Translate

MUNTANYA ENDINS

 

Avui us porto aquest llibre. És curt i es llegeix fàcil. Impremta de Montserrat; any 1972.

 

En Manuel Todó, de qui totes les referències que tinc són aquestes, va néixer a Barcelona l’any 1936, però vivia a Monistrol de Montserrat des de l’any 1940. Escalador montserratí amb experiències pirenaiques i alpines, membre de la secció de Monistrol del Club Muntanyenc Barcelonès, treballava al cremallera que pujava al monestir. Va ser qui va fer cordada amb en Walter Bonatti en una memorable escalada montserratina. En acabar, diu la llegenda que el bo d’en Walter va dir allò de: “Escaladors catalans, escaladors bojos”.

 

Els capítols 5è i 6è son uns relats muntanyencs clàssics i èpics situats al Pirineu escrits amb un estil simple i fàcil que enganxa. Són històries que el jove muntanyenc que jo era en aquell temps havia sentit relatar.

 

Altres capítols s’enfilen més per la banda de la seva recerca de la seva perfecció i acostament al seu Déu, tot i que deixa clar, que aquesta recerca i aquest Déu tenen poc o res a veure amb els capellans.

 

Us transcric un paràgraf, escrit per un cristià catòlic que un lama tibetà, de filosofia budista ben arrelada, estic segur que signaria ben content. 

 

Això del bé i del mal, del pecat i de la gràcia dels catòlics, del halal i del haram dels musulmans, no té gaire sentit per un xerpa budista. Per ells tot són equilibris i s’ha de buscar l’equilibri adequat a cada moment i situació. Ni bé ni mal, ni blanc ni negre, recerca del gris que toca.

 

Això va escriure en Manuel Todó:

 

“Tots sabem que la bombeta elèctrica fa llum a base d’un pol positiu i un de negatiu; més senzill encara, perquè neixi un nou ésser fan falta un home i una dona; per respirar i viure és necessari hidrogen i oxigen; podem apreciar la lletgesa perquè hi ha una bellesa, i viceversa. Jo m’imagino que si Déu ens hagués creat bons, bells i purs a tots, la bondat, la bellesa o bé la puresa no tindrien cap valor, millor dir, no existirien per falta de contrast.

En el món tot és fruit d’equilibri, en la balança de l’univers tot camina equilibrat per dues forces. Jo haig de fugir del mal, encara que tinc també necessitat de conèixer-lo a fi que el bé sigui un autèntic bé”.

 

Debatent amb un lama tibetà, professor expert sobre el tema, em va dir per acabar la conversa:

 

- No cal que creguis en cap dogma, divinitat o miracle. Tu creus que tens un camí de perfecció? El busques? Sí? Aleshores tu ets budista. 


Etiquetes: ,
edit

DOLOR ALS PEUS TORNANT D’EXPEDICIÓ

 

Resposta a un alpinista veterà. 

 

Relato el cas.

 

Un muntanyenc, després d’unes setmanes a més sis mil metres, havent arribat fins a vuit mil metres, torna al campament base situat a uns 5200 metres d’altitud. La primera nit nota dolor a les plantes i dits dels dos peus. El dolor és intens, amb punxades que es van repetint, empitjora amb els peus calents i millora amb els peus freds. Els peus tenen aspecte normal: no hi ha congelacions, ni inflor, ni canvis en el color ni cap lesió a la pell. Les medicacions pel dolor fan molt poc, o cap, efecte. El millor tractament pel dolor va ser mantenir els peus freds i dormir amb els peus fora del sac. Consultat un metge europeu que passava per allà li va dir que es tractava d’alguna mena de paniculitis i que potser milloraria amb el temps. Va ser cert, en algunes setmanes, ja al seu poble, el dolor va anar minvant i per fi va poder ficar els peus a dins del llit. 

 

Imatge. El cas de 2002. Les marques blaves indiquen la zona amb insensibilitat al fred. Les marques vermelles la zona d’insensibilitat a la calor. Es corresponien amb la zona de dolor.

 

Estic d’acord amb el pronòstic que va fer el col·lega; no augmentar l’angoixa, donar analgèsics i tranquil·litzar assegurant que tot acabaria bé. Però no combrego amb el tractament; a més a més dels analgèsics jo hauria donat vitamines del grup B i gabapentina. 

 

Tampoc estic d’acord amb el diagnòstic de paniculitis. Crec que es tracta d’una neuràlgia per Neuritis de Fibra Petita. En termes anglosaxons s’anomena ABC syndrome (Angry Backfiring C-nociceptor). És un trastorn relativament freqüent en diabètics, alcoholisme o deficiències alimentàries o vitamíniques. També s’ha descrit en expedicionaris a l'Himalaia i es diu, però no està clar, que el fred, la manca d’oxigen i les deficiències de la nutrició en altitud hi influeixen. 

 

En un estudi fet amb 19 expedicions catalanes prèvies a 2002, es van trobar 8 casos entre 165 expedicionaris en tornar d’altituds superiors 7000 metres. El 4,8% dels expedicionaris com es pot veure detallat a la taula adjunta.

 


 

A l’entrada de dilluns 6 de febrer de 2017 d’aquest bloc fèiem difusió de l’article Neuropathic pain and dysesthesia of the feet after Himalayan expeditions publicat al High Altitude Medicine and Biology, del qual el nostre grup de metges de muntanya erem els autors amb l’ajut de les neuròlogues de l’Hospital Universitari de Bellvitge. 

 

El link: https://www.maldemuntanya.cat/2017/02/dolor-neuritic-en-expedicions.html

 

Per si algú està interessat en el tema i altres articles relacionats aquí teniu la referencia: 

 

Antoni Ricart de Mesones, Janina Turón Sans, Mercedes Misiego, Hisao Onaga Pueyo, Rosa Real Soriano, and Javier Botella de Maglia. Neuropathic pain and dysesthesia of feet after Himalayan expeditions. High Altitude Medicine & Biology. 2002 Winter;3(4):395-9.  doi: 10.1089/15270290260512873.

 

A més a més, al 5th  World Congress on Mountain Medicine and High Altitude Physiology, Barcelona 2002, vam publicar aquest cartell científic:

 




Etiquetes: , , , , , , , , ,
edit

AVENTURES A L'HIMÀLAIA. ELS GRANS DE L'ALPINISME.


HACIA EL TRONO DE LOS DIOSES

 

Herbert Tichy. Viena 1912 – 1987.

Un dels grans de la història de l’alpinisme. Geòleg de formació, viatger, alpinista, escriptor i periodista.

     

El 19 d'octubre de l’any 1954, amb Pasang Dawa Lama i Joseph Sepp Jöchler, aconsegueix la primera ascensió mundial, al cim Cho Oyu de 8188 metres d’altitud. Una expedició lleugera, tres homes sols, que va posar en evidència les multitudinàries expedicions que s’estilaven aleshores. Sense oxígen, per cert. 

 

 El llibre que us recomano avui, relata les aventures i les desventures d’un viatge per l’Àsia de l’any 1934 amb un intent d’ascensió al Gurla Mandatha. Pels qui agradi la literatura de viatges i descobertes. Aventura pura. 

El llibre, no el vaig poder deixar ni per descansar una estona els meus vells ulls cansats. Vaig xalar de les descripcions dels llocs per on passava. Potser perquè l'any 1977 (44 anys més tard!) nosaltres també viatjàvem per l'Afganistan amb unes furgonetes atrotinades. Encara pot apassionar més el paisatge humà amb qui interactua. Els personatges amb qui conviu, col·labora o confronta son memorables. Però sobretot, del subtil sentit de l’humor amb que salpebra totes les aventures. 

 Anar i tornar a l’Índia des de Viena en una vella moto Puch té el seu punt romàntic. Llunyania apart, heu de tenir present que en aquell temps era viatjar a l’imperi britànic d’orient, passant per les terres ignotes que hi havia al mig.

 Una semblança per conèixer el personatge. Amb 20 anys, tip i cuit de l’avorrida vida universitària a Viena se'n va anar a la Índia en moto (1932). 

Dos anys després, amb l’indiscutible argument de recollir dades per la seva tesi doctoral, hi va tornar. Aquesta vegada, però, va viatjar per Birmània, va entrar al Tibet disfressat de pelegrí hindú, va intentar la primera ascensió al Gurla Mandata (7694 metres) havent-se de retirar a 7200 metres, va fer la kora, la peregrinació mística i religiosa al voltant del Kailash. Va voltar per Afganistan fins que va tornar a Europa cavalcant la seva moto.

Aquest llibre va ser publicat a Barcelona per l’Editorial Labor l’any 1955. Encara es pot trobar de segona mà. Afortunadament l’editorial Altaïr l’ha reeditat.

 Per cert, sabíeu que Gurla Mandatha vol dir una cosa així com: “Munt de pedres negres on creixen les herbes aromàtiques”  

  Imatge. El Gurla Mandatha (7694 m).  

 

 Imatge. Pedres d’oració i crani de iak gravat a la Kora del Kailash. Fotografia Antoni Ricart 2007.  

 

 Imatge. Representació del Kailash en una tangka, tapís religiós tibetà. 

 

 Imatge. El mont Kailash, vist des de l’est. 

 

 Imatge. El Kailash, al fons del paisatge, vist des de Xiu Gompa, el temple dels ocells, a la riba del llac Manasarovar. Fotografia Antoni Ricart 2007. 

 

 Imatge. L’Himalaia, el Cho Oyu, vist des de l’altipla del Tibet.  Fotografia Antoni Ricart 2007. 

 

 Imatge. Cara nord-est  del Kailash vist des del Drolma Lha. Fotografia Antoni Ricart 2007. 

                                        

 Imatge. Començant la marxa de la Kora del Kailash des del poble de Darchen. Fotografia Antoni Ricart 2007.

 

Etiquetes: , , , , ,
edit

ELS MALS DE MUNTANYA.

 

NOMÉS N’HI HA UN O ÉS UN MONSTRE AMB MOLTES CARES?

 

Avís per metges residents i altres professionals interessats en la medicina de l‘altitud. 

 

Els doctors Eduardo Garrido Marín i Javier Botella de Maglia, metges de muntanya veterans, junt amb el col·lega peruà Óscar Castillo han publicat a la Revista Clínica Española una revisió de les malalties atribuïdes a l’altitud, agudes, subagudes i cròniques.

 

Posem una captura de pantalla de l’encapçalament amb el que serà fàcil pels professionals trobar l’article complet. 

 

 

De tant en tant trobem escrits, àudios o vídeos als mitjans de comunicació habituals que esmenten el Mal de Muntanya. Com si només n’hi hagués un. 

 

Malalties relacionades amb l’altitud n’hi ha diverses depenent de les persones, de l’altitud, de l’edat, de la velocitat d’ascensió, de la durada de l’estada i una pila d’altres factors.

 

No és igual pujar en avió a Lhasa (3600 metres) i tenir un Mal Agut de Muntanya o un Edema Pulmonar d’Altitud, que un soldat destinat a les posicions frontereres del Kashmir o del Tibet (5200 metres) es posi malalt per Mal Subagut d’Altitud. O moltes altres formes diferents d’emmalaltir per l’altitud.

 

Vistes algunes de les ximpleries i simplificacions publicades sobre els mals de muntanya ja feia falta una posada al dia i una revisió dels coneixements sobre aquest tema. Tot plegat escrit a nivell de difusió entre tots els professionals interessats. 

 

Afegeixo algunes de les respostes d’aquest bloc a publicacions que vaig considerar inexactes:

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-que-no-van-tornar-de-lhimalaia/

 

https://www.maldemuntanya.cat/2018/03/trastorns-propis-de-lalpinisme.html

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/aclimatacio-al-pirineu.html

 

 

Imatge. Un cas d’Edema Cerebral d’Altitud. Noteu la cara inflada i inexpressiva. 

 

 

Imatge. El Dr. Antón Rañé Tarragó provant una vàlvula expiratòria (PEEP. Positive End Expiratory Pressure) que s’havia utilitzat per tractar l’Edema Pulmonar d’Altitud.

 


Etiquetes: , , , , ,
edit

DEBAT: EXPEDICIONS LLIURES O EXPEDICIONS COMERCIALS?


 Una nit, als anys setanta del segle passat, en Kurt Diemberger ens va preguntar a l’audiència: 

 - Ja sabeu que com més lleugera és una expedició, més carregat has d’anar?

Un servidor, aleshores jove metge alpinista, m’ho vaig apuntar al fons d’unes neurones que tenia desocupades. Temps després vaig comprovar quin tros de raó que tenia aquell veterà. Les expedicions lleugeres son molt dures.

Una escena freqüent avui dia és com aquesta:

Alegria quan salta la noticia. El conegut muntanyenc de Pujavall dels Trons ha fet el cim de vuit-mil metres en estil alpí! Sense oxigen i batent el rècord de velocitat!

Quin fenomen!

Col·legues i companys, no us poseu medalles que no us toquen. Si us ho mireu bé, ni  l’ascensió ha estat en estil alpí, ni era una expedició lleugera ni l’alpinista ha pujat fent-se ell sol la feina. 

Però, que és una expedició lleugera i quina expedició és pesada? Parlem-ne i que cadascú pensi i contesti el que li sembli.

POLÈMICA: EXPEDICIÓ PESADA O EXPEDICIÓ LLEUGERA?

Voleu dir que un alpinista que s’apunta a una expedició internacional a un vuit-mil se'l pot catalogar d’expedició lleugera que ha pujat en estil alpí? 

Deixem-ho clar; només és expedició lleugera si hi va ell sol i s’ho fa tot solet sense ajuda de ningú. El mateix passa si és una cordada de dos o de tres.

CONTRACTAR UNA EXPEDICIÓ COMERCIAL O ORGANITZAR UNA EXPEDICIÓ AMB UNS AMICS?

Doncs depèn. 

Que preferiu: viure una Aventura ben sols a la muntanya o que us hi portin uns professionals? La Gestió de l’Empresa. 

Aventura: no li cal gaire definició. Tots sabem les profundes alegries i els riscos que té. O es vol viure, o no es vol viure. O t’atrau o et fa basarda. Cadascú tria.

Gestió: gestió de que? Gestió de la logística de l’expedició. Gestió del trajecte amb el camí marcat per cordes fixes i escales si fa falta. Gestió amb tendes, sacs de dormir i servei de menjar als campaments. Servei mèdic i rescats pagats. Guies i xerpes que t’acompanyen fins dalt de tot.

Per cert, que podeu veure l’entrada de febrer de 2019 on diverses companyies d’assegurances acusaven a algunes empreses d’expedicions de provocar rescats innecessaris a fi i efecte d’estalviar-se de cuidar a muntanyencs, rics però incompetents, fins al cim:

 https://www.maldemuntanya.cat/2019/02/abusant-de-la-medicina-de-muntanya.html

En general, els permisos per bona part dels cims coneguts dels propers anys estan copats i gestionats per agències que organitzen les expedicions i que cobren pels seus serveis. De manera que l’alpinista esmentat pot arribar al campament base, aclimatar-se i anar guanyant altitud sense haver de carregar un armari-mirall a l’esquena i sense la obligació d’anar muntant i aprovisionant els campaments d’altitud i posant cordes fixes. D’això s’encarrega l’agència. Del menjar a cada campament, també. Així son les expedicions comercials. I aquestes només poden ser expedicions pesades per la quantitat de treballadors que hi ha per atendre als expedicionaris. Una bona colla, que sinó no surten els números. Son expedicions per persones amb la butxaca ben farcida o amb patrocinadors de solvència contrastada.

O sigui, l’Everest convertit en un camp d’esports amb dutxes, tendes restaurant fins 6500 metres i oficina de correus i Wi-Fi al campament base.

I si no us ho creieu, mireu aquí.

www.maldemuntanya.cat/2019/09/les-comparacions-son-sempre-odioses.html

Així doncs l’alpinista de Pujavall dels Trons no ha pujat el Khili-Khili en estil alpí. Hi ha pujat, si, però amb un campament i aprovisionament cada cinc-cents metres, que no ha carregat ell. No és el mateix que estar ben sol a la muntanya i haver de fer-s’ho tot ben solet.

EM PODEU EXPLICAR PERQUÈ TOTHOM VOL ANAR A LES MATEIXES MUNTANYES?

Que s’ha fet de l’esperit d’aventura i exploració? Afortunadament, encara ara, hi ha valents que s’enfronten a parets vertiginoses sense ajuda. Son comptats però existeixen. Molts humans, amb més esperit competitiu i mediàtic que muntanyenc, s’atapeeixen als cims famosos quan encara hi ha muntanyes de més de sis-mil metres on no hi ha pujat mai ningú. Com que no son famoses…

Molta gent atapeïda a les discoteques o als campaments base i pocs esperits lliures cercant noves vies o fent música nova. Deu ser que hi ha moltes ovelles i pocs pastors. 

Uns exemples. 

1.- La piràmide de roca final del Lhotse Shar, ben vertical, encara és verge. Sospito que així continuarà encara molt temps. 

Imatge. Paret sud del Lhotse Shar. Tram final entre 8000 i 8400 metres, amb les caracterìstiques Franges Grogues del massís.

 2.- Al Khirguizstan només hi van 1500 alpinistes cada any. Però tots van al Pic Lenin, de 7143 metres. Tots van als campaments base, gestionats per mitja dotzena d’empreses, entre juliol i agost. Tothom ben atapeït en una sola vall, amb latrines que vessen, diarrees assegurades i servei de restaurant i bar al campament base i al campament base avançat. En canvi, a les valls veïnes, on no hi ha campaments ni agències que t’hi portin, hi ha cims de més 6500 metres on no ha pujat mai ningú i qui hi vagi podria estar ben sol. 

Per confirmar el que dic podeu veure el relat de l’expedició internacional de diabètics al Pic Lenin de 2005 aquí: https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html

CAP A L’HIMALAIA AMB UNA MÀ AL DAVANT I UNA ALTRA AL DARRERA

Les expedicions lleugeres son una altra cosa. És la diferència que hi ha entre el viatger i el turista. Entre el que hi va i el qui l’hi porten. Entre l’alpinista autosuficient i els qui acompanyen. Entre els qui ho han de fer tot i els qui paguen perquè els hi facin. 

Mireu si no els rodolins que van ser parits, entre boires de rom, una nit al campament base en l’expedició de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró a la paret sud del Lhotse Shar de l’any 1984. Cinc persones, sis-cents cinquanta quilos de material, incloent el menjar i un pressupost de riure, procedent de la butxaca de cadascú.

És temps de vaques magres.

El llarg viatge s’ens fa agre,

quan anem curts de butxaca,

com el Prim de Can Barraca.

Pelats com el ruc de Betlem, 

badallem més que masteguem.


Cuentan de una expedición que un día

tan pobres y míseros estaban,

que sólo se sustentaban

de unas hierbas que recogían.

¿Habrá otros, entre sí decían,

más pobres y tristes que nosotros?;

y cuando el rostro volvieron

hallaron la respuesta, viendo

que los del Lhotse Shar iban cogiendo

las hierbas que ellos dejaron.

Quejosos de su fortuna

en este mundo vivían,

y cuando entre sí decían:

¿habrá expedición alguna

de suerte más importuna?

Piadosos nos han respondido.

Pues, volviendo al buen sentido,

quizás las penas mías,

para hacerlas tú alegrías,

las hubieras recogido.


Si sueñas con el Lhotse Shar

un precio habrás de pagar,

frío, hambre, cual burro cargar,

escalar, escalar y escalar,

a veces caer y reposar,

minuto de gloria esperar,

no saber si podrás bajar.


O aquest altre rodolí:

Cuando sueñas con el Himalaya,

No te conformas con ir a la playa.


Evidentment no és res més que una adaptació matussera de “La vida es sueño” del gran Pedro Calderón de la Barca.  

 

Imatge.- Els cinc soferts membres de la Premonsoon Lhotse Shar Expedition de 1984 al campament base. D’esquerra a dreta: Antoni Ricart de Mesones, Antoni Sors Ferrer, Sergio Escalera Fernández, Mercé Macià Armengol i Manu Badiola Otaegui.

Per si us interessa el relat i les fotografies d’aquella expedició:

www.maldemuntanya.cat/2020/03/expedicio-lhotse-shar-1984.html

www.maldemuntanya.cat/2019/10/diaris-de-lexpedicio-mataro-lhotse-shar.html

He esmentat a en Kurt Diemberger, bon amic i bon coneixedor del nostre país. Aquí poso un recordatori dels dos alpinistes amb dos primeres ascensions a cims de 8000 metres.

Imatges. El Nanga Parbat. El Broad Peak vist des del Circ de Concòrdia. Hermann Bhul tornant de la primera ascensió absoluta en solitari.    

 

 

Imatges. El Dhaulagiri. Kurt Diemberger l’any 1986 en tornar del K2. Kurt Diemberger al cim del Broad Peak l'any 1957 amb el Chogolisa, la "Núvia Blanca", al fons. 

Hermann Bhul. Nascut l’any 1924 a Innsbruck, Austria. Primera ascensió absoluta al Nanga Parbat (1953) i al Broad Peak (1957). Caigut i desaparegut al Chogolisa l’any 1957.

Kurt Diemberger. Nascut l’any 1932 a Villach, Austria. Primera ascensió absoluta al Broad Peak (1957) i al Dhaulagiri (1963). 

Dos grans alpinistes austríacs, al meu saber, els únics muntanyencs que han fet primeres ascensions absolutes a dos cims de vuit-mil metres.

 


Etiquetes: , , ,
edit

Film d'en Jaume Codina Roig

 

Oh, Nepal, com ets!

 

Cada vegada que veiem aquest film de 1987, a alguns s’ens fa un nus a la gola. 

 

https://www.maldemuntanya.cat/p/pellicula-oh-nepal-com-ets.html

 

Us ho explico. Hi ha dos moments al film en que s’esmenta la desgràcia de l’Expedició Mataró Massana al Lhotse Shar d’aquell any. El grup que filmava i l’expedició que retornàvem amb més llàgrimes que passes ens vàrem creuar prop de Namche Bazar, la capital dels xerpes.

 

Avui només escriuré sobre la nostàlgia dels qui vam conèixer aquell Nepal dels anys setanta del segle passat. 

 

Quan a l’aeroport de Kathmandu encara no hi arribava la carretera asfaltada i no hi havia taxis. 

 

Quan fora de Kathmandu i de Pokhara no hi havia electricitat. 

 

Quan es necessitaven més de 14 hores per recórrer els 141 kilòmetres de la única carretera asfaltada del Nepal, entre Kathmandu i Pokhara. Aturada per esmorzar o per dinar a la vora del riu Trisuli. El cotxe de línia aturat per deixar passar una vaca pensarosa. O per deixar pujar i baixar al personal carregat de gallines o verdures fins al proper poble amb mercat. Autobusos amb bancs de fusta com els d’una església, on a cada tres llocs s’hi posaven quatre o cinc persones.

 

Quan fora de la capital només es podia menjar dhal-bhat-tarkari el plat nacional nepalès. 

 

Aquell Nepal que s’havia de recórrer a peu i que vam estimar tant.

 

Recordeu a en Jaume Codina Roig? 

 

Va ser el presentador del Telediari que TV1 feia en català des de Sant Cugat durant molts anys. També un dels periodistes del programa Giravolt i el director del programa de viatges Alatul de TV1. Ja fa molts anys.  

 

Amb ell vam fer els nostre primer trekking al Nepal. Érem cinc: Anna Fàbregas, Núria Miró, Pere Rodés, Jaume Codina i un servidor de vostès. Va ser l’any 1979.

 

Haig de dir dos coses, que els viatgers actuals valoraran:

Vaig pujar el meu primer sis-mil. Pisang Tse de 6091 metres. Potser va ser la primera ascensió catalana, si ningú em contradiu.

En tot el trekking al voltant de l’Annapurna, vint-i-quatre dies caminant, només vam trobar un altre grup de trekking. Uns francesos. Impensable avui dia, pandèmia inclosa. 

 

El cas és que en Jaume Codina va tornar al Nepal l’any 1987 i va fer aquest film.

 

El Nepal havia canviat força en vuit anys, però les imatges, tant les de la ciutat com les dels pobles de les muntanyes, encara mostren aquell Nepal que cada vegada costa més trobar. 

 

Gaudiu del film, si voleu, i imagineu com era aquell Nepal...

 

Etiquetes: , , ,
edit

Cim d'Aneto de 1926

 

Us porto un llibre deliciós.

 

El relat d’una ascensió a l’Aneto l’any 1926, començant a Benasc el día 25 de juliol i acabant a Esterri d’Àneu el dia 31 de juliol.

 

Reeditat en edició facsímil per l’editorial El Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú l’any 2006.

 

 
A la pàgina 3 l’autor escriu:
 

El veritable alpinisme no és en el fons una comunitat d’esports o àdhuc de muntanyes, sinó una identitat de sentiments. Em sembla que va ser en Paul Buiton que, parlant del concepte de muntanyenc-pelegrí qui va definir l’alpinisme com “La lluita de l’home contra si mateix a través d’un paisatge: la muntanya”.

 

Pels qui els agraden les aventures de muntanya de fa gairebé cent anys i les descripcions del viatge, el paisatge i les trobades amb els habitants de la muntanya. Engrandit i amenitzat per les il·lustracions del pintor vilanoví Pau Roig i Estradé (1914 – 1994). 


També hi trobareu la còpia de l'escrit que hi van deixar al llibre de registre del cim.

 

Un goig.

 

Etiquetes: , , ,
edit

PROVES DE TOLERÀNCIA A L’HIPÒXIA - 3

 

A les 2 entrades de juliol hem introduït el concepte de Prova de Tolerància a l’Hipòxia (PTH) com un mètode per poder aconsellar als qui volen pujar a gran altitud. Es tracta de saber si són gaire sensibles o gaire resistents front al Mal Agut de Muntanya (MAM).

 

Recordem que l’aparició de MAM depèn de diversos factors:

 

1. De l’altitud, que no és igual 2000 que 4000 metres. 

 

2. De l’altitud de residència. No és igual viure al nivell del mar que residir habitualment a 2000 metres. 

 

3. De la velocitat d’ascensió, que no és igual arribar a l’altitud en avió que donant temps a l’aclimatació. 

 

4. De la salut del personal. No és el mateix pujar en bona forma física que afectat per unes diarrees o una infecció respiratòria.

 

5. De la dieta. La dieta amb hidrats de carboni consumeix menys oxigen; la dieta amb proteïnes i greixos necessita més oxigen i es tolera pitjor en altitud.

 

6. Del clima, que a la mateixa altitud no és igual alta que baixa pressió atmosfèrica. Veieu l’entrada del 17 de Gener de 2021, on s’explica perqué la pressió atmosfèrica al cim de l’Everest pot variar entre l’equivalent a 8649 i 9387 metres. Hi pot haver l’equivalent a 738 metres de diferència segons el temps que faci.

 

https://www.maldemuntanya.cat/2021/01/un-cim-de-9387-metres.html

 

7. De la genètica de cadascú. Unes persones reaccionen amb més eficàcia que altres a l’altitud. Unes persones avancen en l’aclimatació en pocs dies. Altres necessiten setmanes i mai no son tan ben aclimatades.

 

Només aquest darrer factor el pot detectar una PTH. No hi ha cap PTH que pugui fer una predicció de totes les circumstàncies que poden passar en altitud. Si algú puja 3000 metres en un dia amb un avió, té una grip amb afectació respiratòria, fa mal temps amb baixes pressions i segueix una dieta amb proteïnes i greixos, és gairebé segur que tindrà MAM per molt resistent que hagi sortit a la PTH. Les PTH només orienten sobre la base fisiològica de l’individu estudiat i no sobre les circumstàncies que el puguin afectar.

 

QUÈ ES NECESSITA PER FER UNA PTH?

 

Les PTH només es poden fer posant al personatge a treballar/pedalar/córrer en un ambient de manca d’oxigen. Es poden fer amb les conegudes tendes hipòxiques, que son unes tendes hermètiques on s’injecta nitrogen i per tant disminueix la concentració d’oxigen. L’avantatge de les tendes d’oxigen és que son barates i fàcils de trobar. El desavantatge és que la pressió a dins de la tenda és la mateixa que l’atmosfèrica i, per tant no és el mateix que l’altitud. S’hi vol assemblar, però no és igual.

 

 

 

Imatge. Una tenda d’entrenament hipòxic comercial. En aquesta hi ha un llit per aclimatar dormint, però en altres hi ha una bicicleta estàtica. 

 

Si volem treballar fi, les PTH s’han de fer dins d’una cambra hipobàrica. El problema és que cambres hipobàriques n’hi ha poques, son molt cares i estan sota control militar o científic. En això, encara tenim sort, com veureu. 

 

QUÉ ÉS UNA CAMBRA HIPOBÀRICA?

 

És un habitacle hermètic en el que es pot estar en altitud simulada, és a dir, permet generar dins d’aquest espai les condicions de baixa pressió ambiental com la que es troba a gran altitud geogràfica. 

 

Encara trobem moltes persones que confonen les cambres hipobàriques amb les hiperbàriques. Hipobàrica vol dir baixa pressió. Hiperbàrica vol dir alta pressió. Totes dues son habitacles hermètics, però a la cambra Hipobàrica s’extreu aire, mentre que a la cambra Hiperbàrica s’injecta aire a pressió.  No tenen gaire a veure ni en el seu sistema tècnic ni en la seva utilització. 

 

En aquest article parlarem només de les cambres hipobàriques.

 

Per a que serveixen les cambres hipobàriques?

 

Els qui més les utilitzen al món són els militars i les agències espacials en els seus entrenaments de pilots i d’astronautes. També tenen altres aplicacions mediques, encara que controvertides.

 

En el cas dels muntanyencs es fan servir amb tres objectius:

 

Investigació científica. Conèixer les capacitats humanes per aclimatar-se a l’altitud o per adaptar-se a la manca d’oxigen.

 

Aclimatar persones (rescatadors, expedicionaris, treballadors, etc) que viuen a baixa altitud, però que han de viatjar o treballar a gran altitud en un futur proper. Son les anomenades preaclimatacions.

 

Proves de Tolerància a l’Hipòxia. Predicció i consell a persones que volen conèixer la seva resistència a l’altitud.  

 

La cambra hipobàrica de la Universitat de Barcelona està situada en un edifici modular al Biopol’H de l’Hospitalet de Llobregat, al Campus de Bellvitge. 

 

Aquesta cambra hipobàrica és un equipament singular i modern, completament equipat i informatitzat, amb capacitat per a 10 persones. A més, l’equipament mèdic i científic suplementari garanteix la màxima seguretat dels procediments i permet el seguiment individual de les respostes fisiològiques induïdes per l’ambient d’hipòxia. Per raons de seguretat, el límit per la màxima altitud simulada s’estableix en 5.500 metres sobre el nivell del mar. 

 

Actualment és la única cambra hipobàrica de Catalunya. Anteriorment n’hi va a ver una a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) a Montjuïc. 

 

Afegim una pràctica amb estudiants de medicina del Campus de Bellvitge a la Cambra hipobàrica del Biopol’H: https://www.youtube.com/watch?v=2PIzFLc4TNE

 

 
 
Imatge. Un esquema de cambra hipobàrica, inspirat en la vella cambra hipobàrica de l’INEFC de Montjuïc, dibuixat als anys noranta del segle passat per un congrés de Medicina de Muntanya a Pamplona.
 

 

Imatge. L’expedició “Volcán Nevado Ojos del Salado” de 1997 fent preaclimatació a la vella cambra hipobàrica.  

 

 

Imatge. L’equip científic en aquells temps, fa 27 anys.

 


 

Imatges. Exterior i interior de l’actual cambra hipobàrica al Campus de Bellvitge.

 

Ara que ja sabem perquè serveixen les PTH i on es poden fer, a la propera classe descriurem com es fan. A la darrera entrada parlarem de quines dades s’obtenen.

 

Etiquetes: , , , ,
edit

HISTÒRIES O HISTÒRIA DE LES MUNTANYES

UN ECOLOGISTA DE PEDRA PICADA AL SEGLE XIX 

 

Segurament heu sentit parlar del John Muir Trail de Califòrnia. És un trekking amb força èxit a jutjar per la quantitat de persones que el recorren. 

 

Són uns 340 km que es caminen en 23 jornades entre dos parcs nacionals, el de Sequoia i el de Yosemite. El trajecte, de sud a nord, aprofita per travessar diverses reserves forestals i el Kings Canyon National Park. El camí pràcticament no surt dels boscos i de les muntanyes protegides. Sana enveja tinc de tal immensitat de muntanyes, valls i boscos protegits. 

 

 

El nom de John Muir es va posar en homenatge d’aquest escriptor i naturalista que va recórrer  aquestes muntanyes i va fer mans i mànegues fins aconseguir que fossin terres protegides i no es permetés l’explotació forestal ni ramadera. Que hauria passat amb aquells boscos de sequoies gegants sense el tossut d’en John Muir? 

 

Qui va ser John Muir?

 

John Muir va ser un escriptor i naturalista, nascut el 1838 a Escòcia i que va morir al desembre de 1914 a Califòrnia.

 

Va ser un dels primers naturalistes moderns, militant de la protecció de la natura. Els seus escrits foren molt llegits en el seu temps. Encara avui són reeditats. Va publicar una dotzena de llibres i més de tres-cents articles des de la cabana que ell mateix es va fer a les muntanyes. Quan ja era famós li van proposar fer de professor a Harvard, però ho va rebutjar per no haver de marxar dels seus boscos.

 

Uns exemples de reedicions en castellà. 

 

 

 

 

Imatges. John Muir, ja veterà. John Muir amb el president dels EEUU Theodore Roosevelt a Yosemite durant les lluites per la protecció del paratge (1903).

 

Aquelles àrees van ser declarades parc estatal amb una certa protecció l’any 1864, però no va ser fins l’any 1890 que es van declarar parc nacional els de Yosemite i Sequoia National Parks amb una protecció mes extensa. Actualment son Patrimoni de la Humanitat declarat per la UNESCO.

Un d’aquells anys, indignat per les destrosses que feien al parc alguns ramats d’ovelles i la tala de sequoies gegants que el govern de Califòrnia negligia controlar amb l’argument de que era bon menjar i bon negoci pels serradors de fusta, va escriure:

“No hi ha dubte que que aquests arbres produeixen una molt bona fusta després de passar pels serradors, igual com el general George Washington, pare de la independència dels Estats Units, després de passar per les mans d’un bon cuiner francès hauria estat un bon menjar”.

No em direu que no era cru i dur en les seves crítiques als arguments dels seus oponents...

En aquells anys de lluites i debats el president Theodore Roosevela va voler visitar el lloc i va voler que John Muir, activista ja conegut, li fes de guia. Es veu que el va convèncer perqué la vall de Yosemite es va incorporar al National Park.

Però en 1906, va venir una nova agressió. Per portar aigua a San Francisco es va planejar construir una presa a la vall. Horroritzat va muntar una campanya d'abast nacional que va fer aturar el projecte:

"Fer una presa per portar aigua de la muntanya a la ciutat és un sacrilegi com tapiar les catedrals i convertir-les en reserves d'aigua". 

Finalment, l'any 1913, el president Woodrow Wilson va autoritzar la construcció de la presa de Hetch Hetchy. Aleshores va escriure:

"Res que tingui valor econòmic es podrà salvar per molt que el vulguem protegir". 

Per tot aixó el camí de muntanya que recorre tots els parcs naturals de Califòrnia s’anomena John Muir Trail en homenatge a aquest dur precursor de la protecció de la natura. 

Podeu trobar aquestes històries i altres comentaris en aquest llibre extraordinari del que ja us havia parlat i del que he aprés moltes coses. 

  

Podeu trobar comentaris sobre aquest llibre a l’entrada de 20 de desembre de 2020.

 https://www.maldemuntanya.cat/2019/12/la-muntanya-com-negoci-la-perdua-del.html

Etiquetes: , , ,
edit

VOLER FER EL VALENT I ACABAR FENT EL RIDÍCUL

Aixó de voler fer l’homenet valent i acabar fent un paper d’estrassa o un ridícul estrepitós, és ben freqüent. Explicaré una anècdota que ens va fer riure molt.

No us posaré el nom del personatge, un alpinista famós pels seus descensos vertiginosos amb esquís, després d’ascensions de récord als anys setanta del segle passat. Una mica figura mediàtica, però bon company d’expedició. Ja fa molts anys que va morir en un accident de muntanya, igual que el seu segon en aquella expedició. Del metge d’aquella expedició al Broad Peak, en Jean Louis Etienne, que ha treballat molt en medicina de muntanya i medicina polar, en parlarem algun dia a la sèrie “Mestres de la Medicina de Muntanya”.

Fèiem la marxa d’aproximació plegats amb una diferència de poques hores. Al relat hi surten en Denis, un membre de l’altra expedició, i l’Os, que era el malnom d’un dels nostres expedicionaris, en Toni Torà i Borredà. Els sis membres de l’expedició teníem un nom en clau: Àguila, Castor, Falcó, Llop, Os i Toro per rigorós ordre alfabètic del nom en clau, per si havíem d’enviar notícies sense haver d’identificar ni dir-ho tot.

Es pot llegir el diari complet d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Diaris de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum 1980 

Diumenge 6 de Juliol. Paiju. 3.700 metres.

Som a Paiju; ahir no hi va haver diari per causa de força major. Servidor no podia més de gana i de cansament ni podia escriure sota la pluja.

Ahir etapa Askole, Korophon, Dumordo Txu La. O Jhula com escriuen per aquí.

NOTA: Txu La en balti vol dir pas del riu, o sigui, pont. Igual que en tibetà en que Txu és aigua, riu o llac i La vol dir pas, coll o porta. Pel que sembla el balti és una llengua derivada del tibetà. Per això dir Jhula Bridge, anglificant-ho, és com si diguèssin “el Pont del Puente” si fem servir llengües llatines. 

Podeu veure el film de l'expedició aquí. Entre els minuts 17 i 25 veureu el pas del riu Dumordo i les simpàtiques cabres.

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Unes 9 hores de marxa. Arribem al pont cap a les 16 hores. L’Ós i un dels francesos, en Denis, havien fet via i han acabat de muntar el pont de mico per travessar el riu Dumordo una mica abans de que arribéssim. Ens posem tot seguit a anar passant els portadors, el material, les cabres i els expedicionaris de les dos expedicions. Tot plegat 248 viatges d’anada i altres tants per recollir corda i tornar a començar. La corda s’anava destensant i calia parar i tornar a tensar sovint. Els mosquetons d’alumini aguantaven 12 ò 15 viatges, però s’anaven segant i els havíem de canviar sovint abans de que es trenquèssin. A mitja feina, es va trencar la corda i un portador va caure al riu, uns 8 metres més avall. Era lligat, és clar, però així i tot la feina que vàrem tenir per treure’l. El riu té un corrent fort i 6 homes estirant no el podíem treure, mentre l’aigua i la corda l’ofegaven. Per fi, acostant-lo a la vora del riu, va poder sortir de l’aigua. L’aigua, per cert, baixa amb fúria de la gelera de Latok, que és allà mateix, i porta trossos de glaç viu. Total, només l’ensurt; un bon foc, roba seca i una manta.

   



Imatges. El pas del riu Dumordo o Dumordo Txu La aquell any de gràcia de 1980.

  


Imatges. L’any 1988, en una altra expedició al K-2, ja hi havia instal·lat un cable d’acer i una caixa per passar el riu. I uns homes que feien el manteniment i cobraven el peatge.

De resultes d’aixó, és clar, els demès portadors es van negar a passar. Volien anar a creuar més amunt on el riu és més estret, fent una marrada de dos dies que, es clar, volien cobrar. L’oficial d’enllaç i nosaltres vàrem acordar que d’acord, però que sortissin pitant que en 48 hores els volíem a l’altre banda. Com que plovia, el camí és aspre i difícil i per allà no hi hauria on aixoplugar-se, no semblava un bon pla. Al final, segons consell del shubidar, que va passar el primer de la segona tongada, reptant-los: “Qui seran els valents que em segueixin?”, es va refer el pont de mico amb dos cordes i van anar passant tots, seguint l’exemple del shubidar.

Es va acabar tot plegat passades les onze de la nit. Negra nit. Esgotats y amb les mans plenes de butllofes. A dormir de pet a recer d’unes pedres, amagats del plugim, sense sopar. Les que ho van passar pitjor van ser les pobres cabres, de cap per avall i lligades de potes al mosquetó. Els portadors, Deu n’hi do, també. Alguns resaven quan els encordàvem i n’hi havia molts que no gosaven deixar-se anar de la roca i el tema es resolia amb un contundent cop de peu al cul. Els expedicionaris, amb l’esperit d’aventura desbocat, no ens hem pogut queixar; nosaltres ens ho hem buscat.

Per cert, una de ben bona del més valent de l‘expedició que ens acompanya. I és que ja es diu que no es pot ser massa valent o t’arrisques a fer el ridícul. A Askole, cada expedició va comprar dos cabres; forma part del conveni amb els portadors, que tenen dret a menjar carn. Pels portadors hem de dur farina, arròs, sal, ghee, que és un oli de llavors industrial que venen per aquí i que no és un producte local, i per acabar un suplement per verdures locals que és el millor de tot. I una cabra per cada 30 homes. O sigui, 4 cabres amb poc futur entre les dos expedicions.

Nosaltres dúiem un portador per les nostres 2 cabres, que qui les mena no pot carregar pes. L’altra colla van decidir estalviar-se el portador i les menaven ells mateixos, ben lligades pel coll. Però en arribar a un dels mil rius en que t’has de mullar tant si com no, les cabres van decidir no continuar. El nostre portador, pastor habitual de cabres, va passar el riu, va estirar la corda des de l’altre banda i les cabres van acabar passant per no escanyar-se. Una mica cruel, però efectiu. La següent expedició, que no havia sigut testimoni de la manera clàssica de passar el riu amb les cabres, va arribar al riu i es va trobar amb el mateix problema. Les cabres no volien passar el riu nedant. El valent expedicionari, un homenàs, en un “A mi no em vingueu amb punyetes que aixó ho arreglo jo en un tres i no res”, se les va carregar a coll, agafant les vuit potes amb les seves manasses i cap a l’aigua. El riu baixava amb força, però al capdavall només arribava al genoll. Al mig del riu, un roc que es mou, relliscada i cabres i expedicionari a rodolons riu avall. Amb gran alarma de tothom, es va poder recuperar a l’expedicionari, sense més ferides que les de l’orgull, i a una de les cabres. L’altre cabra, més llesta, va sortir del riu més avall i va tirar muntanya amunt. Tota l’expedició vessant amunt darrera de la cabra. Les persones, però, no tresquem tan bé com les cabres i aviat es va fer fonedissa. Devia pensar que amb aquells humans tan estranys, millor no tenir-hi gaires tractes. Ja tenim als portadors de l’expedició a mitja ració de carn. Més negociacions i sobresou. Al capdavall el més barat acaba sortint car. El tip de riure de tots plegats va ser memorable, emprenyada inicial apart.


Etiquetes: , , , ,
edit

Aresta Leone al Cervino. Via Carrel.

No puc callar. Ho he de dir o rebento...
Avui, dia de la Verge d'Agost, fa 50 anys que dos xicots, de dinou i vint anys, sense experiència alpina, però amb molta il·lusió, van enfilar-se al cim del Cervino per l 'aresta Leone. 
Imatge. La cresta Leone en una fotografia actual. 
 
Imatges. El que en queda de les velles fotografies d'aquell dia. Eduard Mauri Paytubí i un servidor de vostés, Antoni Ricart de Mesones al cim del Cervíno sota la creu dedicada pels Pratum Bore Vallistornenc. Els cultivadors dels prats de Valtournanche. La creu i la inscripció encara hi són avui dia. Fixeu-vos en el material: o llana, o vellut o nylon. Botes de cuiro i guants de motorista. Motxila de cuiro i lona. Res de talabart; la corda lligada a la cintura. 

Dos llargues jornades de carretera amb un vell Volkswagen escarbat de segona, o cinquena mà, fins al peu de la muntanya. Sense autopistes, que no podíem pagar-les. Nit al camping de Cervinia-Breuil. Segona nit al Rifugio Duca degli Abruzzi - Oriondé. Sopar un plat de polenta. Tercera nit a la Capanna Carrel amb força mal de cap per l'altitud. L'endemà tocar cim després de sis hores d'ascensió. Els crits de les cordades italianes, més expressives que nosaltres, comunicant-s'ho tot i ressonant per crestes i roques -Recúpera corda!- o -Sasso!-. Els anglesos més callats. Al cim fer dos fotografies i avall. Primera aventura als Alps per uns barcelonins amb experiència només als Sots del Bac, Montserrat i Pedraforca.
Imatge. El guia Jean Antoine Carrel, de Breuil que va obrir aquesta ruta l'any 1856.

I perqué va ser l'aresta Leone, la via triada per aquella primera experiència alpina?
Per dos motius. Tots dos molt importants, però que ara, veterans de moltes ascensions i expedicions, potser ens farien somriure. Amb la nostra escassa experiència ens pensàvem que ens haviem de menjar el mon...
1.- L'aresta Leone era menys transitada i no trobaríem tants turistes. Potser no. Aquell dissabte, a l'aresta del Leone, èrem cinc cordades. Deu homes penjats de cordes. Dos cordades italianes, dos angleses i una cordada catalana. Per mandrosos vam sortir els darrers, però joves i valents, vam arribar els primers al cim. Aixó que consti en acta. "Stai forti, ragazzi" ens van dir els italians, uns vint-i-cinc anys més grans que nosaltres. De fet, sospito que en alguns passos, els veterans ens deixaven passar al devant a veure com ho resolíem els nanos joves. Així, una a una i sense atropellar a ningú, que èrem i som molt respectuosos, vam anar avançant a les cordades que ens precedien. Ja fèiem el segon ràpel de descens quan la primera cordada anglesa arribava al cim. Però com que no sé quantes cordades hi havia aquell dia a la via Hornli no puc dir quina ruta era la més transitada. Al cim no vam veure ningú.
2.- La ruta Carrel era més difícil, deien, que l'aresta Hornli, la clàssica i primera via d'ascensió de Whymper i la seva cordada. No ho sé, no he pujat mai per l'aresta Hornli, però diuen que l'aresta Leone té més complexitat.  
3.- Hi havia una tercera raó. Confessem-ho. Estalviar-nos el tren de Zermatt. Carregats com rucs sota el sol d'agost de Cervínia al Rifugio Duca degli Abbruzzi - L'Oriondé. Cinc hores a peu, que no es podia pujar amb el vell Llorenç VW, el nostre cotxe. Potser pagant algun local ens hauría portat, però aixó no entrava als nostres plans.

Nota i Pregunta 1. De fet no vam dormir a la Capanna Carrel. Hi havia massa gent pel nostre gust. Uns metres més amunt hi havia una vella i atrotinada cabana de fusta i allà vam esperar l'endemà. No trobo enlloc referència d'aquell altre refugi, però si que a les actuals fotografies aèries de la zona es pot veure, pocs metres per sobre de la Capanna Carrel, un replà, d'evident factura humana, sense cap resta de refugi. El devien desmuntar fa anys. Algú té referències d'aquella cabana anterior a l'actual RifugioCapanna Carrel?
Nota i Pregunta 2. Per cert, algú sap quins van ser els primers ascensionistes catalans de l'aresta del Leone al Matterhorn? Segurament va ser abans del 15 d'agost de 1971...

Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@gmail.com


Apunta't a la llista de correu de Mal de Muntanya

* indica que es obligatorio

Intuit Mailchimp