Translate

SISTEMA RESPIRATORI I ALTITUD. Part 1.

Ò com es pot seguir vivint quan a l'aire hi ha poc oxígen 

Com que hi ha qui ho demana, aquest és un intent de passar una conferència dirigida a professionals, pensada amb terminologia mèdica, a un públic més ampli usant terminologia col·loquial a les explicacions.

No estic gaire segur de que sigui una bona idea. Potser haurem d'explicar tants conceptes bàsics que sortirà un text espés i poc àgil.... 
Potser tothom sap que els humans hem de respirar per obtenir oxígen, però no sé si tothom sap que l'oxígen (O2) utilitzat a les cèl·lules es converteix en anhídrid carbònic (CO2) i que aquest s'ha d'eliminar per la mateixa via per on ha entrat. O sigui que la via respiratòria tant serveix per captar O2 com per eliminar CO2. I si es desequilibren les dos funcions canvia l'acidesa del cos i apareixen problemes. Veurem si no caldrà donar tantes explicacions que tot sigui massa complicat.  
Provem-ho, doncs, que si no no sabrem si té interés. 

En aquesta primera part expliquem les característiques de l'altitud i de quina manera un organisme saludable pot mantenir l'aport d'oxígen als òrgans malgrat la subtilesa de l'aire de l'altitud.

Més endavant, només si l'invent surt bé, hi pot haver més entregues del tema.
  • Sobre l'aclimatació i la seva utilitat en algunes malalties amb l'Asma Bronquial com a exemple. 
  • Sobre els defectes de l'aclimatació, com per exemple l'Edema Pulmonar d'Altitud. 

Primer. Títol i presentació.


Segon. La pressió atmosfèrica.


Tercer. Disminució de la pressió atmosfèrica amb l'altitud. L'aire, a qualsevol altitud, es composa en un 21% d'oxígen (PO2) i un 79% de nitrògen (PN2). O sigui, la PO2 és el 21% de la pressió atmosfèrica a aquella altitud. L'aire ambiental, a dins dels pulmons es barreja amb el vapor d'aigua (PH2O) i amb el CO2 que l'organisme produeix. Si la pressió i la composició de l'aire atmosfèric és PO2 + PN2, la pressió i la composició a dins dels pulmons és PO2 + PN+ PCO2 + PH2O. D'aquesta manera a dins dels pulmons, la concentració d'oxígen sempre és inferior a l'ambiental.
Per tant la PO2 baixa un graó des de l'aire al pulmó (Veure gràfic Cascada d'Oxígen).


Quart. Primers estudis de la composició de l'aire a dins dels pulmons a dalt del cim de l'Everest. 


Cinqué. Mai ningú ha punxat una artèria per obtenir sang a dalt de l'Everest. Ningú amb sentit comú ho intentaria ni s'ho deixaria fer. Però si que tenim estudis en cambra hipobàrica d'aviadors i astronautes que mostren l'O2 i el CO2 que transporta la sang arterial a diferents altituds. Sòn les que es mostren al gràfic següent.
Destaquem un punt. Aquestes xifres de pH, PO2 i PCO2 a la sang arterial, en teoria són incompatibles amb la vida. Amb una excepció, que coneixen bé els muntanyencs de gran altitud. Que hi hagi un llarg temps d'aclimatació per posar en marxa les defenses contra la manca d'oxígen, com per exemple augmentar la quantitat d'hemoglobina /glòbuls rojos, apart de tenir bona salut per poder respirar més de 150 litres d'aire per minut.


Sisé. La taula següent mostra la composició de l'aire a dins dels pulmons (alveolar), a diferents altituds. Compareu-les amb les de nivell del mar. Observeu com la PCO2 va baixant amb l'altitud igual que la PO2. Que vol dir aixó? La PO2 alveolar baixa perqué baixa la PO2 ambiental; si n'hi menys a l'aire també n'hi ha menys als alvèols i a la sang. En canvi la PCO2 baixa perqué quan més es respira, més s'elimina. Aixó que vol dir? Que com més baixa és la PCO2 més treball respiratori hi ha. 
Fixeu-vos-hi: en aquesta taula es veu clara la disminució de la PO2 des de l'aire als pulmons (alveolar) com ja hem esmentat al tercer gràfic. A més a més, si comparem els gràfics cinqué i sisé veurem que per travessar la barrera de l'alvèol a la sang, la PO2 baixa de 30 a 28 mmHg, encara un altre graó més avall (Veure gràfic Cascada d'Oxígen).


Seté. Ara s'ha de transportar l'oxígen que ha arribat des de l'aire a la sang arterial fins els llocs on s'ha d'utilitzar. Com a qualsevol transport, la quantitat que es pot traslladar dependrà de quantes furgonetes es tinguin i de quant pugui carregar cada una. Les furgonetes de l'oxígen a la sang es diuen Hemoglobina (Hb) i poden anar més o menys carregades d'oxígen (Saturació - SaO2) amb un màxim de 1,36 mL d'oxígen per cada 100 grams d'Hb. Si d'una persona sabem quanta Hb té i com està de saturada podem saber quant oxígen transporta la sang. 
Com veieu, no hi ha molta diferència en el contingut d'O2 de la sang entre el nivell del mar i el cim de l'Everest. Per mantenir la quantitat d'oxígen a la sang a gran altitud, la diferència està en tenir una hemoglobina de 160 o de 290 grams per litre de sang (temps d'aclimatació i bona alimentació) i en respirar 8 ò 150 litres d'aire per minut (veure gràfic anterior) per fer baixar la  PCO2 de 38 a 7,5 mmHg. La pressió parcial d'oxígen arterial (PaO2) només compta 0,0031 per cent. Evidentment, aquestes xifres sòn promitjos, que no tothom respón igual.


Vuité. El famós gràfic de La Cascada d'Oxígen. En vertical la PO2. En horitzontal els diferents espais per on passa l'oxígen des de l'aire ambiental fins la sang venosa quan torna als pulmons. Ja hem vist el descens de la PO2 des de l'aire ambiental fins als alveols pulmonars i dels alveols a la sang arterial. La sang arterial es reparteix per tots els capilars i aquí vé el descens més important pel consum d'oxígen de tots els òrgans. Després, les venes recullen la sang desprovista d'oxígen. La sang venosa torna als pulmons per tornar-se a saturar d'oxígen i recomença el cicle. 
Cal recordar que el desnivell d'una cascada no té res a veure amb el seu cabal. Cascades baixetes poden portar tanta o més aigua com altres més altes. En altitud, amb menors desnivells, es manté el fluxe d'oxígen. Costa temps i molt esforç, però es pot mantenir l'aport d'oxígen almenys als òrgans vitals.


Nové. L'aclimatació. Es considera que l'aclimatació consisteix en aquells canvis fisiològics i anatòmics, que son reversibles i que no sòn transmisibles a la descendència, que permeten a un individu sobreviure en altitud. En canvi el concepte d'adaptació es defineix com aquells canvis, que no sòn reversibles i que si que es transmeten a la descendència, que permeten a una comunitat sobreviure en altitud. O sigui, la gent de prop del mar s'ha d'aclimatar a l'altitud. En canvi els xerpes o els tibetans neixen adaptats a l'altitud. Els sistemes que utilitzen uns i altres per gestionar la manca d'oxígen son els mateixos, però uns ja neixen amb la meitat del camí fet i sòn més eficients que els altres. 
Quan un habitant del nivell del mar puja a l'altitud posa en marxa les seves capacitats d'aclimatació, que no sòn les mateixes per tothom.
En primer lloc augmenta la respiració (Volum Espiratori Minut. VEM) i el cor fa circular la sang més depressa (Cabal Cardiac). És la primera resposta del cos. Necessària però insuficient i molt cara. Dic molt cara perquè el major treball respiratori i cardiac fa augmentar la necessitat d'oxígen que ja era prou escàs. De manera que encara que es capti més oxígen i es distribueixi millor, en realitat es guanya poc pels òrgans més necessitats. És el periode on apareix el Mal Agut de Muntanya (MAM).
Poc a poc apareixen altres mecanismes fisiològics més eficaços com la millora de les capacitats de les cèl·lules per utilitzar l'oxígen (Respiració cel·lular) o l'augment dels glòbuls rojos (Hematologia).
Aquests mecanismes, més lents, sòn més eficients per sobreviure en altitud. Es necessiten almenys cinc o sis setmanes per arribar al màxim de la capacitat personal d'aclimatació, que ja hem dit que no és la mateixa per tothom.
Perllongar més temps l'estada en altitud, pot portar, a les persones propenses, a tenir problemes per l'altitud (Mal Subagut de Muntanya-MSM, Mal Crònic de Muntanya-MCM o simple deterioració física per altitud) malgrat estar ben aclimatats. Repeteixo, no tothom s'aclimata igual ni tolera igual l'altitud.


Desé. Aquesta diapositiva explica el mateix, però més desenvolupat i amb paraules més tècniques. La primera fase de l'aclimatació (Acomodació), dura pocs dies i es caracteritza per estrés, possibilitats de MAM i elevat consum d'oxígen. Fase incòmoda en la que és difícil trobar-se bé. 
La segona fase de l'aclimatació, la que millora l'eficiència del cos quan hi ha poc oxígen, és molt millor tolerada,


Onzé. Aquesta és la llista dels canvis respiratoris que es produeixen amb l'aclimatació. Enumero els canvis:
  • Ja hem parlat abans de l'augment de l'aire espirat en un minut que es produeix al principi. Posteriorment es normalitza.
  • Les artèries pulmonars es fan més estretes i augmenten la seva pressió. D'aquesta manera la sang va mes lenta pels pulmons, hi ha mes temps per captar O2 i arriba a zones on normalment no arriba. De vegades, quan el mecanisme no funciona bé, aquí és quan apareix l'Edema Pulmonar d'Altitud (EPA).
  • Disminueix la distància entre la paret del pulmó que toca a l'aire (alvèol) i la que toca a la sang (capilar). Aixó es pot fer perque apareixen nous capilars que van omplint els espais lliures.
  • L'hemoglobina canvia la seva capacitat per captar O2. Capta O2 més fàcilment als pulmons i el deixa anar més fàcilment als òrgans que en necessiten.
  • Ja hem descrit abans l'augment dels glòbuls vermells o de l'hemoglobina, que és el mateix. A més a més, allò que passa als pulmons de que apareixen nous capilars sanguinis, també passa als òrgans més vitals, de forma que l'O2 arribi més fàcilment on faci falta. 

Amb tots aquests canvis, una persona aclimatada pot mantenir una capacitat suficient per viure en altitud, malgrat la baixa pressió atmosfèrica i d'oxígen a l'aire.


Dotzé. Obviament, el cos dels humans no es com una màquina feta de peces separades. Si hi ha canvis respiratoris, també n'hi ha al cor, a les glàndules hormonals, als ronyons, etc. De fet quan hem escrit que augmenten els glòbuls vermells és evident que la sang està involucrada. I quan hem dit que es fan nous capilars als òrgans més necessitats d'oxígen, també és el mateix. 
De manera que no és que s'aclimatin els pulmons ni el sistema respiratori. S'aclimata bé, o no s'aclimata bé, l'organisme en la seva totalitat i complexitat.


Aquesta és l'explicació en llenguatge planer, d'una classe pensada per especialistes. Ja veurem si el contrast dels dos llenguatges no fa saltar espurnes
En fi, ara poden passar diverses coses. 
Una és que em renyin els professionals pel lenguatge poc científic. Bé, estic acostumat a que em renyin. A més a més, si el llenguatge no va dirigit a ells, sempre poden llegir les diapositives, que si que ho eren. 
Altre cosa que pot passar és que no hagi aconseguit fer comprensible la complexitat de l'aclimatació. És que és molt complicat, companys, explicar en paraules planeres un procés que m'ha costat anys d'entendre i que encara té parts que no sabem.

Etiquetes: , , , , , ,
edit

MUNTANYA I SUICIDI

Pregunta: És veritat que entre la gent de muntanya hi ha molts suïcidis?
Confesso que la pregunta m’ha sorprès d’entrada. Però quan hi he pensat una mica de seguida he entès perquè la feu. Només espero que la meva resposta no sigui dolorosa per qui es senti implicat.
Primer parlaré dels meus records i experiències. Després buscaré estudis, que confirmin, o no, el que jo recordo i he viscut. Evidentment, no diré cap nom, per no provocar dolor innecessari. 

Sense recerques de cap mena, recordo aixó: 
Amb els dits d’una mà puc comptar els suïcidis de muntanyencs que he conegut. Però com que he conegut dotzenes i dotzenes de muntanyencs no sé si sòn molts o pocs. No sé si entre els pescadors, els pagesos, els tennistes o els taxistes passa el mateix. Com que sòc metge, si que sé que la freqüència de suïcidis entre el personal assistencial és de les més elevades. Em faltarien dits per comptar als companys de professió que recordo que van decidir acabar amb la seva vida.
També sé d’un assassinat, comés per un escalador montserratí que va passar nou anys a la presó. Però això és una altre cosa, oi? 
Recordo tres casos de persones de nivell del mar que van triar la muntanya per acabar amb la seva vida. Algun era un polític i activista ben conegut. Altre un conegut meu que va triar el mirador del Pedraforca. L’haviem portat allí molts anys enrere quan ell encara era un adolescent.
Entre expedicionaris, rescatadors professionals, metges de muntanya o muntanyencs mediàtics, uns coneguts per mi, altres no tant, puc comptar una altre mà. 
Ja tenim tretze suïcidis a muntanya confirmats entre els meus records. Però, que son tretze casos entre els milions de persones, els mils de muntanyencs i els centenars de suïcidis que hi ha al mon? És molt o és poc? No ho sé. Els meus records diuen que el suïcidi entre muntanyencs no és una cosa estranya. Però no puc dir si hi ha més suïcidis a nivell del mar que a muntanya.

Fa anys, quan la Medicina de Muntanya començava a conèixer els mecanismes i la fisiologia de l’aclimatació, es va parlar força de la depressió postaclimatació. Els metges i expedicionaris d’aquell temps comentàvem que hi havia suïcidis després de les expedicions. Hi va haver casos d’expedicionaris nordamericans, suïssos, francesos, bascos, navarresos i catalans. Converses i congressos de Medicina de Muntanya n’anaven ben plens. I perquè passava això? Uns deien que era pel dur retrobament amb la rutina de cada dia per les mentalitats aventureres. Era una explicació psicològica. Altres experts deien que era deguda a la depressió postaclimatació per la manca de serotonina cerebral del descens. Era una explicació fisiològica però no serveix pels suïcidis comesos molts anys després de l’expedició. També hi havia qui afegia els problemes familiars; deien que a moltes cases, després de tants mesos fora, ja hi havia una altre parella i no volien saber res de l’aventurer. Aquesta era l’explicaciò sociològica. Ves tu a saber quina explicació és la més sòlida. Pots preguntar a cadascú quin era el seu cas? Oi que no? Doncs, si totes les hipòtesis o explicacions son possibles, probablement hi va haver de tot. 

Fins aquí, només paraules, records i opinions. Ara anem a les publicacions internacionals. Estudis estadístics fets entre grans poblacions. 
Ja sabeu que l’estadística té les seves limitacions, però potser en podem aprendre alguna cosa.

Aquí aporto uns comentaris. Començaré cada un pel resum de l'article, en anglés o en castellà:

1.- Suicide and High Altitude: An Integrative Review
Elaine Reno, Talia L. Brown, Marian E. Betz, Michael H. Allen, Lilian Hoffecker, Jeremy Reitinger, Robert Roach and Benjamin Honigman.

Introduction: Suicide rates are greater at high altitudes, and multiple mechanisms have been suggested for this relationship, including hypoxia, differences in population density, characteristics of suicide victims, and firearms ownership and access. To better understand these potential mechanisms, studies evaluating the associations between high altitude and suicide were examined.
Methods: A literature review of published studies on high altitude and suicide was conducted in Medline, Embase, Web of Science, the Cochrane Database of Systematic Reviews, and the Cochrane Central database. We extracted and analyzed all studies that met the inclusion criteria, excluding foreign language studies and letters. Most of the measurements and results were synthesized using modified Letts’ criteria.
Results: Searches using an extensive list of keywords returned 470 articles, but only 6 met the inclusion criteria. The studies’ samples ranged in size from 8871 to 596,704, while studies which did not document sample size reported suicide rates. In five of the studies selected, individuals living at high altitudes were at greater risk of suicide. Four studies used aggregated data at a county or state level to analyze variables, such as age, gender, race, socioeconomic factors, and firearms access. All the studies found that high altitude was independently associated with suicide. One study found that many individual characteristics of those who committed suicide were different at high altitudes than low altitude, including a lack of access or barriers to mental healthcare. Depression exacerbated by hypoxia was hypothesized as a possible biologic mechanism in three studies.
Conclusion: These research studies published since 2009 support an association between high altitude and suicide rates at the state or county level, but do not provide sufficient data to estimate the effect of high altitude on an individuals’ suicide risk. Although the impact of hypoxia on mood and depression has been hypothesized to be a contributing cause, many other individual factors likely play more important roles.
Referència bibliogràfica: HIGH ALTITUDE MEDICINE & BIOLOGY. Volume 19, Number 2, 2018. ª Mary Ann Liebert, Inc. DOI: 10.1089/ham.2016.0131

En aquesta publicació, els autors revisen unes quantes publicacions científiques sobre suïcidis en altitud. No tots els autors coincideixen. Hi ha resultats diferents entre els articles estudiats.
Perqué? En part perqué les societats nordamericana, turca i sudcoreana, que és d'on surten els estudis, tenen diferents comportaments front a la vida i la mort. En part perqué a cada país tenen diferents criteris per incloure o no un estudi; per exemple es considera suïcidi només a partir de la majoria d’edat per ús de raó i responsabilitat civil; edat que segons els països varia entre els 10 i els 21 anys. A més a més tenen la limitació  de que només accepten estudis escrits en anglés el que descarta tot el que hagin escrit els investigadors tibetans, nepalesos o peruans. I altres limitacions.
Així i tot es poden treure algunes conclusions generals.

Altitud. El 83% dels estudis mostren que a més altitud hi ha més suïcidis. Les altituds estudiades van del nivell del mar fins els 3300 metres. Com que es tracta d’altituds en la que la manca d’oxígen no té rellevància pràctica és difícil atribuir a la hipòxia la causa dels suïcidis o les depressions. 
Limitacions. Tot i que es calcula que al mon viuen uns sis milions de persones més amunt  dels 3.300 metres, no existeix cap estudi publicat per sobre d’aquesta altitud. Pregunteu si els xerpes de Lobuche (4.940m) o de Gorakshep (5.160m), els quítxues de Cerro de Pasco (4.400m) o els tibetans de Darchen (4.575m) es suïciden més que els altres. No ho sap ningú. Ningú ha comptat els suïcidis d’aquests llocs o no ha publicat en anglés i no ha arribat a la literatura mèdica internacional. Així i tot, una recerca ràpida entre els mitjans de comunicació de La Paz (Bolivia), Cusco (Perú) i Lhasa (Tibet) mostren preocupació per un fenòmen que cataloguen de creixent. 
Els estudis parlen de residents o de visitants, però no d’alpinistes. La freqüència de suicidis varia de 5,7 per cada 100.000 habitants a nivell del mar fins a 17,7 per cada 100.000 habitants a 3.300 m. El major augment es dona entre els 2.000 i els 3.300 metres. Sembla clar doncs que l’altitud és un factor que pesa en una decisió tan difícil. Ara bé: es suïciden més els habitants de les muntanyes o és que la gent del pla, molt més nombrosos, decideixen suïcidar-se a la soledat de la muntanya? Aquesta pregunta per ara no té resposta.
Sexe. En aquests estudis, els autors troben que el 76 – 79% dels suïcides sòn homes. Només el 21-24% sòn dones. Sembla doncs que la genètica, les hormones o l’educació marquen diferències entre les maneres de veure o de viure la vida i la mort de les unes i dels altres.
Edat. La mitjana d’edat va 45 anys, la mateixa que per la població en general. No es troba cap correlació entre edat i suïcidi en altitud.
Raça. Alguns dels estudis troben que hi ha més suïcidis d’afroamericans a baixa altitud i d’americans nadius a Alaska i a les Rocky Mountains. És clar, però que hi ha més negres a la costa i més indis a les muntanyes, pel que no consideren que la raça sigui un motiu. En tot cas el 90% de les víctimes de suïcidi eren blancs anglosaxons o hispans; més o menys és aquesta la composició de la població en general.
Densitat de població. Els estudis mostren major freqüència de suïcidis a les zones menys poblades. L’aïllament, apart de l’altitud és una de les característiques de la muntanya.
Altres factors. Els estudis no mostren diferències en malalties psiquiàtriques prèvies entre les víctimes de suïcidi segons l’altitud. Però entre els suïcides a altitud es troba major freqüència de problemes socials, alcohol i altres drogues.
Conclusions. El resum de tots aquests estudis confirma l’associació entre suïcidi i altitud. No es troben dades que demostrin que l’altitud, per si mateixa augmenti el risc individual de suicidi. Malgrat la possibilitat de que la hipòxia pugui tenir cert impacte en la tristesa i la depressió i contribueixi als suïcidis hi ha molts altres factors que probablement tinguin un paper més important.

2.- Effect of Altitude on Veteran Suicide Rates
Hana Sabic, Brent Kious, Danielle Boxer, Colleen Fitzgerald, Colin Riley, Lindsay Scholl, Erin McGlade, Deborah Yurgelun-Todd, Perry F. Renshaw and Douglas G. Kondo.

Aims: Suicide rates in the general population in the United States are correlated with altitude. To explore factors contributing to suicide among military veterans, we examined the relationship between veteran state-level suicide rates and altitude for 2014, including firearm-related and nonfirearm-related rates.
Methods: Pearson’s coefficients were calculated for altitude and each outcome. Mixed linear models were used to determine the association between suicide and altitude while adjusting for demographic confounds.
Results: State mean altitude was significantly correlated with total veteran suicide rate (r = 0.678, p < 0.0001), veteran firearm-related suicide rate (r = 0.578, p < 0.0001), and veteran nonfirearm suicide rate (r = 0.609, p < 0.0001). In mixed models, altitude was significantly correlated with total veteran suicide rate (b = 0.331, p < 0.05), veteran firearm suicides (b = 0.282, p < 0.05), and veteran nonfirearm suicides (b = 0.393, p < 0.05). 
Conclusion: This study adds to evidence linking altitude and suicide rates, arguing for additional research into the relationship between altitude and suicide among veterans.
Referència bibliogràfica: HIGH ALTITUDE MEDICINE & BIOLOGY. Volume 00, Number 00, 2019 Mary Ann Liebert, Inc. DOI: 10.1089/ham.2018.0130

Aquesta publicació només es refereix a exmilitars nordamericans. Troben que els veterans es suïciden més que el promig de la població (més del doble!) i que utilitzen per fer-ho més armes de foc que els demés. Aixó ja és el que s’espera trobar. L’important de l’estudi per nosaltres és que els qui viuen a major altitud també es suïciden amb més freqüència. Passen de 21 víctimes per 100.000 habitants a baixa altitud fins a 68 víctimes per 100.000 habitants a les zones més elevades. Encaixem-ho i busquem la causa.

3.- MORTALIDAD POR SUICIDIO EN ANDALUCÍA: DISTRIBUCIÓN GEOGRÁFICA Y RELACIÓN CON EL USO DE ANTIDEPRESIVOS, LA ALTITUD Y DESIGUALDADES SOCIOECONÓMICAS
José Alameda-Palacios, Miguel Ruiz-Ramos y Beatriz García-Robredo

Fundamentos: Andalucía tiene una mortalidad por suicidio superior a la media española y una evolución temporal discordante con el conjunto del país. El objetivo fue analizar la evolución reciente de la mortalidad por suicidio en Andalucía, su distribución geográfica y la relación con el uso de antidepresivos, la altitud y las desigualdades socioeconómicas.
Métodos: Estudio ecológico cuya unidad de análisis fueron las Zonas Básicas de Salud de Andalucía. Se calcularon las tasas de suicidio ajusta¬das por edad del periodo 2007-2011 y de 2012. Para analizar las variables asociadas a las diferencias geográficas se midió la correlación mediante el coeficiente de Spearman y se estimaron modelos lineales generalizados.
Resultados: Andalucía tuvo una tasa de mortalidad por suicidio de 7,58/100.000 habitantes/año entre 2007 y 2011, con un intervalo de 0,96 a 27,71. Hubo correlación positiva entre altitud y tasas de suicidio en 2012 (r=0,29; p<0,001) y en el periodo 2007-2011 (r=0,47; p<0,001). En 2012 el uso de antidepresivos no se correlacionó con las tasas de suicidio (r=0,03; p=0,67) pero sí durante los cinco años anteriores (r=0,18; p=0,008). El Índi¬ce de Privación Material tuvo una correlación positiva con las tasas en 2012 (r=0,29; p<0,001) y de 2007-2011 (r=0,33; p<0,001).
Conclusiones: Existe un claro patrón geográfico en la distribución de la mortalidad por suicidio en Andalucía que permanece estable en el período estudiado. La zona central y las de mayor altitud concentran las tasas de suicidio más altas y se asocian con utilización de antidepresivos y mayor privación material. 
Referència bibliogràfica: Rev Esp Salud Pública 2015;89: 283-293. N.º 3 Mayo-Junio 2015

Aquest estudi, molt complet, també troba major nombre de suïcidis a les zones elevades. Igual que el primer que hem comentat, si bé pot ser que l’altitud i l’escassedat d’oxígen hi puguin tenir un paper, les dades apunten a les característiques socioeconòmiques i l’utilització de drogues o medicaments com a causa principal.

El resum és que, experiències i opinions personals apart sembla que a certa altitud hi ha major freqüència de suicidis. També hi ha més pobresa, soledat, tristesa, drogues i alcohol. Però no he trobat res referit als alpinistes, muntanyencs o corredors. Malgrat els meus records, no es pot demostrar que hi hagi més suicidis entre els muntanyencs que entre la població en general.
Etiquetes: , , ,
edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat