LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

 LES BATAILLES POUR L’HIMALAIA 1783 - 1936

Claire-Eliane Engel.  Collection “LA VIE EN MONTAGNE”. Flammarion. 1937 

Una altra petita joia trobada als llibreters de vell. No es pot llegir a les xarxes però el tindran al Servei General d’Informació de Muntanya de Sabadell. És història de l’alpinisme expedicionari. Potser els movia més l’esperit d’aventura que la competició, com va dir el bisbe de Chester al funeral d’Irvine i Mallory, els alpinistes desapareguts a l’Everest l’any 1924. Va dir en llatí al seu sermó: “Ascensiones in corde suo disposuis”, que en català es podria traduir com: “L’ascensió la tenien al cor”.

 Poc es pensaven aquells expedicionaris de fa més d’un segle que els seus esforços i les seves gestes serien avui dia font d’inspiració per tants i tants muntanyencs i turistes que atapeeixen les muntanyes i les rutes més famoses del mon. 

Dediquem aquesta petita crònica d’aquest llibre a tots aquells que estimen i volen saber de les expedicions que van fer història. De quan no hi havia notícia de que hi hagués anat ningú, de quan l’expedició durava mesos, de quan s’havia de sortir de casa al novembre, viatjar en vaixell i arribar al campament base a l’abril. Quan les aproximacions duraven moltes setmanes, quan no hi havia gaires mapes, ni hotels a cada etapa, ni la roba era tèrmica de darrera generació. Quan no hi havia telèfons mòbils, ni internet i ni tan sols una ràdio. Quan els alpinistes europeus travessaven el Tibet a cavall. Els xerpes i els portadors no, que anaven a peu; i és que les classes eren (i son) les classes. Quan no existien assegurances ni sistemes de rescat... Quan l’aventura era l’aventura, no es podia contractar per Internet, ni es podien acotar als curts períodes de vacances. Calia llençar-s’hi de cap. Quan era apassionant.  

 

Aquest llibre, ben documentat i apassionat, ens porta a uns viatges, i descriu uns paisatges, que van fer que molts joves amb esperit per descobrir el mon, els països llunyans i les muntanyes de llegenda abracessin, anys després, l’aspre camí de les expedicions. Tan apassionant i tan personal. 

En aquests llibres antics, peró, un dels problemes que es troba és el llenguatge. Ha passat tant temps i tantes traduccions que, molt sovint, els noms dels llocs, els pobles i els  accidents geogràfics son diferents dels que acostumem a usar actualment. De vegades, encara que coneguem el lloc, es fa difícil seguir l’itinerari o entendre que volien dir. El que per alguna expedició era el Cingle de Gel que corona la glacera occidental de Rongbuk, per altres ha estat el Coll Nord o el Txang La. I les formacions de gel que anomenem “penitents” per alguns son els “monjos” o els “pelegrins”. La vall de Diamir del Nanga Parbat és el Diamarai, i així molts altres noms.

Les expedicions del duc dels Abruzzi, del Dr. Longstaff, de Mummery, les expedicions britàniques de 1921, 1922 i 1924, etc van anar obrint camí... 

En John Baptist Lucius Noel, oficial britànic, fotògraf i cineasta, devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del seu llibre sobre l’expedició britànica a l’Everest de 1924 (Through Tibet To Everest. J. B. L. Noel. London: Edward Arnold, 1927. Por el Tibet al Everest. J. B. L. Noel. Madrid: M. Aguilar. Editor, 1929)  els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest, que ell veu inexorable, donades les característiques depredadores que tenim els humans. 

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1927:

“Desacreditades les velles teories de molts savis, segons les quals els alpinistes no podien arribar a aquelles altituds per l’extenuació produïda per l’exercici, quina conclusió hem de treure de la proesa incomparable de Norton i Somervell? Podem dir, com Norton va ser el primer a dir-ho, que a l’home li és possible arribar al cim de l’Everest pel seu propi esforç sense oxigen artificial. Sempre es suscitarà el debat de si l’oxigen s’ha d’utilitzar o no. Amb aparells més perfeccionats, junt amb campaments millor equipats, a major altitud i amb períodes més llargs d’aclimatació, el cim de l’Everest es trobarà, sens dubte, algun dia a l’abast de l’alpinista entusiasta ordinari, i amb ajuda d’oxígen, fins i tot a l’abast dels turistes arriscats del futur.” 

L’imatge mostra una fila de turistes d’altitud i de xerpes pujant cap al Coll Sud de l’Everest un dia de bon temps. Mira que ja ens havien avisat fa cent anys!