Translate

PROVES DE TOLERÀNCIA A L’HIPÒXIA - 3

 

A les 2 entrades de juliol hem introduït el concepte de Prova de Tolerància a l’Hipòxia (PTH) com un mètode per poder aconsellar als qui volen pujar a gran altitud. Es tracta de saber si són gaire sensibles o gaire resistents front al Mal Agut de Muntanya (MAM).

 

Recordem que l’aparició de MAM depèn de diversos factors:

 

1. De l’altitud, que no és igual 2000 que 4000 metres. 

 

2. De l’altitud de residència. No és igual viure al nivell del mar que residir habitualment a 2000 metres. 

 

3. De la velocitat d’ascensió, que no és igual arribar a l’altitud en avió que donant temps a l’aclimatació. 

 

4. De la salut del personal. No és el mateix pujar en bona forma física que afectat per unes diarrees o una infecció respiratòria.

 

5. De la dieta. La dieta amb hidrats de carboni consumeix menys oxigen; la dieta amb proteïnes i greixos necessita més oxigen i es tolera pitjor en altitud.

 

6. Del clima, que a la mateixa altitud no és igual alta que baixa pressió atmosfèrica. Veieu l’entrada del 17 de Gener de 2021, on s’explica perqué la pressió atmosfèrica al cim de l’Everest pot variar entre l’equivalent a 8649 i 9387 metres. Hi pot haver l’equivalent a 738 metres de diferència segons el temps que faci.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/un-cim-de-9387-metres.html

 

7. De la genètica de cadascú. Unes persones reaccionen amb més eficàcia que altres a l’altitud. Unes persones avancen en l’aclimatació en pocs dies. Altres necessiten setmanes i mai no son tan ben aclimatades.

 

Només aquest darrer factor el pot detectar una PTH. No hi ha cap PTH que pugui fer una predicció de totes les circumstàncies que poden passar en altitud. Si algú puja 3000 metres en un dia amb un avió, té una grip amb afectació respiratòria, fa mal temps amb baixes pressions i segueix una dieta amb proteïnes i greixos, és gairebé segur que tindrà MAM per molt resistent que hagi sortit a la PTH. Les PTH només orienten sobre la base fisiològica de l’individu estudiat i no sobre les circumstàncies que el puguin afectar.

 

QUÈ ES NECESSITA PER FER UNA PTH?

 

Les PTH només es poden fer posant al personatge a treballar/pedalar/córrer en un ambient de manca d’oxigen. Es poden fer amb les conegudes tendes hipòxiques, que son unes tendes hermètiques on s’injecta nitrogen i per tant disminueix la concentració d’oxigen. L’avantatge de les tendes d’oxigen és que son barates i fàcils de trobar. El desavantatge és que la pressió a dins de la tenda és la mateixa que l’atmosfèrica i, per tant no és el mateix que l’altitud. S’hi vol assemblar, però no és igual.

 

 

 

Imatge. Una tenda d’entrenament hipòxic comercial. En aquesta hi ha un llit per aclimatar dormint, però en altres hi ha una bicicleta estàtica. 

 

Si volem treballar fi, les PTH s’han de fer dins d’una cambra hipobàrica. El problema és que cambres hipobàriques n’hi ha poques, son molt cares i estan sota control militar o científic. En això, encara tenim sort, com veureu. 

 

QUÉ ÉS UNA CAMBRA HIPOBÀRICA?

 

És un habitacle hermètic en el que es pot estar en altitud simulada, és a dir, permet generar dins d’aquest espai les condicions de baixa pressió ambiental com la que es troba a gran altitud geogràfica. 

 

Encara trobem moltes persones que confonen les cambres hipobàriques amb les hiperbàriques. Hipobàrica vol dir baixa pressió. Hiperbàrica vol dir alta pressió. Totes dues son habitacles hermètics, però a la cambra Hipobàrica s’extreu aire, mentre que a la cambra Hiperbàrica s’injecta aire a pressió.  No tenen gaire a veure ni en el seu sistema tècnic ni en la seva utilització. 

 

En aquest article parlarem només de les cambres hipobàriques.

 

Per a que serveixen les cambres hipobàriques?

 

Els qui més les utilitzen al món són els militars i les agències espacials en els seus entrenaments de pilots i d’astronautes. També tenen altres aplicacions mediques, encara que controvertides.

 

En el cas dels muntanyencs es fan servir amb tres objectius:

 

Investigació científica. Conèixer les capacitats humanes per aclimatar-se a l’altitud o per adaptar-se a la manca d’oxigen.

 

Aclimatar persones (rescatadors, expedicionaris, treballadors, etc) que viuen a baixa altitud, però que han de viatjar o treballar a gran altitud en un futur proper. Son les anomenades preaclimatacions.

 

Proves de Tolerància a l’Hipòxia. Predicció i consell a persones que volen conèixer la seva resistència a l’altitud.  

 

La cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona està situada en un edifici modular al Biopol’H de l’Hospitalet de Llobregat, al Campus de Bellvitge. 

 

Aquesta cambra hipobàrica és un equipament singular i modern, completament equipat i informatitzat, amb capacitat per a 10 persones. A més, l’equipament mèdic i científic suplementari garanteix la màxima seguretat dels procediments i permet el seguiment individual de les respostes fisiològiques induïdes per l’ambient d’hipòxia. Per raons de seguretat, el límit per la màxima altitud simulada s’estableix en 5.500 metres sobre el nivell del mar. 

 

Actualment és la única cambra hipobàrica de Catalunya. Anteriorment n’hi va a ver una a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) a Montjuïc. 

 

Afegim una pràctica amb estudiants de medicina del Campus de Bellvitge a la Cambra hipobàrica del Biopol’H: https://www.youtube.com/watch?v=2PIzFLc4TNE

 

 
 
Imatge. Un esquema de cambra hipobàrica, inspirat en la vella cambra hipobàrica de l’INEFC de Montjuïc, dibuixat als anys noranta del segle passat per un congrés de Medicina de Muntanya a Pamplona.
 

 

Imatge. L’expedició “Volcán Nevado Ojos del Salado” de 1997 fent preaclimatació a la vella cambra hipobàrica.  

 

 

Imatge. L’equip científic en aquells temps, fa 27 anys.

 


 

Imatges. Exterior i interior de l’actual cambra hipobàrica al Campus de Bellvitge.

 

Ara que ja sabem perquè serveixen les PTH i on es poden fer, a la propera classe descriurem com es fan. A la darrera entrada parlarem de quines dades s’obtenen.

 

Etiquetes: , , , ,
edit

HISTÒRIES O HISTÒRIA DE LES MUNTANYES

UN ECOLOGISTA DE PEDRA PICADA AL SEGLE XIX 

 

Segurament heu sentit parlar del John Muir Trail de Califòrnia. És un trekking amb força èxit a jutjar per la quantitat de persones que el recorren. 

 

Són uns 340 km que es caminen en 23 jornades entre dos parcs nacionals, el de Sequoia i el de Yosemite. El trajecte, de sud a nord, aprofita per travessar diverses reserves forestals i el Kings Canyon National Park. El camí pràcticament no surt dels boscos i de les muntanyes protegides. Sana enveja tinc de tal immensitat de muntanyes, valls i boscos protegits. 

 

 

El nom de John Muir es va posar en homenatge d’aquest escriptor i naturalista que va recórrer  aquestes muntanyes i va fer mans i mànegues fins aconseguir que fossin terres protegides i no es permetés l’explotació forestal ni ramadera. Que hauria passat amb aquells boscos de sequoies gegants sense el tossut d’en John Muir? 

 

Qui va ser John Muir?

 

John Muir va ser un escriptor i naturalista, nascut el 1838 a Escòcia i que va morir al desembre de 1914 a Califòrnia.

 

Va ser un dels primers naturalistes moderns, militant de la protecció de la natura. Els seus escrits foren molt llegits en el seu temps. Encara avui són reeditats. Va publicar una dotzena de llibres i més de tres-cents articles des de la cabana que ell mateix es va fer a les muntanyes. Quan ja era famós li van proposar fer de professor a Harvard, però ho va rebutjar per no haver de marxar dels seus boscos.

 

Uns exemples de reedicions en castellà. 

 

 

 

 

Imatges. John Muir, ja veterà. John Muir amb el president dels EEUU Theodore Roosevelt a Yosemite durant les lluites per la protecció del paratge (1903).

 

Aquelles àrees van ser declarades parc estatal amb una certa protecció l’any 1864, però no va ser fins l’any 1890 que es van declarar parc nacional els de Yosemite i Sequoia National Parks amb una protecció mes extensa. Actualment son Patrimoni de la Humanitat declarat per la UNESCO.

Un d’aquells anys, indignat per les destrosses que feien al parc alguns ramats d’ovelles i la tala de sequoies gegants que el govern de Califòrnia negligia controlar amb l’argument de que era bon menjar i bon negoci pels serradors de fusta, va escriure:

“No hi ha dubte que que aquests arbres produeixen una molt bona fusta després de passar pels serradors, igual com el general George Washington, pare de la independència dels Estats Units, després de passar per les mans d’un bon cuiner francès hauria estat un bon menjar”.

No em direu que no era cru i dur en les seves crítiques als arguments dels seus oponents...

En aquells anys de lluites i debats el president Theodore Roosevela va voler visitar el lloc i va voler que John Muir, activista ja conegut, li fes de guia. Es veu que el va convèncer perqué la vall de Yosemite es va incorporar al National Park.

Però en 1906, va venir una nova agressió. Per portar aigua a San Francisco es va planejar construir una presa a la vall. Horroritzat va muntar una campanya d'abast nacional que va fer aturar el projecte:

"Fer una presa per portar aigua de la muntanya a la ciutat és un sacrilegi com tapiar les catedrals i convertir-les en reserves d'aigua". 

Finalment, l'any 1913, el president Woodrow Wilson va autoritzar la construcció de la presa de Hetch Hetchy. Aleshores va escriure:

"Res que tingui valor econòmic es podrà salvar per molt que el vulguem protegir". 

Per tot aixó el camí de muntanya que recorre tots els parcs naturals de Califòrnia s’anomena John Muir Trail en homenatge a aquest dur precursor de la protecció de la natura. 

Podeu trobar aquestes històries i altres comentaris en aquest llibre extraordinari del que ja us havia parlat i del que he aprés moltes coses. 

  

Podeu trobar comentaris sobre aquest llibre a l’entrada de 20 de desembre de 2020.

 https://www.maldemuntanya.cat/2019/12/la-muntanya-com-negoci-la-perdua-del.html

Etiquetes: , , ,
edit

VOLER FER EL VALENT I ACABAR FENT EL RIDÍCOL

Aixó de voler fer l’homenet valent i acabar fent un paper d’estrassa o un ridícul estrepitós, és ben freqüent. Explicaré una anècdota que ens va fer riure molt.

No us posaré el nom del personatge, un alpinista famós pels seus descensos vertiginosos amb esquís, després d’ascensions de récord als anys setanta del segle passat. Una mica figura mediàtica, però bon company d’expedició. Ja fa molts anys que va morir en un accident de muntanya, igual que el seu segon en aquella expedició. Del metge d’aquella expedició al Broad Peak, en Jean Louis Etienne, que ha treballat molt en medicina de muntanya i medicina polar, en parlarem algun dia a la sèrie “Mestres de la Medicina de Muntanya”.

Fèiem la marxa d’aproximació plegats amb una diferència de poques hores. Al relat hi surten en Denis, un membre de l’altra expedició, i l’Os, que era el malnom d’un dels nostres expedicionaris, en Toni Torà i Borredà. Els sis membres de l’expedició teníem un nom en clau: Àguila, Castor, Falcó, Llop, Os i Toro per rigorós ordre alfabètic del nom en clau, per si havíem d’enviar notícies sense haver d’identificar ni dir-ho tot.

Es pot llegir el diari complet d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Diaris de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum 1980 

Diumenge 6 de Juliol. Paiju. 3.700 metres.

Som a Paiju; ahir no hi va haver diari per causa de força major. Servidor no podia més de gana i de cansament ni podia escriure sota la pluja.

Ahir etapa Askole, Korophon, Dumordo Txu La. O Jhula com escriuen per aquí.

NOTA: Txu La en balti vol dir pas del riu, o sigui, pont. Igual que en tibetà en que Txu és aigua, riu o llac i La vol dir pas, coll o porta. Pel que sembla el balti és una llengua derivada del tibetà. Per això dir Jhula Bridge, anglificant-ho, és com si diguèssin “el Pont del Puente” si fem servir llengües llatines. 

Podeu veure el film de l'expedició aquí. Entre els minuts 17 i 25 veureu el pas del riu Dumordo i les simpàtiques cabres.

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Unes 9 hores de marxa. Arribem al pont cap a les 16 hores. L’Ós i un dels francesos, en Denis, havien fet via i han acabat de muntar el pont de mico per travessar el riu Dumordo una mica abans de que arribéssim. Ens posem tot seguit a anar passant els portadors, el material, les cabres i els expedicionaris de les dos expedicions. Tot plegat 248 viatges d’anada i altres tants per recollir corda i tornar a començar. La corda s’anava destensant i calia parar i tornar a tensar sovint. Els mosquetons d’alumini aguantaven 12 ò 15 viatges, però s’anaven segant i els havíem de canviar sovint abans de que es trenquèssin. A mitja feina, es va trencar la corda i un portador va caure al riu, uns 8 metres més avall. Era lligat, és clar, però així i tot la feina que vàrem tenir per treure’l. El riu té un corrent fort i 6 homes estirant no el podíem treure, mentre l’aigua i la corda l’ofegaven. Per fi, acostant-lo a la vora del riu, va poder sortir de l’aigua. L’aigua, per cert, baixa amb fúria de la gelera de Latok, que és allà mateix, i porta trossos de glaç viu. Total, només l’ensurt; un bon foc, roba seca i una manta seques.

   



Imatges. El pas del riu Dumordo o Dumordo Txu La aquell any de gràcia de 1980.

  


Imatges. L’any 1988, en una altra expedició al K-2, ja hi havia instal·lat un cable d’acer i una caixa per passar el riu. I uns homes que feien el manteniment i cobraven el peatge.

De resultes d’aixó, és clar, els demès portadors es van negar a passar. Volien anar a creuar més amunt on el riu és més estret, fent una marrada de dos dies que, es clar, volien cobrar. L’oficial d’enllaç i nosaltres vàrem acordar que d’acord, però que sortissin pitant que en 48 hores els volíem a l’altre banda. Com que plovia, el camí és aspre i difícil i per allà no hi hauria on aixoplugar-se, no semblava un bon pla. Al final, segons consell del shubidar, que va passar el primer de la segona tongada, reptant-los: “Qui seran els valents que em segueixin?”, es va refer el pont de mico amb dos cordes i van anar passant tots, seguint l’exemple del shubidar.

Es va acabar tot plegat passades les onze de la nit. Negra nit. Esgotats y amb les mans plenes de butllofes. A dormir de pet a recer d’unes pedres, amagats del plugim, sense sopar. Les que ho van passar pitjor van ser les pobres cabres, de cap per avall i lligades de potes al mosquetó. Els portadors, Deu n’hi do, també. Alguns resaven quan els encordàvem i n’hi havia molts que no gosaven deixar-se anar de la roca i el tema es resolia amb un contundent cop de peu al cul. Els expedicionaris, amb l’esperit d’aventura desbocat, no ens hem pogut queixar; nosaltres ens ho hem buscat.

Per cert, una de ben bona del més valent de l‘expedició que ens acompanya. I és que ja es diu que no es pot ser massa valent o t’arrisques a fer el ridícul. A Askole, cada expedició va comprar dos cabres; forma part del conveni amb els portadors, que tenen dret a menjar carn. Pels portadors hem de dur farina, arròs, sal, ghee, que és un oli de llavors industrial que venen per aquí i que no és un producte local, i per acabar un suplement per verdures locals que és el millor de tot. I una cabra per cada 30 homes. O sigui, 4 cabres amb poc futur entre les dos expedicions.

Nosaltres dúiem un portador per les nostres 2 cabres, que qui les mena no pot carregar pes. L’altra colla van decidir estalviar-se el portador i les menaven ells mateixos, ben lligades pel coll. Però en arribar a un dels mil rius en que t’has de mullar tant si com no, les cabres van decidir no continuar. El nostre portador, pastor habitual de cabres, va passar el riu, va estirar la corda des de l’altre banda i les cabres van acabar passant per no escanyar-se. Una mica cruel, però efectiu. La següent expedició, que no havia sigut testimoni de la manera clàssica de passar el riu amb les cabres, va arribar al riu i es va trobar amb el mateix problema. Les cabres no volien passar el riu nedant. El valent expedicionari, un homenàs, en un “A mi no em vingueu amb punyetes que aixó ho arreglo jo en un tres i no res”, se les va carregar a coll, agafant les vuit potes amb les seves manasses i cap a l’aigua. El riu baixava amb força, però al capdavall només arribava al genoll. Al mig del riu, un roc que es mou, relliscada i cabres i expedicionari a rodolons riu avall. Amb gran alarma de tothom, es va poder recuperar a l’expedicionari, sense més ferides que les de l’orgull, i a una de les cabres. L’altre cabra, més llesta, va sortir del riu més avall i va tirar muntanya amunt. Tota l’expedició vessant amunt darrera de la cabra. Les persones, però, no tresquem tan bé com les cabres i aviat es va fer fonedissa. Devia pensar que amb aquells humans tan estranys, millor no tenir-hi gaires tractes. Ja tenim als portadors de l’expedició a mitja ració de carn. Més negociacions i sobresou. Al capdavall el més barat acaba sortint car. El tip de riure de tots plegats va ser memorable, emprenyada inicial apart.


Etiquetes: , , , ,
edit

Aresta Leone al Cervino. Via Carrel.

No puc callar. Ho he de dir o rebento...
Avui, dia de la Verge d'Agost, fa 50 anys que dos xicots, de dinou i vint anys, sense experiència alpina, però amb molta il·lusió, van enfilar-se al cim del Cervino per l 'aresta Leone. 
Imatge. La cresta Leone en una fotografia actual. 
 
Imatges. El que en queda de les velles fotografies d'aquell dia. Eduard Mauri Paytubí i un servidor de vostés, Antoni Ricart de Mesones al cim del Cervíno sota la creu dedicada pels Pratum Bore Vallistornenc. Els cultivadors dels prats de Valtournanche. La creu i la inscripció encara hi són avui dia. Fixeu-vos en el material: o llana, o vellut o nylon. Botes de cuiro i guants de motorista. Motxila de cuiro i lona. Res de talabart; la corda lligada a la cintura. 

Dos llargues jornades de carretera amb un vell Volkswagen escarbat de segona, o cinquena mà, fins al peu de la muntanya. Sense autopistes, que no podíem pagar-les. Nit al camping de Cervinia-Breuil. Segona nit al Rifugio Duca degli Abruzzi - Oriondé. Sopar un plat de polenta. Tercera nit a la Capanna Carrel amb força mal de cap per l'altitud. L'endemà tocar cim després de sis hores d'ascensió. Els crits de les cordades italianes, més expressives que nosaltres, comunicant-s'ho tot i ressonant per crestes i roques -Recúpera corda!- o -Sasso!-. Els anglesos més callats. Al cim fer dos fotografies i avall. Primera aventura als Alps per uns barcelonins amb experiència només als Sots del Bac, Montserrat i Pedraforca.
Imatge. El guia Jean Antoine Carrel, de Breuil que va obrir aquesta ruta l'any 1856.

I perqué va ser l'aresta Leone, la via triada per aquella primera experiència alpina?
Per dos motius. Tots dos molt importants, però que ara, veterans de moltes ascensions i expedicions, potser ens farien somriure. Amb la nostra escassa experiència ens pensàvem que ens haviem de menjar el mon...
1.- L'aresta Leone era menys transitada i no trobaríem tants turistes. Potser no. Aquell dissabte, a l'aresta del Leone, èrem cinc cordades. Deu homes penjats de cordes. Dos cordades italianes, dos angleses i una cordada catalana. Per mandrosos vam sortir els darrers, però joves i valents, vam arribar els primers al cim. Aixó que consti en acta. "Stai forti, ragazzi" ens van dir els italians, uns vint-i-cinc anys més grans que nosaltres. De fet, sospito que en alguns passos, els veterans ens deixaven passar al devant a veure com ho resolíem els nanos joves. Així, una a una i sense atropellar a ningú, que èrem i som molt respectuosos, vam anar avançant a les cordades que ens precedien. Ja fèiem el segon ràpel de descens quan la primera cordada anglesa arribava al cim. Però com que no sé quantes cordades hi havia aquell dia a la via Hornli no puc dir quina ruta era la més transitada. Al cim no vam veure ningú.
2.- La ruta Carrel era més difícil, deien, que l'aresta Hornli, la clàssica i primera via d'ascensió de Whymper i la seva cordada. No ho sé, no he pujat mai per l'aresta Hornli, però diuen que l'aresta Leone té més complexitat.  
3.- Hi havia una tercera raó. Confessem-ho. Estalviar-nos el tren de Zermatt. Carregats com rucs sota el sol d'agost de Cervínia al Rifugio Duca degli Abbruzzi - L'Oriondé. Cinc hores a peu, que no es podia pujar amb el vell Llorenç VW, el nostre cotxe. Potser pagant algun local ens hauría portat, però aixó no entrava als nostres plans.

Nota i Pregunta 1. De fet no vam dormir a la Capanna Carrel. Hi havia massa gent pel nostre gust. Uns metres més amunt hi havia una vella i atrotinada cabana de fusta i allà vam esperar l'endemà. No trobo enlloc referència d'aquell altre refugi, però si que a les actuals fotografies aèries de la zona es pot veure, pocs metres per sobre de la Capanna Carrel, un replà, d'evident factura humana, sense cap resta de refugi. El devien desmuntar fa anys. Algú té referències d'aquella cabana anterior a l'actual RifugioCapanna Carrel?
Nota i Pregunta 2. Per cert, algú sap quins van ser els primers ascensionistes catalans de l'aresta del Leone al Matterhorn? Segurament va ser abans del 15 d'agost de 1971...

Etiquetes: , , ,
edit

PULSIOXIMETRIA EN ALTITUD

Pels qui no estiguin al cas -els professionals poden saltar-se aquest paràgraf- el pulsioxímetre és un aparell electrònic que segons els canvis de color que té la punta d’un dit amb cada pulsació ens diu quina és la freqüència cardíaca i quant oxígen té la sang de la persona. Una dada molt important en altitud on, precisament, l’oxígen va escàs. Es basa en que la sang oxigenada té un color vermell brillant i la sang amb poc oxigen té un color fosc. Per això, un expert, veient el color de la sang ja sap la gravetat del problema. L’aparell mesura això sense haver de veure la sang.

Tantes vegades que hem fet servir els pulsioxímetres a muntanya des de fa trenta anys! Tantes vegades i tants problemes que han ajudat a sol·lucionar!

                                           

Imatge. El meu vell pulsioxímetre. Té 31 anys, ha vingut a una colla d'expedicions, i encara funciona perfectament.

Ja sabíem que el resultat no depèn del color de la pell i que funciona igual amb un xerpa que amb un escandinau. També sabíem que en persones sanes, els pulsioxímetres marquen que la sang de les  dones té  entre un 0,5 i un 1% mes d’oxígen.

https://www.maldemuntanya.cat/2021/05/diferencia-entre-homes-i-dones-la.html

Tampoc nosaltres, que si que ens havíem adonat i publicat que dones i homes donem resultats diferents, no havíem parat esment en que la posició també compta. No sabíem que les diferències també depenen de la posició de la persona. Si es mira dret o assegut el resultat és més elevat que si la persona és ajaguda, independentment de si respira més o menys, del sexe, de l’edat ni de si està malalt o no ho està. 

Un estudi interessant, ben fàcil de fer i que aporta un coneixement nou a la medicina de muntanya seriosa. No em refereixo a millorar les capacitats competitives sinó a com tractar millor als malalts, als ferits i a entendre com es comporta el cos humà en altitud. Però s’havien d’haver fet moltes pulsioximetries amb esperit observador i haver-hi pensat abans per plantejar aquest estudi que inclou una exploració funcional respiratòria completa.

L’estudi és una mica com l’ou de Colom. Coneixeu la història, oi?

Tornant d’Amèrica, en un dinar d’homenatge, uns comensals li van dir que no tenia tant mèrit. Qualsevol podria haver arribat a les Índies si navegava cap allà. Dom Cristòfol els va reptar a posar un ou dret i que s’aguantés sol. Com que no s’en sortien els va mostrar com fer-ho. Picant la closca de l’ou contra la taula es va aguantar dret. Vaja mèrit, van contestar, això ho pot fer qualsevol. És clar, va dir el navegant, però cal pensar-hi, i vosaltres no ho heu fet. I tampoc ningú no havia pensat abans en anar a les Índies navegant cap a Ponent.  

Ningú s'havia adonat que el resultat varia segons la posició. De resultes d’aquest estudi, sempre que fem servir un pulsioxímetre en altitud, sigui per avaluar l’estat d’una persona o per prendre dades per un estudi, haurem de tenir present la posició del subjecte i fer-ho constar, perqué sinó les comparacions no tindran valor científic.

Afegeixo l’abstract perqué els interessats en l’article complet el puguin trobar als index medicus existents. 


Etiquetes: , , , ,
edit

ELOGI DE LA PARSIMÒNIA

EPISODI 1.

Coses que pots viure sol, però et perdràs si vas en grup.

Pregunteu als muntanyencs veterans si recorden aquestes frases, o similars, als anys seixanta del segle passat:

- El cap de setmana hi ha curset al Pedraforca.

- Doncs anem a escalar al Cadí. O a Montserrat que no és tan lluny.

- A Montserrat no que hi va una peregrinació. Millor anem a escalar als Sots de Bac.

Per cert, encara hi va algú a escalar als Sots del Bac? Allà hi vam obrir una via, el sostret de la Roca Plana, l’any 1967. Algú hi va burilar poc després “Via Helena” que, de fet, era la nòvia adolescent d’un dels primers ascensionistes (Miquel Àngel Foraster Serra, Fritz Ulsamer Díaz-Plaja i aquest servidor de vostès).

Fa molt temps hi havia qui anàva a muntanya a escalar lluny de tothom. Una cordada de dos o tres companys, la muntanya i la soledat. Uns dies de pau i felicitat. Voleu dir que això és possible avançat el segle XXI?

Aquí va el relat.

Un cap de setmana d’estiu dels anys noranta, vaig passar una nit sense dormir, de tants roncs i atapeïment, al refugi de l’Hospital de Benasc. 

Amb les primeres llums de l’albada remuntava els pendents sobre la Renclusa.

Jo anava sol o millor, volia anar sol, però entre el ramat humà dels hotels de Benasc, el de l’Hospital i el de la Renclusa érem dotzenes, sinó centenars, remuntant les pendents. Alguns volien córrer i demanaven pas; altres s’aturaven a treure’s roba o acomodar el calçat. Qui pixava, qui produïa emanacions intestinals, molt alliberadores per qui les havia guardat fins allà. Qui fumava i qui deixava caure a terra l’embolcall de la barreta energètica. Hi havia qui cridava a ple pulmó i qui demanava contenció. Una multitud sorollosa. Un ramat descompensat.

Jo vaig considerar que no havia anat fins allà per participar en una processó ni estava disposat a seguir unes hores més veient un cul i uns peus movent-se devant meu. Abans d’arribar als Portillons, vaig girar a l’esquerra. Gran esmorzar solitari sobre la cresta amb panses, ametlles, aigua i un traguinyol de la bota de vi. Feia un dia esplèndid i ara si que no veia ningú.

Passar la cresta i cap a Aigualluts per un barranc lateral.

Una rapinyaire cridava dalt del cel. 

- Perqué fa aquests crits l’àguila? Que no veu que tots els ratolins la sentiran, s’amagaran i ella no esmorzarà?

L’animal volava alt sobre meu. Cercles al cel. Tenia temps i vaig seure a observar-la. Es va anar allunyant.

Aleshores vaig veure les marmotes. Primer una, després tota la família. Com que jo era entre unes roques i bastant més amunt, crec que no m’havien vist. 

Procurant no espantar-les vaig acostar-m’hi entre les roques.

De cop la rapinyaire va tornar a xisclar i les marmotes van desaparèixer de cop. 

Conec les marmotes i ja sé que si no veuen perill, tornaran a sortir en uns minuts. Aprofitant que eren amagades vaig avançar uns metres.

Les podia observar jugant amb les marmotetes menudes i alimentant-se. L’àguila encara va cridar una altra vegada i es va repetir el joc. 

Aquesta vegada, quan la família va tornar a sortir jo ja era a la vora i em van veure. Quiet com un mussol i sense mirar-les, que el blanc dels ulls i la mirada directa espanten, vaig voler donar confiança. Ja tornaven a jugar, sense allunyar-se gaire del cau. M’hauria agradat oferir-els-hi unes ametlles, a veure que feien, però aleshores ja havia aprés que es millor no donar gaires confiances als animals salvatges. No tots els humans tindrien les bones intencions que tenia jo. Val més que malfiin dels humans i tindran més possibilitats de sobreviure.

El sol anava baixant, l’àguila ja havia marxat i encara em quedava una estona per arribar als Llanos del Hospital. Baixar a Aigualluts i pista avall.

No vaig pujar a l’Aneto, però va ser una d’aquelles excursions pel Pirineu que deixen el bon record gravat al cor. La muntanya, les marmotes, l’àguila i jo. 

I encara em pregunto, perqué feia aquells crits l’ocellot rapinyaire? Els caçadors no van cridant... A qui volia avisar i de qué?

M’agrada pensar que, encara que l’àguila segur que hauria estat encantada de cruspir-se un cadellet de marmota, la solidaritat de la vida salvatge la feia avisar:

- Iiiic! Marmotes, amagueu-vos que us està sotjant un humà! Malfieu! 

Imatge. Amb aquesta imatge he fet trampa. Aquell dia, com de costum, no portava càmera fotogràfica. Aquesta fotografia correspon a l’any 2007 i es tracta d’una marmota tibetana prop de Zutrulpuk Gompa a la peregrinació mística al Kailash, muntanya sagrada. Com veieu les marmotes tibetanes sòn exactament iguals a les nostres.

 

EPISODI 2.

“Més sap del camí la tortuga que la llebre”. Khalil Gibran. 1883 – 1931. Poeta libanès.

Un savi, el poeta. Pujar a les muntanyes pendent del cronòmetre és com passar les sales del Louvre en un matí a pas de càrrega. Pots dir que hi has estat, però no has mirat ni pots parlar de cap de les meravelles que hi ha. 

Hi ha una altra forma d’anar a la muntanya. No caminis tan ràpid que la respiració no et permeti parlar amb els companys ni que la inclinació del cos redueixi el teu camp de visió a les teves botes. Quan vas molt ràpid, l’esforç et limita. Et perds els quadres i la música. Per uns l’objectiu és el cronòmetre. Per altres son els quadres i la música. 

Un dia assoleiat, avançada la tardor, vam pensar pujar a Oix i, per la vall d’Hortmoier i l’ermita de Sant Miquel, arribar al Puig de Bestracà, veure les runes del castell que hi ha al cim i passar el dia entre boscos i roques ferèstegues.  

Imatge. Puig de Bestracà. 1.057 metres. Fronterer entre l’Alta Garrotxa i el Ripollés. 

Imatge. Sant Miquel d’Hortmoier. Ermita romànica del segle XI, en un lloc molt ben triat.  

Imatge. Runes del castell i punt geodèsic al cim del Puig de Bestracà a 1057 metres sobre el nivell del mar. Potser perqué té cims més alts a la vora o potser perqué la vegetació, que arriba fins el cim, dificulta les vistes, però és un cim poc visitat en una zona ben feréstega. Per cert que, hi ha qui diu que les runes no pertanyen a una fortificació sinó a una església. Potser si, potser no. 


Caminant des d’Oix cap  la vall d’Hortmoier passem sota l’atractiva aresta que puja al Pic del Ferran, escalada que no conec però que ha de ser molt interessant. Dos cordades evolucionen per l’aresta. Jubilat amb tot el retard possible, sento enveja de quan tenia trenta o quaranta anys i em podia enfilar a tot arreu. L’ermita de Sant Miquel. Uns arbres monumentals a la vora.

Enfilant-nos cap al coll del Bestracà, una pomera salvatge ens ofereix unes pometes petites i de pell coriàcia, però dolces com la mel i sucoses com un raïm. Sort del ganivet de muntanya, que ben fidel, mai m’abandona i en puc pelar unes quantes, per mi i pels companys. Arribem a la Portella i ens enfilem cap al puig.

Amb l’excusa de que era el més veterà, anava al darrera per fer d’escombra, no fos cas que algú de la colla, més novell, es perdés al bosc. Era una excusa, és clar. La realitat era que no podia seguir el seu ritme. Els cabells i les barbes blanques donaven fe de que les cames tampoc eren el que havien estat. A la Portella em van dir:

- Ens enfilem directe per la cresteta de roca i arribarem abans. Que et sembla?

- Em sembla molt bé que ho feu vosaltres; però jo cercaré el camí vell que giravolta pel bosc. Espereu-me una mica mentre mengeu al cim. I, si no arribo, és que hauré passat per les roques de l’esquerra cap a la vessant sud de la cresta del Gall. I no patiu, no cal que m’espereu gaire.

  



Imatges. Darreres passes del vell camí del castell, entre pedres i bosc espès. La bala de Mauser.

Ells roques amunt com uns cabirols, jo, arrossegant-me poc a poquet pel bosc cercant el millor pas. Aviat els vaig perdre de vista i, poc després ja no els sentia.

Roques, pedres, passos amb fang, de vegades entre arbres atapeïts i de vegades més escadussers. Al peu d’unes roques, un bassalet de fang i entre el fang un objecte que no era ni pedra ni tronquet de fusta. 

Un objecte metàl·lic. Netejat del fang era una bala de Mauser clàssica amb una data al cul: 1937.

Vaig arribar al cim gairebé mitja hora després dels demès, però encara hi vaig ser a temps per endrapar pa formatge i embotit i convidar al vi negre de la bota al personal. Curiosament, només la meitat ho van acceptar.

El cas és que: 

*  Vaig acabar ben content d’haver anar trobant tot sol el vell camí perdut i disfrutat del meu pas per aquelles afraus solitàries.

*  Qui devia perdre aquella bala? Era de la Guàrdia Civil acaçant uns maquis? Era d‘uns soldats republicans fugint per la muntanya? O era d’un grup de guerrillers antifeixistes amagats a les runes del castell en seu camí de França a Catalunya. Recordeu que al darrer maquis, en Quico Sabaté Llopart el van matar a Sant Celoni l’any 1960. Van ser vint-i-un anys de guerrillers travessant les muntanyes. 

Una bala que em va fer retornar a la història. Qui va fer aquell castell en lloc tan inhòspit? O millor, qui el va fer fer i qui hi va haver de treballar? La història de les muntanyes és un camp poc explorat.

Un altre dia podem parlar d’objectes que la parsimònia i l’observació del que m’envolta m’han permés trobar a muntanya. Molts d’aquests objectes, ben curiosos, ja son als fons del futur Museu de l’Alpinisme.  

En tot cas, feu-me cas, prescindiu del rellotge i disfruteu del lloc i de l’hora.  

Etiquetes: , , ,
edit

PROVES DE TOLERANCIA A L’HIPÒXIA – 2 i DR. JEAN PAUL RICHALET. MESTRES DE LA MEDICINA DE MUNTANYA - 3

Les Proves de Tolerància a l’Hipòxia (PTH), Comunament coneguts com Hypoxia Tests, están pensades per definir quin és el risc de cada individu per ser afectat de Mal Agut de Muntanya (MAM). Si busqueu bibliografía en anglés ho trobareu com AMS – Acute Mountain Sickness.

La idea es basa en sotmetre al subjecte a l'hipòxia i comprobar les seves reaccions. Com que l’exercici consumeix oxígen, posant al subjecte estudiat a fer exercici en hipòxia les reaccions es fan més evidents que en repós. Un altre día parlarem del protocol estándar.

Evidentment no hi ha cap PTH que pugui fer una predicció de totes les circumstàncies que poden passar en altitud. Si algú puja 3000 metres en un día amb un avió, té una grip amb afectació respiratòria, fa mal temps amb baixes pressions i segueix una dieta amb proteínes i greixos, és gairebé segur que tindrà MAM per molt resistent que hagi sortit a la PTH. Les PTH només orienten sobre la base fisiológica de l’individu estudiat i no sobre les circumstàncies que el puguin afectar.

Aquests estudis es van començar a fer als anys vuitanta del segle passat. Que nosaltres sapiguem, el pioner va ser el Dr. Jean Paul Richalet, professor de fisiologia de la Université Paris 13 Nord. Bobigny. Autor de llibres canònics sobre la Medicina de l’Alpinisme i professor a qui devem molt del que hem aprés.

          

Per qui estigui interessat en les seves 321 publicacions, sobre aquest i altres temes podeu veure:

https://www.researchgate.net/profile/Jean-Paul-Richalet

Richalet poeta

http://www.radiofmplus.org/jardin-disis-novembre-28/

Classe en castellà. “Ambiente de altura”. Operation Everest III Comex 97

https://studylib.es/doc/4465278/ambiente-de-altura

"Aging and tolerance to altitude".

http://pilarmartinescudero.es/MayoJunJulio2015/Aging,%20tolerance%20to%20high%20altitude%20and%20cardiorespiratoy%20response%20to%20hypoxia.pdf

"Sildenafil Inhibits Altitude-induced Hypoxemia and Pulmonary Hypertension".

https://www.atsjournals.org/doi/full/10.1164/rccm.200406-804OC

"Acetazolamide: a treatment for chronic mountain sickness".

https://europepmc.org/article/med/16126936

Mes modestament, però no amb menys il·lusió, l’equip de la Facultat de Biología de la Universitat de Barcelona, coincidint en el temps amb l’eufòria dels Jocs Olímpics de Barcelona i la inauguració a l’Institut Nacional d’Educació Física de Montjuïch del Servei d’Hipobària també vàrem començar el nostre programa, que era diferent del de la Universitat de Paris Bobigny. 

Es van fer 205 PTH. De totes aquelles persones estudiades, només es va tenir informació posterior de 19 amb MAM o altre forma de Mal de Muntanya Greu. Segur que, com que nosaltres no teníem rastrejadors ni cap forma de seguir la seva evolució després del viatge, n’hi va a ver uns quants més que no ens ho van venir a explicar. Un altre día presentarem els resultats.

El cas va ser que avançant en els coneixements i llegint tot el que es publicava sobre el tema es va anar definint la següent equació:

Aquelles persones que en altitud, real o simulada, baixen més l’oxígen de la sang sense que augmentin la respiració son els que tenen més risc de Mal de Muntanya Greu (MMG).

En termes mès professionals: els subjectes que no compensen hiperventilant el descens de la saturació d’oxígen de l’hemoglobina (SaO2) són els més propensos al MMG. Son aquells amb poca eficiencia de l’estímul ventilatori dels quimioreceptors carotidis de la hipòxia.

Aquestes persones són les que poden detectar les Proves de Tolerància a l’Hipòxia.


Per aquells interessats en buscar i llegir articles de la literatura médica internacional sobre el tema:

Bibliografía i referències:   

1. Burtscher M, Flatz M, and Faulhaber M. (2004). Prediction of susceptibility to acute mountain sickness by SaO2 values during short-term exposure to hypoxia. High Alt Med Biol 5:335–340.

2. Burtscher M, Philadelphy M, Gatterer H, Burtscher J, and Likar R.(2018). Submaximal exercise testing at low altitude for predictionof exercise tolerance at high altitude. J Travel Med 25:1–4.

3. Faulhaber M, Wille M, Gatterer H, Heinrich D, and Burtscher M. (2014). Resting arterial oxygen saturation and breathing frequency as predictors for acute mountain sickness development: A prospective cohort study. Sleep Breath 18: 669–674.

4. Grant S, MacLeod N, Kay JW, Watt M, Patel S, Paterson A, and Peacock A. (2002). Sea level and acute responses to hypoxia: Do they predict physiological responses and acute mountain sickness at altitude? Br J Sports Med 36:141–146.

5. Guo G, Zhu G, Sun W, Yin C, Ren X, Wang T, and Liu M. (2014). Association of arterial oxygen saturation and acute mountain sickness susceptibility: A meta-analysis. Cell Biochem Biophys 70:1427–1432.

6. Karinen HM, Peltonen JE, Ka¨ho¨nenM, and Tikkanen HO. (2010). Prediction of acute mountain sickness by monitoring arterial oxygen saturation during ascent.HighAltMedBiol 11:325–332.

7. Milledge JS, Thomas PS, Beeley JM, and English JS. (1988). Hypoxic ventilatory response and acute mountain sickness. Eur Respir J 1:948–951.

8. O’Connor T, Dubowitz G, and Bickler PE. (2004). Pulse oximetry in the diagnosis of acute mountain sickness. High Alt Med Biol 5:341–348.

9. Richalet JP, Larmignat P, Poitrine E, Letournel M, and Canoui-Poitrine F. (2012). Physiological risk factors for severe high altitude illness: A prospective cohort study. Am J Respir Crit Care Med 185:192–198.

10. Roach RC, Greene ER, Schoene RB, and Hackett PH. (1998). Arterial oxygen saturation for prediction of acute mountain sickness. Aviat Space Environ Med 69:1182–1185.





Etiquetes: , , , , ,
edit

SAPIÈNCIA MUNTANYENCA I EXPEDICIONÀRIA

FRASES I SENTÈNCIES ESCRITES, LLEGIDES O ESCOLTADES A ALGUN VETERÀ O EN UNA O ALTRA EXPEDICIÓ 

La Muntanya Màgica. Thomas Mann (1875-1955). Premi Nobel de Literatura de l'any 1929.
Thomas Mann fa dir a un dels seus personatges: 
"Settembrini va somriure. Fins i tot es va ventar amb l'exemplar de "La Masoneria" que tenia a les mans. El jove es pensava que li havia preparat una trampa? va preguntar. Potser el volia arrossegar a fer confidències imprudents sobre la situació política, sobre l'esperit essencialment polític de la Lògia? 
-Inútil maniobra, enginyer! Reconeixem sense reserves la nostra vinculació amb la política amb total sinceritat. Fem molt poc cas de l'odi que alguns idiotes (per cert, instal·lats al seu país, enginyer, i gairebé enlloc més) senten per aquest nom i aquest títol. El filàntrop o humanista no pot admetre diferència entre la política i la no-política. La no-política no existeix. Tot és política". 
O algú es pensa que convertir la muntanya en un camp d'esports no és política? Especialment política econòmica...

Albert F. Mummery. 1875 Dover -1895 Nanga Parbat. Alpinista.
"Un dia vaig trobar, èren les onze del matí, a un home que havia efectuat l'ascensió de la Charmoz. Semblava molt orgullós de la seva feta i, ben segur, devia haver pujat amb extraordinària celeritat. Per que -em vaig preguntar- haurà caminat tant depressa? Com un individu dotat d'ulls i d'ànima pot deixar l'aspra bellesa de la cresta de Charmoz i canviar-la pel ramat de turistes que omplen i fan insoportables les tardes a Montenvers".

Imatges: Albert F. Mummery a la famosa fisura Mummery del Grepon.

Motius per fugir del punyetero món cap a una expedició llunyana:
De vegades, quan el fum de les fàbriques, el brogit de les ciutats i la severitat dels totpoderosos horaris fan que ens atipem de veure mils de cares anònimes de mirada grisa que totes semblen la mateixa....


Julius Kugy. 1858-1944. Alpinista, escriptor i pioner de les ascensions als Alps Julians.
Escriu Kugy que un dia de muntanya, mentre "un vent de conte de fades bufava pels engorjats foscos i encara envoltava els cims una atmòsfera d'ignorància i de misteri" va passar aixó:
"Es tractava d'un home amb passes apressades, suant i panteixant. Sense una mirada a la bellesa de la natura, els ulls fixos en el camí i el rellotge a la mà. "En dos hores, catorze minuts i quaranta segons", exclama amb aire de triomf passant de llarg. No és que porti notícies de cap desgràcia, és l'home cronòmetre, l'home rècord. Mesura el seu plaer i el seu èxit segons la brevetat del temps. No podrem dir-li quin greu ens sap que hagi perdut l'ocasió de veure més i que hagi passsat corrents prop de la bellesa de la que no s'ha adonat.  

Imatge. Monument a Julius Kugy als Alps eslovens.


La identitat de cadascú:
El mirall. Com es pot saber el que hi a l’altre banda del mirall sense trencar-lo? I, si el trenques, no hauràs matat a la gallina dels ous d’or i et quedarà sense imatge i sense l’altre banda del mirall? Remena i cerca dins teu, però no trenquis res del que trobis perquè ho recomani un suposat “guru” o una religió. Ho podries necessitar més endavant. 

La gent de muntanya:
Cuentos del Pirineo para niños y adultos. Rafael Andolz. Editorial Pirineo. 
El alma de los montañeses rezuma de bosques y montañas. El ciudadano de la ribera o del llano va por encima del paisaje, sin casi notarlo. El montañés va "por dentro del paisaje" y se identifica con él. 

La comunicació:
Any 1987 a la paret Sud del Lhotse Shar a 6000 metres. Posta de sol sobre el Nepal amb coreografia de núvols i colors blaus, grocs i vermells. Música visual. 
Si no saps, o no pots, millorar el silenci, millor que no parlis.

L’actitud front a l’adversitat:
Com més fred, llarg i fosc sigui un túnel, més probable serà que la llum que veus al final, no sigui la sortida sinó el far d’un tren que ve. Si les coses van mal dades, mai baixis la guàrdia quan et sembli que potser milloren. 

La muntanya, les allaus i l’actitud:
Quan baixi una allau, fes servir els coneixements de l’escola de guies per sortir-t’en. Si no t’en surts, una abraçada i adéu, company; ja ens tornarem  a veure aviat. Però si t’en surts, sàpigues que no havies de ser allà. Pensa’t-ho molt abans de fer una passa darrera de l’altra. Mira cap amunt i escolta el soroll de la neu sota les botes.

Objectius del metge d’una expedició:
Primer objectiu: tornar tots sense desperfectes greus. Segon objectiu: tornar tots amics, el que prepararà la següent expedició amb més seguretat. Tercer objectiu: si, a sobre pots ajudar mèdicament a que algú coroni el cim, ja seria el summum. Tres objectius per aquest ordre. El primer passa al davant dels altres.

L’alimentació en una expedició:
Consell del Dr. Charles Clarke, metge de l'expedició britànica a la paret sudoest de l'Everest (1975)  amb Chris Bonington. 
"Quan vagis pujant recorda no menjar gaire. El que mengis que sigui a base d’hidrats de carboni (sucres, pa, fruita fresca, arròs, patates, pasta). Estalvia’t els olis, les llaunes de tonyina, els ous, les proteïnes i els greixos en general, que faran que et trobis malament. Quan estiguis aclimatat, ja podràs, i voldràs, menjar de tot. Escolta el teu cos que ja t’ho dirà. Quan, ben aclimatat vagis baixant de l’altitud, fes a l’inrevés. Tira de carn, formatge, llaunes de sardines i de paté. Proteïnes. En desaclimatació et sobrarà energia, però has de recuperar la musculatura perduda". 

A muntanya.
Rodolfo Amorrortu, veterà muntanyenc càntabre i el meu mestre al Tiro Llago quan veia turistes i "pixapins". 
En el monte, paso corto, vista larga y mala leche.

Julius Kugy (1858-1944) alpinista i escriptor.
Alló que s'ha de buscar a la muntanya no és una sala de gimnàs, sinó la seva ànima.

L'alpinisme és una qüestió del cor. No ha de ser una feina o una obligació, sinó una joia. Les muntanyes no han de ser enemigues. L'alpinisme ha de tenir la seva raó de ser basada sempre en l'amor pur a la natura i a la muntanya.

Prou de cops de martell, de construccions, de marques i de mesures de seguretat! Quant més construïm, més destruïm. No conquerim pas amb pic i pala, ni amb marques vermelles ni refugis per cervesers.


Etiquetes: , , ,
edit

PROVES DE TOLERÀNCIA A L’HIPÒXIA -1

PODEM SABER QUI TINDRÀ MAL AGUT DE MUNTANYA I QUI NO?

Aquesta és la pregunta del milió.

Si sabèssim qui pot tenir Mal Agut de Muntanya (MAM) i qui és resistent, imagineu-vos quants maldecaps ens estalviaríem.  

No és tan simple. Mai res és tan fàcil. Ningú és resistent a l’altitud al cent per cent. El xerpa més resistent pot tenir MAM segons la situació. 

 
Imatge. Un esquema d’unes classes del segle passat que pretenia explicar els efectes de les diferents altituds i que no es pot viure permanentment per sobre els 5500 metres, ni estant molt ben aclimatat. Ningú al mon viu per sobre dels 5500 metres. Per sobre d’aquesta altitud només els qui s’aclimatin molt bé poden esperar sobreviure alguns dies o setmanes. És clar que uns s’aclimaten abans i més fàcilment que altres, però l’aclimatació té els seus límits.

Fa uns anys es considerava que l’habitatge humà més elevat del mon era a les mines de sofre del volcà Aucanquilcha, Chile, a 5700 metres. Actualment les instal·lacions son abandonades de fa una vintena d’anys. Podeu veure les imatges d'Aucanquilcha a l’entrada del dilluns 8 de Juny de 2020. 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/06/hipoxia-intermitent.html


L’aparició de Mal Agut de Muntanya depèn de diversos factors.

De quins factors depèn? 

1. De l’altitud, que no és igual 2000 que 4000 metres. 

2. De l’altitud de residència. No és igual viure al nivell del mar que residir habitualment a 2000 metres. 

3. De la velocitat d’ascensió, que no és igual arribar a l’altitud en avió que donant temps a l’aclimatació. 

4. De la salut del personal. No és el mateix pujar en bona forma física que afectat per unes diarrees o una infecció respiratòria.

5. De la dieta. La dieta amb hidrats de carboni consumeix menys oxigen; la dieta amb proteïnes i greixos necessita més oxigen i es tolera pitjor en altitud.

6. Del clima, que a la mateixa altitud no és igual alta que baixa pressió atmosfèrica. Veieu l’entrada del 17 de Gener de 2021, on s’explica perqué la pressió atmosfèrica al cim de l’Everest pot variar entre l’equivalent a 8649 i 9387 metres. Hi pot haver 738 metres de diferència segons el temps que faci.

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/un-cim-de-9387-metres.html

7. De la genètica de cadascú. Unes persones reaccionen amb més eficàcia que altres a l’altitud. Unes persones avancen en l’aclimatació en pocs dies. Altres necessiten setmanes i mai no son tan ben climatades.

Tots els factors que hem dit, excepte el nº 7, depenen de les circumstàncies de l’ascensió i del sentit comú. En general, el viatger es pot organitzar. Si li ofereixen un transport aeri, pot decidir pujar a peu en uns quants dies. Si apareix un refredat amb tos i febre, pot endarrerir l’ascensió. Si fa mal temps amb baixa pressió atmosfèrica, el mateix. Temps, paciència i organització poden evitar molts Mals Aguts de Muntanya.

Però i en el cas del factor nº 7, el que es refereix a les característiques genètiques de l’individu?

Aquest és com és, ve de fàbrica i no el podem canviar.

Bé, una mica sí que podem. Podem canviar la sensibilitat dels quimioreceptors vasculars amb exposicions intermitents a l’hipòxia, però aquest tema, complexe, és per un altre dia. Deixem-ho aquí.

El que si que podem és saber si la persona està en el grup dels que reaccionen bé a l’altitud o dels que tenen més dificultats. Podem preveure si està en el grup dels qui necessiten molta prudència i una aclimatació llarga.   

Els estudis per definir la resistència a l’altitud de les persones son els coneguts Hypoxia Tests o Proves de Tolerància a l’Hipòxia (PTH).

Proposo una curta sèrie de comentaris sobre les PTH. 

Imatge. Diapositiva presentada a un congrés de la Sociedad Española de Medicina i Auxilio en Montaña dels anys 90 del segle passat. Com es veu, tots els afectats de Mal Agut de Muntanya (punts vermells) es troben a la mateixa meitat del promig (línia vermella central). Amb aquelles dades ja podíem diferenciar a aquella meitat dels individus que eren més propensos a tenir MAM. Crec que, trenta anys després, en sabem bastant més.

Etiquetes: , , , ,
edit

TREBALL INFANTIL EN EXPEDICIÓ

 

El debat de si les expedicions sumen o resten als països que visiten és vell. Però el que és segur és que uns en treuen més suc que uns altres. Igual que aquí a casa nostra amb els visitants.

 

Deu ser que, com totes les relacions entre diferents cultures hem aportat alguns beneficis però també hem col·laborat amb algunes pèrdues. Deu ser que, seguint la nostra dèria de pujar a la muntanya, no sempre hem estat gaire atents als habitants del pobles que passàvem. Si hem aportat feina i diners, també hem canviat el seu hàbitat i embrutat les aigües, per posar un  exemple.

 

Com que el meu paper era el d'assistència mèdica, i tots els portadors i els habitants del país ho sabien i sovint consultaven, obligadament m’adonava de les seves necessitats i problemes.

 

A l’entrada del 19 de Juny de 2021, ja explicava com un nen de 13 anys, sense estar contractat per l’expedició, indirectament, treballava per l’expedició.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/06/experiencies-amb-portadors-en.html

 

Altres vegades, un portador contractat, subcontracta tota, o una part, de la càrrega a un altra persona. Sovint és un nen. 

 

No sempre és un abús. De vegades és per afavorir a un noi que ni l’expedició contractaria ni té altres mitjans de subsistència. I potser aquell noi és el responsable de la família en un lloc on no hi ha cap coixí de seguretat social.   

 

Us explico una història.

 

L’any 1977 una colla del Centre Excursionista de Catalunya, muntanyencs  amb experiència, preparava una expedició a l’Hindu Kush de l’Afganistan. L’objectiu era el Koh-e-Urgend de set mil trenta-vuit metres situat al mig del corredor del Whakhan que només havia estat ascendit per una expedició suïssa (Max Eiselin) l’any 1964. Posteriorment, la vall de Whakhan ha estat tancada als forasters. I fins ara.

 

Lamentablement el metge de l’equip s’havia trencat una cama en un accident d’esquí de muntanya aquella primavera. Company de feina a l’hospital, em va proposar a mi el paper de metge de l’expedició. Aquest humil servidor de vostès, muntanyenc de tota la vida, llicenciat en medicina i cirurgia l’any 1974, es va apuntar amb entusiasme i passió. La meva primera expedició!

 

Els diaris d’aquella expedició els podeu trobar en aquest enllaç, pel que no entraré en gaires detalls. Només afirmaré que poques coses van sortir com esperàvem.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

 

També podeu veure el film de l’expedició. Penseu que es va filmar en format Super8 l’any 1977, passat a sistema de vídeo VHS l’any 1987 i digitalitzat a DVD l’any 2007. No espereu qualitat Premium. Però si que podeu veure l’Afganistan de fa 45 anys, les seves ciutats, els seus pobles i les caravanes de nòmades. I escoltar la música que hi va posar l’Enric Font. Entre els minuts 24 a 26 del film veureu les complicacions de la marxa d’aproximació. 

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

 

El dia 28 de juliol arribàvem a Qazi Deh i el dia 29 començàvem a caminar amb un guàrdia i una seixantena de portadors.

 

 

Imatge. Un dels nois portadors amb una de les nostres bosses grogues, descansant a mitja jornada.

 

 

Imatge. El pas del congost del riu Noshaq. Un portador va caure al riu; el vam poder recuperar sense lesions, però es va perdre una càrrega de menjar. Feia uns dies que havia caigut un altre home d’una altra expedició però aquell no va tenir tanta sort. Veieu les imatges del film entre els minuts 24 i 26 i us adonareu de que no era cap broma fer passar per allà a uns nois de 14 anys, carregats i sense assegurança.

 

El cas va ser que, contractats els portadors i posada en marxa la caravana, vam veure que hi havia dos nois que carregaven part d’una càrrega. El més jove potser no tenia ni catorze anys.

 

A la primera parada per descansar, gran negociació amb en Rahim, l’oficial d’enllaç afganès, que parlava paixtu i francès, i amb en Kabir, el cap dels portadors, un tadjik que només parlava la seva llengua.

 

NOTA: el tadjik pertany al grup de llengües derivades del persa, com el dari i el paixtu. Vista la dificultat d'en Rahim i en Kabir per entendre's, entre el paixtu i el tadjik hi deu haver tantes diferències com entre l'italià i el portuguès, que son llengües derivades del llatí.

 

Ens van explicar que els dos nois eren orfes. Uns veïns s’encarregaven d’ells i els nanos ajudaven amb el que podien, perquè els veïns benefactors tampoc tenien una edat com per carregar amb alegries per aquelles muntanyes i rostolls. Favors mutus i així podien menjar tots. En Kabir, veterà, ja ens va advertir: si els pagueu fins aquí i els acomiadeu, els iaios no podran amb una càrrega sencera. Si també pagueu i acomiadeu als avis, trigarem a trobar nous portadors. A més a més, la següent vegada, hi haurà una dotzena d’orfes demanant feina.

 

Que podíem dir? Que podíem fer? Només vigilar i ajudar. Però no calia, els altres portadors, durs com pedres, s’encarregaven de tot el que fes falta.

 

La Declaració dels Drets dels Infants la van proclamar les Nacions Unides l’any 1959. La declaració obliga a tothom. Enlloc s’accepta que obligar a treballar, especialment en feines dures, als menors d’edat sigui ètic ni conforme al dret natural. 

 

Una altra cosa és que hi hagi abusadors, nens soldat, nens que jo he vist treballar a les mines de Potosí i segur que passa a tants altres llocs... 

 

Però reflexionem com persones cabals.

 

Entre aquests drets infantils proclamats i el dret a menjar cada dia, quin dels dos preval? 

 

En un lloc remot i pobre com era la societat tadjika de l’Afganistan l’any 1977, que havíem de fer? Que hauríeu fet vosaltres?

 

Despatxar als nois i als avis? Deixar-los sense sou?

 

O potser no anar-hi, per no haver de veure aquestes coses? Tancar els ulls al mon?

 

O anar-hi, aprendre de la vida real, endurir l’anima, intentar no endurir gaire el cor i col·laborar en el que podíem fent la mínima nosa? 

 

Que hauríeu fet vosaltres?

 


Etiquetes: , , , ,
edit

EL MAL AGUT DE MUNTANYA. Diferències entres els sexes

 

Cinquè i darrer escrit sobre les diferències entre dones i homes en altitud (almenys fins que es publiquin dades noves).

 

A les anteriors entrades hem vist que l’altitud influeix una mica diferent als homes i a les dones.

 

Si ens referim a la capacitat reproductiva, sembla clar que l’altitud afecta més a les dones.

 

Però si ens referim a una complicació tan severa, sovint mortal, com l’Edema Pulmonar d’Altitud, hi ha dades per pensar que els homes son més propensos a tenir-ne, tot i que encara queden alguns dubtes. Potser les hormones masculines els perjudiquin, però potser és la manera diferent com afronten l’estrès de l’altitud.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/els-mals-de-les-muntanyes-segons-el.html

 

Si ens fixem en la manera com el cos de les unes i dels altres s’adapta a l’altitud, hem vist que quan cal respirar més, les dones reaccionen augmentant més la freqüència respiratòria i els homes augmentant més la profunditat de cada inspiració. I que, a més a més, la sang de les dones té una mica més d’oxigen. Això és així i no sembla que tingui cap relació amb les malalties d’altitud. 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/12/tercera-entrega-de-les-diferencies.html

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/05/diferencia-entre-homes-i-dones-la.html

 

Anem a la cosa pràctica. El problema més freqüent en altitud és el Mal Agut de Muntanya (MAM) encara que és el menys greu de tots els Mals de Muntanya

 

Qui té MAM més sovint o qui el té més greu, els homes o les dones? Pot ser el sexe de les persones un factor de risc pel MAM?

 

Agafeu articles i estudis sobre el tema i us tornareu ximples. N’hi ha de tots els colors, la major part ens poden orientar, però cap és definitiu.

 

Per fi, uns investigadores militars xinesos, han agafat el toro per les banyes.

 

Trien les 18 publicacions més serioses, totes elles molt diferents, que inclouen 5030 homes i 2639 dones (65,6 i 34,4% respectivament) i estudien estadísticament els resultats de tots aquests treballs i els milers de subjectes estudiats. És clar que, com a totes les metanàlisis, cada publicació té les seves característiques. Estan fetes a altituds, ètnies, edats i característiques diferents. Unes inclouen esportistes triats i altres són amb població treballadora en altitud. Difícil d’homogeneïtzar. 

 

Conclouen que les dones tenen Mal Agut de Muntanya més freqüentment que els homes. 

 

Però, que sempre hi ha un però:

 

Els autors no poden excloure que a molts dels treballs estudiats, les unes o els altres, prenguessin acetazolamida o altres fàrmacs, cosa que podria fer variar els resultats.

 

El sistema d’avaluació del MAM (Lake Louise Score-LLS) manté un alt nivell de subjectivitat i el resultat pot variar segons la motivació i, entre altres variants, el sexe. Un metge de muntanya veterà sap que hi ha molts homes que amaguen els símptomes per no ser titllats de tovets, cosa que fan ben poques dones. 

 

Aixó lliga bé amb les dades anteriors. 

 

Els estudis diuen que les dones tenen més MAM, que és la forma menys greu de tots els Mals de Muntanya. Però també diuen que la major part de les complicacions greus, son homes. 

 

És que les dones son mes susceptibles al MAM o és que es coneixen millor i donen un LLS més elevat? 

 

És que els homes son més susceptibles a l’Edema Pulmonar Altitud / Edema Cerebral Altitud o potser és que no saben recular a temps?

 

Encara queda molt per poder parlar amb seguretat de tot plegat.

 

Quan aneu a l’altitud, sentit comú i prudència amb aquell punt d’acceptació del risc per viure l’aventura.

 

 

Afegeixo la portada de l’article i el resum en anglès per si algú s’interessa i vol buscar l’article complet.  

 

 

Abstract.

 

Background: When lowlanders rapidly ascend to altitudes > 2500 m, they may develop acute mountain sickness (AMS). The individual susceptibility, ascending velocity, time spent at altitude, activity levels and altitude reached are considered risk factors for AMS. However, it is not clear whether sex is a risk factor. The results have been inconclusive. We conducted a meta-analysis to test whether there were sex-based differences in the prevalence of AMS using Lake Louise Scoring System.

 

Methods: Systematic searches were performed in August 2019 in EMBASE, PubMed, and Web of Science for prospective studies with AMS data for men and women. The titles and abstracts were independently checked in the primary screening step, and the selected full-text articles were independently assessed in the secondary screening step by the two authors (YPH and JLW) based on pre-defined inclusion criteria. The meta-analysis was performed using by the STATA 14.1 software program. A random-effects model was employed.

 

Results: Eighteen eligible prospective studies were included. A total of 7669 participants (2639 [34.4%] women) were tested. The results showed that there was a statistically significant higher prevalence rate of AMS in women than in men (RR = 1.24, 95% CI 1.09–1.41), regardless of age or race. However, the heterogeneity was significant in the analysis (Tau2 = 0.0403, Chi2 = 50.15, df = 17; I2 = 66.1%, P = 0.000), it was main caused by different numbers of subjects among the studies (coefficient = − 2.17, P = 0.049). Besides, the results showed that there was no evidence of significant publication bias in the combined studies on the basis of Egger’s test (bias coefficient = 1.48, P = 0.052) and Begg’s test (P = 0.130).

 

Conclusions: According to this study, the statistically significant finding emerging from this study was that women have a higher prevalence of AMS. However, the authors could not exclude studies where patients were on acetazolamide. Our analysis provided a direction for future studies of the relationship of sex and the risk of AMS, such as the pathological mechanism and prevention research.

 


Etiquetes: , , , , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat