Un conte per fer dormir els nens

PENSAMENTS AL KARAKORUM.

Començant l’estiu de 1980, una expedició sortia de Barcelona cap al Karakorum. Aquest és el cartell de l’expedició. 

I aquí podreu trobar els dietaris. El dia a dia de l’expedició.

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

Després de fer cim, marxa de tornada amb el temps comptat.,

El dia 9 d’Agost de 1980, esgotadora jornada de dos etapes en un dia. De Gore a Urdukas i fins Liligo, sobre la glacera de Baltoro amb un temps infame. Allà, l’assistent de l’oficial d’enllaç, esgotat, va enmalaltir. 

Tot va acabar bé, l’endemà l’expedició va poder arribar a Paiju i el xicot es va anar recuperant.

El conte: una nit que estava a càrrec dels meus nebodets, els hi vaig explicar aquest conte per fer-los dormir. Un conte real per adormir les criatures:

“Mira, ja es fa fosc. No hi ha lluna. Ara que vespreja i hem d’anar a dormir, voleu que us expliqui una cosa? De vegades les persones no són com us hem volgut ensenyar. També hi ha persones que s’estimen més tenir la panxa plena i estar ben calentons que amoïnar-se pels demés.

Sabeu aquella vegada, ja fa temps, quan amb uns companys, ens entestàvem a pujar unes muntanyes, de les més altes del món? Caminàvem un dia darrera un altre per aquelles valls sota un sol que ens picava al cap i a les pedres com un martell. Que n’era de seca i llarga aquella vall! Només llangardaixos, mosques i nosaltres. I la set, i la pols... Era dur.

Tornem allà on érem. Que deia? Ah si! Travessàvem les valls amb els companys i amb nosaltres venia un capità, que havia nascut per allà a prop. Aquest capità portava un criat que, fes calor o fred, plogués o fes sol, li parava la tenda de campanya, li preparava el té calentet, li bullia l’arrós pel sopar i li enllustrava les botes. Aquest xicot es deia Ayub i era un bon nano.

Recordo que, sovint, estant nosaltres fonent una mica de neu per tenir aigua, sentíem cridar al capità “Ayub!”. I l’Ayub, cansat i esbufegant s’escarrasava a complir l’encàrrec d’anar a buscar aigua més lluny, i en tornar, preparar el té, amb llet, molt de sucre i pebre, com li agradava al capità, i fer-li el sopar. I així fins la nit. I quan el capità dormia, encara li tocava fer el seu propi sopar, cosir-li la roba i enllustrar-li les botes. És clar, s’havia de llevar el primer per tenir l’esmorzar a punt. I després caminar tot el dia carregant el necessari. Un dia darrera un altre.

Un d’aquells dies, quan ja tornàvem cap a casa, baixant i baixant per la vall, més llarga que un dia sense pa, crec que era el cinquè o sisè dia que caminàvem, el cel es va anar ennegrint i al cap de poc ja plovia. No ens vam aturar perqué plogués, que ens hauríem mullat igual. Com que per acampar necessitàvem un lloc una mica pla i amb una font per tenir aigua, calia arribar a un lloc que es diu Liligo. I vinga a caminar i vinga a ploure. Ja queia la nit, com ara, i feia fred. Un riu ens barrava el pas; calia travessar-lo. Com que ja érem ben mullats no ens hi vam pensar gaire; fora les botes i a l’aigua!

El riu no era fondo, aigua fins les cuixes, però si que era ample i ple de pedres grosses. El corrent era fort i calia anar ben poc a poquet assegurant els peus si no volies torçar un turmell i acabar arrossegat pel corrent. L’aigua era molt freda, sabeu? El riu naixia una mica més amunt d’una glacera blanca i blava que feia una mica de por. Quan vaig arribar a l’altre banda tot jo tremolava i els peus i les mans eren d’un color entre blanc i blau i em feien un dolor molt viu. No us penseu, no, que els altres no estaven gaire millor que jo. Tots tremolàvem com les fulles d’un bosc al vent. Xops i regalimant seguíem camí avall, mentre la fosca creixia i la pluja semblava enfurida perquè, es clar, ja no ens podia mullar més. Potser es va ofendre del poc cas que en fèiem perquè al cap de poc es va retirar dignament.

Així que, freds i mullats com un peix, tremolant, arribem per fi a Liligo. Ens parem les tendes, ens fiquem a dins i ens treiem la roba mullada. Preparem una sopeta calentona i, tot voltant el fogonet encés, sembla que revifem. Mentrestant, l’Ayub anava fent el mateix pel capità en una foguera al mig del campament.

Era una nit fosca, fosca i freda. Molt. Poca estona després es van anar apagant els llums dins de les tendes. Demà tocava un altre dia de marxa i, esgotat, tothom anava agafant el son. Només jo, que encara escrivia i l’Ayub que treballava, teníem un llumet encés.

La foguera s’anava apagant i, a estones, semblava que la pluja volia recomençar.

Quin benestar! Pobrets peus, s’anaven escalfant dins del sac de dormir i la son començava a planar sobre els meus ulls.

Aleshores, la porta de la meva tenda es va obrir i una cara fosca pel sol amb les dents molt blanques, em deia mentre em sacsejava: “Doctor sahib, doctor sahib, Ayub no good!”. Poc a poquet m’entrava al cap que l’Ayub era malalt.

-Ja vinc, ja vinc. I am coming! Vaig contestar. Tot seguit tornar-me a posar la roba mullada, que no en tenia d’altre, i agafar la farmaciola i els estris. Em va costar arribar a la tenda que l’Ayub compartia amb altres portadors en aquella nit tan negra en aquell pla ple de pedres on havíem posat el campament. Per sort el llum encés dins la tenda em guiava. Per sobre de la carena, semblava que volia treure el cap la lluna.

Dins la tenda feia molta calor. Molts portadors. Sacs de dormir i motxilles en desordre. Els ulls del company malalt, al fons, brillant enfebrosits. El pobre xicot tremolava de febre. Sentir-lo respirar era sentir una locomotora i escoltar els bronquis era com el xiulet d’una cafetera. Els pulmons ben tapats.

Tot plegat havien estat massa coses per ell. Tanta estona de mullena, sense poder-se assecar, havia arreplegat un refredat o una pulmonia que n’hi havia per llogar-hi cadires. Sense anàlisis ni radiografies, tocava fer de metge d’expedició. Consells als seus companys, havia de beure un parell o tres litres d’aigua o de sopes fins l’endemà; menjar, si volia, però sense obligar-lo, descansar tant calent com es pogués, unes medicines per fer baixar la febre i una injecció d’antibiòtic potent. L’endemà ho tornaríem a veure. Tot va anar bé i en dos dies era com nou.

Sabeu que? Doncs que l’Ayub havia anat més enllà del que podia. Havia traspassat el límit de les seves forces. Perqué que cadascú té el seu límit i ell l’havia traspassat.

Si, ja sé que a alguns llocs, els capitans tenen criats que s’han d’aprimar perquè ells s’engreixin, però a mi em va semblar que l’Ayub havia fet més del que podia fer. Potser és que mentre hi hagi rucs, hi haurà qui vagi a cavall. O potser, els pobres ruquets no es poden queixar, que s’hi juguen el pa dels seus fills. O potser és que sovint trobes malànimes que no volen saber quan estan abusant dels qui no es poden queixar. 

Que qué vull dir? No ho sé nois, jo us explico el que jo vaig veure. Vosaltres mateixos; ja ho rumiareu. Apa a fer nones; un petonet i fins demà.

El capità Abdul Qashim,  L’Oficial d’Enllaç de l'expedició. 

Ayub. Cuiner i assistent del capità amb seu casc característic. 

NUTRICIÓ I GASTRONOMIA A LA MUNTANYA

Acaba d’aparèixer un llibre gestat durant anys. Anys d’excursions, ascensions i expedicions. I també uns anys d’escriptura, recerca de vells apunts, diaris i fotografies, converses amb editors, la major part reticents a publicar-lo, fins trobar l’actual, correctores, galerades i etc, que no vull cansar. 

Llibre pels qui s’interessen en la millor alimentació als esports de muntanya. Aixó si, sempre aconsellant des del punt de vista de la salut i no per millorar les marques esportives.

«En aquest llibret trobareu tot allò que hem après menjant i gaudint de la muntanya. Ha nascut amb la idea d’expandir informació. S’hi poden trobar records, experiències viscudes, fragments de cartes escrites o de diaris d’expedicions relacionats amb la muntanya i la nutrició. Alguns són seriosos, d’altres fan por, d’altres fan riure. El que no hi ha és ficció». Antoni Ricart de Mesones

«Es tracta, sens dubte, d’un document inèdit, amb una vàlua única i extraordinària, fora del nostre abast i, fins i tot, del de la intel·ligència artificial». Toni Arbonès, al Pròleg

«No soc ningú per qüestionar el valor científic d’aquest llibre (que de ben segur en té), però aconsellaria a tothom que s’aventuri a cuinar a la muntanya, sigui un o cent dies, que no dubti a aprendre-se’l de memòria». Jordi Sugranyes, a la Presentació

L’índex de la primera part  inclou la fisiologia bàsica de la nutrició, la utilitat de cada aliment en cada una de les situacions que es presenten a la muntanya, que no és igual el fred que la calor, una llarga travessa que la gran altitud, estar o no estar aclimatat, ser dona que ser home, sense oblidar la qüestió del beure i de com fer potable l’aigua. 

La segona part son anècdotes i exemples pràctics que expliquen que en altitud l’aigua bull a menor temperatura i l’arrós no es cou en vint minuts, que els campaments amb molta gent son font de diarrees, que si no cuides el transport et pot fugir el dinar o una vaca es pot menjar el sopar. 

La tercera part son vivències; experiències i menjades que difícilment poden tornar a passar, com pescar truites de riu a l’Afganistan, menjar uns macarrons del xef a l’Everest o una truita de vuitanta ous als Andes. I altres anècdotes.

A la quarta part hi ha unes quantes de les receptes més celebrades d’en Miquel Sànchez al refugi Ventosa i Calvell de L’estany Negre.  

Per acabar, les il·lustracions de la Cristina Curto posen l’ànima i l’emoció a les explicacions àrides i avorrides de la part tècnica i de les taules de números. La part que explica millor la idea amb menys paraules.

Esperem que us agradi.  

CREU DE SANT JORDI PER JOSEP MANUEL ANGLADA

Poques vegades els “conqueridors d’alló que és inútil”, com deia el gran Lionel Terray, tenen un reconeixement públic més enllà de les felicitacions i abraçades de la família i de l’entusiasme dels incondicionals de la muntanya. Alguna conferència  o medalla d’un club o un piolet d’or de la UIAA. Benvinguts siguin.  Però això sempre és en els cercles limitats dels incondicionals de la muntanya.

Però enguany un alpinista, model per tants escaladors, ha rebut la creu de Sant Jordi de la Generalitat, per la seva trajectòria. Observeu la llista dels guardonats:

 
Seria una bogeria intentar fer una llista de les primeres ascensions de l’Anglada a tot arreu del mon. De Montserrat al Pedraforca, de Riglos als Alps. De l’Hoggar a Kenia i a  Groenlàndia. Incontables. 

Com que m’he dedicat més a l’alpinisme expedicionari només escriuré una curta llista de les expedicions de l’Anglada, totes, excepte la primera, com a cap d’expedició. I potser m’en deixo alguna. 

• 1961: Primera expedició, en que aconsegueixen la primera absoluta a l’aresta nord-est del Huascarán Sud (6768 m), el cim més alt de Perú. Aquest mateix any obren l’Anglada-Guillamón al Cavall Bernat.

• 1963: Segona expedició a Perú, en que obren la Directíssima al Siula Grande. Aquest mateix any escalen l’Esperó est al Capitán (Yosemite) amb Royal Robbins i TM Herbert.

• 1969: Expedició al Hindu Kush, on aconsegueixen la primera absoluta al Istor-o-Nal (7389 m), el primer setmil estatal.

• 1974: Primera absoluta amb Emili Civis i Jordi Pons al Annapurna Est (8026 m), el primer vuitmil estatal, que van coronar el 29 d’abril a les 9 del vespre.

• 1982: Primera expedició catalana a l’Everest per l’aresta sudoest.

 
Per seguir la seva trajectòria millor, us proposo  llegir aquest llibre, escrit per la seva dona i també escaladora pionera, Elisabeth Vergés Costa (1939 – 2019) i publicat per Desnivel l’any 2002.

Recordo una anècdota; quan als anys vuitanta del segle passat, diversos grups de muntanyencs maldàvem per la primera ascensió catalana a l’Everest, hi havia certa competència per trobar finançament. Alguns dels patrocinadors, que volien l’exclussiva, ens avisaven de contactes amb altres grups que ens podrien aixafar la guitarra. Un  conegut cap d’una altra expedició va dir en públic, segur del que deia: 

- L’Anglada és un senyor. Aixó segur que no ho farà.

L’any 1988, una expedició catalana intentava per primera vegada l’ascensió al K2. Des de la ciutat de Skardu fins al campament base, a 5300 metres d’altitud, hi ha una marxa de 15 dies per la trencada glacera Baltoro, passant ponts de mico i amb punts d’aigua escassos. L’Anglada, que no formava part de l’expedició, ens va venir a visitar al campament base. Van ser uns dies d’agradables converses i intercanvis d’opinions sopant a la tenda del campament base al peu de l’aresta del K2.

Aquests sòn alguns dels meus records. 

 

 

Una cordada mítica: Francesc Guillamon Nieto, Josep Manuel Anglada Nieto i Jordi Pons Sanginés.

Moltes felicitats i una abraçada al company i mestre que tants camins ens ha obert. 

I recorda, Josep Manuel, que, a més a més de molt merescut, hi ha molts muntanyencs que sentim amb orgull aquest premi a un dels nostres.

Un libro muy recomendable

Comentario de Javier Botella de Maglia

Se han publicado muchos libros sobre la trayectoria científica de Santiago Ramón y Cajal (premio Nobel de Medicina 1906) como histólogo del sistema nervioso, pero éste es distinto porque analiza la relación de Cajal con el deporte, con el ejercicio físico y con la contemplación de la Naturaleza. El libro está muy bien redactado, es ameno y contiene algunas fotografías inéditas tomadas por aquel sabio en sus excursiones por las montañas, así como provechosas reflexiones sobre el esfuerzo, el entusiasmo y la perseverancia, cosas que los montañeros comprendemos muy bien. A diferencia de otros científicos que sólo entienden de sus respectivos campos de investigación, el pensamiento de Ramón y Cajal trasciende mucho más allá del laboratorio y abarca otros aspectos de la actividad humana.

Eduardo Garrido, el autor del libro, es un experto en medicina de montaña cuyos estudios sobre el efecto de la hipoxia de la altitud sobre el sistema nervioso son reconocidos internacionalmente. Conoce bien el pensamiento de Ramón y Cajal por haberlo estudiado desde que era adolescente; y además escribe muy bien.

«Cajal y la Naturaleza» es un libro muy bueno, que vale la pena leer a cualquier edad.

La fotografía de la portada es un engaño

Comentario de Javier Botella de Maglia

La malograda expedición de la USS Jeannette, que zarpó con la esperanza de llegar al Polo Norte y acabó con la muerte entre horribles sufrimientos de la mayor parte de los miembros de su tripulación, tuvo una gran resonancia en la sociedad norteamericana de su tiempo y fue lo que hizo concebir a Fridtjof Nansen su idea de aprovechar la deriva de la banquisa polar para llegar con el Fram al Polo Norte o a sus proximidades. Este libro del historiador norteamericano Hampton Sides da la impresión de ser tal vez algo novelado pero quiero creer que en lo fundamental es fiel a la verdad histórica y a los documentos originales. Pero lo que me parece inaceptable es que en la versión española (editorial Capitán Swing) se engaña al lector poniendo como fotografía de portada la que Ernest Shackleton tomó de sus compañeros Jameson Adams, Frank Wild y Eric Marshall el 9 de enero de 1909 en la Antártida a una latitud de 88º 23' S, que no tiene nada que ver con la Jeannette ni con el Ártico. Esta foto se publicó en la página 211 del libro de Shackleton «The Heart of the Antarctic» editado en Londres por William Heinemann en 1910. Esta engañifa dice muy poco de la seriedad y de la fiabilidad de la editorial Capitán Swing. Poco les habría costado poner la misma foto de portada que aparece en la versión norteamericana, que muestra a siete de los supervivientes de la Jeannette en Yakutsk (Siberia) y sí es correcta.

En este mundo dominado por lo virtual y lo «fake» no todo vale; y para una editorial no es bueno ganarse mala fama entre sus posibles lectores.

 
Comentario de Javier Botella de Maglia

Este libro provoca una sensación ambigua.

Por una parte, es el resultado de una investigación extraordinariamente meticulosa, rigurosa, precisa y bien fundamentada que bien podría compararse a una verdadera tesis doctoral. Los autores han conseguido averiguar, casi minuto a minuto, lo que hizo en todo momento cada uno de los sujetos estudiados. Al final de cada capítulo se detallan pormenorizadamente las fuentes de información, lo cual da al libro una gran credibilidad.

Por otra parte, el libro contiene fallos de principiante que pueden llevar a error a los lectores. Veamos algunos:

• En un mapa se confunde la frontera reclamada por el Pakistán a la India con la frontera reclamada al Pakistán por la India.

• Se dice que los habitantes de las aldeas de Rolwaling en invierno calzan botas de piel de búfalo, animal que no habita en el Himalaya.

• Se confunden las manoplas con los mitones, que son los guantes sin dedos que se usan en tiempo frío para hacer manipulaciones finas.

• Se dice que Chogori es el nombre autóctono del K2, pero los ochomiles del Karakorum carecen de nombre autóctono porque no son visibles desde ningún lugar habitado. Los términos «Chogori» (K2), «Falchan Kangri» (Broad Peak) y «Gasherbrum» son modernos y proceden de los tiempos de las primeras exploraciones. De hecho, los indígenas del Karakorum no dicen «Chogori» sino «Ketu».

• Según los autores, cuya informadora es Janice Sacherer, «Chogori» significa «Puerta de entrada al cielo», lo cual contradice la opinión generalmente aceptada por los expertos. En balti «chogo ri» significa simplemente «gran montaña», hecho confirmado por mi propio informador, el sirdar balti Ghulam Nabi, en 1984.

• Para dar más dramatismo a su texto, los autores dicen que en la cima del K2 habita una deidad maléfica llamada Takar Dolsangma y se basan para ello en la interpretación que hace del texto budista Tseringmi Kangsu un lama de la región de Rolwaling que vive a más de un millar de kilómetros del K2 y no sabe de esta montaña más que lo que le cuentan. Ignoro lo que dice el texto Tseringmi Kangsu porque no he logrado localizarlo en ninguno de mis libros, ni en la Enciclopedia Británica, ni en la Enciclopedia Larousse ni en la Wikipedia, pero dudo de que pueda aplicarse la tradición budista a una montaña que no fue conocida hasta mediados del siglo XIX.

Para acentuar la importancia del K2, en el libro se da a entender que el Everest es una montaña fácil y carente de peligros. A tenor de nuestra experiencia en 1991 puedo asegurar que no lo es y creo que semejante afirmación es una irresponsabilidad.

Los peligros del alpinismo a grandes altitudes no son ninguna novedad y lo que les pasó a aquellos desdichados nos podría haber pasado a cualquiera de nosotros. Pero al mostrar el contraste entre los alpinistas generosamente patrocinados, ávidos de fama y a menudo egoístas, y los porteadores de altitud dispuestos a asumir riesgos para ganarse la vida como sea, el libro debería hacernos reflexionar sobre el valor del mérito, el esfuerzo, el altruismo... y el dinero. En el pasado se admiraba el mérito. En el montañismo actual ¿a quién admiramos y por qué?

GANA FEROTGE EN TORNAR D’EXPEDICIÓ

El dia que ens van fer fora d’un buffet lliure

Les expedicions dels anys setanta i vuitanta del segle passat, duraven entre dos i quatre mesos. Qui volia anar d’expedició a una muntanya llunyana, com que no hi havia cap agència que s’encarregués de la logística, ho havia d’organitzar tot. 

No només havia de trobar la financiació, també s’havia de recol·lectar i de recollir  cada un dels medicaments de la farmaciola, establir i envasar les racions d’altitud, les tendes de cada campament, el menjar que calia portar de casa i el que es compraria als pobles veïns, comptar el pes i calcular quants portadors caldrien i etc, etc. I, quan faltaven diners o les empreses no regalaven els seu producte, gratar-se la butxaca.

Tota la logística, repartida entre els expedicionaris. A la primera reunió (sempre a la nit, després de la feina de cadascú) el cap d’expedició deia: jo m’encarrego dels papers, la informació, els permisos i les subvencions, tu del menjar, fas les racions i et busques la vida a veure qui ens dona alguna cosa, tu t’encarregues del material que si no ens en donen portarem el nostre, en Pepet dels viatges i del pes i els portadors, en Quimet de les comunicacions, les adreces i els hotels. I en Ton de la farmaciola, del programa d’aclimatació i de les vies d’evacuació en cas d’emergència. 

Voluntariosos però no professionals, tot era agafat amb pinces i depenia de la bona voluntat de qui ens ajudava o ens donava alguns productes de la seva empresa. No sempre sortia tot bé, però així es van fer moltes expedicions i molts cims.

De vegades, una tenda estripada obligava a fer campaments en iglús o coves de neu. Sovint no ens posàvem d’acord. De vegades quan hi havia sopes i cartutxos de butà, ningú havia pujat un perol. Però quan hi havia un perol, la bossa amb les sopes s’havia quedat a mig camí i s’havia de sopar amb els caramels de la ració de l’endemà. Els corbs, els goraks de l’Himàlaia, eren especialistes en robar el formatge, el pa, la farina i tot els que hi hagués en un campament no vigilat. Per ells, estripar una tenda o una bossa de lona gruixuda no era cap problema. 

Altres vegades, el transport feia malbé el contingut d’un bidó deixat sota un sol tropical. Apa! unes quantes racions menys.  Més problemes? Si nevava fort, més d’una vegada es perdia un dipòsit de material. Però no era sobre unes roques? Si, però on son les roques? Búsca-les, dos metres sota la neu. Bastons d’esquí sense les volanderes i ves punxant fondo a veure si ho trobem. De vegades si, però de vegades no. Apa! Unes racions menys...

Per no parlar de les allaus. Al Manaslu vam deixar tot un campament provisional 6200 metres pensant tornar l’endemà. Els dos dies següents va nevar com si s’acabés el mon. Quan vam poder tornar no hi havia res. Tot havia anat avall arrossegat per la neu acumulada. 

A l’Hindu Kush, l’any 1977 un portador va caure al riu; el vam recuperar sense més problemes que l’ensurt i la mullena, però el carregament, un bidó de menjar, va anar riu avall.

En resum, fos per un all o per una ceba, no es menjava tot el que es volia ni quan es volia. A més a més l’altitud, per més aclimatat que el muntanyenc estigui, fa perdre massa muscular a més a més d’afectar al sistema digestiu.

La realitat és que es perdia bona part del pes que es tenia en començar l’expedició. Perdre el 10% del pes en dos mesos era cosa que consideràvem normal. Un servidor de vostès medeix 181 cm i pesava 79 kg en començar l’expedició al Manaslu de 1982. Tres mesos després, en tornar a Barcelona després d’uns dies de menjar, remenjar i tornar a menjar  com si no hi hagués un demà, pesava 64 kg. Semblava un llapis llarg amb ulls i bigotis. 

Curiosament, les dones no perdien tant de pes. Potser un 5%. Tot té una explicació: en altitud el que es perd és, sobretot, massa muscular. I com que els homes de promig tenen entre un 8 i un 10% més de massa muscular, vet aquí la diferència.

El cas és que, en tornar a casa, la fam era una cosa difícil d’explicar. Un menjava i s’omlia la panxa i en poca estona l’estòmac era ple. 

Arribava un moment que pensaves: Prou endrapar... per ara! 

Però al cap de poca estona, tot aquell menjar, hidrats de carboni i proteïnes, una mica més tard els greixos, havia desaparegut. No només de l’estòmac; havia desaparegut de la sang, ens atacava la hipoglicèmia i la sensació de fam apareixia, de vegades en menys de mitja hora. S’estaven curant les feridetes que en altitud no es curaven mai. Les ungles creixien més fortes i gruixudes, es recuperava i es refeia tot allò que a gran altitud havia quedat en suspens. El consum de nutrients era gran i desapareixien de la sang poca estona després de menjar.

Sol·lució? No sé, però els primers dies esmorzàvem, dinàvem i sopàvem dos vegades sense perdonar un berenar en condicions. A casa s’ho sabien molt bé. Quan jo havia de tornar d’expedició s’omplia la nevera fins dalt  d’una forma poc raonable. Però tot plegat s’acabava en dos dies. I Sant Tornem-hi.

Una vegada la cosa va ser tan escandalosa que la gerència d’un restaurant ens va fer fora. El setembre de 1980 tornàvem del Karakorum. Èrem cinc homes afamats entre 28 i 32 anys i vam trobar un hotel de luxe a Rawalpindi que tenia un buffet lliure. Es pagava una entrada i t’atipaves tant com volies. Dit i fet. Plats d’arrós, plats de bé amb curry, plats de pasta amb iogurt, pollastre amb espècies, fruita, postres i pastissos. I quan un acabava i reposava una estona, s’alçava un altre i tornava a omplir un plat. Després un altre. Quan arribava el torn del cinquè, el primer ja tenia una bona gana i s’omplia un altre plat de patates amb pebrots fregits i un mango ben madur. O repetir un plat de pilaf amb verdures i chilis picants. I encara sort (per ells) que les begudes, al Pakistà totes eren sense alcohol i es pagaven apart... I com que no tancaven en tot el dia, anàvem fent.

Aquest episodi devia començar cap a la una del migdia i a les sis de la tarda encara endrapàvem. 

De manera amable, però contundent ens van fer saber que si volíem continuar menjant hauríem de tornar a pagar l’entrada.

Molt bé, d’acord. Molt dignes i amb el cap ben alt vam decidir anar a sopar al nostre hotel, bastant més econòmic.

I així va ser.

NUTRICIÓ A LA MUNTANYA. EL TÉ DEL BALTISTAN

EL RECOMFORTANT TÉ ESPECIAT DEL BALTISTAN

Al diari de l’Expedició Ciutat de Barcelona al Karakorum, l’any 1980, vaig escriure:

Divendres 8 d’Agost. Gore. 4.600 metres.

Tres dies sense escriure. Tres dies de corcoll. No hi ha hagut pebrots per seure i escriure gaire. A més a més tinc un dit ferit i embenat que m’ho posa més difícil.

Sortíem del CB avall, ahir 7 d’agost. Tota la caravana glacera avall, el mateix dia que arribàvem al CB carregats com rucs. Fet nit sobre la morrena, nevant i entomant mullena, excepte en Falcó i jo, que passant per ser uns faldilletes, vàrem muntar una tenda. Sense tenir el menjar de la marxa preparat. Avall, avall, marxem, marxem. O fugim? Quines presses!

Com va anar? Com potser dèiem; el dia 6 d’agost, en Toro i l’Ós tampoc van tirar amunt. Algun núvol. Avall cap al C2. Ara sí. El mateix dia cap al CB, ben carregats. Poca estona després els seguim en Falcó i jo, recollit el campament 2. Darrera mirada al circ. Totes les tonalitats del blau, del blanc i del gris. Ja no hi queda ningú. Un iglú solitari, al mig del circ.  El cap del Gasherbrum 2, dalt de tot, senyorejant la retirada.

L’Ós i en Toro, arriben aquella tarda al CB. Rendits, però arriben. En Falcó i jo, mes carregats i més tardaners, amb neu fins el genoll, ens perdem per les esquerdes de l’esquerra de la glacera. Forcem un bivac a 5.800 metres, sobre d’un sèrac. Sort encara que tenim fogó, sopes i xocolata. L’endemà arribem al CB al matí. Sense temps ni per seure ni esmorzar, treiem pes de les motxilles, el posem als bidons de l’expedició, i avall que fa baixada. Sort del té que ens ha preparat l’Ayub, que faria revifar a un mort.

Aquí només queda l’expedició japonesa que espera als seus portadors per demà. Serà possible que tinguem tanta pressa? I jo que volia disfrutar de l’aventura amb calma i viure cada instant del retrobament amb la vida.

Dites:

“La tortuga  sap més del camí que la llebre”.  Khalil Gibran.

“D’una manera incomprensible el camí em porta a una perduda llunyania blava. Enlloc hi ha sentit, enlloc una meta segura. Però cada ruixim del bosc i cada brunzit d’abelles em parlen d’una llei profunda, d’un ordre sagrat”. Hermann Hesse.

Mentrestant, uns pensaments: la qualitat de l’amistat amb els membres de l’expedició japonesa. Gent sòlida i solidària. De les consultes mèdiques. Ferides i ferides de mal guarir que s’han encabritat a l’altitud. Dolor als peus que dificulten caminar a dos membres de la nostra expedició. En Llop té un inici de lesió que pot ser una congelació, però a en Toro no l’hi veig res. Arrosseguen els peus. I mira que ens queden passes.

Bona nit per avui, que no puc més. I el menjar és escàs. I l’aigua amb sorra de glacera. A dormir.

Imatges. La trencada glacera del Gasherbrum II per sobre del Camp Base.

El té especiat, típic del Baltistà, tal com el preparava l’Ayub a l’expedició. Segur que amb productes frescos i de millor qualitat dels que disposava l’expedició es podria millorar encara més.

Es fa un té ben fort i ben negre posant aigua a punt de bullir i uns grapats, generosos de té negre ben fermentat. Ha de quedar negre com el cafè. Quan l’aigua ja s’ha amarat del color i de les xantines estimulants del té, i no abans per no interferir amb la infusió del té, hi posem i dissolem unes cullerades de sucre, una cullerada grossa de llet en pols, una cullerada de postre de pebre mólt i uns polsims de caiena, clau i canyella. 

Ja us ben asseguro que aquesta infusió pot fer aixecar i continuar caminant al muntanyenc més cansat.

 

Imatge: l’Ayub, el treballador del camp base, ordenança de l’oficial d’enllaç i una persona excel·lent.

UN PISCOLABIS A KHAPLU

Un altre plat memorable. Per mi va ser molt exòtic. Vaig perdre més temps aprenent a menjar-lo que omplint la panxa.

Ho poso en context. Corria l’estiu de l’any 1988 èrem a la primera expedició catalana que volia pujar el K2. 

No hi ha film ni diaris d’aquella expedició, però podeu llegir el llibre que afegeixo. K 2. Massa Alt pels nostres somnis. Toni Arbonés. Cossetània Edicions. Relata amb pels i senyals tots els ets i els uts d’una expedició com aquella. Com que l’expedició en part era patrocinada per Catalunya Ràdio, en Toni Arbonés i en Joan Gelabert van muntar un estudi de ràdio al campament base. Hi havia connexió i programa diaris i es va gravar tota l’expedició. Ja té mèrit, en un temps, recordeu-ho, en que no hi havia encara telèfons mobils. Aquí podeu escoltar els audios, però ull viu! que no tots son per ànimes càndides.

https://www.maldemuntanya.cat/p/programes-de-radio-expedicio-catalana.html

 
Com que l’expedició necessitava gairebé tres-cents portadors es van haver de recòrrer molts pobles de la vall per reclutar-los. Allà que vam anar en Fida Hussein, el sirdar, i un servidor de vostés, dalt d’un petit totterreny militar, conduint per l’esquerra i recorrent la vall. Al poble de Khaplu, a l’hora de més sol, vam parar a fer un mos i beure un té. Mès que un restaurant o fonda, cosa desconeguda aquells anys i aquell lloc remot, era la casa del capitost local. Només hi vam veure una dona, que les altres devien ser amagades. Quedi clar, però, que aquella matriarca era la que manava a la casa, fossis foraster o local. Ens va fer seure on ella volia i renyava a qui creia convenient amb total autoritat. Si parlava, tots els homes callaven.

 
Imatge. El sirdar Fida Hussein, veterà de moltes expedicions i de guerres entre Pakistà i la Índia i qui escriu aixó a Skardu.

El plat. Crec que en deien Marzan i és una massa de farina pastada posada al voltant d’un tassó ple d’un oli ben clar. Al costat hi posen un altre tassó o bol amb una salsa feta de iogur o llet agra amb menta, coriandre i altres herbes aromàtiques.

Es menja amb les mans. Sempre amb la mà dreta. S’agafa una porció de pasta de la farina, amb el dit gros s’hi deixa una imprempta com si fos una cullereta i s’omple de l’oli. Després es tanca el mos de forma que l’oli no regalimi i es suca a la salsa. Cap dins. Explosió de suculència. L’oli i l’àcid. Gustós i cremós.

Veieu les imatges. 

 

Però com va escriure el poeta mallorquí, cada record porta el seu corc. La memòria de vegades es debilita i de vegades ens juga males passades. El cert és que no sabria com repetir el plat.

Anem a pams. D’aquell oli en deien ghee, però no era el mateix ghee que es comprava a Skardu i que era la menja dels portadors. Em penso que allà deien ghee a l’oli vegetal, a la mantega i a la margarina. Pensava jo; segur que en balti, que és una llengua derivada del tibetà, tenen un nom de cada cosa, però per nosaltres i traduint a l’anglés, de tot greix per menjar en deien ghee. En Fida, veterà, veient que jo no ho veia clar, em va donar la clau: “Aquest oli el fan amb els pinyols dels albercocs”. Vet aquí perque era tan aromàtic, una mica amargant i tan diferent de l’oli dels portadors.

I la farina? Era farina d’ordi, de mill o alguna altra? Ells en deien buckwheat. És clar que això compromet a poc. Amb la varietat de farines que hi ha al Pakistà en general i a la zona del Baltistà en concret, ves tú a saber de que era feta o si era una barreja que feien al poble. Seguint penosament els camins de la vall, vam travessar camps i conreus. Molts èren de gra, farratge, cereals o gramínies. Vàrem veure mill, sorgho i fajol. Confesso que no sé de que era feta aquella farina, pastada espessa, de color fosc i gust lleugerament fumat.

 
Imatge. Camp de Mill. Aquest cereal es cultiva a Catalunya gairebé només per farratge del bestiar. No confondre amb el que anomenen millo a Galicia, que és el nostre blat de moro, moresc, panís o dacsa a València. Cada terra hi posa el nom que vol. Al Baltistà també passa.

        

Imatge. Camp de Sorgho vermell. La segona és al Nepal, vall del Buri Gandaki. No tinc notícia de que es cultivi a Catalunya.

 

Imatge. Camp de Fajol o Blat sarraí. A Girona s’en cultivava molt per farratge del bestiar. Actualment, pel baix contingut en gluten s’utilitza preferentment per la dieta de les persones intolerants al gluten.

La salsa amb llet fermentada i herbes aromàtiques. En deien tsemik i ho traduïen com Curd dip. Com si diguèssim iogurt per sucar. Era lleugerament àcida i molt cremosa. Les herbes eren menta, coriandre i alguna altra semblant a l’orenga o la sajolida.

Els albercocs. Camps d’albercocs i terrasses roges amb paneres d’albercocs sense pinyol esteses per assecar al sol a tota la vall del riu Braldo. Diré dos virtuts d’aquells albercocs, grossos com préssecs petits. En Fida Hussein, només començar la marxa em va regalar una bossa de roba amb un parell de kilos d’albercocs secs. “This is good for aclimatization, Dr. Sahib”. Evidentment tenia tota la raó. En les primeres fases de l’aclimatació la dieta recomanada és a base de sucres i àcids. En canvi de baixada, l’alegria de trobar un arbre carregat d’albercocs madurs i sucosos després de dos mesos sense fruita fresca, era un do i un plaer vinguts del cel.

   

FONT D’AIGUA PICANT AL KARAKORUM

Si un servidor estigués molt interessat en fer diners i poc interessat en la preservació de les muntanyes, la seva gent i el seu entorn, faria anys que hauria posat un negoci de balnearis al Karakorum. Com que no és el cas, com que han passat molts anys i com que ja ho sap tothom, ho puc explicar.

L’any 1980 una expedició de Barcelona va anar al Karakorum amb la dèria de pujar un vuit-mil. Va sortir bé i Pere Aymerich i Enric Font van fer cim al Gasherbrum II de 8035 m.

Es poden llegir els diaris i veure el film d’aquella expedició aquí:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

https://www.maldemuntanya.cat/p/video2.html

Aquell any, els vehicles podien arribar fins al poble de Shigar. Allà començava la marxa a peu seguint la vall del riu Braldo i posteriorment la glacera de Baltoro.

Les etapes? Dassu, Chapko, Chango, Askole, que era i és el poblat més gran de la vall, Korophon, Dumordo jhula, travessar la glacera de Biafo, Paiju, travessar la glacera Baltoro, Liligo, Urdukas, Gore, Concordia Place, bivac a la glacera i Campament base del G-II al dotzé dia de marxa. Em diuen que actualment la carretera arriba fins mes amunt d’Askole, poble on actualment hi ha un parell d’hotels i de restaurants. Ja mai més serà com ho vam veure l’any 1980.

El cas és que prop de Chango i abans d’arribar a Askole hi ha unes piscines d’aigua sulfurosa calenta. La banyada per treure la pols i la suor de dos dies de pistes i caminades va ser memorable. Ni us explico com va ser el bany de la baixada després de cinc setmanes a la muntanya, sense rentar-nos ni el cap ni els peus ni el que hi havia al mig.

Veieu al diari de l’expedició, la descripció dels dies 4 de juliol i 13 d’agost sobre aquest tema:

https://www.maldemuntanya.cat/p/diari1.html

La veritat va ser que en aquella expedició, córre, corre que fem tard, no vaig tenir temps per explorar gaire. Només explico això per situar al mapa el que us diré ara.

Uns anys després, l’any 1988 una altra expedició catalana va tornar al Karakorum. L’objectiu era el K2. Dos dels sis membres de l’expedició al Gasherbrum II de 1980, repetíem en aquesta nova expedició i ja coneixíem el terreny.

Poques variacions en el trajecte de la marxa d’aproximació. Algun camí i algun pont havien millorat. Banys memorables de pujada i de baixada a les mateixes fonts i piscines naturals d’aigua termal. En aquella època, solitàries. Ni els naturals del país les freqüentaven.

A la marxa de baixada d’aquesta segona expedició vam tenir una estona de respir en acabar de passar el pont penjat del riu Dumordo. Feia un sol de justícia i les cantimplores eren buides.     

Imatges. Travessant el riu Dumordo per la tirolina l’any 1988, a pocs metres de la font que queda a l’esquena del fotògraf.

Mentre acabava de passar la resta de l’expedició, descansant a l’ombra d’unes roques, vaig veure sortir un raig d’aigua que omplia un toll entre unes penyes esquerdades i s’escolava cap al riu. L’aigua no sortia del riu, bruta i terrosa; venia directament del cor de la muntanya i era ben clara.

Cap allà, a omplir la cantimplora.

Uns portadors baltis em van avisar:

“This water no good, doctor sahib”.

Vaja, que diuen aquests, ara. A veure? La vaig tastar, perqué si venia de dalt la muntanya no podia ser infectada. Heu tastat mai l’aigua de Vichy? Era una aigua amb bombolletes, lleugerament salada.

Vam omplir les cantimplores, amb gran alarma dels baltis, que van anar a explicar-li al sirdar. Vaig haver d’explicar que al nostre país fonts d’aigua com aquesta estaven molt ben valorades i els metges les recomanàvem pel mal de pedra dels ronyons. Es van quedar parats, però ens van deixar fer.

El cas és que vam anar tirant avall amb les cantimplores plenes d’aquella aigua i evidentment no ens va passar res dolent per beure d’aquella font d’aigua bicarbonatada i efervescent.

Recordeu. A la riba dreta orogràfica del riu Dumordo, prop de l’aiguabarreig amb el Braldo. La Font Picant del Karakorum!

Potser ara hi hagi una embotelladora...