Translate

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. ENTREGA XI

 


CAPÍTOL XI.  ENCARA MÉS AMUNT

L’endemà, jo estava prou recuperat per emprendre el camí del campament 4, que es distingia justament per sobre de l'horitzó com un minúscul punt negre en l'immens desert blanc. Avançava lentament. Els genolls em tremolaven; els peus marcaven les deu i deu; queia sovint. Tot això, afegit al fet que no experimentava amb prou feines el desig de buscar transversions, em va portar a pensar que m'estava debilitant. Vaig comprovar que els meus pensaments refusaven elevar-se més amunt del meu estómac. Estava a punt de perdre el control del meu destí i de l'expedició.

Heus aquí el que era greu. Quan el cap abandona, l'equip es disgrega.

Qui sabia què lluites es lliuraven allà baix? ¿Seria jo a ser el primer a fer figa?

No, no faria figa. Ja era temps -em vaig dir- de deixar de compadir-me de mi mateix i de la meva sort. M'havia repetit llargament que jo tenia motius per queixar-me, i com no tinc el costum de mentir, m'ho havia cregut. El remei era evident: havia de mantenir propòsits reconfortants.

Em vaig dir que tenia els genolls segurs i els peus rectes. Em vaig dir que a cada pas adquiriria forces noves. Em vaig repetir que els meus mals de panxa no mereixien tot just que es parlés d'ells. Em vaig dir que estava impacient de trobar transversions.

Em vaig parlar tot el dia. Estava a punt de convèncer-me, quan a la fi de la tarda em vaig imaginar sobtadament que la meva vista baixava, i vaig començar a témer la ceguesa de les neus. Em vaig repetir que això no estava més que en la imaginació. Vaig fer el possible per persuadir-me d'això, i em va semblar, a la fi, que la meva vista millorava. Però quan vam arribar al campament 4 em vaig adonar que els vidres de les meves ulleres estaven enterament gebrats.

Vaig trobar a Setciències molt ben instal·lat. Em va donar una llarga i interessant llista d'aparells científics que havia cregut veure durant l'ascensió de la vigília. Em va tenir així molt de temps escrivint. Reproduiria aquesta llista aquí, però temo que no susciti tot gaire interès, ja que s'assembla molt a un catàleg d’una manufactura d'armes en termes industrials.

Vaig dir a Setciències que em proposava passar un dia al campament 4 per aclimatar-me, i que reprendria el meu avanç el més aviat possible, per tal d'arribar el més amunt que pogués. Volia arribar fins al cap de les meves forces. Esperava -vaig dir-li- que m’acompanyaria.

Setciències em va dir que això era precisament el que ell hagués volgut. Però la seva permanència al campament 4 se li havia posat malament i li era imprescindible baixar per refer-se. Va afegir que això li permetria servir al campament 3 de enllaç per a la transmissió dels missatges entre els nostres companys i jo. Era indispensable -va explicar- mantenir contacte amb els altres, i aquest era l'únic mitjà pràctic per aconseguir-ho.

Espero no donar proves de massa indulgència cap a mi si atribueixo a l'efecte de l'altura la passatgera irritació que em van inspirar les conclusions lògiques  i coherents d’en Setciències. Reconeixia la lògica del seu procedir, però em va semblar que en aquell moment la lògica i Setciències s'havien coaligat contra mi. Això era mesquí per part meva, sobretot si es pensa en la compassió que m'havia testimoniat Setciències en circumstàncies anàlogues al campament 3.

Després d'un frugal sopar de llenties i carn seca, em vaig trobar prou refet i vaig sentir desitjos de tenir una franca conversa amb Setciències. Setciències era un savi acostumat a mirar de cara a la veritat; per això vaig veure natural confessar-li que estava molt interessat en l'estat amorós de l'equip i preguntar-li si per la seva banda tenia promesa. Em va respondre que aquesta era una qüestió molt interessant, en efecte. Li vaig dir que aquesta era la meva opinió, i llavors vam romandre per uns instants silenciosos. Al cap d'alguns instants, li vaig recordar que no havia respost a la meva pregunta; jo esperava vaig afegir que ell interpretaria rectament el meu interès. Ell em va assegurar que per descomptat, que estava commogut per l'interès que li manifestava. Però que ell mateix no tenia sobre la qüestió una opinió ben definida. Li vaig afirmar que m'encantaria que confiés en mi. Em va explicar llavors la seva història, però lenta i penosament. El pobre! Tan viva era la seva emoció, que les paraules li arribaven difícilment als seus llavis.

Havia tingut sempre desitjos d'una núvia o una promesa, em va dir. Ja des de quan era nen aquest desig omplia el seu cor. Demanava sempre al Pare Noel que li enviés una, i les seves decepcions repetides l'havien portat a conèixer, a una edat molt tendra, un sentit de la desil·lusió que més d'un home hagués pogut envejar. Quan va descobrir que el Pare Noel no existia, va decidir en el seu petit cap que no podia tenir confiança en els seus pares. D'aquí a dubtar de tot el que se li deia no hi havia més que un pas. Als sis anys ja era un perfecte escèptic.

Em va preguntar si jo podia comprendre els seus sentiments. Li vaig dir que sí; un nen sensible i intel·ligent podia molt bé reaccionar d'aquesta manera. Jo tenia, per la meva banda, des de feia molt de temps, dubtes sobre la conveniència de la creença en el Pare Noel, i l'experiència de Setciències m'interessava vivament. Li vaig pregar que prosseguís el seu relat.

A l'edat de set anys havia demanat al seu pare que li revelés els misteris de la vida, especialment pel que concernia a les núvies. Però ell va jutjar perfectament increïble el que se li va ensenyar; això li va semblar més inversemblant encara -em va dir- que l'existència del Pare Noel. En la seva confusió, va consultar a alguns dels seus petits amics que, igualment desconcertats, van interrogar als seus pares sobre aquesta qüestió. Les explicacions que li van donar eren tan variades i contradictòries, que el pobre nen es va trobar confirmat en la seva opinió que tot això no eren més que mentides. Estava convençut que les núvies no existien més que el Pare Noel.

Els pares dels seus petits amics s'havien emocionat d'aquest sobtat interès per un tema tan delicat. Havent descobert qui era l'origen d'aquest moviment, es van reunir en consell i, després de madura reflexió, van comprar a escot entre tots un tirador de gomes al jove Setciències, amb l'esperança que això desviaria les seves preocupacions cap a altres temes.

Apart de les despeses en vidres trencats, es van mostrar molt satisfets del resultat. El plaer, primari i natural que experimentava el nen en posseir un aparell de destrucció va desviar efectivament la seva atenció del problema de les núvies, suprimint així una tensió interna que hauria pogut provocar -qui sap? - potser una carrera política.

Alguns anys més tard, quan era estudiant, l'interès que havia dedicat a aquest tema es va trobar revifat per una observació feta de pas per una serventa sobre la dificultat de casar-se. Consultant obres de referència i dirigint-se a les autoritats en la matèria, va adquirir molt aviat un coneixement exhaustiu de les creences establertes sobre la qüestió. Però el seu escepticisme era encara més robust que la seva credulitat. Malgrat un viu desig de creure, era incapaç. Tenia la impressió -em va dir- de ser l'únic de tota la raça humana en ser capaç de percebre la penosa veritat i en escapar al confortable miratge de la il·lusió. Va arribar a creure que la seva missió a la vida era revelar a la Humanitat la llum que només ell sol havia estat capaç de distingir. Era eloqüent, hàbil en les discussions, i va fundar un grup titulat "D'on venim?", La divisa era: "On anem?" Va escriure fins i tot una monografia que portava per títol “Les núvies: un mite patètic”, que va ser publicada per "Edicions de la Raó" i les deu edicions van ser successivament esgotades.

La seva negativa obstinada a creure res del que se li ensenyés el va portar a ser expulsat de la Universitat. Els adherits al seu grup li van fer una escorta triomfal i el van proclamar primer màrtir de la nova falta de fe. Però no havia de trigar, com molts joves abans que ell, en comprendre que el món dels homes i els negocis s'assemblava molt poc a el món dels seus somnis. El seu primer i brutal despertar es va produir un dissabte, a la tarda, al bar "L'Esquirol Psíquic". Setciències acabava d'arengar als consumidors, com de costum, després d'haver exposat, estimava ell, d'una manera particularment brillant i clara, la seva teoria de l'escepticisme. Tot just havia acabat, quan un senyor de certa edat, i d'un gènere més aviat excèntric, va pronunciar algunes frases que van tenir el do de fer perdre a Setciències tota la seva suficiència. El desconegut va declarar que no negava a Setciències certes vagues resplendors prometedores com a escèptic. Però tenia encara molt camí per recórrer. Li calia aprendre la veritat fonamental, a saber: que el veritable escèptic és escèptic per disposició d'esperit més aviat que per convicció; que la vestimenta intel·lectual amb que vesteix el seu escepticisme no té més importància que les demostracions del creient; és a dir, que serveix més per violar la veritat que per revelar-la tota nua. A més, sabent que el seu esperit li permetrà posar tot en dubte, l'escèptic menysprea el mètode que consisteix a formular la seva incredulitat; s'ha d'acontentar amb viure-la. Però fins i tot -declarava el vell senyor- això era anar massa lluny. El veritable escèptic refusava fins i tot creure en si mateix i en el seu propi escepticisme. Guardava una amplitud d'idees indiscernible de l'absència d'idees; el seu escepticisme trobava la seva última expressió en l'acceptació dels prejudicis cecs com a sana base d'existència i com la forma més penetrant de filosofia. Heus aquí -va dir- quina era l'última fe, la que menyspreava el pretext intel·lectual. I va concloure afirmant que el veritable escèptic tenia una fe més robusta que qualsevol creient.

Setciències va deixar el bar "L'Esquirol Psíquic" en un estat de completa confusió. Va passar una nit horrible; es va despertar amb una violenta migranya i un gran disgust per les begudes alcohòliques i per les discussions amb senyors excèntrics.

El naixement d'aquesta obsessió va marcar la seva vida amb un punt d’inflexió decisiu. No calia discutir-ho més -em va dir-; absurd o no, seria en endavant per a ell una convicció establerta. Va concloure que ja que havia de viure acceptant els prejudicis, escolliria els més agradables. Es va posar a buscar al seu voltant, examinant atentament tots els prejudicis que trobava. Va inspeccionar així milers: els uns, confortables i tranquil·litzadors; els altres, penosos i extenuants; prejudicis vigorosos o febles; prejudicis personals, nacionals, inofensius, temibles, antics, moderns, científics, supersticiosos, plebeus, aristocràtics, pràctics, inútils, ortodoxos, herètics... Em va dir que tenia la impressió de ser un explorador que hagués caigut sobre un cofre que contingués un tresor atapeït de les pedres més rares i més precioses. Picotejava aquí i allà. Va acabar per seleccionar una col·lecció completa de prejudicis que li durarien tota una vida i li permetrien afrontar qualsevol situació. Va triar una carrera i es va inscriure en un partit polític.

L'orgull de la seva col·lecció era aquest desig que li havia acollit sempre el seu cor: el desig de tenir una núvia. El prejudici havia donat vigor al que la raó havia gairebé destruït. Amb una alegria matisada de respecte, també amb el sentiment d'un miracle complert, va voler tornar al seu lloc aquest vell desig.

Però ja no hi cabia.

Va assajar en un sentit; després, en un altre. El va examinar sota totes les costures. El va raonar. Va llegir llargs passatges dels clàssics. Es va mentir. Va prendre consell de tots el que podrien dir-li el que ell desitjava sentir.

Tot va ser en va.

Setciències em va dir que es preguntava si jo podia comprendre els seus sentiments. Havia arribat -em va dir- a la convicció que l'opinió popular estava fundada. Ho podia provar per tots els procediments intel·lectuals coneguts. A més, ell no demanava més que compartir aquesta opinió. En una certa mesura, ell creia en això també, però no completament. Hi havia sempre una reserva en el fons del seu esperit, i, a mesura que el temps passava, la convicció poc a poc s'establia en ell que tot això no era més que un complot destinat a enganyar-lo; un vast complot que englobava a tots els autors de llibres i als propis amics de Setciències.

Em va preguntar si jo no trobava que ell pecava per excés d'imaginació. Li vaig dir que, ben al contrari, el seu relat m'apassionava, doncs jo mateix havia conegut una experiència molt semblant a la seva, encara que menys intensa. M'havia passat quan vaig anar a Escòcia a reunir-me amb uns amics per fer alpinisme. A mig camí, a la carretera -anava en bicicleta-, vaig començar a posar en dubte l'existència d'Escòcia; em vaig preguntar si no havia estat inventada per posar-me en ridícul. Tots els llibres que jo havia llegit, tots els acudits d'escocesos avars, el Macbeth de Shakespeare, les cançons del Loch Lomond i de Bornie Charles, tot això formava part d'un vast complot. La gent del Nord que pretenien venir d’Escòcia entraven a la conjuració; el seu accent havia estat inventat per la circumstància. Jo estava a prop de Berwick, sobre el Tweed; anava a posar-me en ridícul davant milers de bromistes que havien consagrat la seva vida sencera a sostenir aquesta broma. Vaig arribar a un tal grau d'aprensió, que molt aviat vaig ser incapaç de seguir rodant en bicicleta. Em vaig dir que si prenia el tren evitaria ser descobert, ja que si Escòcia no existia veritablement, la Companyia de Ferrocarrils ho sabria, certament, i no vendria bitllets. Però quan vaig arribar a l'agència de viatges vaig comprendre, de cop i volta, que tan en ridícul em posaria volent comprar un bitllet com volent anar a Escòcia amb bicicleta. Em vaig adonar igualment que si hi havia efectivament complot en allò, la Companyia de Ferrocarrils participaria en ell i tindria falsos bitllets disposats en totes les finestretes, en el cas que jo em presentés en elles. Però era massa tard per retrocedir. Vaig comprar un bitllet per a Berwick, i hauria jurat que l'empleat que m'ho va vendre tenia un aire decebut. Un cop al tren, em vaig lliurar a una discreta enquesta a prop del personal i dels meus companys de viatge, vaig examinar les etiquetes dels equipatges i vaig concloure que si tot això formava part d'un complot, estava notablement ben organitzat. Vaig decidir que Escòcia constituïa un risc calculat que valia la pena d'escometre. A Berwick vaig baixar del tren i vaig franquejar la frontera amb bicicleta.

Setciències va declarar que aquest era exactament el gènere de sentiments que experimentava en el que concernia a les núvies. Malauradament, no havia pogut trobar solució tan fàcil com la meva. Havia conegut a una jove que era exactament el gènere de dona que hagués desitjat tenir per xicota si s’hagués pogut persuadir de creure en la seva existència. Tan vius eren els seus sentiments, que va decidir córrer tots els riscos demanant-li relacions. Encantat de la vida perqué ella va accedir.

Això havia passat just abans de la nostra partida d'Anglaterra. Durant alguns dies Setciències havia estat l'alpinista més feliç de la terra. El seu més car somni de la infància s'havia realitzat. Per una mica, fins hauria pogut creure en el Pare Noel.

Després va venir el dubte. Era això veritat? Podia ser això veritat? La seva xicota no formava part del complot? Al nostre retorn, no s’exposaria al ridícul davant de tota la nació?

Des de llavors havia estat esquinçat entre l'amor i la por, i no havia conegut un moment de pau. Ningú podia imaginar els turments pels quals havia passat.

Va llançar un gemec molt afligit. ¡Pobret! Vaig tractar de tranquil·litzar-lo dient que els seus temors no eren més que imaginaris; però, què podia jo contra tota una vida d'escepticisme? Li vaig dir que jo no seria feliç fins que no l’hagués tranquil·litzat. Li vaig suplicar que em deixés compartir les seves preocupacions, a fi de poder ajudar-lo en aquesta lluita. Ell em va testimoniar un reconeixement patètic, però no va voler sentir parlar d'això.

Jo ja tenia -em va dir- suficients responsabilitats. Hauria de suportar ell el seu fardell de la millor manera possible i afrontar sense concessions la situació al nostre retorn a Anglaterra. Em va agrair haver-lo escoltat, però va afegir que les coses serien més fàcils per a ell si no tornàvem a parlar mai de tot això. L'hi vaig prometre, la gola atapeïda, i em vaig fer el vot de ara en endavant de pensar menys en les meves pròpies preocupacions.



 

 

 

Etiquetes: ,
edit

NUTRICIÓ. Una truita de 80 ous

UNA TRUITA DE VUITANTA OUS ALS ANDES

El dia 2 de desembre de 2023 un pilot de cotxes dedicat al tema, en Romain Dumas, va establir un nou récord mundial d’altura en automòbil. Va arribar fins 6.734 metres d’altitud amb un Porsche 911, evidentment molt trucat i amb un combustible especial. Aixó va ser al Volcán Nevado Ojos del Salado de 6.893 metres sobre el nivell del mar. Felicitacions que no devia ser fàcil.

No sento un gran entusiasme per aquestes gestes mecàniques a la muntanya, però no em puc queixar gaire. El meu currículum no m’ho permet.

L’any 1999 una expedició de 14 persones i dos vehicles va establir el récord mundial d’altitud en vehicle als 6200 metres de la mateixa muntanya, el Volcán Nevado Ojos del Salado, al desert d’Atacama, fronterer entre Xile i Argentina.

El Volcàn Nevado Ojos del Salado (6.893 metres sobre el nivell del mar ) vist des del campament base a 4500 metres.


Aquella expedició la composaven en Ramon Franquesa, l’ànima i patrocinador del projecte, el mecànic dels cotxes, la cuinera encarregada de la nutrició, tres alpinistes confirmats, sis persones amigues i col·laboradores en tasques diverses, un xofer xilé pel camió de transport i un servidor de vostès, que era el metge d’aquella expedició. Es va establir el campament base a una antiga caserna abandonada dels carrabiners xilens a 4500 metres. Actualment crec que l’edifici està restaurat i es diu refugio Claudio Lucero. És al costat de les runes de l’antiga Hosteria Muray.


El Refugio Claudio Lucero en l’actualitat. Aleshores era abandonat, brut, ben atrotinat i sense cap porta ni finestra que tanqués bé. Al fons, el cim del Ojos del Salado. El nom li ve perqué es considera la font del riu Salado, que baixa cap a l’Argentina, desemboca al Paranà i surt a l’Atlàntic. Parlant de noms, és igual que Ull de Ter, que vol dir la font del Ter.  

Un dels vehicles – aranya de tremenda potència i aport d’oxígen extra al  carburador.

La major part de l’equip dins de la cambra hipobàrica de l’INEFC de Barcelona on vam fer un estudi sobre l’aclimatació.


Ens vam instal·lar al campament base, els més fredolics a l’interior de l’edifici i els més veterans en tendes, que quan no estàs ben aclimatat sempre és millor respirar aire pur, encara que sigui fred, que l’aire viciat amb la respiració de moltes persones en un lloc tancat. Era el dia 30 de desembre.

El cas va ser que aquella nit la nostra cuinera va enmalaltir. Mal Agut de Muntanya de manual. Medicació i tota la nit, per torns, manxant la bossa hiperbàrica, la sol·lució d’emergència pel Mal Agut de Muntanya. Amb les primeres llums del dia, la malalta, el xofer xilé del camió, l’Anna Fàbregas, infermera veterana en altitud i les altres dos dones per acompanyament i suport, van agafar un del cotxes de transport i van baixar a Copiapó a tota velocitat.

Era el dia 31 de desembre. Per aquella nit s’havia organitzat una festa i sopar de cap d’any amb els tres carrabiners del Retén Fronterizo del Paso de San Francisco. I ara que fem?

Els muntanyencs més veterans ho vam veure fàcil. Tenim foc i paella, tenim oli i sal, patates, ous en pols, ceba deshidratada, quatre dents d’all, pebre i quatre pebrotets verdes. Doncs farem una truita de patates i verdures i veuràs com triomfem.

Posar la ceba deshidratada en remull. Pelar i tallar les patates, les dents d’all i els pebrots. Llàstima de no tenir uns carbassons, unes carxofes o uns alls tendres, que farien una truita apoteòsica... Un cop estovada i escorreguda la ceba, comencem a coure-ho tot plegat a la paella gran. I anar fent. Polsim de sal i de pebre. 

- Escolta, aquí em sembla que n’hi ha molt! Vols dir que podrem girar la truita?

- Cap problema. En farem dos més gruixudes i més petites.

Mentrestant preparem l’ou deshidratat. Dos cullerades per tassó d’aigua. Remenar-ho bé.

- Em sembla que aquest ou queda molt líquid. Vols dir que anem bé?

- Posa-hi dos cullerades més. Ha de cobrir totes les verdures i les patates.

I anar fent fins que va quedar una gerra d’ou en pols deshidratat i rehidratat que ens va semblar prou espès.

I fer les truites. Van quedar molt aparents per ser fetes per uns afeccionats en un refugi ruïnós a 4500 metres. A més a més de tenir bona planta, van sortir ben bones.

Van arribar els carrabiners convidats i van deixar les pistoles a la taula del costat. Amb les truites, pa torrat sucat amb tomàquet xilé i oli d’oliva, pernil, uns embotits i formatges de confiança, tot plegat remullat amb vi xilé, vam sopar com uns senyors. Unes ampolles de pisco local i postre de fruites en almívar. I cap a dormir, que tan amunt i sense estar ben aclimatats encara, el dia (i la nit) es feia molt llarg.

L’endemà, primer de Gener de 1999, llevar-se tard i fer la feina que calia fer. Dia sense gaire història. Ningú es va queixar de que el sopar fos pesat ni de mala digestió. Uns a posar a punt els cotxes – aranya, altres a posar a punt el campament base, latrines, recollida de brossa, aport d’aigua, etc i altres a trobar el millor trajecte per pujar amb vehicle ben amunt.

El dia 4 de Gener, amb la nostra cuinera, la gironina Fina Vila ben recuperada, l’expedició es va tornar a reunir al campament base. Les alegries i abraçades de rigor. Explicar-nos mútuament com havia estat aquell cap d’any. Els petards i la gresca a Copiapó i la notra truita als Andes.

La cara de la Fina va anar mudant. Va córrer cap a les reserves d’ou en pols i va tornar (o potser va tronar) amb cara de pomes agres.

- Portàvem 160 ous deshidratats. Us heu fotut una truita de vuitanta ous!! I ara que farem per sopar les nits?

Una mica, no molt, avergonyits vam argumentar que era que els carrabiners menjaven molt i que nosaltres que sabíem...

El cas va ser que el vehicle va arribar fins a 6200 metres i que no vam passar gens de gana malgrat el nostre dispendi.

Van quedar per la història aquelles truites de 80 ous menjades per sopar entre 12 homes. Van tocar a 6,66 ous per barba, patates, verdures, pa, vi, pernil i formatge i postres apart.

 

Etiquetes: , , , ,
edit

NUTRICIÓ. Campaments d'altitud o Camps de Concentració?

UNA EXPEDICIÓ COMERCIAL. UN CAMP D’ALTITUD O UN CAMP DE CONCENTRACIÓ?  UNA EPIDÈMIA DE DIARREA  


No es pot parlar del que s’ha de posar a dins la panxa sense parlar d’on ha d’anar a parar el que en surt. Aquest capítol no va de que menjar sinó d’on s’ha de menjar i agafar l’aigua i on s’ha de cagar i pixar. Perqué tothom sap que caga el rei, caga el papa i de cagar ningún s’escapa i que encara que es deia que la merda de la muntanya no fa pudor, la realitat és ben una altra. 

Les aigües contaminades amb la flora intestinal d’altres humans o animals son la font d’epidèmies de còlera, disenteries, enterocolitis i gastroenteritis coleriforme que hi ha hagut i que hi ha, de tant en tant a tot arreu. Que, per cert, encara avui en día son una de les principals causes de mort infantil a tot el mon. 

Que vol dir enterocoqué i gastroentequé? Només son noms complicats de diverses malalties que en resum volen dir mal de panxa i diarrea. 

D’acord, la major part de les diarrees sòn degudes al viatge, al canvi d’aigües i als canvis de la flora intestinal. Amb repós, dieta i rehidratació amb sopes es resolen sense problemes. No cal amoïnar-s’hi gaire.

Peró no sempre la diarrea és innocent. De vegades, pot portar problemes greus. Puc explicar el cas d’un expedicionari evacuat del camp base del Broad Peak per disenteria i deshidratació greu. Un altre cas en una expedició a l’Hindu Kush d’Afganistà amb la resta de l’expedició malalta de kabulitis. O els casos d’amebiasi intestinal coneguts al Nepal. 

Imaginem que acampem en un prat idíl·lic per on corre un filet d’aigua que servirà per beure, rentar-nos i per fer la sopa. El sentit comú ens dirà que l’aigua neta l’agafarem més amunt de les tendes i que les latrines les posarem aigües avall. No es por cometre l’error de que les aigües netes i les contaminades es barregin.

Sembla lògic, oi?

Doncs no sempre és així ni tothom té present que alimentació sana i aigua neta són pilars bàsics per mantenir la salut en condicions. Altres interessos pesen més que els de la salut. Ho hem vist sovint a les agències que porten expedicios comercials.

Com exemple us poso uns comentaris extrets del diari mèdic de l’expedició de diabètics al Pic Lenin al Kirguizstàn. ISLET – 2005.  International Snow Leopard Expedition Type 1 diabetes.

Extrec uns comentaris relacionats amb el tema del diari de l’expedició, des del primer dia al campament base:


18 de Juliol de 2005. Campament Base

L‘aigua que utilitzem per beure, rentar-nos, rentar els plats i cuinar passa pel mig dels prats. Hi xipollegen a consciència cabres, camells, camions i altres formes móbils, biològiques o mecàniques. Les latrines están estratègicament situades als turons que envolten el campament. Quan són plenes, es tapen amb terra, es cava una altre rasa i Sant-Tornem-hi. I quan plou, l’aigua segueix el seu mil·lenari costum de còrrer costa avall. O sigui que poc a poquet, tota la materia orgánica pudent acumulada als turonets que envolten el campament base, es va escolant cap al riu. Magnífica organització sanitària! Si no agafem unes cagarrines de molta consideració, serà un èxit.

Maurizio té mal agut de muntanya; una mica de paracetamol i vigilar. En Beppo i en Pierpaolo tenen diarrea. Cap cosa greu. Dieta, repós i aigua.

20 de Juliol. Campament Base

Ara ja en tenim cinc amb diarrees; tenen deposicions líquides i imperioses dos o tres vegades per dia. Meteorisme i panxa inflada. No m’estranya gens.

21 de Juliol. Campament Base

Diarrees millor en general pels cinc afectats. Maurizio ja és restablert. 

Coses de la nutrició: com que en Davide és vegetarià, li fan menú especial; o sigui el mateix que tots però sense la carn. Avui per exemple hem dinat: de primer un plat de sopes amb patates i carn. De segon, un plat de pasta amb formatge parmesà i pasta d’olives negres. Per anar picant, una freginada amb albergínies, cebes, alls, tomàquet i pastanaga. Molt bé si cada dia és similar. Només faltava vi negre, café, copa i puro. Potser un xic escàs de carn pels nostres estàndards.

D’aixó en diem una expedició? A mi em sembla més una colònia d’estiu amb programa d’excursions, per nens de casa bona.

Nota mèdica: pel que sembla, avui els diabètics tenen la glicèmia més elevada que l’habitual. També és cert que ahir va ser un dia dur i llarg.

Els veins alemanys tenen dos nanos amb enterocolitis sèria; un d’ells amb hematoquèzia, el que vol dir que caga sang. Les constants vitals i l’exploració són normals, excepte que són secs com panses. Tractament: repós estirats, dieta i líquids per rehidratar per via oral. De moment sense medicines.

Potser farem curt d’antidiarreics. Aixó és com un campament de refugiats i les diarrees van que volen; haurem d’economitzar.

24 de Juliol. Campament 1

Aquest matí he anat comptant: dos iurtes que fan de bar-restaurant i de magatzem respectivament, onze tendes menjador, cuina o magatzem, sis tendes comuna/latrina i 75 tendes vivenda. Aixó deu correspondre a entre 200 i 250  persones. Trobar aigua de confiança és difícil. Jo vaig a buscar-la a l’altre banda de la morrena i la cullo d’un torrentet que baixa directe de la muntanya. El problema és que hi tinc més de mitja hora de passeig per la gelera. És clar que aprofito per fer un bany i rentar-me a fons sense donar un espectacle. 

26 de Juliol. Campament 1

Avui han sortit amunt 50 persones, entre elles vuit dels nostres. L’efecte que feia era el d’una filera de formigues interminable fent giragonses entre les esquerdes que creuaven la traça. A mi, més que una ascensió em sembla una peregrinació tumultuària.

Un descobriment desagradable: l’aigua que baixa de l’altre banda de la morrena, teòricament neta, va plena d’unes minúscules larves vermelles d’aspecte gens tranquilitzador. Conclusió: encara que no es vegi, aquella part de la gelera amaga materia orgánica generadora de vida. O sigui brossa o cossos en descomposició. Paciencia; cal millorar la recerca d’aigua neta.

La colla de Mollet té dos persones amb febre, diarrea i vòmits. S’encarrega el seu infermer, responsable sanitari de l’expedició, que em sembla que controla bé el tema.

30 de Juliol 2005, Campament 1.

Notícies del campament 1. Ho sento però no són bones. Aquesta nit mitja expedició malalta; vòmits, diarrees, mal de panxa, gasos i rots agres. No sembla res greu però estan fets una coca. Ho atribueixo a la dieta que ahir va ser, per alegria meva, greixosa, picant, potent i consistent. Jo content, però els altres no tant. És ben cert que mai plou al gust de tots. Paciencia: repós, dieta, rehidratació, alguna dosi de metoclopramida i para de comptar.

Passa que, de quatre nits que porto aquí, ja m’han fet llevar tres. Amb aquesta guàrdia permanent no hi ha qui dormi en condicions.

 
L’equip mèdic al campament base. La metgesa kirguisa i els dos metges catalans de l’expedició de diabètics ISLET 2005. 

Campament base. Notin-se les tendes latrina situades per sobre del campament.

31 de Juliol 2005, Campament 1.

Aquí al campament 1 tinc 5 persones amb vòmits, diarrees i i/o intolerancia als aliments que ens serveix l’agència. Normal: hi ha 200 ò 300 persones en aquest tros de morrena, morts inclosos. No tota l’aigua (la de rentar els plats i les dents per exemple) es pot bullir. Menjar tanta gent, tots el mateix, amb higiene dubtosa (ni els cuiners tenen on rentar-se les mans) produeix aquests efectes. Problema 1: massa gent en poc espai i poca aigua. Problema 2: mal organitzat; concepte d’higiene inexistent per part de les agències. I també dels clients que paguem, de pas.

1 d’Agost 2005, Campament 1.

Les pupes del día: En Paolo C. és una mica empiocat; sensació de febre i diarrees. I no tinc termòmetre. El tracto amb Neomicina, que aixó de les diarrees comença a passar de taca d’oli. La Ilaria continúa feta una pupes: aquesta nit ha vomitat dos vegades, a propòsit, posant-se els dits a la gola perqué sentia basques i un pes a l’estòmac. A més a més té rots -una aerofagia de cavall- i el nas tapat. Sort, per mi, que quan ahir em demanava permís per atipar-se de pasta amb sofregit li vaig dir “Tu mateixa, però després no et queixis”. Jo ho tractaria amb abstenció de greixos, diacepam i, si no millora aviat, baixar al campament base.

Pierpaolo: aquesta nit vòmits i diarrees que han pringat tota la seva tenda; calfreds i gran afectació general. Em sembla que té febre i li administro amoxicil·lina-clavulanat. Si no pot beure suficient, farem rehidratació endovenosa, però espero que no sigui necessari. En tot cas, quan es pugui i s’aguanti dret, el baixarem cap a Aci Tash. Aquest matí, deambula pel campament com una ànima en pena; ell mateix diu:  Io cago come pissa una vacca.

3 d’Agost 2005, Campament 1.

Un cas més per a l’història de la Medicina de Muntanya! Mentre sopàvem -aquí tot s’ha de fer per torns; no hi ha lloc per seure i menjar tots alhora- ha entrat corrents a la tenda un de la colla de Mollet: -“Corre que a una xiqueta de Tortosa li ha agafat alguna cosa dolenta”. Corro cap allà, agafo els estris tot passant per la meva tenda, i em trobo a la noia mig caiguda endavant i abraçada al seu marit. Tot plegat s’acaba amb una diarrea descomunal. Un altre cas de colitis d’aquest camp de concentración en que paguem per venir.

4 d’Agost 2005, Campament 1.

Més dades per la petita història de la medicina de muntanya local. La xicota de Tortosa té vòmits, diarrees i febre; o sigui que té una gastroenteritis com un piano. 

Més pupes: tres italians i un de Manresa amb enterocolitis: Epidèmia! Potser ho hauríem de dir a les revistes i als fòrums de muntanya. Venir al Pic Lenin és temptar la sort i arriscar la salut de les mucoses digestives. Massa gent per tan poc espai. A més a més, l’interés econòmic fa que no es posin mitjans per evitar la contaminació de l’aigua, no hi ha coordinació amb el suministre de l’aigua, ni obligació de rentar-se les mans els cuiners, ni latrines allunyades, etc.

Des de la tenda sento parlar, cridar i cantar alhora en anglés, italià, català, castellà, alemany i rus. Cal reconèixer que el campament, cosmopolita ho és. Desorganitzat i brut també, però. 

Campament 1. Un centenar de tendes sobre la glacera.

 

Camp de refugiats o raval desurbanitzat a gairebé 5000 metres?

5 d’Agost 2005, Campament 1.

Pupes: enorme novetat. Avui ningú ha consultat per diarrees!! En Marco té conjuntivitis actínica a l’ull dret; la famosa “oftalmia de les neus” dels clàssics. És el segon cas, el primer va ser una noia de Mollet.

6 d’Agost 2005, Campament 1.

Per fi una enterocolitis. Ja feia dos dies que no en veia cap! Una noia d’Euskadi amb diarrea i febre. Com que feia dos dies que no venia a consultar ningú ja començàva a pensar que no m’estimaven com abans i ja no confiaven en mi! És que amb la gentada que hi ha i la desorganització del tema aigua neta – aigua bruta, no és posible que no hi hagi malalts de la panxa.


En resum es van rebre un total de 52 consultes per diarrees. O, almenys, aquestes sòn les que es van registrar, ja que és fácil que en acabar la jornada es quedés alguna sense registrar; no sempre es camina entre campaments amb la llibreta a la mà per apuntar-ho tot. D’aquestes consultes, 24 van ser de membres de la nostra expedició; les altres 28 de membres d’altres expedicions que viatjaven sense metge. Si pensem que la nostra expedició tenia 23 membres i que en total hi devia haver unes 500 persones feu-vos una idea de quantes van tenir diarrees incloent les que no sabien que hi havia metges i no van consultar.

No és cap novetat que les aglomeracions, al pla i a la muntanya, faciliten la transmisió de malalties infeccioses. Per tant cal ser previngut quan es contracten agències que apilonen centenars, per no dir mils, de persones al campament base d’aquestes grans muntanyes. Si hi ha cues al cim de l’Everest i del K2, afigureu-vos com estaran els campaments base.

No vull fer de profeta, però si ja podem trobar comunicació telefònica, wifi i oficina de correus a molts campaments base, no trigarem a veure sistemes de clavegueram i depuració d’aigües. Només cal que milers de persones, cagant i pixant a les glaceres comprometin la qualitat de l’aigua dels pobles de més avall. O aixó o restrigir l’accés, però ja es veu que aixó és un mal negoci pel país.

I mira que les valls al voltant del Pic Lenin son ben solitàries; encara hi pics verges de més de sismil metres. Però no, tots ben atapeïts assetjant el Pic Lenin…   

No es 

Etiquetes: , , , ,
edit

VERTICAL. El llibre


Un llibre curiós.

He conegut molts llibres d’escalada amb text i fotografies, però aquest és el primer que conec que té poca lletra i molts dibuixos. Dibuixat per l’il·lustrador Ximo Abadia fa pensar en acostar l’inerés per l’escalada entre els més joves. I també és el primer que conec que no tracta de l’escalada com a tècnica, sinó de la seva història, dels seus noms i del material que es va fer servir.

VERTICAL: HISTORIA ILUSTRADA DE LA ESCALADA

XIMO ABADIA

LITERA LIBROS EDITORIAL – 9788412585193

Segons fa constar l’editorial és un llibre pensat per infants entre 7 i 9 anys. Discrepo.

Jo en tinc uns quants més i l’he gaudit com un nen. 


És cert que a mi no m’ha aportat gaires coneixements que no sabés abans. Ja fa molts anys que sé qui eren Lachenal i Herzog, Hillary i Tenzing, I tants altres. Noms mítics de quan era jove i somiava muntanyes. 

Qui van ser els primers en arribar al cim de les muntanyes més altes o les vies més difícils d’escalar? Qui dirigia aquelles expedicions i perqué ho feien? Quins materials utilitzaven i com han anat evolucionant? Quan i on va començar l’escalada clàssica, l’escalada esportiva o l’acrobàtica o el boulder? I els rocòdroms?

Unes pàgines del llibre publicades a Internet per conèixer millor l’apassionant mon de l‘escalada i l’alpinisme.

Etiquetes: ,
edit

NUTRICIÓ A LA MUNTANYA. EL TÉ DEL BALTISTAN

EL RECOMFORTANT TÉ ESPECIAT DEL BALTISTAN

Al diari de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum, l’any 1980, vaig escriure:

Divendres 8 d’Agost. Gore. 4.600 metres.

Tres dies sense escriure. Tres dies de corcoll. No hi ha hagut pebrots per seure i escriure gaire. A més a més tinc un dit ferit i embenat que m’ho posa més difícil.

Sortíem del CB avall, ahir 7 d’agost. Tota la caravana glacera avall, el mateix dia que arribàvem al CB carregats com rucs. Fet nit sobre la morrena, nevant i entomant mullena, excepte en Falcó i jo, que passant per ser uns faldilletes, vàrem muntar una tenda. Sense tenir el menjar de la marxa preparat. Avall, avall, marxem, marxem. O fugim? Quines presses!

Com va anar? Com potser dèiem; el dia 6 d’agost, en Toro i l’Ós tampoc van tirar amunt. Algun núvol. Avall cap al C2. Ara sí. El mateix dia cap al CB, ben carregats. Poca estona després els seguim en Falcó i jo, recollit el campament 2. Darrera mirada al circ. Totes les tonalitats del blau, del blanc i del gris. Ja no hi queda ningú. Un iglú solitari, al mig del circ.  El cap del Gasherbrum 2, dalt de tot, senyorejant la retirada.

L’Ós i en Toro, arriben aquella tarda al CB. Rendits, però arriben. En Falcó i jo, mes carregats i més tardaners, amb neu fins el genoll, ens perdem per les esquerdes de l’esquerra de la glacera. Forcem un bivac a 5.800 metres, sobre d’un sèrac. Sort encara que tenim fogó, sopes i xocolata. L’endemà arribem al CB al matí. Sense temps ni per seure ni esmorzar, treiem pes de les motxilles, el posem als bidons de l’expedició, i avall que fa baixada. Sort del té que ens ha preparat l’Ayub, que faria revifar a un mort.

Aquí només queda l’expedició japonesa que espera als seus portadors per demà. Serà possible que tinguem tanta pressa? I jo que volia disfrutar de l’aventura amb calma i viure cada instant del retrobament amb la vida.

Dites:

La tortuga  sap més del camí que la llebre”.  Khalil Gibran.

D’una manera incomprensible el camí em porta a una perduda llunyania blava. Enlloc hi ha sentit, enlloc una meta segura. Però cada ruixim del bosc i cada brunzit d’abelles em parlen d’una llei profunda, d’un ordre sagrat”. Hermann Hesse.

Mentrestant, uns pensaments: la qualitat de l’amistat amb els membres de l’expedició japonesa. Gent sòlida i solidària. De les consultes mèdiques. Ferides i ferides de mal guarir que s’han encabritat a l’altitud. Dolor als peus que dificulten caminar a dos membres de la nostra expedició. En Llop té un inici de lesió que pot ser una congelació, però a en Toro no l’hi veig res. Arrosseguen els peus. I mira que ens queden passes.

Bona nit per avui, que no puc més. I el menjar és escàs. I l’aigua amb sorra de glacera. A dormir.


Imatges. La trencada glacera del Gasherbrum II per sobre del Camp Base.

El té especiat, típic del Baltistà, tal com el preparava l’Ayub a l’expedició. Segur que amb productes frescos i de millor qualitat dels que disposava l’expedició es podria millorar encara més.

Es fa un té ben fort i ben negre posant aigua a punt de bullir i uns grapats, generosos de té negre ben fermentat. Ha de quedar negre com el cafè. Quan l’aigua ja s’ha amarat del color i de les xantines estimulants del té, i no abans per no interferir amb la infusió del té, hi posem i dissolem unes cullerades de sucre, una cullerada grossa de llet en pols, una cullerada de postre de pebre mólt i uns polsims de caiena, clau i canyella. 

Ja us ben asseguro que aquesta infusió pot fer aixecar i continuar caminant al muntanyenc més cansat.

 

Imatge: l’Ayub, el treballador del camp base, ordenança de l’oficial d’enllaç i una persona excel·lent.


Etiquetes: , ,
edit

NUTRICIÓ A LA MUNTANYA. LA TSAMPA I EL TÉ TIBETÀ

Així com el Dhal Bhat és el menjar diari al Nepal la Tsampa és la dieta més habituals dels tibetans; especialment quan estan de viatge o van per feina amb el ramat. Porten una bossa amb farina, sal i una mica de mantega. Només els hi cal trobar aigua. Ho barregen bé, ho pasten  amb les mans i ja tenen les boles de Tsampa. Aquesta dieta és l’esmorzar, el dinar i el sopar de cada dia fora de casa. 

La higiene de les mans i de les ungles dels qui la preparen, és tot un altre tema que escapa a l’interés, nutricional i gastronòmic, d’aquest llibre.  Tingueu present, però, que la tradició local diu que el menjar es prepara amb la mà dreta i les coses brutes es renten amb la mà esquerra. No sé si és perqué allà també hi deu haver entre un 10 i un 20% d’esquerrans, però aquesta norma és ben laxa.

Al Tibet hi ha farines fetes amb diversos cereals o altres tipus de gra. Ordi, mill, sorgho, fajol i fins i tot amb arròs. Sovint, la farina que es pot comprar als comerços locals és una barreja comercial de diversos grans. Amb tantes farines diferents és evident que la Tsampa té textures i sabors diferents. Des de la textura cremosa de la farina d’arrós fins a la que es pot mastegar com si fos el blat escairat del Berguedà. Del sabor més penetrant de l’ordi fins al més àton del fajol. Algunes Tsampes, ben bones, m’han recordat a la Polenta dels refugis italians. Nutritives, ben saciants, de panxa plena i gustoses. 

La suculència ja és una altra cosa. La suculència depèn del greix. Comparar un raig d’oli d’oliva verge mediterrani a un grapat de mantega de iac rància és una tasca que supera les meves capacitats de crítica imparcial.

Posats a comparar, la Tsampa, com la Polenta o les farinetes del nostre país aporten al cos hidrats de carboni, lípids i minerals. Però son deficitàries en vitamines B i C i en proteïnes.   

    

 

Imatges. Pastant la Tsampa.

Aquesta Tsampa es menja amb les mans i es fa passar avall amb un glop de té tibetà salat. O de Txang o de Raksi si ja s’ha acabat la feina i anem a dormir. També és freqüent barrejar la Tsampa amb el té tibetà i fer una espècie de sopa o de farinetes calentes i recomfortants.

Que son el Txang o el Rakshi? El Txang, com la Tongpa, és una beguda fermentada feta amb arròs o amb ordi, amb un grau alcohòlic similar a la cervesa. El Rakshi, també fet amb ordi o amb arròs, es fa destil·lant les begudes fermentades. És similar al Sake japonès amb uns 20o graus d’alcohol. Son les begudes alcohòliques locals. 

Uns comentaris més. 

Els portadors tibetans donen una bola de Tsampa als seus iacs de càrrega cada dia. Les bèsties engoleixen la farina salada amb delit. Mireu el film “Himalaya. La infantesa d’un líder” d’Eric Valli, 1999, rodada en tibetà. El guia fa passar els iacs per un pas difícil convencent a la bèstia que és cap del ramat amb unes boles de Tsampa. Un film deliciós que mostra l’ambient dels pobles tibetans.

La mantega, conservada durant mesos en grans bosses, acostuma a tenir un gust i aroma de ranci que es nota de lluny.

En alguns locals, avui dia, ja es pot trobar una versió més elegant del plat de Tsampa.

  
Imatges. Farinetes de Tsampa amb té tibetà en un campament de l’Himàlaia. Tsampa i tasses de té tibetà en una fonda de la carretera. 

El té tibetà es fa amb aigua, té, sal i mantega de iac. Res a veure amb una infusió com les que estem acostumats. Més aviat es tracta d’una espècies de consomé recomfortant que es pren ben calenta. Es pren ben calenta, perqué quan es refreda, la mantega sura i es solidifica fent com una crosta o  tap a la tassa. La cortesia local diu que l’amfitrió t’anirà posant té salat calent mentre en vagis bevent perqué no es refredi. Quan no en vols més, el deixes refredar i s’acaba la història.

El té tibetà necessita una batedora per emulsionar la mantega amb l’aigua del té. Aquestes batedores, en un lloc on pocs pobles tenen electricitat, són majoritàriament manuals. Uns èmbols de fusta que decoren els millors artesans.

Llegint la biografia de Tenzing Norgay escrita pel francès Yves Malartic ens podem fer una idea de la duresa de la vida a l’hivern de l’Himàlaia. Quan no hi havia ciment per les cases de pedra ni claus per les de fusta i el vent passava per totes les escletxes un menjar calòric era bona ajuda per la supervivència. 

Extrec d’aquest llibre el següent paràgraf (Capítol III, pàgines 179 – 180). Es refereix a l’expedició suïssa a l’Everest de l’any 1951: 

“Com ho havien fet els monjos de Rongbuk, també els de Tyangboche van invitar als sahibs i als xerpes a una cerimònia religiosa; les rogatives per l’Everest. Els xerpes es sentien molt recomfortats amb les benediccions dels seus monjos. No es van adonar de les ganyotes de disgust que posaven els sahibs quan tastaven les tasses de té tibetà. Tenzing va recordar l’embolic que aquest té va produir entre els seus amics de l’expedició suïssa de l’any anterior en les mateixes circumstàncies. Va sentir certa enyorança en recordar que el gran Lambert, per salvar la situació, es va empassar, una darrera de l’altra, totes les tasses de té salat amb mantega de iac dels seus compatriotes”.

El té tibetà aporta aigua, la teína estimulant del té, la sal i els lípids de la mantega. Però, com la Tsampa és pobre en proteïnes i en vitamines C i B. 

El té tibetà, no s’ha d’entendre com una infusió estimulant sinó com un brou calent i salat per entrar en calor en un dia fred en altitud.

 

Imatges. Un monjo tibetà preparant el té amb la seva batedora manual. Unes quantes batedores, o emulsionadores, posades a la venda en una botiga per turistes. Posant la sopeta calenta amb força mantega a la tassa.


Etiquetes: , , ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu