CAPÍTOL XII. NO PROU AMUNT
L'endemà, al matí, vaig veure partir a Setciències cap al campament 3. Vaig romandre algun temps dins del sac de dormir meditant sobre la seva trista aventura. Que estrany -vaig pensar- que els meus companys -amb l'excepció potser de Flaixos, amb el qual encara no havia tingut ocasió de xerrar- hagin conegut experiències tan insòlites i tan melancòliques. ¡Que poc sospitem dels secrets que amaga el cor humà! Com de rarament s'endevina que un cor trencat es dissimula darrere d'un alegre somriure! Vaig resoldre que aquella seria una lliçó que no oblidaria; érem tots companys de patiment. Vaig decidir que mai tornaria a jutjar a ningú pel seu exterior, per impenetrable que pogués semblar.
En aquell moment Pong va entrar amb el meu esmorzar. En veure la seva aparença impenetrable, vaig comprendre de cop i volta que ell també era, al capdavall, no res més que un ésser humà com nosaltres. Qui sabia quins patiments, quina desolació s'ocultava darrere d'aquell rostre aixafat i poc tranquil·litzador? Mentre patia en silenci el suplici de l'esmorzar, vaig meditar sobre aquest problema. ¿No havíem estat potser poc caritatius amb en Pong? El pobre era el pària de l'expedició. Ningú semblava estimar-lo. Potser la seva solitud fos per a ell un intolerable sofriment. ¿No estaria desitjant amb tot el seu ser una paraula amable o un somriure?
Aquest simple pensament gairebé m'entristia. Vaig rebutjar el plat i vaig anar a la tenda de Pong. El vaig trobar esmolant un ganivet sobre una pedra. No em va concedir la més mínima atenció. Al cap d'un moment, es va posar a ratllar un tros de pedra. Vaig pensar que més valia deixar que s’acostumés a la meva presència abans d'entaular conversa amb ell; em vaig asseure, doncs, i el vaig observar. Després d'haver tallat un tros de corda i haver picat menudamente un vell mitjó, va llançar tot a la marmita en què coïa la carn seca i va remoure la barreja durant cinc minuts, afegint una mica de la sorra obtinguda abans i de parafina a tall de amaniments. Va acabar per abocar la mixtura en un plat, en va tirar una mica sobre un tros de cuir i li va clavar la dent.
Vaig veure l'ocasió que buscava. Després d'haver atret la seva atenció per una tos discreta, vaig designar el cuir; després la meva boca.
No va semblar comprendre el que volia dir. Vaig repetir el meu gest; després vaig fer intenció de mastegar i vaig somriure, fregant-me l'estómac. Va allargar la mà lentament cap endavant, com si no estigués molt segur del que jo volia. Vaig agafar el tros de cuir, li vaig arrencar un mos i després l'hi vaig tornar.
Masteguem en silenci. Vaig deixar que la situació s'afirmés uns minuts; després vaig tossir de nou. Encantat, vaig veure que Pong tossia també! Vaig agafar una de les seves cassoles, i sobre la base, ennegrida pel foc, amb la punta d'una forquilla vaig dibuixar un groller esbós de núvia yogistanesa. Vaig designar successivament amb el dit a Pong, després el dibuix, i vaig alçar les celles en una mímica interrogativa.
No semblava haver comprès. Vaig continuar alçant les celles, i sobtadament ell va fer el mateix. Aproximar el seu rostre al meu i va alçar les celles al mateix temps que jo.
Vam prosseguir un temps amb aquestes negociacions de comprensió. Jo no em volia aturar per por a vexar-lo.
Es va dibuixar llavors una cosa estranya al rostre de Pong, alguna cosa completament indescriptible, que no s'assemblava a res del que jo havia vist mai ni al que jo imaginava possible. Vaig mirar, fascinat. Què podia ser?
Després vaig comprendre. Era un somriure?
He de dir que em vaig sentir profundament commogut. Que el temible exterior de Pong pogués deixar aparèixer un somriure em semblava gairebé un miracle. Quines inexplicables emocions havien pogut provocar-la? Vaig emprendre amb un febril ardor la tasca d'aclarir aquest misteri.
No cansaré al lector pormenoritzant totes les etapes per les que vam passar en Pong i jo abans d'establir un llenguatge per signes que ens permetés a la fi comprendre'ns. La cosa podria semblar impossible, però jo he tingut sovint l'ocasió de comprovar-ho: la bona voluntat és el millor dels intèrprets.
Li vaig parlar de la meva família i vaig descriure la meva casa natal. Li vaig parlar amb calor de la nostra cuina anglesa i li vaig donar una o dues receptes. En revenja, ell em va ensenyar com fregir cautxú i em va confiar que estava diplomat en els cursos de cuina per la Universitat del Yogistán. A la fi, després d'hores d'esforços -ja que tenia tendència a perdre’s en divagacions gestuals-, el vaig portar a parlar-me de la seva nòvia.
No havia tingut mai desitjos de tenir una promesa. Ell tenia -em va dir- un temperament d'artista que creia incompatible amb els sentiments i el comportament d'un home compromès. Va insistir a fer-me comprendre que no tenia res contra el sexe oposat -ben al contrari-, però que la seva ànima d'artista es rebel·lava contra la reglamentació que implicaven forçosament els festejos oficials. El costum yogistanés vol, malauradament, que els nens siguin promesos a una edat molt tendra, a conseqüència dels arranjaments concertats entre els pares. Així és com Pong va ser promès o maridat molt de temps abans que es manifestés el seu temperament refinat; des que aquest es va revelar, Pong es va trobar amb discussions continues amb la seva família i amb la seva xicota. Pong sempre havia tingut horror a les discussions; la seva ànima delicada no estava en harmonia més que amb els acords més subtils de la vida social. Semblava estar llavors en un enfrontament permanent i irremeiable amb la societat en general, i amb la seva família en particular; aquesta revelació va provocar en ell una crisi espiritual. Va considerar que li calia triar d'una vegada per sempre entre el seu art i el seu cor; podia ser un artista o un amant, però no les dues coses alhora. El conflicte era terrible. Pong em va dir que ningú es podia imaginar el que havia patit. Fins llavors, sempre havia estat disposat a acceptar sumisament a la seva mitja taronja oficial; experimentava un sincer afecte per la seva família i pels seus amics. I heus aquí que una imperiosa necessitat l'obligava a abandonar-los a tots per seguir el camí solitari de la seva vocació.
Havia viscut durant mesos en les tortures de la indecisió. I li semblava que la seva ànima estava esquinçada en dos. Però un dia li va passar una cosa que va forçar la decisió. Passava, com de costum, la tarda d'un dissabte a casa de la seva promesa, que tenia el costum de preparar alguna llaminadura pel seu ben estimat. Es va instal·lar, doncs, a la taula, es va posar la mà dreta sobre el maluc i va adoptar una expressió d'amable impaciència. La jove va entrar orgullosa i va dipositar un plat davant seu.
Un instant més tard, Pong llançava un crit d'horror i rebutjava el seu plat. La pobra senyoreta va voler posar una mà sobre el braç de Pong, però ell s’en va separar i es va precipitar fora de la casa.
Tot el dia i tota la nit els va passar a la muntanya. Quan va baixar al matí, ja no era el mateix: s'havia convertit en un home decidit a dedicar-se a alguna cosa. Des d'aquell matí s'havia consagrat al seu art. La seva promesa, la família, els amics, tots el van abandonar; ell era d'una extremada intransigència, i ningú l’estimava prou per comprendre'l i per acceptar només el segon lloc en l'escala dels seus afectes.
Es va convertir en un pària, no per culpa seva ni per un propòsit deliberat, ja que era de caràcter molt sociable, sinó perquè l'artista estava obligat a caminar sol per les altures desertes que són el seu domini.
I a mesura que la seva habilitat es desenvolupava, que la seva intuïció s'afinava, el seu desig de companyia s'aguditzava en ell fins al punt de convertir-se en una cosa gairebé intolerable. Però la violència mateixa d'aquesta necessitat d'amistat no era més que una barrera més que el separava dels seus semblants. En les rares ocasions en què revelava els seus sentiments, la seva intensitat mateixa embogia a l'home de qui hagués volgut ser amic. I la seva solitud no va fer més que créixer.
Va acabar per renunciar a tot esforç que tendís a socialitzar amb els seus semblants. Es va retirar completament al seu món interior i va bolcar sobre el seu art tot l'ardor dels seus afectes. Després d'haver-se diplomat, es va lliurar a experiències personals i va fundar una nova escola culinària, que va ser saludada pels elements radicals del país com l'encarnació mateixa de l'esperit modern. Va ser universalment honrat i respectat, però mai estimat.
Ara -em va dir- havia complert la gran obra de la seva vida. Mai pujaria més alt. La resta no seria més que repetició. Romandria reconegut de per vida pel fet que la nostra expedició havia volgut utilitzar els seus serveis; abrigava la voluntat d'envellir amb gràcia i l'esperança profunda i indestructible que encara podria trobar l'amistat d'un semblant.
* * *
Tal era, si l’havia comprès bé, la història de Pong. Quan va haver acabat, el silenci va regnar alguns minuts a la petita tenda. Ni ell ni jo vam formular el menor gest. Després, amb el sospir d'un home que descendeix sobre la terra després d'una incursió pel país dels somnis, Pong va treure la seva petaca i em va oferir una pipa de groku. Jo tenia ja el cor massa ple per intentar semblant aventura; vaig murmurar, doncs, un vibrant: "No, gràcies, nano!", i vaig sortir corrents de la tenda.
De retorn a la meva tenda, vaig escopir el tros de cuir i em vaig ficar al sac de dormir. Vaig quedar molt de temps pensant en l'estranya història de Pong i tractant d'imaginar com es podia expressar en llenguatge de signes la paraula mestre. L'expedició semblava molt lluny, i tot el que amb ella es relacionava semblava estranyament irreal. Vaig acabar, però, per retrobar el sentit de les meves responsabilitats. On eren els altres? Què havia de fer?
Una violenta crispació dels intestins em va donar una part de la resposta. Era inútil pretendre que no tenia una penosa digestió. Un Pong convertit en amic no seria per això millor cuiner que abans. No tenia més comprimits antidispéptics. Si no rebia socors molt aviat, estava perdut.
Em vaig apoderar del walkie-talkie i vaig llançar trucades frenètiques. Pel meu gran alleujament, vaig prendre contacte amb Setciències, que ja era al campament 3. Ell havia comunicat ja amb Cicerone i Flaixos, que havien avançat fins al campament 2. Catxes i Rodamon estaven encara al campament 1.
Aquestes eren excel·lents notícies. Tot l'equip semblava, a la fi, estar en contacte.
Aviat vam descobrir que jo estava fora de l'abast del campament 2; no podia parlar amb ells més que per mitjà de Setciències. Setciències, per la seva banda, no podia comunicar amb el campament 1; per això havia de passar pel campament 2 com a enllaç. Vaig demanar a Setciències que pregués a Cicerone al campament 2 i a Catxes al campament 1 que es mantinguessin a l'escolta. Mentre que ell prenia aquestes disposicions, vaig tractar d'establir plans per a l'assalt del cim, que es trobava encara a mil tres-cents metres per sobre de mi. Però els únics plans que jo era capaç d'examinar eren els que feien referència a la meva digestió. Vaig decidir que era imprescindible m'enviessin urgentment comprimits antidispéptics per un portador. Encara en quedaven a les reserves farmacèutiques del campament 1.
Quan Setciències va comunicar, la seva veu era molt feble i jo vaig elevar el to dient-li que parlés més alt. En lloc de seguir els meus consells, es va posar a parlar amb una veu més feble encara. Em vaig adonar després que jo parlava massa fort i que ell, com es fa en aquests casos, havia baixat instintivament el to. Jo tot just el sentia i llavors contestava cridant, el que feia vibrar el seu receptor i ensordia al pobre Setciències. Ni ell ni jo compreníem una paraula del que deia l'altre. Hauríem potser acabat per renunciar si, un cop que vaig fer una pausa per recuperar l'alè, no hagués sentit a Setciències dir-li a Cicerone que jo udolava fins trencar-li el crani. Aquesta observació em va il·luminar i Setciències va poder dir-me que tots estaven a l'escolta.
Però justament en el moment en què jo anava a parlar van començar a sentir-se crepitacions al receptor. Des de llavors ens va ser molt difícil fer-nos comprendre. Per agreujar encara més les coses, oblidem, en el nostre entusiasme, els consells de Rodamon i ens vam posar a parlar com en una conversa ordinària. Heus aquí el que això va donar:
Jo a Setciències.- Digues a en Catxes que m'enviï sis paquets de pastilles per l'estómac al campament 4.
Setciències a Cicerone.- Que diguis a en Catxes que envii sis paquets de bolets al campament 4.
Jo (que havia sentit aquesta última frase).- No; llenties, no; pastilles.
Setciències.- Jo no he parlat de cloïsses.
Jo.- Jo no he dit que hagis parlat d'aquests mol·luscos.
Cicerone a Setciències.- Com? ¿Que no has parlat de maduixes? Ja ho sé; has dit bolets.
Setciències.- No, no! Parlava amb Llunes. Ell diu que no vol llenties. O eren cloïsses? En fi, de totes maneres, que no en vol.
Jo.- Però, sí. És clar que en vull!
Setciències a Cicerone.- Diu ara que sí que en vol.
Cicerone.- Que vol què?
Setciències.- Doncs ..., doncs .... Un segon! Llunes, ¿es tractava de bolets o maduixes?
Jo.- Oh, Verge santa!
Setciències a Cicerone.- Diu que vol ous.
Cicerone.- Ja sap que els vam trencar tots al tren. ¿No creus que està boig?
Jo .- No! Ous, no! Dèu del cel!
Setciències a Cicerone.- Jo crec que sí. Acaba de trucar al cel.
Cicerone.- Això és seriós. Ha d'estar delirant. Pregunta-li si coneix a en Rodamon, per veure.
Setciències.- Llunes, Cicerone voldria saber si coneix a en Catxes.
Cicerone.- Jo no he parlat de Catxes, idiota! He dit Rodamon.
Setciències .- Jo no he parlat d’en Ramon.
Jo a Setciències.- Ja ho sé que no.
Cicerone a Setciències.- Jo no he dit això.
Setciències.- Volen callar tots un moment? Em faran parar boig.
Catxes a Cicerone.- Què passa, Excel·lència? Què significa tot això?
Cicerone.- Passa que tant de bo Llunes i el savi es quedèssin muts.
Catxes.- Nus? Com que nus? Amb el fred que fa!
Setciències a Cicerone.- Què us passa? ¿No podeu callar un segon mentre jo reflexiono?
Cicerone a Setciències.- Si vols reflexionar, no tens més que tancar el teu satànic receptor.
Catxes a Cicerone.- Qui vol reflexionar? De què parlen ara?
Jo a Setciències.- Jo no he dit res. Estàs segur que et trobes bé?
Setciències.- Em trobo molt malament.
Ja es veu que cosa anava malament. Però almenys fins aquí havíem aconseguit sincronitzar les operacions tan bé, que quan A parlava, B estava a l'escolta, i viceversa. Després tot va començar a anar pitjor. A i B parlaven els dos a el mateix temps i no estaven ni l'un ni l'altre a l'escolta. Segons tota probabilitat, ja parlàvem tots a el mateix temps, ja ens posàvem tots alhora a l'escolta i ningú parlava. Per un llarg temps allò va ser el caos. Estic convençut que no haguéssim trigat a tornar-nos bojos els uns als altres, o que almenys s'hagués ressentit molt la nostra fe en la racionalitat del comportament humà i en el control que l'home exerceix sobre el seu destí. Però, afortunadament, ens va ser evitada aquesta catàstrofe.
Enmig del tumult va ressonar una veu; una veu dolça i tranquilitzadora, ben timbrada, una mica pedant; una veu competent:
"Voltador a Excel·lència. Voltador a Excel·lència. Em sents? Canvi... ... Voltador a Excel·lència. Voltador a Excel·lència... Em sents? Canvi. "
Cicerone va dir que va tenir la impressió de sentir la veu d'un ésser superior.
Enmig dels sorolls i dels fenòmens de distorsió, les frases familiars ressonaven clares i ben reconeixibles. La melopea monòtona que ens havia semblat tan rara quan ens entrenàvem al campament de base va expulsar els paràsits; l'oïda, que ja no havia de dubtar entre els greus i els aguts, va poder ignorar les interferències. El missatge no va deixar a Cicerone cap dubte sobre la identitat del seu interlocutor. Cicerone es va lliurar amb alegria al ritual: "Excel·lència a Voltador. Excel·lència a Voltador. Et sento molt bé ... "
Setciències en escoltar-lo, em va posar al corrent, i la conversa va seguir sense equívocs. Catxes va prometre enviar-me les pastilles gastrointestinals al matí. Rodamon i ell no se sentien encara molt segurs d'ells mateixos i pensaven perllongar una mica la seva permanència al campament 1.
Cicerone i Flaixos es quedarien al campament 2 per descansar de la seva ascensió. Setciències es quedaria al campament 3. Aquest acord permetria guardar el contacte per ràdio. Vaig decidir que, ja que no rebria fins a la tarda de l'endemà els meus medicaments per a l'estómac, jo podia fer una jornada de treball mentre tingués forces per escalar. Pujaria tan amunt com pogués, deixaria al lloc l'equipament del campament 5 i tornaria a baixar al campament 4.
* * *
Vaig passar una nit agitada i em vaig despertar molt cansat. Quan Pong em va portar l'esmorzar, estava tan impenetrable com sempre; com a molt es va permetre davant meu un vigorós rot, cosa que mai havia ocorregut fins aleshores. Em vaig preguntar per un moment si no començava a abusar de la simpatia que jo li havia testimoniat; però em vaig retreure de seguida aquest pensament poc caritatiu.
Quan vaig convocar a El Soo, també aquest es va permetre un rot davant meu. Si no es tractava d'una conspiració, era, per descomptat, una notable coincidència. Vaig decidir en endavant tenir els ulls ben oberts. És poc agradable saber que abusen d'un. A més, davant el desig de no ser pres per un imbècil, o de considerar-se a un mateix com a tal, no se sap mai si s'ha de menysprear l'altra persona per haver abusat de la bondat d'un, o si deu un menysprear-se a si mateix per haver-ho sospitat sense justificació. Va ser, doncs, amb sentiments barrejats com vaig començar la meva jornada d'ascensió.
Vaig deixar, com de costum, a El Soo anar al davant -de fet, hauria estat difícil impedir-li-ho- i vaig procurar fer plans pel futur i mantenir la mirada alerta a les possibles transversions de Wharton o al·lucinacions, al temps que l'oïda tensa, per si percebia un nou fenomen de eructació dels portadors.
Vaig experimentar nous i vius dolors a la regió de la cintura; l'esforç d'escalar i de respirar m’era cada vegada més penós. El meu esperit començava a ser erràtic. Em va semblar per un moment que els meus companys havien portat amb ells les seves dones i les seves famílies; en algun lloc per sota de mi s'atapeïa una multitud: Malaltís amb la seva horrible dona i els seus plançons, Catxes i la seva desgraciada xicota, Cicerone i Travessat -entonant a cor cançons marineres-, Rodamon i la seva cohort d'amors perduts, i el pobre Setciències amb la seva promesa, a la que no arribava a creure veritablement. Tots eren bons amics meus -fins i tot la família de Malaltís-, i em vaig dir que hauria de fer alguna cosa per ells. "Anem, Llunes", em vaig dir. Però això era més fàcil de dir que de fer. Inútil intentar convèncer-me que no em feia mal l'estómac. Em vaig adonar que la meva moral estava ja ben afeblida per les mentides que m'havia prodigat jo mateix a la meva darrera ascensió. Tractar de enganyar-me a si mateix era una bogeria i una covardia. Havia d'afrontar la veritat cara a cara i acceptar-la amb el cor alegre. Acceptar la veritat era acceptar la vida, i la vida mateixa em recompensaria.
Vaig començar pels meus mals de panxa i vaig tractar d'acceptar-los amb el cor alegre. Que el meu dolor vaig pensar sigui l'ofrena que aporto a l'altar de la vida i de l'amistat. Jo ho suportaria valentament per Pong. Això semblava molt senzill, però no tindria resultat si sospitava que Pong abusava de la meva bondat. En interès de l'expedició, jo havia de creure en Pong. Després de tot -em vaig dir-, el yogistanés es parla amb l'estómac. Potser aquests rots signifiquin "Bon dia" en yogistanés.
Vaig expulsar, doncs, aquestes sospites i em vaig esforçar a reunir Pong, als meus companys, als meus mals de panxa i als meus altres molèsties en un sol i mateix èxtasi. "Vull viure!", vaig cridar, i vaig caure tan llarg com era.
Em vaig aixecar i vaig afegir un nas adolorit al meu èxtasi. Martiritzat d'alegria, em vaig esforçar a recuperar el camí. I a poc a poc el meu avanç es va fer més fàcil. Em vaig meravellar d’escalar com no havia escalat des de feia molts dies. ¿Havia descobert el secret de la vida i de l'energia? El pendent em semblava amb prou feines perceptible; s'hagués dit que marxàvem sobre terreny llis.
Vaig aixecar els ulls i vaig passejar les meves mirades al voltant de mi. Estàvem en terreny llis!
Vaig donar alguns passos i vaig ensopegar amb El Soo, que s’havia aturat. Em vaig immobilitzar, recobrant el meu alè; després vaig mirar davant meu, preguntant-me quins obstacles podien esperar-nos.
Davant la meva profunda estupefacció, no hi havia obstacles. Érem al cim!
Per segona vegada des del principi de la nostra expedició vaig dubtar de la meva raó. El Khili-Khili culminava a 13.350 metres per sobre de el nivell del mar. O jo estava boig, o ho estava el meu altímetre, ja que ens trobàvem a onze mil sis-cents metres només. Què havia pogut passar?
Va ser llavors quan vaig comprendre. A l'Est, una magnífica muntanya dirigia cap al cel el seu cim brillant, a uns mil set-cents metres per sobre de mi.
Ens havíem equivocat de cim.
