Translate

EXPERIÈNCIES AMB PORTADORS EN EXPEDICIONS

Som, o hem estat racistes, els muntanyencs?

Hi deu haver hagut de tot, és clar.

Aquesta pregunta m’he l’he fet després de llegir el llibre “Meditazioni delle vette” de Julius Evola. Aquest intel·lectual, basant-se en tradicions nòrdiques, muntanyenques i asiàtiques, escriu un llibre tan ben documentat, tan ben raonat i de tanta profunditat filosòfica que és difícil sostreure’s a la seva fascinació. Fins que veus que tot gira al voltant de la supremacia de l’home sobre la dona, de la noblesa ària sobre les races inferiors i de la dominació antidemocràtica dels èssers superiors sobre la púrria sense altre dret que el de servir bé a l’home superior. Per justificar que uns vagin a peu i altres a cavall no calia tanta filosofia, em sembla a mi. De manera que no en faré més difusió. Qui el vulgui que s’espavili. I recordeu, és un estudi filosòfic i el muntanyisme és només, de tant en tant, el fil conductor.

Però m’ha fet pensar. 

Pot ser que ens comportem així els humans? Pot ser no hem tractat com iguals als demés? Si hi ha un espai en que hi ha gran diferència racial, econòmica i social entre dos grups, és a les expedicions. El cap d’expedició, el Bhara Sahib és molt lluny dels portadors. L’oficial d’enllaç no es rebaixa a anar a buscar aigua com fem els expedicionaris; l’expedició ha de proveir un criat pel Liaison Officer. Pel que jo he viscut tracten més desconsideradament als portadors els oficials d’enllaç, que son de la mateixa raça, però sovint de diferent ètnia o casta,  que els sahibs, que som els occidentals.

Em proposo explicar unes experiències o uns exemples de les relacions entre expedicionaris i portadors, per si algú hi vol rumiar una mica.

EL KHILI-KHILI

El dilluns 30 de Març de 2020 l’entrada d’aquest bloc comentava un llibre. “The ascent of Rum Doodle” de William Ernest Bowman. És el llibre de muntanya més hilarant que conec. Us poso una imatge d’una edició restringida als amics que mostra clarament el desenvolupament d’aquella expedició fictícia. Uns sahibs descarregats, ofegats i esllomats i un portejador que puja carregat amb les seves motxiles, en xancles i fumant.  

https://www.maldemuntanya.cat/2020/03/els-mes-alts-cims-de-lhumor.html

A la novel·la, els europeus passen més dies beguts que serens i son un autèntic desastre. Si l’expedició surt bé i no tenen accidents seriosos és degut a la força i la destresa dels portadors. Està clar que també descriu la seva llengua impronunciable, la gastronomia que produeix totes les dispèpsies gàstriques del mon i que no fan res si no ho cobren, però al llarg del relat queda clar, en clau d’humor, qui son els herois de l’expedició. Sense confessar-ho mai, és clar, que les coses massa clares perden erotisme.

O sigui, que un escriptor anglés de l’any 1956 ja es fotia dels blancs pretesament superiors i posava, negre sobre blanc, que si es pujaven grans muntanyes es devia als portadors locals.

SIDDHARTHA. Els portadors de l’Expedició Manaslu 1982

El nom deu venir del Siddhartha Gautama Buddha. Hermann Hesse va escriure un llibre amb aquest nom l’any 1922.

 
El portador més jove. L’anomenàvem Siddhartha però es deia Sonam Gyaltzo. Tenia, potser, tretze anys? La mare, el pare i el germà gran, portaven càrregues de l’expedició. Ell tot sol portava les coses de la resta de la família. De fet, oficialment no era un portador de l’expedició, però com si ho fos. Menys tabac i rom, ho compartíem tot.

  

Els membres més jove i el més vell de la caravana expedicionària. El nen, en Nai, caminava sol, descalç, al ritme de l’expedició. Era fill d’una parella en que el pare portava una càrrega i la mare, mitja càrrega, les coses de la família i vigilava al nen. El pare, amb cara de malalt terminal i groc com un canari em va cridar l’atenció quan contractàvem els portadors. Com a responsable mèdic de l’expedició, el vaig explorar amb cura. Tenia un fetge dur com una pedra, ple de bonys, que anava des de les costelles fins als ossos de la pelvis. L’orina era del color del conyac. Les deposicions, de color groc clar, semblaven d’un nen petit. Sense més medis per diagnosticar, vaig pensar que tenia una malaltia cancerosa amb afectació hepàtica o potser una cirrosi hepàtica avançada. Estava per ser ingressat en un hospital i no portejant per les muntanyes. Quan va veure que jo no acceptaria que el contractéssim, va cridar a l’Ang Temba Xerpa per traduir. Ens va explicar: “Sé que moriré aviat. Torno al meu poble on els meus germans sabran cuidar a la meva dona i al meu fill. Deixa’m tenir l’orgull de que hi arribi amb alguns diners per contribuir a la seva ajuda. No em facis fora”. Front a aquests arguments no vaig tenir pebrots per rebutjar-lo. Va treballar com els més dur dels portadors. La família ens va deixar a Ghap per seguir una altra vall cap al seu poble. Amb l’excusa de que en Nai era el més jove de la caravana i que s’havia comportat com tot un xerpa, vàrem contribuir a que aquell home orgullós tornés al seu poble de la millor manera possible amb una aportació extra fora de la mirada dels altres. Per no ofendre’l amb un tracte diferent.

L’avi, de qui no vaig apuntar, i no sé,  el nom, va seguir l’expedició entre Ghap i Nyak. Els seus fills van treballar de portadors aquest trajecte. Després van seguir cap al seu poble, fora del nostre camí. 

AYUB. EXPEDICIÓ KARAKORUM 1980. GASHERBRUM II

Un conte per fer dormir les criatures.

Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem ensenyat. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa ben calentona que amoïnar-se pels altres.

Sabeu aquella vegada, ja fa uns anys, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar les muntanyes més altes del món? Caminàvem dia darrera dia per aquelles valls sota un sol que picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llargandaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós per sopar i li enllustrava les botes. Aquest home es deia Ayub i era un bon home.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, llarga com un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. Com que calia arribar a un lloc que es diu Liligo, que era l’únic lloc pla i amb una mica de font on acampar, no ens vam aturar. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora la roba i les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no et volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “ Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum de petroli encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Un pulmó ben tapat.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres de litres d’aigua fins l’endemà, menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtics. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat. 

Si, ja sé que a alguns països, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser no els deixen triar....

Que qué vull dir? No ho sé nois, vosaltres mateixos.

Penseu en el que va dir el savi: 

“No. No acceptis el que és habitual com a cosa natural. En temps d'humanitat deshumanitzada, res ha de semblar natural. Res ha de semblar impossible de canviar”. Bertolt Brecht

        

A dalt, amb casc, el cuiner Ayub. A sota, amb barret blanc, el capità Abdul Qashim, l’oficial d’enllaç de l’expedició.

Bé, com veieu, a les expedicions hi ha hagut, i hi haurà, de tot. Un altre dia ja seguirem.

Etiquetes: , , , , , , ,
edit

UN TREKKING A LA VALL DEL KHUMBU. 1990

 

PASSANT MOLT DELS COMPANYS MALALTS

 

Tercera entrega d’aquesta sèrie dedicada a la insolidaritat humana. 

 

Episodis viscuts. Relats de quan m’ha semblat que l’interès d’unes agències o la passió d’uns muntanyencs, han prevalgut per sobre de la mínima humanitat d’assistir a qui necessita ajuda.

 

Any 1990. Sis amics, tots del ram de les benes, les pastilles i les xeringues. Dos infermeres, una metgessa i tres metges. Quatre de la colla treballàvem a la UCI de l’Hospital de Bellvitge. Les altres dos treballaven als hospitals de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet i de Sant Jaume de Calella. Si és cert el vell adagi popular que diu que si hi ha un metge hi ha cura, si n’hi ha dos hi ha dubte i si n’hi ha tres és mort segura, ja es veu que érem un grup especialment perillós. 

 

 

Imatge. Quatre de la colla. Quatre i el fotògraf, un servidor, al·lèrgic a les fotografies, al peu de la paret sud del Lhotse.

 

Els dos més veterans preteníem pujar el Lobuche Peak de 6119 metres d’altitud per la ruta normal. Els altres quatre volien arribar fins al Kala Patthar, de 5644 metres. 

    


 

Imatges. El Lobuche Peak. Ascensió per la ruta normal i vista de la paret nord des de Lobuche.

 

 
 

Imatge. El poblat de Lobuche vist des de prop del cim del Khala Patthar. Al fons a la dreta comencen els primers contraforts del Lobuche Peak. 

 

 

Imatge. Vista des del cim del Kala Patthar. D’esquerra a dreta el Changtse, l’aresta sudoest de l’Everest, el cim de l’Everest, la glacera del Khumbu i el cim del Nuptse. Vist des d’aquí, el Nuptse sembla més alt que l’Everest, però és un efecte de perspectiva. Més a la dreta el Baruntse punxegut i altres cims secundaris de la vall de Chukung. Al mig d’aquesta vall, més baix que les carenes, es veu la piràmide de l’Imja Tse o Island Peak, de 6189 m. 

 

A primers d’octubre sortíem a peu des de Jiri, el darrer poble on arribava la carretera. Uns dies després, avançat el mes d’octubre, arribàvem ben forts i mig aclimatats al poblat de Lobuche a 4940 metres d’altitud. Jo ja coneixia bé el camí. Era la tercera vegada que remuntava aquelles estimades valls i creuava aquells colls. Expedicions de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró al Lhotse Shar dels anys 1984 i 1987. A les expedicions, en ple monsó, mullats fins al moll de l’os i menjats de sangoneres, havíem pujat en deu dies. A la tardor, tranquil·lament, hi vam estar catorze dies amb algun ruixat escadusser. Un goig.

 

Arribats a Lobuche, la nit es va presentar, ventosa, boirosa, plujosa, humida i freda. Molt desagradable. Tothom va voler fer nit dins d’un alberg que es deia “Above the Cloud Lodge”, crec que, trenta un anys després, encara existeix. 

 

Gat vell d’expedicions i altitud ja els vaig advertir: un local tancat, amb moltes persones dormint i les finestres tancades perquè fa fred, és una cambra de gas. “Tots dormirem malament i demà la meitat tindrà Mal Agut de Muntanya”. Això és per l’acumulació del CO2 de la respiració a l’habitació. Coneixement mèdic bàsic. Més CO2 menys O2 a dins dels alvèols pulmonars.

 

No em van fer gaire cas, es clar. Després de sopar un dhal-bhat-tarkari amb un ou dur, cap a la sala comú de l’alberg/refugi amb les finestres ben tancades, que feia el fred dels cinc-mil metres. La meva dona i jo vam anar a dormir, amb un sac ben confortable, a la nostra tenda, més fresca i ventilada. Més sa i més airejat. Ens conjurem amb el company per llevar-nos a les quatre i enfilar cap al camp d’altitud del Lobuche Peak. Els demés ja farien via, sense tanta pressa cap al Kala Patthar.

 

I l’endemà?

 

No res de l’endemà. Aquella mateixa nit va ser moguda. Una de les noies de dins va sortir a fora: insomni, panxa inflada i mal de cap. Un paracetamol, entrar a l’alberg a buscar el seu sac, un glop d’aigua i encabir-la a la nostra tenda. Poc després va sortir l’altre col·lega. Li faltava aire allà dins. Problema: la noia, menudeta, feia 155 cm, però el col·lega era un homenàs de 188 cm. No cabia a la nostra freqüentada petita tenda de bivac. Companyia, paciència, respirar fondo, cap dins quan va agafar fred i tornar a sortir quan mancava l’aire. Total, aquella nit ningú va dormir gaire. 

 

Per fi va aparèixer la llum per la banda de l’Everest. El sol no arribaria a la vall fins ben entrat el matí. Conciliàbul al voltant d’uns tassons de dhud txià i uns txapatis. Que fem?

 

El company alt i gros, que resistia bé, no volia baixar. Ell volia anar l’endemà, després d’un dia de repòs, cap al Kala Patthar. La noia baixeta era un cas clar de Mal Agut de Muntanya (MAM). Tenia mal de cap malgrat el paracetamol, insomni, vòmits, sensació de manca d’aire i un cansament extrem. Puntuació de MAM segons l’escala de Lake Louise superior a 6 punts. La recomanació era descens immediat per evitar complicacions.  

 

NOTA 2021. Actualment, trenta-un anys després, l’escala de Lake Louise per avaluar el MAM ha canviat molt. Ara és més fina i acurada. Podeu trobar la versió actualitzada de l’escala del MAM a l’entrada del 22 de novembre de 2020: Qui té por al Mal Agut de Muntanya?

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/qui-te-por-al-mal-agut-de-muntanya.html

 

O sigui que adeu Lobuche Peak. Un altre any serà. O potser no. 

 

Ara el que toca és baixar a aquesta noia. Els dos muntanyencs més veterans, un a cada banda l’ajudem a perdre els 700 metres de desnivell que hi ha de Lobuche a Pheriche. En quatre o cinc hores, poc a poquet, som a lloc.

 

 

Imatge. El Lodge de Periche on ens allotjàvem. Al fons el Lobuche Peak. 

 

NOTA: Pheriche (4371 metres) és un llogarret xerpa que només és habitat de primavera a tardor. Hi cultiven patates i fan créixer iacs i alguna cabra. Com que és en el camí del campament base de l’Everest, amb l’arribada del turisme de muntanya i de les expedicions, va aparèixer un  dispensari l’Himalayan Rescue Association Pheriche Clinic (HRAPC) i uns quants allotjaments per trekkers i expedicionaris. El dispensari HRAPC, que es va inaugurar l’any 1973, té una petita cambra hiperbàrica, heliport i ràdio per sol·licitar ajuda. 

 



Imatges. L'hospital de Pheriche (HRAPC) de l'any 1990 i l'actual. Exteriorment no hi ha gaires canvis. En aquells anys, l'hospital no disposava d'aigua corrent ni d'electricitat. Una demostració de bosses hiperbàriques  al pati de la HRAPC. A l'esquerra el model americà Gamow i a l'esquerra el model francés Certec.

 

Perdent altitud, la companya va millorar. Els col·legues de la HRAPC van confirmar el nostre diagnòstic i de cap a jeure al lodge, un alberg local. Ella es va poder rehidratar i dormir i nosaltres descansar una mica.

 

Però ja havíem perdut el tren. Adeu Lobuche Peak. Esperar als companys del Kala Patthar i avall que fa baixada, que el cronòmetre de les vacances no s’aturava i el bitllet de tornada era tancat.

 

Ara canvio d’escenari.

 

Mentre nosaltres tres, dos metges i una infermera, érem a Pheriche, els altres tres companys, infermera, metgessa i metge, s’anaven enfilant als 5644 metres del Kala Patthar. Objectiu completat sense grans conflictes. Només que, baixant cap a Lobuche, van trobar a un grup de trekkers alemanys que també anaven al Kala Patthar. Adéu, adéu i bona sort.

 

Tornats a Lobuche, es troben l’embolic.

 

Un home de gairebé dos metres, alt i fort com un Sant Pau, caigut a terra i una xicota i dos nois de mides més habituals, que intentaven arrossegar-lo avall. Tots europeus.

 

Després parlarem de què li passava. Centrem el problema:

 

Es tractava d’una agència alemanya de trekkings. La xicota era la guia. Els dos nois que intentaven ajudar eren dos clients austríacs. El caigut, que mirava, però no contestava, era un altre client alemany. Els trekkers que havien creuat més amunt, eren la resta de clients, que havien tirat amunt deixant al malalt a les mans dels més bonassos.

 

Els companys van comprendre que hi havia un problema gros. Fos el que fos, calia perdre altitud de pressa. Dos van buscar i llogar un iac a Lobuche i, amb els dos austríacs i la guia, començar a baixar al malalt dalt del iac. La meva companya va baixar corrents a Pheriche a buscar ajuda. Com que els talons li tocaven al cul, uns xerpes van riure “On vas tan depressa? Que se't crema alguna cosa?”. Va baixar en la meitat de temps que nosaltres el dia abans. El sol ja era alt, però encara quedaven moltes hores de llum. 

 

Per les explicacions vam suposar un Edema Cerebral d’Altitud. El company, la metgessa francesa que estava de guàrdia al HRAPC i un servidor de vostès, carregats amb la bossa hiperbàrica tiràvem amunt cap a Lobuche.  

 

NOTA. Us hem posat una fotografia més amunt. Tothom té clar que és i perquè serveix la bossa hiperbàrica?

 

Arribar a Lobuche asmats i amb la llengua fora. El iac encara no havia arribat. Amb el malalt fet un pes mort, no havien avançat ni dos-cents metres des de Lobuche.

 

Que li passava a aquell homenàs? Tenia els ulls oberts i una expressió estúpida, com d’incomprensió de res del que veia o se li deia. No era capaç d’aguantar-se dret, ni tan sols d’intentar-ho o d’ajudar-se amb algú altre; ni tan sols s’agafava a la mà que se li donava. Bevia i empassava sense problemes quan se li oferia, però no sabia obrir la cantimplora sol. Hauria pagat el que fos per tenir un aparell de Ressonància Magnètica Nuclear. El diagnòstic d’Edema Cerebral d’Altitud (ECA) era de llibre i tots els metges en vam posar d’acord ràpid.

 

Una horeta manxant a la bossa hiperbàrica, per baixar-lo artificialment uns 2000 metres, va tenir l’efecte de que comencés a orinar. Bé estava però no era suficient.

 

Carregat dalt d’un iac, més aviat ajagut bocaterrosa que cavalcant, un home a cada banda perquè no caigués de costa i avall que fa baixada. Cap a la HRA Pheriche Clinic. Hi arribàvem amb la caiguda del sol.

 

A la clínica, van posar en marxa la cambra hiperbàrica, que funcionava amb un compressor i allà el van tenir tota la nit. L’endemà, un helicòpter el va baixar a Kathmandu.

 

Per nosaltres, feina feta, muntanya avall i cap a casa.

 

 

Imatge. Posant al pacient a la bossa hiperbàrica a la HRA Pheriche Clinic.

 

Acabarem amb els comentaris de rigor.

 

Qui té un ECA és incapaç de defensar-se de l’entorn ni de baixar sol. És una persona amb dependència total dels demés. Quin nom mereix qui denega l’auxili? 

 

Ès ignorància de la gravetat o és indiferència veient una persona caiguda i indefensa?

 

És clar que, si parlem de la creu, també s’ha d’explicar la cara. Aquell personatge que vam ajudar a baixar, s’havia presentat a Kathmandu amb roba d’estiu i dos bosses de plàstic. Una pel seu tabac, que no en fumava d’altre. L’altra bossa duia una muda de roba interior. Això per fer un trekking en que havia de caminar vint dies i pujar fins 5600 metres. Era una persona d’una intel·ligència diguem-ne insolvent o és que a l’agència ningú el va explicar on anava? O les dos coses? Pel que sembla ningú el coneixia abans del viatge i va amenitzar els dies al personal amb constants ximpleries. De manera que quan es va posar malalt només la guia i els dos xicots austríacs es van sentir responsables. I uns que passaven per allà.

 

Qui va ser el responsable d’aquella enorme bestiesa? En primer lloc, ell mateix. Qui és ximple, fa ximpleries. En segon lloc l’agència; a més a més de cobrar, potser que miressin si els clients i els objectius son adequats. En tercer lloc els companys de viatge, que van decidir que allò no era responsabilitat seva i que s’arreglessin sols.

 

Unes setmanes després vam tornar a veure a aquell homenàs per Kathmandu. Era fàcil veure que no hi era tot. No ens recordava, però ens va assegurar que sabia tornar al seu hotel. El vam deixar tranquil.

 


Etiquetes: , , ,
edit

DIFERÈNCIA ENTRE HOMES I DONES A LA MUNTANYA. 4rt.

 

El viatge de l’oxigen des de l’aire de les muntanyes fins la sang.

 

Quarta entrega d’aquesta serie dedicada a les diferències entre dones i homes a muntanya. 

 

Qui m’ho va suggerir ja deu ser ben avorrit. I això que aquest servidor de vostès, prudentment, no comenta els estudis més espessos.

 

Avui parlarem de la diferencia que hi ha entre dones i homes en la manera com es transporta l’oxigen des de l’aire fins al darrer punt del cos que el necessiti. 

 

És cosa coneguda que:

 

  • • L’aire entra pels pulmons; allà l’oxigen s’uneix a l’hemoglobina dels glòbuls rojos de la sang i la circulació el reparteix per tot el cos.

 

  • • Els homes tenen més glòbuls rojos i més hemoglobina que les dones. Per tant, la sang masculina ha de poder transportar més oxigen que la femenina. Almenys en teoria.

 

  • • El que ja no és tan conegut és el fet que l’hemoglobina de les dones conté més oxigen. Aquest fet compensa, ni que sigui parcialment, la major quantitat d’hemoglobina masculina. Ho vam descobrir casualment fent proves de tolerància a l’altitud a la cambra hipobàrica.

 

Aquest és un article publicat l’estiu de 2007 per un equip de la Universitat de Barcelona al British Journal of Sports Medicine. 

 

L’article, per si sol, no arregla el futur de les dones ni el dels homes a la muntanya, però va ser el primer que va demostrar que l’hemoglobina de les dones té un contingut d’oxigen entre un 0,5 i un 1% superior a l’hemoglobina dels homes.   

 

Confesso una cosa. Aquesta és una de les publicacions de les que estem més orgullosos. Per primera vegada (i també última) un editor ens va publicar un article sense el farragós procés de mesos de revisions i discussions amb els reviewers. Ens el van publicar en raw (en cru) perquè era la primera vegada que es comunicava que els homes i les dones tenen diferent saturació d’oxigen de l’hemoglobina. Es veu que no hi havia experts per contradir-nos. 

 

Encara que siguem els autors no estic autoritzat a posar-vos tot l’article en obert -és curtet, en tres pàgines ja diu el que ha de dir- de manera que us poso la portada, l’abstract i el link per qui el vulgui buscar.

 



L’article complet el podeu trobar aquí:

 

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/17726065/

 

Aquestes petites diferències tenen alguna importància pràctica?

 

En general, amb gent sana, en repòs i vivint a baixa altitud, la diferencia no té gaire importància. Cadascú és com és i no cal donar-hi més voltes. 

 

Però en cas de malaltia severa aquesta petita diferència pot ser decisiva.   

 

Té valor pels atletes de competició? Per elles/ells la diferència entre l’or i el bronze pot venir d’una molt petita diferencia en la capacitat d’esforç. 

 

També pels alpinistes exposats a la hipòxia extrema dels vuit-mil metres. Si s’acaba l’oxigen o apareix un entrebanc seriós, aquesta petita diferencia pot marcar el límit entre sobreviure o morir.  

 

Ha quedat clar que hi ha diferències en el transport d’oxigen de la sang entre les dones i els homes. No només en el transport d’oxigen de la sang; també hi ha diferències en el volum sistòlic cardíac, en el consum cel·lular de l’oxigen, en els mitocondris, etc.  

 


 

Però això no diu qui tolera millor l’altitud, oi? 

 

Doncs no n'estem segurs. Segurament, com sempre passa, les unes ho faran millor d’una manera i els altres els hi convindrà fer-ho d’una altra manera. 

 

En parlarem més endavant.

 


 

Com sempre passa en ciència, haurem d’esperar resultats d’experiments i estudis que aniran venint. Per la propera entrega comentarem els resultats de la metanàlisi publicada l’any 2019 (18 articles, 7669 participants, dels quals 2639 dones) sobre quin dels dos sexes té més o menys Mal Agut de Muntanya.

 

Imatges: una dona i un home pujant i baixant del Huascarán (6768 m). Erem tres, però un servidor era aquell qui sempre fa les fotografies però no hi surt mai. Cordillera Blanca. Perú. 1981.
 
Etiquetes: , , , , , , ,
edit

UTILITAT DE L'ECOGRAFIA TORÀCICA EN EL MAL AGUT DE MUNTANYA

 

ECOGRAFIA PER DIAGNOSTICAR EDEMA INTERSTICIAL DE PULMÓ EN ALTITUD. 

EDEMA INTERSTICIAL DE PULMÓ COM MARCADOR DEL MAL AGUT DE MUNTANYA.


Aquest és un d’aquells estudis que tenen uns resultats que als metges d’expedició veterans ens aporten il·lusió pel futur i una mica de ràbia pel passat.

 

Us poso el resum en lliure. Si algú vol llegir l’article complet el pot trobar a la xarxa. 

 

 

Aquests col·legues estudien un centenar de persones a 1240 i a 3800 metres. Els hi van fer tres ecografies pulmonars en diferents moments i els hi van avaluar els símptomes de  Mal Agut de Muntanya (MAM) segons l’escala Lake Louise Questionnaire. Troben que els subjectes que tenen més edema pulmonar son els qui tenen pitjor índex de MAM. La conclusió és que una ecografia pulmonar pot facilitar el diagnòstic de MAM.

 

Comentaris:

 

En primer lloc s’ha de dir que en general, el MAM no ofereix gaires dubtes diagnòstics per qui coneix la malaltia. Però, i si no la coneix? Cap metge, mai de la vida, diagnostica una malaltia que no coneix. I tal com va l’escassa professionalització de la Medicina de Muntanya... millor tenir una eina diagnòstica eficaç. 

 

En segon lloc, sana enveja. Fa trenta anys s’havia de diagnosticar el MAM a vista i l’Edema Pulmonar d’Altitud per dispnea, taquicàrdia, cianosi i auscultació amb crepitants típica. No era fins que s’arribava un hospital, sovint dies més tard, que hi havia confirmació radiològica. Aixó si es podia arribar a un hospital, que no sempre es podia. En canvi, actualment hi ha petits i lleugers aparells d’ecografia que es poden carregar amb la llum del sol. En el meu record, no vam disposar d’un petit aparell d’electrocardiografia en un campament base fins 1988 (Expedició K-2). L’aparell va anar molt bé mentre hi va haver piles suficients. Després es van haver de prioritzar els frontals i les ràdios i l’aparell d’electrocardiografia va quedar arraconat. Parlem dels pulsioxímetres en expedició? No en vam tenir fins 1990 (Expedició Cho Oyu). Per tant, un punt d’ il·lusió pels avanços tècnics.

 

En tercer lloc, l’ecografia és una exploració que depèn de l’expertesa de qui la fa. Només un expert en radiologia la sap fer i interpretar. Aixó limita molt la seva utilitat a muntanya. A la pràctica, això només tindrà utilitat als hospitals de La Paz, Lhasa, el Cuzco, etc, situats a altituds superiors a 3500 metres que disposin de radiòleg expert. O per aquelles expedicions que puguin incorporar un radiòleg entre els seus membres.  

 

Una de calç i una de sorra. Tenir una eina diagnòstica és la palada de calç. Que actualment pocs metges puguin diagnosticar MAM (o altres malalties d’altitud) sense aparells és la palada de sorra. Equilibri entre decepció i esperança.

 

 

Imatge. Radiografia pulmonar típica d’Edema Pulmonar d’Altitud (EPA).

 

 

Imatge. Curiosa radiografia d’un cas d’Edema Pulmonar d’Altitud en una UCI. Es poden veure els electrodes de monitorització, el tub endotraqueal i el catèter de Swan-Ganz que va demostrar que hi havia hipertensió arterial pulmonar però no insuficiència cardíaca esquerra. Un pas més per entendre la fisiopatologia del EPA.


Etiquetes: , , ,
edit

DIFERÈNCIES ÈTNIQUES EN ALTITUD


 
Poso l'abstract  per qui vulgui trobar i llegir l'article complet. 
 
Article interessant per dos motius.
 

En primer lloc perquè l’estudi està en aquella línia de la medicina clínica clàssica que no necessita grans mitjans per avançar. No li calen laboratoris sofisticats capaços de mesurar els Hypoxia Inducible Factors, els que el nostre col·lega Dr. Toni Veres anomena amb el precís terme d’hipoxitines. Només cal tenir enginy, capacitat d’observació, organització i un mínim de tecnologia.

 

En segon lloc perquè mostra que l’aclimatació dels alpinistes que pugen muntanyes i l’adaptació dels xerpes segueixen el mateix patró fisiològic. Uns i altres augmenten el cabal cardíac, la ventilació pulmonar, etc. El que passa és que els uns són més eficaços que els altres. La diferència està en milers d’anys de selecció dels individus més capaços en altitud. 

 

L’estudi pren mesures a 10 subjectes indis i a 20 kirguisos, tots provinents de zones d’altitud inferior a 2500 metres i no aclimatats prèviament. Els situen a 4111 metres i estudien les funcions cardíaca i respiratòria. Una crítica: no especifica l’altitud a la que vivien els indis ni els kirguisos; sospitem que no era la mateixa. L’altitud mitjana del gegant de la Índia és clarament inferior a la del muntanyós Kirguizistan. 

 

Troben que, en altitud, tots ells augmenten el cabal cardíac, augmenten la pressió arterial pulmonar, augmenten la ventilació respiratòria i disminueixen la saturació d’oxigen de l’hemoglobina. O sigui, com tothom; com era d’esperar.

 

Però hi ha diferències. Els indis augmenten molt més el cabal cardíac, la pressió arterial pulmonar i la ventilació respiratòria i baixen més la saturació d’oxigen de l’hemoglobina que els kirguisos, que s’ho prenen amb mes facilitat sense tants canvis. 

 

Els autors ho atribueixen a les característiques ètniques. Els indis, procedeixen de la plana hindostànica i els kirguisos dels altiplans centreasiàtics, que son a major altitud. 

 

De manera que es confirma, una vegada més, que la resposta fisiològica dels humans a l’altitud segueix sempre el mateix patró, però com que la selecció natural ha funcionat durant mil·lennis, uns grups humans son més aptes que altres en altitud.



Etiquetes: ,
edit

OH, NEPAL, COM ETS!

Film del trekking al Khala Pattar, de Jaume Codina Roig. 1987.

Cada vegada que veiem aquest film de 1987, a alguns s’ens fa un nus a la gola. Ja us explicaré perquè un altre dia. Hi ha dos moments al film en que els trekkers es creuen, o esmenten, la desgraciada Expedició Mataró Massana al Lhotse Shar d’aquell any.

Avui només escriuré sobre la nostàlgia dels qui vam conèixer aquell Nepal dels anys setanta del segle passat. 

Quan a l’aeroport de Kathmandu encara no hi arribava la carretera asfaltada. 

Quan fora de Kathmandu i de Pokhara no hi havia electricitat. 

Quan es necessitaven més de 14 hores per recórrer els 141 kilòmetres de la única carretera asfaltada del Nepal, entre Kathmandu i Pokhara. Aturada per esmorzar o per dinar a la vora del riu Trisuli. Aturats per deixar passar una vaca pensarosa. O per deixar pujar i baixar al personal carregat de gallines o verdures fins al proper poble amb mercat. Autobusos amb bancs de fusta com els d’una església, on a cada tres llocs s’hi posaven quatre o cinc persones.

Quan fora de la capital només es podia menjar dhal-bhat-tarkari

Aquell Nepal que s’havia de recórrer a peu i que vam estimar tant.

Recordeu a en Jaume Codina Roig? 

Va ser el presentador del Telediari que TV2 feia en català des de Sant Cugat durant molts anys. També un dels periodistes del programa Giravolt i el director del programa de viatges Alatul de TV1. Ja fa molts anys.  

Amb ell vam fer els nostre primer trekking al Nepal. Érem cinc: Anna Fàbregas, Núria Miró, Pere Rodés, Jaume Codina i un servidor de vostès. Va ser l’any 1979.

Haig de dir dos coses, que els viatgers actuals valoraran:

• Vaig pujar el meu primer sis-mil. Pisang Tse de 6111 metres. Potser primera ascensió catalana, si ningú em contradiu.

• En tot el trekking de l’Annapurna, vint-i-dos dies caminant, només vam trobar un altre grup de trekking. Uns francesos.  

El cas és que en Jaume Codina va tornar al Nepal l’any 1987 i va fer aquest film.

El Nepal havia canviat força en deu anys, però les imatges, tant les de la ciutat com les dels pobles de les muntanyes, encara mostren aquell Nepal que ja va costant trobar. 

Gaudiu-lo, si voleu, i imagineu com era...



 

Etiquetes: , ,
edit

INSOLIDARITAT A MUNTANYA. Abandonant als companys malalts.

 

PEREGRINACIÓ AL MONT KAILAS.

 

Que ens està passant?

 

PART I. El nostre objectiu és més important que auxiliar a qui està en perill?

 

A l’entrada del dia 13 de febrer de 2021 relatava un fet que em porta records incòmodes. 

 

Una expedició, composta per europeus i pakistanesos (Karakorum, Pakistan, 1980) va deixar sol i abandonat a la muntanya, lluny de tot i de tothom, a un portador amb una pulmonia. Vaig dubtar entre si el meu deure de metge era a) Cuidar-lo i portar-lo fins al poble, deixant als meus companys d’expedició o b) Deixar-lo allà en les millors condicions possibles i continuar amb els meus deures expedicionaris. Vaig triar una solució intermèdia, però encara ara rumio en si vaig fer el que havia de fer. Potser només vaig fer el que podia fer. El relat és aquí: 

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/02/un-portador-malalt.html

 

Em preguntava, i si en lloc d’un portador desconegut, d’una altra expedició, hagués estat un dels companys? Sembla que els humans som més solidaris i empàtics amb els de la nostra tribu que amb els forasters desconeguts. 

 

O potser no sempre. Potser depèn. Potser depèn de l’equilibri entre els interessos i la humanitat de cadascú... el difícil equilibri entre l’egoisme i la generositat. Entre l’individualisme i la solidaritat. 

 

Coneixeu la sentència del conegut viatger i explorador A. Nem de Canto que diu?

 

“Quan et balanceges penjant d’una corda de 40 metres, tranquil·litza molt saber que l’home que està a l’altre cap de la corda és un bon amic”. 

 

No es pot explicar millor. Desenvolupem el tema:

 


 
 

Qui es proposi un objectiu que tingui risc estarà més segur si els camarades son confiables. Si les coses poden anar mal dades, es millor jugar entre els que tenen les mateixes normes i valors. Sempre és més segur jugar-se-la entre amics en qui es pugui confiar. Aquells de qui saps que no fugiran a la primera complicació.  

 

Coincidir amb algú durant deu minuts es una cosa i caminar per terra inhòspita durant setmanes és una altre cosa. És fàcil prendre un cafè amb qualsevol que trobem al carrer, però potser no és tan simple embarcar-nos en una aventura amb persones que no sabem com reaccionaran si necessitem ajuda. 

 

Precisament és el que passa sovint quan es contracten per internet viatges publicitats com “expedicions” o “viatges d’aventura”. Les i els membres de l’equip es coneixen a l’aeroport o a l’hotel. Ningú sap de quin peu calça cadascú. Ningú coneix la fiabilitat dels demés. No hi ha connexió d’equip. Tots desembutxaquen uns calers i consideren que l’agència és la responsable de que tot surti bé i solucioni els problemes. La responsabilitat i el compromís personal amb els companys és mínima. 

 


PART II. Situem-nos: som al mont Kailas, Tibet. Octubre de l’any 2007.  

 

El Kailas és una muntanya que té molts noms. Kailasa Parvata en sànscrit, Gang Rimpoche en tibetà (གངས་རིན་པོ་ཆེ), Gang ren bo qi Feng en xinés.  Les coses importants cadascú les veu a la seva manera i cadascú les descriu amb el nom que millor expressa la imatge que té al cap o al cor. En sànscrit, kailasa vol dir “cristall” i en tibetà gangs rimpoche, vol dir “preuada joia de la neu”.  

 

La muntanya, amb el cap cobert de neu i gel perpetu, té 6638 metres d’altitud i no s’ha escalat mai. És muntanya sagrada i no està permès intentar-ho. Excepte el gran savi Milarepa, que ho va fer amb mètodes màgics segons la llegenda (Milarepa, 1052-1135, poeta i místic tibetà). Només es pot peregrinar al voltant. 

 


Imatges. Chiu Gompa, que vol dir: "monestir dels ocells", sobre el llac Manasarovar, amb vistes al Kailas. Al poble de sota, hi ha unes fonts termals, amb unes banyeres que reconforten de les pistes polsoses del Tibet. 

 

 




Imatges. Vistes del mont Kailas i del llac Manasarovar.

 

El cim del Kailas és proper i domina el gran llac sagrat de Manasarovar (en hindi) ò Mapham Yutso (en tibetà), un enorme llac de 320 km2 a 4550 metres d’altitud. En aquesta zona neixen els grans rius asiàtics que neixen a l’altiplà tibetà i van a morir a l’oceà Indic. L’Indus, el Sutlej, el Brahmaputra i el Karnali. Tots flueixen, tumultuosos, bé flanquejant l'Himalaia bé travessant-lo per profundes valls que han excavat. Els mitologistes sànscrits pensaven que tots aquests rius naixien del Manasarovar i, per tant, que si seguies muntanya amunt els cursos de l’aigua sempre anaves a parar al mateix llac sagrat i al peu de la muntanya que el domina. Fa mil·lennis que el llac i la muntanya son objecte de peregrinació de budistes i hinduistes com a font de puresa espiritual i residència d’una colla de deus i de budes. També és sagrat pels adeptes al jainisme de la India. I pels de la religió tibetana bön, anterior al budisme. Per acabar-ho d’adobar, nosaltres, els occidentals, amb la nostra voracitat viatgera no tan espiritual, ens hem afegit a la rècua de pelegrins. El que els tibetans en diuen “kora” és el peregrinatge espiritual on s’ajunten el mon, el cos i l’ànima. La kora es fa donant la volta a la muntanya, seguint valls i colls, sense pujar mai cap cim. Hi ha agències que porten turistes entusiastes a fer la kora del Kailas. En resum, que en època propícia, primavera i tardor, una gentada d’una cinquantena de persones passen cada dia pel coll de Drolma La, a 5636 metres d’altitud. Drolma significa una cosa així com alliberament i La vol dir pas o coll. 

 

Imatge. El feréstec mont Kailas vist des del nord, creuant el Drolma La en un dia gris i gèlid. 

 

Imatge. Tangka tibetà mostrant el llac Manasarovar, el Kailas i el monestir de Chiu Gompa.

 

Em preguntava un amic: i perquè expliques això sobre el Kailas i el Manasarovar?

 

No ho explico per augmentar l’interès espiritual del personal ni per estímul turístic i viatger de ningú. Tampoc per potenciar l’economia local. I encara menys per fer una apologia de llocs visitats.

 

Ho escric per situar, on va passar, com va ser i perquè penso que passa massa sovint el fet que relataré. I per posar negre sobre blanc que, allà on els humans hi posem un interès, religiós, econòmic, esportiu o el que sigui, podem donar el millor de nosaltres. Però, segons com, també som capaços de baixeses vergonyoses al darrera d’aquell objectiu. 

 

La tardor de l’any 2007 vam decidir peregrinar la kora del Kailas. En Kami Sherpa, vell amic, també s’hi va apuntar. Vam entrar al Tibet per terra des del Nepal. Dies després, fèiem nit al poble de Darchen, a 4675 metres d’altitud, ja mig aclimatats. L’endemà, ben d’horeta, començàvem a caminar. Venia amb nosaltres el guia tibetà del viatge, que també volia fer la peregrinació. Magnífic viatge a peu de tres dies pel fons d’aquelles valls àrides, pelades i fredes, sense altre vida visible que algun monestir escadusser penjat a les roques. Nits en tenda de campanya. La primera nit prop de Dira Puk Gompa. Memorable sortida de sol darrera del Kailas. Després l’ascensió al Drolma La i la visió de la cara nord de la muntanya. 

 



Acampem la darrera nit prop de Zutul Puk Gompa. Cansats i contents, ens disposàvem a sopar i dormir, que l’endemà s’acabava la caminada.


PART III. Un home inconscient sobre les pedres.

 

Prop del nostre campament va acampar un grup nombrós. L’organitzador, un austríac, quatre treballadors nepalesos i una colla de més d’una vintena de pelegrins alemanys i indis.

 

Un nepalès va venir al nostre humil campament de tres tendes.

 

“Our leader is sick. May any of you help us?”

 

Vaig entrar a una tenda gran on hi havia una vintena de persones entaulades i uns nepalesos servint el sopar. 

 

Em van assenyalar una figura estirada al terra, sobre les pedres, sense cap protecció, sac ni manta.

 

Era un home blanc, brut, cagat i pixat encara amb la roba mullada. Mans i peus inflats. Mirada perduda, però amb un fons implorant al fons. No parlava ni es podia posar dret. Entenia i contestava amb moviments del cap algunes preguntes simples.

 

El diagnòstic d’edema cerebral d’altitud estava clar. El tractament que s’havia de fer també.

 

Com que els indis em miraven com a un marcià i només dos de les alemanyes em miraven a veure que deia, em vaig dirigir a elles i al que semblava el cap dels nepalesos.

 

Per si algú s’hi troba, escriuré l’esquema del tractament:

 

Primer. Protegir al malalt, que una persona amb edema cerebral d’altitud no es pot valdre ni pot sobreviure per si sola: arrecerar-lo, roba seca, matalàs o aïllant del terra, sac de dormir calent.

 

Segon. Hidratar-lo. Una persona amb edema cerebral no té set, i si en tingués, no podria demanar ni anar a buscar aigua. Com que el xicot podia empassar no em vaig plantejar donar res per via endovenosa. Fer preparar té, cafè, sopa, etc. Almenys un parell de litres fins l’endemà. Els aliments no son tan importants d’entrada.

 

Tercer. Medicaments. Afortunadament disposava de dexametasona. Els vaig donar tractament via oral per 4 dies, pensant en els dies necessaris per arribar a Kathmandu urgentment.

 

Quart, i més important, perdre altitud. Abans de la primera llum, desmuntar el campament, i ajudar a baixar al malalt fins a la carretera. Pensava jo que, entre 24 ó 26 persones que eren, no seria gaire difícil. Innocent de mi, com es va veure.

 

 

Confesso que, ben aclimatat i cansat, no vaig dormir gaire bé. Alguna cosa no racional em neguitejava.

 

L’endemà, sense preses, esmorzem i visitem el monestir Zutul Puk Gompa. Dia esplèndid i sol tibetà dels cinc mil metres. Avall que fa baixada.

 

Poc més enllà albirem de lluny una figura ajaguda sobre les roques. Quan ens acostem veiem que és el mateix home que havia visitat el dia abans, amb els mateixos calçotets llargs cagats i pixats.

 

Està caigut sobre les pedres, no es pot posar dret ni caminar sol, però la seva mirada és més viva. Està pelat de fred, a 5000 metres amb calçotets llargs, ara ja ben secs, i samarreta tèrmica. Sembla més conscient de l’entorn però no coordina els moviments. 

 

L’asseiem al sol i beu amb ganes de la cantimplora amb té calent ben ensucrat. Ens sembla que agraeix la manta tèrmica. Al darrera d’una roca hi ha un nepalès, treballador de l’agència, també tremolant. El més petit de tots. No fa més 1,55 metres i l’han deixat sol per baixar al malalt que és un home de 1,82 metres. Quan el malalt li ha caigut a terra i veient que venia gent, s’ha amagat per por que l’acusessin d’alguna cosa. També tremola, però no de fred. Ell tremola de por i de soledat. 

 

A veure, abriguem i hidratem aquest home. El nepalès només té les mans buides. No li han deixat aigua, ni roba ni menjar. Pregunto pels medicaments que els vaig donar ahir. El pobre no en sap res. Per sort, en altitud sempre porto dexametasona per si un “no fos cas”. Li posem roba nostra i li donem el poc menjar que portem.

 

Nosaltres som  vuit. Quatre homes grans, un tibetà que camina amb nosaltres i que s’apunta al que faci falta, el nepalès petitet i dos dones de la mateixa mida del nepalès, però resoltes i resolutives. 

 

 
Imatge. Caminant avall amb el malalt.

 

Avall, hem de baixar-lo abans que sigui de nit. 

 

Mentre anem baixant rumio. 

 

Primer, aquesta colla no han entès res, o no em vaig explicar prou bé, de la gravetat de la situació. Ignorants del que pot passar a muntanya, no s’han pres la molèstia d’informar-se abans de pujar a 5600 metres. Un malalt amb edema cerebral d’altitud ni és conscient de la malaltia ni és capaç de sobreviure sol. Depèn dels demés per tot. 

 

Segon. No només és que no tinguin coneixements de medicina ni d’altitud. Qualsevol muntanyenc sap que el paravent, la cantimplora  i una mica de menjar, s’ha de portar a sobre. I en aquest cas no van fer res d’això, deixant-lo desvalgut, fred i assedegat.

 

Tercer. Ja es veu que no es senten en absolut, no ja responsables, sinó ni tan sols solidaris amb una persona desvalguda, sigui o no un company.

 

Quart. Pensament que plana per sobre de tots els altres i que poso quart per pedagogia, però que va ser el primer. Deixar enrere qualsevol persona malalta i indefensa és de miserables. 

   

L’anem baixant. Els més grans l’aguantem dret, els seus braços sobre l’espatlla, un a cada banda. Ens anem alternant. Com que ell no és capaç de fer passes sol, anem fent-lo avançar amb cops de peu al taló de la seva bota. Així avancem poc a poc. Marxa lenta. Poc a poc. Anar bevent. Per sort, el sol escalfa.

 

Avançat el dia arribem a Darchen. Algunes tibetanes que caminaven de baixada ens han ofert fruites assecades i galetes pel malalt. Agraïts, que ja no tenim res per menjar ni beure. 

 

Imatge. Arribant a Darchen.

 

Escena en arribar a la carretera de Darchen. El nostre xòfer que ens espera amb el 4x4 i que ens acull eufòric. Ja estava preocupat pel retard. Més enllà un camió, de mides i color militar, i dos minibusos. Al voltant dels minibusos els turistes, esperant amb cara d’avorrits mentre els treballadors nepalesos els hi servien té amb llimona i galetes.

 

Una de les noies alemanyes s’acosta somrient a preguntar-nos com està el pacient. Es veu, em van dir després, que no vaig ser gaire amable amb ella. Que voleu que us digui? Lamento molt ser descortès amb ningú, però jo pensava, i penso encara, que ells eren els responsables de cuidar-lo i de baixar-lo i que caminar de dret cap al poble deixant enrere al company indefens és un acte vergonyós. És clar que, ells no devien pensar ni sentir igual. Segurament consideraven que ells no hi tenien cap responsabilitat.

 

El cap dels nepalesos em va preguntar que havia de fer amb els medicaments. Encara tenia tots els comprimits. Com que jo ja anava ben encès, no vaig contestar on se'ls podia posar, i li vaig fer organitzar el transport immediat a un hospital de Kathmandu.  Es veu que era difícil, perquè els turistes volien continuar el seu viatge pel Tibet. Vaig parlar amb el director de l’agència a Kathmandu i al final van decidir baixar-lo amb un taxi de Darchen. Carretera i manta ben de pressa, assistit per un dels nepalesos.

 

Aquella nit, els companys reien i em van dir que no em calia el telèfon per parlar amb Kathmandu. Per com cridaves -em van dir- segur que et sentien directament. 

 

Fi del problema, almenys per nosaltres. 

 

Com que sabíem el nom del malalt i el de l’agència, ja més tranquil, dos vegades vaig provar d’interessar-me per com havia anat tot. Cap resposta.  

 

 
Imatge. El grup amb el que ja era el nostre company a Darchen. Recolzat al vehicle que l’havia de portar a Kathmandu i amb la cara coberta per motius obvis de privacitat. 

 

Un altre dia podem parlar d’aquella vegada que un equip d’alpinistes nord-americans ens van ajudar a baixar a un muntanyenc solitari belga que no coneixíem de res. També amb edema cerebral d’altitud (Huascaran 1981). 

 

O aquell altre, pobre d’esperit, que per tot equipatge per pujar al Khala Pattar portava una bossa amb una muda i una altre amb tabac de casa. Tips d’ell, els companys el van abandonar a Lobuche per poder pujar al seu cim (Solu Khumbu 1990). 

 

Que jutgi qui en sàpiga, que jo no goso. Però sembla clar el que hem dit abans. Hi ha persones capaces del millor, però també n’hi ha que no fan ni un pas pels demés.


Etiquetes: , , , ,
edit

Cinema de Muntanya. LES ETOILES DE MIDI


 

Un film de 1956.

 

Potser un dels films de muntanya més guardonats. Gran Premi del cinema francès 1959.

 

Un desplegament de tècnica cinematogràfica i d'escalada. Interessant per veure les tècniques d'escalada, de descens i del material de fa 65 anys, tan diferents dels actuals. 

 

Pels estàndards actuals, el ritme és pausat.

 

Amb les llegendes de l'alpinisme Lionel Terray i Michel Vaucher fent d'actors.

 

Amb el relat del soldat i alpinista alemany fet presoner durant la segona guerra mundial per una patrulla francesa que, després d'ajudar-los en l'ascensió s'escapa llençant-se per una canal. Els francesos no van tirar, potser pensant que es mataria amb la caiguda. Però l'alemany sobreviu i s'allunya per la glacera. D'aquí la dita que justifica la companyonia entre muntanyencs: "Si la muntanya, no ha volgut, qui som nosaltres per disparar-li?" 

 

Que la gaudiu.

 

 



Etiquetes: ,
edit

QOMOLANGMA. Assalt a l'Everest.

 

Avui penjo aquí un llibre sencer.

 

Aquest llibre el vaig escriure l'any 1986 i es va publicar l'any 1987. Com que els drets d'autor son meus i l'editorial jo no existeix el puc publicar on i com vulgui.

 

Afegiré que, una vegada publicat, aquest llibret va guanyar el Premi Serra d'Or de literatura infantil l'any 1987. Una medalla. 

 

Les fotografies, molt millorables degut a les limitacions del fotògraf, són meves. El text també. Els dibuixos, molt millors a mida gran que a la impressió en miniatura, els va fer la meva germana Isabel.

 

I perquè vaig escriure aquest llibre?

 

L'any 1985, en tornar de l'Everest, els expedicionaris vam viure un sense-viure de conferències, viatges, visites i demés obligacions de difusió. Una creu que durant uns mesos em va fer odiar l'Everest, el pobre, que no en tenia la culpa.

 

El cas es que em vaig adonar que els meus nebots, i els nens en general, feien unes preguntes diferents de les dels adults. Sense escriure, però si explicar, com es pixa a set-mil metres, vaig anar descrivint l'Expedició Caixa de Barcelona a l'Everest de 1985 segons les preguntes rebudes. D'aquí va sortir el llibre.

 

A dia d'avui, només he trobat un exemplar del llibre a la venda per Internet, al gens moderat preu de subhasta de 350€. 

 

M'estimo més que el llibre corri lliure; potser algú el vulgui passar als seus nanos. 

 

Orientació. Les bibliotecàries expertes posen el llibre a l'apartat de nens entre 8 i 12 anys.   

 

A veure si us agrada. Si voleu, el podeu descarregar en PDF: Qomolangma, Assalt a l'Everest

 






























































Etiquetes: , , , , , ,
edit

Arxiu d'escrits

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat