UNA EXPEDICIÓ AL KARAKORUM L'ANY 1939

Cuadernos Meridiano. Editorial Saso. Madrid. Any 1947

Un petit llibre de lectura apassionant pels devots de la literatura de viatges. 

Son 95 pàgines on set autors fan un relat del seu gran viatge personal per Àsia als anys 30 i 40 del segle XX. El lector s’assabenta de coses tan sorprenents com que durant la segona guerra mundial es va establir una ruta regular, aèria i marítima entre Alaska i Sibèria. Els Estats Units i Rússia eren aliats contra les forces de l’Eix (Alemanya, Italia i Japó. L’eix Roberto; per Roma, Berlin, Tokio). Això va obligar a diversos oficials d’intendència americans a viatjar per Sibèria custodiant suministres militars i d’aquí els relats dels viatges. O, per exemple que a la Indoxina sota administració francesa hi havia un emperador, anomenat Fill del Cel, rodejat d’una cort de molta pompa i circumstància a qui els seus súbdits no podien mirar directament. Hi havia un emperador diví, però manaven els oficials colonials francesos, és clar. 

Però el relat que més s’escau en aquest bloc és el quart capítol que escriu Peter Mott.
Peter Mott va formar part de l’expedició científica i geogràfica que va recórrer el Karakorum els anys 1939-1940, liderada pel conegut alpinista, explorador i escriptor Eric Shipton (1907 – 1977). 
Nota apart. Qui era, quan va néixer i quan va morir Peter Mott? No he trobat gaire informació, excepte que hi va haver un Peter Mott, topògraf britànic, que va anar en aquella expedició al Karakorum i d’altres a Groenlàndia, les illes Malvines / Falkland i l’Antàrtida en aquells anys 1940-1950. Penso que devia ser el mateix home. 
Avís. No s’ha de confondre aquest Peter Mott amb el Peter Mott (1810-1882) afroamericà nascut esclau que va fugir, es va establir a New Jersey com pagès i predicador i és considerat un heroi de l’antiesclavisme. Té un museu dedicat al seu record. Es diu que va inspirar la novel·la “La Cabana de l’oncle Tom” (Uncle’s Tom Cabin. De Harriet B. Stowe, publicada l’any 1852).

El Karakorum és una serralada situada al nord del trajecte del riu Indus, que neix als altiplans tibetans prop del Kailas i desemboca a l’oceà Índic al Pakistà descrivint una gran corba.  

 

Imatge. Gravat indi que mostra el gran riu Indus amb el Karakorum al nord i l’Himàlaia al sud. Molt esquemàtic però revelador.
 

Imatge. Mapa de la conca hidrogràfica de l’Indus. Majoritàriament pakistanesa, inclou grans zones de l’Índia i també afluents provinents del Tibet i d’Afganistà. Moltes zones estan encara sota disputa amb fronteres mal definides.

 

Aquest és un relat de quan les expedicions duraven mesos o anys i es feien per motius científics i geogràfics. L’exploració era el més important. Era el que movia més aquells homes; més que l’interés purament alpinístic. 
El relat de l’expedició comença amb els antecedents de les exploracions d’aquella àrea tan remota als confins de l’imperi britànic. Des de les primeres descobertes del segle XIX per Martin Conway fins les posteriors pel mateix Shipton l’any 1937 ja es sabia que remuntant la glacera d’Hispar es trobava una gran extensió de gel que anomenaven el gran llac nevat. I també sabien que d’allà neixien altres glaceres, com la de Biafo, però es dubtava d’on anaven a parar. Es tractava de recórrer i demostrar que durant l’estiu es podia passar de la vall de Hunza fins a la de l’Indus, passant per les glaceres d’Hispar i de Biafo fins la vall de Baltoro i l’Indus. I, a més a més, durant l’hivern següent, passar els rius glaçats, remuntar el riu Shaksgam per explorar les valls del nord del Karakorum per arribar a la primavera fins al Ladakh. De fet un circuit circular al voltant del Karakorum. Tremendíssima expedició.

L'expedició es va reunir a Srinagar a finals de maig. Estava formada per Eric Shipton, cap de l’expedició, R. Scott Russell, botànic, Dr. E. C. Fountaine, oficial mèdic i Peter Mott,  topògraf. El Servei Geogràfic de l’Índia va mostrar un interés considerable en aquella expedició. Va ajudar-la amb consells molt sòlids, una subvenció substanciosa i va aportar també dos dels seus topògrafs més experimentats, Fazal Ellahi i Inayat Khan, durant la temporada d'estiu. Finalment, i no menys important, nou portadors xerpes, encapçalats per l’incansable Ang Tharkay que el 1933 havia arribat als 8.300 metres a l'Everest. Sobre els xerpes, l’autor comenta que amb les seves condicions físiques, el seu bon humor i la seva inquebrantable lleialtat van contribuir més que qualsevol altre motiu a l’exit de l’empresa.

 

Imatge. Aquest és el mapa que va publicar l’expedició amb el trajecte que van seguir per comunicar la glacera d’Hispar amb la de Biafo, el sistema glacial més llarg del món fora dels cercles polars. Una mica al nord de les dos glaceres s’indica el gran espai blanc del Snow Lake.

Dividits en grups per abastar més terreny, van anar  fent la feina. Els dies passats amb els xerpes, estirats dins d’una tenda sobre pells d’ovella, esperant que s’aclarís la tempesta. La deserció dels portadors locals, mai dels xerpes, per no haver de travessar un coll gelat. Travessar els rius de la glacera que barraven el pas, escalant en gel i roca amb aquells xerpes entusiastes. L’alegria, al final de la glacera d’Hispar, de trobar el pas cap a la glacera de Biafo i la no menor alegria d’arribar a la vall de Baltoro i al poblet d’Askole per poder reconstituir els ja escassos queviures. Aventures i misèries a cor que vols.
Pels interessats en la història de les expedicions: es pot trobar el relat, del mateix autor, publicat a l’Himalayan Journal en aquest enllaç. 

https://www.himalayanclub.org/hj/13/1/1939-karakoram-expedition/  

Aquest relat, en anglés i molt més llarg, inclou mapes i fotografies del paisatge i de les persones. Com es diu sovint, les imatges expliquen millor que les paraules el que volia dir l’autor quan va escriure: 

-    Vam creuar el congost el 13 d’agost sense cap dificultat i vam acampar a la sortida, dominant un dels més bells paisatges que es poden imaginar. Als nostres peus s’estenia l’Snow Lake, un enlluernador amfiteatre blanc dominat al sud pel majestuós “Ogre” de Conway i rodejat per una sèrie inacabable d’extensions nevades que es perdien a núvols llunyans. Hi havia un sentit d’enorme llunyania i de pau trascendent que deixava corprès a l’espectador. Poques vegades havia presenciat una cosa tan bella, si és que ho havia presenciat alguna vegada.

 
 
 

Imatges. Portadors a la glacera Baltoro passant al peu de la Biaho Tower i del Paiju Peak. Al sud del Snow Lake i no lluny del final de la confluència de les glaceres de Biafo i Baltoro. Fotografies Expedició Catalana Karakorum 1980. Com exemple de la magnificència d’aquelles muntanyes.