Translate

Diari de l'expedició 'International Snow Leopard Expedition Type 1 diabetes- ISLET 2005' al pic Lenin (7.134m).

1era part.



Aquesta va ser una expedició ben estranya.
Un servidor, que ja ha servit en moltes bregues, està acostumat a les expedicions en que la idea de base es pot resumir així: una colla d’amics, un objectiu comú, que havia de set poc conegut i atractiu i, sobretot, llunyania i solitud. Aquí radica (o radicava?) la major part de l’interès, de l’aventura i de la passió d'una expedició.
L’expedició internacional de diabètics al Lenin Peak no va complir cap d’aquestes característiques. 

En primer lloc, la majoria no ens coneixíem abans de l’expedició, o sigui que no podem parlar d’una colla d’amics. Va ser una expedició preparada per Internet, amb les limitacions i condicionants que aquest sistema té.

En segon lloc, era un grup heterogeni amb interessos diferents. Composaven l’expedició:
9 Diabètics, amb experiència alpinística diversa i no homogènia, que tenien l’objectiu de pujar al cim, cadascú amb diferent grau d’interès.
6 Metges diabetòlegs, que en bona part eren els qui havien trobat el finançament de l’expedició, bàsicament relacionada amb les empreses dedicades a productes per mantenir controlada la diabetis (insulines diverses, bombes d’injecció, xeringues, aparells per mesurar la glucosa, etc). Els interessos eren tant dispersos com: fer el cim al preu que fos per alguns, per uns altres viure l’aventura de la seva vida al Pamir, o per algun altre, encara, publicar un estudi sobre el consum d’oxigen dels diabètics en altitud. Perfectament dispers.
5 Alpinistes italians confirmats o guies de muntanya, amb la missió de col·laborar a que els alpinistes diabètics arribessin al cim. El grau de compromís amb aquesta missió o l’interès personal per pujar directament al cim i deixar-se de punyetes era diferent per a cada un.
2 Metges experts en medicina de muntanya, sense responsabilitat en el control dels diabètics, però responsables de l’assistència de tot el que pogués passar. Clàssics metges d’expedició que tant diagnostiquen una pulmonia com apedacen una fractura. Els seu objectiu, òbviament, era tornar sense desperfectes entre el personal. L’interès en fer cim també era diferent entre els dos.
1 Càmera amb l’objectiu de rodar un reportatge, depenent dels patrocinadors financers. També volia fer cim.
1 Animador social. Confesso que no tinc gaire clar quina era la seva funció. També depenia dels patrocinadors i si haig de resumir el que em sembla que feia, era una tesi doctoral sobre el tema: “Característiques antropològiques i peculiaritats d’una colla dispersa d’alpinistes, metges i diabètics al Pamir”.
Amb personatges tant dispersos i amb interessos tant diferents, es evident que tampoc la premissa “objectiu comú” no es podia complir. Paciència.

La darrera característica clàssica de les expedicions és el gust per la solitud, per la vall remota, per la muntanya  poc coneguda i menys visitada; la llunyania sense possibilitats de trobar ajuda, menjar o rescat. En aquestes expedicions és obligat calcular fins el més petit detall el que cal portar. I també acceptar bé els riscos, assumint que cal ser autosuficient en tot. I cal estar sempre a les verdes i a les madures. Res de tot això és el cas del Pic Lenin.
Una colla d’agències, que curiosament sempre s’anuncien com la millor, recapten tants clients com poden a base de prometre el que sigui: campament base confortable, servei de restaurant i llum elèctrica al campament base i al primer campament, servei de recàrrega de bateries de vídeo, Internet, servei mèdic disponible, servei de rescat, etc. Cal dir que, igual que amb molts polítics, el compliment d’aquestes promeses, o ofertes comercials, es pot considerar, quant menys, controvertit. La major part son mers eslògans publicitaris sense base real. Cap servei mèdic organitzat, sistema de rescat no professional amb voluntaris d’altres colles que fan el que poden, i electricitat (Wi-Fi, recàrrega de bateries, llum de nit a la tenda, etc) a base d’un generador amb motor de benzina que feia més nosa, auditiva i nasal, que servei. Però l’important és el resultat: l’apilotament de centenars de persones, amb latrines que vessen, aigües contaminades, trajectes megatransitats al pas del més lent de la traça, campaments atapeïts que obliguen a posar la tenda a fora del lloc segur, reunions superpoblades, material vell i més que amortitzat, brutícia, conflictes per manca d’espai, etc. 
Curiosament, les valls veïnes són solitàries i pràcticament verges, apart d’alguna família de pastors locals.
Com és que els humans tenim tendència a atapeir-nos com les ovelles quan fa fred? Curiosament ningú s’apilota a la ruta del Rock Pínackle del Manaslu o a la cara Sud del Lhotse. Serà que la major part dels alpinistes, com la gent en general, s’apunten al que és més fàcil? Al que ja és organitzat i conegut?
Algú ha dit que aquesta comercialització, serà la tomba de l’alpinisme. Segurament ho serà; almenys ho serà d’una forma d’entendre l’alpinisme. El que abans eren terres de descoberta i aventura es converteixen en camps d’esports per urbanites amb possibles i avorrits de la vida a la ciutat. Però això no serà cap problema gros, perqué en aquest mon tot és transitori i el muntanyisme, que no és més que un fenomen cultural, també. Però potser si que pot acabar amb la natura, en aquest cas de la muntanya, convertint-la en un camp d’esports fet a mida pels turistes i controlat pels tour operators tributaris dels amos dels diners del mon. En aquest cas, els muntanyencs, esclaus de les empreses per no haver de treballar i organitzar, dimitint de la nostra responsabilitat de ser autosuficients, d’acceptar els riscos i de preservar la muntanya, seriem en part responsables.

Per acabar, el toc professional. 
Un metge, segons el jurament hipocràtic que en realitat mai no ha fet legalment, però que sempre és al cor dels metges de vocació, ha de procurar millorar la qualitat de vida de les persones. Com que no sempre es pot curar, perquè la trista realitat és la que és, almenys millorar, en la mesura que sigui possible, la vida dels humans. Per tant, acompanyar a uns joves diabètics i ajudar-los en una aventura com la que es proposaven fer, era tot un repte mèdic amb resultat imprevisible. Era arriscat però un metge muntanyenc de soca-rel no podia dir que no i els metges de l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya vàrem acceptar el repte.


Diari de l’expedició:

Dimecres 17 de Juliol 2005, Campament Base:
Començo a escriure, incloent els dies endarrerits. Aquesta expedició de 24 persones, on pul·lulen metges, diabètics, alpinistes i altres espècies sense perill d’extinció, promet ser rica en incidències. Entre els diversos personatges que poblen i habiten aquest campament, n’hi a 6 que només han vist les muntanyes als reportatges de la televisió; 3 d’ells es proposen pujar al Lenin perquè algú els hi ha dit (ho posa a totes les guies!) que és el 7.000 més fàcil i que només es necessita bona forma física. I també sentit comú, afegiria jo.
Sortim de Barcelona, en Jordi i jo el divendres 15 de juliol. Dormim a Reggia, prop de Milano, a casa de la família d’en Vittorio. Deu n’hi doret com ens han tractat de bé, tot i que no ens coneixien! Caldrà correspondre. Dissabte 16 al matí volem cap a Sant Petersburg, l’antiga Leningrad, amb tan famosa companyia aèria com és la Pulkovo Aviation, de Sant Petersburg mateix, de tota la vida. Aquella mateixa tarda i nit volem cap a Bishkek, capital del Kirguizstan. Arribem de matinada. Tràmits a l’aeroport, visats, canviar diners (50 soms, que és la moneda local, per un euro), algun cafetó per resistir una mica més i, sense veure la ciutat, amb la sortida del sol, nova volada cap a Osh amb un avionet d’una companyia local.
Sóm a Osh al matí del diumenge 17. Afortunadament no hi ha els camions que ens haurien de portar al campament base. Dic afortunadament perquè ens convé dormir i descansar una mica. I els angloparlants que venen d’Amèrica i porten 2 nits sense dormir, encara estan més cansats. Qui deu ser el geni que considera que tots els occidentals tenim molta pressa per arribar al lloc i cap interès cultural? O és que l’agència es vol estalviar pagar l’allotjament i la pitança a Osh, tenint-nos sempre de viatge o als campaments?. Decidim fer nit a Osh.
Ha estat una bona idea; descansats, ben nets i polits i ben dinats i sopats, ens permetem un passeig pel mític basar d’Osh. Sembla que en Marco Polo ja venia de compres per aquí. Es veu que el no es trobava un dia, s’encarregava per l’endemà i li ho portaven volant. Exactament com ara.
La ciutat ha celebrat els 3.000 anys d’història (aviat és dit, més vella que Roma!. Com la Barcelona ibèrica de la que gairebé no en queda res) però d’aquella ciutat mil·lenària i de les seves glories, no en queda res més que el record, la cultura i el comportament civilitzat dels habitants. Actualment, l’edifici més antic, rònec i decadent, és de l’època soviètica. Fins i tot la mesquita de Babur el Timúrida, construïda al segle XIV no és més que una reconstrucció de 1.853, readaptada en 1.960 en plena dominació soviètica i refeta en pedra després de l'independència l’any 1.991.


Dilluns 18 de Juliol, Campament Base. 
Viatge dur cap al campament base, dalt d’un antic camió de l’exèrcit roig que encara porta els emblemes corresponents i que han apariat per traginar passatgers amunt i avall. A mig camí, en un sotrac, es parteix un ferro mil·lenari que aguantava el respatller del meu seient i acabo de cap a la falda d’en Jordi que és al meu darrera. Apa, a partir d’aquell moment em toca seure a terra perquè la cosa no té compostura possible. Com que no hi ha lloc per l’equipatge i les motxilles cobreixen el terra, m’apalanco ben estirat i, entre sotrac i sotrac, encara em puc administrar alguna becaineta.
Arribem al campament base, al prat d’Aci Tash, oficialment anomenat “camp de cebes”, a 3.500 m cap a les nou del vespre, hora foscant, no sense haver-nos perdut i fet diverses marrades per travessar un riu amenaçador. Això va provocar el pànic d’alguns dels novells de la colla i d’altres que no eren tant novells, però que això del telèfon portàtil els fa sentir moderns i poderosos. Van trucar a l’agència queixant-se de que el conductor no coneixia el camí; amb això el xòfer es va posar nerviós de veritat (i qui no s’hi posa quan li toquen la feina?) i per sortir del pas ens va ficar de cap al riu pel primer lloc que li va semblar. Per un moment va semblar que, envoltats de remolins, el naufragi era imminent. Finalment no va passar res però la histèria va arribar al zenit entre alguns passatgers.
Quina poca paciència que tenen aquests turistes!
Sopar i dormir tot seguit. O millor, sopar i jeure, perquè dormir poquet, amb el cansament del viatge, la novetat del camp base, els 3.500 m d’altitud i, a sobre, el motor del generador de l’electricitat.


Dimarts 19 de Juliol, Campament Base. 
Feina 1. Organitzar la farmaciola, separant el que ha d’anar als campaments alts i els que es queda al campament base. Dividir el tot en moltes parts: 
A) El que necessita cada muntanyenc. Cal fer 22 bossetes amb el que pot ser útil quan no hi ha metge a la vora. Sèrums endovenosos, injeccions intramusculars i altres coses de pes queden excloses perquè si no hi ha metge tampoc hi ha ningú que ho sàpiga utilitzar. Total, 100 gramets per barba. No és molt, per tota l’expedició.
B) Farmaciola pel campament 1er. És on arribaran els ferits-malalts i on es faran les cures i tractaments d’estabilització. Inclou tractaments complexos, dins de les nostres possibilitats. Tot plegat uns 10 kg. 
C) El que hi ha d’haver a cada campament d’altitud. Si hi ha un cas greu, els metges hi anirem volant, però està clar que no ho podem portar tot a sobre. Una bossa que inclou anàlisi d’orina, injectables i tractaments complicats. Uns 600 grams pels campaments 2on i 3er. 
D) La farmaciola del campament base, que inclou tot el que queda; els tractaments de manteniment per si els malalts-ferits requereixen més temps de tractament, evacuació a Europa o per si es necessita reposar el que s’hagi gastat als campaments més alts.
Feina 2. Mesurar la saturació d’oxigen de l’hemoglobina pel mètode de la pulsioximetria (SaO2) a tots els membres de l’expedició. Els coneixements mèdics actuals ja han demostrat que la SaO2 no serveix per diagnosticar o prevenir el mal agut de muntanya (MAM) però el metge veterà sap que si en arribar a l’altitud la SaO2 és de 84% i que a les poques hores és de 87%, tot va bé. Però si al vespre és de 76% i poc després de 68%, alguna cosa molt greu està passant. O sigui, com sempre en les coses serioses, no es pot fer gaire de cas de les xifres, però cal estar molt atent a l’evolució d’aquestes xifres. O dit d’una altre manera, la SaO2 d’avui dels companys no em dirà res; però si després no es troben bé, sabré amb què comparar la SaO2 que trobi aleshores.
En acabat, el primer passeig per Aci Tash: això no és un campament base, això és com un camp de concentració on tots els refugiats que s’hi apilonen són voluntaris. Això si, tots ells son gent de possibles econòmics! O sigui, una ximpleria.
El vell campament base soviètic és a uns vint minuts caminant, a l’altre banda d’un riu secundari. Amb una dotzena d’edificis de fusta, alguns en bon estat, és ben abandonat. Només trobo dos cases obertes: en una hi viu una família kirguisa, probablement pastors o guardians de la resta del complex. De l’altre, en millor estat, hi entren i surten una colla de joves kirguisos, majoritàriament a cavall, però no arribo a destriar que és el que fan; potser una escola d’equitació?. Em sembla que els kirguisos no la necessiten; ells neixen amb el cavall posat entre les cames. Potser per joves de la ciutat mig russificats?
Dispersos per la immensitat del camp de cebes - així en diuen i de tal cosa en fa l’olor, perquè una planta, que deu ser parent de la ceba i que fa el mateix efecte a les amanides, hi és molt abundant – hi ha quatre campaments més. Tres són ben a la vora els uns dels altres, entre ells el nostre. L’altre, més allunyat, és al peu de les primeres roques quan enfilem coll amunt, camí del campament 1er. Cada campament té entre 40 i 60 tendes. Gernació amunt i avall: kirguisos, rusos, alpinistes, turistes, gossos, cavalls, vaques, cabres, iaks, corbs, ovelles, camions i altres vehicles 4x4 de mena diversa. Tot de forma aleatòria i gens regulada. Els nens kirguisos, veïns de la quarantena llarga de iurtes que hi ha a la vora, compleixen amb el seu deure infantil de ficar el nas arreu i de fer-se veure més que la resta.
Les iurtes, són fetes d’una estructura de pals en forma de xarxa plegable, coberta amb un feltre espès fet de llana. En tres horetes les munten i les desmunten, de manera que són la casa d’aquestes poblacions nòmades que componen bona part dels habitants de Kirguizstan. No només són portàtils; a més a més són fresques a l’estiu i molt càlides a l’hivern. Allà dins, protegir-se del sol de juliol, invitat a un té verd refrescant per una família kirguisa, és un plaer memorable.
L’aigua que utilitzem per beure, rentar, rentar-nos, rentar els plats i cuinar, passa pel mig dels prats. Hi xipollegen a consciencia les cabres, els camions i altres formes de vida mòbil, biològica o mecànica. Les latrines de cada campament són estratègicament situades als turons que envolten els campaments. Quan són plenes, es tapen amb terra, es cava una altre rasa i Sant-Tornem-hi. I quan plou, l’aigua segueix el seu mil·lenari costum de córrer costa avall. O sigui que poc a poquet, tota la matèria orgànica pudent acumulada als turonets que volten el campament base, es va escolant cap al riu. Magnífica organització sanitària!. Si no agafem unes cagarrines de molta consideració, serà un èxit.
Una novetat: l’expedició compta amb un personatge, que per cert sembla bona persona, que es dedica professionalment a la docència de la capacitat d’expressió dels humans (¿?). Crec que això vol dir que es dedica a ensenyar teatre. He entès que vol fer una “narració” personal – personalitzada de l’expedició, aportant cadascú allò que de més personal, íntim i interessant tingui o senti. Discrepo de que el més íntim sigui el més interessant: ni m’interessa la intimitat de ningú, ni penso que la meva interessi als altres ni que els pugui solucionar cap problema. Confesso que ha tocat temes que em posen dels nervis, com són les sessions de psicodrama i la catarsi col·lectiva. Entenc que qui no pugui manejar els seus embolics s’ho faci mirar, però als demés millor que ens deixin tranquils. Potser s’ens embolicarà el que semblava simple...
He fet declaració d’intencions i he confessat en public, perquè la possibilitat de callar la plantejaven com excessivament antisocial. Més o menys he dit: “Un servidor és militant fonamentalista del Partit Pessimista Radical; penso que tot allò que pugui anar malament, tard o d’hora hi anirà. Per tant és millor que calli, que us desanimareu. Vosaltres aneu xerrant que jo intentaré evitar que tot empitjori. Penso que un acte ben fet val més que milions de paraules dites a la bona de Deu, sobretot quan s’obliga a parlar sense haver-ho meditat gaire. Pel que toca a les paraules, les mínimes i només quan no hi hagi més remei que parlar per posar-se d’acord. Ara i aquí, les úniques coses a les que trobo interès són: 1- tornar tots a casa sense desperfectes. 2- el sentit comú, el coneixement i la farmaciola que ens pot ajudar a aconseguir-ho”. Crec que ho va entendre bé i no va insistir. Va encaixar bé el xicot.
Potser sóc jo el que s’hauria de fer mirar aquesta reticència a parlar i a la comunicació, però no puc evitar pensar que parlar sense necessitat imperiosa és una mena de frivolitat. Quan tingui una cosa ben meditada i quan sigui necessari, ja parlaré. Hi ha qui xerra i xerra i això serveix de pantalla per no haver de prendre decisions.

Les pupes del dia: 
Maurizio té mal de muntanya; es troba amb mal de cap, inapetència, respiració periòdica i deposicions líquides. Freqüència cardíaca a 120 batecs per minut. Ni un crepitant pulmonar. Tensió arterial 135/90 mmHg. De moment administro sol·licitats i vigilar com evoluciona.
En Beppo i en Pierpaolo tenen diarrees. Cap cosa greu. Dieta, repòs i aigua.
Sembla poca cosa pel que podria ser...


Dimecres 20 de juliol, Campament Base.
També dia de feina. Pels més forts, carregar fato cap al campament 1 i tornar; cosa que és una botifarra llarga. Pels altres, estirar les cames i provar com funciona el cos per aquí dalt. El camí és llarg; primer un coll a 4.100 m, després una baixada trencacames fins a la rimaia; després unes 4 o 5 hores de gelera decorada amb artístiques esquerdes, d’aquelles que fan fer més giragonses que el tramvia 29 de Barcelona. Tot plegat amenitzat per uns turons de morrena, d’aquells de pedres i gel, que fan relliscar dos passos enrere per cada tres que avances. Reconec que m’he quedat a mig camí, tot i que carregava poc. Arribo al campament base cansat, però una dutxa fresca i el solet em revifen de 7 hores de caminar. Per sopar n’hi havia poquet; potser aquesta fonda té massa parroquians i cal repartir.
A la nit torno a sortir amb en Gianermette; l’Aldo baixava endarrerit del campament 1 i encara no ha arribat. El trobem un xic més amunt que ja tornava, sense problemes. Vittorio, Mauro i Paolo C s’han quedat a dormir al campament 1.

Les pupes del dia: 
Mauricio va millorant. Ara ja en tenim cinc amb diarrees, tot i que potser hauria de dir que tenen deposicions líquides i imperioses dos ó tres vegades per dia. Meteorisme i panxa inflada. No m’estranya gens; ja es veia venir.


Dijous 21 de Juliol 2005, Campament Base.
Dia de descans. Demà sortim cap al campament 1 el primer grup, pel que en Jordi i jo ens passem les hores del dia acabant de preparar les coses pels campaments alts. Com que el dia és grisós i fred, treballem a la iurta que fa de magatzem. Això ens proporciona dos satisfaccions; una que el magatzem conté un carregament de cerveses russes i que la Farida, que és la directora d’aquest campament base, les ven al raonable preu de 3 dòlars americans per ampolla de mig litre. Com que no estem acostumats a esmorzar, dinar i sopar amb té verd, les cerveses faran el fet. De moment ens polim una per barba mentre treballem. La segona satisfacció és que, tot treballant, avui ens hem saltat la sessió de catarsi col·lectiva. Visca!
Farmaciola preparada, preparo la meva motxilla. Seré el metge del primer grup i passaré quatre o cinc dies al campament 1. El pla és fer parada i fonda allà per abastir el campament 2. Si de la mateixa empenta arribem al campament 3, èxtasi total de felicitat.

Les pupes del dia: 
Diarrees millor en general pels cinc afectats. Maurizio ja és restablert. Aquesta nit, Ilaria ha vomitat i sentia palpitacions; exploració física normal excepte abdomen dolorós i meteoritzat; tensió arterial 130/80 mmHg; SaO2 91%; freqüència cardíaca 106 batecs per minut; pols hiperdinàmic-adrenèrgic. Crec que es tracta de trastorn funcional digestiu i taquicàrdia per adrenèrgia. Rots a ritme de 100 per minut = aerofàgia. Tractament: descans, dieta i aigua. Nota: a l’estudi inicial de la seva diabetis, Ilaria presentava nivells elevats d’autoanticossos antitiroïdals i el seu endocrinòleg li va dir (o ella va entendre) que cal vigilar l’ingesta de iode - a veure com li desinfectarem l’aigua!-. Pel que sembla, li van dir que tirava més a hipertiroïdisme que al contrari. No és això el que jo esperaria d’una tiroiditis per autoanticossos, però si ella ho diu....Procurarem que no prengui gaire té ni cafè.
A més a més d’això, té una lesió que sembla muscular inflamatòria al tou de la cama dreta que fa nosa amb les botes dobles, que arriben a mitja cama. Punyeta el que hem d’arreglar els metges! Tractament: canviar de botes, el que vol dir que està difícil que s’enfili al cim. Hi hauria d’anar amb les botes senzilles.
Lisa té escaldadures als turmells, sense butllofa, relacionades també amb botes noves. Ull viu amb les lesions als peus d’aquests diabètics! Tractament: protecció de la zona.
Nota mèdica: pel que sembla, avui els diabètics tenen la glicèmia més elevada que l’habitual. També és cert que ahir va ser un dia dur i llarg.

Vaig escrivint a la tenda, negra nit, mentre plou i m’adono (una vegada més) de que tot canvia (o es deteriora, o es degrada, o es prostitueix, com més t’agradi). Escric amb llum elèctrica perqué a la tenda hi ha una bombeta. A la vora sento el motor del generador i fa uns minuts ha passat un camió cap a un dels campaments de més amunt. La iurta menjador també té el llum encés i la seva música s’escampa per tot el campament que té unes 50 tendes, amb els seus corresponents habitants.
Connectat a Internet, en Pierpaolo és l’atracció amb el seu estudi de consum calòric en altitud. Veritablement, els gràfics i els càlculs que obté són espectaculars.
Coses de la nutrició: com que en David és vegetarià, li fan menú especial; o sigui el mateix que tots però sense la carn. Avui per exemple hem dinat: de primer un plat de sopes amb patates i carn. De segon, un plat de pasta amb formatge parmesà i pasta d’olives negres. Per anar picant, una freginada amb albergínies, cebes, alls, tomàquet i pastanaga. Molt bé si cada dia és similar. Només faltava vi negre, cafè, copa i puro. Potser un xic escàs de carn pels nostres estàndards.
D’això en diem una expedició? A mi em sembla més una colònia d’estiu amb programa d’excursions, per nens de casa bona.

Són ja les 10 hores del vespre. Vaig a jeure que demà matinarem si deixa de ploure.
Sento que el personal truca a casa pel telèfon via satèl·lit que portem. Això és una altre diferència amb les expedicions clàssiques. Jo no hi penso mai a trucar; potser ho hauria de fer de tant en tant per tranquil·litzar als de casa. Està clar, però que és una arma de doble tall: si truco cada dia per explicar que tot va bé, el dia que no pugui trucar serà una catàstrofe d’angúnies i de suposicions. Potser ho faré una vegada mitja expedició.


Divendres 22 de Juliol 2005, Campament Base.
Brutta giornatta! Tota la nit plovent; canvi de plans. Ja sortirem demà cap amunt. A migdia continua plovent. M’estic amagat  a la tenda, més aviat enfredorit. Tot és humit.
He aprofitat el matí per fer visites de cortesia. Al campament veí he vist una estelada; he pensat que hi deuria haver compatriotes i els he anat a saludar. Són tres companys d’Esparraguera, que volen pujar al Lenin i un de Figueres que viu a Bishkek i que treballa per l’agència propietària del campament. Interessant història la seva, casat amb una noia kirguisa. Ens anirem trobant aquests dies als campaments de més amunt; així podrem descansar unes estones del poliglotisme que ens absorbeix. Pel que sembla, han d’arribar aviat una colla de Mollet i una altre de Tortosa. Està clar que els catalans som una plaga…
Capvespre. Fa un fred que pela. Calamarsa intensa que ha deixat el campament blanc; no es podia estar a la tenda del brogit de la tempesta; es clar que a fora encara s’hi podia estar menys.
Avui, quina creu, no em salvaré de la sessió de psicoteràpia col·lectiva. No dec ser normal; perquè odio tant ser el centre de l’atenció ni que sigui per un moment? Mira que hi ha persones a qui agrada tant i tant estar i sentir-se en colla; que es senten més segurs en grup. Segurs psicològicament i emocionalment, em refereixo. A mi em passa al contrari, com més sol més en pau estic. Si no s’exagera de la soledat, es clar. El meu pla ideal seria: amb la família una estoneta cada dia i unes vacances sense ells de tant en tant. Amb els amics una estona cada setmana. Amb la multitud en general (mercats, carrers, oficines, etc) uns cinc minuts cada tres mesos. Amb això, satisfet. Però es veu que no pot ser; amb això que dic no em guanyaria la vida però, a més a més, la major part dels grups, i el que és pitjor, de les persones, no et respecten la necessitat de pau i soledat ni entenen que el grup pot ser agobiant. El llop estepari no era tan estrany, al capdavall.
A en Gianfranco l’han trucat d’Itàlia. El seu fill ha tingut un accidentet, s’ha trencat un dit i s’haurà d’intervenir quirúrgicament. No sembla greu, però s’afegeix al conflicte amb la família per marxar al Pamir als 55 anys. L’home sembla a punt de plorar; crec que és per estar aquí i no allà. L’entenc bé.
Acaba d’arribar un camió amb material de diverses colles multinacionals. Hi he vist bidons d’una colla de Mollet; deuen ser els que comentaven els d’Esparraguera.

Les pupes del dia: 
Els alemanys veïns tenen dos nanos amb enterocolitis seria; un d’ells amb hematoquèzia, el que vol dir que caga sang. Les constants vitals i l’exploració són normals, excepte que són secs com panses. Tractament: repòs estirats, dieta i líquids. De moment sense medicines.
Ilaria va millor; avui ja ha menjat normal.
Mario pregunta si pot prendre acetazolamida per l’assalt al cim. Contesto que si ja és aclimatat, no cal, i si no és ben aclimatat millor que no intenti cim. El que cal ara és que no la prengui i no compliqui una bona aclimatació.
Gianfranco pren alguna cosa per dormir - Zolpidem, penso - i es queixa de respiració periòdica -“Io ho fame d’aria”-. Li recomano que no prengui res, tampoc acetazolamida, que potser ho milloraria de moment, però li dificultaria aclimatar-se en condicions. I que no s’hi amoïni.
Malgrat tot plegat, no sembla que els problemes de salut siguin molt greus. Menudències. Toquem fusta.
Nota: fracassos, oblits i critiques a la farmaciola que hem preparat. 
Els termòmetres han desaparegut. Jo estava segur de que n’hi havia a la caixeta xica de les eines de salvar vides, però no hi són. No ho vaig revisar bé. En Jordi en porta un electrònic; haurà de fer el fet per tota l’expedició.
En segon lloc, potser farem curt d’antidiarreics. Això és com un campament de refugiats i les diarrees van que volen; haurem d’economitzar.
En tercer lloc, analgèsics. La morfina que s’ha quedat a casa, sobrera d’altres expedicions, és caducada i no la vaig prendre. Hi ha dos possibilitats: 
A.- Demanar-ne de nova, fer els corresponents milions de papers, incloent declaració jurada de que no la vendré ni me la posaré a la vena, assegurar a quin pacient li administraré (per cert, i jo com puc saber amb antelació qui de l’expedició la necessitarà? Però és igual, els buròcrates volen un nom), fer els mateixos papers multiplicats per mil seguint la burocràcia del Kirguizstan, que no és diferent de l’antiga Unió Soviètica i la punyeta de passar totes les fronteres amb aquests papers per endavant i confiar en que cap duaner buscarà les pessigolles i s’ho quedarà en espera de la confirmació de l’ambaixada espanyola, que curiosament no és al Kirguizstan sinó a Moscú. 
B.- Fer-la passar d’estranquis per totes les fronteres i duanes. Hem escollit aquesta darrera opció. Que també té riscos, com és evident, perquè la farmaciola es va enviar per cargo fa dies i aquestes drogues les hem de portar a sobre els metges. Quan passem un control de duanes, sempre espero no mostrar una expressió patibulària ni fer cara de traficant de drogues. Aquest és un detall, un risc, que correm molts metges d’expedició. Almenys els que volem oferir el millor als nostres companys. La llei no ho contempla; ningú ho coneix ni ho agraeix però més de quatre vegades hem jugat amb la carrera i la presó.
En resum, que entre duanes, revisions i gossos que busquen drogues als aeroports, les morfines s’han quedat en algun lloc no determinat. I no en tenim. Qui tingui una fractura haurà de patir el dolor com a l’antigor. Medicina medieval al segle XXI per inadequació de les normes internacionals. Haurem de passar amb tramadol i diclofenac, més moderns, més cars i que no estan malament, però que no són el mateix. És com una amanida feta amb tomàquet hivernacle i una altre feta amb tomàquet de Montserrat, collit al juliol a l’hort d’en Pep. Tot és tomàquet; o tot treu el dolor; però la qualitat de l’un i de l’altre no són comparables.
C.- Hem pensat no portar monitor ni desfibril·lador. És difícil de trobar, car, pesat, poc manejable (perquè depèn de moltes bateries ben carregades) i poc útil perquè gairebé mai està on es necessita. Però si és al lloc adequat en el moment precís, pot salvar algú. Ho varem desestimar per massa difícil, car, pesat, espès, etc. Per una possibilitat remota. Però és una expedició de diabètics, que saben el que són els trastorns del ritme cardíac, que tenen molt interès en la seguretat en els mínims detalls i, sobretot, que a la seva darrera expedició, una metgessa experta va salvar a un component amb aquest estri. Independentment dels meus dubtes sobre aquest cas (és la meva especialitat i sé que aquests casos, sense l’ajut d’un laboratori i d’un servei de Cures Intensives com els dels grans hospitals, només surt endavant un de cada 100 casos) com que jo no hi era, millor no opino. En tot cas, amb aquests companys, que no són joves aventurers disposats a tot, per la propera vegada portaré un monitor-desfibril·lador.


Diumenge 24 de Juliol 2005, Campament 1.
Ahir no hi va haver energia ni pilotes per escriure...... Pujar del campament base fins al campament 1 em va costar gairebé vuit hores; confesso sense vergonya que vaig arribar tan trencat que no vaig ni sopar. Altres, crec que eren encara més acabats que jo. Un rentat escuet de les parts més nobles, roba seca, beure abundant i a jeure, que ja som a 4.400 m.
Jo estava tan perjudicat de la salut i de les forces que una mica més i em quedo sense tenda i m’haig d’apalancar a jeure a la tenda magatzem. En arribar, nevava de forma incòmoda i tothom era amagat a la seva tenda. El campament era aparentment desert. Jo no tenia clar a quina de les tendes havia d’anar (l’endemà vaig comptar 76 tendes, excloent les tendes latrina, les tendes menjador i les tendes magatzem. Com orientar-me en aquell laberint?). El personal de l’agència, l’inefable Rustam,  em va dir “Els de l’expedició italiana de diabètics sou vint i hi ha deu tendes de la nostra agència, que són aquestes verdes. En una o en una altre hi ha d’haver una sola persona. L’altre lloc és per tu”. Això equivalia a dir que ja m’arreglaria, que és el que hauria de saber fer des de petit. Però resulta que no n’he aprés i em vaig quedar una mica frustrat. No em vaig atrevir a anar obrint tendes una per una i destorbant als qui descansaven després d’un dia com aquell. Em costa acceptar amb facilitat que cadascú del grup s’amagui a descansar i no es preocupi de qui arriba més endarrerit. Potser tinc ja una visió una mica rància, però des del meu punt de vista, una expedició no ha de ser una colla de primitius que al crit de “l’últim és un nena” es busquin el millor lloc i als demés que els hi donin molt pel sac un parell de vegades. Una expedició, com jo l’entenc, és una colla on tothom ha d’estar esperant als que no arriben: mentre uns escalfen té, altres munten les tendes i estenen les màrfegues i els més forts, tornen enrere per agafar la motxilla als qui van més justos. Però tot està canviant, les coses ja no funcionen així, la competitivitat guanya la partida a la cooperació i el més llest s’enfila a sobre dels demés per arribar més amunt.
Avui l’equip de punta, cinc persones, tres d’elles diabètics, ha muntat les primeres tres tendes al campament 2 a 5.300 m. Ara els veig tornar, amb pas cansat, cap al campament 1. Hi arribaran en un parell d’hores. Aviat arribarem al campament 3 i d’aquí al cim si el temps hi ajuda. El temps i la salut.
El temps, per ara s’assembla al temps típic de l’Himàlaia. Matins esplèndids amb tardes emboirades. Una tarda de cada tres o quatre, a més a més de boira, neva tota la tarda i tota la nit. L’endemà no és útil per anar amunt; la neu és tova, inestable i propensa a caure avall. Per esquivar els allaus, millor esperar un parell de dies bons i que la neu nova caiguda s’agermani amb la de sota. Sapiència dels veterans de l’Himàlaia. És clar que aquí pocs fan cas d’aquestes velles normes.
En realitat la d’ahir va ser una nevada poderosa, tarda i nit. Aquest matí, el campament era cobert d’un pam de neu. Aquesta matinada, la traça que creua la paret nord del Lenin, just davant del campament 1, camí del campament 2, era ben buida. Amb tanta neu ningú ha sortit cap amunt.
A migdia no queda ni gota de neu. El campament és sobre les pedres de la morrena. Cal treure dos pams de pedres per trobar el gel, que és negre com l’ànima del diable i la gola del llop. Paisatge: roba i pedres; coloraines de les tendes i negre de les pedres. Si mires amunt, blanc puríssim de la neu del cim.
Parlem del campament 1. Aquest matí he anat comptant: dos iurtes que fan de bar-restaurant i de magatzem respectivament, onze tendes menjador, cuina o magatzem, sis tendes comuna /latrina i 75 tendes habitatge. Això deu correspondre a entre 150 i 200 persones. Trobar aigua de confiança és difícil. Jo vaig a buscar-la a l’altre banda de la morrena i la cullo d’un torrentet que baixa directe de la muntanya. El problema és que hi tinc més de mitja hora de passeig per la glacera. És clar que aprofito per fer un bany i rentar-me a fons sense donar un espectacle al campament 1. 
Té, mira, encara no són les cinc i ja pedrega i trona.
Tenim problemes logístics, cosa habitual. Com que aquesta és una expedició multitudinària i gens agermanada, resulta que les discrepàncies es converteixen en conflictes. El desig personal de cada un, potser sense confessar-ho en públic, passa davant de l’objectiu comú. Potser l’objectiu comú, que deu ser que una cordada de diabètics s’enfili fins el cim, no és prou explicit ni prou pactat entre tots. Hi ha tota una xarxa d’objectius i d’objectivets, científics, alpinístics, de convivència, de difusió, etc. Que fan la cosa força nebulosa. Resum: no hi ha cordes per tots i s’han de fer torns.
Per cert, jo no tinc grampons. O millor, si que en tinc, però no hi caben a les botes que he portat. M’han enxampat com un novell; no ho vaig mirar a casa, acostumat a que tot ho tinc ben posat i adaptat. Però aquesta vegada no.... Paciència.

Les pupes del dia: 
Hauré d’anar molt enllà. En Marco, divendres passat va consultar per mareig, restrenyiment i dolors abdominals còlics. L’exploració de la panxa i general era normal, excepte que es palpava bé una corda de colon descendent. Ho vaig considerar funcional i no vaig donar tractament. La devia encertar perquè avui, un dia després dels altres, ha arribat al campament 1 i es troba bé.
La Ilaria s’ha fotut de cap (Madonna, aquesta noia no para de donar-me disgustos!) i s’ha fet un blau monstruós a la cuixa dreta. Posem fred local i paciència.
En Vittorio té una ferida lletja pel frec de la bota a la part anterior de la cama. Com que és diabètic, haurem de vigilar que això no es converteixi en una úlcera tòrpida. Li faig una bona protecció, afegeixo un antisèptic i li recomano que se n'ocupi molt. Veurem els propers dies.
En Mauro, un altre diabètic, s’ha cremat del sol i sembla un pebrot escalivat. Li cau la pell de la cara i del coll com la d’una serp. Crema hidratant i triple dosi de protecció per demà.
Comentari d’una peculiaritat, que no és com jo esperava. Excepte la Ilaria, compendi de totes les pupes possibles, els diabètics consulten menys que els demés.


Dimarts 26 de Juliol 2005, Campament base.
Molt per escriure; vaig endarrerit.
Ahir dilluns, al campament 1 van sortit amunt, cap al campament 2 més de 50 persones, entre elles vuit dels nostres. Apart de que van arribar bé i que avui deuen ser intentant pujar i instal·lar el campament 3, l’efecte que feia era el d’una filera de formigues interminable fent giragonses entre les esquerdes que creuaven la traça. A mi, més que una ascensió em sembla una peregrinació tumultuària.
Ahir, dia tonto. Matí de rentar, posar la tenda en pla, perquè les agencies no es preocupen el més mínim d’on posen les tendes i hi havia unes quantes pedres punxegudes apuntant directament a les costelles o als ronyons. Cosa molt incòmoda per qui vol descansar. A més a més, organitzar la farmaciola pels campaments més alts; i també trobar uns grampons que s’entenguessin bé amb les meves enormes botes. A la tarda, tempesta i nevada. I un descobriment desagradable: l’aigua que baixa de l’altre banda de la morrena, teòricament neta, va plena d’unes larves d’aspecte gens tranquil·litzador. Conclusió: encara que no es vegi, aquella part de la gelera amaga matèria orgànica generadora de vida. O sigui brossa o cossos en descomposició. Paciència; cal millorar la recerca d’aigua neta.
Al vespre, imatge poc repetible: campament i morrena sota negra nit; el cim, blanc de plata, il·luminat per la lluna plena que era més baixa que les muntanyes que ens envolten. La muntanya platejada surant a la foscor com un veler fantasma. Impressionant.
Al mateix temps que uns fem contemplació poètica, altres lluiten amb la tecnologia; intents frustrats de connectar-se a Internet. No hi ha hagut manera i els qui depenen dels periodistes i de les comunicacions amb les metròpolis estan que bufen. Em mantinc discretament apartat sense comentar-els-hi que jo me n'alegro bastant de sentir-me aïllat.
Ocasionalment, però, la tecnologia serveix a les persones, si no ens hi acostumem massa i ens tornem dependents. Com que avui és Santa Anna, bona excusa, ahir vaig trucar a l’Anna, que té la creu d’aguantar-me de fa un fotimer d’anys, per felicitar-la. Directe del campament 1 al salonet de casa. Estranya sensació. Tranquil·litzo als de casa de que tot va bé i aviso, tot i que l’Anna ja ho sap de cada vegada, que serà la darrera vegada que truco fins que torni. No vull estar pendent del telèfon i de les comunicacions. La llibertat ningú la regala; és una cosa que s’ha de conquerir poc a poc.
Però al final del dia, o millor, a la nit, les coses es van complicar.
Jo dormia bé, relaxat, somiant amb els angelets i sense molestar a ningú, arraulidet al meu càlid sac de ploma. Eren tres quarts de tres quan m’ha despertat en Gianfranco. Ja parlarem de medicina més endavant. M’he vestit d’emergència per sortir a veure que passava; el trobo a la tenda menjador queixant-se de “fam d’aire”. Després de mirar bé que passava, no m’ha semblat gaire greu; ens hem pres plegats una tassa d’infusió de til·la i una altre de llet calentona i l’he enviat a jeure. El mateix he fet jo ben content.
A quarts de cinc, tornem-hi. Anorac sobre la samarreta i Sant Tornem-hi a veure que passa. El problema era el mateix. La veritat és que tampoc m’ha semblat greu i confesso que m’ha costat una mica no deixar anar un moc i dir que jo no tinc la culpa de les seves neures. Però com que un és un professional i Deu nos guard d’una ficada de pota si al capdavall hi ha alguna cosa, m’he mossegat la llengua. Vist que no aconseguia tranquil·litzar-lo de que no passava res greu i que tots tenim respiració periòdica en altitud, he aconsellat perdre altitud i baixar al campament base.
I com que no el podia enviar sol abans de que sortís el sol, aquí estem els dos. Hem sortit amb la primera llum, en Gianfranco i jo. Jo carregat com un ruc, encara que amb les presses m’he deixat coses importants allà dalt, com són els diners i les claus de la bossa on guardo l’equipatge al campament base. És clar que no hi ha cadenat que resisteixi l’efecte de dos piolets ben apalancats.
M’ha costat trobar el camí, especialment a la sortida de la glacera al laberint de la morrena. He anat amunt i avall diverses vegades I passar esquerdes per ponts de neu ben estrets sense corda ni grampons. Després, ja al camí del coll, uns genets ens volien portar, però no ens hem posat d’acord en el preu. Com més veien que ens interessaba que portessin en Gianfranco que s’anava arrossegant, més pujava el preu. Al final, els he engegat a fer punyetes. Més avall hem trobat una colla de catalans que havien arribat tot just al campament base i que feien el seu primer passeig d’aclimatació. Els he previngut de l’aigua i de les infeccions.
Ben assolellats i assedegats, hem arribat al campament base en sis horetes. Dutxa, cervesa, revisar a en Gianfranco que ja era com nou, i a jeure.
En Gianfranco es troba millor i ha dormit com un beneït.
La colla de catalans són dotze de Mollet. Entre nosaltres dos, els d’Esparraguera, el de Figueres i els de Mollet, ja som 18 en aquesta muntanya.
Al vespre, comunicació amb en Jordi, que és al campament 1. Ha funcionat la radio! Extraordinari.  2. Per allà tot va bé. Demà puja amb l’Aldo cap al campament

Les pupes del dia: 
No hi ha hagut més consultes del nostre grup que les d’en Gianfranco; és clar, els problemes li deuen consultar a en Jordi, que és envoltat de potencials pacients. Aquí només hi som en Gianfranco i jo. En parlem després.
La colla de Mollet té dos persones amb febre, diarrea i vòmits. Però s’encarrega el seu infermer, responsable sanitari de l’expedició, que em sembla que controla bé el tema.
Parlem del cas d’en Gianfranco. Metge, 55 anys, experiència acreditada amb ascensions prèvies fins a 7.000 m al Kang Tengri. Crioablació de branques de conducció cardíaca anòmales (2.003) per síndrome de preexcitació ventricular tipus Wolf-Parkinson-White. Blocatge de branca dreta previ, antic. Problemes familiars un accident -afortunadament no gaire greu- del seu fill gran al que operaven de fractura d’un dit precisament avui (la fractura es va produir ja començada l’expedició i la sensació de culpabilitat per no ser allà on havia de ser, és patent). Sense problemes d’altitud previs, ni tampoc en aquesta expedició, puja al campament 1 amb la resta dels companys. La SaO2 basal en arribar al campament 1 és de 90% (més elevada del promig). En aquest campament dorm i menja bé, sense problemes. La novena nit d’aclimatació, és a dir, la tercera nit al campament 1, nota sensació de necessitat urgent d’aire, que comença com respiració periòdica amb fases d’apnea, i que poc a poc evoluciona impedint-li estirar-se i descansar. Com que és metge i pensa que deu ser Mal Agut de Muntanya i respiració periòdica clàssica, pren 250 mg d’acetazolamida, sense consultar als altres col·legues. Amb això, augmenta la diüresi, es passa l’estona sortint de la tenda per orinar, encara descansa menys, nota més la sensació de manca d’aire i, a la matinada em desperta.
Exploració: pacient ansiós, parla normalment, tant des del punt de vista neurològic i de la coherència com des del punt de vista respiratori amb les pauses i les apnees ben tolerades. SaO2 89%; freqüència cardíaca 60 batecs per minut; tensió arterial 140/115 mmHg, repetidament mesurada a ambdós braços. Test apnea: aguanta la respiració durant 48 segons sense descens de la SaO2 i amb freqüència cardíaca sense canvis. L’auscultació cardíaca i respiratòria perfectament normals. Nega dolor toràcic, abdominal ni a les cames. Sense mareig, ni vegetatisme ni cap signe de tromboflebitis.
I ara que diagnostico i, sobretot, que faig?
El pacient em mira i difícilment puc dir “Noi, no et trobo res. O tens una cosa difícil o estàs dels nervis”. Com que no tinc cap tecnologia a l’abast ni cap altre possibilitat diagnòstica que el sentit comú, no me la puc jugar. O sigui, mà esquerra, relaxar la situació, prendre una til·la, anar a descansar i tornar a avaluar la situació d’aquí a una estona a veure si han aparegut canvis que em permetin trobar la clau del problema.
Com a coses objectives només tinc l’hipertensió diastòlica; això es pot relacionar amb mala resposta a l’altitud però també a qualsevol altre causa d’estrès, incloent l’excessiva pèrdua de líquids pel diürètic. La resta dels símptomes són tots subjectius. Mal Agut de Muntanya amb aquesta clínica i al 8é dia d’evolució no pot ser. Clínica cardíaca o coronària no ho sembla; el cabal cardíac, amb aquesta diüresi assumeixo que és adequat i la freqüència cardíaca no s’eleva. Insuficiència respiratòria d’un altre tipus o tromboembolisme pulmonar amb SaO2 i freqüència cardíaca normals i tolerant, segons el vell truc, passar mig minut sense respirar? I sense dolor, tos ni expectoració? Tampoc.
En principi, encara que no puc descartar un fons d’hipertensió arterial pulmonar per l’altitud, penso que es tracta d’un trastorn funcional, o sigui que recomano, infusió relaxant, deixar-se de medicines i de tonteries i reposar ben incorporat.
I que és el que passa? Que dos hores després em torna a despertar perqué el problema, almenys subjectivament, va a pitjor. L’exploració és exactament com l’anterior, excepte que la tensió arterial ha baixat fins 140/85 mmHg. Ara ni hipertensió. Aquí dalt i sense més dades no el tractaré amb benzodiacepines ni amb nifedipina.
Continuo pensant que el problema es relaciona amb l’ansietat i no amb l’altitud, però decideixo trencar el cercle viciós d’angoixa, augment de l’adrenalina, sensació de manca d’aire, més angoixa i anar-hi anant. Manera de trencar el cercle viciós: baixar al campament base.
Descens laboriós. Em perdo dos vegades; per sortir de la glacera em fico per un laberint de morrenes i em cal tornar enrere. Sort que havia deixat a en Gianfranco a lloc segur abans d’embolicar-me, perquè es va arrossegant per les pedres com ànima en pena.
Una vegada al campament base, després d’una bona rehidratació i de 5 mg de diacepam sublingual, en Gianfranco descansa i dorm en condicions, sense símptomes.
Tot arreglat? Potser si o potser no. Tornem a pujar al campament 1? I si reapareixen els problemes i resulta que no tot era funcional -dels nervis, vaja-? En parlem, l’aviso, accepta la responsabilitat i decidim tornar a pujar l’endemà. Potser així dilucidarem si és funcional o orgànic.
Mentrestant, enormes i dilatades xerrades amb en Gianfranco. Per exemple, una hipòtesis no contemplada a l’article de la neuritis. En aquell escrit fem la suposició de que de que el fred protegeix del dolor de la neuritis i per aquest motiu només fa mal en baixar. Per analogia amb els diabètics, potser el que passa és que només fa mal quan comença la regeneració. Acceptada la possibilitat.
Segona qüestió, per properes edicions del llibre del fred. Mecanisme de contracorrent dels vasos de la pell: els aferents a la pell, calents, cedeixen calor als eferents, més freds. El mecanisme serveix per estalviar calor. També queda acceptada l’aportació.


Divendres 29 de Juliol 2005, Campament 1.
Aquests dies passats han estat molt atrafegats i no he pogut escriure. 
Ahir dijous vam sortir del campament base en Gianfranco I jo. En set horetes, tot resolt. A la tarda ja èrem aquí al campament 1 a temps de fer un mos. Pujada en companyia de l’expedició de Mollet que van menys aclimatats que nosaltres.
Parlem d’en Gianfranco; apalancats al campament base durant 2 dies i dos nits, s’ha trobat perfectament i ha tornat a pujar sense problemes. Aquí al campament 1 ha descansat bé aquesta nit, sense dispnea ni respiració periòdica. Que era el que passava? Doncs suposo que una barreja d’aclimatació encara insuficient i, sobretot, ansietat.
Aquí també hi ha hagut problemes; en Jordi és al campament base amb la Lisa que.....
- Ton, Tooon!
Em criden. Quina forma de cridar! A veure que passa....
Capvespre.
He hagut de córrer. Han arribat dos de la colla de Mollet que encara eren al campament base perquè un no anava gaire fi i el seu company, què és l’infermer i responsable de la salut del grup, el vigilava i cuidava. Doncs el qui no anava fi, que tenia una infecció respiratòria amb tos, mocs i cansament, ha arribat ben apurat. Em criden i vaig a veure a un pacient que s’ofega de forma clara, amb coloració blavosa dels llavis i de la pell en general i amb tos seca. Freqüència cardíaca 120 bpm en repòs. SaO2 51%. Tensió arterial 140/80 mmHg. Freqüència respiratòria 34 rpm. Temperatura 36,9ºC. Auscultació respiratòria amb crepitants molt audibles, amb espiració allargada, a ambdós camps pulmonars, preferiblement a les bases. Diagnòstic: Edema Pulmonar d’Altura. Són les 17 hores i està començant a nevar. Ens queden moltes esquerdes a les fosques abans de perdre altura de forma notable; a més a més encara caldria pujar al coll, abans de baixar definitivament. Massa perillós. El pla serà doncs administrar nifedipina i dexametasona, repòs absolut al sac, ben càlid, i rehidratar amb alguna cosa calenta. Aviso a la colla que si no millora en poques hores, tota la nit ens caldrà treballar amb la cambra hiperbàrica. I que, millori poc o millori molt, amb la primera llum de demà, volant cap avall acompanyat per un grup potent que el pugui ajudar si convé. 

20 hores: com que és dins de la tenda i l’hora foscant, no puc avaluar la cianosi però la tos, la dispea i els crepitants han millorat clarament. Freqüència cardíaca 90 bpm en repòs. SaO2 62%. Tensió arterial 125/75 mmHg. Freqüència respiratòria 30 rpm. Temperatura 36,9ºC. Mantinc els mateixos medicaments cada 6 hores i el mateix pla.
És curiós, que tot i ofegant-se com s’ofegava, no ha perdut la compostura ni el somriure en cap moment; com si no passés res o no anés amb ell. O és un tipus dur o no tenia clar que l’edema pulmonar d’altitud pot matar en poques hores.
Canvio de tema. Em sembla que hi ha conflictes a la nostra expedició. Jo diria que l’equip es disgrega i que això s’està convertint en una carrera cap al cim on cadascú mira pel seu interès. Des de la meva tenda sento una conversa i algunes paraules més altes que altres. I no és que en Marco no tingui autoritat personal ni que no vegi la dispersió que hi ha; és que l’objectiu comú no està clar ni s’ha pactat abans la feina de cada un. Si cal pujar tendes i sacs al campament 3, molts esperen que ho faci un altre i ells arribar i moldre. Ningú ha deixat clar el següent: tot això ha de pujar fins allà dalt i només quan acabem aquesta feina, algú es podrà quedar a dormir al campament 3 i intentar pujar al cim. Tothom li demana -algú més aviat exigeix- al pobre Marco quan tindrà la seva oportunitat; però són ben pocs els que carreguen material per obrir traça, pujar-lo i tornar a baixar. La Nikki, que no entén l’italià, em diu “Too many cocks in the farm”. Penso: quanta raó tens noia.
Amb tots aquests embolics, no he parlat/escrit del que més ens ha trasbalsat aquests darrers dos dies. La Lisa és ara al campament base amb la sospita diagnòstica d’edema cerebral d’altitud. L’ha baixat en Jordi i altres companys aquest matí. Relato el tema de forma pormenoritzada:
Dimarts 26 de juliol una bona colla pugen del campament 1 al campament 2. Dimecres 27 obren traça cap al campament 3 però no hi poden arribar, deixen les càrregues a mig camí i tornen al campament 2. Allà s’hi afegeixen més colla que han pujat del campament 1. El pla és pujar i muntar el campament 3 l’endemà, aprofitant l’empenta de ser vuit persones a obrir traça a la neu fonda. Aquella nit, la Lisa no es troba bé, té mal de panxa, una deposició líquida i vomita. Dijous 28 al matí es troba cansada i diu als companys que es queda a jeure i que no surt amunt. Tothom ho entén, no se'n parla més, i marxen els altres 7 a obrir el camí cap al campament 3. La Lisa es queda sola al campament 2, descansant dins del sac. Són les 6 del matí.
Cap a les 11 hores arriba al campament 2 una tercera cordada (Marco, Lino, Antonio) i troben a la Lisa mig adormida, desorientada, responent incoherències i amb dificultats per coordinar els moviments i per aixecar-se i caminar. Abandonen les càrregues, la lliguen a una corda; Marco i Antonio a cada cap i Lino sostenint-la i baixen tant de pressa com poden cap al campament 1. Durant el trajecte, la Lisa ni orina ni beu. Arriben a quarts de tres de la tarda al campament 1. En aquell moment en Jordi és camí del campament 3 i jo soc al campament base amb en Gianfranco. La Nikki doncs, se'n fa càrrec; la fica al sac i li mira la glicèmia, que és de 156 mg%. Continua sense orinar, sense beure i sense menjar res.
A quarts de quatre, arribem en Gianfranco i jo que pujàvem del campament base. A partir d’aquí puc parlar del que veig i no del que m’expliquen.
La primera exploració mostra que la Lisa és conscient però una mica lenta. No trobo focalitats neurològiques grosses, però necessita les dos mans per reconèixer objectes simples, com per exemple el bolígraf o el pulsioxímetre que li acabo de posar. Adinàmica i astènica fins al punt de que no exploro l’ataxia per no fer-la llevar del sac. Sense signes clínics de deshidratació. Sense producció d’orina de fa unes 8 hores. SaO2 86%. Freqüència cardíaca 96 batecs per minut. Freqüència respiratòria 22 respiracions per minut sense sense sensació de manca d’aire. Auscultació respiratòria normal, sense crepitants. Tensió arterial 125/65 mmHg. Glicèmia 168 mg%. Amb aquestes dades, penso que es tracta d’un trastorn cerebral, potser en relació a l’altitud. Si el trastorn fos diabètic (cetoacidosi, hiperosmolaritat) tindria la glicèmia més elevada o respiració acidòtica; per aquest motiu no em preocupo gaire de l’insulina; a més a més porta la bomba d’insulina connectada. Si el trastorn fos per deshidratació greu continuaria empitjorant. En canvi, pel que sembla el descens, sense altre tractament, ha millorat la situació. O sigui que el problema es deu relacionar amb l’altitud. Com que cert grau de pèrdua de líquids ha de tenir (ha tingut diarrea, vòmit i moltes hores sense beure ni orinar) faig un pla d’ingesta de líquids (aigua + sals = sopes abundants) i de controls de la glicèmia. Com que està millorant no plantejo cambra hiperbàrica, però ens organitzem, com fa uns dies amb en Gianfranco o com hem fet avui amb l’alpinista de Mollet, per baixar-la al campament base amb les primeres llums de demà. Estem així quan arriben les cordades dels campaments de més amunt, en Jordi entre ells. Un respir, tenir un altre metge per consultar i per repartir la feina i les responsabilitats.
Hores següents: a base de beure aconseguim que orini. L’anàlisi de l’orina mostra cossos cetònics, el que significa que la diabetis s’ha descompensat de forma severa. La glicèmia ha pujat fins a 350 mg%. Tornem a explorar a la malalta i en Jordi se n'adona de que té la bomba d’insulina mal connectada i no està rebent la medicació. Ella mateixa, desorientada, l’havia posada malament aquest matí al campament 2; almenys fa 8 o 10 hores que no està rebent insulina. La recol·loquem en condicions. Durant una llarga nit, a base d’aigua, sucre, sals potàssiques i insulina es va compensant i desapareixent la cetona de l’orina.
Al matí, ja es troba una mica millor i les anàlisis s’han normalitzat. En Jordi l’acompanya al campament base a que s’acabi de recuperar.
I ara la discussió:
1.- Es tracta d’una descompensació diabètica que li ha produït la desorientació i la dificultat per caminar? Si així fos, hauria anat empitjorant mentre baixava sense beure ni rebre insulina; en canvi va millorar al baixar, la glicèmia era pràcticament normal en arribar al campament 1 i no hi havia signes de cetoacidosi. A més a més, la Lisa és una experta en controlar la seva diabetis, així doncs perqué es va equivocar en connectar-se la bomba d’insulina?
2.- Més lògic em sembla pensar que el primer problema va ser mal funcionament cerebral, segurament en relació a l’altitud; per aquest motiu no podia caminar bé i es va connectar malament la bomba d’insulina. Això darrer va fer que al cap d’unes hores es descompensés la diabetis.
Amb tanta feina, he descuidat algun detall que té certa rellevància: avui, amb en Jordi, ha arribat tots els de la colla que era als campaments alts i ens han fet saber la gran noticia. Ahir, dia 28 de juliol van fer cim quatre alpinistes, dos d’ells diabètics. David, Beppo, Gianpaolo i Doug han trepitjat el Lenin. De moment, de cara a patrocinadors i periodistes, podem dir que l’expedició ha fet cim.
En veritat, en veritat us dic que quan hi ha malalts per cuidar, això m’importa ben poc.


Imatge 1.- Panoràmica ciutat Osh des del Sulayman Koo, la muntanya sagrada que la domina.
 


Imatge 2.- Sulayman Koo ó Bhara Kukh des de la ciutat.



Imatge 3.- Inici de l’ascensió al Sulayman Koo. 



 Imatges 4 a 9.- Carrers i parcs de Osh, ciutat ben verda.








 Imatge 10.- Els camions de l’exèrcit condicionats per portar persones.



Imatge 11.- El Campament base 



Imatge 12.- Campament Base amb el Pic Lenin al fons. 



Imatge 13.- L’equip mèdic del campament base. La doctora kirguisa i els dos metges catalans de l’expedició de diabètics ISLET 2005. 



Imatge 14.- L’autor, un servidor. 



Imatge 15.- Campament base. Notin-se les tendes – latrina situades per sobre del campament. 




Fi de la primera part. Qui vulgui, pot anar a llegir la segona part d'aquest relat.



Si es vol veure més informació gràfica, es pot visualitzar la pel·lícula de l'expedició 'International Snow Leopard Expedition Type 1 diabetes- ISLET 2005' al pic Lenin.

edit

Vols fer una consulta?

Escriu un correu a: maldemuntanya@maldemuntanya.cat