CAPÍTOL XV. ADÉU AL KHILI-KHILI. DARRERA ENTREGA

L'endemà vam fer l'inventari de les reserves de queviures, i vam comprovar que els portadors s'ho havien menjat gairebé tot, no deixant més que alguns sacs de mongetes seques. Això era greu. No podíem alimentar els portadors ni un dia més; calia acomiadar sobre el terreny. Vam decidir no guardar més que un sol portador per transportar el nostre proveïment durant el viatge de tornada. Vam haver d'abandonar tot el nostre equip, no guardant més que els nostres efectes personals més indispensables, com ara els despertadors.

Cicerone va arengar els portadors i, després d'algun enrenou, ens va anunciar que ells comprenien perfectament la situació. Van insistir, però, en ser pagats fins a la data probable de la nostra arribada a Chaikhosi. Com discutir amb ells hagués significat haver de alimentar-los alguns dies més, no hi va haver més remei que accedir a la seva demanda. Els paguem, doncs, i els vam dir que partissin. Però en lloc d'anar-se'n, van venir tots a plantar-se davant la meva tenda, on jo estava ocupat en tallar-me les ungles dels peus. Quan vaig sortir per veure que volien, Bing va avançar i es va aturar davant meu. Em va mirar als ulls i va deixar anar un rot sonorossísim. Després es va allunyar. Bung el va seguir; després, El Soo, Soo Lo i Sota El; després, El Too, i tots els altres. Un darrere l'altre es van aproximar i van venir a rotar davant meu. La glacera ressonava de eructes, des del baix i greu de Bing fins a les piuladisses agres dels nois. Catxes va dir que això li recordava un concurs agrícola. Un dels joves portadors tenia, sembla, l'estómac atapeït per l'emoció. Es va plantar davant meu tímidament, incapaç d'emetre un so. Després va emetre una espècie de petita tos i s’en va anar entre un cor de rialles.

L'últim era Pong. El pobre diable tenia la cara coberta de llàgrimes. El seu magnífic rot va fer córrer un murmuri d'admiració en l'assistència. Ens vam abraçar i em va posar a la mà un petit objecte negre de forma indeterminada. El vaig examinar atentament, però sense endevinar de què es tractava. El vaig mostrar als altres, que van sacsejar el cap.

Setciències sobtadament va llançar un crit i em va arrencar l'objecte de les mans. Era una transversió! Ennegrida, cremada, certament; però una transversió!!

Setciències va demanar a Cicerone que s'informés. Pong li va dir que la transversió era considerada com una llaminadura pels yogistanesos. Els seus marmitons les recollien tots els matins abans de l'esmorzar.

Setciències va dir a Cicerone que oferís un bohee per cada transversió que li portessin. Els portadors es van dispersar de seguida en totes direccions, i no van trigar a tornar carregats de transversions, que van dipositar als peus de Setciències, després d'haver percebut la seva recompensa. Aquest va tenir molt aviat davant seu una pila d'un metre d'alta, i es va trobar sense fons. Va demanar a Cicerone que detingués ja als portadors; però aquests van continuar fins que els voltants van estar completament despoblats de transversions. Setciències estava ara envoltat d'una muralla de transversions.

Els portadors van estar, a la fi, disposats a la partida. Sent de caràcter escrupolós, van jutjar necessari recomençar els seus adéus. Un cop més la glacera es va poblar dels ecos dels seus rots estruendosos. Un cop més Pong i jo vam canviar adéus commovedors. No dubtàvem de que estàvem destinats a veure'ns de nou molt aviat.

* * *

L'endemà, al matí, vam partir molt aviat. Setciències havia passat tota la nit destil·lant l'exégesi i l’essència de transversió, que va abocar en un recipient estanc per exègesis portat expressament per això. Catxes s'havia prestat molt amablement a ajudar-lo. Setciències exultava. La seva presència en l'expedició es trobava, a la fi, justificada; la seva glòria, assegurada. Tenia probabilitats d'aconseguir el Premi Nobel -em va confiar.

Flaixos va prendre el cap de la nostra petita tropa. Ell també havia passat la nit en peu per ajudar a Rodamon a acabar el seu mapa. Cap al matí, Rodamon s'havia queixat d'una certa fatiga i havia absorbit tot l'alcohol de les brúixoles de flotador. Això havia donat per resultat que es trobés lleugerament ebri i que manifestés una tendència marcada a marxar cap al Nord, el que li feia anar de costat quan es dirigia cap a l'Est o a l'Oest, i a caure enrera quan es dirigia a Sud. Com que el sender descrivia mil i una sinuositats, els moviments de Rodamon van prendre un caràcter extremadament capritxós. Flaixos el va ajudar molt complaentment; però Setciències, que el seguia, va acabar per ser presa de vertigen en veure'l fer tantes giragonses. Tant, que va caure i va trencar la seva preciosa ampolla d'exègesi. El contingut del pot li va ruixar els pantalons, gelant-se immediatament. Catxes es va esforçar a consolar-lo de la pèrdua de la seva exègesi.

Cicerone i Malaltís venien després. Privat de la cuina de Pong, Cicerone havia estat despert tota la nit, amb grans mals de panxa. Malaltís l’havia vetllat, horriblement inquiet de veure el seu amic en tal estat. Cicerone no es podia consolar d'haver perdut als seus portadors. Malaltís marxava a prop seu, un braç al voltant de l'esquena del pobre Cicerone. Van caure, malauradament, els dos en una esquerda; però van ser trets d'aquest mal pas pel portador.

Jo tancava la marxa. Anava molt entristit de girar l'esquena a l'escena majestuosa sobre la qual acabàvem d'interpretar el drama dels nostres sofriments i del nostre triomf. Però em reconfortava dient-me que els nostres sofriments encara no havien acabat, i, seguint a la petita tropa, em vaig consolar pensant que la nostra amistat s'havia reforçat pels perills que havíem afrontat junts. Assaboria en això les més delicioses recompenses de comandament.

* * *

Tres dies més tard, fèiem alt al coll del Vaamko-Txe i contemplàvem per última vegada el massís del Khili-Khili. El sol havia desaparegut ja de l'horitzó. La vasta solitud de les muntanyes que ens envoltaven era una simfonia d'ombres. Només el Khili-Khili s'alçava a la resplendor del sol ponent, retallant la seva enorme piràmide sobre un cel de color turquesa. Les roques vertiginoses i els camps de neu brillaven als resplendors canviants del crepuscle.

Aquest era l'adéu que convenia a una tan poderosa muntanya. Catxes em va posar una mà sobre l'espatlla i, en la nit que queia, vam descendir cap al nostre campament a la vall.

FI 

Through Tibet To Everest.

 

                 

Through Tibet To Everest. J. B. L. Noel. London: Edward Arnold, 1927.

Por el Tibet al Everest. J. B. L. Noel. Madrid: M. Aguilar. Editor, 1929.

Llibre clàssic imprescindible pels interessats en aquelles llegendàries expedicions d’exploració de terres i muntanyes desconegudes, escrit per un dels expedicionaris. A més a més de ser molt ben escrit, ben traduït de l’anglés i que és llegeix molt fàcilment, és un document de molt valor per les descripcions del Tibet d’aquells anys i de les interioritats de les mateixes expedicions.

John Baptist Lucius Noel (26 Febrer 1890 – 12 Març 1989) va ser un militar, explorador, alpinista i cineasta britànic conegut per les seves fotografies i films a les expedicions angleses a l’Everest de 1922 i 1924. El film de 1924 va tenir ressò mediàtic a l’època.

La fotografia més coneguda de J. B. L. Noel. Filmant des del Coll Nord de l’Everest a 7050 metres, l’any 1922.

El llibre comença amb la descripció del seu primer viatge al Tibet l’any 1913 en que, disfressat de pelegrí sord i mut va arribar fins a uns 50 km de Rongbuk però va haver de recular precipitadament. Segons explica ell mateix, un guàrdia tibetà el va descobrir i li va disparar amb el seu trabuc; com que també anava armat, s’hi va tornar i el va tombar d’un tret. Allà es va acabar l’intent. Fugida cap a l’India britànica abans de que més guàrdies tibetans tornèssin amb justificades males puces.

A l’expedició britànica a l’Everest de l’any 1922 va tornar al Tibet com a fotògraf i cineasta oficial. No es va poder arribar al cim.

L’any 1924 aprofitant l’experiència prèvia hi van tornar.

En aquella expedició, Edward Felix “Teddy” Norton, que actuava com a cap d’expedició, i el Dr. Theodore Howard Somervell van arribar fins a 8500 metres prop del que des d’aleshores s’anomena “Corredor Norton” que surca la paret nord. Somervell va fer la famosa fotografia de Norton progressant cap al corredor, just per sota del “Segon esglaó” a 8560 metres d’altitud. La màxima altitud assolida pels humans en aquella època.

Pocs dies després van sortir cap al cim Andrew Comyn "Sandy" Irvine i George Herbert Leigh Mallory. Mai van tornar i l’expedició es va retirar. Els moviments amunt i avall, les relacions entre els expedicionaris i els xerpes, l’esgotament i els dubtes, seguint el relat, fan entrar al lector dins de les difícils presa de decisions.

L’any 1999 una expedició americana va localitzar el cos d’en Mallory a poca distància d’on es veu en Norton ascendint l’any 1924 a la fotografia anterior. Més avall del “Segon esglaó” amb la cama fracturada, el que vol dir que devia caure, que el fred i l’esgotament no trenquen les cames. El cos d’Irvine encara no s’ha trobat. Si algú hi té interès, un altre dia parlarem de la meva hipòtesi d’on deu ser l’Andrew Irvine.

En John Baptist Lucius Noel devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del llibre els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest que ell veu inexorable, donades les característiques dels humans.

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1926:

“Destruídas ya las teorias previas de muchos sabios, según la cuales los alpinistas no podían llegar a tales alturas con la fatiga producida por el ejercicio, ¿que conclusión cabe sacar de esta proeza incomparable de Norton y Somervell? Podemos decir, como Norton fué el primero en hacerlo, que al hombre le es posible alcanzar la cumbre del Everest por su propio esfuerzo y sin oxígeno artificial. Siempre se suscitarà de si debe emplearse o no el oxigeno. Con un aparato respiratorio perfeccionado, en unión de campamentos mejor equipados y mas altos y periodos mas largos de aclimatación, la cumbre del Everest se hallará sin duda algún día al alcance del alpinista entusiasta ordinario y con ayuda del oxigeno estarà incluso al alcance de los turistas arriesgados del futuro.”      

Santa paraula!

L’imatge mostra una fila de turistes d’altitud i de xerpes pujant cap al Coll de l’Everest un dia de bon temps. Ja ho havia dit el profeta fa cent anys!

El sermó del bisbe de Chester al funeral de Mallory i Irvine: “Ascensiones in corde suo disposuis”, que es podria traduir potser com: “La ruta d’ascensió la tenien al cor”.

 

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. CAPÍTOL XIV

RETORN DE L'EXPEDICIÓ VICTORIOSA

Comencem per descansar, ja que tots teníem una bona son endarrerida. Després, una vegada recuperada tota la nostra energia, cada un de nosaltres es va dedicar a les seves  activitats. Setciències va col·leccionar nombroses lectures d'instruments i va anunciar amb orgull que eren d’una gran importància. Rodamon va utilitzar el seu oci per establir el mapa de la regió. Desgraciadament, es perdia cada dia i calia enviar a un portador en la seva cerca, el que era extremadament incòmode per a nosaltres. Aquest costum va acabar per irritar-nos fins a tal punt, que designem un portador per servir-li de guardià, donant a aquest instruccions formals perquè recollís a Rodamon i el portés al campament a la caiguda de la tarda. Una tarda en què no havia tornat a l'hora normal, Flaixos va llançar uns quants coets -que havia portat per filmar escenes de nit-, per tal de guiar-los. Un dels coets va caure sobre la tenda de Setciències, que es va consumir enterament amb tots els documents recollits pel nostre amic. Setciències estava desesperat. Tot el fruit del seu treball s'havia esvaït en fum. La calor havia fet bullir tot el mercuri dels seus termòmetres i no podia procedir a cap lectura. I la resta del seu material era al cim del Khili-Khili. No havia pogut descobrir sobre la muntanya cap criatura viva. No li quedava més que una última esperança de justificar la seva presència: li calia consagrar tota la seva energia a la recerca de transversions de Wharton. Com Flaixos no tenia res a fer -Ja havia espatllat tot el que havia portat de pel·lícules i tots els seus objectius-, Setciències el va enrolar, així com a Catxes. Aquest últim estava ara completament aclimatat; estava tan bullent d'energia com un col·legial i esgotava a Setciències i a Flaixos quan partien els tres a caçar alguna transversió.

Cicerone, posseït d'un desig sempre tan insaciable de millorar els seus coneixements de la llengua, passava la major part de el temps en companyia dels portadors. S’el podia trobar de vegades errant sobre la neu, entrenant-se en emetre grunyits, borborigmes, rots i altres fenòmens sonors que constitueixen l'essència mateixa del yogistanés parlat. S'estimava generalment -ens va dir- que el yogistanés era impronunciable per un estómac occidental, i la seva gran ambició era provar la falsedat d'aquesta afirmació. Em va anunciar que estava a la vora de l'èxit. Presentava ara símptomes segurs de la gastritis permanent que és endèmica entre els yogistanesos, ja que és provocada justament per la seva forma de parlar amb l'estómac. Catxes va tenir la falta de caritat d'observar que si Cicerone hagués contret aquesta malaltia d'estómac una mica abans, Malaltís no es trobaria actualment bloquejat al cim de l'Khili-Khili. Vaig recordar a Catxes que sense el defecte de pronunciació de Cicerone, haguéssim fracassat en la nostra empresa, i vaig felicitar a Cicerone per la seva gastritis. Era, a més, interessant notar que a mesura que les seves crisis s'agreujaven, Cicerone es feia cada vegada més insensible als efectes de la cuina de Pong i que fins i tot va arribar a apreciar-la. Va avançar la hipòtesi que el mètode culinari yogistanés és protector dels mals de la indigestió. 

Fos com fos, aquest semblava, en efecte, ser el cas. Cal lamentar només que, quan va tornar a la civilització, va ser completament incapaç de readaptar-se a la cuina occidental. Durant setmanes va seguir una dieta severa, experimentant tota mena de barreges dels aliments més heteròclits i tots els mitjans de fer-los indigestos. Finalment, quan ja era a la vora del suïcidi, i es disposava a consumar aquest acte desesperat, va tenir la feliç idea de contractar un cuiner yogistanés.

Desseguida va enviar telegrames i correus en totes direccions, un dels quals va arribar a en Pong. En raó de les dificultats que imposava la transmissió dels grunyits, borborigmes i altres eructaciones per telègrama, en raó també de les objeccions plantejades pel Sindicat a què pertanyia Pong, les negociacions van ser bastant llargues i Cicerone va estar a punt de sucumbir. Però tot va acabar per arreglar-se. Pong ara és instal·lat al pis de Cicerone, al barri  residencial d’Erotolegal. I a gairebé totes les hores del dia se'ls pot trobar grunyint o borborigzant a la cuina, vigilant amb mirada concupiscent qualsevol horrible mixtura, o bé inclinats amb aire d'èxtasi sobre olles on bull una espantosa cocció. L'última vegada que he vist a Cicerone fumava una pipa de groku que -em va dir- tenia per a ell les mateixes virtuts antiirritants i protectores.

Però ja us ho anticipo. Durant aquest període d'ansietat al campament de base, quan ignoràvem encara tot de la sort del desgraciat Malaltís, em vaig sentir una vegada més animat i inspirat pel zel amb que els meus companys es lliuraven a les seves tasques i no podia deixar que la seva inquietud frenés el seu sentit del deure. Em vaig obligar a prendre part en totes aquestes activitats, mundanes o altres, i em vaig adonar que alleugerint el pes dels altres, alleugeria alhora el meu.

Feia molt de temps que cremava en desitjos de saber alguna cosa de la promesa de Flaixos; però ara que l'ocasió es presentava, no sabia com abordar aquest tema, en el dubte de si feriria la seva sensibilitat. Una tarda que jo estava assegut a la tenda, preparant una carta de condol pel pare de Malaltís, Flaixos va entrar. Em va dir que estava bastant desconcertat. Em molestaria mirar alguns clixés? Li vaig dir que m'encantaria. Va exhibir llavors diverses fotografies d'una encantadora jove que em va dir que era la seva promesa. Havien de casar-se poc després del seu retorn.

El vaig felicitar i li vaig donar meus millors vots de felicitats futures. Li vaig dir que la seva núvia era encantadora. Ell em va assegurar que era la criatura més exquisida del món. Em va parlar llargament d'ella, i tot això em va semblar perfectament normal i deliciós. Em va preguntar si m'avorria. Li vaig dir que no; però no hi havia cap ombra en la seva felicitat? Em va dir que no. Per què n’hi hauria d’haver? Jo li vaig explicar que això solia passar sovint. Potser havia tingut experiències ingrates abans de conèixer-la? Em va assegurar que no; es coneixien des de la infantesa; s'havien estimat sempre; mai havia tingut ell cap altra dona. Per què li preguntava jo això? Li vaig dir que m'esperava una altra cosa i que això era tot. Em va considerar amb aire que em va semblar desconfiat, i va declarar que sentia haver-me decebut. Em vaig apressar a dir-li que m'havia comprès malament, i li vaig pregar que m’expliqués més coses; ho va fer i va satisfer plenament la meva curiositat. La seva promesa era evidentment una criatura tan normal i satisfeta com ell; vaig endevinar que serien molt feliços junts. Li vaig preguntar què és el que feien els dissabtes a la tarda. Anaven a visitar -em va respondre- a una vella tia de la seva xicota que estava malalta i havia de fer llit permanentment. Aixó era i va ser tot.

Jo havia notat que el costum del rot quotidià amb què em saludaven El Soo i Pong quan estàvem a la muntanya s'havia estès als altres portadors. Vaig preguntar a Cicerone si coneixia el significat d'allò. Em va dir que com el yogistanés es parla amb l'estómac, el rot -signe de suprem content de l'estómac- era utilitzat com a expressió de respecte; indicava el gran plaer que experimentava el rotant/eructant de trobar-se davant la il·lustre presència de la persona davant la qual emetia els seus eructes.

Aquesta notícia em va alegrar molt, no només perquè em vaig mostrar sensible a l'honor que s’em dispensava, sinó també perquè això confirmava la meva fe en Pong i en la naturalesa humana. Vaig lamentar que el temps fos massa limitat i els meus deures massa absorbents per permetre fer amistat amb cada un dels portadors. Quins tresors d'afectes -vaig pensar- s’oculten sota aquests rostres impenetrables! Vaig passar llargs moments amb Pong, en els quals em va fer interessants confidències sobre la seva vida. El pobre diable semblava haver-me agafat molt afecte. Va dir a Cicerone que jo era l'única persona que li havia testimoniat sempre bondat, sense esperar rebre res a canvi. Això em va commoure profundament.

Va prendre també el costum de fer-me petites ofrenes d'aliments a totes les hores del dia. Jo era molt sensible a aquestes atencions, i el meu estómac no ho era menys. Però en sentit invers.

* * *

Després d'alguns dies de madura reflexió, vaig enviar el missatge següent: "Expedició, triomfat plenament, havent vençut Khili-Khili i Guili-Guili. Tots bona salut i bon humor. La moral de l'equip és excel·lent, i els portadors estan per sobre de tot elogi".

Anticipo que, per descuit, vaig signar aquest missatge com Llunes, en lloc d'utilitzar el meu propi nom. Això va causar alguna sorpresa a Anglaterra, i es va creure que aquest despatx era fals. Després es va estendre el rumor que havíem estat avançats a la muntanya per una expedició desconeguda dirigida per un tal “Llunàtic”. Es va procedir a una enquesta entre els mitjans muntanyencs, però sense que trobessin cap indici de cap altra expedició. L'assumpte va causar una viva emoció, la premsa anglesa es va apoderar del tema i el misteri no es va aclarir fins que vam arribar a Chaikhosi, on ens vam veure inundats de telègrames procedents d'arreu de món, el que ens va obligar a emprar tres secretaris per respondre’ls. Un d'aquests secretaris, anomenat Plouk, es va revelar ser un bromista, que es va aprofitar d'aquesta situació sense precedents per ridiculitzar la premsa de tot el món publicant declaracions absurdes i contradictòries. Ens va ser necessari emprar de seguida els serveis de sis secretaris més per dissipar la confusió així creada.

Però aquí també anticipo. A mesura que els dies passaven sense que arribés cap notícia de Malaltís, la inquietud m’abrusava. Déu sabia quins turments estaria patint el pobre; això, si és que encara seguia amb vida. No vaig poder resistir més. Vaig convocar a tots a la tenda menjador i vaig dir que calia fer alguna cosa. Algú havia de pujar fins al cim. La qüestió que calia precisar era: qui? Tots es miraven, però ningú parlava.

Aquest espectacle em va omplir d'una profunda humilitat.

-Els meus estimats amics -vaig dir-, sé que tots desitgeu anar; però cal que algú es quedi aquí. Estimo que la meva responsabilitat està en joc. Espero que no em titllin d'egoista si vaig jo.

Hi va haver un silenci. Després, Catxes em va mirar llargament i va dir amb la seva veu de baix:

-Caram! Llunes, crec que series capaç.

El vaig mirar sorprès. Semblava estar, no sé per què, embargat per l'emoció.

-Si tu hi vas -va dir a la fi-, jo hi vaig també.

En aquell moment la porta de la tenda es va obrir per donar pas a Malaltís.

* * *

Un nou Malaltís.

Un Malaltís dret com una I majúscula.

Un Malaltís prim, amb l'aire radiant de salut.

Un Malaltís somrient i ple de seguretat.

Malaltís, l'heroi de l'Khili-Khili; l'home que havia pujat més amunt que qualsevol al món, doncs, com ens va fer notar Setciències, Malaltís sobrepassava en dos caps, almenys, a tots els portadors.

Quina reunió va ser aquella! Quines riallades! Quants cops a l'esquena! Quines bromes!

Quan tots vam estar esgotats, Malaltís va dir:

-En la meva qualitat de metge d'aquesta expedició, prescribeixo xampany a tot el personal. On són les reserves de medicaments?

Sobtadament es va fer el silenci. Els altres canviaven mirades embarassades i es donaven amb el colze. Va ser Catxes qui va acabar per respondre: 

-Bé, company; afigura’t, que no hi ha més xampany.

-Que no hi ha xampany!?!?

Malaltís estava horroritzat.

-No. Ho has de comprendre... nosaltres..., hum!... el vam oblidar al campament 1.

Però res podia fer malbé la nostra alegria aquell dia. A falta d'una beguda més estimulant, es va preparar cacau. I aviat es van escoltar de nou les rialles; ens repetim el relat de les nostres aventures. Tots volien parlar, i ningú escoltava.

-Us en recordeu -va dir Flaixos- quan Llunes  estava soldat a la glacera per les seves llàgrimes?

-I com ha tingut a Pong a l'esquena tota una setmana! -Va dir Setciències.

-I quan no va aconseguir trobar el campament 1! -Va afegir Rodamon, rient.

-I aquell dia que demanava pastilles per l'estómac! -Va dir Cicerone, cargolant-se de riure.

Udolàvem tots de riure.

Tot d'una, Catxes es va aixecar d'un salt.

-Prou! -Va cridar.

I va donar un cop de puny sobre la taula.

Van cessar les rialles. L'ambient va canviar immediatament. Esperàvem, en un silenci una mica crispat, que Catxes parlés. Setciències va tenir un petit riure nerviós, que va ofegar ràpidament en un atac de tos, i va enrogir fins a les orelles.

Catxes va arrufar les celles i el nas. El seu puny va martellejar la taula. El nostre amic semblava estar buscant les paraules.

-Hi ha una cosa que ha de ser dita -va declarar.

Va callar, i de nou esperem.

- Des de la seva partida, al llarg d'aquesta expedició -va seguir- hi ha hagut nombrosos incidents, incidents que, al seu moment, han pogut semblar extremadament divertits.

Es va aturar de nou. Evidentment, pesava les seves paraules. Va colpejar de nou la taula.

-Bé; jo lamento avui que totes aquestes coses s'hagin produït.

De què diables volia parlar? -Em preguntava jo.

-I jo mateix -deia- he estat tan culpable com qualsevol altre ...; potser més.

Vaig notar que els altres canviaven mirades inquietes i que de nou tenien un aire embarassat. Què volia dir tot això?

-Fa un instant -va seguir Catxes- el vell Llunes estava disposat a anar en socors de Malaltís. No ho oblidem. No oblidem tampoc que Llunes havia fet ja deu vegades més que tots nosaltres junts i que havia suportat tota la responsabilitat de l'expedició. Que havia pujat ja a prop de dotze mil metres quan nosaltres estàvem encara al campament 1. I era ell, però, qui estava disposat a fer l'ascensió al Khili-Khili per recollir a en Malaltís.

Tot això era extremadament molest. Tots havíem fet el que havíem pogut. Jo potser havia tingut més sort que els altres. Vaig tractar d'interrompre a en Catxes, però ell em va posar una mà sobre l'espatlla.

-No -va dir-. Deixa’m acabar.

Va mirar a tots.

Tots el vam mirar.

-Ara, nanos -va dir-, jo us proposo un brindis a la salut del nostre cap. L'home més conscienciós, més modest i més altruista amb qui jo he escalat mai. I -va afegir- l'home que té més cor que qualsevol de nosaltres.

I aquells idiotes es van posar a beure a la meva salut.

Un instant més tard m’estrenyien tots la mà, mentre que Malaltís em colpejava l'esquena, dient: "Bravo, nano!"

Això era perfectament ridícul. Encara avui em pregunto si no seria una de les absurdes bromes de Catxes.

DIFERÈNCIES ENTRE HOMES I DONES.

DIFERÈNCIES FISIOLÒGIQUES ENTRE LES DONES I ELS HOMES QUE PODEN INFLUIR EN LA NUTRICIÓ

O  CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

Imagineu una parella de guardes d’un refugi. Ell medeix 1,81 metres i pesa 80 kg. Ella mesura 1,55 m d’altura i pesa 54 kg. Resulta que han de carregar unes motxilles per portar provisions al refugi.

Com repartim la càrrega? 

Imagineu unes càrregues de 25 kg i que cadascú en porta una. L’home potser si que  arribarà però molt cansat. Ella no podrà carregar gaire una motxilla com la meitat del seu pes. Potser seria com carregar al xicot amb 40 kg. Demanar el mateix esforç i carregar el mateix pes a dos persones tan diferents no és just ni té sentit comú.

Sembla que en un intent de ser justos cadascú ha de carregar el que li toca pel seu pes. El xicot més pesat podria portar una motxilla de 20 kg, el 25% del seu pes. La més petita uns 12,5 kg que és la mateixa relació que hi ha entre els dos pesos. I això ja seria carregar.

Error. Aixó tampoc seria just.

Un kilo de múscul pesa el mateix que un kg d’ossos, un kg de teixit adipós / greix o que un kg d’aigua, però no serveixen igual a l’hora de fer un esforç.

En general els cossos dels homes i els de les dones tenen diferent composició.

Que vol dir que la composició del cos de les dones i els homes és diferent? Que no estem fets tots igual? 

Doncs no exactament. Parlem-ne.

Equilibri Massa Magra / Teixit adipós. Relació Proteïna / Greix. Descomptant l’aigua i els minerals dels ossos, la massa magra és la part que no es greix o teixit adipós del cos humà. En general la massa magra de les dones és del 77% del seu cos, el que vol dir que tenen el 23% de teixit adipós. En el cas dels homes és 85% de massa magra i 15% de teixit adipós. El cor, que és un múscul vital, d’una dona representa el 4% del seu pes, però gairebé el 5% del pes dels homes. Tot plegat vol dir que un cos masculí té entre 8 i 12% més de múscul que el d’una dona del mateix pes. I que un cos femení té entre el 8 i el 12% més de teixit adipós.  Aixó és un promig de la població en general. Evidentment si comparèssim a una dona jove, musculada i entrenada amb un home gran, sedentari i obés o viceversa els números serien uns altres però no serien molt diferents.  

Taula. Percentatge mitjà de greix corporal, per grups d'edat i sexe - Enquesta nacional d'examen de salut i nutrició, Estats Units, 1999-2004. 

Teixit Adipós Reserva Energètica. En general es considera que un cos saludable i preparat per les adversitats té unes reserves energètiques en forma de teixit adipós entre el 10 i el 12%  en el cas dels homes i entre 15 i el 20% en el cas de les dones. Quan les reserves energètiques disminueixen per sota d’aquesta xifra és que s’acosta la desnutrició. El teixit adipós en els homes s’acumula al tronc i l’abdomen, en les dones als malucs i a les cuixes. Evidentment la quantitat de teixit adipós de reserva energètica és molt variable. Depén de la genètica de cada persona, de si és esportista o sedentari, de l’edat, de si fa o no fa dieta, de les condicions del país, que no és igual viure en un lloc on es passa gana que en un altre amb les necessitats mínimes cobertes, etc. Depén de tots aquests factors, però també depèn del sexe. 

Greixos Mínims Funcionals. El greix mínim funcional és aquell nivell de teixit adipós per sota de la qual la salut es veuria afectada negativament i, en cas de persistir la desnutrició, la mort seria segura. Hi ha controvèrsia sobre quin percentatge de greix corporal en concret és millor per a la salut o pel rendiment esportiu, que també també es pot veure afectat. Els esportistes més prims solen competir en nivells d'aproximadament un 5-10% per als homes o del 10-15% per a les dones. 

Pel funcionament normal del seu organisme les dones necessiten al voltant del 12% del seu cos en forma de teixit adipós per estar saludables. En canvi els homes només necessiten al voltant del 5%.  Aquest teixit adipós essencial, necessari per moltes funcions vitals, és posa al panícul adipós subcutani, gran arma de protecció contra el fred, al teixit nerviós, que el cervell és una massa de greix amb proteïnes, a les membranes cel·lulars, al sistema endocrí que regula les hormones i altres llocs vitals. Faig notar i recordo que parlar de teixit adipós és el mateix que parlar de greix. Concloem que els greixos, en la seva justa mesura, son essencials per la bona salut i la supervivència de les unes i dels altres. En la seva justa mesura. Per tant, la dieta els ha de tenir present com ja s’ha esmentat a capítols anteriors.

Percentatge de teixit adipós  Dones Homes

Greix mínim funcional                 10-13% 2-5%

Esportistes                               14-20% 6-13%

Mitjana                                         25-31% 18-24%

Obesitat                                        + 32% + 25% 

Com que totes aquestes xifres son aproximades i varien en funció de quin país o quin estudi parlem, posem dos esquemes amb unes xifres lleugerament diferents, però no gaire diferents. Bibliografia americana i asiàtica.

 

 

Els humans, com gairebé tots els mamífers, tenim aquesta diferencia entre els sexes. Sembla una estratègia de supervivència de les espècies. A curt termini els mascles poden fer més força, córrer més ràpid i saltar més alt, que sòn factors positius per caçar i per sobreviure en una natura hostil. Però és una estratègia costosa en energia que no es pot mantenir gaire temps. En canvi, a llarg termini, les femelles, amb més reserves energètiques i sense tanta despesa energètica poden mantenir la supervivència més temps, la seva i la de les cries. Depén de a quina situació s’enfrontin, tenen més possibilitats les unes o els altres. De la col·laboració entre els dos gèneres pot dependre la supervivència del grup. És sabut que les dones viuen més anys que els homes; també pot estar relacionat amb aquestes característiques.   

Sabem que un home, descansant o dormint, consumeix aproximadament un 8% més d’oxigen que una dona del mateix pes. Aixó es degut a que el múscul consumeix més aigua, més oxigen i més glucosa que el teixit adipós fins i tot en repós. Aixó es pot fer especialment evident en exercici o en altitud on, precisament, l'oxígen va escàs.

Per tant l’alimentació més adequada dependrà del pes a carregar, de l’exercici, de l’altitud, del fred o de la calor i de molts altres factors, però també del sexe de la persona. Sense entrar en els detalls del metabolisme dels lípids, dels greixos mínims necessaris pel funcionament del cos, dels greixos de reserva, de les proteïnes i de les hormones hem d’intentar que la composició corporal normal no s’alteri gaire ni per les unes ni pels altres, mantenint sempre una dieta equilibrada.

REFLEXIONS SOBRE VIATJAR A LLOCS INHÒSPITS

Ha tornat a passar. Algun malànima ha matat uns innocents. Lamentablement passa sovint. Aquesta vegada ha estat a l’Afganistà i han mort uns viatgers i uns afgans que passaven per allà.

Sento els debats. Els assenyats diuen que si el ministeri no recomana viatjar a l’Afganistà, és una imprudència fer-ho. Les agències de viatges que els portaven diuen que ja eren grandets, que sabien el que feien i un accident el pot tenir tothom.

Com que alguna cosa sé de viatges amb riscos i també sé que totes les monedes tenen dos cares explicaré la nostra experiència a l’Afganistà l’any 1977.

DIARI DE L’OPERACIÓ AFGANISTÀ 1977

 

Relat del viatge a Band-e-Amir i Bamiyan per Pere Aymerich.

Dissabte 23 de Juliol de 1977. Kabul.  

Un viatge accidentat. El nostre vehicle avançava en caravana de protecció mútua amb un altre cotxe d’uns viatgers alemanys i un camió de transport amb una vintena d’afganesos a la caixa. País sec i pista polsosa. Sobtadament, polseguera al lluny i assalt d’uns genets armats al camió del comboi. Trets. Mitja volta a tota la velocitat possible. Els cavalls al galop al darrera. Protegir-se tots plegats a corre-cuita en una casa de té, més aviat un hostal de carretera, una txai-khana fortificada, que aquí ho son la major part. Antics “caravanserai” que eren llocs sagrats on descansaven les caravanes. Segons la tradició atacar-los era un deshonor. Homes armats a la muralla de la txai-khana, que mantenen els genets a ratlla. Fins que marxen al galop. Un afganés del camió ferit de bala a la cuixa. Neteja de la ferida amb un refresc, que no hi havia més aigua a mà. Qualsevol sortia a buscar aigua al riu, tot i que era allà mateix, al davant de la porta. Dos furgonetes amb 6 homes armats surten a gran velocitat cap a la ciutat més propera amb guarnició militar. En unes hores arriba un camió amb soldats. Continuem el viatge amb escorta. No es tornen a veure els genets armats. Bandolers o guerrillers d’una facció que buscaven algú que viatjava al camió? Ves a saber. En tot cas perseguien al camió i no als forasters. Desert i pols, baralles entre conductors afganesos que s’acaben a garrotades, sense que els forasters ni entenem ni hi poguem fer res. Més desert, més pols, més set i altres minúcies. 

Grandesa dels budes de Bamiyan i bellesa dels llacs blaus de Band-i-Amir. 

 
Camions afganesos, tunejats i virolats. 

 

Els dos Budes de Bamiyan. Primera fotografia existent feta per una expedició anglesa al segle XIX.

                           
El Buda gran de Bamiyan als anys vuitanta. Fixeu-vos en la figura humana al peu per comparar les mides. Ja és notòria la degradació de la pedra; ha caigut mitja cara i gran part de les cames.

                                                      

El Buda gran de Bamiyan. Abans i després de la voladura, l’any 2001, pel govern afganés dels talibans.        

Els llacs de Band-e-Amir continguts per muralles calcàries. Blau turquesa al desert al peu de l’Hindu Kush. O millor blau lapislàtsuli, que és la pedra típica de l’Afganistà.

En aquests enllaços trobareu els diaris complets de l’expedició i el film. Filmat en Super 8, passat després a vídeo VHS i digitalitzat trenta anys després ha perdut part del color i de la finesa musical, però encara és un document viu de l’Afganistà de fa 47 anys.

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Unes setmanes després, quatre de la colla van arribar al cim del Noshaq de 7492 metres, el segon cim més alt de l’Hindu Kush. Per cert que, entre tots vam haver de baixar a un company invàlid per un Edema Cerebral d’Altitud que va aparèixer a 6800 metres. Aquest episodi també va acabar bé, però és clar que podia haver anat fatal.

Vist com van anar les coses, ens en vam sortir prou bé però podia haver sortit molt malament. 

Amb tants contratemps i riscos, voleu dir, que potser que no hi haguèssim anat? Debat interminable i irresoluble que surt de tant en tant, especialment quan apareix alguna desgràcia.

Com que totes les monedes tenen una cara i una creu, parlem-ne. Arguments en pro i en contra sentits i apuntats.

La cara. Arguments dels qui temen els riscos:

• Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Qui no vulgui arriscar que no s’emboliqui amb viatges atzarosos.

• És una obvietat que la major part de les agències minimitzen o amaguen els riscos, no fos cas que perdèssin clients. Ens hem fet un tip d’atendre persones amb malalties degudes a l’altitud, fins i tot guies de les agències, que no sabien ni que els mals de muntanya existissin. Quan vam fer un fulletó, gratuït i finançat per un laboratori farmacèutic, les agències a qui el vam oferir van declinar repartir-lo als seus trekkers o viatgers. L’argument va ser que potser perdrien clients. La veritat no és la prioritat quan hi ha interessos pel mig.

• Com es mesura el risc de terrorisme? A l’Afganistà o potser a Europa, que també en sabem d’atacs terroristes. Però tot atac és terrorista? En el nostre cas potser només va ser bandolerisme o venjances entre clans rivals. A llocs sense autoritat forta on les discrepàncies es ventilen a garrotades, una rivalitat entre amos d’agències de lloguer de cotxes per viatgers pot acabar a trets contra els conductors i viatgers de l’agència rival. O sigui que el risc de trobar-se un embolic és més elevat que el teòric risc de terrorisme polític.

• No tots el arguments contra els viatges a segons quins països tenen a veure amb els riscos i la por. Hi ha qui argumenta, amb raó, que és donar diners i finançar a governs poc respectuosos amb els drets dels seus paisans. Desenvolupar aquest argumentari, però, necessitaria moltes pàgines, passant per les relacions amb països que han fet genocidis o autoritaris però comercialment necessaris i amb el nostre país, quan entraven milers de turistes europeus que van ajudar a canviar la mentalitat de la població omplint les butxaques d’una dictadura. Deixem el tema sense aprofundir i cadascú decideixi.

La creu. Arguments de companys que accepten els riscos:

• Qui no arrisca, no pisca. Si tothom pensés que evitar el perill és prioritari ningú hauria pujat mai a l’Everest ni Cristòfol Colom hauria anat a Amèrica. La humanitat no ha avançat abrigadets al llit. Molts han preferit arriscar, veure i aprendre.

• Si els atemptats terroristes o els robatoris intimiden, potser que no vagin tants turistes a Barcelona.

• Viure o sobreviure? Si no surts quan plou no veuràs mai ni un cargol ni un arc de Sant Martí. O acceptes els riscos o no podràs veure, ni viure, els mercats amb la seva gent, ni aprendre d’altres cultures i maneres de veure el món, ni menjar les seves delícies locals, ni sentir cantar les perdius nivals quan despertes a la tenda a cinc-mil metres. Per no parlar del ballet dels núvols en una posta de sol de mil colors en un campament elevat sobre les valls.

• La curiositat és un motor molt potent. Prefereixes seguir la teva dèria i volar com un ocell de bosc o viure arrelat com una col en un hort? Es pot dir viure amb curiositat si no vas a veure les muntanyes més altes del món, els deserts més extensos, les planúries de sal dels Andes, les construccions de fa cinc-mil anys o les llums dels set-mil metres? Potser viure com una col sigui més comfortable, però recorda que un hort tampoc és un lloc segur; dia vindrà que la col acabarà tallada.

Naturalment es podrien seguir posant arguments per la cara i per la creu. Sobretot perqué les aventures no només apareixen als viatges. Hi ha qui prefereix les aventures emocionals, artístiques o intel·lectuals, que també tenen els seus riscos sobre la salut. Posar més arguments a favor o en contra d’arriscar no és tema d’importància.

Quins son els interessos i el projecte de vida de cada persona i quins riscos està disposat a acceptar per complir amb l’objectiu? 

Crec que aquesta és la pregunta. Cadascú ha de decidir que és el que vol, avaluar els perills i decidir si accepta el risc. I malfiar dels qui tinguin altres interessos, a favor o en contra.

 

UN IAC LLAMINER DE LA CREMA CATALANA

Ho sap tothom i es profecia que les coses no sempre surten com voldríem. 

La llei de Murphy ja va deixar clar que les probabilitats de que una torrada amb mantega caigui del costat del pa o del costat de la mantega depén de coses tan tontes com de quant costi netejar la catifa. 

Quan alguna cosa l’esperes molt.... 

Diu un corol·lari de la llei de Murphy que com més fosc, llarg, humit i fred és el túnel que has de recórrer més possibilitats hi ha de que quan veus una llum al fons, no sigui la sortida, sinó el far d’un tren exprés que ve cap a tú.

Quan alguna cosa l’esperes molt.... prepara’t per la decepció.  

Imatge. Uns vedells de iac prop de Samagaon.

Ja sabeu de l’expedició al Manaslu de 1982. Ja sabeu de la gana que vam passar. 

El dia 12 de maig , després de cinc dies a mitja ració i malalts de gana i de cansament, tres alpinistes i dos xerpes arribàvem al campament base.

Quan vam sortir del camp 2, no teníem clar si arribaríem. De manera que cordes, arnesos, tendes, sacs de dormir i la darrera càrrega de butà i el darrer sobre de sopa es van quedar allà dalt. Consigna: arribar avui al campament base com sigui. Qui caigui en una esquerda haurà llepat. Avall, avall! Al capvespre hi vam arribar.

Imatges. Per veure el temps que ens va fer aquella primavera...

No us penseu que al campament base anàvem gaire grassos tampoc, però si que hi havia arròs, patates i unes gallines que ens proporcionaven ous i que van ser la base d’una escudella memorable uns dies després.

Aquella nit, al cul d’un bidó desemparat encara vam trobar els dos darrers sobres de crema catalana en pols. Amb il·lusió ho vam coure amb un extra de llet en pols, el darrer ou de les gallines i un pols de sucre afegit. Ho vam posar a refredar a la paret de pedra de la cuina. Com aquell que puja l’escala de ca l’enamorada en espera de la desitjada trobada amb el dolç de tan dolç record. I la gana que teníem!

 

Imatge. El campament base, a 3800 metres d’altitud. Al fons a l’esquerra la cuina feta de pedres i coberta amb una lona de color taronja.

Mentre es coïen les llenties i l’arrós del sopar sèiem amb un té amb llet, “Dhud Txià”, ben calent a les mans. 

Un soroll de grans llepades i de grans glops i engolides van fer que ens mirèssim els uns als altres amb els ulls ben oberts. L’Anna va saltar esperitada cap a la cuina!

- La crema!

Efectivament, un gran iac, encantat de la vida, s’estava fotent a grans glops la palangana de crema. Amb els crits i la corredissa va fugir bosc enllà amb les llanes pengim penjam. Més enllà es va parar a mirar si el seguíem...  

De la nostra il·lusió dolça només quedava un culet de res al fons de la cassola. Una miqueta, però, ben llepada.

La nostra decepció només es podia compara amb la del iac, que ens mirava a prudent distància amb ulls llacrimosos. No l’havíem deixat acabar la seva troballa que venia a alegrar la seva trista dieta d’herba amagada sota la neu.

El que dèiem. Quan veus la llum al final del túnel... no baixis la guàrdia i esmola bé les escopetes que encara en passarà alguna.

Imatges. Alguns dels iacs de l’expedició. A la darrera fotografia, consirós sobre la neu, el iac culpable de la nostra decepció.

Al capdavall li vam deixar al pobre iac la mica del postre que, tot llepat, quedava. 

Paciència: sopar arròs bullit amb llenties i una terrina de mel. El mateix que cada dia de la marxa de descens. Arrós bullit i mel per esmorzar i per sopar. Per dinar només vam tenir gana i corre, corre que arribarem abans.

 

NUTRICIÓ. Castigats sense postres.

L’AUTORITAT DEL CAP D’EXPEDICIÓ. AVUI SENSE POSTRES!

Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) any 1984.

Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona. 

L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També  incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de Trakshindo, uns formatges comprats al mateix poble i un altre bidó amb arròs, fideus i farina a l’engrós. La resta, bosses de llegums secs, que pesen poc, bacallà salat, cansalada viada i una rastellera de fuets venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos (kursani) picants els vam comprar a Kathmandu. 

Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.

Anàvem fent. Carregant com rucs, que com més lleugera és l’expedició, més carregat va cadascú. Paradoxes de l’alpinisme expedicionari. Als vespres uns bons tips de patates amb bacallà o de llenties amb cansalada.

Quan ja havíem equipat i muntat fins al campament 3 a uns 7000 metres d’altitud, ens vam retrobar tots al campament base per reposar uns dies. Les companyes de tres de nosaltres tenien previst arribar aquelles dates al campament base.

Un bany a l’estany glaciar i descansar bé. 

El cap d’expedició, va partir avall de matinada cap al poblet de Dingbotxe per veure si trobava les noies i les acompanyava fins el campament base, que era un camí una mica enrevessat; a mitja alçada entre la glacera i el cim de l’Imja Tse. Ja va deixar les ordres clares: 

- Demà al vespre arribarem, feu una perolada de patates bullides amb kursani com pels vuit i una altra amb crema catalana per postres. No sé l’hora que serà però arribarem a sopar al campament base.   

Així es va fer.

Van ser les nou i no es veia ningú pujant per la morrena. Les deu i ja era de nit. Les onze i cap llumeta s’enfilava pel camí. Vam començar a remugar. I si, com que no estan aclimatades han tingut algun contratemps? I si baixem a veure si passa alguna cosa? 

Ja ens anàvem a calçar les botes quan, a quarts d’onze unes llumetes frontals van aparèixer pujant per la glacera. Ja arriben! Reescalfem les patates!

I si, van arribar, cansades i rendides al campament base venint des de Dingbotxe en un sol dia. Reposar, rehidratar i menjar. Us imagineu la conversa distesa després de sis setmanes de no veure’s les parelles? Va passar el temps. Totes sabien que per postres hi havia un perol de crema de sobre i una ampolla de rom nepalès. 

Però, xerrant, xerrant, es van acabar les patates bullides, que menjàvem sucades amb una pasta feta d’oli local i kursani ben picant. “Encara tenim gana. Bulliu més patates! Abans de la crema menjaríem unes patates més”.

Arrossegant els peus, sense ganes, el cap d’expedició va anar cap a la cuina, va encendre el foc i va posar a bullir un grapat més d’aquelles patatones xicotetes. El xerpa del campament base ho va sentir, va considerar que aquest era el seu camp d’expertesa, es va llevar i les va acabar de fer ell. Poc després ens va portar una cassola de patates acabades de coure i un bon bol de kursani per amanir-les. 

Encantats de la vida la xerinola va continuar sota les estrelles dels 5200 metres del campament base. A fora glaçava. A dins de la nostra tenda, que en dèiem la “Jaima”, s’estava molt bé.

 

Imatges: La Jaima, que era la reunió de quatre tendes d’altitud cobertes amb una lona gran i resistent. Al davant la cuina, feta de pedres i també coberta amb una lona. Al costat les tendes individuals de l’oficial d’enllaç i del sirdar.

Imatges: Interior de la Jaima i de les activitats que s’hi feien. A la primera fotografia podeu veure el rebost d’embotits penjats per assecar.

Encara quedava un grapat de patates al cul de l’olla, s’anava fent tard i calia pensar en anar plegant la gresca. 

- Vinga, treiem la crema i anem a dormir!

El cap d’expedició, que feia estona que ja es veia que estava mosca, sense aixecar la veu, va dir:

- Aixó és una expedició. Aixó no és un restaurant. Heu demanat més patates i més patates menjareu. Si teniu més gana mengeu més patates. Fins que no s’acabin les patates no hi haurà crema. Ni rom.

Gran decepció i protestes de les novingudes i alguna rialleta per sota del nas dels expedicionaris, que ja sabíem de quin peu calçava el cap. Com que les patatones no es van acabar, cap a dormir sense postres. 

Les poques patates sobreres van servir per l’esmorzar passades per la paella amb uns alls i uns talls de formatge que es va fondre. I la crema pel dinar. Després de dinar i de les postres amb crema, aquella mateixa tarda els expedicionaris ja vam tornar a tirar amunt per dormir al camp 1 i continuar l’ascensió.

I així va ser. En aquella expedició lleugereses, frivolitats i capricis els mínims i només de paraula. Per voler tirar massa de veta, castigats sense postres.