Translate

Les comparacions són sempre odioses?

DEL 28 D’AGOST DE 1985 AL 28 D’AGOST DE 2019
Els records i les comparacions d’un fòssil.

L’EFEMÈRIDE:
Avui, 28 d’Agost de 2019, és una efemèride grossa pels meus companys, per mi i per alguns nostàlgics més. 
El 28 d’agost de 1985, Òscar Cadiach, Kharma Sherpa, Narayan Shestra, Antoni Sors, Shambu Tamang i Carles Vallés arribaven al cim de l’Everest per l’aresta nordest. L’alfabet m’ha ajudat a escriure’ls tots per ordre. 
No èrem els primers catalans que ho intentàvem. Aquella va ser la tercera expedició del país que s’encarava a l’Everest.
La primera va ser l’any 1982. L’Expedició Catalana al Sagarmatha va ser liderada per Lluís Belvis i ho va intentar per l’aresta nordoest.
La segona, Caixa de Barcelona a l’Everest, al postmonsó de l’any 1983, liderada per Conrad Blanch, ho va intentar des del Tibet, per l’aresta nordest. 
A la tercera, la vençuda, érem el mateix equip de 1983.
Aprofitant que l’Everest ha estat notícia aquest any, escric aquest article per comparar les imatges publicades amb el que vàrem viure i veure fa més de trenta anys. 

LES EXPLICACIONS: 
No m’interessa gaire l’ordre en el que van arribar. Al film ja es veu el ritme al que hi arriben (ho podeu veure a https://www.maldemuntanya.cat/p/blog-page.html). 
Com que sòc més cooperatiu que competitiu, sé que hi van poder arribar perqué altres companys es van sacrificar carregant el menjar, les tendes i el combustible que necessitàven. Va ser així tota l’expedició. A l’atac definitiu, però, avançant a la neu fonda amb un equip potent de vuit muntanyencs, dos companys, en Jordi Canals i en Miquel Sànchez, van pujar carregats fins al camp VI, a 8450 metres. Com que allà només hi cabíen, ben atapeïts i racionats, sis homes, els dos companys van tornar a baixar per no consumir els escassos recursos. Repartim el mèrit.
Aquella va ser la primera ascensió catalana a l’Everest i la primera expedició occidental en arribar al cim per l’aresta nordest. Fins aquell moment només xinotibetans i japonesos havien pujat per l’aresta nordest. Amb la dificultat afegida de que es va pujar durant el monsó. Per tot plegat el govern xinés va condecorar als membres de l’expedició. Va ser un acte (i un dinar de 80 plats) memorable al palau imperial de la Ciutat Prohibida de Pekin.
Eren temps en que petits grups amb petits recursos però amb gran il·lusió s’enfrontaven a grans cims. No hi havia Internet, ni telèfons mòbils, ni grans agències que organitzèssin les coses gaire més enllà del permís i del viatge al campament base. A partir del campament base érem ben sols; nosaltres i la gran muntanya. 

L’ACTUALITAT:
Aquest any, s’han fet virals unes imatges que mostren el cim de l’Everest ben atapeït. Potser aviat s’haurà d’agafar número i fer cua. Aixó si no es resol a cops de colze. Ja hi ha hagut bufetades quan algun muntanyenc que vol anar per lliure no vol pagar el peatge de les escales i les cordes fixes a la Vall del Silenci o al Cwm Occidental.
Sembla que en trenta anys les coses han canviat.
Fa trenta anys s’organitzava una expedició al llarg de dos o tres anys. Es necessitaven moltes cartes i algun tèlex. Ara s’arriba amb uns quants clicks a l’ordinador i tot ho organitza una agència en poques setmanes si es tenen els dòlars que calen. On calien dos setmanes de marxa a peu, ara potser hi arriba una carretera. On havies de muntar un campament, ara es contracta ja muntat i t’estalvies portar tendes. On havies de treballar dos setmanes per posar unes cordes fixes, ara les contractes des de casa. I si convé tenir menjar suficient al camp 4rt a 7000 metres, no cal esllomar-se carregant-lo durant dies i dies. Les agències, pagant el que calgui, ja t’ho transporten.
Potser es continuen anomenant Expedicions, però no sòn iguals.

Que sòc un fòssil? Que em faig vell? I doncs, obviament! Però reivindico el que he fet tota la vida, sense gaire esperit de competició. El gust per l’aventura i el desconegut pesava més.

Que nosaltres també hi hem contribuït? Evidentment tots els qui hem anat a l’Himàlaia en general i a l’Everest en concret, una bona part de responsabilitat tenim. I en George Mallory, l’Andrew Irvine, en Tenzing Norgay i Edmund Hillary també. I tants altres.

Però aixó no vol dir que m’agradi veure la muntanya convertida en un estadi on competir ni en una aglomeració turística. 
Encara hi ha moltes muntanyes verges, crestes i parets on només hi van els alpinistes de debó. Encara hi ha cims de més sis mil metres on no ha pujat mai ningú. 
On és aquell l'esperit d’exploració, de conquesta, de companyonia, de goig per la soledat i l’orgull de sentir-se autosuficient? Anar on volem anar i no on trobem algú que ens porti. 
De tres mil turistes que arriben al Kirghizstan cada any, dos mil cinc-cents van a atapeïr els mateixos campaments els mesos de juliol i agost. La resta de l'any i la resta de les valls i de les muntanyes del Pamir són ben solitàries. Mireu el diari Expedició ISLET al Pic Lenin de 2005 on es compara aquell campament base amb un camp de concentració. 
https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html.

Us proposo una comparació. Unes fotografies de la vall i el monestir de Rongbuk, de la cara nord de l’Everest, del campament base i del campament III o base avançat. Totes han estat publicades o són de companys que hi han anat entre els anys 2017 i 2019. Compareu-les amb les meves fotografies d’aquelles runes i d’aquells campaments de fa 36 anys. Sospeseu-les. I treieu les vostres pròpies conclusions sobre els avantatges (reconstrucció del monestir de Rongbuk, per exemple) i els inconvenients d’aquesta evolució.

Un dia de bon temps a l’aresta sud de l’Everest. Una cua de turistes demanant tanda per arribar al cim.


L’expedició catalana de 1983 al campament base.

Andrew Irvine i Georges Mallory a l’expedició britànica a l’Everest l’any 1924. En aquella expedició van desaparèixer prop del cim. A l’altre fotografia els expedicionars travessant a peu el riu Rongbuk abans d’arribar al campament base.    


El monestir de Rongbuk en l’actualitat amb la cara nord de l’Everest, o Qomolangma, al fons de la vall. 
Podeu veure aquests videos actuals del monestir:

https://www.youtube.com/watch?reload=9&v=1SgFEKsVeUY

https://www.youtube.com/watch?v=otseQlbkGRE






Les runes del monestir, sense cap sostre sencer, a l’agost de 1983. Tal i com les vàrem trobar nosaltres. Les pintures fent-se malbé sota el sol i la neu. Totes les fotografies sòn meves. N’hi ha moltes més i amb més detall. Imatges i pintures destrossades a cops de mall.
            
    
La cripta amagada sota de les ruïnes, amb les llànties de mantega de iak enceses, on els tibetans veneraven les imatges que havien salvat de la destrucció. Veieu el relat de l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest 1983:




Els hotels, amb wifi, i els aparcaments, ben atapeïts, a tocar del monestir.  També hi ha pista d’aterratge, heliport, oficina de telecomunicacions i botigues per turistes.



La carretera asfaltada arribant a Rongbuk. El monestir a l’esquerra, un dels hotels a la dreta, el Qomolangma al fons.

L’arribada amb el camió al monestir de Rongbuk l’any 1983. Des de 1966, el temps de la Revolució Cultural xinesa, tot era ruïna i desolació. Només uns pastors tibetans, amagats de tothom, mantenien la cripta amb les llànties enceses preservant el culte de les imatges supervivents.

Diverses vistes dels campaments base a l’actualitat. Tot és ben ordenat i organitzat, esperant als alpinistes o als turistes. Des del monestir (4980 m) al campament base (5150 m) hi ha uns 7 km, uns 90 minuts de camí. Potser hi hagi també un taxi llançadora.


El Campament Base de l’expedició catalana l’any 1983, al costat d'un petit estany glaciar.

Circ de la glacera oriental de Rongbuk. El Campament Base Avançat, a l’actualitat, a 6500 metres. Al mateix lloc on era el nostre Campament 3. Al peu del Txang La o Coll Nord. A la primera fotografia el campament des de les roques que el dominen i, al fons, la glacera. A la de sota el Coll Nord i l’aresta nordest cap al cim de l’Everest cap a l’esquerra. Les altres dos, mirant cap al Rapiu La, la glacera oriental de Rongbuk i el camí cap al campament base.

1983. El nostre Campament III a 6500 metres, al mateix lloc de les fotografies anteriors. Cinc tendes i un cobert pel material. Ben sols.




    









 

Etiquetes: , , ,
edit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.




Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu