Translate

QOMOLANGMA. Assalt a l'Everest.

 

Avui penjo aquí un llibre sencer.

 

Aquest llibre el vaig escriure l'any 1986 i es va publicar l'any 1987. Com que els drets d'autor son meus i l'editorial jo no existeix el puc publicar on i com vulgui.

 

Afegiré que, una vegada publicat, aquest llibret va guanyar el Premi Serra d'Or de literatura infantil l'any 1987. Una medalla. 

 

Les fotografies, molt millorables degut a les limitacions del fotògraf, són meves. El text també. Els dibuixos, molt millors a mida gran que a la impressió en miniatura, els va fer la meva germana Isabel.

 

I perquè vaig escriure aquest llibre?

 

L'any 1985, en tornar de l'Everest, els expedicionaris vam viure un sense-viure de conferències, viatges, visites i demés obligacions de difusió. Una creu que durant uns mesos em va fer odiar l'Everest, el pobre, que no en tenia la culpa.

 

El cas es que em vaig adonar que els meus nebots, i els nens en general, feien unes preguntes diferents de les dels adults. Sense escriure, però si explicar, com es pixa a set-mil metres, vaig anar descrivint l'Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest de 1985 segons les preguntes rebudes. D'aquí va sortir el llibre.

 

A dia d'avui, només he trobat un exemplar del llibre a la venda per Internet, al gens moderat preu de subhasta de 350€. 

 

M'estimo més que el llibre corri lliure; potser algú el vulgui passar als seus nanos. 

 

Orientació. Les bibliotecàries expertes posen el llibre a l'apartat de nens entre 8 i 12 anys.   

 

A veure si us agrada.

 






























































Etiquetes: , , , , , ,
edit

CINEMA DE MUNTANYA

 

Cinema de Muntanya i alguna rectificació 

 

A l’entrada de desembre de 2017 vaig posar un link amb un reportatge interessant sobre una expedició / trekking /activitat extraescolar d’uns adolescents cecs tibetans prop de l’Everest.

 

 

El reportatge té un to marcadament bonista i simplista, tipus “agafa la vida pel coll i disfruta-la”, però em va semblar interessant per l’estimulació i l’empoderament d’uns pobres joves marginats que vivien la seva aventura personal i per l’ambient i paisatges de l’entorn.  El reportatge era aquí:

 

https://www.maldemuntanya.cat/2017/12/blindsight-cegues-documental-any-2006.html

 

El cas és que algú, més interessat en els diners que en la difusió del film, va retirar el reportatge de la xarxa pública. Ara està en streaming, de pagament.

 

Per qui estigui interessat, aquí podeu veure un trailer:      

 

https://aulaintercultural.org/blindsight-a-ciegas/

 

I, si us interessa més i el voleu veure sencer, sempre el podeu comprar a Amazon o similar.

 

Ara us presento un altre film. Filmat l’any 1999 per un grup francès a Dolpo, unes valls de cultura tibetana sota administració nepalesa. 

 

 


El film relata la vida a les muntanyes tibetanes i les caravanes de iacs que porten la sal a les terres baixes. Tot plegat mirat amb els ulls d’un nen, el net del vell cap del poble, que va observant i aprenent per arribar a ser, un dia, el líder del poblat. 

 

El film està rodat i parlat en tibetà, però les imatges, delicioses, ho diuen tot. Recordo haver vist una versió parlada o subtitulada en francès i en anglès. Potser la podreu trobar, però us asseguro que no cal el llenguatge per entendre la història. 

 

Una frase que recordo d'aquells subtítols. Quan el vell cap és a punt de morir, li passa el comandament del poble al jove que l'ha desobeït, i li diu: 

 

- Un bon cap sempre comença desobeint.  

 

Potser perquè viatjava a peu per aquelles valls nepaleses des de l’any 1979, o les tibetanes des de 1983, que aquestes imatges em porten records de situacions ja vistes, com un “dejà vu”. Confesso però, que als darrers viatges al Tibet i al Nepal l’any 2007, vaig sentir nostàlgia per records que ja no podía trobar… Pocs tibetans i nepalesos viuen ja d’aquesta manera. Un mon que es va perdent com deu passar i ha passat sempre...

 

Aquí teniu el film:

https://www.youtube.com/watch?v=SjPlDm9qHRU

 

Encara que, rumiant-ho bé, si té moltes entrades, potser també el retiraran i el posaran de pagament… 

 


Etiquetes: , ,
edit

ALPINISMO de Constancio Bernaldo de Quirós.

 

Per als més nostàlgics.

 Dos vídeos que potser heu vist, però que podeu recordar, de la commemoració de la primera expedició catalana que va pujar a l'Everest l'any 1985.

 Va ser la primera ascensió occidental, per la ruta de l'aresta nord. La ruta segueix l'aresta que arriba al cim des de l'esquerra d'aquesta fotografia, feta del campament base estant.

 


http://www.europeana.eu/en/item/2051922/data_euscreenXL_3069570

 

 

Per cert que si busqueu a la Wikipedia la llista d'expedicions a l'Everest: 
 
 
Hi trobareu l'expedició basca de 1974 (Tximist) sota la bandera espanyola i l'exitosa de 1980, ja amb la ikurriña. En canvi, les expedicions catalanes de 1982, 1983 i 1985 no hi són. Sembla que els catalans no ens sabem vendre bé... Potser algú interessat i que sabés com es fa els podria posar al dia...
 

Coses de la Medicina de Muntanya:

Coneixeu aquest llibre?



Constancio Bernaldo de Quirós (Madrid 1873- Mèxic 1959). Jurista i muntanyenc, exiliat a Mèxic al final de la guerra civil espanyola (1939). Soci fundador i primer president de la Real Sociedad Española de Alpinismo Peñalara, fundada l'any 1913. Va publicar aquest llibre l'any 1923.

M'agraden els llibres vells. M'agrada comparar el que van escriure els nostres predecessors i comparar-ho amb el que escrivim i sabem ara. I, no penseu, que si sovint ho hem superat, en ocasions podem aprendre molt d'una manera de pensar més fresca i mes lliure que la nostra, ja condicionada pel coneixement.
 
Per exemple, llegiu les dos pàgines que dedica al mal de muntanya.  Descripció clàssica i un apunt, aleshores novedós, que avui dia sabem que és així. Esmenta al fisiòleg italià Angelo Mosso, el laboratori de la Capanna Margherita i la seva conclusió de que el Mal Agut de Muntanya es devia a la hipòxia i a la acapnia. Avui dia sabem que el Mal Agut de Muntanya (MAM) es relaciona amb la hipòxia, amb la hiperventilació reactiva a la hipòxia i al descens de CO2 a la sang amb l'alcalosi metabòlica corresponent que és el mateix que la acapnia
 
Un llibre que té 98 anys, que encara podem trobar a Internet i del que encara podem aprendre coses.






Etiquetes: , , ,
edit

HISTÒRIES DE LA MEDICINA DE MUNTANYA. L'HEMODIL·LUCIÓ.

 

Ens escriu un cirurgià reconegut, muntanyenc veterà i lector ocasional d’aquestes pàgines: 

 

- Els que sabem que el blanc es sutura amb el blanc i el vermell amb el vermell no sabem gaire fisiologia. Perquè escriviu tant sobre les hipoxitines de l’altitud i no sobre solucionar problemes reals? 

 

Doncs potser té raó. Potser em passo escrivint  i contestant el que més m’interessa a mi.

 

Entomo el repte. Escriuré sobre tècniques mèdiques pràctiques, o no, de tant en tant. 

 

Començaré amb una tècnica bastant agressiva: l’extracció de sang als expedicionaris en altitud.

 

Imatge. Per cert; als interessats en la medicina pràctica els hi recomano aquest llibre. És de 1991, però com que és molt pràctic i les fotografies, esfereïdores, son universals, crec que encara s’en pot treure molt suc. A més a més, hi ha dos capítols escrits per metges de l’escola de Barcelona. Encara es pot trobar a Internet.

 

Vosaltres sabíeu que no fa tants anys, els metges d’expedició, de vegades, feien sagnies als alpinistes expedicionaris? 

 

Molts metges, que eren considerats experts, pensaven que l’hematòcrit per sobre de 60% o l’hemoglobina superior a 19 mg% no podia ser bo per la salut de l’expedicionari. Conclusió: per sobre d’aquestes xifres, millor treure sang.

 

És clar que, metges moderns com eren, no en deien sagnia, que sona com a barber de l’edat mitjana o a metge del segle XIX. En deien hemodil·lució, que és com més elegant, però vol dir el mateix. Però no estem parlant de l’edat mitjana ni del segle XIX.

 

Un exemple. Recordeu l’expedició en que per primera vegada es va coronar l’Everest sense oxigen? Era l’any 1978 i van fer cim sense oxigen Peter Habeler i Reinhold Messner, posats per rigorós ordre alfabètic per no ofendre ningú.

 

Aquells anys jo ja havia viscut la meva primera expedició a l’Hindu Kush (1977)  i preparava la segona a l’Himàlaia de Nepal (1979). M’interessava pel tema... 

 

Van aparèixer dos llibres.  Els heu llegit? 

 

   

 

Imatges. Les portades dels dos llibres amb l’efigie dels protagonistes. Un més protagonista que l’altre. El llibre de Reinhold Messner aquí es va publicar en castellà com “Everest sin oxígeno”. (Editorial RM, Barcelona 1979). El llibre de Peter Habeler, publicat en català per Tushita Edicions, fixeu-vos-hi, es titula “Victòria en solitari”. Van arribar els dos plegats al cim però pel que sembla no eren un equip gaire ben conjuntat. Excepte en les dates concretes, els dos llibres no coincideixen en gaires coses.

 

Els metges d’aquella expedició de l'any 1978 eren els austríacs Raimund Magreiter i Oswald Ölz (o Oelz, segons la grafia que utilitzeu). Al Dr. Oswald Oelz ja el coneixeu de l’entrada anterior del 18 de Març de 2021; va ser qui va dir-nos “Very bad news” quan el Dr. Garrido va presentar els seus resultats d’alteracions cerebrals després d’estades en altitud, al congrés de Medicina de Muntanya de Crans-Montana l’any 1991. 

 

A la pàgina 95 del llibre de Reinhold Messner comença el capítol anomenat “Una botella de whisky llena de sangre”. Allà es pot trobar aquesta fotografia. 

 

 

Imatge. El doctor Oswald Oelz al campament base practicant una sagnia a Franz Oppurg. O una hemodil·lució, en termes més tècnics. Tots dos van fer cim en aquella expedició.

 

En aquest capítol, Reinhold Messner explica que el Dr. Oelz va baixar amb urgència del campament III per l’accident d’un xerpa. Com que en un control al campament base es va trobar un hematòcrit de 63% es va practicar una sagnia ell mateix omplint de sang una ampolla buida. D’aquí ve allò de “Una botella de whisky llena de sangre”. 

 

El cas és que els companys el van veure més mort que viu, apàtic, dèbil, incapaç de pensar i parlar amb claredat. Amb l’ajuda de l’altre metge, el Dr. Magreiter, es va administrar oxigen, hidratació i descans absolut. Va anar millorant i es va recuperar bé. També a altres alpinistes se'ls hi va practicar una hemodil·lució. Reinhold Messner, pel que explica al seu llibre, no tenia gaire apreci per aquesta tècnica. No m’estranya.

 

Sil·logisme contradictori fàcil. Si per viure en altitud es necessita aclimatació i l’aclimatació passa per tenir més glòbuls rojos, sembla una contradicció reduir els glòbuls rojos en altitud, oi?

 

Doncs perquè es considerava que calia treure sang?

 

El cas és que el Mal Crònic de Muntanya (MCM) de vegades si que cursa amb una xifra excessiva de glòbuls rojos i en alguns casos es considera necessari fer sagnies. Si els habitants de les muntanyes, que son els que pateixen MCM, de vegades tenen més glòbuls rojos dels convenients, perquè no pot passar el mateix amb els expedicionaris que viuen uns mesos en altitud? Podria ser que l’estímul de la  hipòxia fes augmentar sense mesura la quantitat de glòbuls rojos i que, arribats a una certa xifra, la mesura fes més perjudici que benefici? Veiem-ho.

 

En aquells anys amb un nombre creixent d’expedicions, aviat es va veure que:

1. Els expedicionaris passaven setmanes o mesos a altitud superior a 4500 metres, però mai hi passaven anys, de manera que si que s’aclimataven, però en cap cas tenien MCM.  

2. Encara que s'argumentava que diluint la sang millorava el risc de congelacions i les capacitats cerebrals, la realitat va ser que quan als expedicionaris se'ls hi practicava una sagnia o hemodil·lució sovint empitjorava el seu estat físic i en ocasions emmalaltien.

3. Quan un expedicionari augmentava en pocs dies el nombre de glòbuls rojos en un centímetre cúbic de sang no era perquè hagués produït en pocs dies molta sang nova, cosa impossible, sinó que s’havia deshidratat. O sigui, no era que li sobrava sang, era que li faltava aigua i la sang es concentrava. 

Hematòcrit = percentatge de glòbuls rojos en relació al líquid de la sang. Habitualment entre 35 i 42%. En expedició entre 45 i 60%. 

 

Per tot plegat, a partir dels anys 90 del segle passat ja es van considerar les sagnies inútils i perilloses, pel que ja cap especialista les ha recomanat a cap article ni congrés de Medicina de Muntanya. En canvi ara es posa èmfasi en la necessitat de la hidratació.

 

Donat que la bona praxi mèdica obliga a fer el tot el bé possible pels nostres pacients amb la mínima agressivitat i risc, ara no se'n parla més de les hemodil·lucions pels expedicionaris aclimatats.  

 

Pels qui els hi agrada la confirmació bibliogràfica de tot el que s’escriu, un poso uns articles a favor, o no tant, de l’hemodil·lució. En podeu trobar molts més. 


Hemodilution: Practical Experiences in High Altitude Expeditions

 

R. A. Zink, W. Schaffert, K. Messmer, W. Brendel

 

High Altitude Physiology and Medicine pp Topics in Environmental Physiology and Medicine book series (TEPHY) 1982. pp 291-297| 

 

Summary. High altitude climbing is always associated with moderate-to-severe dehydration unless special precautions are taken. With much water lost by the humidification of inspired air (up to 7 liters/day), the resulting hemoconcentration may quickly become hazardous, since it causes increased blood viscosity, rise of the afterload, hypercoagulability of the blood, decrease in oxygen transport capacity, and disturbed microcirculation with an impaired heat supply, especially to the acral tissues. We postulate that all these changes are of pathophysiologic importance in the etiology of high altitude complications such as HARH, cold injuries, chronic polyglobulinemia, thromboembolism, and pulmonary and cerebral edema. Because of the basic importance of adequate hydration, we started in 1975 to hemodilute high altitude climbers, reporting on 23 cases. Hemodilution can safely lower hematocrit to 0.50-0.55 by the time acclimatization is accomplished. Isovolemic hemodilution, that is, simultaneously withdrawing blood and infusing the same amount of human stabilized serum, is more effective and its benefits longer lasting tan those of mere infusion. Hemodilution is a clinical routine procedure of proved safety, effective and feasible in high altitude climbers. We think that the method enables us to reduce considerably certain risks in high altitude climbing.



Effects of hemodilution on O2 transport in high-altitude polycythemia. 

 

R M Winslow, C C Monge, E G Brown, H G Klein, F Sarnquist, N J Winslow, S S McKneally. 

 

Journal of Applied Physiology 1985. Nov;59(5):1495-502 

 

Abstract. A native of the Peruvian Andes (4,250 m) was studied before and after isovolemic hemodilution of the hematocrit from 62 to 42%. O2 transport was studied with newly developed catheters in the radial and pulmonary arteries. These catheters allowed continuous measurement of arteriovenous O2 content and intermittent cardiac output by thermodilution. During exercise tests, breath-by-breath gas exchange measurements also allowed cardiac output to be calculated by the O2-Fick technique. A complex series of interrelated physiological changes occurred in response to hemodilution. These included increased ventilation, increased arterial and mixed venous PO2, increased cardiac output (both heart rate and stroke volume), and improved ventilation-flow match. The general improvement in symptoms that followed hemodilution correlated well with increased anaerobic threshold and mixed venous PO2 during exercise.

 


Hemodilution of polycythemic mountaineers: effects on exercise and mental function

 

F H Sarnquist, R B Schoene, P H Hackett, B D Townes 

 

Aviat Space Environ Med. 1986 Apr;57(4):313-7.

 

Abstract. We studied the effects of acute, isovolemic hemodilution on the exercise ability and mental function of four polycythemic mountain climbers (mean hematocrit 58 +/- 1.25%) during the American Medical Research Expedition to Mt. Everest (AMREE). The subjects were studied at 5400 m (PB = 400 mm Hg). Approximately 15% of their blood volume was removed and replaced with an equal volume of 5% human albumin solution. Final hematocrits were 50.5 +/- 1.5%. Before and after hemodilution, the subjects performed psychological and exercise tests. Maximum work level, oxygen uptake, minute ventilation, and blood oxygen saturation did not change. After hemodilution, heart rate increased slightly at all work levels, and there was a small but significant improvement on the psychological tests. It is concluded that this degree of hemodilution was well tolerated and that a hematocrit of greater than 50% conferred no advantage for exercise and may have impaired cerebral function. Although, in these circumstances, isovolemic hemodilution improved cerebration, we feel that this potentially hazardous maneuver is rarely indicated.

 


Etiquetes: , , , ,
edit

GRAN ALTITUD I LESIONS CEREBRALS

 

Comunicacions a Congressos de Medicina de Muntanya

 

Fa uns dies recordàvem que el professor August Castelló Roca sempre va ajudar i potenciar als metges més joves interessats en la Medicina de Muntanya. 

 

Al congrés de Crans Montana (Suïssa. Abril 1991) el Dr. Eduardo Garrido va presentar la següent comunicació. Probablement va ser la darrera col·laboració del Dr. Castelló abans de la seva mort (Juny 1991). 

 

 

 

Aquesta comunicació científica estudiava amb Ressonància Magnètica Nuclear els cervells de 26 persones que havien estat a gran altitud. Van trobar que hi havia alteracions de la RMN cerebral en el 46% dels subjectes.

 

Aquest treball formava part del projecte Sherpa que va dirigir el Dr. Garrido, i que va reorientar el coneixement de la funció neurològica en altitud diferenciant entre els aclimatats (personal de nivell del mar que ha pujat a l’altitud) i els adaptats (originaris de l’altitud).

 

Si voleu veure els resultats d’aquell projecte Sherpa, molt més amplis que aquella comunicació preliminar podeu contactar aquest link a l’entrada del dia 12 d’Octubre de 2020 d’aquest bloc: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/10/ang-rita-sherpa.html

 

Recordo que el Dr. Oelz, que moderava aquell dia les presentacions, en sentir la comunicació del Dr. Garrido, va dir en veu alta, que el vam poder sentir tots: “Very bad news”. 

 

El Dr. Oswald Oelz (o Oswald Ölz, segons la grafia utilitzada), va ser un dels dos metges de l’expedició multinacional de 1978, quan Peter Habeler i Reinhold Messner van pujar per primera vegada al cim de l’Everest sense oxigen.  Oswald Oelz va ser un dels membres de l’expedició que també va coronar el cim.

 

https://de.wikipedia.org/wiki/Oswald_Oelz

 

En aquell temps, molts dels metges experts en Medicina de Muntanya, encara pensaven que un hematòcrit de 60% no podia ser bo de cap manera en altitud. La sang s’havia de diluir per millorar la funció a gran altitud. Hemodilució; diluir la sang. Els més joves dubtàvem...Vols dir? Si tu ho dius deu ser veritat...

 

Heu llegit el llibre “Everest by fair means” de Reinhold Messner? Hi ha un capítol que s’anomena “A whisky bottle filled with blood”. 

 

Aquí es va publicar en castellà com “Everest sin oxígeno”. Editorial RM, Barcelona 1979. Pag 95: Una botella de whisky llena de sangre. 

 

Un altre dia parlarem de les hemodilucions a gran altitud i del nefast efecte que van tenir sobre les capacitats dels alpinistes. I és que no són iguals els quítxues o els xerpes, que els barcelonins o els habitants de Lima, per molt aclimatats que estiguin.

 


Etiquetes: , , , , ,
edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat