Una nit, als anys setanta del segle passat, en Kurt Diemberger ens va preguntar a l’audiència:
- Ja sabeu que com més lleugera és una expedició, més carregat has d’anar?
Un servidor, aleshores jove metge alpinista, m’ho vaig apuntar al fons d’unes neurones que tenia desocupades. Temps després vaig comprovar quin tros de raó que tenia aquell veterà. Les expedicions lleugeres son molt dures.
Una escena freqüent avui dia és com aquesta:
Alegria quan salta la noticia. El conegut muntanyenc de Pujavall dels Trons ha fet el cim de vuit-mil metres en estil alpí! Sense oxigen i batent el rècord de velocitat!
Quin fenomen!
Col·legues i companys, no us poseu medalles que no us toquen. Si us ho mireu bé, ni l’ascensió ha estat en estil alpí, ni era una expedició lleugera ni l’alpinista ha pujat fent-se ell sol la feina.
Però, que és una expedició lleugera i quina expedició és pesada? Parlem-ne i que cadascú pensi i contesti el que li sembli.
POLÈMICA: EXPEDICIÓ PESADA O EXPEDICIÓ LLEUGERA?
Voleu dir que un alpinista que s’apunta a una expedició internacional a un vuit-mil se'l pot catalogar d’expedició lleugera que ha pujat en estil alpí?
Deixem-ho clar; només és expedició lleugera si hi va ell sol i s’ho fa tot solet sense ajuda de ningú. El mateix passa si és una cordada de dos o de tres.
CONTRACTAR UNA EXPEDICIÓ COMERCIAL O ORGANITZAR UNA EXPEDICIÓ AMB UNS AMICS?
Doncs depèn.
Que preferiu: viure una Aventura ben sols a la muntanya o que us hi portin uns professionals? La Gestió de l’Empresa.
Aventura: no li cal gaire definició. Tots sabem les profundes alegries i els riscos que té. O es vol viure, o no es vol viure. O t’atrau o et fa basarda. Cadascú tria.
Gestió: gestió de que? Gestió de la logística de l’expedició. Gestió del trajecte amb el camí marcat per cordes fixes i escales si fa falta. Gestió amb tendes, sacs de dormir i servei de menjar als campaments. Servei mèdic i rescats pagats. Guies i xerpes que t’acompanyen fins dalt de tot.
Per cert, que podeu veure l’entrada de febrer de 2019 on diverses companyies d’assegurances acusaven a algunes empreses d’expedicions de provocar rescats innecessaris a fi i efecte d’estalviar-se de cuidar a muntanyencs, rics però incompetents, fins al cim:
https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html
En general, els permisos per bona part dels cims coneguts dels propers anys estan copats i gestionats per agències que organitzen les expedicions i que cobren pels seus serveis. De manera que l’alpinista esmentat pot arribar al campament base, aclimatar-se i anar guanyant altitud sense haver de carregar un armari-mirall a l’esquena i sense la obligació d’anar muntant i aprovisionant els campaments d’altitud i posant cordes fixes. D’això s’encarrega l’agència. Del menjar a cada campament, també. Així son les expedicions comercials. I aquestes només poden ser expedicions pesades per la quantitat de treballadors que hi ha per atendre als expedicionaris. Una bona colla, que sinó no surten els números. Son expedicions per persones amb la butxaca ben farcida o amb patrocinadors de solvència contrastada.
O sigui, l’Everest convertit en un camp d’esports amb dutxes, tendes restaurant fins 6500 metres i oficina de correus i Wi-Fi al campament base.
I si no us ho creieu, mireu aquí.
www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html
Així doncs l’alpinista de Pujavall dels Trons no ha pujat el Khili-Khili en estil alpí. Hi ha pujat, si, però amb un campament i aprovisionament cada cinc-cents metres, que no ha carregat ell. No és el mateix que estar ben sol a la muntanya i haver de fer-s’ho tot ben solet.
EM PODEU EXPLICAR PERQUÈ TOTHOM VOL ANAR A LES MATEIXES MUNTANYES?
Que s’ha fet de l’esperit d’aventura i exploració? Afortunadament, encara ara, hi ha valents que s’enfronten a parets vertiginoses sense ajuda. Son comptats però existeixen. Molts humans, amb més esperit competitiu i mediàtic que muntanyenc, s’atapeeixen als cims famosos quan encara hi ha muntanyes de més de sis-mil metres on no hi ha pujat mai ningú. Com que no son famoses…
Molta gent atapeïda a les discoteques o als campaments base i pocs esperits lliures cercant noves vies o fent música nova. Deu ser que hi ha moltes ovelles i pocs pastors.
Uns exemples.
1.- La piràmide de roca final del Lhotse Shar, ben vertical, encara és verge. Sospito que així continuarà encara molt temps.
Imatge. Paret sud del Lhotse Shar. Tram final entre 8000 i 8400 metres, amb les caracterìstiques Franges Grogues del massís.
2.- Al Khirguizstan només hi van 1500 alpinistes cada any. Però tots van al Pic Lenin, de 7143 metres. Tots van als campaments base, gestionats per mitja dotzena d’empreses, entre juliol i agost. Tothom ben atapeït en una sola vall, amb latrines que vessen, diarrees assegurades i servei de restaurant i bar al campament base i al campament base avançat. En canvi, a les valls veïnes, on no hi ha campaments ni agències que t’hi portin, hi ha cims de més 6500 metres on no ha pujat mai ningú i qui hi vagi podria estar ben sol.
Per confirmar el que dic podeu veure el relat de l’expedició internacional de diabètics al Pic Lenin de 2005 aquí: https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html
CAP A L’HIMALAIA AMB UNA MÀ AL DAVANT I UNA ALTRA AL DARRERA
Les expedicions lleugeres son una altra cosa. És la diferència que hi ha entre el viatger i el turista. Entre el que hi va i el qui l’hi porten. Entre l’alpinista autosuficient i els qui acompanyen. Entre els qui ho han de fer tot i els qui paguen perquè els hi facin.
Mireu si no els rodolins que van ser parits, entre boires de rom, una nit al campament base en l’expedició de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró a la paret sud del Lhotse Shar de l’any 1984. Cinc persones, sis-cents cinquanta quilos de material, incloent el menjar i un pressupost de riure, procedent de la butxaca de cadascú.
És temps de vaques magres.
El llarg viatge s’ens fa agre,
quan anem curts de butxaca,
com el Prim de Can Barraca.
Pelats com el ruc de Betlem,
badallem més que masteguem.
Cuentan de una expedición que un día
tan pobres y míseros estaban,
que sólo se sustentaban
de unas hierbas que recogían.
¿Habrá otros, entre sí decían,
más pobres y tristes que nosotros?;
y cuando el rostro volvieron
hallaron la respuesta, viendo
que los del Lhotse Shar iban cogiendo
las hierbas que ellos dejaron.
Quejosos de su fortuna
en este mundo vivían,
y cuando entre sí decían:
¿habrá expedición alguna
de suerte más importuna?
Piadosos nos han respondido.
Pues, volviendo al buen sentido,
quizás las penas mías,
para hacerlas tú alegrías,
las hubieras recogido.
Si sueñas con el Lhotse Shar
un precio habrás de pagar,
frío, hambre, cual burro cargar,
escalar, escalar y escalar,
a veces caer y reposar,
minuto de gloria esperar,
no saber si podrás bajar.
O aquest altre rodolí:
Cuando sueñas con el Himalaya,
No te conformas con ir a la playa.
Evidentment no és res més que una adaptació matussera de “La vida es sueño” del gran Pedro Calderón de la Barca.
Imatge.- Els cinc soferts membres de la Premonsoon Lhotse Shar Expedition de 1984 al campament base. D’esquerra a dreta: Antoni Ricart de Mesones, Antoni Sors Ferrer, Sergio Escalera Fernández, Mercé Macià Armengol i Manu Badiola Otaegui.
Per si us interessa el relat i les fotografies d’aquella expedició:www.maldemuntanya.cat/2020/03/expedicio-lhotse-shar-1984.html
www.maldemuntanya.cat/2019/10/diaris-de-lexpedicio-mataro-lhotse-shar.html
He esmentat a en Kurt Diemberger, bon amic i bon coneixedor del nostre país. Aquí poso un recordatori dels dos alpinistes amb dos primeres ascensions a cims de 8000 metres.
Imatges. El Nanga Parbat. El Broad Peak vist des del Circ de Concòrdia. Hermann Bhul tornant de la primera ascensió absoluta en solitari.
Imatges. El Dhaulagiri. Kurt Diemberger l’any 1986 en tornar del K2. Kurt Diemberger al cim del Broad Peak l'any 1957 amb el Chogolisa, la "Núvia Blanca", al fons.
• Hermann Bhul. Nascut l’any 1924 a Innsbruck, Austria. Primera ascensió absoluta al Nanga Parbat (1953) i al Broad Peak (1957). Caigut i desaparegut al Chogolisa l’any 1957.
• Kurt Diemberger. Nascut l’any 1932 a Villach, Austria. Primera ascensió absoluta al Broad Peak (1957) i al Dhaulagiri (1963).
Dos grans alpinistes austríacs, al meu saber, els únics muntanyencs que han fet primeres ascensions absolutes a dos cims de vuit-mil metres.