, benvingut sigui el telèfon.” Miquel Molina. L’Everest a l’hora punta.

El sentit comú o la passió? El seny o la rauxa?:

• Vaig sentir a un conegut guia de Chamonix que deia: “Els escaladors no acostumen a ser persones ni equilibrades ni raonables... més aviat al contrari”. Més rauxa que seny?

• Aquí s’escau una sentencia de Mario Pozzi: “Les muntanyes són mestres silenciosos que tenen alumnes reflexius”. Molt bonic però potser contradiu la opinió del guia de Chamonix, oi? Vol dir en Pozzi que hi ha més seny que rauxa?

• Un catedràtic volia convèncer a uns expedicionaris que fessin una tediosa estada en una cambra hipobàrica per fer uns estudis d’aclimatació. Com que era una cosa molt avorrida, els arguments de que la cambra hipobàrica era segura i sense riscos, no motivaven gaire als futurs expedicionaris. Un altre científic, amb experiència en expedicions els va reptar: “A veure si hi ha pebrots de pujar a 5000m en deu minuts, fer la feina, i tornar a baixar més ràpid que si us tirèssiu des del cim en parapent”. Aquest argument els va convèncer i l’estudi es va fer. Potser el repte (rauxa) els va fer vèncer l’avorriment... Cambra hipobàrica del Departament de Fisiologia de la Universitat de Barcelona, 1995.

Motius per fugir del mon cap a una expedició llunyana:

• “De vegades, quan el fum de les fàbriques, el brogit de les ciutats, la severitat dels totpoderosos horaris fan que ens atipem de veure mils de cares anònimes de mirada grisa que totes semblen la mateixa”.... Gaston Rebuffat.

• Biògraf de l’Almirall de Sequeira (Portugal segle XVI): “Hi ha qui, quan s’embarca té mal de mar, el conegut mareig. El nostre almirall no té mal de mar. Ell té el mal de terra i quan porta massa temps a casa enyora el mar i les onades”. (Murale Pillai. Once Upon a Time in Malaysia. Petaling Jaya Malaysia. 2022). Alguna cosa similar es pot dir dels veterans de l’altitud. Quan porten gaires mesos a baixa altitud senten la necessitat de l’aire pur i net i de sentir com de bé respira un cos ben aclimatat a gran altitud. És clar que tenen Mal d’Altitud quan pugen, però més mal els hi fa el Mal de Baixa Altitud quan baixen. Conversa entre veterans tornant d’expedició i pensant en la següent.

La identitat de cadascú:

• El mirall. “Com es pot saber el que hi a l’altre banda del mirall sense trencar-lo? I, si el trenques, no hauràs matat a la gallina dels ous d’or i et quedes sense imatge i sense l’altre banda del mirall? Remena i cerca dins teu, però no trenquis res del que trobis perquè ho recomani un suposat “savi” o una religió. Ho pots necessitar més endavant”. Reflexions i comentaris de l’any 1983 devant les runes del monestir de Rongbuk, destruït pels “guàrdies rojos” xinesos uns anys abans i abandonat.

    

   

L’eterna enyorança pel que deixes. O pel que no has triat:

• “Quer ficar e ter que partir, quer partir e ter que ficar”. Sentit a Cabo Verde, illa de Fogo, pujant al Pico Novo (2838m). Voler-te quedar i haver de marxar, voler marxar i haver-te de quedar. Voler i doler. Tot alhora.

La muntanya, les allaus i l’actitud front a l’adversitat:

• “Com més fred, llarg i fosc és un túnel, més probable serà que la llum que veus al final, no sigui la sortida sinó el far d’un tren que ve”. Corolari de la llei de Murphy. Si les coses van mal dades, mai baixis la guàrdia quan sembla que comencen a millorar. Consell especialment important pels muntanyencs, que sabem que bona part dels accidents, apareixen de baixada...

• “Quan baixi una allau, fes servir els coneixements de l’escola de guies per sortir-t’en. Si no t’en surts, una abraçada i adéu, company. Però si t’en surts, sàpigues que no havies de ser allà. Pensa’t-ho molt abans de fer un pas darrera de l’altre, mira amunt i escolta bé el soroll de la neu sota les botes!”. Patrick Vallençant, alpinista francès. Expedició al Gasherbrum II, 1980.

Objectius del metge d’una expedició:

• Primer objectiu: tornar tots, a poder ser sense desperfectes greus. Segon objectiu: tornar tots amics, el que prepararà la següent expedició amb més seguretat. Tercer objectiu: si, a sobre, pots col·laborar a que algú coroni el cim, ja és la rehòstia. Tres objectius per aquest ordre. El primer passa al davant dels altres. Un servidor, no sempre els ha pogut complir.

L’alimentació en una expedició:

• “Quan vagis pujant recorda hidratar-te però no menjar gaire. El que mengis que sigui a base d’hidrats de carboni (sucres, fruites, arròs, patates, pasta). Estalvia’t els olis, les llaunes de tonyina, els ous, les proteïnes i els greixos en general que faran que et trobis malament. Quan estiguis aclimatat, ja podràs, i voldràs, menjar de tot. Escolta el teu cos que ja t’ho dirà. I recorda sempre que és millor menjar alguna cosa, encara que no sigui el millor, que no menjar  res. Quan, ben aclimatat vagis baixant de l’altitud, serà a l’inrevés. Tira de carn, formatge, llaunes de sardines i de paté. Proteïnes. En desaclimatació et sobrarà energia, però has de recuperar la musculatura que es perd en altitu”. Charles Clarke, metge de l’expedició Bonington a la cara sudoest de l’Everest, 1975. Conversa entre metges d’expedició al congrés de International de Medicine de Montagne. Chamonix 1980-1981.   

REFLEXIONS AL VOLTANT D’UN LLIBRE QUE FA PENSAR

L’EVEREST A L’HORA PUNTA

Miquel Molina.  Viena Edicions. Col·lecció Carta Blanca 

Aquest llibre és un honest recull de cròniques escrites per un periodista que va viatjar al camp base de l’Everest la primavera de 2005. 

L’autor confessa amb franquesa que no coneix la muntanya ni sap res d’alpinisme més enllà d’haver pujat algun tresmil al Pirineu. Llegint el llibre, veient els noms que fa servir i els comentaris que escriu, es fa evident que no coneix l’alpinisme expedicionari gaire més enllà dels quatre tòpics mediàtics, de manera que no es pot esperar trobar el relat d’una expedició clàssica.

Ara bé, les cròniques son d’una descarnada claretat. Ni són benevolents ni prenen gaire partit. Tot i que, sospito, em sembla, crec entreveure entre les seves línies, una certa admiració pels guies i els xerpes famosos que son els sirdar de les empreses de guies més potents. O potser només m’ho sembla a mi... Una mica de mitomania, potser? Perqué sinó hauria anat al campament base de l’Everest per la ruta més concorreguda?

La muntanya que cap ocell pot sobrevolar, el Sagarmatha, la “Deesa mare de totes les aigües i de les llums”, el Chomolangma, el mític Everest, la muntanya sagrada per xerpes i tibetans convertida en un descomunal estadi d’esports, un enorme negoci i en el circ més alt del món. M’ha fet pensar...

En treuen diners, molts diners, els governs del Nepal i de la Xina. També s’enriqueixen unes empreses de guies que cobren als turistes d’altitud sense ni tan sols haver-els-hi preguntat si tenen experiència de muntanya. Mentre paguin, òbviament. És clar que, per altra banda, això permet a moltes families xerpes viure millor que el comú dels nepalesos. Amb el corresponent risc de la vida dels seus membres més joves que no tenen altres opcions laborals que acompanyar turistes rics al cim, anar guanyant fama, arribar a ser sirdar, estalviar i comprar-se un hotelet per envellir tranquils al seu país servint a altres turistes. O això o emigrar...

”Al peu de la mítica cascada de gel del Khumbu, a tocar del campament base, una dotzena d’alpinistes s’entrenen escalant un pinacle de gel. Veient-los moure’s penosament per la paret, costa de creure que, una setmana després estaran per sobre dels 8.000 metres, en el que es coneix com la Zona de la Mort, intentant coronar l’Everest. No cal ser un expert en alpinisme per saber que l’únic mèrit que tenen aquests voluntariosos individus per trobar-se on es troben no és cap altre que haver reunit el feix de dòlars que costa contractar els serveis d’una empresa perqué et pugi -literalment- fins al punt més alt del planeta. De fet, alguns d’ells tot just acaben de descobrir què són uns crampons...” 

És el que escriu l’autor a la contraportada. La fotografia de la portada il·lustra aquesta situació... Només cal veure la posició del personatge més a l’esquerra per saber que la tècnica alpina, no és el seu fort.

Al llibre hi ha entrevistes amb els clients, es pot llegir que opinen els guies de la seva feina i també el que pensen els xerpes més coneguts. Òbviament tots hi estan a favor del seu negoci, sobretot econòmicament, però també del desenvolupament turístic de la vall de Khumbu. No parlen gaire de la degradació de la muntanya; ni des del punt de vista ecològic ni tampoc de la pèrdua del valor d’una ascensió a l’Everest. Encara menys del respecte per la dil·lució de la cultura xerpa, però això sòn figues d’un altre paner. 

No diuen que pujar l’Everest ja no representa el que representava. No comenten que el mèrit de fer el cim ha baixat molts graons... Si algú pot contractar qui li marqui el camí posant cordes fixes, li obri la traça a la neu i l’ajudi a pujar carregant la seva motxilla i la seva ampolla d’oxígen... és evident que no necessita ni gaire experiència muntanyenca ni, sobretot, d’aquell punt d’esperit de recerca del millor camí que permet avançar una mica més a cada pas, mantenint sempre el dubte de que es el que es pot trobar més amunt. El risc. La incertesa. L’esperit d’aventura i l’acceptació del risc han baixat molts graus en la cotització d’aquests expedicionaris. Guiats per professionals, connectats per telèfon mòbil i GPS i sense possibilitats d’equivocar el camí. El risc i l’aventura no son valors que motivin gaire a la major part dels actuals habitants del camp base de l’Everest... prefereixen pagar per la seguretat...

El llibre comença en un bar de Kathmandu amb les parets cobertes de pòsters d’expedicions. Però no és el mateix local ni les mateixes fotografies que hi havia fa quaranta anys. Ara hi ha els esportistes famosos pels seus assoliments cronomètrics o en quantes ascensions a l’Everest. Abans hi podies trobar velles fotografies de Tenzing Norgay i Edmund Hillary, Raimond Lambert o, potser, Chris Bonington, Doug Scott o Dougal Haston. Quants recorden ara qui van ser Hermann Bhul o Andrew Irvine, que, per cert, encara no els ha trobat ningú? Passen els anys, la història es difumina, els herois son uns altres... i les motivacions per anar a l’Everest també sòn unes altres.

L’autor, en canvi, si que fa alguns comentaris sobre la situació ecològica i sanitària als poblets i al campament base. No gaire aprofundits, segons la meva visió de metge veterà, però això ja ho fem bona part dels qui escrivim, perqué no volem abrumar ni avorrir al sofert lector; preferim que segueixi llegint. Vista àmplia però poca profunditat. Que passarà, amb el temps, quan les defecacions i les muntanyes de merda i orina humanes d’una ciutat de més de mil persones cada temporada, i aneu sumant temporades, deixades i congelades a la glacera, es comencin a descongelar aigües avall? Els rius baixen depressa i les glaceres poc a poquet, però tard o d’hora, acaben tots a la mar passant per tots els pobles i ciutats. Seran potables les aigües del Dhud Khosi de les que depenen tantes persones? Ja es veurà quin preu pagaran els nostres nets de les nostres actuacions.

El llibre explica que el plàstic es crema al camp base, el que és una pena ecològica, que el vidre es transporta avall per ser reciclat i que les sobres del menjar es deixen en plataformes i alimenten als abundants corbs de la zona, els oportunistes i llestos goraks capaços de robar i obrir llaunes a set mil metres, llençant-les contra les roques fins que rebenten.

NOTA de veterà: Deixar les sobres de menjar als corbs? De veritat les expedicions tenen menjar que sobra? És que els hi sobren els diners? És que poden comprar i fer pujar fins allà aliments que no es menjaran perqué no els hi ve de gust o perqué ja son tips? No pensen que fan pujar els preus i deixen sense menjar a la població més pobra de les planes? Recordo una expedició (Lhotse Shar 1984) en la que el cap ens va deixar sense postre perqué no es va acabar el sopar de patates bullides amb pell, sense més amaniment que una mica de sal i pols de bitxos picants amb oli per sucar-les. No hi havia ningú més a la muntanya, ni més menjar. Poca broma. Quan s’acabin les patates ja menjarem les pomes... 

https://www.maldemuntanya.cat/2024/05/nutricio-castigats-sense-postres.html

Però cal dir-ho tot, fa un temps que el govern nepalès ha instaurat una norma de recollida d’escombreries al camp base de l’Everest, tant de bo fos a tot el país, en que uns portadors, dedicats només a això, s’emporten la materia orgànica en grans bosses. Tant la de les cuines com la de les Toilets, que es reciclen més avall. Pixar o cagar fora de la Toilet està penalitzat amb una multa d’un grapat de rúpies. És clar que a un veterà li pugen al cap algunes preguntes: que passa si t’agafa un mal de ventre descontrolat al mig de la cascada de gel? Et cagues a sobre, et quedes descansat i ho deixes allà mateix o ho fas en una bosseta i la carregues més amunt? Hi ha recollida de residus orgànics a vuitmil metres? I algunes altres preguntes... Bé està que es comenci a regular la neteja i preservació del lloc. Preparem-nos per regulacions molt més severes quan s’accepti que no tothom pot anar a tot arreu per molts feixos de bitllets que tingui.

 
Imatge. Cua de xerpes i de turistes d’altitud en  peregrinació al graó Hillary, arribant al cim de l’Everest. Icònica imatge de la sobrefreqüentació d’algunes muntanyes i rutes.  

Imatge. El campament base de l’expedició catalana a l’Everest de 1983 a la vall de Rongbuk. Vuit tendes al costat de la font. Ningú més a la muntanya.  

Imatges. Campament base actual de l’Everest a la vall de Khumbu. Ciutat caòtica i desurbanitzada, encara que de moment sense trànsit rodat. Han passat 41 anys...

Aquell mateix any, el doctor Jordi Admetlla Batlle i jo mateix estàvem compromessos per assistir una expedició internacional de diabètics al Pic Lenin (7134m) al Pamir de Kirguizstà. En aquella expedició ja vèiem que l’acumulació de persones en uns campaments d’altitud és una font de malalties infeccioses i d’incompetents perillosos trescant per la muntanya. 

Relats d’aquella expedició els podeu trobar en aquests enllaços:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari3.html

https://www.maldemuntanya.cat/2022/07/introduccio-preliminar-lestudi-de-les.html

També és il·lustratiu comparar el film de l’expedició suïssa a l’Everest de 1952 amb la situació actual.

https://www.youtube.com/watch?v=Ny4E7_tEsoo

En John Baptist Lucius Noel devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del seu llibre “Through Tibet To Everest” els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest que ell veu inexorable, donades les característiques dels humans.

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1926, traduït al castellà:

“Destruídas ya las teorias previas de muchos sabios, según la cuales los alpinistas no podían llegar a tales alturas con la fatiga producida por el ejercicio, ¿que conclusión cabe sacar de esta proeza incomparable de Norton y Somervell? Podemos decir, como Norton fué el primero en hacerlo, que al hombre le es posible alcanzar la cumbre del Everest por su propio esfuerzo y sin oxígeno artificial. Siempre se suscitarà de si debe emplearse o no el oxigeno. Con un aparato respiratorio perfeccionado, en unión de campamentos mejor equipados y mas altos y periodos mas largos de aclimatación, la cumbre del Everest se hallará sin duda algún día al alcance del alpinista entusiasta ordinario y con ayuda del oxigeno estarà incluso al alcance de los turistas arriesgados del futuro”. 

No em direu que l’home no va ser clarivident...     

És clar, que, com diu el propietari d’una agència de guies que acompanya turistes al cim de l’Everest: “El 90% dels accidents els tenen les expedicions privades no professionals”. Segurament té raó, però es deu referir a tot l’Himàlaia i no a l’Everest. Els permisos per l’Everest estan tots copats per agències pels propers anys i ningú es pot enfilar per la cascada de glaç de Khumbu sense permís dels xerpes. Ja s’han reportat  casos en que els xerpes han fet fora a garrotades a alpinistes particulars que s’enfilaven per les escales que, amb risc, havien posat els professionals. És clar, no és ètic aprofitar-se de la feina dels altres per pujar sense pagar. Però tampoc ho és monopolitzar, de facto, la possibilitat d’escalar l’Everest. Hi ha un conflicte d’interessos entre els qui aposten per una muntanya lliure i els interessos econòmics que, com de costum, guanyen els interessos econòmics.   

Les reflexions no s’acabarien aquí, però que quedin per l’astut lector després que llegeixi el llibre que us recomano. Reflecteix la situació a la vall de Khumbu l’any 2005 i permet, obliga, a replantejar-se moltes preguntes als muntanyencs.   

TRISTES I GENS AGRADABLES OBLIGACIONS D’UN METGE D’EXPEDICIÓ

Dia 30 de setembre de 1987, dues de la matinada, negra nit, sense lluna però amb el cel estelat i amb la gelor dels cinc-mil metres, sortien tres alpinistes d’un campament base (5300m), prop de la paret sud del Lhotse Shar (Nepal. 8400m). Havien de ser al con de dejecció de les allaus de la paret abans que el sol escalfés els sèracs de la cresta i les allaus comencessin a baixar per les canals. Feia dos dies que havien perdut contacte per ràdio amb els quatre membres de la cordada de punta. On eren? Potser era alló que es veia al peu de la paret...

Imatges. Seqüència d’una allau a la paret nord de l’Annapurna (any 1999), comença als sèracs de dalt, segueix i escombra tota la canal i acaba al con de dejecció d’allaus al peu de la paret. A la fotografia de l’esquerra, amb l’allau encara a la canal, al con de dejecció hi ha pedres i poca neu. A la fotografia de la dreta, ja al final de l’allau, el con de dejecció ha crescut i s’ha cobert amb tones de neu, gel i rocs.

Imatge. Filera de cons de dejecció d’allaus al peu de la paret oest del Baruntse, vista des del campament base del Lhotse Shar.

Imatge. Antic con de dejecció al peu de la cara nordest del Gra de Fajol. Ripollés. Girona.

 

Aquest paper que posem a continuació és una còpia del document, amb el membret de l’expedició, escrit a mà, que va servir com atestat oficial de l’accident. L’original encara deu ser als arxius del Ministry of Tourism del Nepal. Com que la còpia és una vella fotocòpia nepalesa i l’escanejat actual tampoc és professional posem la la traducció al català.

 

Imatge. A baix i a la dreta, el con de dejecció d’allaus a la paret sud del Lhotse Shar, el lloc que descrivim al relat.

Traducció: 

Expedició Massana a l’Himàlaia. Lhotse Shar 8400mts.

11 October 1987

 Govern de Sa Majestat

Ministeri de Turisme (Secció d'Expedicions d'Alpinisme)

 Katmandú. Nepal.

 Senyor,

Durant la nostra expedició el cap d’expedició Antoni Sors Ferrer i els alpinistes Sergio Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones van arribar al Camp IV a 7350m el 26 de setembre. El 27 de setembre al matí vam tenir contacte per ràdio i van sortir del Camp IV pujant per instal·lar el Camp V.  A les 12:00 no hi va haver contacte per ràdio i no es van rebre més notícies del primer equip d'atac. El 28 de setembre tres expedicionaris més van pujar des del Camp III i, el mateix dia, van trobar el Camp IV buit. Amb el temps clar des del Camp Base no vam poder veure cap activitat per sobre del Camp IV. El 29 de setembre tres membres que pujaven des del Camp IV van arribar a 7800m però no van trobar cap rastre ni senyals del primer equip. El mateix dia, un altre equip del Camp Base, amb prismàtics, va poder veure des de llarga distància, quatre cossos i algun equipament a 6.000m d'alçada en un últim con d'allau a la part inferior de la paret sud-est. Quan al Camp IV van saber la notícia, es va decidir abandonar l'escalada. El 30 de setembre un membre del nostre equip i dos membres britànics de l'expedició conjunta britànicoamericana al Lhotse Shar van decidir anar-hi i tractar de reconèixer els cadàvers. Vam pujar per un perillós camp d'allaus i vam trobar dos cadàvers, els de Sergio Escalera Fernández i Antonio Quiñones Torres, a uns 5500m, més o menys uns 300m sobre la glacera. A uns 6000m hi havia més cossos i equipament, probablement els d'Antoni Sors Ferrer i Francisco Porras Creda en un lloc molt perillós al mig de la canal d'allaus. Vam decidir no acostar-nos-hi més i vam tornar al Camp Base. Sortiem del Camp Base el 5 d'octubre i hem arribat avui a Katmandú (11·10·1987).

Signatura

 

Els tres alpinistes van arribar al peu de la paret sud amb la primera claror del dia. Una pujada per terreny irregular d’allaus recents i van arribar als cossos i l’escampall de motxilles, roba i piolets. Els britànics, van fer les fotografies per l’atestat. Es va intentar cobrir els cossos amb blocs de neu i de gel. Començava a tocar el sol a la paret quan la primera allau va sonar, allà lluny. Cames ajudeu-me, van fugir d’aquell lloc tan exposat. 

A partir d’aquella feta i d’aquell document, el govern del Nepal va tramitar els certificats de defunció i d’aquí a l’ambaixada espanyola de New Delhi.

Pel dol de les famílies i per les gestions legals del canvi de nom de les propietats, no és igual un “desaparegut” que un certificat de defunció. Dins del pou de dolor i llàgrimes, missió acomplerta per aquell pobre i adolorit metge d’expedició.

Com es pot veure, la feina de metge d’expedició no sempre consisteix en atendre als expedicionaris per ràdio. De vegades cal pujar a rescatar-los. De vegades cal arriscar o s’ha de passar per llocs perillosos per guanyar temps. Altres vegades s’han d’acomplir doloroses obligacions legals. I tots aquests deures tenen riscos importants; llegiu el capítol dels metges que han mort durant una expedició, comptant només els nostres paisans.

 

Mai agrairé prou als bessons Alan i Adrian Burgess que no em volguèssin deixar sol aquella matinada que havia de pujar al peu de la paret per certificar la defunció.

Per recordar-los afegeixo aquest altre relat del mateix dia, escrit uns anys després d’aquella feta:

 

“El 29 de setembre de 1987, feia dos dies que cercàvem a quatre companys desapareguts a la paret sud del Lhotse Shar.

En Lhakpa Dorji Xerpa i jo, cap al tard, vàrem veure amb els prismàtics uns cossos al peu de la paret. O era material vell sobre la neu? Eren uns tres mil metres per sota d'on havien de ser els companys. Fos el que fos, era en un dels cons de dejecció on van a parar totes les allaus d'aquella paret. Esgarrifats vàrem tornar al campament base. Jo vaig començar a  equipar-me per anar fins allà dalt. Volia confirmar que eren ells i assegurar-me que no hi podia fer res. En Lhakpa Dorji Xerpa ja em va dir que no calia, que només podien ser ells perqué no hi havia ningú més a la paret i que no volia venir perqué era massa perillós. Un alpinista sensat sempre esquiva els cons de dejecció de les allaus. I molt més amb el dia avançat.

Però jo volia estar segur del que no volia creure, que havien caigut des de 8000 fins als 5000 metres de la glacera. En algun racó de l'ànima em quedava el dubte; i si necessitaven ajuda? En Lhakpa i els germans Burgess em feien els raonaments que tocaven. No poden ser vius, han caigut 3000 metres fa dos dies, han passat dos nits allà i no es mouen. No t'has d'arriscar a pujar a l'allau, i molt menys a aquesta hora.

Jo no sé si raonava bé o si les llagrimes eren massa òbvies però no podia deixar de pensar a anar-hi.

Al final l'Alan em va dir:

- Si t'esperes a que glaci, de matinada t'acompanyem.

Ja era de nit. Menjotejar alguna cosa, descansar dos hores i partir amb la gelor dels 5300 metres.

Quan vaig sortir, vaig veure llum a la seva tenda. El seu campament era uns cent metres més enllà.

-Espera'ns, que venim!

Així va ser. Baixar a la glacera, calçar-nos els crampons i escalar la neu dura del con de dejecció de les allaus. Començava la llum blanca de l'alba quan arribàvem al lloc. No em va quedar cap dubte. Aquells eren els companys. Us estalviaré i m'estalviaré el que vaig veure i sentir.

Els dos bessons em van demanar la càmera fotogràfica i van fer unes fotografies per l'atestat al govern del Nepal. Mentrestant jo intentava enterrar-los sota la neu glaçada amb el piolet...

Quan el sol va començar a tocar la paret sud, els Burgess em van apressar:

- We should leave fast from that fucking place! Quickly! Run, boy, run! Don't worry, next avalanches will cover everything!

Tenien raó. Vaig anar baixant darrera seu.

El so d'una allau, per sort llunyà, va començar a retrunyir a la vall. Els crampons em tocaven al cul de com vaig còrrer pel pendent gelat que es començava a estovar amb el sol.

Ja a la glacera i fora de perill, comunicava el resultat a la cordada que encara era a la paret.

- Baixeu. Son ells. S'ha acabat l'expedició. Anem. Pujo fins al campament I, ens trobem allí i us ajudo a desmuntar-lo. Al vespre tots al base...Tanco i fora.

En veure que no tornava amb ells al campament base els dos germans em van mirar malfiats com si anés a fer una bestiesa.

- Ton, do not take bad decisions!

- No patiu. Conec be el trajecte; hi he pujat més deu vegades...

Al campament I, vaig preparar una sopa densa i recomfortant mentre veia rapelar als companys per la paret.

Desmuntat el campament, al vespre arribàvem, bastant al límit de les forces físiques i emocionals, al campament base en Manu Badiola, la Mercé Macià, en Carles Vallés i jo mateix. Més llàgrimes que passes.

Els companys Sergio Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i el cap d'expedició, en Toni Sors, tots de Mataró, van quedar a la muntanya per sempre.

L'any següent en Carles Vallés i jo vam tornar a trobar als bessons Burgess al K2.”

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/07/literatura-de-muntanya-els-bessons.html

Compreneu perqué, encara que siguin uns fabuladors, uns vividors i uns murris, jo els hi tingui molt respecte com a persones i muntanyencs?

Imatges. Els bessons britànics Alan i Adrian Burgess

UPON THAT MOUNTAIN

 

Feia temps que buscava aquest llibre.

He passat la vida estudiant les malalties de l’altitud. Entre elles els trastorns cerebrals, com per exemple l’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) i l’Afàsia Transitòria (AF). Havia llegit i ja sabia que la primera persona que va escriure i descriure un cas viscut d’AF va ser Eric Shipton (1907 – 1977). Vaig buscar els seus libres per trobar la referència original d’aquell cas.

La vaig trobar en aquest llibre que, afortunadament, es va reeditar l’any 2019. El cas va ser a l’expedició británica a l’Everest de l’any 1933. Transcric el paràgraf en que ho explica.

"Baixar del Coll Nord l'endemà ens va costar molt de temps. Només començar a baixar, McLean va emmalaltir. Amb prou feines podia caminar i se l’havia d’ajudar a baixar per aquells trencacolls. Quan vam arribar a la glacera ens va trobar l’equip que havien enviat des del Camp III per acollir-nos amb te calent. Quan ens havíem reunit per beure’l, de sobte vaig descobrir que patia afàsia i que no podia articular correctament els mots. Per exemple si volia dir “dona'm una tassa de te” deia una cosa totalment diferent -potser: tramvia, cotxe, gat, posa-. Com en el meu discurs normal, encara em limitava a xiuxiuejar, pel que aquesta peculiaritat meva no va cridar l'atenció al principi. Però no vaig poder amagar-ho durant molt de temps i vaig haver de patir les mirades compassives dels meus companys que, evidentment, pensaven: “Pobre vell Eric, ara no hi és tot”. De fet, tenia el cap ben clar; fins i tot podia visualitzar les paraules que volia dir, però la meva llengua es negava a fer els moviments necessaris. Al cap d’una estona, per pura exasperació em vaig aixecar i vaig córrer avall pel glaciar tan ràpid que vaig arribar al Camp III molt abans que els altres. Allí, però, el meu cas era encara pitjor, ja que tothom estava naturalment ansiós d'escoltar les notícies del nostre intent, mentre que l'única cosa que jo podia fer era parlar amb vehemència. El pobre Ruttledge estava ben preocupat per tenir un altre llunàtic al seu càrrec. La causa del meu trastorn es va atribuir a la insolació o a la tempesta. Jo crec que va ser una forma de migranya, una teoria que es recolza en l’encegador mal de cap que vaig patir durant aquella nit. No obstant això, al matí ja em trobava bé". 

Pàgines 89-90. Upon That Mountain. Eric Shipton. VP. Vertebrate Publishing, Sheffield. www.v-publishing.co.uk 1943. 2019

El llibre, però, té un interés molt més ampli que aquesta petita part mèdica que buscava jo. 

En aquest llibre l’alpinista i explorador Eric Shipton relata les seves experiències a les muntanyes de l’Àfrica, quan regentava una granja a Kenia, i després a l’Himalaia, al Garhwal o al Tibet. El 1931, junt a Frank Smythe, va ser el primer a escalar el Kamet de 7.756 metres, el pic més alt ascendit en aquell moment. L’any 1933 va formar part de l’expedició britànica a l’Everest comanada per Hugh Ruttledge (1884 – 1961). 

   

Imatges. El Kamet en unes fotografies de 1908 i actual. Eric Shipton amb la seva inseparable pipa.

Com que sovint m’he encarregat de l’alimentació dels expedicionaris, he donat classes sobre nutrició als cursos de Medicina de Muntanya i he publicat un llibre sobre com menjar i com menjar bé a la muntanya, transcric també uns paràgrafs relacionats amb el tema del menjar a les expedicions i l’altitud.

El primer paràgraf va dels problemes de tenir una alimentació suficient en una expedició d’altitud, encara que es tingui tot el necessari a l’abast.

“L'establiment dels campaments inferiors era una activitat tranquil·la. En primer lloc no teníem pressa, perquè la severitat de les condicions meteorològiques impediria les operacions a la muntanya durant diverses setmanes; en segon lloc, era necessari un progrés lent per a la nostra aclimatació, i en tercer lloc, teníem tantes coses per transportar, fins i tot amb el nostre vast exèrcit de portadors (quaranta-sis més s’ens van unir més tard procedents de Solu Khumbu, el que va portar la nostra força total fins a uns cent setanta portadors), que van ser necessaris molts viatges per establir cada campament. Les distàncies entre els campaments eren bastant uniformes, i es trigava unes tres o quatre hores de molt fàcil anar pujant des d'un fins al següent i aproximadament la meitat d’aquest temps de baixada. Els portadors carregaven quaranta lliures cadascun; nosaltres no carregàvem res, en teoria per conservar la nostra energia per a més amunt. Encara que es tracta d'un punt discutible, sens dubte hi ha alguna cosa en aquest argument”.

“Menjar era el problema més seriós, un problema que, al meu entendre, no va rebre la suficient atenció. Això era totalment responsabilitat de cada individu, ja que teníem aliments més que suficients, i la seva qualitat i varietat no podien haver estat millors. El problema és que a tal altitud la gana s'esvaeix i a menys que un home s'obligui a menjar de forma regular i suficient, no consumeix el necessari per mantenir la seva força. Fer fondre la neu d’una cassola per fer aigua i portar-la a ebullició trigava tant que la gent tendia a enganyar-se a si mateixa i dir que ja havia menjat prou. Una vegada i una altra vaig veure als homes començar un llarg i esgotador dia de treball a la muntanya amb només una tassa de cacau i una galeta o dues al seu interior; el fred i el vent desanimaven a menjar durant l’ascensió, i generalment estaven massa cansats per menjar alguna cosa quan tornaven. Aquest estat de coses va contribuir en gran mesura al ràpid deteriorament físic de l’equip. Vam tenir interminables converses sobre les racions, i sens dubte aquestes es van planificar per endavant amb cura i eficiència; però a la pràctica menjàvem el que volíem i sempre que ens sentíem inclinats a fer-ho. Els dolços eren el menjar més fàcil d'empassar, però sens dubte es pot desaconsellar menjar només dolços de forma aleatoria i a caprici; és molt dubtós que aixó alimenti igual que menjar de forma regular i substancial. A la majoria de climes freds les persones desenvolupen apetència pels greixos, que tenen un valor calòric més alt que qualsevol altre aliment. Per desgràcia, a gran altitud, els greixos, de qualsevol tipus, és tornen especialment repugnants”.

I, com que un del capítols del llibre esmenta el txang i el te tibetà amb mantega de iac, afegeixo aquest altre fragment.

“A tots els pobles grans ens vam entrevistar amb el Dzongpen, el cap administratiu del districte. D'aquestes festes sovint sortiem en una condició agradablement intoxicada, ja que era impossible rebutjar les grans quantitats de txang proporcionades pels nostres hostes. Txang és l'equivalent tibetà de cervesa. S'elabora a partir d'ordi, té un aspecte de color blanc grisenc, un gust àcid i varia en gran mesura en qualitat i potència. El bon txang és una beguda excel·lent. També vaig desenvolupar un gran gust pel te tibetà. Aquest està fet amb unes rajoles de te xinès i es prepara adequadament en una gran batedora manual de bambú, amb l'addició de mantega i sal. La mantega no és generalment rància com se suposa popularment. El te té un sabor suau i delicat, i és remarcablement refrescant; mal fet és repugnant”.

Com ja es veu, es pot aprendre molt del que van escriure els nostres predecessors; perqué ells ja sabien moltes coses per experiència que sovint, em sembla, que tenim tendència a oblidar. 

Pels qui llegeixin anglés, llibre imprescindible per a qui li interessi la història de les exploracions i les expedicions que van obrir camí. Recordeu que més sap el dimoni per vell que per dimoni.

LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

 LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

Claire-Eliane Engel.  Collection “LA VIE EN MONTAGNE”. Flammarion. 1937 

Una altra petita joia trobada als llibreters de vell. No es pot llegir a les xarxes però el tindran al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. És història de l’alpinisme expedicionari. Potser els movia més l’esperit d’aventura que la competició, com va dir el bisbe de Chester al funeral d’Irvine i Mallory, els alpinistes desapareguts a l’Everest l’any 1924. Va dir en llatí al seu sermó: “Ascensiones in corde suo disposuis”, que en català es podria traduir com: “L’ascensió la tenien al cor”.

 Poc es pensaven aquells expedicionaris de fa més d’un segle que els seus esforços i les seves gestes serien avui dia font d’inspiració per tants i tants muntanyencs i turistes que atapeeixen les muntanyes i les rutes més famoses del mon. 

Dediquem aquesta petita crònica d’aquest llibre a tots aquells que estimen i volen saber de les expedicions que van fer història. De quan no hi havia notícia de que hi hagués anat ningú, de quan l’expedició durava mesos, de quan s’havia de sortir de casa al novembre, viatjar en vaixell i arribar al campament base a l’abril. Quan les aproximacions duraven moltes setmanes, quan no hi havia gaires mapes, ni hotels a cada etapa, ni la roba era tèrmica de darrera generació. Quan no hi havia telèfons mòbils, ni internet i ni tan sols una ràdio. Quan els alpinistes europeus travessaven el Tibet a cavall. Els xerpes i els portadors no, que anaven a peu; i és que les classes eren (i son) les classes. Quan no existien assegurances ni sistemes de rescat... Quan l’aventura era l’aventura, no es podia contractar per Internet, ni es podien acotar als curts períodes de vacances. Calia llençar-s’hi de cap. Quan era apassionant.  

 

Aquest llibre, ben documentat i apassionat, ens porta a uns viatges, i descriu uns paisatges, que van fer que molts joves amb esperit per descobrir el mon, els països llunyans i les muntanyes de llegenda abracessin, anys després, l’aspre camí de les expedicions. Tan apassionant i tan personal. 

En aquests llibres antics, peró, un dels problemes que es troba és el llenguatge. Ha passat tant temps i tantes traduccions que, molt sovint, els noms dels llocs, els pobles i els  accidents geogràfics son diferents dels que acostumem a usar actualment. De vegades, encara que coneguem el lloc, es fa difícil seguir l’itinerari o entendre que volien dir. El que per alguna expedició era el Cingle de Gel que corona la glacera occidental de Rongbuk, per altres ha estat el Coll Nord o el Txang La. I les formacions de gel que anomenem “penitents” per alguns son els “monjos” o els “pelegrins”. La vall de Diamir del Nanga Parbat és el Diamarai, i així molts altres noms.

Les expedicions del duc dels Abruzzi, del Dr. Longstaff, de Mummery, les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924, etc van anar obrint camí... 

En John Baptist Lucius Noel, oficial britànic, fotògraf i cineasta, devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del seu llibre sobre l’expedició britànica a l’Everest de 1924 (Through Tibet To Everest. J. B. L. Noel. London: Edward Arnold, 1927. Por el Tibet al Everest. J. B. L. Noel. Madrid: M. Aguilar. Editor, 1929)  els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest, que ell veu inexorable, donades les característiques depredadores que tenim els humans. 

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1927:

“Desacreditades les velles teories de molts savis, segons les quals els alpinistes no podien arribar a aquelles altituds per l’extenuació produïda per l’exercici, quina conclusió hem de treure de la proesa incomparable de Norton i Somervell? Podem dir, com Norton va ser el primer a dir-ho, que a l’home li és possible arribar al cim de l’Everest pel seu propi esforç sense oxigen artificial. Sempre es suscitarà el debat de si l’oxigen s’ha d’utilitzar o no. Amb aparells més perfeccionats, junt amb campaments millor equipats, a major altitud i amb períodes més llargs d’aclimatació, el cim de l’Everest es trobarà, sens dubte, algun dia a l’abast de l’alpinista entusiasta ordinari, i amb ajuda d’oxígen, fins i tot a l’abast dels turistes arriscats del futur.” 

L’imatge mostra una fila de turistes d’altitud i de xerpes pujant cap al Coll Sud de l’Everest un dia de bon temps. Mira que ja ens havien avisat fa cent anys!

 

METGES DE MEDICINA DE MUNTANYA. Javier Botella de Maglia

Els primers dies d’agost va morir el Dr. Javier Botella de Maglia durant una ascensió al cim del Khan Tengri. 

Pocs dies abans ens havia dit: 

- Aquest serà el meu darrer setmil...

La vida ens va passant, de vegades massa lenta, de vegades massa depressa. I va deixant ferides, al cos i a l’ànima. 

Algunes ferides es curen aviat. Altres ferides son de lenta curació i deixen cicatriu.  

Però hi ha algunes, poques, que sagnen tota la vida. Son per sempre. Com el buit que ens ha deixat la mort inesperada d’en Javier Botella al Khan Tengri.

En aquests casos no hi ha més cura ni sutura per parar l’hemorràgia que els records compartits.

LA MEVA DARRERA CARTA AL DR. JAVIER BOTELLA DE MAGLIA

Aquelles escalades a la paret nord del Pedraforca...

 

 

A la paret nord del Pedraforca o al Pirineu, amb aquell material que teníem... i podíem recordar quan encara escalàvem amb corda de cànem... i les botes Guide de Galibier que encara tenim...

Aquelles sessions i aquelles classes dels cursos de Medicina de Muntanya...

 

I aquelles participacions en els congressos internacionals i els cursos de Medicina de Muntanya... especialment a les pràctiques quan deies aquella frase que recordem sovint: “Yo soy pastelero y no sé que le pasa a mi compañero” per estimular als alumnes a diagnosticar el cas del suposat accidentat que tenien al davant... i que tu havies d’avaluar.

També recordem les riallades, en aquell sopar de gala d’un congrés internacional, quan et vas fer passar pel marit d'una congressista jove (amb el seu permís) per rescatar-la d'un conegut professor europeu que, ben borratxo i sense cap respecte, pretenia envair un espai que incomodava visiblement a la col·lega. 

I altres anècdotes per l'estil... 

O les sessions clíniques i debats entre intensivistes on apareixien els teus coneixements enciclopèdics... O els sonets de temàtica mèdica per il·lustrar als metges residents del teu servei sobre la inconveniència de voler ser massa estricte en regular la glicèmia. Pocs sabien que el sucre a la sang pot fer més mal per baix que per dalt. Més mal per poc que per massa. 

I les publicacions? Impossible posar-les totes. 

Només dos.

Una: Afasia motora transitoria a gran altitud. Botella de Maglia J, Garrido Marín E, Català Barceló J. Revista Clínica Española 1993; 193:296-298.

Trio aquesta publicació perqué, ell mateix, metge i pacient a la vegada, refereix així l’episodi al seu llibre “Montañas que nos hicieron soñar”: 

“Poco antes de llegar al Denali Pass yo noté que no podía hablar. Entendía lo que me decía mi compañero pero, al intentar contestarle balbuceaba sólo sonidos sin sentido. Me encontraba lo suficientemente lúcido como para darme cuenta de que mi incapacidad para hablar no consistía en que no pudiera pronunciar bien (que eso pasa a veces cuando hace mucho frío), sino que mi mente no lograba expresar mis pensamientos en palabras. Así pues, no se trataba de una disartria sino de una afasia. Como médico yo sabía que la afasia suele darse en las personas que sufren accidentes vasculares cerebrales, sean éstos isquémicos o hemorrágicos. Así pues, la cosa podía ser muy grave. Sin embargo, lo sorprendente es que no me asusté y seguí subiendo por aquella pendiente detrás de Enrique.

Cuando, poco después,  empecé a recuperar el habla, quise explicar a mi compañero lo que había ocurrido. Mis palabras fluían todavía con dificultad:

- Vamos a ver Enrique: me llamo Javier, tengo setenta y nueve años, soy padre de dos hijos, soy médico…

Enrique que hasta entonces no se había percatado de nada, se asustó.

- Estás muy mal Javier! Has dicho que tienes setenta y nueve años.

El haber dicho “setenta y nueve” en lugar de “veintinueve” era una parafasia; por lo tanto confirmaba que se trataba de una alteración del lenguaje y no de la pronunciación.

Poco después hicimos una parada, al final de la cual el habla ya era completamente normal. La afasia había durado menos de una hora.

Seguimos subiendo. A las 21 horas llegamos Enrique y yo a la cumbre del Monte McKinley”. 

La vivesa del teu relat! Muntanyenc, pacient i metge al mateix temps.

Dos: “Variacions del contingut total d’oxígen a la sang a causa de l’altura”. La teva comunicació a les VII Jornades de Medicina de Muntanya de Barcelona l’any 1985, que ens va deixar a tots petrificats a la cadira. Ja sabíem, però ens sorprenia a tots, el que havien descobert els col·legues de l’American Medical Research Expedition de 1981: que amb una PO2 arterial de 28 mmHg, una PCO2 de 7,5 mmHg i un pH arterial de 7.75 al cim de l’Everest, els alpinistes fossin capaços, no només de respirar i sobreviure sense oxigen extra, sinó de prendre decisions i executar accions complexes. Els teus càlculs avançaven que, a gran altitud, aquestes desviacions del que es normal a nivell del mar provocaven canvis en la capacitat de captació/alliberació de l’oxígen de l’hemoglobina. Aquests canvis afegits al conegut augment dels glòbuls rojos / hemoglobina que produeix l’aclimatació permeten que la capacitat de transport d’oxígen de la sang no sigui tan diferent entre l’altitud i el nivell del mar. Independentment de que l’esforç respiratori per obtenir l’oxígen hagi de ser molt superior.

  

Les botes Guide de Galibier, els mitjons Makalu de llana sense desgrassar i el piolet Chouinard. Uns clàssics, acompanyant a una selecció dels llibres que vas escriure, vas coordinar o hi vas col·laborar.

I els llibres i articles que em deixo. I els que preparaves.

Sempre disposat a col·laborar; no puc recordar a ningú que, coneixent-te, no et recordi amb amor i tendresa. Sempre una talla per damunt dels menyspreables i dels aprofitats, que tu sabies que hi eren i que hi son. Humil i generós per donar de tu mateix el millor que tenies i sabies.

Quin home més gran!

Company, que la teva ànima, de mida oceànica, segueixi entre nosaltres per sempre.