UNA CAPSA DE GALETES AMB MISSATGE

Un servidor no és gaire partidari de fer publicitat; de res que es pugui comprar o vendre. Prefereixo opinar independentment de l’economia. El que escric és perquè així ho he vist i així ho he viscut, i no perquè hi hagi cap interès econòmic pel mig.

Quan no existien les agències que avui dia, si pagues, t’organitzen les expedicions, els pocs ximplets que ens conjuràvem per anar a unes muntanyes llunyanes ho havíem de fer tot nosaltres mateixos. Des de trobar uns calerons, i posar de la butxaca els que faltaven, fins a contactar amb els primers ascensionistes per tenir fotografies i la màxima informació que hi hagués, obtenir els permisos, etc.

Això incloïa demanar el material, els aliments i les medicines a les empreses que els fabricaven. La resposta més comuna era el silenci. Altres empreses acceptaven i ens cedien alguns dels seus productes, de vegades a canvi d’unes fotografies o de publicitat.

Només una vegada, però, va passar el que us explicaré.

 

EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU 1982

Una de les empreses que ens va ajudar amb unes capses dels seus productes era una coneguda fàbrica de galetes que venien dins d’unes capses de cartró vermelles amb un dibuix de temàtica alpina. Galetes exquisides que tots coneixíem.

Si sabèssiu el que és amorosir un sopar després d’un dia dur de feina en altitud… Un sopar, que era aigua de neu i unes sopes de sobre, endolcit amb un grapat de les mateixes galetes d’un dia de festa a casa…

Un vespre, nevant i pelats de fred a l’iglú del campament 2, a 5.600 metres, obríem una capsa de galetes per acabar d’arrodonir el sopar. Dues galetes per barba, que no es podia abusar! A dins de l’embalatge, segellat i estanc, hi havia una nota escrita a mà i signada.

Era aquesta:

Se’ns van humitejar els ulls. El cap de l’expedició es va guardar el paper a la butxaca del pit de la seva camisa. Pocs dies després el vam baixar i guardar al campament base. De vegades, quan una empresa ajudava una expedició, ens enviava una carta per encoratjar-nos. Fins i tot hi havia alguna carta d’agraïment per haver pensat en els seus productes. Però mai una nota d’ànims escrita a mà per les treballadores.

No ens coneixien. És de justícia i noblesa recordar, doncs, aquest gest d’escalf humà d’aquells entranyables galetaires cap a uns desconeguts expedicionaris que arriscàvem el que teníem i el que no teníem.

La primavera d’aquell any hi havia dos expedicions del Centre Excursionista Catalunya a l’Himàlaia. Una a l’Everest i una altra al Manaslu. Potser per això es van confondre i la targeta on s’esmenta l’Everest va acabar al Manaslu. Desconec si els companys que van anar a l’Everest aquell any portaven galetes Pujol i si van trobar una targeta dedicada al Manaslu.

Posats a recordar anècdotes relacionades amb el menjar a les expedicions, no podia faltar aquest reconeixement.

Aquella primavera va fer molt mal temps i vam tenir molts disgustos. Va haver-hi molta feina, amb la neu fins al pit. Finalment, l’expedició va acabar de manera ben amarga. La nit del 9 al 10 de maig, una allau va escombrar el campament 4, a 7.400 metres d’altitud. Allà hi havia la cordada de punta: el cap d’expedició, Enric Font, i en Pere Aymerich. Vam anar al Manaslu sis companys, però només en vam tornar quatre.

De ben nascuts és ser agraït i per això moltes gràcies a treballadores i treballadors de galetes  Pujol de Camprodon. Mantenim el record i l’agraïment. 

 

Imatges. L’iglú del campament II, cobert amb una lona color de carabassa. La vida a dins de l’iglú.