REFLEXIONS AL VOLTANT D’UN LLIBRE QUE FA PENSAR

L’EVEREST A L’HORA PUNTA

Miquel Molina.  Viena Edicions. Col·lecció Carta Blanca 

Aquest llibre és un honest recull de cròniques escrites per un periodista que va viatjar al camp base de l’Everest la primavera de 2005. 

L’autor confessa amb franquesa que no coneix la muntanya ni sap res d’alpinisme més enllà d’haver pujat algun tresmil al Pirineu. Llegint el llibre, veient els noms que fa servir i els comentaris que escriu, es fa evident que no coneix l’alpinisme expedicionari gaire més enllà dels quatre tòpics mediàtics, de manera que no es pot esperar trobar el relat d’una expedició clàssica.

Ara bé, les cròniques son d’una descarnada claretat. Ni són benevolents ni prenen gaire partit. Tot i que, sospito, em sembla, crec entreveure entre les seves línies, una certa admiració pels guies i els xerpes famosos que son els sirdar de les empreses de guies més potents. O potser només m’ho sembla a mi... Una mica de mitomania, potser? Perqué sinó hauria anat al campament base de l’Everest per la ruta més concorreguda?

La muntanya que cap ocell pot sobrevolar, el Sagarmatha, la “Deesa mare de totes les aigües i de les llums”, el Chomolangma, el mític Everest, la muntanya sagrada per xerpes i tibetans convertida en un descomunal estadi d’esports, un enorme negoci i en el circ més alt del món. M’ha fet pensar...

En treuen diners, molts diners, els governs del Nepal i de la Xina. També s’enriqueixen unes empreses de guies que cobren als turistes d’altitud sense ni tan sols haver-els-hi preguntat si tenen experiència de muntanya. Mentre paguin, òbviament. És clar que, per altra banda, això permet a moltes families xerpes viure millor que el comú dels nepalesos. Amb el corresponent risc de la vida dels seus membres més joves que no tenen altres opcions laborals que acompanyar turistes rics al cim, anar guanyant fama, arribar a ser sirdar, estalviar i comprar-se un hotelet per envellir tranquils al seu país servint a altres turistes. O això o emigrar...

”Al peu de la mítica cascada de gel del Khumbu, a tocar del campament base, una dotzena d’alpinistes s’entrenen escalant un pinacle de gel. Veient-los moure’s penosament per la paret, costa de creure que, una setmana després estaran per sobre dels 8.000 metres, en el que es coneix com la Zona de la Mort, intentant coronar l’Everest. No cal ser un expert en alpinisme per saber que l’únic mèrit que tenen aquests voluntariosos individus per trobar-se on es troben no és cap altre que haver reunit el feix de dòlars que costa contractar els serveis d’una empresa perqué et pugi -literalment- fins al punt més alt del planeta. De fet, alguns d’ells tot just acaben de descobrir què són uns crampons...” 

És el que escriu l’autor a la contraportada. La fotografia de la portada il·lustra aquesta situació... Només cal veure la posició del personatge més a l’esquerra per saber que la tècnica alpina, no és el seu fort.

Al llibre hi ha entrevistes amb els clients, es pot llegir que opinen els guies de la seva feina i també el que pensen els xerpes més coneguts. Òbviament tots hi estan a favor del seu negoci, sobretot econòmicament, però també del desenvolupament turístic de la vall de Khumbu. No parlen gaire de la degradació de la muntanya; ni des del punt de vista ecològic ni tampoc de la pèrdua del valor d’una ascensió a l’Everest. Encara menys del respecte per la dil·lució de la cultura xerpa, però això sòn figues d’un altre paner. 

No diuen que pujar l’Everest ja no representa el que representava. No comenten que el mèrit de fer el cim ha baixat molts graons... Si algú pot contractar qui li marqui el camí posant cordes fixes, li obri la traça a la neu i l’ajudi a pujar carregant la seva motxilla i la seva ampolla d’oxígen... és evident que no necessita ni gaire experiència muntanyenca ni, sobretot, d’aquell punt d’esperit de recerca del millor camí que permet avançar una mica més a cada pas, mantenint sempre el dubte de que es el que es pot trobar més amunt. El risc. La incertesa. L’esperit d’aventura i l’acceptació del risc han baixat molts graus en la cotització d’aquests expedicionaris. Guiats per professionals, connectats per telèfon mòbil i GPS i sense possibilitats d’equivocar el camí. El risc i l’aventura no son valors que motivin gaire a la major part dels actuals habitants del camp base de l’Everest... prefereixen pagar per la seguretat...

El llibre comença en un bar de Kathmandu amb les parets cobertes de pòsters d’expedicions. Però no és el mateix local ni les mateixes fotografies que hi havia fa quaranta anys. Ara hi ha els esportistes famosos pels seus assoliments cronomètrics o en quantes ascensions a l’Everest. Abans hi podies trobar velles fotografies de Tenzing Norgay i Edmund Hillary, Raimond Lambert o, potser, Chris Bonington, Doug Scott o Dougal Haston. Quants recorden ara qui van ser Hermann Bhul o Andrew Irvine, que, per cert, encara no els ha trobat ningú? Passen els anys, la història es difumina, els herois son uns altres... i les motivacions per anar a l’Everest també sòn unes altres.

L’autor, en canvi, si que fa alguns comentaris sobre la situació ecològica i sanitària als poblets i al campament base. No gaire aprofundits, segons la meva visió de metge veterà, però això ja ho fem bona part dels qui escrivim, perqué no volem abrumar ni avorrir al sofert lector; preferim que segueixi llegint. Vista àmplia però poca profunditat. Que passarà, amb el temps, quan les defecacions i les muntanyes de merda i orina humanes d’una ciutat de més de mil persones cada temporada, i aneu sumant temporades, deixades i congelades a la glacera, es comencin a descongelar aigües avall? Els rius baixen depressa i les glaceres poc a poquet, però tard o d’hora, acaben tots a la mar passant per tots els pobles i ciutats. Seran potables les aigües del Dhud Khosi de les que depenen tantes persones? Ja es veurà quin preu pagaran els nostres nets de les nostres actuacions.

El llibre explica que el plàstic es crema al camp base, el que és una pena ecològica, que el vidre es transporta avall per ser reciclat i que les sobres del menjar es deixen en plataformes i alimenten als abundants corbs de la zona, els oportunistes i llestos goraks capaços de robar i obrir llaunes a set mil metres, llençant-les contra les roques fins que rebenten.

NOTA de veterà: Deixar les sobres de menjar als corbs? De veritat les expedicions tenen menjar que sobra? És que els hi sobren els diners? És que poden comprar i fer pujar fins allà aliments que no es menjaran perqué no els hi ve de gust o perqué ja son tips? No pensen que fan pujar els preus i deixen sense menjar a la població més pobra de les planes? Recordo una expedició (Lhotse Shar 1984) en la que el cap ens va deixar sense postre perqué no es va acabar el sopar de patates bullides amb pell, sense més amaniment que una mica de sal i pols de bitxos picants amb oli per sucar-les. No hi havia ningú més a la muntanya, ni més menjar. Poca broma. Quan s’acabin les patates ja menjarem les pomes... 

https://www.maldemuntanya.cat/2024/05/nutricio-castigats-sense-postres.html

Però cal dir-ho tot, fa un temps que el govern nepalès ha instaurat una norma de recollida d’escombreries al camp base de l’Everest, tant de bo fos a tot el país, en que uns portadors, dedicats només a això, s’emporten la materia orgànica en grans bosses. Tant la de les cuines com la de les Toilets, que es reciclen més avall. Pixar o cagar fora de la Toilet està penalitzat amb una multa d’un grapat de rúpies. És clar que a un veterà li pugen al cap algunes preguntes: que passa si t’agafa un mal de ventre descontrolat al mig de la cascada de gel? Et cagues a sobre, et quedes descansat i ho deixes allà mateix o ho fas en una bosseta i la carregues més amunt? Hi ha recollida de residus orgànics a vuitmil metres? I algunes altres preguntes... Bé està que es comenci a regular la neteja i preservació del lloc. Preparem-nos per regulacions molt més severes quan s’accepti que no tothom pot anar a tot arreu per molts feixos de bitllets que tingui.

 
Imatge. Cua de xerpes i de turistes d’altitud en  peregrinació al graó Hillary, arribant al cim de l’Everest. Icònica imatge de la sobrefreqüentació d’algunes muntanyes i rutes.  

Imatge. El campament base de l’expedició catalana a l’Everest de 1983 a la vall de Rongbuk. Vuit tendes al costat de la font. Ningú més a la muntanya.  

Imatges. Campament base actual de l’Everest a la vall de Khumbu. Ciutat caòtica i desurbanitzada, encara que de moment sense trànsit rodat. Han passat 41 anys...

Aquell mateix any, el doctor Jordi Admetlla Batlle i jo mateix estàvem compromessos per assistir una expedició internacional de diabètics al Pic Lenin (7134m) al Pamir de Kirguizstà. En aquella expedició ja vèiem que l’acumulació de persones en uns campaments d’altitud és una font de malalties infeccioses i d’incompetents perillosos trescant per la muntanya. 

Relats d’aquella expedició els podeu trobar en aquests enllaços:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari2_30.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari3.html

https://www.maldemuntanya.cat/2022/07/introduccio-preliminar-lestudi-de-les.html

També és il·lustratiu comparar el film de l’expedició suïssa a l’Everest de 1952 amb la situació actual.

https://www.youtube.com/watch?v=Ny4E7_tEsoo

En John Baptist Lucius Noel devia ser un home sensat i clarivident. Els darrers capítols del seu llibre “Through Tibet To Everest” els dedica a proposar un programa per una futura ascensió a l’Everest que ell veu inexorable, donades les característiques dels humans.

Llegiu que va escriure al seu llibre l’any 1926, traduït al castellà:

“Destruídas ya las teorias previas de muchos sabios, según la cuales los alpinistas no podían llegar a tales alturas con la fatiga producida por el ejercicio, ¿que conclusión cabe sacar de esta proeza incomparable de Norton y Somervell? Podemos decir, como Norton fué el primero en hacerlo, que al hombre le es posible alcanzar la cumbre del Everest por su propio esfuerzo y sin oxígeno artificial. Siempre se suscitarà de si debe emplearse o no el oxigeno. Con un aparato respiratorio perfeccionado, en unión de campamentos mejor equipados y mas altos y periodos mas largos de aclimatación, la cumbre del Everest se hallará sin duda algún día al alcance del alpinista entusiasta ordinario y con ayuda del oxigeno estarà incluso al alcance de los turistas arriesgados del futuro”. 

No em direu que l’home no va ser clarivident...     

És clar, que, com diu el propietari d’una agència de guies que acompanya turistes al cim de l’Everest: “El 90% dels accidents els tenen les expedicions privades no professionals”. Segurament té raó, però es deu referir a tot l’Himàlaia i no a l’Everest. Els permisos per l’Everest estan tots copats per agències pels propers anys i ningú es pot enfilar per la cascada de glaç de Khumbu sense permís dels xerpes. Ja s’han reportat  casos en que els xerpes han fet fora a garrotades a alpinistes particulars que s’enfilaven per les escales que, amb risc, havien posat els professionals. És clar, no és ètic aprofitar-se de la feina dels altres per pujar sense pagar. Però tampoc ho és monopolitzar, de facto, la possibilitat d’escalar l’Everest. Hi ha un conflicte d’interessos entre els qui aposten per una muntanya lliure i els interessos econòmics que, com de costum, guanyen els interessos econòmics.   

Les reflexions no s’acabarien aquí, però que quedin per l’astut lector després que llegeixi el llibre que us recomano. Reflecteix la situació a la vall de Khumbu l’any 2005 i permet, obliga, a replantejar-se moltes preguntes als muntanyencs.   

TRISTES I GENS AGRADABLES OBLIGACIONS D’UN METGE D’EXPEDICIÓ

Dia 30 de setembre de 1987, dues de la matinada, negra nit, sense lluna però amb el cel estelat i amb la gelor dels cinc-mil metres, sortien tres alpinistes d’un campament base (5300m), prop de la paret sud del Lhotse Shar (Nepal. 8400m). Havien de ser al con de dejecció de les allaus de la paret abans que el sol escalfés els sèracs de la cresta i les allaus comencessin a baixar per les canals. Feia dos dies que havien perdut contacte per ràdio amb els quatre membres de la cordada de punta. On eren? Potser era alló que es veia al peu de la paret...

Imatges. Seqüència d’una allau a la paret nord de l’Annapurna (any 1999), comença als sèracs de dalt, segueix i escombra tota la canal i acaba al con de dejecció d’allaus al peu de la paret. A la fotografia de l’esquerra, amb l’allau encara a la canal, al con de dejecció hi ha pedres i poca neu. A la fotografia de la dreta, ja al final de l’allau, el con de dejecció ha crescut i s’ha cobert amb tones de neu, gel i rocs.

Imatge. Filera de cons de dejecció d’allaus al peu de la paret oest del Baruntse, vista des del campament base del Lhotse Shar.

Imatge. Antic con de dejecció al peu de la cara nordest del Gra de Fajol. Ripollés. Girona.

 

Aquest paper que posem a continuació és una còpia del document, amb el membret de l’expedició, escrit a mà, que va servir com atestat oficial de l’accident. L’original encara deu ser als arxius del Ministry of Tourism del Nepal. Com que la còpia és una vella fotocòpia nepalesa i l’escanejat actual tampoc és professional posem la la traducció al català.

 

Imatge. A baix i a la dreta, el con de dejecció d’allaus a la paret sud del Lhotse Shar, el lloc que descrivim al relat.

Traducció: 

Expedició Massana a l’Himàlaia. Lhotse Shar 8400mts.

11 October 1987

 Govern de Sa Majestat

Ministeri de Turisme (Secció d'Expedicions d'Alpinisme)

 Katmandú. Nepal.

 Senyor,

Durant la nostra expedició el cap d’expedició Antoni Sors Ferrer i els alpinistes Sergio Escalera, Francisco Porras i Antonio Quiñones van arribar al Camp IV a 7350m el 26 de setembre. El 27 de setembre al matí vam tenir contacte per ràdio i van sortir del Camp IV pujant per instal·lar el Camp V.  A les 12:00 no hi va haver contacte per ràdio i no es van rebre més notícies del primer equip d'atac. El 28 de setembre tres expedicionaris més van pujar des del Camp III i, el mateix dia, van trobar el Camp IV buit. Amb el temps clar des del Camp Base no vam poder veure cap activitat per sobre del Camp IV. El 29 de setembre tres membres que pujaven des del Camp IV van arribar a 7800m però no van trobar cap rastre ni senyals del primer equip. El mateix dia, un altre equip del Camp Base, amb prismàtics, va poder veure des de llarga distància, quatre cossos i algun equipament a 6.000m d'alçada en un últim con d'allau a la part inferior de la paret sud-est. Quan al Camp IV van saber la notícia, es va decidir abandonar l'escalada. El 30 de setembre un membre del nostre equip i dos membres britànics de l'expedició conjunta britànicoamericana al Lhotse Shar van decidir anar-hi i tractar de reconèixer els cadàvers. Vam pujar per un perillós camp d'allaus i vam trobar dos cadàvers, els de Sergio Escalera Fernández i Antonio Quiñones Torres, a uns 5500m, més o menys uns 300m sobre la glacera. A uns 6000m hi havia més cossos i equipament, probablement els d'Antoni Sors Ferrer i Francisco Porras Creda en un lloc molt perillós al mig de la canal d'allaus. Vam decidir no acostar-nos-hi més i vam tornar al Camp Base. Sortiem del Camp Base el 5 d'octubre i hem arribat avui a Katmandú (11·10·1987).

Signatura

 

Els tres alpinistes van arribar al peu de la paret sud amb la primera claror del dia. Una pujada per terreny irregular d’allaus recents i van arribar als cossos i l’escampall de motxilles, roba i piolets. Els britànics, van fer les fotografies per l’atestat. Es va intentar cobrir els cossos amb blocs de neu i de gel. Començava a tocar el sol a la paret quan la primera allau va sonar, allà lluny. Cames ajudeu-me, van fugir d’aquell lloc tan exposat. 

A partir d’aquella feta i d’aquell document, el govern del Nepal va tramitar els certificats de defunció i d’aquí a l’ambaixada espanyola de New Delhi.

Pel dol de les famílies i per les gestions legals del canvi de nom de les propietats, no és igual un “desaparegut” que un certificat de defunció. Dins del pou de dolor i llàgrimes, missió acomplerta per aquell pobre i adolorit metge d’expedició.

Com es pot veure, la feina de metge d’expedició no sempre consisteix en atendre als expedicionaris per ràdio. De vegades cal pujar a rescatar-los. De vegades cal arriscar o s’ha de passar per llocs perillosos per guanyar temps. Altres vegades s’han d’acomplir doloroses obligacions legals. I tots aquests deures tenen riscos importants; llegiu el capítol dels metges que han mort durant una expedició, comptant només els nostres paisans.

 

Mai agrairé prou als bessons Alan i Adrian Burgess que no em volguèssin deixar sol aquella matinada que havia de pujar al peu de la paret per certificar la defunció.

Per recordar-los afegeixo aquest altre relat del mateix dia, escrit uns anys després d’aquella feta:

 

“El 29 de setembre de 1987, feia dos dies que cercàvem a quatre companys desapareguts a la paret sud del Lhotse Shar.

En Lhakpa Dorji Xerpa i jo, cap al tard, vàrem veure amb els prismàtics uns cossos al peu de la paret. O era material vell sobre la neu? Eren uns tres mil metres per sota d'on havien de ser els companys. Fos el que fos, era en un dels cons de dejecció on van a parar totes les allaus d'aquella paret. Esgarrifats vàrem tornar al campament base. Jo vaig començar a  equipar-me per anar fins allà dalt. Volia confirmar que eren ells i assegurar-me que no hi podia fer res. En Lhakpa Dorji Xerpa ja em va dir que no calia, que només podien ser ells perqué no hi havia ningú més a la paret i que no volia venir perqué era massa perillós. Un alpinista sensat sempre esquiva els cons de dejecció de les allaus. I molt més amb el dia avançat.

Però jo volia estar segur del que no volia creure, que havien caigut des de 8000 fins als 5000 metres de la glacera. En algun racó de l'ànima em quedava el dubte; i si necessitaven ajuda? En Lhakpa i els germans Burgess em feien els raonaments que tocaven. No poden ser vius, han caigut 3000 metres fa dos dies, han passat dos nits allà i no es mouen. No t'has d'arriscar a pujar a l'allau, i molt menys a aquesta hora.

Jo no sé si raonava bé o si les llagrimes eren massa òbvies però no podia deixar de pensar a anar-hi.

Al final l'Alan em va dir:

- Si t'esperes a que glaci, de matinada t'acompanyem.

Ja era de nit. Menjotejar alguna cosa, descansar dos hores i partir amb la gelor dels 5300 metres.

Quan vaig sortir, vaig veure llum a la seva tenda. El seu campament era uns cent metres més enllà.

-Espera'ns, que venim!

Així va ser. Baixar a la glacera, calçar-nos els crampons i escalar la neu dura del con de dejecció de les allaus. Començava la llum blanca de l'alba quan arribàvem al lloc. No em va quedar cap dubte. Aquells eren els companys. Us estalviaré i m'estalviaré el que vaig veure i sentir.

Els dos bessons em van demanar la càmera fotogràfica i van fer unes fotografies per l'atestat al govern del Nepal. Mentrestant jo intentava enterrar-los sota la neu glaçada amb el piolet...

Quan el sol va començar a tocar la paret sud, els Burgess em van apressar:

- We should leave fast from that fucking place! Quickly! Run, boy, run! Don't worry, next avalanches will cover everything!

Tenien raó. Vaig anar baixant darrera seu.

El so d'una allau, per sort llunyà, va començar a retrunyir a la vall. Els crampons em tocaven al cul de com vaig còrrer pel pendent gelat que es començava a estovar amb el sol.

Ja a la glacera i fora de perill, comunicava el resultat a la cordada que encara era a la paret.

- Baixeu. Son ells. S'ha acabat l'expedició. Anem. Pujo fins al campament I, ens trobem allí i us ajudo a desmuntar-lo. Al vespre tots al base...Tanco i fora.

En veure que no tornava amb ells al campament base els dos germans em van mirar malfiats com si anés a fer una bestiesa.

- Ton, do not take bad decisions!

- No patiu. Conec be el trajecte; hi he pujat més deu vegades...

Al campament I, vaig preparar una sopa densa i recomfortant mentre veia rapelar als companys per la paret.

Desmuntat el campament, al vespre arribàvem, bastant al límit de les forces físiques i emocionals, al campament base en Manu Badiola, la Mercé Macià, en Carles Vallés i jo mateix. Més llàgrimes que passes.

Els companys Sergio Escalera, Francisco Porras, Antonio Quiñones i el cap d'expedició, en Toni Sors, tots de Mataró, van quedar a la muntanya per sempre.

L'any següent en Carles Vallés i jo vam tornar a trobar als bessons Burgess al K2.”

 

https://www.maldemuntanya.cat/2020/07/literatura-de-muntanya-els-bessons.html

Compreneu perqué, encara que siguin uns fabuladors, uns vividors i uns murris, jo els hi tingui molt respecte com a persones i muntanyencs?

Imatges. Els bessons britànics Alan i Adrian Burgess