Translate

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. CAPÍTOL XIV

RETORN DE L'EXPEDICIÓ VICTORIOSA


Comencem per descansar, ja que tots teníem una bona son endarrerida. Després, una vegada recuperada tota la nostra energia, cada un de nosaltres es va dedicar a les seves  activitats. Setciències va col·leccionar nombroses lectures d'instruments i va anunciar amb orgull que eren d’una gran importància. Rodamon va utilitzar el seu oci per establir el mapa de la regió. Desgraciadament, es perdia cada dia i calia enviar a un portador en la seva cerca, el que era extremadament incòmode per a nosaltres. Aquest costum va acabar per irritar-nos fins a tal punt, que designem un portador per servir-li de guardià, donant a aquest instruccions formals perquè recollís a Rodamon i el portés al campament a la caiguda de la tarda. Una tarda en què no havia tornat a l'hora normal, Flaixos va llançar uns quants coets -que havia portat per filmar escenes de nit-, per tal de guiar-los. Un dels coets va caure sobre la tenda de Setciències, que es va consumir enterament amb tots els documents recollits pel nostre amic. Setciències estava desesperat. Tot el fruit del seu treball s'havia esvaït en fum. La calor havia fet bullir tot el mercuri dels seus termòmetres i no podia procedir a cap lectura. I la resta del seu material era al cim del Khili-Khili. No havia pogut descobrir sobre la muntanya cap criatura viva. No li quedava més que una última esperança de justificar la seva presència: li calia consagrar tota la seva energia a la recerca de transversions de Wharton. Com Flaixos no tenia res a fer -Ja havia espatllat tot el que havia portat de pel·lícules i tots els seus objectius-, Setciències el va enrolar, així com a Catxes. Aquest últim estava ara completament aclimatat; estava tan bullent d'energia com un col·legial i esgotava a Setciències i a Flaixos quan partien els tres a caçar alguna transversió.

Cicerone, posseït d'un desig sempre tan insaciable de millorar els seus coneixements de la llengua, passava la major part de el temps en companyia dels portadors. S’el podia trobar de vegades errant sobre la neu, entrenant-se en emetre grunyits, borborigmes, rots i altres fenòmens sonors que constitueixen l'essència mateixa del yogistanés parlat. S'estimava generalment -ens va dir- que el yogistanés era impronunciable per un estómac occidental, i la seva gran ambició era provar la falsedat d'aquesta afirmació. Em va anunciar que estava a la vora de l'èxit. Presentava ara símptomes segurs de la gastritis permanent que és endèmica entre els yogistanesos, ja que és provocada justament per la seva forma de parlar amb l'estómac. Catxes va tenir la falta de caritat d'observar que si Cicerone hagués contret aquesta malaltia d'estómac una mica abans, Malaltís no es trobaria actualment bloquejat al cim de l'Khili-Khili. Vaig recordar a Catxes que sense el defecte de pronunciació de Cicerone, haguéssim fracassat en la nostra empresa, i vaig felicitar a Cicerone per la seva gastritis. Era, a més, interessant notar que a mesura que les seves crisis s'agreujaven, Cicerone es feia cada vegada més insensible als efectes de la cuina de Pong i que fins i tot va arribar a apreciar-la. Va avançar la hipòtesi que el mètode culinari yogistanés és protector dels mals de la indigestió. 

Fos com fos, aquest semblava, en efecte, ser el cas. Cal lamentar només que, quan va tornar a la civilització, va ser completament incapaç de readaptar-se a la cuina occidental. Durant setmanes va seguir una dieta severa, experimentant tota mena de barreges dels aliments més heteròclits i tots els mitjans de fer-los indigestos. Finalment, quan ja era a la vora del suïcidi, i es disposava a consumar aquest acte desesperat, va tenir la feliç idea de contractar un cuiner yogistanés.

Desseguida va enviar telegrames i correus en totes direccions, un dels quals va arribar a en Pong. En raó de les dificultats que imposava la transmissió dels grunyits, borborigmes i altres eructaciones per telègrama, en raó també de les objeccions plantejades pel Sindicat a què pertanyia Pong, les negociacions van ser bastant llargues i Cicerone va estar a punt de sucumbir. Però tot va acabar per arreglar-se. Pong ara és instal·lat al pis de Cicerone, al barri  residencial d’Erotolegal. I a gairebé totes les hores del dia se'ls pot trobar grunyint o borborigzant a la cuina, vigilant amb mirada concupiscent qualsevol horrible mixtura, o bé inclinats amb aire d'èxtasi sobre olles on bull una espantosa cocció. L'última vegada que he vist a Cicerone fumava una pipa de groku que -em va dir- tenia per a ell les mateixes virtuts antiirritants i protectores.

Però ja us ho anticipo. Durant aquest període d'ansietat al campament de base, quan ignoràvem encara tot de la sort del desgraciat Malaltís, em vaig sentir una vegada més animat i inspirat pel zel amb que els meus companys es lliuraven a les seves tasques i no podia deixar que la seva inquietud frenés el seu sentit del deure. Em vaig obligar a prendre part en totes aquestes activitats, mundanes o altres, i em vaig adonar que alleugerint el pes dels altres, alleugeria alhora el meu.

Feia molt de temps que cremava en desitjos de saber alguna cosa de la promesa de Flaixos; però ara que l'ocasió es presentava, no sabia com abordar aquest tema, en el dubte de si feriria la seva sensibilitat. Una tarda que jo estava assegut a la tenda, preparant una carta de condol pel pare de Malaltís, Flaixos va entrar. Em va dir que estava bastant desconcertat. Em molestaria mirar alguns clixés? Li vaig dir que m'encantaria. Va exhibir llavors diverses fotografies d'una encantadora jove que em va dir que era la seva promesa. Havien de casar-se poc després del seu retorn.

El vaig felicitar i li vaig donar meus millors vots de felicitats futures. Li vaig dir que la seva núvia era encantadora. Ell em va assegurar que era la criatura més exquisida del món. Em va parlar llargament d'ella, i tot això em va semblar perfectament normal i deliciós. Em va preguntar si m'avorria. Li vaig dir que no; però no hi havia cap ombra en la seva felicitat? Em va dir que no. Per què n’hi hauria d’haver? Jo li vaig explicar que això solia passar sovint. Potser havia tingut experiències ingrates abans de conèixer-la? Em va assegurar que no; es coneixien des de la infantesa; s'havien estimat sempre; mai havia tingut ell cap altra dona. Per què li preguntava jo això? Li vaig dir que m'esperava una altra cosa i que això era tot. Em va considerar amb aire que em va semblar desconfiat, i va declarar que sentia haver-me decebut. Em vaig apressar a dir-li que m'havia comprès malament, i li vaig pregar que m’expliqués més coses; ho va fer i va satisfer plenament la meva curiositat. La seva promesa era evidentment una criatura tan normal i satisfeta com ell; vaig endevinar que serien molt feliços junts. Li vaig preguntar què és el que feien els dissabtes a la tarda. Anaven a visitar -em va respondre- a una vella tia de la seva xicota que estava malalta i havia de fer llit permanentment. Aixó era i va ser tot.

Jo havia notat que el costum del rot quotidià amb què em saludaven El Soo i Pong quan estàvem a la muntanya s'havia estès als altres portadors. Vaig preguntar a Cicerone si coneixia el significat d'allò. Em va dir que com el yogistanés es parla amb l'estómac, el rot -signe de suprem content de l'estómac- era utilitzat com a expressió de respecte; indicava el gran plaer que experimentava el rotant/eructant de trobar-se davant la il·lustre presència de la persona davant la qual emetia els seus eructes.

Aquesta notícia em va alegrar molt, no només perquè em vaig mostrar sensible a l'honor que s’em dispensava, sinó també perquè això confirmava la meva fe en Pong i en la naturalesa humana. Vaig lamentar que el temps fos massa limitat i els meus deures massa absorbents per permetre fer amistat amb cada un dels portadors. Quins tresors d'afectes -vaig pensar- s’oculten sota aquests rostres impenetrables! Vaig passar llargs moments amb Pong, en els quals em va fer interessants confidències sobre la seva vida. El pobre diable semblava haver-me agafat molt afecte. Va dir a Cicerone que jo era l'única persona que li havia testimoniat sempre bondat, sense esperar rebre res a canvi. Això em va commoure profundament.

Va prendre també el costum de fer-me petites ofrenes d'aliments a totes les hores del dia. Jo era molt sensible a aquestes atencions, i el meu estómac no ho era menys. Però en sentit invers.

* * *

Després d'alguns dies de madura reflexió, vaig enviar el missatge següent: "Expedició, triomfat plenament, havent vençut Khili-Khili i Guili-Guili. Tots bona salut i bon humor. La moral de l'equip és excel·lent, i els portadors estan per sobre de tot elogi".

Anticipo que, per descuit, vaig signar aquest missatge com Llunes, en lloc d'utilitzar el meu propi nom. Això va causar alguna sorpresa a Anglaterra, i es va creure que aquest despatx era fals. Després es va estendre el rumor que havíem estat avançats a la muntanya per una expedició desconeguda dirigida per un tal “Llunàtic”. Es va procedir a una enquesta entre els mitjans muntanyencs, però sense que trobessin cap indici de cap altra expedició. L'assumpte va causar una viva emoció, la premsa anglesa es va apoderar del tema i el misteri no es va aclarir fins que vam arribar a Chaikhosi, on ens vam veure inundats de telègrames procedents d'arreu de món, el que ens va obligar a emprar tres secretaris per respondre’ls. Un d'aquests secretaris, anomenat Plouk, es va revelar ser un bromista, que es va aprofitar d'aquesta situació sense precedents per ridiculitzar la premsa de tot el món publicant declaracions absurdes i contradictòries. Ens va ser necessari emprar de seguida els serveis de sis secretaris més per dissipar la confusió així creada.

Però aquí també anticipo. A mesura que els dies passaven sense que arribés cap notícia de Malaltís, la inquietud m’abrusava. Déu sabia quins turments estaria patint el pobre; això, si és que encara seguia amb vida. No vaig poder resistir més. Vaig convocar a tots a la tenda menjador i vaig dir que calia fer alguna cosa. Algú havia de pujar fins al cim. La qüestió que calia precisar era: qui? Tots es miraven, però ningú parlava.

Aquest espectacle em va omplir d'una profunda humilitat.

-Els meus estimats amics -vaig dir-, sé que tots desitgeu anar; però cal que algú es quedi aquí. Estimo que la meva responsabilitat està en joc. Espero que no em titllin d'egoista si vaig jo.

Hi va haver un silenci. Després, Catxes em va mirar llargament i va dir amb la seva veu de baix:

-Caram! Llunes, crec que series capaç.

El vaig mirar sorprès. Semblava estar, no sé per què, embargat per l'emoció.

-Si tu hi vas -va dir a la fi-, jo hi vaig també.

En aquell moment la porta de la tenda es va obrir per donar pas a Malaltís.

* * *

Un nou Malaltís.

Un Malaltís dret com una I majúscula.

Un Malaltís prim, amb l'aire radiant de salut.

Un Malaltís somrient i ple de seguretat.

Malaltís, l'heroi de l'Khili-Khili; l'home que havia pujat més amunt que qualsevol al món, doncs, com ens va fer notar Setciències, Malaltís sobrepassava en dos caps, almenys, a tots els portadors.

Quina reunió va ser aquella! Quines riallades! Quants cops a l'esquena! Quines bromes!

Quan tots vam estar esgotats, Malaltís va dir:

-En la meva qualitat de metge d'aquesta expedició, prescribeixo xampany a tot el personal. On són les reserves de medicaments?

Sobtadament es va fer el silenci. Els altres canviaven mirades embarassades i es donaven amb el colze. Va ser Catxes qui va acabar per respondre: 

-Bé, company; afigura’t, que no hi ha més xampany.

-Que no hi ha xampany!?!?

Malaltís estava horroritzat.

-No. Ho has de comprendre... nosaltres..., hum!... el vam oblidar al campament 1.

Però res podia fer malbé la nostra alegria aquell dia. A falta d'una beguda més estimulant, es va preparar cacau. I aviat es van escoltar de nou les rialles; ens repetim el relat de les nostres aventures. Tots volien parlar, i ningú escoltava.

-Us en recordeu -va dir Flaixos- quan Llunes  estava soldat a la glacera per les seves llàgrimes?

-I com ha tingut a Pong a l'esquena tota una setmana! -Va dir Setciències.

-I quan no va aconseguir trobar el campament 1! -Va afegir Rodamon, rient.

-I aquell dia que demanava pastilles per l'estómac! -Va dir Cicerone, cargolant-se de riure.

Udolàvem tots de riure.

Tot d'una, Catxes es va aixecar d'un salt.

-Prou! -Va cridar.

I va donar un cop de puny sobre la taula.

Van cessar les rialles. L'ambient va canviar immediatament. Esperàvem, en un silenci una mica crispat, que Catxes parlés. Setciències va tenir un petit riure nerviós, que va ofegar ràpidament en un atac de tos, i va enrogir fins a les orelles.

Catxes va arrufar les celles i el nas. El seu puny va martellejar la taula. El nostre amic semblava estar buscant les paraules.

-Hi ha una cosa que ha de ser dita -va declarar.

Va callar, i de nou esperem.

- Des de la seva partida, al llarg d'aquesta expedició -va seguir- hi ha hagut nombrosos incidents, incidents que, al seu moment, han pogut semblar extremadament divertits.

Es va aturar de nou. Evidentment, pesava les seves paraules. Va colpejar de nou la taula.

-Bé; jo lamento avui que totes aquestes coses s'hagin produït.

De què diables volia parlar? -Em preguntava jo.

-I jo mateix -deia- he estat tan culpable com qualsevol altre ...; potser més.

Vaig notar que els altres canviaven mirades inquietes i que de nou tenien un aire embarassat. Què volia dir tot això?

-Fa un instant -va seguir Catxes- el vell Llunes estava disposat a anar en socors de Malaltís. No ho oblidem. No oblidem tampoc que Llunes havia fet ja deu vegades més que tots nosaltres junts i que havia suportat tota la responsabilitat de l'expedició. Que havia pujat ja a prop de dotze mil metres quan nosaltres estàvem encara al campament 1. I era ell, però, qui estava disposat a fer l'ascensió al Khili-Khili per recollir a en Malaltís.

Tot això era extremadament molest. Tots havíem fet el que havíem pogut. Jo potser havia tingut més sort que els altres. Vaig tractar d'interrompre a en Catxes, però ell em va posar una mà sobre l'espatlla.

-No -va dir-. Deixa’m acabar.

Va mirar a tots.

Tots el vam mirar.

-Ara, nanos -va dir-, jo us proposo un brindis a la salut del nostre cap. L'home més conscienciós, més modest i més altruista amb qui jo he escalat mai. I -va afegir- l'home que té més cor que qualsevol de nosaltres.

I aquells idiotes es van posar a beure a la meva salut.

Un instant més tard m’estrenyien tots la mà, mentre que Malaltís em colpejava l'esquena, dient: "Bravo, nano!"

Això era perfectament ridícul. Encara avui em pregunto si no seria una de les absurdes bromes de Catxes.



Etiquetes: , ,
edit

DIFERÈNCIES ENTRE HOMES I DONES.

DIFERÈNCIES FISIOLÒGIQUES ENTRE LES DONES I ELS HOMES QUE PODEN INFLUIR EN LA NUTRICIÓ

O  CADASCÚ SEGONS LES SEVES NECESSITATS

Imagineu una parella de guardes d’un refugi. Ell medeix 1,81 metres i pesa 80 kg. Ella mesura 1,55 m d’altura i pesa 54 kg. Resulta que han de carregar unes motxilles per portar provisions al refugi.

Com repartim la càrrega? 

Imagineu unes càrregues de 25 kg i que cadascú en porta una. L’home potser si que  arribarà però molt cansat. Ella no podrà carregar gaire una motxilla com la meitat del seu pes. Potser seria com carregar al xicot amb 40 kg. Demanar el mateix esforç i carregar el mateix pes a dos persones tan diferents no és just ni té sentit comú.

Sembla que en un intent de ser justos cadascú ha de carregar el que li toca pel seu pes. El xicot més pesat podria portar una motxilla de 20 kg, el 25% del seu pes. La més petita uns 12,5 kg que és la mateixa relació que hi ha entre els dos pesos. I això ja seria carregar.

Error. Aixó tampoc seria just.

Un kilo de múscul pesa el mateix que un kg d’ossos, un kg de teixit adipós / greix o que un kg d’aigua, però no serveixen igual a l’hora de fer un esforç.

En general els cossos dels homes i els de les dones tenen diferent composició.

Que vol dir que la composició del cos de les dones i els homes és diferent? Que no estem fets tots igual? 

Doncs no exactament. Parlem-ne.

Equilibri Massa Magra / Teixit adipós. Relació Proteïna / Greix. Descomptant l’aigua i els minerals dels ossos, la massa magra és la part que no es greix o teixit adipós del cos humà. En general la massa magra de les dones és del 77% del seu cos, el que vol dir que tenen el 23% de teixit adipós. En el cas dels homes és 85% de massa magra i 15% de teixit adipós. El cor, que és un múscul vital, d’una dona representa el 4% del seu pes, però gairebé el 5% del pes dels homes. Tot plegat vol dir que un cos masculí té entre 8 i 12% més de múscul que el d’una dona del mateix pes. I que un cos femení té entre el 8 i el 12% més de teixit adipós.  Aixó és un promig de la població en general. Evidentment si comparèssim a una dona jove, musculada i entrenada amb un home gran, sedentari i obés o viceversa els números serien uns altres però no serien molt diferents.  

Taula. Percentatge mitjà de greix corporal, per grups d'edat i sexe - Enquesta nacional d'examen de salut i nutrició, Estats Units, 1999-2004. 


Teixit Adipós Reserva Energètica. En general es considera que un cos saludable i preparat per les adversitats té unes reserves energètiques en forma de teixit adipós entre el 10 i el 12%  en el cas dels homes i entre 15 i el 20% en el cas de les dones. Quan les reserves energètiques disminueixen per sota d’aquesta xifra és que s’acosta la desnutrició. El teixit adipós en els homes s’acumula al tronc i l’abdomen, en les dones als malucs i a les cuixes. Evidentment la quantitat de teixit adipós de reserva energètica és molt variable. Depén de la genètica de cada persona, de si és esportista o sedentari, de l’edat, de si fa o no fa dieta, de les condicions del país, que no és igual viure en un lloc on es passa gana que en un altre amb les necessitats mínimes cobertes, etc. Depén de tots aquests factors, però també depèn del sexe. 

Greixos Mínims Funcionals. El greix mínim funcional és aquell nivell de teixit adipós per sota de la qual la salut es veuria afectada negativament i, en cas de persistir la desnutrició, la mort seria segura. Hi ha controvèrsia sobre quin percentatge de greix corporal en concret és millor per a la salut o pel rendiment esportiu, que també també es pot veure afectat. Els esportistes més prims solen competir en nivells d'aproximadament un 5-10% per als homes o del 10-15% per a les dones. 

Pel funcionament normal del seu organisme les dones necessiten al voltant del 12% del seu cos en forma de teixit adipós per estar saludables. En canvi els homes només necessiten al voltant del 5%.  Aquest teixit adipós essencial, necessari per moltes funcions vitals, és posa al panícul adipós subcutani, gran arma de protecció contra el fred, al teixit nerviós, que el cervell és una massa de greix amb proteïnes, a les membranes cel·lulars, al sistema endocrí que regula les hormones i altres llocs vitals. Faig notar i recordo que parlar de teixit adipós és el mateix que parlar de greix. Concloem que els greixos, en la seva justa mesura, son essencials per la bona salut i la supervivència de les unes i dels altres. En la seva justa mesura. Per tant, la dieta els ha de tenir present com ja s’ha esmentat a capítols anteriors.


Percentatge de teixit adipós  Dones Homes

Greix mínim funcional                 10-13% 2-5%

Esportistes                               14-20% 6-13%

Mitjana                                         25-31% 18-24%

Obesitat                                        + 32% + 25% 


Com que totes aquestes xifres son aproximades i varien en funció de quin país o quin estudi parlem, posem dos esquemes amb unes xifres lleugerament diferents, però no gaire diferents. Bibliografia americana i asiàtica.

 


 

Els humans, com gairebé tots els mamífers, tenim aquesta diferencia entre els sexes. Sembla una estratègia de supervivència de les espècies. A curt termini els mascles poden fer més força, córrer més ràpid i saltar més alt, que sòn factors positius per caçar i per sobreviure en una natura hostil. Però és una estratègia costosa en energia que no es pot mantenir gaire temps. En canvi, a llarg termini, les femelles, amb més reserves energètiques i sense tanta despesa energètica poden mantenir la supervivència més temps, la seva i la de les cries. Depén de a quina situació s’enfrontin, tenen més possibilitats les unes o els altres. De la col·laboració entre els dos gèneres pot dependre la supervivència del grup. És sabut que les dones viuen més anys que els homes; també pot estar relacionat amb aquestes característiques.   

Sabem que un home, descansant o dormint, consumeix aproximadament un 8% més d’oxigen que una dona del mateix pes. Aixó es degut a que el múscul consumeix més aigua, més oxigen i més glucosa que el teixit adipós fins i tot en repós. Aixó es pot fer especialment evident en exercici o en altitud on, precisament, l'oxígen va escàs.

Per tant l’alimentació més adequada dependrà del pes a carregar, de l’exercici, de l’altitud, del fred o de la calor i de molts altres factors, però també del sexe de la persona. Sense entrar en els detalls del metabolisme dels lípids, dels greixos mínims necessaris pel funcionament del cos, dels greixos de reserva, de les proteïnes i de les hormones hem d’intentar que la composició corporal normal no s’alteri gaire ni per les unes ni pels altres, mantenint sempre una dieta equilibrada.






Etiquetes: , , , , ,
edit

REFLEXIONS SOBRE VIATJAR A LLOCS INHÒSPITS

Ha tornat a passar. Algun malànima ha matat uns innocents. Lamentablement passa sovint. Aquesta vegada ha estat a l’Afganistà i han mort uns viatgers i uns afgans que passaven per allà.

Sento els debats. Els assenyats diuen que si el ministeri no recomana viatjar a l’Afganistà, és una imprudència fer-ho. Les agències de viatges que els portaven diuen que ja eren grandets, que sabien el que feien i un accident el pot tenir tothom.

Com que alguna cosa sé de viatges amb riscos i també sé que totes les monedes tenen dos cares explicaré la nostra experiència a l’Afganistà l’any 1977.


DIARI DE L’OPERACIÓ AFGANISTÀ 1977

 


Relat del viatge a Band-e-Amir i Bamiyan per Pere Aymerich.

Dissabte 23 de Juliol de 1977. Kabul.  

Un viatge accidentat. El nostre vehicle avançava en caravana de protecció mútua amb un altre cotxe d’uns viatgers alemanys i un camió de transport amb una vintena d’afganesos a la caixa. País sec i pista polsosa. Sobtadament, polseguera al lluny i assalt d’uns genets armats al camió del comboi. Trets. Mitja volta a tota la velocitat possible. Els cavalls al galop al darrera. Protegir-se tots plegats a corre-cuita en una casa de té, més aviat un hostal de carretera, una txai-khana fortificada, que aquí ho son la major part. Antics “caravanserai” que eren llocs sagrats on descansaven les caravanes. Segons la tradició atacar-los era un deshonor. Homes armats a la muralla de la txai-khana, que mantenen els genets a ratlla. Fins que marxen al galop. Un afganés del camió ferit de bala a la cuixa. Neteja de la ferida amb un refresc, que no hi havia més aigua a mà. Qualsevol sortia a buscar aigua al riu, tot i que era allà mateix, al davant de la porta. Dos furgonetes amb 6 homes armats surten a gran velocitat cap a la ciutat més propera amb guarnició militar. En unes hores arriba un camió amb soldats. Continuem el viatge amb escorta. No es tornen a veure els genets armats. Bandolers o guerrillers d’una facció que buscaven algú que viatjava al camió? Ves a saber. En tot cas perseguien al camió i no als forasters. Desert i pols, baralles entre conductors afganesos que s’acaben a garrotades, sense que els forasters ni entenem ni hi poguem fer res. Més desert, més pols, més set i altres minúcies. 

Grandesa dels budes de Bamiyan i bellesa dels llacs blaus de Band-i-Amir. 

 
Camions afganesos, tunejats i virolats. 

 

Els dos Budes de Bamiyan. Primera fotografia existent feta per una expedició anglesa al segle XIX.

                           
El Buda gran de Bamiyan als anys vuitanta. Fixeu-vos en la figura humana al peu per comparar les mides. Ja és notòria la degradació de la pedra; ha caigut mitja cara i gran part de les cames.

                                                      

El Buda gran de Bamiyan. Abans i després de la voladura, l’any 2001, pel govern afganés dels talibans.        





Els llacs de Band-e-Amir continguts per muralles calcàries. Blau turquesa al desert al peu de l’Hindu Kush. O millor blau lapislàtsuli, que és la pedra típica de l’Afganistà.

En aquests enllaços trobareu els diaris complets de l’expedició i el film. Filmat en Super 8, passat després a vídeo VHS i digitalitzat trenta anys després ha perdut part del color i de la finesa musical, però encara és un document viu de l’Afganistà de fa 47 anys.

https://www.maldemuntanya.cat/2019/09/diaris-de-lexpedicio-hindu-kush-1977.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video3.html

Unes setmanes després, quatre de la colla van arribar al cim del Noshaq de 7492 metres, el segon cim més alt de l’Hindu Kush. Per cert que, entre tots vam haver de baixar a un company invàlid per un Edema Cerebral d’Altitud que va aparèixer a 6800 metres. Aquest episodi també va acabar bé, però és clar que podia haver anat fatal.

Vist com van anar les coses, ens en vam sortir prou bé però podia haver sortit molt malament. 

Amb tants contratemps i riscos, voleu dir, que potser que no hi haguèssim anat? Debat interminable i irresoluble que surt de tant en tant, especialment quan apareix alguna desgràcia.

Com que totes les monedes tenen una cara i una creu, parlem-ne. Arguments en pro i en contra sentits i apuntats.

La cara. Arguments dels qui temen els riscos:

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Qui no vulgui arriscar que no s’emboliqui amb viatges atzarosos.

És una obvietat que la major part de les agències minimitzen o amaguen els riscos, no fos cas que perdèssin clients. Ens hem fet un tip d’atendre persones amb malalties degudes a l’altitud, fins i tot guies de les agències, que no sabien ni que els mals de muntanya existissin. Quan vam fer un fulletó, gratuït i finançat per un laboratori farmacèutic, les agències a qui el vam oferir van declinar repartir-lo als seus trekkers o viatgers. L’argument va ser que potser perdrien clients. La veritat no és la prioritat quan hi ha interessos pel mig.

Com es mesura el risc de terrorisme? A l’Afganistà o potser a Europa, que també en sabem d’atacs terroristes. Però tot atac és terrorista? En el nostre cas potser només va ser bandolerisme o venjances entre clans rivals. A llocs sense autoritat forta on les discrepàncies es ventilen a garrotades, una rivalitat entre amos d’agències de lloguer de cotxes per viatgers pot acabar a trets contra els conductors i viatgers de l’agència rival. O sigui que el risc de trobar-se un embolic és més elevat que el teòric risc de terrorisme polític.

No tots el arguments contra els viatges a segons quins països tenen a veure amb els riscos i la por. Hi ha qui argumenta, amb raó, que és donar diners i finançar a governs poc respectuosos amb els drets dels seus paisans. Desenvolupar aquest argumentari, però, necessitaria moltes pàgines, passant per les relacions amb països que han fet genocidis o autoritaris però comercialment necessaris i amb el nostre país, quan entraven milers de turistes europeus que van ajudar a canviar la mentalitat de la població omplint les butxaques d’una dictadura. Deixem el tema sense aprofundir i cadascú decideixi.

La creu. Arguments de companys que accepten els riscos:

Qui no arrisca, no pisca. Si tothom pensés que evitar el perill és prioritari ningú hauria pujat mai a l’Everest ni Cristòfol Colom hauria anat a Amèrica. La humanitat no ha avançat abrigadets al llit. Molts han preferit arriscar, veure i aprendre.

Si els atemptats terroristes o els robatoris intimiden, potser que no vagin tants turistes a Barcelona.

Viure o sobreviure? Si no surts quan plou no veuràs mai ni un cargol ni un arc de Sant Martí. O acceptes els riscos o no podràs veure, ni viure, els mercats amb la seva gent, ni aprendre d’altres cultures i maneres de veure el món, ni menjar les seves delícies locals, ni sentir cantar les perdius nivals quan despertes a la tenda a cinc-mil metres. Per no parlar del ballet dels núvols en una posta de sol de mil colors en un campament elevat sobre les valls.

La curiositat és un motor molt potent. Prefereixes seguir la teva dèria i volar com un ocell de bosc o viure arrelat com una col en un hort? Es pot dir viure amb curiositat si no vas a veure les muntanyes més altes del món, els deserts més extensos, les planúries de sal dels Andes, les construccions de fa cinc-mil anys o les llums dels set-mil metres? Potser viure com una col sigui més comfortable, però recorda que un hort tampoc és un lloc segur; dia vindrà que la col acabarà tallada.

Naturalment es podrien seguir posant arguments per la cara i per la creu. Sobretot perqué les aventures no només apareixen als viatges. Hi ha qui prefereix les aventures emocionals, artístiques o intel·lectuals, que també tenen els seus riscos sobre la salut. Posar més arguments a favor o en contra d’arriscar no és tema d’importància.

Quins son els interessos i el projecte de vida de cada persona i quins riscos està disposat a acceptar per complir amb l’objectiu? 

Crec que aquesta és la pregunta. Cadascú ha de decidir que és el que vol, avaluar els perills i decidir si accepta el risc. I malfiar dels qui tinguin altres interessos, a favor o en contra.


 

Etiquetes: , , , , , ,
edit

UN IAC LLAMINER DE LA CREMA CATALANA

Ho sap tothom i es profecia que les coses no sempre surten com voldríem. 

La llei de Murphy ja va deixar clar que les probabilitats de que una torrada amb mantega caigui del costat del pa o del costat de la mantega depén de coses tan tontes com de quant costi netejar la catifa. 

Quan alguna cosa l’esperes molt.... 

Diu un corol·lari de la llei de Murphy que com més fosc, llarg, humit i fred és el túnel que has de recórrer més possibilitats hi ha de que quan veus una llum al fons, no sigui la sortida, sinó el far d’un tren exprés que ve cap a tú.

Quan alguna cosa l’esperes molt.... prepara’t per la decepció.  

Imatge. Uns vedells de iac prop de Samagaon.

Ja sabeu de l’expedició al Manaslu de 1982. Ja sabeu de la gana que vam passar. 

El dia 12 de maig , després de cinc dies a mitja ració i malalts de gana i de cansament, tres alpinistes i dos xerpes arribàvem al campament base.

Quan vam sortir del camp 2, no teníem clar si arribaríem. De manera que cordes, arnesos, tendes, sacs de dormir i la darrera càrrega de butà i el darrer sobre de sopa es van quedar allà dalt. Consigna: arribar avui al campament base com sigui. Qui caigui en una esquerda haurà llepat. Avall, avall! Al capvespre hi vam arribar.

Imatges. Per veure el temps que ens va fer aquella primavera...

No us penseu que al campament base anàvem gaire grassos tampoc, però si que hi havia arròs, patates i unes gallines que ens proporcionaven ous i que van ser la base d’una escudella memorable uns dies després.

Aquella nit, al cul d’un bidó desemparat encara vam trobar els dos darrers sobres de crema catalana en pols. Amb il·lusió ho vam coure amb un extra de llet en pols, el darrer ou de les gallines i un pols de sucre afegit. Ho vam posar a refredar a la paret de pedra de la cuina. Com aquell que puja l’escala de ca l’enamorada en espera de la desitjada trobada amb el dolç de tan dolç record. I la gana que teníem!

 

Imatge. El campament base, a 3800 metres d’altitud. Al fons a l’esquerra la cuina feta de pedres i coberta amb una lona de color taronja.

Mentre es coïen les llenties i l’arrós del sopar sèiem amb un té amb llet, “Dhud Txià”, ben calent a les mans. 

Un soroll de grans llepades i de grans glops i engolides van fer que ens mirèssim els uns als altres amb els ulls ben oberts. L’Anna va saltar esperitada cap a la cuina!

- La crema!

Efectivament, un gran iac, encantat de la vida, s’estava fotent a grans glops la palangana de crema. Amb els crits i la corredissa va fugir bosc enllà amb les llanes pengim penjam. Més enllà es va parar a mirar si el seguíem...  

De la nostra il·lusió dolça només quedava un culet de res al fons de la cassola. Una miqueta, però, ben llepada.

La nostra decepció només es podia compara amb la del iac, que ens mirava a prudent distància amb ulls llacrimosos. No l’havíem deixat acabar la seva troballa que venia a alegrar la seva trista dieta d’herba amagada sota la neu.

El que dèiem. Quan veus la llum al final del túnel... no baixis la guàrdia i esmola bé les escopetes que encara en passarà alguna.


Imatges. Alguns dels iacs de l’expedició. A la darrera fotografia, consirós sobre la neu, el iac culpable de la nostra decepció.

Al capdavall li vam deixar al pobre iac la mica del postre que, tot llepat, quedava. 

Paciència: sopar arròs bullit amb llenties i una terrina de mel. El mateix que cada dia de la marxa de descens. Arrós bullit i mel per esmorzar i per sopar. Per dinar només vam tenir gana i corre, corre que arribarem abans.

 

Etiquetes: , ,
edit

NUTRICIÓ. Castigats sense postres.

L’AUTORITAT DEL CAP D’EXPEDICIÓ. AVUI SENSE POSTRES!

Imagineu una expedició ben pobreta i curteta de recursos. Lhotse Shar (8400 m) any 1984.

Dos nepalesos, un oficial d’enllaç i un sirdar que era a més a més vigilant del camp base i cuiner, que eren els contractes mínims obligatoris si volies un permís per pujar un cim gros. Cinc companys alpinistes il·lusionats. Quatre homes i una dona. 

L’expedició va carregar 650 kg fins al campament base amb 13 iacs. Aquest pes incloïa el material, tendes, cordes, piolets, sacs de dormir, etc. També  incloïa el menjar. Un bidó de patatetes minúscules comprat als xerpes, mig bidó de pomes fresques comprat al poble de Trakshindo, uns formatges comprats al mateix poble i un altre bidó amb arròs, fideus i farina a l’engrós. La resta, bosses de llegums secs, que pesen poc, bacallà salat, cansalada viada i una rastellera de fuets venia de casa. Un bon grapat d’espècies d’olor i de bitxos (kursani) picants els vam comprar a Kathmandu. 

Amb això i unes olletes a pressió, fins i tot als campaments d’altitud, ens fèiem uns bons àpats, saludables i apetitosos. Està clar que no es podia tirar de veta i es menjava el que s’havia cuit per aquell dia. No hi havia una nevera per anar a picar un detallet si un s’havia quedat amb gana. Una ració per la marxa (galetes, txapati, un tall de formatge, xocolata, caramels i un grapat de fruits secs) i una perolada de ranxo per cordada en acabar la feina. Uns sobres de crema catalana en pols pels dies de celebració i poca cosa més. I una ampolla de vi del Priorat amagada a la farmaciola per celebrar el cim que va acabar convertida en “kalimotxo” per gran decepció meva.

Anàvem fent. Carregant com rucs, que com més lleugera és l’expedició, més carregat va cadascú. Paradoxes de l’alpinisme expedicionari. Als vespres uns bons tips de patates amb bacallà o de llenties amb cansalada.

Quan ja havíem equipat i muntat fins al campament 3 a uns 7000 metres d’altitud, ens vam retrobar tots al campament base per reposar uns dies. Les companyes de tres de nosaltres tenien previst arribar aquelles dates al campament base.

Un bany a l’estany glaciar i descansar bé. 

El cap d’expedició, va partir avall de matinada cap al poblet de Dingbotxe per veure si trobava les noies i les acompanyava fins el campament base, que era un camí una mica enrevessat; a mitja alçada entre la glacera i el cim de l’Imja Tse. Ja va deixar les ordres clares: 

- Demà al vespre arribarem, feu una perolada de patates bullides amb kursani com pels vuit i una altra amb crema catalana per postres. No sé l’hora que serà però arribarem a sopar al campament base.   

Així es va fer.

Van ser les nou i no es veia ningú pujant per la morrena. Les deu i ja era de nit. Les onze i cap llumeta s’enfilava pel camí. Vam començar a remugar. I si, com que no estan aclimatades han tingut algun contratemps? I si baixem a veure si passa alguna cosa? 

Ja ens anàvem a calçar les botes quan, a quarts d’onze unes llumetes frontals van aparèixer pujant per la glacera. Ja arriben! Reescalfem les patates!

I si, van arribar, cansades i rendides al campament base venint des de Dingbotxe en un sol dia. Reposar, rehidratar i menjar. Us imagineu la conversa distesa després de sis setmanes de no veure’s les parelles? Va passar el temps. Totes sabien que per postres hi havia un perol de crema de sobre i una ampolla de rom nepalès. 

Però, xerrant, xerrant, es van acabar les patates bullides, que menjàvem sucades amb una pasta feta d’oli local i kursani ben picant. “Encara tenim gana. Bulliu més patates! Abans de la crema menjaríem unes patates més”.

Arrossegant els peus, sense ganes, el cap d’expedició va anar cap a la cuina, va encendre el foc i va posar a bullir un grapat més d’aquelles patatones xicotetes. El xerpa del campament base ho va sentir, va considerar que aquest era el seu camp d’expertesa, es va llevar i les va acabar de fer ell. Poc després ens va portar una cassola de patates acabades de coure i un bon bol de kursani per amanir-les. 

Encantats de la vida la xerinola va continuar sota les estrelles dels 5200 metres del campament base. A fora glaçava. A dins de la nostra tenda, que en dèiem la “Jaima”, s’estava molt bé.

 
Imatges: La Jaima, que era la reunió de quatre tendes d’altitud cobertes amb una lona gran i resistent. Al davant la cuina, feta de pedres i també coberta amb una lona. Al costat les tendes individuals de l’oficial d’enllaç i del sirdar.

Imatges: Interior de la Jaima i de les activitats que s’hi feien. A la primera fotografia podeu veure el rebost d’embotits penjats per assecar.

Encara quedava un grapat de patates al cul de l’olla, s’anava fent tard i calia pensar en anar plegant la gresca. 

- Vinga, treiem la crema i anem a dormir!

El cap d’expedició, que feia estona que ja es veia que estava mosca, sense aixecar la veu, va dir:

- Aixó és una expedició. Aixó no és un restaurant. Heu demanat més patates i més patates menjareu. Si teniu més gana mengeu més patates. Fins que no s’acabin les patates no hi haurà crema. Ni rom.

Gran decepció i protestes de les novingudes i alguna rialleta per sota del nas dels expedicionaris, que ja sabíem de quin peu calçava el cap. Com que les patatones no es van acabar, cap a dormir sense postres. 

Les poques patates sobreres van servir per l’esmorzar passades per la paella amb uns alls i uns talls de formatge que es va fondre. I la crema pel dinar. Després de dinar i de les postres amb crema, aquella mateixa tarda els expedicionaris ja vam tornar a tirar amunt per dormir al camp 1 i continuar l’ascensió.

I així va ser. En aquella expedició lleugereses, frivolitats i capricis els mínims i només de paraula. Per voler tirar massa de veta, castigats sense postres.


Etiquetes: , , , ,
edit


Un libro muy recomendable

Comentario de Javier Botella de Maglia

Se han publicado muchos libros sobre la trayectoria científica de Santiago Ramón y Cajal (premio Nobel de Medicina 1906) como histólogo del sistema nervioso, pero éste es distinto porque analiza la relación de Cajal con el deporte, con el ejercicio físico y con la contemplación de la Naturaleza. El libro está muy bien redactado, es ameno y contiene algunas fotografías inéditas tomadas por aquel sabio en sus excursiones por las montañas, así como provechosas reflexiones sobre el esfuerzo, el entusiasmo y la perseverancia, cosas que los montañeros comprendemos muy bien. A diferencia de otros científicos que sólo entienden de sus respectivos campos de investigación, el pensamiento de Ramón y Cajal trasciende mucho más allá del laboratorio y abarca otros aspectos de la actividad humana.

Eduardo Garrido, el autor del libro, es un experto en medicina de montaña cuyos estudios sobre el efecto de la hipoxia de la altitud sobre el sistema nervioso son reconocidos internacionalmente. Conoce bien el pensamiento de Ramón y Cajal por haberlo estudiado desde que era adolescente; y además escribe muy bien.

«Cajal y la Naturaleza» es un libro muy bueno, que vale la pena leer a cualquier edad.

La fotografía de la portada es un engaño

Comentario de Javier Botella de Maglia

La malograda expedición de la USS Jeannette, que zarpó con la esperanza de llegar al Polo Norte y acabó con la muerte entre horribles sufrimientos de la mayor parte de los miembros de su tripulación, tuvo una gran resonancia en la sociedad norteamericana de su tiempo y fue lo que hizo concebir a Fridtjof Nansen su idea de aprovechar la deriva de la banquisa polar para llegar con el Fram al Polo Norte o a sus proximidades. Este libro del historiador norteamericano Hampton Sides da la impresión de ser tal vez algo novelado pero quiero creer que en lo fundamental es fiel a la verdad histórica y a los documentos originales. Pero lo que me parece inaceptable es que en la versión española (editorial Capitán Swing) se engaña al lector poniendo como fotografía de portada la que Ernest Shackleton tomó de sus compañeros Jameson Adams, Frank Wild y Eric Marshall el 9 de enero de 1909 en la Antártida a una latitud de 88º 23' S, que no tiene nada que ver con la Jeannette ni con el Ártico. Esta foto se publicó en la página 211 del libro de Shackleton «The Heart of the Antarctic» editado en Londres por William Heinemann en 1910. Esta engañifa dice muy poco de la seriedad y de la fiabilidad de la editorial Capitán Swing. Poco les habría costado poner la misma foto de portada que aparece en la versión norteamericana, que muestra a siete de los supervivientes de la Jeannette en Yakutsk (Siberia) y sí es correcta.

En este mundo dominado por lo virtual y lo «fake» no todo vale; y para una editorial no es bueno ganarse mala fama entre sus posibles lectores.

 
Comentario de Javier Botella de Maglia

Este libro provoca una sensación ambigua.

Por una parte, es el resultado de una investigación extraordinariamente meticulosa, rigurosa, precisa y bien fundamentada que bien podría compararse a una verdadera tesis doctoral. Los autores han conseguido averiguar, casi minuto a minuto, lo que hizo en todo momento cada uno de los sujetos estudiados. Al final de cada capítulo se detallan pormenorizadamente las fuentes de información, lo cual da al libro una gran credibilidad.

Por otra parte, el libro contiene fallos de principiante que pueden llevar a error a los lectores. Veamos algunos:

En un mapa se confunde la frontera reclamada por el Pakistán a la India con la frontera reclamada al Pakistán por la India.

Se dice que los habitantes de las aldeas de Rolwaling en invierno calzan botas de piel de búfalo, animal que no habita en el Himalaya.

Se confunden las manoplas con los mitones, que son los guantes sin dedos que se usan en tiempo frío para hacer manipulaciones finas.

Se dice que Chogori es el nombre autóctono del K2, pero los ochomiles del Karakorum carecen de nombre autóctono porque no son visibles desde ningún lugar habitado. Los términos «Chogori» (K2), «Falchan Kangri» (Broad Peak) y «Gasherbrum» son modernos y proceden de los tiempos de las primeras exploraciones. De hecho, los indígenas del Karakorum no dicen «Chogori» sino «Ketu».

Según los autores, cuya informadora es Janice Sacherer, «Chogori» significa «Puerta de entrada al cielo», lo cual contradice la opinión generalmente aceptada por los expertos. En balti «chogo ri» significa simplemente «gran montaña», hecho confirmado por mi propio informador, el sirdar balti Ghulam Nabi, en 1984.

Para dar más dramatismo a su texto, los autores dicen que en la cima del K2 habita una deidad maléfica llamada Takar Dolsangma y se basan para ello en la interpretación que hace del texto budista Tseringmi Kangsu un lama de la región de Rolwaling que vive a más de un millar de kilómetros del K2 y no sabe de esta montaña más que lo que le cuentan. Ignoro lo que dice el texto Tseringmi Kangsu porque no he logrado localizarlo en ninguno de mis libros, ni en la Enciclopedia Británica, ni en la Enciclopedia Larousse ni en la Wikipedia, pero dudo de que pueda aplicarse la tradición budista a una montaña que no fue conocida hasta mediados del siglo XIX.

Para acentuar la importancia del K2, en el libro se da a entender que el Everest es una montaña fácil y carente de peligros. A tenor de nuestra experiencia en 1991 puedo asegurar que no lo es y creo que semejante afirmación es una irresponsabilidad.

Los peligros del alpinismo a grandes altitudes no son ninguna novedad y lo que les pasó a aquellos desdichados nos podría haber pasado a cualquiera de nosotros. Pero al mostrar el contraste entre los alpinistas generosamente patrocinados, ávidos de fama y a menudo egoístas, y los porteadores de altitud dispuestos a asumir riesgos para ganarse la vida como sea, el libro debería hacernos reflexionar sobre el valor del mérito, el esfuerzo, el altruismo... y el dinero. En el pasado se admiraba el mérito. En el montañismo actual ¿a quién admiramos y por qué?


Etiquetes: , , , , ,
edit

GANA FEROTGE EN TORNAR D’EXPEDICIÓ

El dia que ens van fer fora d’un buffet lliure

Les expedicions dels anys setanta i vuitanta del segle passat, duraven entre dos i quatre mesos. Qui volia anar d’expedició a una muntanya llunyana, com que no hi havia cap agència que s’encarregués de la logística, ho havia d’organitzar tot. 

No només havia de trobar la financiació, també s’havia de recol·lectar i de recollir  cada un dels medicaments de la farmaciola, establir i envasar les racions d’altitud, les tendes de cada campament, el menjar que calia portar de casa i el que es compraria als pobles veïns, comptar el pes i calcular quants portadors caldrien i etc, etc. I, quan faltaven diners o les empreses no regalaven els seu producte, gratar-se la butxaca.

Tota la logística, repartida entre els expedicionaris. A la primera reunió (sempre a la nit, després de la feina de cadascú) el cap d’expedició deia: jo m’encarrego dels papers, la informació, els permisos i les subvencions, tu del menjar, fas les racions i et busques la vida a veure qui ens dona alguna cosa, tu t’encarregues del material que si no ens en donen portarem el nostre, en Pepet dels viatges i del pes i els portadors, en Quimet de les comunicacions, les adreces i els hotels. I en Ton de la farmaciola, del programa d’aclimatació i de les vies d’evacuació en cas d’emergència. 

Voluntariosos però no professionals, tot era agafat amb pinces i depenia de la bona voluntat de qui ens ajudava o ens donava alguns productes de la seva empresa. No sempre sortia tot bé, però així es van fer moltes expedicions i molts cims.

De vegades, una tenda estripada obligava a fer campaments en iglús o coves de neu. Sovint no ens posàvem d’acord. De vegades quan hi havia sopes i cartutxos de butà, ningú havia pujat un perol. Però quan hi havia un perol, la bossa amb les sopes s’havia quedat a mig camí i s’havia de sopar amb els caramels de la ració de l’endemà. Els corbs, els goraks de l’Himàlaia, eren especialistes en robar el formatge, el pa, la farina i tot els que hi hagués en un campament no vigilat. Per ells, estripar una tenda o una bossa de lona gruixuda no era cap problema. 

Altres vegades, el transport feia malbé el contingut d’un bidó deixat sota un sol tropical. Apa! unes quantes racions menys.  Més problemes? Si nevava fort, més d’una vegada es perdia un dipòsit de material. Però no era sobre unes roques? Si, però on son les roques? Búsca-les, dos metres sota la neu. Bastons d’esquí sense les volanderes i ves punxant fondo a veure si ho trobem. De vegades si, però de vegades no. Apa! Unes racions menys...

Per no parlar de les allaus. Al Manaslu vam deixar tot un campament provisional 6200 metres pensant tornar l’endemà. Els dos dies següents va nevar com si s’acabés el mon. Quan vam poder tornar no hi havia res. Tot havia anat avall arrossegat per la neu acumulada. 

A l’Hindu Kush, l’any 1977 un portador va caure al riu; el vam recuperar sense més problemes que l’ensurt i la mullena, però el carregament, un bidó de menjar, va anar riu avall.

En resum, fos per un all o per una ceba, no es menjava tot el que es volia ni quan es volia. A més a més l’altitud, per més aclimatat que el muntanyenc estigui, fa perdre massa muscular a més a més d’afectar al sistema digestiu.

La realitat és que es perdia bona part del pes que es tenia en començar l’expedició. Perdre el 10% del pes en dos mesos era cosa que consideràvem normal. Un servidor de vostès medeix 181 cm i pesava 79 kg en començar l’expedició al Manaslu de 1982. Tres mesos després, en tornar a Barcelona després d’uns dies de menjar, remenjar i tornar a menjar  com si no hi hagués un demà, pesava 64 kg. Semblava un llapis llarg amb ulls i bigotis. 

Curiosament, les dones no perdien tant de pes. Potser un 5%. Tot té una explicació: en altitud el que es perd és, sobretot, massa muscular. I com que els homes de promig tenen entre un 8 i un 10% més de massa muscular, vet aquí la diferència.

El cas és que, en tornar a casa, la fam era una cosa difícil d’explicar. Un menjava i s’omlia la panxa i en poca estona l’estòmac era ple. 

Arribava un moment que pensaves: Prou endrapar... per ara! 

Però al cap de poca estona, tot aquell menjar, hidrats de carboni i proteïnes, una mica més tard els greixos, havia desaparegut. No només de l’estòmac; havia desaparegut de la sang, ens atacava la hipoglicèmia i la sensació de fam apareixia, de vegades en menys de mitja hora. S’estaven curant les feridetes que en altitud no es curaven mai. Les ungles creixien més fortes i gruixudes, es recuperava i es refeia tot allò que a gran altitud havia quedat en suspens. El consum de nutrients era gran i desapareixien de la sang poca estona després de menjar.

Sol·lució? No sé, però els primers dies esmorzàvem, dinàvem i sopàvem dos vegades sense perdonar un berenar en condicions. A casa s’ho sabien molt bé. Quan jo havia de tornar d’expedició s’omplia la nevera fins dalt  d’una forma poc raonable. Però tot plegat s’acabava en dos dies. I Sant Tornem-hi.

Una vegada la cosa va ser tan escandalosa que la gerència d’un restaurant ens va fer fora. El setembre de 1980 tornàvem del Karakorum. Èrem cinc homes afamats entre 28 i 32 anys i vam trobar un hotel de luxe a Rawalpindi que tenia un buffet lliure. Es pagava una entrada i t’atipaves tant com volies. Dit i fet. Plats d’arrós, plats de bé amb curry, plats de pasta amb iogurt, pollastre amb espècies, fruita, postres i pastissos. I quan un acabava i reposava una estona, s’alçava un altre i tornava a omplir un plat. Després un altre. Quan arribava el torn del cinquè, el primer ja tenia una bona gana i s’omplia un altre plat de patates amb pebrots fregits i un mango ben madur. O repetir un plat de pilaf amb verdures i chilis picants. I encara sort (per ells) que les begudes, al Pakistà totes eren sense alcohol i es pagaven apart... I com que no tancaven en tot el dia, anàvem fent.

Aquest episodi devia començar cap a la una del migdia i a les sis de la tarda encara endrapàvem. 

De manera amable, però contundent ens van fer saber que si volíem continuar menjant hauríem de tornar a pagar l’entrada.

Molt bé, d’acord. Molt dignes i amb el cap ben alt vam decidir anar a sopar al nostre hotel, bastant més econòmic.

I així va ser.

Etiquetes: , , , , , ,
edit

UNA CAPSA DE GALETES AMB MISSATGE

Un servidor no es gaire partidari de fer publicitat. De res que es pugui comprar o vendre. Prefereixo opinar amb independència de l’economia. El que escric és perqué així ho he vist i així ho he viscut i no perqué hi hagi cap interès econòmic pel mig.

Quan no existien les agències que avui dia, si pagues, t’organitzen les expedicions, els pocs ximplets que ens conjuràvem per anar a unes muntanyes llunyanes ho havíem de fer tot. Des de trobar uns calerons i posar de la butxaca els que faltaven, contactar amb els primers ascensionistes per tenir fotografies i la màxima informació que hi hagués, obtenir els permisos i etc, etc. 

Aixó incloïa demanar el material, els  aliments i les medicines a les empreses que les fabricaven. La resposta més comú era la callada. El silenci. Altres empreses acceptaven i ens cedien alguns dels seus productes, de vegades a canvi d’unes fotografies o de publicitat. 

Només una vegada, però, va passar el que us explicaré.  

EXPEDICIÓ CATALANA AL MANASLU 1982

Una de les empreses que ens va ajudar amb unes caixes dels seus productes era una coneguda fàbrica de galetes que venien dins d’unes caixes grogues que mostraven el pont sobre el riu Ter a Camprodon. Galetes exquisides que tots coneixíem. Tants anys després encara es troben les mateixes caixes.

 
Un vespre, nevant i pelats de fred a l’iglú del campament II, a 5600 metres, obríem una caixa de galetes per acabar d’arrodonir el sopar. Dos galetes per barba, que no es podia abusar. A dins de l’embalatge, sellat i estanc, hi havia una nota escrita a mà:

“Que tingueu molta sort i que torneu amb el cim. Feu-ho en el nostre nom” Signat: Les treballadores de la fàbrica.

S’ens van humitejar els ulls. El cap d’expedició es va guardar el paper a la butxaca del pit de la seva camisa. De vegades, quan una empresa ajudava una expedició, ens enviava una carta per encoratjar-nos. Fins i tot hi havia alguna carta d’agraïment per pensar en ells. Però mai una nota d’ànims escrita a mà per les treballadores.

Elles no ens coneixien. És de justícia i noblesa recordar aquest gest d’escalf humà d’aquelles entranyables galetaires cap a uns desconeguts expedicionaris que arriscàvem el que teníem i el que no teniem.

Posats a recordar anècdotes relacionades amb el menjar a les expedicions, no podia faltar aquest reconeixement.

    

Imatges. L’iglú del campament II, cobert amb una lona groga. La vida a dins de l’iglú.

No conservem, lamentablement, el missatge. 

Aquella primavera va fer molt mal temps i vam tenir molts disgustos. Molta feina amb neu fins el pit. Finalment l’expedició va acabar de forma ben amarga. La nit del 9 al 10 de maig, una allau va escombrar el campament IV a 7400 metres d’altitud. Allà hi havia la cordada de punta. El cap d’expedició, Enric Font i en Pere Aymerich. Vam anar al Manaslu sis companys, però només en vam tornar quatre.

No tenim la nota que van escriure les pastisseres que elaboraven galetes, però mantenim el record i l’agraïment.


Etiquetes: , ,
edit

ELS MÉS ALTS CIMS DE L'HUMOR. Entrega XIII

CAPÍTOL XIII. ¡VICTÒRIA! 

Em sentia empetitit i aïllat, estremit pel fred mordent al cim del Guili-Guili. La cimera majestuosa del Khili-Khili s'elevava davant meu, a menys de dos quilòmetres de distància; però entre nosaltres s'interposava la gola profunda de l'Enigmà. 

Els meus pensaments van tornar a aquella tarda, que em semblava tan llunyana, quan havíem fet una aturada al cim del Vaambko-txe, el cor bategant d'esperança i tots impacients per afrontar la muntanya. Tots els nostres esforços, tots els nostres sofriments, tots els nostres plans havien estat en va. Havíem traït la confiança dels que ens havien triat. Érem uns fracassats, uns impostors; el món sencer riuria a les nostres expenses i amb justa raó.

Vaig pensar en els meus camarades que lluitaven contra la fatiga física, que reagrupaven les seves forces amb el pensament posat en la tasca que creien que els esperava; els vaig imaginar progressant lenta però valerosament pel vessant de la muntanya, i tot això per a res. Això em semblava infinitament patètic. Tenia un nus a la gola, i vaig haver de fer un gran esforç per retenir les llàgrimes, indignes d'un home. Vaig contemplar el cim del Khili-Khili, tan seré en la seva puresa inviolada, i per un instant vaig tenir la il·lusió que la deessa de la muntanya rebutjava amb menyspreu a les ínfimes criatures que havien gosat posar sobre els seus vessants lluminosos uns peus sacrílegs; que ella els llançava un desafiament, que llançava un desafiament a la Humanitat sencera. Ella era la que ens havia extraviat i la que extraviaría o destruiria a tots els que gosessin posar-hi un peu a sobre.

Em vaig preguntar si la muntanya seria vençuda alguna vegada.

I mentre la contemplava, vaig conèixer sobtadament la resposta.

Sobre les llargues pendents del cim, un petit punt negre acabava d'aparèixer. El vaig veure ascendir i elevar-se lentament. Darrere d'ell hi anava un altre punt negre. I un altre. Homes!

Qui podia estar sobre la nostra muntanya? Vaig sentir pujar en mi una onada d'indignació. Qui havia gosat abordar en secret la nostra muntanya i vèncer-la abans que nosaltres per ridiculitzar-nos?

Qui?

Els tres punts seguien pujant. Darrere d'ells van aparèixer altres punts, sols o per grups de dos o tres. Eren deu, vint, dotzenes, vintenes; la virginal blancor de la cimera estava ara sembrada de punts.

Els portadors! No podien ser altres. Noranta-dos d'entre ells s'havien quedat al campament base. Hi èren tots o gairebé tots, escalant la muntanya.

Però per què? Per què?

I, sobretot, ¿on era Malaltís? ¿Estava amb ells o l’havien abandonat? Estava al cap d'aquells punts negres?

Em vaig precipitar sobre el meu walkie-talkie. La distància sobrepassava l'abast normal de l'emissor, però potser en una atmosfera tan pura fos possible el contacte. Vaig manipular frenèticament el senyal de trucada, dient:

"Nexe d’Unió a Pupes. Nexe d’Unió a Pupes. Em sents? Canvi".

Cap resposta. Hi vaig tornar una vegada i una altra. Estava posseït per un frenesí.

El Soo i Pong èren plàcidament asseguts sobre els seus carregaments i miraven als seus companys sobre el Khili-Khili sense manifestar el més lleuger signe d'interès. Com si això els semblés entrar dins de la rutina quotidiana. Els punts negres es separaven en grups. S'aixecaven tendes, es proposaven, evidentment, acampar al cim de la muntanya.

Vaig insistir en les meves trucades.

A la fi, davant meu immens alleujament, vaig sentir una veu afeblida que deia:

"Pupes a Nexe d’Unió. Pupes a Nexe d’Unió. T’he rebut en força 2. Em sents? Canvi".

Em va explicar la seva increïble odissea. El dia que Cicerone i jo havíem deixat per última vegada la base avançada, els portadors havien començat a embalar tot l'equip que havíem deixat al campament base. Quan tot havia estat disposat, havien desmuntat la tenda d’en Malaltís, fent-li comprendre per signes que calia que sortís del seu sac. Pensant que obeïen ordres de Cicerone, que els havia encarregat que instal·lessin el campament a un lloc més segur, Malaltís ho havia fet. El nostre amic, que patia en la circumstància de catalèpsia latent, va ser fet fora del campament a l’esquena d'un portador.

Davant la seva viva sorpresa, en lloc de dirigir cap al lloc escollit, havien marxat rectes cap a la cara nord i començat a escalar-la. Malaltís va cridar i protestar, però sense que el portador que el portava li prestés la menor atenció.

Va donar puntades de peu, va llançar udols, va colpejar a cops de puny el cap del portador. Aquest va suportar el tractament durant algun temps sense dir res; després va precipitar a Malaltís al terra i va continuar la seva marxa, deixant-lo allà. Molt alarmat, Malaltís es va precipitar darrere d'ell amb pas vacil·lant i li va pregar que s'aturés. El portador es va aturar, va esperar que Malaltís l’aconseguís, s’el va posar a l'esquena i va seguir pujant. Malaltís, completament desmoralitzat, es va instal·lar tan confortablement com va poder i es va adormir.

Es va despertar quan s’el dipositava a l'interior de la seva tenda. Després d'una breu mirada sobre el paisatge, va creure endevinar que estaven acampats sobre el coll Sud. Li van donar de menjar i se li van lliurar les seves coses personals. Després d'haver-se curat d'un atac de febre de Malta, es va instal·lar per a la nit.

A l'endemà, al matí, els portadors van aixecar el campament, emportant-se a Malaltís. Sense concedir cap importància a les seves protestes, el mateix portador va carregar amb ell i van partir tots.

Havien així marxat amb obstinació fins al moment en que havien arribat al cim. Malaltís va dir que no havia estat mai més desgraciat en la seva vida. El relat del que havia patit -va dir- hagués fet empal·lidir el més rude colonitzador de països salvatges. El Khili-Khili era una muntanya més dura del que havia imaginat fins i tot en els seus moments de major pessimisme. Durant tota l'ascensió havia estat portat pel mateix portador, Anomenat Ob Skur.

Compadint les seves desgràcies li vaig explicar les meves notícies. Estudiem llavors el que convenia fer. Era evident que calia fer descendir a Malaltís al campament base. Però com? Guiat pels meus consells, Malaltís va tractar de persuadir els seus homes per senyals que calia baixar; però ells no van fer cap cas als seus gestos. Havien acabat de muntar les tendes. Els que no estaven ocupats en preparar els menjars, estaven asseguts i fumaven, aparentment molt satisfets de la seva situació. Malaltís va declarar que no hi havia esperança.

Jo no podia imaginar -vaig dir-li- com havia pogut passar això. Malaltís em va respondre que ell, però, sabia exactament a què atenir-se respecte a això. La paraula yogistanesa designant el peu d'una muntanya era evidentment la mateixa que la que designa el cim, excepte en alguna intensitat del borborigme o alguna altra convulsió interna que Cicerone havia imperfectament formulat. Segons Malaltís, els portadors es quedarien allà, llevat que Cicerone no els donés l’ordre expressament de baixar o que comencessin a faltar els queviures. Ell pensava, de tota manera, que seria mort molt abans de que intervingués una o altra d'aquestes circumstàncies.

Li vaig suplicar que resistís per nosaltres. Li vaig declarar que els seus patiments no havien estat en va. ¿No havíem, després de tot, arribat al cim del Khili-Khili? Fins i tot havíem fet més del que esperàvem, ja que havíem vençut alhora al Khili-Khili i al Guili-Guili.

Malaltís va respondre que durant els pròxims anys, si mai tenia de nou l'ocasió de seure confortablement davant un bon foc, aquest fet podria procurar-li una certa satisfacció. Per al present quart d'hora, això no era més que una gota d'aigua en un oceà d'infortuni.

Em va suplicar que el fes baixar d'allà.

Per reconfortar al pobre, li vaig prometre que ho faria; però no tenia ni idea de com fer-ho. Ens vam dir adéu i vaig descendir cap a la vall amb la meva petita escorta.

* * *

Al campament 4 vaig trobar els meus preciosos comprimits antidispèptics. Vaig trucar a Setciències i li vaig anunciar la notícia. Li vaig dir que seria al campament 2 a l'endemà i al campament 1 a l'altre dia. Vaig prendre un frugal sopar i em vaig ficar al llit d'hora. El Soo i Pong van venir a rotar a la meva tenda; vaig creure que volien dir-me amb això "Bona nit".

Va ser un doble rot el que em va treure del meu somni a l'endemà al matí. Vaig mirar amb desconfiança als dos yogistanesos, però Pong havia portat un tros de cuir, pensant que m'agradaria menjar-lo amb les llenties i la carn seca. Això em va semblar un gest amistós, i em vaig avergonyir de les meves sospites.

Guardo pocs records dels dos dies següents. A nou mil metres vaig trucar als altres i els vaig demanar que em guiessin fins al campament 1. Es van mostrar molt amables, però les seves detallades instruccions no van servir més que per fer-me donar voltes. Em va fer feliç, però, sentir de nou la veu de Catxes. En fons sonor, mentre ell em parlava, jo sentia ecos de cançons, i de tant en tant una veu amistosa intervenia en la conversa per preguntar: "Com està aquest vell Llunes avui?", O bé: "Llunes, nano, ¿t’he explicat alguna vegada l'acudit d’aquella jove que anava a comprar ous?", i així seguien. Catxes mateix va proposar cantar una mica. Això era molt amable per part seva, i després de tantes jornades solitàries, em commovia fins a les llàgrimes; però no m'ajudava a trobar el campament 1.

Vaig acabar per renunciar-hi. Vaig anunciar que baixaria fins a la base avançada i els vaig dir que em seguissin l'endemà. Catxes va consultar als altres, i vaig sentir a Flaixos dir: "Per què no? De tota manera, ja no queda més". Sens dubte, es referia a la pel·lícula cinematogràfica.

He discutit després amb A. Nem de Canto el misteri del campament 1. Per què no vaig aconseguir mai descobrir-lo, tot i les instruccions repetides que se m'em prodigaven? Per què Cicerone havia pogut trobar-lo tan fàcilment quan havia baixat del campament 2? I per què als altres, especialment a Catxes, que no havia pujat d'allà, els costava tant treball deixar el campament 1? Es tractava d'un fenomen climàtic local comparable a l'atmosfera enervant que es troba de vegades sobre una glacera? No arribem mai a una explicació satisfactòria. Fins avui, l'enigma del campament 1 continua sense solució.

Vaig descendir, doncs, a la base avançada, i un dia més tard estàvem de nou tots reunits per primer cop des de feia més de quinze dies.

La qüestió que es plantejava era aquesta: què es podia fer pel pobre Malaltís?

El telescopi de Rodamon va revelar que el campament base estava encara instal·lat dalt del cim. Quant al núvol ombrívol que planejava per sobre de les tendes, era, a no dubtar-ho, el fum procedent de noranta-dos pipes de groku. Tenien la intenció de quedar-s'hi, com es temia Malaltís, fins a rebre noves ordres o fins a veure esgotar-se els queviures? Cicerone va consultar als portadors, que li van afirmar que era això, certament, el que passaria. La consigna -van dir- era la consigna, i la consigna, en tal circumstància, era transportar el campament de base fins al cim i esperar allí a la resta de l'expedició.

Era evidentment necessari enviar-hi algú. Però a qui? Com que cap dels europeus estava en condicions d'intentar l'ascensió, calia recórrer als portadors. Cicerone va demanar voluntaris, cosa que va tenir resultats decebedors. Vaig designar llavors a dos, donant-los l'ordre de pujar fins al cim. Després d'una esgotadora discussió sobre les tarifes de les hores suplementàries, van agafar els seus sacs i van partir sense manifestar ni entusiasme ni repugnància excessives. Per a ells, allò no sortia de la quotidianitat.

El coll Sud no era el millor lloc per muntanyencs al límit de les seves forces com nosaltres. L'endemà vam descendir fins a la glacera i vam plantar les nostres tendes al peu de la cara Nord.

I allà, vam seure i vam esperar. Ben repapats.



Etiquetes: ,
edit



Arxiu d'escrits



Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat


Llista de correu