TRISTES I GENS AGRADABLES OBLIGACIONS D’UN METGE D’EXPEDICIÓ

Dia 30 de setembre de 1987, dues de la matinada, negra nit, sense lluna però amb el cel estelat i amb la gelor dels cinc-mil metres, sortien tres alpinistes d’un campament base (5300m), prop de la paret sud del Lhotse Shar (Nepal. 8400m). Havien de ser al con de dejecció de les allaus de la paret abans que el sol escalfés els sèracs de la cresta i les allaus comencessin a baixar per les canals. Feia dos dies que havien perdut contacte per ràdio amb els quatre membres de la cordada de punta. On eren? Potser era alló que es veia al peu de la paret...

Imatges. Seqüència d’una allau a la paret nord de l’Annapurna (any 1999), comença als sèracs de dalt, segueix i escombra tota la canal i acaba al con de dejecció d’allaus al peu de la paret. A la fotografia de l’esquerra, amb l’allau encara a la canal, al con de dejecció hi ha pedres i poca neu. A la fotografia de la dreta, ja al final de l’allau, el con de dejecció ha crescut i s’ha cobert amb tones de neu, gel i rocs.

Imatge. Filera de cons de dejecció d’allaus al peu de la paret oest del Baruntse, vista des del campament base del Lhotse Shar.

Imatge. Antic con de dejecció al peu de la cara nordest del Gra de Fajol. Ripollés. Girona.

 

Aquest paper que posem a continuació és una còpia del document, amb el membret de l’expedició, escrit a mà, que va servir com atestat oficial de l’accident. L’original encara deu ser als arxius del Ministry of Tourism del Nepal. Com que la còpia és una vella fotocòpia nepalesa i l’escanejat actual tampoc és professional posem la la traducció al català.

 

Imatge. A baix i a la dreta, el con de dejecció d’allaus a la paret sud del Lhotse Shar, el lloc que descrivim al relat.

Traducció: 

Expedició Massana a l’Himàlaia. Lhotse Shar 8400mts.

11 October 1987

 Govern de Sa Majestat

Ministeri de Turisme (Secció d'Expedicions d'Alpinisme)

 Katmandú. Nepal.

 Senyor,

Durant la nostra expedició el cap d’expedició Antoni Sors Ferrer i els alpinistes Sergio Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones van arribar al Camp IV a 7350m el 26 de setembre. El 27 de setembre al matí vam tenir contacte per ràdio i van sortir del Camp IV pujant per instal·lar el Camp V.  A les 12:00 no hi va haver contacte per ràdio i no es van rebre més notícies del primer equip d'atac. El 28 de setembre tres expedicionaris més van pujar des del Camp III i, el mateix dia, van trobar el Camp IV buit. Amb el temps clar des del Camp Base no vam poder veure cap activitat per sobre del Camp IV. El 29 de setembre tres membres que pujaven des del Camp IV van arribar a 7800m però no van trobar cap rastre ni senyals del primer equip. El mateix dia, un altre equip del Camp Base, amb prismàtics, va poder veure des de llarga distància, quatre cossos i algun equipament a 6.000m d'alçada en un últim con d'allau a la part inferior de la paret sud-est. Quan al Camp IV van saber la notícia, es va decidir abandonar l'escalada. El 30 de setembre un membre del nostre equip i dos membres britànics de l'expedició conjunta britànicoamericana al Lhotse Shar van decidir anar-hi i tractar de reconèixer els cadàvers. Vam pujar per un perillós camp d'allaus i vam trobar dos cadàvers, els de Sergio Escalera Fernández i Antonio Quiñones Torres, a uns 5500m, més o menys uns 300m sobre la glacera. A uns 6000m hi havia més cossos i equipament, probablement els d'Antoni Sors Ferrer i Francisco Porras Creda en un lloc molt perillós al mig de la canal d'allaus. Vam decidir no acostar-nos-hi més i vam tornar al Camp Base. Sortiem del Camp Base el 5 d'octubre i hem arribat avui a Katmandú (11·10·1987).

Signatura

 

Els tres alpinistes van arribar al peu de la paret sud amb la primera claror del dia. Una pujada per terreny irregular d’allaus recents i van arribar als cossos i l’escampall de motxilles, roba i piolets. Els britànics, van fer les fotografies per l’atestat. Es va intentar cobrir els cossos amb blocs de neu i de gel. Començava a tocar el sol a la paret quan la primera allau va sonar, allà lluny. Cames ajudeu-me, van fugir d’aquell lloc tan exposat. 

A partir d’aquella feta i d’aquell document, el govern del Nepal va tramitar els certificats de defunció i d’aquí a l’ambaixada espanyola de New Delhi.

Pel dol de les famílies i per les gestions legals del canvi de nom de les propietats, no és igual un “desaparegut” que un certificat de defunció. Dins del pou de dolor i llàgrimes, missió acomplerta per aquell pobre i adolorit metge d’expedició.

Com es pot veure, la feina de metge d’expedició no sempre consisteix en atendre als expedicionaris per ràdio. De vegades cal pujar a rescatar-los. De vegades cal arriscar o s’ha de passar per llocs perillosos per guanyar temps. Altres vegades s’han d’acomplir doloroses obligacions legals. I tots aquests deures tenen riscos importants; llegiu el capítol dels metges que han mort durant una expedició, comptant només els nostres paisans.

 

Mai agrairé prou als bessons Alan i Adrian Burgess que no em volguèssin deixar sol aquella matinada que havia de pujar al peu de la paret per certificar la defunció.

Per recordar-los afegeixo aquest altre relat del mateix dia, escrit uns anys després d’aquella feta:

 

“El 29 de setembre de 1987, feia dos dies que cercàvem a quatre companys desapareguts a la paret sud del Lhotse Shar.

En Lhakpa Dorji Xerpa i jo, cap al tard, vàrem veure amb els prismàtics uns cossos al peu de la paret. O era material vell sobre la neu? Eren uns tres mil metres per sota d'on havien de ser els companys. Fos el que fos, era en un dels cons de dejecció on van a parar totes les allaus d'aquella paret. Esgarrifats vàrem tornar al campament base. Jo vaig començar a  equipar-me per anar fins allà dalt. Volia confirmar que eren ells i assegurar-me que no hi podia fer res. En Lhakpa Dorji Xerpa ja em va dir que no calia, que només podien ser ells perqué no hi havia ningú més a la paret i que no volia venir perqué era massa perillós. Un alpinista sensat sempre esquiva els cons de dejecció de les allaus. I molt més amb el dia avançat.

Però jo volia estar segur del que no volia creure, que havien caigut des de 8000 fins als 5000 metres de la glacera. En algun racó de l'ànima em quedava el dubte; i si necessitaven ajuda? En Lhakpa i els germans Burgess em feien els raonaments que tocaven. No poden ser vius, han caigut 3000 metres fa dos dies, han passat dos nits allà i no es mouen. No t'has d'arriscar a pujar a l'allau, i molt menys a aquesta hora.

Jo no sé si raonava bé o si les llagrimes eren massa òbvies però no podia deixar de pensar a anar-hi.

Al final l'Alan em va dir:

- Si t'esperes a que glaci, de matinada t'acompanyem.

Ja era de nit. Menjotejar alguna cosa, descansar dos hores i partir amb la gelor dels 5300 metres.

Quan vaig sortir, vaig veure llum a la seva tenda. El seu campament era uns cent metres més enllà.

-Espera'ns, que venim!

Així va ser. Baixar a la glacera, calçar-nos els crampons i escalar la neu dura del con de dejecció de les allaus. Començava la llum blanca de l'alba quan arribàvem al lloc. No em va quedar cap dubte. Aquells eren els companys. Us estalviaré i m'estalviaré el que vaig veure i sentir.

Els dos bessons em van demanar la càmera fotogràfica i van fer unes fotografies per l'atestat al govern del Nepal. Mentrestant jo intentava enterrar-los sota la neu glaçada amb el piolet...

Quan el sol va començar a tocar la paret sud, els Burgess em van apressar:

- We should leave fast from that fucking place! Quickly! Run, boy, run! Don't worry, next avalanches will cover everything!

Tenien raó. Vaig anar baixant darrera seu.

El so d'una allau, per sort llunyà, va començar a retrunyir a la vall. Els crampons em tocaven al cul de com vaig còrrer pel pendent gelat que es començava a estovar amb el sol.

Ja a la glacera i fora de perill, comunicava el resultat a la cordada que encara era a la paret.

- Baixeu. Son ells. S'ha acabat l'expedició. Anem. Pujo fins al campament I, ens trobem allí i us ajudo a desmuntar-lo. Al vespre tots al base...Tanco i fora.

En veure que no tornava amb ells al campament base els dos germans em van mirar malfiats com si anés a fer una bestiesa.

- Ton, do not take bad decisions!

- No patiu. Conec be el trajecte; hi he pujat més deu vegades...

Al campament I, vaig preparar una sopa densa i recomfortant mentre veia rapelar als companys per la paret.

Desmuntat el campament, al vespre arribàvem, bastant al límit de les forces físiques i emocionals, al campament base en Manu Badiola, la Mercé Macià, en Carles Vallés i jo mateix. Més llàgrimes que passes.

Els companys Sergio Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i el cap d'expedició, en Toni Sors, tots de Mataró, van quedar a la muntanya per sempre.

L'any següent en Carles Vallés i jo vam tornar a trobar als bessons Burgess al K2.”

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/07/literatura-de-muntanya-els-bessons.html

Compreneu perqué, encara que siguin uns fabuladors, uns vividors i uns murris, jo els hi tingui molt respecte com a persones i muntanyencs?

Imatges. Els bessons britànics Alan i Adrian Burgess