Literatura de Muntanya. Els bessons Burgess
dimarts, 18 d’agost del 2020
THE BURGESS BOOK OF LIES
Aquest llibre m'ha fet reviure uns dies amargs, però també m'ha proporcionat uns bons tips de riure i unes imatges literàries belles.
Els bessons Burgess, Alan i Adrian han estat tota una institució entre els muntayencs de l'Himàlaia durant diverses dècades.
Alpinistes destacats, alts, forts, durs, sorneguers i murris simpàtics, mai es podia fer gaire cas del que deien. Tendien a inventar-se qualsevol història. Sobretot l'Adrian a qui el seu germà anomenava "Aid". Les seves aventures eren llegendàries.
• El segrest per milícies xiites al Pakistà que justificava haver arribat al campament base amb una setmana de retard.
• L'enorme pistolot comprat a la frontera pakistano-afganesa per defensar-se de futures agressions. Pistolot que, en disparar, feia més soroll i més fumera que una traca valenciana, però la bala, de mides considerables, queia als peus del tirador i rebotava sobre a les pedres com una pilota de ping-pong.
• L'amor sobtat d'aquella noia xerpa de l'alberg on passaven la nit els gegants rossos. Com que la iaia vigilava i s'olorava alguna cosa, li van oferir un tractament per la tos que la martiritzava. Li van donar unes pastilles per dormir i, si, aquella nit l'àvia no va tossir gaire. Els hi va agraïr l'endemà quan ja marxaven. Nou mesos després va nèixer un nen mig europeu mig xerpa.
• La vegada que, per finançar una expedició, van anar a un joier i es van anar empassant unes pedres de valor. Després, amagats a l'hotel les van anar recuperant de l'orinal. Podien repetir l'operació unes quantes vegades en una expedició.
Dignes de la millor literatura picaresca. Algunes d'aquestes aventures surten al llibre. Altres no. Alguna que jo he vist, tampoc hi surt. Hi ha coses que només s'expliquen al metge.
No us penseu que les he llegit ara per primera vegada. Ja ens les havien explicat ells mateixos al campament base del Lhotse Shar l'any 1987 i l'any següent al campament base del K2 al voltant d'unes ampolles de rom. I si no era així, així ens ho explicaven... vés a saber...
De fet, ells mateixos en son ben conscients. El títol de llibre ho deixa clar: Llibre de mentides dels Burgess.
Com diu la vella dita xerpa: Pot ser veritat o pot ser fals, però és millor que hi creguis.
Imatge: piràmides finals de les tres puntes del Lhotse des del Sud.
És clar que, hi ha coses més fàcils de creure que altres.
El seu capítol dedicat al K2 diu que hi van ser l'any 1986. Aquell va ser l'any de la gran tragèdia al K2, amb 13 alpinistes de primera línia morts o desapareguts.
Jo no sé si hi eren l'any 1986 però si que sé que aquell any es va produïr molta literatura. N'he llegit bona part i jo no he trobat cap referència que els esmenti. La seva expedició no em consta. Coneixent-los... potser si.
El que si que sé segur és que hi eren l'any 1988. Al seu llibre no hi ha cap referència a aquesta expedició. Només parlen de la de l'any 1986.
En aquell campament base coincidíem els membres de l'expedició catalana Banc de Sabadell - Catalunya Ràdio, els d'una expedició eslovena i una altra internacional que incloïa als dos bessons i a quatre alpinistes més, tres barons i una dama. Ella era la única dona entre 42 homes, sumant alpinistes, oficials d'enllaç, cuiners, mail runners i demés personal.
Recomanacions bibliogràfiques:
1.- Aquella dona era Lidia Bradey i poques setmanes després sembla que es va convertir en la primera dona que va pujar a l'Everest sense oxígen.
https://www.youtube.com/watch?v=i8ScFjRPdMg
2.- Amb la nostra expedició venia Toni Arbonés, periodista de CatRàdio, corresponsal de guerra i director del programa "Els viatgers de la gran Anaconda". Podeu consultar el libre "K2, massa alt pels nostres somnis" Cossetània Edicions. Al capítol XII "Magic Mushrooms" trobareu una referència al que us deia de l'any 1988.
Les seves cròniques, emeses a Catalunya Ràdio, les podeu trobar a:
Quan els bessons Burgess expliquen l'expedició a la paret sud del Lhotse Shar de l'any 1987, on haviem coincidit l'any anterior, trobo que no tot va anar com ho expliquen, però vaja, ho dono per bo. Destaquen les bones relacions i les tertúlies a la nostra “jaima” del campament base. Menudències.
Resumint, uns sapastres, acostumats a viure amb picardia i de la picardia, que mentien més que parlaven. I, quan he dit que son simpàtics ho he escrit en les dos acepcions de la paraula simpatia. No només sabien guanyar-se la confiança i caure bé al personal. També tenien la capacitat de sentir empatia, que també és ser simpàtic pels demés quan les coses no anaven bé. Que no val igual ser simpàtic quan necessites als demés que quan son els altres que et necessiten a tú. Aixó últim té més mèrit.
Quan calia actuar a muntanya es comportaven d'una manera generosa. Era una altra cosa. I jo tinc un deute per sempre amb ells dos.
Es van arriscar a pujar amb mi a un lloc molt perillós, només per no deixar que hi anés sol. Ells no hi tenien cap obligació; l'únic que em sentia obligat era jo.
Imatges. Alan, vermell, i Adrian, verd, els bessons Burgess al campament base de l’expedició Lhotse Shar de l’any 1987.
Us ho explico.
El 29 de setembre de 1987, feia dos dies que cercàvem a quatre companys desapareguts a la paret sud del Lhotse Shar.
Imatges. Con de dejecció d’allaus, en el moment de caure una allau, a la paret sud del Lhotse Shar. Múltiples cons de dejecció a la paret oest del Baruntse vistos des del campament base del Lhotse Shar.
En Lhakpa Dorji Xerpa i jo, cap al tard, vàrem veure amb els prismàtics uns cossos al peu de la paret. O era material vell sobre la neu? Eren uns tres mil metres per sota d'on havien de ser els companys. Els cossos eren en un dels cons de dejecció on van a parar totes les allaus d'aquella paret. Esgarrifats vàrem tornar al campament base. Jo vaig començar equipar-me per anar fins allà dalt. Volia confirmar que eren ells i assegurar-me que no hi podia fer res. En Lhakpa Dorji Xerpa ja em va dir que no calia, que només podien ser ells perqué no hi havia ningú més a la paret i que no volia venir perqué era massa perillós. Un alpinista sensat sempre esquiva els cons de dejecció de les allaus. I molt més amb el dia avançat.
Però jo volia estar segur del que no volia creure, que havien caigut des de 8000 fins als 5000 metres de la glacera. En algun racó de l'ànima em quedava el dubte; i si necessitaven ajuda? En Lhakpa i els germans Burgess em feien els raonaments que tocaven. No poden ser vius, han caigut 3000 metres fa dos dies, han passat dos nits allà i no es mouen. No t'has d'arriscar a pujar a l'allau, i molt menys a aquesta hora.
Jo no sé si raonava bé o si les llagrimes eren massa òbvies però no podia deixar de pensar a anar-hi.
Al final l'Alan em va dir:
- Si t'esperes a que glaci, de matinada t'acompanyem.
Ja era de nit. Menjotejar alguna cosa, descansar dos hores i partir amb la gelor dels 5200 metres.
Quan vaig sortir, vaig veure llum a la seva tenda. El seu campament era uns cent metres més enllà.
-Espera'ns, que venim!
Així va ser. Baixar a la glacera, calçar-nos els crampons i escalar la neu dura del con de dejecció de les allaus. Començava la llum blanca de l'alba quan arribàvem al lloc. No em va quedar cap dubte. Aquells eren els companys. Us estalviaré i m'estalviaré el que vaig veure i sentir.
Els dos bessons em van demanar la càmera fotogràfica i van fer unes fotografies per l'atestat al govern del Nepal. Mentrestant jo intentava enterrar-los sota la neu glaçada amb el piolet...
Imatges. Seqüència d’una allau al nord de l’Annapurna. Observeu el con de dejecció d’allau a la primera fotografia i les tones de neu que hi ha després de l’allau.
Quan el sol va començar a tocar la paret sud, els Burgess em van apressar:
- We should leave fast from that fucking place! Quickly! Run, boy, run! Don't worry, next avalanches will cover everything!
Tenien raó. Vaig anar baixant darrera seu.
El so d'una allau, per sort llunyà, va començar a retrunyir a la vall. Els crampons em tocaven al cul de com vaig còrrer pel pendent gelat que es començava a estovar amb el sol.
Ja a la glacera i fora de perill, comunicava el resultat a la cordada que encara era a la paret.
- Baixeu. Son ells. S'ha acabat l'expedició. Anem. Pujo fins al campament I, ens trobem allí i us ajudo a desmuntar-lo. Al vespre tots al base...Tanco i fora.
En veure que no tornava amb ells al campament base els dos germans em van mirar malfiats com si anés a fer una bestiesa.
- Ton, do not take bad decisions!
- No patiu. Conec be el trajecte; hi he pujat més deu vegades...
Al campament I, vaig preparar una sopa densa i recomfortant mentre veia rapelar als companys per la paret.
Desmuntat el campament, al vespre arribàvem, bastant al límit de les forces físiques i emocionals, al campament base en Manu Badiola, la Mercé Macià, en Carles Vallés i jo mateix. Més llàgrimes que passes.
Els companys Sergio Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i el cap d'expedició, en Toni Sors, tots de Mataró, van quedar a la muntanya per sempre.
L'any següent en Carles Vallés i jo vam tornar a trobar als bessons Burgess al K2.
Compreneu perqué, encara que siguin uns fabuladors i uns brivalls jo els hi tingui molt respecte com a persones i muntanyencs?
edit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si us plau, si voleu realitzar una consulta, aneu al formulari corresponent. Gràcies.